«El Blasi s’ajupí, i, agafant-la pels cabells va arrossegar-la.

Després, va arrencar-li les

faldilles i les calces i es posà a pessigar-li les cuixes, el ventre, els mugrons. La noia
udolava. Va voler tapar-li la boca amb una mà, però ella va mossegar-lo. Rabiós, el
Blasi va tornar a agafar-la pels cabells i, a plom, l’aixecà. Rítmicament, ara, se les va
emprendre contra el cos nu, fins que la noia li va caure als peus, estenallada, sense
sentits».
Es vessa una sang fàcil, escrita el 1952 i publicada el 1954, és una de les primeres —i
millors— obres del gènere negre en català.

Página 2
 Manuel de Pedrolo

Es vessa una sang fàcil

ePub r1.1
Titivillus 28.11.2022

Página 3
Títol original: Es vessa una sang fàcil
Manuel de Pedrolo, 1954

Editor digital: Titivillus

ePub base r2.1

Página 4
 Faltaven cinc minuts per a la una de la tarda quan un xicot alt i ben vestit —com
asseguren les cròniques— entrà per la porta giratòria de la B.A.N.C.A., va
encaminar-se directament, però amb lentitud, a la taula-vitrina on, sota la protecció
del vidre, s’apilaven els impresos, n’agafà un, va traslladar-se amb la mateixa lentitud
a una taula veïna i, després d’haver-se tret l’estilogràfica de la butxaca, es posà a
escriure.
Al cap de dos minuts, la porta giratòria voltà de nou i van entrar dos xicots més,
també joves i ben vestits. Un d’ells duia una grossa cartera penjada a la mà. El seu
company va atansar-se a recollir un imprès i, tot seguit, s’inclinà sobre la taula
central, enfront del primer arribat. El de la cartera es quedà prop seu, una mica
separat, esperant.
En aquell moment, al local hi havia quatre clients, dos a la finestreta on deia
«Cartera», un altre als «Ingressos» i el quart a la «Caixa». El xicot de la cartera els
adreçà una ullada, en aparença distreta, circumstancial, però interessada. Va veure
com el vell que acabava de cobrar embutxacava una quantitat mentre el caixer, amb
un paper a la mà, de segur el taló que li havia lliurat l’home, es girava d’esquena per
tal de deixar-lo a la taula que tenia darrera. Era el moment. Un dels homes que
esperaven fora havia aconseguit, ja feia unes quantes setmanes, de descordar la boca
d’aquell mateix caixer i d’esbrinar que el timbre d’alarma era justament sota els seus
dits.

Sabia que els hi trobaria. El local, prop de la Rambla de Canaletes, era estret i
llarg. El taulell corria d’un extrem a l’altre. A l’altra banda, on la sala s’eixamplava
en una raconada que ocupaven tres o quatre tauletes de fusta amb llurs respectius i
incòmodes seients, la paret era coberta per un gran mirall del qual penjaven tota
mena d’anuncis de licors. Ells eren al capdavall del taulell, prop de la porta que
menava al reduït wàter. Enfilats als tamborets alts, amb els peus sobre la barra de
llautó que corria a un pam del sòl emmosaicat, bevien, com cada dia, un còctel de
cinquanta cèntims, al fons del qual nedava una cirera confitada. Hi anaven cada dia,
en plegar de la feina. L’Arcadi treballava en una empresa de publicitat. Era allí que
s’havien conegut, quan ell era un agent que feia voltes per la plaça, perseguint, sense
gaire èxit, clients que volguessin anunciar als cinemes. Ara s’encaminà a llur
encontre, evitant com podia la clientela apinyada prop del taulell de fusta i marbre.
No l’havien vist. Tustà l’espatlla de l’Arcadi i el xicot es girà. «Hola, Forcada».

Página 5
«Com va, això?». «Ja ho pots veure». S’instal·là al costat de l’amic de l’Arcadi, entre
ell i una senyora que fumava amb un llarg broquet que semblava d’ambre. «No us
coneixeu?», preguntà l’Arcadi, i va presentar-los: «L’amic Forcada… l’amic
Morals». «Què tal?», féu. I l’altre: «Hola, noi». «Em sembla que us tinc vist d’algun
lloc», va dir ell, com si reflexionés. «Si tens compte corrent a la B.A.N.C.A., l’has de
conèixer per força», va riure. «Hi treballeu?», preguntà. «Tant com treballar… —va
dir l’Arcadi—; és el caixer». «Ah!». Perquè era l’únic comentari que s’esqueia. «Per
això pot fer el vermut cada dia, home. Només ha de posar els dits a la caixa…».
«Bé…», protestà Morals. «Això, ni en broma no m’agrada que ho diguis». Va mirar
al seu entorn, inquiet, per si algú els havia sentits. Però les converses, al llarg del
taulell, eren animades i sorolloses. «Un càrrec de responsabilitat», va dir ell, tot
mirant el conegut de nou. L’altre s’arronsà d’espatlles, amb el desig evident de no
parlar-ne gaire. «Tant com això…», va fer, per dir alguna cosa. «S’ha de tenir pasta
d’heroi, per treballar en un banc», va insistir ell. «Per què?», s’admirà l’Arcadi.
També l’altre el mirava, interrogatiu. Ell, però, no es dignà explicar-se. Prosseguí: «I
més en el lloc de caixer». «A tot arreu és si fa no fa», va dir en Morals. «No, no»,
tornà ell. L’altre el fità, encuriosit. «Que potser us penseu que els empleats de banc
ens juguem la vida a cada moment?», preguntà. «No, no sempre, és clar. Però més
d’una vegada…». «Ja adoptem les nostres precaucions», va fer el caixer. «Sí, la
precaució de deixar-se robar!». «Si no es pot evitar… De tota manera, no és tan
fàcil». «Ara darrerament, però…». «Sí, en petites sucursals…». «Ells estan ben
protegits», va dir l’Arcadi; «timbres d’alarma i tot això…». «Ja ho suposo, però no
sempre serveix; abans no has arribat al timbre…». «No costa gaire; jo el tinc sota
mateix de la taquilla, a l’abast de la mà… Però com és que ens hem posat a parlar
d’això?». «No ho sé», rigué ell. Va beure un glop de vermut i s’empassà una oliva.
«Tu has començat», bromejà l’Arcadi. «En el fons, t’agrada parlar d’aquestes
coses». «Et consta que no; ni gens ni mica», va protestar el seu amic. Ell encenia una
cigarreta, tornava a beure.

El xicot de la cartera, amb una llestesa poc habitual, es va treure una pistola de la
butxaca i els dos individus que escrivien, gairebé simultàniament, l’imitaren.
—Mans enlaire! —cridà, i quan els dos companys s’adreçaren un a cada extrem
del llarg taulell protegit per una breu reixa, amenaçant els empleats i els quatre
clients, va saltar a l’altre costat, enfilant-se àgilment per damunt del taulell, per caure
sobre el caixer que ja es girava, sorprès, amb el paper encara a la mà.
Mentre un dels assaltants reunia totes les persones que eren al local en un racó i
els obligava a posar-se de cara a la paret, amb els braços alçats, l’altre agafava el
porter i, sense deixar-lo de petja, l’acompanyava a la porta perquè la tanqués.
Després, el va fer reunir amb els seus companys i, passant a l’altre costat de taulell,
s’endinsà cap a les dependències interiors per una porta en el cristall glaçat de la qual
es llegia «Director». El capitost, mentrestant, havia fet obrir la caixa al pobre minyó

Página 6
que semblava trastornat, s’apoderava dels gruixuts feixos de bitllets que apareixien
simètricament disposats en una de les petites lleixes interiors i els encabia a la cartera.
Tot seguit, sempre acompanyat del caixer, s’adreçà a la finestreta, arreplegà uns
quants paquets més que hi havia sobre el taulell, obrí els calaixos de sota i en va
treure encara un altre grapat no gens menyspreable.
Tancava ja la cartera amb una petita clau que duia a la butxaca quan el company
que havia desaparegut local endins tornava a sortir amb el director i una altra persona
que trobà al despatx. Tots dos, amb el caixer, anaren a engrossir el grup d’escrivents
afilerats contra la paret.
—Té! —féu aleshores el capitost, adreçant-se a un dels seus còmplices. El xicot
agafà la cartera, va desar-se la pistola a la butxaca, s’encaminà a la porta, l’obrí i va
sortir tranquil·lament. Un cop fora, travessà la calçada sense presses i, d’un bot, va
enfilar-se en un tramvia que escurçava la marxa en fer la volta a la plaça.

«… falten cinc cèntims», deia el cobrador. La dona s’admirà: «No eren una peça
de deu i una de cinc?». «Són dues de cinc», puntualitzà l’home. Les mostrava al
palmell obert. La dona, plantada en ple passadís, va obrir la cartera i butxaquejà.
L’home esperava, sense cobrar a ningú més. Ell duia les dues monedes a la mà,
després d’haver-les pescades, a les palpentes, al fons de la butxaca dels pantalons.
«No ho diríeu mai…» feia el senyor que tenia assegut darrera, al seu veí, un altre
senyor amb barret. I la veu, tan de cop com havia emergit, se submergí en un
xiuxiueig indestriable. La dona continuava buscant la peça de cinc i el cobrador,
avorrit, acabà allargant la mà cap a la mà mig estesa d’en Joan. Va arrencar un
bitllet i l’hi donà. Ell no es va moure de lloc. En un vidre hi havia l’anunci d’un pany
a prova de lladres. Se’l va mirar somrient, sense pensar en res, ni en el giny ni en
l’assalt, ni en el futur emocionant i imprevisible que començava en aquell moment,
que començà en posar els peus a la plaça i travessar la calçada. «Ja els tinc!»,
exclamà la dona, victoriosa. Els llavis del cobrador remugaren una mica, però recollí
la moneda i allargà el bitllet. La dona es precipità endavant, cap a un seient que
acabava de buidar-se. «Li he repetit més de quatre vegades…», la veu del senyor
tornava a sobrenedar el brogit confús del tramvia. I una veu més forta, més aguda,
de dona, naturalment, deia una mica més enrera: «Estigues quiet!». I el petit no li’n
feia cas, s’enfilava per la cama de la noia que tenia al costat. La xicota va dir alguna
cosa i la mare somrigué. Ell les mirava totes dues. Amb una mà, engrapava la
cartera; amb l’altra, s’agafava al respatller del seient on xiuxiuejaven els dos
senyors. «Si us plau?», demanà una altra veu femenina. El cobrador alçà el braç.
«No hi fa res», deia l’altre senyor. «Deixa aquesta senyoreta tranquil·la», feia la
mare. «Bitllet, senyors?». El cobrador travessava el passadís, cap a la plataforma.
«Baixaré a l’altra», es va dir ell.

Página 7
 Van obligar tot el personal a retrocedir cap a una mena de recambró que els feia
de guarda-robes, els empenyeren a l’interior, on ben just si cabien, i tancaren a llur
darrera. Aleshores, tots dos es van embutxacar les pistoles i, sense entretenir-se,
abandonaren el local.
En veure’ls sortir, dos individus que esperaven fora, prop de la porta, un d’ells
fumant, l’altre llegint el diari,

LA DERROTA DEL GOVERN BOUISSON

LA PERSECUCIÓ CONTRA ELS CATÒLICS
ALEMANYS
LES CONVERSES NAVALS ANGLO-ALEMANYES
56.000 MORTS A QUETTA

Quetta, 4. — Els cercles oficials anuncien que el nombre de morts a conseqüència

del seisme ascendeix a 56.000.
Simla (Índia), 4. — Actualment hi ha 21 avions que es dediquen al transport de
queviures a Quetta i a l’evacuació de refugiats.
El gran ball que havia de celebrar-se el dia 10, a la residència del virrei, i que
formava part de les festes del Jubileu, ha estat suspès en senyal de dol per la
catàstrofe de Quetta. — Fabra.
Quetta (Índia), 4. — A l’hipòdrom han pogut refugiar-se unes set mil persones,
les quals han quedat allotjades a les tendes de campanya trameses per l’exèrcit.
A l’Hospital Militar hi ha prop de quatre mil ferits greus, en llur majoria indis.
Uns deu mil supervivents de la catàstrofe han estat traslladats per ferrocarril cap a
Punjab i Sind. — Fabra.

UNA MÀNEGA D’AIGUA INUNDA UN POBLE

DE SANT PERE D’ACTOPLAN (MÈXIC)
ROOSEVELT VOL RESTABLIR LA N. R. A.
SOBRE BASES RESTRICTIVES

COL·LABORACIÓ ESTRANGERA

ABISSÍNIA, PEDRA DE TOC

DEL SISTEMA COL·LECTIU
PER VERNON BARLETT

es posaren a caminar i tot seguit es van perdre entre la multitud. Un d’ells

s’encaminà al metro i l’altre a la parada més propera del tramvia. Quan, al cap de deu
minuts, els presoners aconseguiren d’esbotzar la fràgil porta del recambró, tots quatre
assaltants s’havien fet ja fonedissos, i qui sap on paraven.

Página 8
 «What», així anomenat perquè, d’adolescent, havia passat una temporada a
Anglaterra i ara, quan li calia preguntar alguna cosa, de vegades sortia amb aquell
mot, va empènyer la reixa de la torre, en un dels carrers del barri del Putxet, travessà
felinament el jardí, reduït i bon xic abandonat, i, pel camí de grava, s’adreçà a la
porta per accedir a la qual calia pujar tres graons amples i vorejats de testos amb flors
pansides.
Encara no havia arribat al replanet quan la porta es va obrir i una mossa d’uns
vint-i-cinc anys, despentinada, però amb un excés de maquillatge i el cos embolcallat
amb una bata que no arribava a quimono, va interrogar-lo ansiosament amb
l’esguard. Ell, sense dir res, somrigué i entrà. La noia va tancar la porta al seu darrera.
—Sóc el primer? —va preguntar aleshores el xicot.
—Sí. Com ha anat?
—Bé —i tornà a somriure—. Com volies que anés?
—I el Nero?
—No pot tardar. Ja saps que havia d’agafar el metro, ell.
La noia arronsà les espatlles i, passadís endins, va seguir-lo cap al menjador.
Damunt la taula hi havia un cendrer de vidre i un paquet de cigarretes angleses.
«What» n’agafà una, la va encendre i, llençant el llumí a terra, s’assegué a tocar de la
porta. Ella se’l mirava.
—Però conta, home! —va impacientar-se en veure que ell no deia res.
«What» va riure.
—Ha estat com un joc d’infants. Mai no havia vist una cosa tan fàcil. Amb el
Nero, s’hi pot treballar —va afegir, ara seriós—. Ha anat com una seda. A toc de
rellotge.
Ella agafà una cigarreta del paquet i, per encendre-la, s’apoderà de la del xicot.
Després la hi retornà i va quedar-se dreta al seu costat.
—Molta pasta?
—Em penso que sí. De cua d’ull, perquè altra feina tenia, he vist que
embutxacaven molts plecs.
Allargà el braç i va empresonar la cintura de la noia. La va atreure cap als seus
genolls, però ella se li resistí amb fermesa.
—Deixa!
Algú tancava la porta de fora. La noia va córrer cap al passadís. El Nero, però, ja
entrava.

Página 9
 —Ah, ja ets aquí! —digué en veure el seu company.
—Nero! —féu ella.
—Hola, manyaga —va dir l’home, fitant-la. Després, va plegar un xic els llavis i,
amb la veu dura, preguntà—: Per què no t’has pentinat?
La noia va passar-se instintivament la mà pels cabells desordenats. Somrigué.
—Vés a pentinar-te! —féu ell—. Ja saps que no m’agrada veure’t així.
Ella, sense una paraula, va fer mitja volta i desaparegué darrere una porta.
—I en Joan? Encara no ha arribat? —preguntà aleshores el Nero.
«What» va fer que no amb un moviment del cap, va treure una darrera glopada de
fum i llençà la punta de la cigarreta als seus peus.
—Deu haver hagut de fer transbord —digué.
—Suposo —assentí el Nero lacònicament. Es va treure una petaca de la butxaca
del gec i començà a cargolar una cigarreta menyspreant el tabac ros que hi havia
sobre la taula.
—Hem fet un bon arreplec —comentà mentre els seus dits fins i tacats de nicotina
s’aplicaven sobre el paper.
—Ja m’ho ha semblat —va dir «What», amb els ulls alegres—. Quant creus?…
—Potser milió i mig.
—Tant? —preguntà, incrèdul.

Un milió i mig… Entre cinc, un milió i mig, entre… Nero, Blasi, Joan, Trencat i
jo. Entre cinc, cinc. Si fossin dues-centes vint-i-cinc mil. Un milió i mig… Un milió i
mig. A veure, si fos un milió, la cinquena part serien dues-centes mil per cap. Més
mig milió, cinc-centes mil, la meitat d’un milió… això, exactament cent mil. I les
dues-centes mil, tot plegat són tres-centes… Sí. Tres-centes mil, sis-centes mil, dos,
nou-centes mil, tres, un milió, un milió dues-centes mil, quatre, i un milió cinc-centes
mil, cinc… Doncs, tres-centes mil exactes per a cadascú… I si no hi arriba? Posem
que, per no exagerar, posem que sigui un milió, aleshores seran exactament dues-
centes mil. Dues-centes mil, dos-cents bitllets de mil, o quatre-cents de cinc-centes, o
dos mil de cent… Dues-centes mil, en bitllets de mil, hi havia bitllets de mil, en
bitllets…

El Nero va riure:
—D’aquesta feta… —començà, però la dona, des de dins, el va interrompre en
cridar:
—Nero! Vols venir?
Va acabar de cargolar la cigarreta sense pressa, la va encendre i travessà el
menjador.
—Que provi! —féu «What».
El Nero alentí, es girà i va mirar-se’l amb el front gruixut d’arrugues. Despectiu,
va dir:

Página 10
 —Imbècil! —i va obrir la porta del dormitori.
Es va sentir el timbre i «What», que s’havia quedat molt quiet, s’aixecà. Per la
finestra reixada del costat de la porta de fora va inspeccionar el jardinet, el replà. Era
el Blasi. Obrí.
—Sóc el darrer?
—No; falten en Joan i el Trencat.
S’encaminaren al menjador.
—En Joan ja hauria de ser aquí. Ha sortit dos minuts abans que vosaltres.
—Potser s’ha equivocat de tramvia…
El Blasi el va interrompre:
—Res d’això.
Un moment, es van mirar l’un a l’altre, callats. Després, gairebé simultàniament,
tots dos van allargar la mà cap al paquet de cigarretes.
—És estrany —comentà el Blasi—. Mentre no li hagi passat res… Heu arreplegat
gaire?
—El Nero diu que potser un milió i mig.
L’altre obrí els ulls i deixà escapar un petit xiulet d’admiració.

Massa no serà tant sembla molt i després hauríem donat el cop més important
que aquí no pot ser que hi hagi tants diners sortiran bitllets de vint-i-cinc i tot plegat
no serà ni la quarta part d’això si es pensen que només n’hem arreplegat de mil és
clar que jo no he vist res a fora si fos si fos realment aquest fons una mica burgès que
sempre t’has sospitat i que no has dit i has procurat eliminar perquè aquest fons ara
seria l’ocasió només que siguin seixanta o setanta mil i això pot ser sí que ho serà
perquè si calculem un milió i mig pot ser la tercera o la quarta part diguem només
que fossin cinquanta mil ja podria finalment que no es pensin que em veurien més el
pèl en «What» els faria malbé i els altres jo crec que ja està bé trenta-dos anys seria
l’hora hi sóc encara a temps la meva casa una casa de camp no lluny de ciutat i
potser un petit negoci que em manejaria sol les coses que jo entenc però tot diferent
trencant ara d’una vegada si és que de debò cinquanta mil…

La porta de la cambra es va obrir i el Nero entrà al menjador, amb la xicota.

«What» digué:
—En Joan ha agafat el seixanta-quatre —i assenyalà cap a l’altre.
—Sí —corroborà el Blasi—. El Trencat i jo ho hem vist.
—I bé?
—Vull dir que ja hauria de ser aquí…
El timbre, que trucava, el va fer emmudir.
—Deu ser ell, ara —va fer el Nero—. Vés a obrir —ordenà a «What» i, amb la
mà dreta, deturà la noia que es disposava a córrer cap al passadís. Ara s’havia
pentinat i vestit i, empolainada com anava, tenia un aspecte agradable tot i que les

Página 11
faccions fossin un xic massa grosses, massa pronunciades, per ser una dona. Dreta al
costat del Nero, li tenia la mà sobre el muscle. Tots tres esperaven.
«What» va tornar amb el Trencat.
—Hola!
El Blasi l’informà:
—En Joan encara no ha vingut.
—No? Si fa un quart que hauria de ser aquí!
—I si ha desaparegut amb la pasta? —insinuà la noia.
El Nero rebutjà la seva mà amb un gest sobtat i li engrapà el braç.
—Calla! —Va deixar-la anar—. En Joan no és capaç d’una cosa així.
La idea, però, ja havia estat expressada i tots començaven a sentir-se rosegats pel
dubte. Un milió i mig! Era per temptar qualsevol.
—No havies d’haver-la-hi confiada —digué el Blasi, que es referia a la cartera—.
No entenc per què ho has fet.
—Algú o altre se n’havia d’encarregar, oi? —protestà el Nero, agressiu.
—Sí, però per què no tu? Tu eres el més indicat.
—La meva feina era coordinar l’acció, preocupar-me que tot fos fet com calia fins
al darrer moment —va replicar el Nero sense amenitat—. Tots hi vau estar d’acord,
em sembla…
—Sí, però… —insistí encara el Blasi—. Ho sentirà passar, aquest fill de puta, si
ens l’ha jugada!
El Nero llençà la cigarreta, que se li havia apagat, i es posà a passejar amunt i
avall del menjador amb les mans a les butxaques. Els altres el seguien amb la mirada,
entre inquiets i perplexos.

«No sé com dir-vos…». A fora, la gent encara corria, i ell l’havia arrossegat cap
a una escala, bo i que ara ja no semblés necessari; la bomba ja havia fet explosió i
només quedava el fum i la gent que corria, i més gent, lluny, que s’aturava i després
caminava en direcció contrària als qui corrien —i crits, sobretot crits. L’havia agafat
d’una braçada quan la ferida, al genoll, el feia caure i la gent, esparverada, anava a
trepitjar-lo. «Potser us dec la vida», deia, assegut, amb la cama allargada i plena de
sang, al primer graó de l’escala. Havia baixat una dona dels pisos, i es quedà un
moment amb ells. Després havia anat fins a la porta i tots dos restaren de nou sols.
El trenc no era greu, potser havia caigut més per culpa de la terrible impressió que
de la ferida. L’os no semblava interessat. «Ara vaig a telefonar», va dir. I a fora ja se
sentia el tritlleig de la campana d’una ambulància. Quan tornà, va ajudar-lo a
incorporar-se i, entre ell i l’infermer, el van portar fins al cotxe. Hi havia dos ferits,
ja. «Ens hem de tornar a veure», digué, perquè semblava un noi excessivament
propens a la gratitud, i no li quedà més remei que donar-li l’adreça, sinó que era una
adreça falsa, per desfer-se’n. Al cap d’un any, però, s’havien trobat altre cop, per
casualitat; ell no l’havia reconegut, però en Joan tenia bona memòria…

Página 12
 —I si l’han detingut? —digué de cop i volta «What».
El Nero s’aturà en sec.
—I qui vols que l’hagi detingut? No diguis bestieses!
Consultà el rellotge. Eren, ja, prop de les dues.
—Esperarem mitja hora més —va dir—. Si llavors no ha tornat… —va mirar-
se’ls, l’un darrere l’altre, i tots van anar assentint amb el cap a la decisió informulada.
Després, el Trencat va fer:
—Bé, i si ho aprofitàvem per dinar, mentrestant?
—La mossa es va decantar cap al Nero, per consultar-lo.
—Sí —digué el xicot—. Dinem.
La noia va desaparèixer per una altra porta, però tornà gairebé de seguida i
començà a posar el servei sobre la taula. El Nero va allunyar-se cap al passadís i es
quedà al costat de la finestra que dominava el jardí, des d’on espià. A poc, sentí que
els altres movien les cadires per entaular-se. Ell, però, encara no es va moure.
Després, unes mans li tocaren el braç. Era la xicota.
—Vine a dinar —digué. I, tot seguit—: Tu creus que s’ha escapat amb els diners?
El Nero va desarrugar el front i gairebé somrigué. Subjectà la barbeta de la noia
amb dos dits i féu:
—No t’amoïnis. Si s’ha escapat, no li faran profit. Els recobrarem.
Ella va atansar-se-li més i li fregà la galta amb la seva.
—Ja ho sé —va dir.
I aleshores s’encaminaren al menjador.

