TEMA 15

1. La Unió Europea
La Unió Europea és la unió d’Estats de caràcter regional més desenvolupada del panorama global, tant per les
matèries de les quals és responsable com per les possibilitats d’actuació de què disposa. De fet, està configurada en
l’actualitat com una més de les administracions públiques que gestionen els interessos dels ciutadans dels vint-i-vuit
Estats membres, juntament amb la nacional, la regional i la local, i en molts àmbits constitueix la cúspide de la
piràmide de poders públics.
Aquesta realitat, però, conviu paradoxalment amb el gran desconeixement, i sovint el desinterès, dels ciutadans pel
que fa a la seva organització i funcionament.
Intentarem aquí oferir una imatge general de l’organització, descrivint els fets que han determinat la seva
configuració actual (els seus antecedents), els objectius que persegueix i els mitjans de què disposa per a assolir-los.

1.1. Antecedents

L’antecedent més antic de la idea d’una Europa unida políticament es troba, deixant apart l’Imperi Romà, que incloïa
molts altres territoris, al segle IX. Va ser Carlemany qui, a partir del Nadal de l’any 800, data en què fou coronat
Emperador a Aquisgran, va concebre la idea de governar un continent unit que aglutinés els components germànics,
francs i llatins.

A partir d’aquí, els antecedents moderns de la Unió que nosaltres coneixem no apareixen sinó en el segle XX. En
1925, el Primer Ministre francès Eduard Herriot es mostrà partidari d’una Europa unida, per tal de poder administrar
tots els territoris colonials sense generar conflictes imperialistes entre els Estats, però la seva proposta no va
provocar cap reacció dels altres governs europeus. Una iniciativa anàloga del seu successor, Aristide Briand, en 1929,
també va resultar infructuosa.

Ara bé, arran els tràgics conflictes que sacsejaren el continent durant la primera meitat del segle, es genera la
concepció d’una organització del continent capaç de superar els antagonismes nacionals. Amb aquest objectiu
sorgeixen dos corrents de pensament: la federalista i la funcionalista.

El projecte federalista es basava en el diàleg i en una relació de complementarietat entre els poders locals, regionals,
nacionals i europeus. El seu origen es troba en els moviments europeistes sorgits després de la Segona Guerra
Mundial, i la seva concreció pràctica és el Consell d’Europa.

Per la seva banda, el projecte funcionalista estava basat en la progressiva delegació de parcel·les de sobirania des de
l’àmbit nacional a l’àmbit europeu. Aquest és l’origen del procés d’integració europea plasmat primerament en la
creació de les Comunitats Europees, i actualment en la Unió Europea.

Si analitzem breument el desenvolupament d’aquest procés, podrem destacar les fites següents.

L’ORGANITZACIÓ EUROPEA DE COOPERACIÓ ECONÒMICA

L’antecedent immediat de l’edifici europeu és l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE). El 12 de juny
de 1947, els representants de setze nacions d’Europa occidental es reuniren a París per tractar el Pla Marshall. Un any
més tard, el 16 d’abril de 1948 se signà un conveni que establí les bases de l’OECE.

El naixement de l’OECE en 1948, encarregada especialment de repartir de forma harmoniosa els crèdits del Pla
Marshall, va servir per accelerar la presa de consciència entre els Estats beneficiaris de la necessitat de seguir
avançant en el procés integrador amb l’objectiu d’eliminar els obstacles que les tradicionals fronteres imposaven al
desenvolupament de les mesures contingudes en el Pla.

L’OECE només tenia competències de coordinació, i no havia estat capaç d’impedir que la reconstrucció econòmica
dels països europeus es portés a terme conforme a esquemes exclusivament nacionals. Amb la creació del Consell
d’Europa (5 de maig de 1949) es féu palès que els governs no estaven disposats a deixar-se retallar les seves
prerrogatives.
Nogensmenys, comencen a percebre’s les fronteres com a obstacles per a les economies europees. A més, la qüestió
de l’estatut d’Alemanya continuava en suspens des de l’entrada en vigor, el 8 de maig de 1949, de la seva Llei
Fonamental. El problema era el següent: els Estats Units desitjaven accelerar la reconstrucció econòmica d’un país
situat en el cor de la divisió del continent, i consegüentment, es renovaren els temors al rearmament de l’antiga
potència i la desconfiança dels altres països aliats en Europa.

LA DECLARACIÓ ROBERT SCHUMAN

Resultava necessari, per tant, una iniciativa d’abast polític. Robert Schuman, Ministre d’Afers Exteriors francès, és
l’encarregat de trobar una idea que posés solució als diferents problemes que plantejava Alemanya: l’estatut del
Rhur, el nivell de producció del carbó i de l’acer, la igualtat de drets polítics, etc.

Jean Monnet, en qualitat de Comissari del Pla i amb els seus col·laboradors més pròxims, redactà a principis de la
primavera de 1950 una nota que es transformarà en una proposta formal i que va remetre al ministre francès, del
qual rep l’adhesió immediata. Robert Schuman comprèn l’ample abast polític del projecte de Jean Monnet. Es tracta
de crear una comunitat del carbó i de l’acer que englobés en un primer moment la producció alemanya i francesa,
oberta a la resta d’Estats, i dotada d’una autoritat independent que disposés de poders delegats.

Aquesta iniciativa és acollida amb entusiasme pel canceller alemany Adenauer, ja que amb ella permet a Alemanya
d’evitar la seva condició de potència vençuda i associar-se, en peu d’igualtat, a una empresa que tradueix en concret
la solidaritat europea a la qual aspiren els pobles després de tants anys de discòrdia i humiliació.

Mentre que en altres cercles es perpetuaven els debats sobre la millor manera de construir Europa, aquesta
proposta, molt concreta, limitada en el seu objecte, però d’ample abast, marca el naixement de l’Europa comunitària.

Aquesta proposta aplica un mètode sense precedents en les relacions internacionals: la delegació de sobirania
lliurement consentida en sectors determinats i decisius en benefici d’institucions comunes i independents.

Però l’aspecte més important del Pla Schuman és de naturalesa política. Aquest pla segella la reconciliació
francoalemanya, i estableix una comunitat de futur entre els dos pobles. En absència d’un tractat de pau entre els
antics bel·ligerants, la primera comunitat europea és a la vegada un acte de confiança en la voluntat de les dues
nacions i dels seus interlocutors de sublimar els errors passats i un acte de fe en un futur comú de progrés, basat en
la cooperació i confiat a institucions comunes.

LES NEGOCIACIONS DELS TRACTATS CONSTITUTIUS DE LES COMUNITATS EUROPEES

El Tractat de París, signat el 18 d’abril de 1951, que estableix la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) és la
primera concreció pràctica en la construcció de l’edifici comunitari.

Tanmateix, el problema que es planteja ara era com associar a Alemanya a l’esforç col·lectiu de defensa dels
europeus sense reconstruir una força nacional alemanya, no desitjada per França. Monnet proposa estendre a
l’exèrcit els mecanismes aplicats per al carbó i l’acer: col·locar sota el mateix uniforme, i sota un comandament
integrat, als soldats dels Estats europeus que s’adheriren a una Comunitat Europea de Defensa (CED). La proposta
francesa és estudiada pels seus interlocutors i es signa un nou tractat el 27 de maig de 1952.

Malauradament, l’atenuació de la guerra freda, la mort de Stalin i l’evolució de la política interior en França es
conjuguen per fer impossible la seva ratificació per l’Assemblea Nacional Francesa. El 30 d’agost de 1954, el Tractat de
la CED és rebutjat definitivament, enduent-se amb la seva caiguda un projecte de Comunitat Política Europea i
suposant un cop letal a les esperances dels federalistes europeus.

Després d’haver assolit un sostre molt alt de realització en l’àmbit polític, la marca europea assisteix a un nou reflux.
Cal continuar, ja que la necessitat de la unió resulta més evident que mai. Jean Monnet elegeix el terreny econòmic.
Amb els estadistes del Benelux Paul-Henri Spaak i Johan Beyen, prepara un nou impuls que es concretarà en Messina,
el 3 de juny de 1955. La iniciativa dels sis Estats fundadors (França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i Països
Baixos) és nova, ja que es decideix crear, d’una banda, una Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o
EURATOM) i, d’altra, una Comunitat Econòmica Europea, l’objectiu de la qual seria la creació d’un mercat comú en el
qual les mercaderies, les persones, els serveis i els capitals circulessin lliurement. En aquest sentit, el 25 de març de
1957, es signaren els Tractats de Roma que donaren lloc a les dues comunitats anteriors.

CONSOLIDACIÓ INTEGRACIÓ DE LES COMUNITATS: LA UNIÓ EUROPEA

El procés històric que porta a l’actual configuració de la Unió Europea des del naixement de les Comunitats integra
nombroses fites, però alguns dels esdeveniments clau que han determinat la realitat actual de l’organització són:

- El bloqueig comunitari derivat de les polítiques del general De Gaulle, que derivaren en la crisi de la “cadira
buida”, i la seva posterior solució mitjançant el Compromís de Luxemburg.
- Les primeres ampliacions de nous membres, molt en particular, la del Regne Unit.
- La profunda modificació institucional derivada del Tractat de Fusió dels Executius i de l’Acta Única Europea,
en gran mesura recollint subreptíciament les idees d’integració política dels moviments federalistes, i
aprofundint en els objectius d’integració econòmica.
- L’elecció del Parlament europeu per sufragi universal.

Efectivament, aquests jalons de la història comunitària han de ser destacats perquè són els paradigmes de quatre
notes característiques de la Unió Europea actual: el compromís amb el consens i la presa de decisions conjunta,
l’aparició al si mateix de la Unió de la tensió oposada entre sobirania nacional i integració política europea, el
desenvolupament extraordinari de l’estructura institucional comuna i, finalment, la introducció del principi de
legitimitat democràtica en el seu funcionament.

Des del punt de vista jurídic, nogensmenys, la fita fonamental és el naixement de la Unió Europea amb el Tractat de
Maastricht de 1992, com a nova entitat supranacional política (encara no gaudeix de personalitat jurídica) que
engloba les comunitats existents, i amplia l’àmbit de cooperació entre els pobles europeus. Dins d’ella, la Comunitat
Econòmica Europea passa a ser només la Comunitat Europea, i s’endega la iniciativa de la Unió Econòmica i
Monetària, que culminarà amb la introducció de l’euro com a moneda única, símbol evident nacionalment i
internacional de la integració assolida.

LES AMPLIACIONS COM A ALTERNATIVA A L’APROFUNDIMENT DE LA INTEGRACIÓ

Molts són els especialistes que consideren que, a la vista de la derrota absoluta dels postulats integracionistes a la
Cimera d’Amsterdam, els Estats membres optaren per una estratègia d’ampliació de mercats que paralitzés el procés
d’increment de competències comunitàries. Suspicaços del poder que havia anat adquirint la Unió, trobaren l’excusa
futura per no aprofundir més en la integració política: el progressiu increment de les diferències entre Estats
membres i la consegüent manca de cohesió interna.

