LLIÇÓ 6 - Els drets fonamentals (Temes 1, 2 i 3)

I. EL TÍTOL PRIMER DE LA CONSTITUCIÓ COM A DECLARACIÓ DE

DRETS
Tradicionalment, les constitucions han tingut un doble contingut:
- Part orgànica —> organització dels poders de l’Estat
- Part dogmàtica —> criteris fonamentals que han de con gurar l’organització i funcionament
d’aquests poders, en especial, en les seves relacions amb els individus.
La declaració de drets forma part del segon bloc, del qual n’és el nucli essencial. En les
declaracions de drets es de neixen els límits materials que la dignitat humana imposa al poder
públic. El drets fonamentals són, per tany, un element estructural de l’Estat de Dret.
La CE posseeix al Títol Primer la de nició de l’Estat com “social i democràtic de Dret” (art.1).
Els drets fonamentals reconeguts pel Títol Primer tenen una doble naturalesa.
- D’una banda tenen una nalitat axiològica, i des d’aquesta perspectiva posseeixen una
naturalesa objectiva com element que de neix l’estructura política i jurídica de l’Estat.
- D’altra banda, poden ser observats des de la dimensió de l’individu, segons la qual serien drets
subjectius.

II. EL CONCEPTE DE DRETS FONAMENTALS

El Títol Primer es divideix en cinc capítols presidits per l’art. 10, el qual actua com a pòrtic
introductori de tot el títol.
No són poques les incògnites que es presenten sobre què s’ha d’entendre per “drets
fonamentals”. De vegades es fan servir expressions diferents a la de “drets fonamentals”, com
“drets i llibertats”, “llibertats públiques”, “drets humans”, “drets de l’home”, etc.
El terme de drets fonamentals però, es fa servir en un doble sentit:
- Sentit ampli i menys precís tècnicament —> el terme pot incloure totes les normes materials
del Títol Primer.
- Sentit més estricte i més correcte tècnicament —> el terme es reserva només a alguns drets
constitucionals que la CE ha considerat com nucli central de l’estatuts jurídic de l’individu. Així,
només els drets consagrats entre els arts. 14 i 29 de la Constitució són autèntics drets
fonamentals, cosa que es manifesta al sistema reforçat de garanties previst per ells.
El Títol Primer és la peça essencial de la part dogmàtica de la CE; quan a instrument de de nició
dels principis més importants de l’ordre polític i jurídic.

III. CLASSIFICACIÓ DELS DRETS CONSTITUCIONALS

Els drets reconeguts constitucionalment són susceptibles de classi car-se de múltiples maneres.

a) Per la garantia
Deriva de la ubicació dels diferents drets dins del Títol Primer. Hi ha tres nivells diferents:
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
- Primer nivell - protecció excepcional —> són els drets fonamentals, compresos entre els arts.
14 i 29, els quals gaudeixen d’un sistema reforçat de garanties.
- Segon nivell - sistema de protecció ordinari —> Capítol I i Secció Segona del Capítol II. Tenen
la protecció general de tota la CE més la protecció que l’ordenament atorgui a cada cas.

b) Per la naturalesa
N’hi ha de dos tipus:
- Drets de llibertat o “llibertats públiques”—> la seva de nició suposa una delimitació negativa
de l’àmbit d’actuació de l’individu, és a dir, que imposen una actitud d’abstenció, en especial,
del poder públic.
- Drets de prestació —> impliquen una actitud activa del poder públic. Ex: Dret a l’educació.
La distinció entre tots dos no implica una dissociació total entre els drets de llibertat i els de
prestació, sinó que existeix una continuïtat entre tots dos. Un bon exemple en seria la llibertat
d’informació.

c) Pel contingut
Fa referència al contingut material. Parteix de la distinció entre els diferents estadis dels drets
públics subjectius:
- Primer estadi (de status subiectionis a status libertatis) —> l’individu abandona la seva condició
de súbdit, de subjecte passiu de les decisions de poder (status subiectionis), per comptar amb
un àmbit de llibertat immune a l’acció del poder públic (status libertatis). S’hi vinculen els drets
personals (dret a la vida, a la intimitat…)
- Segon estadi (status civitatis) —> l’individu passa a ser capaç d’exigir de l’Estat el respecte als
seus drets, apareixent així els drets civils.
- Tercer estadi (status activae civitatis) —> l’individu passa a ser partícip de l’actuació de l’Estat.
Es materialitza en els drets polítics: dret de participació, de sufragi, etc.
- Quart estadi (status positivus socialis) —> apareix amb el pas de l’Estat democràtic a l’Estat
social. Inclou drets econòmics, socials i culturals, els compresos al Capítol III del Títol Primer.

IV. L’EFICÀCIA DELS DRETS FONAMENTALS (Tema 3)

La CE manifesta que els drets i llibertats reconeguts al Capítol Segon del Títol Primer “vinculen a
tots els poders públics”.

a) Aspectes generals
Els drets fonamentals, com a autèntics drets subjectius, són plenament exigibles davant dels
poders públics, sense necessitat de cap desenvolupament legislatiu. Aquesta mateixa estructura
és predicable també d’altres drets constitucionals reconeguts per la constitució que també són
subjectius i directament exigibles, però els quals tenen un sistema de protecció diferent.
fi
 Els principis rectors, pel contrari, no posseeixen la naturalesa de drets subjectius, de manera que
no són exigibles com a drets subjectius davant dels poders públics, encara que això no treu que
tinguin valor com a element informador de l’ordenament i com a mandats i límits al legislador.
Ara bé, no tots els drets fonamentals mencionats tenen una e càcia idèntica: factors com
l’estructura de la norma constitucional, la relació jurídica en què s’invoca, o la naturalesa del
titular del dret han de ser ponderats en cada cas concret. Això no signi ca que l’e càcia dels
drets fonamentals hagi de relativitzar-se totalment en funció de cada realitat concreta. Tot i això,
la determinació exacta de tot el seu abast sí que pot estar subjecte a circumstàncies concretes;
per exemple, en alguns drets no és el mateix que el titular sigui espanyol o estranger, que sigui
una persona física o jurídica…
Dins dels drets fonamentañs, el TC ha diferenciat l’existència d’un nucli irrenunciable “inherent a
la dignitat de la persona” que assoleix “projecció universal” i que ha de ser protegit a l’àmbit
intern i ad extra, això conduirà, entre altres coses, que no sigui possible fer complir internament
decisions judicials estrangeres o sol·licituds d’extradició que no assegurin el respecte al
mencionat contingut.

b) L’e càcia dels drets fonamentals davant els particulars

Assentada la premissa que els drets fonamentals vinculen tant als poders públic com als
particulars, el següent pas a fer és el de determinar si aquesta vinculació és igual en ambdós
casos. En termes generals, es parla que la vinculació constitucional generada pels drets
fonamentals respecte els poders públics és una vinculació directa o immediata, mentre que la
que desenvolupen davant dels particulars és de naturalesa indirecta o mediata. Aquesta
vinculació indirecta procedeix del fet que els drets fonamentals vinculen als particulars en la
mesura que els poders públics han de nit l’abast d’aquells. Els dos instruments més importants
dels poders públics per fer efectius els drets fonamentals són
- L’acció del legislador —> ha de concretar l’abast dels drets fonamentals a l’hora de regular les
relacions entre particulars.
- L’acció dels jutges i tribunals —> aquests no només han d’evitar que la seva acció, com a
poder públic, vulneri drets fonamentals, sinó que també han d’assegurar que aquests drets
quedin respectats en la relació entre els ciutadans.

V. ELS LÍMITS DELS DRETS FONAMENTALS (Tema 3)

Els drets fonamentals, com tots els drets subjectius, no són drets absoluts que puguin exercitar-
se sense mesura, sinó que el seu exercici és subjecte a límits, els quals poden ser de dos tipus.

a) Límits interns
són aquells que serveixen per de nir el contingut mateix del dret, així que constitueixen les
fronteres del dret, més enllà de les quals no s’està davant de l’exercici d’aquell sinó davant una
altra realitat. Per exemple, no es pot invocar el dret a la lliure circulació pel territori nacional per
fi
fi
fi
fi
fi
fi
 justi car una col·lisió intencionada contra un vehicle aliè. La seva de nició només pot provenir de
dos operadors jurídics: del legislador i dels tribunals.

b) Límits externs
S’imposen per l’ordenament a l’exercici legítim i ordinari d’aquells i poden ser de dos tipus.

1. Expressos
La CE reconeix en molts preceptes del Títol Primer límits expressos. A la seva vegada, els límits
externs expressos poden establir-se bé amb caràcter general per a tots els drets fonamentals, bé
respecte algun dret concret. Els concrets són els més abundants.

2. Implícits
Són límits que, encara que no es trobin previstos de manera expressa, venen imposats per la
mateixa lògica de l’exercici de drets i de l’ordenament. Ara bé, no qualsevol bé o principi
jurídicament protegible pot actuar com a límit dels drets fonamentals. Els límits implícits als drets
fonamentals han de basar-se sempre en béns constitucionalment protegits.
Ara bé, no sempre resulta senzill determinar si un bé està o no constitucionalment reconegut
donada la generalitat que caracteritza molts dels preceptes constitucionals.

VI.LA INTERPRETACIÓ DELS DRETS FONAMENTALS

La seva interpretació compta amb característiques pròpies. D’una banda, la interpretació de
l’ordenament jurídic en la seva totalitat ha de dur-se a terme a la llum dels drets fonamentals, de
manera que les interpretacions restrictives de drets fonamentals constitueixen una lesió
d’aquests.
Una altra regla d’interès és la que inclou l’art 10.2: “Les normes relatives als drets fonamentals i a
les llibertats públiques que la Constitució reconeix, s’interpretaran de conformitat amb la DUDH i
els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries rati cats per Espanya”. Aquest
article serveix per posar de manifest alguns principis constitucionals d’importància.
D’una banda, ressalta la dimensió internacional que adopten les estructures polítiques. D’altra
banda, el precepte té una gran importància perquè invoca valuosos elements per determinar el
contingut de les normes constitucionals i infraconstitucionals sobre drets fonamentals mitjançant
la referència concreta a allò disposat en tractats i convenis.
El TEDH, a més de representar una garantia última dels drets fonamentals, aporta una elaborada
doctrina de “singular valor interpretatiu” que constitueix un dels instruments bàsics amb els que
cal comptar a l’hora d’entendre l’abast general i concret dels mencionats drets.
fi
fi
fi
 LLIÇÓ 9 - Els deures constitucionals (Tema 2)
I. LA NOCIÓ DE DEURE CONSTITUCIONAL
La CE vincula a tots els poders públics, cosa que no planteja problemes doctrinals.
La situació però, és diferent en relació amb els ciutadans, la vinculació dels quals amb la CE
també està expressament establerta pel citat art. 9.1, però que en canvi ha estat una qüestió molt
debatuda. El tema afecta tant als deures expressament contemplats per la CE com a la vinculació
dels particulars pels drets i llibertats constitucionals dels altres ciutadans (e càcia horitzontal o
davant de tercers dels drets fonamentals). S’ha a rmat que la vinculació dels particulars per la CE
en cap cas es correspon amb una subjecció efectiva dels ciutadans, ja que aquesta només
podria derivar de la llei. La Constitució no tindria, segons aquesta posició, la funció de limitar
directament l’actuació dels ciutadans, només la del poder públic.
Aquestes a rmacions es fonamenten en què la CE no contempla cap sanció davant
l’incompliment dels deures imposats als particulars. D’aquesta manera, els mandats encaminats
als particulars han d’interpretar-se com dirigits als poders públics perquè aquests estableixin les
línies mitjançant les quals queden obligats els ciutadans. Malgrat això, l’exclusió de la subjecció
dels particulars a la CE manca de suport constitucional.
Els deures són comportaments genèrics, positius o negatius, que s’imposen a un subjecte en
consideració a interessos que no són particulars seus, sinó en bene ci d’altres subjectes o
d’interessos generals de la comunitat. Les obligacions, en canvi, comprendrien els
comportaments exigibles en el marc d’una relació jurídica en què existeix un altre subjecte amb
capacitat de reclamar-ne el compliment.
Aplicant aquests conceptes a la noció de deure constitucional, la CE imposa als ciutadans deures
jurídics que, amb la mediació de la llei, es concreten en obligacions especí ques. De manera
general, la CE imposa deures genèrics i es remet a la llei per la seva plasmació en obligacions
concretes pels ciutadans. Dels primers es deriva el sotmetiment a la norma constitucional, que és
una obligació genèrica de no obstaculitzar-ne el compliment. A través de les lleis de
desenvolupament, el particular queda obligat a determinats comportaments concrets
jurídicament exigibles.

II. DEURES MILITARS I OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA

Els deures militars es troben a l’art. 30

a) El dret a defensar Espanya

Se’l pot de nir com el dret a participar en la defensa de la Nació en la forma que estableixi la llei
en regular les obligacions militars dels espanyols.
El servei militar obligatori a Espanya es va abolir el 2002.
fi
fi
fi
fi
fi
fi
 b) El deure de defensar Espanya
Ha de de nir-se com el deure de participar en la defensa d la Nació en la forma establerta per la
llei en regular les obligacions militars dels espanyols.
Fins el 2002, la llei contemplava dos tipus d’obligacions militars dels espanyols: el servei militar
obligatori i la d’acudir a les en situació de guerra.

III. ALTRES DEURES I PRESTACIONS DE FER

A la CE també es contempla la possibilitat d’establir un servei civil pel compliment de ns
d’interès general, com la possibilitat d’imposar deures als ciutadans en casos de gran risc,
catàstrofe natural o calamitat pública.

IV. DEURES TRIBUTARIS

La CE estableix a l’art. 31 l’obligació de “tots” de contribuir al sotmetiment de les despeses
públiques. Els deures tributaris es plasmen en les obligacions concretes mitjançant les lleis
scals. Amb el terme “tots”, queden incloses totes les persones físiques i jurídiques residents a
Espanya, amb independència que posseeixin la nacionalitat espanyola.
La CE especi ca que el sistema tributari ha de ser un sistema “just” basat en la contribució de
tots segons la seva capacitat econòmica, i ha de respondre als principis d’igualtat i progressivitat.
fi
fi
fi
fi
fi
LLIÇÓ 7 - Les condicions d’exercici dels drets
fonamentals: nacionalitat i estrangeria (Tema 3)
I. EL SENTIT DEL CAPÍTOL I DEL TÍTOL PRIMER DE LA CE
El Títol Primer de la CE s’obre amb només les condicions bàsiques per l’exercici dels drets
fonamentals , en particular amb la condició de nacional i estranger i la majoria d’edat. La
nacionalitat, a part de ser una condició, pot constituir en si mateixa un dret de l’individu.
Aquest capítol no esgota la regulació de les condicions d’exercici dels drets fonamentals, ja que
juntament amb aquestes condicions generals hi ha dret l’exercici dels quals pot estar també
sotmès totalment o parcial a condicions especí ques, predicables només respecte aquell dret.
Les condicions a les quals se sotmet l’exercici de drets fonamentals han d’estar justi cades i ser
proporcionades i adequades al que persegueixen, sense que puguin arribar a suposar un
entrebanc o impediment a l’exercici en qüestió.

a) Capacitat jurídica
La capacitat jurídica és l’aptitud que l’ordenament exigeix per poder ser titular d’un dret subjectiu.
Aquesta es connecta amb la mateixa existència de la persona, de manera que, pel simple fet de
ser-ho, s’és titular de certs drets i se’n pot ser titlar d’altres.
La personalitat jurídica no es predica només de la persona física o natural, de l’individu, sinó
també de les persones jurídiques o morals.

b) La capacitat d’obrar
A part de la capacitat jurídica, per tal d’exercir un dret del qual se n’és titular cal capacitat d’obrar,
ja que en ocasions, les mateixes condicions de la persona impedeixen que pugui exercitar per si
mateixa els seus drets.

II. PERSONES FÍSIQUES I PERSONES JURÍDIQUES

La primera qüestió que cal plantejar-se respecte els drets fonamentals és si aquests són
predicables només respecte les persones físiques o també respecte les jurídiques. En principi, les
persones naturals són titulars de tots els drets fonamentals, però més complicada és la qüestió
respecte de les persones jurídiques; poden aquestes ser titulars de drets fonamentals? La
resposta depèn en bona mesura de quins drets fonamentals es parli:
- Drets la naturalesa dels quals exclou per se la possibilitat que una persona jurídica en sigui
titular —> dret a la integritat física, llibertat personal, etc.
- Drets que poden predicar-se de les persones jurídiques o d’algunes d’aquestes i així es
dedueix de la mateixa Constitució —> llibertat religiosa en les comunitats religioses, dret
d’associació en els ens associatius, etc.
fi
fi
fi
 - Drets en què encara que la CE sigui menys clara, s’ha arribat també a la conclusió que les
persones jurídiques poden ser-ne titulars —> dret a la igualtat, a l’honor, etc.
La possibilitat que les persones jurídiques siguin titulars de drets fonamentals s’ha portat també
ns les persones jurídiques de Dret Públic; no obstant, la tendència és considerar com a excepció
que les persones jurídiques siguin titulars de drets fonamentals.
Ara bé, el fet que determinats drets fonamentals puguin ser exercits tant per persones físiques
com per persones jurídiques no vol dir que els respectius exercicis hagin de ser necessàriament
idèntics.

III. LA MAJORIA D’EDAT

La majoria d’edat es troba establerta als divuit anys. Aquesta constitueix una exigència per
l’exercici dels drets, per adquirir la plena capacitat d’obrar: mentre no s’assoleix la majoria d’edat,
la persona posseeix drets pel simple fet de ser persona, però no té plena disponibilitat sobre
aquests drets. Això no signi ca que l’ordenament no pugui permetre l’exercici d’alguns drets
abans del límit xat per la majoria d’edat.
La regla general és que la capacitat d’exercici de drets s’assoleix amb la majoria d’edat,
romanent ns la mort, a no ser que existeix una causa su cient i proporcionada que en motivi la
limitació.

IV. LA NACIONALITAT
La CE de neix les bases de la regulació de la nacionalitat espanyola, en les quals determina qui
gaudeix de l’estatus de ciutadà. Realitza una primera concreció del règim jurídic dels drets
fonamentals dels qui no són nacionals (estrangers i apàtrides). No obstant això, tant el règim de la
nacionalitat com el de l’estrangeria només es troben apuntats a la Norma Fonamental,
desenvolupant-se a la legislació sobre nacionalitat i estrangeria i als tractats internacionals.
La CE estableix dues regles materials que limiten el marge d’acció del legislador:
- La prohibició de privar de la nacionalitat espanyola els espanyols d’origen —> de manera que
parteix de concebre la nacionalitat com una qualitat estretament lligada a la persona, com
element essencial d’aquesta. La CE dona cabuda a la doble nacionalitat, cosa que fa possible
que un individu posseeixi aquest vincle amb més d’un Estat.
- Des del moment que determinats drets de naturalesa política es reconeixen exclusivament als
espanyols, el legislador no pot “fragmentar, parcel·lar o manipular” la nacionalitat amb la
nalitat de permetre que determinats estrangers gaudeixin d’alguns d’aquests drets polítics.
Respecte els drets fonamentals, la possessió de la nacionalitat espanyola de neix un estatus ple
de gaudi dels mateixos pels ciutadans espanyols.

V. L’ESTATUS CONSTITUCIONAL DELS ESTRANGERS

L’ordenament jurídic de neix un segon grau d’estatus personal: el d’estranger, que és
senzillament aquell que no és nacional. La CE no realitza una regulació del règim de l’estrangeria,
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
es limita a establir les regles més general sobre el gaudi i exercici dels drets fonamentals pels
estrangers.

a) La ciutadania europea
La tradicional distinció jurídica entre nacional i estranger en l’actualitat es troba ja una mica
difuminada, el cas més evident és el de la ciutadania europea. El procés d’integració europea ha
conduït que el TUE creés una institució, la ciutadania de la Unió Europea, con gurant un nou
estatut jurídic per tots els nacionals dels països membres de la Unió. La base de la ciutadania
europea es troba en el principi de no discriminació per raó de la nacionalitat, el qual comporta
l’equiparació de tots els ciutadans comunitaris en amplis terrenys d’activitat, independentment
del lloc en què es trobin i, a més, del gaudi de determinats drets.

b) Els estrangers
El tercer estatus que es con gura a l’ordenament juntament amb els nacionals i els ciutadans
europeus és el dels estrangers no comunitaris. La CE estableix que “els estrangers gaudiran a
Espanya de les llibertats públiques que garanteix el Títol present (Primer) en els termes que
estableixin els tractats i la Llei”.
L’exercici dels drets fonamentals per part d’estrangers no és una matèria en què el legislador
compti amb un marge d’actuació il·limitat. Cal partir de la següent premissa: l’estranger, per ser
persona, gaudeix de drets fonamentals; el que el legislador pot fer és regular-ne l’exercici per la
seva part. La jurisprudència del tC distingeix tres tipus de drets en funció de la capacitat estatal
de limitar-ne l’exercici:
- Drets dels quals se n’exclou la titularitat als estrangers —> es tracta dels drets de participació
política i accés a funcions i càrrecs públics.
- Drets fonamentals que, per la seva naturalesa, són predicables de qualsevol individu, sigui
nacional o estranger —> la mateixa CE aporta un element d’interpretació per determinar quins
són aquests drets en referir-se com a titulars a “tota persona” o a “tots”.
- Drets en què la llei i els tractats han de con gurar-ne el contingut quan s’exercitin per
estrangers.
No totes les persones poden entrar i prou en territori espanyol. L’entrada d’estrangers a Espanya
es troba sotmesa a exigències administratives.
Tot i això, la possible presència irregular de l’estranger al territori nacional no comporta que
aquest no tingui drets. Alguns dels drets fonamentals es gaudeixen plenament pel fet de ser
persona, independentment de l’estatus jurídic. Pel gaudi d’altres, en canvi, sí que resulta rellevant
la situació regular o no de la presència a Espanya.
Complerts els requisits administratius, la Llei Orgànica estableix diferents situacions de presència
regular a Espanya dels estrangers:
- Estança —> qui es troba en territori nacional durant un període de temps de ns a noranta
dies.
fi
fi
fi
fi
- Residència temporal —> preveu la permanència en territori nacional durant un període superior
a noranta dies i inferior a cinc anys. Cal obtenir un permís pel qual cal complir certs requisits.
- Residència de llarga duració —> autoritza a residir a Espanya de manera inde nida i a treballar
en condicions d’igualtat amb els espanyols.
- La llei estableix règims especials respecte els estudiants, voluntariat, apàtrides, refugiats i
menors indocumentats.
L’exercici d’activitat laboral o professional exigeix com a regla general autorització administrativa.
L’estança irregular pot portar a l’exercici de potestats de l’Estat tendents a reparar aquella
irregularitat, inclosa l’ordre de sortida i ns i tot l’expulsió, però no pot arribar a negar-se el gaudi
de drets fonamentals bàsics.

