Emily Brontë (1818-1848):

Escriptora anglesa. Va morir de tuberculosi. La seva germana, Charlotte també era

escriptora i és qui la va animar a escriure. Charlotte és l’autora de la famosa novel·la
Jane Eyre.

Emily només va escriure una novel·la Cims borrascosos (1847, un any abans de morir),
una novel·la amb passions turmentoses, amors impossibles, elements sobrenaturals com
aparicions de fantasmes, una mica gòtica i fosca.

Cims borrascosos:

Argument: El Sr. Earnshaw és l’amo d’una mansió a dalt d’una muntanya anomenada
“Cims borrascosos”. El Sr. Earnshaw durant un viatge de negocis decideix adoptar un
nen abandonat anomenat Heathcliff. Quan retorna a “cims borrascosos” el presenta als
seus dos fills naturals: el seu fill gran (Hindley), que sembla que rep amb rebuig al
nouvingut perquè el considera un intrús i la Catherine, que de seguida l’acull amb estima.

Quan el Sr. Earnhsaw mor, com que Hindley és l’hereu, obliga a Heathcliff a treballar a
les quadres. Heathcliff i Catherine s’enamoren, però òbviament és un amor impossible.
Catherine es veu obligada a comprometre’s amb un veí (Edgar), que és de la seva
mateixa classe social.

Quan Heathcliff se n’assabenta, no ho pot suportar i fuig de “cims borrascosos”.

Catherine i Edgar es casen, però ella no se l’estima i és infeliç i pateix vàries crisis
depressives.

Al cap d’uns anys, Heathcliff torna fet un senyor, perquè ha fet negocis que li han sortit bé
i s’ha convertit en un “nou ric” i decideix comprar “cims borrascosos” perquè Hindley l’ha
perdut a causa de la seva addicció al joc i a la beguda.

La retrobada entre Catherine i Heathcliff els aboca a la destrucció. Catherine pateix una
crisi molt forta que la porta a la bogeria i d’això a la mort.

Fragment per treballar a classe:

(Catherine ha emmalaltit després que el seu marit, Edgar Linton, hagi prohibit a
Heathcliff que torni a posar els peus a casa seva. L’enorme distància que separa la
seva apassionada vida anterior i una realitat que no té cap mena de sentit per ella
l’aboca cap a un procés d’alienació mental i de recerca de la mort. Poc abans de
morir, Catherine i Heathcliff es troben per darrera vegada).

Durant cinc minuts, no va dir res ni afluixà l’abraçada, i la besà tantes vegades com no ho
havia fet mai a la vida; però era la meva senyora qui l’havia besat primer i jo vaig veure
clarament que ell no ho podia suportar, li produïa una autèntica agonia, mirar-la a la cara!
L’havia assaltat la mateixa convicció que a mi, des de l’instant que la va veure: que allí no
hi havia esperança de recuperació, que estava destinada, amb tota seguretat, a morir.

-Oh Cathy! Oh, vida meva! Com ho podré suportar?-fou la primera frase que pronuncià,
en un to que no intentava dissimular la seva desesperació.

I llavors la va mirar fixament de manera tan intensa que vaig pensar que la mateixa
intensitat de la mirada li faria venir llàgrimes als ulls; però de fet estaven encesos
d’angoixa, no pas de plors…

-I ara què? –digué la Catherine, deixant-se anar enrere i tornant-li una mirada
sobtadament entenebrida, perquè el seu humor era un penell a mercè dels seus
canviants capricis- Tu i Edgar m’heu trencat el cor, Heathcliff! I tots dos veniu a
lamentar-vos-en a mi, com si fóssiu vosaltres els dignes de compassió! No et compadiré
pas, no. Tu m’has matat, i crec que hi has reeixit. Tu sí que ets fort! Quants anys penses
viure després d’haver-me’n anat jo?

Heathcliff s’havia agenollat per abraçar-la; intentà aixecar-la però ella l’agafà pels cabells
i el mantingué agenollat.

