3.

TEORIA DEL CONEIXEMENT

3.1 Què és conèixer?

Conèixer és una activitat mental que té com a objectiu l’aprehensió (acció mental de
captar un objecte) d’un estat de coses de tal manera que pugui ser compartida amb els
altres. És a dir, l’aprehensió és una activitat mental que produeix idees que han de ser
compartides (comunicables) i vertaderes. Si el coneixement no és comunicable ni
vertader l’acció de conèixer no ha tingut cap èxit. A la edat mitjana s’entenia el
coneixement com a “adaequatio rei et intellectus” (adequació de la cosa i l’enteniment)
per emfatitzar que el coneixement està lligat a la veritat i, per tant, és una adequació
entre el contingut mental i la cosa coneguda.

En l’activitat cognoscitiva cal distingir entre un subjecte que coneix i la realitat

coneguda (objecte). El resultat d’aquesta activitat és el coneixement.

3.1.1 Graus de coneixement

Existeixen tres graus de coneixement:

.- L’opinió. L’opinió és un estat subjectiu perquè depèn del subjecte que la té. Una
opinió és simplement, un parer, una tendència, una inclinació. Un judici sobre quelcom
qüestionable (incert). Per exemple, quin és el millor pilot de fórmula 1 no es pot
considerar com a un coneixement universal ni vertader sinó quelcom qüestionable que
depèn del subjecte.

.- La creença. Una creença és una proposició a la que assenteix un subjecte que

actua com si la proposició fos vertadera; per tant, ha d’estar adequada i justificada
suficientment amb raons. Òbviament, una creença no deixa de ser subjectiva perquè
allò que per a mi és coherent, vertader o raonable, potser, per algú altre no ho és tant.
Per exemple, les conviccions religioses són creences, justificades i raonades però no
necessàriament vertaderes.

.- El saber. El saber és un coneixement cert, veraç, fonamentat tant subjectivament

com objectivament, és a dir, basat en observacions i/o deduït d’un coneixement provat
(universalment), comprovat i corroborat.

Per mostrar el grau de seguretat que té un subjecte sobre la veritat de quelcom, es fan
servir dues paraules: dubte i certesa.

.- dubte: “estat subjectiu de falta de certesa”.

.- certesa: “estat subjectiu que acompanya a la possessió de la veritat”.

Quan expresso certesa ho faig perquè estic convençut de que el que proposo és
vertader però quan no puc garantir la veracitat del meu pensament, estic falto de
convenciment, de seguretat... de certesa.
Per tant, podem construir la següent taula en la que situarem els tres graus de
coneixement, la subjectivitat o objectivitat dels mateixos i la certesa o el dubte que els
acompanyen.

GRAU de CONEIXEMENT
Opinió Subjectiu Sense certesa
Creença Subjectiu Amb certesa
Saber Subjectiu i objectiu Amb certesa

3.1.2 Possibilitats del coneixement

És possible conèixer-ho tot? És impossible conèixer res? El coneixement depèn del

subjecte que coneix o de l’objecte conegut?... Aquestes i moltes altres preguntes
formen part de la pregunta pel coneixement humà i, poc a poc, tractarem d’anar
donant-les resposta en la mida de les nostres possibilitats.

Respecte a les possibilitats del coneixement, podem reduir-les a tres: el dogmatisme,

l’escepticisme i el probabilisme. Tot i que, podríem fer diferents subdivisions de
cadascuna d’elles.

El dogmatisme és la teoria segons la qual el subjecte humà és capaç d’arribar

sempre a la veritat absoluta. Aquesta postura no contempla cap dificultat en l’acció de
conèixer ni cap limitació del subjecte humà en la seva activitat cognoscitiva. Tot pot ser
conegut de manera il·limitada.

L’escepticisme és la teoria segons la qual el subjecte humà no pot assolir mai la

veritat absoluta. És per tant una teoria totalment contrària a l’anterior en la que s’afirma
que no es pot conèixer res veritablement. L’escepticisme va tenir molts seguidors en el
món grec, especialment sofistes. Gòrgies va afirmar: “Nada existe. Si algo existiera, no
podría ser conocido por el hombre. Si algo existente pudiese ser conocido, sería
imposible expresarlo con el lenguaje a otro hombre”.