Página 13
 Al cap de mitja hora, havent dinat, en Joan continuava invisible. Al volt de la
taula, la dona i els quatre homes fumaven i bevien, les cares greus, concentrades, en
silenci. L’habitació s’havia omplert de fum i els plats bruts, que la noia no havia
enretirat, eren curulls de cendres i de puntes de cigarreta. De cop, en la quietud que
embolcallava la casa, s’oí, a l’altre costat de porta, una remor de passes que
avançaven pel camí engravat del jardí. Tots cinc van alçar la mirada. No s’havien pas
enganyat: el timbre percudí.
—Ja era hora! —exclamà el Blasi, i tots respiraren, com alleujats.
La noia es va aixecar amb una revolada i desaparegué passadís enllà. Van sentir
que obria la porta. En lloc de tancar-la immediatament, però, la mossa s’entretenia en
un breu intercanvi de paraules que els estranyava. Després oïren el seu taloneig
precipitat que s’atansava.
—Són unes monges que demanen caritat —va dir en entrar al menjador.
El Trencat deixà escapar un renec dels gruixuts i «What» es posà a riure
nerviosament. El Nero, però, es va treure unes monedes de la butxaca i les allargà a la
noia.
—Té, i que fotin el camp —digué.
«What» continuava rient.
—I bé, què et passa, a tu, ara?
—Unes monges!
—Idiota —féu el Nero.
La noia retornà. Va quedar-se dreta al llindar de la porta del menjador. El Nero es
mirà el rellotge: assenyalava tres quarts de tres.
—Tu saps on vivia? —va preguntar després al Blasi. Així, en pretèrit.
No calien explicacions. Tots sabien què significava la pregunta. El Blasi assentí
amb la testa.
—M’acompanyaràs.
El Blasi es va beure el glop de conyac que li quedava al got i s’aixecà. El Nero,
però, continuava assegut.
—I vosaltres —digué als altres dos— feu la volta, enteneu?
—Sí —convingué el Trencat.
El Nero tornà a consultar el rellotge i, un moment, esguardà la marxa lenta de les
busques.
—A dos quarts de sis ens trobarem al Conxita —acabà—. Ara, aneu-vos-en.

Página 14
 «What» i el Trencat van enretirar les cadires, s’aixecaren i, sense acomiadar-se,
van sortir. El Blasi continuava dret al costat de la taula, esperant. La mossa s’assegué
prop del Nero i preguntà:
—Què penses fer?
—No et preocupis —replicà el xicot.
—No el trobareu.
El Nero proferí una rialleta agra. Mirà la noia i després el seu company.
—Què hi dius, tu, Blasi?
—El trobarem —afirmà l’interpel·lat—. Aquest malparit no se sortirà pas amb la
seva. Deixa que l’arreplegui…
La noia abandonà la cadira i va posar-se a enretirar els objectes de la taula
desordenada. El Nero fumà encara durant uns moments. Després, va aixecar-se al seu
torn i seguí la xicota a la cuina. En tornà als pocs minuts i féu:
—Ara ens en podem anar nosaltres.
La noia va sortir al pas de la porta.
—Quan tornareu?
—Tard —va dir el Nero. Va empènyer lleugerament el Blasi i tots dos eixiren. La
noia els acompanyà fins al replanet. Seguidament, retrocedí i va continuar desparant
la taula.

Ja li ho havia dit. Mai no m’ha agradat aquest xicot, i l’instint no em falla

gairebé mai. «Ni que només sigui per l’agraïment que em té…», deia ell. Perquè no
em faran creure que no s’ha escapat amb els diners. Tots ho han vist, fora d’ell.
L’agraïment! Quan el vaig veure la primera vegada… «La meva promesa, Joan», i a
mi: «Aquí et porto un amic, un bon amic». Jo ja sabia qui era, perquè me n’havia
parlat; s’havien vist unes quantes vegades i, després, en Joan li va proposar aquella
combinació. Val a dir que tot sortí bé, perquè és llest, i llavors sí que complí. Eren
deu mil, no valia la pena de quedar malament amb el seu «salvador». Tampoc no
n’hi havia per tant! Salvador! Me’l va presentar, doncs, aquí, a la porta mateix.
«Hola, menuda!». Em va fer l’efecte que m’insultava. Sembla, però, que té el costum
de dir menuda com el Nero diu, de vegades, manyaga, i no hi fa res que la dona no
sigui ni manyaga ni menuda: és així. I em mirava amb una rialleta dubtosa mentre
em resseguia de cap a peus com si em volgués prendre la mesura i el pes, tot alhora.
No era manera de mirar. No sé com el Nero no s’havia adonat que els seus ulls no
eren francs. Li costava un esforç mirar-te a la cara. Sempre semblava que tingués un
altre pensament sota la closca. Per què, semblava? Sembla, ja que és viu i volta per
un lloc o altre. I, amb això, una mena d’orgull estúpid. Mai no ens va presentar la
seva promesa, com si fos la gran cosa. Ni en parlava, no li agradava. Quan el va
prendre amb ell, al Nero ja li vaig dir que era una equivocació. «S’ha mostrat molt
correcte», em va contestar: «es pot dir que m’ha regalat cinc mil pessetes». «Per
això mateix, fia-te’n. Ningú no regala res, ara». Però tampoc els altres no hi van

Página 15
veure cap inconvenient. És clar. Després de tot, si no fos pel Nero, encara farien
carteres; no serveixen per a res més. No podien protestar, doncs, però és que fins i tot
els va caure simpàtic. I, encara, si l’hagués pres com un de tants… Havia de confiar-
li la cartera. Vaig ser l’única que s’hi oposà, però tampoc no podia oposar-m’hi
gaire, perquè ell era davant i, ben mirat, encara no ens havia fet res. Va dir: «Bé».
Què havia de dir? Com si només confiés en ell, el Nero, com si no confiés en cap dels
altres, tot i que feia més temps que els coneixia. Se’n temia una mala passada; en
canvi, d’ell, per allò de l’agraïment… L’ocasió era que ni pintada. Però veieu, ara.

El Nero i el seu company van seguir el pendent del carrer i, al capdavall, van
sortir prop de la plaça d’Adrià. A Muntaner, agafaren el tramvia descendent.
No van dir ni una sola paraula durant el viatge i, a la Rambla, davallaren.
El Blasi menà el seu amic cap al carrer del Carme i, més endins, li féu tombar una
cantonada. A la fi es plantà davant d’una casa de façana vella i escrostonada, sense
pintar.
—És aquí —digué, i assenyalà l’entrada fosca—. Al segon pis. Però no els hi
trobarem, ja ho veuràs.
El Nero va moure les espatlles.
—Cal comprovar-ho.
Van pujar l’estreta escala en silenci. Al segon pis s’aturaren i el Blasi pitjà el
timbre que hi havia en un costat de porta. L’enginy, però, no funcionava. Aleshores
trucà amb el puny. A l’altre costat es van sentir unes petjades cauteloses i, després, la
remor de l’espiell que girava.
—Obre —digué el Blasi—. Sóc jo.
La porta es badà una mica. Una noia molt jove s’abocà lleugerament enfora.
—Què ha passat? —preguntà—. On és, en Joan?
Sense respondre-li, el Blasi la va fer retrocedir i entrà. Darrere seu, entrà el Nero.
—I en Joan? —repetí la noia.
—Això volem saber —va dir el Nero.
El Blasi subjectà la noia pel braç i, violentament, la va empènyer cap a la primera
porta que trobà oberta al passadís: era la del dormitori. Dintre, va deixar-la anar i tots
dos es quedaren mirant-la, el Nero des del llindar, peu endins i peu enfora de
l’habitació. La noia els fitava amb ulls molt oberts, les mans caigudes al llarg dels
flancs. No devia tenir més de vint o vint-i-un anys. Era prima, però robusta d’anques i
amb un bon pitram. La barroeria de l’home en engrapar-la, li havia fet saltar un botó
de la brusa. Durant uns instants, tots tres es contemplaren en silenci. A la fi, el Nero
acabà d’entrar a l’habitació i se li atansà:
—Bé, petita —digué—, on és, en Joan?
—Que no era amb vosaltres? —demanà ella.
—Hi era —remarcà el Nero, sarcàstic—, però ja no hi és.
—L’han agafat?

Página 16
 —No et facis la innocent. S’ha endut la pasta, entens? —Allargà la mà i va
tenallar-li el braç—. Tu deus saber on és…
Uns segons, la noia es va quedar contemplant-lo, com admirada. Després esclafí a
riure. Amb una sotragada, va alliberar-se dels dits del xicot.
—Us ha fet el salt! —exclamà, i la seva rialla va prolongar-se—. Us ha deixat
plantats! Ha, ha, ha! A vosaltres!
El Nero tornà a engrapar-la.
—Poques rialles —féu, amenaçador—. No estem pas per brocs, ara. Escup el que
sàpigues.
La noia deixà de riure.
—Si no sé res! Què voleu que sàpiga?
El Nero alçà la mà que tenia lliure i va bufetejar-la.
—Canta —digué.
Ella, instintivament, es posà la mà a la galta adolorida pel cop.
—Si no sé res! —repetí. I els ulls se li enlloraven amb un parell de llàgrimes de
ràbia.
—Una cosa o altra et deu haver dit…
—No m’ha dit res. No sé res.
—Molt bé. Tu t’ho hauràs buscat.
—Deixa’m a mi, Nero —demanà el Blasi, que havia contemplat l’escena amb
impaciència, i féu una passa cap a la noia. Ella provava de retrocedir, però el Nero
encara li empresonava el braç.
—Vols parlar o vols que et fem parlar?
Ella no contestà. El Nero, aleshores, va limitar-se a mirar el seu company; enretirà
la mà.
—On és en Joan? —va preguntar en Blasi.
La noia arronsà les espatlles. El Blasi va bufetejar-la amb la dreta; després, amb
l’esquerra.
—On és en Joan? —repetí.
Ella va anar retrocedint cap al llit, d’on es desvià fins a la tauleta de nit. El Blasi
va seguir-la i la bufetejà de nou.
—Si no ho sé! —exclamà ella—. Si no sé res!…
L’home alçà altre cop la mà i la noia va cobrir-se la cara amb els palmells. El
Blasi, però, en lloc de pegar-la, ara va endinsar els dits en l’escot de la roba i
estiregassà. La brusa va esquinçar-se. Ella va arraulir-se més encara, protegint-se,
però el Blasi li va subjectar el braç, l’hi cargolà i va colpejar-la novament a la cara.
—Deixeu-me! —plorà—. No sé res de res, us ho juro!…
El Blasi li plantà el puny al nas i, tot seguit, va pegar-la als pits, que, en arrancar-
li la brusa, quedaven al descobert.
—Canta, maleïda garsa! —féu, i els cops plovien sense interrupció sobre la
mossa.

Página 17
 Ella havia deixat de plorar, ara. Es mirava el Blasi amb una expressió d’odi
concentrada en el rostre deformat per les bufetades.
—Bèsties! Bèsties! —exclamà.
D’una manotada, el Blasi la va fer caure a terra, al costat del llit. El Nero es
mirava l’escena amb un gest disgustat, però sense dir res. Era inevitable.
—Bèsties! Assassins! —cridava la noia.
El Blasi alçà el peu i li ventà un cop al ventre. Ella, a terra, es cargolà de dolor.
—Cantaràs, budell?
No va contestar. El Blasi s’ajupí i, agafant-la pels cabells, va arrossegar-la.
Després, seduït pel sobtat desig d’un martiri més refinat, va arrancar-li les faldilles i
les calces i es posà a pessigar-li les cuixes, el ventre, els mugrons. La noia udolava.
Va voler tapar-li la boca amb una mà, però ella va mossegar-lo. Rabiós, el Blasi va
tornar a agafar-la pels cabells i, a plom, l’aixecà. Rítmicament, ara, se les va
emprendre contra el cos nu, fins que la noia li va caure als peus, estenallada, sense
sentits. Aleshores s’aturà. Va girar-se cap al Nero, com per preguntar-li què calia fer
més.
—Deu ser veritat que no sap res —digué el xicot—. Hauria cantat.
El Blasi, però, no n’estava tan convençut. Va mirar el cos ajaçat sobre la catifa i,
amb el peu, el va tocar.
—Per un milió i mig —va dir— bé val la pena d’aguantar una pallissa.
Tornà a moure el cos inert amb la punta del peu i, després, se n’anà a la cuina,
d’on retornà amb un got ple d’aigua. Amb violència, va vessar-lo contra la cara de la
xicota. Ella es va moure una mica.

Les menudes punxades recomençaven, però no eren ben bé en ella, en la seva

carn. Hi havia com una pell que s’interposava entre la seva pròpia pell i aquella
sensació que potser tampoc no era exactament de punxades, sinó com una barreja de
pessics i de coïssor. No sentia res més. I potser ni sentia això. Llunyana encara al
dolor físic, allò era més aviat com una imatge interior, o encara menys, com un
pressentiment d’imatge, o l’inici d’aquest pressentiment que s’insinuava. No sofria
gaire, doncs. Però aleshores, de cop i volta, va saber que tenia els ulls oberts i, tot i
que no podia destriar res al seu entorn, perquè tenir els ulls oberts no equivalia a
veure o a mirar, la consciència se li va anar eixamplant com qui fa un gest. I amb
aquell moviment la sorprenia una fredor alhora agradable i desagradable, i una
lassitud immensa que, paradoxalment, escurçava aquella separació que hi havia
entre ella i el seu cos. A poc a poc, la carn omplia de nou la pell, i eren la seva pell,
la seva carn, tan fatigada com després d’haver treballat durant tot el dia, dos anys
enrera, quan treballava i a la nit ni s’aguantava dreta. Era com això, però hi havia, a
més, aquella coïssor que no va desaparèixer ni en recobrar la visió. És clar, no tenia
res a veure amb la visió ni amb cap de les coses que veia, encara que fos per culpa
de la cara que veia que sofria com sofria.

Página 18
 Els dos homes la miraven i, després, el Blasi es girà al seu company.
—No està gens de malament, oi? Ni amb els cops… i, tot d’una, els ulls se li
inflamaren amb una brillantor que no agradà al Nero.
—Deixa’t de ximpleries, ara! —digué, disgustat.
La mossa va fer un esforç per incorporar-se, però estava tan dolguda que hi va
haver de renunciar. Des de terra, en silenci, fità els dos homes. Després escopí encara:
—Bèsties!
El Blasi alçà el peu i, sense mirament, la colpejà a l’entrecama. Ara, però, el Nero
va interposar-s’hi.
—Ja està bé, Blasi. No et cal matar-la.
L’altre obeí amb recança. El Nero s’acostà a la noia i, agafant-la amb tots dos
braços tot i que ella maldava per deseixir-se, l’alçà i va deixar-la sobre el llit. La
xicota li adreçà una mirada carregada d’odi, de menyspreu. El Nero recollí els
cassigalls de la brusa i de les faldilles i els escampà al seu damunt, per cobrir-la.
Després es va asseure a l’espona del llit.
—Quan has vist en Joan per darrera vegada? —preguntà.
Ella no contestà.
—Més val que responguis —digué el Nero, però ara ja no hi havia res
d’amenaçador, en la seva veu—. Ens sabria greu haver de tractar-te encara pitjor.
Digues, quan l’has vist per darrera vegada?
La noia va moure els llavis, però no parlà.
—A veure si trobes una mica de conyac —va dir el xicot al seu company—. No
s’aguanta. Ho has fet massa fort.
El Blasi, sense una paraula, va abandonar el dormitori i, al cap de poca estona,
tornava amb una ampolla on hi havia quatre dits de licor. El Nero la hi va prendre de
les mans i amb la mateixa ampolla, sol·lícitament, va vessar unes gotes entre els
llavis pàl·lids de la noia. Seguidament, explicà:
—En Joan s’ha emportat més d’un milió de pessetes. Les vol totes per a ell. És
tan egoista, que ni amb tu no les vol compartir —va dir, i semblava que parlés a un
infant—. Si no és, és clar, que tu i ell…
La xicota va denegar amb uns ulls esparverats i, amb un filet de veu, repetí:
—No…
—Bé. Si és com dius, no et negaràs pas a contar-nos tot el que saps.
Ella, amb dificultat, trobà les paraules:
—No sé res…
—Quan va ser la darrera vegada que vas veure en Joan?
—L’he vist aquest matí.
—Quan?
—A quarts de dotze.

Página 19
 «Joan…». «Què?», va fer ell tot girant-se, perquè ja s’encaminava a la porta i
estava a punt de sortir. Retrocedí unes passes, mig somrient. «No sé, però tinc una
mica de por…». «I per què?», tornà a preguntar ell. «Ara?», va fer després. Ella
afirmà amb el cap, silenciosament. En Joan va atansar-se-li. Era dreta al corredor,
prop de la cortina que hi havia a la porta del menjador, una cortina florejada, de
color vermellós. «Por de què?». «Ja saps…». Ell la mirà d’una manera molt intensa,
molt greu i pensarosa, també preocupada, però l’expressió va ser tan ràpida, tan
fugissera, que ara no n’estava del tot segura. I, al mateix temps, sí, sí que n’estava,
de segura. Després havia tornat a somriure. «Bah!», digué. Va consultar el rellotge i
afegí: «Ara ens haurem de tornar a dir adéu…». Ho va dir d’una manera tan
divertida que ella, tot d’una, s’oblidà dels seus temors i va riure. «Oi que sí!», va fer.
I ell també reia, no semblava gens, però allò que se’n diu gens preocupat. Li va posar
els dits sota la barbeta per preguntar-li: «Estàs segura que no m’has cridat només
per això?». Aquestes paraules la van fer posar altre cop seriosa. «No, Joan», però ell
la mirava tan rialler que es va veure obligada a afegir: «També per això, sí». I no és
que fos mentida, perquè potser sí que també hi entrava el desig de prolongar aquell
moment, però no havia estat per això i, si ho havia estat, no era aquesta la raó més
important, l’autèntic motiu; el fet és que estava espantada, espantada de debò.
Aleshores, al moment de cridar-lo, no pas ara, quan el tornava a tenir al costat i
l’abraçà i va besar-la com havia fet un instant abans, en creure que es deien adéu. «I
ara prou, eh?», va fer ell. Ja no es girà fins que era a tocar de la porta. Va somriure
encara. «Fins aviat», va dir, obrí i va tancar. I ella continuava dreta al costat del
«portier» florejat.

—I què t’ha dit?

—No res…
—No res? I on et sembla que se’n pot haver anat?
La noia s’arronsà d’espatlles i, de seguida, va haver d’alçar la mà, perquè la brusa
esquinçada li relliscava pel tors.
—Deixa’m, Nero; jo la faré cantar —va intervenir el Blasi.
El xicot, descoratjat, apartà els ulls dels pits breument descoberts i es girà al seu
company.
—Em sembla molt que no hi ha res a cantar. —Es tombà altre cop cap a la noia i
va preguntar-li—: Creies que en Joan era capaç de fer una cosa així?
—No —contestà ella.
—Creies que si feia un bon cop, fos el que fos, se’n gaudiria amb tu?
—Però Nero! —no es va poder aguantar més el Blasi—. Per què perdem el temps
d’aquesta manera?
El xicot, però, ja s’aixecava.

Página 20
 —No sap res —digué, i, com que l’altre se’l mirava amb un posat de dubte, afegí
—: Hi ha preguntes que van més enllà del que sembla.
Es girà encara cap a la noia, la qual continuava arranjant-se la roba i li preguntà:
—En Joan, però, t’havia explicat el cop, i et devia dir amb qui el feia…
—Sí.
—Tot?
—Em penso que sí.
—I no se t’acudirà, ara, d’anar a veure la bòfia?
Ella vacil·là.
—No —digué a la fi.
—N’estàs segura?
—Sí; no diré res.
—Tot i que t’hem tractat com t’hem tractat?
—No diré res —repetí ella.
—Molt bé. Ets una noia raonable. Perfecte. També nosaltres som més bons que
no semblem. Si trobem en Joan i tu no tens res a veure amb el que ha passat, et
compensarem.
—No vull res, de vosaltres —féu la noia.
—De tota manera, t’ho donarem. —S’inclinà sobre el llit i li tocà la galta—. Tu
sigues bona minyona… —De cop, es redreçà i va mirar-se el seu company—. Ja te’n
pots anar —digué—. Vindré de seguida.
—Però… —protestà el Blasi.
—Fes com te dic —va manar-li el Nero.
—Aneu-vos-en tots dos! —va dir la noia.
El Nero enfonsà les mans en les butxaques.
—No et preocupis —féu—. M’has sentit? —preguntà al Blasi.
—Sí.
—Apa, doncs!
El Blasi s’allunyà del llit amb una expressió contrariada. En arribar a la porta, va
girar-se.
—No m’agrada —va dir.
El Nero el fità.
—Te’n vas d’una vegada o cal que t’ho digui d’una altra manera?
—Està bé, està bé! —exclamà el Blasi, i sortí.
—Ves-te’n —va repetir la noia, ara mig incorporada—. No estic per bestieses. I
menys amb vosaltres.
—Ajeu-te —li ordenà el xicot—. Tens alcohol?
Ella badà la boca.
—No —féu a l’últim.
—Vinagre, doncs?
La noia assentí.

Página 21
 —Què em vols fer?
—No et preocupis. On és?
—A la cuina; a l’armariet.
El Nero, sense afegir res més, va sortir del dormitori i, al llarg del pis, per a ell
desconegut, s’orientà cap a la cuina. Va trobar una ampolla de color fosc, comprovà
que era el que volia i va tornar al costat de la noia.
—Deus tenir alguna cosa… un drap, un mocador?…
—Allí —i assenyalava l’armari—. Què vols fer? —preguntà de nou. La cara
tumefacta se li va contreure i en els ulls, ara, hi havia una lluïssor de pànic.
—No et preocupis —va repetir ell la seva frase predilecta.
Anà a l’armari, en va treure un mocador blanc i s’atansà al llit. Va deixar
l’ampolla sobre la tauleta i, tot i que ella s’hi oposava, enretirà els cassigalls que la
cobrien i els deixà caure als peus del jaç.
—Què em vols fer? —tornà a preguntar ella, cada cop mes angoixada.
—No et puc pas deixar així, oi?
—Vés-te’n —digué—. No necessito res.
Sense fer-li’n cas, però, el Nero va destapar l’ampolla, xopà el mocador amb
vinagre i es posà a rentar-li les nafres i ferides que tenia per tot el cos. Ella va intentar
de redreçar-se, però el xicot l’obligà a ajaçar-se de nou amb un gest decidit. A la fi, es
va rendir i, amb les dents serrades, suportà la coïssor del vinagre. No exhalà ni un sol
crit, ni una sola queixa. El Nero treballava amb llestesa i habilitat, com si aquella fos
la seva feina de cada dia.

Corria amb la farmaciola a través del camp. Els altres dos amics que
l’acompanyaven i que gràcies a ell havien pogut entrar de franc, s’havien pres
seriosament el paper d’ajudant i es van precipitar al seu darrera. El defensa dret, el
gran Emili, gran per a l’infant que s’anava convertint ràpidament en un adolescent,
jeia a terra, on es convulsionava; va pensar si no li havien donat una puntada de peu
als collons. L’altre defensa, el porter i dos jugadors de l’altre bàndol s’inclinaven al
seu damunt. L’àrbitre també s’atansava corrent i sense parar de xiular perquè
suspenguessin el joc. Ningú no sabia ben bé com havia anat la cosa, però l’Emili era
allí, estirat i amb les mans sobre el ventre. Al braç dret hi tenia una gran rascada; li
havia saltat tota la pell. Però només era això, una rascada. «Porteu-lo a la caseta»,
deia algú, un dels jugadors, quan ell arribava amb la farmaciola. L’Emili, però, va
refusar les mans amigues que es disposaven a agafar-lo i, ara assegut en el terra
endurit, es va tocar la ferida. «No és res», digué, sense donar explicacions. «Ja estic
bé, ara». Devia ser un mal de ventre, mai no ho va saber del cert. Només l’Emili el
va cridar: «A veure, tu», i li mostrava el braç. Ell va obrir la farmaciola i en va
treure una ampolleta. Va fregar-li la rascada amb alcohol. No veia que es pogués fer
res més, i els altres devien ser del mateix parer, perquè ningú no obrí la boca.
L’Emili, en canvi, va queixar-se. «Ui!» féu, i enretirà el braç. Va subjectar-l’hi de

Página 22
nou, amb fermesa, i continuà fregant. «Com cou!», va dir l’Emili. «Això és bo»,
comentà l’àrbitre. Va allunyar-se, xiulant i, mentre ell recollia i tapava l’ampolleta i
la tornava a deixar a la farmaciola, el gran Emili s’aixecà amb el braç test i la cara
trasbalsada pel dolor.

