TEMA 5: UNIÓ I ADHESIÓ CEL·LULAR

Els principals teixits del vertebrats són el nerviós, el muscular, el sanguini , el limfoide,
l’epitelial i el conjuntiu. Els teixits conjuntiu i epitelial representen els dos extrems
d’aquest model d’organització:
En el teixit conjuntiu la matriu extracel·lular és molt abundant i les cèl·lules, que són
poques, estan esparcides en ella. La matriu és la principal responsable de les respostes
a tensions mecàniques a les que està subjecte el teixit.
En el teixit epitelial les cèl·lules es troben estretament unides formant làmines,
anomenades epitelis. La matriu extracel·lular es escassa i esta constituïda
principalment per un fi entramat anomenat làmina basal, la qual es localitza a la base
dels epitelis. Les cèl·lules s’uneixen a ella traves de adhesions intercel·lulars, que
suporten en gran mesura les tensions mecàniques. Per a que això passi, els
components del citoesquelet s’entrecreuen al citoplasma de la cèl·lula epitelial
ancorant-se a complexes de unió especialitzats de la membrana plasmàtica. Al mateix
temps, aquests complexes s’ancoren a les cèl·lules veïnes o a la lamina basal.
Les cèl·lules epitelials tapen totes les superfícies lliures de l’organisme. Les unions
especialitzades entre les cèl·lules permeten que l’epiteli formi barreres que inhibeixen
el desplaçament de l’aigua, els soluts i les cèl·lules entre els diversos compartiments de
l’organisme.
5.1. UNIONS CEL·LULARS
Les interaccions entre cèl·lules i entre la cèl·lula i la matriu són crítiques pel
desenvolupament i la funció dels organismes pluricel·lulars. Les unions estables entre
cèl·lules tenen un paper molt important en la organització de les cèl·lules en el teixit.
Per tant, a les membranes cel·lulars, trobem diferents unions que poden unir les
cèl·lules amb altres cèl·lules, o amb la matriu, i que serveixen per unir o també per
permetre la comunicació entre les cèl·lules.
En el teixit conjuntiu, la ME és el principal component que suporta les tensions. En el
teixit epitelial, aquesta funció és exercida pel citoesquelet de la pròpia cèl·lula, el qual
està unit al d’altres cèl·lules adjacents per unions d’ancoratge Les adhesions cèl·lula-
matriu uneixen el teixit epitelial amb el teixit conjuntiu subjacent.
N’hi ha de quatre tipus:
1. Unions d’ancoratge: que inclouen adhesions intercel·lulars (proteïna
transmembranal cadherina) i cèl·lula-matriu (integrina), que transmeten
tensions i són sostingudes pels filaments del citoesquelet intracel·lular.
2. Unions oclusives, que segellen els espais entre les cèl·lules epitelials constituint
una barrera permeable (o selectivament permeable). Intervé la proteïna
claudina.
3. Unions formadores de canals: que generen conductes que comuniquen els
citoplasmes de les cèl·lules adjacents. Formades per les proteïnes connexines o
innexines.
4. Unions transmissores de senyals, que permeten transmetre senyals de cèl·lula
a cèl·lula a través de les seves membranes plasmàtiques en les regions de
contacte cèl·lula-cèl·lula.

5.1.1. UNIONS HERMÈTIQUES O OCLUSIVES

Són anomenades “tight junctions” o zones
oclusives. Tenen una importància crítica per la
funció de les capes de cèl·lules epitelials com a
barreres entre compartiments fluids. Funcionen
com a barreres que separen dominis de membrana
de cada cèl·lula impedint que les proteïnes (i els
lípids) de la membrana apical difonguin a la regió
basal i viceversa. Aquestes unions estan formades
per una xarxa de cordons segelladors que rodeja
completament la zona apical de cada cèl·lula
epitelial. Aquests cordons es
localitzen en ells llocs en què es
produeix la aposició entre les dos
hemimembranes externes de les
cèl·lules adjacents. Cada cordó
segellador està format per una
filera de proteïnes
transmembranals d’adhesió,
situades en cadascuna de les dos
membranes que interaccionen.
Els dominis extracel·lulars
d’aquestes proteïnes
interaccionen entre si de forma directa i es produeix l’oclusió de l’espai intercel·lular.
Les principals proteïnes transmembranals presents en aquestes unions són les
ocludines i les claudines.
Aquestes molècules estan constituïdes per 4 hèlix alfa transmembranals, una connexió
focal a la part interna i un domini citosòlic a la externa que s’uneix a complexes de
unió: actina.
Té diferents funcions:

 Unir cèl·lules epitelials.

