aplec

de
poemes
del XX
Llengua i Literatura Catalana
1r de Batxillerat
instruccions
“Entre línies” ens dona l’oportunitat de gaudir i emocionar-nos una hora a la setmana a
través de la poesia. Per tal de fer-ho possible, a continuació tenim un recull de 20
poemes que formen part de la columna vertebral de la literatura catalana. A partir de
tots aquests versos, viatjarem a diferents èpoques i racons del domini lingüístic català,
així com també tractarem temes que han marcat la vida de les generacions passades i
que, segurament també seran cabdals per a les vides presents i futures.

Els protagonistes d’”Entre línies” serem nosaltres. De fet, cadascuna de les persones que
és ara mateix a aquesta aula es posarà el barret de professor i ens guiarà en la lectura,
la interpretació i l’estudi d’un poema. A continuació, tenim anotat una proposta de com
ha de ser l’estructura de la sessió que haurem de preparar, que tindrà una hora de
durada.

1) Ens posem en rotllana

2) Presentació
3) Lectura individual del poema
4) Dubtes de vocabulari
5) Lectura en veu alta del poema
6) Debat tema poema
7) Quin és el tema del poema
8) Interpretació
9) Figura de l’autor
10) Context històric i literari
11) Altres
 qui fa què?
“la vaca cega”, de joan maragall.
“desolació”, de joan alcover.

“vinyes verdes”, de josep maria de sagarra.

“recobrament”, de maria antònia salvà

“a mallorca, durant la guerra civil”, de bartomeu rosselló-pòrcel.

“corrandes d’exili”, de pere quart.

“tenir-te o no”, de joan fuster.

“x” (salvatge cor), de carles riba.

“és quan dormo que hi veig clar”, de JVfoix.

“un dia seré mort”, de miquel martí i pol.

“el sol ixent”, de joan brossa.

“la pell de brau XLVI”, de salvador espriu.

“si arrib a ser vell”, de miquel bauçà.
“propietats de la pena”, de vicent andrés estellés.

“tot l'enyor de demà”, de joan salvat-papasseit.

“res no és mesquí”, de joan salvat-papasseit.
“t’estimo quan et sé nua com una nena/ com una mà badada, com un

reclam agut” (desglaç), de maria mercè marçal.

.
“la vaca cega”,
de joan maragall.
Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel. La vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia;

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen

l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada... Però torna

i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set... Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum, sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

“desolació”,
de joan alcover.
“Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.
“vinyes verdes”,
de josep maria de sagarra.
Vinyes verdes vora el mar:
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes, i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster:
sou més fines que l’userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar blinqueu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina
i el fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina …
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor …
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor …
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard …
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
“recobrament”,
de maria antònia salvà
Em plau tancar les portes del passat
al rosec sospirós de l'enyorança,
obrint el cor al sol de l'esperança,
a l'oreig eternal de bat a bat.
Drecera amunt, té el senderó que em guia
floretines i rou cada matí,
que els ulls meravellats em fan obrir
som si fruís del món la primeria.
L'amplària de cel que m'encisà
s'eixampla fins a fer-se indefinida;
cada nou jorn enlaira un poc ma vida
i tots em parlen d'un joiós demà.
Sé que en xuclar la terra ma llangor
l'esperit immortal restarà lliure,
i amoroseix mos llavis el somriure
d'una mai estrafeta serenor.
Res de quant estimí no m'és absent;
tot quant al món m'ha fet bona escomesa,
es revesteix per mi de jovenesa
al sol auguri del recobrament.
Oh joia del ponent!
“a mallorca, durant la
guerra civil”,
de bartomeu rosselló-
pòrcel.
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes

i damunt del mateix atzur

es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blava

que ve de tu, cadena clara,

serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!

Ara els jardins hi són com músiques

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembre

i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

Barcelona, setembre de 1937

“corrandes d’exili”,
de pere quart.
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
“tenir-te o no”,
de joan fuster.
No tenir-te... I de sobte No tenir-te... I de sobte

sentir que el món m'és ja innegable, adonar-me que jo

que el cor d'un no s'acaba mai, t'habitava la sang,
que el dolor és que jo era com un vent, o llavi, o tija,

només set, set inesperada, encesa vinclat sobre el teu pit, sobre la franca

set de significances, decidida terra pura del teu somrís lleuger,

ombra que mou, que empeny sobre la meravella de tu en tu,
cap a un nom avesadament remot, adonar-me que jo

cap a una espina d'absolut abast. caminava apartat

dels mesos i la resta, submergit
No tenir-te... I de sobte en el silenci, aquell silenci i cos

haver reconegut més nostre, inseparable, a penes

que el fet, que l'ànsia persuadit

on tu em prenies, de la joia, de tanta joia

on fou l'amor un dolç desistiment com ens creuava.

de defenses i coses,

m'omplia versos, passes, d'insistència, No tenir-te... I de sobte

d'auxili abonançat, de primavera, trobar-me amb una

i un designi s'hi feia tremolosa soledat feta a mida per a mi,

complexió o misteri de celístia. trobar-la en cada vidre de la nit,

en el lliri que s'obri i trenca l'aire,

en un record,

en tots els foradets de la memòria,

trobar la soledat que convenia

a un ordre d'amargor, d'arrels crispades.

