ADMIRADES I TEMUDES: LES BRUIXES DE RUPIT

ESQUEMA DEL CONTINGUT:

- Importància de les rondalles i llegendes

- Consideracions generals:
o La bruixeria i la màgia en època medieval (construcció intel·lectual de la
bruixeria):
 Les dones i la màgia
 Les bruixes de Biterna
o El context social i les bases materials
o La cacera de bruixes a Catalunya: vàlvula d’escapament enfront el pànic
social
o La cultura popular
- Bruixeria a Rupit:
o Pla de Santa Magdalena: casal de la bruixeria local (rituals i cerimònies:
sàbat)
o L’instigador de Rupit: Antoni Vila i de Sabassona
o Casos documentats:
 Caterina Reig
 El monjo vell de Rupit
 Joana Carrera
! Boherats (article Antoni Pladevall, p.11)

- Bibliografia

DESENVOLUPAMENT:
1
Entre 1450 i 1750 es va produir, arreu d’Europa, un intens fenomen repressiu que ha
estat conegut amb l’expressió de cacera de bruixes; dones dipositàries d’una sèrie de
coneixements TRADICIONALS / VINCULATS A LA FEMINITAT – COS /
PRÀCTICA DE LES CURES i a les quals es van atribuir poders sobrenaturals que,
segons es creia, li provenien d’un pacte amb el dimoni.
Es tracta d’un col·lectiu amb un tret que sembla definitori: la transgressió del sistema de
pràctiques i creences estès i generalment acceptat fins aleshores. La bruixeria introdueix
el desordre enmig l’ordre diví, social i també simbòlic, convertint-se en un àmbit
salvatge i fora de la llei que seria àmpliament perseguit pel poder, que la va percebre
com a diabòlica.
Els episodis més sagnants d’aquest fenomen van tenir lloc durant la segona meitat del
segle XV i, sobretot, del 1580 al 1650. Els càlculs per a aquest segon període, que va
tenir repercussions locals fins ben entrat el segle XVIII, ens parlen d’un total de cent
deu mil persones processades i de no menys de seixanta mil execucions. Però a banda
de les magnituds quantitatives d’aquest fenomen, val la pena prestar especial atenció,
també, a les repercussions socials i culturals del mateix.
Així mateix, cal remarcar que es tracta d’un procés amb un caràcter essencialment
modern – és a dir, no medieval –, civil i popular; així com també intermitent i
deslocalitzat: materialitzant-se, doncs, com un cúmul de casos locals que s’alimentaren
mútuament i que se succeïren en el temps.
Abans d’endinsar-nos en aquest fenomen, però, val la pena esbossar una sèrie de
consideracions al voltant de la [...]

- Importància de les rondalles i llegendes: donen significats màgics a tot allò que
envolta el poble
o La terra com a gran protagonista de les llegendes amb arrels antigues
 Concepció màgica de la natura (éssers màgics)
 Bruixa:
 Curandera (associada a la malignitat)
 Vincle de les bruixes amb la natura: herbes i llocs de
reunió
 Esment de les trementinaires
 Dones solitàries: les últimes dones lliures
- Consideracions generals:

o La bruixeria i la màgia en època medieval (construcció intel·lectual

de la bruixeria):

 Les dones i la màgia:

2
Al llarg de la història, les dones han estat vinculades a la cura del cos (presència de les
dones en l’infantament, l’alimentació i l’atenció als malalts, per exemple) així com
també a la medicina popular; que també ha estat, generalment, en mans de les dones. En
quant a les pràctiques vinculades a la màgia, també s’hi documenten més dones que no
pas homes; si bé n’apareixen alguns en ocasions puntuals.
L’actuació de les dones, però, no consistia tan sols en la cura física i anímica dels homes
i de la comunitat sinó que la mateixa societat els reconeixia – en el marc de la Roma
clàssica – una autoritat moral (segons referències de Tàcit, historiador romà, de l’any
98). No obstant, aquest reconeixement – aleshores explícit – del fet que podia haver-hi
en les dones un element diví o profètic, xocaria frontalment amb els plantejaments que,
més endavant, proposaria l’Església i defensarien els savis medievals; sense encaixar,
tampoc, dins del marc de la societat patriarcal.
L’Antic Testament ja condemnava totes aquelles pràctiques vinculades a la màgia (i el
judaisme hi vinculava, especialment, les dones): de manera que des dels primers segles,
l’Església va castigar tot tipus de fetilleria, sortilegi o bruixeria (alguns textos evoquen
aquest propòsit d’eradicar certes pràctiques màgiques, sobretot relacionades amb rituals
i oracles: aquesta dimonització creixent de la dona es pot emmarcar en la barreja de por
i de desconeixement que sentien la resta).
Malgrat les condemnes, les penes se solien reduir a dejunis i penitències. La veritable
persecució de bruixes no s’iniciaria fins a la darreria de l’edat mitjana; endurint-se
especialment en el transcurs de la moderna: en època medieval, la màgia – igual que la
medicina – encara era practicada de forma natural i espontània per les dones; i també
pels homes. Juntament amb l’astrologia i l’alquímia, la màgia assumiria – al voltant de
la segona meitat del segle XII – un valor determinant en els estudis naturals. De fet,
persones de totes les condicions socials i de tots els nivells culturals consultaven
presagis, portaven amulets per protegir-se dels maleficis i en els rituals o les
intervencions mediadores.
En l’esfera privada, les dones tenien cura de la salut de la família; procurant guarir els
cossos i asserenar els esperits (algunes esdevenien guaridores expertes i el seu saber era
àmpliament reconegut): totes, de fet, manipulaven herbes, arrels, flors, greixos i altres
productes per fabricar no només remeis sinó també cosmètics i sabons (receptaris i
textos dels segles XIII i XIV: entre les fórmules mèdiques i cosmètiques d’algun
document també hi ha incloses pràctiques màgiques). En petits nuclis urbans, les veïnes
atenien els malalts abans no ho fes el metge: feien sortilegis i aplicaven remeis a base
d’herbes i amulets contra mals concrets.
En aquest marc, es coneixen casos documentats d’algunes dones acusades de fetilleres
(de vegades associades amb el qualificatiu metzineres): moltes eren sospitoses perquè
coneixien herbes i plantes remeieres o altres productes d’origen animal o vegetal i
també compostos que servien per fer aigües i ungüents; considerant-les, al seu torn,
capaces de donar i prendre l’amor, la salut i la vida a través d’aquests productes (fins el
segle XV, homes i dones anaven a veure fetilleres, sobretot per curar-se; de manera que

