LITERATURA GREGA

La cultura grega, juntament amb la Característiques de la cultura

llatina, constitueix el gruix de la tradició grega
cultural sobre la qual es basa la literatura
Tot i tractar-se d'una tradició
occidental.
cultural d'una antiguitat similar a
Es pot dir que la cultura grega, a l'hebrea, la cultura grega presenta unes
través de l'Imperi roma, que l'admira i se característiques i un tarannà molt
la fa seva, acaba sent adoptada per la diferents. D'entrada, cal tenir present
majoria dels pobles mediterranis. Tot i que parlem d'un poble molt divers
que aquestes societats incorporaran (jonis, colis, doris, etc.), concentrat en
més tard la tradició judeocristiana, una geografia molt accidentada, de
continuaran tenint la grega com a comunicacions difícils i amb un ter- reny
referent de qualsevol manifestació escàs i poc fèrtil. Es tracta d'una costa
artística. Es tracta d'una mena de molt retallada i d'un conjunt
continuum cultural que no s'ha trencat considerable d'illes, banyades pel mar
mai del tot. Fins a la caiguda de Bizanci o Jònic i pel mar Egeu, que conviden a la
Constantinoble-com li vulguem dir- la navegació de port a port.
tradició cultural grega es manté viva, i
aleshores, amb la invasió turca, són
molts els artistes i intel·lectuals grecs
que es traslladen a l'Europa occidental.
A més, durant l'edat mitjana, els
monestirs mantenen viu el llegat romà i
el contacte amb el món grec, sobretot
amb la seva filosofia; aquesta arriba a
Europa a través dels àrabs, que faciliten
a l'escola de traductors de Toledo
algunes de les obres clàssiques
guardades a la biblioteca d'Alexandria.
Així, tant amb l'humanisme i el
Renaixement, com després amb el
barroc i el neoclassicisme, el retorn als
models clàssics serà una constant de la
cultura occidental europea. A l'època
moderna i postmoderna, aquest interès
pel passat grecoromà es mantindrà i, No és estrany, doncs, que ens
fins i tot, s'incrementarà a mesura que trobem amb un poble de mariners i de
les descobertes arqueològiques aportin comerciants, que exporta vi, oli,
més i més informació, i la societat artesania, armes..., però que necessita
europea es vagi secularitzant. importar cereals, metalls, fusta,
esclaus... Això els aboca a buscar noves
terres i a establir contactes amb altres
pobles; ja als segles VIII i VII aC, hi ha
colònies gregues a la costa catalana
(Roses, Empúries). Quan parlem de
cultura grega, per tant, no ens referim
únicament a la que neix a l' Hèl·lade o a
la Grècia continental, a les illes Egees o a
les ciutats de la costa de l'Àsia Menor,
sinó a la que s'escampa arreu on van els
grecs (Sicília, Marsella, Cirene,
Alexandria, mar Negre...).
Un poble tan divers i tan
geogràficament fragmentat com el grec
necessita elements cohesionadors: un
enemic comú (els medes o perses), unes
creences religioses i uns mites que
l'agermanin, una llengua comuna (la
famosa koiné del grec escrit, que apareix
al segle III aC, centúries després d'haver
adaptat l'alfabet fenici) i uns costums
comuns (sobretot festes religioses i
competicions on les diferents ciutats
estat o polis poden enfrontar-se).
Els mites
Tot i el tarannà fantasiós del poble
grec, la seva mitologia i les creences
religioses són lluny de l'autoritarisme de
Jahvé i de les al·legories críptiques dels
mites bíblics. El politeisme dels grecs,
fonamentat en una tradició oral que ho
impregna tot (ceràmica, escultures,
mosaics, pintures, arquitectura, teatre,
himnes...). mostra uns déus i uns
semideus o herois amb formes i
sentiments humans. L'home i no la
dona, que sol tenir poca presència real
en la societat grega és la mesura de to-
tes les coses. Els mites són creences
fàcils de comprendre i que alhora
propaguen un concepte de bellesa basat
en la mesura, la proporció i l'equilibri.
