V3. Bloc II. Funcions Cognitives Baì Siques I Anatomia

Psicologia i Cicle Vital
Bloc II.
Funcions cognitives
Material editat/adaptat de:
 Adaptació pròpia i ampliació de la professora de l’assignatura del material creat per M. Àngels
Gil Fernández i redactat per M. Àngels Gil Fernández, Carme Zaragoza Domènech,
Montserrat Sorribas Pareja, Alicia Gamundi Vilà, Isabel García Martos, Ricard González
Castelló, Maite Rieres Alcolea i Pilar Nus pel Departament d’Educacio (edició 1a) – Setembre
2010.
 Kiely, Kim (2014). Cognitive function. A: Michalos, Kim M. (ed.). Encyclopedia of Quality of Life
and Well-Being Research. Springer. doi:10.1007/978-94-007-0753-5426
Compilació, recerca i redacció:
 Subirana-Mirete, J. (2020)
Versió 3
Última actualització: maig 2022
1. Aportacions des de la neurociència: el cervell cognitiu.................................................................................3

1.1 Abans de començar... ............................................................................................................................3
1.2 El sistema nerviós: estructura bàsica i característiques ...........................................................................4
1.3 L’encèfal humà .....................................................................................................................................5
1.2 Estructura encefàlica: hemisferis cerebrals ............................................................................................7
1.3 Estructura encefàlica: cissures ...............................................................................................................9
1.3 Estructura encefàlica: àrees funcionals ................................................................................................ 10
1.4 Estructura encefàlica: lòbuls cerebrals ................................................................................................. 11
1.4.1 Lòbuls temporals..................................................................................................................................... 12
1.4.2 Lòbuls occipitals ...................................................................................................................................... 13
1.4.3 Lòbuls parietals ....................................................................................................................................... 13
1.4.4 Lòbuls frontals......................................................................................................................................... 15
1.3.5 Lòbul límbic ............................................................................................................................................. 18
1.3.6 Lòbul de la ínsula .................................................................................................................................... 19
2. Les funcions cognitives ............................................................................................................................. 20
2.1. La percepció ...................................................................................................................................... 20
2.1.1 Desenvolupament de la percepció ......................................................................................................... 21
2.1.2 Desenvolupament de la percepció visual ............................................................................................... 22
2.1.3 Desenvolupament de la percepció auditiva ........................................................................................... 22
2.1.4 Desenvolupament de les percepcions olfactiva i gustativa .................................................................... 23
2.2 L’atenció ............................................................................................................................................. 24
2.2.1 Desenvolupament de l’atenció ............................................................................................................... 25
2.3 La memòria ........................................................................................................................................ 26
2.3.1 Factors perjudicials per a la memòria ..................................................................................................... 29
2.3.2 Factors afavoridors de la memòria ......................................................................................................... 29
2.3.3 Desenvolupament de la memòria........................................................................................................... 30
2.4. Funció executiva ................................................................................................................................ 31
2.4.5 Desenvolupament de les funcions executives ........................................................................................ 31
2.5 El llenguatge ...................................................................................................................................... 33
2.5.1 Funcions del llenguatge .......................................................................................................................... 33
2.5.2 El llenguatge en el conjunt de les funcions dels dos hemisferis cerebrals ............................................. 34
2.5.3 Desenvolupament del llenguatge ........................................................................................................... 36
3. Referències bibliogràfiques ....................................................................................................................... 39
2 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

1. Aportacions des de la neurociència: el cervell cognitiu

1.1 Abans de començar...
cervell, encèfal, crani, sistema nerviós... de què parlem?
El cervell o telencèfal -cerebrum- és una part de l'encèfal. També són parts de l'encèfal el tàlem, l'hipotàlem,
els col·licles, el pont, el bulb raquidi o el cerebel. Totes aquestes regions estan íntimament relacionades i
funcionen en harmonia per donar lloc a l'emergència de la ment conscient. De totes elles, la més voluminosa
és, amb diferència, el cervell, format per dos hemisferis tan grans que, vistos des de dalt, cobreixen gairebé
completament la resta d'estructures. Per alguna raó -una raó de mida, segons sembla- a la cultura popular el
terme “cervell” s'ha equiparat al de “encèfal” i ara s'usa normalment el primer per referir-se a tota l'estructura.
Però això no és correcte.
 L'encèfal és la porció del sistema nerviós central continguda dins del crani.
 El cervell és una part de l'encèfal juntament amb el tàlem, hipotàlem, bulb raquidi, cerebel i altres.
ENCEFAL
CERVELL
Figura 1: Encèfal vs Cervell

Autor: JSM

com estudiem el “cervell”?
Atès que el cos humà, i per tant el sistema nerviós (com a sistema) i l’encèfal (el seu principal òrgan) són
estructures tridimensionals, cal dividir-lo per poder estudiar-lo (veure figura 2). El sistema nerviós s’acostuma
a seccionar en tres plans de referència que proporcionen una visió bidimensional:
 Tall sagital: es fa verticalment al llarg de la línia mitjana i divideix l’SN en dues meitats simètriques,
una dreta i una esquerra.
- Els talls paral·lels a aquest, es denominen parasagitals.
 Tall horitzontal: es fa paral·lel al terra i divideix l’encèfal en parts superior i inferior.
 Tall frontal o coronal o transversal: és perpendicular al tall sagital i perpendicular al terra.
Figura 2: Plans de referència

Autor: CC BY-SA
1.2 El sistema nerviós: estructura bàsica i característiques
L’objectiu d’aquest capítol no és gens ambiciós; pretén ser una breu i simple introducció per familiaritzar al
lector amb l’anatomia bàsica del sistema nerviós central i alguns noms d’ús freqüent. Una breu introducció a
l’anatomia cerebral a nivell macroscòpic i, sobretot funcional és bàsica per (a) una millor comprensió de la
literatura que es presentarà al llarg d’aquest treball, (b) per fer comprensible les informacions rellevants a
pacients i familiars i (c) el desenvolupament del pensament sobre les relacions cervell-conducta i la
comprensió dels casos individuals amb els que tracta.
La principal funció del sistema nerviós és detectar canvis tant del medi extern com del medi intern, avaluar-
los i respondre-hi coherentment. En base a aquesta funcionalitat, la seva organització és molt específica i
complexa; el sistema nerviós està format per l’encèfal, la medul·la espinal i els nervis conformant,
probablement, el sistema més intricat del cos humà. Per facilitar-ne l’estudi, des del camp de la biologia, s’ha
dividit el sistema nerviós en ‘sistemes’ menors segons la seva estructura, la direcció del flux de la informació
o el control dels efectors.

La divisió clàssica del sistema nerviós es basa en les seccions macroscòpiques, categoritzant els diversos
teixits del sistema segons la seva posició relativa a l’organisme: central o perifèric. El sistema nerviós central
(SNC) és el centre estructural i funcional de tot el sistema nerviós. Format per l’encèfal i la medul·la espinal,
integra sistemes aferents d’informació sensitiva, avalua aquesta informació i n’inicia les respostes eferents.
Actualment es tendeix a incloure dins del SNC només aquelles cèl·lules que tenen el seu origen i terminació
dins les fronteres anatòmiques de l’encèfal i la medul·la espinal. El sistema nerviós perifèric (SNP) està
format pels nervis situats a la perifèria o regions externes del sistema nerviós. Els nervis que tenen el seu
origen a l’encèfal es denominen nervis cranials, mentre que els que s’originen a la medul·la espinal reben el
nom de nervis raquidis o espinals.
Els teixits dels sistemes nerviós central i perifèric formen camins de comunicació molt ben definits. Per aquest
motiu, una segona divisió del SN es basa en la direcció en què la informació es transmet. La divisió aferent
del sistema nerviós està format per totes les vies centrípetes sensitives o aferents. La divisió eferent està
formada per totes les vies centrífugues motrius o eferents.
La tercera forma habitual d’organitzar els components del sistema nerviós per facilitar-ne l’estudi es basa en
la seva classificació segons el tipus d’efectors que regulen la comunicació. Algunes vies del sistema nerviós
somàtic (SNS) porten la informació als efectors somàtics (els músculs esquelètics). El SNS té una divisió
motora somàtica, i una divisió sensitiva somàtica. El sistema nerviós autònom (SNA) port la informació als
efectors autònoms o viscerals, que són els músculs llisos, el múscul cardíac i les glàndules. Com el seu nom
indica, el SNA és independent del control voluntari. Les vies eferents del SNA poden dividir-se en la divisió
simpàtica (vies que surten de les porcions mitges de la medul·la espinal) i parasimpàtica (amb inici a
l’encèfal o a les porcions baixes de la medul·la espinal i que coordinen les activitats normal del cos en repòs).
El sistema nerviós central, en el que ens basarem al llarg d’aquest text, es desenvolupa a partir de la placa
neural de l’ectoderma, que es transforma en el solc neural i posteriorment en el tub neural. Aquest, es
diferencia finalment en dues estructures, la medul·la espinal i l’encèfal. L’encèfal es troba a la cavitat cranial
rodejat per una càpsula òssia; la medul·la espinal es localitza al conducte vertebral protegida per la columna
vertebral. Ambdues estructures s’envolten de les meninges que tanquen un espai ocupat pel líquid
cefaloraquidi. D’aquesta forma, el SNC està protegit per parets òssies i per l’efecte amortidor del líquid
cefaloraquidi.
1.3 L’encèfal humà
L’evolució de l’encèfal des de formes més primitives es caracteritza per un augment constant en
l’encefalització, és a dir, en la relació entre la mida del cervell i la resta del cos. Actualment s’estima que el
cervell humà conté entre 50 i 100 mil milions (1011) de neurones de les quals aproximadament 10 mil milions
(1010) són cèl·lules piramidals corticals. Aquestes cèl·lules es comuniquen i transmeten senyals a través
d’aproximadament 1000 bilions (1015) de connexions sinàptiques (Murre i Sturdy, 1995).
El pes mitjà de l’encèfal dels éssers humans oscil·la entre els 1.260 grams de pes mig de l’encèfal masculí
mentre que el femení té un pes mitjà de 1.130 grams (Zigmond, Bloom, Landis, Roberts i Squire, 1999). És
al voltant dels 20 anys quan l’encèfal arriba al seu pes definitiu i, al llarg del procés d’envelliment, va veient
disminuït el seu pes de nou tal i com veurem més endavant. Cal tenir present, emperò, que el pes cerebral

no guarda relació amb el grau d’intel·ligència d’una persona. Tot i que el còrtex està format per diverses capes
de cèl·lules, en la majoria de regions sols té uns 3 mm i de mitjana no té més d’entre 1,5 i 4,5 mm d’espessor.
S’ha vist que el pes de l’encèfal no augmenta en la mateixa proporció que la mida del cos, sinó que és
proporcional a 2/3 del pes corporal i depèn, a més, d’un valor constant (el factor d’encefalització) que varia
entre les espècies animals (veure figura 3). Aquesta constant és més gran en animals que han evolucionat
més recentment, i és especialment elevada en els humans.
S'estima que el cervell humà està compost per més de 100 bilions de cèl·lules nervioses, majoritàriament
cèl·lules glials i neurones
Figura 3: Factor d’encefalització

Autor: CC BY-SA

Fent una observació externa de l’encèfal, podem distingir clarament dues zones (veure figura 4):
 Substància blanca: formant la capa interna del cervell i la externa de la medul·la espinal. Està
formada pel conjunt d'axons i beines de mielina de les neurones i conformen l'interior del cervell. A la
substància blanca es troben dispersos els nuclis neuronals de la formació reticular del sistema
nerviós.
 Substància gris: es troba formant la capa externa del cervell i a la interna de la medul·la espinal.
Està formada pel conjunt de cossos cel·lulars i dendrites de les neurones. També se'n troba formant
nuclis a l'interior del cervell.
Figura 4: Substància cerebral

Autor: CC BY-SA
1.2 Estructura encefàlica: hemisferis cerebrals
S'anomena hemisferi cerebral cadascuna de les dues estructures que constitueixen la part més gran de l'
encèfal. Són inversos l'un de l'altre, però no inversament simètrics: són asimètrics, com els dos costats de la
cara de l'individu. Una cissura sagital profunda a la línia mitjana (la cissura interhemisfèrica) els divideix en
hemisferi dret i hemisferi esquerre. En el més profund de la cissura, el cos callós (una comissura formada
per un conglomerat de fibres nervioses blanques), connecta tots dos hemisferis creuant la línia mitjana i
transferint informació d'una banda a l'altra (veure figura 5 i figura 6).

