L'ASSAIG AL SEGLE XX

L'assaig - diu Fuster- és literatura d'idees. Assagista manipula les idees, però només ho pot
fer manipulant paraules. Aquesta necessitat situa l'assagista en l'òrbita de la literatura.

El "patró i mestre" del gènere va ser Montaigne i a partir d'ell anà desenvolupant-se i
consolidant-se com a gènere literari, gràcies sobretot als assagistes anglesos i als filòsofs del
segle XVIII.
Avui, després de més de tres-cents anys de vida, compta amb una rica història. En el nostre
segle, especialment, l'assaig ha arribat a tenir una mena de primacia en la literatura.

Durant aquests últims vint anys, l'etiqueta "assaig" ha sofert una mena d'inflació
considerable, donat que s'aplica a qualsevol paper en prosa que tracte d'una manera més o
menys informal idees. En general, es tracta d'escrits que entren en l'anomenat camp de les
ciències humanes degut a l'extraordinària importància que han adquirit aquestes.

L'ASSAIG ABANS DE LA GUERRA

L'assaig i l'article periodístic (la seua forma menor) ocuparen un lloc important dins la prosa
catalana de pre-guerra. L'assaig sols trobà espai de publicació en unes quantes revistes
especialitzades com : "Revista de Catalunya", "La Paraula Cristiana", "La Revista Criterion ",
"La Nova Revista"...
L'article tenia més espai als diaris i eren escriptors i no periodistes els qui hi escrivien
perquè escriure en català fins a ben entrat el segle XX no estava a l'abast de tots. Fuster
afirma "que la premsa catalana de 1900-1938 va ser de les més intel·lectuals d'Europa a
causa d'aquesta falta de braços". També cal apuntar cal apuntar que un dels factors que
contribuí a aquest fet fou que els articles suposaven una important ajuda econòmica per als
escriptors.

l'ASSAIG DURANT LA GUERRA

Sorgeix una abundant literatura doctrinal i polèmica que reflectia la situació contradictòria i
bel·ligerant. Cal destacar: Josep Carner, d'idees lliberals, Foix, Estelrich, Carles Cardó i
Gaziel (Agustí Calvet).
GAZIEL:( 1887-1964) S'inicià en el periodisme com redactor polític de "La Veu de
Catalunya"(1910-1911). Es va decantar definitivament per la carrera periodística després de
publicar a "La Vanguàrdia" uns articles sobre la guerra. Entrà a formar part de la redacció
d'aquest periòdic i en fou director del 1919 al 1936. Durant aquesta etapa aconseguí convertir
el diari en un dels grans rotatius europeus i en el primer de Catalunya.
Després de l'exili, com que no es pogué dedicar al periodisme, inicià la seua carrera com
escriptor en català i fins la seua mort escriví contínuament. Cal destacar entre les seues
obres: La Trilogia Ibérica: Castella en dins(1959) , Portugal enfora(1960), La Península
inacabada (61) en què fa un seguit de reflexions polítiques sobre la unitat ibèrica; Quina mena
de gent som (1970) una de les seues obres cabdals, que inclou una sèrie d'assaigs sobre
Catalunya , i Història d'un destí (1958) considerada la seua millor obra.

LA POSTGUERRA

Als assaigs d'aquesta època es reflectia l'evolució de les idees literàries i els atzars de la
vida col·lectiva que anaven produint-se. Però ni n'hi ha cap que tinga una potència

1
teoritzadora comparable a la d'Eugeni d'Ors o una penetració de judici comparable a la de
Carles Riba.
Es dedicaren a l'assaig o crítica amb vocació quasi exclusiva autors com Maurici
Serrahina, Lluis Montanyà, Guillem Diaz-Plaja, Ramon Esquerra, Alexandre Ciril
Pellicer, Josep Ferrater Mora, Joan Triadú.