En acabar amb el ventre i els pits, que tenia morats, va continuar amb la cara. La
noia serrava les dents, sense dir res.
—Si tenies una mica d’esparadrap te’l posaria en aquesta ferida —va dir ell bo i
assenyalant el trau que el Blasi li havia obert a la cella.
—No en tinc.
Ara el mirava entre sorpresa i admirada, potser amb ganes de comprendre què hi
havia darrera l’expressió aplicada del seu infermer improvisat.
El Nero enllestí amb una darrera xopada de vinagre sota l’orella i tornà a deixar
l’ampolla i el mocador humitejat sobre el marbre de la tauleta de nit.
—Ara, descansa —li va dir. Recollí les faldilles i la brusa i les hi escampà de nou
sobre el cos.
—Per què ho has fet? —va preguntar-li ella.
El xicot va moure les espatlles.
—De vegades, la mà que castiga és la mateixa que cura… —mormolà.
—Més valia no començar. Sou uns salvatges —va queixar-se la mossa—. Com
m’heu deixat, Déu meu!
—Ho sento, nena; ho sento de debò.
La noia tancà els ulls. El Nero agafà una cadira i l’arrossegà fins al costat del llit.
—Ara escolta —digué—. Voldria que parléssim d’en Joan.
Ella tornà a obrir els ulls.
—Ja t’he dit que no sé res.
—Ho crec, ho crec —va tranquil·litzar-la el Nero—. Però a veure… durant
aquests darrers dies, quan ja ho teníem tot planejat, no li has notat res d’estrany, un
canvi?… Què sé jo! alguna cosa que et fes sospitar que no era ben bé el mateix de
sempre… Tu ja saps què vull dir.
La xicota va reflexionar uns instants.
—Sí —va dir aleshores—, sé què vols dir.
—I no li vas notar res?
Ella vacil·là.
Digues sense por —va animar-la el Nero—. Ja ho veus, t’ha deixat pel seu milió.
Sense cap escrúpol.
—Sí —féu ella—. No sé, però potser sí que no era ben bé el mateix. El veia una
mica nerviós, com capficat, saps?
—I no es va endur res d’aquí?
—No pas que jo ho hagi vist.
—És clar… No va rebre cap visita estranya? Vull dir d’algú desconegut…

Página 23
 —No; això, no.
—Bé, una altra cosa: quant de temps fa que vius amb ell?
—Nou… no, deu mesos; una mica més.
—De segur que el coneixes més bé que nosaltres. Les dones sou més
observadores. I un home es traeix de mil maneres amb la dona que… que estima…
—No sé on vols anar a parar —digué ella.
—A això: tu, si el volies trobar, què faries? Vull dir: et sembla que hi ha algun
lloc determinat on se’n pot haver anat?
—Com vols que ho sàpiga? No m’ha dit res…
—No es tracta del que t’ha dit —insistí el Nero—, sinó de les teves impressions.
Coneixent com coneixes els seus gustos, el seu tarannà…, què et sembla que pot
haver fet?
—Però si jo no ho sé, Nero! —protestà la mossa—. Com vols que t’ho digui?
—Està bé, està bé! —féu ell—. Però m’agradaria que hi pensessis una mica. Tota
l’estona que et calgui.
La noia no contestà. El seu cap no estava per reflexions. Se sentia lassa,
desanimada, amb una gran debilitat física i el cervell tèrbol… Al cap d’uns minuts de
silenci, semblà que el Nero se n’havia fet càrrec. S’aixecà i va tornar la cadira a lloc;
va inclinar-se sobre la noia amb les mans repenjades al matalàs.
—Bé, no t’esforcis, ara. Si se t’acut alguna idea, però, ja saps on em trobaràs. Ho
saps, oi?
Ella va fer que no amb el cap.
—I al Blasi tampoc? —preguntà el xicot.
—No el vull veure més, aquest. És un salvatge!
—Bah, bah! —féu el Nero—. Li ho has de perdonar. I no és culpa seva.
—No el vull veure —repetí ella.
—Molt bé, com vulguis. Ja miraré d’enviar-te algú o altre. O vindré jo mateix,
demà.
Ella assentí.
—Però tu jugaràs net, eh? Ja ho saps: moixoni, passi el que passi.
—Sí…
—Et convé, ja ho veuràs. Tindràs la teva part. M’agrada fer les coses com cal, a
mi. No sóc com els altres.
—Bé —contestà la noia.
El Nero la mirà encara un moment; després, allargà la mà, va acaronar-li una galta
i, sense afegir res més, sense acomiadar-se, sortí del dormitori. Al cap d’uns segons,
la noia va sentir el cop de la porta del pis que es tancava. Aleshores, relaxant-se,
esclafí el plor.

Página 24
 Al Conxita ja hi eren tots, reunits entorn d’una taula, jugant al dòmino. S’hi
atansà i, segons el seu costum, s’assegué entre ells sense un mot de salutació. Els
altres van continuar jugant.
—I bé —va dir a la fi el Blasi—, t’has divertit? —i deixà escapar una rialleta de
conill—. Macada i tot com estava?…
—Estúpid! —escopí el Nero—. Que et creus que sóc una bèstia, potser?
—Bé —féu l’altre, una mica encongit—. És que no ho entenc.
—I què vols entendre? —Es girà als altres—. Què hi ha?
—He vist el «Culleretes» —va dir «What».
El Nero alçà els ulls.
—Ja saps qui vull dir, l’escurabutxaques que…
—Sí, sí, endavant.
—Doncs bé, aquest migdia treballava a l’estació quan ha vist en Joan.
—I ell? L’ha vist, també, ell?
—Diu que no. Sembla que duia molta pressa. A més, el «Culleretes» és un home
que no es deixa pas veure gaire, ja saps…
—No et preocupis —digué el Nero tan innecessàriament com sempre—.
Continua.
—Doncs això, que l’ha vist entrar a l’andana. I en aquella hora, segons ell, surt un
tren que va a Girona.
—I què collons hi ha de fer, en Joan, a Girona? —va preguntar el Blasi.
—No siguis negat —va renyar-lo el Trencat, que encara no havia obert la boca—.
En un lloc o altre havia d’anar, oi? Si molt convé, més enllà de Girona i tot. Mentre
no hagi fotut el camp!
Tots quatre, en silenci, van considerar aquella possibilitat.
—El més estrany de tot, però —va dir aleshores «What»— és que, segons el
«Culleretes», no duia cap cartera, cap paquet… Res.
—No?
—No. I és el que jo dic: no es podia pas endur tots aquells diners a la butxaca.
Doncs…
—Un moment —el va tallar el Nero—. No és tan clar com et sembla. Pot haver
facturat una maleta, la maleta… comprens? El «Culleretes» l’ha vist entrar a
l’andana, dius. Però, d’on venia?

Página 25
 «Aquell noi que sempre va amb vosaltres?», preguntà el «Culleretes». L’havia
trobat al fons d’aquella taverna de mala mort, entaulat davant d’un got de vi. S’havia
tret tot de coses de les butxaques i ara, mentre parlaven, les desava de nou. «What»
s’ho mirava distretament i li semblava assistir, carteres a part, a l’inventari de les
possessions d’una criatura. No hi faltava ni l’inevitable ham que duen tots els
infants. Fins on ell sabia, però, el «Culleretes» no havia pescat mai. «Sí, ell, en
Joan». «L’he vist aquest matí, sí. I que duia pressa. M’ha passat a fregar, però no
crec pas que m’hagi vist. Devia anar per feina. És clar que no es pot pas dir que ens
coneixem, ell i jo; no pas per aturar-nos a parlar. I és un noi, pel que sembla…».
«Deixa’t d’això», el va interrompre «What»; el «Culleretes», quan s’hi posava, quan
s’endinsava pel camí dels comentaris, no acabava mai. No pas perquè tingués moltes
coses a dir, sinó perquè es rabejava en les seves pròpies paraules. «Només vull saber
on l’has vist». «A l’estació. A l’estació de França. Aquest migdia». «I què hi feia?».
«I jo què vols que et digui? L’he vist i prou. Ha passat com si l’empaitessin i…».
«Duia una maleta?», el va tornar a interrompre «What». «No, no duia res. Les mans
a les butxaques, ves! I ni això…». «I després?». «Com, després?». «Vull dir: què ha
fet després». «Res: ha entrat a l’andana i ja no me n’he preocupat més». «Però estàs
segur que no portava una maleta, una cartera?…». «Que no t’ho dic?», va fer el
«Culleretes», gairebé ofès. «Està bé, home, no t’enfadis». Havien restat uns moments
silenciosos i, aleshores, per pròpia iniciativa, el «Culleretes» tornà: «Ha travessat,
saps? Venia del carrer i s’ha posat a l’andana. No et puc dir res més». «Així no
saps… No ha tornat a sortir?». «No ho sé; no ho crec. Jo me n’he anat a la poca
estona». «Quins trens hi ha, en aquella hora?». «Sempre n’hi ha, de trens, a l’estació
de França», contestà el «Culleretes». «Ell, però, si ho vols saber, ha entrat al moll
d’on surt el de Girona». «En aquella hora?». «Si fa no fa». «Bé…». Hi havia hagut
un altre silenci. Després: «Tu!», cridà «What» al xicot que feia de cambrer, de
bàrman i de tot el que convenia. «Un parell de conyacs dobles? Eh, Culleretes?».
«S’accepta, home, s’accepta i s’agraeix».

—Això és estúpid! No podia venir del carrer. Bé havia de comprar el bitllet.

—Tens raó —va reconèixer «What».
Tots callaren. Només se sentia el cop de les fitxes blanques que s’abatien sobre la
taula de marbre. I més enllà, vingudes d’un altre món, encara que fos tan a tocar, les
remors de les converses, les exclamacions dels altres jugadors…
—Què farem, ara, Nero? —preguntà el Blasi.
—Caldria —va dir el xicot lentament— esbrinar qui ha facturat una maleta, un
paquet, el que sigui, però una sola cosa, i no pas gaire grossa, per aquest tren.
—Això rai! —va exclamar el Trencat.
—No tan rai; de segur que ho deu haver facturat a un altre nom.

Página 26
 —I si no s’ho hagués endut? —suggerí «What»—. Si els hagués deixats aquí, en
algun lloc, amb la intenció de tornar més endavant?
El Nero s’arronsà d’espatlles.
—No hi fa res. Ens interessa ell, perquè, sense ell, mai no trobarem el cau.
Entesos?
Tots quatre es van quedar de nou en silenci, fins que el Trencat el va interrompre
amb una pregunta:
—Què et sembla, Nero, si anava a l’estació a fer una mica de nas?
—No ho sé; no ens convé cridar l’atenció.
—No la cridaré —digué el Trencat—. És que jo hi tinc un amic; un conegut —
precisà.
El Nero va dreçar les orelles.
—Sí? Quina mena de conegut?
—Oh, del tot regular! —féu l’altre—. Havíem viscut a la mateixa casa, replà per
replà.
—Molt bé; pots provar-ho, doncs. Però ull viu, eh? Que la bòfia tampoc no bada.
—No et preocupis.
El Nero va riure.
—Això m’ho has pres.
L’altre badà la boca, sense entendre’l. El Blasi i «What» van esclafir la rialla.
—Ah! —féu el Trencat, en capir que es tractava d’una broma, i s’aixecà. El Nero,
però, encara el va retenir.
—Pren nota de tots els viatgers que han facturat un sol paquet i del punt de
destinació.
—És clar.
—Som-hi, doncs.
El Trencat deixà el local. El Nero es va asseure al seu lloc i, sense més
comentaris, van continuar jugant.

Massa sort, fet i fet —pensava el Nero—, joc de sisos quatre no podia fallar el
doble cinc, ni entenc per què havia d’anar-se’n sense la cartera fins i tot la cartera
és nostra, meva, sis dos i reservo el, la Clara va ser més clarivident no puc negar-ho
però qui es podia imaginar, jo… em sembla que serà difícil —pensava «What»—, tot
i que me les he sabudes enginyar, o diguem que ha estat la casualitat de trobar el
«Culleretes». No se’l veu gaire, no ha fet preguntes. És idiota jugar al dòmino, però
una cosa o altra. Trauré el doble quatre que ni pintat. Em sembla, però, que ja li
podem fer un nus a la cua… hi ha moltes maneres de pescar un home quan s’està
disposat a tot i, posarem un altre sis ara passaran tots dos —pensava el Nero—, si el
Trencat troba aquest amic jo no sé pas no és pas estúpid però aquest cop com si no
en tingués prou jo crec que era una quantitat prou rodona i no hem exagerat pas en
creure que hi havia, traurem aquest sis pito fitxa nova… deu confiar en alguna cosa

Página 27
—pensava el Blasi— però jo ni del «Culleretes» ni dels amics que pugui tenir el
Trencat no n’espero res no que hagin mentit el que ha dit «What» de segur que és
veritat però de què ens serveix saber que en Joan a veure si em passaré l’estona
passant aquests sisos del Nero en deu portar una dotzena però ara és buscar una
agulla en un paller si el trobem que es prepari si l’home es creu ara entraré jo amb
els pitos i veurem anirem fins al final s’ho val la pena i aquesta mala puta no estic
pas segur el Nero és massa confiat és l’únic defecte que té aquest i la seva
diplomàcia… com si m’haguessin pres tres-centes mil pessetes de la butxaca —
pensava «What»—. Perquè aprengui a confiar. És que no m’ho puc treure del cap.
Només tinc el doble blanc. I tots fem aquesta cara de llàstima, una cosa tan perfecta
que havia sortit i té, quan ja creus… podia comptar —pensava el Blasi— que és allò
que no diguis blat que no sigui passaré encara… el pitjor de tot —pensava el Nero—
és com ens hem quedat perquè no crec que els altres estiguin més bé i, aquest és
l’últim sis però em quedo amb el darrer pito… sembla una pèrdua de temps quedar-
nos aquí quan però no hi ha res a fer —pensava el Blasi— llevat d’això i encara
quan hom es pot moure t’has de distreure doncs… Clara no m’ha rebutjat pas —
pensava «What»— i si no arriba a entrar ell, no sé per què hem esperat tant. És clar,
fóra el mateix… pot dir-se que tot depèn del Trencat ara —pensava el Nero— i de la
mà esquerra que tingui no crec però per molt que faci que pugui perquè DÒMINO!

A tres quarts de vuit, el cambrer s’atansà a la taula on continuaven els tres homes
i va inclinar-se davant del Nero.
—Al telèfon hi ha un senyor que el demana.
—A mi? —es va sorprendre el xicot—. Qui és?
—Ha dit que era el senyor Forcada…
Es va alçar d’una revolada i s’encaminà a la cabina, prop de les comunes. Els
altres dos van esperar-se en silenci, expectants. El senyor Forcada era el Trencat.
La conversa telefònica va ser molt curta, car el Nero tornà als pocs moments.
«What» i el Blasi, que el miraven mentre avançava entre les taules, van notar que
semblava satisfet.
—Ho ha aconseguit? —va preguntar «What» quan el xicot s’assegué al seu
costat.
—Es veu que sí. Hi ha dos viatgers que han facturat maletes per a aquest tren; cap
d’elles a nom de Joan. Totes dues, però, van a Girona, la qual cosa ens simplifica la
feina. D’aquí a vint minuts —i maquinalment es va consultar el rellotge— surt un
tren. Tu, Blasi, m’acompanyaràs.
Es va posar dret i l’altre l’imità. «What» restà assegut, joguinejant, sense adonar-
se’n, amb una peça del dòmino. El Nero li tocà l’espatlla.
—Diràs a la Clara que he hagut d’anar-me’n —féu, i al Blasi—: Apa. Tenim el
temps just, si volem agafar el tren.

Página 28
 «What» mirà com s’allunyaven. Després, va encendre una cigarreta i es quedà
reflexionant davant les peces blanques escampades a l’ample de la taula. En acabar la
cigarreta, s’aixecà, va pagar les quatre consumicions i sortí al carrer.

Página 29
 —Tu sol? —preguntà la mossa en obrir-li la porta, vestida com l’havia deixada
hores enrera—. I els altres? Què ha passat?
—Sembla que hem localitzat en Joan…
Tots dos es van encaminar al menjador. La taula ara era neta i damunt hi havia
l’inevitable paquet de cigarretes angleses. «What» va agafar-ne una, la va encendre,
s’assegué i es posà a explicar l’esdevingut.
En acabar, llençà la cigarreta a mig cremar i va aixecar-se. S’atansà lentament a la
xicota, que s’havia quedat dreta al costat de la taula.
—I ve’t aquí com ara tu i jo ens trobem sols… —digué.
—I què? —el desafià ella.
El xicot va somriure i allargà les mans per tocar-la.
—Les potes quietes! —va dir la mossa tot retrocedint lleugerament.
—Qui les hi podria tenir, prop teu? —preguntà «What» sense deixar de somriure.
La Clara també esbossà un somrís fugisser, afalagat. Després s’enseriosí de nou.
—Deixa’t de bromes. Més val que te’n vagis.
—Si ho feia, potser et sabria greu.
—Mira quin presumit!
Ell tornà a allargar les mans i li engrapà les espatlles per atreure-la contra seu.
—Deixa’m —insistí la noia—. Ja saps que el Nero…

«No sóc precisament gelós, ja ho saps, però en tot m’agrada un cert ordre, una
certa netedat. Tu no tens pas l’obligació de… en fi, no espero pas que això nostre
duri eternament. Jo mateix… No hi ha res, però, que estimi tant com la franquesa.
Malauradament vosaltres, les dones, sembla que tingueu una inclinació per les
situacions espesses, us atreuen les complicacions i els embolics…». «I a què treu cap,
ara, aquest sermó?». «Ve molt a tomb, precisament. No et creguis que no he vist els
teus maneigs, aquesta nit». «Què has vist? Que m’he divertit una mica, que he rigut?
És que no podré ni riure, ara?». «Tant com vulguis, però és que et deixes anar. Les
dones de la teva mena…». «Que potser em vols ofendre?». «Per què? No podem,
doncs, dir les coses com són? Una altra cosa vostra, aquesta: voler passar pel que
no sou». «I no que no ho sóc, això que vols dir tu! Et creus que perquè amb tu… A fe
que és bonic! Si aquesta és la teva manera d’agrair-m’ho…». «Què t’he d’agrair?
Ens agradem, ens hem agradat l’un de l’altre, i no veig per què hi ha d’haver més
agraïment per part meva que per part teva…». «Quina conversa més estúpida!». «Ets

Página 30
tu qui la hi fa. Si no m’haguessis interromput, hauria acabat amb quatre paraules».
«Si cada cop que ric amb algú m’has de fer una escena…». «No et faig cap escena,
ni te la faré mai: Ni tu ni jo no som de la mena de gent que fa escenes. Però vull que
sàpigues quina és la meva actitud». «Doncs mira, jo trobo que l’ocasió no era
oportuna». «No sé què deus entendre, per ocasió oportuna; sigui com sigui, ja estàs
avisada. Sóc un home raonable, Clara, encara que la meva vida no ho sigui gaire. Si
ho vols entendre, tot anirà bé. Et repeteixo que només vull això: les coses ben clares
entre nosaltres…».

—Si ni tu ni jo no li ho diem, no ho sabrà, oi?

—Però és que jo no ho vull.
—N’estàs segura?
S’inclinà i, quan ella li refusava els llavis, va esmunyir una mà i li engrapà les
natges. La noia va intentar de defugir-lo, separant el cul tant com podia, però «What»
ja li tenia l’altre braç a l’esquena i la subjectà amb força.
—No siguis ximple —digué ella—. Si…
Va haver de callar perquè el noi li esclafava els llavis amb els seus i, en deixar-la,
s’ajupia una mica per tal d’alçar-la de terra i agafar-la en braços.
—Això et pot costar car —es queixà, però no semblava gaire enfadada, ara.

«No sé pas què hi has vist! Jo ja fa temps que el conec i Déu me’n guard… (És
clar, pensava ella, com que mai no se la deu haver mirada). Després del que va fer
amb en Lluís i amb la Nelly… tu no els has conegut, però no fa pas tant de temps com
això (a la Nelly sí que l’he coneguda, es va dir, i m’estranya que entre ells dos… una
xicota tan insignificant!). Ell no en sembla capaç, perquè et concedeixo que sembla
tot un senyoret, delicat, fi i tot, però deixa que t’ho conti (jo havia sentit dir alguna
cosa, pensava, havia sentit fer-hi alguna al·lusió, però en concret…). Aleshores
encara no tenia aquesta torre, vivia cap a la banda de Badalona, també en un xalet,
perquè a ell sempre li ha agradat de tenir una mica de camp al seu voltant. Hi havia
un cirerer, al jardí, prou que ho recordo… Doncs bé, un dia, una tarda, la Nelly hi
era enfilada i en Lluís l’acompanyava. Ell era fora, però sempre passa el mateix, oi?
va tornar quan menys s’ho esperaven (no ho havia pas entès així, es digué ella). No
sé què va veure ni què no va veure, perquè ja pots comptar que jo no hi era. Ara que,
si s’havien enfilat al cirerer… Ell no va dir res, vull dir res que fes creure que allò el
molestava (és propi de persones educades, això, pensà ella). El fet és que, després, en
Lluís va desapareixer i ningú no n’ha sabut res més. Suposo que un dia o altre el
deuran trobar. Però ella… Durant una temporada també vam deixar de veure-la. Més
ben dit: durant un temps no vam veure ningú. I quan van reaparèixer, ja no anaven
plegats. Ella no semblava la mateixa… Una noia tan maca com havia estat! (No sé
d’on ho deu haver tret això. Insignificant, totalment, insignificant. Per la cara no dic,

Página 31
perquè aleshores ja estava desfigurada). Li va fer aquells dos talls, un a cada
galta…».

Ell tornà a besar-la, bo i desplaçant una mica la mà per les cuixes, perquè el cos li
relliscava, i després digué:
—Estic disposat a pagar el que calgui.
I sense més compliment, amb ella en braços, travessà el menjador i, amb el peu,
va obrir la porta ajustada del dormitori.
—Deixa’m… —mormolà la xicota.
I, de la manera que ho va dir, «What» va comprendre que podia deixar-la sense
por que se li escapés: el llit era allí.

Página 32
 L’endemà al matí, el Nero i el Blasi iniciaven llurs investigacions a Girona. Tres
minuts abans de la sortida del tren, el Trencat els havia donat els noms dels dos
individus que aquella tarda havien facturat sengles maletes: Pere Clarà i Maties
Miquel. Calia trobar-los, doncs.
Per sort, el Blasi havia estat una vegada a Girona, una circumstància que el Nero
desconeixia quan va escollir-lo per company. Únicament hi havia passat tres dies,
amb les respectives nits, però coneixia l’emplaçament de la majoria d’hotels, sense
parlar d’altres indrets potser encara més prometedors. El Nero, però, convençut com
estava que en Joan evitaria d’entrar en contacte, per petit que fos, amb certs ambients,
proposà de començar pels establiments hotelers.
Llur tàctica era aquesta: el Blasi es quedava fora, al carrer, i el Nero entrava al
local i preguntava pels seus amics Clarà i Miquel, els quals, deia, probablement
havien arribat el dia abans. Als dos primers hotels, l’encarregat de la recepció
consultà els llibres registre sense resultat. Des de l’altra banda de taulell, el Nero feia
tot el que podia per resseguir-lo amb ell; confiava sorprendre un indici, no sabia quin,
però un indici que li permetés de sospitar que havia trobat el fugitiu, car ja sabia que
en Joan podia haver canviat de nom per segona vegada.
Al tercer establiment on va presentar-se, el ritual va començar si fa no fa de la
mateixa manera. El Nero s’atansà al taulell i demanà pels seus amics.
—No —digué l’empleat—; no tenim ningú que es digui així.
—Vam quedar que ens trobaríem aquí…
—Ahir només va entrar un hoste nou, i no és cap dels que dieu.
—Sí que m’estranya —comentà el Nero—. N’esteu ben segur? Potser si ho
comprovàveu…
L’home se’l mirà i després, amb desgana, es decidí a obrir el llibre que tenia
davant. Amb el dit, va anar baixant per la darrera pàgina escrita i, al capdavall de tot,
l’aturà al costat d’un nom.
—És tal com us deia —féu.
—Perdoneu —va excusar-se el Nero amb polidesa.
Ara, però, ja sabia que en Joan era el viatger que arribà la tarda anterior. El dit de
l’home s’havia aturat prop d’aquest nom: Josep Arderiu. El Nero n’havia tingut prou
amb veure la lletra clara i gran del seu còmplice, precedida per aquella jota tan
especial que el noi tenia costum de cal·ligrafiar.