Figura 5: Hemisferis cerebrals Figura 6: Hemisferis cerebrals

Autor: CC BY-SA Autor: CC BY-SA
Les diferències funcionals entre hemisferis són mínimes i només en algunes poques àrees s'han pogut trobar
diferències quant al funcionament i no estan en totes les persones. La part de la diferència de competències
entre els dos hemisferis cerebrals sembla que és exclusiva de l'ésser humà. S'ha dit que els nostres cervells
s'han especialitzat així perquè el llenguatge i la lògica necessiten processos de pensament més ordenats i
sofisticats que els que necessita, per exemple, l'orientació espacial. Les dues meitats del cervell són
complementàries, a la majoria dels adults, els centres de la parla estan situats a la banda esquerra. No
obstant això, al voltant d'un 15% dels esquerrans i un 2% dels que usen preferentment la mà dreta, tenen
centres de parla a les dues parts del cervell. En general, l’hemisferi dret està relacionat amb la part esquerra
del nostre cos i, a l’inrevés, l’hemisferi esquerre amb la part dreta. La informació passa ràpidament d’un
hemisferi a l’altre i, en molts casos són interdependents.
o Hemisferi dret (en persones dretanes): és intuïtiu, il·lògic, espontani, “artístic” i “pràctic”, però és “mut”,
no intervé ni en la parla ni en l’escriptura.
o Hemisferi esquerre (en persones dretanes): racional i simbòlic, i és l’encarregat del llenguatge i de
l’activitat cognoscitiva.
Més informació a
l’apartat 2.5.2

1.3 Estructura encefàlica: cissures
Rep el nom de cissura qualsevol depressió o plec profund a l'escorça cerebral, que abasta tot el gruix de la
paret del cervell. Les cissures ens permeten diferenciar entre les diferents àrees anatòmiques encefàliques.
Les principals cissures es presenten a les figures 7 i 8.
Cissura de Roland o Cissura central
Cissura de Silvi o Cissura lateral

Cissura parieto-occipital
Figura 7: Tall sagital/vista lateral: cissures cerebrals

Autor: JSM
Cissura interhemisfèrica
Destaquen, d’entre totes les cissures, les següents:
 La cissura interhemisfèrica: divideix longitudinalment el cervell en

dos hemisferis cerebrals (el dret i l'esquerre) units entre si pel cos
callós. També és conegut com a "solc longitudinal superior" o "fissura
longitudinal cerebral".
 La cissura de Roland o cissura central: separa el lòbul fontal del
lòbul parietal. Comença a la cissura interhemisfèrica, una mica darrere
del seu punt mitjà i corre sinuosament cap a la part baixa, acabant a la
proximitat de la cissura lateral.
 La cissura de Silvi o cissura lateral: A la part inferior la cissura de
Silvio separa el lòbul frontal i el lòbul temporal i a la part superior el Figura 8: Vista superior: cissures cerebrals
Autor: JSM
lòbul parietal del temporal. És present en ambdós hemisferis cerebrals,
però és més llarga a l'hemisferi esquerre. La cissura de Silvio és una de les primeres que es
desenvolupen al cervell, apareixent al fetus humà al voltant de la catorzena setmana de gestació.
 La cissura parieto-occipital: marca el límit entre els lòbuls parietal i occipital. Només es pot veure una
petita part a la superfície lateral de l'hemisferi, la seva part principal és a la superfície medial.

1.3 Estructura encefàlica: àrees funcionals
L’encèfal processa la informació sensorial, controla i coordina el moviment, el comportament i les funcions
corporals homeostàtiques, com els batecs del cor, la pressió sanguínia, el balanç de fluids i
temperatura corporal. El cervell és responsable de la cognició, les emocions, la creativitat, la memòria
i l'aprenentatge.
A la següent figura (veure figura 9) es presenta un resum de l’activitat funcional encefàlica que es detallarà al
llarg del següent apartat:
Figura 9: Àrees funcionals del cervell i l’encèfal

Autor: CC BY-SA

1.4 Estructura encefàlica: lòbuls cerebrals
Cada hemisferi es divideix en quatre lòbuls (frontal, occipital, temporal i parietal), separats l'un de l'altre per
tres cissures (de Silvi, de Roland i perpendicular externa). A més, al fons de la cissura de Silvi hi ha el lòbul
de l'ínsula. Ambdós hemisferis cerebrals cobreixen la resta d’estructures de manera que sols es poden
reconèixer el cerebel i el tronc encefàlic. El pol anterior dels hemisferis es denomina pol frontal, mentre que
el posterior es denomina pol occipital. Els hemisferis es subdivideixen en diferents lòbuls (figura 10): el lòbul
frontal -blau-, separat del parietal -groc- pel solc central; el lòbul occipital -vermell- i el lòbul temporal -verd.
El solc central separa el gir precentral (regió motora voluntària) del gir postcentral (regió sensitiva). Ambdós
s’uneixen a la regió central; la cissura lateral de Silvi separa el lòbul temporal del frontal i el parietal. El lòbul
occipital queda emmarcat pel solc parietooccipital en la superfície dorsal del cervell i per l’osca preoccipital
en la seva cara ventrolateral. Els hemisferis esquerre i dret queden separats per la cissura interhemisfèrica
que discorre des de l’extrem rostral fins al caudal del prosencèfal.
Les connexions entre els hemisferis es donen a través

dels axons que discorren a través del cos callós que
és la comissura més gran de la matèria blanca. Els
primers anatomistes creien que el cos callós era la
base dura sobre la que se sustentaven els hemisferis i
que evitaven el seu col·lapse sobre les estructures
inferiors. D’aquí també la seva etimologia llatina corpus
callosum o ‘‘cos dur’’. El cos callós té una funció molt
important en relació a la integració de funcions
d’ambdós hemisferis.
Figura 10: Hemisferis cerebrals.

Autor: CC BY-SA 2.1

1.4.1 Lòbuls temporals
Els lòbuls temporals (LT) es localitzen a l’altura dels pavellons auditius. Anatòmicament es situen per sota
la cissura de Silvi, davant del lòbul occipital i per sota dels lòbuls frontals i parietals. Presenta tres solcs
longitudinals, els solcs temporals superior i mig, visibles des de la cara externa, i el solc temporal inferior, a
la cara basal, que limiten les circumvolucions temporals superior (on s’ubica l’àrea auditiva primària), mitja i
inferior, així com la circumvolució occipitotemporal que limita internament amb la cissura colateral. L’àrea
auditiva s’ubica a la la part de la circumvolució temporal superior que s’endinsa a la profunditat de la cissura
de Silvi, on s’ubiquen les circumvolucions transversals de Heschl i el planum temporale (Puelles López,
Martínez Pérez i Martínez de la Torre, 2008).
Figura 11: Lòbuls temporals

Autor: Javier Tirapu-Ustarróz
Els lòbuls temporals comprenen l’àrea auditiva primària i l’àrea d’associació auditiva, incloent l’àrea de
Wernicke. La regió temporal comprèn, per tant, les àrees d’associació secundària on es dóna la relació
associativa entre els estímuls auditius i la informació provinent d’altres sistemes sensorials coneguda com a
funció semàntica. La organització dels lòbuls temporals és molt complexa ja que també es relacionen amb el
sistema visual.
Els lòbuls temporals també tenen un rol molt important en la memòria tant en aspectes generals com
específics. El lòbul temporal medial inclou les estructures bàsiques per a la memòria declarativa; una
estructura important ubicada als lòbuls temorals és l’hipocamp, responsable de l'emmagatzemament mnèsic,
i el processament de la informació gràcies també a la seva connexió amb els lòbuls frontals.
És important destacar l’àrea sensitiva del llenguatge de Wernicke, ubicada també al lòbul temporal; es
localitza a l’hemisferi dominant (l’esquerre en persones dretanes), concretament a la circumvolució temporal
superior, amb extensió al voltant de l’extrem posterior del solc lateral a la regió parietal. Està connectada amb
l’àrea de Broca per un conjunt de fibres denominat fascicle arquejat. També es troba estretament lligada amb
l’escorça visual (al lòbul occipital) i l’escorça auditiva (a la circumvolució temporal superior). La seva principal
funció és la comprensió del llenguatge tant a nivell escrit com parlat, així com la capacitat lectora, de
comprensió i d’expressió en veu alta de material divers.

1.4.2 Lòbuls occipitals
Els lòbuls occipitals (LO) estan ubicats a les zones més posteriors dels hemisferis cerebrals (veure figura
12). Els lòbuls occipitals no estan definits per cap estructura interna que els delimiti, sinó més aviat pels ossos
cranials i per la cisura parieto-occipital. Per tant, el lòbul occipital es defineix com la part de còrtex cerebral
que està a sota de l'os occipital. Presenta dos solcs, l'occipital superior (on s’ubica l’àrea visual secundària) i
l'inferior (on s’ubica l’àrea visual primària). S'encarrega de coordinar els estímuls visuals.
Els lòbuls occipitals són els encarregats de regular funcions tant importants com l’elaboració de pensaments
i emocions, la interpretació d’imatges o reconeixement de sorolls, de la visió, el reconeixement espacial o la
discriminació de colors o de moviments. D’entre totes les funcions, destaca la funció visual doncs el lòbul
occipital comprèn el còrtex visual.
Figura 12: Lòbuls occipitals

1.4.3 Lòbuls parietals
Els lòbuls parietals (LP) són els quatre lòbuls principals de l'escorça cerebral. Se situen sobre el lòbul
temporal, darrere del lòbul frontal i del solc central (veure figura 12). El limiten la cissura de Silvi, que el
separa del lòbul temporal; la cissura de Roland, que el separa del lòbul frontal; i la cissura parieto-occipital,
que el separa del lòbul occipital.La unió dels lòbuls parietal, occipital i temporal forma l'àrea d'associació
parieto-occipito-temporal. Aquesta àrea d'associació es troba a la part posterior de la cissura de Silvi (veure
figura 13). Aquí és on els impulsos de la pell, com ara calor, fred, dolor i el tacte, s'interpreten.

Figura 13: Lòbuls parietals

Autor: JSM
La funció principal del LT és rebre i integrar la informació dels estímuls sensorials de diverses modalitats.
Entre aquestes trobem el sentit espacial, la propiocepció i la corrent dorsal del sistema visual. La informació
sensorial del tacte, la temperatura i el dolor es transmet a través del tàlem fins al lòbul parietal. Algunes de
les altres funcions importants del lòbul parietal són el processament del llenguatge (sobretot s'activa davant
estímuls visuals), el càlcul numèric i la manipulació senzilla d'objectes. Altres funcions rellevants són:
 La comprensió del llenguatge
 La memòria de treball
 L'execució de tasques duals
 La percepció i el reconeixement d'estímuls tàctils (pressió, temperatura i dolor)
 El processament de la informació simbòlica i analítica
 La manipulació d'objectes
Certes funcions estan controlades en major grau per un dels hemisferis parietals, generalment l'esquerre,
considerat l'hemisferi parietal dominant. Les zones parietals de l'hemisferi esquerre tracten la sensibilitat tàctil
fina, la precisió de postures, l'articulació del llenguatge d'acord amb el punt i mode d'articulació.
Al lòbul parietal trobem (veure figura 13) l'escorça somatosensorial, concretament al gir postcentral,
encarregada de processar informació propioceptiva, interoceptiva i exteroceptiva. L'àrea somatosensorial
primària es troba al lòbul parietal. Aquesta àrea processa informació sensorial del cos i de la cara. S'encarrega
de processar la informació sensorial de la pell, els músculs i les articulacions, és a dir, la propiocepció, la
interocepció i la exterocepció.
És important destacar l'àrea d'associació parieto-occipito-temporal la qual està implicada en diverses funcions
cognitives superiors com el llenguatge, el reconeixement viso-espacial, l'escriptura, la lectura, el càlcul
matemàtic, l'atenció focalitzada, la memòria musical, el reconeixement d'objectes i cares i altres aspectes
complexes.

1.4.4 Lòbuls frontals
Els lòbuls frontals (LF) han sigut els últims en el procés de desenvolupament del sistema nerviós humà. En
els éssers humans representen 1/3 del total de la massa dels hemisferis cerebrals. En el cas dels éssers
humans és una part molt desenvolupada, d'una mida relativament superior a la dels altres animals i es troba
per davant dels lòbuls parietals. Filogenèticament és el més tardà i això vol dir que només està desenvolupada
en els animals més complexes, en especial els homínids. En la superfície lateral del cervell humà, el solc
central separa el lòbul frontal del lòbul parietal i el solc lateral separa el lòbul frontal del lòbul temporal
El lòbul frontal es pot dividir en diferents regions, que són principalment de dos tipus: les del còrtex i les dels
girs:
Figura 14: Lòbuls frontals.