JOAN FUSTER

Joan Fuster, que es donà a conéixer al voltant dels anys cinquanta, constitueix un fet
cultural i polític insòlit al País Valencià. Aconseguí triomfar dins i fora d'aquest territori tot i
estimulant una opció política nacionalista plantejant el problema de la identitat col·lectiva
valenciana.
Un repàs a la seua extensa obra ens donaria pràcticament totes les formes assagístiques :
L'assaig llarg, el diccionari filosòfic, l'aforisme, el dietari íntim, l'article. Aquesta producció
assagística desenvolupà les precaucions centrals del que Joaquim Molas ha anomenat
"L'humanisme moral de Joan Fuster". Per analitzar un tema parteix de la "disponibilitat
permanent" que és la decisió de no estar, en principi, convençut de res, de partir sense
prejudicis. Els dubtes, la desconfiança, seran les regles universals de l'examen. A més, per a
ell, "l'assaig es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació,
contradint-se a estones, cautelós o atrevit, sempre conscient de la seua deficiència"
Un altre camp d'interés per a Fuster és el de la història i el de la crítica literària. Encara que
no és un erudit, les obres d'aquest grup són rigoroses, ben documentades, i exposen
plantejaments crítics molt aguts. Dos són els nuclis d'aquesta producció: Els clàssics
valencians i la Decadència, i la literatura contemporània.
També ha escrit un grup d'obres de tema valencià amb les quals ha ajudat a definir la
identitat del País Valencià i que compten entre els llibres més polèmics i eficaços de l'autor.
Nosaltres els valencians és el més important.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L'ASSAIG

L'assaig és el gènere literari més conreat en tot el món. Es tracta d'un escrit on l'autor
presenta, a ser possible amb originalitat, un tema qualsevol, adreçat a lector no especialitzat, i
que es pot llegir en una sola sessió de lectura. Pot ser, per tant, molt breu , o constar de
diverses pàgines . Els seus mitjans de difusió són les revistes i la premsa : molts dels articles
que publiquen els diaris pertanyen a aquest gènere.

Qualsevol tema pot se objecte d'un assaig. Inclús els més científics o filosòfics puix els autors
l'utilitzen per divulgar les troballes, invencions, doctrines, conclusions, etc... Abunden els
assaigs crítics, polítics, sociològics, històrics, biogràfics , etc... El to adoptat pot ser seriós però
també pot ser humorístic i fins i tot satíric.

El bon assagista acostuma exposar i argumentar de manera personal . La seua actitud no ha

de ser la mateixa que la del científic, el jurista o el filòsof. En l'assaig, puix no va dirigit a uns
lectors especialitzats, és freqüent l'ús de recursos literaris , és a dir, d'un llenguatge ple
d'imatges, trops, repeticions etc puix es considera un gènere literari.

A l'assaig dominen les tipologies textuals anomenades exposició i argumentació.

L'exposició es pot definir com una forma o manera de discurs que no descriu un objecte
(descripció), que no conta un fet real o imaginari( narració) i que no discuteix alguna cosa
2
(argumentació). Es pot definir per tant com la presentació d'una qüestió qualsevol amb el
propòsit de fer comprendre aquesta qüestió a altres persones.
Aquell que exposa ha de fer predominar al seu discurs una actitud objectiva , ha de
documentar-se el més rigorosament possible per tal que les seues dades siguen vertaderes i
es relacionen correctament.
Als assaigs, moltes vegades, l'exposició es combina amb l'argumentació , amb la qual
cosa es pretén convèncer el lector, tot i intentant provar la falsedat d'una idea, etc i la veritat
d'altra que l'autor adopta. Aquell que argumenta comença per exposar objectivament el que
hom sap, creu, per a després argumentar a favor o en contra.
L'argumentació es fonamenta en la dialèctica que és l'art de conduir a la veritat
mitjançant raonaments demostratius al voltant de dues tesis oposades. És clar que el procés
argumentatiu pot arribar a la conclusió que les dues tesis oposades són falses.
Tanmateix hi ha argumentacions que no precisen d'aquest component dialèctic ; açò
esdevé quan l'autor no proposa demostrar la veritat d'una tesi que no s'oposa a cap altra
formulada amb anterioritat.

