UNITAT 1 DE SERFS A CIUTADANS

INTRODUCCIÓ

La Revolució Francesa (1789, presa de la BasBlla) inicia el món contemporani o Edat

Contemporània (etapa històrica). Es caracteritza pel trencament amb l’AnBc Règim i el
trànsit a allò que denominem règims consBtucionals i democràBcs.

Aquests canvis políBcs afecten a la vida quoBdiana. Els revolucionaris en són conscients
de la transcendència i decideixen que 1792, any de la proclamació de la república fos
l’any 1 (supressió del calendari gregorià i festes religioses i altres referències
monàrquiques).

COM ERA L’ANTIC RÈGIM?

Al llarg del segle XVIII va predominar a Europa l’AnBc Règim. Es caracteritza per
l’economia agrària tradicional, la divisió social en estaments i el govern de monarquies
absolutes.

1. L’agricultura de subsistència:

1.1. Principal acBvitat econòmica.

1.2. Mètodes i tècniques tradicionals amb rendiments baixos: rotació triennal amb
guarets. El besBar pasturava i ferBlitzava la terra.
1.3. Autoconsum amb intercanvis escassos.
1.4. La climatologia adversa produïa crisis de subsistència: males collites-alça de
preus del blat-fam-epidèmies-revoltes populars.

2. Una societat estamental:

2.1. Dos grups principals: els privilegiats i els no privilegiats. L’origen de les diferències
eren de sang, no econòmiques.

2.1.1. Privilegiats: rei, noblesa i clero:

2.1.1.1. Rei: exercia el poder absolut.

2.1.1.2. Noblesa: no paga impostos, posseïa terres i immobles, jutjats per
lleis i tribunals especials. Hi havia una noblesa “de cort”.
2.1.1.3. Clergat o Església: grans propietaris de terres (diòcesis i
parròquies) i rebien els delmes (10% de la collita). Normalment “l’art clergat”
tenia origen noble i ostentaven els càrrecs més importants de l’Església.

2.1.2. No privilegiats (Tercer Estat): burgesia rica -banquers i grans comerciants- i baix
clergat i classes populars (pagesos, criats, artesans, peBts comerciants, etc.)
PràcBcament no tenien drets. Els pagesos eren arrendataris o jornalers dels privilegiats,
pagaven rendes i drets senyorials. Els artesans (urbans) estaven subjectes a les normes
del gremi (dificulta la innovació). Els rics comerciants i banquers pretenien càrrecs i
poder.
3. El govern de les monarquies absolutes:

Sistema de govern més estès a Europa. Era hereditària i de dret diví (autoritat prové
directament de Déu i per tant, el rei era sagrat). Concentrava tots els poders (legislaBu,
execuBu i judicial). D’ell depenien totes les insBtucions de l’Estat. No se sotmeBa a cap
control i els habitants eren súbdits.

Lluís XIV o Rei Sol és el “protoBp” i governava amb ministres i funcionaris i assessorat
per un Consell d’Estat, nomenats per ell (nobles i clergues de la cort).

CANVIS ECONÒMICS AL SEGLE XVIII

Al segle XVIII es produeixen una sèrie de canvis econòmics com a conseqüència de
l’augment de població i producció. La població creix per l’alta natalitat, manca de
pandèmies i guerres.

El creixement incrementa la demanda d’aliments i es conreen terres ermes,

s’introdueixen altres culBus com les patates i el blat de moro. També augmenta la feina
dels artesans a domicili facilitada pels comerciants que subministren matèries primeres
i recullen per vendre la seva producció i les manufactures a grans tallers (armes i arBcles
de luxe -vidre, tapissos, etc.-).

Al segle XVIII va ser molt important el comerç colonial (comerç triangular -Europa, Àfrica
i Amèrica-). Europa importa matèries primeres de les colònies (sucre, cotó, etc.) i ven
productes manufacturats (armes, teles, etc.). A més, hi ha un gran tràfic d’esclaus,
sobretot des d’Àfrica a les plantacions americanes.

Els negocis comercials fa enriquir a la burgesia (banquers i comerciants) enfront de

nobles, clergues, que són propietaris de terres. Per aquest moBus, aquesta primera
classe social augmenta el poder i la influència social (el pes políBc en relació amb la
noblesa era desigual perquè aquest era exclusiu de la noblesa).

La burgesia accepta els pensament dels “il·lustrats” i intentaran assolir més poder políBc.

CANVIS EN EL PENSAMENT AL SEGLE XVIII

Racionalisme i Il·lustració
Els descobriments ciensfics del segle passat va provocar el debat al segle XVIII, naixent
així un moviment anomenat la “Il·lustració” (a tota Europa i, en especial, a França).

Es basa en la raó i l’observació, instruments bàsics del mètode ciensfic per analitzar de
manera críBca la realitat (font de coneixement contràriament a la tradició, revelació
religiosa i supersBció).