VI.EL DRET D’ASIL

Serveix en ocasions en què, al marge de la situació regular o no de l’estranger, la presència de
persones no espanyoles en territori nacional pot respondre a causes particulars o estar envoltada
en circumstàncies especials.
La Llei diferencia dues situacions, la d’asil i la de protecció subsidiària, la nalitat de les quals és
la mateixa en tots dos caos: protegir les persones estrangeres o apàtrides davant riscos per la
seva vida, integritat física o llibertat quan no poden trobar aquesta protecció als seus països de
procedència.

a) Asil
És la protecció que un Estat atorga a una persona considerada refugiada, atenent a la situació de
perseguida a través de determinades formes i per certs motius que pateix en un altre Estat.

b) Protecció subsidiària
És un altre grau de protecció per persones que, sense complir els requisits per obtenir l’asil, hi ha
motius per creure que la tornada al seu país pot suposar un greu risc de patir la mort o altres
amenaces greus contra la seva vida o integritat.
L’atorgament d’asil o de la protecció subsidiària implica la impossibilitat que la persona sigui
retornada o expulsada, l’expedició de documentació, l’autorització de residència i una àmplia
possibilitat d’accés a serveis socials.

VII.EXTRADICIÓ I EUROORDRE
a) Extradició
És la institució jurídica en virtut de la qual una persona perseguida o condemnada per un delicte
pot ser enviada a l’Estat en què és perseguida o ha estat condemnada.
La CE estableix alguns principis bàsics sobre la matèria:
- Reciprocitat —> una persona només pot ser enviada a un Estat que, al torn, en un supòsit
similar, també extradiria el perseguit o condemnat per Espanya.
fi
fi
fi
 - S’exclouen de l’extradició els delictes denominats polítics.
La llei d’extradició passiva concreta molt més els supòsits en què és possible concedir
l’extradició i els límits, així com el conjunt de garanties que envolta aquesta institució. La
regulació té com a nalitat garantir:
- D’una part, que la petició d’extradició no persegueix la repressió de conductes emparades per
l’exercici de drets fonamentals.
- D’una altra part, que en cas que existeixi un il·lícit punible o sospita, que en la persecució i
repressió del dit il·lícit es respectin també els drets fonamentals de l’individu.

b) Euroordre
Juntament amb l’extradició, en l’àmbit comunitari europeu s’ha desenvolupat una tècnica la
nalitat de la qual és la mateixa però que respon a un plantejament més àgil i menys discrecional,
propi d’un espai d’integració jurídica.
El nom tècnic de l’euroordre és ordre europea de detenció i entrega.
L’euroordre permet l’entrega gairebé immediata de persones mitjançant el reconeixement de les
ordres de detenció dictades per jutges de països comunitaris en relació amb la comissió de
determinats delictes, simpli cant així per aquests casos el procediment tradicional d’extradició.
fi
fi
fi
LLIÇÓ 19 - Les garanties dels drets fonamentals I
(Tema 4)
I. LES GARANTIES DELS DRETS FONAMENTALS: TIPUS
a) Necessitat de garanties
L’experiència històrica ha demostrat que, per si sol, el reconeixement en una norma
constitucional no és condició su cient, encara que sí necessària, per l’efectiu respecte dels drets
fonamentals.
El reconeixement dels drets fonamentals ha d’anar acompanyat de la intervenció de mecanismes
jurídics que n’assegurin la protecció efectiva.
La CE, a més de reconèixer els drets fonamentals, estableix un complexe i complet sistema de
protecció i garantia d’aquests.

b) Garanties genèriques i jurisdiccionals

El bloc garantista comprèn diferents mecanismes, els quals, depenent de la seva naturalesa,
poden catalogar-se en dos grans grups.

1. Garanties genèriques
Són mecanismes que atenen, en abstracte, a evitar que l’actuació dels poders públics pugui
comportar un desconeixement o vulneració dels drets fonamentals. El seu objecte fonamental és
evitar que les normes de rang inferior a la CE que desenvolupen drets fonamentals en llevin el
contingut i l’e càcia amb que la CE els pretén dotar.

2. Garanties jurisdiccionals
Són instruments reactius: són oferts als ciutadans perquè, en cada cas singular en què es reputi
produïda una vulneració d’un dret fonamental, puguin acudir a ells i obtenir la preservació del dret
o el restabliment del mateix. El seu objecte no és, doncs, prevenir, sinó oferir la possibilitat de
reaccionar davant les vulneracions dels seus mateixos drets fonamentals.

II. L’APLICACIÓ DIRECTA DELS DRETS FONAMENTALS

Els drets recollits al Capítol 2n del Títol I de la CE són directament aplicables, amb independència
que existeixi o no norma de rang inferior a la CE que els desenvolupi. Aquesta aplicabilitat directa
deriva de la mateixa CE, que estableix que “vinculen a tots els poders públics”.
Amb això s’impedeix que el fenomen conegut com “legislació negativa” (consisteix que, en els
supòsits en què una determinada previsió normativa precisi ser desenvolupada per normes de
rang inferior, no s’arribin a aprovar les dites normes) privi d’e càcia els preceptes constitucionals
reguladors de drets fonamentals.
fi
fi
fi
 La directa aplicabilitat opera de manera combinada amb la Disposició Derogatòria de la CE, de tal
manera que soluciona els problemes plantejats per la situació en què l’absència de
desenvolupament legislatiu postconstitucional coincideix amb l’existència de normes
preconstitucionals reguladores d’un dret fonamental.

III. LA RESERVA DE LLEI

a) En general
La CE exigeix que la regulació de l’exercici dels drets fonamentals es faci, forçosament, per llei.
Amb això, s’impedeix que un altre òrgan que no sigui el legislatiu procedeixi a la regulació de les
condicions de l’exercici dels drets fonamentals.

b) La reserva de llei orgànica

La reserva de llei genèrica es concreta, reforçant-se, en relació amb les llibertats públiques
reconegudes a la Secció 1a del capítol 2n. NOMÉS poden ser desenvolupats mitjançant llei
orgànica els articles compresos entre el 14 i el. 29. Aquesta, per a la seva aprovació o
modi cació, requereix de la votació favorable de la majoria absoluta del Congrés. La CE també
impedeix que els decrets llei afectin els drets i llibertats reconeguts al Títol I.

c) L’abast de la reserva de llei orgànica

La reserva de llei orgànica no implica que la resta de normes jurídiques no puguin incidir en drets
fonamentals. El que la CE pretén és que es desenvolupin per llei orgànica els elements bàsics que
con guren l’exercici del dret fonamental de què es tracti.
D’altra banda, el marge d’actuació de les lleis orgàniques està també limitat. Amb la reserva de
llei orgànica, la CE no pretén altra cosa que assegurar que determinades matèries revesteixin una
especial rigidesa formal.
Però la rigidesa formal va acompanyada d’una limitació material, en prevenció que un abús de la
legislació orgànica bloquegi la posterior actuació del legislador.

IV. EL CONTINGUT ESSENCIAL DELS DRETS FONAMENTALS

a) Concepte
Però ni tan sols el legislador orgànic pot regular amb absoluta discrecionalitat els drets
fonamentals. No es pot donar un desenvolupament legislatiu dels drets fonamentals que en
restringeixi el contingut per sota del nivell constitucionalment previst.
La CE imposa al legislador l’obligació de “respectar el contingut essencial” dels drets
fonamentals, amb la qual cosa s’impossibilita que el desenvolupament legislatiu buidi de
contingut material els preceptes constitucionals.
fi
fi
b) Delimitació
La delimitació d’aquest nucli intangible haurà de fer-se considerant quin és el mínim condicionant
que permet a rmar la subsistència del dret o llibertat i de la possibilitat d’exercir-lo.
Per dur a terme aquesta determinació, existeixen dos criteris:
- El recurs a la noció generalment admesa del que un dret signi ca —> el contingut essencial
d’un dret seria aquell que el fa reconeixible com pertinent a aquella categoria jurídica amb què,
d’acord amb la idea generalment acceptada, es correspon.
- Localitzar aquells interessos la protecció dels quals es persegueix amb el reconeixement del
dret —> és precís dilucidar si els interessos que aquest pretén protegir estan efectivament, real
i concreta protegits pel desenvolupament legislatiu del dret.
Ambdós criteris de determinació del contingut essencial d’un dret no són antitètics ni alternatius,
sinó complementaris.

V. EL DEFENSOR DEL POBLE (Tema 5)

a) Concepte
Es tracta d’un alt comissionat de les Corts Generals, designat per aquestes per la defensa dels
drets compresos al Títol I, podent supervisar l’activitat de l’Administració. La CE es remet a una
llei orgànica per la regulació d’aquest institut.
La regulació constitucional es cenyeix a delimitar el per l de la institució. La seva funció
consisteix bàsicament en la supervisió de l’activitat de l’Administració per detectar possibles
violacions de drets reconeguts al Títol I de la CE i instar a la recti cació de les esmentades
conductes. No gaudeix de competències executives, només de persuasió.

b) Nomenament i organització
El mandat és de 5 anys i és reelegible. La seva designació correspon a les Corts a través d’un
complex procediment que exigeix majoria quali cada a totes dues cambres.
Gaudeix d’un estatut d’independència i se li concedeix autonomia plena per l’exercici del càrrec.
També posseeix les prerrogatives parlamentàries.
La institució s’organitza amb dos Adjunts (Primer i Segon) i es relaciona amb les Corts a través
d’una Comissió mixta Congrés-Senat.

c) Funcions
El seu àmbit de competència s’esté a l’activitat de tota persona que actuï al servei de qualsevol
de les Administracions Públiques. Les actuacions del Defensor del Poble poden iniciar-se d’o ci o
a instància d’una persona natural o jurídica. L’únic requisit formal és la identi cació de qui
acudeix al Defensor del Poble, el procediment evita qualsevol formalisme i persegueix la màxima
accessibilitat.
El Defensor del Poble compta amb facultats inspectores i d’investigació, que inclouen l’obligació
legal de qualsevol càrrec públic de prestar-li la col·laboració que precisi per les seves
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
 investigacions- Només es contempla com a excepció que el Govern acordi no remetre
documents declarats secrets.
La naturalesa no executiva de la seva tasca d’investigació fa que la seva e càcia depengui de les
gestions sobre l’Administració investigada.
El Defensor del Poble pot dirigir-se per escrit al funcionari responsable i al seu superior jeràrquic.
En l’escrit pot formular els suggeriments que estimi oportuns. En cas de tenir coneixement de fets
presumptament delictius, ha de posar-los en coneixement del Fiscal General de l’Estat. També
pot suggerir a l’òrgan legislatiu o Administració competent la modi cació d’aquelles normes el
compliment de les quals pogués provocar situacions injustes. Per últim, també té la facultat
d’interposar recursos d’inconstitucionalitat i d’empara, sense restringir-la exclusivament a l’àmbit
de competència del Defensor del Poble, que és la defensa dels drets i llibertats davant l’actuació
de l’Administració (és a dir, pot interposar aquests recursos respecte qualsevol àmbit).
Anualment ha d’informar les Corts de la tasca realitzada.

d) Institucions anàlogues de les CCAA

A aquestes institucions se’ls restringeix l’àmbit d’actuació a la supervisió de l’Administració
pública de la pròpia CCAA. No obstant això, la competència del Defensor del Poble s’esté a la
supervisió de l’activitat de les Administracions públiques autonòmiques. Els òrgans similars a les
CCAA han de coordinar les seves funcions amb les del Defensor del Poble.

VI.LA SUSPENSIÓ DELS DRETS FONAMENTALS

a) Perspectiva general
Per ocasions en què es produeixen situacions que pertorben la convivència pací ca i la normalitat
constitucional, el mateix ordenament preveu mecanismes de reacció per enfrontar-se amb la crisi
amb la nalitat de mantenir el sistema establert. Així sorgeix l’anomenat “dret d’excepció”.
Les característiques fonamentals que posseeixen les situacions d’excepció són les següents.
- El contingut del Dret d’excepció es concreta en la limitació o suspensió de l’exercici de
determinats drets fonamentals (llibertats públiques) i modi cació de l’esquema habitual de
distribució de funcions entre els poders de l’Estat: es dona un augment de les facultats del
Poder Executiu. Alhora però, també busca garantir el funcionament democràtic, de manera que
es prohibeix la dissolució del Congrés durant la vigència de la situació en qüestió. Si es declara
algun dels estats excepcionals quan les Cambres no estiguessin en període de sessions,
aquestes quedaran automàticament convocades; i, en cas que s’esgotés el mandat del
Congrés durant la vigència d’un dels estats d’excepció, la Diputació Permanent n’ha d’assumir
les competències.
- El Dret d’excepció ha de ser estrictament transitori: només és aplicable mentre duri la situació
de crisi.
- La nalitat del Dret d’excepció és la superació de la crisi que el justi ca, per tal de tornar a la
situació de normalitat. Això explica que el dret d’excepció de vegades es quali qui com a
“garantia de la Constitució”.
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
 - Els poders excepcionals no poden ser il·limitats. en conseqüència, el mateix ordenament jurídic
xa quins són els drets que poden suspendre’s i les facultats amb què compten els poders de
l’Estat.
- L’és dels poders excepcionals ha de ser proporcional. Això explica que la CE distingeixi tres
supòsits de situacions d’excepció: estat d’alarma, d’excepció i de setge. La proporcionalitat
dels poders excepcionals es projecta també territorialment, de manera que si la situació
excepcional només afecta una part del territori, l’aplicació dels dits poders només s’haurà
d’aplicar en aquella zona.
- El Dret d’excepció sempre ha de ser interpretat de manera restrictiva.
La regulació sobre la matèria es concreta en tres esglaons normatius:
- Arts. 55.1 i 116 CE —> marc general
- Llei orgànica —> completa el marc general
- La norma que es dicti en cada cas ha de concretar quin és el règim jurídic aplicable, havent de
respectar sempre el mencionat marc global.

b) Les situacions excepcionals a la Constitució

Existeixen tres situacions excepcionals diferents: estat d’alarma, d’excepció i de setge. La
diferència existent entre les tres radica no tant en la major o menor gravetat de la crisi, sinó més
aviat en la naturalesa d’aquesta crisi.

c) L’estat d’alarma
Està previst per quatre supòsits diferents:
- Catàstrofes, calamitats o desgràcies públiques
- Crisis sanitàries
- Paralització de serveis públics essencials quan no es puguin garantir
- Situacions de desabastiment de productes de primera necessitat
La declaració de l’Estat d’alarma correspon al Govern; el termini màxim de duració és de 15 dies
prorrogables amb autorització del Congrés.
Quant als efectes, no suposa pròpiament una suspensió de l’exercici de drets fonamentals,
encara que sí que poden establir-se certes limitacions al seu exercici. L’efecte fonamental és la
concentració de tot el personal de les Administració Públiques sota la direcció d’una sola
autoritat: el Govern o el President de la CA per delegació del primer.

d) L’estat d’excepció
Està previst com a instrument de reacció davant de crisis que generen alteracions greus de
l’ordre públic intern. A la llei orgànica no es taxen els supòsits en què es pot decretar, només
exigeix que existeixi una greu alteració de l’ordre públic sense que sigui possible restablir-lo
mitjançant l’exercici de potestats ordinàries.
La iniciativa per declarar-lo correspon al Govern, el qual haurà de sol·licitar autorització al
Congrés. En aquesta sol·licitud han de gurar els efectes, mesures a adoptar, àmbit territorial i
fi
fi
 temporal, i quantia màxima de les sancions que puguin imposar-se; el termini màxim de vigència
és de 30 dies prorrogables.
Quant els efectes, aquest estat pot implicar la suspensió dels següents drets:
- Garanties de llibertat i seguretat personal regulades a l’art 17
- Inviolabilitat del domicili i secret de les comunicacions
- Llibertats de residència i circulació interior i exterior
- Llibertats d’expressió i informació i prohibició del segrest de mitjans d’informació
- Drets de reunió i manifestació
- drets de vaga i con icte col·lectiu
- Establiment d’un règim jurídic especial a aplicar als estrangers
- Adopció de mesures extraordinàries relacionades amb determinats béns i activitats
Durant la vigència de l’estat d’excepció poden aplicar-se les mesures previstes per l’estat
d’alarma si com a conseqüència de l’alteració de l’ordre públic sorgeix alguna de les
circumstàncies que justi quen la declaració de l’Estat d’alarma.

e) L’estat de setge
La seva nalitat és reaccionar davant de crisis que impliquen un atemptat directe contra la
identitat de l’Estat i del seu ordenament. La llei orgànica diu que es pot aplicar “quan es produeixi
o amenaci a produir-se una insurrecció o acte de força contra la sobirania o independència
d’Espanya, la seva integritat territorial o l’ordenament constitucional, que no pugui resoldre’s per
altres mitjans”.
Té una estreta connexió amb el que es coneix com situació de guerra, però l’estat de setge no
només és susceptible de ser decretat davant d’una situació bèl·lica o prebèl·lica.
El declara el Congrés dels Diputats per majoria absoluta dels seus membres a proposta del
Govern, i se n’ha d’establir l’abast temporal, territorial i material de la declaració. Pot durar tant
com exigeixi la situació de crisi.
Les mesures que es poden adoptar en la declaració de l’estat de setge en relació amb els drets
fonamentals són les mateixes previstes pels estats d’alarma i d’excepció; només s’afegeix la
possibilitat de suspendre les garanties del detingut previstes per l’article 17.3 de la CE.
La característica bàsic de l’estat de setge és la militarització de l’actuació del poder públic,
suposa el sotmetiment a l’autoritat i disciplina militar de l’actuació del poder públic, sempre sota
la direcció del Govern. Això es tradueix, entre altres coses, en la utilització del “ban” com a
tècnica normativa i en el sotmetiment de determinades conductes delictives a allò disposat pel
Codi de Justícia Militar.

f) La suspensió individualitzada de drets fonamentals

La CE va afrontar la necessitat d’atorgar als poders públics instruments d’actuació que
permetessin una acció de lluita contra el terrorisme més e caç, incorporant als efectes la
denominada suspensió individualitzada de drets. Aquests són:
- Termini màxim de detenció preventiva sense posada a disposició judicial
fi
fl
fi
fi
- Inviolabilitat del domicili
- Secret de les comunicacions
La regulació constitucional es caracteritza per:
- Es tracta d’una legislació limitada tant quant als destinataris com quant a les mesures que es
permeten. Ambdós elements s’han d’interpretar de manera restrictiva.
- La utilització d’aquest mecanisme està envoltada de diverses garanties encaminades a
preveure possibles abusos, per això s’imposa la intervenció judicial i el control parlamentari.
LLIÇÓ 20 - Les garanties dels drets fonamentals II.
Les garanties jurisdiccionals (Tema 5)
I. LA PROTECCIÓ JUDICIAL DE DRETS FONAMENTALS
a) Concepte
A més de les garanties genèriques, la CE també preveu uns mecanismes especí cs de tutela dels
drets fonamentals pels casos concrets en què es puguin considerar vulnerats. Els drets
fonamentals són defensables davant la jurisdicció ordinària, exercint el dret a la tutela judicial
efectiva. Però la CE ha volgut proporcionar mecanisme extraordinaris de protecció:
- Bé per part dels òrgans judicials ordinaris —> a través “d’un procediment basat en els principis
de preferència i sumarietat”,
- O per part del TC, mitjançant el “recurs d’empara constitucional”.
D’altra banda, el procés d’internacionalització té conseqüències, de manera que les garanties
internacionals despleguen els seus efectes en l’àmbit intern.
La protecció judicial dels drets fonamentals arrenca a l’art. 53.2 de la CE.
Aquest mandat exclou de la categoria de dret subjectius de directe origen constitucional els
“principis rectors” recollits al Capítol 3r del Títol I. La protecció prevista a l’art. 53.2 es limita als
drets recollits als articles 14 a 30.