Probabilisme, teoria segons la qual el subjecte humà només pot arribar a una
creença racional. És a dir, el probabilisme nega la possibilitat de conèixer-ho tot de
manera fiable i universal però obre la porta a un coneixement lligat a la creença, és a
dir, raonat, raonable i cert però no absolut. El probabilista considera que sí es pot
conèixer però no del tot. El coneixement està marcat per molts factors, entre ells, el
subjecte i el seu punt de vista.
3.2 La veritat

Tal i com ja hem vist, el coneixement està lligat a la veritat. L’acció de conèixer només
té èxit si el coneixement és vertader i comunicable. De manera que si l’objectiu del
coneixement és obtenir resultats certs, el més important és determinar si es pot estar
segur de que quelcom és vertader.

3.2.1 Origen de la paraula veritat

La paraula veritat prové del llatí, del terme veritas. Els romans lligaven aquest
concepte al món jurídic. La veritas és l’exactitud i el rigor a l’hora de parlar, és a dir, si
el discurs correspon amb la realitat o amb allò succeït. Aquell que té la veritas, diu la
veritat, és sincer. Per tant, la veritat s’oposa a la mentida o l’engany. En el món jurídic,
en moltes ocasions, l’única manera de demostrar qui diu la veritat és a través de
testimonis que donin suport als fets declarats.

En el món grec, el terme veritat s’expressava a través de la paraula aletheia que

significa “desvetllar, fer manifest allò que està ocult”. Fer patent allò latent. La veritat és
una tasca complicada que implica anar més enllà de les aparences externes per trobar
l’autèntica realitat (el pas de la doxa a l’episteme), és a dir, la veritat és un
descobriment, retirar el vel de la ignorància que cobreix les coses i contemplar-les tal
com són.

En el món hebreu, el concepte veritat es deia emunah. El terme emunah està lligat a la
confiança i a la fidelitat. El màxim grau de fidelitat és de Yahveh (Déu), que sempre
compleix la seva paraula. Déu és l’únic que és fidel i el seu poble té confiança plena en
ell; tanmateix, el poble és infidel perquè no és capaç de mantenir les promeses fetes a
Déu.

3.2.2 Criteris de veritat

El criteri de veritat és aquell que ens permet distingir la veritat de la falsedat. Existeixen
diferents criteris de veritat, la fiabilitat dels quals no sempre és universal o objectiva.
De fet, alguns criteris presenten dificultats i no són acceptats per una part significativa
de filòsofs i pensadors. Aquí farem referència als següents criteris de veritat:

.- Criteri d’autoritat. En ocasions, una afirmació s’accepta com a vertadera perquè

prové d’algú a qui es concedeix un especial coneixement en una matèria. El malalt
accepta el diagnòstic del metge per el seu domini de la medicina, igualment, l’alumne
no dubte de les explicacions del seu professor perquè suposa que coneix allò que
explica.

.- Criteri de tradició. Es pren com a vertader allò que al llarg del temps s’ha acceptat
com a cert i gaudeix de suport popular o institucional. Aquest criteri està molt lligat a
les veritats morals. Per exemple, ningú no dubte de que matar és dolent.
.- Criteri d’autenticitat. Entenem que és vertader allò que no és fals perquè la
falsedat i la falsificació s’oposen a la veritat. Per tant, establim que allò vertader és
autèntic.

L’autenticitat està lligada a l’essència (conjunt de trets o qualitats per les que algú o
alguna cosa són allò que són). L’essència és universal perquè la comparteixen tots els
individus que pertanyen al mateix conjunt de coses. Quan algú és autèntic és perquè
les seves qualitats el converteixen en model exemplar d’alguna cosa. Un autèntic
professor és aquell que representa en la seva persona els trets característics que ha
de tenir un bon professor.

.- Criteri d’utilitat. Un enunciat o una interpretació de la realitat és vertader/a quan és

beneficiós/a a la humanitat. Aquest criteri està marcat per una lectura pragmàtica del
coneixement, és a dir, la veritat d’un enunciat es veu en la pràctica. Un enunciat és
vertader quan, en la pràctica, funciona, té conseqüències útils, efectes positius per a la
supervivència, el benestar i la prosperitat de la humanitat.

Segons aquest criteri són verdaderes totes aquelles creences que es revelen com un
instrument eficaç per satisfer les nostres necessitats i /o resoldre els problemes, és a
dir, serveixen per aconseguir un fi. En la base d'aquesta teoria hi ha la concepció de
que l’ésser humà és un ésser pràctic, que actua i es fixa unes metes o finalitats.

Tant, la ciència, com la sociologia i el dret (o la moral) fan servir en ocasions aquests
criteris d’utilitat.