Còrtex
 Còrtex primari motor (gir precentral gyrus, Girs
M1)  Gir superior frontal
 Còrtex suplementari motor  Gir medial frontal
 Còrtex premotor  Gir inferior frontal
 Còrtex prefrontal
El lòbul frontal té un rol important en la planificació i l’execució dels moviments (com veurem més endavant).
En aquest sentit, té dues divisions que cal remarcar:
 Còrtex motor o àrea motora (primària): comença a les profunditats del solc central fins a la part
anterior de l’encèfal. El còrtex motor primari (M1) i inclou la part anterior del solc central i gran part
del gir precentral. L’estimulació d’aquesta àrea produeix moviments aïllats del costat oposat del cos i
la contracció de grups musculars vinculats amb l’execució de moviments específics
o Còrtex premotor o àrea motora secundària: a la superfície lateral de l’hemisferi,
concretament a la part anterior de la cirunvolució precentral i la part posterior de les
circumvolucions frontals superior, mitja i inferior. Té un gran nombre d’aferències de l’escorça
sensitiva, el tàlem i els ganglis basals. La seva principal funció és l’emmagatzematge dels
programes d’activitats motora resultats de l’experiència.
o Còrtex motor suplementari: situat dorsalment a l’àrea premotora, s’estén per la superfície
medial de l’hemisferi. L’estimulació d’aquesta zona produeix moviments dels membres
contralaterals però requereix d’una estimulació més forta que la de l’àrea motora primària.
 Còrtex prefrontal: es troba per davant de l’àrea precentral i inclou la major part de la circumvolució
frontal superior, mitja i inferior, les circumvolucions orbitals i la porció anterior de la circumvolució
cingular. Es troba altament interconnectada amb altres àrees corticals, el tàlem, l’hipotàlem i l’estriat.
Està estretament relacionada amb la personalitat individual i pren part en aspectes complexes de
planificació i execució del comportament i en tasques que requereixen la integració de la informació
al llarg del temps. Habitualment, es divideix en tres àrees de referència habitual:
 L’escorça prefrontal dorsolateral està relacionada amb el processament d’informació “en línia”,
com ara la integració de diferents dimensions de la cognició i la conducta. Com a tal, s'ha trobat
que aquesta àrea s'associa a la fluïdesa verbal i visual, la flexibilitat cognitiva, la planificació, la
inhibició de la resposta, la memòria de treball, les habilitats organitzatives, el raonament, la
resolució de problemes i el pensament abstracte.
 El còrtex cingulat anterior està implicat en impulsos emocionals, experiència i integració. Les
funcions cognitives associades inclouen la inhibició de respostes inapropiades, la presa de
decisions i conductes motivades. Les lesions en aquesta àrea poden conduir a estats apagats
com apatia, abúlia o mutisme acinètic, poques ganes per dur a terme necessitats bàsiques com
menjar o beure, i també desinterès per activitats socials o professionals i pel sexe.
 L’escorça orbitofrontal té un paper fonamental en el control d’impulsos, el manteniment del
conjunt, la vigilància de la conducta en curs i els comportaments socialment adequats. L’escorça
orbitofrontal també juga un paper en representar el valor de les recompenses basades en estímuls
sensorials i en l’avaluació d’experiències emocionals subjectives. Les lesions poden provocar
desinhibició, impulsivitat, esclats agressius, promiscuïtat sexual i conductes antisocials
Versió 3
Les funcions dels lòbuls frontals es relacionen amb l'atenció, la memòria a llarg termini i la capacitat de
planificar la pròpia acció mitjançant l'elecció i l'establiment d'objectius (veure taula 1). També és responsable
del mecanisme que permet comparar fets o cossos i arribar a conclusions sobre semblances i diferències
entre ells. Globalment, les funcions del lòbul frontal impliquen: l'habilitat de preveure conseqüències que seran
el resultat de les accions actuals, la distinció entre bones i males accions (o entre bones i millors), evitar o
inhibir respostes no acceptables socialment i la determinació de similituds i diferències entre coses o
esdeveniments.
El lòbul frontal té una actuació decisiva pel que fa a la retenció d'informació, en la memòria a llarg termini,
que no estigui relacionada amb la realització d'una tasca. Generalment es tracta de records associats amb
emocions derivats d'entrades de dades (inputs) procedents del sistema límbic. El lòbul frontal modifica
aquestes emocions perquè encaixin amb les normes generals d'acceptabilitat social.
Taula 1. Resum de les principals funcions atribuïdes als lòbuls frontals
Principals funcions atribuïdes als LF Referències clàssiques
Pensament abstracte La principal qüestió sembla referir-se a si el dany cerebral provoca canvis Goldstein, 1936a, 1936b,
qualitatius vs. quantitatius en el que anomenaríem processos abstractes 1939a, 1939b, 1943, 1944.
de pensament i, en cas afirmatiu, si aquests són exclusius de la Hanfrnann et al., 1944
participació del lòbul frontal (Walsh i Darby, 2002) Zangwill, 1966
Luria, 1973b
Planificació i resolució El pensament és una forma de resolució de problemes que implica la Halstead, 1947
correlació i la integració d’esdeveniments crítics en el temps i l’espai
de problemes
(Halstead, 1947)
Habilitats Osterrieth, 1944

visuoconstructives
Resolució de problemes Christensen, 1975

aritmètics
Rigidesa i inflexibilitat Descrita com la manca de capacitat a l’hora d’obtenir solució als Weigl, 1941
problemes presentats. És un concepte multidimensional i amb diverses Rolls et al., 1994
mental i cognitiva
definicions: Appelbaum, 1960
Baer, 1964
- La dificultat amb la que els hàbits establerts es poden canviar en Cattell et al., 1954
presència de noves demandes (Cattell i Tiner, 1949) Chown, 1959
- La impossibilitat de modificar les condicions establertes quan Fischer, 1949
l’entorn així ho demana (Rokeach, 1948) Schaie, 1958
- Resistència al pas d’antigues a noves concepcions (Buss, 1952)
- Adhesió a una forma d’actuar o de respondre de manera
inadequada (Goldstein, 1943)
- Manca de variabilitat en les respostes (Werner, 1946)
Repetició Christensen, 1975

Lhermitte et al., 1972
Luria, 1966
Fluència verbal Benton, 1968

Milner, 1964
Cerca visual i anàlisis de Chedru et al., 1993

Teuber et al., 1949
material complex

1.3.5 Lòbul límbic

El sistema límbic és un sistema format per diverses estructures cerebrals que gestionen respostes
fisiològiques enfront estímuls emocionals. Està estretament lligat amb l’emoció, la conducta, la motivació o la
memòria entre d’altres (A.D.A.M, 2005).
El sistema límbic inclou diverses estructures tant corticals com subcorticals. Tot i que en aquest espai estàvem
fent referència només a les àrees corticals per fer una descripció anatòmica acurada de la topografia cerebral,
en aquest punt ens aturarem un moment per fer una breu descripció del sistema límbic abans de passar al
lòbul límbic en concret.
Figura 15: Sistema límbic

Autor: web
Les estructures que són o han estat considerades part del sistema límbic són (Stanford University, 2003):
Hipocamp i estructures associades:

 Hipocamp té un rol molt importat associat a la consolidació de la memòria a llarg termini, formació
de nous records tant episòdics com autobiogràfics (Squire i Schacter, 2002). També té una important
funció relacionada amb la orientació i la memòria espacial (Rolls i Xiang, 2006).
 Amígdala: conjunt de nuclis de neurones que tenen un paper principal en el processament i
emmagatzematge de reaccions emocionals (Eichenbaum, 2003). Envia projeccions principalment a
l’hipotàlem (encarregat de l’activació del sistema nerviós autònom), els nuclis reticulars (relacionats
amb els reflexes de vigilància), els nuclis dels nervis trigèmin i facial, l’àrea tegmental ventral, el locus
coeruleus i el núcli tegmental laterodorsal (per a l’activació de neurotransmissors de dopamina,
noradrenalina i adrenalina) (Eighenbaum, 2003).

 Fòrnix: participa en la unió de tots els elements del sistema límbic ubicats a l’hemisferi dret amb els
de l’hemisferi esquerre connectant àrees corticals anteriors amb les àrees corticals posteriors
contralateralment (Crossmann i Neary, 2007).
 Cossos mamil·lars: són els encarregats de rebre els impulsos nerviosos procedents de l’amígdala i
l’hipocamp i reenviar-los cap al tàlem a través del tracte mamilo-talàmic (Squire i Schacter).
 Nucli septal (septo, en castellà): també dit àrea olfactòria medial, rep aferències des d’una gran
varietat d’estructures: del bulb olfactori, de l’hipocamp (a través del fòrnix), de l’amígdala (a través de
l’estria terminal) i també de l’escorça prefrontal. Així doncs, és un centre bàsic d’associació entre el
rinencèfal, l’hipotàlem i l’epitàlem. Els nuclis septals envien les seves eferències cap a l’hipotàlem i
l’epitàlem. Entre les seves funcions destaca la regulació del nivell emocional i d’alerta, així com el
manteniment de l’organisme en un estat estable de quietud a l’espera de respondre als estímuls
(Joseph, 1996).
Cal diferenciar el sistema límbic del lòbul límbic. El lòbul límbic és una regió cortical en forma d’arc a la
superfície cerebral d’ambdós hemisferis integrant parts dels lòbuls frontals, parietals i temporals. El terme és
ambigu ja que diversos autors hi inclouen el gir paraterminal, l’àrea subcallosa, el gir cingulat, el gir
parahipocampal, el gir dentat, l’hipocamp i el subículum (Fix, 2008) mentre que d’altres hi inclouen el solc
cingulat, el gir cingulat, el gir dentat, el gir i el solc parahipocampal, el solc fimbrodentat, la fímbria de
l’hipocamp, el solc colateral, deixant de banda l’hipocamp (Terminologia Anatomica, 1998; Puelles, Martínez
i Martínez de la Torre, 2008).
1.3.6 Lòbul de la ínsula
El lòbul de la ínsula, o ínsula de Reil, es troba ubicat a la profunditat de la cissura de Silvi. No és visible
lateralment degut a que les circumvolucions frontal inferior, parietal inferior i temporal superior es perllonguen
sobre la ínsula formant els operculs superior (frontal i parietal) i inferior (temporal).
L’escorça de la ínsula es relaciona amb les

propiocepcions viscerals, la capacitat homeostàtica
(Craig, 2002), el sistema immunitari (Ramírez-Amaya,
et al., 1996), l’experiència subjectiva emocional i la
seva representació corporal (Critchley, 2005).
Funcionalment es relaciona la ínsula amb el
processament de la informació convergent per a produir
un context emocionalment rellevant en l’experiència
sensorial (Kolb, i Wishaw, 2006). Més concretament, la
part anterior de la ínsula s´ha relacionat amb l’olfacte, el
gust, el sistema nerviós autònom i la funció límbica i la
part posterior amb funcions somàtiques motores (Fink,
Frackowiak, Pietrzyk i Passingham, 1997).
Figura 16: Lòbul de la ínsula

Autor: web

2. Les funcions cognitives

Per entendre el procés de desenvolupament cognitiu, cal entendre la cognició, és a dir, el procés que permet
adquirir coneixements, és a dir, el procés que permet pensar i entendre a més d’altres coses.El
desenvolupament sensorial i el motor es troben estretament lligats al desenvolupament cognitiu, atès que per
poder adquirir coneixements cal primer rebre informació a través d’alguna via sensorial, fet que es veu facilitat
si el desenvolupament motor és bo. D’aquesta manera, l’aprenentatge passa a ser entès com un procés en
el qual els éssers humans es desenvolupen d’una manera integral i global, i no pas per parts.
Les habilitats cognitives, també anomenades funcions cognitives, habilitats cognoscitives o capacitats
cognitives, són habilitats basades en el cervell necessàries per a l’adquisició de coneixement, la manipulació
d’informació i el raonament. Tenen més a veure amb els mecanismes de com les persones aprenen, recorden,
resolen problemes i presten atenció, en comptes dels coneixements reals. Hi ha dos tipus de funcions
cognitives: les funcions cognitives bàsiques, és a dir, l’atenció, la memòria i la percepció; i les funcions
cognitives superiors com el pensament, el llenguatge i el funcionament executiu, funcions que tot seguit,
s’examinaran amb més deteniment.
2.1. La percepció
La percepció és la manera d’interpretar i entendre la

informació que rebem dels sentits
La percepció, dins del sistema general de processament de la informació o sistema cognitiu, ha estat definida
com el procés d'extracció activa d'informació i d'elaboració de representacions. La percepció és un suport
bàsic de tots els processos cognitius superiors com són la memòria, l'aprenentatge, el raonament, el
pensament... D'aquesta manera la percepció permet rebre un estímul el qual és processat per una memòria
(psicologia) memòria sensorial, enviat a una memòria a curt termini que pot ser enviada o retornada a una de
llarg termini però que, sigui com sigui, produeix una resposta externa a l'estímul originari.
La percepció implica captar la informació a través dels sentits i després processar-la a fi de donar-li un
significat. En aquest procés intervenen tres aspectes que van estretament associats i no poden donar-se de
manera separada:
 L’aspecte sensorial: el primer contacte que tenim amb el món exterior són els sentits. Primer, la
sensació constitueix la fase inicial de la recepció de la informació i es produeix quan l’òrgan sensorial
(receptor) és estimulat per una energia física (llum, calor, olor…). L’òrgan capta les sensacions i les
transforma en impulsos nerviosos, que després envia mitjançant les connexions sinàptiques del
sistema nerviós al cervell.
 L’aspecte afectiu: fa referència a les experiències que hem tingut.
 L’aspecte simbòlic: el significat que adquireixen els objectes quan els percebem.
La percepció no és un procés aleatori, sinó que implica, al contrari, un processament dels estímuls que són
rebuts i identificats pels òrgans sensorials, els quals envien tot seguit la informació que al cervell perquè sigui
interpretada.

La psicologia de la Gestalt és un corrent de pensament dins de la psicologia moderna, sorgida a Alemanya a

principis del segle XX, i els seus exponents més reconeguts han estat els teòrics Max Wertheimer, Wolfgang
Köhler, Kurt Koffka i Kurt Lewin. Aquesta psicologia conté algunes lleis i normes que poden resultar útils a
l'hora d'entendre la percepció. Algunes normes que han sigut acumulades per la Gestalt són:
2.1.1 Desenvolupament de la percepció
A través de la percepció l’ésser humà és conscient d’allò que passa en el món exterior i dóna un significat als
estímuls que li arriben. Però el món perceptiu de l’infant no és com el món perceptiu de l’adult. El cervell
desenvolupa des del naixement determinades capacitats perceptives importants i les limitacions que té en el
processament de la informació, les va superant mitjançant l’exercici i l’estimulació dels sentits.
Un nadó només pot reaccionar al so i, conforme l’infant va evolucionant i es familiaritza amb sons específics
aprèn a discriminar fins i tot els sons més complexos que són els del llenguatge. El psicòleg R. Frantz va
demostrar que els infants tenen preferències visuals. Quan se’ls ensenyava una cara esquemàtica amb els
elements ben organitzats, aquesta figura retenia l’atenció visual dels infants més temps que una els elements
de la qual estiguessin desorganitzats. El fet que el nen petit prefereixi determinats estímuls visuals no significa
que els reconegui, però és un primer pas per arribar a conèixer-los. En néixer, l’infant té una capacitat
perceptiva general, que anirà fent-se més específica a mesura que vagi creixent i tingui experiències
significatives. Aquesta predisposició de l’infant petit a mirar certes coses, li permet construir i, més tard,
identificar, la realitat.
El desenvolupament de la percepció està, sobretot, lligat a la maduració nerviosa (sensorial i motriu) i al

creixement corporal. Per exemple, quan neix el nen la zona perifèrica de la retina té un grau de maduració
superior a la central (fòvea); en els primers mesos, en la retina, hi ha migracions cel·lulars. Tot això és sinònim
d'agudesa visual. A més a més, la maduració intensiva del cervell no pot fer menys que un paper important
en la major eficiència de la percepció. Un altre paràmetre que té incidència en el desenvolupament perceptiu
és el simple creixement del cap: com que augmenta progressivament la distància entre les orelles i
l'interocular, el sistema nerviós no pot aplicar un mecanisme fix per a localitzar els fenòmens; haurà de tenir
un procediment flexible, un sistema de computació que es reajusta a si mateix. En una paraula, els fenòmens
de maduració tenen incidència en el desenvolupament perceptiu.
Ara bé, atès que la percepció es desenvolupa, quins són els estadis primordials?, quin "equipatge perceptiu"
porta el nen quan neix? Tots els investigadors, quan tracten aquest tema, comencen indefectiblement dient
que el nen no és un organisme sotmès a un caos sensorial (recordeu l'aforisme de William James). La
percepció auditiva dels fetus és precoç i recull particularment vocalitzacions humanes i sons rítmics. La
percepció visual dels nadons és més rudimentària que l'auditiva, però té petites manifestacions ja des del
moment de néixer, com mostra la prova de Brazelton. En els moments d'atenció, els nens segueixen amb els
ulls l'entorn proper i es detenen particularment en les vores dels objectes i en els punts de contrast. Un altre
domini perceptiu que quan es neix es té més desenvolupat que l'auditiu i el visual és el cinestèsic, com ja s'ha
vist en les experiències de contacte pell a pell entre la mare i el nounat (Winberg i De Château). El fet d'establir
la llista de les reaccions perceptives neonatals no és suficient; hauríem de disposar d'una teoria que
n'expliqués les característiques i com, a partir d'aquí, s'estableix un model de desenvolupament. No hi ha una
teoria que comprengui tot el camp perceptiu encara que les neurociències treballen intensament en aquesta
direcció.

