2.

EL SABER CIENTÍFIC

2.1 Evolució del terme ciència

La paraula “ciència” prové de la paraula grega scire (conèixer) i, concretament, de la

paraula scientia (coneixement). Així doncs, hem d’entendre la ciència com a un tipus
de coneixement.

La noció de ciència ha estat molt lligada a la de filosofia des del seu origen i fins el
naixement de la ciència moderna.

En el món grec s’entenia la ciència com a episteme (, és a dir, com a veritat.
L’episteme era el tipus de coneixement més elevat i només es podia arribar a ell
després d’una dura tasca dialèctica i discursiva. Els grecs entenien que el procés
mitjançant el qual s’arribava a la veritat era aletheia. La paraula aletheia es pot traduir
com a “desvetllament”. És a dir, la veritat està amagada sota l’aparença externa i
només aquell capaç d’anar més enllà d’aquestes aparences externes serà capaç
d’arribar a la veritat. Quan el coneixement humà no anava més enllà de les aparences
externes, aleshores, no hi havia coneixement sinó doxa (opinió).

La veritable comprensió de les coses no equival a la seva descripció externa i física

obtinguda mitjançant l’observació sinó a la resposta última i definitiva al per què son
així. Segons Plató per arribar a aquest coneixement definitiu cal fer servir la dianoia,
és a dir, el coneixement matemàtic i la noesis, és a dir, el coneixement dialèctic, que
és el més rigorós però que no és propi del món físic sinó del món intel·ligible,
immutable i etern.

Aristòtil concep la filosofia com a ciència primera, aquella que tracta dels primers
principis metafísics i de les causes últimes. Assenyala la veritat (ciència) com a un
tipus de coneixement universal i necessari produït per deducció des dels primers
principis.

A l’Edat Mitjana, la filosofia es convertirà en una ciència auxiliar de la Teologia (únic

coneixement vàlid i veritable) que establirà, a través de la revelació divina, la veritat.

Amb l’arribada del renaixement es produiran un seguit de canvis polítics, sociològics i

religiosos que esdevindran també en canvis culturals i científics. Per exemple, la
ciència es focalitzarà en la seva aplicació pràctica i utilitat tècnica, centrant-se en el
coneixement empíric i allunyant-se del saber filosòfic, universal, etern i immutable.

El primer en acostar-se a aquesta noció moderna de ciència i en posar els primers

esglaons del nou mètode científic serà Francis Bacon que establirà l’observació i la
inducció posterior com a únic mètode de coneixement vàlid. Bacon estava convençut
de que les hipòtesis estaven carregades de prejudicis i de que les matemàtiques eren
tan especulatives com la metafísica i que, per tant, havien de romandre allunyades de
la ciència.

Galileu Galilei va ser el primer en fer servir de manera complementària la matemàtica i

l’experimentació. El renaixement va fer possible la recuperació dels textos d’Euclides i
la traducció de les obres d’Arquímedes, de manera que la forma de situar-se davant
dels problemes científics quotidians va canviar de manera significativa.
Galileu va prendre les matemàtiques com eina conductora i teòrica de la seva
investigació (allunyant-se de la deducció racional); a més a més, va fer servir aparells
de la seva invenció per tal de dur a terme observacions i experimentacions. D’aquesta
manera, s’inicia un nou camí en el mètode científic: el mètode hipotètico-deductiu.

Tot i així, és Newton qui va aconseguir aplicar, definitivament, la matemàtica a l’estudi

de l’univers. El model de Newton dóna una explicació unitària del món físic des de les
relacions matemàtiques que regeixen els fenòmens. Així, des de l’experiència i la
interpretació matemàtica aconsegueix unificar les lleis físiques en una teoria general.

Així doncs, la ciència actual es fonamenta en l’experimentació i les matemàtiques

aplicades a l’estudi de la realitat però el seu objectiu s’allunya de l’episteme grega ja
que es centra únicament en el la descripció de les coses i en el seu comportament.
2.2 Ciència i tipus de ciències.

La ciència és un mode de conèixer quelcom, un coneixement cert de coses. A

allò que volem conèixer l’anomenem: objecte de coneixement i al mode
d’investigar-ho: mètode de coneixement.