b) Desenvolupament
El sistema de mecanismes judicials de protecció dels drets i llibertats consagrats als articles 14 a
30, en lloc d’establir un aúnica acció, el que s’ha fet és establir procediments especí cs a cada
ordre jurisdiccional. No existeix un jutge especial dels drets fonamentals, de manera que la vida a
seguir dependrà exclusivament de la matèria de què es tracti segons les regles de repartiment
entre els diferents ordres jurisdiccionals.
Juntament a aquests “desenvolupaments” sectorials , però generals en el seu àmbit, existeixen
algun smecanismes processals especí cs que serveixen per protegir determinats drets
fonamentals, entre els quals es poden destacar:
- Habeas corpus
- Dret de recti cació
- Dret de reunió i manifestació
- Recursos contenciosos electorals
- Protecció civil a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge
Les lesions dels drets fonamentals que procedeixin d’òrgans judicials, tant in procedendo com in
iudiciando, no posseeixen cap mecanisme especí c únic de protecció, sinó que caldrà procurar-
ne la reparació mitjançant els corresponents recursos que en cada cas procedeixin.
Un nou mecanisme de protecció dels drets fonamentals que ve a tancar la garantia que ofereixen
els jutges i tribunals ordinaris és la nul·litat d’actuacions, la qual permet reparar qualsevol
fi
fi
fi
fi
fi
 vulneració dels drets fonamentals als quals es refereix l’art. 53.2 de la CE davant l’autoritat judicial
a la qual s’imputa la dita vulneració.

c) Característiques generals del desenvolupament

Els procediments creats en desenvolupament de l’art. 53.2 de la CE són procediments
d’excepció, i ho són en un triple sentit:
- Són diferents als procediments ordinaris.
- Tenen un objecte material concret i excepcional: la protecció dels drets fonamentals.
- Qui els fa servir té una sèrie d’avantatges processals respecte de la seva posició als
procediments ordinaris.
Per garantir un bon ús d’aquest procediment existeix una fase d’admissió.
La segona nota que caracteritza aquests procediments és la sumarietat, mandat constitucional
que es pot dir que queda satisfet amb l’existència d’un procediment excepcional i especí c,
caracteritzat per les notes de sumarietat i urgència.
El tercer principi és el de preferència. Això vol dir que els òrgans judicials hauran de tramitar, en
primer lloc, les demandes que es presentin per aquesta via reclamant la protecció d’un dret
fonamental.
La sumarietat i la preferència es manifestes al terreny processal en dos sentits concrets:
impliquen habitualment l’establiments de terminis més curts que els generals i repercuteixen en la
supressió de tràmits prescindibles (simpli cació del procediment).
Finalment, la protecció jurisdiccional dels drets fonamentals pot instar-se a través de les vies
previstes en la legislació ordinària, i no de manera forçosa mitjançant el procediment especial.
Així doncs, hi ha dues vies de protecció jurisdiccional, i el demandant pot triar entre una o altra, o,
ns i tot, prosseguir simultàniament tots dos,

II. REGULACIÓ LEGAL

No resulta possible exposar sistemàticament tota la seva regulació, encara que sí que se’n poden
resumir els elements comuns.

a) Àmbit material
Té una cobertura total: acull totes les pretensions sempre que es basin en conculcació de drets
fonamentals. No estableix distincions en raó que l’eventual violació procedeixi dels poders públic
o de particulars.
La CE estableix un mínim de drets, els trobats entre els articles 14 i 30 que, en tot cas, han
d’ésser objecte de protecció judicial mitjançant un procediment accelerat, però això no impedeix
al legislador estendre aquesta via processal a altres drets diferents dels enumerats a l’art 53.2.

b) Legitimació
La CE no preveu res al respecte de qui té legitimació per iniciar l’empara judicial, a diferència del
que succeeix amb l’empara constitucional. El legislador gaudeix de capacitat de maniobra,
fi
fi
fi
 encara que aquesta no és absoluta. En primer lloc, encara que la CE faci servir l’expressió
“qualsevol ciutadà”, aquesta s’ha d’entendre com referida a qualsevol persona. D’altra banda, la
legitimació s’esté tant a les persones físiques com a les jurídiques, en la mesura que aquestes
siguin titulars de drets fonamentals.

c) Terminis
Una de les característiques dels procediments judicials de protecció de drets fonamentals és la
celeritat amb què aquests s’han de tramitar, tant pel que fa als terminis per iniciar els
procediments com per tramitar-los i resoldre’ls: en tot cas aquests terminis són inferiors al dels
procediments ordinaris.

d) Procediment
Aquest té unes característiques pròpies:
- Acurtament dels terminis
- Tràmit d’admissió més rigorós que al procediment ordinari
- L’adopció de mesures cautelars presenta peculiaritats, ja que per la seva condició de drets
fonamentals han d’obtenir una protecció ja cautelar.
- En l’ordre laboral hi ha una característica singular —> en casos on es dedueixi una violació de
la llibertat sindical o una discriminació per raó de sexe, correspon a la part que suposadament
els va conculcar demostrar “su cientment” que les mesures adoptades han tingut una
justi cació objectiva i raonable i són proporcionals; contràriament, s’entendrà que es va produir
una vulneració dels citats drets fonamentals.

III. LA PROTECCIÓ DAVANT ELS PODERS PÚBLICS I DAVANT ELS

PARTICULARS
Tradicionalment, els mecanismes de protecció dels drets fonamentals s’han enfocat a possibles
vulneracions per part dels poders públics, ja que són els que poden fer un ús abusiu de es
facultats que tenen conferides. Tot i així, la protecció dels drets està articulada, també, davant els
particulars. Aquest fet planteja l’interrogat de quina és l’e càcia dels drets fonamentals davant els
particulars. A la CE, els drets fonamentals apareixen com una limitació dels poders públics, de
manera que la força vinculant dels drets mencionats es projecta sobre els poders públics i no
(com a mínim directament) sobre els ciutadans.
Però aquí cal fer un matís important. La CE senyala al seu article 9.1 que “els ciutadans i els
poders públics estan subjectes a la CE i a la resta de l’ordenament”, establint així una expressa
relació de subjecció de la ciutadania als mandats constitucionals. En , la força normativa de la
CE es projecta sobre tots els integrants de la col·lectivitat, i els drets fonamentals es con guren
com un mandat dirigit a la mateixa col·lectivitat.
Aquesta concepció ha estat també recollida al pla legislatiu a la LOPJ. I també el TC ha atorgat la
seva empara davant de violacions de drets fonamentals procedents de particulars, encara que de
manera indirecta.
fi
fi
fi
fi
fi
El posicionament quant a aquesta qüestió de la jurisprudència constitucional es pot resumir de la
següent manera: els drets fonamentals protegeixen a tots davant de tots, amb independència de
la seva naturalesa pública o privada; en cas de conculcació d’un dret fonamental els poders
públics en general, i els jutjats i tribunals en particular, han de preservar o restablir el dret violat; si
així no ho fessin, la seva decisió és atacable, ns i tot, davant el TC.
Una qüestió diferent és que l’e càcia i l’abast dels drets fonamentals pugui variar en funció de la
naturalesa de les relacions jurídiques depenent si aquesta és juridicopública o juridicoprivada.
Però això no signi ca que en unes siguin e caces i en d’altres no, sinó que aquesta e càcia pot
veure’s matisada.

IV. L’EMPARA CONSTITUCIONAL: IDEES GENERALS I REMISSIÓ

Els drets reconeguts als articles 14 a 30 són objecte de protecció, a més de per l’empara judicial,
a través de l’empara constitucional. Aquesta es con gura com una garantia especí ca dels drets
fonamentals. És l’últim instrument, a l’àmbit nacional, de reacció davant d’una possible vulneració
d’un dret fonamental.
L’òrgan davant del qual es residencia és el TC, i es tracta d’un instrument processal excepcional
subsidiari la decisió del qual no és susceptible d’impugnació.

V. LA PROTECCIÓ INTERNACIONAL
El procés d’internacionalització arriba als drets fonamentals. D’una banda, el reconeixement dels
drets fonamentals no es limita a l’àmbit intern, sinó que es veuen proclamats en nombrosos
convenis i instruments internacionals. Bona part d’aquests incorporen mecanismes de garantia i
protecció dels drets. En la mesura que Espanya rati ca aquests convenis, accepta també els
mecanismes de protecció que incorporen, cosa que suposa un nou esglaó de garantia dels drets.
Hi ha dos mecanismes de protecció especialment importants pel que fa a la seva rellevància
interna:

a) Comitè internacional de l’ONU

Pot examinar queixes dirigides pels particulars contra els estats. No obstant això, les seves
decisions no tenen caràcter jurisdiccional.

b) Tribunal Europeu de Drets Humans

Com que Espanya és signatària del conveni Europeu dels Drets Humans i les Llibertats
Fonamentals de la Persona (CEDH), queda subjecta tant als drets consagrats en aquest com a la
jurisdicció del TEDH, que és l’òrgan jurisdiccional encarregat de la protecció dels drets recollits al
CEDH.
Per acudir al TEDH s’ha de respectar el principi de subsidiarietat i haver esgotat prèviament totes
les vies internes, inclòs el TC.
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
Encara que les sentències del TEDH tenen un efecte merament declaratiu, el TC ha estimat que,
en ocasions, constatada una lesió de drets pel TEDH, aquesta ha de ser reparada en l’àmbit
intern.
LLIÇÓ 5 - Les fonts internacionals i supranacionals
(Tema 6)
I. ELS TRACTATS INTERNACIONALS
Un tractat internacional suposa l’assumpció per part dels seus signataris de les obligacions
derivades del mateix des d’una doble dimensió jurídica:
- Des del punt de vista internacional —> compromís de complir allò pactat
- Des del punt de vista estatal —> acceptació dels efectes interns derivats del compromís
Això fa que aquests tinguin un doble règim:
- Aspectes internacionals —> regulats a la Convenció de Viena sobre Dret dels tractats
- Perspectiva interna —> CE (arts. 93 - 96) i Llei de Tractats

a) La conclusió dels tractats internacionals

La potestat de concloure tractats internacionals correspon bàsicament al Govern de la Nació,
com a titular de la direcció de la política exterior. És l’encarregat de preparar, negociar i concloure
els tractats, encara que hi ha casos en què també es preveu la intervenció de les Corts Generals
de diferents maneres. Hi ha tres tipus de tractats internacionals segons la intervenció de les
Corts.

1. Art 93
Es preveu pels casos en què hi ha una cessió de l’exercici de la sobirania a un ens supranacional.
Aquests tractats s’han d’autoritzar mitjançant llei orgànica.

2. Art 94.1
La prestació de consentiment de l’Estat a determinats tractats exigeix autorització parlamentària,
atorgada per ambdues cambres, encara que no adopta forma de llei. S’exigeix en els següents
supòsits:
- Tractats que posseeixin caràcter polític
- Els que tinguin caràcter militar
- Els que afectin a la integritat territorial de l’Estat o als drets i deures fonamentals establerts al
Títol I de la CE
- Els que impliquin obligacions nanceres per la Hisenda Pública
- Els que suposin una modi cació o derogació d’alguna llei, o exigeixin mesures legislatives
d’execució

3. Art. 94.2
Casos en què el Govern només ha d’informar les Cambres. Està pensat pels tractats
d’importància menor.
——
fi
fi
 Així doncs, la intervenció parlamentària en el procés de conclusió de tractats internacionals està
assegurada a l’ordenament espanyol en tots aquells tractats que posseeixin certa
transcendència. La intervenció parlamentària s’ha de limitar a l’acceptació o rebuig del text pactat
pel Govern; només excepcionalment aquestà podrà introduir reserves al tractat.
En cas de discrepància entre les Cambres es crea una Comissió Mixta per resoldre-les; si no
prospera, el congrés ho podrà autoritzar per majoria absoluta.
També es reconeix a les CCAA la possibilitat de participació en la celebració de tractats
internacionals que les concerneixin. De la mateixa manera, els acords internacionals
administratius poden adoptar-se pels organismes previstos, i els acords internacionals no
normatius poden adoptar-se per qualsevol dels subjectes de Dret públic amb competència.

b) Els tractats internacionals com a font del Dret

El tractat obliga a l’Estat des de la seva publicació o cial, que és el moment en què s’incorpora
plenament a l’ordenament intern.
La posició infraconstitucional dels tractats internacionals es manifesta per la possibilitat que
siguin sotmesos a control de constitucionalitat, sense perjudici de les remissions que la mateixa
Constitució fa a certs tractats, com en el cas de l’art. 10.2, en què s’estableix els tractats i acords
internacionals sobre drets fonamentals i llibertats públiques rati cats per Espanya com a cànon
interpretatiu de la CE.
No es pot donar l’existència d’una contradicció entre ambdues normes ja que, en el cas d’existir
dit contradicció, l’Estat no pot invocar-la per eludir les seves responsabilitats internacionals. La
contradicció impedeix la rati cació del tractat en qüestió, de manera que si aquesta es vol dur a
terme, cal modi car la CE. Si malgrat l’anterior previsió es rati ca un tractat contrari a la CE, el
tractat és susceptible de ser declarat inconstitucional, cosa que portaria aparellada la seva
ine càcia interna, però no exonerarà l’Estat espanyol de la responsabilitat internacional en què
pogués incórrer per no aplicar un tractat rati cat, però no vàlid d’acord amb l’ordenament intern.
Les normes jurídiques contingudes als tractats internacionals vàlidament celebrats i publicats
o cialment prevaldran sobre qualsevol altra norma de l’ordenament intern en cas de con icte
entre elles, a excepció de les normes de rang constitucional.

II. L A I N T E G R A C I Ó S U P R A N A C I O N A L : E L S E U S E N T I T
CONSTITUCIONAL
El principi que inspira les organitzacions internacionals és la cooperació entre els Estats.
La introducció de la idea d’integració a les relacions internacionals té com a una de les
conseqüències el qüestionament, en certa manera, del tradicional principi de sobirania de l’Estat,
que es traduïa, entre d’altres coses, en la impossibilitat que normes emanades fora de l’Estat
poguessin tenir e càcia interna, ja que l’Estat era titular de tots els poders. La integració
supranacional suposa una revisió de la tradicional concepció de la sobirania externa de l’Estat, ja
que implica que determinats poders són exercits per l’ens supranacional.
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fl
 En el cas espanyol, el que se cedeix a aquest ens supranacional no és la competència en si, sinó
el seu exercici, de manera que la titularitat segueix vinculada a la sobirania de l’Estat.

III. LA UNIÓ EUROPEA

Una de les característiques de la UE és la creació dins d’ella d’un autèntic ordenament jurídic
obligatori que s’imposa als seus Estats membres, havent d’articular-se amb els ordenaments
nacionals.
Tot l’entramat jurídic institucional generat a les últimes dècades es troba uni cat a la UE,
formalitzada al Tractat de la UE, i l’actuació del qual es regula al Tractat de Funcionament de la
UE.

a) Organització interna
Són cinc les institucions que hi destaquen:
- Parlament Europeu —> òrgan de representació “dels pobles dels Estats”. Exerceixen el control
polític sobre la Comissió, l’aprovació dels Pressupostos de la Comunitat i participa de la funció
legislativa.
- Consell Europeu —> compost pels Caps d’Estat o de Govern dels Estats membres, per un
President i pel President de la Comissió. Compleix la funció d’impuls polític de la UE.
- Consell —> òrgan compost per representants dels governs dels Estats membres. Posseeix el
poder de decisió i competències legislatives. Es reuneix per àrees d’activitat.
- Comissió —> és una mena “d’executiu” de la Unió que assegura el compliment dels tractats al
dia a dia. Compleix una funció d’impuls de la integració i està presidida per un col·legi de
Comissaris, encapçalats per un President.
- Tribunal de justícia —> òrgan jurisdiccional, independent, que garanteix el respecte dels
Tractats i uni ca la interpretació de l’ordenament europeu.
Juntament a aquests òrgans, n’hi ha d’altres de caràcter complementari.

b) Les competències de la UE
El repartiment de poder entre la UE i Estats es basa en els següents principis
- Principi d’atribució —> la Unió exerceix exclusivament les competències cedides pels Estats.
Però el marge interpretatiu a l’hora de concretar exactament les matèries cedides planteja
con ictes que el Tribunal de Justícia ha de resoldre.
- Principi de subsidiarietat —> EN aquelles competències que no siguin competència exclusiva
de la UE, aquesta només podrà intervenir si l’acció dels Estats membres no pot servir per
assolir els objectius perseguits.
- Principi de la proporcionalitat —> exigeix a la UE que en la seva acció no excedeixi d’allò
necessari per assolir els objectius del Tractat.
fl
fi
fi
 IV. L’ORDENAMENT JURÍDIC EUROPEU (COMUNITARI) I LA SEVA
ARTICULACIÓ AMB EL DRET INTERN
L’ordenament comunitari està compost d’una varietat de fonts d’abast i naturalesa diferent:
- Dret originari o primari —> són les normes bàsiques, formades pels Tractats Constitutius de la
UE, integrats bàsicament pel TUE i el TFUE.
- Dret derivat —> es troba per sota de l’anterior, està format per:
• Directives —> xen les grans línies de la regulació d’una matèria i obliga l’Estat membre
destinatari pel que fa al resultat que s’ha d’aconseguir, deixant però a les autoritats
nacionals l’elecció de la forma i els mitjans-
• Reglaments —> no s’han de confondre amb les normes internes amb la mateixa
denominació. Donen als Estats un marge d’acció mínim, ja que és obligatori en tots els seus
elements i directament aplicable a cada Estat membre.
Existeixen problemes d’articulació amb els ordenaments nacionals: tots dos són ordenaments
autònoms, amb camps d’actuació propis, i així ho ha assenyalat el TJUE i els tribunals estatals.
Dos són els grans principis que informen l’articulació, els quals han estat assumits per la
jurisprudència espanyola.

a) El principi d’efecte directe

Aquest principi de Dret de la Unió estableix que bona part d’aquest està integrat per normes
generadores de drets i obligacions que han de ser aplicades per totes les autoritats europees i
nacionals, inclosos jutges i tribunals. De fet, amplis sectors de l’ordenament de la UE no
exigeixen cap mesura per part de l’Estat per poder ser aplicats. Les regles del Dret Comunitari
han de desplegar la plenitud dels seus efectes de manera uniforme a tots els Estats membres
L’efecte directe només es predica respecte els reglaments, encara que s’ha estès a sectors dels
Tractats constitutius i a moltes directives, així com a altres fonts del Dret de la Unió. Correspon al
TJUE determinar si una norma de Dret de la Unió gaudeix d’efecte directe. Per a això, si els
òrgans judicials estatals dubten sobre si una norma posseeix aquest efecte o no poden dirigir-se
al TJUE amb una qüestió prejudicial.

b) El principi de primacia
Signi ca que davant un con icte entre Dret de la UE i i Dret estatal, els operadors jurídics han
d’aplicar sempre de forma preferent la norma europea: una vegada que els Estats membre han
cedit l’exercici de part de les seves competències a la UE, l’actuació d’aquesta no es pot veure
condicionada per una norma o decisió d’un d’ells.
La regla de la primacia ha de ser efectiva amb independència de quin sigui el rang de la norma
estatal. Per això, davant d’una contradicció entre Dret de la UE i llei estatal ha de prevaldre el
primer: l’autoritat judicial ha de no aplicar la llei estatal sense necessitat de “demanar o esperar la
remoció prèvia per via legislativa o mitjançant qualsevol altre procediment constitucional”.
Els principals problemes que s’han plantejat han estat entre normes de la UE i normes internes
constitucionals, en especial amb preceptes relatius a drets fonamentals i a d’altres principis
fi
fi
fl
 bàsics de l’Estat Social i Democràtic de Dret. El TC ha assenyalat que les normes de la UE no
poden prevaldre sobre drets fonamentals constitucionalment reconeguts, ni vulnerar altres
principis bàsics, com el principi democràtic. D’altra banda, el TJUE ha mantingut que les normes
de Dret de la Unió han de prevaldre sobre qualsevol norma interna, amb independència del seu
rang.
A Espanya, la Carta de Drets Fonamentals es considera paràmetre interpretatiu dels mateixos
drets fonamentals consagrats a la CE.
Respecte del principi democràtic, l’estructura de la UE no reprodueix els sistemes de legitimació
democràtica de l’Estat actual.

c) El principi d’autonomia institucional

L’actuació de la UE suposa, en general, la imposició d’obligacions per l’Estat. La tasca
d’execució és la obligació genèrica que correspon complir als Estats membres.
Per determinar quins són els instruments interns que han de fer-se servir per executar el Dret de
la UE regeix el principi d’autonomia institucional. La pertinença a la UE suposa el compromís i
l’obligació de complir amb les exigències que estableix, però aquesta no pot imposar el mode
com les exigències s’han de complir, ja que això correspon determinar-ho a l’ordenament
nacional.
El principi d’autonomia institucional suposa que a l’Estat li correspon, segons les normes
internes, determinar qui ha de complir dins d’ell una obligació europea i a través de quins mitjans.
Hi ha diverses manifestacions d’aquest principi:
- Quina és l’autoritat nacional que ha d’executar el Dret de la UE es determina segons les
normes constitucionals, tant pel que fa a la naturalesa de l’autoritat (poder legislatiu o executiu)
com al seu àmbit territorial (autoritat central o autonòmica).
- L’elecció dels instruments mitjançant els quals ha de procedir-se a executar el Dret de la UE.
Són també normes internes que regulen el sistema de fonts les que han de seguir-se a l’hora
de concretar si una determinada mesura imposada per la pertinença a la UE s’ha d’adoptar per
llei, reglament, etc.
En cap cas l’autonomia institucional no pot servir d’excusa o explicació per justi car un
incompliment: la responsabilitat dels Estats membre és única i objectiva.