Página 33
 Va sortir de l’hotel i s’allunyà al llarg de la vorera. El Blasi, que s’esperava a
l’altre costat de carrer, copsà el petit senyal que li feia i el seguí discretament. Van
reunir-se en tombar la primera cantonada.
—S’ha inscrit amb el nom de Josep Arderiu —va dir el Nero.
—I com ho saps que és ell? —s’admirà l’altre.
—Recordes la jota d’en Joan?
—Sí —digué el Blasi—. Ah, ja! —i va riure—. L’hem caçat, doncs! —afegí, i la
rialla va convertir-se-li en una mena de ganyota que no augurava res de bo.
—Ara, escolta —va explicar el Nero—. Jo, a l’hotel, no hi puc tornar. Em faria
sospitós. Esperarem una estona, diguem mitja hora, i aleshores hi vas tu. Preguntes
per l’Arderiu i dius que t’espera. Puges a la seva habitació i… bé, no crec que en
veure’s descobert es negui a entrar en raó. I si no hi entra… Però —es va interrompre
— aquesta feina m’agradaria més fer-la personalmente. Tu ets massa violent, de
vegades.
—No tinguis por; faré les coses com cal.
—Sí, ja ho sé, però… Anem a seure en aquell bar —i assenyalà un cafè solitari a
l’altra banda del carrer que havien deixat, no gaire lluny de l’hotel—. No vull perdre
de vista la porta.
Es van instal·lar prop de la finestra i el Nero demanà un cafè; el Blasi, un conyac.
Quan el cambrer va haver-se allunyat, el xicot prosseguí:
—Més valdrà convèncer-lo que ha fet una bestiesa. Li dius que tots som aquí i
que no se’ns pot escapar; que el millor que pot fer és donar la partida per perduda i
tornar-nos els diners. Si s’hi nega… bé, si s’hi nega no vull soroll de cap de les
maneres. Pega’l amb la pistola, però no el matis. Busques el maletí o el taló de
facturació… i s’ha acabat. Espera —afegí en veure que el Blasi anava a interrompre’l
—. S’ha acabat per ara, vull dir. Més endavant, ja passarem comptes. Aquí, però, no
ens convé fer-nos veure gaire. Entesos?
—Bé —féu el Blasi.
El Nero donà un cop d’ull al seu rellotge.
—Esperarem vint minuts més…

Si l’ocasió es presenta, bé prou que en faré cas dels seus consells! quan ja estarà
fet que vagi a buscar un accident però fins i tot ell ha de comprendre que em cal
entrar amb la pistola a punt és a dir ell mateix diu que ho faci llavors si es dispara
per casualitat o bé si m’he de defensar no en això sí que té raó un tret no cal que tot
l’hotel es precipiti a l’habitació sí que hi guanyaria alguna cosa! però hi ha altres
maneres moltes altres maneres ja veurem però que en Joan no ho conta aquest maleït
fill de puta d’això ja en pot estar segur mai no he tolerat que ningú ni ell el Nero no
sé per què ara aquesta fotuda debilitat perquè això de passar comptes més tard sí
més tard! en tenir els diners ja ningú no se’n recordarà i encara que ens en
recordéssim com que ell naturalment es quedarà aquí davant nostre perquè li fem la

Página 34
feina! ha de ser ara o no serà mai això és prou clar i es feia l’amic i conquistava la
nostra confiança amb mi mateix tan cordial sempre amb nosaltres dos els únics que
coneixíem aquesta perduda i després quan canvià de casa el Nero se’n va oblidar de
seguida perquè en aquestes coses i després d’això aquest porc si el deixàvem després
del que ens ha fet es pot esperar tot d’ell encara seria capaç de cantar-ho tot per fer-
nos la punyeta no serà si s’ho ha posat al cap que s’ho posi als peus no té dret
d’exposar-nos així i ja dic jo que no entenc aquest interès…
No cal ni mirar-lo per saber en què pensa, només pensa en la venjança, vol
matar-lo perquè el tem. No confia en el que li he dit, és capaç de fer qualsevol cosa
per mi, però no pas d’obeir-me en aquest moment. Faig mal fet de deixar-l’hi anar, el
matarà, però com evitar-ho? No ho lamentaré, d’altres no han fet tant i qui sap on
paren… oh, prou que ho sé, on paren! El que passa és que sóc més prudent que tots
ells, a més sé que aquesta vegada em toca a mi de veure’m amb ell cara a cara. Sóc
el primer traït i enganyat, era jo qui confiava en ell. Es miri com es miri, doncs, és
feina meva, i una feina que, si el Blasi no es precipita i l’enllesteix, penso fer. A soles.
Tal com m’agrada resoldre els meus afers. Com menys en sàpiguen els altres, millor,
perquè per poc que sàpiguen sempre saben massa. Una cosa que no faria entendre a
aquest, no sap que la complicitat només hauria d’arribar fins a un cert punt passat el
qual és perillós… Complicitat en l’inevitable, assaltar un banc per exemple, perquè
això ningú no s’ho pot fer tot sol, però després els comptes particulars tractar-los
així, com el que són, una cosa particular…

En deixar la taula i sortir del cafè, el Nero va fer que el seu company s’avancés
mentre ell, més lentament, el seguia fins a la porta de l’hotel. Va passar de llarg, per
l’altra vorera, i, una cinquantena de metres més enllà, va aturar-se breument i
retrocedí.
El Blasi, per la seva banda, s’adreçà al taulell. No hi havia ningú i, amb el
palmell, va tustar fins que s’obrí una porta lateral i un xicot, el mateix que havia
parlat amb el Nero, s’atansà a veure què volia.
—El senyor Arderiu? —va preguntar el Blasi—. M’espera.
—Té el número vint-i-dos, al primer pis —va informar-lo l’encarregat.
El Blasi va fer un gest d’assentiment, sense somriure.
—Gràcies —digué, i s’encaminà a l’escala.
Al vint-i-dos, trucà suaument. Com que ningú no li contestà, va insistir, ara una
mica més fort, però encara discretament. Va esperar uns moments i, aleshores, com
que tot continuava silenciós, va empènyer la porta. No estava tancada. El Blasi va
entrar amb una mà a la butxaca.
Dins, no semblava que hi hagués ningú. No hi havia ningú. Era un dormitori
senzill i en va tenir prou amb un cop d’ull per convèncer-se que en Joan no hi era.
Sense convicció, obrí un armari, mirà sota el llit, el penja-robes, la tauleta… No va
trobar res.

Página 35
 Sortí de nou al corredor i tornà a tancar la porta. Baixà al vestíbul. L’encarregat
no s’havia mogut del taulell, on ara escrivia amb un llapis. En sentir les passes de
l’home, alçà els ulls del paper.
—No hi és —digué el Blasi—. Ha sortit, potser?
—Jo no l’he vist.
—És curiós… La porta de l’habitació estava oberta.
L’encarregat desvià la vista cap a una cambrera que sortia d’on devia haver-hi el
menjador.
—Ha vist el senyor del vint-i-dos?
—Aquell alt i prim, amb un vestit claret de ratlles blanquinoses?
—Sí —va intervenir el Blasi, al qual aquella indumentària era desconeguda.
—Ha sortit encara no fa una hora.
El Blasi empal·lidí lleugerament.
—Se n’ha anat? Amb l’equipatge?
—No; no duia res —aclarí la cambrera.
—El senyor Arderiu esperava l’equipatge aquest matí —precisà l’encarregat.
El Blasi estava desconcertat.
—És estrany…
El xicot del taulell, que devia interpretar la frase a la seva manera, va dir:
—Ha pagat una setmana per endavant.
—Bé, si és així no cal preocupar-se; ja tornarà. —I amb una diplomàcia
inconscient, que era el fruit d’haver-se fregat amb el Nero tant de temps, afegí—:
Digui-li que ha vingut el senyor Armengol i que tornarà a les tres.
—Serà servit —s’inclinà l’encarregat.
El Blasi abandonà l’establiment i, ara sense preocupar-se de guardar les
aparences, va adreçar-se al seu company, que l’esperava prop d’un fanal.
—Ha fugit! —exclamà i, en pocs mots, li ho va explicar tot mentre s’allunyaven
carrer avall.
—Una hora, dius? —va repetir el Nero—. I pensar que si haguéssim començat
per aquí… Tot just devia fer uns minuts que era fora!
—I ara? —va preguntar el Blasi, sempre pràctic.
—Tinc la impressió que vol embullar la madeixa. No m’estranyaria gens que, a
hores d’ara, ja fos fora de Girona. Per començar, seria convenient que esbrinéssim
quins trens o quins autobusos han sortit fa una hora aproximadament. Et sembla que
es pot fer?
—Sí.
—Molt bé; jo me n’aniré a l’estació i tu, que saps on són, fas la volta per les
administracions dels cotxes. Després véns a l’estació. T’hi esperaré.
Es van separar. Encara no havien fet unes passes, però, quan el Blasi va girar-se i
encalçà el seu company.

Página 36
 —Ah, escolta! —li cridà—. M’havia oblidat de dir-te que porta un vestit claret
amb ratlles blanquinoses.
—Perfecte —va dir el Nero—. No et preocupis.
I es van separar de nou.

Página 37
 Al cap de vint-i-cinc minuts el Blasi entrava a l’estació gairebé a pas de cursa. El
Nero parlava amb un ferroviari engalonat. Escurçà ràpidament la conversa i se li
reuní fora, cap on l’altre havia retrocedit.
El Blasi ni li va donar temps de preguntar res.
—Ha sortit fa vint minuts… bé, ara ja deu fer mitja hora, cap a Figueres, amb
l’autobús.
—Perfectament; ens hi anem acostant. Quan surt, l’altre?
—Ja no en surt cap més fins demà.
El Nero amollà un parell de renecs.
—Podríem llogar un taxi —suggerí el Blasi.
—Apa, doncs!
Cinc minuts després, sortien a l’encalç del fugitiu.
—El que no sé —va dir el Nero mentre el cotxe enfilava la carretera— és si
tindrem prou diners per pagar-lo.
El Blasi arronsà les espatlles i va fer una rialleta de conill; tot seguit, es fregà les
mans.
—I per això t’amoïnes? —preguntà.
—Res de violències, Blasi —va amonestar-lo el Nero amb severitat—. Ja t’he dit
que no ens convé cridar l’atenció enlloc. Pagarem d’una manera o altra, però
pagarem. És massa important, això que portem entre mans, per comprometre-ho amb
una bestiesa. Entesos?
El cotxe devorava quilòmetres tan de pressa com li ho permetia el motor, que no
era res de l’altre món. Així i tot, els dos companys calcularen que per força havien de
guanyar terreny al cotxe de línia, probablement lent, com tots aquests artefactes.
No s’equivocaven. Ja eren a les envistes de la ciutat quan van distingir el vehicle
de color blau que s’endinsava per les primeres cases. I al cap de deu minuts, després
d’haver ordenat al taxista que els portés a la parada de l’autobús, arribaven encara a
temps de presenciar com l’ajudant del xofer descarregava els darrers paquets i
maletes de l’engraellat del sostre.
El viatger del vestit clar de ratlles blanquinoses, però, no es veia per enlloc. Però
també ara van tenir sort. Un empleat els assabentà que, en baixar del cotxe, el
passatger en qüestió li havia preguntat si ja tornava a estar obert un hotel que, temps
enrera, tancà per reformes arran d’un canvi d’amo. Va donar-los l’adreça.
L’establiment era prop de la Rambla i, aquest cop, hi van entrar tots dos.

Página 38
 —El senyor Arderiu? —va preguntar el Nero a un individu de cara xuclada que
fumava una cigarreta a l’altra banda de taulell.
No sense sorpresa, car tots dos es temien que el company traïdor podia haver
canviat encara de nom, van sentir que l’home els deia que acabava d’arribar. Devia
fer uns minuts que era a la seva habitació.
—Ens espera —digué el Nero, i l’empleat, sense posar-hi pegues, va comunicar-
los el número del dormitori.
Sense trucar, el Nero va accionar el pom de la porta i empenyé cap endins,
convençut que se li resistiria. La porta, però, s’obrí silenciosament. Al fons de la
cambra, entre el llit i la finestra, l’home, inclinat, els donava l’esquena. El Blasi no
esperà. Amb un salt, va plantar-se al seu costat i li clavà una puntada de peu als
ronyons mentre el Nero, que també havia avançat, es treia la pistola.
L’individu proferí un crit ofegat i va caure a terra. Abans de veure-li la cara, tots
dos van saber que no era en Joan. El xicot mai no hauria caigut d’aquella manera,
feixuc com un sac de farina.
El desconegut es posà la mà al costat adolorit i, amb un altre gemec, provà de
redreçar-se; es girà.
—Què carall…
En adonar-se que el Nero l’amenaçava amb la pistola, es va interrompre i badà
uns ulls espantats. Encara des de terra, balbucejà:
—Què voleu?
El Blasi i el Nero van consultar-se amb la mirada. Estaven tan sorpresos, que no
sabien què fer.
—Sou vós, l’Arderiu? —va preguntar a la fi el xicot.
—Sí.
—I acabeu d’arribar de Girona, oi?
—Sí —repetí l’altre. El to en què se li adreçaven li feia recuperar la serenitat i,
més segur d’ell mateix, contraatacà—. Què n’heu de fer?
—Res; sembla que ens hem equivocat. Coneixeu un tal Joan Roig?
L’altre brandà el cap.
—No. Qui és?
—No us preocupeu —digué el Nero. Avançà més per l’habitació, es va ficar la
pistola a la butxaca i s’atansà a l’home. Va ajudar-lo a posar-se dret.
—Perdoneu. Us hem confós.
L’altre, tot d’una, va treure el geni:
—Perdoneu… És fàcil de dir. I la patacada, què? —Va mirar-se rancuniosament el
Blasi—. Teniu el costum d’atropellar la gent d’aquesta manera?
—Us he demanat que ens perdoneu —va repetir el Nero amb paciència.
—I us sembla que amb això ja n’hi ha prou?
—Què voleu, doncs?
—Valdrà més que avisi la policia…

Página 39
 El Blasi va fer una passa endavant. El Nero, però, el va aturar amb un gest.
—Vós mateix —digué—. És clar que no us ho recomano. Seria més prudent
oblidar aquest petit episodi immediatament —i recalcà l’adverbi.
Ell i l’home es van quedar mirant-se.
—No us sembla? —insistí el xicot.
—Aneu-vos-en.
El Nero tocà el Blasi pel muscle i tots dos retrocediren cap a la porta. Abans de
sortir al corredor, però, el xicot va aturar-se.
—Recordeu que la prudència és una gran virtut —va dir.
Després tancà la porta. Mentre baixaven les escales, va haver de resignar-se als
retrets que li feia el Blasi, el qual ja veia com l’home es precipitava al telèfon per tal
d’alertar la policia.
—No sé quan et convenceràs —li va dir aleshores— que la gent no volen
molèsties. A la policia només s’hi acut en cas de necessitat. I encara no sempre!
Aquest individu callarà com un mort. Més endavant, un dia ho contarà qui sap a quins
amics, sense estalviar-hi els brodats. I res més.

A propòsit, això em recorda… És clar que és una mica diferent. Perquè no tan
sols s’havien equivocat d’habitació, sinó d’home. No hauria passat res si hagués
tancat la porta, com faig normalment. Estava escrit, però, que aquell dia havia de
deixar-la oberta… Els vaig calar de seguida, eren dos individus d’aquests que
sembla que s’ho vulguin menjar tot… Entren, doncs, i un d’ells, sense dir ni ase ni
bèstia, em clava un cop de traïdor. Jo, ni els havia sentit. Ja us podeu imaginar com
em vaig quedar… Em giro fet una fúria i me’ls trobo allà, davant meu, amb les
pistoles a punt i la boca encara oberta. Perquè de seguida es van adonar que no era
la persona que buscaven. M’hi vaig encarar, no cal dir-ho, com un gall de panses. Si
no hagués estat per l’arma, m’abraono contra aquell individu, tot i que era un
gegant. Però hi havia la pistola entremig, compreneu? Així i tot, jo que crido: «Què
collons us heu cregut, grans fills de puta?». I ells, com si no haguessin sentit l’insult:
«Perdoneu; buscàvem un amic», va dir l’altre, el que no m’havia atacat. «Doncs
mira que és manera de saludar-los, els amics!» jo que els faig. «Perdoneu», va
repetir el xicot. «Jo, aleshores, ja m’havia asserenat una mica… Tots dos van fer un
pas cap a la porta, bo i desant-se les armes». «Ep, un moment!», vaig cridar-los.
«Això no pot acabar així; em cal una explicació». Van mormolar alguna cosa que no
vaig entendre. «Què dieu? Una mica més alt, si us plau!». Així mateix, sabeu, com
algú que dóna ordres. «Deia que no us volíem molestar», va repetir un d’ells; «ho
lamentem de debò». «No n’hi ha prou, amb això», que els faig jo. «Què voleu que
fem més?» va preguntar l’altre. La veritat és que tampoc jo no sabia gaire bé què
podia fer. Vaig dir-los: «Valdrà més que telefoni a la policia…». «Home, potser no
n’hi ha per tant!». «No, oi?» que dic jo amb el meu sarcasme. «No us volíem
molestar». «Però és que us sembla que és manera d’anar pel món, aquesta, amb les

Página 40
armes a la mà?». I aleshores vaig tenir una idea. «Apa, vinga, doneu-me-les».
«Què?», va fer un d’ells. «Dic que em doneu les pistoles». És clar, els venia costa,
amunt. «O això o la policia», vaig dir-los. Es van consultar amb un cop d’ull. Cal dir
que jo, malgrat tot, no estava gaire tranquil; al capdavall, què els costava d’engegar-
me un tret? Es veia de seguida que eren gent sense manies. Suposo que va ser la
meva fermesa que els va impressionar… Però noi, lliurar les armes! Un d’ells va fer
un moviment sospitós i jo, que era al costat del telèfon, vaig despenjar l’aparell.
L’homes va acabar per treure’s la pistola. «Deixeu això», va amenaçar-me. I jo vaig
contestar-li: «Podeu disparar; ningú no us en priva. Si ho feu, però, d’aquí ja no en
sortiu». «Deixa’l», va aconsellar l’altre, que semblava més enraonat. L’encarregat,
des del taulell, no feia més que repetir: «Digui… digui…». «Un moment», vaig fer jo.
I a ells: «Llenceu les armes a terra, als meus peus». Encara es van mirar. «Apa!». A
l’últim, van obeir. Vaig ajupir-me a recollir una de les pistoles i, per telèfon, vaig dir:
«Volia saber l’hora de sortida d’un tren, però ja he trobat l’horari; perdoneu». I vaig
penjar. «I ara», vaig fer adreçant-me a aquells dos que continuaven drets al meu
davant, «si no us fa res», perquè de cop i volta se m’havia acudit de rematar
humorísticament l’afer, «parlarem una mica d’una pòlissa…».

—Sovint, no t’entenc —féu el Blasi—. En el fons, tens un cor massa tendre.

El Nero ni va riure. Esperà que fossin al carrer per parlar de nou.
—Bé, l’únic clar de tot això —digué aleshores— és que hem seguit una pista
falsa. Ara caldrà començar de nou… Em sembla mentida que m’hagi pogut equivocar
d’aquesta manera. Aquella jota era pastada d’en Joan! Ho trobo estrany, molt estrany.
Què cony pot haver passat? —va preguntar-se.
De cop, va fer mitja volta i manà al seu company:
—Vinc!
Van tornar a l’hotel. El taulell, ara, era buit, la qual cosa els estalvià d’haver de
donar explicacions. Amb dues gambades, van enfilar-se fins al pis, travessaren el
corredor i, al capdavall de tot, van obrir la porta d’on sortien minuts enrera.
L’Arderiu, assegut al caire del llit, es fregava l’indret adolorit per la puntada de peu
del Blasi. En veure’ls, va fer un bot.
—Altre cop? —es queixà, esparverat.
—Calma —va dir el Nero—. Se m’ha acudit que una conversa amb vós pot ser
profitosa. Una conversa totalment amical —afegí.
—Amical… —provà de riure l’altre—. Si aquesta és la vostra idea de…
—No us poseu nerviós —el va interrompre el xicot—. Seieu.
Ell mateix es va asseure en una cadira que hi havia davant la finestra, mentre el
Blasi es quedava dret, una mica apartat i fitant el desconegut com si fos una bèstia
perillosa.
—Això que us preguntaré ara, no us ha de perjudicar en res —començà el Nero
—. En canvi, a nosaltres ens poden ajudar molt les vostres respostes.

Página 41
 —Sou galtes, tanmateix! —exclamà l’Arderiu—. Entreu aquí com un llamp, em
maqueu l’esquena i, després, encara teniu la barra de demanar que us ajudi en no sé
quina mena d’afers!…
—Exacte. I afegiré a allò que he dit abans que també us interessa de contestar.
Sense saber-ho, us heu posat en una aventura que pot costar la vida a algú. Enteneu?
L’home empal·lidí.
—I només teniu una manera de sortir-vos-en sense dany per a la vostra pell:
contestant les nostres preguntes amb franquesa.
L’altre callà un moment. Després, va dir:
—Molt bé. Pregunteu.
—Així m’agrada —féu el Nero. Es va treure el paquet de tabac de la butxaca i
convidà l’home, però l’Arderiu refusà amb el cap. El Blasi tampoc no tenia ganes de
fumar. El xicot, doncs, va cargolar una cigarreta en solitari mentre iniciava
l’interrogatori.
—Pel que sembla, vau arribar a Girona a darreres hores de la tarda d’ahir,
procedent de Barcelona… —Sí.
—Bé. I us vau allotjar a l’hotel… com era el nom, Blasi?
El seu company el va dir.
—No és així? —preguntà el Nero.
L’home, aquest cop, denegà. I sense que calgués insistir, digué el nom d’un altre
hotel. El Nero es va mirar el Blasi, triomfant, però l’altre encara no hi havia caigut.
—Ara, em fareu el favor d’estampar la vostra firma en un tros de paper?
La cara de l’home adoptà una expressió desconfiada, però el Nero no va donar-li
temps de protestar.
—Oh, no, no! No és que hàgiu de signar res; només volem veure com és la vostra
firma.
De la butxaca, es va treure un bocí de paper, el partí per la meitat i repetí
l’operació amb una d’elles, de manera que únicament quedà el paper suficient per
posar-hi uns mots. El mostrà a l’home.
L’Arderiu es va treure l’estilogràfica sense una paraula i, inclinat sobre la tauleta
de nit, va signar el paper. El Nero l’hi arrabassà de les mans.
—Aquí ho tenim! —exclamà, i ja allargava la mostra al Blasi—. Veus?
El Blasi, aleshores, ho va entendre.
—Teniu —i tornà el paper a l’home, el qual l’esquinçà de seguida.
—Ara m’agradaria —va prosseguir el xicot— que provéssiu de recordar si durant
el viatge vau fer amistat amb algú. Amb qui vau parlar?
—No sé —digué l’home, dubitatiu—. Vaig parlar amb diverses persones…
—No hi ha una persona, però, amb la qual vau parlar més particularment, algú a
qui vau donar el vostre nom?
—Sí —digué—, és veritat. Vaig donar una targeta a un xicot que, en saber que era
inspector d’assegurances, semblà que s’interessava per un vida.

Página 42
 El Nero el mirà, interrogatiu.
—Una assegurança de vida —aclarí l’home.
Al Nero se li acudí de pensar en un altre detall.
—I aquest xicot duia un vestit clar com el vostre?
—No, no com el meu —va fer l’Arderiu—. Era un vestit clar amb ratlles més
blanques, però no era com el meu. El seu tirava a gris mentre que el meu tira a blau
—i, un moment, tots tres van contemplar el vestit de l’home.
—No us devia pas dir on anava, suposo? —preguntà aleshores el Nero.
—No; ens vam separar a l’estació, i ja no l’he vist més.