3
tot i ser pràctiques més o menys denunciades per l’Església i les autoritats civils, queda
clar que es feia de manera habitual).
Malgrat la progressiva reglamentació dels estudis de medicina per mitjà de les
universitats – a les quals no tenien accés les dones – i que la transmissió de certs
coneixements mèdics es duia a terme en els gremis, on tampoc hi eren admeses les
dones, encara a les darreries de l’edat mitjana encara en trobem algunes – també jueves
– practicant la medicina de manera més o menys clandestina però sense ser
considerades bruixes: es tractava de guaridores, herbolàries, llevadores – algunes
vegades sospitoses de bruixes – i hospitaleres; entre les quals encara perdurava la vella
tradició de la transmissió oral de coneixements mèdics (portadores de coneixements i
també de creences, rituals i remeis). Tot i així, es fa difícil seguir-ne el rastre i el seu
ressò en la tradició mèdica moderna és escàs. És en aquesta esfera on trobem, paral·lela
a la medicina oficial i al marge de la mediació amb la divinitat institucionalitzada per
l’Església, una altra mena de coneixement del cos i l’esperit.
*patrimoni de saber no escrit vinculat a un imaginari i un lèxic, per a elles, familiar;
capaç de produir la interrelació entre les dones, una certa màgia i complicitat.
*cura amorosa dels cossos. Els coneixements pràctics de les àvies han arribat fins els
nostres dies transmesos de generació en generació de dones; les generacions del segle
XXI, però, hem perdut el saber i la pràctica curativa vinculada amb els remeis casolans.
Aquesta mediació més o menys màgica i també alguns coneixements de medicina
pràctica foren primer desprestigiats, després prohibits i finalment perseguits durament;
considerant-se nocius i diabòlics. Ja al segle XV, les teories sobre les bruixes ja
circulaven per tot Europa; i n’és un bon exemple el Malleus maleficarum (El martell de
les bruixes), del 1487. En aquesta obra s’afirma que el nombre de practicants de
bruixeria és més elevat entre les dones – considerades persones de sexe molt fràgil i
dolentes per naturalesa – que entre els homes. Aquest suposaria el punt de partida per a
una cacera sistemàtica de bruixes.
 Les bruixes de Biterna
Fins a mitjans del segle XIII, doncs, l’Església va mantenir unànimement una actitud
incrèdula en relació al fenomen de la bruixeria. A partir d’aleshores, però, alguns
sectors eclesiàstics van començar a confirmar la presència física del diable a la Terra i a
vincular-lo amb els éssers humans. Vers el 1450, però, la nova concepció de la bruixeria
ja era madura del tot i s’havia estès entre els segments dirigents i les classes subalternes.
Així doncs, la bruixeria com a tal i la caça de bruixes són qüestions que s’han
d’emmarcar, realment, dins l’època moderna; tot i que ja amb anterioritat, com s’ha
comentat, es castiguessin certes pràctiques màgiques.
A Catalunya, el primer document civil que condemna aquestes pràctiques són les
Ordinacions de les Valls d’Àneu (1424), on el primer delicte que s’hi regula és,
precisament, el de bruixeria. El text explica què feien les persones que practicaven la
bruixeria, que ja aleshores estava prohibida del tot:

4
En primer lloc, es reunien en una cerimònia nocturna clandestina (en aquest cas a
Biterna), on feien homenatge al boc, que representava – en principi – el diable; encara
que en cap moment el text fa referència explícita al culte al diable, ni diu que les bruixes
estiguessin sota el seu poder.
Tenint en compte que aleshores només es podia retre homenatge al senyor feudal i a
Déu, queda clar que mitjançant aquest culte al boc es pretenia renegar dels principis que
articulaven la societat del moment. De manera que el primer que es prohibeix són les
reunions amb dones que conspiraven contra l’ordre establert.
Val la pena remarcar que si bé també hi podia haver bruixots, el document parla
inequívocament de bruixes; feminitzant de manera explícita aquesta pràctica.
Amb tot, quedaria definit un retrat complet de la figura de la bruixa: el seu coneixement
és popular i de transmissió oral; organitzada amb d’altres, practica l’encantament
malèfic, gràcies al pacte de submissió – sovint sexual – amb el dimoni; gràcies a una
sèrie d’ungüents, acudeix volant o transformada en animal als aplecs nocturns, presidits
pel diable i en els quals se celebra la missa negra – consistent en infanticidi, orgia
sexual i transgressió radical dels principals tabús socials, sexuals i alimentaris –.
o El context social i les bases materials