D’aquesta forma, després de la integració definitiva de tots els països de l’Europa occidental (menys Noruega, que
rebutjà la proposta), s’inicia la preparació institucional cap a l’ampliació als països de l’Est i del Mediterrani
mitjançant els tractats d’Amsterdam i Niça, que culmina amb la signatura del Tractat d’Atenes de 2003 i les adhesions
de 2007.

Actualment els països membres de la Unió Europea són 28. De moment, el Regne Unit continua essent membre de
ple dret de la Unió Europea, amb tots els drets i obligacions corresponents. Cal recordar que el 23 de juny de 2016,
els ciutadans i ciutadanes del Regne Unit van votar a favor d’abandonar la Unió Europea. El 29 de març de 2017, el
Regne Unit va comunicar oficialment al Consell Europeu la seva intenció d’abandonar la Unió Europea mitjançant
l’activació de l’art. 50 del Tractat de Lisboa.

EL PROJECTE CONSTITUCIONAL

Malgrat que l’estratègia d’ampliació fou l’efectivament implementada, molts eren els que continuaven creient que el
desenvolupament i la consolidació del procés d’integració europeu no podia obviar un pas tan important com la
redacció d’una Carta Magna, i a tal efecte impulsaren la iniciativa governamental que coneguem com Convenció
Europea, fòrum on es va discutir tant el contingut com la forma d’un text d’aquestes característiques.

L’objectiu de la Convenció era proposar per a la Unió Europea un marc i unes estructures adequades a l’evolució del
món, a les necessitats dels ciutadans europeus i al futur desenvolupament de l’organització comunitària. A més,
tingué en compte les implicacions que comporta l’ampliació de la Unió a altres Estats europeus. La Convenció
pretenia així la generació d’un text “constitucional” per a tots els europeus (per a tots els països europeus membres
de la Unió Europea).

La Convenció es va crear al termini del Consell Europeu de Laeken, en desembre de 2001, i reunia als representants
dels governs, dels parlaments nacionals, del Parlament Europeu i de la Comissió Europea, a més de delegats dels
països candidats.

La Convenció sobre el Futur d’Europa va concloure els seus treballs el 10 de juliol de 2003, i el seu President va
presentar un Projecte de Tractat pel qual s’institueix una Constitució per a Europa el 18 de juliol de 2003 al President
de torn del Consell Europeu en Roma.

Aquest text fou discutit en la Conferència Intergovernamental (CIG) que es va inaugurar en Roma el 4 d’octubre de
2003, però no va ser fins a la Conferència Intergovernamental per a l’aprovació del Tractat pel qual s’institueix una
Constitució per a Europa, que va concloure definitivament els seus treballs el 18 de juny de 2004, que es va arribar a
un acord de conjunt. Els Estats membres de la UE signaren aquest nou Tractat a Roma el 29 d’octubre de 2004.

Des de la seva signatura, el nou Tractat havia de ser ratificat per tots els Estats membres de la Unió d’acord amb les
seves respectives normes constitucionals, que en alguns casos incloïen la convocatòria de referèndums consultius, i
es preveia que entrés en vigor l’1 de novembre de 2006 si s’hagueren dipositat tots els instruments de ratificació.

Lituània fou el primer Estat en ratificar el Tractat, l’11 de novembre de 2004, i a aquest el seguiren quinze Estats més.
Entre ells estava Espanya, que ho feu mitjançant referèndum consultiu el 20 de febrer de 2005.

El 29 de maig de 2005, nogensmenys, França era el primer Estat a rebutjar el Tractat, i tres dies més tard ho feien
també els Països Baixos. Malgrat que el procés de ratificació continuà i set països conclogueren positivament el
procés, aquest s’extingí definitivament.

LA REPRESA DEL PROJECTE CONSTITUCIONAL: EL TRACTAT DE LISBOA

Després d’un període de reflexió de dos anys, el 23 de juny de 2007 els líders de la Unió Europea acordaren donar el
mandat a una nova CIG per tal d’elaborar un nou tractat per a la reforma institucional. Pocs mesos després, el Consell
Informal de Lisboa de 18 i 19 de novembre de 2007 aprovava el text definitiu del Projecte de Tractat de modificació
del Tractat de la Unió Europea i del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea elaborat per la CIG, el conegut com a
Tractat de Lisboa, que els Estats membres signaren el 13 de desembre del mateix any.

Aquest tractat, ara sí, un cop rebaixades totes les referències “constitucionals” del seu text, fou ratificat per la
totalitat dels 27 Estats membres (l’instrument espanyol es publicà al BOE de 27 de novembre de 2009), i entrà en
vigor l’1 de desembre de 2009.

El nou tractat recupera moltes de les necessàries adaptacions institucionals i jurídiques que contenia la non nata
Constitució Europea, però destaquen per la seva importància “visual” dues:

- La personificació jurídica de la Unió Europea, que passa de ser una organització política a un vertader
subjecte de dret internacional, successor de les antigues comunitats. Desapareix així la Comunitat Europea¹,
que passa a ser substituïda en totes les seves funcions i competències per la Unió².
- La sistematització dels tractats constitutius (TUE i TCE), que ara passen a ser el Tractat de la Unió Europea
(TUE) i el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE).
____________________________________________________

¹ La CECA va expirar en fer-ho el seu Tractat constitutiu el 25 de juliol de 2002, assumint les seves competències la CE.
La CEEA, per contra, subsisteix com a comunitat, però són les institucions de la Unió les que executen les seves
polítiques.

² A partir de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, doncs, l’adjectiu “comunitari/ària” deixa de tenir categoria
jurídica, i és substituït en els Tractats per “de la Unió”. A efectes acadèmics i col·loquials, però, continua utilitzant-se a
les expressions “dret comunitari”, “polítiques comunitàries” i similars, per tal d’evitar la perífrasi “de la Unió” i el més
imprecís “europeu”. Nosaltres l’utilitzarem en aquest tema, però tenint en compte aquesta consideració.
Addicionalment, destaquen també les modificacions de l’estructura institucional de la Unió, dirigides a millorar la
seva eficàcia, augmentar el protagonisme del Parlament Europeu i fomentar la participació dels parlaments estatals.
Per últim, té una importància especial per als ciutadans el fet que el Tractat de Lisboa ha atribuït finalment valor
jurídic a les disposicions de la Carta europea dels drets fonamentals, signada l’any 2000 i adaptada en 2007.

A partir del Tractat de Lisboa, doncs, queda configurada la Unió Europea tal com funciona en l’actualitat i,
previsiblement, tal i com funcionarà per molts anys.

Conclusió: amb el Tractat de Lisboa, la UE es dota de personalitat jurídica, fent-se càrrec de les competències
anteriorment assignades a la Comunitat Europea. En aquest sentit, el Dret comunitari passa a ser el Dret de la Unió.

1.2. Objectius

Els objectius de la Unió Europea, arran l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, es poden extreure directament de
l’art. 3 del TUE, segons el qual “la Unió té com a finalitat promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus
pobles”.

En desenvolupament d’aquesta finalitat, la Unió Europea ha de perseguir els objectius següents:

- Oferir als seus ciutadans un espai de llibertat, seguretat i justícia sense fronteres interiors, on estigui
garantida la lliure circulació de persones, el control de les fronteres exteriors, i mesures adequades en
matèria d’asil, immigració i de prevenció i lluita contra la delinqüència.
- Establir un mercat interior i una unió econòmica i monetària, la moneda de la qual és l’euro.
- Mantenir un desenvolupament sostenible d’Europa, que es fonamenti en un creixement econòmic
equilibrat, en l’estabilitat dels preus, en una economia social de mercat altament competitiva que tendeixi
a la plena ocupació i al progrés social, i en un nivell elevat de protecció i millora de la qualitat del medi
ambient. En aquest sentit, també ha de promoure el progrés científic i tècnic, combatre l’exclusió social i la
discriminació, fomentar la justícia i la protecció socials, la igualtat entre dones i homes, la solidaritat entre les
generacions i la protecció dels drets dels nens, la cohesió econòmica, social i territorial i la solidaritat entre
els Estats membres. Igualment, la Unió Europea ha de respectar la riquesa de la seva diversitat cultural i
lingüística i vetllar per la conservació i el desenvolupament del patrimoni cultural europeu.
- En les seves relacions amb la resta del món, afirmar i promoure els seus valors i interessos i contribuir a la
protecció dels seus ciutadans, i contribuir a la pau, la seguretat, el desenvolupament sostenible del planeta,
la solidaritat i el respecte mutu entre els pobles, el comerç lliure i just, l’erradicació de la pobresa i la
protecció dels drets humans, especialment els drets dels nens, així com a l’estricte respecte i al
desenvolupament del dret internacional, en particular el respecte dels principis de la Carta de les Nacions
Unides.

Per a assolir aquests objectius, la Unió Europea disposa de competències legislatives i desenvolupa polítiques pròpies
en moltes i diferents matèries, com ara:

- Agricultura
Agricultura, pesca i alimentació - Seguretat alimentària
- Assumptes Marítims i Pesca

- Ampliació
Ampliació i assumptes exteriors
- Política exterior i de seguretat

- Espai
- Investigació i innovació
Ciència i Tecnologia
- Economia i societat digital
- Sector audiovisual i mitjans de comunicació

- Cultura
Cultura i educació - Educació, Formació i Joventut
- Multilingüisme
 - Desenvolupament i cooperació
Desenvolupament i ajuda humanitària - Ajuda Humanitària i Protecció Civil
- Drets Humans

- Duanes
Duanes i fiscalitat
- Fiscalitat

- Assumptes Econòmics i Monetaris

Economia i Finances - Lluita contra el frau
- Pressupost

- Comerç
- Competència
Empresa
- Empresa
- Mercat únic

Institucions de la Unió Europea - Assumptes institucionals

- Ciutadania de la UE
Justícia i Drets dels ciutadans - Consumidors
- Justícia i Assumptes d’Interior

- Acció pel Clima

Medi Ambient i Energia - Energia
- Medi ambient

Regions i desenvolupament local - Política regional

- Esport
Salut
- Salut

Transports i viatges - Transports

Treball i Assumptes Socials - Treball i Política Social

En definitiva, com veiem, per les finalitats per a les quals ha estat creada i pels poders de què disposa, la Unió
Europea ha esdevingut una més de les Administracions públiques que serveixen als interessos dels ciutadans, i la
seva gestió i funcionament els ha de concernir en la mateixa forma que la de l'Administració estatal, l’Administració
autonòmica o la local.

