Lara Egea Alonso 21/10/2021

TENIR EL CAP CLAR

Edgar Morin
CAPÍTOL 1. ELS REPTES
El primer capítol tracta sobre els tres reptes que són el cultural, el sociològic i el cívic. En quant el primer,
esmenta la gran disjunció entre la cultura de les humanitats i la cultura científica. En el segon destaca la
informació, el coneixement i el pensament. I en el tercer, parla d’un saber més esotèric i anònim, el qual té
a veure amb el primer repte, el cultural. I finalment, parla del repte dels reptes on el problema és la
necessitat de posar en relleu tots els reptes interindependents mencionats anteriorment. Destacar que cal
que la reforma de l’ensenyament dugui a la del pensament i viceversa. En resum, fa una critica al saber
fragmentat i diu que no s’ha de perdre el sentit de la globalitat per no perdre’ns en allò específic i
fragmentat.

CAPÍTOL 2. TENIR EL CAP CLAR

Tenir el cap clar, com bé ens mostra el títol, vol dir tenir un cap en què el saber s’acumula, apilat, però que
no disposa d’un principi de selecció i d’organització que li doni sentit. Aquest capítol fa referència a
l’aptitud general, l’organització dels coneixements, un nou esperit científic, els endarreriments i
l’imperatiu.

De forma resumida, l’aptitud general afavoreix al desenvolupament de competències particulars o

especialitzades i destaca la importància del pensament crític i de la contribució de la filosofia. En quant a
l’organització dels coneixements, “sorgeixen noves ciències” com ara l’ecologia, les ciències de la Terra i la
cosmologia, les quals són pluridisciplinàries i transdisciplinàries. El nou esperit crític és globalitzar els
sabers ja que cada vegada és més esmicolat i compartimentat el coneixement. Tot i els avenços, la
revolució de les concentracions pluridisciplinàries és lluny de dur-se a terme. I, per últim, parla de
l’imperatiu, és a dir, posar fi a la separació de les dues cultures i restaurar l’objectiu del cap ben fet.

CAPÍTOL 3. LA CONDICIÓ HUMANA

El capítol tres parla de la condició humana, l’aportació de la cultura científica i de les ciències humanes i de
la cultura de les humanitats.

El fet mateix de considerar racionalment i científicament l’univers és el que ens en separa i aquesta nova
cultura científica ens permet oferir un coneixement nou i fonamental a la cultura general, humanística,
històrica i filosòfica que s’ha plantejat sempre el problema de la condició humana. L’ésser humà se’ns
mostra en la seva complexitat: ser alhora totalment biològic i totalment cultural.

Paradoxalment, són les ciències humanes les que actualment contribueixen menys a l’estudi de la condició
humana, precisament perquè estan fraccionades, dividides i compartimentades.

L’aportació de la cultura de les humanitats a l’estudi de la condició humana continua sent capital. Estudi
del llenguatge: forma literària i poètica, ens porta al tret més original de la condició humana, és a dir, les
paraules. La novel·la i el cine ens fan veure les relacions de l’ésser humà amb els altres, amb la societat,
amb el món.

En resum l’ensenyament pot intentar eficaçment convergir les ciències naturals, humanes, la cultura de les
humanitats i la filosofia vers l’estudi de la condició humana i s’han d’unir.
Lara Egea Alonso 21/10/2021

CAPÍTOL 4. APRENDRE A VIURE

L’escola de la vida i la comprensió humana, la iniciació a la lucidesa, la introducció a la noosfera i la filosofia
de vida són els temes que es tracten en aquest capítol.

Cultura de les humanitats és una preparació per a la vida, és a dir, la literatura, poesia i cinema
considerades com a escoles de vida. I és imprescindible que s’imparteixin a l’escola matèries útils per a la
vida de manera directa. La filosofia és una capacitat d’interrogació i de reflexió que tracta el coneixement i
la condició humana i també els grans problemes de la vida.

I per resumir, l’escola hauria d’ensenyar a aprendre a viure, com bé s’expressa el títol d’aquest capítol.

CAPÍTOL 5. AFRONTAR LA INCERTESA

Aquest capítol comença parlant de la incertesa física i biològica. Començar dient que la primera revolució
científica del nostre segle ha canviat profundament la concepció del món, per exemple, la biologia s’ha
obert a la incertesa. Però s’ha de dir que la vida només ha pogut néixer d’una barreja d’atzar i de
necessitat.

La condició humana està determinada per dues grans incerteses: la incertesa cognitiva i la incertesa
històrica. En el coneixement hi ha tres principis d’incertesa: cerebral, físic i epistemològic. La incertesa
històrica està lligada al caràcter intrínsecament caòtic de la història humana. No hi ha lleis de la història. El
futur no està teledirigit pel procés històric. El coneixement de la història ens ha de servir no solament per
reconèixer els tres alhora determinats i aleatoris del destí humà, sinó per obrir-nos a la incertesa del futur.
Cal preparar-se per al nostre mon incert i esperar l’inesperat.

Per últim, parla dels tres viàtics: pensar bé, és a dir, de manera global i contextualitzant, l’estratègia amb
objectiu, hipòtesi, aplegar informació, verificar-la i modificar-la i l’aposta , és a dir, integrar la incertesa e la
fe o en l’esperança; té a veure amb els compromisos fonamentals de la vida; qualsevol destí humà
comporta una incertesa irreductible.

CAPÍTOL 6. L’APRENENTATGE DEL CIUTADÀ

En aquest capítol es parla de l’estat nació, i de les tres identitats, la francesa, la europea i la terrestre.
Destaca i explica que l’estat-nació és una societat territorialment organitzada i esmenta la comunitat de
destí, l’entitat mitològica, la “religió” nacional i el camí cap a la “superació”.