2.1.2 Desenvolupament de la percepció visual
El nadó arruga les parpelles quan canvia la llum en l’habitació. Es pot fitxar en un punt lluminós, però
únicament veu una imatge borrosa. Quan fitxa la vista en un punt, a vegades pot presentar estrabisme, ja
que no té una bona coordinació dels músculs oculars. Mira atentament la cara de la mare, però no arribarà a
diferenciar-la fins als tres mesos. Si se li apropa un objecte a la cara, aparta el cap, fet que indica que s’adona
de les distàncies.
El bebè al primer mes, mira els objectes que estan al seu voltant i es troben dins del seu camp visual com,
per exemple, quan es fa repicar una campana a prop d’ell. La mirada del bebè no expressa res. Fitxa la vista
en un objecte que té a la vora i el segueix fins a 90 graus. L’atrau la llum i dirigeix la mirada cap a on està la
zona il·luminada, però l’excés de llum i de color l’excita. El bebè se sent atret per la cara de la seva mare, la
mira i somriu mentre mama o li parla. Però no és la cara de la mare la que causa el somriure, sinó la forma
de la cara, ja que qualsevol careta (màscara) de cartolina que se li posi al davant el fa somriure.
El bebè de dos mesos fitxa la mirada. Va establint la convergència binocular, és a dir, enfoca els dos ulls
cap el mateix objecte. S’acomoda a la distància dels objectes i els pot seguir si són grans i es desplacen a
prop d’ell, malgrat que, en aquesta edat, prefereix el moviment de les persones. Si se’l posa al llit d’esquena,
pot seguir un objecte 180 graus (d’un costat a l’altre). Manté l’atenció més temps en els colors vius, la llum i
els objectes que estan en moviment i tenen contorns ben definits.
El bebè de tres mesos pot desplaçar la mirada d’un objecte a un altre. Davant d’un objecte que es mou, gira
el cap completament. Li agrada mirar i moure’s. Descobreix el cos, les seves mans i les mira molts cops.
S’interessa per coses i joguines que té a prop d’ell, però també mostra interès per les que són lluny.
A partir dels quatre mesos l’infant petit fa notables progressos en el reconeixement de la figura humana i la
seva capacitat visual s’aproxima a la d’un adult. Veu objectes a distàncies variables i percep els detalls petits,
és a dir, queda establerta la constància de la forma i la constància de la grandària. Els objectes apareixen
estables amb independència de la distància a què es trobin.
2.1.3 Desenvolupament de la percepció auditiva
El nadó és molt sensible a la intensitat dels sons –ho era ja abans de néixer–, davant de sorolls forts s’excita
i sobresalta i al contrari, la musica suau, fluixeta, i la veu de la mare, el tranquil·litzen. Percep sons, però no
els localitza ni gira el cap per buscar-los; per això resulta difícil saber quan atén realment els sons.
En el primer mes, el nadó ja hi sent bé, però encara no pot localitzar d’on prové el so. En el segon mes, el
bebè localitza la font del so i comença a interessar-se per determinats sons. Fa discriminacions tan fines com

diferenciar ma de na, ba de pa i ga. En el tercer mes el bebè es gira ja cap on es troba la font del so, això
indica que localitza el soroll. Comença a diferenciar la veu humana d’altres sons i mostra preferència per ella;
aquest fet li permetrà, més endavant, parar atenció als sons del llenguatge i imitar-los. En el quart mes la
percepció auditiva de l’infant petit ha adquirit una agudesa i una maduresa adultes i ja arriba a identificar els
sons familiars i per tant ara ja pot localitzar la direcció exacta del so. Durant el cinquè mes, l’infant es fixa en
la persona que parla. Comença a distingir el to de la veu i és sensible a la música. A partir d’aquest moment
l’audició de l’infant discrimina els tons i les inflexions de la veu.
2.1.4 Desenvolupament de les percepcions olfactiva i gustativa
La investigació sobre la percepció olfactiva i gustativa és molt escassa en comparació amb la visual i auditiva.
El que es coneix del desenvolupament en els primers anys de vida no va més enllà d'unes idees generals.
Quan a l'olfacte, en principi s'accepta que l'ésser humà fa un paper discriminatori (adaptatiu) bastant menys
important que en els nostres avantpassats animals. De fet, les àrees del cervell humà interessades en
l'olfacte, tot i que estan situades en les zones més primitives del cervell (paleocòrtex), estan relativament
menys desenvolupades que en la resta de mamífers. S'ha demostrat que els nens petits detecten molt
precoçment determinades olors que se'ls exposen en proves experimentals; són igualment capaços de
discriminar de manera fina unes olors d'unes altres; s'habituen i es deshabituen a les olors. Sembla també
que els nens són particularment més sensibles a les olors que els adults. En el transcurs del
desenvolupament, l'olfacte i també el gust són ràpidament investits de significació cultural, és a dir, el que en
un principi són pures reaccions fisiològiques d'acceptació/rebuig s'impregnen de coloració afectiva i es
converteixen en agradable / desagradable. Encara que algunes olors irritants o molt penetrants són
universalment objecte de rebuig, la gamma olfactivament agradable / desagradable té molt elements apresos.
Per exemple, els nens no senten repugnància davant l'olor dels excrements. Per tant, gran part del
desenvolupament olfactiu i gustatiu s'hauria d'estudiar dins el procés de socialització.
El sentit del gust és a la cavitat bucal, particularment a la llengua, on hi ha les papil·les gustatives. El gust
es construeix d'acord amb quatre gustos bàsics: salat, dolç, àcid i amarg. Ja des de la fase neonatal, els nens
reaccionen discriminativament a cada un d'aquests sabors i, el que és més interessant, ho fan amb mímiques
diferents (reflex gustatiu facial). La discriminació de papil·les és molt més àmplia en els nens petits que en
els adults; en els petits entapissen gran part del paladar i de les parets bucals. A poc a poc, hi ha una regressió
d'aquestes i cap als sis anys la distribució ja és pràcticament la dels adults. Malgrat el poc interès investigador
pel desenvolupament de les percepcions gustatives, és patent que el desenvolupament del gust està
summament interpenetrat amb el desenvolupament general infantil. La raó és que el gust és la clau en
l'alimentació i aquesta és un assumpte primordial en els nens: tant pel que fa a la seva qualitat i adequació
dietètica com pel fet que al voltant del menjar es crea una manera de relació molt especial de les criatures
amb els seus pares. Els pares són molt sensibles a les ganyotes dels nadons quan ingereixen i les tradueixen
ràpidament a les expressions "li agrada / no li agrada"; aviat els nens fan servir aquestes formes facials com
a signes d'acceptació / rebuig del menjar (o d'altres experiències), i així regulen la interacció comunicativa.
Per una altra banda, la percepció del gust és la que més s'impregna de coloració emocional i potser és per
això que els pares, intuïtivament, converteixen el fet fisiològic de l'alimentació (donar el pit al nadó, el biberó,
les farinetes, etc.) en un acte de relació afectiva. Això ho hem vist a propòsit dels "torns de xuclades" dels
quals parlava Kaye, però és evident per a tot aquell que contempla l'escena d'una mare donant de menjar al
fill o filla (o intentant-ho fer): hi ha conversa, joc, persuasió, complaença, etc. En una paraula, al voltant del
menjar i de la percepció gustativa s'edifica probablement un gran planell de la vida emocional dels nens.

2.2 L’atenció
L’atenció és un procés cognitiu que permet seleccionar la informació i
processar només algunes dades de totes les estimulacions sensorials que
es reben.
La primera condició que ha de complir qualsevol activitat de coneixement i d’aprenentatge per poder realitzar-
la és l’atenció. Cadascú ha de posar atenció en allò que fa i ningú la pot posar per nosaltres. Sense atenció
no és possible tenir consciència que les coses són d’una forma determinada o són en un lloc concret. Quan
es fa una activitat (mental, de manipulació, visual…), l’atenció se centra només en alguns aspectes i es deixen
de banda els altres. Se selecciona part de la informació que ens envolta i, de fet, si no fos així, els nostres
receptors sensorials no podrien gestionar tantes dades.
Per tant, podem definir l’atenció com l'atenció és el procés conductual i cognitiu de concentració selectiva en
un aspecte discret de la informació, ja sigui considerada subjectiva o objectiva, mentre ignoren altres aspectes
perceptibles. Així doncs, l’atenció com a procés ens permet seleccionar la informació i processar només
algunes dades de tots els estímuls que es reben.
En termes subjectius es pot dir que posar atenció és concentrar la percepció en un o més estímuls del nostre
ambient. En termes objectius es pot dir que atendre és una resposta en la qual els receptors sensorials i els
músculs en general es disposen de manera que l’organisme pot percebre un estímul de manera més
particular.
En l’atenció intervenen una sèrie de factors generals i individuals. Entre els de caràcter general cal destacar:
 La intensitat de l’estímul: com més intensitat de l’estímul, més capacitat d’atenció. Els infants paren
més atenció a un quadre que té colors vius que a un quadre de tonalitats negres o grises.
 La novetat de l’estímul: desperta més l’atenció un estímul nou que un de ja conegut i que veiem de
forma constant.
 La situació espacial de l’estímul i la seva proximitat: si l’estímul està a l’alçada dels ulls hi parem
més atenció que si es troba a un costat i molt lluny. Si s’atura un estímul continuat o intermitent però
amb un ritme regular (els llums dels anuncis publicitaris que hi ha al carrer.
 L’estímul previst, que s’espera. Per exemple, quan quedem amb un amic en una estació
d’autobusos, malgrat que hi ha molta gent, el trobarem aviat perquè esperem veure’l.
 El significat de l’objecte. Ens costa menys posar atenció en allò que comprenem i és significatiu per
a nosaltres que en les coses que són ambigües i incoherents.
Entre els factors de caràcter individual que intervenen en l’atenció s’ha d’esmentar:
 El poder d’inhibir o facilitar que l’atenció es mobilitzi amb l’estat d’ànim. Quan una cosa ens
interessa, es desvetlla l’atenció i es mobilitza. L’interès es desvetlla segons les qualitats de l’objecte i
els interessos de la persona.
 Les necessitats fisiològiques, com són la gana, la son…
Hi ha dos tipus d’atenció, en funció del grau d’implicació de la persona: l’atenció involuntària i l’atenció
voluntària.

 En l’atenció involuntària, la persona para atenció de forma directa a un estímul intens, nou o
interessant; per exemple quan sentim un cop fort, acostumem a girar-nos. Aquest tipus d’atenció és
la que té el nen petit. El marc de la seva atenció és relativament reduït i no pot repartir l’atenció entre
diferents estímuls; per exemple, no pot centrar-se en el primer estímul sense perdre de vista el que
ha captat la seva atenció després.
 L’atenció voluntària és una característica única de l’ésser humà. Es pot concentrar a voluntat en un
objecte o en un altre sempre que li interessi i independentment de les condicions.
També podem distingir diversos tipus d’atenció segons l’objecte i el grau d’activació psicològica:
 Arousal: Fa referència al nostre nivell d'activació i al nivell d'alerta, a si estem endormiscats o
enèrgics.
 Atenció focalitzada: Es refereix a la capacitat de centrar la nostra atenció en un estímul concret (ex:
girar el cap en sentir un soroll)
 Atenció sostinguda: Es tracta de la capacitat d'atendre un estímul o activitat durant un llarg període
de temps. Es tracta de la capacitat d'atendre un estímul o activitat durant un llarg període de temps
(ex: escoltar una classe).
 Atenció selectiva: És la capacitat d'atendre un estímul o activitat en concret en presència d'altres
estímuls distractors (ex. cuinar mentre tenim la radio/tele de fons).
 Atenció alternant: És la capacitat de canviar el focus atencional entre dos o més estímuls (ex:
endreçar una habitació).
 Atenció dividida: Es pot definir com la capacitat que té el nostre cervell per atendre a diferents
estímuls o activitats al mateix temps (ex. un professor quan fa classe magistral).
Alhora, hi ha diversos factors que condicionen l'atenció:

Factors externs
 Potència de l'estímul (ex: un soroll fort atreu l'atenció de forma més immediata que un de molt fluix)
 canvi (ex: una interferència a la ràdio atreu l'atenció perquè canvia l'estímul)
 repetició (ex: una tornada d'una cançó s'acaba fixant a la memòria)
 estructura (ex: és més senzill buscar una informació en un esquema que en una llista caòtica)
Factors interns
 motivació (ex: es llegeix amb més atenció una novel·la que un fulletó comercial)
 necessitats del moment (ex: la persona que té set, és més sensible als estímuls relacionats amb la
beguda)
 connexió (ex: es copsa millor allò que té a veure amb el que s'estava pensant que el desconnectat,
en relació amb l'aprenentatge significatiu)
2.2.1 Desenvolupament de l’atenció
Al començament, l’atenció del nadó és involuntària, ja que només s’activa davant les propietats físiques dels
estímuls com poden ser la quantitat d’elements que té una imatge, que l’estímul li sigui familiar o nou… Els
nens petits es distreuen amb les dimensions irrellevants de l’objecte com si n’haguessin de processar totes
les característiques, mentre que els nens i les nenes més grans se centren fàcilment en una dimensió rellevant
de l’objecte i fan amb celeritat i èxit tasques de classificació.