Aquests mites, juntament amb
l'argument dels poemes èpics, la Ilíada i
l'Odissea, i el de les tragèdies teatrals,
configuren un corpus de personatges i
de relacions que contínuament es
recreen i s'amplien.
Primer els aedes, acompanyats de
la seva lira, i després els rapsodes,
seguint el ritme compassat del llarg
bastó amb què piquen a terra,
improvisen tot cantant o reciten arreu
de l'Hèl·lade una tradició literària que,
tot i gaudir de suport escrit (primer en
rotlles de papir o pergamí i després ja en
còdexs) i de tenir sovint au- tors
coneguts, es beneficia durant molts
segles de la gran musicalitat de la
llengua grega i de l'eficàcia de la
transmissió oral.
Encara ara no disposem d'un llibre
canònic antic que contingui la veritat
dels mites grecs, en trobem informació
als poemes èpics, a les tragèdies
conegudes (moltes menys que no pas les
perdudes), a la lírica coral, a les obres
didàctiques o filosòfiques, als llibres
escolars, als llibres d'història, a la
ceràmica, als frisos, etc. Sovint són els
autors llatins més que no pas els grecs
els qui sistematitzen tot aquest corpus
mític (Virgili, Ovidi, etc.), potser perquè
allò que més preocupa els grecs és la
forma, la manera com divulgar aquests
arguments i com aprofundir en la
complexitat dels personatges que els
encarnen. És per això que devem als
grecs gairebé la totalitat dels gèneres
literaris actuals i, sobretot, una primera
preceptiva sobre literatura coneguda a
càrrec d'un dels seus filòsofs més
insignes, Aristòtil (retòrica, poètica...)
 Organització social i literatura Eurípides es deu a la gran
quantitat d'obres guanyadores,
centenars de les quals no
La gran riquesa de la literatura coneixerem mai.
grega es podria explicar per alguns dels ➢ Atesa la
aspectes de la peculiar organització importància de les ciutats estat i
social de Grècia en aquella època: el patriotisme local grec, moltes
d'a- questes celebracions
➢ D'entrada, cal no
esportivo-religioses servien de
oblidar que gairebé tots els
plataforma perquè cada ciutat
gèneres literaris que conrearen
(Atenes, Olímpia, Delfos, Corint,
estan vinculats a festes o
Nemea...) hi presentés els seus
cerimònies religioses. D'acord
herois locals, tant esportistes
amb la mentalitat del poble grec,
com literaris. A més, cada ciutat
que els feia concebre els déus
tenia els seus propis déus i les
amb les mateixes necessitats i
seves festivitats particulars, que
gustos que els humans, es
també es convertien en escenari
tractava de festes on es menjava,
de certàmens i competicions
es bevia, es dansava, es
poètiques, teatrals, etc. Això
representaven obres de teatre,
explicaria el gran prestigi social
es cantava, es feien processons,
dels literats, molts d'ells amb
competicions esportives..., tot
biografies llegendàries, i que el
per homenatjar els déus,
màxim honor per a un grec fos
satisfer-los i aconseguir el seu
ser perpetuat a través del cant o
favor.
la literatura. Així ho anuncia Tetis
➢ També cal
al seu fill Aquil·les quan li diu que
relacionar la funció catàrtica que
si va a Troia la seva vida serà
Aristòtil atribuïa a la tragèdia
curta, però la seva glòria, eterna;
grega amb el seu origen religiós.
ho reconeix la mateixa Helena,
Els espectadors, majoritàriament
després d'anys d'haver fugit amb
homes, coneixien prèviament
Paris a Troia: “Un mal destí per a
l'argument i els personatges de
tots dos ordí Zeus, que ens ha fet
les tragèdies, però assistint a la
per als homes/de l'esdevenidor
cerimònia es purificaven,
la seva matèria de càntics!”.
s'alliberaven de tensions i pors,
➢ Si la composició
per apropar-se amb més puresa
de la lírica coral i de les obres
als déus homenatjats (Dionís, en
dramàtiques es pot associar a
el cas de la tragèdia). Els jutges
aquest tipus de certàmens
eren els en- carregats de valorar
vinculats als ambients cortesans,
quina de les tragèdies
també s'hi pot relacionar la
presentades complia millor la
divulgació d'alguns manuscrits
seva funció i s'enduia la glòria i/o
que servien de base al recitador
els diners que es disputaven. La
local que es presentava per
fama d'Esquil, Sòfocles i
defensar la seva ciutat en un
 concurs de rapsodes.
