Dret Roma Upf

Dret Romà (Classes magistrals) -
UPF, 2021
Derecho Romano
Universitat Pompeu Fabra (UPF)
63 pag.
Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

Mar Campos Vives
Grup 1
Dret romà (Classes magistrals)
Professor: Maurici Pérez Simeón

Mar Campos Vives
Grup 1
Tema 1. La ciència jurídica a Roma
Política
A Roma es succeeixen 3 organitzacions (fases) polítiques:
⇨Monarquia (753- 509 a. C.)
Roma ocupa una situació estratègica: → connecta amb el mar a través del riu Tíber → està prou
allunyada del mar com per protegir-se de les incursions pirates → situada en un encreuament de
camins que fa que sigui un pas obligat pel comerç.
Més aviat que “fundació de la ciutat”, es parla de “formació ”, realitzada a partir d’un procés
d’integració de diversos pobles. Aquests es confederen sota el règim autoritari d’un monarca.*No se sap
si la ciutat va ser fundada exactament el 753 a.C . Roma va tenir 7 reis
⇨República (509- 27 a. C.)
A partir del 509 a. C. l’aristocràcia romana expulsa al rei (dinastia dels Tarquinis)→ Inici de la república:
sistema polític basat en la divisió de poders . El poder queda fragmentat en diferents institucions
(senat, tribuns, cònsols, assemblees populars…)
➤s I - II a.C→ Crisi del sistema republicà. Motiu- En el moment de major expansió de la
comunitat romana, les riqueses i botins de les guerres no es reparteixen equitativament entre les
famílies aristocràtiques→desequilibri de poder: determinats aristòcrates intenten fer-se amb el poder
absolut.
➤Juli Cèsar- Intenta esdevenir dictador vitalici de Roma però és assassinat per una sèrie
d’aristòcrates (a qui els partidaris de Cèsar posteriorment fan fugir de Roma).
2 CANDIDATS PRINCIPALS PER SUBSTITUIR A JULI CÈSAR
Marc Antoni- pertanyent al partit cesarià, manté una relació amb Cleopatra (reina d’egipte) i, per
tant, fa de pare del fill biològic de Cèsar.
Octavi- nebot i hereu de Cèsar, defensa que vol mantenir la llibertat republicana i presenta un
programa de restauració dels valors republicans. Per això es fa amb un gran suport. GUANYA LA
GUERRA.

Mar Campos Vives
Grup 1
, dividit en 2 etapes:
⇨Imperi Romà ( 27 a. C- 476/1453 d. C)
➤Pincipat o alt imperi (27 a.c- 284 d.C.):
Octavi August esdevé el primer príncep: líder carismàtic que ostenta els diferents poders dels
càrrecs republicans. És a dir, aparentment funciona la república, però a la pràctica el príncep
concentra de facto tot el poder perquè acumula de manera duplicada totes les funcions. El seu poder es
concentra en l’imperium de procònsol, la potestasde la tribú de la plebs i, sobretot, en l’auctoritas
.
El problema de successió → taló d’Aquiles del principat. Durant el principat no hi ha regles de

successió. Antítesi entre la idea carismàtica i la dinàstica (personalització vs
institucionalització): un home ha de governar per les seves qualitats excepcionals i no per pertànyer a
una família. RESULTAT= Quan es mor el príncep hi ha una gran INESTABILITAT, la clau per
imposar-se davant la resta de candidats és tenir el recolzament dels militars.
➤Anarquia militar (235- 284 d.C), dins del del Principat
Etapa de successives guerres civils, prínceps que s’imposen successivament= crisi política, social i
econòmica. Del 235 al 284 a Roma regnen 22 emperadors.
➤Dominat o Baix imperi (284- 476 d.C)
El 284 d.C. Dioclecià reempren el control polític a Roma. A diferència del principat, l’emperador
imposa el seu poder autoritari i desapareix la ficció de sistema republicà. L'emperador ja no és el
primer ciutadà (princeps), sinó el sobirà absolut (dominus)
PROBLEMA→ l’economia no es recupera del tot, fet que dificulta el manteniment de l’exèrcit.
Davant la incapacitat de frenar les onades d’invasors, s’ofereix a les tribus més romanitzades (tribus
germàniques) de l’imperi viure a la banda romana de la frontera a canvi de defensa. Creació de vincles
i sinergies entre les elits locals romanes de cada província i les tribus germàniques= desaparició de
l’imperi romà d’occident (476 d.C.) i creació dels regnes germànics (gots, visigots, ostrogots etc).
El 324 l’emperador Constantí ja estableix la capital a Constantinoble (Bizanci). L’Imperi Oriental o

Bizantí perdura fins al fins el 1453 d.C (caiguda de Constantinoble davant dels turcs, final de l’Edat
Mitjana)
A TENIR EN COMPTE!
República Romanacom a època de naixement del dret (fase creativa, de creació)
Principatcom a naixement dels instruments d’anàlisi i reflexió jurídica (fase de perfecció tècnica)
Periodificació del dret romà:

Mar Campos Vives
Grup 1
1) Època de l’Estat-Ciutat (monarquia i part de la república): dret arcaic

Fins el primer terç dels s III a.C
2) Època de l’imperi universal (república tardana i principat): dret preclàssic i clàssic
Fins el primer terç del s III d.C
● el dret preclàssic comença amb lesguerres púniques(264- 146 aC)
● el dret clàssic comença el 130 a.C. amb la llei Aebutia.
3) Estat romà tardà (dominat): dret postclàssic
Fins el segon terç del s VI d.C

Mar Campos Vives
Grup 1
Les fonts del dret durant la República i el Principat
Fonts del dret= lleis que participen en la creació del dret, origen del dret
→Fonts del dret durant la República
La República no equival a un règim democràtic→règim mixt : (partint de la idea bàsica republicana

del fraccionament del poder) incorpora elements propis d’una democràcia, d’una aristocràcia i d’una
monarquia.
Element democràtic: Assemblees populars(integrades pels barons adults de roma)

FUNCIÓ= elecció dels magistrats de Roma i votació de les llei proposades per aquests.
→LÍMITS del poder de les Assemblees populars:

-No es podien autoconvocar, només ho podia fer un magistrat amb el imperium*
*Imperium- poder del dictador, cònsol i pretor *potestas- poder de qualsevol magistrat
-Es limitaven a votar les normes proposades pels magistrats, sense possibilitat de modificar-les o dur
la iniciativa legislativa.
-Participació en grups: en funció d’allò que es votava, existien diferents tipus de comicis (grups de
votació), cadascun dels quals podia conduir a resultat diferents. En els comicis centuriats (assemblea
popular amb més atribucions) se seguia un criteri organitzatiu timocràtic (basat en la riquesa), que
donava més pes al vot d’una minoria de ciutadans rics.
*E ls ciutadans es dividien en 5 grups o classes segons la seva riquesa. Cada grup havia d’aportar un nombre determinat
de centúries (unitats de combat de 100 homes que equivalents a unitats votants). La primera classe (petita en nombre però
la més rica) aportava el major nombre de centúries i es feia amb la majoria dels vots.
*Altres comicis: Comicis curiats (es remunta als temps de la monarquia, 30 cúries agrupades en 3
tribus), Comicis Tributa (més recents, poble dividit en districtes geogràfics= 20 tribus( 4 urbanes 16
rústiques), Concili de la plebs (asamblea de la plebs que escollia magistrats plebeus i votava plebiscit
*lleis que votaven els plebeus)
➤Lex, leges= lleis aprovades per l’assemblea popular.
➤Llei de les XII taules(449 a.C.)= Fonament del dret civil (ius civile)
Aquesta llei és el punt de partida del dret racional i suposa el naixement del la ciència jurídica:
JURISPRUDÈNCIA.
No es tracta d’una lex convencional però té la legitimitat del poble

→ l’Assemblea popular no
l’aprova directament, sinó que delega aquesta competència a un grup de 10 persones, els decemvirs
(decemviri), que redacten 12 taules de llei.

Mar Campos Vives
Grup 1
Llei de caràcter estructural, tracta globalment tots els aspectes del dret romà, no se centra en punts
concrets del dret com la majoria de lleis romanes (tracta dret processal, penal, de família i herència, de coses,
d’obligacions i funerari)
S'emmarca en la lluita per l’equiparació jurídica entre plebeus i patricis (aconseguida amb les Lleis
Licínies Sèxties (367 a.C), que permeten l’accés dels plebeus a les magistratures). Encara que la Llei
de les XII taules no sigui absolutament equiparadora (les desigualtats patricis-plebeus continuen
certament)→Mina el poder dels patricis pq acaba amb el monopoli jurisprudencial dels pontífex, els
quals determinen què és el dret de manera arbitrària quan un ciutadà romà acut a ells per consultar una
norma. Primera llei pública (ius scriptum),
consultable per tothom→garantia d’aplicació igualitària.
El contingut de la llei de les XII taules no ens ha estat directament transmès, sinó que se’ns ha
conservat a fragments, recollits la majoria amb cites d’escriptors llatins molt posteriors.
Element aristocràtic, element central de la República: El senat (centre de poder a l'època
republicana), assemblea formada per ex-magistrats que havien ocupat els càrrecs més importants. El
càrrec de senador era vitalici, però en casos força concrets, els censors podien expulsar a un senador.
Originàriament només estava integrat per patricis. El poder del senador es concentra en l’auctoritas
(prestigi moral i influència).
➤Senatus consulta = lleis emeses pel senat, no vinculants→dirigides als magistrats a mode
d'indicació (suposat caràcter consultiu). A la pràctica tenien moltíssima importància, ja que el sentat
exercia una gran pressió sobre els magistrats (que aspiraven a entrar al senat al final del cursus honorum)
*Senatus consultum ultimum (dret últim del senat): Consisteix a atorgar poder absolut als cònsols
perquè controlin qualsevol lesió de la República per part dels magistrats. (substitueix a la dictadura en
situacions d'emergència)
Element monàrquic: Magistratures, limitades temporalment i competencialment. Magistratures:

ordinàries (permanents i no permanents) / extraordinàries
→(ordinàries permanents, funcionen ininterrompudament) cònsols, pretors, qüestors, edils, tribú de la
plebs.
→(ordinària no permanent) el censor: nombrat cada 5 anys per a exercir el seu càrrec durant 18
mesos.
→(extraordinària): dictador
*Característiques bàsiques de les magistratures ordinàries permanents: elegibilitat, anualitat,

col·legialitat i gratuïtat.
Magistratures + rellevants
Cònsols Magistrats suprems de la República. Encarregats de la direcció

de l'Estat i de l’exèrcit.
➯Dret de veto recíproc ( :evita que un dels cònsols
intercessio)
apliqui un política massa revolucionària contrària als interessos de l'elit (senat)
*Amb les lleis Licínies Sèxties, un cònsol serà patrici i l’altre plebeu.

Mar Campos Vives
Grup 1
Tribuns de la plebs Objectiu= defensar els interessos de la plebs

➯Dret de veto de les resolucions dels magistrats més alts (pot
vetar normes injustes pels plebeus)
➯Pot convocar al poble i al senat
*Podria dir-se que actualment el TC ha heretat la seva funció.
Pretors *Les lleis Licinies Sèxties van crear la figura del pretor
➯Encarregat de controlar les disputes entre ciutadans (justícia

civil):pretor urbà, pretor peregrí
➯No pot dictar sentències (les sentències les dicta un ciutadà
particular escollit en cada cas perquè faci de jutge), però
controla el procés judicial .
➯Modifica el dret sense derogar-lo = no pot modificar la llei de

les XII taules, però té potestat per decidir sobre les reclamacions
que admetrà i les que no (independentment de si tenen base en el
ius civile) servint-se de l’aequitas (criteri basat en les
conviccions personals del pretor)
➯A l’inici de cada any, els pretors publicaven a la porta de

l’edictori un edicte
:*
*Edicte: una de les fonts del dret romà, fonament del dret pretori. Recull totes les reclamacions que
admetrà el pretor. Aquestes accions o reclamacions, en l’edicte, apareixen en forma de fórmules
abstractes. El contingut de l’edicte revela la prevalença del dret pretori davant del dret civil. Donada la
anualitat de la magistratura de pretor, l’edicte era objecte de modificacions any rere any. Per això, la
república suposa la fase de creació d’aquesta font del dret. L’edicte perd la seva força creadora amb la
promulgació de l’edicte perpetu.
*฀Edictes: o bé eren dictats per un assumpte en concret (edictes sobtats), o bé constituïen el

programa per a tot l’any que anava a romandre el magistrat en el càrrec (edictes perpetus). Edicte
translatici=nucli de normes que, transmeses d’un edicte a un altre, es van mantenir com a part
inalterable del mateix.
➤Normes que poden dictar els magistrats: edictes, decrets … es tracta de normes concretes, de
caràcter conjuntural
→Les fonts del dret durant el principat
El poder del príncep (que ostenta de manera duplicada tots els càrrecs republicans) es concentra en
l'imperium de procònsol, en la potestas de tribú de la plebs, però per damunt de tot en la auctoritas:
poder basat en el carisma o capacitat d’influir en els altres, autoritat moral (contraposat a la potestas:
poder basat en el càrrec). La seva auctoritas serà superior a la senat i, per això, es converteix en el
centre de poder a partir del principat.

Mar Campos Vives
Grup 1
El príncep es fa amb el control de la creació de lleis sense que sigui evident.
Element democràtic:
Les assemblees populars perden legitimitat, deixen d’utilitzar-se per aprovar lleis
. Última activitat
en el segle I d.C.
Element aristocràtic:
Es produeixen purgues de senadors contraris al príncep , que controla qui entra al senat. D’ òrgan
consultiu de gran influència a òrgan d'assentiment de les decisions del príncep. El príncep pot emetre
senatconsults amb una oratio. Al segle II d.C la oratioimperialsubstitueix els senatconsults.
Element monàrquic:
El príncep acumula de manera duplicada tots els càrrecs i les magistratures republicanes.
En perjudici dels pretors: El príncep crea els seus propis tribunals, que determinen les reclamacions
que es poden fer i les que no. Posteriorment, l’emperador Adrià encarrega a Salvi Julià la redacció de
l’edicte perpetu (any 130): versió definitiva i congelada de l’edicte que no admet modificacions per
part de futurs pretors→A partir d’aleshores, totes les innovacions del dret van de la mà del ius novum.
(leges, sentausconsulta, edicte) el príncep

⟲Controlades les antigues fonts del dret republianes
promulga un dret nou➝ius novum:
➤El ius novum està format per les constitucions imperials: Edictes del príncep (definitius a
diferència dels del pretor), decrets (decisions judicials del príncep), rescriptes (respostes del príncep
o emperador a diferents situacions jurídiques que li plantegen particulars) mandats (instruccions del
príncep als seus funcionaris).
*Com que “constitució” fa referència a una decisió definitiva, aquest terme es reserva a les decisions
del príncep (constitucions imperials).
*Rescriptes:Es manifestaven de 2 maneres: si el sol·licitant era una entitat important, el prínceps

responia amb una carta (epístola). Si es tractava, en canvi d’un particular, llavors s’afegia a la
sol·licitud una anotació i la decisió es portava a coneixement públic per una proclama.

Mar Campos Vives
Grup 1
Dicotomies del ius
ius civile /ius gentium (fa referència a l’àmbit d’aplicació del dret)
➯Ius civile: dret civil, aplicat a les relacions jurídiques entre romans. Els estrangers queden exclosos
fins a l’expansió de l’imperi.
➯Ius gentium: dret dels estrangers, aplicat a les relacions jurídiques entre romans i estrangers i
entre estrangers. Neix com a conseqüència de l’expansió de roma i de la seva entrada a la política i
comerç mundials. Aplicat pel pretor peregrí, que estableix el procés formulari (no exigeix que les
parts hagin de repetir una sèrie de fórmules processals preestablertes: després que aquestes expressin
lliurement les seves peticions, el pretor redacta la fórmula adequada). Llei Aebutia (probablement
130 a.C.) permet als ciutadans romans litigar entre ells utilitzant el procés formulari. Lex Julia del 17
a.C, deroga el procediment de les accions de llei i imposa com a obligatori el procés formulari.
ius civile/ius honorarium (fa referència a les fonts de producció del dret)
➯Ius civile: dret civil: integrat per les lleis aprovades en assemblees populars. Es basa
fonamentalment en la llei de les XII taules. Rídig i formalista, respòn a les necessitats de la Roma
primitiva.
➯Ius honorarium: dret dels magistrats, fonamentalment dret pretori (recollit a l’edicte). Completa i
corregeix el ius civile. És més flexible i modern, s’adapta a la nova vida econòmica i mercantil
sorgida amb l’expansió de l’imperi. *La denominació de ius honorarium com a Dret dels magistrats es
deu a que les magistratures eren gratuïtes (és a dir, honors).
ius vetus /ius novum
➯Ius vetus: dret que neix de les institucions republicanes durant la república i el principat (comprèn
el ius civilei el ius honorarium). Fonamentalment: leges, senatconsults, edicte.
➯ius novum: dret que neix de la iniciativa legislativa del príncep o emperador. Fonamentalment les
constitucions imperials.
ius publicum/ius privatum
➯ius publicum: dret que regula el funcionament de les institucions polítiques de la ciutat (funcions
magistratures)
➯ius privatum: dret que regula les relacions jurídiques entre particulars (contractes, dot…)

Mar Campos Vives
Grup 1
La Jurisprudència Romana
⇨La jurisprudència romana era entesa com la “ciència del saber del dret”→ciència jurídica que
analitza racionalment el fenomen del dret , a diferència d’avui en dia, entesa com el conjunt de
resolucions emeses pels òrgans judicials.
⇨A la civilització romana, el jurista era qui s’encarregava de l’estudi de la jurisprudència (estudiós

del dret).
⇨Origen de la jurisprudència romana→ Llei de les XII taules (449 a.C.): suposa el primer text escrit
de referència que permet l'anàlisi racional i interpretació del mateix.
Jurisprudència pontifical (449 a.C- s II a.C

):
Originàriament, el saber jurídic estava reservat als sacerdots. Aquests assesoraven tant als magistrats
com als particulars, subministrant regles de comportament per estar en pau amb els déus.
Concentraven el secret d’aplicació del dret diví. A partir de la publicació de la llei de les XII taules la
jurisprudencia pontifical comença a deteriorar-se. Tot i això, en un primer moment encara conserven
els secrets d’aplicació d’aquesta.
Fins al s II a.C els pontífexs ocupen el paper de juristes i s’encarreguen de la interpretatio de la llei
de les XII taules. Desenvolupen el dret a partir d’un interpretació craeativa (no argumentada)
d’aquesta llei. EXEMPLE= emancipació*
*Davant la necessitat de trencar el vincle de la patria potestad de manera artificial (sense la mort del pare), els pontífexs
creen la emancipació a partir d’una llei de les XII taules = Si el pare ven el seu fill i aquest li és tornat 3 vegades, el fill
queda alliberat del vincle del pare. L’emancipació consistia en una reunió del pare, el fill i un amic del pare on es simulava
3 cops la venta (a un preu simbòlic) i el retornament del fill entre el pare i el seu amic.
*Els pontífexs emeten respondere (dictàmens), cavere (formularis per a negocis concrets) i agere
(instruccions dirigides a les parts d’un procés amb determinades fórmules orals). Inicialment, els
respondere, cavere i agere no s'emetien públicament, estaven dirigits als particulars que acudien als
pontífexs.
* Els pontífexs eren els encarregats de la custòdia dels formularis processals i de negocis, que eren
secrets, fet que els conferia un poder excepcional. Aquest monopoli va acabar quan l’any 304 a.C es
van publicar les fórmules fins aleshores mantingudes en secret.
Jurisprudència laica (s. II a.C- 27 a.C):
Els juristes ja no són sacerdots, apareix la figura d’homes que es dediquen a l'estudi de les XII taules i
que contesten diferents dubtes jurídics (juristes laics *pertanyents a la noblesa senatorial). A
diferència dels pontífexs, les seves opinions depenen de la seva argumentació. INICI del
desenvolupament de l’argument.
A finals de la República, aquests nous juristes creen diverses escoles jurídiques:

Mar Campos Vives
Grup 1
Les dues escoles principals➤ Escola Sabiniana(els sabins prenen del nom del jurista Masuri Sabí)
➤Escola proculeiana( els proculeians prenen el nom del jurista Pròcul)
Opinió majoritària: no hi havia una diferència metedeològica essencial entre les dues escoles.
Aquestes no estaven vinculades a escoles filosòfiques diferents i oposades. La major divergència es
troba en els seus referents (Sabí i Pròcul).
També es diu: que els sabinians feien reflexions de caire més conservador i els proculeians de caire
més progressista.
finals s. II a.C.→ Fusió de les dues escoles.
*col·laboració entre juristes laics i pretors en época republicana:
Pretor: càrrec polític (instruït en la retòrica) que s’endinsa en el cursus honorum. Té una idea de
justicia pròpia (aequitas) i pot determinar qui litiga i qui no.
Jurista: estudiós del dret. Particular que no té cap càrrec però que reflexiona sobre el dret. Dona
opinions a qui acut a ell. Durant la república no ocupa cap càrrec polític, per tant, la seva
competència es basa en la auctoritas(prestigi social, en el seu cas derivat del seu noble llinatge).
➯A la pràctica, l’únic que pot modificar el dret és el pretor. Probablement, però, molts pretors (no
sempre instruïts en dret) feien consultes a juristes amb els qui deurien intercanviar criteris i opinions.
Així és com la jurisprudència laica i el dret pretori es desenvolupen durant el mateix moment amb
una gran influencia recíproca. Abans que l’edicte perdés la seva força creadora, probablement
moltes de les seves normes i modificacions estaven influenciades per les opinions de juristes laics.
Jurisprudència durant el principat (27a.C- 235 d.C.)
Mètodes ideats pel príncep a fi de controlar “subtilment” l’activitat dels juristes laics:
➤Ius publice respondendi, (Dret a emetre opinions jurídiques públicament): Privilegi que el príncep
atorga als millors juristes perquè emetin opinions públiques en el seu nom. Posat que les seves
opinions valen com opinions del príncep, la gent deixa de fer consultes jurídiques als juristes que no
posseeixen aquest dret, que queden marginats.
*El príncep es fa amb la LLEIALTAT dels juristes: aquells qui disposen del privilegi li són lleials en
agraïment i la resta li són lleials perquè se’ls concedeixi el privilegi.
➤ Consilium principis, (Consell del príncep): Consell integrat pels assessors jurídics del príncep,
càrrec de gran prestigi que suposa la culminació perfecta de la carrera de tot jurista. Els juristes que
disposen del ius publice respondendi també són lleials al príncep perquè aspiren a entrar a aquest
consell.
RESULTAT= pocs juristes dissidents amb el règim. Els juristes ja no deriven l’auctoritas del seu
noble llinatge sinó de la auctoritas del princep. Els juristes comencen a ocupar càrrecs públics quan
s’integren al consilium principis.

