Tema 4.

Part 2

El do de les Muses

Al tercer mil·lenni a. JC, la civilització minoica de Creta va esdevenir el bressol de

la primitiva cultura hel·lènica. A l’entorn del mar Egeu en el decurs del segon
mil·lenni hi van confluir la cultura micènica, amb els aqueus, i els successius
assentaments dels pobles del nord (tracis i doris) i de l’orient (jonis, frigis i lidis).
Les tradicions mitològiques d’aquelles cultures, on els déus i els homes —amb els
seus herois divinitzats— vivien en comunitat, ofereixen les primeres llegendes
musicals de l’antiga Grècia.
Al voltant del segle XV a. JC. se situa Lino d’Eubea, fill d’Apol·lo i de la
musa Cal·líope; Marsias, l’imprudent silè que desafià Apol·lo amb la seva flauta;
el cèlebre Olimp, intèrpret d’aulós; Amfió de Tebes, que va rebre d’Hermes una
lira de quatre cordes a les quals va afegir tres; Dionís, amb el seu cantor-sacerdot
Orfeu, de qui derivarà el caràcter terapèutic de la música; Terpandre creador
nacional de la música grega, juntament amb Olimp; Hiagnis, el mític músic
precedent de Frígia…
Avui és prou sabut que una gran part de la primera mitologia, que ens ve
de les mans d’Homer i d’Hesíode, era el fruit de la confluència entre les cultures
assentades a les riberes de l’antiga Mediterrània i les del Pròxim Orient, actuant la
Magna Grècia de transmissora del zèfir mitològic i cosmogònic d’aquelles
antigues civilitzacions orientals, a partir de l’emergència de les noves polis o
ciutats-estats a ran de l’esfondramnet de les antigues monarquies micèniques. Cal
tenir present que alguns dels cants homèrics eren nostoi,1 és a dir, poemes que
cantaven el retorn d’expedicions bèl·liques, un exemple preclar de les quals seria
la mateixa Odissea.
La música, mousiké,2 designava l’art de les Muses —les nou filles de Zeus,
comandades per Apol·lo—, amb un terme polisèmic que expressava la unió i
l’afinitat originals de la música amb la paraula, la dansa, la representació, el ritus,
la litúrgia i la saviesa cosmogònica. Les Muses satisfeien el desig invocador dels
seus aedes amb el do de la inspiració. Gràcies a aquest do, el record del verb
primordial era despertat en la pròpia memòria profunda de l’aede. Per això
Mnemòsine, «la Memòria», era la mare de les Muses, i la poiesis, el do de la creació

© Josep Maria Gregori i Cifre 2023

1 Com el de la cèlebre guerra de Troia, originada pel rapte d’Helena —esposa de Menelau, rei d’Esparta—, per

part de Paris, príncip de Troia.

2 Terme citat per PÍNDAR, Olímpiques I, 15.
artística, es confonia amb la profecia. Els aedes, els poetes-músics de l’Antiguitat,
eren posseïts per un ésser diví: la Musa.
Mitjançant el do inestimable de les Muses, a través de Mnemòsine, l’aede se
sentia convidat a participar en una nova filiació. Tal com una mare que obre per
al seu fill les portes de la vida, Mnemòsine, «la Memòria», oferia a l’aede el do d’una
nova maternitat que prenia forma —l’«informava»— des del seu interior per
empeltar-lo a una noble genealogia espiritual: Hesíode, al segle VIII a. JC.,
afirmava que «els aedes i citaristes que hi ha a la terra són descendents de les
Muses i d’Apol·lo.» 3
El do d’aquesta nova filiació a la qual l’aede se sentia transportat quedava
clarament manifestat en les paraules de Píndar quan exclamava: «Oh, divina
Musa, mare meva!»4 Per tot això, Hooghvorst ha incidit en el fet que la intenció
profunda de la poesia aèdica «era la revelació i no la literatura, per la qual cosa la
funció dels aedes era profètica; ara bé, no hi ha poesia sense Musa, és a dir, sense
inspiració, en el sentit precís de la paraula», bo i recordant que «la paraula poesia,
poiesis, és l’única que els grecs van conèixer per traduir el sentit de creació.»5
Els aedes eren, doncs, posseïts per un ésser diví: la Musa. Sembla obvi que
«sense Musa, no hi ha poeta»,6 però també és ben cert que sense poeta tampoc hi
ha Musa. Es tractava d'una relació basada en una correspondència amorosa entre
les dues parts: la naturalesa de Mnemòsine prenia cos en la memòria profunda de
l’aede que aquest encarnava a través del so i la paraula; només així, des del món
de la manifestació, l’aede podia donar mesura i transmetre el pes d’un pensament
tan elevat com il·limitat.
Per il·lustrar-ho, l’aede elevava una petició destinada a invocar la presència
i l’ajuda de la Musa a l’inici del seu cant: «Comencem el nostre cant per les Muses
heliconiades que habiten la muntanya gran i divina de l’Helicó […] Salut, filles de
Zeus! Atorgueu-me l’encís del vostre cant […] Inspireu-me això des del principi,
Muses que habiteu els casals olímpics […]», exclamava Hesíode a l’inici de la seva
Teogonia.7 Homer, a l’exordi de l’Odissea, invocava la Musa amb aquestes paraules:
«Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit […]»,8 mentre Virgili reclamava la
sàvia memòria de la Musa en els seus primers versos de l'Eneida: «Musa,
recorda’m per quina causa […]»9
Homer incidia, així mateix, en el do de la memòria sagrada de les Muses a
la Ilíada:

3 HESÍODE, Teogonía, 95.

4 PÍNDAR, Nemeas, III, 1.
5 Emmanuel d’HOOGHVORST, El fil de Penèlope, p. 31.
6 Ibid., p. 87-88.
7 HESÍODE, Teogonía, 1, 104 i 115, respectivamente.
8 HOMER, Odissea, I, 1.
9 VIRGILI, Eneida, I, 8.
 Muses que viviu als palaus olímpics i que com deesses sou presents a tot
arreu: vosaltres tot ho veieu tot i ho sabeu tot […] digueu-me qui eren els
prínceps i els cabdills dels Dánaos […] doncs jo no sabria dir-los si les
Muses no me'ls nomenessin abans.»10

Plutarc afirmava que l’aede, el poeta inspirat i posseït per la Musa, era el
poeta genuí que feia tornar ridícul «l’artista que posseeix una tècnica complerta».11
La relació de dependència entre l’aede i la Musa era mútua i inextricable, d’aquí
que l’aede es qualifiqués a si mateix de criat (propolos), servent (zeraton), missatger,
portaveu, profeta (prophatas) o intèrpret de l’oracle de les Muses, tal com
exclamava Píndar: «Digues, Musa, el teu oracle, i jo seré el teu intèrpret!»12
Sembla evident que l’assistència de les Muses era allò que engendrava la
justa visió en l’aedo i en les ànimes dels mortals. El mateix Píndar ho expressaà
amb aquestes paraules:

Feu que ressonin els himnes,

per la senda i el recorregut d’Homer […]
hem pujat al carro de les Muses i suplico a la Filla del Cel,
la de formosa cabellera, Mnemòsine,
i a les seves filles les Muses,
que em concedeixin feliç enginy.
Perquè són cegues les ànimes dels homes,
sí, la de tot aquell qui,
sense les Verges de l’Helicó,
amb saviesa de mortals,
explora la senda profunda de l’art.13

Aquesta consideració virginal de Píndar sobre la naturalesa de les Muses

apareix també a l’inici del poema «Sobre la naturalesa dels éssers» (Peri Physeos)
d’Empèdocles, amb aquests termes: «I a tu, verge de memòria fèrtil, Musa braços
elevats, et suplico; el que és lícit que escoltin els éssers un dia, envia’m-ho […]»14
10 HOMER, Ilíada, II, 484-494. La primera menció a las Muses en aquest poema homèric apareix a I, 604.
11 PLUTARC, De virtute, 12 citat per Walter F. OTTO, Las Musas y el origen divino del canto y del habla, Siruela, Madrid,
2005, p. 33.
12 PÍNDAR, Fragments, 150.
13 PÍNDAR, Pean, 7, fra. 52h.
14 Citat per Walter F. OTTO, Las Musas y el origen divino del canto y del habla, p. 38.
Empèdocles era poeta, metge i filòsof, i el seu testimoni respecte a la veneració a
les Muses en la seva qualitat de guies i inspiradores de les arts i les ciències,
concorda amb els que de Pitàgores, Sòcrates i el mateix Plató. D’acord amb el
Sòcrates platònic, Cal·líope —la mare d'Orfeu i, segons Hesíode, la més
important juntament amb Urània— era la més gran de les muses:

És a Cal·líope i a Urània […] a qu anuncien aquells que passen la vida en la

filosofia i honoren la seva música. Precisament aquestes, pel fet de ser
entre totes les Muses les que s’ocupen del cel, com també dels discursos
tant divins com humans, són les que fan sentir la veu més bella.15

Segons relatava Jàmblic de Calcis, en un dels discursos que Pitàgores va

pronunciar davant dels responsables de la ciutat de Crotona, aquest els va
aconsellar:

En primer lloc edificar un temple a les Muses, per preservar la concòrdia

existent, doncs deia que totes aquestes deesses posseeixen una mateixa
denominació, que s'alegren especialment de rebre honors transmesos
conjuntament, i en resum que el cor de les Muses sempre és un i el mateix
i, encara més, que comprenen la veu unida, l’harmonia, el ritme i totes les
coses que aplanen el camí a la concòrdia. Va demostrar que el seu vigor no
només s’aplica a les belles arts, sinó també a allò que concerneix a la veu
unida i a l’harmonia dels éssers.16