Si observeu un infant durant els primers anys us adonareu que no es pot concentrar en una activitat durant
molt de temps, malgrat que els agradi fer-la com acostuma a passar quan juguen o miren la televisió. Això és
així perquè qualsevol altre estímul, malgrat que sigui irrellevant amb el que estan fent, els distreu.
A l’escola bressol els nens i les nenes només atenen els objectes i esdeveniments que tenen un significat
personal i immediat per a ells (egocentrisme). A poc a poc, però, aniran assumint nous rols, captant
perspectives alienes, atenent les necessitats dels altres, desplaçant l’atenció a nous dominis d’experiència.
De mica en mica aquesta atenció involuntària i incontrolada passa a ser cada cop més voluntària i controlada,
i podrà mantenir l’atenció en un objecte o activitat durant més temps.
2.3 La memòria
La memòria és la capacitat de recordar una informació concreta, emmagatzemada en el cervell, sobre alguna
cosa que s’ha après, memoritzat o una vivència anterior. La memòria es pot definir com la persistència de
coneixements al llarg del temps mitjançant l’emmagatzematge i la recuperació de la informació, gràcies
a mecanismes de fixació, conservació, evocació i reconeixement d’aquesta informació.
La memòria està constituïda per tres processos:
1. L’adquisició de la informació: és el procés responsable de l’entrada d’informació en el qual
intervenen factors perceptius i d’atenció.
2. L’emmagatzematge de la informació: un cop ha entrat la informació, el primer procés important de
la memòria és retenir la informació guardada en el cervell. El món que percebem, les emocions que
sentim, la reflexió intel·lectual, es refermen en la memòria a poc a poc, fins a fer de cadascun de
nosaltres el que és.
3. La recuperació de la informació: consisteix a extreure informació que tenim emmagatzemada a la
memòria.
Es pot dir que hi ha tres nivells d’emmagatzematge per guardar la informació:
1. La memòria sensorial (MS), que registra la informació que obtenim del medi extern, però com a
màxim un o dos segons. Després la informació decau ràpidament i si no es processa en la memòria
a curt termini, es perd.
2. La memòria a curt termini (MCT) permet retenir la informació que utilitzem al moment i per això
també s’anomena memòria operativa, ja que no es limita a retenir l’experiència sensorial, sinó que
la interpreta i l’organitza, i per fer-ho utilitza informació emmagatzemada prèviament en la memòria
a llarg termini. Les principals característiques de la memòria a curt termini (MCT) són que decau
ràpidament; pot augmentar la seva capacitat; mentre la informació es troba a la memòria a curt termini
(MCT), pot ser interpretada i organitzada per produir una experiència més significativa; i pot ser
alterada fàcilment.
3. La memòria a llarg termini (MLT) pot conservar la informació durant més temps. Es pot dir que és
el gran magatzem de la informació on s’acomoden de manera gradual dades, imatges, fets,
experiències… que han passat a la persona.
Hi ha dues maneres de recuperar la informació que es guarda a la memòria. Una es el reconeixement, és a

dir, el retrobament d’alguna cosa o d’algun aspecte que ja havia estat percebut abans. Aquest tipus de

memòria apareix al llarga dels primers mesos de vida. Si observeu un nadó pocs dies desprès de néixer, us
adonareu que reconeix la veu de la seva mare i després pot reconèixer la seva cara i diferenciar-la d’altres
cares desconegudes. L’altra manera de recuperar la informació desada és l’evocació, es a dir, recuperar
algun element o alguna experiència que no es troba present i, per tan, comporta una capacitat de
representació mental o un cert grau de simbolització. Aquest tipus de memòria apareix als 2 anys i es va
desenvolupant al llarg del període preoperatori (2-6 anys).
Malgrat tenir una estructura diferent l’una de l’altra, hi ha una relació entre la memòria a curt termini (MCT) i
la memòria a llarg termini (MLT): tota la informació retinguda en la memòria a curt termini (MCT) es guarda a
la memòria a llarg termini (MLT), per tant, tot el que aprenem passa per la memòria a curt termini (MCT)
abans de guardar-ho en la memòria a llarg termini (MLT)), i tota la informació que es vol recuperar de la
memòria a llarg termini (MLT) ha de passar per la memòria a curt termini (MCT).
La memòria, a llarg termini (MLT), una vegada consolidada, pot classificar-se o dividir-se en:
 Memòria episòdica: guarda informació sobre fets concrets i els ordena temporalment. Guarda les
vivències del subjecte en un ordre temporal i tant els sentiments que afecten a la persona com el
context que l’envolta, influeixen en aquest procés. La seva font d’informació és la percepció sensorial.
 Memòria semàntica: guarda informació més abstracta relativa al llenguatge, les regles, les formules
i l’ordena de manera conceptual. La seva font d’informació és la comprensió del coneixement.
 Memòria procedimental: és el conjunt d’habilitats que ens permeten fer coses com, per exemple,
jugar a bàsquet, tocar el clarinet… Es va adquirint poc a poc, i és el resultat de les experiències del
condicionament instrumental. Inclou també, a més de les habilitats, certes reaccions emocionals
davant d’algunes situacions.
 Memòria declarativa, recorda fets i pot expressar-se de forma verbal.
Exemples de memòria episòdica: Si observeu un nen o una nena mentre us explica una pel·lícula que acaba de veure, us
adonareu que utilitza fonamentalment la memòria episòdica: descriu successos en l’ordre que recorda haver-los vist, i els
ordena de forma temporal dient “i… desprès…”.
Quan és una persona adulta la que ens explica la pel·lícula, la compren i pot fer-vos un resum del que ha vist perquè l’ha
entès, perquè ha descobert l’estructura del guió, les relacions entre els personatges… l’adult fa servir una memòria semàntica.
A continuació es presenta una figura/resum dels tipus de memòria (veure figura 17).


2.3.1 Factors perjudicials per a la memòria
Hi ha diversos factors que condicionen el fet d’emmagatzemar o bé retenir la informació a la memòria i per
tant impliquen dificultats en el record. Aquests factors són, entre d’altres:
L'acumulació d'estímuls: Sembla que la memòria només pot atendre un nombre limitat d'estímuls; per
tant, l'acumulació d'estímuls dificulta la consolidació en la memòria. Les darreres teories sobre la
memòria coincideixen a dir que, abans de retenir dades a llarg termini, el cervell fa una preselecció
de les que cal emmagatzemar d'entre totes les dades que es fan servir a curt termini.
Els elements distractors: Si s'introdueixen elements distractors durant el procés de memorització,

l'efecte de recència en la memòria a curt termini fa que s'eliminin les dades anteriors i es recordin, en
canvi, les més recents, que són les dades de distracció.
La manca de dormir: S'ha observat que el son REM o son profund provoca un augment en l'activitat
neuronal després d'experimentar vigília, i enriqueix la plasticitat neuronal i, per tant, és essencial en
la consolidació de la memòria. En els darrers anys, s'ha provat que la privació del son tant en animals
com en éssers humans (concretament, privació de la fase REM) no mostren dèficit en tasques
d'aprenentatge, però sí en la seva consolidació en la memòria.
Les emocions i l'estrès: L'amígdala, és la part del cervell implicada en l'enregistrament en la memòria
d'experiències significatives. Hi ha molts casos documentats que suggereixen que hormones
segregades durant episodis d'estrès, com ara l'epinefrina, tenen una intervenció crítica en la
consolidació de noves dades en la memòria, i això explica per què els records de moments traumàtics
o estressants es recorden molt vívidament. Es creu que també es produeix l'efecte contrari.
Malalties: Hi ha diverses malalties que poden afectar la memòria, com l'Alzheimer, el Parkinson, la
demència el TDAH o l'esclerosi múltiple. Igualment, un accident pot causar amnèsia temporal o
permanent.
Lesions cerebrals: Com que el cervell és l'òrgan responsable de l'emmagatzemament i recuperació

de dades, algunes lesions poden incapacitar per a recordar o dificultar la capacitat de fixar noves
dades.
2.3.2 Factors afavoridors de la memòria
Per contra, també hi ha diversos factors que afavoreixen l’emmagatzematge i la retenció d’informació.
Aquests factors són, entre d’altres:
Els períodes de descans: Hi ha un temps necessari per a consolidar dades noves en la memòria. El
terme consolidació s'atribueix als investigadors alemanys Georg Elias Müller i Alfons Pilzecker, els
quals van demostrar en estudis fets entre el 1892 i el 1900 que la memòria necessita un temps per a
fixar les dades d'informació. En conseqüència, van proposar la teoria de la perseverança-consolidació,
explicant per què la nova informació adquirida pot destorbar el procés de memorització d'informació

prèviament apresa si no passa el temps necessari per a permetre la consolidació de la informació

anterior.
La verbalització: Segons alguns estudis, l'ús del llenguatge verbal (el fet de transferir les dades
percebudes pels sentits al codi verbal) ajuda a la retenció de dades i a la seva posterior recuperació
de la memòria. Si s'evita la parla o no es fa, la transferència de dades sensorials cap al codi verbal,
les pistes de la memòria en el bucle fonològic van decaient fins a desaparèixer.
La significació: Es recorden millor els conceptes dins d'un context significatiu, que servirà de pista per
a la recuperació posterior de la memòria. Per exemple: podem recordar amb facilitat la frase "El gos
està al carrer" i en canvi la mateixa frase ens resultarà difícil de recordar si no estem familiaritzats
amb el xinès, perquè aquestes grafies no signifiquen res per a nosaltres.
La repetició: La repetició o pràctica repetida d'accions pot ajudar a fixar dades en la memòria. La
memòria és una capacitat que cal exercitar, com més acostumats estem a recuperar dades de la
memòria més agilitat adquirim. Determinades tècniques, però, poden ajudar a recuperar la informació
més ràpidament. Usar frases guia (amb una cantarella determinada) o associacions mentals són els
trucs mnemotècnics més usuals. Si l'interlocutor dóna una pista mitjançant un coneixement fàcilment
recuperable que estigui relacionat amb la informació que es vulgui rememorar, és més probable que
el record sigui més ràpid i fiable, ja que la memòria s'estructura en forma de xarxa. L'ansietat, per
contra, pot bloquejar aquest mecanisme, i donar lloc al popular "quedar-se en blanc" davant un
examen o una situació de tensió. Quan es produeix un episodi similar al que es va viure en el moment
de codificar la informació, també es recupera millor.
La salut del cervell: L'exercici aeròbic d'un màxim de tres hores setmanals pot ajudar a memoritzar
millor, per l'aportació d'oxigen al cervell. Practicar activitats intel·lectuals, com jugar a escacs o llegir,
impedeix el deteriorament neuronal que causa sovint l'oblit. Igualment, una correcta nutrició i una vida
social plena ajuden a un bon estat cerebral.
2.3.3 Desenvolupament de la memòria
Els infants, d’ençà dels primers mesos de vida, mostren que tenen capacitat de memòria, només cal veure
com reconeixen la veu de la seva mare i després la cara i allò que la diferencia de les altres cares que no li
són familiars. A mesura que va madurant, l’infant pot retenir la informació durant més temps. A partir dels dos
anys és quan els infants comencen a tenir records, però no és fins als cinc que tenen la memòria
completament desenvolupada. Més endavant, quan són conscients del funcionament de la memòria,
comencen a utilitzar diferents estratègies, com ara:
• Reconeixement > des del naixement

• Records parcials > a partir dels 2 anys
• Desenvolupament complet records > des dels 5 anys
• Repetició > a partir dels 7 anys
• Organització > entre els 10 i els 11 anys
• Elaboració de material > pre-adolescència/adolescència