.- Criteri de consens. Segons aquest criteri s’estableix que la veritat pot establir-se
per consens a través d’un diàleg realitzat en condicions de llibertat i igualtat per les
persones afectades. Aquest criteri també està marcat per un cert pragmatisme.

S’entén que hi ha una exigència que reclama l’assentiment o el consens intersubjectiu,

un cop presentades les justificacions amb què se sosté i s’afirma un enunciat.

Aquesta teoria pressuposa que el consens és possible i que aquest és garantia de la

veritat consensuada. La política actual està molt lligada a aquesta interpretació de la
veritat.

.- Criteri d’evidència. És evident el que se’ns presenta com a indiscutible, com a

intuïtivament cert; allò del qual no es pot dubtar. Aquest criteri pressuposa que hi ha
coneixements clars i distints que no donen lloc a la confusió. S’entén que hi ha primers
principis o axiomes evidents, indiscutibles.

.- Criteri de correspondència. Aquest criteri estableix que el que pensem o formulem

és vertader si coincideix amb la realitat. S’entén que un enunciat correspon a la
realitat, si el seu significat ens descriu els fets tal com els coneixem o interpretem.

Aristòtil afirmava que «Dir del que és que no és, o del que no és que és, és el fals; dir
del que és que és i del que no és que no és, és el vertader» (Metafísica, IV, 7). La
veritat s’entén com una relació especial d’ajust entre dos elements, a la qual
s’anomena correspondència o adequació, aquest dos elements són el subjecte i la
seva representació i l’objecte. Aquesta correlació s’expressa en el llenguatge
mitjançant la concordança entre el que es diu de quelcom i el que és. En aquest sentit,
Sant Tomàs d’Aquino va definir la veritat com a l’adequació entre l’entesa i la cosa.

Ja en el segle XX, Ludwig Wittgenstein afirmava que «Nosaltres ens fem figures dels
fets. Per a conèixer si la figura és certa o falsa hem de comparar-la amb la realitat. La
proposició és una figura de la realitat.»

Les ciències naturals i humanes expressen els seus coneixements mitjançant judicis
que descriuen la realitat. Aquests judicis neixen de la percepció i de la intel·ligència;
per tant, la correspondència entre judici i realitat dependrà de que les dues facultats
humanes siguin fiables, és a dir, de si els sentits poden captar la realitat tal com és i de
si la intel·ligència pot interpretar-la adequadament. La qual cosa ha resultat dubtosa
per a una part de la comunitat científica i filosòfica.

.- Criteri de coherència. Es un criteri logicomatemàtic que consisteix en constatar que

no hi ha contradicció entre els enunciats que pertanyen a un mateix sistema o en els
enunciats analítics.

Existeixen un conjunt de proposicions, la veracitat o falsedat de les quals no cal

comprovar-la a través de la correspondència amb el món real; aquestes proposicions
són vertaderes o falses per mera coherència lògica i s’anomenen proposicions
analítiques.

Per comprovar la seva veracitat hem de comprendre el concepte que fa de subjecte i

el concepte que funciona com a predicat i comprovar (a través del raonament) que el
segon no contradiu el primer. Per exemple, en la proposició “un triangle rectangle té
quatre angles iguals”, el concepte de triangle rectangle té (en sí mateix) un seguit
d’implicacions, es tracta d’una figura geomètrica de tres costats i tres angles, un dels
quals equival a 90º, i que per tant no s’ajusta a la descripció del predicat. Aquesta
proposició és falsa i no hem hagut de fer cap comprovació empírica per afirmar-lo així.

“Coherència lògica” significa “no contradicció” i equival a que el contrari no és

pensable o concebible com a vertader. Les proposicions que expressen pensaments
que no podem pensar d’una altra manera són necessàries i universals i s’anomenen
“proposicions analítiques”.

D’una altra banda, el criteri de coherència, com a criteri de veritat, aplicat a una
proposició, segons Hegel, s’aplica de la següent manera: la veritat de la proposició
depèn de la incorporació possible o impossible al conjunt de proposicions que ja tenim
per certes (teoremes), qualsevol nou coneixement ha d’efectuar-se des del sistema de
coneixements que ja posseïm amb anterioritat. Una proposició és vertadera quan és
compatible amb un conjunt coherent de proposicions o deduïble dels axiomes.

Aquest criteri de veritat és principalment mantingut en les ciències formals i en els

sistemes axiomàtics.
3.3 L’origen del coneixement

El coneixement humà recolza en dues facultats: La percepció i la Raó.

Percepció: Procés cognitiu mitjançant el qual interpretem i interioritzem un conjunt de

sensacions. El resultat és l’experiència sensorial.