S'elaboraven al- tres textos, que
solien ser escolars o tenir com a
destinataris biblioteques
familiars o públiques
(Alexandria, Pèrgam, Efes, etc.).
Aquest interès per la
perpetuació de les obres
literàries ens n'ha permès
conèixer una ínfima part
(recordem el famós incendi de la
biblioteca d'Alexandria i la
fragilitat del papir i el pergamí) i,
alhora, també degué ser el motiu
pel qual es fixà la koiné literària,
base del grec clàssic, molt
allunyada dels dialectes locals
(àtic, jònic, dòric...) amb què es
feien la majoria d'obres gregues
de transmissió oral.
Aquest enorme prestigi de la
literatura grega és el que degué impulsar
els romans adinerats a comprar esclaus
o instructors grecs, a aprendre grec
clàssic, a fer edicions bilingües llatí-grec
de molts textos i, finalment, a traduir,
imitar i continuar tot el corpus literari i
cultural dels seus veïns grecs, que,
juntament amb els llatins, esdevindran
els «clàssics» o models a imitar en la
majoria de gèneres literaris.
Gèneres literaris
Els gèneres literaris que queden
fixats pels grecs són els següents: l'èpica
heroica, amb els seus dos grans cants
narratius, la Iliada i l'Odissea, que hom
assenyala com a primera fita cap a la
gestació del gènere narratiu; la lírica
coral (Píndar...), expressió dels
sentiments col·lectius i dels actes
socials, una mena de periodisme avant
la lettre (himnes, planys, epitalamis,
himeneus, ditirambes...); la lírica
monòdica (Safo, Anacreont...), cantada
per una sola veu, més íntima i personal;
el gènere teatral per antonomàsia, la
tragèdia, que recull les aportacions dels
tres grans dramaturgs de l'antiguitat
clàssica, Esquil, Sòfocles i Eurípides,
encara representats avui dia; i,
finalment, la comèdia, que comença a
perfilar-se com un gènere més efímer,
vinculat a la llengua parlada, a
l'actualitat i a la crítica social
(Aristòfanes, Menandre...). Tots aquests
gèneres s'expressen en vers i, per tant,
no deixen d'estar vinculats en certa
manera a l'expressió oral i al cant.
La prosa també va ser conreada
pels grecs, tot i que al principi amb molta
menys difusió, ja que havia de passar per
la lectura. Les manifestacions en prosa
són més tardanes, del segle v aC ençà, i
solen vincular-se a la història (Herodot,
Tucídides, Xenofont, Plutarc...) o a la
filosofia (Plató, Aristòtil...). Una de les
obres en prosa de més difusió són les
Faules d'Isop (VII aC), personatge de
biografia llegendària a qui s'atribueixen
aquests relats breus malgrat que van ser
recopilats per escrit cap al 300 aC, segles
després del seu assassinat. El seu
caràcter didàctic les convertí en textos
escolars ja en època dels grecs, i encara
ho són avui dia.
L'ÈPICA
Tot i que la civilització grega es
remunta històricament a gairebé l'any
2000 aC, només parlem de literatura
grega d'ençà del segle VIII aC, quan els
grecs es van estendre per la
Mediterrània. Així, solem parlar de la
literatura de l'època arcaica (c. 800-500
aC), de l'època clàssica (500-323 aC),
marcada pel predomini de la ciutat
d'Atenes, i de l'època hel·lenística (323-
31 aC), que coincideix amb el regnat
d'Alexandre el Gran i que acaba amb
Grècia convertida en una província
roma- na d'ençà del 146 aC.
El primer gènere que es
desenvolupa en la literatura grega és
l'èpica, al segle VIII aC, quan es va fixant
per escrit la tradició oral, que, des de
l'època micènica (1500-1100 aC,
aproximadament), recitava les gestes
mítiques dels herois.