2.4. Funció executiva
Les funcions executives són un conjunt de processos cognitius necessaris per al control cognitiu de la
conducta que permeten seleccionar i controlar amb èxit les conductes que facilitin l’assoliment d’objectius
escollits. Les funcions executives inclouen processos cognitius bàsics com el control atencional, la inhibició
cognitiva, el control inhibitori, la memòria de treball i la flexibilitat cognitiva. Les funcions executives d’ordre
superior requereixen l’ús simultani de múltiples funcions executives bàsiques i inclouen la planificació i la
intel·ligència fluida (per exemple, raonament i resolució de problemes). En resum, les funcions executives
permeten respondre a noves situacions i són la base per controlar altres processos cognoscitius, emocionals
i comportamentals. Són molt importants per a l'execució de la major part de les activitats diàries de l'ésser
humà, principalment les que involucren la creació de plans, la presa de decisions, la solució de problemes,
l'autocontrol i la regulació.
Per a Portellano i García (2014), els components essencials de les funcions executives són:
 Resolució de problemes: capacitat per adquirir, inserir i manipular noves informacions útils en la
resolució de problemes nous i complexos.
 Fluència: capacitat de procés d'informació i emissió de respostes de manera eficaç emprant el menor
temps possible.
 Flexibilitat: capacitat per emetre les respostes adequades i pertinents a cada nova situació, inhibint
aquelles respostes que no resulten adequades i facilitant, per tant, l'alternança eficaç entre noves
tasques.
 Inhibició: és la capacitat per suprimir la informació no rellevant o les respostes automàtiques que no
són apropiades a l'hora de fer una tasca de manera eficaç.
 Planificació: és la capacitat per determinar, seleccionar i organitzar de manera eficaç els passos i
tasques necessàries per aconseguir l'objectiu proposat.
 Presa de decisions: és la capacitat d'escollir l'opció més eficaç entre les diverses alternatives
disponibles.
 Memòria de treball: és la capacitat de manipulació activa dinformació mentre fem una activitat
cognitiva.
2.4.5 Desenvolupament de les funcions executives
Les funcions executives es desenvolupen gradualment i canvien al llarg de la vida d’un individu, fet que permet
millorar-les. De la mateixa manera, aquests processos cognitius poden veure's afectats negativament per
diversos esdeveniments que afecten un individu.
Les funcions executives es troben entre les últimes funcions mentals en arribar a la maduresa. Això es deu a
la maduració tardana de l'escorça prefrontal, que no es mielinitza completament fins a la tercera dècada de
vida d'una persona. El desenvolupament de funcions executives acostuma a produir-se en brots, quan
apareixen noves habilitats, estratègies i formes de consciència. Es creu que aquests brots reflecteixen
esdeveniments maduratius a les zones frontals del cervell. El control atencional apareix a la primera infància
i es desenvolupa ràpidament al llarg de la infantesa. La flexibilitat cognitiva, la definició d’objectius i el
processament de la informació solen desenvolupar-se ràpidament entre els 7 i els 9 anys i madurar fins als
12 anys. El control executiu normalment sorgeix poc després d’un període de transició a l’inici de

l’adolescència. Encara no està clar si hi ha una única seqüència d’etapes en què apareixen les funcions
executives, o si diferents entorns i experiències de vida primerenques poden portar a les persones a
desenvolupar-les en diferents seqüències.
Primera infància: El control inhibitori i la memòria de treball actuen com a funcions executives
bàsiques que permeten desenvolupar funcions executives més complexes com la resolució de
problemes. El control inhibitori i la memòria de treball són una de les primeres funcions executives
que apareixen, i se n'han observat signes inicials en nadons de 7 a 12 mesos. Més endavant, en els
anys d’edat preescolar, els nens mostren un salt en el rendiment en tasques d’inhibició i memòria de
treball, normalment dels 3 als 5 anys. També durant aquest període, comencen a desenvolupar-se la
flexibilitat cognitiva, la conducta dirigida als objectius i la planificació. No obstant això, els nens en
edat preescolar no tenen les funcions executives plenament madures i continuen cometent errors
relacionats amb aquestes habilitats emergents - sovint no a causa de l’absència de les habilitats, sinó
perquè no saben quan i com utilitzar estratègies concretes en contextos concrets.
Preadolescència: Els nens preadolescents continuen presentant certs brots de creixement en

funcions executives, cosa que suggereix que aquest desenvolupament no es produeix
necessàriament de forma lineal, a més de la maduració preliminar de funcions concretes. Durant la
preadolescència, els nens presenten majors augments en memòria de treball; conductes dirigides a
objectius (amb un salt potencial al voltant dels 12 anys d'edat); i nhibició de la resposta i atenció
selectiva; i habilitats de planificació i organització. A més, entre els 8 i els 10 anys d’edat, la flexibilitat
cognitiva en particular comença a coincidir amb els nivells d’adults. Tanmateix, de forma similar als
patrons de desenvolupament infantil, el funcionament executiu en preadolescents és limitat perquè
no apliquen de forma fiable aquestes funcions executives en diversos contextos com a resultat del
desenvolupament continu del control inhibitori.
Adolescència: Moltes funcions executives poden començar a la infància i la preadolescència, com el

control inhibitori. No obstant això, és durant l’adolescència quan els diferents sistemes cerebrals
s’integren millor. En aquest moment, els joves implementen funcions executives, com el control
inhibitori, de manera més eficient i eficaç i van millorant durant tot aquest període. De la mateixa
manera que el control inhibitori sorgeix a la infància i millora amb el pas del temps, la planificació i la
conducta dirigida a objectius també presenta un llarg període de creixement continuat, en aquest cas
durant l’adolescència. De la mateixa manera, funcions com el control atencional, amb un salt potencial
als 15 anys, juntament amb la memòria de treball, continuen desenvolupant-se en aquesta fase.
Edat adulta: El principal canvi que es produeix al cervell a l'edat adulta és la mielinització constant
de les neurones a l'escorça prefrontal. Entre els 20 i els 29 anys, les habilitats de funcionament
executiu estan en el seu punt àlgid, cosa que permet que persones d’aquesta edat participin en
algunes de les tasques mentals més difícils. Aquestes habilitats comencen a disminuir a l'edat adulta
posterior. La memòria de treball i l'abast espacial són les àrees on es nota més clarament la
disminució. La flexibilitat cognitiva, però, té un inici de deteriorament tardà i no sol començar a
disminuir fins als 70 anys en els adults sans. S'ha trobat que el deteriorament del funcionament
executiu és el millor predictor del declivi funcional en la gent gran.

2.5 El llenguatge
El llenguatge és la facultat que l’ésser humà té de poder comunicar els propis
pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant l’ús d’un codi o d’un
sistema determinat de signes que el receptor pot interpretar.
El llenguatge és el vehicle per expressar-nos i comunicar-nos. Es tracta d’un sistema de comunicació

estructurat per al qual hi ha un context d’ús i certs principis combinatoris formals. Hi ha contextos tant naturals
com artificials. El llenguatge humà es recolza en la capacitat de comunicar-se per mitjà de signes lingüístics
(usualment seqüències sonores i signes gràfics, però també amb gestos en el cas de les llengües de signes).
El llenguatge humà es diferència d’altres tipus de llenguatge animal per una sèrie de característiques. Les
principals són:
 La creativitat: el llenguatge no està sotmès al control de cap estímul extern i té capacitat per donar
sentit als símbols en cada context.
 La intencionalitat: és a dir, la persona té voluntat que el seu missatge arribi al seu entorn i sigui
interpretat de manera adequada.
 La reciprocitat: la persona que s’expressa espera una resposta al seu missatge.
 La innovació: l’emissor escull segons el moment la manera d’indicar el que vol expressar de forma
creativa i no copiada.
 L’abstracció: allò que s’expressa no està lligat necessàriament a la circumstància present ni a res
concret, sinó que pot fer referència a esdeveniments, idees o sentiments passats, presents i futurs,
reals o irreals, lògics i il·lògics.
 L’evolució: la criatura humana no neix sabent tots els codis, el seu llenguatge és fruit d’un procés
d’aprenentatge a partir dels estímuls que rep del seu entorn; de manera progressiva adquireix el codi
per comunicar-se amb els seus, que varia segons l’edat i les circumstàncies.
2.5.1 Funcions del llenguatge
En la mesura que l’infant desenvolupa i perfecciona la capacitat d’entendre i d’expressar-se, va fonamentant

tres funcions bàsiques pel desenvolupament de la seva personalitat: la creativitat, la comunicació
interpersonal i la representació del món.
La funció ludicocreativa. En la primera infància, bàsicament abans del llenguatge oral, però també
al llarg de tota la vida, el llenguatge és un joc de relació. De la mateixa manera que els infants juguen
amb les seves mans, els peus… quan ho descobreixen, juguen a imitar amb la veu els sons del seu
entorn i a imitar actes o algun gest “socials”. S’entrenen estones força llargues a emetre sons, tot
provocant la complicitat dels qui els envolten. Són les respostes dels adults del seu entorn les que
van configurant el valor comunicatiu d’aquestes produccions. Aquest valor lúdic va adoptant diferents
formes al llarg del desenvolupament de l’infant, a través de la interacció amb les formes socials fins a
arribar a manifestacions creatives, tant de tipus verbal com de tipus gestual i corporal, plàstica,
musical…
La funció comunicativa. Per recollir i emetre informació, idees, coneixements, valors… Un cop
l’individu reconeix i s’ha exercitat en tot el sistema de signes propis del seu entorn per rebre i enviar

missatges, li és molt més fàcil expressar-se, intercanviar impressions. La comunicació amb l’entorn
és clau per a la interrelació de l’infant amb el medi social i cultural, i pel seu desenvolupament
personal. Amb la comunicació, els infants, i les persones en general, estableixen nexes afectius amb
les persones que els envolten, intercanvien sentiments, vivències, parers i recullen a la vegada un
sentiment de pertinença i altres maneres de veure les coses; tot plegat necessari per trobar l’equilibri
personal i la felicitat. La necessitat de comunicació i l’èxit en el seu exercici estimulen l’infant a ampliar,
enriquir i millorar els seus propis recursos expressius.
La funció simbòlica. En diem funció simbòlica pensant que el llenguatge ens permet “representar”
la realitat que tenim al nostre pensament. El llenguatge permet a l’infant i a l’adult, representar-se a sí
mateix, tenir presents els sentiments, les emocions i els parers que s’esmentaven a la funció
comunicativa, i incorporar també tots els coneixements del seu entorn, accedint al coneixement del
món i de la realitat en què vivim i que compartim amb altres persones que ens acompanyen en el
procés de vida. La funció simbòlica ens facilita l’aprenentatge, la construcció del coneixement i
l’autoregulació del pensament.
2.5.2 El llenguatge en el conjunt de les funcions dels dos hemisferis cerebrals
El cervell humà conté milers de milions de neurones repartides entre dos hemisferis dividits per la cissura
longitudinal i units pel que s’anomena el cos callós, com ja hem vist. Com ja hem explicat, encara que els dos
hemisferis semblen idèntics, no ho són i cadascun desenvolupa funcions diferenciades, percep i sent de
manera independent.
En general, l’hemisferi dret està relacionat amb la part esquerra del nostre cos i, a l’inrevés, l’hemisferi
esquerre amb la part dreta. La informació passa ràpidament d’un hemisferi a l’altre i, en molts casos són
interdependents. L’hemisferi esquerre és el més complex, és, per dir-ho d’alguna manera, “el que pensa”; en
aquesta regió s’hi duen a terme els processos mentals necessaris per la lògica, el raonament general i
l’anàlisi. L’hemisferi esquerre és, doncs, racional i simbòlic, i és l’encarregat del llenguatge i de l’activitat
cognoscitiva. L’hemisferi dret, en canvi, és intuïtiu, il·lògic, espontani, “artístic” i “pràctic”, però és “mut”, no
intervé ni en la parla ni en l’escriptura. Per comunicar-se empra recursos alternatius de tipus “silenciós” –la
mímica, la mirada, els somriures–, vàlids també perquè a través d’ells els éssers humans entenem moltes
vegades el sentit d’una conversa. L’hemisferi dret sap si qui parla diu la veritat, coneix l’estat d’ànim en què
es troba, l’actitud… En aquest hemisferi es localitzen les funcions relacionades amb l’espai i el moviment, o
amb l’expressió no verbal.
La descripció de les funcions que desenvolupa cada hemisferi cerebral (vegeu la taula 2) és general i pot ser
diferent segons el procés de maduració cerebral i l’estimulació rebuda. S’ha de tenir present també que el
cervell té un alt grau de plasticitat, sobretot com més jove és; així, una lesió puntual en una zona fa que les
àrees adjacents del mateix hemisferi i l’equivalent de l’hemisferi contrari tractin de suplir la funció deteriorada.

Taula 2. Resum de les principals funcions atribuïdes a cada hemisferi:
Les àrees de Wernicke i de Broca són les més importants pel que fa al llenguatge oral, però hi ha diverses
àrees cerebrals implicades en el llenguatge (vegeu la figura 18):
Figura 18: Àrees cerebrals implicades en el llenguatge

Autor: CC-BY
Nota: Algunes de les àrees cerebrals associades amb el processament del llenguatge (normalment ubicades al còrtex i neocòrtex
o escorça cerebral de l'hemisferi esquerre de l’encèfal humà, sobretot en persones dretanes:
 Àrea de Broca (blava)
 Àrea de Wernicke (verd)
 Circumvolució supramarginal (groc)
 Circumvolució angular (taronjada)
 Escorça auditiva primària (rosat)
L’àrea de Wernicke està relacionada amb la comprensió dels missatges, amb la codificació i descodificació,
l’àrea de Broca, amb l’expressió, amb la part motora de la parla, amb l’execució dels sons propis de cada
llengua. Ambdues àrees estan connectades pel que s’anomena fascicle longitudinal superior.

