DESCARTES

- apunts de classe -

Descartes va ser un científic (físic i químic, entre altres) i filòsof molt important i influent en la
història d’ambdues branques d’estudi. Ell era racionalista i, per tant, també dogmàtic, com veurem
posteriorment en la seva ideologia.

Es diu que la seva filosofia descansa sobre bases metafísiques medievals, és a dir, en Déu. Ell era
cristià, creia que la seva existència i la nostra idea sobre aquest era innata, però que podem prescindir
d’ell: Déu ha creat un món material que és matemàticament perfecte/exacte, però una vegada l’ha
creat, no torna a involucrar-se en ell (tampoc li podem demanar res) ─ Déu és només l’ésser diví que
ens permet explicar l’existència del món.
A causa d’aquest canvi ideològic radical, l’església el considera un perill per a la religió cristiana i el
persegueixen + prohibeixen la publicació d’algunes obres.
Descartes defensa el DEISME: Déu fa el món però que després no té cap influència (no és
necessari després, com un Déu dels Il·lustrats -Il·lustració-). Newton, en canvi, creia en un
Déu que incideix en el món contínuament.
Aquesta era una de les raons per les quals ells dos eren antagònics.

Descartes també canvia la forma de veure el món físic: creu que el regeixen unes lleis universals que
ens permeten explicar el món des d’un punt de vista racional i, sobretot, veritable. Exposa que tots els
cossos que formen el món material són mesurables (extensos).
I, amb relació als cossos, ell també crea una teoria: el mecanicisme.

LA TEORIA DEL MECANICISME:

Exposa que tots els cossos són mecanismes que es mouen i funcionen segons les lleis de l’univers.
Per tant, declara que el canvi és possible.
Per dir-ho de forma més elaborada, Descartes considera la naturalesa com una gegantina màquina
construïda per Déu, els engranatges de la qual (dels cossos naturals) són invisibles. Aquest
univers-màquina inclou també les plantes, els animals i els cossos humans, que no són res més purs
mecanismes. Va veure confirmada aquesta idea amb descobriments contemporanis seus, com ara el
de la circulació de la sang realitzat per Harvey (1628), segons el qual aquesta depèn de les
contraccions i dilatacions del cor. Per a Descartes és Déu qui posa el moviment la matèria, ja que la
crea amb una quantitat constant de moviment i sotmesa a un seguit de lleis físiques.
Avui en dia, si anem a qualsevol hospital, podem observar que encara entenem el cos com si fos
una màquina. Hem heretat la idea cartesiana.

Una altra de les seves innovacions va ser situar un vincle entre l’ànima (immaterial i de caire cristià,
segons el seu pensament) i el cos (material). Aquest punt d’unió es trobava en la glàndula pineal1,
ubicada en el cervell. Tot i tenir un concepte dualista sobre l’ésser humà, Descartes exposa que
ambdues són independents, diferents i completes de cadascuna; però que influeixen constantment
l’una amb l’altra: l’ànima decideix i el cos executa. Addicionalment, reconeix que tenen una estreta
relació, explicable a través dels sentiments (per exemple, si ens sentim malament de la panxa ens
afecta al nostre humor, capacitat de pensar, etc.).

1
La glàndula pineal és la glàndula en el cervell que connecta ànima i cos. Avui en dia, és la glàndula que regula
la nostra son - segrega melatonina.
La mort, suposaria la separació d’ambdues substàncies.
Descartes creu que l’ànima implica la raó, tenir sentiments/emocions i, per tant, és una característica
única dels humans (cap altre ésser viu en té, fent que l’humà sigui superior a la resta)2.

Tenint això en compte, se’ns planteja un problema…

EL PROBLEMA DEL FANTASMA EN LA MÀQUINA:

Aquest problema és una crítica a la teoria dualista i cartesiana de l’ésser humà, ja que al final
Descartes s’acaba contradient en diversos aspectes.

És científicament impossible que l’ànima, una “substància” immaterial, pugui tenir cap mena
d’incidència en el cos (material i considerat com una màquina. A més a més, com que la ment
existeix junt amb el cos però com una entitat separada d’aquest, no pot ser que siguin “radicalment
independents” perquè no té coherència/sentit.

Un dels objectius i motivació principal de la filosofia de Descartes és arribar a la veritat, cosa que
podrem fer mitjançant el dubte metòdic: el procés pel qual descartem tot coneixement del qual
dubtem -per mínim que sigui el dubte- fins que queda un coneixement restant que considerarem
cert/veritable. Aquestes veritats seran universals i innegables.
A més, en el dubte metòdic intervenen dos mecanismes mentals:

- La intuïció, que ens permet captar de forma immediata les idees innates, l’evidència pura.
- La deducció, que permet establir relacions entre diversos conceptes/idea per extreure
conclusions que no són tant evidents.

Després d’aplicar el mètode, l’única cosa que queda restant és el dubte, fet que significa que podem
pensar i, al pensar, estic provant que existeixo. D’àlla la famosa frase “Pienso, luego existo.” Per tant,
la meva existència és una veritat absoluta.
Descartes comença dubtant dels sentits, la realitat dels somnis, en Déu (és maligne?), etc.

Ell creu que pot provar l’existència de Déu a partir de la raó, de la mateixa manera que es fa amb un
problema matemàtic.

Pots pensar en la idea de perfecció → Perfecció prové de Déu (és perfecte) → Com que és perfecte,
no pot ser maligne (tot ser perfecte és bondadós per naturalesa) → No és maligne → Déu no
m’enganya sobre la meva realitat i existència → Existeixo i la meva vida també.

A partir del seu concepte de substància, crearà la teoria epistemològica, la qual declara que hi ha
coneixement fiable (les idees innates) i coneixement no fiable (totes les altres).
El “Jo”, per a Descartes, és l’ànima, no del nostra cos físic.

Per acabar…

LA MORAL PROVISIONAL és el seu intent de teoria ètica, però no va acabar-la de desenvolupar.

2
Segons Descartes, l’ànima ens aporta una sèrie de qualitats que ens diferencien dels animals, característiques
pròpies humanes. Per això, a diferència de la resta d’éssers vius (mecanismes autòmats), els humans no podem
ser considerats autòmats.
Primer, va reunir coses dites per altres, com Sòcrates (qui també era racionalista), Aristòtil (terme
mitjà, ser moderat, no donar-se mai als excessos ni als defectes; la felicitat de la vida humana, exercir
la raó) i els hel·lenístics.

La teoria ètica cartesiana -provisional-:

1. Obeir les lleis i costums del país on es viu.

2. Acceptar les opinions més moderades de gent assenyada.
3. Seguir i respectar la religió tradicional.

També diu que la llibertat és una elecció i que ell vol salvaguardar/conservar la llibertat humana.

EXTRA:
Inconsistències (“Cagades”) de Descart:

1. Concepte de substància.
2. Fantasma de la màquina.