1.5.

El naixement del catalanisme

Centrar la qüestió: què és el catalanisme

El catalanisme nasqué durant els primers anys de

la Restauració.

Aquesta afirmació pot desorientar, però és un

fet innegable. Potser si intentem aclarir els
termes, podem superar la confusió.

Primer que res, cal distingir entre catalanisme,

Catalunya, i els catalans. No són sinònims.

El catalanisme és un moviment polític, divers,

però que comparteix alguns trets definidors, un
mínim comú divisor:

 L’afirmació de la nostra identitat política

com a catalans. Segons el catalanisme,
nosaltres som un poble; nosaltres som el
poble català. Som un col·lectiu humà, amb
personalitat pròpia, i amb identitat
política pròpia.

 La llengua catalana seria segons el

catalanisme la columna vretebral d’aquesta
identitat catalana, un factor aglutinador.

 El record de les institucions polítiques

pròpies, i el de la resistència secular al
despotisme reial entre els segles XV i
XVIII, arrodonirien aquesta identitat
col·lectiva.

 El propòsit de privar els catalans

d’aquesta llengua pròpia, de les seves
 institucions, i totes les altres mesures
amb la finalitat d’oprimir-los, seria una
injustícia. Per tant, el catalanisme es
percep a si mateix com a una reacció
defensiva, i fa una identificació clara
entre les nocions de llibertat, justícia,
bé general, i Catalunya. És remarcable que
és la mateixa naturalesa del catalanisme,
la que ha exclòs l’extrema dreta durant els
segles XIX i XX, i li ha impedit arrelar a
Catalunya. És significatiu, doncs, que a
Catalunya el feixisme sempre ha estat
espanyolista.

El punt de partida del segle XIX

Cal anar amb precaució, pel que fa als tòpics, i

entendre que Catalunya no havia de ser
necessàriament catalanista, i que de fet, als
anys centrals del segle XIX no ho era, ni de bon
tros.

Pel que fa a la identitat i a la llengua, la

situació estava clarament escindida, segons
classes socials.

Les classes treballadores mantingueren amb

obstinació una identitat i unes actituds que
havien de permetre a finals de segle el
naixement del catalanisme. El català continuava
sent la llengua d’ús quotidià. Al carrer, només
s’hi parlava català. L’espanyol era percebut com
a la llengua dels militars, els polítics, i els
capellans, o sigui, com a la llengua dels
opressors. I de tant en tant, passaven coses que
desmentien la realitat oficial, com ara quan el
1841 el poble menut intentà enderrocar la
Ciutadella de Barcelona, en nom de la llibertat
i de Catalunya, i amb expressions d’odi envers
el centralisme.

També cal tenir en compte, però, que la situació

de total supeditació social i econòmica dels
treballadors es traduïa en impotència cultural.
Per això, les idees i els sentiments no eren
necessàriament coherents, sinó més aviat al
contrari. De fet, de la mateixa manera que la
catalanitat sobrevisqué clarament a l’intent
espanyol de destruir-la, també és veritat que el
poble català mai no manifestà tan intensament
que es sentia espanyol com a mitjans i finals
del segle XIX.

En canvi, la burgesia catalana tenia un

posicionament radicalment diferent, pel que fa a
identitat i llengua.

Com a resultat del liberalisme que s’escampà per

Europa a partir de la Revolució Francesa,
aquesta burgesia s’il·lusionà amb la
possibilitat de que la seva veu pogués ser
escoltada pel govern, i pogués influir en les
decisions polítiques. Es tractava de la noció
bàsica de totes les revolucions burgeses:
substituir el despotisme feudal per un nou
sistema, en el qual els interessos econòmics
capitalistes poguessin fer-se sentir.

Quan a Espanya s’enfonsà l’Antic Règim, i

aparegué el projecte de constituir el país sota
els principis del liberalisme, la burgesia
catalana decidí que aquella era l’oportunitat
que necessitava. Era l’any 1808, i naixia un
projecte polític que cal definir com a nació
espanyola. Espanya ja existia com a regne, com a
estat, com a estructura política. Ara es
pretenia reorganitzar-lo, donar-li com a
fonament la voluntat i la identitat col·lectiva
dels súbdits, i és això el que vol dir nació
espanyola.