V. INTEGRACIÓ EUROPEA I CONSTITUCIÓ

No es poden autoritzar tractats que contradiguin obertament la CE, per tant, quan existeixi una
autèntica contradicció entre tractat i CE no és possible rati car el tractat en qüestió a no se que
prèviament es procedeixi a la reforma de la norma fonamental.
El TC, juntament amb els límits explícits a la cessió de l’exercici de competències a la Unió, ha
identi cat una sèrie de límits constitucionals implícits, que són els vinculats als principis i valors
bàsics del sistema constitucional. La cessió de l’exercici de competències de facultats sobiranes
de l’Estat és únicament acceptable en la mesura que el Dret europeu siguin compatible amb els
principis fonamentals de l’Estat social i democràtic de Dret establert per la Constitució nacional.
fi
fi
fi
El TC, de manera extraordinària, es reserva la competència d’enjudiciar la possible contradicció
entre el Dret de la Unió i la CE, en casos extrems de contraposició entre el Dret de la Unió i les
estructures constitucionals bàsiques.
En tercer lloc, el TC permet acceptar que, encara que el Dret de la Unió no pot modi car la CE, sí
té un efecte modulador dels seus continguts.
A part, el TC fa la interpretació sobre l’abast d’alguns drets fonamentals acudit a elements
normatius i jurisprudencials propis del Dret de la Unió.

fi
LLIÇÓ 8 - La clàusula general d’igualtat (Tema 7)
I. INTRODUCCIÓ
La CE conté al seu article 14 una clàusula general que estableix la igualtat de tots els espanyols
davant la llei i prohibeix realitzar discriminacions per raons o condicions personals o socials. La
seva ubicació la con gura com l’autèntic pòrtic del Capítol II del Títol I.
La igualtat davant la llei era una de les reivindicacions fonamentals dels revolucionaris liberals. Es
tractava però, d’una igualtat purament formal: una identitat de posició dels ciutadans davant la
llei, una equiparació dels efectes i l’abast de la llei.
Això obeïa al fet que a la societat estamentals de l’Antic Règim existia una pluralitat
d’ordenaments i de posicions jurídiques: la llei aplicable i el tribunal que l’aplicava eren diferents
segons la condició personal del destinatari.
D’aquesta manera, la igualtat davant la llei tenia més a veure amb els efectes de la llei que amb la
igualtat dels ciutadans.
Aquest concepte d’igualtat ha experimentat notables transformacions que han redundat en una
superació del seu caràcter purament formal. Aquest procés de transformació va començar, de
manera signi cativa, amb la generalització del modern sistema tributari, en què és generalment
admès el principi de progressivitat.
Cada vegada més es va superant el concepte formal d’igualtat davant la llei i es va endinsant al
d’igualtat material, això és, igualtat en la llei. Això ha suposat la ruptura, com a mínim parcial, dels
caràcters d’universalitat, generalitat, abstracció i duració de la llei, en admetre’s lleis sectorials o
singulars, temporals i les lleis diferenciadores. Aquest fenomen ve determinat per la constatació
que les situacions reals dels individus i dels grups no són iguals.

II. LA IGUALTAT COM A DRET

Es recull a l’art. 14 de la CE. No és només un principi, sinó un autèntic dret subjectiu que pot, per
tant, ser invocat davant dels tribunals.
La igualtat està constitucionalment con gurada com un dret bifront: com a dret dels ciutadans i
com a obligació i límit d’actuació pels poders públics.
Es tracta d’un dret típicament relacional: és difícil concebre’l com un dret autònom, ja que no es
viola la igualtat en abstracte, sinó en relació amb qualsevol dret amb contingut material. Per això
el dret a la igualtat revesteix un caràcter genèric i horitzontal. D’altra banda però, no és un dret a
ser igual als altres, sinó a ser tractat igual que els qui es troben en una situació idèntica en
qualsevol àmbit de les relacions socials.
En segon lloc, la igualtat també és una obligació constitucionalment imposada als poders públics,
obligació consistent a tractar iguala aquells qui es troben en una situació igual de fet. Guarda una
estreta relació amb la interdicció d’arbitrarietat.
La igualtat també es con gura com un límit a l’actuació dels poders públics.
fi
fi
fi
fi
 III. LA IGUALTAT DAVANT LA LLEI
El primer efecte del dret a la igualtat és que la llei ha de posseir, en principi, certs trets que
assegurin la igualtat de tracte a tothom: a més d’universal ha de ser també general i abstracta:
s’ha d’elaborar per a la generalitat i no per a un grup o grups de ciutadans; ha de ser duradora,
tenir-ne vocació: no poden haver-hi lleis elaborades per situacions concretes; per últim, cal
excloure les lleis particulars o especials: amb destinataris concrets.
Però el principi de generalitat de la llei pot ser trencat quan es trobi objectivament i raonable
justi cat pels fets: les lleis particulars s’han de fonamentar en circumstàncies que facin
constitucionalment admissible una regulació particular.

IV. LA IGUALTAT EN LA LLEI

a) Igualtat material, igualtat de tracte i diferència raonable
El principi d’igualtat suposa que la llei ha de tractar tots els ciutadans per igual. L’art. 14 imposa
així la igualtat en la llei: la llei ha de tractar a tothom de la mateixa manera.
Ara bé, és un fet incontestable que la realitat està plena de situacions concretes i especí ques i
que els ciutadans i els grups socials es troben, en realitat, en una situació de desigualtat entre
ells: podran ser iguals davant la llei, però en realitat no ho són. Aquesta desigualtat de fet està
constitucionalment contemplada a l’art. 9.2 de la CE, quan institueix als poders públics en
l’obligació de promoure les condicions perquè la igualtat dels individus i els grups sigui real i
efectiva, cosa que suposa l’admissió que avui no ho és: d’aquest reconeixement sorgeix
l’atribució als poders públics d’una funció promocional encaminada a la plasmació d’una igualtat
real. Sorgeix així una aparent contradicció
És precís admetre que les exigències del principi d’igualtat com a tracte igual a tots no són
absolutes, sinó que s’han de modular en funció de les exigències contraposades de la realitat,
que requereix una actuació dels poders públics i del legislador en particular que atengui les
necessitats socials tal com es presenten. Aquesta relativització del principi d’igualtat té un límit, i
és la prohibició de discriminació. El legislador haurà de tractar de superar les desigualtats socials
d’individus i col·lectius, però sense tractar de maners discriminatòria cap ciutadà afectat per
l’activitat legislativa en qüestió. La qüestió és determinar els límits entre el tracte desigual i el
tracte discriminatori.
No qualsevol tracte desigual és discriminatori: només ho és el tracte desigual no basat en causes
objectives o raonables. És a dir, els poders públics estan obligats a promoure les condicions
perquè la igualtat sigui real i efectiva, però tenen vedada, en la seva actuació, l’arbitrarietat. Per
tant, el principi de la igualtat limita l’actuació del legislador. La justi cació objectiva i raonable és,
per consegüent, allò que permet quali car una actuació del legislador com diferenciadora i
constitucionalment justi cada o com arbitrària i, per tant, constitucionalment inadmissible.
fi
fi
fi
fi
fi
 b) Diferenciació i discriminació
Els següents elements permeten distingir entre una diferència de tracte justi cada i la que no ho
és.

1. Desigualtat en supòsits de fet

El que justi ca constitucionalment la diferència de tracte és l’existència de situacions de fet que,
per ser diferents, admeten o requereixen un tracte també diferent, donat que “no pot donar-se
violació del principi de igualtat entre els qui es troben en situacions diferents”. Si les situacions de
fet són iguals, el tracte diferent és, en principi, discriminatori.

2. Finalitat constitucionalment legítima

Perquè la diferència de tracte estigui constitucionalment justi cada ha de tenir una nalitat
constitucionalment legítima. No es pot donar una justi cació objectiva i raonable si el tracte
diferenciador que s’atorga és completament gratuït i no persegueix cap nalitat determinada
constitucionalment admissible.
No vol dir que la nalitat hagi forçosament d’estar constitucionalment recollida, és su cient amb
què sigui constitucionalment admissible, és a dir, que no col·lisioni amb el sistema de valors
constitucionalment consagrat.

3. Congruència
L’adequació del mitjà als ns perseguits. Cal que existeixi una connexió efectiva entre el tracte
desigual que s’imposa, el supòsit de fet que el justi ca i la nalitat que es persegueix.

4. Proporcionalitat
Cal que existeixi proporció entre el tracte desigual que s’atorga i la nalitat perseguida.
——
Si concorren aquestes circumstàncies, el tracte desigual serà admissible i d’aquesta manera
constitutiu d’una diferenciació constitucionalment legítima; en qualsevol altre cas, atorgar un
tracte desigual resultarà una discriminació vetada per la CE.

c) Les categories sospitoses de discriminació

L’art. 14 de la CE prohibeix la discriminació per una sèrie de causes especí cament
mencionades: el naixement, la raça, el sexe, la religió i la opinió; i afegeix, com a clàusula
residual, que tampoc no es pot discriminar “per qualsevol altre condició o circumstància personal
o social”. És precís determinar aquelles causes que tindrien cabuda a la clàusula residual.
L’especí ca menció de les causes indicades no implica un llista tancada de supòsits de
discriminació, sinó que l’especial menció de certes causes a l’art. 14 els atorga un efecte jurídic
especial consistent que són objecte de protecció reforçada. Un tracte desigual basat en alguna
de les condicions personals explícitament enumerades es converteix en sospitós de ser
discriminatori.
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
 Això signi ca que, en aquests supòsits, la fonamentació objectiva i raonable del tracte desigual
haurà de ser especialment intensa i visible. Així, el TC ha imposat, quant al tracte desigual per raó
de sexe la inversió de la càrrega de prova: correspon a qui se li imputi un tracte desigual per raó
de sexe demostrar que no discrimina. Això és així perquè el tracte desigual basat en les causes
expressament citades a l’art. 14 ha de se sotmès a un “anàlisi més curós de les causes
subjacents en la diferenciació, en tractar-se d’una característica expressament exclosa com a
causa de discriminació per la disposició constitucional.

d) Acció positiva i discriminació inversa

La igualtat “real i efectiva” exigida per l’art. 9 de la CE, en no poques ocasions exigirà actuacions
diferenciadores amb la nalitat d’equiparar els sectors desafavorits amb els que es troben en
millor posició.
De vegades, la diferència de tracte s’introdueix conscientment, tractant de forma premeditada
uns grups socials millor que d’altres, oferint-los avantatges, incentius, o tractaments més
favorables. Als països anglosaxons se’n diu “acció a rmativa” i entre nosaltres “discriminació
positiva”. Les pràctiques consisteixen a atorgar a determinats grup socials, que estan en situació
desfavorable respecte de la mitjana de la població, un tracte favorable que els permeti superar la
situació d’inferioritat real.
Podem distingir dues formes diferents de tracte favorable a sectors desafavorits:
- Acció positiva —> consisteix a desenvolupar en favor d’un determinat grup actuacions
públiques que no perjudiquen a ningú, com poden ser ajudes, subvencions o desgravacions
scals.
- Discriminació inversa —> implica que, en determinades circumstàncies, es tracta
favorablement els integrant d’un grup davant d’altres, o es reserva als membres del grup en
qüestió una quota determinada, amb preferència respecte dels qui no hi pertanyin.
Totes dues tècniques troben encaix a l’art 9.2, que obliga els poders públics a promoure les
condicions perquè la llibertat i la igualtat siguin reals i efectives. Per això no pot considerar-se
discriminatòria i constitucionalment prohibida l’acció d’afavoriment de determinats col·lectius
històricament marginats, a que sigui corregida la seva situació de desigualtat.

V. LA IGUALTAT EN L’APLICACIÓ DE LA LLEI

Mentre que la igualtat en la llei només ateny l’actuació del legislador, que ha de respectar en
elaborar una llei els criteris vistos, la igualtat en l’aplicació de la llei afecta els altres poders
públics, tant a l’Administració com als tribunals, que tenen l’obligació genèrica d’aplicar la llei de
forma igual en supòsits iguals.

a) La igualtat i l’actuació administrativa

L’Administració es troba vinculada pel compliment del principi d’igualtat i, en general, pel seu
sotmetiment a la llei i al Dret i, per consegüent, l’Administració no pot de cap manera atorgar un
tracte desigual als qui es troben en situacions idèntiques. Però la transcendència real d’aquesta
fi
fi
fi
fi
fi
vinculació ha de ser relativitzada, en la mesura que la recta d’aplicació per l’Administració del
principi d’igualtat és assentat en última instància pels tribunals ordinaris.

b) El poder judicial i el dret a la igualtat

El principi d’igualtat es projecta també sobre l’aplicació de la llei per part dels òrgans
jurisdiccionals. El TC és especialment exigent amb els requisits per apreciar vulneració del
principi d’igualtat en les resolucions judicials. El principi d’igualtat mai no podria operar de tal
manera que impedís certes característiques que es consideren connaturals a l’exercici de la
funció jurisdiccional en la tradició jurídica europea continental:
- Independència dels òrgans jurisdiccionals —> la possibilitat d’interpretar les normes jurídiques
en sentit diferent a la interpretació realitzada per qualssevol altres òrgans jurisdiccionals.
- Facultat dels tribunals de recti car la seva pròpia i precedent interpretació de les normes.
El TC exigeix dos requisits perquè es pugui parlar d’igualtat en l’aplicació de la llei:
- Existència d’un tertium comparationis anterior
- Que es tracti del mateix òrgan judicial
És a dir, un ciutadà pot reclamar que se li ha vulnerat el seu dret a la igualtat en l’aplicació de la
llei quan pot acreditar que el mateix tribunal ha aplicat la mateixa llei més favorablement en un
supòsit anterior substancialment igual.
L’òrgan judicial que resol supòsits idèntics de manera diferent a com ho hagués fet amb d’altres
anteriors ha de motivar els raonaments que l’han portat a tractar aquell cas de manera diferent.
La resolució que modi ca la línia precedentment seguida ha de ser una solució genèrica,
aplicable no només a un cas concret, sinó també a la generalitat dels casos semblants que
poguessin presentar-se en un futur. El canvi de criteri judicial no pot, doncs, ser purament
ocasional o arbitrari constituir un voluntarisme selectiu, sinó que ha de tenir projecció de futur.

VI. ELS PARTICULARS DAVANT EL PRINCIPI D’IGUALTAT

El principi d’igualtat es projecta, també, sobre les relacions entre els particulars, els quals estan
subjectes a la CE i a tot l’ordenament. Tot i així, l’e càcia de la CE respecte aquest dert és
diferent en els subjectes privats, ja que l’autonomia d’aquests només està limitada per la
prohibició d’incórrer en discriminacions contràries a l’ordre públic constitucional, que només es
donaria en cas d’afectar les causes expressament mencionades a l’art. 14.
Sens dubte el legislador pot ampli car l’e càcia del principi d’igualtat. S’ha d’arribar així a una
ponderació entre la llibertat i el llibre exercici dels propis drets i l’e càcia horitzontal (entre
particulars) del principi d’igualtat.
fi
fi
fi
fi
fi
fi
 LLIÇÓ 10 - Els drets de l’esfera personal (Tema 8)
I. ELS DRETS DE L’ESFERA PERSONAL
Dins l’status libertatis de la persona, que garanteix un àmbit de la llibertat i privacitat davant
l’Estat, hi ha uns drets que afecten de forma més directa la pròpia persona, tant des de la
perspectiva de la seva identitat psicològica com física, aquests són els que anomenarem drets de
l’esfera personal.

II. EL DRET A LA VIDA I A LA INTEGRITAT FÍSICA

a) La titularitat del dret i la protecció del nasciturus
Aquest dret presenta una problemàtica peculiar en relació amb els subjectes titulars del mateix.
La CE reconeix el dret que “tots” tenen el dret a la vida i a la integritat física. Aquests termes es
van ser fets servir precisament per no excloure cap interpretació en relació amb la protecció del
nasciturus. Tot i això, el TC amb la despenalització de l’avortament va declarar que el terme “tots”
era equivalent al de “totes les persones” i que, en conseqüència, el nasciturus no resultava ser
titular del dret a la vida.
Ara bé, també va entendre que la vida era un valor constitucionalment protegit, per la qual cosa el
fetus, com a embrió de la vida humana, quedava inclòs en la mencionada protecció. Per això
examinava la legitimitat dels supòsits de despenalització ponderant en cada cas els béns i drets
que justi caven cadascun dels dits supòsits.
La Llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs ha provocat un gir
complet al plantejament de la qüestió. En primer lloc, contempla la interrupció de l’embaràs en el
marc d’una concepció de la reproducció que, sense perjudici de la protecció del nasciturus com
un bé jurídic, contempla la mencionada interrupció principalment com una opció lliurement
decidida per la dona i en la qual con ueix una complexa interrelació de drets i interessos, com la
salut sexual i reproductiva de la dona, el dret a una maternitat informada i lliurement decidida per
la dona i la protecció del no nascut.
S’introdueix un termini de 14 setmanes en què la decisió d’interrompre l’embaràs correspon
únicament a la dona, i a partir de la qual d’estableix novament un sistema de supòsits permesos
d’avortament: en casos de greu risc per la vida o la salut de l’embarassada i de risc de greus
anomalies del fetus.
D’altra banda, s’ha reformat el Codi Penal, de manera que davant la concepció anterior de
l’avortament com a delicte, encara que despenalitzant determinats supòsits, ara el tipus delictiu
queda con gurat bé com la producció de l’avortament contra la voluntat de la dona o per
imprudència greu, bé l’avortament consentit fora dels casos permesos per la llei.
La conclusió que pot obtenir-se és que hi ha hagut un canvi complet de perspectiva, de manera
que l’avortament passa de ser considerat una conducta prohibida amb excepcions, a enfocar-los
primordialment com una decisió de la dona en el marc d’una con uència de drets i béns protegits
que han de ser curosament ponderats tant pel propi legislador com en l’aplicació de la llei.
fi
fi
fl
fl
 b) El nal de la vida i els tractaments mèdics
A l’altre extrem de la protecció constitucional de la vida i en estreta relació amb el dret a la
integritat física i moral, es planteja el tema de la mort, que presenta qüestions delicades com
l’eutanàsia o el dret a una mort digna. Certament, sembla que la protecció constitucional a la vida
di culta l’admissibilitat de l’eutanàsia pròpiament dita, això és, de l’auxili actiu perquè l’individu
que ho desitgi posi a la seva vida. Ara bé, tot i admetent aquesta di cultat, la reacció de l’Estat
davant determinats comportaments pot ser i ha de ser-ho lògicament molt diferenciada segons
les circumstàncies en què es produeixin. Des de la perspectiva del propi subjecte, encara que
jurídicament no es reconegui als individus el dret a posar a la seva vida, una conducta així no
resulta sancionable. El TC ha establert que posar a la pròpia vida, encara que no sigui un dret,
sí que es pot considerar una conseqüència del principi general de llibertat.
Quant a la intervenció de tercers, la obligació constitucional de protegir la vida fa difícil que l’Estat
pugui acceptar la cooperació al suïcidi en qualsevol de les seves formes, si bé no és menys cert
que l’Estat pot modular la seva resposta en funció de les circumstàncies concurrents. Així, en el
Dret es van obrint vies de gairebé neutralitat o ns i tot d’admissió de determinades formes
d’auxili. D’altra banda, quan la vida d’un ciutadà depèn directament d’institucions públiques és
encara més difícil que el mateix Estat pugui acceptar, ni que fos de manera passiva, el suïcidi de
dels dits ciutadans. El TC ha declarat que l’Administració penitenciària ha de vetllar per la vida
dels interns ns al punt de procedir a l’administració forçosa d’aliments si s’escau.
El dret a la vida no comprèn el de posar-li ; però el dret a la integritat física i moral sí abasta la
totalitat de la vida i inclou el dret a una mort digna. I el dret a la integritat físic i moral ns al
moment de la mort inclou el dret a decidir sobre el tractament mèdic, de tal forma que el subjecte
pugui rebutjar-lo quan l’estimi innecessari. Així doncs, el dret a la integritat física comprèn el dret
general a decidir sobre els tractament mèdics, amb independència que estigui o no en joc la vida
del pacient: no es pot imposar a una persona un tractament mèdic determinat en contra de la
seva voluntat; a més, també s’inclou el dret del pacient a conèixer els riscos i possibles
conseqüències dels tractaments.
En els casos en què l’afectat sigui incapaç de decidir per si sol i no contés la seva voluntat,
caldria estar-se a la dels parents més propers, amb la deguda intervenció mèdica i, en el seu cas,
judicial.
Tanmateix, es contempla la possibilitat de prescindir del consentiment en cas de risc per la salut
pública, com pot ser el supòsit d’epidèmies. La legislació vigent permet evitar supòsits com la
connexió forçosa a aparells o la prolongació de tractaments dolorosos sense que existeixi una
perspectiva de millora.
Un supòsit diferent és el de certes conviccions religioses que exclouen determinats tractaments
mèdics que resulten avui dia imprescindibles per aconseguir salvar la vida en nombrosos
supòsits.
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
 c) La prohibició de la tortura i de tractes inhumans i degradants
La CE prohibeix de forma taxativa la tortura i les penes o tractes inhumans o degradants. Això
suposa l’obligació dels poders públics de vetllar perquè rebin un tracte d’acord amb la dignitat
humana totes les persones, i en especial aquelles que en depenguin.
El TC ha senyalat que la tortura i tractes inhumans o degradants “són, en el seu signi cat jurídic,
nocions graduades d’una mateixa escala que denoten la causació de patiments físics o psíquics
il·lícits i in igits de mode vexatori per a qui els pateix i amb aquesta mateixa intenció de vexar.
Així doncs, la diferència entre ambdues nocions és de grau i intensitat del mal tracte in igit, més
que qualitativa. El TC també ha considerat que per a ser considerats mals tractes cal que portin
patiments d’un nivell superior al que acostuma a portar aparellada la imposició de condemna.
Aquesta precisió es deu al fet que, indubtablement, les penes causen dolor i, en el seu cas,
suposen una humiliació per a l’afectat, però es diferencien amb les tortures i els tractes
degradants en la seva naturalesa i intensitat.
Hi ha diversos tractats internacionals sobre la matèria, com la Convenció contra la Tortura i altres
Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants, i jurisprudència del TJUE amb interpretacions
del Conveni de Roma.

d) La pena de mort
La CE aboleix la pena de mort, amb la sola excepció “d’allò que puguin disposar les lleis penals
militars per temps de guerra”. Però la previsió de la pena de mort per temps de guerra per la
legislació penal militar és opcional i pot no estar contemplada per la citada legislació, que és el
que ha succeït.