Èpica
Gènere poètic amb el qual es
narren, en tercera persona i amb un estil
majestuós, els mites, les llegendes i les
històries d'herois lligades als orígens
dels pobles. Es caracteritza per la
presència d'elements sobrenaturals o
mítics, pro- pis d'un relat que no vol ser
una reconstrucció històrica, sinó que vol
tenir el valor de model de
comportament. La paraula èpica prové
del grec épos 'paraula, discurs', i també
pot significar 'hexàmetre', el vers dels
poemes èpics.
HOMER
La informació que ens ha arribat
sobre Homer és de tipus llegendari. Les
diverses versions que hi ha sobre la seva
vida diuen que era un rapsode ambulant
i pobre que anava de ciutat en ciutat
recitant gestes d'herois. Les
representacions escultòriques del poeta
ens el presenten com un home d'edat
avançada i cec. De fet, en aquella època
la ceguesa impedia qualsevol ofici
excepte el de cantar i compondre
poesia. Tampoc no sabem amb exactitud
el lloc on va néixer ni l'any. Pel tipus de
llengua que utilitza, se suposa que devia
néixer en alguna ciutat de Jònia (Asia
Menor), probablement Esmirna, als
voltants del 750 aC.
Tot i les reticències d'alguns
estudiosos que parlen de més d'un
autor, se solen atribuir a Homer dues
grans obres: la Ilíada i l'Odissea, que
tenen un nexe comú, la guerra de Troia,
i uns herois que es complementen.
Mentre que la Ilíada se centra en els
últims dies de la guerra de Troia que ja
fa deu que dura, l'Odissea, en canvi, és
una epopeia de viatges que agafa el títol
del protagonista, Odisseu (Ulisses), un
dels supervivents grecs d'aquesta guerra
i l'ideòleg de l'estratagema del cavall de
fusta. Totes dues obres presenten un
prototipus d'heroi lleugerament
diferent: el de la Ilíada, centrada en
Aquil·les i la seva còlera, el del guerrer
noble i valent; i el de l'Odissea, el de
l'heroi que destaca per la seva saviesa,
astúcia i intel·ligència. Totes dues tenen,
però, un marcat caràcter dramàtic, tal
com es demostra per la gran quantitat
de fórmules fixes nen i que servien per
facilitar-ne la memorització i la recitació.
que contenen i que servien per facilitar-
ne la memorització i recitació.
Tant la Ilíada com l'Odissea es van
estructurar posteriorment en vint-i-
quatre cants i són escrites en
hexàmetres dactilics. Hi destaquen les
descripcions precises, les comparacions
i els epítets que qualifiquen els
personatges («Príam, el de la llança de
freixe»; «<Hèctor, de casc tremolós»;
«Aquil·les, de peus lleugers>>;
«<Andròmaca, la de blancs braços»>,
etc.). Pel que fa a la llengua, literària i
culta, és una barreja d'eòlic i jònic, plena
d'arcaismes.
EL TEATRE GREC
A Grècia, el teatre té un origen
religiós i ritual. Els primers textos són del
segle v aC. Durant les festes de Dionís,
déu del vi i de la fertilitat de la terra, que
se celebraven l'última setmana del mes
de març, es feia un concurs teatral en
què tres autors seleccionats prèviament
havien de presentar cada un tres
tragèdies-que podien estar relacionades
temàticament i un drama satíric. Un
jurat premiava l'escriptor, el corega* i els
actors.
Les primeres representacions es
feien davant d'un temple o d'un palau, i
més endavant es van construir teatres
en què s'aprofitaven els desnivells del
terreny per fer-hi les graderies, que
tenien forma de ferradura o de
semicercle, on s'asseia el públic
(auditori). Enmig, en un espai circular
anomenat orquestra, s'hi col·locava el
cor. Els actors, que podien ser dos o tres,
actuaven al davant de l'orquestra, en
una plataforma elevada anomenada
prosceni, i al darrere hi havia l'escena,
on es muntava un decorat cada cop més
realista.