Raó: Facultat humana per mitjà de la qual pensem i coneixem intel·lectualment.

El coneixement humà comença en la percepció, neix en els sentits, que són les
nostres finestres obertes al món, Nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu
deia Sant Tomàs d’Aquino (No hi ha res en la intel·ligència que abans no hagués estat
en els sentits). Tot i així, percebre les coses va un punt més enllà d’una sensació
sensorial. La percepció es una interpretació i una aprehensió que fa la ment de les
dades dels sentits. Zubiri deia que la intel·ligència sent o que els sentits són
intel·ligents, és a dir, en l’acció de conèixer és difícil separar les dues facultats
humanes de coneixement (percepció i raó).

Després de la percepció ve la raó. La raó humana te tres funcions:

• Conceptualitza (conceptualitzar): Genera conceptes.

• Jutja (jutjar): Relaciona conceptes, unint-los o separant-los.
• Raona (raonar): Relaciona judicis i/o proposicions.

En el nostre coneixement no sempre tot neix fruit de l’experiència. Una vegada hem
generat una sèrie de conceptes els integren en el nostre coneixement, mitjançant
judicis, i des d’aquets raonem, és a dir, pensem i coneixem. A l’aula no adquirim cap
concepte des de la percepció i, tot i així, aprenem moltes coses.

3.3.1 El dilema del coneixement

Com coneixem? d’on procedeix el coneixement? Quines són les seves fonts i els seus
límits? Aquesta és la qüestió epistemològica tradicional que es va suscitar per tal
d’establir els límits de la veritat que podia aconseguir el coneixement humà en general.
En la filosofia moderna el tema de l’origen, límits i validesa del coneixement apareixerà
com la qüestió central al voltat de la qual es desenvoluparan les principals tendències
filosòfiques.

Respecte de l’origen del coneixement es poden distingir quatres posicions

fonamentals: El racionalisme, l’empirisme, el realisme o l’idealisme.

Heràclit de Milet, afirmava el segle V a.C. que “no pots banyar-te dues vegades en un
mateix riu”. Amb aquesta afirmació el filòsof postulava que “tot canvia”, tot està en
continu canvi i moviment. No hi ha res etern ni immutable.

Al mateix temps assenyalava que si tot canvia, no hi ha unitat i, sense unitat, no hi ha

coneixement. Com podem parlar d’una cosa si aquesta avui és diferent d’ahir i
canviarà demà? Com podem conèixer-la? Heràclit dirà que gràcies al logos, present a
totes les coses i a la nostra intel·ligència, podem unificar-ho tot i així podem conèixer.

En l’activitat de conèixer hem de distingir, doncs, entre els sentits i la raó. Els sentits
ens informen d’una realitat canviant i la intel·ligència és capaç d’unificar les dades dels
sentits i oferir una imatge estàtica de la realitat. Però... quina facultat és més
important?

Alguns postulen que els sentits són una font inesgotable d’errors permanents i que la
seva fiabilitat és ben dubtosa. Altres, tanmateix, certifiquen l’objectivitat dels sentits i
afirmen que la seva informació marca el límit del coneixement, quan la intel·ligència va
més enllà de l’experiència sensible surt de l’àmbit del coneixement veraç.

3.3.2 El racionalisme

El racionalisme és un corrent de pensament que considera que la raó és l’element

principal en el coneixement. Descartes és el pare del Racionalisme.

Descartes va partir inicialment d’una postura d’escepticisme filosòfic: el dubte metòdic.

Considerar fals tot allò que oferís el més mínim dubte fins arribar a una primera veritat
que fonamentés el coneixement veraç.

Segons Descartes el coneixement neix d’idees clares (es poden veure tots els seus
elements) i distintes (no es poden confondre amb qualsevol altre) captades per la
intuïció (captació intel·lectual immediata d’una idea). Podem entendre la intuïció com a
sinònim d’evidència, és evident allò del qual no es pot dubtar perquè la ment no pot
deixar de considerar-lo com a vertader i no pot concebre-ho d’una altra manera.

«No admetre mai com a vertadera cap cosa sense conèixer amb evidència que ho era: és a dir,
evitar amb tota atenció la precipitació i la prevenció, i no comprendre en els meus judicis ni més
menys que el que es presentés tan clarament i distintament al meu esperit que no tingués cap
ocasió per posar-ho en dubte» Rene Descartes, Discurs del Mètode.

Descartes deia, doncs, que el coneixement és un coneixement d’idees i va establir que

tenim a la nostra ment tres tipus d’idees: adventícies, factícies i innates.