Mar Campos Vives
Grup 1
*Etapes de la juridisprudència clàssica (república tardana- Principat)
Primera etapa clàssica (etapa helenística o aristocràtica)

➞130 a.C (lex Aebutia) - 30 a.C (inici principat August)
Influència de la ciència grega en la juridisprudència romana. La major part dels juristes formen part de
la noblesa senatorial o aristocràcia ( la seva auctoritas deriva del seu noble llinatge), exerceixen la
seva labor gratuïtament.
Etapa clàssica alta
➔30 a.C. (principat d’August) - 130 d.C (edicte perpetu de Salvi Julià)
La juridisprudència romana assoleix la seva perfecció. L’auctoritas dels juristes ja no deriva del seu
noble llinatge, sinó de la pròpia auctoritas del príncep. Unió més estreta entre els juristes i el príncep.
Gèneres de les obres dels juristes romans:
-Libri Sabinum(comentaris al ius civile)*Sabí és el primer en fer-ne un.
-Libri ad edictum(comentaris al edicte del pretor)
-Col·leccions de casos pràctics
Responsa(col·lecció de dictàmens reals)
Quaestiones(dictàmens reals units a casos imaginaris)
Digesta(col·lecció de casos pràctics seguint la ordenació de l’edicte del pretor)
Etapa clàssica tardana

➝130 d.C - 235 d.C (fi del Principat)
Inici de la decadència de la jurisprudència romana. Els juristes estan al servei de l’emperador.

Mar Campos Vives
Grup 1
Les fonts i juridisprudència al baix imperi o dominat
Si bé l’època republicana és la fase creativa del dret romà i l’època del principat la fase de perfecció
tècnica, el baix imperi és l’època de decadència i corrupció del dret.
➯Després de l’anarquia militar: crisi econòmica, parcial retorn a l’economia de subsistència,

ruralització de la població i localització del sistema de justicia. Tot això comporta el Sorgiment del
Dret vulgar ( dret simplificat, format a partir d’errònies interpretacions dels textos clàssics i de les concepcions
jurídiques de les províncies)
(jurisprudència)
Com a conseqüència de l’anarquia militar→ gran crisi cultural: els juristes postclàssics no estan al
mateix nivell que els juristes clàssics i elaboren obres de menor qualitat. A +, la personalitat del
juristapassa a ser irrelevantsota l'ombra de l’emperador.
L’Estat absolutista no ofereix un marc apropiat per el desenvolupament d’una jurisprudència

lliure.
➤Epítomes: Resums o sumaris d’obres elaborades pels juristes del principat. Com que els juristes
postclàssics les veuen molt complexes (descens del nivell cultural dels juristes), fan l’intent de
simplificar-les. Els hi posen el nom d’autors del principat (sense estar segurs de si l’autor real és el
que ells diuen).
(Fonts del dret)
-L’antiga oratio de l’emperador ➝llei general promulgada pel Senat a proposta de l’emperador
-Els antics edictes de l’emperador➝ lleis generals o edictals
-Reescriptes perden validesa
➤Col·leccions de constitucions imperials (que recullen les normes del ius novum):
➯Codi Gregorià i Codi hermogenià (recopilacions de lleis de caràcter privat, elaborades sota l'imperi
de Dioclecià) ➯ Codi Teodosià (recopilació de lleis de caràcter públic, elaborada sota l’imperi de
Teodosi II; publicada el 438 a la part oriental de l’imperi i el 439 a la part occidental). *codificacions
prejustinianes
➟Entre la publicació dels Codis Gregorià i Hermogenià i la publicació del Codi Teodosià:
promulgació lleis de cites (que determinen els textos dels juristes clàssics que poden ser abduïts a
judici i els que no). Llei de cites + famosa➛ 426 d.C( publicada per Teodosi II i Valentinià III):
estableix que els únics juristes que es poden citar en un judici són: Papinià, Gaius, Paulus, Ulpià i
Modestí. En cas de diferència d’opinions entre juristes, preval l’opinió de la majoria (i en cas
d’empat la de Papinià). La Llei de Cites de 426 d.C influeix directament en la conservació de les
obres dels juristes esmentats i implica la preselecció dels juristes citats en el Digest.

Mar Campos Vives
Grup 1
En contrast amb les pobres codificacions d’occident, el dret romà d’orient va agafar una forta
embranzida el segle V. Les aspiracions classicistes de les escoles orientals (Escola de Beirut i
Escola de Constantinopla) són decisives pel ressorgiment de la jurisprudència romana.
La Compilació de Justinià
527-565 d. C→Imperi de Justinià, emperador bizantí (imperi romà d’Orient), qui inicia un programa
de recuperació de l’esplendor de l’imperi i del dret clàssic.
Eixos del programa de Justinià

⟶1.Expansió militar: recupera part dels territoris de l’imperi d’Occident→ regnes ostrogots, vàndals
i part del visigots (recupera Itàlia). Tot i això- èxit efímer (570 d.C. naixement de Mahoma, els àrabs
acabaran amb l’imperi)
⟶2.Obres públiques: Construeix l'església de Santa Sofia (obra + gran de l’època romana d’Orient)
en un intent d’equiparar l’esplendor de la capital de Constantinoble a l’antiga capital de Roma.
⟶3. Jurisprudència: A fi de recuperar el nivell de la jurisprudència del principat→Nombra una

comissió d’experts (dirigida per Tribonià , magister oficciorum) perquè redacti una obra
enciclopèdica en la qual es recullin els principals textos del dret romà (Corpus iuris civilis).
➩Codex Justianus / Codi Justinià: Compilació de les constitucions imperials, elaborada per una
comissió dirigida per Tribonià i amb la presència del professor de dret Teòfil. La posterior publicació
de lleis justinianes, fonamentalment: les quinquaginta decisiones (50 decisions per resoldre punts
controvertits del dret romà) i del Digest: fa necessària la revisió de l’antic Codex. Una nova comissió
presidida per Tribonià, amb l’ajut de Doroteu de Beirut i tres advocats, elabora la segona edició del
Codex (la única que s’ha conservat).

Mar Campos Vives
Grup 1
Citacions del Codex= C.6,24,3,1 (en anglès CJ.6.4.1)

*C/CJ →Codex Justinià, 6→ llibre, 24→ títol (unitat temàtica), 3→ constitució imperial, 1→ paràgraf
Important= el títol són el conjunt de textos que pertanyen a una mateixa unitat temàtica. El títol del títol s’anomena rúbrica.
El Codex està dividit en 12 llibres, dividits en títols, a la mateixa vegada dividits en constitucions
imperials, dividides en paràgrafs. Les constitucions imperials estan ordenades cronològicament i
cadascuna presenta: una inscriptio (emperador que la dicta i destinatari*rescripte) i una subscriptio
(lloc i data on s'han dictat).
➩ Digest (pandectas en grec): Compilació de lleis del dret clàssic (finals de la República i Principat),
elaborada per una comissió presidida per Tribonià. La comissió estava autoritzada per adaptar els
textos dels juristes clàssics (mitjançant les alteracions necessàries) perquè aquests fossin aplicables als
Tribunals. La majoria dels textos provenen de les obres d’Ulpià, Paulo, Papinià i Gai. Salvi Julià
també té alguns fragments. Un cop publicada se li dóna força legal (Digere=ordenat sistemàticament).
En grec pandectae (reunir tot). ➯És la font més important de la història del dret romà. El
coneixement de dret clàssic es basa, casi exclusivament, en aquest obra.
Citacions del Digest= D.28,5,37,1 (en anglès Dig.28.5.37.1)

*D/ Dig →Digest, 28→ llibre, 5→ títol (unitat temàtica), 37→ fragment, 1→ paràgraf
*El primer pagàgraf s’indica amb PR (Principium), per tant l’1 és el segon.
El Digest està dividit en 50 llibres, dividits en títols, a la mateixa vegada dividits en fragments,
dividits en paràgrafs. Cada fragment presenta una inscriptio (autor + obra originària de la qual s’ha
extret el fragment).
Especial consideració del Digest:

฀És la font més important de la història del dret romà. El coneixement de dret clàssic es basa, casi
exclusivament, en aquest obra.
฀ La romanística moderna té com a objectiu investigar les interpolacions del Digest per separar el
dret clàssic del dret justinià.
฀Com ha arribat el digest als nostres dies? El manuscrit del Digest més proper al temps de Justinià és
trobat a Florència al s VI (Manuscrit de la Florentina), els manuscrits posteriors reben el nom de
Vulgatas (s IX). Les Vulgatas presenten una lectura més completa i de major qualitat que la Florentina
(inclou línies absents a la Florentina que permeten la comprensió del text). Teoria de Mommsen: Les
frases de les Vulgatas absents a la Florentina es van copiar d’un altre manuscrit antic desaparegut
(Codex Secundus). Per tant, les Vulgatas van utilitzar el manuscrit de la Florentina i el Codex
Secundus per corregir-lo. Teoria de Joan Miquel: no es va utilitzar un sol manuscrit per corregir la
Florentina, sinó dos.
➜Millors variants textuals en les Vulgatas que en la Florentina.
➩Institucions: Manual introductori per principiants o estudiants de primer curs, elaborat per una
comissió presidida per Tribonià. S’agafa de referència el manual de Gaius del s. II

Mar Campos Vives
Grup 1
Un cop publicades, se lis dona força legal.
Citacions de les institucions= I .2,14,1 (en anglès Ij.2.14.1)

*I/Ij→ Institucions justinianes, 2→ llibre, 14→ títol (unitat temàtica), 1→ paràgraf
*el nombre de títols dins de cada llibre era variable, segons la complexitat del tema
Les Institucions estan dividides en 4 llibres, dividits en títols, a la mateixa vegada dividits en
paràgrafs.
➩Annexos:→Novel·les (novellae: novae leges) noves constitucions imperials dictades per Justinià i
altres emperadors posteriors, un cop tancada la segona versió del Codex. A diferència de les lleis
contingudes a la gran compilació, majoritàriament en llatí, aquestes van ser redactades casi totes en
llengua grega. →Llibres de dret feudal del s. XII, formen part del CIC però no del dret romà.
Fonts externes al CIC
Les poques fonts del dret romà fora del Corpus Iuris Civilis que ens permeten contextualitzar i
interpretar correctament el contingut d’aquest:
→Les Institucions de Gaius (Manual per principiants que no pressuposa que el lector coneix com
funciona el procediment clàssic o la història de les institucions. Ens explica com funciona el dret al
segle II i està ple de referències històriques).
→Fonts literàries, d’escriptors romans que han tingut una mínima formació jurídica (com Ciceró)
→Fonts epigràfiques, com les llei municipals (gravades en taules) que segueixen el model de la
capital de Roma.*Lex Irnitana (trobada a Espanya)
→Fonts papirològiques egípcies, com contractes, testaments, documents de rebuts bancaris, que
reflexen el funcionament del dret egipci (certament diferent del romà).

Mar Campos Vives
Grup 1
La recepció del Dret romà a Europa. La ciència jurídica a Europa des de l’Edat
Mitjana
La tradició romanística
El Dret romà i tradició romanística són dos processos històrics diferents. El dret romà va des del dret
dret arcaic fins a la compilació justiniana i la tradició romanística va des de l’edat mitjana fins als
nostres dies.
La compilació justiniana té un èxit efímer i una vigència limitada, ja que→està escrita majoritàriament en
llatí ( i a l’imperi bizantí es parla fonamentalment grec) →Mahoma neix poc després i els àrabs conquereixen gran part de
l'imperi bizantí).
La ciència jurídica europea neix l’any 1100 a Bolonia (nord d’Itàlia)→Aleshores sorgeix un gran
interès pel dret romà (recollit al CIC), que penetra en la societat medieval (procés conegut com
“Recepció”)
Possibles raons d’aquesta recepció:฀ l’auge econòmic de la Itàlia septentrional exigia un nou dret฀ el creixent
absolutisme buscava suport en el dret romà฀ la idea d’emperador (impulsada per Carlemany) necessitava un dret de
qualitat per imposar-se davant el papa i el seu dret canònic ฀ continu intercanvi cultural entre estudiants de països
diferents que estudiaven a Bolonia ฀valor intínsec del dret romà, fonamental per formar a juristes especialitzats.
Els glossadors
Primers professors de dret romà a l’Edat Mitjana. Els seus coneixements han arribat fins als nostres
dies en forma de glossa (anotació escrita al marge d’un text o entre línies),
mostra de respecte a
l’autoritat del text del CIC. Glossador + cèlebre: Irneri
.
MÈTODE D'ENSENYAMENT:
➯Desvinculat de la perspectiva històrica (no contextualitzen els textos que expliquen)
➯Explicació teòrica desvinculada de l’aplicació pràctica (expliquen el text a partir del mateix)
➯No expliquen les poques parts que estan en grec (perquè no l’entenen)
Els comentaristes, postglossadors o c onsiliatores (s XIII - s XV)
La seva forma literaria ja no són les glosses, sinó comentaris de parts del CIC. Revolucionen l’antic
mètode d’ensenyament dels glossadors. Un dels màxims exponents: Bartolo de Sassoferrato .
MÈTODE D’ENSEYAMENT:
➯Desvinculant de la perspeciva històrica.
➯Explicació vinculada a l’aplicació pràctica: Interpreten i actualitzen el text romà per adaptar-lo a
les necessitats del economico-socials de l’època. Se separen més del text, que és el punt de partida de
la seva interpretació personal. També comparen el dret romà amb altres drets (dret canònic i local).
Mos italicus: manera italiana d’estudiar i entendre el dret de glosadors i després comentaristes.
Posició dogmàtica, posició acrítica, parteix de l’autoritat del text com a veritat donada (text
autoritzat).

Mar Campos Vives
Grup 1
Els humanistes i l’humanisme jurídic
Amb l’adveniment del Renaixement i la difusió de moviment humanista (s XV - XVI), es considera

que la societat Medieval està en decadència respecte de les societats de l’època clàssica (grecs i
romans) →Revalorització de la literatura, la filosofia, la pintura i les escultures clàssiques i promoció
de la formació humanísticaentre les famílies benestants.
Els estudiants amb formació humanística crítiquen el mètode d’ensenyament dels comentaristes (que
fan interpretacions actualitzades) i consideren que falseja amb el sentit originari del dret romà, amb la
veritat. Com a conq, apareixen el primers professors humanistes.
MÈTODE D’ENSENYAMENT “jurisprudència elegant” , com es refereixen els propis humanistes al seu mètode
-Anàlisi històric i filològic del text
-Utilització de fonts externes al text, fonamentalment fonts literàries (per esbrinar l’autèntic significat
del text)
Mos gallicus, manera francesa d’estudiar i entendre el dret dels humanistes. Posició històrica, no
treballa amb veritats imposades, intenta assolir la veritat per si mateixa mitjançant tots els medis
posibles. *A partir del s XVII- XVIII el centre del mos gallicus passa de França als Països baixos.
Durant uns anys, el mos italicus i el mos gallicus conviuen amb una gran rivalitat
, el primer s’apropa
més a la realitat del moment i el segon a la realitat històrica.
La pandectística (s. XIX)
Savigny: fundador de l’Escola històrica i a la vegada del pandectisme. Considera que no hi ha

diferència entre la visió dogmàtica i la històrica. Segons aquest, cada generació contribueix a la
creació històrica del dret i, per tant, el present forma part de la història. Obra més coneguda:
Derecho romano actual.
Introdueix el concepte de l’evolució orgànica : el Dret romà és el model d’una evolució orgànica
perquè és l'únic dret d’un poble gran i de llarga existència que ha evolucionat de forma ordenada,
totalment nacional i que s’ha anat cultivant en tots els períodes de la seva història. “és possible
comprendre el present d’una situació desconnectat del seu passat?”
El programa històric de Savigny s’estrella contra les exigències de la dogmàtica (aplicació pràctica del
dret) i l’escola de Savigny acaba adoptant un rumb dogmàtic: creació de la pandectística.
Dret codificat vs dret romà
A partir del s XIX, trobem:

→Països que han codificat el dret, on el codi civil suposa en centre de l’estudi a les Universitats i
l’objecte d’aplicació dels tribunals.

Mar Campos Vives
Grup 1
→Països que no han codificar el dret, on el dret romà suposa en centre de l’estudi a les Universitats i
l’objecte d’aplicació dels tribunals.
Dret codificat→les normes són abstractes, són una regla general aplicada a casos concrets. Aquestes
normes són fruit d’un procés d'elaboració i innovació i, per tant, algunes d’aquestes s'allunyen dels
preceptes del dret romà.
Dret romà: les normes exposen casos concrets i les resolucions d’aquests. Això exigeix la
comparació de diferents casos per tal de buscar una solució a un litigi concret.
Com que el dret romà resulta més difícil d’aplicar que el dret codificat→En aquells països on el dret
romà manté la seva vigència es desenvolupa la pandectística (que fa que el dret romà sigui més
competitiu).
Pandectística: Suposa la fusió dels mètodes mos itallicus i mos gallicus (amb major pes del primer).
Exposició de dret romà de forma sistematitzada i aplicada a la pràctica. Mètode que extreu normes
generals dels casos concrets del dret romà. Crea normes abstractes de la generalització de les diferents
solucions dels textos romans. Aquestes normes no són inventades, sinó que es fonamenten en el dret
romà. Neix a Alemanya.
➛Del mos itallicus adopta… caràcter actualitzador del dret , dret aplicable a la pràctica i a les
necessitats del segle XIX.
➛Del mos gallicus adopta...interès històric (les exposicions dels pandectistes no estan
descontextualitzades del tot, inclouen breus introduccions històriques) i la sistematització (els
pandectístes sistematitzen o ordenen el dret romà de manera diferent a les fonts romanes).
Cèlebres pandectistes: Windscheid, Maynz
Els pandectistes elaboren manuals de Pandectas

(Digest en grec) seguint el mètode ja esmentat. Tot i
que aquests manuals estaven pensats per estudiants, els jutges substitueixen la recerca directa de les
fonts romanes per aquests manuals (però el dret en vigor no és el manual de pandectas sinó el dret
romà).
➯Tant els codis civils com els manuals de Pandectas estan escrits en la llengua pròpia de cada país.
Impacte del pandectisme a Catalunya
Després de la Guerra de successió, el rei Felip V intenta estendre el dret castellà com a dret unificat
per tota la corona→pero Ep! territoris amb un dret particular propi (dret foral), entre els quals
Catalunya.
1881➯ es fa un intent de codificar Espanya amb un dret civil basat en el dret castellà, però els
diputats catalans presenten una gran oposició.