Aquest projecte interessà tant la burgesia

catalana, que despertà el seu entusiasme, i la
seva adhesió. Ningú no era més adepte al
nacionalisme espanyol a les Corts de Cadis de
1812 que la burgesia catalana. Aquest grup
social estava sincerament convençut de que els
catalans podrien ingressar dins del poble
espanyol, que serien admesos com a espanyols, i
que aquesta era una gran idea.

El problema era que el nacionalisme espanyol era

descendent de l’estat espanyol, i per tant,
heretava del despotisme reial dues constants
històriques, dos aspectes de la màxima
importància:

1. La cultura política castellana

d’autoritarisme.

2. El supremacisme, que consagrava allò que

era castellà com a valuós, li supeditava
tot allò que no fos castellà, i condemnava
d’aquesta manera la catalanitat a
l’obligació de desaparèixer. D’aquesta
manera, el castellà passava a ser espanyol.
D’aquesta manera, el català havia de ser
eradicat.

Per això, als catalans se’ls exigia, d’entrada,

que renunciessin a la seva llengua, a la seva
cultura, i que les substituïssin per les de
Castella.
Al revés que les classes populars catalanes, la
burgesia catalana no tingué cap problema a
acceptar-ho. El seu espanyolisme fou complet,
sincer, i convençut.

Els anys que van de 1812 fins 1875 foren però

els anys d’un desengany gradual. Poc a poc, els
burgesos catalans anaren entenent que, si bé als
catalans se’ls exigia ser espanyols, al mateix
temps no se’ls acceptava com a espanyols. La
catalanofòbia era un tret inherent a la nova
nació espanyola. Una llei no escrita precisava
que, tot i que la major part de professionals
qualificats per a governar (advocats,
enginyers...) eren catalans, als catalans no
se’ls havia de permetre accedir als càrrecs
importants. Els poquíssims ministres catalans
del segle XIX són l’excepció que confirma la
regla, i la regla era excloure i marginar els
catalans, perquè no eren espanyols de debò, i no
mereixien confiança. La polèmica entre
lliurecanvisme i proteccionisme també contribuí
a convèncer la burgesia catalana de que no tenia
els instruments per a fer sentir la seva veu a
Madrid, que no se l’escoltava, i que Espanya
menyspreava els seus interessos.

Quan arribà la Restauració, la burgesia catalana

encara no qüestionava el dogma oficial de la
nació espanyola, però n’estava ben desenganyada.
Només l’explotació colonial de Cuba semblava
oferir algun punt d’entesa amb Madrid.

Els precedents vuitcentistes del catalanisme

Al llarg del segle XIX, en aquest context

ambigu, en què les classes populars catalanes
s’anaven espanyolitzant, però no resistien i
conservaven els fonaments de la catalanitat,
mentre la burgesia, adherida sense reserves al
nacionalisme espanyol, s’hi anava desenganyant,
aparegueren una sèrie de fenòmens, que recorden
al catalanisme sense ser-ho, i que en realitat,
expliquen que després fos possible disposar de
les idees i conceptes necessaris per a construir
el catalanisme. O sigui, que aquests precedents
li preparaven el terreny.

Entre aquests precedents hi podem comptar:

1. El carlisme.
2. La Renaixença.
3. El republicanisme federal.
4. La barreja de demòcrates amb partidaris
xarons de l’ús del català.
5. La construcció d’allò que avui anomenaríem
un folklore català.

1. El carlisme.

Es tractava d’un moviment d’oposició

dràstica a la implantació del capitalisme,
i que es plantejava com a alternativa la
resistència de les pautes socials
precapitalistes, allò que se’n deia
tradicionalisme. Per aquest motiu, el
carlisme fou el primer corrent polític a
revaloritzar les institucions catalanes,
destruïdes el 1715 per a la formació del
Regne d’Espanya. Insistia sobretot en la
recuperació d’allò que al segle XIX en
deien els furs, és a dir, la legislació
catalana anterior al Decret de Nova Planta.
2. La Renaixença.