III. LLIBERTAT IDEOLÒGICA I LLIBERTAT RELIGIOSA

a) Llibertat ideològica i llibertat religiosa: con concepte i contingut
Encara que la llibertat ideològica i la religiosa constitueixen llibertats diferenciades, la CE les
contempla conjuntament a l’art 16.
Ambdues llibertats poden considerar-se manifestació d’una genèrica llibertat de pensament, que
seria el dret de tota persona a mantenir amb llibertat les seves pròpies idees i conviccions i a
manifestar-les externament mitjançant la paraula o els seus propis actes. Dins d’aquesta llibertat
de pensament, la llibertat ideològica pot de nir-se com el dret a mantenir les idees i conviccions
de qualsevol tipus sobre l’individu, la societat i la comunitat política. La llibertat religiosa, per la
seva part, consisteix en el dret a mantenir les idees i conviccions pròpies sobre l’origen i el sentit
de tot l’univers.
Ambdues llibertats presenten una doble faceta, la purament personal i interior a l’individu i la
projecció exterior de la mateixa. Mentre que en la seva projecció interna ambdues llibertats poden
considerar-se il·limitades, en la seva projecció externa, la CE contempla expressament
l’existència de determinades restriccions.
fl
fi
fi
fl
 1. Vessant interior
Des d’una perspectiva, la llibertat de pensament pot considerar-se com el reducte més íntim de
l’individu i és certament il·limitada. El dret es manifesta a l’art. 16, que estableix la no obligació a
declarar sobre la pròpia ideologia, religió o creences. Ningú no pot exigir que una persona declari
quines són les seves creences. Tot i així, en raó de diverses circumstàncies pot ser legítim que
puguin condicionar determinats actes al coneixement de la ideologia o creences d’una persona
quan a això se’ls habiliti l’exercici legítim de drets constitucionals propis. Ex: L’exercici de la seva
pròpia llibertat d’ideologia i religió empara sens dubte que una associació o club d’opinió
condicioni l’ingrés en la mateixa a la declaració de combregar amb les creences o objectius
ideològics de la dita associació. En canvi, no podria passar que una empresa qualsevol
condicionés el contracte de treball a la participació en unes creences o rebuig a unes altres.

2. Vessant exterior
Quant a la projecció exterior de les llibertats d’ideologia i religió, tant una com l’altra se solapen
amb altres llibertats. La manifestació exterior de la llibertat de religió rep la denominació de
llibertat de culte.
La llibertat d’ideologia s’entrellaça en la seva projecció exterior amb la llibertat d’expressió, la
llibertat d’ensenyament i, ns i tot, amb les llibertats d’associació, reunió i manifestació. Això no
vol dir que la llibertat d’ideologia no tingui el seu propi contingut, però aquest contingut especí c
de la llibertat d’ideologia es manifesta a l’exterior inevitablement amb l’exercici simultani d’altres
llibertats.
El TC ha senyalat que l’exercici de la llibertat d’expressió posseeix un marge més ampli quan el
discurs re ecteix les concepcions ideològiques de l’individu. En aquest cas no són aplicables
mecànicament els límits previstos per la llibertat d’expressió, sinó que cal tenir en compte que la
única limitació constitucional prevista per la llibertat ideològica és el manteniment de l’ordre
públic protegit per la llei, de manera que per imposar restriccions és precís comprovar en quina
mesura el mateix ha estat afectat.

b) Llibertat de culte i aconfessionalitat de l’Estat

La llibertat religiosa té una projecció exterior més especí ca, el culte, al qual la CE atorga un
estatus constitucional propi. La llibertat de culte comprèn el dret a mantenir llocs de culte i a
practicar-lo, tant dins com fora d’aquests.
El paper de l’Estat en relació amb la llibertat de religió i de culte parteix de la proclamació del
caràcter aconfessional de l’Estat que inclou l’art. 16: “Cap confessió tindrà caràcter estatal”.
Ara bé, la CE també proclama, immediatament després, que els poders públics han de tenir en
compte les creences religioses de la societat espanyola i han de mantenir les consegüents
relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i resta de confessions. L’incís ha estat criticat
amb freqüència com a indicador d’una parcialitat de la CE en bene ci d’una confessió religiosa
determinada. Tot i això, això és per més aviat el reconeixement d’una realitat sociològica.
La referència constitucional a la realitat social respecte les creences religioses es projecta també,
segons ha senyalat el TC a l’admissió de determinats símbols i tradicions de naturalesa religiosa
fl
fi
fi
fi
fi
 en institucions públiques i que, malgrat això, no es consideren atemptatòries a l’aconfessionalitat
de les mateixes.
Les facilitats i ajudes que l’Estat pugui proporcionar a les diverses confessions han d’estar
modulades per un criteri proporcional al seguiment respectiu entre la població.
La CE obliga que els sentiments religiosos siguin presos en consideració, cosa que fa que sigui
constitucionalment obligada una política de cooperació amb les confessions religioses.
En el moment actual l’Estat té subscrits acords amb les quatre principals confessions religioses:
la catòlica, la protestant, la musulmana i la jueva.
Una de les formes de cooperació amb les confessions per part de l’Estat és la possibilitat que el
contribuent assigni un percentatge xe, decidit per l’Estat, de la seva contribució per l’impost
sobre la renda, a una determinada confessió. Aquesta però, només està contemplada en favor de
l’Església catòlica, cosa que no deixa de ser qüestionable des de la perspectiva de
l’aconfessionalitat de l’Estat. El 0,7% subjecte de donació es pot donar a l’Església catòlica, a
ns socials o a ambdues nalitats.
Les qüestions relatives a la cooperació amb les confessions religioses han estat recollides en la
llei orgànica de llibertat religiosa, en la qual es crea, al Ministeri de Justícia, una Comissió
Assessora de Llibertat Religiosa.
La llei de neix el contingut de la llibertat religiosa garantida per la CE com el dret a professar les
creences religioses lliurement escollides o a no professar-ne cap, a practicar actes de culte i rebre
assistència religiosa de la pròpia confessió a rebre i impartir ensenyament i informació religiosa i a
associar-se i a reunir-se o manifestar-se públicament amb ns religiosos.
El legislador ha establert que queden fora de l’àmbit de protecció de la llei “les activitats, nalitat i
entitats relacionades amb l’estudi i experimentació dels fenòmens psíquics o parapsicològics o a
la difusió de valors humanístics o espiritualistes o altres ns anàlegs als religiosos”.

c) Límits de les llibertats d’ideologia i religió

Els límits afectes exclusivament a les manifestacions externes. L’art. 16 estableix que les dites
llibertats no tindran més limitació “en les seves manifestacions que la necessària pel manteniment
de l’ordre públic protegit per la llei”. Aquesta noció d’ordre públic s’ha d’entendre en un sentit
jurídic ampli, no en el simple ordre material del carrer, sinó també comprenent la salvaguarda de
la seguretat, la salut i la moralitat pública. També exerceix com a límits la protecció del dret dels
altres a l’exercici de les seves llibertats públiques i drets fonamentals.
Un tema d’actualitat sense una solució legal ni jurisprudència clara i homogènia és el d’ús públic
de peces de roba o símbols religiosos. Un principi favorable sembla aconsellar una actitud de
respecte a tals opcions personals, sempre que no es revel·lin com agressives o irrespectuoses
amb la resta de confessions o opcions personals.
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
 IV. DRET A L’HONOR, A LA INTIMITAT PERSONAL I FAMILIAR I A LA
PRÒPIA IMATGE
a) Contingut i titularitat dels drets
Són drets destinats a la protecció de la vida privada, vinculats a la pròpia personalitat, derivats
per això de la dignitat de la persona.
Tenen una doble menció constitucional:
- A l’art. 18.1 —> quant a drets substantius
- A l’art. 20.4 —> quant a límits dels drets a la llibertat d’expressió i informació
L’honor és un dret fonamental que afecta íntimament la dignitat de la persona, per la qual cosa
sempre ha rebut una àmplia protecció jurídica; la intimitat personal pot considerar-se com ell
reducte més privat de la vida de l’individu; i el dret a la pròpia imatge consisteix en la facultat de
la persona de decidir respecte l’ús de la seva imatge, com a mitjà de garantir la capacitat de
l’individu de controlar, en la mesura del possible, la difusió d’un element tan personal, de tal
manera que aquesta no es pugui fer servir sense el seu consentiment.
La titularitat d’aquests drets, com en tots els de l’esfera personal, l’ostenten totes les persones
físiques, siguin o no ciutadans espanyols. És discutible si alguns d’ells, com el dret a l’honor,
apliquen també a persones jurídiques.
Encara que el TC va subratllar també el seu contingut primàriament personalista, sembla raonable
que les persones jurídiques vegin constitucionalment garantits el seu bon nom i reputació, de
manera que ha deixat clarament establerta l’atribució de la titularitat del dret a les persones
col·lectives, encara que el rigor de protecció serà menys intens que en el cas de les persones
físiques.
El caràcter personalíssim d’aquests drets ha estat subratllat pel TC en declarar que el seu gaudi
nalitza, com a mínim quant a la seva dimensió constitucional, amb la vida del mateix individu.
D’aquests drets n’hi ha noves versions, així, l’accés al contingut d’ordinadors o aparells
electrònics personals està protegit pel dret a la intimitat, encara que lògicament cedeix davant
una intromissió autoritzada judicialment o que per les circumstàncies concurrents càpiga
quali car de legítima. Sigui com sigui, sempre hi ha una obligada ponderació entre el dret a la
intimitat i l’eventual legitimitat del mencionat accés i ús.

b) Variabilitat del seu àmbit de protecció

Un aspecte essencial i peculiar d’aquests drets és la variabilitat del seu àmbit de protecció, que
queda determinat pel mateix comportament de cada persona. Aquesta elasticitat és molt més
notable pel que fa a la intimitat i a la pròpia imatge. El comportament del subjecte pot fer que la
publicitat sobre determinats actes no es pugui considerar atemptatòria contra la intimitat, ja que,
si bé els drets fonamentals són irrenunciables, cada individu pot renunciar temporalment el seu
exercici o gaudi.
Un supòsit especí c en què la restricció de l’àmbit protegit per aquests drets és evident és en el
cas dels qui exerceixen càrrecs públics, determinats professionals o persones de gran
popularitat. Això no vol dir que aquestes persones es quedin sense protecció dels drets
fi
fi
fi
 fonamentals reconeguts a l’art. 18, però sí que el marge d’atenció i de crítica pública que han de
suportar és considerablement superior que el de la resta de ciutadans particulars.

c) Procediments de protecció
Els drets reconeguts a l’art 18 posen una pluralitat de vies de protecció.

1. Dret de recti cació

El dret de recti cació ateny el desig de l’afectat per una informació errònia que pugui afectar el
seu bon nom que es publiqui la correcció de dit error. Tal recti cació constitueix una limitació de
la llibertat d’informació, pel fet que força una publicació a inserir una cosa eventualment contrària
a la voluntat del titular de la mateixa. Tot i això, la llibertat d’informació constitucionalment
protegida és la informació veraç, de manera que el dret de recti cació té un sòlid fonament
constitucional.

2. Protecció civil
És una via que empara el dret a l’honor, la intimitat personal i familiar i que té per objecte el
cessament en la intromissió il·legítima, en cas que aquesta continuï, així com la indemnització per
danys i perjudicis causats que pot suposar una condemna de contingut econòmic que pot arribar
a indemnitzacions molts costoses. Entre els criteris moduladors de la quantia de la indemnització
està el dels bene cis econòmics produïts per la intromissió il·legítima. Aquest criteri és
imprescindible, donat que, del contrari, a certs mitjans de comunicació els resultaria indiferent ser
condemnats per intromissió il·legítima en els drets reconeguts a l’art 18, ja que els compensaria
pels bene cis obtinguts d’ella.

3. Protecció penal
Aquesta reserva és pels atemptats més greus a l’honor (delictes d’injúries i calúmnies) i a la
intimitat, com la revel·lació de secrets, violació del domicili i altres.
——
Les diverses vies assenyalades són, en general, alternatives, podent el ciutadà afectat escollir la
que consideri més convenient.

V. INVIOLABILITAT DEL DOMICILI

a) Fonament i titularitat del dret
La inviolabilitat domiciliària es concep bàsicament com una garantia de la vida privada de
l’individu.
El fonament de la inviolabilitat del domicili és la protecció de la vida privada. En conseqüència, els
subjectes titulars del dret són primordialment les persones físiques. Ara bé, la inviolabilitat del
domicili és un dret al qual li seria aplicable el criteri assentat pel TC que les persones jurídiques
seran titulars d’aquells drets fonamentals que, per la seva pròpia naturalesa, els siguin
fi
fi
fi
fi
fi
fi
extensibles. En efecte, es reconeix a les persones jurídiques el dret a la inviolabilitat domiciliària,
encara que amb uns matisos peculiars en l’aplicació.
La inviolabilitat del domicili consisteix en la impossibilitat d’entrada o registre del mateix a
excepció dels supòsits taxats per la mateix CE. Dita prohibició afecta tant a poders públics com a
tercers particulars. En efecte, ells agents de l’autoritat poden comptar amb títols legítims per
entrar, encara contra la voluntat dels titulars d’un domicili particular.
Una de les principals manifestacions d’aquesta garantia constitucional, així com la del secret de
les comunicacions, és la invalidesa de les proves obtingudes amb la seva vulneració. D’aquesta
manera, les proves obtingudes il·lícitament, amb vulneració d’aquests drets fonamentals, no
poden tenir e càcia en contra de l’individu que ha patit la vulneració.
Per últim, tant la inviolabilitat del domicili com el secret de les comunicacions són garanties que
poden ser suspeses en cas d’Estat d’excepció o de setge. Així mateix, tots dos poden ser
suspesos a títol individual en relació amb les investigacions de bandes armades o elements
terroristes.

b) Noció constitucional del domicili

La noció constitucional de domicili té per ls propis. Pot de nir-se com aquell espai físic l’ús i
gaudi del qual correspon a l’individu i en el qual aquest desenvolupa habitualment la seva vida
privada.
L’abast del dret es restringeix a aquells espais habitables en què l’individu desenvolupa o pot
desenvolupar la seva activitat personal sens ingerències alienes: el seu propi habitatge, un
despatx privat, etc., excloent aquells altres l’accés i capacitat de disposició dels quals no
correspon en última instància a l’individu: un despatx en una o cina, etc. D’altra banda, no es pot
considerar domicili personal qualsevol espai en el qual quedi protegida la vida privada.
Determinats espais (despatxos no privats, taules de treball en o cines, cotxes, etc.) poden quedar
emparades per la protecció de la intimitat però no per la inviolabilitat del domicili, el qual ha de
referir-se només a un espai utilitzable per la persona com a residència, de manera que s’han de
considerar incloses autocaravanes i habitacions d’hotel, per exemple.
Quant a les persones jurídiques, no pot acceptar-se que aquesta garantia constitucional empari
qualsevol local a disposició de la persona jurídica en qüestió. El TC ha determinat que el domicili
constitucional de les persones jurídiques s’estén als “espais físics que són indispensables perquè
puguin desenvolupar la seva activitat sense intromissions alienes. Això però, no suposa que la
resta de locals quedin exempts de tota protecció.

c) Supòsits d’entrada legítima al domicili

A la CE es contemplen només tres supòsits d’entrada legítima al domicili: el consentiment del
titular, el delicte agrant i la resolució judicial que l’autoritzi. Als supòsits citats és precís afegir el
de força major o estat de necessitat, que constitueix un quart supòsit d’entrada legítima al
domicili.
fi
fl
fi
fi
fi
fi
 1. Consentiment del titular
Només planteja problemes en el cas de pluralitat de titulars. En tal cas, sembla ser que és
su cient amb l’autorització d’un dels titulars. Ara bé, el TC ha assenyalat que un cotitular del
domicili no podrà autoritzar una entrada en el domicili comú en perjudici de l’altre si es troba “en
determinades situacions de contraposició d’interessos”.

2. Delicte agrant
El TC ha rati cat com elements essencials de la noció de agrant delicte l’evidència del delicte
entesa com a percepció directa del mateix i la urgència de la intervenció policial, així que només
davant una evidència delictiva que requereixi una intervenció policial urgent és possible entrar a
un domicili sense autorització ni del titular ni judicial.

3. Força major/estat de necessitat

En cas de ser necessari per proporcionar auxili, sol·licitat o no, en situacions de risc per a la vida
o la seguretat de les persones, o en altres supòsits anàlegs, l’entrada tant d’agents de l’autoritat
com de particulars no pot considerar-se una vulneració de la inviolabilitat del domicili.

4. Autorització judicial
Fora dels supòsits enumerats, l’entrada requereix autorització judicial, la qual ha de ser motivada,
especí ca i concreta, ha de precisar el delicte del qual existeixen indicis, la justi cació de la
mesura d’entrada i registre mitjançant una ponderació de la seva idoneïtat i necessitat davant
d’altres menys restrictives dels drets de l’afectat.

d) Nous continguts
Per in uència de la jurisprudència del TEDH, el TC ha incorporat a la garantia domiciliar una
perspectiva nova en la consideració del dret a la inviolabilitat del domicili, que passaria a ser no ja
solament la protecció formal d’un àmbit vetat als altres, sinó una garantia material de gaudi d’una
determinada qualitat de vida davant circumstàncies externes (soroll, olor) que afecten greument la
dita qualitat.

VI.EL SECRET DE LES COMUNICACIONS

Es tracta d’una garantia que pressuposa la llibertat de les comunicacions. La llibertat i el secret
de les comunicacions afecten qualsevol procediment d’intercomunicació privada practicable amb
els mitjans tècnics en ús. La CE ha formulat la garantia constitucional d’una manera genèrica,
cosa que suposa comprendre tant les tècniques tradicionals com les de recent desenvolupament
o les que es puguin desenvolupar en un futur.
El secret de les comunicacions es con gura com una garantia formal, això és, que es protegeix la
privacitat de la comunicació, sigui quin sigui el contingut d’aquesta i encara que sigui
intranscendent. El secret de les comunicacions no afecta els partícips en la comunicació, sinó als
tercers aliens a ella. Els partícips podrien quedar afectats pel respecte a la vida privada i intimitat
fi
fl
fi
fl
fi
fi
fl
fi
del seu interlocutor, però això ja dependrà del contingut concret de la comunicació: podran tenir
l’obligació de no divulgar dades obtingudes en una comunicació, però pel caràcter íntim
d’aquesta, no com a conseqüència del secret de les comunicacions.
La possibilitat d’aixecar aquesta garantia es dona mitjançant resolució judicial. El fonament és el
de permetre una adequada investigació de delictes, encara que sempre sota un estricte control
judicial. Així, el TEDH ha posat èmfasi en la necessitat d’una regulació molt estricta de les
garanties quant a això. També és aplicable al secret de les comunicacions allò indicat respecte a
la inviolabilitat del domicili en relació amb els requisits de la motivació judicial.
S’apliquen al secret de les comunicacions tant les conseqüències invalidants de les proves
obtingudes amb vulneració d’aquest dret, com les previsions constitucionals en relació amb els
estats d’excepció i setge i amb la investigació d’activitats terroristes.
La protecció del secret de les comunicacions es pot obtenir tant per via civil com per via penal.