Mar Campos Vives
Grup 1
1889➱ s'aprova el Codi Civil Espanyol , sense que aquest derogui els drets particulars. Per tant, el
nou dret civil només substitueix el dret castellà i només s’aplica a les zones amb dret propi de forma
supletòria (en aquells casos on el dret local no té normes) .
El dret foral de Catalunya inclou normes d’origen local i normes supletòries procedents del dret romà
i del dret canònic. Per això, a partir del 1889 un grup de juristes nacionalistes catalans intenten
frenar aplicació supletòria del codi civil espanyol sobre la base d’al·legar que sempre que hi ha una
solució en dret romà, aquesta és preferent al dret civil espanyol. Aquests nacionalistes tradueixen les
principals obres dels pandectistes alemanys i escriuen obres seguint el mètode de la
pandectística.➞Per tant, el dret català sobreviu perquè, amb la importació de la pandectística, és igual
de competitiu que el dret civil espanyol.
1960➯S’aprova la compilació del dret civil de Catalunya. Una compilació recull sistemàticament allò
preexistent (a dif d’una codificació) , per tant és molt romanística.
2002➯S’inicia el procés de codificació de Catalunya.
En resum,
el dret romà segueix sent influent en el dret civil castellà i, sobretot, en el català perquè aquests
territoris triguen més a codificar-se i el dret romà roman vigent més temps.
➥A Alemanya, el sorgiment de la pandectística suposa el moment de major esplendor de la ciència

jurídica.
➥La pandectística arriba al seu fi amb l’aprovació del BGB (Codi Civil Alemany) el 1900
.
La direcció neohumanística
La direcció neohmanística neix a Alemanya, coincidint amb els treballs preparatoris del BGB.
1900, promulgació del BGB= pèrdua de la vigència del dret romà, ruptura dret romà i dret civil (crisis
del Dret romà)
Aleshores, l’estudi del dret romà adopta un rumb històric : deixa de ser el centre de la ciència del
Dret privat i entra en el terreny de les ciències històriques➯interès per conèixer la realitat jurídica
romana, tant reconstruint la línia d’evolució que porta fins al dret clàssic de justinià, com investigant
els origen de l’antic dret romà.
La direcció neohumanística, nascuda a Alemanya, s'estén progressivament per altres països i

adquireix universalitat.

Mar Campos Vives
Grup 1
Edictum perpetuum de Lenel, Interpolationem in den Pandektem de Grandewitz i Reichsrech un

Volksrech de Miteis= 3 obres fonamentals que posen els ciments de la nova direcció.

Mar Campos Vives
Grup 1
Tema 2: Institucions de dret romà privat
El procediment formulari
En el marc de competència del pretor, entren tant el dret processal (regulació del procés judicial) com el
dret material (regulació de les conductes dels membres d’una societat). Encara que una reclamació compleixi els
requisits processals, el pretor pot decidir qui pot litigar i qui no segons el criteri d’equitat.
3 procediments al llarg de la història de Roma:
1) Procediment de les accions de llei (legis actiones): durant l’època arcaica, corresponia al ius
civile. A mesura que Roma es va convertint en una potència universal els seus defectes es fan
més evidents.
2) Procedimet formulari: el 242 a.C es crea la magistratura del pretor peregrí per regular els
litigis entre ciutadans romans i estrangers i entre estrangers. El pretor peregrí crea el
procediment formulari, anomenat així perquè el nucli central del procediment és la fórmula
(document escrit que resumeix els termes en què queda fixada la controvèrsia per les parts i
serveix com a pauta d’actuació al jutge). Entre el s II-I a.C el pretor urbà substitueix
progressivament el procediment de les accions de llei pel procediment formulari (-llei
Aebutia, -lex iuliae). Cau en desús durant l’anarquia militar.
3) Cognito extra ordinem: Neix durant l’època d’August com un procés extraordinari reservat a
casos especials i aplicat pels tribunals especials del príncep. Amb el temps, cada cop engloba
més matèries. El 342 l’emperador Constantí deroga definitivament el procediment formulari,
que és substituït per aquest.
Procediment formulari (mitjans s II a.C- 235 d.C *derogació formal 342)
Les institucions dels juristes de l’època clàssica (molts juristes del Digest) es basen en el procediment
formulari, ja que estan configurades per ser aplicades en el marc d’aquest:
El dret romà clàssic és un sistema tipificat o d’accions típiques

: només es poden portar a terme les
accions que s'emmarquen dins d’una fórmula abstracta, una fórmula continguda en l’edicte.
L'àlbum: suport físic sobre el qual s'escriu l'edicte ( taula de fusta pintada de blanc amb el text de
l'edicte escrit al damunt) L’ edicte és el contingut, album és el suport.
Fórmules de l’edicte: fórmules abstractes que determinen el marc general en què funciona una
relació jurídica.
➛ESTRUCTURA: ordre imperativa dirigida al jutge per a que condemni si es prova el supòsit
contemplat a la intentioi, si es dona el cas, en la exceptio i replicatio.

Mar Campos Vives
Grup 1
➛PARTS (segons de la versió simplificada de Gaius)
➥Part ordinàries
➝intentio: clàusula que projecta la pretensió o petició del demandant. Inclou el nom del demandant
(Aius Agerius) i del demandat (Numeius Negidius).
➝demostratio: clàusula que projecta una pretensió incerta. S’’inicia amb “quod” (si /com que) i
s’acaba amb: “ el que el demandat hagi de donar o fer segons la bona fe”
➝condemnatio: clàusula que concedeix al jutge la facultat de condemnar o absoldre al demandat (no
és la condemna!). La condemnatio sempre és pecuniaria.
➝adiudicatio: part o clàusula que només apareix en judicis divisoris, ja que permet al jutge adjudicar
la part corresponent d’una propietat o herencia a cadascun dels seus comuners o hereus.
➥Parts extraordinàries
➝exceptio: clàusula que es col·loca entre la intentio i la condemnatio a proposta del demandant per
afegir una segona condició a la fórmula a banda de la pretensió de l’actor.
➝replicatio: clàusula amb la qual l’actor afegeix una nova condició després de la exceptio (excepció
de l’excepció)
➝praescriptio: clàusula que es col·loca al principi de la fórmula per afavorir a l’actor o al demandat.
Les prescripcions a favor del demandat s’han acabat convertint en excepcions. La prescripció a favor
de l’actor més comuna és la que limita l’objecte del litigi per evitar la consumpció de l’acció. S’inclou
en casos en què en el retorn d'un préstec hi ha diferents dates de venciment. Amb la prescripció es
reclama únicament un termini vençut del deute i no el deute en la seva totalitat. D’aquesta manera,
després de la litiscontestatio, no s’haurà consumit l’acció de reclamar la resta del deute i tampoc
s’extingirà l’obligació del demandat de pagar-lo. e xemple*
*p.ex. Caius deixa 10.000 sextersis a Semproni, a pagar 1.000 cada mes. Si Caius no reclama a Semproni els primers 1.000
que no ha pagat sense incloure una prescripció; després de la litiscontestatio s’extingeix l’obligació de Semproni de pagar
tot el préstec (un contracte= una reclamació) i aquest se sotmet únicament al que digui la sentència. Si el mes següent no li
torna a pagar els corresponents 1.000, Caius ja no podrà tornar a reclamar perquè haurà consumit l'acció.
➱Com que la condemna és pecuniària: Encara que un actor que reclama una cosa venci, el
condemnat només està obligat a restituir el valor d’aquesta. El valor de la propietat és el valor
subjectiu que determina el demandant a través d’un jurament estimatori. La clàusula arbitrària
permet que el jutge absolgui al demandat en cas de restitució voluntaria de la cosa.
Etapes del procediment:

in iure, ad iudicem
Etapa in iure, “davant del pretor”
➤El procés s’inicia amb la in iuris vocatio o citació davant del pretor. Presents les parts davant
d’aquest, la part actora anuncia l’acció o reclamació que vol portar a terme. El pretor pot decidir si
acceptar o denegar l’acció. Verifica els requisits processals: la capacitat processal de les parts, la
seva legitimació en un cas concret, i si es tracta d’un assumpte de la seva competència (que no s’hagi

Mar Campos Vives
Grup 1
de tramitar amb la cognitio extra ordinem). Amb les interrogationes in iure l'actor pot interrogar a
l'acusat sobre certes circumstàncies que podrien canviar la sol·licitud de la seva acció i fins i tot
excloure'l (si determina que ha de demandar a un altre).
Si no es compleixen els requisits processals o si es compleixen però el pretor determina que l’acció no
és digna de protecció: denegació, no es consumeix l’acció i es pot provar sort quan el magistrat acabi
l’any del seu càrrec.
➤Supòsits en què el procediment s’acaba a la fase in iure:
-Confessio in iure:el demandat reconeix els fets que al·lega l’actor i se’l té per jutjat.
-Iusiurandum necessarium: en casos especials (com un crèdit sense medi de prova) l’actor recórrer al
jurament davant el pretor. Si el demandat jura que no deu x quantitat, absolt. Si jura que sí és
condemnat.
-Indefensio: si el demandat no es defensa no pot haver l’acord necessari per constituir un procés. En
el procediment formulari sempre es necessita la col·laboració d'ambdues parts. Per presionar-lo, el
pretor pot declarar una missio:
฀en accions in rem➝missio in rem (posar en possessió a l’actor de l’objecte litigiós)
฀en accions in personam➝missio in bonam (posar en possessió a l’actor de tot el patrimoni del
deutor.
➤Si existeix acord de litigar:
➝S’arriba a un acord sobre les clàsules de la fórmula: el demandat pot acceptar la fórmula inicial
proposada per l’actor o modificar-la afegint una nova condició: exceptio. Després, la part actora pot
decidir si acceptar la fórmula o modificar-la amb una replicatio. La part demandant pot acceptar o
seguir modificant fins que una de les parts accepti. El pretor no pot acceptar una fórmula en el lloc
d'una part.
*Depèn de l’estratègia, convenia a la part demandant o demandada aceptar o modificar la fórmula.

p.ex. Si et demanden per no pagar un prèstec quan si l’has pagat i tens el rebut, acceptes la fórmula. Si et demanden per no
pagar un prèstec però encara no ha transcorregut el termini de venciment, convé afegir una exceptio perquè el jutge ho
tingui en compte.
Només es poden utilitzar les accions tipificades a l’edicte. També es podria demanar al pretor que
creés una nova fórmula per al cas (la qual cosa no vol dir que sempre ho fes). Malgrat la tipicitat, la
fórmula fixa en termes molt senzills l’objecte de discussió.
➝S’arriba a un acord sobre el jutge (ciutadà particular). Si no s'arriba a l'acord es procedeix a un

sorteig sobre la base de les persones que figuren en una llista.
➤Litis contestatio: Final de la fase in iure. Consisteix a fixar els termes definitius del litigi, davant de
testimonis. Les parts i els testimonis signen unes tauletes encerades que contenen la fórmula final.
IMPORTANCIA:
➩ la litis consultatio té un efecte consumptiu de l’acció (una reclamació per cada contracte o acte).
Amb la litis contestatio es consumeix l’acció o la reclamació, que no es podrà tornar a fer en un futur.

Mar Campos Vives
Grup 1
L’element de la consumpció de l’acció és un element cabdal en el dret romà. (p.ex. Si Caius li deu a Tici
1.000 sestercis i Tici escriu en la intentio de la fórmula que li deu 500, Caius resulta absolt i Tici no pot tornar a reclamar
els 1.000 sestercis)
➩amb la litis contestatio s’extingeix l'obligació de la part demandant, a la que se li imposa la nova
obligació de complir amb la sentència. (p.ex Si Caius resulta condemnat, no ha de pagar en virtut del deute, sinó en
virtut de sentència)
Etapa apud iudicem, “davant del jutge”
➤Compareixença: Les parts aleguen davant del jutge les raons que estimen convenients per
convènce’l. El procediment pot seguir endavant encara que no es presentin les dues parts.
➤Prova: l’actor intenta provar els fets de la intentio i el demandat els fets de la exceptio. Medis de
prova: testimonis, jurament i documents.➛regeix el principi de lliure apreciació de la prova (el
jutge decideix el valor que se li dóna a cada medi de prova).
➤Sentència: el jutge pot condemnar, absoldre o abstenir-se de la sentència (llavors, es nomena un
altre jutge). Totes les sentències són pecuniàries i tenen efecte de cosa jutjada, són inapelables (el
jutge és un particular, no està sotmès a cap jerarquia).
➤Execució de la sentència:
Actio iudicati: “acció del que ha estat jutjat”: acció que porta a terme el vencedor d’un judici davant
d’un condemnat que no paga. Al demandat se li dona la opció de demostrar que ha pagat a través de
l'aprovació d’un jutge. Si el jutge demostra que, en realitat, no ha pagat, es doble la quantitat de la
condemna.
Si el vençut o deutor no compleix la sentència es procedeix a l’execució patrimonial ➝el pretor

aplica la missio in bonam. Primer només es concedeix el patrimoni al acreedor o vencedor per a la
conservació i administració, si la mesura no resulta efectiva, l’acreedor està autoritzat a vendre els
béns en subasta pública. Com que en la majoria dels casos el patrimoni del concursat té més deutes o
obligacions que actius➞Adquireix el patrimoni del concursat i es converteix en adjudicatari, la
persona que assumeix la major part dels deutes. *Tot això, el concursat continua sent el propietari
civil i el adjudicatari és el propietari pretori (fins que no es dona usucapió*)
L’execució patrimonial implicava la infàmia , la persona quedava inhabilitada per poder actuar en el
tràfic jurídic i mercantil= pèrdua absoluta d’estatus.
Competències extraprocessals de la jurisdicció pretòria
A part de l’activitat de la jurisdicció (iurisdictio), a través de la qual el pretor controlava el procés i

decidia qui podia litigar i qui no: el pretor també disposava de imperium (poder executiu),que
exercicia a través dels següents mitjans:
➯Interdictes: ordres o prohibicions que emanen del pretor per a resoldre provisionalment una
situació. Després es dóna el corresponent judici i sentència. Són emeses per evitar actuacions
fraudulentes que canviïn les posicions de les parts en un judici. TIPUS:

Mar Campos Vives
Grup 1
- interdictes exhibitoris: ordena exhibir una cosa (com un testament a una persona que pot estar
interessada),
- interdictes restitutius: obliga a restituir una situació o objecte (com entregar una propietat després que
el propietari hagi estat expulsat violentament),
- interdictes prohibitius: prohibeix l’adopció de la violència per alterar una situació (com prohibir
la possessió d’un immoble per mitjà de la violència).
*Els interdictes poden ser dobles (dirigits a les dues parts) o simples (dirigits a una de les
parts)
➯Missio in possesionem: quan un demandat es nega a litigar (indefensus), el pretor pot recórrer a
l’embargament dels seus béns. Missio in rem (accions reals o in rem), Missio in bonam (accions
personals o in personam), en una primera ordre la possessió té únicament la finalitat de conservar-la,
en una segona ordre la possessió admet la possibilitat de subasta pública.
➯Stipulationes praetoriae: promeses a les que el pretor obliga a les parts en forma de stipulatio (per
assegurar la compareixeça del demandat, el compliments de la sentència etc)
➯In integrum restitutio: capacitat del pretor de considerar inexistents els efectes jurídics d’un acte
malgrat reunir els requisits del ius civile per a la seva validesa. Es dóna quan el pretor aplica el
principi d’equitat. Pot tenir lloc abans o després d’un judici.
(7) Causes per les quals es concedia una in integrum restitutio:

- per intimidación o violència
- per engany
- per un púber menor de 25 anys
- per capitis diminutionem minima, que privava injustament a l’acreedor d’acció, ja que el
capitisdiminudiono tenia personalitat civil.
- per ausència, per causa pública o per cautiveri de guerra
- per error
- per frau d’acreedors.
Les causes sota les quals un pretor concedeix la in integrum restitutio es troben a l’edicte. Tot i això,
el pretor pot afegir noves causes davant la sol·licitud d’un ciutadà i atenent al criteri d’equitat.

Mar Campos Vives
Grup 1
Tipologia de les fórmules o classes d’accions

(cada acció és una reclamació i cada reclamació té una fórmula escrita).
Fórmules civils/ fórmules pretòries
➯Fórmules civils: tutelen drets nascuts del ius civile. Fórmules relatives al cobrament d’un préstec, a
la indemnització de danys i perjudicis… Un tipus de fórmula civil ( i també real) és l’acció
reivindicatòria: acció perquè un propietari civil (segons el ius civile) que ha perdut la seva possessió la
pugui recuperar.
➯Fórmules pretòries: tutelen drets nascuts del ius honorarium (dret pretori). Per tant, tutelen
aquelles accions protegides pel pretor per iniciativa pròpia. Com que no tenen cobertura en cap llei de
ius civile, el pretor introdueix aquestes fórmules amb una promesa de protecció de la fórmula.
p.ex quan es patien danys en l’equipatge d’algú en una fonda, un vaixell o una quadra; era difícil determinar i demostrar
qui era el responsable dels danys (llocs on hi havia molta gent). Per això el pretor fa responsable objectivament al titular de
l’establiment.
*Les fórmules o accions pretòries es classifiquen en: accions útils i accions in factum.
➯Accions útils: fórmules pretòries que suposen una adaptació d’una fórmula civil (ius civile). En
aquestes fórmules, el pretor sovint sobreimposa la ficció , el “ com si” a l’estructura de la fórmula
civil: considera com a existent un fet inexistent o a la inversa.
p.ex. Remodelant la fórmula de l'acció reivindicatòria, es crea l'acció publiciana: acció perquè un
propietari pretori que ha perdut la seva possessió la pugui recuperar. Si encara no s’ha complert el
termini de la usucapió, el pretor utilitza la ficció en la fórmula: en comptes de “si és aprovat que el
demandant és el propietari civil, condemna” →“si es aprovat que si hagués passat el temps de la
usucapió* el demandant seria propietari, condemna ”.
➯Accions in factum: fórmules pretòries que protegeixen una nova acció no contemplada pel ius
civile. Així doncs, en aquest tipus de fórmules pretòries, la condició és que el jutge tingui per provada
l’existència d’uns fets (factum) i no la d’una obligació.
Fórmules personals/ fórmules reals
➪Accions in persona: fórmules que tutelen el compliment d’obligacions i contractes (relacions entre
persones). Accions dirigides a persones, la pretensió es dirigeix a una persona concreta. Un exemple
és l’acció de reclamar el cobrament d’un préstec (dirigida el deutor).
➯Accions in rem: fórmules que tutelen els drets reals (drets que tenen les persones sobre les coses,
*res: cosa). Accions dirigides a coses, la pretensió es dirigeix davant de qualsevol (erga omnes). El
dret de propietat és el dret real més important. Les accions reals no es consumeixen, només es
produeix l’efecte de cosa jutjada. Es pot anar reclamant indefinidament el retorn d’una mateixa
possessió contra persones diferents, però no contra la mateixa persona per la mateixa causa.
Algunes accions reals: acció reivindicatòria (civil) i acció publiciana (petròria útil).