La Renaixença ha estat simplificada com a

la resurrecció de la llengua catalana per a
la literatura i la cultura en general. La
realitat no es correspon amb aquesta visió,
perquè ni la llengua estava morta per a la
cultura, ni els burgesos de la Renaixença
se la prenien seriosament. La idea era que
aquests mateixos burgesos, que en el pla
polític s’havien fet nacionalistes
espanyols, i en el pla personal havien
optat per castellanitzar-se ells i els
fills que tinguessin, compensaven la seva
mala consciència dedicant-se a la llengua
catalana en aquelles activitats que
resultessin supèrflues, secundàries, com
ara celebracions familiars, o concursos de
versos. En qualsevol cas, tot i que és
falsa, segueix vigent la imatge de que van
recuperar l’autoestima i la llengua que es
necessitaven per a reconstruir la nació
catalana.

3. El republicanisme federal.

Als anys centrals del segle XX, el

republicanisme espanyol va desenvolupar la
convicció de que el centralisme inherent a
la idea d’Espanya era una font de
despotisme, i que per això calia
transformar l’estructura de l’estat, i fer-
lo federal.

Com que el federalisme entra en

contradicció amb la matriu de la nació
espanyola, del republicanisme federal no
n’ha quedat res. El pas dels anys el va
 esvair completament, tot i que als anys
centrals del segle XIX semblés una força
política important. En canvi, sí que va
deixar com a llegat la vinculació dels
ideals de llibertat i justícia amb els de
lluita contra el centralisme, que seria un
dels fonaments del catalanisme.

4. La barreja de demòcrates amb partidaris

xarons de l’ús del català.

A la Catalunya de mitjans del segle XIX, un

grapat d’intel·lectuals es mostraren
descontents amb el caire conservador i
classista que estava prenent la construcció
d’Espanya. Reaccionaren amb projectes
d’oposició, que associaven la lluita per la
democràcia amb la difusió de la cultura
entre les classes treballadores i la
conservació de la llengua catalana.

N’hi hagueren de procedents de l’enginyeria

(Narcís Monturiol), de la política (Abdó
Terrades), n’hi hagueren que fundaren un
moviment de cors populars (Anselm Clavé).
Pel que fa a la literatura, n’hi hagué
(Frederic Soler “Pitarra”) que es lliuraren
a una literatura diferent a la de la
Renaixença, pensada per a respondre les
preocupacions de les persones sense la
deformació pretesament elegant de la
Renaixença. La llengua utilitzada també
intentava ser autèntica, en comptes
d’artificiosa. Els dos models lingüístics
foren coneguts respectivament com a xaró i
floralesc, amb uns mots doncs que per si
sols ja resulten ben descriptius.
 El llegat d’aquest moviment
d’intel·lectuals dissidents de la burgesia,
més inclinats envers el poble, fou que el
català es convertí en la llengua normal de
cultura a la Catalunya de la segona meitat
del XIX. Hi havia un munt de periòdics i
publicacions adreçats als obrers, i
normalment d’àmbit molt local. El teatre
era omnipresent. Tothom hi anava cada cap
de setmana. I tot això es feia en català.
En un català que les ments benpensants de
les burgesies deien que era groller, xaró,
i en un nivell de qualitat ajustat al
nivell de formació que el capitalisme
donava als seus treballadors, o sigui,
baix. Però el cert era que, mentre que les
dames de la burgesia estaven d’acord que
parlar espanyol era més fi que parlar
català, la massa de la població es
confirmava en l’ús de la llengua acatalana
gràcies a la feina dels xarons.

5. La construcció d’allò que avui anomenaríem

un folklore català.

Durant els anys centrals del segle XIX, els

elements de la cultura catalana, silenciats
per la repressió espanyola, començaren a
ser recollits, compilats, codificats, i de
vegades, imaginats. Això inclou:

 La publicació dels primers llibres

d’història sobre Catalunya, i fins i
tot, dels primers intents de recollir
tota la història del país en una sola
obra, és a dir, de confeccionar
històries de Catalunya.
  La codificació d’allò que seguia
vigent de la legislació catalana, que
havia sobreviscut a la destrucció
espanyola amb el Decret de Nova Planta
i el segle i mig posterior de
persecució. La major part d’aquestes
lleis feien referència a la qüestió de
les herències familiars. Ara, a
mitjans del XIX, foren codificades com
a dret català.
 El costumari. Diversos literats
començaren a recollir creences
tradicionals, refranys i proverbis,
cançons i danses, jocs, rondalles,
costums, mites i llegendes...
 La llegenda de les Quatre Barres.
 La forma actualitzada del Cant dels
Segadors.
 La celebració de l’Onze de Setembre.
 La sardana, identificada com a dansa
representativa de Catalunya.
 La masia, identificada com a
construcció tradicional de Catalunya.
 Les colles castelleres, que tingueren
un gran impuls al segle XIX, abans
d’arribar quasi a l’extinció durant el
segle XX.