Es va aplicar el racionalisme als diferents àmbits del saber humà, des dels intel·lectuals
(com la metatsica o la políBca) fins als més tècnics o manuals com l’òpBca o la fusteria.
La raó i la ciència portarien la felicitat. La raó va promoure la recerca ciensfica en
diferents camps (medicina, matemàBques, astronomia, biologia, cartografia, etc.).

Es produeixen noves expedicions i exploracions (James Cook a Austràlia) i avenços com

la vacuna contra la verola d’Edward Jenner.

L’obra de Locke i els sistema parlamentari anglès van influir en els il·lustrats francesos,
establint les bases del liberalisme políBc:

1. Voltaire (1694-1778): críBc amb la religió, els privilegis i l’absoluBsme: el

parlament hauria de posar límits al poder reial i els impostos no haurien de
recaure solament en el Tercer Estat.
2. Montesquieu (1689-1755): divisió de poders (legislaBu, execuBu i judicial).
3. Rousseau (1712-1778): contracte social com a pacte entre els ciutadans; principi
de sobirania nacional (poder emana del consenBment dels ciutadans expressat
amb el vot).
Van criBcar la societat estamental i de les classes privilegiades defensant la mobilitat
social, la igualtat davant la llei i els mèrits segons la vàlua personal.

En economia, es van contraposar al mercanBlisme (prosperitat d’un país basat en el

comerç i acumulació de metalls preciosos) defensant que l’agricultura era la principal
riquesa d’un país, que l’Estat no havia d’intervenir en els assumptes econòmics
(fisiocràcia), la lliure iniciaBva, la propietat privada i la llibertat econòmica (liberalisme
econòmic).

L’Enciclopèdia va ser un exemple de la Il·lustració. Dirigida per Voltaire i d’Alembert i

publicada entre 1751 i 1772 consta de 35 volums i es va difondre per tota Europa. Van
col·laborar filòsofs i 140 especialistes en diferents camps del saber (arBcles,
il·lustracions, gravats, etc.).

CANVIS POLÍTICS AL SEGLE XVIII

Els DespoBsme Il·lustrat

Alguns monarques europeus (Catalina de Rússia, Frederic II de Prússia, Carles III

d’Espanya, etc.) van fer reformes inspirades en la Il·lustració però mantenint el poder
absolut i els privilegis socials (es va anomenar “DespoBsme Il·lustrat”: “Tot per al poble,
però sense el poble”).

Les reformes buscaven l’interès general: modernització de l’agricultura,

desenvolupament del comerç i la manufactura, eficàcia fiscal i administraBva, promoció
de la ciència i l’economia, foment de l’educació, etc. Això va obrir pas a les revolucions
liberals.
Els règims parlamentaris

Al segle XVII hi ha revolucions a Anglaterra i als Països Baixos. La nova burgesia amb
poder econòmic i presBgi social (comerç i manufactures) posa fi a l’absoluBsme.
S’implanta en parlamentarisme (separació de poders i existència d’un parlament escollit
per propietaris i aristòcrates que elaboren lleis i controlen el govern. L’Estat es
compromet a respectar els drets del ciutadans).
A Anglaterra, l’habeas corpus (1679) garanteix les llibertats individuals i el Bill of Rights
limita el poder del monarca pel parlament.

La primera revolució liberal: la independència dels Estats Units

Les tretze colònies angleses de la costa atlànBca d’Amèrica fundades al segle XVII (2’5
milions d’habitants -originaris d’Europa no barrejats amb els nadius americans i mig
milió esclaus d’origen africà-) havien adquirit cohesió i idenBtat per la guerra amb els
francesos del Canadà (1756-1763).
Va haver-hi tensions i moBns con el del te a Boston a 1773 contra el monopoli comercial,
els impostos i manca de representaBvitat al Parlament Britànic. Londres respon
durament i el 1775 es desferma una guerra.

Els colons declaren la independència el 4 de juliol de 1776 (Independence Day). Després

d’una llarga guerra, el govern britànic reconeix la independència dels Estats Units el
1783. A la Declaració d’Independència es reconeix la igualtat de tots el homes, dotats
pel creador de drets inalienables (a la vida, a la llibertat, a la recerca de la felicitat). Els
governs es consBtueixen per garanBr aquests drets, que obtenen la legiBmitat del
consenBment dels governants.
El 1787 aproven la ConsBtució i la Carta (avui vigent però actualitzada amb esmenes) o
Declaració de Drets. És la primera consBtució liberal que aplicava els principis del
parlamentarisme i Il·lustració. El 1789 George Washington va ser elegit primer
president. La Revolució Americana va tenir un gran impacte en les revolucions liberals
europees com la francesa (1789) i les d’independència d’Hispanoamèrica.