En l’actual context de crisis econòmica, Europa ha definit una estratègia per aconseguir sortir d’aquesta situació, que
incideix en aspectes com el creixement intel·ligent, sostenible i incloent (millorar l’educació i la formació, utilitzar les
TIC, incrementar la investigació, utilitzar eficientment els recursos, ser més ecològica i competitiva, crear més i millors
llocs de treball, modernitzar el mercat laboral...) i un bon govern econòmic.

Els cinc objectius que s’ha marcat la Unió Europea en 2020 són els següents:

1. Treball. Aconseguir que el nivell d’ocupació de les persones entre 20 i 64 anys se situï en un 75%.
2. Investigació i desenvolupament (I+D). Destinar el 3% del PIB de la UE en I+D.
3. Canvi climàtic i energia. Reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 20% menors als nivells de
1990; aconseguir un 20% d’increment de l’eficiència energètica i que el 20% de l’energia procedeixi de fonts
renovables.
4. Educació. Aconseguir que la taxa d’abandonament escolar sigui inferior al 10% i que el 40% dels ciutadans
entre 30 i 34 anys tingui completat l’ensenyament superior.
5. Pobresa i exclusió social. Aconseguir que 20 milions de persones menys estiguin en situació o risc de pobresa
o exclusió social.
1.3. Competències

D’acord amb l’art. 1 del TUE, i per a assolir els objectius comuns que acabem d’exposar, els Estats membres de la
Unió Europea li han atribuït un seguit de competències a exercir que defineixen la seva capacitat d’actuació.

La delimitació d’aquestes competències es regeix pel principi d’atribució, segons el qual la Unió només actua dins
dels límits de les competències que li atribueixen els Estats membres en els Tractats per a assolir els objectius que
aquests determinen. Així, tota competència no atribuïda a la Unió en els Tractats correspon als Estats membres (arts.
4.1 i 5.2TUE).

Per contra, l’exercici de les competències de la Unió es regeix pels principis de subsidiarietat i proporcionalitat. En
virtut del primer d’aquests principis, en els àmbits que no siguin de la seva competència exclusiva, la Unió intervindrà
només en cas que, i en la mesura que, els objectius de l’acció pretesa no puguin ser assolits de forma suficient pels
Estats membres, ni a nivell central ni a nivell regional ni a nivell local, sinó que puguin assolir-se millor a escala de la
Unió, degut a la dimensió o als efectes de l’acció pretesa (art. 5.3 TUE). D’altra banda, en virtut del principi de
proporcionalitat, el contingut i la forma de l’acció de la Unió no excediran d’allò necessari per a assolir els objectius
dels Tractats (art. 5.4 TUE).

A més, en el seu funcionament la Unió ha de respectar la igualtat dels Estats membres davant dels Tractats, així com
la seva identitat nacional, inherent a les estructures fonamentals polítiques i constitucionals d’aquests, també en allò
referent a l’autonomia local i regional. Igualment haurà de respectar les funcions essencials dels Estats, especialment
les que tenen per objecte garantir la seva integritat territorial, mantenir l’ordre públic i salvaguardar la seguretat
nacional. En particular, aquesta darrera seguirà sent responsabilitat exclusiva de cada Estat membre (art. 4.2 TUE).

Per últim, en matèria de funcionament de la Unió, l’art. 4.3 TUE ha positivitzat el principi de cooperació lleial, segons
el qual la Unió i els Estats membres es respectaran i assistiran mútuament en el compliment de les missions
derivades dels Tractats. Així, els Estats membres hauran d’adoptar totes les mesures generals o particulars adients
per a assegurar el compliment de les obligacions derivades dels Tractats o resultants dels actes de les institucions de
la Unió. A més, els Estats ajudaran a la Unió en el compliment de la seva missió i s’abstindran de tota mesura que
pugui posar en perill la consecució dels objectius de la Unió.

Pel que fa a les competències particulars atribuïdes a la Unió, i a banda de les relatives a la seva acció exterior i a la
política exterior i de seguretat comuna (Títol V del TUE), aquestes poden ser exclusives (que atribueixen a la Unió la
facultat exclusiva de legislar i adoptar actes jurídics vinculants), compartides (que impliquen que si la Unió no les
exerceix, els Estats poden fer-ho) o de suport de l’acció dels Estats membres (donar suport, coordinar o
complementar l’acció dels Estats membres).

Les competències exclusives de la Unió són (art. 3 TFUE):

- La unió duanera.
- L’establiment de les normes sobre competència necessàries per al funcionament del mercat interior.
- La política monetària dels Estats membres la moneda dels quals és l’euro.
- La conservació dels recursos biològics marins dins de la política pesquera comuna.
- La política comercial comuna.
- La celebració d’acords internacionals quan estigui prevista en un acte legislatiu de la Unió, quan sigui
necessària per a permetre-li exercir la seva competència interna o en la mesura en què pugui afectar normes
comunes o alterar l’abast de les mateixes.

Per contra, les competències compartides de la Unió amb els Estats són totes aquelles que li atribueixen els Tractats
sense ser exclusives ni de suport, i que s’aplicaran als àmbits principals següents (art. 4 TFUE):

- El mercat interior.
- La política social, en els aspectes definits en el TFUE.
- La cohesió econòmica, social i territorial.
- L’agricultura i la pesca, amb exclusió de la conservació dels recursos biològics marins.
- El medi ambient.
 - La protecció dels consumidors.
- Els transports.
- Les xarxes transeuropees.
- L’energia.
- L’espai de llibertat, seguretat i justícia.
- Els afers comuns de seguretat en matèria de salut pública, en els aspectes definits al TFUE.
- La investigació, el desenvolupament tecnològic i l’espai. En aquests àmbits la Unió podrà portar a terme
accions, en particular destinades a definir i realitzar programes, sense que l’exercici d’aquesta competència
pugui tenir per efecte impedir als Estats membres exercir la seva.
- La cooperació per al desenvolupament i l’ajuda humanitària. En aquests àmbits la Unió podrà portar a terme
accions i una política comuna, sens que l’exercici d’aquesta competència pugui tenir per efecte impedir als
Estats membres exercir la seva.

Per últim, les competències de suport a l’acció dels Estats de la Unió abasten (art. 6 TFUE):

- La protecció i millora de la salut humana.

- La indústria.
- La cultura.
- El turisme.
- L’educació, la formació professional, la joventut i l’esport.
- La protecció civil.
- La cooperació administrativa.

1.4. Cooperacions reforçades

El polèmic mecanisme de la cooperació reforçada al si de la Unió Europea és un mètode de treball original que naixé
amb l’objectiu de permetre als Estats menys reticents a treballar conjuntament utilitzar les institucions comunitàries,
en matèries o àmbits on no tots els Estats membres estaven disposats a cooperar. Amb la seva regulació aparegué
per primera vegada l’expressió “Europa a dues velocitats”, ja que permetia la consolidació d’un nucli central d’Estats
més integrat i un segon grup deslligat de les iniciatives més integradores o harmonitzadores dels primers.

La seva regulació actual es troba al Títol IV del TUE, que integra només un sol art., el 20. D’acord amb ell, “els Estats
membres que desitgin instaurar entre si una cooperació reforçada en el marc de les competències no exclusives de la
Unió podran fer ús de les institucions d’aquesta i exercir aquestes competències aplicant les disposicions pertinents
dels Tractats (...)”.

La finalitat de les cooperacions reforçades ha de ser necessàriament impulsar els objectius de la Unió, protegir els
seus interessos i reforçar el seu procés d’integració, i hauran d’estar obertes permanentment a tots els Estats
membres.

La decisió d’autoritzar una cooperació reforçada serà adoptada pel Consell com a últim recurs, quan hagi arribat a la
conclusió que els objectius perseguits per la dita cooperació no poden ser assolits en un termini raonable per la Unió
al complet, i a condició que participin en ella almenys nou Estats membres.

Tots els membres del Consell podran participar en les seves deliberacions, però únicament participaran en la votació
els membres del Consell que representin als Estats membres que participin en la cooperació reforçada.

Així doncs, els actes adoptats en el marc d’una cooperació reforçada vincularan únicament als Estats membres
participants, i no es consideraran cabal que hagin d’acceptar els Estats candidats a l’adhesió a la Unió.

1.5. Membres

Des de la creació de la CECA per sis països europeus (Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos),
la integració de nous Estats al procés comunitari ha estat oberta, si bé l’adhesió ha requerit sempre l’acord unànime
dels Estats membres i el compliment per part dels candidats de certes condicions.

En l’actualitat, d’acord amb l’art. 49 del TUE, qualsevol Estat europeu que respecti els valors esmentats en el seu art.
2 (respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos
els drets de les persones que pertanyin a minories) així com els drets, llibertats i principis enunciats en la Carta dels
Drets Fonamentals de la Unió Europea de 7 de desembre de 2000 (adaptada el 12 de desembre de 2007 a
Estrasburg), i es comprometi a promoure’ls, pot sol·licitar l’ingrés com membre en la Unió.

Pel que fa al procediment, l’Estat sol·licitant ha de dirigir la seva sol·licitud al Consell, que es pronunciarà per
unanimitat després d’haver consultat a la Comissió i prèvia aprovació del Parlament Europeu, el qual es pronunciarà
per majoria dels membres que l’integren. S’informarà de la sol·licitud de nou ingrés al Parlament Europeu i als
parlaments nacionals.

Les condiciones de l’admissió i les adaptacions dels Tractats que aquesta suposi s’acordaran entre els Estats membres
i l’Estat sol·licitant, i l’acord final haurà de ser sotmès a ratificació de tots els Estats contractants, de conformitat amb
les seves respectives normes constitucionals.

Per a pronunciar-se sobre l’admissió, a més, els òrgans responsables hauran de tenir en compte els criteris
d’elegibilitat acordats pel Consell Europeu, que són actualment els establerts al Consell Europeu de Copenhague el
mes de juny de 1993, que van ser intensificats posteriorment el 1995 pel Consell Europeu de Madrid.

Aquests criteris són, sintèticament:

- Criteri polític: tot país que vulgui entrar a la Unió Europea ha de tenir una estabilitat institucional que
garanteixi la democràcia, l’Estat de dret, el respecte dels drets humans i el respecte i la protecció de les
minories.
- Criteri econòmic: tot país ha de gaudir d’una economia de mercat en funcionament, com també de la
capacitat per fer front a la pressió competitiva i les forces de mercat dins la Unió.
- Criteri jurídic: assimilació del cabal comunitari (acquis communautaire, o ordenament jurídic comunitari al
complet); l’adhesió pressuposa la capacitat del candidat d’assumir el cabal comunitari en relació amb la unió
política, econòmica i monetària. L’Administració Pública ha de tenir capacitat d’aplicar i administrar la
legislació comunitària.