L'ESPERIT CRÍTIC DE FUSTER

Fuster, com assagista , no informa sobre el món exterior, sinó que comenta i avalua,
reflexiona sobre la seua apreciació d'aquella realitat. Aquestes reflexions són sempre obertes,
es matisen i fins i tot es contradiuen en l'autodiàleg, en un camí fragmentat, ple de giravolta i
de retorns sempre provisionals. El mot assaig té aquesta etimologia (assajar: provar), i no pot
acordar-se amb el dogmatisme de les conclusions definitives. No és ciència, sinó opinió
revisable, controvertible i controvertida pel mateix escriptor que assaja ell mateix- i els seus
límits - davant el testimoni d'un lector imaginari.

És per això que la seua és una estètica de l'inconclús, i en això està el seu encís. La
motivació final d'aquesta estètica és d'ordre intel·lectual i ètic: se'n diu esperit crític.

L'escriptura de Fuster mostra, en les seues reflexions més íntimes una aparent
contradicció interna. Fuster, com heterodox, fa i desfà itineraris en una recerca continuada del
seu utòpic jo. L'estil així ho delata, en una ziga-zaga d'interrogants, de revisions i de
matisacions que responen a una gran fidelitat. L'abundància dels connectors adversatius en
els seus texts en són l'evidència, així també com l'ús de signes relativitzadors com són les
cometes o la cursiva.

FUSTER I ELS LECTORS

Fuster necessita en el seu col·loqui assagístic la companyia del lector. El to

marcadament oral de l'estil assagístic deriva d'aquesta oscil·lació entre l'autocol·loqui interior i
la conversa íntima amb algú altre que és escoltador pacient. Ell mateix diu: "Si, de vegades,
presenten algun aspecte ampul·lós o doctrinari, és sense mala intenció: de fet, tracten
problemes de cada dia, precisament els mateixos que constituirien la matèria d'una conversa
familiar, cordial , en el cas que el lector i jo ens trobéssim cara a cara i ell s'hi interessés."
3
Aquesta predisposició no comporta una actitud didàctica, però , i Fuster refusa explícitament
l'actitud d'aconsellar: "No aconsellis a ningú que faça una cosa..." És clar que aquest mateix
aforisme ja és una contradicció, des del moment que el seu valor il·locutiu com a acte de parla
és el mateix que el seu contingut nega. Així, la paradoxa i la ironia formen part de l'estil
fusterià.

Els lectors, als textos de Fuster , ve explicitat en el text o, si més no, al·ludit amb
subtilesa: directament com a tu o vosaltres , o bé com a partícip del nosaltres, la instància
inclusiva ( de l'emissor i del receptor) que tot discurs negocia amb l'interlocutor dins el marc de
l'acte comunicatiu. A més, Fuster estableix un ells ben clarament instaurat en el discurs i ple
de connotacions negatives, generalment associades al poder: "la gent són ells"

L'efecte de l'escriptura assagística és, així, el to de confidència progressiva, àgil,

punyent, incitadora., fins i tot podríem dir que l'assagista escenifica una confessió pública on
les idees es fabriquen , davant els ulls del lector, avalades o verificades per mitjà de certes
evidències circumstancials, ben personals, ben biogràfiques...

L'AFORISME
"Diccionari per a ociosos" està format per assaigs i aforismes. El diccionari defineix
aquest últim terme com: "proposició concisa, completa i sovint enginyosa que enuncia una
norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la".
Podríem dir que una primera característica de l'aforisme, és la seua concisió lapidària, la
vocació de microtext "memoritzable". En aquest sentit l'escriptura fusteriana és procliu a un
cert afany de "literalitat": a la frase brillant que reclama ser retinguda tal com ha estat escrita,
en la seua forma intocable (des d'aquest punt de vista, tota paràfrasi amb vocació de
sinonímia seria una traïda a l'original.)
Fuster, per contra , reclama l'afany de provisionalitat, el dret de canviar d'opinió, una altra
contradicció del discurs fusterià. El mateix Fuster ens prevé contra les formes rotundes:
"Doneu a un error una formulació axiomàtica, i acabarà per semblar-vos una veritat".