 Mantenir polaritat perquè impedeix la difusió lateral de proteïnes integrals a
través de la membrana.
 Barrera impermeable a macromolècules, cavitats corporals (transport
transcel·lular).
 Permeabilitat variable a molècules petites, segons el tipus d’epiteli (transport
paracel·lular). Les claudines formen porus paracel·lulars, canals selectius que
permeten
 El pas de ions a través de les barreres d’unions estretes des de un espai
extracel·lular a un altre
 La permeabilitat de ions inorgànics a l’intestí és molt més abundant que a la
bufeta
 Les proteïnes de transport estan restringides a
diferents regions de la membrana plasmàtica de les
cèl·lules epitelials del intestí prim. Aquesta segregació
permet un transport unidireccional a través de l'epiteli
des de la llum de l'intestí fins a la sang. En l'exemple la
glucosa és activament transportada dins de la cèl·lula
mitjançant simport de Na+ en la superfície apical,
després es difon a través de la cèl·lula i surt per difusió
facilitada des de el domini basolateral. Les unions
oclusives restringeixen les proteïnes de transport en
els seus corresponents dominis actuant com a
barreres de difusió pels lípids de la bicapa lipídica,
alhora que bloquegen el retorn de la glucosa des del
domini basal de l'epiteli cap a l'intestí.

5.1.2. UNIONS ADHERENTS O ANCORANTS

Són abundants en teixits sotmesos a estrès mecànic (epidermis, múscul cardíac o
esquelètic,...). Tenen com a funció connectar el citoesquelet d’una cèl·lula al d’una
cèl·lules veïna o a la matriu extracel·lular
En cadascuna d’aquestes unions d’ancoratge el paper principal sempre el realitzen les
proteïnes transmembranals d’adhesió les quals, travessen la membrana i presenten un
domini intracel·lular unit al citoesquelet i un domini extracel·lular unit a altres
estructures. Aquestes molècules transmembranals associades al citoesquelet es
divideixen en dues superfamílies:

 Cadherines, que sobretot s’encarreguen de les unions intercel·lulars

 Integrines que s’encarreguen de les unions cèl·lula-matriu.
Les proteïnes transmembranal d’adhesió uneixen el citoesquelet a estructures
extracel·lulars, l’enllaç extern pot ser una altra cèl·lula (per cadherines), o bé la matriu
(per integrines).
1.2.1. BANDES D’ADHESIÓ
Bandes d’adhesió, “zonula adhaerens” o desmosomes en banda. Són típiques de
cèl·lules epitelials. Situades al voltant de cada cèl·lula epitelial just per sota de les
unions oclusives. Connecten els filaments d’actina de
dues cèl·lules adjacents. Són contactes cèl·lula-
cèl·lula amb la intervenció de microfilaments d’actina.
El contacte entre aquestes cèl·lules està mediat per
les cadherines, que contacten amb les cadherines de
la cèl·lula adjacent pels extrems. La cadherina E uneix
les cèl·lules per l’espai extracel·lular. A l’interior de
cada cèl·lula hi a la β-catenina, la qual s’uneix a la α-
catenina. Aquest complex α-β-catenina és el qual
s’uneix a amb els filaments d’actina.

 Proteïnes d’unió intracel·lulars → catenines (α, β

i p120), vinculina, α-actinina
 Proteïnes d’unió transmembranals → E-
cadherina
5.1.2.2. PLAQUES D’ADHESIÓ O CONTACTES FOCALS
Plaques d’adhesió o contactes focals: són unions cèl·lula-matriu amb la intervenció de
µF d’actina. Són abundants en cèl·lules en cultiu, com ara els fibroblasts, ja que
presenten la seva unió al substrat. Això es fa a través d’unes proteïnes
transmembranals, les integrines. El domini extracel·lular de la integrina s’uneix a
components proteics de la ME i el domini intracel·lular s’uneix directament a feixos de
filaments d’actina a través d’una via complexa de proteïnes d’unió. Aquestes integrines
s’uneixen a zones d’ancoratge discretes que serveixen com a llocs de subjecció per uns
feixos de filaments d’actina bastant grans denominats fibres d’estrès. Els
microfilaments d’actina arriben quasi fins la membrana plasmàtica, i a les seves
proximitats s’uneixen a les proteïnes d’unió intracel·lulars: vinculina, alfa-actinina i
tal·lina, les quals estan unides a la subunitat β de la integrina. La integrina és la que
s’uneix a la matriu extracel·lular i hi exerceix tensió.