Mar Campos Vives
Grup 1
Exemples amb conceptes importants!

acció reivindicatòria: el cavall de Tici s'escapa i va a parar a l’estable de Semproni. Tici uilitza una acció reivindicatòria com
a propietari civil per reclamar el seu cavall. En motiu de la clàusula arbitrària, el més probable és que Semproni li retorni el
cavall per ser absolt.
En el cas que Semproni decideixi pagar el valor subjectiu establert per Tici. Aleshores, es converteix en propietari
pretori, però no en propietari civil (ja que el ius civile no contempla aquest tipus de transmissió de la propietat).
acció publiciana: Si, un cop pagat el valor del cavall, el cavall s’escapa i acaba novament en l’estable de Tici, Semproni pot
utilitzar una acció publiciana.
El propietari pretori es converteix en propietari civil per usucapió. *usucapió: manera d'adquirir la propietat sobre
un bé prevista a les XII taules. Es dóna quan una persona posseeix ininterrompudament i pacíficamente un bé. Al cap d’un
any (bé moble) o de dos anys (bé immoble) es converteix en propietari civil.
El pretor protegeix la possessió pacífica i ininterrompuda perquè es doni la usucapió: p.ex Tici ja ha cobrat el valor del
caball. Semproni ven a Caius el cavall abans que es compleixi el termini d’usucapió. Tici, que encara és propietari civil,
aprofita el fet que les accions reals només tenen efecte de cosa jutjada i inicia una acció reivindicatòria contra Caius (ja ha
cobrat anteriorment, però, el valor del cavall). En aquest cas, el pretor impedeix que s’interrrompi la possesió pacífica perquè
Caius esdevingui propietari civil a través d’una excepció (exceptio dolis, exceptio rei venditae et traditae).
Altres fórmules…
➯Acció de dret estricte: la fórmula fixa la quantitat de la condemna. Per exemple, contracte de
prèstec.
➯Acció de bona fe: la fórmula dona gran marge de maniobra al jutge per valorar les circumstàncies i
decidir sobre la quantitat de la condemna. La pretensió del demandat es recull a la demonstratio:“ el
que el demandat hagi de donar o fer segons la bona fe”. Principals contractes (compravenda,
arrendament etc). *Clàusula ex fide bona.
(Algunes accions que limiten la responsabilitat)

➯Acció cum taxacione: imposa al jutge una quantitat límit per la qual pot condemnar.
➯Acció beneficium competentiae; segons la qual a certs deutors només se'ls pot condemnar fins al
límit de les seves possibilitats. Exemple: restitució de la dot➛en cas que el marit no retorni la dot a la
seva dona després de divorci; aquest pot ser, com a màxim, condemnat al valor del seu patrimoni (en
cap cas a concurs de creditors)
➱Accions reivindicatòries que inclouen una clàusula arbitrària.
Les fórmules son combinables.

Per exemple, una fórmula per exigir el cobrament d’un préstec pot ser civil, personal i de dret
estricte.

Mar Campos Vives
Grup 1
Dret de persones i dret de família
Dret de persones
El dret de persones fa referència a l’estatut jurídic personal →estructura bàsica de la societat

romana, consisteix en el conjunt de normes aplicables sobre una persona en relació a la seva posició
jurídica dins de la societat romana. L’estatut romà ve determinat per 3 grans classificacions socials,
que donen lloc a :
3 tipus d'estatuts jurídics personals
➯Estatut de la llibertat (status libertatis): classifica les persones en lliures o esclaves.

➯Estatut de la ciutadania (status civitatis): classifica les persones lliures en ciutadans romans i
estrangers.
➯Estatut familiar (satus familiare): classifica els ciutadans romans en subjectes a la potestat d’un
altre (alieni iuris) i en no subjectes a la potestat de ningú (sui iuris).
➤Estatut de la llibertat(status libertatis)
La societat romana és una societat esclavista (com la majoria les societats del món antic)→ en la qual
determinades persones estan c osificadescom a propietat d’una altra persona.
Els esclaus tenen un paper fonamental en l’economia romana (molt poc tecnificada). La prosperitat de
l’economia es basa en la força de treball dels esclaus (que pot dir-se que fan el treball que avui en dia fan les
màquines).
Estatut de l’esclau:
➜L’esclau és una propietat i, com a tal, està sotmès a la voluntat del propietari. L’ordenament jurídic
no el protegeix dels diferents abusos que pugui sofrir per part del seu amo.
➜Diferents tipus d’esclaus: esclaus amb talents o característiques valuoses (professors de grec,
metges, experts en negocis…) que tenen una relació molt estreta amb l’amo, esclaus que
s’encarreguen de feien físiques i que no tenen una relació personal amb l’amo.
La noció de esclavitud romana difereix de la de l’edat moderna : l’estatut dels esclaus varia (en
funció dels seus talents i de la benevolència de l’amo), de manera que existeixen esclaus tant en bones
com en males condicions de vida. Allò que determina ser esclau no són les condicions de vida, sinó la
subjecció completa a una altra persona.
➜Eren esclaus:➱ fills d’una mare esclava (independentment del pare),➯ enemics capturats en una
guerra (mereixedors de la humiliació de l'esclavitud perquè en una guerra han preferit la vida davant
l’honor).
➜Manumissio , Manumissió: acte segons el qual un amo allibera a l’esclau (sigui manumetent-lo en
vida o en el seu testament). L’alliberament és personal i no implica l’alliberament dels descendents.

Mar Campos Vives
Grup 1
L’esclau que rep la manumissió formal (independentment de la raça) es converteix en ciutadà romà
(amb gairebé plenitud de drets). Per tant, l'esclavitud pot ser una situació temporal.
L’esclau que rep la manumissió informal no disposa del dret de fer testament. Quan mor, l’antic amo
hereda el patrimoni. Esclaus manumesos informalment= llatins (ciutadans romans de segona). A
diferència dels esclaus manumesos formalment, no adquirien la ciutadania romana en accedir a la
llibertat, sinó que tenien un estatut personal semblant al que tenien a Roma els estrangers.
*stalubiter: esclau manumés mitjançant testament amb sotmetiment a una condició mentre aquesta no
es compleix.
Manumissió com a incentiu: els amos incentivaven els esclaus acordant amb aquests la possibilitat
d’accedir a la manumissió. Com que el rendiment del treball dels esclaus era molt major quan estavem
incentivats per la manumissió, els amos obtenien un major benefici econòmic.
Exemples: incentivació de les dones esclaves: manumissió quan tenen un nombre determinat de fills,
incentivació d'esclaus que es dedicaven a una activitat artesanal o comercial: manumissió quan
aconsegueix guanyar una quantitat determinada de sestercis.
➜ Peculium: capital que l’amo dona a un esclau perquè porti un negoci. Els esclaus, com a coses
intel·ligents, poden celebrar contractes. Davant l'incompliment d’un contracte celebrat per un esclau,
la responsabilitat recau sobre l’amo. Aquest assumeix responsabilitat limitada (amb el límit del
peculium)dels deutes contractuals en què hagi pogut incórrer el seu esclau.
➜Senatconsult silanià: determina que si un ciutadà romà mor a casa (sigui assassinat pels esclaus o
no perquè no l’ha protegit), tots els seus esclaus són assassinats i torturats.
La majoria d’esclaus són gent que transita pel carrer i participa en la vida social. De fet, era
difícil distingir un esclau d’un home lliure treballador*excepte els esclaus fugitius.
➤Estatut de la ciutadania(status civitatis)
Ciutadania romana: formada pels ciutadans lliures que participen activament en la vida política de
roma (a diferència dels estrangers).
➜Eren ciutadans romans (com s’arriba a la ciutadania romana?): ➩fills d’un matrimonium
(matrimoni just) ➯fills de mare soltera romana, ➯esclaus alliberats formalment amb la manumissió i
➪persones concretes o territoris concrets dins d’una provincia als quals el príncep concedeix la
ciutadania romana.
A tenir en compte!
Característica principal de la ciutadania romana: està basada en criteris culturals i no en criteris ètnic o
religiosos. La noció romana de ciutadania fa referència a una identitat cultural comuna (ser romà
suposa adscriure's als valors culturals romans i no pertànyer a una raça) = idea novedosa respecte del
món antic ( on la identitat dels pobles es basa en una etnicitat molt clara). Els romans no són multiculturalistes

Mar Campos Vives
Grup 1
però si integradors. De fet, es dubte sobre l'ètnia de molts emperadors. També es pot dir que la
capacitat integradora dels romans facilita la seva expansió pel mediterrani.
➜Als ciutadans romans se'ls aplicava el ius civile. Pel que fa al dret penal, els ciutadans romans no
poden ser torturats ni executats de manera especialment cruel i tenen dret a que el seu cas sigui revisat
personalment per l’emperador. Per això, els ciutadans romans portaven un certificat de ciutadania
quan viatjaven .
➜Pèrdua de ciutadania romana: ➩quan un ciutadà romà assumeix voluntàriament la ciutadania d’una
altre territori, ➯quan un ciutadà romà és capturat pels enemics en una guerra* si aconsegueixen escapar
recupera la ciutadania.
➤Estatut familiar(staus familiare)
➱Sui iuris: ciutadans romans de “propi dret”, no subjectes a la potestat de ningú. Poden ser
paterfamilias o materfamilias.
➱Alieni iuris: ciutadans de “dret aliè”, sotmesos a la potestat d’una altra persona. Poden ser
filiusfamilias o filiasfamilias.
Alieni iuris:
Patria potestas: potestat que té el pare sobre els seus fills nascuts d’un matrimonium (per tant, el fill
d’una mare soltera és sui iuris des del naixement). La patria potestas també s’estén als néts i als
besnéts. En principi dura tota la vida. El titular és el progenitor masculí de major edat de la banda
paterna d’una família (l’avi matern té potestat sobre la mare i no sobre els néts). Un germà no pot tenir
pàtria potestat sobre un altre germà, sinó sobre els seus descendents.
Quan el pare mor, els fills queden alliberats de la pàtria potestat i esdevenen sui uiris (siguin nois o
siguin noies). Per tant, poden gestionar el propi patrimoni.
Ser alieni iuris implica estar sotmès a la disciplina del titular de la pàtria potestat: a inicis de la
república aquesta disciplina era més gran (el pare podia decidir sobre la vida del fill), a la república
tardana i principat el contingut de la patria potestat era fonamentalment econòmic: el ciutadà alieni
iuris no tenia un patrimoni propi, qualsevol de les seves adquisicions (sou del treball, herències, dot
de la dona...) pertanyia al titular de la pàtria potestat. A la pràctica, per poder viure amb una certa
autonomia, es necessitava que el titular de la pàtria potestat concedís als seus fills un peculium similar
al dels esclaus.
Davant l’incompliment d’un contracte celebrat per una persona alieni iuris: el creditor té 2 opcions:
demandar el pare (responsabilitat limitada al peculium) o esperar que mori el pare i demandar al fill
allibertat de la pàtria potestat.
➠Emancipació: acte que acaba artificiosament el vincle de la pàtria potestat. Permet que un fill sigui
alliberat de la pàtria potestat del pare sense que aquest últim mori. Invenció de la jurisprudència
pontifical.
El vincle de la pàtria potestat també es podia crear artificialment:

Mar Campos Vives
Grup 1
➨Adrogatio: acte segons el qual una persona sui iuris accepta sotmetre’s a la pàtria potestat d’una
altra i es converteix en alieni iuris. Normalment es feia per incorporar una persona a una familia de
gran prestigi que no tenia cap fill home.
*Adrogatio de impubers o nen s: casos que el pretor considera perillosos (adrogar un fill ric pot ser una manera que
quedar-se amb el seu patrimoni). Per permetre la adrogatio, l’adrogant havia de garantir el retorn del patrimoni quan el fill
quedés lliure de la pàtria potestat.
Fills:-pubers
: que han arribat a la pubertat i tenen la capacitat de realitzar negocis (capacitat d’obrar)
impubers:nens
-
Assolir la pubertat no significa tenir patrimoni propi, l’edat no determina la capacitat de tenir o no patrimoni propi, sinó la
subjecció a la potestat d'una altra persona.
➨Adoptio: acte segons el qual es canvia el titular de la pàtria potestat a la que una persona alieni
iuris està sotmesa (sempre que totes les parts hi estan d’acord). Una persona passa d’estar subjecte a la
potestat de Caius a la de Tici. * Fill venut no era adoptat, passava a una situació de semi-esclavitud.
Dret de família
El matrimoni
Matrimonium: matrimoni just, institució del dret civil romà (ius civile) reconeguda entre romans i
entre romans i estrangers (sempre que tinguin el connubium: capacitat legal per contraure matrimoni
amb un ciutadà romà). Finalitat del matrimoni: tenir fills legítims.
*Les dones acostumaven a casar-se a partir dels 15 anys i els homes a partir dels 30 (ja que havien de
disposar de suficient mitjans per mantenir una familia).
El matrimoni no altera la posició sui iuris/ alieni iuris: la dona sui iuris casada manté la condició sui
iuris (continua tenint la pròpia capacitat patrimonial), la dona alieni iuris casada manté la condició
alieni iuris(segueix subjecte a la potestat del seu pare).
➩Matrimoni cum manu: matrimoni segons el qual el marit adquireix la potestat de la manus sobre
la seva dona, que la converteix en alieni iuris (la dona pasa de la pàtria potestat del pare a la manus
del marit). La manus no és una conseqüència del matrimoni, sinó un acte que es fa apart d’aquest,
però que és força típic a principis de la república. A l’època del principat aquests matrimonis són
extremadament rars. *Efecte “positiu”: una dona cum manu té dret a herencia quan mor el marit
perquè és considerada una filiasfamilias.
*el poder de la pàtria potestat era més ampli que el de lamanus(essencialment patrimonial). La
manus no donava dret al marit a torturar a la dona.
➱Matrimoni sine manu: matrimoni en què el marit no adquireix la potestat de la manus sobre la
dona.
El ritual matrimonial no és formal, consisteix en el mer consentiment de les parts (que es pot fer
inclús a distància) i no exigeix ni la presència de testimonis. La consumació resulta irrelevant (una
viuda verge podia reclamar la dot). Quan s'acaba un matrimoni (sigui per la mort del marit o per

Mar Campos Vives
Grup 1
divorci) la dona viuda o divorciada subsisteix amb els diners de la dot (la dona no acostuma a ser
hereva del seu marit *excepte la dona cum manu).
Donada la informalitat de la constitució matrimonial, el principal criteri per determinar que un home i
una dona mantenen una relació matrimonial és l'existència de la dot (patrimoni que aporta la família
de la dona o la mateixa dona (sui iuris)al marit quan es casava).
El ritual del divorci també és informal ja que consisteix en el mer consentiment. Podia demanar el
divorci tant l’home (-”dona torna’m les claus!”) com la dona. Després del divorci, els fills acostumaven a
quedar-se amb el pare (tot i que el pretor podia fer que es quedessin amb la mare)
Actualment el matrimoni i el divorci són actes formals que necessiten d’una resolució judicial.
La posició de la dona romana és notablement millor respecte de la resta de societats del món
antic. Malgrat no tenir equiparació de drets amb l’home, la dona pot ser sui iuris (controlar el seu
patrimoni) i casar-se sine manu (mantenint la gestió del seu patrimoni), pot instar el divorci. Per tant,
més autonomia patrimonial i de decisió familiar.
El concubinat(pràcticament equivalent a la parella de fet)
El concubinat és una relació no formalitzada com el matrimonium. Pot ser la única opció (quan un
dels cónyugues és estranger) o una alternativa (quan, p. ex. mentre no es casava, un puber mantenia
una relació amb una dona de classe inferior). La finalitat del concubinat és la responsabilitat que es
podia imposar al pare sobre els fills (que no estaven sotmesos a la seva pàtria potestat).
Contubernium: relació quasi matrimonial entre esclaus concedida per l’amo. Normalment com a
premi als esclaus que tenen un bon comportament i també com incentiu per obtenir major benefici
d’un esclau (ja que l’esclau treballava més per aconseguir la seva llibertat i la de la seva dona i fills)

Mar Campos Vives
Grup 1
Dret d’obligacions
Les obligacions
Definición del concepte “obligació”a partir de fonts del dret romà clàssic:
↑Definició de les Institucions (atribuïda a Florentí): la obligació és un vincle jurídic pel que
necessàriament estem obligats a realitzar una determinada prestació segons el dret la de la nostra
ciutat. *les primeres definicions de “obligació” associen el concepte amb un vincle material entre
creditor-deutor, amb el temps es converteix en un vincle espiritual, per la qual cosa s’utilitza el terme
“relació”.
→Definició del Digest (del jurista Paulo):la naturalesa d’una obligació no consisteix en l’adquisició
d’una cosa material o d’una servitud, sinó en què una persona queda obligada a donar, fer o
respondre per alguna cosa.
Per tant...
Obligació: relació jurídica entre dues persones (o més) en la qual un deutor ha de fer una prestació en
favor d’un creditor. Es caracteritza per la exigibilitat, ja que el creditor pot exigir davant de la
jurisdicció el compliment de la prestació. En aquest cas, qualsevol reclamació de la prestació es
recondueix a una indemnització de danys i perjudicis (recordem que totes les condemnes són
pecuniàries).
Punts clau:
-La exigibilitat és un element clau de l’obligació. La relació jurídica té caràcter de necessitas: el
deutor no pot alliberar-se de la relació jurídica que manté amb el creditor.
-Contingut i requisits de la prestació:

Contingut de la prestació: la prestació pot consistir en 3 conductes diferents: dare, facere,
praestare→donar (transmissió de la propietat) , fer (o no fer una activitat), respondre d’alguna cosa
assumint una responsabilitat.
Requisits de la prestació: ha de ser possible, lícita (d’acord amb l’ordenament jurídic i la ètica),
determinada (mitjançant criteris objectius o subjectius) i ha de tenir caràcter patrimonial (evaluable
en diners).
*el lloc i el temps de la prestació també es fixa per la voluntat de les parts.
-Distinció drets reals i drets d’obligacions: L’acció de respecte al dret de propietat (dret real) no és
una acció obligacional. Només hi ha una obligació (en el sentit estricte de la paraula) quan es pot
identificar una relació jurídica entre deutor-creditor juntament amb l'exigibilitat d’una conducta
(prestació). Per tant, quan una persona s’apropia de la possessió d’un altra, el propietari pot reclamar
la seva propietat amb una acció real, però mai podrà exigir una obligació sobre una altra persona amb
la qual no manté una relació jurídica.