El mite o l’existència de les bruixes és fruit dels condicionaments religiosos i

sociològics de l’època: importància de comprendre les coordenades que varen permetre
la creació del mite / fenomen.
L’esquema clàssic de la bruixeria i de la seva associació amb el dimoni és resultat d’una
elaboració sorgida a Europa al llarg del segle XIV i que es va afermar i estereotipar
durant els segles següents. Tot i així, els inicis de la bruixeria són tan antics com el món
(s’ha volgut trobar-ne indicis, de fet, en algunes pintures de les coves prehistòriques;
però no és clar). + al·lusió a les lamies de l’antiga Grècia (normalment dones fabuloses
que devoraven nens o xuclaven la sang de les persones). - - > el seu eco arribarà fins al
segle XVII.
Els segles medievals, però, són els més importants pel que fa a la formació incipient del
concepte de la bruixeria: sota la influència del Cristianisme, serien atribuïdes al dimoni
totes les coses contràries a la pràctica normal de la religió. El dimoni era considerat
l’esperit del mal i la creença de la seva possessió fa que tota persona que es dediqui a
pràctiques curanderístiques, a l’adivinació o a altres coses fora del normal, sigui fos
considerat sospitós d’establir contactes amb el dimoni.
Paral·lelament, es va fer crear una imatge estereotipada de les trobades de les bruixes
amb el dimoni: el sabbat (aquest terme ve del fet que les reunions es solien fer a la nit
del divendres al dissabte), Akelarre (aquest ve del basc i vol dir pla o prat del boc;
perquè el dimoni, deien, es presentava en forma de boc o de cabró) o les juntes.

5
DESCRIPCIÓ SPILL JAUME ROIG ? - - > aquest concepte de bruixeria serà el que es
mantindrà amb poques variants fins a l’època de la il·lustració i el racionalisme de finals
del segle XVIII.
La primera bruixa cremada de la qual es té coneixement és d’una de Tolosa, el 1275.
Abans, però, repassem el panorama:
Si bé un cop superada la pesta negra de mitjans del segle XIV, la població europea – ja
a finals del segle XVI – havia recuperat amb escreix els nivells poblacionals anteriors a
la pandèmia, entre el 1630 i el 1660 s’atura el creixement de la població.
En una economia, encara, de subsistència, l’origen d’aquesta aturada cal buscar-lo en el
context de l’economia agrària (de fet, el cereal encara era el conreu dominant a
Catalunya). Encara que a finals del segle XVI i fins a les últimes dècades del XVII van
tenir lloc una sèrie de transformacions, la societat catalana encara era víctima de les
crisis de subsistència; en les quals els factors naturals encara hi seguien tenint un pes
important: les males anyades degudes al clima i les epidèmies continuaven afectant
greument el conjunt de la població (els dietaris dels pagesos es fan ressò de la
importància dels factors climatològics).
*aspectes que val la pena tenir en compte pel que s’exposarà més endavant. !!!
Aquestes crisis de subsistència sempre suposaven un preludi per als conflictes socials:
en aquest sentit, apareixen documentades les dificultats institucionals per garantir el
proveïment més imprescindible així com també el clima d’agitació que les
acompanyaven. De fet, la manca d’aliments en una ciutat engendrava avalots amb
facilitat; de manera que les èpoques de carestia eren especialment perilloses per a les
autoritats.
En aquest context, era habitual l’associació de les maltempsades amb la presència del
dimoni i el càstig diví. És ben sabut que, aleshores, l’element religiós impregnava la
vida social i cultural de la gent; de manera que la pràctica més corrent per combatre la
sequera eren les rogatives per a la pluja a través de processons que invocaven a sants o
santes.
Així doncs, i tal com apareix als ulls de diversos historiadors, aquest va ser un període
carregat de febleses, marcat sobretot per les crisis de subsistència, els factors afegits de
la pestilència així com l’estat de guerra gairebé constant – activa o latent –. Al costat
d’aquestes circumstàncies pròpies d’una economia agrària amb molts factors de risc, el
segle XVII també ha estat considerat un segle de crisi vinculada a una sèrie de canvis
estructurals profunds:

- Canvis en el model productiu manufacturer i comercial

- Creixement dels pobres (dificultat en el procés d’adaptació i reajustaments de la
producció agrària i menestral)
- Augment de la desigualtat social en les societats rural i urbana