Les adventícies són idees que ens arribem de fora (advenen), apareixen a la nostra
intel·ligència de manera accidental a través dels sentits, no intervenen en el
coneixement perquè no són idees fiables; de fet, dirà Descartes, quantes vegades els
sentits ens ofereixen informacions errònies o inexactes. Per exemple, els meus sentits
no mostren el moviment de la Terra sinó, al contrari, el moviment del sol.

Les factícies són idees de facto. Provenen de la imaginació i tampoc son font de
coneixement ja que no són clares i distintes. La imaginació té tendència a barrejar i
confondre totes les coses i, per tant, són confuses i font d’error.

Les innates estan dins meu, són potencialment a la ment i no provenen de

l’experiència sensible ni de la imaginació. Aquestes sí són una font segura de
coneixement. Són principis axiomàtics o conceptes universals no empírics però
indubtables, a través d’ells podem deduir moltes altres idees sense por a equivocar-
nos.

El mètode que usa Descartes és una barreja d’intuïció i deducció, i segueix el model
de les matemàtiques. L’únic cognoscible són idees clares i distintes provinents de la
intuïció o d’idees deduïdes d’idees evidents. L’única manera de conèixer és a partir de
la raó, de la deducció, a partir de veritats evidents que són les idees innates.

Descartes creu que a través de la percepció no podem aconseguir coneixements

verdaders perquè el sentits ens enganyen. A més a més, un judici necessari i universal
no pot fonamentar-se en l’experiència perquè aquesta és sempre particular.

Per tant, Descartes contradiu aquella màxima de no hi ha res en la intel·ligència que

abans no hagués estat en els sentits afegint: fora de la mateixa intel·ligència.

Resumint: Rene Descartes va ser el primer a preguntar-se què podia acceptar-se com
a coneixement vertader. La regla metòdica de considerar fals tot allò que oferís el més
mínim dubte el va portar al racionalisme. Per tal s’entén aquella teoria del coneixement
que estableix que només la raó és font o origen adequats del coneixement, i que
l’experiència dels sentits no pot constituir el punt de partida per conèixer. D’altra
banda, és propi de la mentalitat racionalista considerar que l’autèntica realitat és el que
es coneix mitjançant idees universals i necessàries de l’enteniment; aquestes es
fonamenten en altres anteriors i innates.

3.3.3 L’empirisme

L’orientació oposada al racionalisme és l’empirisme, sorgit a Anglaterra en el s. XVII,

que estableix com a afirmació bàsica que no existeixen idees innates i que
l’enteniment, abans de tota experiència, no és més que un paper en blanc i que tot
coneixement comença en els sentits. No hi ha més font de coneixement que
l’experiència sensible.

David Hume, un dels autors d’aquest corrent, té com a objectiu la destrucció del
racionalisme de Descartes i l’estudi de com entenem i captem la realitat.

Hume fa un anàlisi, un estudi del coneixement humà de manera científica seguint com
a exemple la física de Newton, establint un paral·lelisme, i amb la pretensió de crear
una física del coneixement humà.

Hume diu que tot coneixement prové de les impressions, les impressions son les
dades dels sentits, de la sensibilitat. Aquestes impressions deixen una impremta i són,
més tard, representades en forma d’idees. Totes les impressions neixen de
l’experiència.

Les idees són copies de les impressions sensibles i dintre d’aquestes trobem idees
febles (fruit d’impressions llunyanes o dèbils) o idees fortes (d’impressions properes o
intenses). Hume sosté que l’únic que fa el pensament és associar idees nascudes de
l’experiència.

Tot i així, en ocasions, hi ha paraules que refereixen a idees de les quals no tenim cap
impressió sensible sinó que provenen de la imaginació o de la convenció del
llenguatge. Aquestes idees son falses i no poden ser considerades en el coneixement.

Les idees s’associen per diferents causes, inclús a vegades s’associen sense motiu
coherent és el cas de les associacions il·lícites, però fonamentalment es combinen per
costum.
Tota creença en una qüestió de fet o d’existència reals deriva merament d’algun objecte
present a la memòria o als sentits, i d’una conjunció habitual entre aquest i algun objecte. O, en
altres paraules: havent-se trobat, en molts casos, que dues classes qualssevol d’objectes,
flama i calor, neu i fred, han estat sempre units; si flama o neu es presentessin novament als
sentits, la ment seria portada per costum a esperar calor i fred, i a creure que tal qualitat
realment existeix i que es manifestarà després d’un major acostament nostre. Aquesta creença
és el resultat forçós de col·locar la ment en tal situació. Es tracta d’una operació de l’ànima tan
inevitable, quan estem així situats, com sentir la passió d’amor, quan sentim benefici, o la d’odi
quan se’ns perjudica. Totes aquestes operacions són una classe d’instint natural que cap
raonament pot produir o evitar.