Aquest darrer criteri implica necessàriament que els Estats candidats ajustin les seves estructures administratives per
garantir el funcionament harmoniós de les polítiques de la Unió després de l’adhesió. És d’importància cabdal crear
les condicions per a una integració gradual i harmònica dels candidats, particularment mitjançant l’adaptació de les
seves estructures administratives.

El criteri polític s’ha de complir com a condició perquè es posin en marxa les negociacions d’adhesió.

Vegem ara quins Estats, des de la fundació de les Comunitats, han superat aquest procés:

PRIMERES AMPLIACIONS: EUROPA OCCIDENTAL UNIDA

Durant la dècada dels setanta, diversos països europeus presenten la seva sol·licitud d’ingrés a les, en aquell
moment, tres Comunitats Europees, però no és fins al 22 de gener de 1972 que té lloc la primera ampliació de les
Comunitats de sis a nou membres, amb la signatura dels primers tractats d’adhesió. A partir d’aquesta data, el 1973,
passen a formar part de les Comunitats el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca.

Passarà gairebé una dècada fins que es produeixi la segona ampliació, l’1 de gener de 1981, quan Grècia es
converteix en el desè membre de la Comunitat.

La tercera ampliació es produeix l’1 de gener de 1986, amb les adhesions d’Espanya i Portugal, que s’estudien en
epígraf a part.

Deu anys després, l’1 de gener de 1995, va tenir lloc la quarta ampliació a la ja transformada Unió Europea, amb
l’adhesió de Finlàndia, Suècia i Àustria, després de la ratificació del Tractat de Corfú de 24 de juny de 1994.

Amb aquesta ampliació queda ja configurada l’Europa dels quinze, que aglutinaria a tots els Estats de l’Europa
occidental, i que continua constituint el pes demogràfic i econòmic més important de la Unió.

AMPLIACIONS A L’EST
Des de l’any 1987, tres països mediterranis i deu països de l’Europa central i oriental (PECO) havien sol·licitat
adherir-se a la Unió Europea, cercant tant un idealitzat desenvolupament econòmic com el deslligament definitiu
amb l’antic bloc comunista: Turquia (1987), Xipre (1990), Malta (sol·licitud presentada el 1990, suspesa el 1996 i
presentada altra vegada el 1998), Hongria i Polònia (1994), Estònia, Lituània, Bulgària, Romania, Eslovàquia i Letònia
(1995), i la República Txeca i Eslovènia (1996).

Aquestes sol·licituds són aprofitades pels quinze Estats membres per tal de superar l’estancament en què es troba la
Unió des del relatiu fracàs del Tractat d’Amsterdam de 1996, d’una forma que els evita augmentar el seu nivell
d’integració política i a la vegada els permet estendre el seu mercat d’exportacions potencial.

Així doncs, en la Cimera Europea de Luxemburg, celebrada el desembre del 1997, el Consell Europeu va aprovar
oficialment els dictàmens de la Comissió emesos en l’Agenda 2000 i va decidir iniciar negociacions oficials amb
Hongria, Polònia, Estònia, la República Txeca i Eslovènia (grup de Luxemburg). Aquests eren els Estats candidats que
més havien avançat en el compliment del criteri polític i econòmic de Copenhaguen. També s’iniciaven les
negociacions amb Xipre, sobre la qual la Comissió havia emès el seu dictamen favorable el 1993.

Eslovàquia, Bulgària, Letònia, Lituània i Romania, per contra, van passar a formar part d’un segon grup de negociació.
L’estratègia de preadhesió, que la Unió continuaria exercint amb aquest segon grup d’Estats, consistiria en reunions
multilaterals per a preparar l'adopció del cabal comunitari i l’ajut per al desenvolupament econòmic i financer. El
mateix passaria amb Malta, que va perdre l’oportunitat de formar part del primer grup en retirar, per qüestions
polítiques, la seva candidatura d’adhesió el 1996. El setembre del 1998, Malta torna a presentar la seva candidatura i
no és fins al febrer de 1999 que la Comissió Europea recomana restablir negociacions per a l’adhesió d’aquest Estat.

El Consell Europeu de Niça, celebrat el desembre de 2000, també va aprovar l'Associació per a l’Adhesió de Turquia.
Per a la seva implementació, el Govern turc adoptà el programa nacional d’adopció del cabal comunitari, on
s’especifiquen, en forma de programa de treball i sobre un calendari, les reformes que Turquia es compromet a dur a
terme per a preparar-se per a l’adhesió.

Un any més tard, el Consell Europeu de Laeken, celebrat els dies 14 i 15 de desembre de 2001, va aprovar oficialment
el Document Estratègic per a l’ampliació, juntament amb els quarts informes de progrés sobre els avenços dels Estats
candidats, presentats per la Comissió el 13 de novembre de 2001. En el Document Estratègic, la Comissió ja es
declarava favorable a la conclusió de negociacions, a finals de 2002, amb deu dels tretze Estats candidats per tal que
poguessin esdevenir membres de ple dret el 2004.

Així, en el Consell Europeu de Copenhague, celebrat els dies 12 i 13 de desembre de 2002, la Unió va obrir
definitivament la porta a deu candidats (Polònia, República Txeca, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Eslovàquia,
Hongria, Malta i Xipre), i per fi, el 16 d’abril de 2003 a Atenes, fou signat el tractat d’adhesió d’aquests països.

Una vegada ratificat el Tractat pels Estats membres, els nous ja pogueren participar en les eleccions del Parlament
Europeu de juny de 2004. En aquesta data, el Parlament Europeu elegit aprovà una nova Comissió, que assumí el seu
mandat l’1 de novembre de 2004. A més, aquesta mateixa data, entraren en vigor les disposicions incloses en el
Tractat de Niça relatives a la Comissió i a la votació en el Consell.

LA DARRERA AMPLIACIÓ EFECTIVA I FUTURES AMPLIACIONS

Com a conclusió del procés d’ampliació a l’Est, el 25 d’abril de 2005 es va signar a Luxemburg el Tractat d’adhesió de
Romania i Bulgària, que no havien pogut incorporar-se a l’anterior per raons fonamentalment econòmiques.

Ambdós països són formalment Estats membres de la Unió a partir de l’1 de gener de 2007, i participen amb plens
drets a les seves institucions. Es configura finalment l’Europa dels 27. Recentment, l’1 de gener de 2013, Croàcia es
configura com el 28è país membre de la Unió, configurant-se l’Europa dels 28. Croàcia havia sol·licitat l’adhesió el
2003 i dos anys després van començar les negociacions. El següent objectiu que vol aconseguir la Unió sobre Croàcia
és la seva incorporació a l’espai Schengen i que adopti l’euro tan aviat com la seva economia reuneixi els criteris
d’inflació, finances públiques, estabilitat dels tipus de canvi i tipus d’interès.

En l’actualitat, els països candidats a l’adhesió de la UE, que són els que estan en procés d’incorporar la legislació de
la Unió Europea al Dret nacional, són:
 1. Antiga República Iugoslava de Macedònia. Es va identificar com un candidat potencial per a l’adhesió durant
el Consell Europeu de Salònica, en 2003. Va sol·licitar l’adhesió el març de 2004; la Comissió va emetre un
dictamen favorable en novembre de 2005 i el Consell li va concedir l’estatut de país candidat, en desembre
de 2005. En octubre de 2009, la Comissió recomana iniciar les negociacions d’adhesió.
2. Montenegro. El 2008 Montenegro va sol·licitar l’adhesió a la Unió. El 2010, la Comissió va emetre un
dictamen favorable a la seva sol·licitud i el Consell va posar en marxa el procés d’adhesió, en desembre de
2011. Les negociacions d’adhesió es van iniciar el 29 de juny de 2012.
3. Sèrbia. El 2009 Sèrbia va sol·licitar formalment la incorporació a la UE; el març de 2012 va obtenir la condició
de candidat a la Unió i el juny de 2013 es van iniciar les negociacions d’adhesió.
4. Turquia. Les negociacions d’adhesió es van iniciar el 2005, però fins que Turquia no es comprometi a aplicar
un Protocol de l’Acord d’Associació d’Ankara a Xipre, vuit capítols de negociació no es podran obrir i cap d’ells
es va tancar provisionalment.
5. Albània. Albània es va identificar com un potencial Estat membre de la Unió Europea durant el Consell
Europeu de Thessaloniki celebrat en juny de 2003. En juny de 2014 se li va atorgar l’estatut de país candidat a
la UE.

Els possibles països candidats que encara no compleixen els requisits per ingresar en la Unió Europea són: Bòsnia i
Herzegovina i Kosovo (aquesta denominació s’entén sens perjudici de les posicions sobre el seu estatut i està en
consonància amb la Resolució 1244 (99) del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i amb l’Opinió de la CIJ sobre
la declaració d’independència de Kosovo).

RETIRADA DE LA UNIÓ

Per primera vegada en la història de la Unió Europea, a més de la possible adhesió de nous membres, ha estat
prevista expressament als Tractats la possibilitat que algun dels Estats membres abandoni l’organització i s’ha regulat
el procediment a seguir en aquesta eventualitat.

Efectivament, l’art. 50 TUE reconeix el dret de tot Estat membre a decidir, de conformitat amb les seves normes
constitucionals, retirar-se de la Unió.

L’Estat membre que decideixi retirar-se haurà de notificar la seva intenció al Consell Europeu, i d’acord amb les
orientacions d’aquest òrgan, la Unió negociarà i celebrarà amb l’Estat interessat un acord que establirà la forma de la
seva retirada, tenint en compte el marc de les seves relacions futures amb la Unió. L’acord se celebrarà pel Consell en
nom de la Unió per majoria qualificada, prèvia l’aprovació del Parlament Europeu.

A partir de la data d’entrada en vigor de l’acord de retirada o, altrament, al cap de dos anys de la notificació al Consell
de la intenció de retirada, els Tractats deixaran d’aplicar-se a l’Estat de què es tracti, llevat que el Consell, d’acord amb
l’Estat, decideixi per unanimitat prorrogar aquest termini.

Per últim, si l’Estat membre que s’hagués retirat sol·licités de nou l’adhesió, la seva sol·licitud se sotmetrà al
procediment ordinari establert en l’art. 49 TUE que ja hem estudiat, sense cap tipus de preferència.

EL BREXIT

La sortida del Regne Unit de la Unió (per un escàs marge) i el 29 de març de 2017 el Regne Unit va activar el
mecanisme previst en l’art. 50 del TUE per començar el procés de retirada de la UE. El procés està implicant grans
reptes no només per al propi Regne Unit (que està veient com ha desencadenat al seu torn noves demandes internes
per part d’Escòcia per a la realització d’un nou referèndum d’independència per continuar a la UE, la dificultat de
tirar endavant l’acord amb la UE, la problemàtica de la frontera amb Irlanda, etc.), sinó també per la Unió, que
afronta el perill que el plantejament s’estengui a més estats membres.