«Portem una mica de retard», va comentar ell; la mena de comentari que sol fer-
se en un vagó de ferrocarril. «Ja hi estem acostumats», contestà l’altre. «No cap
cosa, però; deu o dotze minuts a tot estirar. I això que aquest servei sol ser
puntual…». «Viatgeu sovint per la línia?», li va preguntar. «Regularment, una
vegada cada mes; és la meva feina», precisà. «Sou viatjant, potser?». «No, no!
Inspector d’assegurances». «Ah! una feina bonica». «No us penseu», li va dir, «no
tan bonica com sembla. Tot té les seves pegues». «Sí, és clar». «La primera, això
d’haver de desplaçar-se contínuament. Tinc aquesta zona al meu càrrec i ja
comprendreu…». «Quina companyia representeu?». «La Fidel, S. A. Una bona
companyia». «Tinc entès que sí; si més no, és coneguda». «És una de les més velles i
acreditades…». L’altre va riure. «Que em voleu fer l’article, potser?». «No, oh, no,
no! Constato un fet. I vós… si no és preguntar massa?». «Sóc advocat». «A
Barcelona?». «Sí, hi tinc el bufet. Som un amic i jo. Una vida més sedentària que la
vostra». «En conec una colla, d’advocats de Barcelona. Entre ells, tinc bons clients».
«Clients? I què pot assegurar, un advocat?». «Sense parlar que pot assegurar la seva
llar contra robatoris i incendis, hi ha l’assegurança de vida…». «N’he sentit parlar,
d’això. Diuen que és interessant». «Que si ho és? I tant! És a dir, en algunes
modalitats més que en d’altres. Així, per exemple…». «Oh, no, no m’ho expliqueu!»,
va riure el xicot. «Ja estem arribant. Però és una cosa en què he pensat més d’un
cop…». «Sou casat?», preguntà ell. «Sí». «Aleshores, encara us interessa més. Hom
no sap mai què pot passar. Si us heu de quedar uns quants dies per aquí…». «No,
només unes hores. Però us puc veure a Barcelona i…». Ell butxaquejà i es va treure
la cartera on duia les targetes; li n’allargà una. «Cap a finals de mes, m’hi trobareu
sempre. O telefoneu-me, per més seguretat». «Ho faré». No va atrevir-se a demanar-
li l’adreça i el xicot no devia pensar a donar-la-hi. «M’explicareu tot això; ja hi
havia pensat, algun cop». Arribaven. Es van aixecar tots dos i ell recollí la cartera de
la xarxa portaequipatges. «En quin hotel poseu?», va preguntar-li. «En cap», va
contestar l’altre. «Tinc parents i amics; puc escollir…», i va riure. El tren s’aturà i,
al cap d’un moment, a l’andana, encaixaven. «Recordeu-vos de telefonar-me», va
dir-li. «Encara que només sigui per la satisfacció de parlar una estona…». «Ho
faré», assegurà el xicot. «A reveure, doncs». «Sí, a reveure».

Página 43
 El Nero es va aixecar.
—És suficient. Us agraeixo els vostres informes. No dubteu que heu ajudat més
d’una persona —afegí amb un pèl d’ironia—: Per cert que també a mi m’agradaria de
tenir la vostra targeta. Si mai em decideixo a fer-me una assegurança de vida, crec
que… bé, seria com una reparació.
L’home no es féu pregar. Uns instants després, se separaven gairebé amicalment.
Un cop al carrer, el Blasi no va poder resistir de fer una pregunta:
—Què significa, aquesta comèdia de l’assegurança?
—Saps que de vegades sospito que ets un ximplet sense dos dits de front? —
comentà el Nero—. Quan aprendràs que val més fer-se un amic que tenir un enemic?
Però anem per feina. Caldrà que tornem a Girona.
—Aquest fill de meuca ens l’ha ben jugada!
—No et preocupis. Li trobarem la pista. Només m’amoïna que estem pelats…
Ens han quedat dotze pessetes, després de pagar el taxi.
—Jo en tinc nou.
—Són vint-i-una, doncs…
—Per què no fem un petit cop? —suggerí el Blasi.
Aquesta vegada, en lloc de negar-s’hi i contestar al seu company que no podien
permetre’s el luxe de cridar l’atenció, el Nero es va quedar callat, reflexionant.
—És molt exposat —digué a la fi—; massa… Primer, anem a l’estació.
Un empleat els assabentà que no sortia cap més tren fins a la tarda. Lentament,
doncs, van refer la llarga caminada cap al cor de la ciutat. El Nero mirà el rellotge.
—Bé —digué—; anem-nos-en a dinar, ara. Després decidirem.
Van decidir a dos quarts de cinc, quaranta minuts abans de la sortida del tren,
quan ja només els quedaven sis pessetes. En aquell moment passaven per davant d’un
estanc. L’establiment era desert i al carrer tampoc no es veia ningú. Entraren. El Nero
va comprar llumins i un llibret de paper de fumar; pagà per tal d’obligar la dona a
revelar-los on desava els diners. Després, demanà que li ensenyes uns portacigarretes
que havia vist a l’aparador. L’estanquera sortí de darrera el taulell i ell la seguí per tal
de protegir l’acció del seu company.
El Blasi, amb una llestesa que delatava l’expert, s’abocà sobre el marbre, obrí el
calaix i va entaforar-hi la mà. Al fons, topà amb un manyoc desordenat de bitllets i se
n’apoderà. Amb la mateixa mà, com un prestidigitador, recollí tres o quatre monedes
de les que hi havia en un cabasset posat a primer terme. Va tancar el calaix amb la
mateixa rapidesa i s’acostà al seu còmplice que, prop de l’aparador, examinava els
portacigarretes. N’havia tingut prou amb uns segons.
Mentre aconsellava el Nero sobre la seva adquisició, va esmunyir-li uns diners a
la butxaca del gec. Aleshores, el xicot es va decidir sense entretenir-se més, la dona
tornà els articles a l’aparador i retrocedí de nou cap a darrera el taulell. El xicot va
donar-li un duro i l’estanquera obrí el calaix. Li tornà el canvi, va deixar la moneda al

Página 44
cabasset i, sense haver-se adonat de la substracció, va tancar novament el calaix. Els
saludà amb un somrís i el Nero digué:
—Bona tarda, senyora.

Página 45
 En arribar a Girona, van adreçar-se directament, sense gaires esperances, a l’hotel
on en Joan havia passat la nit sota el nom d’Arderiu.
—És fora —els digué l’encarregat.
—Li heu dit que havia vingut? —preguntà el Nero.
L’home titubejà.
—No… Gairebé no l’he vist. Ha vingut aquest migdia, però se n’ha anat de
seguida.
—No ha dit quan tornaria?
—No, no ha dit res.
El Blasi li va donar les gràcies i sortí a reunir-se amb el seu company.
Es van instal·lar al bar on ja havien estat aquell matí, disposats a carregar-se de
paciència. L’espera, certament, es va prolongar una mica, però a la fi va comparèixer
el fugitiu. Venia del capdavall del carrer, amb la passa llarga i decidida, com qui té
pressa. Sense mirar al seu entorn, va posar-se a l’hotel. Ells van esperar encara un
moment. Quan ja estaven a punt d’aixecar-se, però, van veure que el xicot sortia de
nou, aquest cop amb una expressió inquieta, com qui ha rebut males notícies; va
precipitar-se carrer avall, per on havia vingut.
Van anar-li darrera. En arribar a la cantonada, però, es van trobar amb el carrer
buit. Sense aturar-se, van fer la volta cap a darrere i sortiren a un altre carrer més
estret. En Joan no es veia per enlloc. El Blasi amollà una paraulota:
—El gran fill de meuca!
Van prosseguir. Però en Joan s’havia fet fonedís inexplicablement. Al capdavall
del carrer, es van veure obligats a renunciar a una persecució que tot just havia durat
cinc minuts.
—Seria una casualitat que l’atrapéssim —va dir el Nero—. Cal suposar que ara
deixarà Girona. Caldria vigilar l’estació, les administracions… No sé si servirà de
gaire —afegí, desanimat.
Amb tot, ho van provar. El Blasi va esbrinar que aquell dia ja no sortia cap més
cotxe; la majoria d’administracions fins i tot estaven tancades. En canvi, a l’estació
van assabentar el Nero que a les deu menys deu hi havia un tren.
Es van esperar, estratègicament situats a l’andana; en Joan no es va deixar veure
per enlloc.
—Si no se n’ha anat a peu, encara deu ser a Girona —comentà el Blasi.
—Els taxis! —digué tot d’una el Nero—. Pot haver llogat un taxi.

Página 46
 El Blasi s’inclinava a l’escepticisme. Així i tot, atès que no podien fer res més,
iniciaren llurs investigacions. No van tardar a saber que, en efecte, un parell d’hores
enrera, les que ells havien perdut, un senyor amb un vestit clar havia llogat un taxi
per fer-se dur a Sils. El cotxe, però, encara no havia tornat.
Un cop més, esperaren. El taxi no es presentà fins al cap de mitja hora. El xofer
els explicà:
—Sí, havíem d’anar a Sils, però després ha decidit continuar fins a Hostalric.
Era una petita vila de no gaire més de mil habitants. Van creure inútil, doncs,
demanar més informació. Van sortir del local i es van allunyar. A l’altre extrem de
ciutat, un vigilant els indicà on podien trobar un taxi per a un servei nocturn. Al cap
de vint-i-cinc minuts, rodaven cap al poblet carregat d’història.
En arribar-hi, tot era tancat i barrat, la vila dormia; fins i tot els costà una mica de
fer-se obrir a l’única fonda de la localitat.
—Per avui ja està bé —decidí el Nero quan els van haver mostrat les habitacions
—. Demà serà un altre dia.
I, sí, l’endemà fou un altre dia, però en tot el poble no van poder trobar rastre del
fugitiu.
A la tarda, lassos i disgustats, van prendre el determini de tornar a Barcelona. Allí
no feien més que perdre el temps. D’altra banda, de segur que els diners no s’havien
mogut de la capital. En Joan, d’acord amb els informes que havien anat arreplegant
en el curs de la investigació, sempre havia estat vist sense equipatge. Més tard o més
d’hora, doncs, faria cap a Barcelona. És clar que, si era així, el motiu d’aquella
escapada resultava força misteriós. Ho era tant que, a darrera hora, quan ja es
disposaven a comprar el bitllet del tren, el Nero es repensà. L’assumpte l’havia anat
treballant per dintre i, de cop, se li acudia que encara podien fer una altra cosa:
preguntar a la consigna de l’estació de Girona.
Van esperar, doncs, un tren ascendent, i a la nit arribaren de nou a la capital del
Gironès. Durant el trajecte, sense dir-ho al Nero fins que l’acte ja no tenia remei, el
Blasi havia aprofitat sàviament una oportunitat que li oferí l’atzar per alleugerir de la
seva cartera un passatger massa confiat.

Dret a la plataforma interior, al costat de la portella, llimava una cigarreta de

cara a la petita estació. L’edifici amb el rètol quedava una mica més enllà, fora del
seu camp visual. D’altra banda, tot era fosc. A ell, però, no li interessava ni poc ni
molt saber el nom del poble. No estava familiaritzat amb la línia, ni creia que
valgués la pena. No la valia ara. D’altres coses el capficaven, ara. Coses ben
urgents, ben amoïnadores, perquè ell i el Nero estaven fent el ninot d’un costat a
l’altre, sense cap profit. Era lamentable i ridícul. Sentí la campaneta de l’estació, un
soroll esquerdat i fals que feia venir ganes de riure. És clar que ell no rigué; no tenia
la rialla fàcil i, en aquell instant, no estava per brocs. Un xiulet substituí les darreres
ressonàncies de la campana i, lentament, molt lentament, el comboi engegà. Algú

Página 47
corria al llarg de l’andana i després, quan el tren començava a augmentar la
velocitat, una silueta amb un petit maletí va retallar-se davant la portella; algú
acabava de saltar al marxapeu. L’home allargà la mà amb l’equipatge i el Blasi,
instintivament, s’inclinà endavant. Va ser un moviment ben espontani. Es proposava,
únicament, d’ajudar-lo. Una de les seves mans, però, va esmunyir-se cap a l’interior
del gec quan anava a engrapar-lo per la solapa, els dits ensopegaren amb una petita
protuberància i, aleshores, desplaçant-se uns centímetres, es van endinsar fins a la
butxaca. L’home ja era dalt. Se’l mirà. Va fer una pausa i somrigué sota la llum
groga que procedia del sostre. «Gràcies», va dir, i es passà la mà lliure pels cabells
desordenats. «De res», contestà el Blasi. I aquest cop també somreia.

Ara, quan ho contà al Nero, la cartera ja reposava en algun tou d’herba, o sobre el
balast de la via, perquè al Blasi no li agradava que li trobessin peces
comprometedores damunt; en canvi, els bitllets que contenia, unes dues-centes
pessetes, eren a la seva butxaca. Com que tot havia sortit bé i, més tard o més d’hora,
amb els escassos recursos de què disposaven, s’haurien vist obligats a fer un altre cop
com el de l’estanc, el Nero va creure que no era el moment de barallar-se amb el seu
company, tot i que aquestes habilitats, potser perquè ell no les tenia, el molestaven
força.
En arribar a Girona, la consigna ja estava tancada; no els quedà més remei, doncs,
que deixar-ho per l’endemà, quan, amb una facilitat desconcertant i sense més
despesa que la generositat de deu pessetes que abonà delicadament al palmell de
l’empleat, el Nero va poder assabentar-se que dues nits enrera, és a dir, precisà
l’home, encara no era de nit, aleshores, un senyor com el descrit havia deixat una
maleta. Ell mateix, va prosseguir l’empleat, estava de servei i, si se’n recordava, era
perquè en anar a recollir-la, l’endemà al migdia, un company remarcà:
—Aquest senyor el conec. És d’Arbúcies. Vivia gairebé davant de casa.
El Nero va voler veure de seguida aquest company, el qual parlà sense necessitat
que el suquessin; la idea, probablement ni se li acudí. Era un xicot xerraire de mena.
—Sí, senyor, prou que l’he conegut. Era en Joan Roig. De petits, jo sóc una mica
més jove que ell, més d’una clatellada m’havia donat. Perquè era molt de la pell del
diable, sap?

A la sortida, amb la cartera a l’esquena, s’entretenien pels carrers. La tornada a

casa, en deixar l’escola, sempre tenia les seves anades i vingudes, perquè ho
aprofitaven per jugar a bales. A la plaça se’ls reuní un tercer company i van fer un
flendi, amb les tres bales simètricament espaiades entre les dues ratlles de guix que
convergien. A la primera tirada ja en va treure una, o sia que recuperava la seva. A
més, quedà ben situat per a la tirada següent, quan també hauria fet diana, de segur,
sense aquell peu que ventà cop a les dues bales que quedaven alhora que la mà el
colpejava per fer-li caure la que acabava de treure del flendi. La bala rutllà darrera

Página 48
les altres. El ganàpia va inclinar-se a recollir-la mentre els altres dos corrien a
recobrar les d’ells. Va forcejar breument amb l’intrús, que era més fort i ho aprofità
per clavar-li un mastegot. «Mocós!», va insultar-lo, despectiu. Els companys, en lloc
de defensar-lo, s’escapolien. Els ulls se li van omplir de llàgrimes. «Torna-me-la! És
meva…». «Era teva», aclarí el ganàpia, i li clavà una altra clatellada. Ell afluixà.
L’altre va posar-se a xiular i s’allunyà carrer avall. «Lladre!», li cridava. Havia
caigut a terra, d’on no es movia, infinitament desgraciat. Quan es tocà la cara, va
descobrir que sota l’orella hi tenia una mica de sang.

Aquest cop no hi havia cap mena de dubte. Era en Joan qui s’havia presentat a
recollir una maleta que, el vespre abans, deixà a la consigna. Calia, ara, esbrinar què
havia fet entre dos quarts de dotze, quan l’havia recollida, i quarts de set del vespre,
l’hora en què, aproximadament, havia tornat a l’hotel segons l’encarregat. Set hores,
doncs, per amagar una maleta, set hores durant les quals se’n perdia el rastre. Però
algú o altre el devia haver vist. El problema era aquest: com trobar aquest algú?
A la fonda on havien dormit, van deliberar. És a dir, deliberà, gairebé
exclusivament el Nero, perquè el Blasi començava a estar enfurit de debò; tantes
anades i vingudes, l’exasperaven.
—No crec —deia el Nero— que la maleta sigui a Girona. Si hi fos, en Joan no
hauria parat a l’hotel. Es podia quedar on té els diners. I, sobretot, si havia de deixar-
los aquí, a la ciutat, per què confiar la maleta a la consigna? On és, doncs? En un
amagatall fora ciutat, és clar. Un indret on pot haver anat a peu o amb cotxe. Si hi ha
anat a peu, no pot ser gaire més lluny de vuit o deu quilòmetres; probablement no
tants. Perquè en Joan, quan l’hem vist, no feia cara d’haver caminat gaire… Hi ha
anat en cotxe, doncs? Em costa de creure. És massa prudent…
—Bé ha agafat un taxi en saber que nosaltres l’havíem seguit fins a l’hotel —
objectà el Blasi.
—No vol dir res. La nostra presència el deu haver atabalat. No ens esperava. Més
valdrà, però, que considerem les coses d’una altra manera. Posat que vingué aquí, a
Girona, tot i no disposar-hi, com sembla, d’amagatall, senyal que el lloc on tenia la
intenció de deixar la maleta queda fora de l’abast del ferrocarril i dels cotxes de línia.
Girona és, simplement, l’indret més pròxim d’aquest lloc. Si tinguéssim un mapa…
Dos minuts després, el Blasi sortia a comprar-lo.

La papereria era petita i fosca. D’entrada, ja va saber que no podrien servir-lo.

Dins no hi havia ningú; l’enrenou del timbre, però, va atreure un vell vestit amb una
bata groguenca que sortí de darrera una cortina de color llardós i plena de ditades.
«Volia un mapa de la comarca», va demanar. «De la comarca no en tinc cap; haurà
de ser de la regió…». «A veure». L’home se’n tornà a la rebotiga i, al cap d’una
estona més aviat llarga, va comparèixer amb un mapa enrotllable, com els que fan
servir als col·legis. «No, no és això», va dir ell de seguida. «No teniu res més?».

Página 49
«No», va fer el vell; «mireu a l’altra papereria», li aconsellà. Era al capdamunt del
carrer, en tombar la cantonada, i de fora ja es veia que era un establiment més
important. Hi havia un parell de dependentes i dos taulells, un d’ells amb tot de
revistes. Les parets desapareixien darrera les lleixes plenes de llibres i de material.
«Digui?», li preguntà una de les noies. «Volia un mapa, un mapa de la comarca». «A
veure…», va fer ella. «Pere!», cridà cap a l’interior del magatzem, visible des de la
botiga i atapeït d’articles del ram. «Que tenim un mapa de Girona?». «De la
comarca», va repetir ell. «De la comarca», afegí la xicota. Va sortir un home en cos
de camisa. «Un mapa de la comarca?», preguntà. «Sí, n’havíem de tenir». Va entrar
una senyora amb un nen i la dependenta es desplaçà per servir-la. L’home anomenat
Pere cercava el mapa. «No sé si aquest us servirà», va fer en acostar-se-li de nou.
«De detallat ho és…». L’obrí sobre el taulell. Era un mapa de mercats, editat per
alguna entitat comarcal, però sí, semblava força detallat. «No teniu res més?». «Hi
ha mapes de Catalunya, si voleu, però de la comarca sola…». «Me’l quedaré», va dir
ell.

A l’hotel, el van desplegar sobre el llit i s’inclinaren a estudiar-lo. Hi havia uns

quants llogarrets, no gaire distants de la capital i fora de línia fèrria i de la carretera,
on en Joan podia haver tingut temps d’anar durant aquelles set hores que durà la seva
desaparició. D’altra banda, també hi havia la possibilitat que el cau fos en
despoblat…
—Però —se li acudí al Blasi— un home amb una maleta i a peu, per la carretera o
pels camins, crida l’atenció. Vols dir que s’hi hauria exposat?
Al Nero li va semblar que era un suggeriment ple d’encert.
—Potser podríem admetre —digué— l’existència d’un còmplice que l’esperava
amb un cotxe…
El Blasi, però, no era d’aquest parer.
—Un còmplice, vol dir partir. I en Joan… Jo, diguis el que diguis, m’inclino a
creure que devia llogar un taxi. Valdria la pena de comprovar-ho.
—Sí —va reconèixer el Nero, poc satisfet, malgrat tot, amb la idea del còmplice
—, no hi perdríem res. Però hem fet ja tantes voltes per aquests paratges, que
acabaran per fixar-se en nosaltres. Pensem en una altra cosa. Aquesta nit passada, en
veure’s descobert, s’ha fet portar a Sils; pel camí, ha reflexionat i ha dit al taxista que
seguís fins a Hostalric… —Va tornar a inclinar-se sobre el mapa i localitzà els dos
indrets—. El tren passa per tots dos llocs. No responen, doncs, a les suposicions que
ens hem fet. No hi havia motiu…
—I si, fet i fet, hagués tornat a Barcelona? —suggerí el Blasi.
El Nero el mirà. Ara, tot i que el dia abans ell mateix havia cregut que era
possible, la idea li semblà forassenyada. El Blasi, però, s’explicà tot seguit. Volia dir
que, un cop la maleta en lloc segur, podia ser que en Joan, espantat en saber que el

Página 50
perseguien i convençut que devien vigilar l’estació, hagués llogat el cotxe fins a una
altra estació amb el propòsit d’agafar el tren i despistar-los.
—Molt enraonat —convingué el Nero—. Però tot això, d’una manera o altra, ja
ens ho havíem dit. A més, ara que tenim localitzada la maleta a Girona o pels
voltants, això no ens interessa gaire. Ens interessen els diners, de moment. En Joan
deixem-lo per després. I ja que ha desaparegut, el millor que podem fer és intentar de
trobar la maleta pel nostre compte.
La cosa no era tan senzilla, naturalment. No podien pas anar d’un poble a l’altre
de la rodalia preguntant si havien vist un senyor amb un vestit clar i amb una maleta a
la mà. De fet, es trobaven en un carreró sense sortida.
De cop, tots dos es van desanimar.
—No els trobarem mai —va lamentar-se el Blasi—. Malparit del diable! Si arribo
a posar-li les mans damunt…
El Nero va deixar que es desfogués.
—Continuo essent partidari que tornem a Barcelona —va repetir després el Blasi
—. Jo encara no estic segur que la seva bagassa no en sàpiga alguna cosa, de tot això.
No me’n fio, d’aquestes gates maules…
El Nero reflexionà. A la fi, digué:
—Potser sí, que convindria tornar a Barcelona. No pas per aquesta mossa; no crec
que hi tingui res a veure. Senzillament, l’ha plantada, com a nosaltres. Però des d’allí
poden seguir-se d’altres pistes. Encara que tampoc no ens convé deixar Girona. Cal
tenir un ull a cada lloc. Sí… —afegí, pensarós—. Farem el següent: tu te’n vas amb
el primer tren. Contes a «What» i al Trencat quina és la situació i ells que s’espavilin
a retrobar la pista d’en Joan, si volta per allà. Però tu tornes immediatament.
T’esperaré aquí o, si he descobert alguna cosa, et deixaré una nota. Els dónes l’adreça
de l’hotel i que ens comuniquin qualsevol novetat…
—Bé —aprovà el Blasi—. Això trobo que està ben pensat.
—Però tu tornes de seguida, eh? —repetí el Nero—. Allà, la feina l’han de fer
ells, sobretot «What». Ja saps que li sobren recursos i que té molts contactes; més i
tot que nosaltres.
—Vols dir d’una altra mena —protestà el Blasi.
—No et preocupis —va dir el Nero, per no perdre el costum.
Aquella mateixa tarda, el Blasi sortia cap a Barcelona. El Nero no sospitava pas
que ja no es tornarien a veure.

Página 51
 Davant la lluna de l’armari de la seva habitació, la Clara acabava d’apujar-se les
faldilles fins més amunt de les lligacames per tal de contemplar l’esclat de les mitges
de seda, tot just estrenades, quan trucaren al timbre. Es va deixar caure el vestit sobre
les cuixes i sortí ràpidament. Un cop al passadís, però, escurçà el pas i avançà amb
compte de no fer soroll. Abans d’obrir, enretirà una mica la cortina de teixit espès que
protegia la finestra i mirà fora. De moment, no va veure res, i això l’estranyà. Els
amics tenien el costum de posar-se en un lloc visible; sabien que en aquella casa la
porta no s’obria mai sense una prèvia identificació dels visitants.
Va anar a mirar per la finestra de l’altra banda, i aleshores va distingir una
esquena anònima. El timbre, mentrestant, trucà per segona vegada. Ella, més
silenciosament que no havia vingut, se’n tornà cap a l’interior del pis. El cor, en
canvi, li batia amb un ritme descompassat i sorollós. Travessà el menjador i va
atansar-se a la porta de darrera. En espiar, va poder veure una cara desconeguda.
Retrocedí de nou i, després d’una breu vacil·lació, entrà al dormitori. Es va asseure al
llit i esperà. No sabia què fer. No hi havia cap mena de dubte que es tractava de la
policia. Vagament, però, confiava que, si es feia el sord, es cansarien de trucar i
acabarien per anar-se’n. Una idea infantil, és clar. En el fons, no ho ignorava. El
timbre continuava eixordant-la, ara amb més insistència, com si l’home no en separés
el dit.