Mar Campos Vives
Grup 1
-Les obligacions s’enmarquen en el sistema típic d’accions propi del procediment formulari.
Existeixen tantes obligacions com fórmules i accions personals (civils o pretòries) a l’edicte ,
perquè existeixi una obligació ha d’haver una fórmula a l’edicte que permiti reclamar. Pex. com que hi
ha acció/fórmula l'edicte, es pot reclamar el cobrament dels diners que has prestat, però com que no hi ha
acció/ fórmula per reclamar els interessos pactats informalment, no existeix una obligació per reclamar el
cobrament d'interessos. *Contraposició amb el dret civil espanyol: sistema obert d’accions en què
qualsevol acord de voluntats entre les parts genera obligacions.
-Fonts de les obligacions: actes jurídics dels quals neixen les obligacions:
Dret romà clàssic (bipartició de les fonts):

➜Contractes: en les obligacions nascudes de contractes (obligacions contractuals), el deutor
assumeix voluntàriament l’obligació.
p.ex. Tici ven un cavall a Caius, Tici assumeix voluntàriament l’obligació d'entregar a Caius el cavall i garantir
la pacífica possessió d’aquest.
➜Delictes (no com a crimen sinó com a acte il·lícit en contra de la normativa que genera
obligacions): en les obligacions nascudes de delictes o actes il·lícits (obligacions delictuals), el deutor
assumeix involuntàriamentl’obligació.
p.ex. Tici mata negligentment el cavall de Caius i assumeix involuntàriament l’obligació d’indemnitzar el valor
del cavall.
En les institucions de Justinià, s’introdueixen dues noves categories (“calaix de sastre”) sobre la base
de les anteriors (quadripartició):
➜Quasi contractes: situació semblant a un contracte, però que no compleix algun requisit per ser un
contracte.
p.ex. fill d’un any que hereda el patrimoni del pare. Se li assigna un tutor per a que gestioni el patrimoni fins
que arribi a la pubertat. El tutor no fa una bona gestió del patrimoni. Quan el fill arriba a la pubertat pot exigir
una indemnització per la mala gestió. La reclamació no es basa en un contracte perquè el nen no va donar el
seu consentiment perquè se li assignés el tutor (és com un mandat sense el requisit del consentiment).
➜Quasi delictes: situació semblant a un delicte, però que no compleix algun requisit per ser un
delicte.
p.ex. a un vianant pateix un dany per una persona que llença una cosa des del balcó. El pretor li permet
reclamar contra el paterfamilias de la casa. S’assembla a un delicte però li manca el requisit del dol i la culpa
del responsable.
*El Codi Civil espanyol també es distingeix entre les obligacions nascudes de contracte, de quasi
contracte, de delicte i de quasi delicte.
Classificació de les obligacions
(segons l’objecte)
Obligacions específiques i genèriques:
Obligacions específiques: obligacions en què l’objecte de la prestació és una cosa individual concreta,
un exemplar concret d’un gènere (l’esclau Estico). En aquestes obligacions l’extinció de l’objecte de

Mar Campos Vives
Grup 1
la prestació pot comportar a l’alliberament de l’obligació del deutor. (risc de pèrdua fortuïta pel
creditor)
Obligacions genèriques: obligacions en què l’objecte de la prestació és una cosa pertanyent a un

gènere (litres de vi, quilos de blat, un esclau…). En aquestes obligacions regeix la regla genus
nunquam perit (el gènere no es fa malbé mai), no es dóna cabuda a l'extinció de la obligació. (risc de
pèrdua fortuïta pel deutor). *En dret romà no es pot fer una compravenda vàlida amb obligació
genèrica (només específica). Només a través del contracte formal de la stipulatio es pot fer un
contracte de compravenda vàlid amb obligació genèrica.
P.ex. si Tici ven a Caius “un esclau” com a cosa genèrica i l’esclau que li anava a entregar mor, Tici continua
tenint l’obligació d’entregar-li un esclau. A ra bé, si Tici ven a Caius l’esclau Estico com a cosa específica i
abans que li pugui entregar l’esclau mor, s’extingeix l’obligació de Tici.
*IMPORTANT: no confondre les obligacions específiques i genèriques amb les coses fungibles i no
fungibles. Les coses són fungibles o infungibles segons la seva naturalesa (criteri purament objectiu),
però les coses objecte de prestació són específiques o genèriques en funció de la voluntat de les
parts (criteri subjectiu). Les parts poden considerar coses no fungibles com a objecte d’una obligació
genèrica i viceversa. * Tici i Caius poden decidir si l’objecte de la prestació és un esclau o l’escau
Estico, 10 àmfores concretes o en general.
Obligacions alternatives o facultatives:
Obligacions alternatives: el deutor (si no es pacta que sigui el creditor) escull realizar una de les
diverses prestacions pactades prèviament (pagarà 100 sestercis o lliurarà alguna cosa).
Obligacions facultatives: en un primer moment no hi ha pluralitat de prestacions, però si s’extingeix

l’objecte de la prestació, al deutor se li dóna la possibilitat d’alliberar-se de l’obligació fent una altra
prestació.
Obligacions divisibles i indivisibles:
Obligacions divisibles: les obligacions configurades com a divisibles són susceptibles de compliment
parcial, sense detriment del seu valor econòmic. Acostuma a ser divisible la prestació de dare (relativa
a la transmissió de la propietat).
p.ex. la transmissió de la propietat pertanyent a varis copropietaris és divisible (el deutor pot complir
parcialment pagant a dos dels quatre propietaris)
Obligacions indivisibles: les obligacions configurades com a indivisibles no són susceptibles de

compliment parcial, sense detriment del seu valor econòmic. Acostuma a ser indivisible la prestació
de facere.
p.ex. O Tici compleix amb l’obligació (nascuda d’un contracte) de casar-se amb Caia o no la compleix.
(segons el subjecte)
Obligacions ambulatòries: el subjecte actiu (creditor) i passiu (deutor), o tots dos, es determinen a
posteriori, l’obligació passa d’un subjecte a un altre (ambulat).

Mar Campos Vives
Grup 1
P.ex. en un primer moment Tici deu 1000 sestercis a Caius, Caius mor i li passa a deure al fill.O
compra dels dret de crèdit d’una persona.
*La transmissió de la posició creditora no genera problemes. El que és problemàtic és el trasllat de la
posició deutora. Com que no exigeix l’aprovació del creditor, es pot passar d’un deutor solvent a un
d’insolvent.
Obligacions parciàries, acumulatives, solidàries

Totes elles són obligacions amb pluralitat de subjectes
(creditors, deutors o dels dos tipus)
Obligacions parciàries: la pluralitat de subjectes només en dona en aparença. A la pràctica, la

prestació es divideix en tantes parts siguin els els creditors o deutors. Per tant, les obligacions tenen
pluralitat de subjectes i objectes o prestacions . Al dividir-se l’objecte de la prestació, es creen
diverses obligacions.
Cada creditor només pot reclamar la part que li correspongui i cada deutor només podrà donar la part
que li correspongui. Això comporta un major risc pel creditor, ja que si un deutor és insolvent, només
podrà reclamar a l’altra la part que li correspon a aquest.
Obligacions solidàries: tenen pluralitat de subjectes amb un únic objecte o prestació. El creditor
escull al deutor al qual reclama la totalitat de la prestació (si hi ha més d’un) i el deutor escull el
creditor al qual paga la totalitat de la prestació (si hi ha més d’un). Qualsevol creditor que reclama pot
repartir la totalitat amb els altres cocreditors, si hi ha més. El deutor que paga la totalitat de la
prestació podrà reclamar la seva part corresponent als altres deutors mitjançant l’acció de regrés.
L’acció de regrés no és una acció específica de l’edicte que serveixi per tots els codeutors solidaris,
sinó un terme general que engloba les diferents accions que es poden utilitzar (acció del mandat , de la
societat...) segons la relació jurídica dels codeutors solidaris. Quan no hi ha cap relació jurídica,
s'aplica una acció quasi contractual: acció de gestió de negocis aliens sense mandat*.
*les obligacions són parciàries si no es configuena expressament com a solidàries.
Obligacions acumulativas: tenen pluralitat de deutors amb un únic objecte o prestació que no és
la mateixa. El creditor pot demanar la totalitat de la prestació a cadascun dels deutors, cobrant una
múltiple prestació. No existeixen obligacions acumulatives en el marc dels contractes, sinó en el dels
delictes.
p.ex. quan dos homes cometen un dany (mort d’un esclau), cadascun està obligat a reparar el dany el la seva
totalitat. Cadascun paga els 10.000 sestercis que val l’esclau.
(segons el vincle)
Obligacions civils i honoràries➞PRINCIPAL distinció d’obligacions que feien els romans.
Obligacions civils: obligacions en les quals el creditor disposa d’una fórmula o acció civil (ius civile)
per exigir el compliment de la prestació. Es tracta d'obligacions reconegudes o creades pel ius civile
(per exemple per la llei de les XII taules). El terme obligatio es reserva per a les obligacions civils.
p.ex. obligació del deutor a tornar allò rebut en préstec.

Mar Campos Vives
Grup 1
Obligacions honoràries: obligacions en les quals el creditor disposa d’una fórmula o acció pretòria
(ius honorarium) per exigir el compliment de la prestació. Es tracta d’obligacions no reconegudes per
cap llei civil i creades pel pretor. El terme actione teneri es reserva per a les obligacions honoràries.
p.ex. obligació del titular d’un establiment a respondre dels danys causats en el béns introduïts en un hostal o
vaixell.
Obligacions civils i naturals:
Obligació civil: proveïda d’acció a l’edicte.
Obligació natural: desproveïda d’acció a l’edicte. Per tant, no és exigible. És una obligació que
existeix però que no és exigible, existeix a efectes d’impedir que el deutor que assumeix l'obligació
voluntàriament exigeixi posteriorment el retornament de la prestació en virtut de la falta d’exigibilitat.
p.ex deutes entre germans sotmesos a la pàtria postestat: un cop el pare mor, el germà que havia
rebut prestats diners del peculium de l’altre pot retornar voluntàriament els diners a l’altre. Després
no pot reclamar la devolució./ En un contracte de préstec amb pacte informal d’interessos (sense
stipulatio), el deutor que paga voluntàriament els interessos, després no pot exigir la devolució.
Estipulacions en favor i a càrrec de tercers
El dret clàssic romà rebutja completament la possibilitat que un contracte estableixi obligacions a
càrrec o en favor d’un tercer (aliè al contracte)➜principi de la vinculació exclusiva dels subjectes
contractants. (en dret civil espanyol si que existeix aquesta possibilitat)
Tot i això, Justinià reconeix certes excepcions sense fer una regulació general:
(algunes són:)
-Venta de l’objecte pignorat (donat al creditor com a garantia) amb un pacte en favor del deutor.
-Adquisició d’un bé immoble amb clàusules en favor d’un tercer arrendatari.
-Pare que pacta que la dot es restitueixi a la filla o als néts (en cas de la filla mori abans que el marit).
…

Mar Campos Vives
Grup 1
Garantia i reforç de les obligacions
Cal tenir en compte que, en qualsevol obligació, el creditor assumeix el risc de no acabar cobrant en
motiu de la insolvència del deutor.
➤Garantia:
Garantia: instrument jurídic que redueix el risc que el creditor no acabi cobrant en motiu de la
insolvència del deutor. Existeixen garanties reals i personals (només ens centraren en les últimes).
*Garantia real: un bé queda reservat, en cas d’insolvència del deutor, per un deute i un creditor
determinats. La hipoteca i la penyora són exemples de garantia real. *El patrimoni de Tici és de 200 € i té
deutes en valor de 400, si no hagués deixat la casa (que val 100) en garantia del creditor 1, els 200 es repartien
a parts iguals entre els 4 creditors que té. En virtut de la garantia, 100 pel creditor 1 i els altres 100 a repartir
entre els altres.
Garantia personal o fiança: una persona respòn d’un deute aliè amb el propi patrimoni. La fiança no és
pròpiament un contracte o forma jurídica, sinó una funció econòmico-social que s'assoleix a partir de
diverses formes jurídiques. Els contractes o formes jurídiques que els romans utilitzaven per constituir
fiances eren: la stipulatioi el mandat.
Garanties personals o fiances creades a través de la stipulatio -fiances verbals-: 3 possibles formes.
a) Sponsio: és la més antiga. Primer es produeix una estipulació deutor-creditor relativa al deute
principal. Després, es produeix una segona estipulació creditor-fiador en la què el fiador es
compromet a donar el mateix que el deutor principal (“promets el mateix?). Utilitza el verb
spondeo i, per tant, és una institució del ius civile únicament accessible als ciutadans romans.
Només serveix per garantir obligacions verbals (estipulacions).La responsabilitat del fiador no
es transmet hereditariament.
b) Fideipromissio: utilitza el verb fidepromitto i, per tant, és accessible tant als ciutadans romans
com als estrangers. Igual que la sponsio, Només serveix per garantir obligacions verbals
(estipulacions) i la responsabilitat del fiador no es transmet hereditariament.
*p.ex. ni amb la sponsio ni amb la fidepromissio es pot garantir que un fiador pagui el que
ha comprat mitjançant un contracte de compravenda i no pagat el deutor.
c) Fideiussio: és la que es fa servir més en l’època del principat. És accessible a ciutadans i
romans i a estrangers. NOVETATS: serveix per garantir tot tipus d’obligacions (no només
verbals) i es transmet hereditariament. Ja no es pregunta al fiador si promet el mateix, sinó si
es fa responsable del deute del deutor principal.

Mar Campos Vives
Grup 1
La fiança verbal (en qualsevol de les seves tres formes) és accesòria: està subjecte a una obligació
principal. L’obligació del fiador pressuposa l’existència d’una obligació principal i aquesta obligació
s’extingeix pel mer fet de produir-se la litis contestatioamb el deutor principal.
La fiança (en general) també té un caràcter accessori: el fiador respon en cas que el deutor no
pagui. Tanmateix, el principi d’accessitorietat
ha variat profundament al llarg de la història del dret
romà:
→Dret romà clàssic: el creditor pot escollir reclamar el deute al deutor, al fiador o a tots dos. La litis
contestatio celebrada amb el fiador extingeix l’obligació del deutor i viceversa. Per tant, perquè no es
consumís l’acció, el creditor havia de demandar alhora al deutor i al fiador.
→Dret justinià: com que la litis contestatio ja no té efecte extintiu a l’època justiniana, el creditor
només pot demandar al fiador després d’haver demandat sense èxit al deutor.
Per tant, distinció entre la responsabilitat solidària (dret clàssic romà) i la responsabilitat
subsidiària (dret justinià) generada per la fiança.
Responsabilitat solidària: obligació fiador-deutor conjunta en el mateix deute.
Responsabilitat subsidiària: obligació del fiador que només existeix en el cas que el deutor no pagui.
Garanties personals o fiances creades a través d’un mandat: mandatum creditae credendae, mandat
per donar diners a crèdit. Es tracta d’un tipus de mandat creditici que els romans van idear per crear
una fiança de responsabilitat subsidiària. Consisteix en un mandat en virtud del qual un mandant
(fiador) encarrega a un mandatari (creditor) que concedeixi un crèdit a un tercer (deutor), responent el
mandant de la solvència del deutor (indemnitzant al madatari els danys ocasionats per la realització de
l'encàrrec). El mandatari (fiador) disposa de la actio mandati contraria per a obtenir el reemborsament
si el deutor no paga. Des del punt de vista jurídic és un mandat. Des del punt de vista
económico-social, és una fiança.
Quan es produeix un mandatum pecuniae credendae, a la mateixa vegada, es constitueix un contracte

de mutu entre el el creditor i el fiador (i generalment, un altre mandat entre deutor-fiador). Com que
el mutu creditor-deutor i el mandat creditor-fiador són contractes diferents, no es produeix
consumpció de l’acció quan el creditor reclama el compliment de l’obligació del mutu en un primer
terme. D’aquesta manera es crea una responsabilitat subsidiària; ja que el creditor no es pot dirigir al
fiador fins que no hagi tingut èxit reclamant al deutor.
-En relació a l’acció de regrés del fiador contra el deutor principal, una lex Publilia de principis de la
república concedeix al fiador una acció penal contra el deutor perquè li pagui el doble del que hagués
pagat (actio despensi). A més, el fiador disposa de la actio mandati (recordem que deutor-fiador
normalment constitueixen un mandat) i de la actio negotiarum gestorum.
En època justiniana, es concedeix el beneficium cedendarum actionum al fiador; acte pel qual el
creditor pot cedir al fiador les accions que té contra el deutor principal. Això és possible perquè la litis
contestatio,en aquesta època, ja no té efecte extintiu.
-En un principi hi havia responsabilitat solidaria entre cofiadors (el creditor podia exigir el deute a
només un d’ells). Posteriorment, una lex Furia d’època republicana estableix que sponsores i

Mar Campos Vives
Grup 1
fideipromissores (fiadors) només responguin de la quota que correspon al venciment de cada deute .
L’emperador Adrià estableix un criteri general de prorrateig (repartiment a parts iguals) entre els
fiadors solvents: si el fiador demandat pot demostrat la solvència de la resta de cofiadors, només se’l
condemna a que pagui la part proporcional.
➤Senatconsult Vel·leià (meitats del segle I d.C.)

“Protegeix” amb una exceptio (exceptio S.C. Vellaeani) a la dona que havia actuat com a fiadora en
qualsevol tipus de fiança. En virtud d’aquesta exceptio, una dona podia negar-se a pagar davant d’un
creditor. Es tracta d’una suposada mesura protectora que acaba sent essencialment discriminatòria, ja
que com a conseqüència d’això, se la exclou del tràfic jurídic (ningú volia que una dona li fós fiadora)
*Fins el 1978 (CE) les dones no han pogut ser fiadores i, per tant, no s’han extingit els efectes del
Senatconsult Vel·leià.
➤Reforç de les obligacions
Distinció reforç vs garantia de les obligacions:

La garantia redueix el risc que el creditor no cobri davant la insolvència del deutor (afegint com a
garantia el patrimoni d’un fiador)
El reforç desincentiva l’incompliment voluntari del deutor. El reforç serveix per exercir una coacció
sobre el deutor però no protegeix de davant la isnolvència d’aquest.
En certes circumstàncies, a un deutor pot sortir-li més a compte no complir el deute i decidir
.ex. Tici ven un cavall a Caius per 100 sestercis. Abans d’entregar-li, Semproni li
lliurement incomplir-lo. P
compra per 10.000. Tici li dóna a aquest i incompleix el contracte amb Caius. Encara que l’hagi d’indemnitzar.
li seguirà sortint més a compte.
1. Arra: en dret clàssic és una senyal que prova l'existència del contracte. Molt útil en els
contractes consensuals, especialment en el de compra-venta (on l‘arra constitueix la quantitat
de diners del preu total que el comprador entrega al venedor en el moment de celebració del
contracte). En dret justinià l’arra en converteix en penal. Així doncs, l’arra funciona com la
pena que cal pagar per desvincular-se unilateralment d’un contracte ja conclòs o celebrat.
2. Clàusula penal o estipulació penal: clàusula que s’afegeix a un contracte en virtud de la
qual el deutor pot exigir una penal(normalment pecuniària) si el deutor no compleix o no
compleix degudament la prestació. És una pena convencional (pactada en el moment del
contracte). p.ex. en el cas del cavall, si hi ha una clàusula penal en el contracte amb Caius, a més de
pagar la indemnització per danys i perjudicis, haurà de pagar la quantitat de la clàusula= potser ja no
surt tant a compte.
*en dret continental- clàsulula penal, en common law no es permeten les penes
convencionals.
3. Jurament: mode de reforçar un contracte que d’una altre manera s’hauria posat en dubte
el juramento prestado por un menor de veinticinco años en un contrato
“hubiera sido impugnable”. “
celebrado sin la presencia de su curator le priva de la restitutio in integrum.”