Així, es van obrir les negociacions de l’acord de retirada, en què s’han tractat en una primera fase els drets dels
ciutadans, la frontera amb Irlanda del Nord i les obligacions financeres, passant en una segona fase de negociació a
treballar sobre la futura relació entre la UE i el Regne Unit. El novembre de 2018 els equips negociadors arribaven a
un acord polític sobre la retirada, que era ratificat pels 27 en la cimera extraordinària de Consell Europeu del 25
d’aquest mes, iniciant el 5 de desembre la Comissió el procediment per a la signatura i celebració de l’acord de
Retirada de Regne Unit de la UE.

L’acord estableix els termes de la sortida del Regne Unit de la UE. A més de l’anomenada “factura” que ha de pagar el
Regne Unit, és a dir, la quantitat de diners que ha de pagar pels pagaments que quedaran pendents en el moment
d’abandonar la Unió, alguns dels aspectes més problemàtics del “divorci” són la frontera amb Irlanda de Nord (per a
la problemàtica de tornar a introduir la mateixa i destruir la pau que es va aconseguir amb els acords de Divendres
Sant), els drets dels ciutadans britànics i europeus, o la problemàtica de Gibraltar.

El Parlament britànic no va ratificar l’Acord de retirada entre la Unió i el Regne Unit, de manera que el 20 de març de
2019 es va veure obligada a sol·licitar una ampliació del termini de retirada fins al 30 de juny de 2019, i la UE li va
concedir fins al 12 d’abril. El 5 d’abril Regne Unit va sol·licitar una nova ampliació del termini, concedint el 10 d’abril la
UE fins al 31 d’octubre de 2019 com a data màxima per al Brexit. El 28 d’octubre de 2019 la UE va aprovar una nova
pròrroga del Brexit fins al 31 de gener de 2020. Finalment, l’Acord de Sortida del Regne Unit de la Unió Europea es va
signar el 24 de gener de 2020 pel Consell Europeu i la Comissió Europea, així com pel Primer Ministre britànic. El 29
de gener de 2020 el Parlament Europeu va aprovar, amb 621 vots a favor, 49 en contra i 13 abstencions, l’Acord de
Sortida de manera que el Brexit va tenir lloc de forma efectiva el 31 de gener de 2020.

El període transitori de sortida està establert, en principi, fins al 31 de desembre del 2020 (encara que no es descarta
la possibilitat d’una pròrroga o diverses), de manera que el Regne Unit i la Unió Europea compten amb un termini
d’11 mesos per tancar l’acord que reguli la relació futura entre tots dos.

Durant aquest període de transició, les quatre llibertats de circulació del mercat únic seguiran vigents en territori
britànic. El TJUE segueix amb competències en relació amb el Regne Unit i les altres institucions també seguiran
tenint competències que els atorga el Dret de la UE pel que fa a Regne Unit. En relació amb el Brexit, és destacable
que Espanya seguirà tenint dret a veto respecte a Gibraltar en les negociacions que es duguin a terme entre el Regne
Unit i la UE.

El 30 de març de 2020 va tenir lloc la primera reunió de Comitè Conjunt UE-UK del Brexit per a la implementació i
aplicació de l’Acord de Retirada, donant lloc a una declaració conjunta. En aquesta declaració es decideix l’inici de la
feina dels sis Comitès Especialitzats en les àrees clau per a la implementació de l’Acord i, en particular, el Comitè
Especialitzat sobre el Protocol sobre Irlanda/Irlanda del Nord, que hauria de participar sense demora en debatre i
preparar les decisions que el Comitè Conjunt ha d’adoptar en relació amb l’esmentat Protocol abans que finalitzi el
període de transició.

Els ciutadans d’estats membres que resideixin al Regne Unit, i els del Regne Unit que resideixen als Estats de la UE no
es veuran afectats en el que als seus drets respecta, i podran continuar vivint com ho anaven fent fins ara
(probablement es garantiran permisos de residència de tramitació simple per part d’ambdues parts). Les obligacions
financeres que el Regne Unit té contrets com encara Estat membre seran complertes amb el mateix atès que ha
manifestat la seva acceptació (desemborsaments pendents de la UE, la seva part a les institucions, a les pensions,
beneficis socials, etc.) fins al 2020 (quan acaba el bloc 2014-2020). Per liquidar la seva participació en les institucions,
Regne Unit rebrà fons, però tot i així la UE obtindrà un gran saldo favorable (aprox. 50.000 mill eur).

1.6. L’adhesió d’Espanya

EL PROCÉS DE NEGOCIACIÓ

Tant el 1951 com el 1957, quan es varen signar els Tractats de París i Roma, Espanya estava políticament i econòmica
desconnectada de la resta de països comunitaris. Anys més tard, el 1962, el Parlament europeu va establir,
mitjançant l’informe Birkelbach, que per a adherir-se a les Comunitats Europees era condició indispensable tenir un
règim democràtic, i que, pel que fa al règim econòmic, es podia proporcionar a l’Estat candidat un període
preparatori per a enfortir la seva economia.

Espanya no complia la condició política i, per tant, no podia adherir-se. Tot i així, pel que fa a la condició econòmica,
se signà un Acord preferencial el 29 de juny de 1970 a Luxemburg. Es tractà d’un acord mitjançant el qual les parts
s’atorgaven preferències, és a dir, es fixaven uns desarmaments aranzelaris parcials per tal d’avançar en la supressió
progressiva dels obstacles als intercanvis entre Espanya i la Comunitat Econòmica Europea. Gràcies a aquest acord, en
un termini de pocs anys es van equilibrar els intercanvis comercials entre les parts i es van afavorir els intercanvis
mutus.

L’evolució política d’Espanya a partir del novembre de 1975, finalment, va facilitar que comencessin les negociacions
per adherir-se a les Comunitats. El 27 de juliol de 1977 el Govern espanyol va presentar la seva sol·licitud formal
d’adhesió d’Espanya i es va iniciar un llarg període de negociacions que va durar 8 anys.

Dos mesos més tard de la presentació de la sol·licitud, el Consell de les Comunitats va formular una opinió favorable
a l’adhesió i va encarregar a la Comissió que elaborés un dictamen. A la primavera de 1978, la Comissió remetia al
Consell un document que contenia les reflexions de conjunt sobre els problemes de l’ampliació i, posteriorment, el
novembre de l’any 1978, li remetia l’esmentat dictamen amb la declaració que les negociacions per l’adhesió
d’Espanya havien de començar en el termini més curt possible. Cal dir que l’aprovació de la Constitució espanyola
havia accelerat fortament el procés negociador.

Així, el 5 de febrer de 1979, a Brussel·les, es va obrir formalment el procés negociador i aquesta data va marcar l’inici
de dos processos paral·lels:

- L’examen del dret derivat, que consistia en un repàs de tota la legislació comunitària fet de forma conjunta
per l’Administració espanyola i la Comissió.
- La vue d’ensemble o primera etapa de la negociació pròpiament dita, que consistia en què cadascuna de les
parts exposava per escrit la seva opinió sobre la forma en què el país candidat havia d’adoptar,
progressivament, la legislació comunitària.

Fins a principis de 1982 les negociacions es van desenvolupar de forma molt lenta i el març d’aquell any només
s’havien tancat 6 dels 16 capítols que composaven la negociació. De fet, fins al gener de 1984, els problemes interns
dels Estats membres juntament amb els propis de la construcció comunitària (mercat interior, política exterior, etc.)
van fer que s’ajornés l’expedient d’ampliació de les Comunitats. Finalment, el gener de 1984, la Comissió va presentar
a Espanya una posició de negociació sobre el capítol agrícola que va permetre entrar de ple a la fase final de la
negociació.

Aquesta darrera fase fou negociada per “paquets” o conjunts de grans temes: període transitori de la Unió duanera,
condicions de la reestructuració siderúrgica, condicions de participació en institucions, circulació de treballadors,
pesca, etc.

Finalment, el 12 de juny de 1985, els instruments d’adhesió, és a dir, el Tractat i l’Acta d’Adhesió es varen signar
solemnement a Madrid. Des d’aleshores fins a l’entrada en vigor del tractat, l’1 de gener de 1986, va transcórrer el
període interí en què Espanya no era membre de ple dret i tenia veu però no vot.

EL TRACTAT I L’ACTA D’ADHESIÓ

El Tractat d’adhesió es va signar el 12 de juny de 1985 i va entrar en vigor l’1 de gener de 1986. A partir d’aquesta
darrera data, Espanya es va convertir en membre de ple dret de les Comunitats Europees.

Concretament, es varen signar tres documents:

- El Tractat d’adhesió, mitjançant el qual Espanya s’adheria a les Comunitats Europees.

- L’Acta d’adhesió, un extens document que forma part del tractat d’adhesió, que té 403 arts., 36 annexos i
25 protocols i que preveu les modificacions necessàries a les institucions comunitàries, la incorporació del
dret comunitari a l’ordenament jurídic espanyol i, sobretot, les mesures transitòries per a l’aplicació a
Espanya dels principis bàsics de les Comunitats i de les seves polítiques comunes.

Quant a la modificació de la composició de les institucions, la representació espanyola en els diversos òrgans
quedà a un nivell intermedi, més propera als grans Estats que als petits: 2 comissaris (un en l’actualitat), 64
diputats al Parlament (54 en l’actualitat) i 1 jutge al Tribunal de Justícia. També compta amb 21 representants
al Comitè Econòmic i Social Europeu, 20 representants al Comitè Europeu de les Regions i una
vicepresidència al Banc Europeu d’Inversions.
 - L’Acta final, o sigui, un seguit de declaracions oficials dels Estats que serveixen per interpretar l’Acta
d’adhesió i que posen el punt final oficial a les negociacions.

Jurídicament, la via constitucional per la qual va ser possible que Espanya s’adherís a les Comunitats
Europees va ser l’art. 93 de la Constitució, segons el qual “mitjançant llei orgànica es podrà autoritzar la
celebració de tractats pels quals s’atribueixi a una organització o institució internacional l’exercici de
competències derivades de la Constitució. Correspon a les Corts Generals o al Govern, segons els casos, la
garantia del compliment d’aquests tractats i de les resolucions emanades dels organismes internacionals o
supranacionals titulars de la cessió”.

L’autorització de les Corts a què es refereix l’art. 93 citat es va fer per mitjà de la Llei orgànica 10/1985, de 2 d’agost,
d’Autorització per l’adhesió d’Espanya a les Comunitats Europees.