Que se’n vagin que se’n vagin feu que se’n vagin però no se n’aniran no hauria
d’estar espantada no hi ha ningú no em poden fer res són uns homes com els altres
com tots no poden fer-me res per què m’espanto no val la pena algú deu haver dit tan
de pressa no ho entenc diu que havia anat bé qui pot haver-los reconegut perquè és
la policia i tornen a trucar van trucant em posaran aquest timbre al cap potser és
pitjor que no truquin el silenci si tot està en silenci qui sap què poden fer no sento
cops a la porta potser no s’atreviran a entrar si estic molt quieta voldran veure la
casa de totes maneres voldran entrar i jo què dic val més que no hi hagi ningú no sé
res de res no em faran dir res què fan que no truquen ara potser no s’atreveixen per
què no s’han d’atrevir ho poden fer tot si fes veure que dormia però qui fa veure que
dorm amb el rebombori del timbre no pot ser si hi hagués algú no sé per què
m’espanto encara potser no passarà res i jo aquí sé que passarà el timbre altra
vegada fins quan trucaran mentre truquin senyal que encara són a fora que encara
puc no puc com podria he d’esperar a veure què faran no tenen res contra meu no

Página 52
poden si volen igualment ho faran poden endur-se’m i jo què si hagués sortit com
pensava fer això no hauria passat no ara i qui sap perquè no pot ser que vinguin per
mi entraran i em trobaran el timbre de nou aquest timbre mai no m’havia fixat que
fos tan estrident que fes tant de soroll.

A la tauleta de nit, sota una novel·la barata, hi tenia una pistola, però ni se li acudí
d’agafar-la. Sabia prou bé que no faria més que complicar les coses.
El timbre emmudí i, durant una bona estona, tot restà silenciós. Quan va
convèncer-se que la quietud es prolongava, s’aixecà i, per segon cop, sortí del
dormitori.
S’apropà altra vegada a la porta i, per la finestra, mirà el jardí, el replanet. I ara va
poder veure ben bé els dos homes. Ja no feien res per amagar-se. Tots dos s’havien
immobilitzat arran dels graons, i parlaven en veu baixa, gairebé sense moure els
músculs de la cara.
Aleshores li semblà sentir un soroll que procedia de la banda posterior de la casa
i, novament, retrocedí cap al menjador. En entrar-hi, va aturar-se en sec i els braços,
rígids, li van caure al llarg del cos. Un individu sortia de la porta de la cuina. En
veure-la, es quedà gairebé tan sorprès com ella, però no es va parar, potser perquè
darrera seu en venia un altre que va estar a punt d’ensopegar-hi.
—Hola! —va dir aquest—. Ves per on, ara resulta que no estava deshabitada…
Tots dos van avançar cap a la noia i, mentre un d’ells prosseguia cap a la porta
principal per tal d’obrir els seus companys, l’altre, que se li encarava, preguntà:
—On és el Nero? No és així com es fa dir?
Ni se li acudí que fos possible de negar-ho. Va reconèixer que el coneixia, doncs,
en contestar:
—No ho sé; fa dos dies que no l’he vist.
—T’ha plantat, potser?
La noia no va respondre.
Els altres ja s’atansaven pel passadís. N’hi havia un que, per excés de prudència,
duia l’arma a la mà. Un altre, que devia ser el que manava, digué:
—Apa. Mireu la casa.
Els homes van desaparèixer cap a les diferents portes i el cap, ara a soles amb la
noia, va mirar-se-la per primera vegada i, sense alçar la veu, inquirí:
—On són?
La Clara anà per asseure’s, però l’home va immobilitzar-la amb un gest breu.
—Qui? —féu ella amb una veu que li tremolava.
—El Nero i els seus companys.
—No sé res —va dir amb un esforç.
—Quan el vas veure per darrera vegada?
—Ahir al matí.
—Després del cop?

Página 53
 —Quin cop? —preguntà, i va empassar-se la saliva.
L’home va somriure.
—Més val que no et facis la innocent. Estem ben informats. On són? —repetí.
—El Nero se’n va anar després de dinar i ja no l’he vist més. No sé on és.
—Ni te n’has preocupat, oi? —va comentar ell amb ironia.
—No…
—Estàs acostumada que, de tant en tant, et deixi sola. No és així?
—No… —vacil·là de nou.
Cap a l’interior de la casa se sentia l’anar i venir dels altres homes que es
lliuraven a un escorcoll minuciós.
El capitost va encendre una cigarreta i llambregà al seu entorn abans de fitar
novament la noia. Ara, però, ja no li va preguntar res més. A poc a poc, la Clara,
s’anà tranquil·litzant. En silenci, van esperar que tornessin els altres agents. Entraren
l’un darrera l’altre.
—Només hem trobat això —va dir un d’ells, i mostrava la pistola que la noia
tenia a la tauleta de nit.
—I això! —va riure un altre, bo i allargant la novel·la de cobertes virolades, amb
la imatge d’una noia lleugera de roba.
—Una aficionada a la literatura… —bromejà el tercer.

Memòries d’una donzella. Les ingènues. El Rosari (per excepció). La portera de

la fàbrica. La dels ulls de color de raïm. Sirena. Abandonada en la seva nit de noces.
Els set pecats capitals. La «Coquito». Les malifetes de Víctor. El jardí de les delícies.
El pare de les belleses… Lluís de Val, Víctor Ripalda. Felipe Trigo. Rafael López de
Haro. Alberto Insúa. Florence Barclay (per excepció). Àlvaro Retana. Anònim.
Anònim. Anònim. Joaquín Belda. Octave Mirbeau…

El cap, però, apartà el llibre i preguntà:

—Permís d’armes?
La noia va continuar quieta, callada.
—Molt bé —va dir aleshores l’home—. En tenim prou. Emporteu-vos-la.
No va fer cap resistència ni va preguntar on la portaven. Sortí entre dos policies.
Els altres dos es van quedar a la casa. Al carrer, una mica més avall de la torre, hi
havia el cotxe. Un dels agents, sense brutalitat ni delicadesa, la va empènyer cap
dintre; després es va asseure al seu costat. L’altre es posà al volant i engegà.

Página 54
 Dos individus joves i de complexió vigorosa van entrar al bar El Nil, es van
atansar al taulell i un d’ells, amb un gest de la mà, va indicar al barman que s’acostés.
L’altre es girà la solapa de l’americana perquè pogués veure-li la placa; el bàrman
s’inclinà sense fer cap comentari.
—Coneixeu el Trencat? —preguntà el més jove dels dos individus.
—El Trencat? No.
—Ni en Jaume Forcada?
El bàrman vacil·là visiblement. El policia que no havia preguntat res se’l mirava
amb molta atenció i el xicot es torbà.
—Sí; em penso que sé qui voleu dir —confessà.
En aquell moment, un home que, al fons del local, parlava amb un vell de cara
faunesca, inclinat sobre un diari que no llegia, alçà els ulls per primer cop des que els
policies havien entrat i, en veure’ls, tingué un espant. El bar era ple, contínuament
entrava i sortia gent que tenien tots els aspectes imaginables i, de vegades, fins i tot
insòlits, però el Trencat, com tots els de la seva mena, posseïa un olfacte que li
permetia d’ensumar si en un individu hi havia alguna cosa que no «anava». I res no
«anava» en aquells dos que parlaven amb el bàrman. El xicot semblava tot confús,
estava entresuat i la cara li havia empal·lidit lleugerament; els dos homes, que
estaven molt junts, com per protegir-se l’un a l’altre, feien preguntes…
En va tenir prou amb un segon per fer-se càrrec de la situació. Hi reaccionà amb
el mateix automatisme. Sense dir res al vell, l’esquena del qual tustà en un gest de
comiat, va aixecar-se i ràpidament, però no tant que cridés l’atenció, va esmunyir-se
per darrera les taules ocupades i s’encaminà a una porta que hi havia a la dreta del
local i que comunicava amb les dependències interiors. Abans de franquejar-la, però,
va tenir la feblesa de tombar-se, i això li havia de costar car. El bàrman, forçat per
l’interrogatori, acabava de mirar cap a la taula on ara només hi havia el vell, i un dels
policies, que féu lliscar la vista més enllà, al llarg de la paret, va ensopegar de cop i
volta amb l’esguard del noi. Semblà que l’haguessin fiblat; amb un sol mot al seu
company, va precipitar-se cap al fons del local mentre el Trencat desapareixia.
A l’altra banda de la porta s’amuntegaven tot de caixes buides i uns quants
objectes de neteja passats els quals s’obria un local més ample, amb una porta que
donava a la cuina, on també s’entrava directament des del bar, i una altra porta, més
petita, que duia al carrer. Quan els policies penetraven en aquest segon recambró, el

Página 55
Trencat tot just sortia fora; una balda i un forrellat li havien fet perdre un temps
irrecuperable.
Així i tot, en sortir al carrer, els policies no van saber veure cap solitari. Un xic
més amunt, però, acabava d’aturar-se una parella, amb l’home d’esquena, i la dona
feia un posat poc natural, com d’espantada.

Per favor, per favor… No digui… No es pensi que… És que em trobo en un… Li
agrairé que… Deixi que l’acompanyi un moment… Només un moment… Que es
pensin que… Vull dir… No la molestaré en res… No temi… No li faré cap mal… No
es giri, no… Camini, camini com si no passés res… No passa res… Entengui… A la
cantonada la deixaré… No em prengui per… No em miri així… Caminem… Deixi
que li expliqui… No s’aturi… Cregui que… Ho sento tant… No em miri d’aquesta
manera… No sé com dir-li…

—Aquell! —va dir un dels policies després d’una indecisió, i tots dos van
arrencar a córrer—. Alto!
El Trencat va separar-se precipitadament de la dona i fugi carrer amunt. Vint
passes enllà, hi havia una travessia. Tots dos policies es van treure les armes, mentre
cridaven, i tres o quatre persones que s’atansaven es van aturar, sorpreses, i tot seguit
es refugiaren a les botigues i portals. El Trencat, sense deixar de córrer, també s’havia
tret l’automàtica i ara, en tombar, va frenar bruscament i, girant-se, disparà contra els
agents. El carrer estava net com si l’haguessin escombrat.
Un dels persecutors vacil·là, va ensopegar i es quedà enrera. L’altre va fer foc
contra el fugitiu i continuà corrent a pit descobert. El Trencat, però, ja entrava en un
carreró, on hi havia una camioneta comercial aturada. Es refugià darrera i, al moment
que el seu perseguidor tombava, disparà de nou. El policia féu un salt prodigiós cap a
una escala, on aterrà de mans. Va girar-se i, des del llindar, disparà dues vegades
seguides. El seu company, que estava ferit a la cama, s’arrossegà fins a la cantonada i,
estès a la vorera, també feia foc contra el Trencat.
El xicot contestà i, sempre protegit per la camioneta, va girar-se en lloc d’arrencar
a córrer cap a l’altre extrem del carreró, però, va immobilitzar-se amb una expressió
rabiüda, entre cruel i desesperada. Del fons havien sortit dos guàrdies que, un per
cada vorera, avançaven a recer de les cases, sense disparar. Aquell silenci, tan sobtat,
va fer comprendre als policies que un factor nou entrava en joc. El que s’havia
refugiat a l’escala va treure el cap amb precaució i va veure el guàrdia que es movia a
la banda oposada. Féu un gest en direcció al seu col·lega ferit, que continuava estès a
la cantonada, i després cridà cap al fugitiu:
—Dóna’t! Et tenim acorralat!
El xicot, però, va respondre amb un acte audaç; aprofitant la treva, obrí la portella
de la camioneta i, quan als altres se’ls acudí de disparar, ja era darrera el volant. Va
engegar el motor amb una brusqueria que el féu gemegar i el vehicle arrencà. En

Página 56
passar per davant del portal, el policia va disparar i el Trencat, que encara duia l’arma
a les mans, va replicar-li. Ni l’un ni l’altre, però, no feren diana. Aleshores, el policia
tirà contra les rodes.
El soroll dels trets i l’explosió dels pneumàtics es confonien. El policia ajaçat,
com que no podia retrocedir per culpa de la seva cama ferida, que ara sagnava
abundantment, continuava disparant a la desesperada. Però la camioneta, rabent i amb
els pneumàtics destrossats, va esclafar-lo contra les lloses, inicià el viratge i, de cop,
quan ja semblava que anava a enfilar l’altre carrer, va dirigir-se en línia recta cap a un
aparador, s’hi entaforà entre l’estrèpit dels cristalls que es trencaven i els esgarips de
la gent que cercava refugi botiga endins, i s’aturà, frenada per la paret lateral.

Zic!… zic zic zic!… zic!… ziiiiiiiiic!… Una crida urgent, peremptòria. Una crida
interior. Una crida de cordes greus i agudes, en tensió. Una crida profunda
d’abismes sense fons. Una crida per a ell. Una crida d’ell. Als altres. A ell, Zic!… zic
zic zic!… zic…! ziiiiiiiiic! Cridava un fil llunyà i proper. Cridava un dard d’angoixa
en fer diana. Cridava, enmig d’un silenci total, un estat del seu cos. Cridava una
incapacitat de callar els torts d’aquell instant. Zic!… zic zic zic!… zic!… ziiiiiiiiic!
Crit d’home. Crit de bèstia. Crit de pedra. Crit de planta. Crit a tots. Crit de tots, tan
singular com el timbre, el to de la seva veu, del seu plor, de la seva rialla. Zic!… zic
zic zic!… zic!… ziiiiiiiiic! Cridòria apassionada de la multitud que havia esdevingut
a través dels anys, des de l’origen de la seva raça, de l’espècie. Cridòria dels homes,
de les dones, dels infants que havien travessat aquell instant solemne i amarg.
Cridòria de la més íntima partícula d’una sang que es vessava. Cridòria de
gargamelles enfebrades. Zic!… zic zic zic!… zic!… ziiiiiiiiic!… Cridanera sang que
xisclava per altres boques. Cridanera boca que tremolava per altres carns.
Cridanera minva de teixits i venes i artèries i músculs i nervis. Cridanera espera.
Cridanera sofrença contra la paret dreçada al seu davant. Cridanera obssessió d’uns
membres ara obedients al plom. Zic!… zic zic zic!… zic!… ziiiiiiiiic!…

El policia del portal sortí corrent. Els dos guàrdies ja feia estona que corrien i tots
tres arribaren, gairebé alhora, al lloc de l’accident.
Inclinats cap a l’interior del vehicle, van poder veure el cos del Trencat, estès al
llarg del seient. Al front hi tenia un petit forat, d’on s’escapava un filet, molt dèbil, de
sang.

Página 57
 El Blasi, arribat a Barcelona, agafà un taxi i es va fer portar a la plaça d’Adrià.
Des d’allí, a peu, se les va emprendre pel dèdal del Putxet.
Ara ja era de nit i el carrer es veia solitari i excessivament fosc; alguna colla de
vailets, o qui sap si un enamorat, devien haver trencat a cops de pedra les dues
bombetes de la il·luminació pública.
Era també un carrer silenciós, com tots els dels barris residencials. Amb tot, avui,
ara, el silenci era d’una mena de qualitat que desassossegava el Blasi. No hauria
pogut dir què el feia recelar, però el seu instint era subtil i no va poder evitar la vaga
sospita que, en el barri, s’havia alterat alguna cosa i que això, l’alteració, no prometia
res de bo. Avançà, doncs, lentament per la vorera trencada, fregant les parets i les
reixes dels jardins per tal de fer-se encara més invisible.
En ser a l’altura del xalet, va aturar-se un moment i, fosca enllà, va esguardar cap
a l’edifici que es dreçava al fons de tot del camí engravat, on era una taca blanca en
l’obscuritat dels arbres que l’envoltaven. La reixa estava dos dits oberta, però això no
tenia res de particular. En canvi, va descobrir quelcom que augmentà els seus recels,
car era una cosa desacostumada: al xalet no hi havia ni un llum encès. Aquella
circumstància, tota sola, potser no tenia res de suspecte, però el fet, unit a aquella
sensació de perill que acabava de colpir-lo en enfocar el carrer, va aconsellar-li de no
entrar al jardí. Va reprendre la marxa, doncs, i mirà amunt i avall, sense sorprendre
res d’anormal. Travessà aleshores la calçada i va estudiar de nou la torre i el carrer. El
silenci i la fosca començaven a neguitejar-lo. Sempre li havia passat el mateix.

Es passava gairebé tot el sant dia sol. El pare i la mare treballaven, tots dos a la
mateixa fàbrica. A l’estiu la cosa no tenia importància, perquè molt abans de fer-se
fosc ja tornaven a casa, si és que se’n podia dir casa d’aquella barraca de fusta que
el seu pare havia construït en un terreny que va comprar a força d’estalvis, magres
estalvis que no li van permetre mai d’edificar la caseta que ell somniava. Però si la
casa no era una autèntica casa, el jardí sí que era un jardí de debò. Jardí i hort. El
pare hi treballava tots els diumenges, totes les festes. I ell l’ajudava. A l’estiu, doncs,
es passava el dia a l’hort. Sense temors ni impaciències. A l’hivern, però, a les cinc
ja no sabia on posar-se. La barraca era en despoblat i ell tenia por. De primer era
com una lleu sospita que les coses no eren com havien de ser a mesura que perdien el
contorn familiar. Provava aleshores de tancar-se dins la casa, però els sorolls de fora
el feien estremir. S’estimava més encara quedar-se a l’aire lliure, d’on podia mirar

Página 58
cap als sorolls. Mirar cap allí li semblava una manera de defensar-se. Sortia, doncs,
i s’arraulia en un angle de la barraca, amb l’esquena contra les posts de fusta, els
ulls ben oberts i les dents que li petaven de fred i de basarda. Els llums de la ciutat
resplendien. Podia veure aquelles petites i fràgils estrelles, al capdavall no tan
distants. Aquí, però, tot era ombra, ombra i silenci. I l’ombra creixia, i creixia el
silenci. El més petit soroll tenia proporcions de cataclisme. Petava una branca o
s’oïa un pas furtiu. A l’acte, el món sencer es commovia. Ell s’arraulia més i més,
més esporuguit a mesura que el temps passava i no acabava de passar mai. Mai no
sabia quina hora era, mai no sabia si els seus pares tardarien gaire, encara. Només
sabia que el temps transcorria i que aquest transcórrer no semblava pas que els
atansés. Una ombra sortia de les ombres, i ell es feia menut, menut. L’ombra
s’aturava un instant prop de la tanca de canyes, la fràgil tanca que una empenta
s’hauria endut. Sabia que algú sotjava la casa i un crit de paüra li pujava a la gorja.
Sovint les llàgrimes li rodolaven galtes avall. Aquella ombra, captaire, vagabund, qui
fos, s’allunyava, però quedaven d’altres ombres, sempre quedaven d’altres ombres. I
el silenci. Fins que al lluny ressonava la veu cridanera del seu pare.

Tornà a canviar de vorera i, sense pressa, seguí carrer amunt. No sabia ben bé què
havia de fer; per si o per no, però, decidí allunyar-se de l’indret. No li agradava;
definitivament, li feia mala espina.
En arribar al capdamunt del carrer, quan ja anava a tombar la cantonada, es va
trobar de cop i volta amb dues siluetes que, separant-se del redós de la paret, se li
encaraven. L’acció va ser tan ràpida, i el va agafar tant de sorpresa, que ni tingué
esma de defensar-se o d’intentar de fugir.
—Mans enlaire! —manà un dels homes, sense alçar la veu però reforçant la seva
ordre amb la pistola.
El Blasi obeí. L’home l’escorcollà i li va prendre l’arma que duia a la butxaca.
—Permís? —inquirí.
Al Blasi li va semblar inútil contestar amb una negativa.
—Documentació? —demanà encara l’altre.
Ell continuà immòbil.
—Veniu amb nosaltres —acabà l’agent.
Se l’emportaren carrer enllà, sense emmanillar-lo. En arribar a la travessia de
sota, un carreró que el Blasi coneixia bé, com tots aquells encontorns,

«És imprescindible que la gent que es dedica a activitats com les nostres es
familiaritzi amb el terreny —deia el Nero, al qual agradava de teoritzar, i aleshores
parlava en un to convençut, no mancat d’un cert èmfasi oratori—. No ens fem
il·lusions. Un dia o altre, podem ensopegar. És per això que penso en un bon cop, en
un cop que ens permeti de dir: ja n’hi ha prou! Mentre no arriba aquest moment,
però, vivim amenaçats. Una amenaça que sol fer-se tangible quan menys ens ho

Página 59
esperem. Aleshores, només ens pot salvar la nostra astúcia, el nostre enginy. Aquest
enginy, però, s’ha de recolzar en una base sòlida. I no hi ha res que sigui tan sòlid
com un bon coneixement del terreny que petgem. El nostre terreny és la ciutat, perquè
la desgràcia ens pot sorprendre en qualsevol barri. Ara, hi ha un indret que ens cal
conèixer més bé que els altres: el que freqüentem cada dia. Aquesta casa, per
exemple, i els seus voltants. Cada carrer, cada edifici, cada portal, cada tanca. Cal
familiaritzar-s’hi de tal manera que, a ulls clucs, puguem dir: La porta d’aquesta
torre té una armella en forma de mà que engrapa una bola de ferro; als dits
d’aquesta mà, hi ha una taca de rovell. Així, amb aquesta precisió. No hi ha cap
detall que no ens pugui ser útil».

ja s’havia refet de la seva indignada i silenciosa sorpresa. Es decidí, doncs, a

emprendre una acció desesperada. Es va fer una mica enrera, agafà impuls amb el
braç i, quan els policies es giraven per tal de retenir-lo, va projectar el puny clos
contra el que tenia més a prop. El cop, certer, s’esclafà en plena mandíbula de
l’individu. Ja anava a repetir-lo, amb l’altre puny, contra el segon policia, quan aquest
l’esquivà amb un moviment àgil, de costat, i, alçant el puny al seu torn, el colpí a la
templa. El Blasi tentinejà, com embriac, però va reaccionar abans que l’altre no es
pogués servir de la pistola. Ara, el seu puny va enfonsar-se en l’estómac del policia,
el qual es doblegà amb un petit gemec. El Blasi insistí, però l’agent, en redreçar-se,
duia el puny al seu davant i, colpejant-lo des de sota, l’hi clavà entre cap i coll. El seu
company, refet, arribà a temps encara de reforçar, si bé més flonjament, el càstig. El
Blasi sentí que la terra se li esmunyia sota els peus i, com un ninot, va esfondrar-se de
cul. Els policies, amb un moviment d’espatlles, van tornar a lloc, sobre la còrpora, les
americanes que la lluita havia desplaçat. Després s’inclinaren sobre el caigut i un
d’ells li ajuntà els canells i li posà les manilles. L’altre, gairebé afablement, el
bufetejà. Van aixecar-lo entre tots dos i, subjectant-lo un per cada braç, prosseguiren
carrer avall, cap al cotxe.
En tota l’estona no havien pronunciat ni una sola paraula.