Una lesió a l’àrea de Broca provoca, en la persona que la pateix, dificultats per comunicar-se perquè
l’articulació de paraules és desorganitzada, en canvi, no té cap problema a l’hora de desxifrar un missatge.
La capacitat de comprensió no ha quedat alterada, però la parla és lenta i laboriosa. En aquest cas parlarem
d’afàsia d’expressió.
Quan hi ha una lesió a l’àrea de Wernicke la persona té serioses dificultats per poder entendre què diuen
els altres quan parlen. Pot parlar perquè l’àrea de Broca –és a dir, l’àrea motora– no ha estat afectada. Així
doncs, la persona no té dificultats per parlar però sí per articular un missatge coherent. En aquest cas es
tracta d’una afàsia de recepció.
2.5.3 Desenvolupament del llenguatge
A través del llenguatge l’infant es comunica amb els adults des del moment en que neix, si bé encara no n’és
conscient. La naturalesa dota els infants de maneres d’expressar-se perquè els adults es facin càrrec de les
seves necessitats, i dota els adults de les capacitats necessàries per entendre’ls. Abans de veure com es
desenvolupa el llenguatge en l’infant, s’han de copsar els mecanismes o els factors que intervenen en
l’adquisició del llenguatge, és a dir, que fan possible que l’infant pugui parlar. Aquests factors són:
 L’infant ha d’assolir una maduració neurològica i fisiològica.

 Ha de tenir una estimulació exterior, penseu que el llenguatge oral apareix de manera natural per
una sèrie d’intercanvis entre l’infant i l’entorn que l’envolta.
 Els dos factors anteriors han d’anar units, és a dir, l’infant ha de tenir les capacitats per utilitzar el
llenguatge i ha de disposar també de les possibilitats per poder desenvolupar-lo.
2.5.3.1 Desenvolupament prelingüístic del llenguatge
Hi ha diverses hipòtesis en relació a quines són les etapes en què es desenvolupa el llenguatge a l’infant.
Aquí, però, s’ha de diferenciar entre una etapa prelingüística i un altra ja lingüística. L’etapa prelingüística
s’estén des del moment de néixer fins als 12 mesos, si bé diferents estudis han demostrat que el fetus respon
a sons com la música dins del ventre de la mare.
Dels 0 als 2 mesos. En néixer i fins abans del 2 mesos, el primer senyal comunicatiu és el plor, que és
també la primera manifestació sonora purament mecànica o reflexa. Al voltant dels dos mesos, quan plora
ja no ho fa de forma mecànica i, indiferenciada, sinó que canvia el to segons el context (dolor, gana o
qualsevol altra molèstia). És a dir, el to varia segons l’estat de l’infant. D’aquesta manera comunica les
seves necessitats a les persones que hi ha al seu voltant. Quan s’adona que si plora aquestes necessitats
són satisfetes, comença a fer servir el plor de forma voluntària.
Dels 3 als 4 mesos. Quan comença el tercer mes, el nadó produeix sons guturals i vocàlics que duren
entre 15 i 20 segons i respon als sons humans amb un somriure, i a vegades amb un crit, que molts cops
pot ser una manera de cridar l’atenció per una necessitat que pot tenir. També, als tres mesos, diferència
entre els sons /pa/, /ma/, /ba/, /ga/. Les vocalitzacions de l’infant poden denotar alegria quan s’expressa
mitjançant consonants guturals com són “ga ga”, “gu gu”, “ja ja”, i quan no està content ho manifesta amb
consonants nasals com, “nga nga”. S’ha de tenir present que els intercanvis vocàlics amb la mare són,
com deia Bateson (1975), una conversa que permet al bebè afirmar i mantenir un contacte social mare–
fill.

L’infant també diferencia quan li parlen de forma afectiva i reacciona davant del to de veu, especialment
dels pares, amb alegria o sorpresa. Apareix el balbuceig, és a dir, emet sons tot repetint la síl·laba dues
vegades com: “ma…ma”, “ta…ta”, etc. De manera paral·lela a aquest procés, l’infant va prenent
consciència que les seves fonacions i sorolls guturals tenen un efecte en el seu voltant i aprèn a comunicar-
se.
Dels 5 als 6 mesos. Comença a imitar els seus propis sons (reacció circular) i posteriorment comença a
imitar els sons que fan els adults o altres nens i nenes, és el que s’anomena imitació de sons.
Dels 7 als 8 mesos. L’infant a partir dels 7 o 8 mesos canvia degut al desenvolupament de les seves
capacitats motores i es dedica a explorar el seu entorn. En aquesta edat, l’infant petit realitza moltes
vocalitzacions de forma espontània que estan molt a la vora del que seran, posteriorment, les paraules.
Dels 9 als 10 mesos. L’infant manifesta comportaments de forma intencionada i, per tant, intel·ligents.
Mostra un interès especial per imitar gestos i sons, i comunicar-se, la qual cosa farà que aprengui de forma
molt ràpida el llenguatge. Repeteix sons contínuament i la resposta de l’adult serà un reforçament perquè
ho continuï fent. Entre els 9 i 10 mesos, les vocalitzacions, pels motius abans esmentats, seran més
variades i l’infant disposa ja en el seu repertori de 4 o 5 paraules que li són familiars (mama, papa, nen) o
d’altres que es diuen en un context determinat (vine, aigua, té), però com encara no disposa de l’aptitud
necessària per l’expressió oral, el que fa és simplificar el llenguatge adult.
Dels 11 als 12 mesos. L’infant acostuma a articular les primeres paraules de dues síl·labes “pa pa”, “ma
ma”, “ca ca”. S’ha de tenir en compte que l’aparició d’aquesta primera paraula dependrà del moment en
què els pares la identifiquen com a paraula i de que l’entenguin com a paraula, ja que les síl·labes que
l’infant fa servir corresponen a segments de la parla adulta.
2.5.3.2 Desenvolupament lingüístic del llenguatge
El desenvolupament de l’etapa lingüística del llenguatge comença al primer any i es perllonga fins als cinc
anys, de manera que s’hi poden descriure aquestes fases:
Dels 12 als 14 mesos. Aquesta fase es l’anomenada etapa holofràsica en la qual s’inicia l’ús de la
paraula-frase, és a dir, l’infant diu frases d’una sola paraula que té diferents significats (diu “pa” per referir-
se al menjar en general). Ja sap utilitzar el nom de les persones de la família, i comença la seva conversa
amb paraules que li serveixen per cridar l’atenció com ara “mia, mia” (mira, mira) entre d’altres. Comença
a comprendre alguns conceptes que fa servir la persona adulta, com ara, “bo”, “dolent”, “sí”, “no”…
Dels 15 als 18 mesos. En aquests període l’infant es troba amb la plenitud de l’etapa holofràstica, el seu
repertori lèxic consta ja d’unes 15 o 20 paraules, i cada cop més incrementarà el seu vocabulari. Als 17
mesos comença a fer combinacions de dues paraules.
Dels 18 als 24 mesos. L’infant ja té un vocabulari de més de 50 paraules i passa de combinar dues
paraules a tres en una frase, s’inicia la parla sintáctica, és a dir, comença a articular paraules en frases i
oracions simples. Als 2 anys ja té un vocabulari d’unes 300 paraules i utilitza els pronoms personals ‘jo’ i
‘tu’ i els pronoms possessius ‘mi’ o ‘meu’. Les seves frases expressen intenció i acció: “fa el que diu i diu
el que fa”.

Dels 2 als 3 anys. El nen o la nena als 3 anys tenen un llenguatge comprensible amb un vocabulari d’unes
896 paraules, i a les seves expressions verbals comencen a fer servir verbs auxiliars i proposicions.
Dels 4 als 5 anys. Els infants comencen a utilitzar pronoms en l’ordre: jo, tu, ell, ella, nosaltres i vosaltres,
i té un repertori d’unes 1.500 paraules; als 5 anys, però, aquest vocabulari passarà a ser d’unes 2.300
paraules aproximadament.

3. Referències bibliogràfiques
 A.D.A.M. Medical Encyclopedia [Internet]. Atlanta (GA): A.D.A.M., Inc.; 2005. Limbic System. [actualitzat 2012, 16 de febrer];
Accessible a: http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/ency/imagepages/19244.htm
 Agüera, L., Cervilla, J. i Martín, M. (2006). Psiquiatría Geriátrica. Barcelona: Masson.
 Appelbaum, S.A. (1960). Automatic and selective processes in the word associations of brain damaged and normal subjects.
Journal of Personality, 28, 64-72.
 Baer, D.J. (1964). Factors in perception and rigidity. Perceptual and Motor Skills, 19, 563-570.
 Bartzokis, G. i Lu, P.H. (2009). Brain volume: Age-Related Changes. A: Hof, P.R. i Mobbs, C.V. (Eds.) (2004). Handbook of the
Neuroscience of Aging. Londres: Academic Press. pp: 27-36.
 Bear, M.F., Connors, B.W. i Paradiso, M.A. (2001). Neuroscience, exploring the brain 2nd Edition. Baltimore, Lippincott Williams
& Wilkins.
 Bechara, A., Damasio, A.R., Damasio, H. i Anderson, S.W. (1994). Insensitivity to future consequences following damage to human
prefrontal cortex. Cognition, 50(1-3), 7-15. doi:10.1016/0010-0277(94)90018-3. PMID: 8039375
 Benton, A.L. (1968). Differential behavioral efects of frontal lobe disease. Neuropsychologia, 6, 53-60.
 Black, F.W. (1976). Cognitive deficits in patients with unilateral war-related frontal lobe lesions. Journal of Clinical Psychology, 32,
366-372.
 Broadmann, K. (1909/1994). Localisation in the Cerebral Cortex. Londres: Smith-Gordon.
 Broadmann, K. (1912). Neue Ergebnisse über die vergleichende histologische Localisation der Grosshirnrinde mit besonderer
Berücksichtigung des Stirnhirns. Anatomischer Anzeiger 41, 157–216.
 Broca, P. (1878). Anatomie comparée des circonvolutions cérébrales: le grand lobe limbique. Annual Review of Anthropology, 1,
385-498.
 Brodmann, K. (1905). Beiträge zur histologischen Lokalisation der Grosshirnrinde: dritte Mitteilung: Die Rindenfelder der niederen
Affen. Journal für Psychologie und Neurologie 4, 177–226.
 Buss, A.H. (1952). Some determinants of rigidity in discrimination reversal learning. Journal of Experimental Psychology, 44, 222-
227.
 Cattell, R.B. i Tiner, L.B. (1949). He varieties of structural rigidity. Journal of Personality, 17, 321-341.
 Cattell, R.B., Dubin, S.S. i Saunders, D.K. (1954). Verification of hypothesized factors in one hundred and fifteen objective
personality tests. Psychometrika, 19, 209-230.
 Chedru, F., Leblanc, M. i Lhermitte, F. (1973). Visual searching in normal and brain-damaged subjects (contribution to the sutdy
of unilateral inattention). Cortex, 9, 94-111.
 Chown, S.H. (1959). Rigidity - a flexible concept. Psychological Bulletin, 56, 195-223.
 Christensen, A.L. (1975). Luria’s neuropsychological investigation. Munksgaard: Copenhagen.
 Claver-Martín, M.D. (2006). El envejecimiento desde la perspectiva psicològica. A: Agüera, L., Cervilla, J. i Martín, M. Psiquiatría
Geriátrica. Barcelona: Masson. pp: 25-80.
 Craig, A.D. (2002). A new view of pain as a homeostatic emotion. Trends in Neuroscience, 25 (6), 303-307.
 Critchley, H.D. (2005). Neuroal mechanisms of autonomic, affective and cognitive integration. Journal of Comparative Neurology,
493 (1), 154-166. DOI:10.1002/cne.20749 PMID 16254997.
 Critchley, M. (1953). The parietal lobes. Arnold: Londres.
 Crossmann, A.R. i Neary, D. (2007). Neuroanatomía. 3a Edición. Barcelona: Elsevier-Masson.
 Curcio, C.A., Buell, S.J. i Coleman, P.D. (1982). Morphology of the aging central nervous System: not all downhill. A: Pirozzolo F.J.
i Maletton, G.I. (Eds.). Advances in neurogerontology. The aging motor System. New Yor: Preager.
 Dana, C.L. (1915). Textbook of nervous diseases, 8th Ed. Wood: New York.
 Delaere, P., Duyckaerts, C., Masters, C., Piette, F. I Hauw, J.J. (1990). Large amounts of neocortical BA4 deposits without
Alzheimer’s changes in nondemented cases. Neuroscience Letters, 116, 87 - 93.
 Descartes, R. (1965). Discourse on Method, Optics, Geometry, Meteorology. The Bobbs-Merrill Company Inc. [trad. Paul J.
Olscamp] Indianapolis: Kansas City.
Versió 3
 Dickson, D.W. (1997). The pathogenesis of senile plaques. Journal of Neuropathology and Experimental Neurology, 56, 321 - 339.
 Dickson, D.W., Crystal, H.A., Mattiace, L.A., Masur, D.M., Blau, A. D. i Davies P. (1991). Identification of normal and pathological
aging in prospectively studied non-demented elderly humans. Neurobiology of aging, 13, 179 - 189.
 Eichenbaum, H. (2003). Neurociencia cognitiva de la memoria. Ariel Neurociencia.
 Elbert, T., Pantev, C., Wienbruch, C. Rockstroh, B. i Taub, E. (1995). Increased cortical representation of the fingers of the left
hand in string players. Science, 270(5234), 305-307.
 Feuchtwanger, E. (1923). Die Funktionen des stirnhirnes, ihre Pathologie und Psychologie. Springer: Berlin.
 Fink, G.R., Frackowiak, R.S., Pietrzyk, U. i Passingham, R.E. (1997). Multiple nonprimary motor areas in the human cortex. Journal
of Neurophysiology, 77(4), 2164-2174.
 Fischer, S. (1949). An overview of trends in research dialing with rigidity. Journal of Personality, 17, 342-351.
 Fix, J.D. (2008). Gross anatomy of the brain. A: Fix, J.D. Neuroanatomy. 4th Edition. (p. 6). Philadelphia: Williams & Wilkins.
 Fyhn, M., Molden, S., Witter, M., Moser, E i Moser, M. (2004). Spatial representation in the enthorinal cortex. Science, 305 (5688),
1258-1264. doi: 10.1126/science.1099901. PMID: 15333832.
 Gall, F.J. i Spurzheim, J.C. (1810). Anatomie et physiologie du systeme nervieux en general. F. Schoell: Paris
 Gazzaniga, M.S., Ivry, R.B. i Mangun G.R. (2009). Cognitive neuroscience: the biology of mind. New York: W.W. Norton & Company
Inc.
 Glener, G.G. (1980). Amyloid deposits and amyloidosis The b-fibrillose. New England Journal of Medicine, 302, 1283 - 1292.
 Glener, G.G. i Wong, C.W. (1984). Alzheimer’s disease: initial report of the purification and characterization of a novel
cerebrovascular amyloid protein. Biochemical and biophysical Research Communications, 120, 885-890.
 Goldstein, K. (1936a). The significance of the frontal lobes for mental performance. Journal of Neurology and Psychopathology,
17, 27-40.
 Goldstein, K. (1936b). The modification of behavior consequent to cerebral lesions. Psychiatric Quarterly, 10, 586-610.
 Goldstein, K. (1939a). Clinical and theoretical aspects of lesions of the frontal lobes. Archives of Neurology and Psychiatry, 41,
865-867.
 Goldstein, K. (1939b). The organism. American Book: New York.
 Goldstein, K. (1943). Brain concussion: Evaluation of the after effects by special tests. Diseases of the Nervous System, 4, 3-12.
 Goldstein, K. (1944). Mental changes due to frontal lobe damage. Journal of Psychology, 17, 187-208.
 Goldstein, K. i Gelb, A. (1918). Psychologischen Analysen Hirnpathologischer Falle auf Grund von Untersuchungen Hirnverletzer.
Zeitschrift für die gesamte Neurologie und Psychiatrie, 41, 1.
 Goldstein, K. i Scheerer, M. (1941). Abstract and concrete behavior: An experimental study with special tests. Psychological
Monographs, 43, 1-151.
 Gould, E., Beylin, A., Tanapat, P., Reeves, A., i Shors, R.J. (1999). Learning enhances adult neurogenesis in the hipocampal
formation. Nature Neuroscience, 2, 260-265.
 Halstead, W.C. (1947). Brain and intelligence. University of Chicago Press: Chicago.
 Hanfmann, E., Rickers-Ovsiankina, M. i Goldstein, K. (1944). Case Lanuti extreme concretization of behavior of the brain cortex.
Psychological Monographs, 57 (264).
 Hebb, D.O. (1949). The organization of behavior. Wiley: New York.
 Ikeda, S., Allsop, D., i Glener, G.G. (1989). Morphology and distribution of plaque and related deposits in the brain of Alzheimer’s
disease and control cases. Laboratory Investigation, 60, 113 - 122.
 Joseph, R. (1996). Neuropsychiatry, neuropsychology and clinical neuroscience: emotion, evolution, cognition, language,
memory, brain damage and abnormal behavior. 2a Edició. (pp. 235-267). Baltimore: WIlliams & Wilkins.
 Junqué, C. i Barroso, J. (2001). Neuropsicología. Madrid: Síntesis
 Katchaturian, Z.S. i Martínez Lage, J.M. (Coords.) (2001). Alzheimer XXI: ciencia y sociedad. Barcelona: Masson.
 Kesner, R.P. (2007). A behavioral analysis of dentate gyrus function. Progress in Brain Research, 163, 567-576.
 Kidd, M. (1964). Alzheimer’s disease: An electron microscopically study. Brain, 87, 307 - 320.
 Kleist, K. (1934). Kriegsverletzungen des Gehirns in ihrer Bedeutung für die Hirnlokalisation und Hirnpathologie. Barth.
 Kolb, B. i Whishaw, I.Q. (2006). Neuropsicología humana. Madrid: Editorial Panamericana
 Luria, A. R. (1973a). Towards the mechanisms of brain disturbance. Neuropsychologia, 11, 417-421.
 Luria, A.R. (1966). Higher cortical functions in man. Basic Books: New York.