 Proteïnes d’unió intracel·lulars: tal·lina, vinculina, α-actinina i filamina.

 Proteïnes d’unió transmembranals: receptor fibronectina (integrina).

5.1.2.3. DESMOSOMES
-Desmosomes puntiformes (macula adherents): són unions cèl·lula-cèl·lula amb la
intervenció de filaments intermedis. Confereixen resistència mecànica als teixits
(epitelis, múscul llis i cardíac). Connecten filaments intermedis de cèl·lules adjacents.
En l’interior de la cèl·lula actuen com llocs d’ancoratge per als filaments intermedis en
forma de corda, els quals formen una xarxa estructural al citoplasma proporcionant
rigidesa. Consten d’una placa citoplasmàtica densa, composta per un complex proteic
d’ancoratge intracel·lular que és responsable de la unió dels elements citoesquelètics a
les proteïnes d’unió transmembranal, les quals actuen a través dels seus dominis
extracel·lulars mantenint juntes les membranes adjacents.

 Proteïnes transmembranal: cadherines (desmocolines i desmogleines). Uneixen

les proteïnes intracel·lulars de les dues cèl·lules adjacents. Les desmogleïnes
són les responsables del pèmfig
vulgar: malaltia autoimmune.
Butllofes a la pell i mucosa, fuga de
fluids corporals a través dels epitelis.
 Proteïnes d’unió intracel·lulars:
placoglobina, placofilina i
desmoplaquina. Formen un disc com
dens just al costat de la membrana,
que és on s’hi ancoren els filaments
intermedis de queratina
5.1.2.4. HEMIDESMOSOMES
Connecten els filaments
intermedis de cèl·lules epitelials a
la làmina basal. Ancoren les
cèl·lules i confereixen resistència
mecànica al teixit. Es donen entre
cèl·lula i la ME de manera que
l’ancoren a aquesta. Es localitzen
principalment en el domini basal
de les cèl·lules epitelials. Hi ha
una placa formada per proteïnes
intracel·lulars just vora la
membrana i és on es connecten
els filaments transmembranals de
la família de les integrines.

 Proteïna d’unió intracel·lulars → plectina i distonina (plaquines)

 Proteïna d’unió transmembranals → integrina α6β4

Distribució de desmosomes i
hemidesmosomes en cèl·lules
epitelials de l'intestí prim. Les xarxes
de filats intermedis de queratina a
les cèl·lules adjacents es connecten
indirectament entre si a través de
desmosomes i a la làmina basal a
través d'hemidesmosomes.
5.1.3. UNIONS COMUNICANTS O DE CANAL
5.1.3.1. UNIONS GAP
Es troben a la majoria de teixits animals. Actuen com una
connexió directa entre citoplasmes de cèl·lules adjacents
formant canals proteics. Proporcionen canals oberts a
través de les membranes adjacents permetent la difusió
lliure entre cèl·lules veïnes de ions i molècules petites.
Impedeixen però, el pas de proteïnes i àcids nucleics.
Com a conseqüència d’això, les unions GAP acoblen tant
l’activitat metabòlica de les cèl·lules com les respostes
elèctriques. (cèl·lules del múscul cardíac i embrionàries).
Són estructures constituïdes per proteïnes transmembranal anomenades connexina i
que travessen quatre vegades la membrana en forma
d’hèlix alfa. Quan 6 connexines s’agrupen entre elles
formen un porus cilíndric que s’anomena connexon.
Aquests porus s’hauran d’alinear amb els porus similars
de la cèl·lula adjacent per poder formar un canal obert
entre els dos citoplasmes. El connexon sobresurt una
mica de la membrana plasmàtica, per tant, quan dos
connexon s’alineen amb altres connexons les
membranes no queden en contacte, deixant així un espai
buit entre les cèl·lules. Per això s’anomenen unions GAP.
L’obertura i el tancament de les connexines està regulat
pel pH i l’ió Ca+. Existeixen 20 tipus de connexines
diferents, que s’uneixen per connexions homomèriques
(6 connexines iguals) o bé heteromèriques (6 connexines
diferents). Els canals intercel·lulars poden ser homotípics o heterotípics.
Aquests canals de les unions gap no estan oberts permanentment sinó que alternen
entre estats oberts i tancats. A més, la permeabilitat de les unions gap pot ser
disminuïda ràpidament i reversiblement mitjançant variacions en el pH (tornant-lo
àcid) o incrementant la concentració de Ca2+ lliure citoplasmàtic com a sistema de
seguretat. Si una cèl·lula mor, les cèl·lules que estiguin comunicades amb ella també
moriran. Per això es tanquen els canals GAP, perquè el Ca2+ i el pH àcid de la cèl•lula
lesionada o morta no pugui passar a la cèl·lula veïna.