David Hume, Investigació sobre el coneixement humà.

Segons Hume, els nostres sentits perceben la successió de fenòmens però la nostra
ment associa les idees i ens fa entendre com a necessària aquesta successió de
fenòmens. Sempre que jo percebo, en el temps, que donat el fenomen A
immediatament es produeix un fenomen B, tinc la tendència natural a desenvolupar
que A és la causa de B. Neix així, la creença en el principi de causalitat. Però Hume
afirma que la relació “causa-efecte” no prové de cap impressió, per tant, no podem
admetre-la com a vertadera. No hi ha cap motiu per pensar en la relació de causalitat
entre fenòmens; l’únic que podem inferir és que acostuma a passar que “sempre que A
llavors B” però aquest plantejament no pot acceptar-se com a veritat universal.

Per tant, segons Hume, la raó es una bona eina de coneixement però només aplicable
en les ciències formals o subordinada a l’experiència en les ciències naturals, sempre
tenint en compte que no existeix cap llei perquè per experiència no pus afirmar que
qualsevol fet passat tornarà a reproduir-se en el futur de manera regular.
3.4 La realitat

Distingir què és la realitat i què és real és una feina clau ja que l’estudi filosòfic té com
a objecte de coneixement la realitat. L’estudi filosòfic que pretén obrir-se a la totalitat
de la realitat i intentar descobrir els principis últims que donen raó del que hi ha i del
que som.
Abans d’endinsar-nos en l’estudi de la realitat ens detindrem en l’estudi del realisme.
El realisme és una teoria segons la qual existeix una realitat extra-mental la qual és
cognoscible per al subjecte humà. Des d’alguns dels elements de les teories “realistes”
ens serà més fàcil dur a terme la tasca de definir i explicar què és real i què s’entén
com a realitat.

3.4.1 El Realisme

Estudiaren el realisme a través de la figura d’Aristòtil i de Sant Tomàs d’Aquino. El

realisme és originat per Aristòtil i parteix del fet que comptem amb dues fonts de
coneixement: els sentits i l’enteniment, per mitjà dels quals accedim a dos nivells de la
realitat: el sensible i l’intel·ligible.
El primer nivell de la realitat està constituït per les dades que ens proporcionen els
sentits, segons les quals la realitat és múltiple o canviant. Encara que, a partir dels
canvis, l’enteniment concep quelcom permanent en la realitat per mitjà del sentit comú
i del raonament.
El segon nivell de la realitat és el d’allò que són les coses i el que fa que ho siguin. El
nostre enteniment ho expressa mitjançant conceptes o substàncies que no canvien.
Segons Aristòtil, el coneixement comença pels sentits i segueix en la raó, és a dir, la
font de coneixement correspon als sentits i la raó units i ordenats. Els cincs sentits
provoquen una informació que, mitjançant el sentit comú, s’unifica i ordena en una
“imatge” o “fantasma” sobre la que opera la raó en totes les seves dimensions. Per
exemple, la imaginació a través del fantasma pot fer diferents composicions ficcionals.
El sentit comú inicia el procés d’abstracció que finalitza la raó. L’abstracció és la
desmaterialització, per part de la ment humana, de l’objecte fins captar les seves notes
conceptuals o definitòries, és a dir, la seva essència (allò que defineix el què és, la
seva forma,el seu disseny,…). Per tant, el procés mitjançant el qual coneixen la realitat
és l’abstracció.
Aristòtil a través de l’hylemorfisme (hylé, significa matèria i morphé significa forma),
explicava com estava constituïda tota la realitat. Totes les realitats existents tenen
matèria i forma.
La matèria és del que estan fetes, el seu substrat, la matèria primera,... però per a que
aquesta matèria sigui quelcom, cal que estigui formada, ordenada i dissenyada. La
forma és el disseny, el model, l’arquetip... Sense matèria no hi hauria res ja que tota la
realitat física és material (tot i que, existeixen realitats mental que no tenen matèria)
però, sense la forma, aquesta matèria seria amorfa.
La matèria i la forma són els dos co-principis (no existeix un sense l’altre) que
constitueixen la realitat. El coneixement humà, segon els filòsofs realistes, és un
coneixement immaterial i, per tant, el que la raó capta, mitjançant l’abstracció és la
forma.
Amb l’hylemorfisme, Aristòtil explicava com és la realitat però no per què existia o d’on
venia o com arribava a ser. És per això que la teoria de la matèria i de la forma serà
completada amb la introducció de dos nous conceptes: l’acte i la potència.
La potència (en grec dynamis), fa referència a la capacitat que tenen les coses per
canviar, és a dir, la seva potencialitat (valga la redundància). Per exemple, una llavor
només és una llavor però potencialment podria ser un arbre; de fet, un arbre abans de
ser un arbre era només una llavor però potencialment un arbre; tanmateix, una llavor
mai no podrà ser potencialment un elefant.
Aristòtil diu que la matèria possibilita l’arribada de la forma i que, per tant, és
possibilitat, potència. De la mateixa manera que la forma realitza la matèria, la forma
actualitza, perfecciona la matèria, per tant, és acte.
La forma actualitza la matèria, la passa de potencia a acte. Tot el que existeix primer
ha sigut en potencia i després en acte.
L’acte és perfecció perquè sense acte, cap cosa existiria o seria el que és ara. Per
exemple, un taula de fusta, abans de ser una taula era simplement fusta i abans,
potser un arbre, però aquesta fusta, sense un disseny i sense un fuster mai no hauria
sigut una taula; de la mateixa manera que un fuster amb un model però sense matèria,
sense fusta, mai no podria fer una taula.