La ConsBtució americana:

1. Separació de poders: execuBu (President per 4 anys que aplica lleis i dirigeix
l’exèrcit), legislaBu (Congrés – Senat i Cambra de representants- que vota lleis i
pressupost) i judicial (Cort Suprema -9 jutges vitalicis- que és garant de fer
complir la ConsBtució, i els Tribunals Federals).

2. Govern republicà amb un president amb amplis poders escollit pels ciutadans.

3. Estructura federal de l’Estat.

El poder execuBu nomena el judicial, el qual controlarà a aquest primer. Els ciutadans
electors (propietaris blancs més rics) elegeixen els membres del poder legislaBu i judicial;
a més els Grans electors, que elegeixen el poder execuBu. Hi ha no electors dones, peBts
propietaris blancs, no propietaris, població negra i índia.
Declaració de Drets:

1. Llibertat de religió.
2. Llibertat de premsa.
3. Llibertat d’expressió.
4. Llibertat de reunió.
5. Dret a ser jutjat per un jurat.

COM VAN ACCEDIR ELS BORBONS AL TRON ESPANYOL?

La guerra de Successió

L’any 1700, Carles II mor sense descendència i es va desencadenar un conflicte successori

al tron entre Felip de Borbó (candidat francès, net de Lluís XIV) i Carles d’Habsburg
(candidat austríac).

La Guerra de Successió (1701-1713) va esdevenir un conflicte internacional (Gran

Bretanya, Holanda, Portugal i l’Imperi austríac no volen un enforBment del Borbons a
Europa i fan costat a l’arxiduc Carles) i una guerra civil (la majoria dels territoris de la
Corona d’Aragó temien pels seus drets forals i insBtucions i recolzen també l’arxiduc,
mentre que Castella a Felip V).

La guerra acaba amb el nomenament de Carles d’Habsburg com a emperador

d’Alemanya ja que els seus suports internacional temien també la puixança dels Àustries
i volien un equilibri a Europa. Per això, subscriuen el Tractat o Pau d’Utrecht (1713) que
situa a Gran Bretanya com a principal potència i reconeixen a Felip V com a rei d’Espanya,
a canvi de cessions importants (el Milanesat, Nàpols, Sardenya, Flandes i Luxemburg a
Àustria; Sicília a la casa de Savoia; Gibraltar i Menorca i enclavaments geoestratègics a
Gran Bretanya, a més del monopoli de provisió d’esclaus negres a Amèrica i l’intercanvi
comercial una vegada a l’any amb un navili de permís).

A Espanya, després de la Batalla d’Almansa (1707) les tropes felipistes ocupen València i
Aragó, Catalunya cau el 1714 i Mallorca un any més tard.

Els Borbons: una dinasBa absoluBsta

Felip V (1700-1746) va voler implantar el model absoluBsta francès i revisar el Tractat

d’Utrecht:

1. Uniformització jurídica: Decrets de Nova Planta (1701-1716) per suprimir lleis i

insBtucions de l’anBga Corona d’Aragó, posant fi a l’estructura dels Àustries.

2. Reorganització administraBva: suprimeixen les Corts excepte les de Castella i els

consells perden poder enfront les secretaries (futurs ministeris).

3. Revisió del Tractat d’Utrech: intentar recuperar territoris perduts a Utrech (amb
França se signa dos Pactes de Família, pels quals se recuperen Nàpols i Sicília i el
ducat de Parma).

Les reformes borbòniques

1. Ferran VI (1746-1759): s’envola de políBcs reformistes (marquès de l’Ensenada).
Impulsa una políBca de neutralitat i pau. S’elabora el Cadastre d’Ensenada (cens
de propietats), se reforma l’Armada, s’inicia el Canal de Castella i se signa el
Concordat amb la Santa Seu.

2. Carles III (1759-1788): màxim exponent del DespoBsme Il·lustrat. Se va

assessorar per ministres italians (Squillace o Grimaldi). Impulsa un gran
programa reformista sense renunciar al poder ni alterar les estructures socials.
EsBmula el creixement econòmic amb mesures com la liberalització de preus del
blat.

Les reformes van suscitar oposició per sectors populars i privilegiats (el 1766 es
produeix el mos de Squillace -insBgat per grups nobiliaris i eclesiàsBcs amb poder
erosionat- per l’augment de preus del blat i pujada d’impostos).
 Després del mos, adquireixen poder el comte de Floridablanca, el comte
d’Aranda i el comte de Campomanes (expulsa els jesuïtes -acusats del mos- i
augmenta el poder reial sobre l’Església), crea escoles d’ensenyament primari i
reforma els estudis universitaris i decreta honestes totes les professions (Reial
Cèdula). A més, es retallen els privilegis a la Mesta en favor de l’agricultura i es
colonitzen noves terres a zones despoblades de Sierra Morena. Per úlBm, es va
permetre el comerç amb Amèrica a tots els ports espanyols i es crea el Banco de
San Carlos.