5.1.3.2. PLASMODESMES
Són connexions citoplasmàtiques que permeten
la comunicació entre cèl·lules vegetals
adjacents. Actuen de forma anàloga a les unions
tipus GAP de les cèl·lules animals, però no tenen
semblança estructural amb les connexines.
Enlloc de fer-se mitjançant proteïnes
transmembranals es fan directament a través de
la paret cel·lular vegetal. En particular, d’una
regió especialitzada de la paret, la “làmina
mitja”, que actua com a pegament mantenint
unides les cèl·lules adjacents. La paret cel·lular és molt
impermeable per això es necessiten aquestes
connexions. A més a més, al centre del canal s'hi troba
una estructura membranosa anomenada
"desmotúbul" que connecta directament els reticles
endoplasmàtics llisos de les cèl•lules adjacents.
A través del canal que queda entre el plasmodesma i el desmotúbul hi poden passar
ions i petites molècules. Els plasmodesmes poden expandir-se en resposta a estímuls
determinats permetent el pas de macromolècules entre les cèl·lules adjacents.
L’obertura i el tancament del plasmosma es déu a les variacions de pH o incrementant
o disminuint la concentració de ions Ca2+.
5.2. ADHESIÓ CEL·LULAR
L’adhesió cèl·lula-cèl·lula és selectiva, és a dir, unes cèl·lules només s’adhereixen a
tipus determinats de cèl·lules. Les molècules d’adhesió cel·lular (CAMs) es troben
distribuïdes a la membrana plasmàtica o bé formant part d’unions entre cèl·lules o
agrupacions. Poden trobar-se connectades al citoesquelet formant part de
mecanismes d’adhesió i d’unió o no estar-hi connectades (interaccions transitòries).
Famílies majors de molècules d'adhesió cel·lular (CAM). Les proteïnes de membrana integrals estan
formades per múltiples dominis. La cadherina i la superfamilia de la immunoglobulina (Ig) de les
CAM mesuren l'adhesió hemofíliques de cèl·lules cel·lulars. Per cadherina, els llocs d'unió de calci
(taronja) entre els cinc dominis del segment extracel·lular són necessaris per a l'adhesió cel·lular; el
domini N-terminal (blau) causa la cadherina per dimerizar i unir dímers de cadherina de la
membrana oposada. La superfamilia Ig conté diversos dominis (verds) d'estructura similar a les
immunoglobulines i freqüentment contenen repeticions de fibronectina tipus III (porpra). In

una interacció heteròfila, el domini de lectina de selectines s'uneix a cadenes de carbohidrats en

CAMs de tipus mucina en cèl·lules adjacents en presència de Ca2 +. El domini de lectina es separa de
la membrana per una sèrie de dominis repetits. La major molècula d'adhesió de la matriu cel·lular,
integrina, és un heterodímer i subunitats. S'uneixen al domini d'unió cel·lular de fibronectina,
laminina o altres molècules de matriu

5.2.1. CAMS CA2+-DEPENDENTS

L’adhesió cel•lular que permeten requereix de Ca2+:
5.2.1.1. CADHERINES
Són glucoproteïnes transmembranals (720-750 aminoàcids) que constitueixen els
mecanismes d’unió i adhesió Ca2+-dependents entre cèl·lules. N’existeixen 180 tipus.
També mostren especificitat d’unió hemofílica: formen dímers que s’associen amb
dímers de la cèl·lula adjacent. Estan implicades en l’adhesió selectiva entre cèl·lules
embrionàries. Hi ha unes cadherines diferents a part d’una subfamília diferent, les
protocadherines.

(A) Una molècula de cadherina clàssica. La proteïna és un homodimer, amb la part extracel·lular de
cada polipèptid plegat en cinc repeticions de cadherina. Hi ha llocs de vinculació Ca2 + entre cada
parell de repeticions. (B) L'estructura de cristall d'una sola cadherina repeteix, que s'assembla a un
domini d'immunoglobulina (Ig). (C) La influència de Ca2 + extracel·lular. A mesura que augmenta la
quantitat de Ca2 +, les parts extracel·lulars de les cadenes de cadheri es tornen més rígides. Quan el
suficient Ca2 + està lligat, el dímer de la cadherina s'estén des de la superfície, on pot unir-se a un
dímer de cadherina en una cel·la veïna. Si Ca2 + s'elimina, la part extracel·lular de la proteïna es
converteix en disquet i es degrada per enzims proteolítics.
Característiques de les cadherines:

 Diferents tipus (~40) amb "expressió teixit-específica ¨.

