3.

L’EMPRESARI

3.1. EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE L’EMPRESARI

A l'evolució històrica de la figura de l'empresari trobem una sèrie d'economistes importants

que van aplicar les teories sobre l'empresari més adequades a l'època en què van viure.

Segle XVIIl: empresari capitalista com a propietari dels mitjans de producció (Adam
Smith)

● A l'època de la Revolució Industrial l'empresari és individual.

● Segons els economistes de l'escola clàssica (Smith, Ricardo...), l'empresari
coincideix amb el propietari del capital i controla els mitjans de producció.
● L'empresari es defineix, en aquesta època, com el subjecte que compromet la seua
capacitat al funcionament de l'empresa i afronta el risc patrimonial de l'activitat.

Segle XVIII-XIX: empresari com a home de negocis (R. Cantillon i J. B. Say)

● Cantillon és la primera persona que entén la figura de l'empresari com a home de

negocis, ja que es un agent que compra els mitjans per a produir i, posteriorment,
revendre a un preu incert. És una persona que assumeix negocis i riscos i no sap
a quin preu recuperarà la seua inversió.
● Say considera que el valor de la producció ha de ser capaç de pagar els costos de
tots els factors de producció i aconseguir guanys.

Segle XIX: empresari com a organizador (A. Marshall)

● A poc a poc, gràcies als avenços tecnologics, es necesiten més capitals i, davant
l'opció que un sol patrimoni haja de fer front a les despeses, apareixen les grans
societats a les quals diversos propietaris financen conjuntament l'empresa. Neix una
nova figura d'empresari alhora que es comencen a diferenciar el objectius de
l'empresari i del capitalista.
● En el segle XIX la concepció de la figura de l'empresari canvia a consequència de
l'adaptació de l'empresa al canvi social. El capital obtingut es confia a un empresari
professional sobre la base dels seus coneixements. Per aquesta via s'arriba a una
etapa del capitalisme a la qual el capital es fracciona entre un nombre ampli
d'accionistes i es tria l'empresari en funció de la seua capacitat.
● Per tant, l'empresari afronta un risc profesional, és a dir, arrisca la continuitat del
seu lloc de treball.
● A partir d'aquest moment els objectius empresarials es poden diferenciar: d'una
banda hi ha els accionistes, que persegueixen l'obtenció d'uns fruits per la seua
inversió i, d'una altra, l'empresari profesional, que busca una continuitat i que, per
a incrementar el seu poder, depén tant dels accionistes com del creixement de
l'empresa.
● Per tant, per a Marshall l'empresari és una persona que a més d'organitzar,
planificar i dirigir factors per a satisfer necessitats, distingeix entre el benefici
empresarial, és a dir, remunerar la capacitat d'organització i el dividend, és a dir,
remunerar únicament les aportacions del capital (patrimonial).
Segle XX: empresari com a persona que assumeix el risc (F. H. Knight)

● Segons Knight, l'empresari és la persona que assumeix el risc derivat de

l'activitat econòmica. Avanca els diners i, per tant, ha de ser recompensat amb un
benefici.
● Té dos tipus de riscos evidentment relacionats
○ Un més tècnic, per si la producció no funciona o no es produeixen les
quantitats esperades
○ Un més econòmic, per si els ingressos no són els esperats. Per tant, justifica
el seu benefici amb el risc, ja que els diners que posa són certs i reals i, no
obstant això, no sap si els recuperarà.

● Tot i això, continua diferenciant els dos tipus d'activitats que la direcció fa a
l'empresa:
○ La del director o empresari profesional: persona que dóna ordres a la
gestió de l'empresa i desenvolupa la funció d'organització.
○ La de l'empresari patrimonial: persona que assumeix el risc i que escull la
persona que dirigeix i dóna ordres de gestió a l'empresa, és a dir, l'empresari
professional, però ell segueix assumint el risc.

Segle XX: empresari com a persona innovadora (J. A. Schumpeter)

● Per a Schumpeter el risc eś la la innovació i el progrés tècnic. Al sistema

capitalista el procés de canvi tecnologic genera innovació al mercat i fa que les
empreses que innovin siguen més competitives fins que l'entrada de competidors
faça disminuir aquests beneficis extraordinaris. Per tant, l'empresari ha d'inventar i
innovar fins que aparega la imitació, i això farà que els seus beneficis extraordinaris
es veuran reduits.
● Podríem dir que les fases del canvi tecnològic son la invenció, la innovació i la
imitació.

Segle XX: empresari tecnòcrata (J. K. Galbraith)

● Segons Galbraith, el poder econòmic ha anat passant de les persones i de la

propietat a les organizacions.
● Apareix l'anomenat dret del poder restringit, o el que ell anomena tecnoestructura.
○ Aquest poder l'exerceixen els directius, que són especialistes i com que
tenen el poder executiu i poden disposar i coordinar la informació, prenen les
decisions referides a l'empresa.
● A més, fa un estudi crític de la relació que hi ha al mercat sobre l'economia
dominada per les grans empreses (poques indústries però molt poder) que conviuen
amb una altra estructura de petites empreses (moltes però influeixen poc i s'han
d'adaptar a les condicions de les altres).
● Podem dir que aquesta direcció compartida per tècnics (advocats, economistes,
enginyers, etc.) es compleix a les grans empreses, on els accionistes són únicament
inversors que tenen com a funció exclusiva obtindre un rendiment pel capital invertit
i, en cas que aquest no siga l'esperat, traure el seu capital de l'empresa i invertir-lo
en un altre lloc.
 ● Tanmateix, a les empreses individuals o familiars, petites i mitjanes empreses, queda
el primitiu poder del capitalista o propietari.

Segle XX-XXI: empresari líder (W. G. Bennis)

● Actualment l'empresari ha de ser innovador a més de ser un bon líder i un bon

estrateg per a escollir els camins adequats per a assolir els objectius. Quan es parla
d'innovació es refereix a tots els seus vessants
○ innovació tècnica (productes, processos, etc.)
○ innovació de gestió (tècniques de direcció d'empresa)

● I si parlem de lideratge, un líder ha de tenir unes qualitats personals específiques

per a poder exercir.

A les grans empreses els propietaris del capital i els dirigents són persones diferents,
però tenen una relació bastant estreta, ja que a l'empresari l'interessa fer bé la feina per
no perdre el seu lloc de treball i perquè continuen tenint confiança en ell.
Per tant, la figura de l'empresari no està personalizada, té més risc profesional que
patrimonial i la seua finalitat és que l'empresa cresca i obtinga beneficis que reporten
guanys als propietaris del capital, el accionistes.

L'empresari profesional, és a dir, el que gestiona i dirigeix l'empresa fins i tot en cas de no
haver-hi aportat patrimoni, sol ser una persona que s'ha format per a la seua feina que ha
cursat estudis de gerència d'empreses, màsters i altres estudis.
No obstant això, en alguns casos l'empresari patrimonial, que ha aportat capital a
l'empresa i que també la dirigeix, centra la seua formació més a l'experiència aconseguida
amb els anys de treball que no pas amb la formació reglada. Tanmateix, en els dos casos
els resultats poden ser igual de bons.