La Il·lustració a Espanya

A Espanya també van sorgir pensadors il·lustrats que volien el desenvolupament

econòmic, reforma de la societat, millora de l’ensenyament i modernització de la cultura.
Destaca el pare Feijoo, Jerónimo de Ustáriz, etc. en la primera meitat del segle XVIII.
Durant la segona meitat, col·laboradors reformistes de Carles III com Melchor de
Jovellanos, el comte de Floridablanca, el comte de Campomanes, el marquès de
l’Ensenada, el comte d’Aranda, etc.
LA REVOLUCIÓ FRANCESA. VA SER EL 1789 L’ANY DEL TERCER ESTAT?

El malestar de la majoria de la població

Al segle XVIII a França la major part de la població eren pagesos que conreaven terres
que no eren seves i pagaven impostos al rei, nobles i Església amb dificultats per subsisBr,
sobretot amb males collites. Per això, comencen les protestes per les rendes senyorials
i la propietat de la terra.

A la ciutat també augmenten les queixes per part de treballadors i artesans perquè
també tenien dificultats per subsisBr i pels burgesos (comerciants i manufacturers)
perquè estaven sotmesos a normes que limitaven el desenvolupament de les seves
acBvitats. Hi havia els quaderns de queixes per a que els estaments a cada poble per
presentar-los al rei a l’obertura dels Estats Generals (en va demanar que els impostos
s’havien d’establir pels Estats Generals, l’abolició dels privilegis dels nobles, eclesiàsBcs i
altres privilegiats, etc.).
Els principis il·lustrats i la Revolució Americana aporten a la burgesia noves idees per
demanar canvis:

1. Econòmics: per afavorir els burgesos (dret a la propietat, llibertat de produir,

comprar, vendre, etc.).

2. PolíBcs: igualtat davant la llei, dret de parBcipar a la políBca. Es reivindica la

sobirania nacional (poder emana del poble) per mitjà d’eleccions.

El malestar es va estendre ja que el Tercet Estat o no privilegiats sumaven el 95% de la

població i els privilegiats el 5%.

La reivindicació políBca

El rei Lluís XVI necessitava diners per pagar el seu tren de vida i els deutes de l’Estat. Al
1788 no va poder pagar ni els interessos ni els préstecs als banquers. Per això va
convocar Estats Generals el 1789 per aprovar una reforma fiscal. El Tercer Estat demana
la supressió dels drets senyorials i la sobirania nacional. Els nobles i eclesiàsBcs
defensaven els seus privilegis i s’oposaven a les reformes i nous impostos.
L’inici de la revolució

El Tercer Estat no va guanyar la votació perquè se votava per estament. Per això,
abandonen la reunió i es consBtueixen en Assemblea Nacional (representació de la
nació) per aprovar la votació per persona.

Es van reunir a la sala de Jeu de Paume a Versalles i van decidir construir un nou sistema
políBc basat en la voluntat sobirana de la majoria i es van comprometre a mantenir-se
reunits fins aprovar una ConsBtució.

Els privilegiats els van amenaçar d’uBlitzar l’exèrcit, però a París el poble assalta la presó-
fortalesa de la BasBlla, símbol de l’absoluBsme obtenint armes.

Les etapes de la Revolució Francesa

 1. La Monarquia ConsBtucional (1789-1792): impulsada per una burgesia liberal
moderada que volia abolir l’AnBc Règim, escollir un parlament per sufragi
censatari i establir una consBtució.

2. República Social (1792-1794): la burgesia radical i classes populars proclamen la

república i democraBtzen el sistema políBc (sufragi universal masculí) i social
(lleis socials) en un senBt igualitari.

3. República Conservadora (1794-1799): davant la radicalització de la Revolució, la

burgesia moderada implanta el liberalisme moderat.

VA ACCEPTAR EL REI LA MONARQUIA CONSTITUCIONAL?

Les mesures revolucionàries de l’Assemblea

L’Assemblea Nacional va consolidar el nou poder, formada a parBr del Tercer Estat amb
la unió d’uns pocs nobles i eclesiàsBcs. Es consideraven representants de la nova nació
tots considerats ciutadans sense privilegis. Les primeres mesures revolucionàries van
ser:

1. Abolició dels privilegis i drets senyorials de la noblesa i clero, va posar fi a la

injusscia i domini arbitrari dels senyors.

2. Aprovació de la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà que establia drets i

llibertats que definien els nous ciutadans malgrat exclusions (dones i esclaus).

La defensa i ampliació de tots aquests drets és un dels elements decisius de l’evolució

de la nostra societat.