3.4.2 Origen i significat de la paraula realitat

El terme realitat prové del llatí realitas, mot que té el seu origen en la paraula res, que
significa cosa material, objecte, fet,... o causa i de la qual prové el terme cosa.
D’aquesta última paraula, causa (el que produeix efectes), prové cosa.

Trobem dues possibles definicions de realitat: la negativa i la positiva.

Definició negativa, que consisteix en definir el que no és real. Realitat és allò

contraposat a aparença o també a possibilitat, és a dir, és real el que no és aparent i el
que no és merament possible. Tal i com és vist, la potència (possibilitat) no s’identifica
amb la realitat present sinó en la “capacitat de ser”; una llavor és potencialment un
arbre però realment només és una llavor. De la mateixa manera que l’aparença no
s’identifica en el que és una cosa sinó amb el que sembla. Per tant, la realitat s’oposa
a l’aparença i a la mera possibilitat1.

Definició positiva, que consisteix en definir que és real o què és la realitat. Realitat és
el conjunt de coses que tenen una existència efectiva (que han sigut causades) i actual
(que tenen la seva existència en acte). L’efecte és allò perceptible i, per tant, real i
l’acte és la realització de la potència, tot el que és real és en acte i no pas en potència.

1
Es pot entendre que allò oposat a la possibilitat és la impossibilitat i, per tant, entendre que la realitat
s’entén com allò impossible però aquesta no és una lectura correcte ja que allò impossible és allò que no
es concep com a possible en el futur i no en el present. Tornem a l’exemple, una llavor no és un arbre en
el present però pot ser-ho en el futur; tanmateix, una llavor no és un avió en el present i és impossible
que sigui un avió en el futur.
3.4.3 Tipus de realitat

Hi ha diferents tipus de realitats perquè no tot el que existeix és de la mateixa manera

però tot és real. L’existència és anàloga. Per exemple hi ha coses que són però
podrien no ser, una flor neix accidentalment al bosc, aquestes realitats reben el nom
de contingents perquè la causa de la seva existència no està en elles mateixes.
Nogensmenys, la divinitat, és per la seva pròpia naturalesa necessària perquè la
causa de la seva existència està en ella misma.

La distinció clàssica de realitat assenyala l’existència d’una realitat objectiva i una altra
subjectiva. La realitat objectiva és una realitat física, diferent i independent que pot ser
coneguda (a través dels sentits) pels seus efectes. La realitat subjectiva és una realitat
immaterial que pot ser percebuda però no universalment.

Avui en dia, amb la incorporació de les noves tecnologies, es parla sovint d’una realitat
virtual per descriure el conjunt de percepcions i sensacions de caràcter imaginari que
configuren un nou entorn o un nou món.
L’IDEALISME TRASCENDENTAL

Entenem l’idealisme, en general, com a aquella teoria filosòfica segons la qual la realitat és una
conseqüència de la l’activitat del subjecte. L’idealisme considera que el subjecte mitjançant els
processos de coneixement determina i construeix la realitat de l’objecte conegut. Existeixen
diferents tipus d’idealisme segons és interpretat per diferents filòsofs però nosaltres
estudiarem l’idealisme transcendental de Kant.