L’enorme complexitat de la situació

Quan va arribar la Restauració, doncs, la

situació era molt més contradictòria i difícil
del que es pot representar en un esquema.

D’una banda, l’adhesió al patriotisme espanyol

era més intensa que mai, però al mateix temps,
persistia la desconfiança popular envers el
centralisme i Madrid, i la identitat catalana
estava renaixent.

D’altra banda, s’estava a meitat d’un procés de

presa de consciència sobre el xoc d’interessos
entre Espanya i Catalunya motivat pel
supremacisme i la catalanofòbia del nacionalisme
espanyol. La sensació de que Catalunya era
tractada injustament, i de que la seva llengua
necessitava ser protegida, no disminuïa, sinó
tot al contrari.

Fou en aquest context que aparegueren les

primeres expressions de catalanisme, i amb
elles, les primeres organitzacions catalanistes.
El catalanisme, doncs, neix al principi de la
Restauració.

Concretament, hi aparegueren

1. El catalanisme popular.
2. El catalanisme burgès.
3. El catalanisme eclesiàstic.

Els dos darrers són de vegades agrupats en un de

sol, amb la denominació de catalanisme
conservador.

El catalanisme popular

Se’n diu així tant perquè la major part dels

seus partidaris eren d’un nivell social i
econòmic modest, com per l’orientació
progressista del seu contingut.

En el naixement del catalanisme, la figura clau,

no només d’aquest corrent popular, sinó de tot
el conjunt, és Valentí Almirall. No resulta
exagerat definir-lo com al pare del catalanisme.

Valentí Almirall era un advocat i polític que

militava en el republicanisme federal espanyol.
A partir de l’ideari del federalisme, anà
desenvolupant els principis d’allò que havia de
ser el catalanisme, és a dir, que els catalans
som un poble oprimit, que la llengua és el focus
tant de la identitat catalana com de l’opressió
patida, i que la solució no ens la portarà ningú
des de l’exterior, sinó que cal dissenyar
solucions catalanes per als problemes catalans.
Això l’anà distanciant gradualment del
republicanisme federal espanyol.

Pel que fa al programa polític d’aquest

catalanisme popular, generat per Almirall, el
seu contingut és el següent:

1. Sensibilitat social. Almirall tingué èxit

entre les classes populars, perquè afirmava
que era necessari prendre mesures per a
atendre els problemes derivats de la
injustícia, l’explotació, i la pobresa que
patien les classes populars.

2. Alliberar Catalunya de l’opressió. Segons

Almirall, calia una concentració
interclassista de la societat catalana, que
permetés forçar la transformació política
d’Espanya. El centralisme, l’única
organització territorial que l’estat havia
tingut en tota la seva història, havia de
ser substituït per una quota de
participació catalana en el poder polític.
Segons Almirall, això permetria que Espanya
comencés a respectar que Catalunya té
 personalitat pròpia (el fet diferencial,
se’n diu avui en dia), i faria possible
doncs una convivència sana. A mitjans del
segle XX, un altre catalanista, Jordi
Pujol, va definir amb molt d’encert aquest
objectiu amb les següents paraules:
aconseguir l’encaix de Catalunya dins
d’Espanya.

Per a Almirall, l’encaix de Catalunya dins

d’Espanya serviria no només per a alliberar
Catalunya i fer justícia, sinó també per a
modernitzar i dinamitzar Espanya. La
percepció era que Espanya era una nació
antiquada i bloquejada, i que només
Catalunya podria salvar-la i modernitzar-
la.