En una proclama de 1790 es pot llegir que els drets de l’home s’havien ignorat durant
segles i que la declaració de l’Assemblea Nacional els havia restablert per a tota la
humanitat. A més, que la nació no podia decretar lleis ni impostos i ara aquest dret
s’havia resBtuït, que els anBc privilegis socials s’havien destruït i els drets senyorials
havien desaparegut. Per úlBm, que els francesos havien estat elevats al rang de
ciutadans, que podien fer totes les feines, que eren iguals davant la llei, lliures de pensar,
de parlar i escriure; i que l’Assemblea tenia la tasca de redactar i oferir una ConsBtució.
L’aprovació de la primera ConsBtució liberal

Per regular la convivència ciutadana, l’Assemblea Nacional ConsBtuent va elaborar una

ConsBtució (1791), primera de la França contemporània, que Bndria influència en altres
nacions europees. Es fixaven els següents aspectes:

1. Separació de poders (legislaBu -Assemblea Nacional amb 345 diputats, triats per
l’Assemblea d’electors-, execuBu -rei i ministres-, i judicial -tribunals triats per
l’Assemblea d’Electors i jutges de pau pels electors-) encara que el rei tenia el
dret a vetar les lleis.

2. Igualtat davant la llei, drets i llibertats i fixava que la nació era sobirana.

3. Sobirania limitada pel sufragi censatari (homes majors de 25 anys amb un nivell
de riquesa -paguen contribució-; no eren electors les dones, els menors de 25
anys, estrangers i ciutadans que no paguen contribució).

Així s’inaugurava la monarquia parlamentària a França que va elegir l’Assemblea

LegislaBva. Aquesta nova Assemblea aprovà lleis i normes per configurar una societat
liberal (abolició dels gremis, llibertat econòmica, igualtat davant els impostos). L’Església
va ser obligada a jurar la ConsBtució civil del clergat i els van expropiar els béns que es
van vendre a parBculars per disminuir el seu poder econòmic i aconseguir diners per a
l’Estat; a canvi, es mantenia el culte i el clergat. A més, van crear un nou exèrcit, la
Guàrdia Nacional.

La reacció de les forces contrarevolucionàries

La conversió de França a monarquia consBtucional no va ser acceptada per la família

reial (no admet la imposició de lleis), pels anBcs privilegiats (no volien deixar de ser-ho),
per l’Església (no acceptava la subordinació al sistema consBtucional). Tots van conspirar
contra el nou règim i molts nobles van emigrar a l’estranger per buscar el suport d’altres
monarquies absoluBstes com Àustria i Prússia i posar fi a la revolució. Lluís XVI intenta
escapar de França el 1791 per encapçalar una contrarevolució però es reconegut i
deBngut a Varennes considerat com a traïdor.
Les amenaces contrarevolucionàries dels absoluBstes no van cessar i l’Assemblea
Nacional va declarar la guerra a Àustria i Prússia (l’exèrcit austríac va arribar a les portes
de París posant en perill la revolució).

Durant la revolució van sorgir diferents opcions políBques amb diferents propostes
d’organització políBca i social: absoluBstes i patriotes (amb voluntat de derogar
l’absoluBsme, però es van dividir pels esdeveniments políBcs):

1. AbsoluBstes (manteniment de l’AnBc Règim):

1.1. Realistes (molts van a l’exili -nobles i clergues-).

2. Patriotes (defensen la revolució liberal):

2.1. Monàrquics (defensen una monarquia liberal i consBtucional -

consBtucionalistes-).

2.2. Republicans (contraris al poder hereditari, volien que tots els poders
fossin electes: moderats-girondins- i radicals -jacobins-).

QUÈ VA CANVIAR AMB LA REPÚBLICA?

La mobilització popular i la proclamació de la república

La traïció del rei i la invasió miliar provoca una nova insurrecció de classes populars (els
sans-culo<es -no porten pantalons nuats sota el genolls com les classes altes-). El 1792
assalten les Tulleries i Lluís XVI i Maria Antonieta són empresonats invalidant la
monarquia.
Es van convocar eleccions per sufragi universal masculí per escollir una nova assemblea
consBtuent i forma la Convenció Nacional, que va proclamar la república. S’aboleix la
monarquia i es venç l’exèrcit austríac i prussià a Valmy. Així s’inicia una nova etapa de la
Revolució, la més radical. La Convenció es divideix en dos grups:

1. Girondins: formen un primer govern. Són moderats.

2. Jacobins: representen els sector més radicals, vinculats als sans-culo<es.

L’execució de Lluís XVI i Maria Antonieta

Es va obrir un debat sobre el futur i van decidir que fossin jutjats per la Convenció. Se’ls
va declarar culpables de conspiració, condemnats a mort i executats a la guilloBna el
1793. Aquest fet va provocar la divisió entre els revolucionaris perquè la meitat de
diputats va votar en contra. Els absoluBsmes van reaccionar amb fúria i es rebel·len
contra la república.