La identitat francesa té quatre naixements de França: el primer és gal, el segon romà, el tercer franc i el
quart està composat per quatre feus.

La identitat europea o història no pot ser compresa sense la història nacional. I, Europa, avui intenta
constituir-se a partir d’una consciència i d’una voluntat de destí comú.

La identitat terrestre i la identitat humana, avui, es poden concebre com a una comunitat de destí, és a dir,
la consciència i el sentiment de pertinença i d’identitat terrestre són avui vitals.
Lara Egea Alonso 21/10/2021

Molt resumidament diu que es valora molt la cultura.

CAPÍTOL 7. ELS TRES GRAUS

Els tres graus són la primària, la secundaria i la universitat. La primària es tractada com a l’etapa curiositat,
la qual pot i necessita oferir grans preguntes que poden promoure plantejaments introspectius i
contextualitzar la nostra existència fora del plantejament antropocèntric.

La secundaria seria el lloc d’aprenentatge del que ha de ser la veritable cultura. On la història hauria de
tenir un paper clau en l’ensenyament secundari per tal de que l’alumne es pogués formar i situar-se en el
context que viu. En resum, la secundària, com he dit abans, seria el lloc d’aprenentatge del que ha de ser la
veritable cultura, és a dir, la que estableix diàleg entre la cultura de les humanitats i la cultura científica.
Per tant, no només al dirigir una reflexió sobre els sabers i les ciències, sinó també considerar la literatura
com a escola i experiència de la vida.

La universitat és conservadora, regeneradora i generadora. La reforma va introduir les ciències modernes

en els departaments que va crear. Des de llavors la universitat ha fet coexistir les dues cultures. La
universitat s’ha d’adaptar a la societat o al revés? La universitat ha d’adaptar-se a les necessitats de la
societat contemporània i alhora tirar endavant la seva missió (conservació, transmissió i enriquiment d’un
patrimoni cultural).

CAPÍTOL 8. LA REFORMA DEL PENSAMENT

El capítol vuit és un capítol en el que ens mostra, repetidament i científicament, que no podem dividir o
fragmentar els saber, és un error la sobre especialització i el que es necessita és tenir un coneixement més
holístic i general per entendre les coses.

I ens parla dels set principis, els quals ens serveixen com a guia per a un pensament que aglutina i no
fragmenta i que són complementaris i interindependents. Aquests són el sistèmic o organitzacional,
l’hologràfic, el del bucle retroactiu, el del bucle recursiu, el d’autonomia/dependència, el dialògic i el de la
reintroducció del subjecte que coneix en tot coneixement.

CAPÍTOL 9. MÉS ENLLÀ DE LES CONTRADICCIONS

Aquest capítol es centre en les missions i com retrobar-les. De manera general, hi ha un problema, i és que,
per tal de que hi hagi una reforma de la institució s’haurien de reformar les ments però si no s’han
reformat les ments anteriorment no s’han reformat les institucions.

La missió és transmetre, tant amor com fe. Però per això no es necessita ni surt a cap manual, per tant,
l’ensenyament ha de ser cosa de motivació mútua entre qui ensenya i qui aprèn. La reforma del
pensament és una necessitat històrica clau, és a dir, es tracta d’una reforma necessària per als ciutadans ja
que permetria l’ús ple de les seves capacitats mentals.
Lara Egea Alonso 21/10/2021

VALORACIÓ PERSONAL
Edgar Morin en aquest llibre ens mostra com d’important és tenir un cap ben clar en comptes d’un cap ben
pler. Avui en dia un dels problemes més preocupants és l’expansió incontrolada de coneixements, és a dir,
vivim submergits en la massa creixent d’informacions i sabers.

M’agradaria parlar del debat de si la universitat s’ha d’adaptar a la societat o viceversa. Trobo que, com ja
hem comentat a classe anteriorment, ha de ser una balança, és a dir, ambdues qüestions són rellevants per
no perdre’ns en el món de la globalització dels sabers però tampoc en la fragmentació extrema i
innecessària d’aquests. Per exemple, en el cas del COVID-19, quan ens vam topar per primera vegada, va
ser un moment de no saber, d’incertesa, que augmentava encara més per la mancança de coneixement.
Però la realitat és que gràcies al coneixement globalitzat i al fragmentat i especialitzat els departaments es
van poder ajudar els uns als altres. És a dir, m’oposo en certa manera al que comenta Morin, els dos sabers
o coneixement són necessaris i no ens hem de perdre en cap d’ells.

La cultura, aprendre a viure, la filosofia, la condició humana,... Són temes que, a part d’interesants, són
necessaris de conèixer. Sincerament, i com a opinió personal, penso que la lectura d’aquest llibre ens ha
fet recordar, o al menys a mi, l’essencial. I trobo que encara que es repeteixi molt en tot el llibre, ho fa amb
la intenció de que no ho passem per alt i això aconsegueix.

Per últim, remarcar el capítol quatre en el que es parla d’aprendre a viure i Morin diu que l’escola hauria
d’ensenyar-nos-en. Tot això trobo que té certa relació amb l’assignatura de Psicologia de l’educació en el
sentit que la reforma s’hauria de fer a la primària. Ensenyar als alumnes o, més aviat, infants a conèixer el
seu món des d’una perspectiva oberta on les ciències i les humanitats coexisteixen sense cap inconvenient.
I en que el context ajuda als alumnes a situar-se de manera que entenen d’on venen i com han arribat fins
aquí, sense oblidar sobretot que tenen una història darrere.