El catalanisme popular, doncs, no era

independentista, en el sentit de que no
reclamava que Catalunya disposés de
sobirania, que tingués dret a decidir el
seu futur. Més aviat, era un regionalisme,
és a dir, que remarcava la diferència de
Catalunya respecte Espanya, i sense
qüestionar la inclusió de Catalunya dins
d’Espanya, defensava els interessos
catalans.

La primera actuació política del catalanisme fou

la fundació i edició entre 1879 i 1881 per
Almirall del Diari Català. Aquest periòdic es
dedicà a difondre la idea de que calia una acció
política específicament catalana per a defensar
els interessos materials del país. D’aquesta
manera, els ideals catalanistes, i la figura
d’Almirall, començaren a divulgar-se.
L’any 1880, Almirall organitzà un acte que
obtingué una resposta social molt important, el
Primer Congrés Catalanista.

El 1881 arribà el trencament polític entre

Almirall i el republicanisme federal espanyol.
Estava clar que les concepcions i els programes
respectius s’havien anant distanciant.

El 1882, Almirall fundà el primer partit polític

catalanista: el Centre Català. La seva
importància rau en el seu caràcter pioner, i en
què es dedicà a continuar la propaganda i
difusió del catalanisme. No cal dir que la seva
repercussió parlamentària fou nul·la. D’una
banda, el catalanisme tot just estava naixent, i
per tant, el nombre de seguidors encara havia de
créixer. Per si fos poc, l’orientació
progressista del Centre Català no devia
d’atreure gaire, els homes adinerats, que eren
els únics que tenien dret a vot, en aquella
època. I per acabar, cal recordar que el vot era
sistemàticament falsificat pel govern.

El 1883 fou l’any del Segon Congrés Catalanista.

Finalment, 1887 fou l’any en què Almirall

publicà Lo catalanisme. Cal fixar-se en què la
grafia era arcaica, anterior a la normalització
de Pompeu Fabra. A Lo catalanisme, Almirall hi
recollia i hi exposava el conjunt del seu
pensament polític. Hi destacaven els aspectes
progressistes en política social, i la condemna
que feia del sucursalisme. Per sucursalisme
entenia que els catalans votessin partits
polítics que no eren catalans, sinó espanyols, i
que per tant, tot i presentar candidatures a
Catalunya, i sovint amb candidats catalans, en
realitat eren indiferents als interessos de
Catalunya. Segons Almirall, calia deixar de
votar partits espanyols, i votar partits d’aquí.

Llibre, p. 188.

L’anticatalanisme

La reacció que el nacionalisme espanyol tingué

davant del Diari Català resulta molt
interessant. Aquesta publicació no fou vista com
a un cas més d’una ideologia amb la que no era
obligatori estar d’acord, sinó que provocà un
autèntic escàndol. El Diari Català, Almirall, i
el catalanisme, foren qualificats
d’intolerables. No només es proferiren tota mena
d’insults i d’amenaces, sinó que, enmig
d’aquella crispació, s’intentà i s’aconseguí de
deformar els fets: el catalanisme fou acusat de
separatisme. Cal recordar que el catalanisme
d’aquella època no era de cap manera
independentista, i fins i tot, que es podria
argumentar que una cosa és independentisme i una
altra separatisme.

Això no deixa de resultar sorprenent, si

recordem que aquella era teòricament una
societat liberal, en la qual hi havia llibertat
d’opinió i d’expressió, que era justament el que
ara molestava. I a més, aquesta reacció del
nacionalisme espanyol és doblement important,
perquè no havia de canviar durant el període
estudiat en aquest curs (1875-1986), i doncs,
marcava el futur.

Per què, un rebuig tan visceral davant d’un

catalanisme que no passava de ser regionalisme?
La resposta té a veure amb la naturalesa del
nacionalisme espanyol. Una particularitat seva
és la matriu, la concepció de la nació
espanyola: Espanya és Castella ampliada. Per
tant, d’aquest fet social, se’n deriva un
d’ideològic, el supremacisme, la noció de que
mentre que Castella és la columna vertebral, el
cor, i el cervell d’Espanya, les perifèries no
resulten tan dignes de respecte, i no tenen els
mateixos drets. O sigui, que els interessos de
Catalunya no importen gaire. Prevalen els
d’Espanya.

A més del supremacisme, hi ha un altre tret, que

no és específic del nacionalisme espanyol, sinó
propi de tots els nacionalismes, que és el de la
sacralització de la nació. Això vol dir que es
concedeix tanta importància moral a la nació,
que es dificulta, si és que no s’impossibilita,
que es pugui acceptar el desacord. Per als
nacionalistes espanyols, que hi hagi espanyols
que no comparteixin el seu patriotisme no és
acceptable. I pel cas que ara ens ocupa, que una
part dels espanyols afirmessin formar un poble
diferent a l’espanyol (el poble català) era un
crim. Calia combatre l’existència d’aquesta
afirmació i d’aquest poble català, en nom
d’Espanya.

El catalanisme burgès

Pel que fa a la burgesia catalana, cal recordar

que havia començat el segle XIX apostant amb
entusiasme pel nacionalisme espanyol, però que
l’experiència havia demostrat que els catalans
no serien acceptats com a plenament espanyols, i
que la burgesia catalana, tot i ser el grup
social més qualificat per a convertir-se en el
dirigent nacional, seria marginada del poder de
l’estat.

A finals de segle, la situació era confusa. En

general, la burgesia se sentia desenganyada amb
el nacionalisme espanyol i amb Espanya. No
n’esperava gaire, de bo. Ara bé, no hi havia una
posició unànime.

A més d’aquells que no sabien per on tirar, hi

havia també l’esperança de que, gràcies a
Espanya, l’explotació de Cuba permetria que els
negocis catalans tiressin endavant. Per tant,
sobrevivia una certa confiança en que
l’espanyolisme fos la millor opció per a
Catalunya.

D’altres burgesos, però, havien deixat de

compartir aquesta visió.

Un atzar acabà per precipitar l’opinió d’aquest

darrer grup cap al catalanisme. Fou la fallida
de la Borsa de Barcelona el 1882. Aquests
daltabaixos financers eren relativament
freqüents, en el món de l’especulació, però allò
que indignà la burgesia catalana fou la reacció
d’indiferència del govern espanyol.

La Borsa de Barcelona fou abandonada pel govern

espanyol a la seva sort. Això no només privà els
burgesos de l’ajut de l’estat quan més el
necessitaven, sinó que els deixà clar que
Catalunya rebia un tracte discriminatori. Altres
fallides borsàries sí que havien estat
rescatades per l’estat, però no eren catalanes.

Fou en aquell moment que aquesta part de la

burgesia catalana prengué consciència de que no
disposava de cap instrument per a actuar en
política, i que calia aconseguir-ne un.

En aquest sentit, el catalanisme popular de

Valentí Almirall semblava una opció natural. La
recuperació cultural conduïa a la recuperació
política, i això li podia donar a la burgesia
els instruments polítics que ara havia comprès
que necessitava.

Per tant, començà l’apropament de la burgesia al

catalanisme. En el pla lingüístic i artístic,
s’accelerà la catalanització de la burgesia. En
el pla polític, alguns joves burgesos,
encapçalats per Enric Prat de la Riba,
s’afiliaren al Centre Català, i esdevingueren
pupils i col·laboradors d’Almirall.

La primera actuació política catalanista

d’aquesta burgesia catalana fou el Memorial de
Greuges de 1885. S’organitzà una comissió, que
obtingué audiència amb el rei Alfons XII, i li
féu lliurament d’aquest documents, el Memorial
de Greuges. Com el seu nom indica, era una
llista de queixes, efectuades en nom de
Catalunya. Segons els comissionats, Catalunya es
veia discriminada sistemàticament pels governs
espanyols, i el rei, com a àrbitre de l’estat,
podia intervenir per a posar-hi remei. S’hi
demanava, com a solució, una política comercial
proteccionista, el reconeixement del dret
català, i un abstracte reconeixement de les
particularitats regionals catalanes.

L’audiència va anar bé, però les esperances es

van veure defraudades. Quan ja es començava a
sospitar que la cordialitat del dia de
l’audiència havia estat una formalitat buida,
perquè el rei no rebutjava les peticions, però
tampoc les duia a la pràctica, el rei va morir,
i a Madrid el Memorial va quedar completament
oblidat.