VII.LA PROTECCIÓ DAVANT L’ÚS DE LA INFORMÀTICA

La CE inclou a l’art 18 un mandat del legislador perquè limiti l’ús de la informàtica a l’objecte de
garantir “l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets”.
Com és ben sabut, el fonament d’aquest mandat és el perill real i efectiu que l’acumulació
informàtica de dades sobre les persones pot representar respecte la llibertat i drets dels
ciutadans i, en especial, sobre la seva vida privada.
Per això, s’ha creat una autoritat responsable del control dels txers de dades i de l’aplicació de
la normativa legal existent, l’Agència de Protecció de dades, con gurada com a ens de dret
públic, que actua amb independència de les Administracions Públiques.
L’emmagatzematge i maneig automatitzat de dades i l’aparició de potents motors de cerca a
internet permet en l’actualitat un accés fàcil a qualssevol dades personals que en algun moment
hagin estat incorporades a bases de dades, amb independència del transcurs del temps i de la
possible pèrdua d’interès informatiu de les dades en qüestió. Aquestes dades poden afectar
l’honor i la intimitat de les persones encara que, d’altra banda, no hi ha dubte que l’obtenció de
les dades i de qualsevol informació que es trobi emmagatzemada a la xarxa i sigui de lliure accés
forma part de la llibertat d’informació, de manera que es planteja una contraposició de drets
fonamentals (llibertat informàtica vs. drets a l’honor i la intimitat) que han de ser objecte d’una
curosa ponderació.

VIII.LA LLIBERTAT DE RESIDÈNCIA I DESPLAÇAMENT

a) Concepte i titularitat del dret
l’art 19 de la CE reconeix als espanyols el dret a elegir lliurement la seva residència i a circular pel
territori nacional, així com el d’entrar i sortir lliurement d’Espanya. L’expressa referència als
espanyols suposa que els estrangers gaudeixen dels citats drets en els termes en què els siguin
reconeguts pels tractats i les lleis. La regulació legal d’aquests drets pels estrangers es troba
recollida en l’habitualment anomenada Llei d’Estrangeria, que acostuma a tractar de manera
general els drets i llibertats dels estrangers a Espanya.
fi
fi
Quant a les persones jurídiques, el tenor del precepte constitucional sembla excloure que se’ls
pugui atribuir la titularitat d’aquests drets.
Una previsió constitucional com la de l’art. 19 té especial rellevància davant dels ens territorials
dotats d’autonomia política (CCAA) i administrativa (Ajuntaments).
Per últim, cal mencionar l’estatus especial que posseeixen els nacionals dels països de la UE com
a conseqüència de la llibertat de circulació i residència en l’àmbit territorial comunitari
reconeguda a tots els seus ciutadans. També convé recordar la llibertat d’establiment reconeguda
a persones físiques i jurídiques de la UE.

b) Garanties i límits
A la regulació constitucional es pot advertir una gradació de la intensitat de la protecció entre els
drets de residència i desplaçament i el d’entrada i sortida del territori nacional. Els primers tenen
un contingut ple pels espanyols, ja que només troben el seu límit a les normes de naturalesa
penal, que preveuen mesures preventives i sancions de restricció de la llibertat i de privació de
llibertat. Poden també resultar afectades per restriccions degudes a raons molt diverses com
salubritat, seguretat, internament en centres de salut, etc.
Fora de tals limitacions previstes per llei i excepte la suspensió de drets en estat d’excepció i
setge, no es pot restringir el moviment dels espanyols per tot el territori nacional, ni condicionar o
limitar de cap manera la xació per cada espanyol de la seva residència. En aquest sentit, el TC
ha descartat que pugui considerar-se contrari a aquesta llibertat l’obligació de residència en la
localitat on es treballa que afecta els funcionaris, ja que es tracta d’una limitació amb fonaments.
El dret dels espanyols a entrar i sortir lliurement d’Espanya es troba condicionat expressament
per la CE als termes que la llei estableixi, cosa que suposa una major disponibilitat pel legislador
respecte el desenvolupament d’aquest dret, sense perjudici que sempre hagi de respectar el núcli
essencial d’aquest. La CE marca un límit absolut en excloure que el legislador pugui restringir el
dret a entrar i sortir lliurement d’Espanya per motius polítics o ideològics. A aquestes limitacions a
més, cal sumar-los les de caràcter penal.

IX.EL DRET AL MATRIMONI

És un dret que presenta per ls diferents a la majoria vistos en aquesta lliçó. D’una banda, perquè
la seva ubicació al text constitucional (Secció Segona del Capítol I) suposa un règim de garanties
menys intens. D’altra banda, perquè no comparteix la nalitat de protecció d’àmbit de la vida
privada, sinó que constitueix el reconeixement constitucional d’una de les principals
manifestacions del dret a la persona a con gurar la seva pròpia vida.
La formulació constitucional del dret al matrimoni té una triple vessant.
- En primer lloc, suposa un mandat al legislador de regular la forma matrimonial de la família.
- La segona conseqüència és la consagració de la igualtat entre els cònjuges
- En tercer lloc expressa una remissió al legislador pel que fa als principals aspectes del règim
jurídic del matrimoni. D’aquesta remissió té especial importància l’expressa menció de les
fi
fi
fi
fi
 causes de separació i dissolució, posat que això constitueix un mandat al legislador perquè
contempli la possibilitat de la separació i dissolució del matrimoni.

a) Matrimoni i unions de fet

L’evolució social ha originat l’existència cada vegada més freqüent d’unions de fet que donen lloc
a famílies no matrimonials. Això ha portat amb habitualitat el fet de reclamar la completa
equiparació entre matrimoni i unitats familiars de fet. En aquest sentit, la mateixa CE empara en
termes d’estricta igualtat els lls tinguts dins i fora del matrimoni. Ara bé, difícilment pot negar-se
que la concepció del matrimoni com un dret constitucional suposa atorgar-li un estatus del qual
manquen les unions de fet.
El reconeixement constitucional del dret al matrimoni empara l’existència d’un règim legal
bene ciós per la família matrimonial que no resulta obligat per les unions de fet.
Ha Espanya s’han creat nombrosos registres municipals de parelles de fet i en alguns casos les
CCAA han regulat les relacions entre els convivents. A això se li suma que el legislador ha
introduït en nombroses lleis l’equiparació amb els cònjuges matrimonials de les persones que
mantenen una anàloga relació afectiva.
És precís posar de relleu la necessitat de respectar la llibertat individual a conviure de fet sense
que això tingui més transcendència jurídica que la derivada de manera inexcusable de la pròpia
CE, que ateny bàsicament la protecció dels lls. El TC ha declarat inconstitucional la imposició a
les parelles de fet d’efectes civils i patrimonials no assumits voluntàriament pels convivents;
naturalment, fora de les exigències constitucionals que afecten els lls i, al seu cas, de les
eventuals conseqüències de la protecció de drets fonamentals dels mateixos convivents.
D’altra banda, des del moment que es crea un registre públic de parelles no matrimonials i que
se’ls reconeix, per aquesta mateixa circumstància, determinats efectes jurídiques, les dites
parelles deixen de ser “de fet” en el seu sentit més estricte, ja que passen a ser parelles no
matrimonials legalment reconegudes amb determinats efectes jurídics. Sigui com sigui i tot i el
reconeixement de diversos tipus de règims familiars (el matrimoni, la mera unió de fet, la unió de
fet registrada, la unió de fet legalment regulada), cal quedar garantida la opció personal de
conviure sense més efectes civils i patrimonials que els que siguin constitucionalment obligats.

b) Matrimoni i llibertat d’orientació sexual

El reconeixement progressiu de la llibertat d’orientació sexual i la cerca d’evitar qualsevol
discriminació contra aquesta llibertat ha culminat en el reconeixement del dret al matrimoni entre
persones del mateix sexe.
Així, mitjançant la reforma del CC, es reconeix des del 2005 el matrimoni entre persones del
mateix sexe, amb plena igualtat respecte al matrimoni entre home i dona, inclosa l’adopció de
lls. El legislador justi ca aquesta reforma en la transformació dels valors dominants a la societat
actual i en la necessària evitació de qualsevol discriminació vetada per l’art 14 de la CE entre les
quals s’hauria de comptar les que tinguessin la seva base en la orientació sexual de les persones.
fi
fi
fi
fi
fi
fi
 LLIÇÓ 12 - Els drets de llibertat (II). Llibertats
d’expressió i informació (Tema 9)
I. L’ART 20 DE LA CE. NATURALESA DE LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ
L’art 20 de la CE té per objecte el reconeixement i protecció de la llibertat d’expressió en les
seves diverses manifestacions. La formulació que fa servir al seu primer apartat es podria
considerar com una de nició omnicomprensiva de les diverses facetes de la llibertat d’expressió.
Quant al conjunt de drets que la integren, la CE distingeix de manera especí ca quatre diferents
manifestacions de la llibertat d’expressió: la llibertat d’expressió en sentit estricte, o dret a
manifestar lliurement les pròpies idees i conviccions (apartat 1 a); la llibertat de creació literària,
artística, cientí ca i tècnica (ap. 1 b); la llibertat de càtedra o dret a la lliure expressió dels docents
(ap. 1 c); i la llibertat d’informació, o dret a transmetre i rebre lliurement informació veraç (ap. 1 d).
L’entramat de drets que integren la llibertat d’expressió supera el seu signi cat com a drets
fonamentals de les persones, ja que posseeixen una destacada transcendència institucional a
causa de la seva importància pel manteniment d’una comunicació pública lliure, ja que sene
aquesta, “no hi ha societat lliure, ni per tant sobirania popular”. Aquesta rellevància institucional
de la llibertat d’expressió en un sistema democràtic li atorga un caràcter preferencial entre els
diversos drets reconeguts a la nostra carta constitucional.
El TC ha a rmat la naturalesa bàsicament negativa i no de prestació de drets de l’art 20, cosa que
vol dir que la funció que té l’Estat és simplement abstenir-se quant a aquest dret.
Amb tot, existeixen aspectes d’aquests drets que poden implicar una activitat estatal de garantia
dels mateixos, encara que resulta difícil especi car en què hauria de concretar-se aquesta
hipotètica activitat estatal, fora d’una genèrica actitud de garantia i foment de la pluralitat de la
informació. A més, la intervenció dels poders públics en l’àmbit dels mitjans de comunicació,
encara en els casos en què es pretén afavorir el pluralisme, és sempre susceptible
d’interpretacions partidistes i a la de ser perjudicials per l’objectiu perseguit.
La llibertat d’expressió és un dret l’exercici del qual posa l’individu en relació amb els seus
conciutadans. Pel seu contingut és una llibertat que constitueix un complement imprescindible
tant per determinats drets de llibertat clàssic (reunió, manifestació…) com per d’altres
tradicionalment. classi cats de drets polítics (sufragi o petició) i que constitueixen un instrument
indispensable per la participació democràtica. Tot i així, tenen una evident importància intrínseca
per la pròpia persona a causa de l’estreta connexió amb la llibertat ideològica. Tot això justi ca
plenament el caràcter de dret públic subjectiu de la llibertat d’expressió.
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
II. LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ EN EL SEU SENTIT ESTRICTE: ART
20.1 A) DE LA CE
a) La lliure expressió o difusió d’opinions
La llibertat d’expressió empara qualsevol expressió o difusió d’idees o opinions. És indiferent que
existeixi o no contacte directe entre qui exerceix la llibertat d’expressió i els receptors de la
comunicació, i és igualment indiferent el nombre d’aquests.
L’activitat d’expressar o difondre idees o opinions ha de ser lliure, fet que suposa que no hi poden
haver restriccions prèvies ni per part de l’Estat ni pels subjectes privats. Qualsevol restricció
prèvia provinent de poders o entitats de caràcter públic constituiria, en principi, una modalitat de
censura, proscrita per l’art 20. Tot i això, queda obert ns quin punt pot una autoritat judicial
interferir una activitat de comunicació d’algun subjecte en el marc d’un procediment judicial.

b) Objecte de la llibertat d’expressió

La CE descriu l’objecte de la llibertat d’expressió amb tres termes (pensament, idees i opinions)
que són concepcions subjectives de les persones.
L’art 20 de la CE empara l’expressió per part d’un individu de qualsevol idea o concepció sobre
les persones, opinions, fets o cció. Qualsevol concepció de la ment humana ja protegida per la
llibertat de pensament queda en principi igualment protegida per la llibertat d’expressió.
D’altra banda, cal acceptar la impossibilitat material de diferenciar en ocasions entre expressió
d’opinions i exposició de fets, ja que es poden barrejar dins d’un mateix discurs, sense perjudici
que aquest sigui o pretengui ser d’informació o d’opinió. I qualsevol d’aquests discursos cap a
l’art 20.1 a), de manera que si un acte d’expressió no és comprès a qualsevol de les altres lletres
de l’art 20.1, sempre podrà quedar emparat per la llibertat d’expressió en sentit estricte, que
constitueix així un calaix de sastre davant del contingut més especí c de la resta de drets
protegits a l’art 20.

c) El mitjans: la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció

La CE contempla amb absoluta generalitat els possibles mitjans que serveixen per a comunicar
alguna cosa en exercici de la llibertat d’expressió. Així, queden compresos tant la paraula
parlada, com qualsevol altre mitjà tècnic, des de l’imprès ns als mitjans audiovisuals i electrònics
de comunicació.
Allò essencial és que estem en presència d’un “fet expressiu”. Això implica que comportaments
simplement gestuals o testimonials també poden resultar emparats per la llibertat d’expressió.
Això no implica, com és lògic, que tot fet expressiu sigui legítim.
Com a conclusió es pot dir que qualsevol ciutadà té dret a expressar-se a través de qualsevol
mitjà amb idèntiques garanties constitucionals, ja que de la CE no es pot deduir cap diferència de
tractament respecte els diferents mitjans que pugui fer servir una persona per transmetre les
seves opinions.
fi
fi
fi
fi
III. LA LLIBERTAT D’INFORMACIÓ: ART 20.1 D) DE LA CE
L’art 20 de la CE ha formulat com a dret autònom dins de la llibertat d’expressió el dret a
“comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió”, i al qual
denominarem llibertat d’informació.
El TC ha subratllat en diverses sentències tant la seva pertinença a l’àmbit de la llibertat
d’expressió com la seva autonomia respecte la mateixa.
La llibertat d’informació s’integra de dos drets: el dret a comunicar lliurement informació veraç per
qualsevol mitjà de difusió i el dret recíproc a rebre la dita informació en iguals condicions.

a) Subjectes titulars
La titularitat de la llibertat d’informació correspon a tots els ciutadans, però n’hi ha una categoria,
els periodistes, que de facto exerceixen més freqüentment el dret a comunicar informació. El nexe
entre els professionals de la informació i la llibertat d’informació no arriba a atribuir-los privilegis
en l’exercici de la llibertat d’informació, però sí algunes modulacions al seu exercici.
En efecte, els mitjans de comunicació, tant les empreses com els periodistes individualment,
compleixen una funció informativa, d’intermediaris naturals entre la notícia i els ciutadans, que és
bàsica pel manteniment d’una comunicació pública lliure. Aquesta raó justi ca la preferència en
l’exercici del dret a informar que el TC els ha reconegut.

b) La cerca i obtenció d’informació

El dret a difondre lliurement informació veraç comprèn tanmateix el dret a la cerca i obtenció
d’informació, ja que no es pot difondre informació sens haver-la prèviament recol·lectat.
Davant d’aquesta faceta de la llibertat d’informació, la posició de la resta de subjectes és bastant
diferent segons siguin particulars o poders públics. Els primers no tenen en general cap obligació
de proporcionar informació a ningú, excepte en compliment d’una obligació legal. A més, poden
oposar el dret a l’honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge, dret mencionats pel
mateix art 20.4 com a límits bàsics de la llibertat d’expressió i d’informació. Això fa que la
protecció constitucional de la cerca i obtenció d’informació es projecti bàsicament en relació amb
els poders públics. Aquest dret es complementa amb el principi general de publicitat de l’acció
de l’Estat, de profundes arrels en un Estat democràtic. Tot i això, hi ha excepcions on aquest dret
es troba amb límits també davant dels poders públics.
Quant als mitjans d’obtenció d’informació, els avenços tècnics han ampliat les possibilitats
d’obtenció d’informació ns a un punt impensable fa poc. El TC s’ha pronunciat, deixant assentat
que la llibertat d’informació no avala l’ús no consentit de dits mitjans en un context privat, ns i
tot en el cas que la informació obtinguda pugui tenir rellevància pública.

c) L’objecte de la llibertat d’informació

Quant al terme “informació”, el contingut és més reduït que el de la llibertat d’expressió i es
projecta bàsicament sobre la informació de fets. El TC ha insistit sobre la possibilitat de distingir
entre la llibertat d’expressió “sensu stricto” i la llibertat d’informació per poder valorar la major
fi
fi
fi
amplitud del dret a transmetre opinions i el requisit de la veracitat quant a les informacions
transmeses.
Un supòsit especí c d’informació que val la pena destacar és el denominat reportatge neutral,
que és aquell en el qual es projecta informació en què es reprodueix de manera dedigna
opinions o declaracions d’un tercer que resulta lesiva per l’honor d’una altra persona. Si aquestes
opinions es reprodueixen de manera dedigna, sense alterar la notícia ni reelaborar-la en el marc
d’un reportatge propi, la responsabilitat per elles recau sobre l’autor de les mateixes, no sobre el
periodista o mitjà que les recull.

d) La veracitat de la informació
Amb la llibertat d’informació la CE reconeic el dret a comunicar lliurement informació veraç. Per
veracitat d’una informació ha d’entendre’s la correspondència dels fets i circumstàncies descrits
amb la realitat. Ara bé, no es pot pretendre que aquesta correspondència sigui total. D’aquesta
manera, una informació és veraç quan ha estat su cientment contrastada, encara que pugui
contenir errors o inexactituds.
Així doncs, qui exerceix el dret d’informar suporta l’obligació de contrastar de manera
raonablement su cient les informacions que difon. Els criteris per de nir contrastada la veracitat
poden ser els següents:
- La font de què procedeix la informació
- Que s’expliciti la font en qüestió i es posi la informació en boca seva
- Que estigui en joc de forma simultània el dret a la crítica quan es tracta de persones d’activitat
pública
- Que la informació sigui o no difamatòria prima facie
- Que el mitjà tingui indicis o coneixement per qualsevol via de la inexactitud de la informació
- Etc.
Aquestes circumstàncies serveixen per establir la intensitat del deure de comprovació de
veracitat de la informació, que pot ser nul, com en el cas de comunicats o cials, o de màxima
intensitat, com quan es transmet una notícia que ha sorgit com un rumor.
Les conseqüències de la falta de veracitat en una informació consisteix en la pèrdua de la
protecció constitucional de l’art 20.1 d) pel responsable de la informació. Si la informació no és
veraç, tindran primacia els drets de les persones afectades per la informació i que hagin pogut
resultar perjudicades.
El dret a l’honor de les persones és el bé jurídic que més pot patir amb la falsedat d’una
informació, per aiò l’ordenament posa a disposició de qui resulti afectat per una notícia que
consideri inexacta el dret de recti cació.

IV. LA CREACIÓ DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

La rellevància constitucional de la creació de mitjans de comunicació deriva que la difusió
d’opinions i informació requerix mitjans de comunicació.
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
 D’aquests incisos es dedueix la manca de diferència entre el tractament que la CE fa als diferents
mitjans a fer servir en la difusió d’idees o d’informació I aquesta manca de diferenciació és
plenament aplicable al dret instrumental de creació dels dits mitjans. Tota limitació a aquest dret
haurà de ser de necessària interpretació restrictiva.
La inclusió del dret a la creació de mitjans de difusió en el contingut de la llibertat d’expressió i
informació va ser clarament acceptat pel TC. Ara bé, el tribunal també va destacar dos importants
matisos. D’una banda, va subratllar que aquest dret, quant a instrumental del dret a transmetre
opinions i informació, no té la força ni intensitat de protecció d’aquest. I, en segon lloc, va
enunciar tres importants límits de respectar en l’exercici del mateix dret a altres subjectes; les
conseqüències derivades de la declaració de servei públic de certs béns necessari per la creació
de determinats mitjans i, per últim, les limitacions derivades de les regulacions internacionals
sobre la matèria.
La conclusió és que, respectant les limitacions expressament mencionades pel TC, subsisteix el
dret a crear qualsevol mitjà de difusió. Per tant, per respectar aquest dret, no fonamental en si
mateix però comprès per la CE com a contingut i garantia d’un dret fonamental, l’Estat quedaria
obligat a articular la regulació jurídica adequada per la utilització de béns escassos (com les ones
hertzianes) de manera que es respecti el pluralisme.
El TC va a rmar que la “televisió privada” no està necessàriament imposada per l’art 20, encara
tampoc no l’exclou: es tracta d’una lliure decisió del legislador. Ara bé, una vegada reconeguda
per aquest la televisió privada, la no regulació pel legislador d’un sistema concessional que
permetés l’activitat pels particulars de transmetre televisió equivaldria a la seva prohibició i
resultaria, per tant contrari a la CE.