6
En definitiva, els canvis d’estructures socials i els conflictes estamentals o socials
propiciarien una sèrie de transformacions decisives; les quals contribuïren, al seu torn, a
l’assentament de noves bases econòmiques, socials i tècniques.
Així doncs, potser el malestar social, la conflictivitat política, la consolidació
progressiva d’un nou model de societat així com l’ortodòxia religiosa són factors que
contribueixen a explicar que el primer terç del segle XVII sigui el període culminant de
la repressió de la bruixeria (coincidència temporal entre ambdós fenòmens).
També en aquesta línia, i abans de continuar, val la pena situar el fenomen de la caça de
bruixes en un marc més ampli de contingut social i polític, sense limitar-nos a les
particularitats del context català. Així doncs, els canvis que sacsejaven aquest territori es
feien ressò del procés imparable de transformació que, ja des de mitjans del segle XVI,
havia iniciat l’economia europea: procés, al seu torn, de caràcter essencialment
capitalista que aviat provocaria una sèrie de modificacions tant en l’àmbit social com
geogràfic. A més de tenir conseqüències devastadores en les comunitats pageses i
accelerar el procés de polarització social, aquest procés va donar lloc a moltes revoltes
importants així com a una creixent intolerància religiosa en el marc dels naixent estats
moderns (tenien, com a primer objectiu, la uniformització social i cultural de tots els
súbdits).
Canvis estructurals - - > transició al capitalisme !
 Onades repressives a Europa: segles XV, XVI i XVII

o La cacera de bruixes a Catalunya: vàlvula d’escapament enfront el

pànic social
Encara que ja al segle XIV es troben les primeres notícies històriques concretes sobre la
bruixeria i els endevins – que sempre eren objecte de càstigs lleus – no hi ha indicis que
en aquells segles la bruixeria fos considerada un greu perill públic.
El poeta Jaume Roig deia, al voltant del 1460, que pel seu temps ja s’havien fet
processos i cremades bruixes a Catalunya, però no se’n té constància documental ni
tampoc massa informació de la persecució primerenca de les bruixes. Hem de creure
més aviat que si hi hagueren alguns processos i condemnes al llarg dels segles XV i
XVI, aquestes serien per acusacions locals davant els oficials de la Inquisició, que
tenien un delegat a cada localitat.
En resum, no hi ha notícies suficients per parlar d’una persecució sistemàtica abans
d’inicis del segle XVII. En aquest segle, però, la cosa canvià radicalment: la bruixeria
començà a ser considerada un perill social i es va estendre la psicosi de viure envoltats
de bruixes i de que calia lliurar-se d’elles per a preservar la societat i la terra de llurs
maleficis.
No és fins al segle XV que apareix, en l’esfera catalana, el primer document civil que
defineix i condemna la concepció popular de la bruixeria: es tracta dels ja esmentats