 Luria, A.R. (1969). Frontal lobe syndromes in man. A: Vinken, P.J. i Bruyn, G.W. (Eds.). Handbook of clinical neurology. Vol. 2:
Localisation in clinical neurology. North-Holland: Amsterdam. pp. 725-757.
 Luria, A.R. (1973b). The working brain. Allen Lane, The Penguin Press: Londres
 MacLean, P.D. (1952). Some psychiatric implications of physiological studies on frontotemporal portion of limbic system (visceral
brain). Electroencephalography and Clinical Neurophysiology, 4 (4), 407–418. doi:10.1016/0013-4694(52)90073-
4.PMID: 12998590.
 Maguire, E.A., Gadian, D.G., Johnsrude, I.S., Good, C.D., Ashburner, J., Frackowiak, R.S.J. i Frith, C.D. (2002). Navigation-related
structural change in the hippocampi of taxi drivers. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of
America, 97(8), 4398-4403. DOI: 10.1073/pnas.070039597
 Matsuo, E.S., Shin, R.W., Billigsley, M.L., Van de Voorde, A., O’Connor, M., i Trojanowsky, J.W. (1994). Biopsyderived adult human
Tau isphosphorylated at many of the same sites as Alzheimer’s disease paired helicoidally filament tau. Neuron,13, 989 -1002.
 Milner, B. (1964). Effects of different brain lesions on card sorting. Archives of Neurology, 9, 90-100.
 Mrak, R.E., Griffin, W.S.T., i Graham, D.I. (1997). Aging-associated changes in human brain. Journal of Neuropathology and
Experimental Neurology, 56, 1269-1275.
 Murre, J.M. i Sturre, D.P. (1995). The connectivity of the brain: multi-level quantitative analysis. Biological cybernetics, 73 (6),
529-545. DOI: 10.1007/BF00199545 PMID: 8527499
 Osterrieth, P.A. (1944). Le test de copie d’une figure complexe. Archives de Psychologie, 20, 206-353.
 Papez, J.W. (1929). Comparative neurology. Crowell: New York.
 Papez, J.W. (1937). A proposed mechanism of emotion.. Journal of Neuropsychiatry & Clinical Neurosciences, 7(1), 103-112. PMID:
7711480
 Pascual-Leone, A., Amedi, A., Fregni, F. i Merabet, L.L. (2005). The plastic brain cortex. Annual Review of Neuroscience, 28, 377-
401.
 Pfefferbaum, A., Mathalon, D.H. i Sullivan (1994). A quantitative magnètic resonance imaging study of changes in brain
morphology from infancy to late adulthood. Archives of Neurology, S1, 874-887.
 Puelles López, L., Martínez Pérez, S. i Martínez de la Torre, M. (2008). Neuroanatomía. Médica Panamericana: Madrid.
 Ramírez-Amaya, V., Álvarez-Borda, B., Ormsby, C.E., Martínez, R.D., Pérez-Montfort, R. i Bermúdez-Rattoni, F. (1996). Insular
cortex lesions impair the acquisition of conditioned immunosuppression. Brain Behaviour and Immunity, 10(2), 103-104.
 Raz, N. i Rodrigue, K.M. (2006). Differential aging of the brain: paterns, cognitive correlates and modifiers. Neuroscience and
Biobehavioral Reviews, 30, 730-748.
 Rokeach, M. (1948). Generalized mental rigidity as a factor in ethnocentrism. Journal of Abnormal and Social Psycholgy, 43, 259-
278.
 Rolls, E.T. i Xiang, J.Z. (2006). Spatial viw cells in the primate hippocampus ad memory recall. Rev Neurosci, 17 (1-2), 175-200.
PMID: 16703951
 Rolls, E.T., Hornak, J., Wade, D. i McGrath, J. (1994). Emotion-related learning in patients with social and emotional changes
associated with frontal lobe damage. Journal of Neurology, Neurosurgery and Psychiatry, 57, 1518-1524.
 Schaie, K.W. (1958). Rigidity-flexibility and intelligence. Psychological Monographs, 72 (462).
 Scheibel, A.B. (2004). Aging of the Brain. A: Hof, P.R. i Mobbs, C.V. (Eds.). Handbook of the Neuroscience of Aging. Londres:
Academic Press. pp: 5-9.
 Schwienbacher, I., Fendt, M., Richardson, R. i Schnitzler, H.U. (2004). Temporary inactivation of the nucleus accumbens disrupts
acquisition and expression of fear-potentiated startle in rats. Brain Research, 1027 (1-2), 87–93.
doi:10.1016/j.brainres.2004.08.037. PMID: 15494160.
 Shure, G.W. i Halstead, W.C. (1958). Cerebral location of intellectual processes. Psychoogical Monographs, 72 (465).
 Snell, R.S. (2007). Neuroanatomía Clínica. Editorial Panamericana: Buenos Aires.
 Squire, L.R. i Schacter, D.L. (2002). The Neuropsychology of Memory. Guilford Press.
 Standford University, 2003 - http://hopes.stanford.edu/sites/hopes/files/brain.swf HOPES
 Steven, M.S. i Blakemore, C. (2004). Cortical plasticity in the adult human brain. A: Gazzaniga, M. (Ed.). The cognitive
neurosciences. 3rd Edition. Massachusetts: MIT Press pp: 1243-1255.
 Strub, R.L. i Black, F.W. (2000). The Mental Status Examination in Neurology. Fiiladelfia: F.A. Davis Company.
 Subirana, J., Crusat, M., Cullell, N., Cuevas, R., i Signo, S. (2011). Demencias y enfermedad de Alzheimer. A: Bruna, O., Roig, T.,
Puyuelo, M., Junqué, C. i Ruano, A. (Eds.). Rehabilitación neuropsicològica. Barcelona: Elsevier-Masson. pp: 289-318.

 Tagliavini, F., Giaccone, G., Frangione, B. i Bugiani, P. (1998). Preamyloid deposits in the cerebral cortex of patients with
Alzheimer’s disease and non-demented individuals. Neuroscience Letters, 93, 191 - 196.
 Terminologia Anatomica (1998). International anatomical Therminology. New York: Theme Medical Publishers.
 Teuber, H.L., Battersby, W.S. i Bender, M.B. (1949). Changes in visual searching performance following cerebral lesions. American
Journal of Physiology, 159, 592.
 Thibodeau, G.A. i Patton, K. T. (2007). Células del sistema nervioso. Comunicación, control e integración. A: Thibodeau, G.A. i
Patton, K.T. Anatomía y fisiologia. Madrid: Elsevier. pp: 431-470.
 Tirapu, J., Garcia, A., Ríos-Lago, M. i Ardila, A. (2012). Neuropsicología de la corteza prefrontal y las funciones ejecutivas. Viguera
Editores: Barcelona.
 Walsh, K. i Darby, D. (2002). Neuropsychology, a clinical approach. Churchill Livingstone - Elsevier: Edinburgh
 Weighl, E. (1941). On the psychology of the so-called process of abstraction. Journal of Abnormal and Social Psychology, 36, 3-
33.
 Werner, H. (1946). The concept of rigidity: a critical evaluation. Psychological Review, 53, 43-52.
 Zangwill, O. (1966). Psychological deficits associated with frontal lobe lesions. International Jorunal of Neurology, 5, 395.
 Zigmond, M.J., Bloom, F.E., Landis, S.C., Roberts, J.L. i Squire, L.R. (1999). Fundamental neuroscience. Academic Press: Londres.

V3. Bloc II. Funcions Cognitives Baì Siques I Anatomia

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

V3. Bloc II. Funcions Cognitives Baì Siques I Anatomia

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

V3. Bloc II. Funcions Cognitives Baì Siques I Anatomia

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Psicologia i Cicle Vital

Material editat/adaptat de:

Compilació, recerca i redacció:

1. Aportacions des de la neurociència: el cervell cognitiu.................................................................................3

2 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

1. Aportacions des de la neurociència: el cervell cognitiu

cervell, encèfal, crani, sistema nerviós... de què parlem?

Figura 1: Encèfal vs Cervell

3 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

com estudiem el “cervell”?

Figura 2: Plans de referència

1.2 El sistema nerviós: estructura bàsica i característiques

4 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

1.3 L’encèfal humà

5 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

Figura 3: Factor d’encefalització

6 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

Figura 4: Substància cerebral

1.2 Estructura encefàlica: hemisferis cerebrals

7 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

Figura 5: Hemisferis cerebrals Figura 6: Hemisferis cerebrals

8 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

1.3 Estructura encefàlica: cissures

Cissura de Roland o Cissura central

Cissura de Silvi o Cissura lateral

Figura 7: Tall sagital/vista lateral: cissures cerebrals

Destaquen, d’entre totes les cissures, les següents:

 La cissura interhemisfèrica: divideix longitudinalment el cervell en

9 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

1.3 Estructura encefàlica: àrees funcionals

Figura 9: Àrees funcionals del cervell i l’encèfal

10 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

1.4 Estructura encefàlica: lòbuls cerebrals

Les connexions entre els hemisferis es donen a través

Figura 10: Hemisferis cerebrals.

11 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

1.4.1 Lòbuls temporals

Figura 11: Lòbuls temporals

12 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

1.4.2 Lòbuls occipitals

Figura 12: Lòbuls occipitals

1.4.3 Lòbuls parietals

13 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

Figura 13: Lòbuls parietals

14 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

1.4.4 Lòbuls frontals

Figura 14: Lòbuls frontals.

15 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

Principals funcions atribuïdes als LF Referències clàssiques

Habilitats Osterrieth, 1944

Resolució de problemes Christensen, 1975

Repetició Christensen, 1975

Fluència verbal Benton, 1968

Cerca visual i anàlisis de Chedru et al., 1993

17 Professora: Dra. Judit Subirana-Mirete

1.3.5 Lòbul límbic

Figura 15: Sistema límbic

Hipocamp i estructures associades: