19/9/22

Treball seminari

Referent
Des de que era ben petita, quan em preguntaven a la meva professió
sempre deia les mateixes tres coses; mestre, xef de postres o com la
meva mare. Quan vaig arribar a l’escola vaig descobrir que
m’agradava molt manar. Quan tenia quatre anys, a l’escola, enlloc de
fer un descans a l’hora del pati, em quedava recollint les cadires i
rentant les taules com la professora. Quan arribava a casa també era
un no parar amb els meus dos germans, des de que arribàvem a casa
fins l’hora de dormir els controlava i molestava en tot moment. Amb
els anys, vam anar creixent i van para de fer-me cas. No fa gaire,
durant el juliol, vaig acompanyar a la meva mare a la feina. Em
passava el dia xafardejant les sales de Nofer, l’empresa on treballa la
meva mare. Just un dia, vaig entrar a la sala anomenada show room
on tenen tots els articles exposats i fotografies. Aquell mateix dia van
venir mols periodistes i un relacions publiques a l’empresa. Vaig
veure com els periodistes anaven preguntat a la gent i a la meva
mare per la seva feina, la marca, els articles... també hi havia un
fotògrafs fent fotos de l’esdeveniment. En aquell moment vaig saber
que relacions publiques i màrqueting podia ser la professió en la que
em pogués dedicar.
Hi ha dos persones que m’ha influenciat molt per escollir aquesta
carrera. La primera i mes important es la meva mare i la segona es la
meva tieta.
Jo sempre he vist a la meva mare com a un exemple a seguir ja que
es molt treballadora, molt exigent amb la seva feina, li agraden les
coses ben fetes, molt intel·ligent i ella espera el mateix dels demes.
Es un gran referent cap a mi ja que gracies a ella m’he pogut
introduir en el mon de l’empresa i al màrqueting. La meva tieta
també ha sigut una gran referent perquè es la directora de
màrqueting de l’empresa on de la meva mare i m’ha explicat tot el
que fa en el seu dia a dia, els projectes que volen fer en un futur i les
campanyes que estan fent per Nofer. I com anècdota, la sèrie Emily
in Paris i Blood tipe, em va agradar molt en ambient de l’oficina, com
treballaven amb les marques i amb els esdeveniments que feien pels
productes...

Afició
Quan tenia 7 anys, amb l’escola vaig començar a jugar a basquet. En
aquell moment no li donava gaire importància al basquet en concret
sinó en fer un esport. A mesura que van passar els anys cada cop
m’agradava mes el jog i el meu equip. En els partits erem
imparables, ningú ens guanyava. Em vaig començar a aficionar al
basquet com mai!! Va ser la millor època de la meva vida. Als 12
anys vaig haver de canviar d’escola i a la nova no hi havia equip, i
com que no podia seguir amb les meves companyes em vaig apuntar
a un altre on pugues jugar i disfrutar. Lamentablement 4 anys mes
tard, als 16 em vaig lesionar greument un genoll. Vaig estar 1 any
amb molts metges i no s’havien el que era. Finalment vaig trobar un
metge que em va explicar el que tenia i la solució, però em va dir que
no podria tornar a jugar en una llarga temporada. Em vaig posar molt
trista però ara ja estic millor i preparada per tornar amb força.