7
estatuts d’Esterri d’Àneu, on s’hi inclouen tots els trets que caracteritzen la bruixeria
dels temps moderns. Al seu torn, també posa en evidència que entre la gent ja hi havia
la imatge de la bruixeria que havien formulat els teòlegs i inquisidors dels segles XIII i
XIV; la qual comportaria unes conseqüències tràgiques a bona part de l’Europa del
segle XV: en efecte, la proliferació de documents d’aquest tipus dotaria els jutges i les
comunitats locals d’una poderosa arma intel·lectual que podia ser emprada contra uns
usos i unes maneres de fer tolerats fins aleshores.
Tanmateix, els arxius aporten poques notícies d’algun procés del segle XV; es tracta,
més aviat, de judici aïllats, no de cap cacera de gran abast. Per a això, caldrà arribar al
pas del segle XVI al XVII, en consonància amb les convulsions politicoreligioses que
van sacsejar el centre d’Europa en aquells mateixos segles.
La societat europea del segle XVI ja estava molt sensibilitzada pel fenomen de la
bruixeria, a la qual s’atribuïa un poder malèfic molt exagerat; considerant-se, així
mateix, la causa de la majoria de mals d’aquella època. 1 De manera que és lògic que les
terres catalanes, que aleshores vivien una etapa prou fosca, es fessin ressò d’aquest
panorama. Des de mitjans d’aquest mateix segle, la població catalana havia
experimentat un procés petit i constant de creixement, el qual donà lloc a la progressiva
creació de nuclis de poblament fora de les ciutats; sovint habitada per persones amb
pocs mitjans de vida (coincidència amb la proliferació del bandolerisme).
Encara aleshores, la societat era flagel·lada per pestes, males collites, sequeres,
inundacions, les arbitrarietats de les justícies senyorials i uns índex elevats de mortalitat
infantil. I de tot això n’hi havia d’haver un culpable: algú que anés en contra la societat
cristiana o la religió. El gran culpable de tot era, doncs, el diable, que per escampar les
carències que afectaven a la societat se servia dels seus súbdits, les bruixes i els
bruixots. De fet, aquest va ser el motiu pel qual moltes justícies particulars – i no pas la
Inquisició – iniciaren la cacera de bruixes en les seves jurisdiccions. Per a les autoritats
de les poblacions, aquesta era una solució fàcil per tal de desviar l’atenció popular vers
les bruixes, responsables de la majoria de mals, per posar fi al malestar social.
A Catalunya, doncs i malgrat la presència d’algunes notícies genèriques de tongades
anteriors de persecució al país, la primera gran persecució de bruixes se situa entre el
1616 i el 1622 (tot i així, l’última execució de què tenim una notícia certa és la de Maria
Pujol, de Prats de Lluçanès, el 1767). És en aquest marc que proliferà, arreu d’Europa,
la figura del fanàtic descobridor de bruixes (es declaraven descobridors de bruixes i
varen promoure i escampar la cacera excitant el fanatisme popular). També els mateixos
veïns de la zona denunciaven dones tingudes per bruixes. Esmentar la figura d’en
Tarragó que, juntament amb d’altres descobridors de bruixes, va desencadenar algunes
persecucions particulars (com en el cas del Cabrerès); i això va ser possible perquè
l’ambient ja es trobava propici i caldejat. De manera que l’origen de la persecució de les

1
De fet, aquesta etapa repressiva va ser paral·lela a la reedició de tractats sobre bruixes i a la publicació
de noves obres, les quals van contribuir a normalitzar la cacera de bruixes com a activitat repressiva
plenament admesa; presentant la bruixeria, al seu torn, com una amenaça certa del bon ordre social i
polític, i en justificava la persecució.