Així, entre les característiques d'aquestes frases marmòries haurem de destacar el

seu sentit de discurs repetit i la seua originalitat. La retòrica valora el factor sorpresa com a
recurs: la paradoxa. la ironia, la metàfora agosarada...(Fuster diu: "Les metàfores -les bones
metàfores-no són sinó definicions imprevistes: dir la mateixa cosa però per sorpresa").
L'aforisme de Fuster practica aquest recurs de la metaforització valenta, una mena de bogeria
analògica que consisteix a relacionar esferes de percepció aparentment independents, amb la
il.lusió que s'hi projecte una llum nova. Fuster se'n serveix en els seus aforismes per a mostrar
una realitat poc visible, la percepció d'un món possible que la rutina del discurs comú no ens
deixa copsar. Però com superar la contradicció entre la repetició i l'originalitat?.

4
L’eficàcia comunicativa, però, no pot disposar només del factor sorpresa. Li cal, en la mateixa
proporció , una referència compartida pel lector, una mena de codi socialitzat que permeta la
comprensió i el plaer del reconeixement.
Però sobretot és que el discurs aforístic ha de buscar la seua autoritat en la coartada de la
saviesa tradicional, per molt que sovint contradiga les opcions ideològiques d'aquesta. Una
referència del proverbi i de la màxima a la "saviesa de les nacions" que hi ressona, a un saber
universal i intemporal que resulta garant de l'opinió individual. Tota utilització discursiva
concreta d'un refrany capitalitza aqueixa força de l'enunciació tradicional. Per això, l'aforisme
es beneficia d'aquesta sensació d'auctoritas .Així l'escriptor d'aforismes apareix als ulls dels
lectors com una persona madura, amb experiència de la vida, com un savi. Per açò, encara
que els continguts d'aquestes expressions siguen una crítica àcida dels valors
conservadors,els aforismes adopten un cert to de catequètic. Aquestes "capsules de doctrina"
deriven en consells, en màximes de conducta. Però Fuster, a través del seu estil de l'enginy
diabòlic i del capgirament ideològic dels valors establerts ens fa veure que els seus aforismes
són opinions, no consignes. Així, l'aforisme fusterià, quan marca una pauta de conducta és un
consell de fons ( no una consigna), deliberatiu, una mena de reflexió adreçada a la
consciència de l'altre i també a la pròpia.

"Els aforismes - els meus com els de tothom-són sempre falsos, intrínsecament falsos. I
aquest també".
Entre els recursos que empra en els seus aforismes , a més de la metàfora, podríem
destacar la HIPÈRBOLE, que sota la reducció a l'absurd, amaga una profunda consciència
del grau de redundància que la comunicació oral exigeix.

5
PROPOSTA D’ANÀLISI D’UNA ENTRADA DE DICCIONARI PER A OCIOSOS

XENOFÒBIA

Aquest assaig, Xenofòbia, tracta com quasi totes les entrades, del títol que porta. N’hi ha
d’altres, però, en què el títol és, més o menys una excusa per parlar d’un tema que
l’interessa i el títol no és, exactament, el tema central o sols tracta una part d’aquest.
Aquest, però, com ja hem dit, no és el cas; el tema seria l’existència i pervivència de la
xenofòbia ja siga com la idea tradicional de “nació “ diferent o de la més nova interpretació
de “sistema socio-polític” diferent.

Podríem dividir l’article en tres parts:

a.- Una introducció ( les quatre primeres línies: fins remuneradors) on es presenta el tema:
la xenofòbia és un fenomen històric i motor de molts fets.
b.- Una part central on reflexiona a través d’arguments consecutius( Un argument sempre
és conseqüència de l’immediatament anterior) sobre la natura i l’origen de la xenofòbia.
c.- Una mena de conclusió que començaria en “Personalment opino que…” i on ens mostra
l’evolució d’aquest concepte.

Es tracta, doncs, d’una estructura analítica puix el tema o idea principal es mostra al principi
de l’article i es desenvolupa al llarg d’ell.