Les revoltes contrarevolucionàries van adquirir proporcions importants en certes

regions. A més, les potències europees es van alarmar (Gran Bretanya, Holanda o
Espanya s’uneixen a Prússia i Àustria per lluitar contra França i acabar amb la revolució).

La instauració del Terror

Els jacobins, amb el suport de part de la burgesia i els sans-culo<es, accedeixen al poder
i impulsen mesures molt radicals. La Convenció Jacobina exerceix un govern dictatorial
en mans del Comitè de Salvació Pública (poder execuBu) dirigit per Robespierre.

Incorporen obligatòriament els ciutadans a l’exercit (lleva en massa) per defensar la

nació i frenar l’amenaça exterior. Aproven una nova ConsBtució i Declaració de Drets
(1793) amb la defensa de drets socials (a la vida, feina ensenyament, assistència pública,
etc.). A més, reformen l’ensenyament obligatori, redistribueixen la terra per al pagesos,
fixen un preu màxim als productes de primera necessitat i un mínim salarial per a les
classes populars.

Ara bé, suspenen drets i llibertats, són autoritaris i implantes un règim dictatorial
recorrent a la violència per mantenir-se. Implanten la políBca del Terror: envien a la
guilloBna els sospitosos i traïdors que s’oposen a la Convenció Jacobina a través d’una
Llei de sospitosos i un Tribunal revolucionari, formen un exèrcit de 1’2 milions de soldats
i exerceixen un control dels oficials per parar els invasors, controlen els preus i fan
requises per acabar amb els especuladors i tanquen esglésies i posen en marxa una
políBca de descristanització en contra de l’Església Catòlica.

La reacció termidoniana: el Directori

Les victòries davant exèrcits europeus i la dignificació de la vida de les classes populars
no van consolidar la Convenció Jacobina.

La burgesia rebutja les lleis socials i el Terror i reforça l’oposició al jacobinisme. Els
republicans moderats duen a terme un cop d’estat (1794) “la reacció termidoriana” que
va atorgar el poder a un Directori (1795) de cinc membres.

El Directori reforça el liberalisme econòmic impulsant una nova societat burgesa, en la

que es van accentuar les diferències socials adquirint rellevància noves elits enriquides
per la guerra i l’especulació. Ara bé, va haver-hi molta inestabilitat social i conspiracions
radicals (“conspiració dels iguals”) i a una oposició neojacobina que reclama el sufragi
universal i el retorn a la ConsBtució de 1793.

COM VA ACABAR LA REVOLUCIÓ FRANCESA?

El cop de Brumari: Napoleó al poder

Bona part de la burgesia en un context de tensions socials i políBques, d’inestabilitat i

inseguretat, va considerar que el Directori era ineficaç. Va pensar que l’exèrcit podia
garanBr l’ordre social, l’estabilitat econòmica i el control políBc de l’oposició. L’objecBu
era dominar l’absoluBsme i les classes populars i consolidar els principis revolucionaris
més moderats.

L’any 1799, un jove general popular pels èxits militars, Napoleó Bonaparte encapçala un
cop d’estat (cop de Brumari) que posa fi al Directori i clausura la Revolució. Es rebutgen
les reformes igualitàries i democràBques, s’acaba amb l’amenaça absoluBsta i es
consolida el liberalisme moderat.
El govern personalista i autoritari de Napoleó

Napoleó es considerava hereu dels canvis del començament de la revolució. El seu

objecBu va ser reafirmar la grandesa de França, que havia superat el feudalisme i
l’absoluBsme i havia consolidat la revolució, converBnt-la en la màxima potència
europea.

El Consolat (1799-1804) va implantar una nova ConsBtució, sense cap declaració de

drets, que atorga al poder execuBu un predomini sobre els altres poders. Les llibertats
van quedar limitades i es va censurar l’opinió pública.

Napoleó va ser nomenat primer cònsol i va assumir la majoria d’atribucions (promulgar

lleis, nomenar i desBtuir membres del govern, l’exèrcit i l’administració). Va configurar
una dictadura personalista.

Segons Napoleó, França necessitava alguna cosa perdurable, estabilitat i permanència;

no vol la reialesa però sí una unitat d’acció del poder per executar les lleis; també un
poder legislaBu independent i lliure (representants conservadors tranquils i no
innovadors turbulents).

La consolidació d’una nova França

Napoleó va realitzar una sèrie de reformes:

1. Organitza l’administració creant prefectes, representants de l’Estat en els

departaments en què es divideix França, per fer complir les ordres del govern.