D’altra banda, el caire progressista del Centre

Català començava a amoïnar la burgesia catalana.
Per aquest motiu, es va decidir que caldria
fundar una altra organització catalanista, que
no tingués la mateixa orientació progressista, i
que s’ajustés així més als interessos de la
burgesia. Per aquest motiu, tingué lloc el 1887
l’escissió del Centre Català: Prat de la Riba i
uns quant seguidors es donaren de baixa, per a
fundar un partit nou, la Lliga de Catalunya.
Aquesta Lliga de Catalunya compartia el
catalanisme del Centre Català, però tenia una
orientació social i econòmica conservadora. Ja
hi havia doncs dos partits catalanistes, un de
dretes i un d’esquerres.

El 1888 s’intentà repetir l’estratègia de tres

anys abans, i una comissió de burgesos catalans
obtingué audiència amb Maria Cristina i li
lliurà l’anomenat Missatge a la Reina Regent.
Com al primer, s’hi demanava l’ajut,
l’arbitratge de la reina, i s’hi feien propostes
regionalistes. El resultat va ser el mateix:
bones paraules, i un fracàs complet.

Amb posterioritat, la burgesia endegà altres

campanyes catalanistes, com la de reivindicació
del Dret Civil català. La propaganda anava
aconseguint que l’adhesió social al catalanisme
anés augmentant gradualment.

Llibre, pp. 189-191.

El catalanisme eclesiàstic

Des dels primers anys de la Restauració, un grup

d’eclesiàstics, centrat especialment a la
diòcesi de Vic (d’aquí el nom de vigatans), anà
fent confluir alguns dels principis del
catalanisme amb els del catolicisme.

Aquests vigatans anaren formant una síntesi

segons la qual l’amor a la pàtria és al mateix
temps un requisit i un resultat de la pràctica
cristiana: el bon cristià estima el seu país, i
es nota que és bon cristià d’aquesta manera. Com
que, segons el catolicisme, Déu és el creador,
hi hauria un vincle lògic entre l’amor a Déu i
l’amor a la seva creació, o sigui, la pàtria. A
més, aquests vigatans participaven dels
postulats catalanistes segons els quals els
catalans som un poble, i Catalunya la nostra
pàtria.

Aquests vigatans tingueren força contacte amb

allò que aviat seria el catalanisme burgès, i
congeniaren, perquè compartien tant el
catalanisme com el conservadorisme. Pel que fa
als burgesos, comprengueren de seguida que
necessitaven d’atreure l’Església al
catalanisme, tant perquè ells mateixos eren
catòlics, com perquè la seva orientació
conservadora i la seva influència social
satisfeia els seus interessos.

D’altra banda, alguns eclesiàstics, amb

motivacions potser diferents que les dels
vigatans, comprengueren que el catalanisme els
resultava interessant, perquè els podia retornar
el prestigi i la influència socials que
l’Església estava perdent, per la seva
implicació a favor dels rics contra els pobres
en la qüestió social, i per la impopularitat que
això li ocasionava.

Per tant, l’Església catalana acabà per apostar

a favor del catalanisme. Qui liderà aquest
viratge fou el sacerdot Josep Torras i Bages,
que recollí el pensament catalanista eclesiàstic
a La tradició catalana, publicat el 1892.

A La tradició catalana, Torras i Bages vinculava

cristianisme amb patriotisme, afirmava
l’existència del poble català, i hi presentava
alguns principis conservadors (família, ordre,
propietat) com a bases del catalanisme. Es va
fer cèlebre una de les seves conclusions:
Catalunya serà cristiana, o no serà, que
sintetitzava de manera taxativa i excloent que
tots dos conceptes anaven lligats.

Resultava, doncs, un text orientat a

cristianitzar el catalanisme, i a utilitzar el
catalanisme com a un instrument d’ordre, davant
allò que es percebia com una amenaça, o sigui,
el descontent de la classe obrera. Per aquest
motiu, desvetllà simpatia entre la burgesia, i
fou l’inici d’una etapa de col·laboració.