V. DRETS CONSTITUCIONALS DELS PERIODISTES: CLÀUSULA DE

CONSCIÈNCIA I SECRET PROFESSIONAL
La CE es remet a una llei pel deu desenvolupament. Són drets que no es reconeixen a tots el
ciutadans, només a qui exerceixen l’activitat d’informar professionalment. El legislador ha regulat
la clàusula de consciència en una llei orgànica, de manera que sembla haver optat per atorgar-li
naturalesa de dret fonamental.

a) Clàusula de consciència
És la facultat que s’atorga a un periodista, en cas de canvi d’orientació ideològica del mitjà en
què treballa, de rescindir unilateralment la relació laboral amb l’empresa periodística i rebre una
indemnització com si es tractés d’un comiat improcedent. Els periodistes són els únics sobre els
quals vessa aquest supòsit.
L’objectiu de la clàusula de consciència és evitar que el periodista hagi de treballar en un mitjà
que es regeix per principis ideològics contraris a les seves conviccions. Com a dret constitucional
que tracta d’evitar que es pugui forçar un periodista a treballar de forma contrària a les seves
conviccions presenta un doble fonament: garantir la llibertat d’informació i protegir la llibertat
ideològica dels periodistes.
fi
 El legislador espanyol ha complert el mandat constitucional amb una llei orgànica que contempla
la clàusula de consciència dels periodistes en dos supòsits: quan al mitjà d’informació en què
treballa s’hagi produït un canvi substancial de línia ideològica, o bé quan l’empresa caviï
l’informador a un altre mitjà que pel seu gènera o línia suposi una ruptura patent amb la seva
orientació professional.
En segon lloc, la llei reconeix als professionals de la informació el dret a negar-se “motivadament,
a participar en l’elaboració d’informacions contràries als principis ètics de la comunicació, sense
que això pugui suposar sanció o perjudici”.

b) Secret professional
El secret professional dels periodistes consisteix en l’obligació i el dret a la reserva sobre la font
de les informacions que rep de manera con dencial. El que tracta de garantir el secret
professional del periodistes és protegir el caràcter reservat de la font, en raó de molt diversos
factors. Així doncs, davant el secret professional aplicable en d’altres activitats, en les quals el
professional no ha de proporcionar informació sobre el client, en el secret professional dels
periodistes la reserva vessa exclusivament sobre la identitat de la font, mentre que la informació
que proporciona la font (que aquí substitueix “client”) té precisament el destí oposat: ser difosa.
Es pot parlar d’un triple fonament del secret professional dels periodistes: la llibertat d’informació
del periodista, el dret a la intimitat i a la vida privada de l’informant i l’interès institucional en una
lliure comunicació.
Resulta clar que el secret professional facilita l’exercici de la llibertat d’informació als periodistes,
ja que els permet tenir accés a una sèrie d’informacions que no se’ls proporcionarien de no estar
garantit l’anonimat.
En efecte, l’objectiu últim del secret professional dels periodistes és garantir el més ampli uxe de
notícies cap als periodistes, ja que això redunda en una més rica comunicació pública i lliure,
nalitat que subjau tots els drets reconeguts a l’art 20. L’autèntic fonament constitucional del
secret professional dels periodistes és consituir una garantia institucional de la comunicació
pública en afavorir el “free ow of news” que possibilita el debat públic, una opinió pública més
informada i, per tant, un afavoriment de tots els drets reconeguts a l’art 20.1.
L’exempció de l’obligació de declarar davant l’Administració o els òrgans judicials es refereix
exclusivament a les informacions obtingudes con dencialment, fet que planteja no pocs
problemes en relació amb la jurisdicció penal. Aquest con icte d’interessos condueix a la
necessitat de ponderar la importància i pes respectiu d’ambdós en el cas concret. En realitat,
aquesta ponderació no es fa entre el secret professional i l’interès de la justícia, sinó entre aquest
d’una banda i la llibertat d’informació, a la qual serveix el secret professional, d’una altra.

VI.PROHIBICIÓ DE CENSURA PRÈVIA I EXCLUSIÓ DELS SEGRESTS

ADMINISTRATIUS
Són dues importants garanties del conjunt de drets que integren la llibertat d’expressió que
estableix la CE.
fi
fl
fi
fi
fl
fl
L’art 20.2 estableix una prohibició absoluta i incondicionada de qualsevol tipus de censura prèvia,
de la qual cosa el TC n’ha fet una interpretació extensiva, considerant que constitueixen censura
també aquelles mesures “més dèbils i subtils que… tinguin per efecte no ja l’impediment o
prohibició, sinó la simple restricció dels drets del seu art. 20.1”. Una mostra de la radical opció
constitucional en contra de la censura prèvia és que l’art 20.2 de la CE no es pot suspendre en
cas d’estat d’excepció o setge.
El segrest és una mesura consistent en la retenció per part dels poders públics de qualsevol obra
impresa, sonora o audiovisual (de qualsevol producte obra de la llibertat d’expressió) a causa de
la presumpta infracció legal comesa per mitjà d’aquesta obra. S’entén que només el segrest
judicial reuneix su cients garanties per l’afectat i és l’únic admès per la CE, però no el segrest
administratiu, el qual queda prohibit.
Tot i això, i malgrat aquesta prohibició general, la prohibició de segrest administratiu sí que pot
ser suspesa en cas d’estats d’excepció o setge.

VII.LA LLIBERTAT DE PRODUCCIÓ I CREACIÓ LITERÀRIA, ARTÍSTICA,

CIENTÍFICA I TÈCNICA
L’apartat 1 b) de l’art 20 estableix d’una banda la llibertat de creació artística i literària, que
empara la tasca creativa de qualsevol gènere; i, d’altra banda, la llibertat de creació cientí ca i
tècnica, que cobreix tant les contribucions de caràcter teòric com les aplicacions de naturalesa
tècnica o pràctica.
Convé, tot i això, no confondre el dret a la creació artística i literària i a la creació cientí ca i
tècnica amb els drets de propietat intel·lectual i industrial.
Es dona una manca de rang constitucional dels drets de propietat intel·lectual i industrial en el
seu contingut patrimonial tradicional. El seu nivell de protecció serà, per consegüent, el que
estableixi la seva regulació legal. Són, a més, drets de naturalesa preferentment econòmica:
comprenen el dret de l’autor o inventor a obtenir els bene cis que la seva creació pugui
determinar.

VIII.EL DRET A REBRE INFORMACIÓ VERAÇ

L’aparició i progressiu auge dels mitjans audiovisuals en l’actual segle els ha proporcionat una
gran capacitat de conformació de la opinió pública, cosa que ha originat que es comenci a donar
atenció al ciutadà sotmès passivament a aquest cúmul informatiu.
La interpretació del dret a rebre informació com un dret “derivat” se suma a la consideració del
mateix com un dret de llibertat negatiu. El seu contingut seria, precisament, la possibilitat de rebre
informació sense interferències procedents dels poders públics o subjectes privats. Això però,
podria conduir amb facilitat a l’absoluta buidada del dret en qüestió, conseqüència que el TC
sembla evitar en a rmar que cal ampliar al màxim el conjunt dels legitimats per impugnar
qualsevol pertorbació social.
fi
fi
fi
fi
fi
 Aquesta declaració del TC deixa oberta la possibilitat que qualsevol ciutadà directament afectat
per una obstaculització il·legítima la lliure comunicació social quedi legitimat per exercir les
accions que siguin procedents.

IX.LÍMITS DELS DRETS FONAMENTALS DE L’ART 20 DE LA CE

Ni la llibertat d’expressió és un dret il·limitat. La mateixa CE indica a l’ap. 4 de l’art 20 quins són
els límits pels drets reconeguts en el dit article, i també especí ca doncs taxativament quins limits
pot establir el legislador davant aquells drets. L’apartat 4 en qüestió estableix que “aquestes
llibertats tenen el seu límit en el respecte als drets reconeguts en aquest títol, en els preceptes de
les lleis que el desenvolupen i, especialment en el dret a l’honor, a la intimitat, a la pròpia imatge i
a la protecció de la joventut i la infància.
Així doncs, qualsevol restricció als drets que integren la llibertat d’expressió ha de poder-se
fonamentar en algun dels límits especí cament contemplats a l’article 20.4 de la CE. El valor
d’aquesta garantia especí ca queda, tot i això, relativitzat pel fet que un dels límits enunciats és
una clàusula oberta al legislador: els preceptes de les lleis que desenvolupen el Títol I de la CE.
Els límits a la llibertat d’expressió enunciats a l’art 20.4 es poden agrupar en tres apartats:
- Drets reconeguts al Títol I, “especialment” el dret a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge —>
és a dir, els recollits a l’art 18.1. Serà la ponderació judicial la que determinarà quin dret haurà
de prevaldre i en quina mesura.
- Protecció de la joventut i la infància
- Preceptes de les lleis que desenvolupen el Títol I —> és l’aspecte que presenta més
problemes. L’exercici de la llibertat d’expressió s’ha d’ajustar, per tant, al límits establerts a les
lleis de desenvolupament del Títol I. La CE fa referència a les lleis de desenvolupament del Títol
I, no a les que desenvolupen el drets inclosos en ell. Una formulació així permet una llibertat
més gran al legislador, ja que les lleis en qüestió poden tenir com a objecte la protecció de
valors o interessos col·lectius, més que el desenvolupament d’un determinat dret
constitucional. La qüestió primordial, però, és ns a quin punt aquestes lleis de
desenvolupament del Títol I poden incloure límits als drets reconeguts a l’art 20. El TC ha
establert que, en virtut d’una interpretació conjunta dels articles 20.4 i 53.1 de la CE “la llei pot
xar límits sempre que aquests respectin el contingut essencial dels drets i llibertats a què es
refereix l’art 20 de la CE”. Determinar si les limitacions contingudes en les lleis de
desenvolupament del Títol I afecten o no al contingut essencial de la llibertat d’expressió pot
resoldre’s recorrent als tractats sobre drets fonamentals subscrits per Espanya, els quals
admeten els següents límits: seguretat nacional, ordre públic i protecció de la moral, de la
reputació i dels drets aliens.
fi
fi
fi
fi
fi
 LLIÇÓ 14 - Drets de participació política (Tema 10)
I. PARTICIPACIÓ POLÍTICA I DEMOCRÀCIA
La de nició constitucional de l’Estat espanyol com a democràtic (art.1) porta com a conseqüència
el reconeixement de drets de llibertat d’autonomia de l’individu davant l’Estat (status libertatis) i
del dret a participar en la formació de la voluntat estatal (status activae civitatis). Que els poders
de l’Estat emanin del poble (art. 1.2) quant a subjecte de la sobirania nacional el fa autor últim de
la voluntat de l’Estat.
L’status activae civitatis s’expressa amb el dret a elegir i ser elegit a les assemblees
representatives (sufragi actiu i passiu) i a ocupar càrrecs públics i de manera més general la CE
estableix el mandat de “facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política,
econòmica, cultural i social”, pel qual es preveuen formes molt diferents de participació: la
participació política, la participació en l’Administració de Justícia, en la Seguretat Social, i moltes
altres.
El resultat d’això és una complexa varietat de formes de participació en àmbits tant polítics com
d’una altra naturalesa. El dret de sufragi actiu i el dret a ser elegit i accedir a càrrecs i funcions
públiques són els drets més protegits per la CE, les altres no ho estan tant.

II. EL DRET DE SUFRAGI ACTIU (ART. 23.1 CE)

Reconeix als ciutadans el “dret a participar en els assumptes públics, directament o per mitjà de
representants, lliurement elegits en eleccions periòdiques per sufragi universal”. Per la seva
ubicació, aquest dret es con gura com a vinculant a tots els podes públics i subjecte de ser exigit
davant dels tribunals.
Aquest dret es restringeix a la participació política, és a dir, a eleccions a institucions d’àmbit
territorial o en processos referendaris, per tant, no és aplicable a eleccions “no polítiques”
(professionals, sindicals, etc.). Admet dos tipus de participació:
- Participació directa —> fa referència als referèndums i, en l’àmbit local, als supòsits de consell
obert, així com a la iniciativa popular.
- Participació representativa/per mitjà de representants —> fa referència a aquella que es realitza
en elegir els membres de les Corts i dels membres de les entitats en què l’Estat s’organitza
territorialment. Els representants han de ser lliurement escollits en eleccions periòdiques per
sufragi universal, concepte que s’oposa al de sufragi corporatiu, en tant que el dret s’atribueix
a qualsevol ciutadà quant a ciutadà i no quant a qualsevol altra quali cació.

III. NATURALESA DEL DRET AL SUFRAGI ACTIU: DRET, DEURE O

FUNCIÓ
La participació política és un dret fonamental, de manera que no accepta restriccions a causa de
la “capacitat” de l’individu, ja sigui econòmica (sufragi censatari) o intel·lectual (sufragi de
capacitats). Ara bé, això és compatible amb la con guració d’una funció electoral: el ciutadà no
fi
fi
fi
fi
només exerceix el seu dret en votar, sinó que també contribueix a la formació de la voluntat de
l’Estat i al bon funcionament de l’Estat democràtic. Per això el poder públic està legitimat per
fomentar la participació i lluitar contra l’abstenció, així ho ha declarat el TC.
En qualsevol cas, la con guració del sufragi com un dret impedeix que sigui considerat com un
deure exigible jurídicament, és a dir, no es pot donar penalització a l’abstenció, ja que aquesta és
una expressió de conviccions de tall ideològic i, per tant, sota la protecció de l’art 16.
Això no impedeix que votar constitueixi també una actuació imprescindible pel funcionament de
l’Estat democràtic i, per tant, representi un deure pels ciutadans, si bé el deure en qüestió no pot
resultar exigible individualment. És un dret “en l’exercici del qual recau l’arquitectura del sistema
democràtic, cosa que fa que sigui genèricament inexcusable, encara quan pugui ser excusat a
títol individual”.

IV. PARTICIPACIÓ DIRECTA O INDIRECTA: SUBJECTES DEL DRET.

CONDICIONS DEL SEU EXERCICI
La participació directa es refereix a l’adopció immediata de decisions pels ciutadans, cosa que es
redueix al referèndum i, en el seu cas, al Consell obert. Una altra cosa és l’elecció directa de
diputats, senadors i regidors, supòsits en què ens trobem davant d’una elecció de representants.
CAL DIFERENCIAR BÉ LA PARTICIPACIÓ DIRECTA DE L’ELECCIÓ DIRECTA.
El dret a participar per mitjà de representants compren la designació d’aquests i que aquests
puguin dur a terme les seves funcions, ja que si això es vulnera, afectaria també, com a
conseqüència, el dret dels ciutadans a participar als assumptes públics a través dels seus
representants.
L’art 23.1 atribueix el dret de sufragi actiu “als ciutadans”, cosa que s’ha d’interpretar en relació
amb els mandats dels articles 13.2 i 93. Així doncs, la possibilitat de vot dels estrangers a les
eleccions municipals es dona en dos supòsits:
- Extracomunitaris: en virtut de tractats bilaterals, quan l’altra part permeti el vot dels espanyols
a les corresponents eleccions municipals.
- Comunitaris: en virtut d’una normativa més àmplia dictada en el marc de la UE, referida a les
eleccions municipals i a les eleccions del Parlament Europeu.
Quant a la UE, el TFUE estableix que disposaran del dret de sufragi actiu i passiu a les eleccions
municipals a Espanya els residents a Espanya nacionals de països membres de la UE.
Quant a les eleccions a òrgans de la UE, i concretament el Parlament, el TFUE preveu que
“qualsevol ciutadà de la UE que resideixi en un Estat membre dels qual no en sigui nacional tindrà
dret a ser elector i elegible a les eleccions del Parlament Europeu a l’Estat membre en el qual
resideixi, en les mateixes condicions que els nacionals del dit Estat”. La CE es va adequar a
aquests preceptes perquè és una matèria que s’escapa de la competència dels poders públics
espanyols.
L’efectiva possibilitat de l’exercici del dret depèn de diversos requisits, essencialment la inscripció
al cens electoral, tot i que també trobem la majoria d’edat. També hi trobem l’exclusió dels
incapaços en virtut de sentència judicial ferma i dels internats en hospital psiquiàtric amb
fi
 autorització judicial, casos en què resulta més evident la connexió entre la causa de la restricció i
aquesta. En canvi, més discutible és la privació de la titularitat del dret als condemnats per
sentència judicial a la pena de privació del sufragi.

V. DRET DE SUFRAGI PASSIU I ACCÉS A CÀRRECS PÚBLICS (ART. 23.2

CE)
L’status activae civitatis es troba íntimament vinculat a l’accés a càrrecs públics, que són les
posicions d’autoritat en què s’adopten decisions de rellevància pública. I això en un doble
vessant:
- Dret de sufragi passiu
- Accés a la funció pública —> càrrecs públics d’índole no representativa.
La CE reconeix aquest dret en les seves dues dimensions, el qual no és directament aplicable a
tots els ciutadans. La CE estableix un dret de con guració legal, de manera que el legislador
podrà restringir l’àmbit dels quali cats per optar a un càrrec públic establint certs requisits o
condicions.
Aquesta llibertat de con guració legal però, es veu limitada per l’exigència que es mantingui el
principi d’igualtat. Ara bé, el contingut del dret reconegut a l’art 23.2 no coincideix exactament
amb el principi d’igualtat, encara que això no suposa que el legislador gaudeixi d’una absoluta
llibertat per determinar els requisits, ja que aquests no podran ser discriminatoris en si mateixos,
ni podran afectar el contingut essencial del dret, ni suposar vulneració d’altres articles
constitucionals.

VI.CONTINGUT DEL DRET DE SUFRAGI PASSIU

L’art 23.2 té una primera dimensió política: el dret a presentar-se com a candidat a eleccions a
instàncies representatives de caràcter públic: Corts i òrgans de les entitats en què l’Estat
s’organitza territorialment. Aquest article “no protegeix el dret d’accés a càrrecs o funcions que
no tenen la naturalesa d’o cis públics, és a dir, càrrecs representatius sindicals o corporatius. En
l’article també s’inclou la capacitat del legislador per comptar amb una àmplia llibertat per
especi car les condicions en què s’ha de produir l’elecció de representants, la proclamació dels
elegits i l’efectiva presa de possessió dels seus càrrecs.
La titularitat del dret s’estableix pels “ciutadans”, però la CE exigeix una lectura conjunta dels
seus preceptes, particularment a la vista de l’art 13.2 (eleccions municipals) i 93 (integració en
organitzacions supranacionals).
El dret a ser elegit va més enllà de la presentació de candidatures i de la proclamació d’electes
d’acord amb els vots efectivament emesos, ja que també comprèn mantenir-se en el càrrec per
allò a què es va ser escollit, durant el període corresponent, i exercir les funcions inherents a
aquell càrrec. En cas contrari, es veuria vulnerat tant el dret dels representants com el dels seus
representats. Per tant, se’n derives dues conseqüències:
fi
fi
fi
fi
fi
 - El dret a romandre en el càrrec comporta que les úniques causes de remoció del mateix seran
les legalment previstes, de manera que la remoció dels representants no pot fer-se dependre
de la voluntat del partit a què pertanyin: el cessament en un partit o l’expulsió no poden portar
a la pèrdua de la condició de representant. Així doncs, el dret de l’art. 23.2 és predicable de
subjectes i no de partits.
- La possibilitat d’exercir les funcions inherents al càrrec sense que se’l buidi de contingut o es
col·loqui a certs representants en condicions inferiors a d’altres. EX: El dret de la minoria a
participar en debats suposa que, encara quan aquesta no pugui fer prevaldre la seva opinió,
tinguin la possibilitat que aquesta sigui escoltada.