2. Es funden els liceus (escoles públiques) per educar els funcionaris, una elit
professional.

3. Restableix les relacions amb l’Església catòlica amb un Concordat que admet la
tolerància religiosa.

4. Promulga tres codis: el Civil, el de Comerç i el Penal (es confirma la igualtat davant
la llei, el dret a la propietat, la llibertat individual i el lliure accés als càrrecs
públics).
Ara bé, al Codi Civil, es reconeixen els drets dels ciutadans francesos però el de les dones
queden restringits: el marit ha de mantenir econòmicament la dona però aquesta l’ha
d’obeir, l’autoritat o “patria potestat” sobre els fills recau en el pare, el marit administra
els béns de la dona i la família, la dona necessita l’autorització del marit pels actes jurídics
-actuar com a demandant- i pel treball, la dona no pot contractar ni disposar del seus
béns sense el consenBment del cònjuge, l’adulteri de la dona és més greu penalment
que el masculí, etc.

La conquesta d’Europa

L’any 1804 Napoleó es va coronar emperador pel Papa i inicia la conquesta d’Europa amb
un gran exèrcit, que va uBlitzar nous i eficaços mètodes militars (França seria el centre
d’un gran imperi).
Alguns territoris conquerits van ser incorporats directament i altres governats per
familiars (a Espanya, conquerida el 1808, va nomenar al seu germà Josep Bonaparte).
En tots els territoris ocupats va suprimir l’absoluBsme i va implantar règims
consBtucionals, generant simpaBes entre reformistes i liberals.

Ara bé, aviat es va imposar un rebuig als francesos ja que eren invasors i exercien la
violència i explotaven la població. Això va acBvar les aspiracions d’independència
nacional dels pobles sotmesos.
El 1812 comença el declivi davant la impossibilitat d’ocupar Rússia, les dificultats a
Espanya i la formació d’una coalició europea encapçalada per Gran Bretanya que va
arribar a ocupar París. DefiniBvament va ser derrotat a Waterloo (1915) i va ser confinat
a l’illa de Santa Elena on va morir el 1821.

PER QUÈ LA REVOLUCIÓ FRANCESA VA ESTABLIR LES BASES DEL MÓN CONTEMPORANI?

La ciutadania i la sobirania popular

Amb la ConsBtució i la Declaració de Drets francesa es va passar de súbdits del rei i dels
senyors a ciutadans amb drets i deures, iguals davant la llei i capacitat de sobirania.

Entre 1789 i 1799 es va vèncer els absoluBstes, es van abolir privilegis i estaments i es
van contemplar drets i llibertats, encara que no es consolidessin de manera immediata
(el sufragi universal masculí va permetre exercir la sobirania popular, però es va imposar
el sufragi censatari -discriminació per riquesa i per gènere en el cas de les dones ja que
solament votaven ciutadans homes i propietaris-).
No obstant això, va haver-hi iniciaBves per part de els dones: Claire Lacombre, actriu,
funda el 1791 la Societat de Republicanes Revolucionàries (club patriòBc), Olympe de
Gouges, escriptora, parBcipa acBvament en la Revolució redactant un projecte de
Declaració de Drets de la Dona i de la Ciutadania també el 1791 (acusada de realista i
per oposar-se a la pena de mort de Lluís XVI va ser guilloBnada el 1793).

Els drets de les dones

En aquesta declaració figurava que la dona neix lliure i en drets com l’home; l’objecBu
de l’associació políBca és la conservació del drets natural i imprescripBbles de la dona i
l’home, la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió; i la sobirania
resideix en la nació o reunió de la dona i l’home (cap cos ni individu pot exercir autoritat
que no emani d’ells).

Els nous sistemes políBcs

Es va canviar l’organització de l’Estat amb la divisió de poders (legislaBu, execuBu i

judicial), amb una ConsBtució (regles bàsiques de convivència i drets, llibertats i
obligacions). Aquesta és la base de les democràcies actuals.

Aquest sistema es va desenvolupar sota una monarquia parlamentària (cap de l’Estat era
el rei sotmès a la llei) i una república (president escollit). Aquests dues formes d’Estat
conBnuen caracteritzant les democràcies actuals.
També es va donar la dictadura del jacobins, que concentraven tot el poder per actuar
sense restriccions; el sistema autoritari de Napoleó amb limitada divisió de poders i gran
protagonisme del cap de l’Estat (sistemes contraris a la democràcia representaBva).

Actualment els sistemes democràBcs es vehicula a través parBts políBcs (els clubs creats
en la Revolució en són precedents). Els ciutadans s’agrupaven en societats per parBcipar
en políBca i influir en l’Assemblea defensant idees i propostes.

La importància de l’Estat

Les jurisdiccions i les guerres privades van desaparèixer i la capacitat de fer lleis i normes
va passar a ser competència de l’Estat, que creix progressivament per l’extensió dels
impostos. L’Estat es dota d’una administració pública per gesBonar els assumptes
públics, va dividir el territori en departaments i es van crear ajuntaments.