No és ni de lluny casualitat que fos en aquesta

època quan es decidí que calia fer obres de
restauració a dos monestirs molt simbòlics, el
de Ripoll (bressol més o menys llegendari de
Catalunya) i el de Montserrat. Per primera
vegada, aparegueren els diners necessaris per a
fer-ho. I la Verge de Montserrat fou proclamada
oficialment com a patrona de Catalunya, seguint
aquest esforç del catalanisme eclesiàstic de
vincular catalanisme amb catolicisme per a
restaurar un ordre social malmès.

Llibre, p. 192.

La fi del segle

D’una forma o altra, tots tres catalanismes

feien cap a 1890 el mateix plantejament: calia
guanyar-se el suport dels catalans (eixamplar la
base, en diuen avui en dia), per a obtenir la
força política necessària per a poder actuar a
Madrid.

Qui portava les de perdre era Almirall. Tot i

ser el pare del catalanisme, la seva inclinació
progressista el feia antipàtic a ulls de qui
podia posar diners per a finançar el seu
moviment, i el Centre Català entrà en
decadència.

De vegades, això ha fet pensar que el

catalanisme popular desaparegué, però si bé és
cert que Almirall i el seu Centre Català
acabaren per fer-se irrellevants, no passà el
mateix amb la seva base social: continuà
existint un bon nombre de periòdics i
associacions d’àmbit local, per bé que
desproveïdes d’organització.

L’any 1891 es fundà una entitat, anomenada Unió

Catalanista, que cal no confondre amb un partit
polític. La Unió Catalanista pretenia ser una
federació d’entitats, una mena de coordinadora
que aplegués les forces disperses del
catalanisme. L’objectiu era crear un programa
polític comú per a les diverses tendències del
catalanisme, i això és el que s’aconseguí en una
reunió multitudinària a Manresa, l’any 1892.

En bona mesura, les Bases de Manresa (el seu nom

complet era Bases per a la Constitució Regional
Catalana) eren una proposta basada en els
principis d’en Almirall, amb una orientació més
conservadora. Concretava i detallava quines
competències de govern havien de correspondre al
govern espanyol, i quines a Catalunya, com a
camí per a permetre la convivència en harmonia.
Eren doncs un projecte contrari al centralisme,
i inspirat en part en el caràcter confederal de
l’antiga corona hispànica. Catalunya hi tindria
personalitat política pròpia, sense pretendre
desempallegar-se de la seva obediència a la
corona espanyola.

Avui en dia sorprèn menys que en aquell any

1892, però el cas és que les Bases de Manresa
trobaren una bona acollida a Catalunya, i en
canvi foren criticades amb enorme agressivitat a
Espanya.

El segle acabà amb una anècdota que ajudà a

entendre a uns i altres quines eren les
posicions respectives. L’any 1897, un grup de
catalanistes enviaren al govern grec el Missatge
al Rei dels Hel·lens. Grècia havia aconseguit
que l’Imperi Otomà renunciés a una illa
d’identitat grega, Creta. Per aquest motiu, els
catalanistes felicitaven els grecs, qualificant
el fet d’alliberament.

Com a resposta, la Guàrdia Civil va apallissar

les persones que portaven senyeres en l’acte de
lliurament del Missatge al cònsol grec a
Barcelona, i es perseguí judicialment les
 entitats que s’hi havien implicat. Se’ls acusava
d’insult a Espanya. El nacionalisme espanyol ja
interpretava com a ofenses les celebracions per
alliberaments, fins i tot si era el d’altres
casos. Era un anunci per al futur.

Llibre, pp. 192-195.

Pràctica

 Comentari de text sobre les Bases de Manresa.

Exercicis

1. Llegeix acuradament els primers apartats de

l’1.5, des de “Centrar la qüestió” fins a
“L’enorme complexitat de la situació”. No us els
demanaran a l’examen de la selectivitat, però us
ajudaran a entendre el que segueix.

2. Llegeix acuradament els apartats següents, des de

“El catalanisme popular” fins a “La fi del segle”.

3. Fes una cronologia dels fets contemplats en els

apartats de l’exercici 2).

4. Fes una llista dels personatges històrics

corresponents, i assegura’t que saps explicar qui
foren.

5. Fes una llista dels conceptes històrics d’aquests

apartats.

6. Reflexiona sobre quina era la posició més

excloent, si el regionalisme o el centralisme.