8
bruixes no cal cercar-lo en cap decret superior sinó més aviat en una fòbia popular,
atiada per alguna cosa concreta.
A principis del segle XVII, Catalunya vivia una etapa de crisi econòmica i espiritual: és
una època d’anyades dolentes, de misèria, de bandolerisme i de vagabunds; quadre
pessimista que serviria de marc a la proliferació de la bruixeria.
I així va començar la persecució i psicosi contra les bruixes, que afectaria pràcticament
tot el país i que va comportar que en tres o quatre anys es pengessin unes quatre-centes
persones; procés en el qual la Inquisició hi desenvolupà un paper secundari. De fet, aquí
els qui presidiren els judicis i, en particular, les sessions de tortura van ser les justícies
seculars; molt sovint presidides pels senyors jurisdiccionals o oficials reials en els
dominis de la corona. Són els tribunals i la justícia secular, doncs, els que actuen; si bé
encara basant-se en motius religiosos de renegar de Déu, de donar-se al dimoni i
d’heretgia (esmentar que a cap dels processos vigatans, per exemple, hi intervé ni
l’Església ni la Inquisició, tot i que en alguns casos hi donaria el ple consentiment);
amenaçant, en qualsevol cas, l’ordre constituït. És també per això que les nostres
bruixes seran penjades i no cremades, car eren jutjades i executades com a delinqüents
vulgars o com a perilloses socials.
Així mateix, la delació de companyes feta per les bruixes torturades va promoure la
persecució en altres pobles veïns, i després aquestes, al seu torn, en delataven d’altres en
les mateixes circumstàncies; estenent-se, així, la persecució.
Es tractava, generalment, de dones d’edat avançada, d’estrats socials humils i que vivien
soles (solteres o vídues); i es reunien per passar-se remeis i conjurs contra malalties o
per solucionar, a la seva manera, problemes i preocupacions de la gent d’aquella època.
És molt probable que, per donar-se importància, envoltessin les reunions d’un cert
secretisme; algunes potser servint-se, fins i tot, de pràctiques poc ortodoxes. És per això
que eren temudes; encara que a la vegada consultades per persones angoixades per mals
físics o psíquics. Sempre hi havia una bruixa que destacava, que en alguns casos surt
esmentada com a “abadessa”. A les reunions, era ella la que duia els ungüents o remeis
amb els quals s’untaven abans dels imaginaris viatges que segons elles feien.
Les tortures eren molt dures: les víctimes, sovint dones velles i mal alimentades, eren
torturades esteses en un banc amb els braços lligats enrere i torçats per cordes dels
botxins durant el temps de resar un avemaria o un credo. Si resistien aquest turment,
s’emprava el de la corriola: aquest consistia en suspendre els reus pels braços, lligats al
darrere; i si no deien el que s’esperava d’elles, els lligaven als peus uns pesos.2
Normalment, les sotmetien a una sessió de tortura per fer-los confessar els suposats
crims i, un cop sentenciades, a una altra perquè delatessin les altres persones que
practicaven amb elles la bruixeria i assistien a les cerimònies i trobades que feien amb el
diable, present en forma humana o de cabró, al qual adoraven i amb el qual els feien dir
que tenien contactes sexuals sodomítics. Les tortures es feien en llocs o cases del comú,
2
Segons cita Antoni Pladevall, a la bruixa Elisabet Martí, de Seva, el 1620 li van aplicar sis vegades el
turment del banc i cinc vegades el de la corriola.

9
però molt sovint en cases privades. En aquestes hi assistien la màxima autoritat de
l’indret on es feien o un delegat seu, un jutge, un escrivà, un metge, el botxí i un o dos
testimonis; i sempre hi havia d’haver pa, vi i llum. En el moment de les tortures, i sovint
després de llargues i cruentes sessions, les bruixes confessaven haver assistit o convocat
algun cerimonial; el qual apareix explicat amb poques variacions en els processos
conservats. I aquest era, de fet, l’esquema que els escriptors i inquisidors medievals
havien fixat com a estructura del delicte de bruixeria (a Catalunya consignat a les
ordinacions de la vall d’Àneu).
Aquesta mateixa contalla s’aniria repetint amb poques variants al llarg dels segles, tot i
així, és molt escàs o nul el crèdit que es pot donar a les suposades intervencions
diabòliques i tractes amb el diable que les bruixes confessaven per no suportar més
turments.
Val la pena remarcar, en aquest sentit, que els processos contra homes són comptats: per
cada trenta dones acusades a Osona s’ha trobat un home. Al seu torn, i encara que
falten estudis per arribar a conclusions fermes, la importància de la persecució rau en el
fet que es va estendre pràcticament per tot Catalunya (des dels comtats de Rosselló,
Cerdanya i Pallars fins a les terres de l’Ebre); de manera que lluny de ser un fet
secundari, el seu abast i ressò social gairebé va ser tan ampli com el del bandolerisme.
Així doncs, i encara que el nombre de víctimes està fixat al voltant de les quatre-centes
dones, els estudis parcials confirmen plenament que les acusades i jutjades van ser
moltes més que les quatre-centes penjades.
És important matisar, també, que el fenomen va assolir una incidència particular a la
Catalunya central – almenys segons el que es coneix fins avui –: entorn de Vic, entre les
Guilleries-Collsacabra i el Lluçanès, així com els sectors veïns del Bages i Berguedà.
Les rivalitats locals i l’odi generat pel malestar social i el fanatisme popular feien creure
que eliminant les bruixes s’arreglaria tot. Així doncs, l’histerisme d’aquells anys va ser
tan intens que el final de la majoria de dones acusades de bruixeria va ser la mort a la
forca, encara que només fossin culpables de petits delictes o pràctiques de curanderisme
(en cap dels processos conservats no es parla de cap altre sistema d’aplicar les
sentències de mort que no sigui la forca). Les execucions se solien fer en indrets públics
– com les places majors de Manresa o Terrassa – a poca distància del mercadal de la
ciutat, o a les forques posades prop dels camins rals.
En definitiva, queda clar que la persecució a la qual van ser sotmeses les dones
considerades bruixes va ser incontrolada i desmesurada. Tret d’alguna culpable, moltes
de les que van morir o la majoria eren innocents dels crims de què se les acusava. La
majoria, de fet, van ser víctimes dels odis locals i de la complicitat dels jutges i les
autoritats locals, que feien recaure sobre elles la responsabilitat de les calamitats
naturals. La seva persecució i mort va ser, per a molts, una manera de justificar la
impotència de la gent d’aquella època davant de pestes, pedregades o malalties
incurables pels remeis de llavors.
o La cultura popular