Va liberalitzar la vida econòmica protegint la propietat privada, suprimint els gremis,

decretant la llibertat d’empresa i de comerç (liberalisme econòmic), eliminant les duanes
interiors (gravaven el transport de mercaderies i dificultaven el comerç), unifiquen els
sistemes de pesos i mesures per facilitar els intercanvis (1790). A més, regula el mercat
lliure a través els preus i salaris i altres aspectes per garanBr la subsistència dels
ciutadans.

Es va separar l’Església de l’Estat, deixant de tenir una religió oficial i esdevenint laic amb
el compromís de preservar la llibertat de culte (té repercussió en l’educació perquè
estava en mans de l’Església i ara era considerat un dret garanBt per l’Estat amb un
ensenyament públic).

L’ensenyament públic

Començarà als cinc anys i acabarà als dotze (es considerava la millor edat per rebre la
instrucció pública necessària per a la seva formació). Als dotze s’havia d’aprendre un
ofici perquè el cos ja estava format per treballar (agricultura, etc.) i format l’esperit per
a l’estudi de les belles arts i les ciències.

L’herència revolucionària no agrada tothom

El llegat progressista de la Revolució és la base de les societats democràBques actuals,

però per fer-se realitat s’ha hagut de vèncer moltes resistències: l’absoluBsme, sectors
reaccionaris i conservadors, etc. (avui encara es posen traves).

COM ES VAN CONSOLIDAR ELS SISTEMES LIBERALS?

La Restauració absoluBsta
Els vencedors de Napoleó (Àustria, Rússia i Regne Unit) es reuneix al Congrés de Viena
(1815) per organitzar Europa amb el rebuig a la Revolució Francesa. Per això, restauren
les monarquies absoluBstes i posen fi als principis consBtucionals, la sobirania nacional
i els drets de la ciutadania. El període es coneix amb el nom de Restauració AbsoluBsta
(1815-1848).

El Regne Unit era un excepció pel manteniment del règim parlamentari. A França es
restaura els Borbons (obligats a fer mínimes concessions contràriament a l’absoluBsme
tradicional). El nou rei, Lluís XVIII, aprova una “Carta atorgada” amb llibertats molt
restringides i dues cambres consulBves.

La remodelació d’Europa

Es remodela el mapa europeu en benefici dels vencedors, els imperis autocràBcs

(Àustria, Rússia i Turquia). França tornava a les fronteres de 1792 i l’Imperi Napoleònic
es va dividir entre les potències absoluBstes d’acord als seus interessos i sense respectar
ni la voluntat ni les aspiracions d’independència d’alguns territoris. La Confederació
Germànica (estats alemanys) va succeir a la Confederació del Rin creada per Napoleó
però presidida per Àustria.

També es crea la Santa Aliança, que era un tracta d’ajuda entre monarquies absolutes
que els atorgava el dret a intervenir davant una revolució liberal en un país absoluBsta.

LES REVOLUCIONS LIBERALS DEL 1830 I EL 1848

Malgrat l’oposició i repressió de les monarquies absolutes el liberalisme creix a Europa
en forma d’insurreccions a Estats del sud d’Europa entre 1820 i 1824, però van ser
sufocades per exèrcits absoluBstes.

1830: La recuperació del liberalisme moderat

El 1830 s’inicien un moviments revolucionaris a França. El rei Carles X es destronat i s’hi

instaura una monarquia consBtucional que suprimeix els privilegis nobiliaris i consolida
el sufragi censatari (liberalisme moderat també imposat a Espanya i Portugal). La pintura
d’E. Delacroix La llibertat guiant el poble il·lustra aquestes revolucions.

1848: El protagonisme dels demòcrates

El 1848 s’inicia un altre moviment revolucionari a París que s’estén per tota Europa i posa
fi a la Restauració AbsoluBsta. Va ser conegut com “la Primavera del Pobles”. Presentava
les següents caracterísBques:

1. A França i als països on hi havia règims liberals moderats va tenir un conBngut

democràBc (sobirania popular, sufragi universal masculí, llibertat de premsa, dret
de reunió i associació, etc.) i incorporen demandes socials (dret de vaga, jornada
laboral de 10 hores, etc.). Les classes populars reclamen canvis en l’organització
de la societat en senBt més igualitari i democràBc.

2. Es van vincular a la voluntat de diferents pobles d’emancipar-se, d’independitzar-

se i consBtuir-se en Estats sobirans (l’Imperi Austríac: Hongria, Bohèmia, nord
d’Itàlia i la Confederació Germànica).
La majoria d’aquestes revolucions van estar reprimides amb duresa i van fracassar, però
van ser el punt de parBda de reformes liberals, consBtucionals i democràBques i de les
aspiracions nacionals a l’Europa de la segona meitat del segle XIX.