VII.DRET D’ACCÉS A FUNCIONS PÚBLIQUES

L’art. 23.2 estén el seu àmbit a les funcions o càrrecs públics, és a dir, no només a càrrecs
electius, sinó també a posicions funcionarials i assimilades. No s’introdueix cap requeriment que
aquests càrrecs o funcions siguin de naturalesa política. Això suposa, d’una banda, la protecció
s’estén als que es cobreixen per procediments diferents de l’elecció (concursos, oposicions, etc.),
d’altra banda, que queden fora de la protecció els càrrecs en organitzacions que no puguin
considerar-se integrades a l’aparell de l’Estat (incloent-hi municipis, províncies i CCAA), és a dir,
no de nibles com integrats en la funció pública. Per les obligacions derivades de la pertinença a
la UE, el dret al funcionariat també es reconeix als nacionals dels països d’aquesta.
Aquest dret es tracta també d’un de con guració legal, cosa que suposa un àmbit de llibertat del
legislador per xar els requisits per accedir a un càrrec públic, encara que sempre limitat pel
principi d’igualtat. Aquesta llibertat però, es veu quali cada addicionalment, pel que fa a l’accés a
la funció pública, pel precepte contingut a l’art 103.3: “la llei regularà l’accés a la funció pública
d’acord amb els principis de mèrit i capacitat”. Així que la mencionada llibertat de con guració
només es podrà basar en criteris de mèrit i capacitat, i no en d’altres. No obstant, en virtut de les
disposicions de l’art 9.2, es pot fer establir una acció a rmativa destinada a afavorir l’accés a la
funció pública de col·lectius tradicionalment marginats, mitjançant la reserva a aquests d’un
percentatge o quota de places. Els requisits continguts en l’accés a la funció pública han, per
tant, de respondre a dues limitacions:
- Que les normes que regulen el procés de selecció no determinin a priori el resultat d’aquest
procés, en favor d’un individu o grup restringit.
- Que no sigui exigible per l’accés a la funció pública algun requisit que no sigui referible als
conceptes de mèrit o capacitat.
Així doncs, és el legislador qui té competència per decidir quins requisits són necessaris per una
funció determinada. Per tant, no vulnera l’art 23.2 que el legislador estableixi unes condicions per
l’ingrés en un cos de l’Estat, i unes diferents per l’ingrés en un altre cos. Ara bé, les condicions
únicament podran ser en referència al mèrit i la capacitat dels aspirants.
El dret d’accés a la funció pública suposa també la permanència en ella, així que l’art 23.2 integra
també el dret de no ser separat de la funció pública més que mitjançant els procediments
establerts.
fi
fi
fi
fi
fi
fi
VIII.EL DRET DE PETICIÓ
Està revestit per la forma de dret de con guració legal: s’exercitarà de la manera com determini la
llei. El text constitucional només precisa que el dret és obert a “tots els espanyols”, que podrà
efectuar-se individualment o col·lectiva (encara que aquesta segona opció se suspèn respecte de
membres de les forces Armades o dels cossos sotmesos a disciplina militar) i que es protegeix
quan s’efectuï per escrit. La resta queda subjecte a la con guració del legislador en dues
direccions: con guració general i la regulació especí ca de les Forces o Instituts Armats.
El dret de petició es con gura com una gura residual, ja que el desenvolupament de
procediments especí cs de defensa dels drets i interessos va anar deixant el dret de petició a una
posició secundària, de manera que la protecció es duu a terme mitjançant mecanismes diferents,
el principal dels quals és la tutela judicial.
La Llei Reguladora del Dret de Petició reconeix aquest a qualsevol persona natural o jurídica i no
només als nacionals. L’Administració està obligada a respondre les peticions. S’estableix que les
Cambres podran rebre peticions individuals i col·lectives, sempre per escrit, i els reglaments de
les Cambres preveuen també que puguin dirigir-se peticions als òrgans legisladors, establint-se
les corresponents comissions al Congrés i Senat. També la normativa de les CCAA preveu
l’exercici del dret de petició.
L’exercici del dret de peticions col·lectives de les Forces Armades es troba regulat a la Llei de
Règim Personal de les Forces Armades. Finalment, el dret de petició pot tenir dimensió
supranacional, com ocorre al Parlament Europeu.
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
LLIÇÓ 15 - El dret a la tutela judicial (Tema 11)
I. LA FUNCIÓ DEL RECONEIXEMENT CONSTITUCIONAL DE LA
TUTELA JUDICIAL
L’art 24 reconeix “a totes les persones” el dret a obtenir la tutela efectiva de jutges en l’exercici
dels seus drets i interessos legítims.
És l’equivalent en dret anglosaxó de respectar el due process of law. Es tracta d’una
conseqüència del principi de separació de poders.
La formulació constitucional quant al dret a la tutela judicial és francament minsa. D’aquí que
aquest dret, més que cap altre, degui els seus per ls i contingut a la con guració jurisprudencial
que n’ha fet el TC.
Els processos davant els òrgans jurisdiccionals comprenen una sèrie de fases:
1. L’inici del procés i l’accés de les persones a l’òrgan jurisdiccional, per plantejar les seves
demandes.
2. El desenvolupament del procés, en el curs del qual s’exposen i defensen les posicions de les
parts.
3. Dictar-se per part del jutge la resolució que decideixi el procés, resolució davant la qual es
podrà presentar. en molts casos, un recurs davant un òrgan jurisdiccional superior.
4. Execució.
Doncs bé, el dret a la tutela judicial es projecta sobre totes aquestes fases.
Abans de res, convé senyalar algunes característiques del dret.

a) Caràcter efectiu
El caràcter efectiu de la tutela judicial implica que aquesta no pot contemplar-se des d’una
perspectiva estrictament formalista. Encara quan el compliment dels requisits processals no
poden quedar a l’arbitri de les parts, nombroses sentències atorguen empara als qui han vist
conculcat el seu dret a la tutela judicial efectiva per una aplicació o interpretació formalista de la
legalitat vigent.

b) Interpretació de les normes

La interpretació de les normes s’ha de fer de la manera més favorable per l’efectivitat del dret
fonamental, cosa que es veu reforçada per l’exigència de proporcionalitat.

c) Arbitrarietat
S’ha d’eliminar qualsevol indici d’arbitrarietat en les resolucions judicials, de manera que cal que
aquestes siguin motivades. La tutela judicial efectiva a més del dret a obtenir una resolució no
arbitrària comprèn també que aquesta sigui motivada, raonable i ajustada a Dret.
fi
fi
II. EL JUTGE ORDINARI PREDETERMINAT PER LA LLEI
De quin òrgan es pot reclamar la tutela judicial? La CE reconeix el dret al jutge ordinari
predeterminat per la llei. D’aquesta de nició podem treure tres trets de l’òrgan competent:
- Judicialitat —> requeriment que es tracti d’un òrgan integrat al PJ
- Caràcter ordinari de l’òrgan —> exigència que es tracti d’un òrgan de jurisdicció ordinària, amb
la prohibició dels tribunals d’excepció, així com amb la limitació de la jurisdicció militar a
l’àmbit estrictament castrense.
- Predeterminació legal —> amb “predeterminat” es vol dir que l’òrgan judicial estigui designat
prèviament, que tal designació sigui amb caràcter general, i no per un supòsit concret, i que
aquesta predeterminació només es pugui fer per llei, de manera que es faci segons la voluntat
de les Corts i no pugui sortir de normes emanades de l’executiu.
Una vegada determinat el jutge d’un cas en virtut de l’aplicació dels criteris continguts a les lleis,
el jutge no en podrà ser desposseït del coneixement en virtut de decisions preses per òrgans
governatius.
Una situació on es veuria vulnerat el dret a un judici amb totes les garanties seria quan es dona
una acumulació de funcions instructora i jutjadora en un mateix jutge, ja que això faria témer la
seva imparcialitat objectiva.

III. L’ACCÉS AL SISTEMA JUDICIAL

a) L’accés a la tutela judicial
És un dret complexe en el qual es poden distingir diverses fases: accés a la tutela judicial,
aconseguir una resolució fonamentada en Dret, obtenir l’execució de la sentència i exercitar els
recursos legalment previstos.
El primer element del dret és, doncs, l’accés al sistema judicial. Aquest es deu a “totes les
persones”, amb independència de la seva condició de nacionals o estrangeres, i, a més, s’ha
d’estendre a les persones jurídiques i d’incloure el dret a ser part en els processos iniciats per
altres sempre que s’afecti l’esfera de drets i interessos legítims.
Ara bé, això no pot suposar, òbviament, que qualsevol persona pugui accedir en qualsevol
moment davant de qualsevol òrgan jurisdiccional perquè aquest es pronunciï sobre qualsevol
pretensió que se li formuli. Per accedir als jutges i tribunals s’exigeix que s’hi accedeixi mitjançant
les vies i amb els requisits legalment establerts. Això implica la obligació de dirigir-se a l’òrgan
judicial competent i que es compleixin determinats requisits i condicions.

b) La inadmissió
El contingut normal del dret a la tutela judicial consisteix en l’obtenció d’una resolució de fons,
fonamentada en Dret, sobre la pretensió plantejada; tot i així, és possible que no s’aconsegueixi
el contingut normal en qüestió perquè no s’hagi exercit el dret per les vies processals legalment
establertes. A aquest efecte, la demanda pot ser inadmesa sense que això suposi una vulneració
del dret a la tutela judicial.
fi
 Ara bé, el TC ha acotat les possibilitats d’inadmissió, de manera que cal que compleixin una sèrie
de requisits:
- La causa d’inadmissió ha d’estar legalment establerta
- El legislador pot establir només causes d’inadmissió que siguin proporcionals a la nalitat
perseguida per les normes processals i no poden vulnerar el contingut essencial del dret a la
tutela judicial.
- La resolució d’inadmissió ha de ser motivada
El TC ha manifestat reiteradament que la interpretació de les normes quant a l’efectivitat del dret
a la tutela judicial ha de fer-se en el sentit que no impedeixi l’efectivitat del dret, cosa que es
concreta en la necessitat d’evitar que irregularitats formals sense transcendència es converteixin
en obstacles per a la dita efectivitat. D’aquesta forma, el TC s’ha inclinat per una tendència
antiformalista, que es tradueix en la seva oposició que formalismes mancats de contingut privin
del seu contingut real un dret fonamental.
La no obtenció d’una resolució de fons per inadmetre’s la pretensió és, per tant, una possibilitat
vàlida, però només quan concorren els expressats requisits. A més, la concurrència d’aquests
requisits ha de ser interpretada restrictivament. Així doncs, quan l’òrgan jurisdiccional aprecia la
concurrència d’una causa d’inadmissió ha d’intentar, en primer lloc, fer una interpretació que
afavoreixi l’efectivitat del dret fonamental i que sigui conforme la CE. així com que exposi
raonablement aquesta interpretació. El TC ha atorgar empara, per només mencionar alguns
exemples, quan la inadmissió s’havia produït per declarar no aplicable un procediment que sí que
era aplicable, quan no s’havia interpretat la norma en el sentit més favorable al dret fonamental o
quan la inadmissió s’havia fet mitjançant sentència i s’havia de fer mitjançant interlocutòria. Les
a rmacions relatives a la demanda també són aplicables als recursos.

IV. ELS DRET EN EL CURS DEL PROCÉS

a) Comunicacions i noti cacions. Formulació d’al·legacions. La proscripció de la
indefensió
Quan la demanda s’ha admès a tràmit, el contingut del dret a la tutela comprèn el dret a defensar
les pròpies posicions, la formulació d’al·legacions i la proposta i pràctica de mitjans de prova. En
el curs del procés, el nucli de la tutela judicial es condensa en el dret a no patir indefensió, que
vol dir el dret a tenir l’oportunitat de defensar les pretensions i posicions de la part en qualsevol
procés judicial que afecti a drets o interessos propis. Això es manifesta de diverses maneres:

1. Noti cacions i comunicacions

Les parts han de tenir, des del començament del procés, coneixement de les actuacions
processals que els afectin. Això suposa el deure dels òrgans jurisdiccionals d’establir
l’emplaçament personal a tots els qui puguin veure els seus drets afectats en un procés. Això és
vàlid tant per l’inici com per tota la durada del procés, de manera que les parts tinguin
l’oportunitat de fer valdre les seves posicions. Conté la garantia que es produeixin correctament
les comunicacions, noti cacions i emplaçament de les parts.
fi
fi
fi
fi
fi
2. Formulació d’al·legacions i defensa de pretensions
La interdicció constitucional de la indefensió es projecta sobre tot el procés i especialment sobre
la seva fase central, la de la defensa, per les parts, de les seves respectives posicions a través de
les oportunes al·legacions i altres mitjans. Així, es produeix una indefensió quan, per un motiu
legalment no previst o irraonable, es privi les parts de la possibilitats de fer valer els seus drets o
se situï una d’elles en posició prevalent sobre la contrària; també quan se suspèn el judici
concurrent una causa justi cada o quan no es proveeix d’intèrpret a qui està incapacitat per
seguir el procés.

b) El dret a la proposició i pràctica de la prova

És el dret a fer servir els mitjans de prova que s’entenguin pertinents. Això no vol dir un dret
il·limitat o indiscriminat, ja que la CE xa com a condició que ha de reunir la prova, la pertinença.
La pertinença de les proves és la relació que les mateixes guardin amb l’objecte del judici i amb
allò que constitueix thema decidendi pel tribunal. El l conductor de la pertinença de la prova és
que la seva denegació no redundi en indefensió de la part.

c) El dret a l’assistència lletrada. La justícia gratuïta

L’ordenament jurídic, per la seva complexitat tècnica, fa difícil que els llecs en Dret articulin
adequadament la defensa de les seves posicions. Per això, i per assegurar que tothom tingui la
possibilitat de defensar els seus drets, s’assegura la possibilitat d’accedir a l’assessorament d’un
expert. Aquesta necessitat s’aguditza al procés penal. És, doncs, l pretensió d’assegurar que les
parts defensin els seus drets la que justi ca el reconeixement constitucional del dret a
l’assistència lletrada.
En el contingut del dret a l’assistència lletrada destaquen dos elements:
- La relació de con ança que ha d’existir entre la part i el seu defensor —> per tant, i sobretot
quant als acusats d’un procés penal, el dret a l’assistència lletrada s’ha d’entendre com un dret
a l’assistència del lletrat que lliurement es designi.
- Assistència jurídica gratuïta —> l’assistència lletrada genera costos econòmics que no tothom
pot suportar, per això la CE preveu que “la justícia serà gratuïta quan així ho disposin les lleis i,
en tot cas, respecte dels qui acreditin insu ciència de recursos per litigar”.

V. LA FINALITZACIÓ DEL PROCÉS

a) Dret a una resolució judicial fonamentada en Dret
A no ser que hi hagi causa d’inadmissió que reuneixi els requisits, el contingut normal del dret a la
tutela judicial és obtenir una resolució de fons; però no forçosament una que aculli les
pretensions del demandant. El dret a la tutela judicial és el dret que un òrgan imparcial dirimeixi
les pròpies pretensions; però no és que aquest les estimi, es tracta del dret a una resolució de
fons de forma raonada i ajustada a Dret que estimi o desestimi les pretensions instades. Les
resolucions judicials de fons han d’estar adequadament motivades, és a dir, que exposin els
fi
fi
fi
fi
fi
fi
 fonaments de fet i de Dret en què es basen. La decisió nal ha de ser congruent amb els
raonaments exposats a la fonamentació oferida pel Jutge o Tribunal.

b) El dret als recursos establerts per llei

El dret a la tutela judicial inclou també el dret a la revisió de la resolució per un òrgan judicial
superior sempre que, amb l’excepció del procés penal, l’existència de recurs estigui prevista
legalment. En efecte, el TC ha establert que el dret a la tutela judicial no comprèn, amb caràcter
general i, es reitera, amb l’excepció del procés penal, el doble pronunciament judicial.
El dret a la doble instància no és inclòs en el dret fonamental a la tutela judicial efectiva amb
caràcter general, però sí que ho està quan es troba legalment previst. És a dir, una vegada la llei
estableix la possibilitat de plantejar un recurs, l’accés al mateix s’integra en el dret a la tutela
judicial.
Això suposa que, si el legislador o no un recurs, el que no pot fer és imposar, per l’accés al
mateix, obstacles processals excessius, i les normes reguladores de l’accés s’hauran
d’interpretar de conformitat amb la CE i en el sentit més favorable al dret fonamental. La
veri cació dels requisits exigits per a la vàlida interposició del recurs s’ha d’inspirar en criteris de
proporcionalitat.

c) El dret a l’execució de les resolucions judicials

És el dret de qui ha estat afavorit per la resolució de fons a ser reposat en els seus drets i
compensat, si pertoqués, pel dany patit. D’aquesta manera, la decisió de no executar una
sentència és potencialment lesiva del dret a la tutela judicial. Perquè la falta d’execució sigui
vàlida, caldrà reunir els requisits exigibles, de manera que la denegació de l’execució “no pot ser
arbitrària ni irraonable, ni fonamentar-se en una causa inexistent, ni en una interpretació restrictiva
del dret fonamental. És també aplicable a l’execució de sentències la proscripció de les dilacions
indegudes.

d) La duració del procés: el dret a un procés sense dilacions indegudes

És una previsió que ha de ser entesa en termes relatius. No es tracta d’un dret absolut a un judici
ràpid, sinó d’un dret que el procés no es demori per l’arbitrària i injusti cada passivitat del jutjador
o per la indeguda in uència de tercers. No implica un dret que es compleixin els terminis, sinó un
dret que la causa es resolgui en un termini raonable segons les circumstàncies del cas.

VI.LES GARANTIES CONSTITUCIONALS DEL PROCÉS PENAL

Juntament amb les garanties exposades, aplicables a tot tipus de processos, la CE inclou un
conjunt de garanties referents en particular al procés penal. Les especials característiques del
procés penal, ja que entren en joc béns jurídics tan importants com la llibertat personal, fan que
aquest estigui envoltat d’unes garanties addicionals encaminades a assegurar, en major mesura,
la imparcialitat del jutjador, a potenciar les possibilitats de defensa de l’acusat i a assegurar que
ningú no serà objecte d’una condemna penal si no és després d’un procés que atorgui la certesa
fi
fl
fi
fi
 que la certesa que la condemna manca de qualsevol possible tret d’arbitrarietat i ha estat dictada
amb la màxima seguretat de la culpabilitat del condemnat.
Les garanties del procés penal han estat objecte d’una profunda jurisprudència del TC, que ha
construït quatre grans blocs de garanties, que es corresponen amb les diverses fases del
procediment.

a) L’inici del procés penal: el dret al coneixement de l’acusació

El primer dret de l’acusat és ser informat de l’acusació presentada contra ell. Aquesta exigència
d’informació és un pressupòsit del dret a la defensa: ningú no pot defensar-se contra una
acusació que desconeix.
A més, el tribunal sentenciador queda vinculat pels fets i fer la quali cació jurídica de l’acusació ja
que, de no ser així, l’imputat no es podria defensar bé davant d’uns fets o una quali cació (la del
tribunal) que desconeix. Aquesta és la raó per la qual el jutjador no pot “excedir dels termes en
què ve fonamentada l’acusació o apreciar fets o circumstàncies que no han estat objecte de la
mateixa ni sobre els quals l’acusat no ha tingut oportunitat de defensar-se”.
La proscripció de condemnar per delicte que no hagi estat prèviament informat a l’imputat irradia
també a les circumstàncies modi catives (entenent-se que les agreujants) de la responsabilitat
criminal, de manera que el tribunal tampoc no pot sentenciar apreciant un agreujant del qual
l’imputat no hagués tingut ocasió de defensar-se.

b) Drets en el curs del procés penal: autoprotecció, publicitat, concentració i oralitat

1. Autoprotecció
La CE reconeix, en primer lloc, garanties encaminades a evitar que els propis actes redundin en
perjudici d’un mateix, reconeixent els drets a no confessar-se culpable i a no declarar contra si
mateix.

2. Publicitat
També reconeix el dret que el procés sigui públic, una garantia més encaminada a evitar
l’eventual indefensió de l’acusat. Per això la publicitat del procés es con gura com un dret de
l’acusat que el seu procés sigui públic i com un mecanisme amb la nalitat de mantenir la
con ança de la comunitat en els tribunals.
La publicitat però, no és un dret absolut, ja que hi ha la previsó que la llei pugui establir
excepcions que poden obeir a raons molt diverses, com l’interès de la vida de les persones, la
protecció de la vida de les parts, la seguretat nacional o els mateixos interessos de la justícia.

3. Concentració i oralitat
En el procés penal, el dret a fer servir les proves pertinents assoleix una important concreció que
“el procediment serà principalment oral”. Les proves que es practiquin en el procés penal ho han
de fer, predominantment i preferent, al propi acte del judici oral i que, en tot cas, s’hagin de fer
fi
fi
fi
fi
fi
fi
amb totes les garanties. Això suposa que, quan la seva reproducció al judici oral sigui impossible,
perquè les proves cobrin validesa hauran d’haver estat practicades amb totes les garanties de
contradicció i immediació i hauran de ser reproduïdes al judici oral.

c) La decisió en el procés penal: el dret a la presumpció d’innocència

Suposa, en una de les expressions més famoses del Dret, que “tothom és innocent mentre no es
demostri el contrari”. Això vol dir que el principi general és la innocència i que, per condemnar
algú, és precís demostrar que és culpable.
L’efecte de la presumpció d’innocència és que constreny a qui sospita que algú és culpable de
demostrar que ho és.
I per demostrar-ho cal fer una activitat de recol·lecció de proves que demostrin aquesta
culpabilitat i expressar el raonament que ha portat el jutjador a formar-se sobre la base d’aquelles
proves, una convicció de culpabilitat.
La presumpció d’innocència eximeix, per tant, l’acusat de demostrar la seva innocència, i
trasllada a l’acusació la càrrega de fer-ho. Però no exclou la seva possible destrucció per mitjà
d’indicis que, aïlladament, serien insu cients però que, posats en conjunt, permeten concloure la
culpabilitat de l’acusat. Es tracta d’una situació en què no existeix “prova de càrrec”, que acredita
amb certesa la culpabilitat de l’acusat, però sí una “prova indiciària”. Ara bé, aquesta prova
indiciària ha de complir amb una sèrie de requisits: els indicis han d’estar plenament provats i
l’òrgan judicial ha d’explicar el raonament pel qual conclou la culpabilitat de l’acusat.

d) La revisió del procés penal

Si bé la tutela judicial efectiva no inclou per se el dret al recurs, la situació és diferent en matèria
penal, ja que en aquest cas s’estableix el dret dels condemnats que un tribunal superior revisi el
seu cas. A l’ordre jurisdiccional penal, el legislador ha d’establir un sistema de recursos aplicable
en qualsevol cas.
fi