La paraula ciència és una paraula anàloga ja que existeixen molts objectes de

coneixement i, per tant, també molts mètodes diferents per conèixer-ho. Tot i
així entenem, segons Wartofsky, que la ciència és una activitat humana que
dóna lloc a un cos sistemàtic i organitzat de coneixements que fa ús de lleis o
principis generals. Podem dir, doncs, que la ciència va més enllà del sentit
comú ja que fa servir un mètode adequat allò que pretén investigar i els seus
resultats poden ser compartits amb la comunitat científica.

Les ciències poden classificar-se de diferents maneres segons sigui el seu

mètode o el seu objecte de coneixement, ja que no totes fan servir una mateixa
metodologia. La classificació clàssica de les ciències és aquella que separa les
ciències formals (que no es recolzen en fets observables sinó en l’ús de la
deducció des de primers principis innegables) de les ciències empíriques (que
es caracteritzen per fer afirmacions que refereixen a fets que esdevenen en el
món i són observables). Tot i així, caldria distingir dins de les ciències
empíriques: entre ciències naturals (que estudien la causalitat i la relació entre
fenòmens físics) i ciències humanes (en les que intervé l’acció humana).
Últimament, també s’ha afegit una nova divisió de ciència en el que apareixen
les ciències aplicades.
2.3 Les ciències formals.

Les ciències formals són aquelles que no es refereixen a fets de l’experiència

sinó a la forma dels raonaments. Es regeixen per la seva coherència interna,
fan servir la deducció i són de gran utilitat degut a la seva aplicació sobre la
realitat. Les ciències formals més importants són la lògica i la matemàtica.

Axiomas de Peano

Los axiomas de Peano rigen la estructura números naturales sin necesidad de otra
teoría ni de las nociones aritméticas de suma o equivalencia. Requiere, eso sí, de la
noción previa de sucesor i antecesor.

Los cinco axiomas de Peano son:

1. El 1 es un número natural.

2. Si n es un número natural, entonces el sucesor de n también es un número

natural.

3. El 1 no es el sucesor de ningún número natural.

4. Si hay dos números naturales n y m con el mismo sucesor, entonces n y m son

el mismo número natural.

5. Si el 1 pertenece a un conjunto de números A, y además siempre se verifica

que: dado un número natural cualquiera que esté en A, su sucesor también
pertenece a A; entonces A contiene al conjunto de todos los números
naturales.

2.5 Les ciències empíriques

El punt de partida del mètode de les ciències empíriques és l’observació.

Mitjançant aquesta es detecta un problema no resolt i, seguidament,
s’elaboren diverses hipòtesis explicatives, és a dir, possibles solucions al
problema. Cal que aquestes hipòtesis siguin comprovables mitjançant un
experiment. Els experiments han de ser repetibles i contrastables per tal de
verificar les hipòtesis.

L’estudi de la naturalesa implica l’estudi de casos individuals a través de la

inducció. Una vegada la hipòtesi hagi sigut corroborada es formularà
matemàticament i es deduiran les conseqüències contrastables per
l’experiència.
INDUCCIÓ I DEDUCCIÓ:

Raonament deductiu

Un raonament és deductivament vàlid o lògicament correcte quan la veritat de

les premisses és incompatible amb la falsedat de la conclusió. Ara bé, això no
vol dir que les premisses i la conclusió hagin de ser forçosament vertaderes,
sinó únicament que, si les premisses fossin vertaderes, llavors la conclusió
hauria de ser també vertadera. Per tant, és possible que un raonament sigui
correcte i que les seves proposicions siguin falses.

En els raonaments deductius vàlids, es pot dir que la conclusió està continguda
en les premisses, encara que sigui «amb altres paraules».

«Tots els cànids són mamífers»

«Tots els gossos són cànids»

«Tots els gossos són mamífers»

Per aquesta raó els raonaments deductius, d’una banda, són tan segurs, de
l'altra, no aporten realment més informació de la que ja figura en les premisses.

Raonament inductiu

En els raonaments inductius, a partir de l’anàlisi d’uns quants casos (o de la

totalitat*) particulars d’un conjunt s’arriba a una conclusió general.

Els raonaments inductius són augmentatius, en el sentit que la conclusió conté

més informació, informació nova; això fa, però, que la veritat de la conclusió no
sigui tan segura com en els deductius, encara que les premisses siguin
vertaderes.

Hi ha diferents tipus de raonaments inductius i en tots, malgrat que siguin

acceptables, la veritat de les premisses és compatible amb la possible falsedat
de la conclusió.