Mar Campos Vives
Grup 1
El sistema de responsabilitat contractual
Posat que tota obligació prové d’un contracte o d’un delicte→ cal distingir entre responsabilitat
contractual (en la qual ara ens centrarem) i responsabilitat extracontractual.
Allò que caracteritza el sistema romà de responsabilitat contractual és la seva complexitat; derivada de
la diversitat del sistema d’accions i que permet matissar la responsabilitat del deutor atenent a les
circumstàncies del cas concret (enfocament contracte per contracte en contraposició amb un sistema
unificat).
ACTUALMENT→sistema de responsabilitat contractual unificat:

Criteri general: el deutor respon en cas de dol (intenció maliciosa) o culpa (negligència) i el creditor
en cas fortuït (pèrdua accidental).
Criteri extraordinari: en virtut dels contractes de responsabilitat objectiva, el deutor respon en tots els
casos (inclòs en cas fortuït) i el creditor només respon en cas de força major. p.ex. contracte de maletes
d’una companyia aèria, aquesta última indemnitza al client per la pèrdua de la seva maleta encara que no hagi
actuat amb negligència. Si l’avió ha estat segrestat no respòn.
2 trets fonamentals que separen el sistema de responsabilitat contractual clàssic del postclàssic i el
modern: La diversitat de situacions que permet contemplar el sistema d’accions i la gran extensió
que en l’època clàssica assumeix el principi de responsabilitat objectiva→ és a dir, el principi “no
hay responsabilidad sin culpa” no sempre es t´en compte (quan no es tracta d’una responsabilitat
penal).
La fórmula a l’edicte no establia cap criteri de responsabilitat contractual, la qual es cosa es deixava
en mans del jutge.
➤Dret clàssic: Més aviat que sistema de responsabilitat contractual, calparlar de sistemes de
periculum, dolus i culpa.
responsabilitat contractual (varietat de situacions). Trobem els termes
a) Periculum: 3 accepcions➛periculum com a risc que versa sobre la cosa, periculum com a
dany ja produït, periculum com a criteri di imputació de responsabilitat (qui suporta el dany
produït).
En comptes de responsabilitat, parlem de l'esfera de risc d’una persona. La delimitació de
l’esfera de risc la trobem en la contraposició entre el periculum vis maioris i el periculum
custodiae.
Periculum vis maioris: el deutor només deixa de respondre per causa de força major (guerra,
incendi, terratrèmol) i el periculum (dany produït) el suporta el creditor. El furt (robatori sense
violència) no és considerat causa de força major, el robatori (amb violència) sí. Tant se val

Mar Campos Vives
Grup 1
que el deutor no actuï amb culpa o diligència (criteri de responsabilitat objectiu), si no es

tracta de causa de força major, sempre respon.
Periculum custodiae: el deutor respon per custòdia de la cosa quan treu algun profit de la
relació contractual (principi d’utilitat), el deutor respon sempre que la cosa es perdi o es
deteriori sense que hi hagi causa de força major. La responsabilitat no es basa en la culpa
(diligència), sinó en el principi d’utilitat. *el comodatari (respon per custòdia) respon en cas
de furt encara que apliqui la diligència deguda / el dipositari, que no obté cap benefici de la
relación contractual, (respon per dol) no respon en cas de furt si no és per dol.
b) Responsabilitat per dol: en època clàssica el dol és el que atempta contra la bona fe, qualsevol
conducta deslleial i dolenta impròpia de persones honrades. Es desenvolupa fonamentalment
en els contracte de bona fe com el mandat i el dipòsit. El dol està vinculat al principi de a
infàmia: si es dóna una responsabilitat per dol, la condemna és sempre infamant.
c) Responsabilitat per culpa: per negligència, en època clàssica té una aplicació molt
restringida.Un exemple és la restitució de la dot.
➤Dret postclàssic: Es passa d’un sistema de responsabilitat objectiva a un sistema de responsabilitat

subjectiva. La custòdia ens transforma Trobem els termes dol, culpa i cas:
a) Responsabilitat per dol: el dol és l’incompliment maliciós i involuntari de l’obligació per part
del deutor. A diferència de l’època clàssica, no comprèn tota conducta contrària a la bona fe.
b) Responsabilitat per culpa: la culpa és l’eix del sistema. S’entén per culpa la negligènca o falta
de diligència. Patrons per mesurar la diligència: diligència de bon pare de família (culpa levis
in abstracto) i la diligència que cadascú acostuma a aplicar en els propis assumptes (culpa
levis in concreto). Segons la gravetat es distingeix entre culpa levis i culpa lata (equivalent al
dol).*La custòdia en transforma en diligencia in custodiendo, el comodatari es lliura de la
responsabilitat demostrant que ha aplicat la diligència deguda.
c) El deutor no respon per cas fortuït en tots aquells supòsits que no son reconduïbles al dol o a
la culpa. En el sistema subjectiu de responsabilitat contractual, el cas fortuït té la
mateixa funció que la causa de força major en el sistema objectiu.
*S’associa el cas fortuit a la imprevisibilitat i la causa de força major a la irresistibilitat.
Mora
A part de complir l’obligació, el deutor l’ha de complir a temps. Paral·lelament, el creditor ha
d’acceptar la prestació quan aquesta li sigui oferta pel deutor en temps i forma oportuns. De la
infracció d’aquests deures, deriva la mora del deutor i la mora del creditor.
a) Mora deboris: retardament en el compliment de la prestació imputable al deutor. El crèdit ha

de ser vàlid i el creditor ha d’haver recordat al deutor el compliment de la prestació
(interpellatio) si no hi ha una data fixa de venciment. Ha de ser encara possible realitzar la
prestació. El deudor pot compensar (enmendar) la mora oferint-se a pagar la prestació
indemnitzant al al creditor dels danys i perjudicis ocasionats pel retràs. L’efecte fonamental
de la mora deboris és la perpetuatio obligationis, l’obligació es perpetua encara que la cosa
pereixi sense culpa del deutor. A més, està obligat a pagar els interessos del retràs i els fruits
de la cosa si aquesta és fructífera.

Mar Campos Vives
Grup 1
b) Mora del creditor: retardament en la recepció de la prestació imputable al creditor.

Comporta la limitació de la responsabilitat del deutor (per pèrdua i deteriorament de la cosa
debuda) al dol.
Important tenir en compte, 3 tipus essencials de responsabilitat del deutor:

Responsabilitat per dol: només si actua de forma intencionadament maliciosa (no per negligència).
Responsabilitat per dol i per culpa: respon per dol o per culpa però no per cas fortuït (predominant en
època postclàssica).
Responsabilitat per custòdia: respòn sempre amb l’excepció de causes de força major *i sempre en
virtud del principi d’utilitat (predominant en època clàssica).
A diferència del dret romà (especialment clàssic, avui en dia, els contractes de responsabilitat
objectiva es donen de forma molt excepcional.

Mar Campos Vives
Grup 1
L'extinció d’obligacions
La dicotomia del ius civile- ius honorarium es manifesta clarament en el tema de l’extinció de les
obligacions.
L’extinció de les obligacions de mode automàtic(ipso iure)és la pròpia del ius civile.
L’extinció de les obligacions via excepció (ope exceptionis) és pròpia del ius honorarium.
Els modes d’extinció ipso iuredestrueixen l’existència de la pròpia obligació civil. En canvi, en els
modes d’extinció ope exceptionis, l’obligació persisteix però el deutor pot defensar-se mitjançant una
excepció que li concedeix el pretor.
➯Modes d’extinció ipso iure:

Pagament o compliment (solutio), mode natural d’extingir l’obligació.
a) Qui pot pagar? No només pot pagar el deutor, sinó que també un tercer (i inclús contra la
voluntat del deutor). D’aquesta regla, però, cal excloure prestacions no fungibles que es van
contrare atenent a la persona del deutor (p.ex. perquè el deutor pintés un quadre, ningú ho pot
fer en lloc seu). El pagament s’ha d’entregar al creditor o a una persona autoritzada per
aquest per rebre el pagament, com el procurator. Adiectus solutionis causa→persona
legitimada per a rebre el pagament en el moment de constituir l’obligació.
b) Què s’ha de pagar? S’ha de realitzar la prestació pactada i no una altra cosa (requisit
d’identitat de la prestació). Tanmateix, el creditor pot estar d’acord en acceptar la dació en
pagament (datio in solutum), quan realitzant una prestació diversa el deutor queda alliberat de
l’obligació. A més, el creditor no pot rebre només una part de la prestació, encara que aquesta
sigui divisible (requisit d’integritat
). Quan un deutor té varis deutes (amb un creditor) i ha
de realitzar varies prestacions independents, 1r se segueix el criteri subjectiu segons el qual,
en el moment del pagament, el deutor escull quina de les obligacions extingeix. Si no ho fa
aquest, ho fa el creditor. Si ninguna de les parts expressa res al respecte, se segueixen els
següents criteris objectius: es prefereix imputar els interessos abans que el capital, el crèdit
vençut abans que el pendent, el crèdit més antic abans que el més modern i , finalment, al
crèdit més onerós.
c) Com s’ha de pagar? en el lloc i temos deguts.
Extinció a través d’un acte contrari (contrarius actus)
a) Solutio per aes et libram (alliberació de l’obligació pel ritu del bronce i la plata), manera de
desvincular-se de nexum, acte generador de responsabilitat que es realitza en un ritual similar
a la mancipatio *contracte verbal formal per transmetre la propietat de les res mancipi.
Aquest acte es produeix a la imatge de la mancipatio, canviant només les paraules solemnes
que pronuncia el deutor.

Mar Campos Vives
Grup 1
b) Acceptilatio, acte contrari a la stipulatio que serveix per extingir les obligacions nascudes
d’aquesta. El deutor pregunta: el que et vaig prometre, ho dones per rebut? i el creditor
contesta afirmativament.
*tant la solutio per aes et libram com la acceptilatio són actes no només formals, sinó que
també abstractes: operen amb independència que s’hagi produït o no el pagament efectiu. Es
poden utilitzar per formalitzar un pagament efectiu i per perdonar un deute.
c) Contrarius consensus: mode d’extingir les obligacions consensuals→allò que es contrau pel
mer consentiment es pot dissoldre de la mateixa manera. El fet que alguns contractes
consensuals (mandat, societat) es puguin extingir per voluntat unilateral també es pot comptar
com a contrarius consensus.
Novació: Transfusió i translació del dèbit primitiu a una altre obligació (extinció de l’obligació
anterior, sorgint una de nova*d’aquí el nom de novació). Principals medis per a realitzar la novació;
contracte verbal (stipulatio) i contracte literal (transcriptio). La novació també pot ser objetiva o
subjetiva.
a) novació subjetiva: es produeix en canviar el creditor o el deutor.
b) novació objectiva: creditor i deutor continuen sent els mateixos. El canvi pot consistir en un
simple canvi del lloc o del temps de la prestació o, inclús, de la causa de l’obligació. En virtut
de la novació, es pot passar a deure per stipulatio allò que abans es devia per compraventa;
passant el deutor a estar protegir d’una acció de bona fe a una de dret estricte.
c) Concursus duarum causarum lucrativarum: quan la cosa que es deu es fa propietat del
creditor (per una altra via), el deutor no pot donar-li el que en realitat ja és seu i s’extingeix
l’obligació per impossibilitat sobrevinguda..Salvi Julià limita aquesta regla a les adquisicions
de títol lucratiu. p.ex. el suposat venedor fa una donació al suposat comprador, no li fa pagar.
d) Confusió: es produeix quan el creditor i el deutor conflueixen el la mateixa persona. En
aquest cas, s’extingeix l’obligació ipso iure. p.ex. el el creditor hereta el patrimoni del deutor
o viceversa. La extinció és total si hereta tot el patrimoni i parcial si només hereta una part.
e) Mort: no determina la extinció de les obligacions perquè aquestes es transmeten als hereus.
Tot i això, les accions personalíssimes si que s’extingeixen amb la mort (com la promesa de
matrimoni, els hereus no es casen amb la promesa del seu successor).
➱Modes d’extinció ope exceptionis: són actes ope exceptionis aquells que el deutor fa per via d’una
excepció davant la reclamació de compliment de l’obligació efectuada pel creditor.
a) Compensació: consisteix en el saldo recíproc de dèbit i crèdit entre aquelles persones que són
recípocament deutores i creditores l’una de l’altra. Si Tici deu 100 a Caius i Caius li déu 50, en
virtud de la compensació, Tici només paga 50 a Caius i es salden ambdós deutes.
b) La compensació en dret clàssic: no funciona de manera automàtica, sinó que s’ha de resoldre
en el marc d’un procés.
-Ius civile: concedeix eficacia extintiva ipso iure a la compensació dins dels iudicia bona fei;
ja que la clàusula ex fide bona permet que el jutge tingui en compte els crèdits a favor del
demandat. En canvi, en els iudicia stricti iuris, el jutge només pot condemnar al que diu la
fórmula encara que el demandat al·legui en el seu favor un deute igual o superior al del
demandant. En aquests casos, quan les circumstàncies eren molt especials, el pretor podia
concedir una exceptio doli.
-Ius honorarium: el pretor reconeix casos especials de compensació: el banquer que demanda
al seu client per deutes bancaris, ha de descomptar el que ell, a la mateixa vegada, déu al
client ; si el succesor universal d’un concursat, que compra el seu patrimoni en subasta

Mar Campos Vives
Grup 1
pública, adquireix un crèdit en virtud de la massa patrimonial, quan exigeix al deutor, ha de

tenir com a límit el que el concursat també devia al deutor.
c) Justinià modifica la institució, convertint-la en una institució general.
d) Pactum de non petendo (pacte de no demanar): acord pel que el creditor es compromet a no
reclamar el deute; no produeix una acció, sinó la exeptio pacti conveni (que pot presentar el
deutor quan el creditor reclami el compliment de l’obligació).
A tenir en compte:
Qualsevol persona pot complir una obligació, encara que no sigui el deutor, i el creditor no pot refusar
el pagament (el pagament de tercer sempre és vàlid)
Per regla general, quan es paga un deute d’una altra persona, es pot fer una reclamació contra aquesta
(recordem mandat fiador-deutor). Una altra opció era que el fiador comprés el dret de crèdit al
creditor, dret que no s’extingia i en virtud del qual el fiador podia exigir al deutor principal. La
transmissió del crèdit estava limitada pel procediment formulari i pel principi de vinculació de les
parts contractuals. La dificultat desapareix en època justiniana amb la concessió del beneficium
cedendarum actionum al creditor.

Mar Campos Vives
Grup 1
El contracte com a font d’obligacions
La noció romana de contracte és diferent respecte de la moderna (que engloba qualsevol acord de
voluntats entre les parts). En dret romà, els termes: contracte, pacte i convenció no funcionen com a
sinònims. Contractus és aquell acord del voluntats proveït d’una acció a l’edicte i, que per tant,
s'emmarca dins del sistema típic d’accions propi del procediment formulari.
Classificació dels contractes (classificació de Gaius)
segons la manera en què ➥contractes reals : es perfeccionen am la datio en sentit ampli,

es perfeccionen entrega de la cosa.
➥contractes verbals : es perfeccionen pronunciant paraules
determinades.
➥contractes literals: es perfeccionen amb l’escriptura
➥contractes consensuals : es perfeccionen amb el mer consentiment.
segons si l’obligació recau ➥contractes unilaterals: només generen obligacions a càrrec d’una
sobre una de les parts de les parts. (p.ex mutu)
contractants o sobre les ➥contractes bilaterals :generen obligacions a càrrec de les dues
dues parts.
→perfectes: sempre generen obligacions a les dues parts. (p.ex
compravenda)
→imperfectes: sempre generen obligacions a càrrec d’una part i
enventualment també a càrrec de l’altra. (p.ex comodat)
*no confondre amb la classificació de negocis jurídics unilaterals i

bilaterals, tots els contractes són negocis jurídics bilaterals.
segons la seva forma de ➥contractes de dret estricte: protegits per una acció de dret estricte
protecció (actio stricti iuris), que fixa la quantitat de la condemna.
➥contractes de bona fe :protegits per una acció de bona fe, que dóna
marge de discrecionalitat al jutge perquè valori les circumstàncies i
decideixi la quantitat de la condemna.
*Traditio=lliurament de la cosa, pot transmetre o no la propietat

*Datio= lliurament que pel mateix transmet la propietat (mutu)
CONTRACTES REALS
Mutu:
contracte segons el qual un persona (mutuant) entrega a una altra (mutuari) una quantitat de diners o
altres coses fungibles (sustituibles), assumint el mutuari l’obligació de restituir al mutuant la mateixa
quantitat, gènere i qualitat .La funció econòmico-social d’aquest contracte és la de ser un préstec de
consum.
-Contracte real perquè es perfecciona amb la datiode la cosa.
-Contracte unilateral perquè només genera obligacions a càrrec del mutuari
-Contracte de de dret estricte perquè està protegit per una acció strict uiris: la actio certae creditae
pecuniae, amb la qual el mutuant fa efectiva la obligació del mutuari de restituir la cosa.
*només en el mutu es produeix la datioen sentit estricte: transmissió de la propietat

Mar Campos Vives
Grup 1
*La dona tenia la capacitat de donar coses en mutu sense la auctoritas del tutor. En canvi, el pupil
sense auctoritasno trasnmetia la propietat.
*Si el mutuari consumia els diners de bona fe es considerava que havia adquirit la propietat i, per tant,
quedava obligat a la actio certae creditae pecuniae.
*El mutuant ha de ser el propietari de les coses donades en mutu . Tanmateix, no és necessari que
aquest realitzi la traditio(entrega de la cosa), sinó que la pot fer un tercer deutor del mutuant.
*El contracte de mutu no permet incloure la devolució d'interessos, per la qual cosa es realitzava un
altre contracte en virtut de la stipulatio.
Comodat:
contracte segons el qual una persona (comodant) entrega a una altra (comodatari) una cosa
(normalment moble no fungible) per a que la utilitzi i la restitueixi després d’un cert temps. La funció
econòmico-social d’aquest contracte és la de préstec d'ús.
-Contracte de real.
-Contracte bilateral imperfecte perquè sempre es generen obligacions a càrrec del comodatari
(obligació d’utilitzar la cosa degudament, és a dir, com es va pactar / obligació de respondre per la
custodia de la cosa en cas de pèrdua o deteriorament no deguts per causa de força major/ obligació de
restituir la cosa quan acabi el termini o, si no s’ha pactat termini, quan li ho demani el comodant) i,
eventualment, a càrrec del comodant (obligació de compensar les despeses que el comodatari hagi
suportat per a la conservació de la cosa)
-Contracte de bona fe perquè està protegit per una acció de bona fe, que conté la clàusula ex fide
bona. El comodant disposa de la actio in factum i de la actio in ius (tractada pels juristes clàssics com
a iudicum bona fei) per fer efectiu el compliment de les obligacions del comodatari. El comodatari
disposa del iudicium contrarium per exigir el reemborsament de les despeses efectuades en la
conservació de la cosa.
-El comodat és essencialment g ratuït perquè fonamentalment es basa en relacions d’amistat.
*Amb caràcter excepcional es pot donar el comodat de coses fungibles: quan es presten monedes a un
banquer per a que les exhibeixi durant un cert temps i després d’un temps restitueixi les mateixes
monedes.
*el comodatari és un mer posseïdor natural, no disposa d’ interdictes possessoris (procediment per
reclamar la propietat) que continuen corresponent al comodant.
Dipòsit:
contracte segons el qual una persona (dipositant) entrega a una altra (dipositari) una cosa moble
(normalment no fungible) per a que la custodi, sense utilizar-la, durant un cert temps. En relació a la
funció econòmico-social, es tracta d’un contracte gratuït en què si es pacta una retribució deixa de ser
un dipòsit i passa a ser un arrendament.
-Contracte real.
-Contracte bilateral imperfecte perquè sempre genera obligacions a càrrec del dispositari (obligació de
guardar i restituir la cosa quan li ho demani el dipositant, respon per dol) i, eventualment, a càrrec del
dipositant (obligació de compensar les despeses efectuades en la conservació de la cosa).
-Contracte de bona fe perquè està protegit per una acció de bona fe. El dipositant disposa de la actio in
ius i de la actio in factum. El dipositari disposa del iudicium contrarium per exigir el reemborsament
de les despeses efectuades en la conservació.