2. El Mercat Únic Europeu

El fonament últim en què troba la seva justificació la creació de la Unió Europea per part dels Estats membres, amb
tots els costos polítics i econòmics que aquesta organització comporta, rau en la seva voluntat d’assolir els objectius
que actualment es preveuen en l’art. 3 del TUE. Entre aquests, amb diferents formulacions i intensitats però
pràcticament des de l’origen de la Unió, es troba el de desmantellar completament les fronteres entre els Estats
membres.
Per fronteres, però, no hem d’entendre només les instal·lacions físiques de control de l’entrada i sortida d’individus
en el territori d’un Estat, sinó tots els obstacles jurídics, ja siguin administratius, fiscals o laborals, que dificulten el
traspàs de qualsevol persona o actiu entre els diferents territoris dels Estats membres.
Com afirma el propi Tractat de la Unió, “la Unió oferirà als seus ciutadans un espai de llibertat, seguretat i justícia
sense fronteres interiors” (art. 3.2 TUE), independentment de la seva naturalesa, “establirà un mercat interior” (art.
3.3 TUE) i “establirà una unió econòmica i monetària” (art. 3.4 TUE).
Concretament, el mercat interior (títol I de la 3a part del TFUE), segons es defineix a l’art. 26 del TFUE, “implicarà un
espai sense fronteres interiors, en el que la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals estarà
garantida d’acord amb les disposicions dels Tractats”.
Així doncs, els tres objectius principals de la Unió (espai de llibertat, mercat interior i unió econòmica) suposen la
necessitat de garantir quatre llibertats fonamentals (lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals),
que podem reformular, tal com estan desenvolupades als Tractats, en les següents llibertats bàsiques:
- La lliure circulació de persones en el territori de la Unió, prevista com a dret dels ciutadans de la Unió en
l’art. 20.2.a) i 21 TFUE, i com a objectiu d’una de les polítiques de la Unió al capítol 2 del títol V de la 3a part
del TFUE.
- La lliure circulació de mercaderies en el territori de la Unió, prevista i regulada al títol II (mercaderies) de la
3a part del TFUE.
- La lliure circulació de factors de producció (capital i treball) en el territori de la Unió, prevista i regulada als
capítols 1 (treballadors), 2 (dret d’establiment), 3 (serveis) i 4 (capital i pagaments) del títol IV de la 3a part
del TFUE.
Analitzarem cadascuna d’elles separadament en els següents epígrafs.

3. La lliure circulació de persones

Com ja hem dit, la lliure circulació de persones es configura als Tractats com un dret dels ciutadans de la Unió, però
també com un objectiu de la política de la Unió relacionada amb l’espai de llibertat, seguretat i justícia previst a l’art.
3 TUE, i que afectaria qualsevol individu, sigui o no ciutadà de la Unió.

3.1. El dret a la lliure circulació

L’art. 3.2 TUE disposa literalment que “la Unió oferirà als seus ciutadans un espai de llibertat, seguretat i justícia
sense fronteres interiors, en el que estigui garantida la lliure circulació de persones conjuntament amb mesures
adients en matèria de control de les fronteres exteriors, asil, immigració i de prevenció i lluita contra la delinqüència”.
En desenvolupament d’aquest precepte, l’art. 20.2.a) TFUE esmenta com un dels drets dels ciutadans de la Unió el
de circular i residir lliurement en el territori dels Estats membres. Aquest dret, nogensmenys, està subjecte a “les
limitacions i condicions previstes en els Tractats i en les disposicions adoptades per a la seva aplicació” (art. 21 TFUE).
La Carta Europea dels Drets Fonamentals també recull aquest dret a l’art. 45.1.
Entre les disposicions de dret derivat més importants al respecte cal destacar la Directiva 2004/38/CE, del Parlament
Europeu i del Consell, de 29 d’abril de 2004, relativa al dret dels ciutadans de la Unió i dels membres de les seves
famílies a circular i residir lliurement en el territori dels Estats membres.
Aquesta directiva regula amb detall:
a) Les condicions d’exercici del dret de lliure circulació i residència en el territori dels Estats membres dels
ciutadans de la Unió i els membres de la seva família.
b) El dret de residència permanent en el territori dels Estats membres dels ciutadans de la Unió i els membres
de la seva família.
c) Les limitacions als anteriors drets que es poden establir per raons d’ordre públic, de seguretat pública o de
salut pública.
Més enllà, doncs, dels límits al respecte que es preveuen en aquesta directiva, no es podrà impedir als ciutadans de
la Unió circular lliurement pel seu territori.

3.2. La política de lliure circulació de persones. L’espai Schengen

D’acord amb l’art. 77.1.a) TFUE, la Unió ha de desenvolupar una política que tingui per objectiu garantir l’absència
total de controls de les persones, sigui quina sigui la seva nacionalitat, quan travessin les fronteres interiors de la
Unió. A aquests efectes, el Parlament Europeu i el Consell han d’adoptar mesures relatives, entre altres coses, a les
condicions en què els nacionals de tercers països poden circular lliurement per la Unió durant un curt període de
temps, i a l’absència total de controls de les persones, sigui quina sigui la seva nacionalitat, quan creuin les fronteres
interiors [art. 77.2.c) i e) TFUE].
Entre les mesures de desenvolupament d’aquesta política, actualment configurada com una cooperació reforçada
(veure Protocol nº 19 annex als TUE i TFUE), està el conegut com a Espai Schengen, el conjunt d’acords, decisions i
reglaments que aboliren les fronteres interiors de la Unió i garanteixen actualment la lliure circulació de persones,
independentment de la seva nacionalitat, a tot el seu territori.
Des de l’any 1985, l’Espai Schengen ha anat creixent gradualment i actualment inclou gairebé a la totalitat dels Estats
membres de la Unió Europea i a alguns països associats no pertanyents a la Unió. En aquest sentit, val a dir que
l’actual espai Schengen inclou els següents països:

— Alemanya. — Finlàndia. — Luxemburg.

— Àustria. — França. — Malta.
— Bèlgica. — Grècia. — Noruega.
— República Txeca. — Hongria. — Països Baixos.
— Dinamarca. — Islàndia. — Polònia.
— Eslovàquia. — Itàlia. — Portugal.
— Eslovènia. — Letònia. — Suècia.
— Espanya. — Liechtenstein. — Suïssa.
— Estònia. — Lituània.

Per a permetre la inexistència de fronteres interiors, el sistema Schengen es basa en un Codi de fronteres Schengen
(Reglament UE 2016/399 del Parlament Europeu i del Consell, de 9 de març de 2016, pel qual s’estableix un Codi de
normes de la Unió per al creuament de persones per les fronteres), que estableix un control de fronteres exteriors
idèntic a tots els Estats participants, amb normes comunes sobre entrada i sortida de persones, visats i documents, i
en un Sistema d’Informació Schengen (el SIS-II, que va començar a funcionar el 9 d’abril de 2013), un mecanisme
d’informació sobre persones compartit per tots els Estats participants. El Sistema d’Informació Schengen de segona
generació (SIS II) és un sistema d’informació a gran escala que emmagatzema alertes sobre persones i objectes en
relació amb el control de l’espai Schengen i la finalitat del qual és garantir la seguretat en l’esmentat entorn.

4. La lliure circulació de mercaderies

La lliure circulació de mercaderies, sens dubte la llibertat bàsica de la Unió més desenvolupada i la condició
indispensable en la consecució del mercat únic, està regulada al títol II de la 3a part del TFUE.
Aquest títol es divideix en tres capítols, dirigits respectivament a regular la unió duanera (cap. 1), la cooperació
duanera (cap. 2) i la prohibició de les restriccions quantitatives entre els Estats membres (cap. 3).
I és que la garantia de la lliure circulació de mercaderies exigeix, fonamentalment, l’alçament de les tarifes i taxes (els
drets de duana) que antigament gravaven els productes quan travessaven les fronteres dels Estats membres, i la
prohibició de l’establiment de límits a la quantitat de productes que podien creuar les fronteres.
En paraules de l’art. 28.1 TFUE, “la Unió comprendrà una unió duanera, que abastarà la totalitat dels intercanvis de
mercaderies i que implicarà la prohibició, entre els Estats membres, dels drets de duana d’importació i exportació i de
qualssevol exaccions d’efecte equivalent, així com l’adopció d’un aranzel duaner comú en les seves relacions amb
tercers països”.
Però més encara, d’aquesta llibertat de circulació es beneficiaran tant els productes originaris dels Estats membres
com els productes procedents de tercers països que es troben en “lliure pràctica” en els Estats membres (art. 28.2
TFUE).
Els productes en lliure pràctica són els productes procedents de tercers països respecte dels quals s’hagin complert,
en qualsevol dels Estats membres, les formalitats d’importació i s’hagin percebut els drets de duana i qualssevol
altres exaccions d’efecte equivalent exigibles, sempre que no s’haguessin beneficiat d’una devolució total o parcial
dels mateixos (art. 29 TFUE).
És a dir, la lliure circulació de mercaderies en el territori de la Unió implica que tant els productes dels Estats
membres com els productes foranis, sempre que hagin superat legalment la frontera exterior de la Unió, poden
traspassar lliurement les fronteres interiors.

4.1. La unió duanera

L’establiment de la unió duanera significa, d’una banda, la prohibició d’exigir drets de duana a les mercaderies per a
travessar les fronteres entre els Estats membres, i alhora l’establiment d’un aranzel duaner comú per a travessar la
frontera exterior de la Unió.
Com disposa l’art. 30 TFUE, “quedaran prohibits entre els Estats membres els drets de duana d’importació i
exportació o exaccions d’efecte equivalent. Aquesta prohibició s’aplicarà també als drets de duana de caràcter fiscal”.
El concepte d’exaccions d’efecte equivalent ha estat definit per una ja considerable doctrina jurisprudencial provinent
del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, i en l'actualitat es formula com “un dret unilateralment imposat,
qualsevol que sigui la seva denominació o tècnica, sigui al moment de la importació o ulteriorment, que, afectant
específicament un producte importat d’un Estat membre, i excloent un producte nacional similar, té com a resultat, en
alterar el seu preu, produir sobre la lliure circulació de productes la mateixa incidència que un dret de duana” (STJCE
Comissió v. Luxemburg i Bèlgica, de 14-12-1962, o STJCE Diamantarbeiders, de 01-07-1969).
Pel que fa a l’aranzel duaner comú, es fixarà pel Consell d’acord amb les propostes de la Comissió (art. 31 TFUE), que
tindrà en compte en fer-ho (art. 32 TFUE):
a) La necessitat de promoure els intercanvis comercials entre els Estats membres i tercers països.
b) L’evolució de les condicions de competència dins la Unió, en la mesura en què la dita evolució tingui per
efecte l’increment de la capacitat competitiva de les empreses.
c) Les necessitats d’abastiment de la Unió en matèries primeres i productes semielaborats, procurant que no es
falsegin, entre els Estats membres, les condicions de competència dels productes acabats.
 d) La necessitat d’evitar pertorbacions greus en la vida econòmica dels Estats membres i garantir un
desenvolupament racional de la producció i una expansió del consum de la Unió.
En desenvolupament d’aquests preceptes han estat aprovats el Codi Duaner de la Unió, que ha substituït un gran
nombre de textos legislatius (actualment, contingut al Reglament 952/2013, del Parlament Europeu i del Consell, de
9 d’octubre de 2013), les Disposicions d’aplicació del Codi (actualment contingudes al Reglament d’Execució
2016/481 de la Comissió, d’1 d’abril de 2016, que deroga el Reglament 2454/93 de la Comissió pel qual es fixen
determinades disposicions d’aplicació del Reglament 2913/92 del Consell pel qual s’estableix el Codi Duaner
Comunitari), la nomenclatura combinada, l’aranzel duaner comú i l’aranzel integrat de les Comunitats Europees
(TARIC) (continguts al Reglament 2658/87, del Consell de 23 de juliol, relatiu a la nomenclatura aranzelària i
estadística i a l’aranzel duaner comú), i tots els règims específics per a productes sensibles (equips militars, drogues o
espècies de flora i fauna silvestres amenaçades, per exemple).