No tenir-te... I de sobte

no tenir-me.
“x” (salvatge cor),
de carles riba.
La nit volgué que fóssim nit
nosaltres mateixos, terrals
com l'ombra i com els animals
que erren nus, caçant el delit.

L'aire, del teu pit al meu pit,

es carregà de gondes sals;
corríem en fonts abismals;
enllunàvem illes d'oblit.

Pobra, entesa, la nostra vida,

segons la llum, s'era expandida
en una ardent obscura flor.

Tot canviava en l'Aventura:

si em miraves, no era jo;
si reies, no eres impura.
“és quan dormo que hi
veig clar”,
de JVfoix.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
“un dia seré mort”,
de miquel martí i pol
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins,
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l’aire
quietament amic,
i en el pas d’aquells homes
que desconec i estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la dona
que s’apropa i em besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o, encara, en un objecte,
el més íntim i car,
o potser en els meus versos.
Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
he d’adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record.
“el sol ixent”,
de joan brossa.
Vull tornar roc la cendra de la lluna

La llibertat va vestida de dol

Dessota les estrelles. Veig la pruna
D´aquesta lluna. El meu matí no vol

Aspes d´engany. La llibertat té una

Corona d´or amb que el seu raig de sol

Ixent a l´horitzó envaeix la runa.
No hi ha a la vida res. No hi ha mussol

Soliu que simbolitzi cap tristesa.

El tro no és la veu de cap deu. No
Són els núvols dosser de sa grandesa,

Ni el llamp la seva comminació,

Ni el vent el missatger. L´única empresa:

Els raigs del sol ixent a l´horitzó.

“la pell de brau XLVI”,
de salvador espriu.
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda

llibertat.
“si arrib a ser vell”,
de miquel bauçà.
Si arrib a ser vell,

em deixaré créixer la barba tot el que vulgui.

Una malaltia, potser, mortal, persistent
serà la meva amiga.

Un bell càncer, dic jo, dins la boca

potser m’haurà crescut talment una gardènia,

per haver parlat massa.
Ah! Aleshores, potser, també passi el rosari

i tingui unes lamentables ganes de parlar de

gladiols...,
de donar definitius consells carregats d’experiència.

El més probable és que camini acalat sota el pes

dels records, de records d’amics meus ajusticiats,

suïcidats o desapareguts fronteres enllà,

qui sap on,

si arrib a ser vell...
“propietats de la pena”,
de vicent andrés estellés.
Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
“tot l'enyor de demà”,
de joan salvat-papasseit.
Ara que estic al llit I després l’adroguer,
malalt, que treu la torradora del cafè
estic força content. i comença a rodar la maneta,
Demà m’aixecaré potser, i qui crida les noies
i heus aquí el que m’espera: i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
Unes places lluentes de claror, amb un somriure clar,
i unes tanques amb florssota el sol, que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet I tota la quitxalla del veïnat
que té un capet lleugeri duu un davantalet qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
amb unes vores fetes de puntes de coixí, i no anirà a l’escola.
i una rialla fresca.
I els cavalls assenyats
I encara aquell vailet que cridarà el diari, i els carreters dormits
i qui puja als tramvies sota la vela en punxa
i els baixa que dansa en el seguit de les roderes.
tot corrent.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa I el pa,posat a taula.
perquè no sé el secret I l’escudella rossa,fumejant.
de les altres que porta. I vosaltres amics,perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
I també l’aeroplà Tot això bé m’esperasi m’aixeco
que em fa aixecar el cap demà.
el mateix que em cridés una veu d’un terrat. Si no em puc aixecar
I les dones del barri mai més,heus aquí el que m’espera:
matineres Vosaltres restareu,
qui travesseen de pressa en direcció al mercat per veure el bo que és tot:
amb sengles cistells grocs, i la Vida i la Mort.
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
“res no és mesquí”,
de joan salvat-papasseit.
A Josep Obiols

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
“T’estimo quan et sé nua com una nena/ com
una mà badada, com un reclam agut”
(desglaç),
de maria mercè marçal.
“T’estimo quan et sé nua com una nena,
com una mà badada, com un reclam agut

i tendre que em cridés des d’una branca nua,

com un peix que oblidés que existeixen els hams.

Com un peix esglaiat amb un ham a la boca.

Com l’estrall en els ulls de l’infant mutilat

en el somni, en la carn. Com la sang que s’escola.
Nua com una sang.

T’estimo quan et sé nua com la navalla,

com una fulla viva i oferta, com un llamp

que la calcina, cec. Com l’herba, com la pluja.
Com la meva ombra, nua rere el mirall glaçat.

Tan nua com un pit enganxat als meus llavis.

Com el llavi desclòs d’un vell desdentegat

encarat a la mort. Com l’hora desarmada

i oberta del desglaç.