Mar Campos Vives
Grup 1
Tipus:
➛dipòsit irregular: de coses fungibles.
➛dipòsit de segrest: quan es diposita una cosa litigiosa en mans d’un tercer perquè la custodi en tant
que es discuteix sobre la seva propietat i perquè l’entregui al vencedor.
➛dipòsit necessari: coses dipositades en un estat de necessitat provocat per una catàstrofe com un
incendi, naufragi, tumult o revolta. Presenta la particularitat que es restitueix el doble del valor de la
cosa dispositada.
*mentre que el comodatori respòn per custòdia, el dipositari respon per dol (incompliment de
l’obligació malintencionat); ja que el dipòsit s’estableix en benefici exclusiu del dipositant i el
comodat proporciona una utilitat exclusiva al comodatari (principi d’utilitat).
Penyora / prenda:
contracte segons el qual un deutor pignoratici entrega a un creditor pignoratici una cosa en garantia
d’una obligació, quedant obligat el creditor pignoratici a restituirla quan li sigui satisfet el seu crèdit.
Es poden donar en prenda tot tipus de coses.
-Contracte real perquè es perfecciona amb la datio de la cosa en sentit ampli. Com que no hi ha
transmissió de la propietat, sinó simple entrega, queda exclosa d’aquest contracte la hipoteca.
-Contracte bilateral imperfecte perquè sempre genera obligacions a càrrec del creditor pignoratici
(obligació de restituir la cosa que se li ha donat en quant li sigui satisfet el crèdit i , en cas que el
deutor pignoratici no pagui, de restituir el sobrant de la venta de la cosa) i, eventualment, a càrrec del
deutor pignoratici (obligació de reemborsar les despeses efectuades en la conservació de la cosa).
-No és un contracte de bona fe. El deutor pignoratici disposa de la actio in factum: actio pigneraticia
(no disposa de la clàusula ex fide bona) per reclamar la restitució de la cosa o el reemborsament de la
part sobrant de la venta després de la satisfacció del crèdit. El creditor pignoratici disposa del iudicium
contrarium.
*En el cas que el deutor pignoratici no pagui i el creditor pignoratici vengui la cosa donada en prenda,
aquest últim està obligat a reemborsar al primer amb el que hagués sobrat de la venda després
d’haver-se cobrat el crèdit i els interessos.
*Igual que el comodatari, el creditor pignoratici respòn per la custòdia de la cosa (principi
d’utilitat).
*Contractes innominats:
Acords de voluntats que no s’enmarquen en el sistema típic de contractes propi del procediment
formulari i davant dels quals no es podia exigir obligacions. Per això, el pretor va reconèixer les
accions in factum, precursores dels contractes innominats.
*classificació justiniana dels contractes innominats segons el contingut de la prestació:
-Do ut des (doy para que des), transmissió de la propietat a canvi d’una altra transmissió de la
propietat.*permuta
-Do ut facias (doy para que hagas)
-Facio ut des (hago para que des)
-Facio ut facias (hago para que hagas)
CONTRACTES FORMALS
Stipulatio:

Mar Campos Vives
Grup 1
contracte segons el que un persona (promitent/ promissor) promet oralment la realització d’una
prestació a una altra persona (estipulant/ stipulator), que accepta. Es tracta d’un contracte abstracte
desconnectat de finalitat econòmico-social, on el motiu pel qual es fa és jurídicament irrelevant.
En motiu del sistema típic d’accions i de contractes propi del procediment formulari, la stipulatio
permet dotar d’acció les convencions més variades.
-Contracte formal perquè la seva validesa exigeix una sèrie de requisits formals: oralitat, unitat de
l’acte, congruència entre la pregunta i la resposta.*Finalitat de la forma: donar publicitat davant
tercers del contracte i assegurar que la decisió s’ha pres de forma meditada i reflexionada.
-Contracte verbal perquè es perfecciona pronunciant unes paraules determinades: Requereix una
formal oral. a) la sponsio (spondes?, spondeo.) accesible només als ciutadans romans, b)
Fideipromissio (Promittis? Promitto) accesibles als estrangers. Totes dues fórmules signifiquen el
mateix, cal tenir el compte que pels romans el principi de la paraula tenia un valor quasi màgic i tot
depenia de l´’ús de la paraula exacta (tant el les relacions dels homes amb els déus com en les
relacions entre homes)*important paper dels pontífexs.
-Contracte unilateral,només genera obligacions a càrrec del promitent.
-Contracte de dret estricte, ja que està protegit per una acció de dret estricte.
*la prestació pot ser gairebé qualsevol cosa. En un principi només s’admetia una prestació
determinada (certum), després també es va admetre prestació indeterminada (incertum).
*Accions per reclamar: actio certae creditae pecuniae (si la prestació són diners), condictio certae rei
(cosa concreta), condictio tricaria (cosa fungible), actio incerta ex stipulatio (incertum), aquesta
última va acompanyada d’una intentio incerta que dóna marge de discrecionalitat al jutge.
*Es podria comparar la stipulatio amb la lletra de canvi, ja que a l’antiga Roma també existia la
possibilitat de fer una novació (substitució) del preu de la compravenda per mitjà d’una stipulatio.
* Després de la stipulatio s’acostumava a redactar un document escrit (cautio stipulataria) que servia
com a mitjà de prova. Era un document secundari perquè hi havia altres mitjans de prova com
testimonis.
*Un cop desapareix el procediment formulari (sistema típic de contractes) la stipulatio perd el seu
sentit.
*La stipulatio es pot sotmetre a condició sempre que aquesta no vagi en contra de la moral.
Nomen transcriptum:
Contracte segons el qual una persona queda obligada davant d’una altra mitjançant una anotació que
la segona feia en el codex accepti ex expensi d’una quantitat com si li hagués sigut entregada a la
primera. El paterfamilias acostumava a portar un llibre on anotava les entrades i les sortides (codex
accepti ex expensi). Crèdit transcriptici.
-Contracte literal, es perfecciona en el moment que el paterfamilias fa la anotació al codex accepti ex
expensi.
-Contracte unilateral, ja que només genera obligacions a càrrec d’una part.
-Contracte de dret estricte protegit per una acció de dret estricte.

Mar Campos Vives
Grup 1
*Important: quan s’entrega a una persona una determinada quantitat de diners i després s'anota al
codex accepti ex expensis, es tracta d‘un contacte real i no literal perquè es perfecciona amb la datio i
l’anotació només serveix com a medi de prova.
*Anotació d’una quantitat, COM si li hagués donat, no hi ha datio.
*Com la stipulatio, també té un efecte novatori (si yo anotara como si te lo hubiere entregada lo que tu
me debes por causa de compra, arrendamiento o sociedad)
CONTRACTES CONSENSUALS
Compravenda:
contracte segons el qual un venedor s’obliga a entregar una cosa i a garantir la pacífica possessió
d’aquesta a un comprador, a canvi d’un cert preu en diners. És un contracte obligacional, no crea
drets reals, sinó obligacions a càrrec de les parts. La compravenda es perfecciona amb l’acord sobre la
cosa i el preu, encara que no s’hagin entregat.
-Contracte consensual perquè es perfecciona amb el mer consentiment (no es requereix forma oral ni
escrita, ni la datio)
-Contracte bilateral perfecte, ja que genera obligacions tant a càrrec del venedor (obligació d’entregar
la cosa venuda i garantir la possessió pacífica) com a càrrec del comprador (obligació de transmetre la
propietat d’una certa quantitat de diners).
-Contracte de bona fe, protegit per una acció de bona fe. Actio venditii
actio empti
La mera compraventa no transmet la propietat!
→Origen de la compravenda: la mancipatio és l’antecedent de la compravenda en època arcaica.

Mancipatio: contracte formal i solemne amb el qual es transmet la propietat de les res mancipi (coses
que tenen una importància especial en la roma agrària: “fundos”, esclaus, animals i servidumbres).
L’origen de la compravenda clàssica com a contracte consensual, bilateral perfecte, de bona fe i
obligacional es troba en el tràfic negocial amb els peregrins com a conseqüència de l’expansió de
l’imperi. Hauria sigut impensable l’idea de transmetre la propietat a un estranger.
→L’objecte de la compravenda ha de ser una cosa comerciable (res intra comercium), sinó és nula.
Poden ser objecte de compravenda coses corporals, mobles, immobles, coses incorporals
(servidumbre, usufructe, herència ja adquirida) i inclús coses futures.
*2 modalitats de compravenda de coses futures: Emptio spei: es compra la mera expectativa que la
cosa arribi a existir (cas de compra del que es pesqui llençant una red.), Emptio rei speratae: només
es deu el preu en el supòsit que la cosa arribi a existir (compra d’una collita futura).
→No se sap si el dret clàssic admetia la compravenda de coses fungibles, sinó s’hagués hagut de
recórrer a dues stipulatios encreuades. IMPORTANT: les sipulatios encreuades són independents una
de l'altra i estan protegides per accions de dret estricte, no de bona fe (com la compravenda).
→PREU: El preu habia de der determinant o determinable (s’admtetia que la determinació objectiva
deixant-la en mans de l’àrbitriri d’un tercer, arbitrorum bonu viri). Segons els sabinians, el preu no
havia de consistir necessàriament en diners. Pel contrari, els proculeians afirmaven que el preu només

Mar Campos Vives
Grup 1
podien ser diners perquè sinó es confonien els contractes de permuta i de compravenda.*para que la
compraventa suplante la permuta es necesario que aparezca el dinero en su función de facilitar el
intercambio de mercancías.
➥PERICULUM EST EMPTORIS (Risc del comprador en Dret clàssic):

a) El moment de transmissió del risc al comprador és el de la perfecció de la compravenda (en el
cas de venda condicional, en el compliment de la condició)
b) En cas de causa de força major (periculum, com un terratrèmol, incendi, robatori..) el
comprador ha de pagar el preu encara que no rebi la cosa. El venedor respon per la pèrdua de
la cosa en tots els casos que no siguin de força major (inclosos casos fortuïts). p.ex. el venedor
ha de respondre per furt, encara demostrant haver utilitzat la diligència deguda.
➥Obligacions del vendedor: entregar la cosa, respondre per vicis jurídics i pels vicis materials de la
cosa.
El venedor no està obligat a transmetre la propietat de la cosa, sinó a garantir la seva pacífica
possessió. Per això, ha de respondre en el cas d’evicció (en el cas que un tercer reivindiqui “acció
reivindicatòria” amb èxit la cosa i privi al comprador de la possessió d’aquesta). Fins que no es doni
l’evicció, el comprador no podrà reclamar al venedor (encara que aquest li hagi venut cosa aliena).
Tanmateix, en la compraventa es transmet la propietat si el vendor és propietari i realitza la
mancipatio(si la cosa és una res mancipi) i la traditio ex iusta causa(si és r es nec mancipi).
Responsabilitat per vicis jurídics: el venedor respon per evicció. Evolució d’aquesta responsabilitat...
a) Època arcaica: En la mancipatio, quan es donava l’evicció, el comprador podia exigir al
vendedor el doble del preu pagat en virtut de actio auctoritatis: només si avisava al venedor
de l’existència del litigi i aquest era derrotat pel tercer. Quan la compravenda no es feia a
través de la mancipatio no es disposava de la actio auctoritatis. Per això, es feia una stipulatio
duplae amb la qual es venedor es comprometia a pagar el doble del preu en cas d’evicció
(amb la mateixa excepcions que l’acció anterior). Si aquesta stipulatio no es feia, no existia
responsabilitat per evicció del venedor.
b) Època clàssica: l’evicció es converteix en un element natural de la compravenda. Primer amb
la aetio empti i després amb la mateixa actio ex empto es permet reclamar al venedor la
garantia per evicció (suposant que hagués estat derrotat davant del tercer).
Responsabilitat per vicis materials: A l’antiga Roma hi havia grans dificultats per fer respondre al
venedor de qualsevol defecte de la cosa o de la seva falta de qualitat. Evolució d’aquesta
responsabilitat…
a) Época arcaica: En la mancipatio, el venedor havia de respondre de totes les qualitats que
afirmava que tenia la cosa i dels vicis que maliciosament li hagués ocultat. *P.ex. amb la actio
de modo agrari el venedor havia de pagar el doble del valor de la diferència de l’extensió que
hacia atribuït falsament a un terreny. El principi caveat emptor! (comprador compte!) va
portar a Roma a utilitzar la stipulatioamb finalitat de garantia per vicis materials.
b) Època clàssica. Els edils curuls (ediles curules) van imposar al venedor l’obligació de
declarar públicament les enfermetats, defectes i pes (taras) dels esclaus i animals. Si les
qualitats resultaven inexistents: el comprador disposava de la aetio redhibitoria per exigir la
devolució del preu (en un termini de 2 mesos) i la aetio quanti minoris per exigir la reducció
proporcional del preu (en un termini de 6 mesos)

Mar Campos Vives
Grup 1
c) Época justiniana: Justinià amplia l’àmbit de les accions redhibitoria i quanti minoris. Convé
destacar que, en aquesta època, es permet reclamar amb la aetio empti en tots els casos que
s’haguessin silenciat vicis de la cosa.
Pactes de compravenda:
Com que la compravenda és un contracte de bona fe, els pactes que es constitueixen en el contracte
són vinculants, ja que el jutge els pot tenir en compte en virtud de la clàusula ex fide bona. *els pactes
de la compravenda s’han de pactar, no estan implícits en aquesta. Entre aquests pactes, uns de gran
importància són els pactes resolutoris:
-In diem addieto: el comprador es pot apartar de la compravenda, si en un termini pactat, troba un
venedor que li ofereixi millors condicions que l’actual.
-Lex commissoria: el venedor resol (extingeix) el contracte si el comprador no paga el preu en el
termini degut (independentment de la interpellatio).
-Pactum displicentiae: pacte en virtud del comprador, que pot apartar-se del contracte en un termini
concret si la mercaderia no és del seu gust.
Locatio-conductio (l’actual arrendament):

Contracte segons el que una persona (locator) s’obliga a cedir a una altra (conductor) una cosa, a
realitzar una obra o a prestar un servei; a canvi d’un preu “canon o merced” convingut. “Locare”
➞col·locar o posar a disposició d’un altre, “conducere” ➞portar.
-Contracte consensual perquè es perfecciona amb el mer consentiment.

-Contracte bilateral perfecte perquè genera obligacions a càrrec de les dues parts.
-Contracte de bona fe perquè està protegir per accions de bona fe que contenen la clàusula ex fide
bona. El locator disposa de les accions actio ex locatio actio locati i el conductor de la actio ex
conductioo actio conducti.
La locatio-conductio engloba una pluralitat de funcions econòmico-socials. Per això distigim 3 tipus:
a) Locatio conductio rei (arrendament d’una cosa): el locator s’obliga a cedir l’ús i “disfrute”
d’una cosa i la seva pacífica possessió al conductor, a canvi d’un preu determinat. La cosa pot
ser moble o immoble i es pot tractar d’un arrendament rústic o urbà. OBLIGACIONS: El
locator està obligat a garantir l’ús i “disfrute” i la pacífica possessió de la cosa. El conductor
està obligat a pagar la merces pel temps que duri l’arrendament. *si cap de les parts denuncia
que s’ha excedit el temps pactat, l’arrendament s’entén prorrogat.
b) Locatio conductio operis: el locator posa a disposició del conductor uns materials perquè
aquest realitzi una obra a canvi d’un cert preu.*únic cas en què el locator paga el canon i
no és ell qui el percep. El que compta no és el treball fet, sinó el resultat d'aquest treball
(opus, obra). OBLIGACIONS: el conductor té l’obligació de realitzar l’obra convenida, per
la qual cosa es pot servir de tercers (responent ell del dol d’aquests) perquè el que compta és
el resultat. El locatorestà obligat a pagar el preu convingut.
c) Locatio conductio operarum: el locator s’obliga a realitzar una determinada activitat o servei
en favor del conductor a canvi d’una remuneració.El que es té en compte és el treball
(operae) i no el resultat d’aquesta activitat. OBLIGACIONS: el locator està obligat a realitzar
cuidadosament el treball pel qual ha estat contractat i el conductor ha d’entregar la merces
convinguda (tot i que després no faci ús dels serveis del locator).

Mar Campos Vives
Grup 1
-El preu acostumen a ser diners. Tanmateix, en l’arrendament rústic és possible pagar amb els fruits
produïts pel “fundo”.
Mandat:
contracte segons el qual un mandatari s’obliga a realitzar gratuïtament una gestió o encàrrec a compte
d’una altra persona (mandant).
-Contracte consensual perquè es perfecciona amb el mer consentiment.

-Contracte bilateral imperfecte perquè sempre genera obligacions a càrrec del mandatari i,
eventualment, a càrrec del mandat (en el cas de compensació de les despeses ocasionades per la
realització de l’encàrrec o gestió).
-Contracte de bona fe perquè està protegit per accions de bona fe que contenen la clàusula ex fide
bona. El mandant disposa de la actio mandatii el mandatari de la actio mandati contraria.
*L’activitat encomanada ha de ser lícita.

*Per regla general, l'activitat ha de ser com a mínim d’interés del mandant.
Molt excepcionalment
és només a interés del mandatari.
*OBLIGACIONS: el mandatari té l’obligació de realitzar degudament l’acció o gestió encomanada.

Atenent a la majoria dels casos en què aquest contracte és a interés del mandant, el mandatari només
respon per dol. El mandant està obligat a recompensar les despeses ocasionades per la realització
de l’activitat, així com els danys que el madatari hagués pogut sofrir eventualment en la
realització de l'encàrrec.
*Extinció del mandat: el mandat s’extingeix per les següents causes:

➞Per execució de l’encàrrec o per impossibilitat de realitzar-lo.
➞Per mort d’una de les parts.
➞Per la voluntat unilateral del mandat (revocatio), estan igualment obligat a respondre dels efectes
del mandat fins aquell moment.
➞Per voluntat unilateral del mandatari (renunciatio), estant obligat a respondre dels prejudicis que es
puguin ocasionar al mandant si la renuncia és inoportuna (intempestiva).
*és un contracte gratuït que es basa fonamentalment en les relacions de confiança. En el cas que es
pacti una remuneración, aquesta no es podrà exigir mitjançant el procediment formulari, sinó a través
de la cognitio extra ordinem.
Societat:
Contracte segons el qual varies persones (socii) s’obliguen a cooperar, amb béns o amb la seva
activitat, per a la consecució d’un fi comú.
-Contracte consensual perquè es perfecciona amb el mer consentiment. Particularitat de la

consensualitat d’aquest contracte: el consentiment no és només inicial, sinó durader , per això es
parla de la affectio societatis.
-Contracte plurilateral, tot i que a vegades es caracteritza com bilateral perfecte. A diferència de la
compravenda o de la locatio-conductio, les obligacions dels socii en la societat són homogènies (tot i

Mar Campos Vives
Grup 1
que no necessàriament ho hagin de ser sempre). Cal tenir en compte que els socis persegueixen una
finalitat comú i no interessos contraposats (com en la compravenda o locatio-conductio)
-Contacte de bona fe perquè està protegit per una acció de bona fe, que conté la clàusula ex fide
bona.Tots els socis disposen de la actio pro socio. Aquesta acció no serveix per reclamar aportacions
dels socis, sinó per trencar la confiança dels socis i liquidar la societat. La responsabilitat del soci és
únicament per dol.
*La societat no actua com a persona jurídica davant tercers (no hi ha crèdits ni deutes a favor o en
contra de la societat, sinó a favor o en contra de cadascun dels socis). La gent es cobreix davant la
desgràcia acordant compartir els béns. Però no són persones físiques, sinó que operen individulament.
*OBLIGACIONS, en funció del tipus de societat:

a) Societat universal de tots els béns presents i futurs: els socis estan obligats a posar en comú
totes les adquisicions.
b) Societas unius rei: societat que té com a objecte la realització d’una activitat lícita
determinada (p.ex venta d’esclaus) i en la quals els socis s’obliguen a realitzar les aportacions
a les que s’han compromès.
*Diferència entre la gestió i la representació de la societat:

-Cada soci té la facultat de gestió, sigui amb mandat dels altres socis o sense aquest sempre que la
gestió sigui útil. Per això, està obligat a comunicar a les resta les gestions realitzades i a ser compensat
econòmicament per les despeses realitzades en la gestió. Només respon de la gestió per dol.
-En la societat romana no hi ha representació del soci davant tercers (com a societat). Per això, els
efectes del negoci recauen sobre la seva persona.
*Les aportacions dels socis poden ser homogènies o bé uns poden aportar capital i uns altres treball.
*Els guanys es reparteixen de manera proporcional a l’aportació que fa cadascú, si així ho pacten.
Sinó, es presumeix que els guanys són iguals. Està totalment prohibit que un soci només participi en
els guanys i un altre en les pèrdues.
➥Principals causes d’extinció d’una societat:

-que la societat hagi assolit el fi proposat.
-per acord dels socis de dissoldre la societat.
-per la renúncia d’un dels socis.
-per l’exercici de la actio pro socioper part d’un dels socis.
-per mort o capitis deminutio (incapacitació de dret d’una persona), encara que només sigui d’un dels
socis (la relació societària és purament personal).
-Quan pereixi el patrimoni social o es converteixi en res extra commercium.

Mar Campos Vives
Grup 1
➤LLEGIR
Pactus: (si bé el contracte és un acord de voluntats dotat d’una acció a l’edicte) el pacte és un acord
de voluntats desprovist d’acció i no tipificat com a contracte per el ius civile. Com que no produeix
acció, l’eficàcia del pacte es manifesta via excepció
.
TIPUS:
➥ Pacta adiecta: se solen vincular a contractes de bona fe. Gràcies a la clàsusula ex fide bona, el
jutge els pot tenir en compte. Per exemple, els pactes de la compravenda.
➥Pacta praetoria: el pretor va dotar excepcionalment d’acció a alguns pactes concrets. Per tant,
aquests apareixen tipificats. Els més importants: constitutumi recepta.
➝Constitutum debiti: fixació o promesa d’una data determinada per fer efectiva o pagar un
deute.Requereix l’existència prèvia d’una obligació.
➝Recepta:
➝Receptum argentarii: el banquer (argentarius) es compromet a garantir per compte d’un altre
l’obligació consistent en una entrega de diners o de cosa fungible. Actio recepticia pel creditor. *no
requereix l’existència prèvia d’una obligació.
➝Receptum nautarum eauponum stbulariorum: pacte que obliga a respondre als naviliers (nautae),
als hostalers o “posaderos” (caupones) i als propietaris d’estables (stabularii) per les coses deixades a
la seva guarda pels clients.
➝Receptum arbitriri: una persona accepta actuar com a àrbitre per resoldre un conflicte entre dues
parts litigants per via extrajudicial.
➥Pacta legitima:el Dret imperial dota d’acció els següents pactes:

➝Compromissum: les parts en conflicte acorden sotmetre les seves diferències a un arbiter. A
diferència del receptum arbitriri, el judici arbitral produeix efecte de cosa jutjada i pot ser invocat ope
exceptionis.
➝Pacte dotal
➝Pacte de donació
Negoci jurídic,condicio:
➜Negoci jurídic: Un negoci jurídic és un acte de comunicació a través del qual particulars
autoregulen de forma vinculant els propis interessos (sempre dins del marc previst i dels límits
establerts per l’ordenament jurídic). Els contractes són negocis jurídics bilaterals. El negoci jurídic
està integrat per elements essencials (licitud, forma, objecte, preu..) elements naturals (si les parts
no els exclouen expressament, es consideren dins del contracte ) i elements accidentals.