4.2. La cooperació duanera

El capítol destinat a la cooperació duanera en el territori de la Unió integra un sol art., el 33 TFUE, que estableix
l’obligació del Parlament Europeu i del Consell d’adoptar actes legislatius destinats a enfortir la cooperació duanera
entre els Estats membres, i entre aquests i la Comissió.
En desenvolupament d’aquest precepte s’ha consolidat tota una estratègia de cooperació duanera, amb programes
d’acció, plans de lluita contra la falsificació o sistemes de prevenció del blanqueig de capitals. A més, s’ha signat un
Conveni relatiu a l’assistència mútua i a la cooperació entre les administracions duaneres (Nàpols II), i un Conveni
relatiu a la utilització de la tecnologia de la informació a efectes duaners (SIA).
El Programa Aduana 2013 pretén ajudar a les administracions duaneres dels països participants a afavorir els
intercanvis legítims, així com a simplificar i accelerar els procediments duaners. Aquest programa es va aplicar de l’1
de gener de 2008 al 31 de desembre de 2013 (Decisió 624/2007/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 23 de
maig de 2007, per la que s’estableix un programa d’acció per la duana en la Comunitat).
La decisió anterior va ser derogada pel Reglament 1294/2013 del Parlament Europeu i del Consell, d’11 de desembre
de 2013, pel qual s’estableix un programa d’acció per la duana en la Unió Europea pel període 2014-2020. El
Programa Aduana 2020 té com a objectiu donar suport al funcionament de la unió duanera i s’aplicarà al període
comprès entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2020.
Igualment, la Unió disposa d’acords de cooperació duanera bilateral amb diferents països no membres, com ara
Canadà, Xina, Hong Kong, Índia, República de Corea, els Estats Units o Japó, i és signatària d’altres acords
internacionals multilaterals en matèria duanera, com ara el Conveni internacional per a la simplificació i
harmonització dels règims duaners, o el Conveni relatiu a un règim comú de trànsit entre els països de la Unió i els de
l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC).

4.3. La prohibició de les restriccions quantitatives entre els Estats membres

Com l’altra pota de la llibertat de circulació de mercaderies en el territori de la Unió, els art. 34 i 35 TFUE estableixen
la prohibició general de tota restricció quantitativa a la importació o exportació, així com de totes les mesures
d’efecte equivalent, entre els Estats membres.
Aquesta prohibició general, nogensmenys, admet les excepcions previstes a l’art. 36 TFUE, de conformitat amb el
qual poden establir-se restriccions a la importació, exportació o trànsit justificades per raó de:
- Ordre públic, moralitat i seguretat públiques.
- Protecció de la salut i vida de les persones i animals.
- Preservació dels vegetals.
- Protecció del patrimoni artístic, històric o arqueològic nacional.
- Protecció de la propietat industrial i comercial.
Aquestes restriccions, això sí, no han de constituir un mitjà de discriminació arbitrària ni una restricció encoberta del
comerç entre els Estats membres.
5. La lliure circulació de factors de producció
Com ja hem dit, la consecució del mercat interior a la Unió Europea exigeix que desapareguin les fronteres interiors
pel que fa als factors de producció susceptibles de circular, el capital i el treball (la terra o sòl, per la seva pròpia
naturalesa, no pot traslladar-se). Els tractats de la Unió garanteixen així un seguit de llibertats relacionades amb les
diferents modalitats en què aquests factors poden presentar-se:
- La lliure circulació de treballadors, referida al treball assalariat (treball per compte d’altri).
- La lliure prestació de serveis, referida al treball no-assalariat, treball per compte propi (autònom o lliberal),
sense establiment.
- La llibertat d’establiment, referida al treball no assalariat (treball per compte propi) exercit a través d’un
establiment permanent.
- La lliure circulació de capitals, referida al capital (recursos financers, pagaments i serveis relacionats).

5.1. La lliure circulació de treballadors

La lliure circulació dels treballadors en el territori de la Unió Europea es regula al capítol 1 del Títol IV de la 3a part del
TFUE, que inclou els arts. 45 a 48.
De conformitat amb el primer d’aquests preceptes, s’assegura la lliure circulació dels treballadors dins de la Unió,
llevat pel que fa als treballs en l’Administració pública, i s'aboleix tota discriminació per raó de nacionalitat entre els
treballadors dels Estats membres respecte a l’ocupació, la retribució i la resta de condicions de treball.
Aquesta llibertat, sens perjudici de les limitacions justificades per raons d’ordre públic, seguretat i salut públiques,
implica el dret de:
- Respondre a ofertes efectives de treball.
- Desplaçar-se lliurement amb aquesta finalitat en el territori dels Estats membres.
- Residir en un dels Estats membres amb la finalitat d’exercir en ell una ocupació, de conformitat amb les
disposicions legals, reglamentàries i administratives aplicables a l’ocupació dels treballadors nacionals.
- Romandre en el territori d’un Estat membres després d’haver exercit en ell una ocupació, en les condicions
previstes en els reglaments establerts per la Comissió.
Per tal de fer efectiva la lliure circulació dels treballadors, d’acord amb l’art. 46 TFUE, el Parlament Europeu i el
Consell han d’adoptar les mesures legislatives necessàries, que han de suposar:
- L’assegurament d’una col·laboració estreta entre les Administracions nacionals de treball.
- L’eliminació d’aquells procediments i pràctiques administratives, així com els terminis d’accés als treballs
disponibles, que resultin de la legislació nacional o d’acords celebrats amb anterioritat entre els Estats
membres, el manteniment dels quals suposi un obstacle per a la liberalització dels moviments de
treballadors.
- L’eliminació de tots els terminis i de la resta de restriccions previstes en les legislacions nacionals o en els
acords celebrats amb anterioritat entre els Estats membres que imposin als treballadors de la resta d’Estats
membres condicions diferents de les imposades als treballadors nacionals per a l’elecció d’una ocupació.
- L’establiment dels mecanismes adients per a posar en relació les ofertes i les demandes d’ocupació, i facilitar
el seu equilibri en condicions tals que no es posi en greu perill el nivell de vida i d’ocupació en les diferents
regions i indústries.
Igualment, el Parlament Europeu i el Consell han d’adoptar les mesures legislatives necessàries per a garantir la lliure
circulació dels treballadors en matèria de
Seguretat Social (art. 48 TFUE), creant un sistema que permeti garantir als treballadors migrants per compte d’altri i
per compte propi, així com als seus drethavents:
- L’acumulació de tots els períodes presos en consideració per les diferents legislacions nacionals per a adquirir
i conservar el dret a les prestacions socials, així com per al càlcul d’aquestes.
- El pagament de les prestacions a les persones que resideixin en els territoris dels Estats membres.
Per últim, els Estats membres han de facilitar, en el marc d’un programa comú, l'intercanvi de treballadors joves (art.
47 TFUE).

5.2. El dret d’establiment

El dret o llibertat d’establiment en el territori de la Unió suposa el lliure accés dels ciutadans a les activitats no
assalariades i el seu exercici, així com la constitució i gestió d’empreses, especialment de societats, en les condicions
fixades per la legislació del país d’establiment per als seus propis nacionals.
Queden prohibides així totes les restriccions a la llibertat d’establiment dels nacionals d’un Estat membre en el
territori d’altre Estat membre, i totes les restriccions relatives a l’obertura d’agències, sucursals o filials pels nacionals
d’un Estat membre establerts en el territori d’altre Estat membre (art. 49 TFUE).
El dret o llibertat d’establiment es configura, per tant, com el dret anàleg a la lliure circulació de treballadors però en
l’àmbit de les professions no assalariades (lliberals o autònomes) i de l’activitat empresarial.
El dret d’establiment no s’aplica, així, a les activitats que estiguin relacionades, encara que només ocasionalment,
amb l’exercici de poder públic (art. 51.1 TFUE). Igualment, el Parlament Europeu i el Consell poden excloure
determinades activitats de l’aplicació del dret d’establiment (art. 51.2 TFUE). Per últim, el dret d’establiment també
es pot excepcionar per raons d’ordre públic, seguretat i salut públiques, encara que aquestes mesures es coordinaran
mitjançant directives pel Parlament Europeu i pel Consell (art. 52 TFUE).
Pel que fa a l’accés a les activitats no assalariades i al seu exercici, l’art. 53 TFUE preveu que el Parlament Europeu i el
Consell adoptin directives per al reconeixement mutu de diplomes, certificats i altres títols, així com per a la
coordinació de les disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres relatives a l’accés a les
activitats per compte propi i al seu exercici. Respecte a les professions mèdiques, paramèdiques i farmacèutiques, la
progressiva supressió de les restriccions queda subordinada a la coordinació de les condicions exigides per al seu
exercici en els diferents Estats membres.
Finalment, l’art. 54 TFUE equipara les societats constituïdes de conformitat amb la legislació d’un Estat membre, la
seu social, l’administració central o el centre d’activitat principal de les quals es trobi dins la Unió, a les persones
físiques nacionals dels Estats membres. Les societats es defineixen en aquest article com tota societat de
dret civil o mercantil, fins i tot les cooperatives, i la resta de persones jurídiques de dret públic o privat, amb excepció
de les que no persegueixin una finalitat lucrativa.