Página 60
 L’havien acorralat a l’escala, darrera l’ascensor. El cor li batia desesperadament,
però estava disposat a vendre cara la seva vida, la seva llibertat.
Entraven quan ell sortia. No calgué que li diguéssin què buscaven. Amb un salt
ràpid, «What» havia retrocedit cap a darrera la caixa de l’ascensor, que no
funcionava. És clar que era una trampa, perquè si el rodejaven pel terrat es trobaria
entre dos focs. Calia fugir, doncs. Però com? Si retrocedia escales amunt, ells anirien
pujant, escurçant cada cop més la distància que els separava, protegits pels reclaus de
l’escala…
Mirà angoixadament al seu entorn. Les portes dels pisos corresponents al replà,
l’entresol, eren mudes, tancades, hostils. Per un d’aquells pisos, a través dels patis
interiors, podia sortir a la plaça. De primer, però, calia que es fes obrir una d’aquelles
portes. Els veïns ja havien sentit els trets i estaven a l’aguait. Qui sap si des de darrera
les miretes aparentment closes no l’espiaven tot d’ulls enemics i porucs!
Disparar…
Li van caldre quatre bales per forçar el pany. Dintre era fosc i no semblava que hi
hagués ningú. Descobrí dos pestells darrera la porta, els tancà i, sense perdre temps,
travessà el pis. No, no hi havia ningú. A l’altre extrem, obrí l’eixida i es precipità cap
al pati. La llum havia minvat força durant l’estona que el tingueren acorralat darrera
l’ascensor, però encara s’hi veia prou. Adreçà una ullada a les galeries veïnes. En una
d’elles hi havia una dona que rentava, inclinada sobre el safareig; no el devia haver
vist. Saltà a la capterrera d’una paret baixa i es deixà caure a l’eixida de davant. La
porta estava tancada i li calgué trencar un vidre amb la culata per endinsar la mà a
l’interior. Una dona esparverada va sortir d’una de les habitacions del fons i, darrera,
va treure el nas una altra que anava vestida de carrer. Les amenaçà amb la pistola.
—No cridin! —manà—. No els passarà res si callen. Avançà pel corredor. No es
podia entretenir: o deixar-les o matar-les.
Decidit i, alhora, cautelós, obrí la porta del pis. Res; ningú. Les dues dones,
silencioses i més mortes que vives, l’observaven des del passadís. Va sortir a l’escala
i, saltant els graons de tres en tres, baixà fins a l’entrada, també solitària. Al cap d’un
segon, ja era al carrer.
Gairebé no podia creure en la seva bona sort. Era lliure, novament lliure! No,
encara no… De la cantonada van emergir tres individus, vestits de paisà, l’actitud
dels quals, però, no deixava gaire marge als dubtes. Llambregà altre cop al seu
entorn, sense saber què fer. Batre’s aquí, a camp obert, era insensat; duia les de

Página 61
perdre. La seva indecisió, però, només durà uns moments. Arran de vorera hi havia
tot de cotxes aparcats i, quan anava a travessar el carrer, n’arribà un altre, del qual
sortí una parella. Un desconcertat individu rodanxó es va trobar amb una pistola al pit
mentre una mà li prenia dels dits les claus amb què anava a tancar el vehicle.
—Fora! De pressa! —comandà.
L’home ni encertà a obeir, però ell ja saltava dins del cotxe i engegava el motor
mentre els policies cridaven sense gosar disparar per causa de la gent.
Enfilà avinguda amunt, a tota velocitat. Sortosament, era ampla i de tràfic escàs.
No havia de témer cap contratemps. És a dir, la persecució que s’organitzaria a l’acte.
El cotxe que duia, però, semblava potent i en bones condicions; de segur que es
mereixia un bon marge de confiança.
Un quilòmetre més enllà es va interrompre la doble renglera d’arbres del passeig i
la ciutat anà quedant-se enrera mentre el capvespre es feia més i més dens, absorbent.
Va pitjar l’accelerador, ara sense nerviosisme. A poc a poc, retrobava la serenitat.
Davant seu rutllaven cotxes, camions, motos, bicicletes, i ell, amb un cop de volant,
sortia del carril i els avançava sense esforç. En un no res, s’havia familiaritzat amb el
vehicle. Tenia un do especial, per a aquestes coses. Era un conductor nat. Encara que,
això, no sempre li hagués portat sort.

«Ho sento, Antoni, però haurem de prescindir dels seus serveis». El senyor, dret
com ell, semblava que no gosés mirar-lo. A despit de la seva riquesa, de la seva
situació social, era un home essencialment tímid. Es veia que el fet d’haver
d’acomiadar un servent gairebé sobrepassava les seves forces. «Que potser tenen
alguna queixa de mi?», preguntà ell. La cosa, però, no li venia de nou; feia dies que
s’ho ensumava. «No… és a dir, sí… La senyora creu que t’agrada córrer massa, pel
seu gust. I es veritat». Ho era, no ho podia negar. «Mai no hem tingut el més petit
accident», objectà. «El senyor solia dir…». «Sí, Antoni, ja ho sé; ets un conductor
excel·lent, massa excel·lent i tot». «Aleshores…». No defensava pas el seu lloc,
perquè ja començava a estar tip de fer de xofer dels altres. No acabava d’entendre,
però, que li retraguessin com un defecte allò que, al capdavall, era una virtut. «Digui
que en prefereixen un d’inexpert, doncs», afegí. «No, això tampoc. Un home més
prudent… Tu saps fer massa coses, amb el volant a la mà. I a la senyora no li
agrada». No, a la senyora no li agradava, prou que ho sabia. «Antoni, no vagis tan
de pressa». «Antoni, no corris tant». Li ho havia dit moltes i moltes vegades. Ell,
però, no hi podia fer més. Dominava la màquina i, en sentir-se’n mestre, abusava de
la seva docilitat. «Ho sento, Antoni, de debò, però ja comprens…». L’home
s’excusava i tot. Ell va somriure. «Com vostè digui», féu.

A banda i banda de carretera, la doble cleda d’arbres feia més densa aquella
obscuritat que lentament ho penetrava tot. De seguida seria negra nit. Gairebé tots els
cotxes duien ja els fars encesos, i els imità. De tant en tant, consultava el retrovisor.

Página 62
Però no podia saber si entre aquell bosc de focus hi havia els d’un cotxe de la
policia…
Tot d’una, el colpí un altre pensament. De segur que ja havien donat ordres
telefòniques als pobles pels quals havia de passar. L’esperarien, doncs, amb els cotxes
engegats, disposats a frenar la seva cursa o a perseguir-lo de prop. Sí, fet i fet, eren
ben escasses les seves probabilitats d’escapar-se.
La primera vila que travessà, però, tenia un aspecte tranquil. Potser
enganyadorament tranquil. Perquè al moment que la deixava enrera va sentir al seu
clatell l’impacte d’uns fars que sorgien d’una cantonada. Era casualitat? Enfonsà el
peu en l’accelerador i aviat va tenir la satisfacció de comprovar que el cotxe que
potser el seguia perdia terreny. No afluixà, però, sinó que va continuar llançat per la
carretera que ara, ja lluny de la ciutat, era més solitària. Tot just, adés i ara, un camió
feixugament carregat fins dalt de tot o un turisme que, en encreuar-s’hi,
parpellejava…
Anà devorant quilòmetres, conscient, de tota manera, que el perill augmentava en
lloc de minvar. El trajecte era ple de pobles. La seva imaginació sobreexcitada li feia
veure imatges cinematogràfiques de troncs d’arbres arrossegats a la carretera per
barrar-li el pas, d’homes armats que l’esperaven a l’empara dels portals…
No calia pensar a trencar de camí. Les altres carreteres no eren pas menys
perilloses, potser ho eren més i tot, car també hi abundaven els pobles i probablement
tenien el pis en condicions defectuoses, com solia ser el cas amb les vies secundàries.
Travessà una altra vila sense novetat, i això estimulà una mica la seva confiança.
No es preguntava, però, on, quan o de quina manera acabaria aquella cursa folla. Ara
tot es reduïa a una voluntat adelerada de fugir, endavant, sempre endavant, sense altra
idea que devorar quilòmetres i més quilòmetres. Tanmateix, en un lloc o altre havia
de finir aquell impuls embogit. Mil pensaments se li arremolinaven al cervell:
estimbar el cotxe i aprofitar la confusió per guanyar terreny camps a través; trencar
per un camí de carro i abandonar el cotxe en un indret desert… Però no va fer res de
tot això. Enlloc no se sentiria tan segur com allí, darrera el volant, sobre la carretera
que el vehicle anava engolint.
Ara la nit era ja molt negra i tan sols ocasionalment veia un ciclista, un carro, un
camió, un vianant que sorpren al seu davant. Darrera no hi duia ningú; cap far no hi
era visible.
Disminuí una mica la velocitat i es va treure una cigarreta de la butxaca. La va
encendre sense desemparar el volant. Li semblava que feia hores, dies, que no havia
fumat. Immediatament, acabà de relaxar-se. El tabac sempre li calmava els nervis. Tot
acabaria bé.
Quan menys s’ho esperava, però, es trobà amb el primer obstacle que,
traïdorament, el frenava. Al seu davant, blanca i vermella, la tanca d’un pas a nivell li
barrava el pas. Era inútil intentar de passar. Era una paret de ferro contra la qual
s’estavellaria. Va minvar més la velocitat i, amb els ulls fits en el retrovisor, acabà per

Página 63
aturar-se. Darrera seu, tot era fosc. Podia esperar, doncs. Tornaria a guanyar
l’avantatge que ara perdia.
Allò, però, anava per llarg i, al cap d’uns minuts, començà a impacientar-se. El
tren no arribava. Maleí l’oficiositat del guardaagulles, que tancava el pas amb tanta
antelació. Un segon més, i hauria passat. Va girar-se, encara amb la punta de la
cigarreta a la boca, i aleshores, de cop i volta, al lluny, va distingir uns fars. I darrera
en venien d’altres, potser cinc o sis, que la carena amagà de seguida.
Fità de nou la barrera. No hi havia res a fer. El tren panteixava a uns centenars de
metres, ara, i els fars s’atansaven inexorablement. No es podia escapar. Uns segons
més i els tindria al costat. El comboi, un mercaderies llarg i inacabable, s’arrossegava
feixugament. Quan el pas quedés lliure, ell ja estaria emmanillat. O seria mort.
Amb una decisió sobtada, va saltar del cotxe i s’endinsà pels camps foscos de la
banda de l’esquerra de la carretera. No podia fer res més. I ho feia oportunament. Els
cotxes, veloços, van sortir de l’amagatall de la carena i, al cap d’un moment, ja
s’immobilitzaven prop del seu, abandonat. Va arrencar a córrer per la terra sembrada,
sense saber on anava. Va llençar la cigarreta apagada i, després d’haver creuat un
camí, va continuar per un bancal de blat. Va sentir el roncar dels motors que
engegaven.
S’havia precipitat, en fugir? No; els cotxes enfilaren el camí que acabava de
travessar i la resplendor dels fars va encalçar-lo entre els arbres de la riba. Es va
llençar a terra, protegit pel sembrat alt.
Els cotxes seguien roncant, camí endins, i els focus il·luminaven tots dos costats
com en ple dia. Provà d’avançar a rossegons cap a l’altre extrem del bancal. Els
altres, però, ja l’havien localitzat gràcies a les oscil·lacions de les messes. Els fars el
perseguien hàbilment i, tot seguit, oí les veus dels homes que s’animaven a la cacera.
D’un salt, deixà la feixa sembrada i s’acollí a la protecció de la riba. Avançà al llarg
del marge, ajupit. La veu dels homes li arribava de més a prop. Es va treure la pistola
de la butxaca i continuà corrent amb les orelles dreçades com una llebre.
Al capdavall del marge començava un camp descobert, de guaret i sense arbres,
més enllà del qual es destriava una riba perpendicular a la que el protegia. Va saltar.
L’acompanyà una pluja de bales i de crits, però la seva rapidesa els havia sorprès i
tots els projectils van enfonsar-se en la terra seca.
Aquest altre marge era molt alt i li permetia d’avançar dret. Arrencà a córrer,
despreocupant-se dels fars que no s’allunyaven. De nou va roncar un motor i el cotxe
avançà pel conreu. Després s’aturà. Hi va haver un llarg silenci que
l’intranquil·litzava, perquè ara no podia precisar la posició dels seus enemics.
Suposava que provaven d’envoltar-lo i, per tal d’evitar-ho, va deixar el marge i,
protegit per les herbes que hi creixien, s’enfilà per una cresta. Els dels cotxes no es
devien adonar de res, car els fars no el van seguir. Un dels homes, però, l’havia vist, i
sentí el seu crit quan avisava els altres.

Página 64
 Renegà en veu baixa mentre davallava per l’altre costat, i ja es creia a recer quan
un dels cotxes que, un cop més, havia canviat de posició, endinsant-se pel camí i fent
la volta al petit puig, projectà els seus focus contra una renglera d’arbres, paral·lela al
tossalet, per on corria el fugitiu. Es van sentir més veus i un xàfec de bales ferí els
arbres, al seu costat. Ell, però, ni una rascada.
Gambava finca a través, amb els homes al seu darrera, quan ensopegà amb la via.
Va saltar-la i continuà corrent pel terraplè. De seguida va guanyar un bon avantatge
als homes, que no devien saber cap on tirar. D’altra banda, com que s’havia allunyat
tant del camí, els fars ja no els eren de cap servei. Dintre seu, va reanimar-se una
petita esperança que s’obstinava a no morir.
Parà de córrer i, travessant un pontó, va tornar a l’altre costat de la via per tal de
despistar-los més bé. El van fer aturar, però, unes ombres que es movien. No hi havia
dubte: uns quants havien fet la volta i avançaven al seu encontre. Eren tres homes
callats i de moviments felins. Només les armes brillaven a la pàl·lida celístia de la nit
encapotada.
Retrocedí, s’enfonsà altre cop en el pontó, però un dels homes devia haver sorprès
els seus moviments i tots tres van posar-se a córrer pel terraplè. Els tenia tan a prop,
ara, que era inútil pensar a fugir. Arrecerat a l’angle més fosc, disparà dues vegades
contra el seus persecutors. Li van contestar, sense tocar-lo, i ell, encara disparant,
sortí per l’altre costat i enfilà una feixa de voreig que s’allunyava de la via.
Al final del bancal es trobà abocat al marge d’un rierol. Hi baixà. La riba era alta i
plena de vegetació, canyes sobretot. Els cotxes havien tornat a engegar i, des d’un
angle estratègic del camí, la llum dels fars escombrava el llit sec del riu. Tot al costat
del marge, però, quedava en l’ombra. Protegit per les canyes, va córrer enllà…
S’havia salvat. El teatre de la persecució ja devia ser a més d’un quilòmetre, i
continuava afegint-hi distància. Tot d’una, però, va aturar-se, com fulminat. Al seu
davant, un cop més, es dreçava el malson dels fars… Com podien saber on era, quant
d’espai havia recorregut? No tenia temps de resoldre el problema, perquè algú ja
cridava. Es deixà caure de bocons, darrera els sembrats, i aleshores li semblà que
reconeixia la primera finca per la qual l’havien perseguit. No podia ser. Tots els
camps eren iguals, de nit. Retrocedí lentament cap al riu.
Abans d’arribar-hi, una cremada freda, freda de tan roent, a la mà esquerra, li va
fer comprendre que l’acabaven de ferir. No podia entretenir-se a lligar-hi el mocador
i, d’altra banda, potser no valia la pena. La bala tot just l’havia fregat.
Saltà per segona vegada al llit sec del rial. Ara, però, no li havien perdut la petja;
potser no la hi havien perduda mai. Tot d’ombres massisses que, en la nit, es
confonien entre elles, se li apropaven més i més. Començava a estar cansat. L’havien
fet córrer com una bèstia i panteixava dolorosament. Es mirà la mà i va veure que ni
sang no degotava. La ferida havia estat molt superficial. Continuà riu avall. Les
ombres que de tant en tant es girava a vigilar, li guanyaven terreny.

Página 65
 Prop d’un canyar, ensopegà amb una rel i caigué tan llarg com era. Els homes se
li van atansar unes dotzenes de passes. Llestament, va arrossegar-se fins al canyar i,
d’allí, disparà. Els homes contestaren amb mitja dotzena de trets. Després hi va haver
una pausa. Semblava com si ningú no s’atrevís a arriscar el més petit moviment.
Un instant, pensà en la possibilitat d’enfilar-se, protegit per les canyes, i
escapolir-se de nou pels camps. Era l’única cosa que podia fer. Li quedaven tres
bales. Després, tot s’hauria acabat. Sí, calia que s’arrisqués. Quan anava a saltar,
però, una veu que venia de dalt del marge el va fer caure estirat amb el seu crit:
—Dóna’t! No facis bestieses! No et pots escapar.
A tall de resposta, engegà dues de les tres bales contra l’ombra que parlava. Els de
dalt contestaren. S’arrossegà canyar endins, ja sense saber ben bé què es feia.
—Dóna’t! —repetí la veu—. D’aquí ja no en sortiràs…
—No em tindreu viu! —replicà enfurit, però sense disparar.
Un ruixat de bales s’abaté contra les canyes. Durant un minut van caure espesses
com una pluja d’hivern.
Després, tot callà.
Un dels policies va cridar, sense obtenir resposta. Aleshores es va moure amb
precaució, però del canyar ja no partí cap més tret.
En silenci, baixaren tots.

Página 66
 L’endemà d’haver confiat la seva maleta a la facturació de l’estació de França i,
seguidament, a la consigna de Girona, en Joan, el fugitiu, es va deixar dominar per la
impaciència de saber amb certesa quants diners havien recollit en l’assalt de la
B.A.N.C.A. No era fins a nit entrant que pensava amagar-la al lloc convingut amb la
Mercè, la qual havia d’anar a recuperar-la al cap de tres dies; aquell impuls avariciós,
però, l’obligà a avançar-se a l’hora prevista i a dur el substanciós equipatge al petit
hotel on parava. Ni ell ni el Nero no havien de saber mai per quin joc de casualitats
van evitar de trobar-se a l’estació, car mentre el segon hi penetrava amb el propòsit de
fer les seves investigacions, en Joan en sortia per una altra porta amb la maleta a la
mà.
Un cop a l’hotel, on no va ensopegar-se amb ningú mentre travessava el vestíbul
no tan inobservat com es creia, perquè l’encarregat el va veure, es tancà a l’habitació
i, durant prop d’una hora, es va lliurar a l’agradable tasca de comptar aquella
muntanya de paper moneda apilada al seu davant.

Un dos tres quatre cinc sis set vuit nou deu vint trenta quaranta cinquanta
seixanta setanta vuitanta noranta cent dos-cents tres-cents quatre-cents cinc-cents
sis-cents set-cents vuit-cents nou-cents mil dos mil tres mil quatre mil cinc mil sis mil
set mil vuit mil nou mil deu mil vint mil trenta mil quaranta mil cinquanta mil
seixanta mil setanta mil vuitanta mil noranta mil cent mil dos-cents mil tres-cents mil
quatre-cents mil cinc-cents mil sis-cents mil set-cents mil vuit-cents mil nou-cents mil
un milió… Un dos tres quatre cinc sis set vuit nou deu vint trenta quaranta cinquanta
seixanta setanta vuitanta noranta cent dos-cents tres-cents quatre-cents cinc-cents
sis-cents set-cents vuit-cents nou-cents mil dos mil tres mil quatre mil cinc mil sis mil
set mil vuit mil nou mil deu mil vint mil trenta mil quaranta mil cinquanta mil
seixanta mil setanta mil vuitanta mil noranta mil cent mil dos-cents mil tres-cents mil
quatre-cents mil cinc-cents mil sis cents mil…

En acabar, desà de nou els bitllets amb un sospir de satisfacció. Havia comptat,
exactament, un milió sis-centes trenta-set mil dues-centes vint-i-cinc pessetes.
Després, amb la maleta ja tancada, es va quedar mirant-se-la, pen-sarós.
Deixar-la a la cambra era potser més arriscat que tenir-la a l’estació. Però com
que li venia costa amunt de tornar-la-hi, inspeccionà detingudament el reduït espai
per si hi trobava un amagatall aprofitable. Pràcticament, com descobrí de seguida, no
n’hi havia cap. Provà de posar-la al capdamunt de l’armari, on un relleu del moble la

Página 67
dissimulava, però no n’hi havia prou; qualsevol que busqués la veuria. Després se li
acudí una idea que li semblà enginyosa: lligar-la sota el somier, tan travada a
l’engraellat que calgués desfer el llit per trobar-la.
Com que no tenia ni cordes ni cordills amb què subjectar-la, es va treure la
samarreta, en féu tires que lligà les unes a continuació de les altres i, aleshores, alçant
el matalàs, l’amarrà estretament perquè no pengés. Va tornar a estirar el matalàs avall,
va refer el llit i, des de diferents indrets de l’habitació, observà el resultat dels seus
esforços. Va quedar-ne satisfet. La maleta, entre les fustes laterals del llit i el somnier,
separat per un drap gruixut lligat als quatre extrems, amb vetes, quedava
perfectament oculta. Més tranquil, sortí de l’hotel per anar-se’n a dinar.
La tarda, mentre els seus persecutors, despistats per la similitud de vestit, eren a
Figueres parlant amb el veritable Arderiu, la va dividir entre dos cafès; es tractava de
fer temps fins a la nit. En fosquejar, va encaminar-se a l’hotel. Aquest cop,
l’encarregat era al taulell i, en veure’l entrar, va cridar-lo per dir-li que un senyor
havia preguntat per ell dues vegades. Com que no esperava ningú ni ningú, creia, no
sabia que era a Girona, aquesta visita repetida només tenia una interpretació o, més
bé, dues. La primera, que es tractava de la policia, la rebutjà immediatament; l’altra,
que eren els seus companys, li semblà més acceptable.
Passats uns moments d’indecisió, va fer una mitja volta sobtada i sortí de nou al
carrer. No tenia cap idea del que havia de fer. Només sabia que, ara, no podia
abandonar l’hotel amb la maleta; gairebé estava segur que fora l’esperaven. Se’n va
acabar de convèncer en sentir aquella remor precipitada de passes al seu darrere. En
lloc d’atabalar-se i girar el cap, però, arrencà a córrer en tombar la primera cantonada.
Era un carrer curt, tallat per dues travessies. S’endinsà per la primera i, en veure una
porta oberta, hi entrà. Va ajustar-la al seu darrera.
Del portal partien unes escales que, sense fer cap volta, menaven directament a la
porta closa d’un pis. Sobre, hi havia una petita bombeta que la il·luminava, però baix,
on era ell, tot quedava submergit en una obscuritat còmplice. Amb l’orella clavada a
la porta del carrer, es va treure l’automàtica i esperà. El perill, en aquell moment, li
havia fet oblidar la maleta. Oí els passos que el perseguien, sentí com s’aturaven
breument davant la porta mateix i bescanviaven unes paraules que no entengué. Tot
seguit, s’allunyaren. Ell continuà esperant.
Quan va haver transcorregut un temps prudencial, i com fos que el silenci
persistia, obrí amb cautela, arriscà una llambregada al carrer, del fons del qual venia
una parella, i, mig tranquil·litzat, sortí. En lloc d’allunyar-se cap a l’altre extrem, va
retrocedir fins al carrer de l’hotel; travessà aleshores la calçada i, per un carreró fosc,
féu cap a una via més ampla. Sabia que els havia despistat i que ara, si el trobaven,
seria per pur atzar; la ciutat era suficientment gran per fer improbable un nou
encontre. Però hi havia l’assumpte de la maleta. L’hotel devia estar vigilat, i
probablement ho estaria durant un parell de dies més. Va ser aleshores que se li acudí
de llogar un taxi i de fer-se dur a qualsevol lloc, on fos, però una mica lluny de la

Página 68
capital. Si investigaven, aquella cursa en taxi els desorientaria; si no ho feien, el
desplaçament tampoc no el perjudicava en res. Ben al contrari: accentuava la
improbabilitat que es tornessin a trobar cara a cara.
Va llogar el cotxe i es féu acompanyar a Sils. Pel camí, li va semblar que encara
era massa a prop de Girona i ordenà al xofer que prosseguís fins a Hostalric. Hi havia
estat una vegada, de menut; el seu pare li dugué amb intencions pedagògiques,
afeccionat com era a la història. Era, però, com si no hi hagués estat mai, perquè no
es recordava de res. De res de concret.

La carretera era polsosa i aquella pols se li posava als badius i a la gargamella.

Li semblava que feia moltes hores que caminaven i, cada cop que preguntava al seu
pare «falta gaire, encara?», el pare li contestava «no, és aquí mateix; no tardarem a
arribar». Malgrat aquestes assegurances, el poble no era tan a prop, perquè
continuaven caminant, caminant, i el camí no s’acabava mai. Potser no era aquella
mateixa carretera, potser confonia el lloc i la circumstància, però li semblava que
no, que havia estat verament allí, aquell dia. Fos com fos, tenia la gola seca, i se’n
va queixar al seu pare. «En arribar, beurem una “graciosa”», va dir-li l’home.
Aquella perspectiva no l’animà gaire, puix que hauria volgut beure-se-la
immediatament, la gasosa, i, en lloc d’això, havia de continuar caminant, mastegant
pols. I el pitjor era quan passava algun vehicle; els amagava sota un núvol tan dens
que en l’aire encalmat del matí —perquè la caminada l’havien feta al matí—, durava
i durava, sense acabar de dissoldre’s mai en l’atmosfera xafogosa —potser era la
tarda, doncs. El seu pare, en aquestes ocasions, renegava dels maleïts «cotxos», i ell
no deia res, perquè li costava de desenganxar la boca. Continuava caminant.