-Voldria tenir-te agafat –va continuar, amargament- fins que tots dos estiguéssim morts!
No m’importaria que tu sofrissis. No m’importen els teus sofriments. Per què no has de
sofrir? Jo ho faig! M’oblidaràs, seràs feliç quan jo sigui sota terra? […]

-És que estàs posseïda pel dimoni –prosseguí ell, salvatgement-, que em parles
d’aquesta manera quan estàs a punt de morir? Ets conscient que totes aquestes paraules
quedaran gravades en la meva memòria i em rosegaran eternament, quan tu m’hagis
deixat? Saps molt bé que menteixes quan dius que jo t’he matat; i, Catherine, tu saps que
no puc oblidar-te més del que podria oblidar la meva pròpia existència! No és
suficient per al teu infernal egoisme que, quan tu estiguis ja en pau, jo em retorçaré en
els turments de l’infern?

-Jo no estaré en pau –gemegà Catherine, recuperant la sensació de debilitat física a

causa del violent i desigual batec del seu cor, que es podia veure i sentir, sota aquell
excés d’agitació.

No va dir res més fins que li passà aquell paroxisme: […] llavors continuà, parlant per a
ella mateixa:

-Heathcliff, estimat! No hauries de ser esquerp, ara. Vine amb mi Heathcliff.

Moguda pel deliri, s’aixecà i es recolzà en el braç de la cadira. En sentir aquella sincera
súplica, Heathcliff es girà vers ella, reflectint en el rostre la desesperació més absoluta.
Els seus ulls, molt oberts i humits, espurnejaven ferotgement en mirar-la: el seu pit
s’agitava convulsivament. Durant un instant es van mantenir separats; després, se’m fa
difícil dir com s’uniren, però Catherine féu un salt i ell la va agafar i quedaren enllaçats en
una abraçada de la qual vaig pensar que la meva senyora no sortiria viva. […]

Al cap d’un moment, un moviment de la Catherine em tranquil·litzà una mica. Va alçar la

mà per abraçar-lo pel coll i acostà la seva galta a la d’ell, que la continuava tenint
abraçada. Mentre Heathcliff, en resposta al seu gest, la cobria de frenètiques carícies i
deia salvatgement:

-Ara em demostres com has estat de cruel, de cruel i falsa. Per què em vas menysprear?
Per què vas trair el teu propi cor, Cathy? No tinc cap paraula de consol, et mereixes tot
això. Tu mateixa t’has matat. Sí, pots besar-me, i plorar; i arrencar-me petons i llàgrimes.
T’arruïnaran i et condemnaran. Tu m’estimaves; quin dret tenies, doncs, a deixar-me?
Quin dret, respon-me, per la pobra afecció que senties per Linton? Perquè ni la misèria,
ni la degradació, ni la mort, ni cap desgràcia enviada per Déu o per Satanàs no ens
hauria separat; tu, per la teva voluntat, ho vas fer. […]

-Deixa’m sola. Deixa’m sola –sanglotà Catherine- Si he fet mal fet, ja ho estic pagant amb
la mort. És suficient! Tu també em vas deixar; però no t’ho retrauré! Et perdono.
Perdona’m tu també!
-És difícil perdonar si miro aquests ulls i toco aquestes mans demacrades –respongué
ell-. Torna’m a besar i no em deixis veure els teus ulls! Et perdono el que m’has fet a mi.
Estimo la meva assassina, però la teva! Com podria…?

Quedaren en silenci, els seus rostres amagant-se l’un en l’altre i banyant-se en les
llàgrimes de tots dos.

penell: Aparell per a assenyalar la direcció del vent, que consta generalment d’una
sageta capaç de girar per l’acció del vent al voltant d’un eix vertical.

paroxisme: exaltació extrema dels afectes i passions.

1- Com diries que és el caràcter dels dos protagonistes a partir del fragment que
has llegit? caracter fort, tristesa, impotencia,passional,dramatic,exagerat

2- Qui és el narrador d’aquesta escena? Es la criadaTrobes versemblant el seu

relat? Per què? No es una versio realista perque es una visio parcial

3- Anota les frases o expressions que responguin als següents aspectes del
romanticisme: passió desfermada, bogeria, malaurança, complaença en la mort i
expressions grandiloqüents.

Visualització de dos fragments de la pel·lícula:

Arribada de Heathcliff (minut 9,45)

Moment del comiat entre Heathcliff i Caterhine, fragment que hem llegit (minut 57,25)