Mar Campos Vives
Grup 1
➜ Condicio: La condició és un dels tres elements accidentals (condició, termini i mode) del negoci
jurídic, per la qual cosa només es té en compte si les parts la posen en existència. La condició o
condicio consisteix en un fet futur i objectivament incert del qual les parts fan dependre els
efectes del negoci jurídic. A partir d’aquesta definició es dedueix que no són condicions, en el sentit
estricte de la paraula, aquelles que consisteixen en un fet present o passat ni aquelles necessàries o
impossibles.
Atenentint-nos a la naturalesa del fet, la condició pot ser positiva (contempla la realització) o
negativa (contempla la no realització).
Atenint-nos a la causa de l’esdeveniment, la condició pot ser potestativa (depèn de la voluntat d’una
de les parts) casual(depèn de l’atzar) o mixta(depèn de la voluntat de les dues parts).
Atenint-nos als efectes que produeixen, la condició pot ser suspensiva si els efectes del negoci
depenen del fet que constitueix la condició. D’aquesta manera, els efectes del negoci queden suspesos
en tant que no es doni el fet de la condició. En canvi, la condició és resolutòria si el fet de la condició
no produeix els efectes del negoci, sinó que els resol o destrueix (p.ex. si et divorcies de la meva mare
,’has de restituir allò que t'he entregat en compravenda) .
*Tres possibles situacions de la condicio: condicio pendet (pendència de la condició, prèvia al
compliment o incompliment de la condició), condicio extitit (condició complerta) i condicio deficit
(condició incompleta).

Mar Campos Vives
Grup 1
Quasicontractes, actes il·lícits (delictes) i quasidelictes
Obligacions procedents de quasicontractes
*Recordem: els quasicontractes no compleixen amb tots el requisits per ser considerats un contracte.
➤Negotiorum gestio(gestió de negocis aliens sense mandat)

➤Enriquiment injustificat
Negotiorum gestio (gestió de negocis aliens sense mandat)
Es dóna quan una persona (gestor, negotiorum gestor) realitza una activitat o gestió en benefici d’un
altre (dominus negotii) per iniciativa pròpia (sense encàrrec del dominus negotii).*Actualment, el dret
espanyol si que reconeix aquest tipus de quasicontractes (però no s’utilitzen amb tanta extensió com
en dret romà) mentre que el dret anglosaxó no.
➞En analogia amb el mandat:gestió de negocis aliens en favor d’un titular.

➞En divergència amb el mandat: falta d’acord entre el gestor i el dominus negotii i d’encàrrec exprés
per part de l’últim.
Requisits:
a) negotium gestum:ha d’haver una gestió de negocis.
b) negotium alterius: el negoci ha de ser aliè. Tanmateix, els textos reconeixen alguns supòsits
amb interés conjunt gestor- dominus negotii.
c) utiliter gestum: la gestió ha de ser útil per al dominus negotii (se li ha de generar un benefici
objectiu) i, en cap cas, el pot perjudicar. Només es requereix que la gestió sigui útil i no és
imprescindible que sigui necessària. Inclús només es requereix que la gestió hagi començat
sent útil en un inici.
Ratihabitio:si el dominus negotiiratifica a posteriori la gestió, és com si fos un mandat.
Obligacions i accions: (similars a les del mandat)

-Negotiorum gestor: té l’obligació de continuar la gestió que va iniciar espontàniament fins a dur-la a
bon terme i d’entregar al propietari allò que ha obtingut com a benefici.* El gestor queda obligat pel
mer fet de la gestió i el mandatari queda obligat per haver acceptat la gestió. En mandatari respon
per no realitzar l’acció convinguda mentre que el gestor no respon per realitzar gestió alguna.
-Dominus negotii: té l’obligació de reconèixer les gestions del gestor que li hagin sigut útils i de
reemborsar al gestor de les despeses realitzades amb la gestió. *Això no vol dir que assumeixi
gestions deficitàries, només reemborsa fins al límit del benefici objectiu obtingut.
-Accions: actio negotiorum gestorum (en favor el dominus negotii) i actio negotiorum gestorum
contraria (en favor del gestor). En aquestes accions es dona la actio in factum pretòria i la clàsusula
ex fide bona.

Mar Campos Vives
Grup 1
Exemple:Tici i Caius són veïns, Caius mor abans de la collita i el seu hereu està lluny (trigarà en
arribar). Tici contracta treballadors per valor de 100, fa la collita i ven els fruits per valor de 500.
Quan arriba l’hereu li dona 400. En el cas que el gestor només hagués obtingut 50 de benefici, les
pèrdues no les assumeix l’hereu, sinó el meteix gestor. Tici només podria reclamar el valor dels
treballadors (100) fins al límit de 50 (benefici objectiu que lliura a l’hereu).
*Si l’activitat acaba generant pèrdua, l’assumeix el gestor (gestió deficitària a càrrec del gestor)
➤Altres casos en què s'utilitza la actio negotiorum gestorum contraria: obligacions solidàries en
casos excepcional en què els codeutors solidaris no tenen cap relació jurídica / Supòsits en què no hi
ha relació jurídica entre deutor principal i el fiador.
Enriquiment injustificat
Es dóna quan es produeix un increment en el patrimoni d'una persona a costa d’una altra (que
s’empobreix) sense que existeixi una causa que ho justifiqui (perquè no existeix cap obligació).
Cas paradigmàtic⇢pagament de l’indegut

: algú que creu erròniament ser deutor paga per extingir una
suposada obligació.
Amb analogia amb el mutu: es produeix un desplaçament patrimonial “de diners” (datio)que després
haurà de ser restituit.
Amb divergència amb el mutu: el desplaçament patrimonial no es produeix per acord, sinó per error.
Exemple: Tici deu 100 sestercis a Caius. L’esclau de Tici li torna a Caius. Tici no s'assabenta i li
torna a entregar els 100 a l'esclau de Caius. El primer pagament és extintiu de l’obligació i el segon
és un pagament del indegut.
La solució no es dóna en l'àmbit dels drets reals (l’acció reivindicatòria es perd al passar la propietat),
sinó en el dels drets d’obligacions (actio in personam). Per reclamar el pagament de l’indegut es
reconeix una condictio, de dret estricte i de caràcter abstracte (va dirigida a certum “donar certa cosa o
quantitat certa” sense especificar la causa per la qual es demana.
La condictio en dret clàssic tenia un caràcter unitari (s’aplica als més diversos supòsits però és sempre
la mateixa). En dret postclàssic es reconeixen diverses condictiones (que reflexen els supòsits en què
s’aplicava la condictiounitària del dret clàssic).
a) Condictio indebiti: es concedeix al que va pagar per error per liquidar un deute, en realitat,
inexistent.
b) Condictio ob rem: es concedeix al que va pagar atenent a un esdeveniment que al final no ha
succeït (constitució de la dot per un matrimoni que no s’arriba a produir).
c) Condictio ob turpem vel iniustam causam: es concedeix en el supòsit de causa immoral. Cal
distingir entre la prestació immoral que es produeix per obtenir una cosa de la que ja es tenia
dret (p.ex. es concedeix el dipositant que ha de pagar per la pròpia cosa perquè es dipositari li
restitueixi) i la prestació immoral que es produeix quan es paga per una cosa immoral (es paga
a un accipiens perquè cometi un delicte). En el primer cas el que paga té la condictio, en el
segon no (l’accipienspot retenir allò pagat). *accipiens: subjecte que rep un pagament.
d) Condictio furtiva:es concedeix al propietari en contra del lladre.

Mar Campos Vives
Grup 1
e) Condictio generalis: es concedeix al que va contractar amb les accions ordinàries però
sobrepassant la tipicitat del sistema típic de contractes romà.
f) Condictio ex lege: es concedeix en tots els casos previstos per la llei en què no hi hagi una
acció especial.
g) Condictio sine causa: es concedeix en dret justinià en supòsits no esmentats en els casos
anteriors.
Exemple de classe: Ticia i Caius es casen. Ticia li transmet la propietat d’una finca com a dot. La
finca no té aigua. Com que el veí té un pou d'aigua, entre les dues finques hi ha una servitud predial.
Perquè hi hagi una servitud predial és necessari que les 2 finques siguin de propietaris diferents.
Com que el matrimoni va malament i Caius no pot vendre la finca dotal, el veí li ven la finca a Caius i
Caius li torna a vendre. Com que, per un moment, les dues finques han sigut propietat de Caius,
desapareix la servitud predial. Es divorcien i Caius li torna la finca sense aigua. Ticia s’ha empobrit
a costa de l’enriquiment del veí (que ja no haurà de deixar aigua als residents de la finca de Tícia),
però sense causa. Ticia, amb la condictio, NO pot reclamar el restabliment de la servitud però si una
indemnització que compensi la seva pèrdua de valor i l'enriquiment del veí.
Obligacions procedents d’actes il·lícits
*Recordem: els actes il·lícits (delictes) són actes (no contractuals) que van en contra d’una llei o
d’una conducta que el pretor reconeix a l’edicte i que generen el dret a la víctima de ser
indemnitzada.
rapina, danys materials,

Les accions delictuals són accions típiques: furt , iniuria (danys
personals).
➤Furt: apropiación del bé, de l'ús d’un bé o de la possessió d’un altre en contra de la seva voluntat.
El mateix propietari d’una cosa pot cometre el furt: propietari (deutor pignoratici) que arrebata la
cosa del creditor pignoratici.
En dret romà, és un concepte vague i imprecís respecte el de l'actualitat (que el separa de l’estafa i de
l'apropiació indeguda). A més, mentre que avui en dia el furt és sempre un acte delictiu o acció
criminal; en dret romà, el furt pot ser un delicte privat, la persecució del qual correspon al ofès (i
no al ministeri fiscal per exemple). En aquest cas, l’acció del furt només genera accions civils
indemnitzatòries. El furt és dolós.
En cas de furt, el propietari disposa de la actio furti, que permet aconseguir un múltiple (fins al
quàdruple) del valor de la cosa = sanció del lladre en bf de la víctima. Una altra opció que té el
propietari és utilitzar l’acció reivindicatòria i, quan no es pot exercitar perquè la cosa ha desaparegut,
pot utilitzar la condictio furtiva(amb la que reclama el valor de la cosa).
*La actio furti també la poden utilitzar aquells qui responen de la cosa per custòdia (com el
comodatari i NO com el dipositari)
➤Rapina: es tracta d’un furt en què s’ha produït violència i que, per tant, és equiparable al modern
delicte de robatori.

Mar Campos Vives
Grup 1
➤Danys materials odamnum iniuria datum:lesió patrimonial produida per dol o per culpa.
La llei Aequilia de damno protegia i permetia reclamar al propietari contra aquells que generessin
danys als seus esclaus, animals o coses inanimades (amb dol o culpa). *En el cas de coses animades
(esclaus i animals), s’exigia el pagament del valor més alt que aquests haguessin assolit en l’any
anterior al delicte. En el cas de coses inanimades, s’exigia el valor més alt que haguessin arribat a
tenir en els darrers 30 dies.
Requisits que estableix la llei aequilia:

-que la cosa hagi estat malmesa (lesió patrimonial i no pèrdua patrimonial)
-que s’hagi actuat amb dol o culpa.
-relació de causació directa (i no indirecta), és a dir, que el dany estigui directament causat per
l’agent sobre la cosa. Tanmateix, el pretor concedia actiones utiles o in factum per protegir al
propietari que havia sofert un dany material indirecte o mediat. *p.ex. accident de carros en cadena
(1-2-3), el tercer no podria reclamar contra 1 (causació indirecta) ni contra 2 (no actua amb dol o
culpa).
Actualment, l’article 1902 del CC espanyol resol tots els problemes de limitació de la llei Aequilia i
estableix que és indemnitzable qualsevol dany que es causi per culpa o negligència.
➤Iniuria (danys personals): tota ofensa material o moral contra una persona. Posat que donar valor
econòmic a un membre del cos es podia entendre com esclavitzar a una persona, la actio iniuriam
permet exigir una indemnització per la humiliació o taca d’honor. D’aquesta manera no es posa preu
als membres de persones lliures.
Obligacions procedents de quasidelictes
*Recordem: els quasidelictes no compleixen amb algun dels requisits per ser considerats delictes o
actes il·lícits. En la majoria dels casos, l’element que els impedeix ser considerats delictes és la
responsabilitat objectiva(es fa respondre a una persona que no actua ni amb dol ni amb culpa)
Quasidelictes recollits a les Institucions de Justinià:

a) positum et supensum: quan els objectes que estan col·locats o suspesos en una casa posen en
perill a una persona que transita pel carrer. La actio positum et suspensum permet reclamar
contra el habitator (titular de l’habitatge), independentment de si aquest ha actuat amb dol o
culpa.
b) effusum vel deiectum:quan es llança un objecte des d'una casa i origina un dany a una persona
que transita pel carrer. La actio effusis vel deiectis permet reclamar contra el habitator (titular
de l’habitatge), independentment de si aquest ha actuat amb dol o culpa.
c) Responsabilitat de nautae, caupones et stabularii
d) Iudex qui litem suam facit, el jutge que ha fet seu el litigi: el jutge que dolosament o
culposament s’inclina per una de les parts està obligat a recompensar el dany ocasionat. Què
fa que no sigui un delicte si és l’actuació dolosa o culposa la que genera responsabilitat?
Manca de l’element del dany material, el jutge que sentencia malament no ocasiona un dany
material, sinó patrimonial.

Mar Campos Vives
Grup 1

Dret Roma Upf

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Dret Roma Upf

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Dret Romà (Classes magistrals) -

Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

Dret romà (Classes magistrals)

Professor: Maurici Pérez Simeón

Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

Tema 1. La ciència jurídica a Roma

A Roma es succeeixen 3 organitzacions (fases) polítiques:

⇨Monarquia (753- 509 a. C.)

⇨República (509- 27 a. C.)

2 CANDIDATS PRINCIPALS PER SUBSTITUIR A JULI CÈSAR

Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

➤​Pincipat o alt imperi (27 a.c- 284 d.C.):

El ​problema de successió ​→ taló d’Aquiles del principat. Durant el principat no hi ha regles de

➤​Anarquia militar (235- 284 d.C), dins del del Principat

➤​Dominat o Baix imperi (284- 476 d.C)

El 324 l’emperador Constantí ja estableix la capital a ​Constantinoble (Bizanci). L’Imperi Oriental o

República Romana​com a època de naixement del dret​ (fase creativa, de creació)

Periodificació del dret romà:

Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

1) Època de l’Estat-Ciutat (monarquia i part de la república): ​dret arcaic

Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

Les fonts del dret durant la República i el Principat

→Fonts del dret durant la República

La República no equival a un règim democràtic→​règim mixt​ : (partint de la idea bàsica republicana

Element democràtic​:​ ​Assemblees populars​​(integrades pels barons adults de roma)

→LÍMITS del poder de les Assemblees populars:

➤​Lex, leges​= lleis aprovades per l’assemblea popular.

No es tracta d’una ​lex convencional però ​té la legitimitat del poble​

Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

Element monàrquic: ​Magistratures​, limitades temporalment i competencialment. Magistratures:

*Característiques bàsiques de les magistratures ordinàries permanents: ​elegibilitat, anualitat,

Cònsols Magistrats suprems de la República. Encarregats de la direcció

Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

Tribuns de la plebs Objectiu= defensar els interessos de la plebs

➯Encarregat de controlar les disputes entre ciutadans (​justícia

➯​Modifica el dret sense derogar-lo​ = no pot modificar la llei de

➯A l’inici de cada any, els pretors publicaven a la porta de

*฀​Edictes​: o bé eren dictats per un assumpte en concret (​edictes sobtats​), o bé constituïen el

→Les fonts del dret durant el principat

Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

El príncep es fa amb el control de la creació de lleis sense que sigui evident.

(​leges, sentausconsulta​, edicte) el príncep

*Rescriptes:Es manifestaven de 2 maneres: si el sol·licitant era una entitat important, el prínceps

Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

Dicotomies del ius

ius vetus /ius novum

ius publicum/ius privatum

Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

⇨A la civilització romana, el jurista era qui s’encarregava de l’estudi de la jurisprudència (estudiós

​Jurisprudència pontifical (​449 a.C- s II a.C​

Jurisprudència laica (s. II a.C- 27 a.C):

A finals de la República, aquests nous juristes creen diverses escoles jurídiques:

Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

*​col·laboració entre juristes laics i pretors en época republicana:

Jurisprudència durant el principat (27a.C- 235 d.C.)

Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

*Etapes de la juridisprudència clàssica (república tardana- Principat)

Primera etapa clàssica (etapa helenística o aristocràtica)

Etapa clàssica tardana

Document shared on https://www.docsity.com/es/dret-roma-classes-magistrals-upf-2021/7067499/

Les fonts i juridisprudència al baix imperi o dominat

➯​Després de l’anarquia militar: crisi econòmica, parcial retorn a l’economia de subsistència,

L’Estat absolutista no ofereix un marc apropiat per el desenvolupament d’una jurisprudència

(Fonts del dret)

➤Pincipat o alt imperi (27 a.c- 284 d.C.):

El problema de successió → taló d’Aquiles del principat. Durant el principat no hi ha regles de

➤Anarquia militar (235- 284 d.C), dins del del Principat

➤Dominat o Baix imperi (284- 476 d.C)

El 324 l’emperador Constantí ja estableix la capital a Constantinoble (Bizanci). L’Imperi Oriental o

República Romanacom a època de naixement del dret (fase creativa, de creació)

1) Època de l’Estat-Ciutat (monarquia i part de la república): dret arcaic

La República no equival a un règim democràtic→règim mixt : (partint de la idea bàsica republicana

Element democràtic: Assemblees populars(integrades pels barons adults de roma)

➤Lex, leges= lleis aprovades per l’assemblea popular.

No es tracta d’una lex convencional però té la legitimitat del poble

Element monàrquic: Magistratures, limitades temporalment i competencialment. Magistratures:

*Característiques bàsiques de les magistratures ordinàries permanents: elegibilitat, anualitat,

➯Encarregat de controlar les disputes entre ciutadans (justícia

➯Modifica el dret sense derogar-lo = no pot modificar la llei de

*฀Edictes: o bé eren dictats per un assumpte en concret (edictes sobtats), o bé constituïen el

(leges, sentausconsulta, edicte) el príncep

Jurisprudència pontifical (449 a.C- s II a.C

*col·laboració entre juristes laics i pretors en época republicana:

➯Després de l’anarquia militar: crisi econòmica, parcial retorn a l’economia de subsistència,

⟶3. Jurisprudència: A fi de recuperar el nivell de la jurisprudència del principat→Nombra una

Citacions del Codex= C.6,24,3,1 (en anglès CJ.6.4.1)

Citacions del Digest= D.28,5,37,1 (en anglès Dig.28.5.37.1)

Citacions de les institucions= I .2,14,1 (en anglès Ij.2.14.1)

Els comentaristes, postglossadors o c onsiliatores (s XIII - s XV)

Savigny: fundador de l’Escola històrica i a la vegada del pandectisme. Considera que no hi ha

Els pandectistes elaboren manuals de Pandectas

Edictum perpetuum de Lenel, Interpolationem in den Pandektem de Grandewitz i Reichsrech un

3 procediments al llarg de la història de Roma:

Procediment formulari (mitjans s II a.C- 235 d.C *derogació formal 342)

El dret romà clàssic és un sistema tipificat o d’accions típiques

Etapes del procediment:

➤Supòsits en què el procediment s’acaba a la fase in iure:

➤Si existeix acord de litigar:

➝S’arriba a un acord sobre el jutge (ciutadà particular). Si no s'arriba a l'acord es procedeix a un

Si el vençut o deutor no compleix la sentència es procedeix a l’execució patrimonial ➝el pretor

A part de l’activitat de la jurisdicció (iurisdictio), a través de la qual el pretor controlava el procés i

El dret de persones fa referència a l’estatut jurídic personal →estructura bàsica de la societat

➯Estatut de la llibertat (status libertatis): classifica les persones en lliures o esclaves.

➤Estatut de la llibertat(status libertatis)

➤Estatut de la ciutadania(status civitatis)

➤Estatut familiar(staus familiare)