En arribar, es va fer deixar a l’entrada del poble i, a peu, va recórrer el carrer

principal fins a l’altre extrem, quan sortí de nou als camps.
Restà ben bé mitja hora assegut en un marge, reflexionant i, després, s’aixecà i va
entrar altre cop al poble. Ja era tard i gairebé no es veia ningú. Un transeünt tocatardà
va indicar-li l’únic hostal, a les primeres cases de la vila. Va travessar novament el
carrer de llarg a llarg i, quan va haver localitzat la fonda, s’endinsà per un camp i
cercà un indret des del qual fos visible l’edifici. A la fi, s’assegué darrera unes mates i
esperà. La nit era dolça, agradable, perfumada per les herbes que l’oratge bellugava.

Domina bon temps pertot arreu amb el cel ben serè, vents fluixos del sud a la
costa i calmes a l’interior.
L’augment de la temperatura es va accentuant per la persistència del vent del
tercer quadrant.
Les màximes d’ahir foren de 27 graus a Santa Margarida i 26 a Escaldes i Seròs,
i les mínimes d’avui, de 2 graus a Rasoll i estany Gento i 5 a Núria.

Página 69
 Per la carretera transitaven pocs cotxes. Des de darrere la seva mata, en Joan els
veia venir i desaparèixer, sense aturar-se. Ja s’havia fumat tres cigarretes, sempre amb
la precaució d’amagar la punta encesa en la conca de la mà, per no revelar la seva
posició, quan un cotxe el far esquerre del qual parpellejava una mica, com si volgués
apagar-se, s’aturà a pocs metres de l’hostal. Des d’on era, en Joan no el podia veure
bé. Va aixecar-se, doncs, i s’atansà més a la carretera. Al costat del vehicle hi havia
dos homes que el fanal del carrer, de claror feble i massa llunyà, no va permetre-li
d’identificar.
El cotxe engegà de nou, altre cop en direcció de Girona, i en Joan es dissimulà.
Quan es va perdre de vista i ell tornà a sortir a la carretera, ara arrossegant-se, els dos
individus eren davant de la posada i trucaven desesperadament. Al cap d’uns minuts,
quan els van obrir, en Joan ja havia reconegut el Blasi i el Nero.
De seguida, sense perdre temps, va emprendre la tornada a Girona. Havia de fer
una quarantena de quilòmetres. Aquella nit tot just en va fer vint-i-dos. No estava
acostumat a caminar tant i, d’altra banda, li va semblar que era més prudent no seguir
durant el dia. Els seus persecutors podien retornar a la capital, i no volia trobar-se’ls
per la carretera. Quant a la maleta, no calia enquimerar-se; havia pagat una setmana
d’habitació, a l’hotel. Tenia, si més no, la seguretat que no li col·locarien ningú a la
seva cambra.
Va passar el matí i una bona part de la tarda dormint al costat d’un paller i, en
despertar-se, estava afamat. De fet, va despertar-lo la gana. Feia moltes hores que no
havia menjat res. S’adreçà a la casa de pagès de la qual havia estat hoste exterior i
ignorat, i una dona revellida s’avingué a vendre-li un cap de pa i un tros de porc.
Ja era negra nit quan va reemprendre la caminada. A desgrat de la dormida, estava
cansat, molt cansat, i els quilòmetres de la vetlla li pesaven a l’esquena, a les cames.
Va arribar a ciutat ja de matinada, però va quedar-se, de moment, a un hostalot dels
afores. Era un indret on s’estatjaven carreters, pagesos i algun viatjant tronat. No hi
cridaria l’atenció. És cert que anava ben vestit, però els pantalons començaven a fer-li
bosses als genolls i, durant l’estada al paller, se’ls havia ben arrugat; les sabates eren
plenes de pols i feia dos dies que no s’afaitava ni es pentinava.
Dormí fins a migdia. Havent dinat, va fer-se enllustrar el calçat i anà a cal barber
a rasurar-se; també aconseguí que, mitjantçant propina, una de les mosses de l’hostal
li planxés els pantalons. Reposat, peixat i si fa no fa impecable com abans, en fer-se
fosc deixà l’establiment.
Ara havien ja passat dos dies des del seu desgraciat encontre, seguit de
persecució, i estava raonablement segur que podia adreçar-se a l’hotel sense temor.
Amb tot, abans d’entrar-hi, va fer la volta per darrera amb l’esperança que hi hagués
una altra porta. Hi havia la del servei, és clar, però donava al mateix carrer de la
façana i, doncs, no era cap solució.

Página 70
 L’hotel era estret i llarg i, com va veure, no tenia cap més sortida. En canvi, pel
carrer del costat, perquè feia cantonada, una tanca, bastant alta, protegia allò que li
semblà que podia ser un pati o un jardí interior. No sense esforços, i aprofitant un
moment que no circulava ningú pel carrer, aconseguí d’enfilar-s’hi i de saltar a l’altra
banda, sobre unes lloses. Era un pati. Hi havia una porta entreoberta, d’on s’escapava
una mica de llum; s’hi atansà i va acabar de badar-la. Donava en un passadís, al costat
del qual devia haver-hi la cuina, car el va sobtar una bravada de menjar i sentí, també,
una remor de converses i uns sorolls metàl·lics, potser de casseroles. Va travessar el
corredor sense trobar ningú i, per l’altre extrem, sortí al menjador. Els llums eren
oberts i les taules parades, però encara no hi havia cap hoste. Va creuar-lo i
desembocà al vestíbul, on l’encarregat es quedà mirant-lo amb una mica d’estranyesa,
si bé no féu cap observació. En Joan respongué amb un gest del cap al seu «Bona
nit».
Dalt, a la seva habitació, no hi havia res destorbat. Després de comprovar
ràpidament que la maleta continuava al seu lloc, apagà el llum i, des de darrera els
vidres de la finestra, sotjà el carrer. No es notava res de suspecte en tot l’espai que
abraçava la seva visió; decidí, doncs, d’obrir-la i d’abocar-se enfora. Res no li va
cridar l’atenció. Més amunt hi havia una faixa molt il·luminada, davant del bar. No
podia veure l’interior de l’establiment, però tot semblava tranquil i en ordre. Així i
tot, restà una llarga estona inspeccionant el carrer d’un extrem a l’altre. Passaven
poques persones, dos homes van entrar al bar, un altre en sortí. No hi havia ningú
plantat a les cantonades. Era indiscutible que ja no vigilaven l’hotel.
Tancà la finestra i obrí de nou el llum després d’haver alçat el matalàs. Amb un
ganivet de butxaca tallà els lligams que subjectaven la maleta al llit i, en acabar, va
deixar-ho tot com abans. Traslladà la maleta al costat de la porta, apagà altre cop el
llum i va tornar a la finestra. Res no havia canviat. Les persones que ara circulaven
pel carrer no eren les mateixes d’una estona enrera, ben cert, però tothom tenia aquell
posat d’indiferència i d’alleujament de qui ha enllestit la tasca del dia…
Prop de la porta, agafà la maleta i s’esmunyí cap al passadís. Com que no li
quedava altre remei, sortiria per la porta principal; per això havia estudiat amb tant
d’interès el carrer. Un cop baix, però, canvià de projecte. L’encarregat del taulell no
hi era. Lliure, doncs, d’aquest testimoni, en lloc de caminar cap a la porta, es desvià
de camí i va entrar al menjador. Hi havia una criada que ordenava alguna cosa en una
de les taules del fons, però estava d’esquena i ell va passar tan silenciosament, que ni
es girà. Al capdavall del passadís, va obrir de nou la porta ajustada i, al cap d’un
moment, ja era al pati. Ara li va ser més senzill d’enfilar-se a la paret, perquè un
arbre, en aquesta banda, li facilitava l’ascensió. Dues dones venien de l’extrem del
carrer, parlant en veu alta,

«… només sap queixar-se. I sempre el mateix! Hi ha coses que me les ha contades

dues dotzenes de vegades. Acaba fent-se pesada. Això mateix, que la nena va arribar

Página 71
a casa amb una capsa de bombons que li havien regalat, no sé qui, un de la societat,
i que va amagar-la de seguida a la seva habitació. En va donar a aquest, a aquell i a
aquell altre, però no pas a ella, i això sempre d’amagat. Quan li ho va dir, la noia
li’n va portar dos. Ella no els volia, perquè estava enfadada. La nena els hi deixà
sobre la taula i, quan va ser fora, ella els tornà a la capsa. A la nit, és clar, la noia ho
va veure i li va preguntar per què ho havia fet. Va contestar que no els volia. Però la
nena els hi va tornar a la taula. I ella que els posa altre cop a la capsa que tenia a
l’habitació. I això no sé quantes vegades, perquè cada cop que m’ho conta ho trobo
més llarg…». «Sí, és com una criatura». «Com una criatura… Amb la seva cunyada
mateix, és a dir, ja saps…».

i esperà que passessin. Aleshores, d’un salt, es va deixar caure sobre les
llambordes desiguals. Uns segons després ja havia fet la volta a la cantonada, per la
banda de darrera de l’hotel, però no s’aturà, sinó que va enfonsar-se en un altre
carreró fosc. Tot i la cursa, tenia la impressió que el cor se li aquietava.
Per d’altres carrers poc concorreguts, que escollia a posta, va sortir als afores. Un
cop allí, va seguir la carretera durant prop de tres-cents metres i després, entre dos
arbres que semblava que el guardessin, tombà cap a un camí de carro.
La fosca el va engolir.

Página 72
 El Nero, en separar-se del seu company, vagabundejà per Girona una mica a
l’atzar. De cop, la pista estava trencada, i no veia la manera de retrobar-la. Un parell
de vegades, passà per davant de l’hotel amb la vaga intenció de quedar-se per aquells
encontorns a vigilar-lo; totes dues vegades, però, se’n va desdir. Si no tenia cap mena
d’equipatge a l’habitació, com havia assegurat el Blasi, en Joan ja no hi tornaria.
Probablement, com pensaven, a hores d’ara ja era a Barcelona. Però fins i tot si fos de
nou a Girona, podia estar ben segur que havia canviat de residència. Així, doncs, el
Nero va passar totes dues vegades de llarg limitant-se a escrutar l’edifici amb atenció.
No podia pas sospitar que, el darrer cop que s’hi deixava caure, en Joan escalava la
paret lateral de l’hotel i que, amb això, ell, el Nero, perdia tota possibilitat de recobrar
els diners.
Després de sopar, s’assegué en un bar, però no s’hi va quedar gaire estona. La
soledat li pesava i, d’altra banda, en aquelles circumstàncies no li convenia fer
amistat amb ningú. S’aixecà, doncs, i eixí de nou al carrer. Encara era d’hora i, com
que no tenia son, no li abellia de tancar-se a la seva habitació. A més, la nit, tan
tranquil·la, invitava a vagar pel món. Va anar seguint el carrer, tombà cap a una altra
via i, sempre a pas lent, fumant, capficat amb el seu problema, la va recórrer quasi
fins a l’acabament, quan trencà, també a l’atzar, cap a un carrer de l’esquerra. Fou
allí, a la cantonada del carreró següent, que, de cop i volta, es trobà cara a cara amb
en Joan.
La sorpresa els immobilitzà. Per curiós que sigui, ni a l’un ni a l’altre no se li
acudí de treure’s l’arma. Durant una estona que els va semblar molt llarga, però de fet
força breu, tots dos es van quedar mirant-se, estudiant-se, espiant cadascun d’ells el
moviment de l’adversari. I després, de cop, sense haver-se dit encara una sola
paraula, es van trobar caminant de costat, com dos amics.
Ja havien fet potser cinquanta passes quan, a la fi, el Nero preguntà:
—Què penses fer?
En Joan, de moment, no contéstà. Avançaren uns quants metres més i el Nero
insistí:
—On és, el paquet?
En Joan, breu, digué:
—Busca’l!
Silenciosament, prosseguiren carrer amunt. Sense necessitat de consultar-s’ho,
tots dos sabien molt bé on anaven: als afores. Allí passarien comptes. En llur actitud,

Página 73
però, no hi havia res que fes pensar que ara eren dos enemics mortals.
Van anar tombant carrers, fins a la carretera. De nou, fou el Nero que tornà a
iniciar una breu conversa. Potser el silenci li resultava més feixuc que al seu antic
còmplice. Digué:
—No et creguis que te’n sortiràs bé, d’aquesta porcada que ens has fet.
L’altre s’arronsà d’espatlles amb fingida displicència.
—Si cal —insistí el Nero—, hauràs de passar comptes amb tots nosaltres.
—Demà —va contestar-li en Joan— ja hauran fet tard, seré a l’altra banda de
frontera.
El Nero va riure, però el seu company no afegí res més. Ara ja eren als ravals de
la ciutat; de seguida es trobarien en ple camp i a tots dos començava a dominar-los
una tensió creixent que procuraven dissimular. Sabien que d’aquell encontre un d’ells
no en tornaria.
Van deixar enrera els darrers fanals i, immediatament, hi va haver un canvi
perceptible en l’actitud de l’un i de l’altre; ara es vigilaven de cua d’ull, tots dos
atents al més petit gest que podia fer el rival. Perquè la victòria seria, com sempre, del
més ràpid.
Van actuar gairebé simultàniament. El Nero, que duia una mà a la butxaca des que
s’havien trobat cara a cara, ara la va enretirar i, en alçar-la, es va veure que engrapava
l’arma. En Joan, però, era més àgil de reflexos i, mentre el Nero apuntava, abaixà la
mà i, sense treure’s l’automàtica, disparà a través de la roba. Eren tan a prop l’un de
l’altre que no podien fallar el tret.
El Nero obrí els dits, dels quals se li escapà la pistola, i va prémer el palmell
contra el ventre. En Joan sentí una fiblada al pit, arran mateix de cor, però disparà
encara una segona vegada abans de caure, sense deixar l’arma. La bala colpí el Nero
a la templa.
Ara, tots dos eren a terra. En Joan, a despit de la gravetat de la ferida i del broll de
sang que se li escapava per la petita obertura del projectil, es va incorporar de nou i,
mig arrossegant-se, s’atansà més al Nero, que estava blanc com un paper. De la boca
li sortia un «gloc-gloc» estrany, però el Joan encara va poder oir les darreres paraules
que el seu company digué en aquesta vida:
—Brètol…
No va poder reblar l’insult, perquè aquell «gloc-gloc» no el deixava parlar i
perquè en Joan, redreçant-se amb un esforç que li feia rodar el cap, disparà totes les
bales que encara li quedaven al carregador.

La nit s’aclaria en qualque lloc imprevisible, indestriable, indefinible, però

s’aclaria. De l’obscuritat, un instant tan densa, sorgia com una pàl·lida clariana que
l’abraçava. Ell obria i tancava els ulls i, cada cop que els obria després d’haver-los
tancat, la claror aquella era més forta, més intensa, més resplendent; a poc a poc,
s’anava ensenyorint de la nit, de l’ombra miserable que retrocedia. No estava

Página 74
espantat, però; no hi havia cap motiu per estar-ne. Únicament encuriosit, i una mica
sorprès. Una lassitud, tan dolça com mai no l’havia coneguda, s’anava apoderant
del seu cos, de la seva voluntat. I aleshores, de cop i volta, en algun lloc hi hagué
com un xoc. No pas en ell, ni fora. En algun lloc que no era enlloc, que no era un lloc
en el sentit físic del mot. Seguidament, amb la mateixa impremeditació, es dissolia i
la carn se li convertia en una mena de corrent líquid que rajava, rajava, rajava…
Era agradable, era deliciós, rajar així, sentir que tot se n’anava amb aquella
simplicitat, amb aquella fluïdesa. Si hagués pogut, hauria somrigut. Però aleshores
ja no tenia llavis per somriure, ja no tenia res.

Una ràbia folla s’havia apoderat d’ell en sentir-se ferit i, en quedar-se sense
projectils, acabà d’esbravar-la abatent l’automàtica contra el crani del Nero. Només
va poder fer-ho una vegada, car l’arma se li esmunyí de la mà i ell mateix va caure al
costat del cadàver. La vida se li n’anava a glopades. Amb una mà insegura, que li
tremolava, es va treure el mocador i el premé desesperadament sobre la ferida. De
moment, semblà que l’hemorràgia s’estroncava una mica, però tot seguit el mocador
es va quedar xop amb aquell líquid espès, càlid i viscos que li fugia de les venes.
Encara no es va donar per vençut. Amb un altre esforç, aconseguí de posar-se
dempeus i, tentinejant, començà a allunyar-se. Entrà en un camp, a l’atzar, sense
saber on anava ni què volia. Tres o quatre passes més endins, tornà a caure. S’aixecà
de nou i caigué un altre cop. Aleshores es va anar arrossegant amb les ungles
clavades en la terra llaurada, mentre els seus llavis mormolaven sordament allò que
ell es creia que era un crit: «No, no!…».
Ja li va ser impossible d’aixecar-se per tercera vegada. Amb els dits continuava
gratant la terra i es feia la il·lusió que avançava; de fet, no es movia de lloc. A poc a
poc, el gest de les mans anà cessant i, mentre una gran llum vermella ho omplia tot,
inundant-li els ulls i disparant-li el cervell en una cursa frenètica, la testa s’enfonsà
més i més en aquells solcs oberts de fresc, carregats de sentors germinals, i, a la fi, tot
els membres es van immobilitzar. A la butxaca interior del gec duia un passaport en
regla que, l’endemà, li hauria permès de travessar la frontera sense inconvenients.
La nit passà pel seu damunt.

Página 75
 Cansada i tot com estava del viatge, a nit foscant, després d’haver-se empassat
unes quantes mossades que es menjà al tren mateix, va sortir de la ciutat per la
carretera i, uns centenars de metres més lluny, va endinsar-se sense vacil·lacions pel
mateix camí que, feia dues nits, havia recorregut en Joan. No coneixia aquells
topants, però ho tenien tan ben planejat, les explicacions que ell li havia repetit una i
altra vegada eren tan minucioses, que no tenia gens ni mica de por d’equivocar-se.
Per entre els camps, doncs, va seguir el camí anònim fins a la cruïlla que el partia en
creu. Allí, va desviar-se pel ramal de l’esquerra i caminà encara durant uns deu
minuts. Aleshores, tal com esperava, va veure dreçar-se a la seva dreta un casalot que
en aquella hora, en aquella soledat, semblava més imponent que no era. Una nit
quieta, copuda d’arbres, es tancava al seu entorn.
Abandonant el camí, la noia va travessar una era coberta d’herbes i de pedres i,
amb molta lentitud, com temorosa de despertar algun fantasma, s’anà atansant a la
casa. Tot un costat de l’edifici era enrunat, però les mateixes runes i els esbarzers que
hi havien crescut tancaven aquella obertura. Ho sabia. Va fer la volta per la banda de
darrera i, en tombar l’angle de la casa, es va trobar al costat d’una finestra gran i
ampla, closa. S’arregussà les faldilles entorn de la cintura i va enfilar-se a l’ampit,
que sortia potser dos pams; amb un ganivet, com en Joan li havia ensenyat,

«Torna-ho a provar», féu ell. «Mira», i s’adreçava a la porta on practicaven. «És

així». I la pitjava una mica. «I allí és més fàcil. Aquesta porta ajusta molt bé, mentre
que aquella és una mica baldera. Una petita pressió així, veus? És senzill…». A ella
no li ho semblava, però; ja ho havia provat unes quantes vegades, i mai no li sortia
bé. És clar que la culpa era de la porta, però en Joan bé se’n sortia. «Has de fer més
força», li deia «Si pitjo tant com puc!» es queixava ella. «Vés si no seria més fàcil
que te’ls emportessis tu, els diners! Fins i tot podríem marxar plegats». «No. En
primer lloc, no tens passaport i, si el demanaves, ens farien esperar massa. Després,
a mi potser em seguiran, i convé que em trobin amb les mans buides. En tercer lloc
una dona no desperta mai tantes sospites. Tu, amb la teva maleta, com qui porta una
muda… Ningú no s’imaginarà mai que te’ls enduus tu, els diners». «Sí, però que
hagi de caminar tant, tota una nit… Poden passar mil coses». «No pot passar res; és
un professional, aquest home». Després havien tornat a provar amb la porta. De
vegades se’n sortia; d’altres, no. A la fi, però, l’havien forcejada tant que ja cedia
una mica i era més senzill d’introduir-hi el ganivet. Aixecar la balda no ho era tant,

Página 76
perquè la mateixa pressió de la porta feia que es través. «Això, sobretot, és el que cal
que aprenguis», li deia ell. «La balda d’allí, a més, està una mica rovellada». Havia
provat i tornat a provar, doncs. «Un cop has entrat el ganivet, deixa la porta». Si la
deixava, però, no podia moure la fulla. «Li has de donar un cop sec; així, veus?», i
tornava a mostrar-li-ho. «Ja està». Havia acabat per sortir-se’n, és clar. Així i tot,
continuava entrenant-se. «Has d’estar ben segura que ho pots fer; allí no hi haurà
ningú que t’ajudi». L’endemà, quan ell no era a casa, tornà a provar-ho, a soles. Li
va sortir bé des del primer cop. I, tot d’una, li semblà la cosa més planera del món;
s’admirà de no haver-ho sabut fer des del primer moment, perquè era com un joc
d’infants!

va fer saltar la balda que tancava el porticó per la banda de dins. Sempre a les
fosques, va saltar a l’interior, es girà, va ajustar la finestra al seu darrera i, aleshores,
encengué la llanterna que duia.
Es trobava a l’estable. Va travessar-lo i, per un passadís baix de sostre, sortí a
l’entrada de la casa, al costat oposat de la banda enrunada. Des d’allí va passar a una
habitació més petita, com un rebost, també a la planta baixa. En un racó hi havia un
petit munt de pedres. Les va anar enretirant d’una en una. Quan va aparèixer la llosa,
una llosa plana com totes les altres que empedraven l’habitació, va redreçar-se i,
després d’haver palpat la paret, enretirà una altra pedra i, de darrera, va treure una
mena d’escàrpia. Amb aquell estri va remoure la llosa; sota, hi havia la maleta. Se
n’apoderà i, impulsada per un curiós esperit femení, amant de l’ordre, s’entretingué a
posar de nou la llosa al seu lloc i a cobrir-la amb les runes; retornà l’eina a la paret, va
tapar el forat amb el roc que n’havia tret, i només aleshores, quan va estar segura que
tot quedava com abans, abandonà l’habitació.
Al peu de la finestra, apagà la llanterna i, sigilosament, l’obrí. Va alçar la maleta
fins a l’ampit, s’hi enfilà i va saltar a l’altra banda. Després d’haver ajustat els
porticons, ara sense tancar-los, es va deixar caure les faldilles que tota l’estona havia
portat enrotllades al volt de la cintura i, amb la maleta a la mà, va emprendre el viatge
de tornada.
A Girona, s’encaminà a una petita placeta vorejada d’arbres. Una placa de
marbre, en un portal, li indicà que era l’indret que cercava. Deia simplement:
«Pensió. Viatgers». Hi entrà.
En tot el dia següent només es va moure de l’habitació per dinar i per sopar.
Abans de les nou, sempre amb la maleta, sortí amb el temps just d’agafar el tren que
la duria a Figueres. Un cop allí, va travessar la ciutat, se les emprengué per la
carretera, la deixà per un camí de roda que s’assemblava al que havia recorregut la nit
abans, i, al cap de mitja hora, arribava a una masia.
La casa estava a les fosques, però dins se sentien senyals de vida. Amb una pedra,
trucà tres vegades a la porta. Es va obrir una finestra del pis de dalt i una veu d’home
preguntà qui hi havia.

Página 77
 —La Blanca —digué ella.
—Quina Blanca? —va voler saber l’home.
—La del mascle —replicà la Mercè.
L’home, ara sense contestar, abandonà la finestra i al cap d’uns moments, sempre
a les fosques, li obria la porta.
—Passeu —digué—. Us esperava.
Vint-i-cinc minuts després, sortien. Camí de França.

Febrer de 1952

Página 78
MANUEL DE PEDROLO i MOLINA (L’Aranyó, Segarra, 1918 - Barcelona, 1990). Premi
d’Honor de les Lletres Catalanes. És un dels escriptors més destacats, i sens dubte el
més prolífic i el més llegit, de la literatura catalana del segle XX. Narrador, dramaturg,
assagista, poeta i traductor, Pedrolo va conrear tots els gèneres literaris i va
col·laborar regularment en la majoria de revistes catalanes de l’època. Com a
traductor es va centrar en els autors francesos i nord-americans contemporanis i va
dirigir també la col·lecció de novel·la negra «La cua de palla». La seva producció
sobrepassa el centenar d’obres, amb reculls de contes com Crèdits humans (1956),
obres dramàtiques com Homes i No (1957) o les novel·les Cendra per Martina
(1952), Totes les bèsties de càrrega (1965) o Mecanoscrit del segon origen (1974), i
amb el cicle novel·lístic Temps Obert, que engloba onze novel·les protagonitzades
per Daniel Bastida.

Página 79