La filosofia de Kant té com a pretensió contestar tres preguntes: “Què puc conèixer? Què he
de fer? i Què em cal esperar?” Les dues últimes fan referència a qüestions ètiques i
metafísiques però la primera pregunta es qüestiona per les meves possibilitats de
coneixement.

Kant, al igual que altres filòsofs, tracta de buscar el fonament del coneixement humà i els seus
límits. En un primer moment, Kant parteix de posicions racionalistes però després de llegir
l’obra de Hume, afirma haver “despertat del somni dogmàtic de la raó”. Així doncs, el filòsof
alemany tracta de fer una síntesi del racionalisme i l’empirisme. Per això afirma que sense
experiència no hi ha coneixement però que no tot és experiència. A la seva obra Crítica de la
raó pura enuncia que: "Pensamientos sin contenidos son vacíos; las intuiciones sin conceptos
son ciegas". És a dir, sense la sensibilitat res no podria ser conegut però sense enteniment res
no podria ser pensat.

La principal aportació de Kant és que el coneixement no depèn tant de l’objecte com del
subjecte. El filòsof presenta el que ell mateix va anomenar com a un “gir copernicà” en el
coneixement humà, és a dir, el que podem conèixer està determinat per les nostres categories
mentals i pels nostres sentits i no pas per les coses.

Kant estableix, doncs, que existeixen unes “formes a priori” de la intel·ligència i de la

sensibilitat. Per exemple, per els humans no és possible concebre les coses sense els a prioris
de l’espai i del temps. Tot i així ningú no pot determinar que l’espai i/o el temps formen part
de la realitat externa.

Així doncs, el meu coneixement depèn de les meves categories mentals. Només puc conèixer
les coses a través d’idees que són continguts mentals fabricats pel subjecte i és el subjecte on
es centra el focus del coneixement. El subjecte i no l’objecte determina el coneixement de la
realitat.

Kant es posiciona contra el realisme perquè diu que el coneixement no és simplement rebre
informació sinó que defineix el coneixement com la imposició del subjecte a l’objecte. El
coneixement és fruit de la imposició del subjecte a l’objecte.

Però si el que coneixem són idees (l’únic que puc conèixer és l’idea de l’objecte) i no pas coses,
mai no podré conèixer com són les coses en si, sinó les coses per a mi, només segons les meves
estructures mentals.

Kant estableix que hi ha diferència entra la realitat i la idea fins a tal punt que Kant distingeix
l’existència d’un món “en-si” i un món “per-a-mi”. El món “per-a-mi” és el fenomen, és a dir,
allò que puc percebre de la realitat i el món “en-si” és el noümen, és a dir, allò que és la
realitat veritablement.

Segons Kant, el noümen és incognoscible ja que per poder conèixer-ho hauríem de sortir de
nosaltres mateixos per conèixer el món des d’un altre focus i això és impossible. L’únic que
podem conèixer és el fenomen.

Al mateix temps, Kant establirà que el coneixement fenomènic és universal, és a dir, és igual
per a tothom. Kant diu que aquelles categories (a prioris) de l’enteniment amb les quals jo
percebo del món són universals i no particulars.

Això vol dir què el món per-a-mi és transcendental, el fenomen es universal perquè tots tenim
les mateixes categories mentals i sensibles i amb això el seu idealisme es converteix en un
idealisme transcendental, ja que tots entenem i percebem els fenòmens de la mateixa manera
i així Kant salvarà la noció de ciència. Al menys en el fenomen, que és l’única realitat existent
perquè és l’única que pot ser coneguda i que és universal per a tothom, puc establir lleis i
teories que funcionaran d’una manera regular i invariable.
 Quadre sinòptic de les diferents postures envers el coneixement humà:

RACIONALISME EMPIRISME REALISME IDEALISME

Quina es la RAÓ SENTITS RAÓ+SENTITS RAÓ+SENTITS

facultat
principal del (units/ordenats)
coneixement

Quins són els IDEES INNATES ASSOCIACIÓ EVIDÈNCIA FORMES A PRIORI

principis d’IDEES DEL CONEIXEMNT
axiomàtics del
coneixement

Quin és el DEDUCCIÓ INDUCCIÓ ABSTRACCIÓ INTENCIONALITAT

mètode de
coneixement (desmaterialització)

És pot SÍ NO SÍ però no SÍ/NO

conèixer la il·limitadament
realitat?