10
 - Bruixeria a Rupit:

Els llocs de muntanya, pel que es veu, eren els llocs més a propòsit per la bruixeria. Fins
als nostres dies, de fet, les contalles sobre bruixes es poden recollir a les masies i llocs
muntanyosos. Les creences populars i els folkloristes han centrat en alguns pobles la
fama de posseir males bruixes (Centelles, Cadaqués, etc.); encara que sovint la
documentació no permet trobar cap rastre d’aquesta creença popular, com en el cas de
Centelles.
o Pla de Santa Magdalena: casal de la bruixeria local (rituals i
cerimònies: sàbat)
o L’instigador de Rupit: Antoni Vila i de Sabassona

Procurador general del terme de Rupit que, amb la col·laboració del jutge Francesc de
Bergada, el fiscal Baltasar Pla i el notari Jaume Onofre Calvet, va sentenciar a mort, el
maig del 1619, a:

- Eufrasina Puig de Rajols, vídua de Gabriel Puig

- Joana Trías, vídua de Pere Genís Masgrau
- Joan Boherats (el monjo vell), paraire de la vila de Rupit
- Caterina Reig
- Joana Carrera

o Casos documentats:

 Caterina Reig:
Vídua de 68 anys, veïna de Rupit i natural de Taradell. Va ser acusada de fer un conjur
amb unes tisores clavades a terra, sobre les que reposava un sedàs.
Aquest conjur el feia per saber on era una noia dita Fransina, que havia desaparegut. El
repetí moltes vegades anomenant diferents llocs i, quan va demanar si era a la bassa, el
sedàs girà i donà un parell de voltes. I efectivament, la noia va ser trobada ofegada a la
bassa.
El procés de Caterina Reig parla, també, d’endevinaments o curanderisme; fent
referència a la barreja d’oracions i curacions.
També va ser acusada de participar a les trobades al Pla de Santa Magdalena.
En aquest cas, Caterina Reig va ser sentenciada per supersticions i amb art del dimoni
(aquestes creences es jutjaven com a fetes per art del dimoni) a dir durant un any el
saltiri de Nostra Senyora (el rosari) i a donar tres rals de caritat als pobres de la presó
del Sant Ofici de la Inquisició.
 El monjo vell de Rupit:

11
  Joana Carrera
Se la considerava saludadora: es dedicava a guarir picades d’escorpí, serp, escurçó,
mossegades de gos amb la ràbia, etc.
També va ser acusada de participar a les reunions del Pla de Santa Magdalena, a més de
fer emmalaltir el bestiar.
! Boherats (article Antoni Pladevall, p.11)

BIBLIOGRAFIA:

12