 Formen dímers que s'associen als dímers de la cèl·lula adjacent (unió
hemofílica).
 Participen activament en la formació del zigot.
 Participen en la diferenciació entre cèl·lules com el cas de les neurones.
 Actuen en la diferenciació i formació de l´estructura dels teixits
 Actuen com a proteïnes d´unió transmembranal connectant indirectament els
filaments d´actina del citoesquelet de les cèl·lules unides.
 Manteniment de moltes de les làmines de les cèl·lules epitelials unides.
 L'eliminació del calci evita l´adhesió cel·lular provocant que no es generin cap
de les altres unions cel·lulars entre les cèl·lules epitelials com les plaques
d'adhesió.
5.2.1.2. INTEGRINES
Són els principals receptors cel·lulars de superfície responsables de la unió cèl·lula-
matriu (adhesions focals i els hemidesmosomes) i una excepció d’unió cèl·lula-cèl·lula
(cèl·lules sanguínies). Aquestes unions són fortes i estables. Les integrines també
serveixen d’ancoratge pel citosquelet. La majoria actuen com a receptors de
components de la ME (interacció heterofília). Són Heterodímers (alfa, beta). Estan
formades per dues glucoproteïnes transmembranal.
A més d´ancorar la cèl·lula al seu voltant, activa vies de senyalització intracel·lular que
informen a la cèl·lula sobre les característiques de la matriu. La unió de les integrines
depèn dels cations extracel·lulars com són el magnesi i el calci.
5.2.1.3. SELECTINES
Permeten les interaccions transitòries entre leucòcits i les cèl·lules endotelials o les
plaquetes (cèl·lula-cèl·lula), però no són molt estables. S’uneixen a carbohidrats de
glucolípids o glucoproteïnes de superfície cel·lular (interacció heterofília). N’hi ha de
tres tipus:

 L selectina (leucòcits)
 P selectina (plaquetes i cèl. Endotelials activades)
 E-selectina (cèl. Endotelials activades).
Participen en adhesions transitòries intercel·lulars al torrent sanguini (NO intervenen
en unions estables).
(A) L'estructura de P-selectina. La selectina s'uneix al citoesquelet de l'actina a través de
proteïnes d'ancoratge que encara estan mal caracteritzades. (B) Com les selectines i integrines
mesuren les adhesions de cèl·lules cel·lulars necessàries perquè un glòbuls blancs migrin fora
del torrent sanguini a un teixit.

 Activació cèl·lules endotelials ⇒ exposició P-selectines, factor activador de

plaquetes (PAF) i ICAM-1
 Interacció P-selectina i carbohidrats superfície leucòcit ⇒ ADHESIÓ FEBLE
 Interacció PAF (cèl·lula endotelial) amb receptor PAF (leucòcits) ⇒ activació
leucòcits
 Activació leucòcits ⇒ activació integrina αLβ2 i unió a ICAM-1 i ICAM-2 ⇒
ADHESIÓ FORTA
5.2.2. CAMS Ca2+-INDEPENDENTS
No requereixen de Ca2+ per permetre les adhesions:
Superfamília de les immunoglobulines
Modulen unions no estables hemofíliques i unions amb integrines. Tenen dominis
similars a Ig.
 ICAM (molècules d’adhesió intercel·lular): es troben en cèl·lules endotelials
activades. Formen una adhesió intercel·lular per interacció heterofília amb
integrines. Les ICAM s’uneixen a les integrines dels leucòcits facilitant la
migració fora del torrent sanguini.
 NCAM (molècules d’adhesió en cèl·lules nervioses ): es troben en cèl·lules
nervioses. Fan una adhesió de tipus intercel·lular per interacció hemofílica
entre N-CAM de cèl·lules adjacents. Són de tipus transmembranal d’un sol pas
(algunes són secretades o unides per GPI) i n’existeixen de 20 tipus (depenen
d’un únic gen).

(A) Quatre formes de N-CAM. La part

extracel·lular de la cadena polipèptid en
cada cas es dobla en cinc dominis Ig (i un o
dos dominis anomenats fibronectina tipus
III). Els enllaços disulfur (vermell) connecten
els extrems de cada bucle que formen un
domini Ig. (B) Un model per a la interacció
homòfila que permet que N-CAM medi
l'adhesió de les cèl·lules cel·lulars.