El gènere que més èxit tingué fou
el de la tragèdia, en què destacaren
Èsquil, Sòfocles i Eurípides, tots tres de
l'època clàssica. Es tractava d'obres de
to elevat, llenguatge depurat i
personatges que dialogaven, tot
cantant, amb el cor, encarregat
d'explicar i de jutjar els fets que es
representaven, transmetre la voluntat
dels déus, advertir del destí o dels mals
presagis, orientar l'espectador, reflectir
la veu de la consciència... L'acció
dramàtica es basava en personatges i
temes mitològics ja coneguts pel públic,
que tot i així acudia al teatre per
experimentar una mena de <<catarsi>>
col·lectiva, fruit del patiment sofert en
identificar-se amb els senti- ments i els
conflictes dels protagonistes. El
desenllaç sempre era funest per inspirar
llàstima, inquietud o terror i demostrar
que el destí no es podia defugir. Els
actors feien el paper de tots els
personatges coberts per màscares,
llargues túniques i coturns, calçat
destinat a fer-los semblar més alts.
També en l'època clàssica, es
desenvolupa la comèdia. Ja hem vist que
en els certàmens teatrals era obligatori
concursar-hi també amb un drama
satíric. Aquest tipus d'obra servia per
destacar els vicis i defectes humans,
sovint als antípodes de les grans
passions humanes que vivien els herois
de les tragèdies. Els protagonistes de les
comèdies esdevenien així una mena
d'antiherois que l'autor aprofitava per
criticar la vida pública de polítics i
escriptors. Les obres, plenes de jocs de
paraules i situacions ridícules, al·ludien
constantment a personatges i a fets de
la realitat dels espectadors. L'efecte més dels homes, les ciutats i els
còmic s'accentuava amb l'ús de governants.
màscares i disfresses insòlites (de
Quan tenia 27 anys, va derrotar
granota, ocell, núvol...) i amb jocs de
Esquil en un certamen teatral; els seus
paraules plens de referències sexuals i
arguments eren molt variats i estaven
un llenguatge molt col·loquial, amb
ben desenvolupats. Se sap que, com
baixades constants als registres més
molts dels grans dramaturgs de tots els
vulgars i obscens. Amb el temps,
temps, abans havia fet d'actor. El seu
aquestes obres satíriques anaren
coneixement de la tècnica teatral li
allunyant-se de la crítica política i
permeté ser molt innovador: va
decantant-se pel retrat de costums i la
augmentar el nombre de coreutes -de
crítica social, que entre els llatins acabà
dotze a quinze- i el d'actors -de dos a
triomfant i assentant les bases de la
tres-i feia servir decorats pin- tats;
comèdia d'embolics moderna. Els autors
també va limitar la funció del cor perquè
de comèdia més celebrats foren
els actors adquirissin un paper més
Aristòfanes i Menandre.
ampli i més important; i va acabar
desenvolupant una tècnica molt
personal a par- tir de l'ús de la ironia
Sòfocles (496-406 aC) tràgica, l'etopeia i el contrast.
Sòfocles va néixer en una família El seu estil és volgudament clar i
benestant d'un poble molt proper a senzill, tot i que excel·leix en l'ús de les
Atenes, Colonos. Molt integrat a la vida imatges i les antítesis. Va ser molt
de la polis, va acceptar diversos càrrecs valorat pel públic coetani, el qual,
en el govern de la ciutat: tresorer, després de la seva mort, el va continuar
estrateg i magistrat, i va ser membre de venerant anualment amb ofrenes i
l'Assemblea. Creia que la ciutat -polis- sacrificis.
era una comunitat de ciutadans i no pas
un territori propietat d'un sol home;
aquesta convicció implica un règim
democràtic i l'obligació dels ciutadans a
participar en el funcionament de la
ciutat. Les seves idees, contràries a la
tradició, es reflecteixen en obres com
Antígona, una de les set tragèdies que
s'han conservat de les més de 123 que
va escriure i s'havien arribat a conservar Obres principals:
a la biblioteca d'Alexandria. També és
Àiax,
important la seva profunda religiositat:
Les dones de Traquis,
Sòfocles creu que els déus tenen un
Antígona,
poder absolut i que, com que l'ésser
Èdip Rei,
humà pot equivocar-se, és convenient Electra,
que s'hi sotmeti. La llei divina és la que Filoctetes
ha de prevaler i s'hi han de supeditar, a Èdip a Colonos.