Ainhara Pontil Calderón

A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE SE PENTINAVA EN UN

TERRAT AMB UNA PINTA DE MARFIL

Poema:
Amb una pinta de marfil polia
Sos cabells de finissima atzabeja
a qui els d’or més fi tenen enveja
en un terrat la bella Flora un dia.

Entre ells la pura neu se descobria

del coll, que amb son contrari més campeja,
i a la mà que com el marfil blanqueja;
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo de lluny tan atònit contemplava

el dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor enamorat se m’alterava

i temorós d’alguna gran desgràcia
de prende’ls treves ganes me venien.

1. Esquema mètric.

Amb una pinta de marfil polia 10A

Sos cabells de finissima atzabeja 10B
a que els d’or més fi tenen enveja 10B
en un terrat la bella Flora un dia. 10A

Entre ells la pura neu se descobria 10A

del coll, que amb son contrari més campeja, 10B
i a la mà que com el marfil blanqueja; 10B
pinta i mà d’una peça pareixia. 10A

Jo de lluny tan atònit contemplava 10C

el dolç combat que amb extremada gràcia 10A
aquestos dos contraris mantenien, 10D

que el cor enamorat se m’alterava 10C

i temorós d’alguna gran desgràcia 10A
de prende’ls treves ganes me venien. 10D
En aquest poema podem veure que esta format per 14 versos, formats per dos
quartets i dos tercets decasíl·labs. La rima es consonant: les dues primeres estrofes
son de rima creuada i les dues últimes son tercets de rima dissoluta.

2. Figures retòriques.

Podem trobar una serie de figures retòriques:

➔ Metáfora:
Sos cabells de finissima atzabeja

el dolç combat que amb extremada gràcia

aquestos dos contraris mantenien,

➔ Personificació:

a qui els d’or més fi tenen enveja

el dolç combat que amb extremada gràcia

aquestos dos contraris mantenien,

➔ Hipèrbaton:

en un terrat la bella Flora un dia.

Entre ells la pura neu se descobria

del coll, que amb son contrari més campeja,
i a la mà que com el marfil blanqueja;
pinta i mà d’una peça pareixia.

de prende’ls treves ganes me venien.

➔ Epítet:

pura neu

➔ Hipèrbole:

que el cor enamorat se m’alterava

i temorós d’alguna gran desgràcia