Seminari d’Interpretació – ESMUC – 2018-19 Adrià López López

És un secret a veus que en el món de la música clàssica existeix una tendència àmpliament
estesa a retre una fidelitat absoluta a l’autor i a la partitura sobre la qual aquest ha plasmat
la seva obra musical. Els cànons d’interpretació de la música escrita en el passat romanen
immòbils i petrificats des de fa dècades, estancats en aquest aiguamoll on resta amagat un
concepte oblidat per part de la ingent majoria d’obrers d’aquesta disciplina artística: la
llibertat interpretativa. Els intèrprets estem sotmesos a una esclavitud permanent i que es
manté impassible davant una qualitat humana profundament infravalorada: la creativitat.

Per tal d’endinsar-nos en aquesta qüestió cal realitzar un anàlisi dels factors i de les
circumstàncies que envolten aquest ideari. El context en què ens trobem avui en dia els
intèrprets, en ple segle XXI i arrossegant un llegat musical que esdevé cada dia que passa
una llosa més pesada, explica amb pèls i senyals i de forma diàfana els motius que han
originat aquest seguit de limitacions internes i externes que ens anul·len un aspecte tan
espontani i vertader com és la creativitat. Dividirem la reflexió en tres àmbits diferents: els
inhibidors, la relació amb el públic i el paper de la música contemporània.

El primer focus de suma rellevància que es converteix en un obstacle alt i robust en el camí
cap a la llibertat interpretativa és l’educació. L’engranatge acadèmic de la música ens ha
inculcat de forma insistent que és el nostre deure respectar religiosament les indicacions
musicals i la voluntat de l’autor sense qüestionar-nos mai si aquells reguladors impresos
en el paper s’avenen amb les nostres pretensions expressives. El paper dels intèrprets es
veu reduït al de simples executors de les ordres musicals, relegant-nos així a un estadi
supeditat sempre a una realitat superior que implanta uns preceptes inviolables. No som
els intèrprets éssers humans amb opinió pròpia? Per què aquesta es veu completament
sobrepassada per una metodologia de naturalesa arcaica i profundament caduca?

Un altre fet sobre el qual és necessari incidir és la pressió produïda per la competitivitat,
un factor determinant que ha assumit sempre un rol fonamental en el món de la música i
en l’academisme. Si el sistema docent imprimeix sobre l’alumnat aquesta sèrie de principis
i el que es valora és que l’intèrpret reprodueixi amb la màxima exactitud i fidelitat el
manuscrit, no ens convertim els intèrprets en simples màquines de rellotgeria dedicades a
copiar i clonar un producte musical? És en aquest punt on la paraula interpretació perd
absolutament el sentit que conté. No és interpretar expressar la realitat de forma pròpia?

La raó d’existir de qualsevol expressió artística és el públic al qual va dirigida. La relació

entre el cosmos de la música clàssica i el públic que la consumeix retrata de forma
clarivident per què aquest últim esdevé un potent inhibidor de la interpretació lliure i
creativa. El públic majoritari de la música clàssica té molt presents les implacables figures
dels compositors canònics per excel·lència i es mostra reticent a sortir d’aquesta zona de
confort on s’estableix una clara divisió entre el que està bé i el que està malament. Els
principis estètics sobre els quals s’han edificat els gustos del públic clàssic, profundament
abocat a una litúrgia de caràcter atemporal, no admeten divergències i conformen un
motlle en el qual ha d’encaixar qualsevol interpretació musical correcta i acceptable.
Les pràctiques compositives més recents i la seva relació amb el públic s’erigeixen com
l’exemple clar que el fet musical pateix un estancament prolongat al llarg del temps i sense
previsions de modificació a curt i mitjà termini. Les noves tendències, molt distanciades de
l’estètica tonal i harmoniosa de la música clàssica i vertebrades sobre uns preceptes molt
més moderns i transgressors, han vist reduïda de forma dràstica i substancial la fracció del
públic musical que les accepta auditivament i que s’esmerça en entendre-les. Aquesta
llunyania preocupant entre la música i els valors relacionats amb la llibertat com la
creativitat i el progrés també es fa palesa en l’escassa presència de la improvisació en el
món acadèmic, la qual referma el domini incommensurable del text sobre el lliure albir.

Havent analitzat de forma detallada i exhaustiva els diferents inhibidors i realitats que
prolonguen el batec d’aquest sistema de valors i de preferències, a l’intèrpret se li presenta
una dicotomia a l’hora de definir el seu recorregut: apostar per una opció pròpia, lliure,
creativa i assumir els riscos que comporta o cenyir-se als requisits i voluntats del públic
majoritari. Els dos camins presenten una llarga llista de punts favorables i factors adversos
sobre els quals el músic ha de situar les seves prioritats més profundes per tal d’escollir
entre ser fidel a un mateix o situar en el focus central el que sol·licita el públic consumidor.
Optar per defensar uns preceptes propis implica assumir el risc de sotmetre el teu
producte creatiu a l’opinió de la crítica i a l’escàner estètic del públic, el qual acceptarà o
no la teva interpretació sobre una obra musical existent o la teva creació. Optar per
acceptar les condicions que emanen del món clàssic més conservador ens garanteixen un
radi d’actuació més ampli a costa de la relegació de la llibertat a un espai secundari.

La meva elecció, tenint en compte un ampli ventall d’aspectes personals que afavoreixen el
predomini de la meva pràctica creativa per sobre de qualsevol altre sistema de valors, és
apostar per un ideari revolucionari musicalment que reverteixi aquest pensament unificat
i profundament estès i que propagui un nou sistema de preferències innovador. Cal posar
en el centre de l’escena les singularitats expressives de cadascú i la seva naturalesa més
personal i sincera, deixant enrere el respecte incondicional i inqüestionable a l’autor i a les
seves indicacions i permetent de forma oberta la improvisació, la barreja d’estils,
l’eclecticisme, la modernitat i la reelaboració dels materials. Interpretar és sinònim de
llibertat i l’horitzó més plausible ha de ser superar els inhibidors que ens coarten i ens
coaccionen i subvertir amb esforç i amb constància el sistema de valors actual. L’expressió
més íntima i personal de l’intèrpret ha de primar per sobre de qualsevol barrera.