5.3. La lliure prestació de serveis

La lliure prestació de serveis en el territori de la Unió és el complement de la llibertat d’establiment, ja que afecta el
mateix tipus d’activitats no assalariades, però en aquest cas quan s’exerceixen sense establir-se permanentment en
l’Estat de la prestació.
Aquesta llibertat es garanteix a l’art. 56 TFUE, que prohibeix qualsevol restricció a la lliure prestació de serveis dins la
Unió per als nacionals dels Estats membres establerts en un Estat membre que no sigui el destinatari de la prestació.
Aquesta llibertat pot estendre’s també a nacionals de tercers Estats establerts en un Estat membre mitjançant
disposicions legislatives adoptades pel Parlament Europeu i el Consell.
Pel que fa a la definició de serveis, l’art. 57 TFUE considera com servei tota prestació realitzada normalment a canvi
d’una remuneració, en la mesura en què no es regeixi per les disposicions relatives a la lliure circulació de
mercaderies, capitals i persones (és a dir, tota prestació no laboral que no consisteixi en el lliurament de productes o
capitals). En particular, els serveis comprenen les activitats de caràcter industrial, mercantil, artesanal o les activitats
pròpies de les professions lliberals. S’exclouen, però, les activitats de transport, de serveis bancaris i d’assegurances
vinculats als moviments de capitals, que es regulen per les seves disposicions específiques (art. 58 TFUE).
La liberalització dels serveis s’ha de produir de conformitat amb les directives aprovades pel Parlament Europeu i el
Consell, prioritzant aquells serveis que influeixin de forma directa en els costos de producció o la liberalització dels
quals contribueixi a facilitar els intercanvis de mercaderies (art. 59 TFUE). Mentre no se suprimeixin totes les
restriccions, a més, els Estats membres hauran d’aplicar-les sense distinció de nacionalitat o residència (art. 61 TFUE).
Per últim, si la seva situació econòmica general i la del sector afectat els ho permet, els Estats membres hauran
d’esforçar-se per procedir a una liberalització més àmplia dels serveis que l’exigida en les directives adoptades per les
institucions europees (art. 60 TFUE).

5.4. La lliure circulació de capitals

La lliure circulació de capitals dins el territori de la Unió s’estableix mitjançant la prohibició de tota restricció als
moviments de capitals i pagaments entre els Estats membres i entre aquests i tercers països prevista a l’art. 63 TFUE.
Sens perjudici d’aquesta llibertat genèrica, els Estats membres tenen dret a (art. 65 TFUE):
- Aplicar les disposicions pertinents del seu dret fiscal que distingeixen entre contribuents segons el seu lloc de
residència o els llocs on estigui invertit el seu capital.
- Adoptar les mesures necessàries per a impedir les infraccions al seu dret i normatives nacionals, en particular
en matèria fiscal i de supervisió prudencial d’entitats financeres, establir procediments de declaració de
moviments de capitals a efectes d’informació administrativa o estadística o prendre mesures justificades per
raons d’ordre públic o seguretat pública.
Les mesures adoptades en exercici d’aquests drets no poden, però, constituir ni un mitjà de discriminació arbitrària ni
una restricció encoberta de la lliure circulació de capitals i pagaments.
D’altra banda, quan en circumstàncies excepcionals els moviments de capitals amb destinació a tercers països o
procedents d’ells causin, o amenacin causar, dificultats greus per al funcionament de la unió econòmica i monetària,
el Consell, a proposta de la Comissió i prèvia consulta al Banc Central Europeu, podrà adoptar respecte a tercers
països, per un termini no superior a sis mesos, les mesures de salvaguarda estrictament necessàries (art. 66 TFUE).
També s’admetran les restriccions a la lliure circulació de capitals referides als moviments amb destinació a tercers
països o procedents d’ells que suposin inversions directes incloses les immobiliàries, l’establiment, la prestació de
serveis financers o l’admissió de valors en els mercats de capitals, quan estiguessin previstes abans del 31 de
desembre de 1993 (abans del 31 de desembre de 1999 en el cas de Bulgària, Estònia i Hongria; i en el cas de Croàcia,
la data aplicable serà el 31 de desembre de 2002), o quan fossin aprovades pel Parlament Europeu i el Consell (art. 64
TFUE).

6. La ciutadania de la Unió Europea

L’art. 20 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea estableix la creació de la ciutadania de la Unió. Serà ciutadà
de la Unió tota persona que ostenti la nacionalitat d’un Estat membre. La ciutadania de la Unió s’afegeix a la
ciutadania nacional sense substituir-la.
Els ciutadans de la Unió són titulars dels drets i estan subjectes als deures establerts en els Tractats. Tenen, entre
altres coses, el dret:
a) De circular i residir lliurement en el territori dels Estats membres;
b) De sufragi actiu i passiu en les eleccions al Parlament Europeu i en les eleccions municipals de l’Estat membre
en el qual resideixin, en les mateixes condicions que els nacionals d’aquest Estat;
c) D’acollir-se, en el territori d’un tercer país en el qual no estigui representat l’Estat membre del qual siguin
nacionals, a la protecció de les autoritats diplomàtiques i consulars de qualsevol Estat membre en les
mateixes condicions que els nacionals d’aquest Estat;
d) De formular peticions al Parlament Europeu, de recórrer al Defensor del Poble Europeu, així com de dirigir-se
a les institucions i als òrgans consultius de la Unió en una de les llengües dels Tractats i de rebre una
contestació en aquesta mateixa llengua.
Aquests drets s’exerciran en les condicions i dins dels límits definits pels Tractats i per les mesures adoptades en
aplicació d’aquests.
La Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, també estableix, al seu capítol V, els drets dels ciutadans de la
Unió:
1. Dret de sufragi actiu i passiu en les eleccions al Parlament Europeu. Tot ciutadà de la Unió té dret de sufragi
actiu i passiu en les eleccions al Parlament Europeu en l’Estat membre en què resideixi, en les mateixes
 condicions que els nacionals d’aquest Estat. Els diputats al Parlament Europeu seran escollits per sufragi
universal lliure, directe i secret.
2. Dret de sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals. Tot ciutadà de la Unió té dret de sufragi actiu i
passiu en les eleccions municipals de l’Estat membre en què resideixi, en les mateixes condicions que els
nacionals d’aquest Estat.
3. Dret a una bona administració. Tota persona té dret a què les institucions, òrgans i organismes de la Unió
tractin els seus assumptes imparcial i equitativament i dins d’un termini raonable. Aquest dret inclou en
particular:
a) El dret de tota persona a ser sentida abans que es prengui en contra seva una mesura individual que
l’afecti desfavorablement;
b) El dret de tota persona a accedir a l’expedient que l’afecti, dins del respecte dels interessos legítims
de la confidencialitat i del secret professional i comercial;
c) L’obligació que incumbeix a l’administració de motivar les seves decisions.
Tota persona té dret a la reparació per la Unió dels danys causats per les seves institucions o els seus
agents en l’exercici de les seves funcions, de conformitat amb els principis generals comuns als Drets
dels Estats membres.
Tota persona podrà dirigir-se a les institucions de la Unió en una de les llengües dels Tractats i haurà
de rebre una contestació en aquesta mateixa llengua.
4. Dret d’accés als documents. Qualsevol ciutadà de la Unió i tota persona física o jurídica que resideixi o tingui
el seu domicili social en un Estat membre té dret a accedir als documents de les institucions, òrgans i
organismes de la Unió, qualsevol que sigui el seu suport.
5. El Defensor del Poble europeu. Tot ciutadà de la Unió i tota persona física o jurídica que resideixi o tingui el
seu domicili social en un Estat membre té dret a sotmetre al Defensor del Poble Europeu els casos de mala
administració en l’actuació de les institucions, òrgans o organismes de la Unió, a exclusió del Tribunal de
Justícia de la Unió Europea en l’exercici de les seves funcions jurisdiccionals.
6. El dret de petició. Tot ciutadà de la Unió i tota persona física o jurídica que resideixi o tingui el seu domicili
social en un Estat membre, té el dret de petició davant el Parlament Europeu.
7. Dret de circulació i residència. Tot ciutadà de la Unió té dret a circular i residir lliurement en el territori dels
Estats membres. Es podrà concedir la llibertat de circulació i de residència, de conformitat amb l’establert als
Tractats, als nacionals de tercers països que resideixin legalment en el territori d’un Estat membre.
8. Protecció diplomàtica i consular. Tot ciutadà de la Unió es podrà acollir, en el territori d’un tercer país en el
qual no estigui representat l’Estat membre del que sigui nacional, a la protecció de les autoritats
diplomàtiques i consulars de qualsevol Estat membre, en les mateixes condicions que els nacionals d’aquest
Estat.

6.1. La Iniciativa Ciutadana Europea

S’entén per Iniciativa Ciutadana Europea la iniciativa presentada a la Comissió, de conformitat amb el Reglament (UE)
núm. 211/2011 del Parlament Europeu i del Consell, per la qual es convida a la Comissió a presentar, en l’àmbit de les
seves atribucions, una proposta adequada sobre les qüestions en relació a les quals els ciutadans estimen que es
requereix un acte jurídic de la Unió pels fins de l’aplicació dels Tractats, sempre i quan hagi rebut el suport de com a
mínim un milió de signants amb capacitat per això i procedeixin de, com a mínim, un quart dels Estats membres.
Per posar en marxa una iniciativa, cal crear un comitè de ciutadans integrat com a mínim per set ciutadans de la UE
residents en, almenys, set Estats membres diferents i tinguin edat suficient per votar en les eleccions al Parlament
Europeu. Quan una iniciativa reuneix un milió de signatures, assolint els mínims establerts en almenys set Estats
membres (40.500 signatures en el cas d’Espanya), la Comissió Europea ha de decidir si adopta mesures o no.
Les organitzacions no poden plantejar iniciatives ciutadanes. No obstant això, se’ls permet promoure o donar suport
a iniciatives, sempre que ho facin amb total transparència.
El comitè de ciutadans ha d’inscriure la seva iniciativa en l’espai web d’Iniciativa Ciutadana Europea abans de
començar a recollir declaracions de suport de la ciutadania. Un cop confirmada la inscripció, els organitzadors (que
són les persones físiques que formen el comitè de ciutadans responsable de la preparació de la iniciativa i de la seva
presentació davant la Comissió), disposen d’un any per a recollir signatures. Per a manifestar la seva adhesió a una
iniciativa, els ciutadans han d’emplenar un formulari específic de declaració de suport, facilitat pels organitzadors en
paper o per mitjans electrònics.
Quan la iniciativa ciutadana obté un milió de signatures la Comissió realitza l’examen de la mateixa. En el termini de
tres mesos des de la recepció de la iniciativa:
a) Els organitzadors es reuniran amb representants de la Comissió per explicar detalladament les qüestions que
planteja la seva iniciativa.
b) Els organitzadors podran presentar la seva iniciativa en una audiència pública al Parlament Europeu.
c) La Comissió aprovarà un document oficial que especifiqui, si n’hi ha, les mesures que proposarà en resposta
a la iniciativa ciutadana i els motius pels quals ha decidit o no actuar.
La resposta de la Comissió consistirà en una Comunicació que rebrà d’adopció formal del Col·legi de Comissaris i es
publicarà en totes les llengües oficials de la UE.
La Comissió no està obligada a proposar legislació en resposta a una iniciativa ciutadana. Si decideix fer-ho, s’engega
el procediment legislatiu habitual.