La concòrdia i l’harmonia entre els éssers seria doncs l’objectivació

manifestada en la vida de la polis de l’arrelament del missatge de les Muses en les
ànimes dels ciutadans. L’harmonia «atorgada per les Muses a qui se serveix d’elles
amb intel·ligència», tal com observava Plató, es converteix en la guia que, de la
mà de música, ordena el caos en què viu submergida la psyché humana mentre
aquesta roman desunida del seu principi fonamental: l’harmonia, transmesa per la
música, no cercava altra cosa que «ordenar la revolució disharmònica de la nostra
ànima i acordar-la amb si mateixa»,17 és a dir, amb el seu «si mateix».
Tal com recull Diògenes Laerci,18 el mateix Pitàgores es va retirar al temple
de les Muses a Metaponto, on va dur a terme un dejuni de quaranta dies al final
dels seus dies. El mateix Plató havia establert, dins l’Acadèmia, un santuari
dedicat a la Muses —un Mouseion—, en el qual es reunia amb els seus deixebles
per celebra-hi actes de culte, beneir imatges i menjar en comunitat, amb un
15 PLATÓ, Fedre, 259b.
16 JÀMBLIC, Vida de Pitàgores, 45, cf. David HERNÁNDEZ DE LA FUENTE, Vidas de Pitágoras, Atalanta, Vilaür, 2014, p.
264-265.
17 PLATÓ, Timeu, 47d.
18 David HERNÁNDEZ DE LA FUENTE, Vidas de Pitágoras, p. 246.
caràcter ritual.19 Cal incidir, doncs, en el fet que la suposada separació que alguns
mitòlegs pretenen establir entre muthos i logos, entre un pensament mitològic i un
de filosòfic —en el sentit d’allunyat o desprès del mite—, es dilueix davant dels
testimonis que proporcionen les mateixes fonts de l’Antiguitat .

La mousiké o l’art de les Muses

El terme polisèmic mousiké, «música», abastava, doncs, una multiplicitat d’arts i

activitats integrades i sustentades pel foc de l’energia inspiradora de les Muses.
Sol ser habitual explicar aquest vocable com un terme col·lectiu aplicat a les
Muses, les filles que nasqueren fruit dels amors entre el totpoderós Zeus i
Mnemòsine, «de bella cabellera».20 Segons les fonts, les Muses en un principi serien
tres, després set i finalment nou —Cal·líope, Clío, Erato, Euterpe, Melpòmene,
Polímnia, Terpsícore, Talia i Urània—, tot i que en els exordis de l’Odissea i la
Ilíada es faci menció de la Musa, probablement, sota la forma d’un singular
representatiu.
D'aquesta manera, la mousiké, l’art de les Muses, comprenia totes les facetes
de l’art, el pensament i la religió; unia el vers, la dansa, l’escena, el ritus, la
filosofia i la recerca cosmogònica amb l’art del so, omnipresent en totes elles. La
gamma expressiva de mousiké incloïa des del refinat recitat apol·lini de la poesia
lírica, acompanyada de la lira o la cítara, fins a l’emotiva intensitat expressiva dels
drames d’Èsquil, Sòfocles o Eurípides. Ambdues gammes eren considerades com
una cosa valuosíssima però, al seu torn, no exempt de perillositat: valuós per les
capacitats de la música per complaure, commoure, despertar i temperar la psyché
humana, i perillós en el sentit que el seu ús podia ser tabé motiu de desconfiança i
de cautela atesa la potència que posseïa per a estimular, posseir i provocar
excessos en el comportament
Les propietats terapèutiques de la mousiké sobre la psyché deriven de l’origen
diví d’ambdues. I no deixa de ser d’interès recalcar que les fonts mitològiques
més pretèrites no estableixen cap tipus de distinció entre aedes (cantors) i
citaristes (instrumentistes), atès que presenten a tots dos sense cap
condicionament ètic o moral en relació amb les suposades diferències
terapèutiques i expressives que la història de la música occidental establirà a partir
de l’Edat Mitjana entre les qualitats de la música vocal i la música instrumental.
Hesíode ho va deixar ben clar quan va puntualitzar que «gràcies a les Muses i a
l’assagetador Apol·lo hi ha homes al món que són aedes i citaristes»;21 mentre

19 Walter F. OTTO, Las Musas y el origen divino del canto y del habla, p. 38.
20 HESÍODE, Teogonia, 915: «Tot seguit [Zeus] s’enamorà de Menmòsine de bella cabellera, de qui nasqueren les
Muses d’àuria diadema; són nou, i els plauen les festes i el goig del cant.»
21 HESÍODO, Teogonía, 94-95.
Píndar, per la seva part, recordava que Apol·lo «dispensa la cítara i concedeix la
Musa a qui li plau»,22 es tractava, doncs, de la concessió d’un do que permet ser
llegit d'una manera totalment oberta respecte a aquest tema.

22 PÍNDARO, Pítica, V, 65.