En aquest article Fuster reflexiona sobre aquesta paraula , el to dominant és l’argumentatiu

puix intenta exposar el tema i intenta portar-nos a una conclusió final de la seua mà a través
d’una concatenació d’arguments consecutius dels quals sembla que no podem abstraure’ns:
si acceptem un, hem d’acceptar el següent puix és l’evolució lògica del raonament.
L’estratègia que empra Fuster per aconseguir aquest objectiu és complexa. D’una banda
hem de fixar-nos en el temps verbal emprat. Al principi empra una forma impersonal: tercera
persona singular: per a parlar d’una veritat universal, d’una veritat que no admet rèplica. A
partir de la primera línia de la pàg 202, empra la primera persona del plural “nosaltres”.
Aquest nosaltres té un doble valor: d’una banda vol crear una complicitat del públic lector
amb el narrador ( en aquest cas, per ser un l’autor un personatge conegut i cèlebre per les
seues idees, jo m’atreviria a dir que la complicitat és amb l’autor); i d’altra banda, en canviar
de persona verbal sense trencament sintàctic ni gràfic, ens està mostrant que aquelles
afirmacions que havia fetes en un to impersonal al principi de l’article i que nosaltres havíem
acceptat sense objeccions perquè pensaven que eren asèptiques, que no ens implicaven,
també ens afecten a nosaltres, i per tant que nosaltres també estem implicats en el fet. El
parany ha estat parat i nosaltres hem caigut en ell. A partir d’aquest moment no ens queda
sinó més solució que sentir-nos implicats en les seues reflexions. Torna a canviar al to
impersonal com per a distanciar-se del text; dóna igual, ja ens hem implicat i el to

6
impersonal d’ací endavant deixarà de ser-ho. Inclús, quan ell canvia a la primera persona
del singular en la tercera part: “personalment penso”, no ens podem abstreure del tot
d’aquestes idees perquè ja hi ha un alt grau de complicitat amb l’autor.
Aquest joc de l’autor amb el lector no es dóna sols a través dels temps verbals. Fixem-nos
en els adverbis que introdueixen les frases de la tercera part, la de més problemàtica
identificació, la més agosarada de totes: El primer adverbi és personalment,
indiscutiblement individual i que no implica a ningú. Tres fases més avall l’adverbi que
comença la frase és certament: ha transformat una afirmació individual en una veritat
indiscutible.
Aquesta transformació es fa suament, hi ha frases en què l’autor sembla insegur de les
seues paraules: No sé; ho dubto, personalment…sembla que està parlant d’una hipòtesi
personal, que no implica a ningú però crec que ja hem demostrat que açò dista molt de la
realitat.

Aquesta implicació del lector és una de les característiques de l’estil fusterià. Una altra
característica que vol aconseguir açò és el marcat to conversacional. Sembla que estiga
parlant amb ell: per això algunes vegades s’adreça a ell directament en una apòstrofe: “ si
voleu” ( línia 7 des del final). Altres característiques d’aquest to conversacional són els
incisos que delaten un canvi d’entonació: “ No sé si el turisme acabarà esmussant la
xenofòbia: ho dubto”…
A Fuster li interessa precisar les seues idees per això als seu articles trobem bimembracions
en un afany d’explicar-ho tot: “l’odi a l’estranger, al foraster” ; “s’imaginen o es troben”.
Aclaracions: “ l’estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible..”
En aquest afany de precisió matisa les seues paraules posant-les entre cometes o en
cursives quan vol expressar una certa accepció: “patriotisme”… També utilitza un
adjectivació sorprenent que sobta el lector i el fa reflexionar: abusos remuneradors, fets
heroics perpetrats, M. Chauvin ( és ) una tranquil·litzadora reserva energètica( ací aniria
més lluny en una autèntica metàfora).
Aquest últim recurs també contribueix a crear la ironia tan pròpia dels escrits fusterians.
Aquesta és palesa sobretot en l’última frase, que a més, en un giny al lector, acaba en
punta suspensius.
Fuster crea un estil molt personal, treballat però amb aparença d’improvisació mitjançant
tots els recursos que hem analitzat però sobretot per la seua agudesa de pensament, per la
seua actitud crítica que no accepta cap tòpic ni parteix de cap idea preconcebuda. En
resum, tot un personatge.

7
8