BIOÈTICA I DRET

RESUM MODUL 1 NOCIONS BÀSIQUES

1. La bioètica com a disciplina i com a moviment

1.1. Dues definicions primerenques de bioètica
El mateix terme bioètica és bastant recent. Va ser encunyat al començament dels anys setanta per
l'americà Van Rensselaer Potter. A Bioètica. Un pont cap al futur, aquest nou saber era descrit com "un
projecte d'elaboració de normes per al bon ús de les ciències biomèdiques"(Potter entenia per ciències
biomèdiques, la biologia i la medicina considerades de manera conjunta). La bioètica era, segons això,
una matèria que tenia com a objectiu propi la millora de la qualitat de vida per mitjà de la prescripció
de les normes que cal seguir si es vol aconseguir una vida més feliç i productiva per a tots.
En aquesta normalització va tenir un paper crucial l'aparició, el 1978, d'una obra vasta i complexa
patrocinada per l'Institut Joseph i Rose Kennedy titulada Enciclopèdia de Bioètica. En aquesta
enciclopèdia es definia la bioètica com: "L'estudi sistemàtic de la conducta humana en l'àrea de les
ciències de la vida i la cura de la salut, en la mesura que aquesta conducta s'examina a la llum dels
valors i principis morals."
Si comparem entre si aquestes dues definicions de bioètica, el que podem comprovar és que, i ja en els
inicis de l'etapa de la bioètica com a camp de coneixement, sorgeixen dues postures teòriques ben
diferenciades. D'una banda, trobem la postura que vincula la bioètica a una crisi social greu que
involucra ciències com la biologia i la medicina, i que creu en la idea que s'han de prendre decisions
transcendents. És la posició que manté Potter. D'altra banda, trobem una altra postura, la que manté
l'Enciclopèdia, que considera la bioètica com una disciplina que s'ocupa de la relació entre la
biomedicina i els valors morals i que, com a tal, es pot integrar dins la part de l'ètica que s'ocupa de la
presència del deure moral en regions particulars de l'experiència, això és, la part de l'ètica que es coneix
com a ètica aplicada.

1.2. Altres definicions de bioètica

Hottois va definir llavors la bioètica com "un conjunt d'investigacions, discursos i pràctiques,
generalment pluridisciplinaris, que té per objecte aclarir o resoldre qüestions amb dimensió ètica
suscitades per l'avenç i l'aplicació de les tecnociències biomèdiques".
Per això la bioètica, amb caràcter molt general, pot ser definida com "l'estudi de les qüestions ètiques
que sorgeixen arran de la pràctica de les ciències biomèdiques". I es pot notar que aquesta definició tan
general val tant per a la bioètica com a moviment, com per a la bioètica com a disciplina, i que, en la
seva brevetat, atrapa l'essencial per a un concepte útil de la matèria.
En qualsevol cas, a l'hora d'entendre la multidisciplinarietat i la novetat que es prediquen de la bioètica,
és molt important tenir en compte el fet que el terreny de discussió que ha acabat rebent el nom de
bioètica es va forjar inicialment als Estats Units, durant la segona meitat del segle XX. La seva aparició
en aquell moment i en aquell lloc responia a canvis importants en la societat i en el sistema general del
coneixement que van tenir lloc durant el segle passat, i que es van manifestar amb especial força en
aquell temps i en aquell país. Per aquest motiu, resulta necessari fer referència a aquests canvis aban
d'entrar en les qüestions de la naturalesa, el contingut o els mètodes propis d'allò que denominem
bioètica.

2. Tècnica, ciència i societat

2.1. L'ambigüitat actual de la ciència i de la tècnica
La difusió de la tesi de la responsabilitat social de la ciència és un fenomen característic del segle XX i
que implica certa revolució en la nostra tradició intel·lectual. Perquè des de l'aparició de la ciència
moderna en el Renaixement fins a èpoques ben recents, la tesi de la neutralitat de la ciència havia estat
la mantinguda de manera majoritària. Resulta important, en conseqüència, atendre les raons que van
portar a substituir la tesi de la neutralitat de la ciència per la tesi de la seva responsabilitat, perquè això
ens permetrà comprendre l'aparició de la bioètica com a camp de coneixement.
2.2. La divisió platonicoaristotèlica del saber
L'organització platonicoaristotèlica del saber es caracteritza pel fet que divideix tot el conjunt dels
sabers humans en tres grans grups: el saber teòric, el saber pràctic i el saber tècnic.

• El saber teòric (teoria significa en grec 'contemplació') és un saber sobre la realitat que aspira a
comprendre'n l'essència. El saber teòric és discursiu, i pretén ser universal, definitiu. L'objectiu últim
d'aquest saber és la veritat. "Això és veritat" és la seva divisa característica. La física, que dóna raó del
moviment dels cossos en l'espai, o bé l'astronomia, que dóna raó del moviment dels cossos celestes,
constitueixen bons exemples d'aquest tipus de saber.

• El saber pràctic (praxi significa 'acció' en grec) és un saber que es refereix a l'acció humana en el
món de l'esdevenir. El saber pràctic consisteix en un saber actuar correctament, i per això versa sobre la
correcció i la incorrecció de les accions. El saber pràctic és un saber sobre les normes i sobre els
deures. "S'ha de fer això" és la seva divisa més pròpia. El seu objectiu últim és la bondat, o la felicitat,
si es vol. La religió, la política, l'ètica, constitueixen exemples d'aquest tipus de saber sobre el que s'ha
de fer.

• El saber tècnic o poètic (póiesis significa 'producció' i tekhné 'tècnica' en grec) és un saber sobre com
fer, un saber sobre els mitjans que condueixen a un resultat. El saber tècnic involucra artefactes i
productes, i el seu objectiu últim és l'eficàcia. Per aquest motiu, "això funciona" és la seva divisa. El
saber lligat a la producció de vestit o de calçat, o al cultiu de la terra, són xemples perfectes d'aquest
tipus de saber.

2.3. La divisió moderna del saber

La revolució científica, que s'inicia al segle XVI, va implicar l'aparició d'un nou ipus de saber teòric: la
ciència moderna. Aquest nou tipus de saber continua tenint com a objectiu la veritat, però ja no aspira
a la comprensió de les essències de la realitat, sinó a la reducció del comportament dels fenòmens
sensibles a lleis.
Amb la revolució científica, el saber teòric estableix un lligam del tot nou amb el saber tècnic, ja que la
ciència moderna se sent vinculada a diverses tècniques que governa i sobre les quals teoritza, i les quals
comença a veure com una mera aplicació dels coneixements que ella els proporciona. La tecnologia, o
la part de la tècnica dirigida per la ciència, guanya d'aquesta manera una respectabilitat de què mancava
tota la tècnica en l'antiga Grècia.

2.4. Canvis en la ciència i en la tècnica durant el segle XX

Les idees fonamentals que va sostenir la modernitat entorn de la ciència s'han vist seriosament
modificades durant el segle passat. Això és conseqüència de l'adveniment del que ha estat qualificat per
alguns com la revolució tecnocientífica. En el transcurs d'aquesta revolució, algunes tesis bàsiques de
la modernitat sobre l'organització del saber, per exemple, la que sosté la prioritat epistemològica de la
ciència sobre la tècnica, o bé la que defensa la neutralitat de la ciència, han trobat una forta contestació
intel·lectual.
El terme tecnociència va aparèixer a mitjan anys setanta per a designar la ciència contemporània, que
va passar en aquella època a ser percebuda per alguns com una cosa molt diferent, no ja tan sols de la
ciència antiga, sinó també de la ciència moderna desenvolupada a Europa des del Renaixement.
D'acord amb aquest primer ús del terme, el que denominem tecnociència pot ser descrit com una nova
fase de la ciència, fase en què aquesta adquireix un immens poder i es lliga estretament a tecnologies
potents i noves. Però la paraula tecnociència també pot ser utilitzada per a designar un nou saber híbrid
fet de ciència i de tecnologia i en el qual, i a diferència de la ciència moderna, el pol teòric de cap
manera no domina sobre el pol tècnic ni se'n diferencia estrictament. D'acord amb aquest segon ús de la
paraula tecnociència, que és el que adoptem aquí, aquesta no és merament un nou tipus de ciència, sinó
un nou tipus de saber propi del segle XX i diferent tant de la ciència com de la tecnologia.
La política científica ha estat definida com el conjunt de mesures preses per un govern a fi de fomentar
el desenvolupament de la investigació científica i tècnica i explotar els seus resultats per a objectius
polítics generals.
Es considera que l'origen de les polítiques científiques contemporànies s'ha de situar als Estats Units,
en el període immediatament posterior a la Segona Guerra Mundial. La conseqüència més clara
d'aquestes polítiques va ser l'aparició del que es va anomenar la gran ciència, o ciència generosament
finançada per l'estat, i que va constituir l'embrió de la revolució tecnocientífica.

2.5. Tres actituds possibles davant de la tecnociencia

a)L'actitud de confiança radical en la ciència. Aquesta actitud, que va ser l'adoptada per molts
científics davant de la percepció del qüestionament de la seva activitat, implica negar la substantivitat
dels canvis que han tingut lloc en el si del coneixement durant el segle passat, i continuar sostenint
sobre la ciència idees pròpies del període anterior. Encara que aquesta actitud no rebutja la idea del
finançament estatal de la tecnociència, sí que denuncia la inadequació de qualsevol regulació i de
qualsevol restricció externa a les seves activitats, i titlla d'inquisitorial o de xarlatanisme qualsevol
intervenció exterior que hi pretengui posar límits.
Els defensors d'aquesta actitud solen postular, així mateix, la bondat intrínseca de l'activitat científica,
juntament amb l'obligatorietat de rastrejar tots els seus camins, duent a terme tot l'esforç tècnicament
possible, tal com havia proposat Francis Bacon. La defensa del que s'ha anomenat imperatiu tecnològic
("si es pot fer tècnicament, es farà"), d'idees com ara que els profans no han d'opinar sobre la ciència o
que l'evolució tecnològica és autònoma i se l'ha de deixar fer, la tecnofília (o la idea que el
desenvolupament tecnològic no pot sinó portar benestar social), i també una defensa del progrés que
diu que o bé desenvolupament tecnocientífic autònom o bé tornada a les cavernes, constitueixen
actituds històricament associades a aquesta posició, la qual es caracteritza per negar la conveniència de
qualsevol control extern sobre el saber científic.
b)L'actitud de desconfiança radical en la ciència. Aquesta actitud es basa en la idea que la ciència
moderna ha anat massa lluny, i que ha de començar a sotmetre's a l'ordre natural que fins ara ha aspirat
a transformar. Els partidaris d'aquesta actitud antimoderna, per anomenar-la d'alguna manera, solen
sostenir la possibilitat d'un reconeixement i un respecte general de l'ordre de la naturalesa, i consideren
que el desenvolupament cientificotècnic s'hi ha de subordinar. I per això la tecnofòbia (el progrés
tècnic és enemic del progrés moral), el catastrofisme (abandonar el lloc natural pot comportar l'extinció
a l'espècie humana), o bé la por que la tècnica usurpi el lloc de Déu constitueixen idees típicament
associades a aquesta actitud, la qual reivindica un fort control extern sobre el saber científic.
c)L'actitud intermèdia. Aquesta actitud es caracteritza per edificar-se sobre la idea que l'activitat
tecnicocientífica és una activitat humana com qualsevol altra i que és possible, en conseqüència,
establir socialment criteris a partir dels quals les seves possibilitats d'actuació siguin avaluades i
regulades. Aquesta actitud no és partidària de deixar fer sense restriccions ni de "parar" la ciència, però
sí que ho és de sotmetre-la a un control extern per al funcionament del qual nocions com les de llibertat
o dignitat humanes, prudència, consens o tolerància resulten imprescindibles. Entre la tecnofília i la
tecnofòbia, aquesta tercera actitud està disposada a avaluar, reflexionar i controlar socialment
l'evolució de la tecnociència.

3. Naixement i institucionalització de la bioètica

Més en concret, van ser dos grans fenòmens culturals els que poden ser invocats com a causes primeres
de l'aparició de la bioètica:
• El progrés sostingut de la biomedicina i la biotecnologia des del final de la Segona Guerra Mundial.
D'aquest progrés se'n pot dir que emergeixen conjuntament una tecnociència biomèdica i una vida
humana cada vegada més mediatitzada per aquesta.
• La crisi, als anys seixanta i setanta, de gran part dels postulats en què es basava l'ideari entorn del
progrés. En aquesta crisi, el pluralisme ideològic i ètic propi de les societats avançades topa amb l'ideal
monolític del progrés cientificotècnic, que passa doncs a ser sotmès a revisió.
És la trobada entre aquesta vida progressivament tecnificada (resultat últim del procés que s'inicia amb
les revolucions científica i industrial) i uns valors socials cada vegada més plurals (resultat últim del
procés que s'inicia amb les revolucions polítiques) el que assenyala, doncs, el moment del naixement
de la bioètica.

3.1. Els avenços de la biomedicina i la biotecnología

Ja hem dit que per biomedicina cal entendre la biologia i la medicina conjuntament considerades. Per
biotecnologia s'entén la part de la tecnologia que es relaciona amb el coneixement biològic i que
utilitza organismes vius per a fer o modificar diversos productes.
Com a fites rellevants d'aquesta nodrida sèrie d'avençosmèdics podem assenyalar aquí les següents:
• El començament de la producció industrial de penicil·lina als anys quaranta, que va significar el
principi de l'era antibiòtica i que està en la base dels grans èxits de la medicina hospitalària de la
postguerra. El desenvolupament continu de nous fàrmacs, resultat d'investigacions finançades
públicament, marcarà tot aquest període.
• El desenvolupament dels respiradors artificials, màquines que substitueixen algunes de les funcions
respiratòries, i que permeten allargar considerablement la vida dels pacients. A final dels anys
cinquanta, apareixen, associades a la implantació d'aquestes màquines, les unitats de cures intensives.
• El perfeccionament de la diàlisi renal i el desenvolupament subsegüent de les unitats de diàlisi en els
hospitals des de principi de la dècada dels seixanta. Gràcies al ronyó artificial, els pacients sotmesos
periòdicament a diàlisi podien dur a terme una vida bastant normal.
• El desenvolupament de les tècniques de trasplantament d'òrgans durant els anys seixanta. El primer
trasplantament de cor va tenir lloc a Sud-àfrica el 1967. El mateix any es va dur a terme el primer
trasplantament de fetge amb supervivència significativa. L'espectacularitat d'aquestes operacions,
juntament amb les seves grans despeses, les converteixen en certa manera en llegendàries i
representatives de tot el període.
• El desenvolupament de tècniques mèdiques com l'ecografia o la posada a punt dels diversos mètodes
anticonceptius (la primera píndola anticonceptiva es va comercialitzar a començament dels seixanta),
que permeten un control creixent sobre el procés reproductiu i que culminarà amb les tècniques de
reproducció artificial. El 1978 neix la primera nena per fecundació in vitro.

3.2. La crisi dels anys seixanta i setenta

Els estudis de ciència, tècnica i societat proposaven la consideració dels valors i els impactes de
l'empresa social anomenada ciència, i aspiraven a generar un saber expert capaç d'avaluar i dirigir els
avenços tecnocientífics. La consolidació d'aquest saber explica en part l'aparició d'organismes estatals
encarregats d'avaluar la tecnologia. Entre aquests es pot esmentar l'Oficina d'Avaluació de la
Tecnologia (OTA, Office of Technology Assesment), fundada el 1972 pel govern federal nord-
americà, o l'Office Parlamentaire d'Evaluation des Choix Scientifiques et Technologiques, creada a
França el 1983.
L'aparició d'aquests organismes públics no és més que una altra manifestació d'una nova actitud que,
contrària a la tesi de la neutralitat de la ciència i a la idea de lliurar la direcció de l'evolució tecnològica
als mateixos tècnics, està a favor d'un control social i democràtic més gran de l'activitat científica i
tècnica.
La resposta més clara a aquesta crisi va ser l'aparició del moviment bioètic. En aquest moviment els
impactes ètics, jurídics i socials de la biomedicina passaran a ser discutits, analitzats i avaluats per la
societat, a fi i efecte de fomentar el control democràtic sobre els avenços biomèdics.

3.3. Els precursors

En la voluntat de tractament de la dimensió ètica dels avenços biomèdics que es va generalitzar als
anys seixanta, i que és l'origen mateix de la bioètica, es poden assenyalar com a precursores les
aportacions efectuades des de diferents camps del saber. Entre aquestes aportacions es poden destacar
les següents:
• L'aportació dels teòlegs
L'aportació dels filòsofs
• L'aportació dels científics
• L'aportació dels juristes
3.4. La institucionalització de la bioètica
Ja des dels anys setanta es produeix als Estats Units una primerenca institucionalització de la bioètica.
Aquesta institucionalització va prendre principalment, bé una direcció acadèmica, i es creen centres
d'estudi i s'organitzen ensenyaments de la disciplina; bé una direcció orgànica, en la qual es creen
organismes i comitès de bioètica amb funcions molt diverses; o bé una direcció professional, en la
qual es va donant forma a una oferta reglada de serveis en la matèria.
Respecte a la institucionalització acadèmica. Pot dir-se que constitueixen fites importants d'aquesta:
• La fundació el 1969 del Hastings Center. Aquest centre agrupa nombrosos investigadors en bioètica,
té un programa d'educació en la matèria, ofereix serveis de consultoria a instàncies jurídiques o
polítiques i publica diverses revistes, com la Hastings Center Report i IRB: A Rewiew of Human
Subject Research, que tenen una gran importància en la bioètica mundial.
• La creació el 1971 de l'Institut Joseph i Rose Kennedy per a l'estudi de la reproducció humana i la
bioètica.
• La revitalització de l'ensenyament de l'ètica mèdica i de la bioètica a les universitats americanes
durant els anys setanta i vuitanta.
Respecte a la institucionalització orgànica de la bioètica, es pot dir que constitueixen fites destacables
d'aquesta:
• La creació per part del Congrés dels Estats Units, com a resposta a escàndols com el de Tuskegee,
d'una Comissió Nacional per a la Protecció de les Persones Objecte de l'Experimentació Biomèdica i de
la Conducta. Aquesta comissió, que va funcionar entre 1974 i 1977, incloïa filòsofs, teòlegs i sociòlegs,
i va donar a llum un informe, l'Informe Belmont (1978), que va ser molt influent en el desenvolupament
posterior de la bioètica.

• L'aparició dels comitès nacionals de bioètica.

El Comitè Consultiu Nacional d'Ètica francès va ser creat el 1983. La llei li va assignar la missió
d'"emetre la seva opinió sobre els problemes morals generats per la investigació en els dominis de la
biologia, la medicina i la salut". Integrat per especialistes de múltiples disciplines i amb la vocació
d'integrar una pluralitat d'opinions, es pot dir que va guiar la legislació francesa sobre biomedicina fins
a la data i que la seva labor va tenir una àmplia repercussió. Itàlia i Portugal, ambdós el 1990, o
Bèlgica, (el 1996) han seguit els passos de França i han creat un comitè nacional de bioètica.

• La creació de comitès internacionals de bioètica.

Seguint l'exemple dels estats, nombroses institucions internacionals han decidit crear els seus propis
comitès de bioètica. Entre ells val la pena destacar el Comitè ad hoc d'Experts per als Problemes de
Bioètica (CAHBI), creat el 1985 pel Consell d'Europa i rebatejat el 1992 com a Comitè Director per a
la Bioètica (CDBI). Aquest comitè, integrat entre altres per juristes, filòsofs, biòlegs i metges nomenats
pels estats membres, té per missió elaborar recomanacions per al Consell, i preparar diversos textos
jurídics.

• L'aparició dels comitès d'ètica hospitalaris.

Ja a final dels anys setanta es van començar a crear als Estats Units, per exigència de la legislació,
comitès d'ètica amb l'objectiu de revisar els protocols d'investigació amb éssers humans. Pocs anys
després, es creen aquest tipus de comitès en la resta de països. A Espanya els va exigir, per exemple, la
Llei del medicament (Llei 25/1990, de 20 de desembre), la qual establia l'obligació de tenir comitès
ètics d'investigació clínica en els centres que duguessin a terme experiments amb éssers humans. Tals
comitès, sense l'informe previ favorable dels quals no era possible l'experimentació, han d'incloure, per
prescripció legal, membres aliens a la professió sanitària.

4. El contingut i el mètode de la bioètica

4.1. El contingut: els problemes concrets
Ens referim als canvis produïts en matèries com les següents (seguim gairebé al peu de la lletra Gilbert
Hottois en aquesta classificació):
• La salut en la societat i la relació entre el metge i el pacient: el consentiment informat i els drets dels
pacients, el dret a la salut, el rebuig del tractament, el secret mèdic i el deure de veracitat del personal
sanitari, etc.
• L'experimentació amb humans: assaigs clínics, autoexperimentació, experimentació amb malalts i
amb persones sanes, amb nens i amb incapacitats, etc.
• Les intervencions sobre la reproducció humana: anticoncepció, avortament, reproducció assistida,
inseminació artificial, fecundació in vitro, donació i congelació de gàmetes i embrions, gestació
d'embrions humans per a espècies no humanes, clonació, selecció de sexe, teràpia gènica d'embrions,
decisions eugenèsiques, etc.
• Les intervencions sobre el patrimoni genètic: manipulació genètica d'organismes humans i no
humans, seqüenciació del genoma humana, identificació genètica, teràpia gènica, etc.
• La qüestió de l'envelliment i la mort: aferrissament terapèutic, eutanàsia, cures pal·liatives, testaments
vitals, ajuda al suïcidi, etc.
• Les intervencions sobre el cos humà: donació i banc d'òrgans i teixits, comercialització del cos i dels
seus productes, trasplantament d'òrgans etc.
• La manipulació de la personalitat i intervencions en el cervell humà: neurocirurgia, psicòtrops,
drogues, neuroquímica, etc.
• La intervenció en els éssers i en els medis no humans: experimentació amb animals, conservació de
les espècies, incidències de la tècnica sobre la biosfera, armes biològiques, etc.
Aquestes qüestions tan diverses poden ser agrupades atenent al seu impacte ètic i, per tal de ser breus,
en tres grans grups.
• Allò que es relaciona amb els canvis produïts en l'àmbit de la pràctica de la medicina, i que se centra
en la relació entre el metge i el pacient, els drets dels pacients i la problemàtica del consentiment
informat i de la investigació científica amb éssers humans.
• Allò que es relaciona amb els canvis produïts en l'àmbit del principi i el final de la vida humana, i que
se centra en qüestions com la mort i l'eutanàsia, l'avortament i la reproducció assistida, o la
problemàtica respecte al tractament dels embrions.
• Allò que es relaciona amb l'impacte de la nova genètica i la biotecnologia, i que se centra en
assumptes com la manipulació del genoma humà i no humà, les dades genètiques, els organismes
transgènics, etc.

4.2. La qüestió del mètode de la bioètica

En tot cas, s'ha d'observar que, en qualsevol de les opcions sobre la naturalesa de la bioètica que
escollim, aquesta es relaciona sempre de prop amb la part de la filosofia que s'anomena filosofia
pràctica, o filosofia moral, o ètica, i que és la part de la filosofia que es refereix a l'experiència del
deure. Des d'antic s'ha convingut que aquesta part de la filosofia s'ocupa principalment de dues coses:
• Primera. De la qüestió de la fonamentació del deure en general i del deure moral en particular, i
també de la identificació dels principis i de les normes moralment vàlides. És sobre aquests assumptes
sobre el que s'entén que tracten les anomenades teories ètiques o ètiques normatives.
• Segona. De la qüestió de l'aplicació dels principis i les normes morals a regions concretes de
l'experiència o als casos concrets en què es fa necessària una decisió moralment correcta. És això del
que tracta el que es denomina ètica aplicada o, també, per a alguns, ètica pràctica.
En qualsevol cas, el cert és que la teoria que va aconseguir proporcionar un esquema de funcionament
comú i no naturalista tant per a la discussió pluralista dels problemes ètics suscitats en la pràctica
biomèdica en general, com per als problemes específics de l'assistència sanitària contemporània, va ser
l'anomenat principialisme. Per això, i encara que no s'escapa de crítiques, el mètode proposat pels
principialistes es va convertir des de la seva formulació en el mètode dominant en la bioètica.

4.3. El principialisme
D'aquí la seva composició pluridisciplinària, ja que la comissió incloïa metges i científics, però també
teòlegs, filòsofs i juristes. I d'aquí també el seu pluralisme, ja que s'hi va intentar incloure
representants de diferents sensibilitats respecte a la investigació, membres de diferents escoles morals, i
fins i tot, representants dels diversos interessos involucrats.
Com se sap, aquesta Comissió va acabar emetent, el 1978, un informe, l'Informe Belmont, que establia
les directrius que calia seguir en la investigació amb éssers humans. Aquest informe proposava que, en
cada cas, i a fi de considerar legítima una investigació, es tingués en compte el grau de compliment de
tres principis fonamentals. Aquests principis eren denominats per l'informe el principi de respecte per
les persones, el principi de beneficència i el principi de justícia.
Segons l'Informe Belmont, el principi de respecte per les persones el que diu és que "una persona
autònoma és un individu capaç de deliberar sobre els seus objectius personals i actuar sota la direcció
d'aquesta deliberació", i que "respectar l'autonomia és donar valor a les opinions i eleccions de les
persones així considerades, i abstenir-se d'obstruir les seves accions llevat que aquestes produeixin un
clar perjudici a d'altres". Respectar les persones consisteix, per tant, a acceptar la seva autonomia i la
seva capacitat d'elecció i decisió.
També segons aquest informe, el principi de beneficència obliga a fer el màxim esforç per al benestar
de les persones. Això inclou tant l'obligació que no es faci mal, com la d'intentar extremar els beneficis
i minimitzar els possibles riscos.
Per la seva banda, el principi de justícia, segons la comissió que va redactar l'Informe Belmont,
imposa que els iguals han de ser tractats de manera igualitària.
La justícia imposa "imparcialitat en la distribució", que cadascú obtingui allò que li correspon. Per això
"hi ha una injustícia quan algun benefici al qual una persona té dret li és denegat sense una bona raó
per a fer-ho, o quan alguna càrrega se li imposa indegudament", diu l'informe.

4.4. Les alternatives al principialisme

Les crítiques al mètode principialista van ser primerenques. Van consistir bàsicament a assenyalar-ne
dos aspectes febles.
En primer lloc, es va denunciar el fet que els principis no són més que suggeriments d'aspectes ètics
que s'han de tenir en compte quan s'analitza un cas, però que, com que no estan ni ben determinats ni
jerarquitzats entre si, no serveixen en realitat per a trobar una solució. Realment, els principis s'utilitzen
per a construir a posteriori la justificació d'una decisió presa prèviament.
En segon lloc, es va acusar el principialisme de no fer cap altra cosa que dotarse d'un llenguatge
abstracte per al tractament d'una realitat molt rica que, en definitiva, encotilla. Es va insistir així en el
fet que el seu mètode resulta reductivista, ja que deixa fora de l'anàlisi aspectes molt rellevants de
l'experiència moral. Es va evidenciar així que fenòmens com poden ser la compassió, la passió personal
per l'excel·lència, la confiança, els sentiments, no són tinguts en compte per a res en l'anàlisi
principialista.

5. Les relacions entre la bioètica i el dret

5.1. Bioètica i dret
La importància de l'aportació dels juristes al moviment de la bioètica no pot ser posada en dubte. Algú
ha assenyalat que, si els avenços en biomedicina van ser el combustible principal del tren bioètic, i si es
pot dir així mateix que la filosofia va posar les vies per les quals va circular aquest tren, el dret ha estat
el maquinista que l'ha conduït fins on es troba ara.
Per tot això, i encara que rebutgem aquí la idea de que el camp d'estudi que s'anomena bioètica i dret
constitueix la part central de la bioètica, admetem també que integra una part molt important: la part
que s'ocupa de la dimensió normativa de les activitats biomèdiques en la mesura que aquesta adquireix
un aspecte jurídic.

5.2. Bioètica i dret biomèdic

El dret biomèdic, producte d'aquests procediments, i que és l'objecte propi de la matèria denominada
bioètica i dret, pot ser definit com el conjunt de normes jurídiques que es refereixen a les activitats de
la biomedicina.
És obvi que hi ha una estreta relació entre la bioètica i el dret biomèdic. Aquesta relació ha portat
moltes vegades a una confusió entre ambdues matèries. Durant un cert període de temps, una part de la
doctrina es va acostumar a denominar legislació bioètica aquella que tractava de qüestions
biomèdiques.
En cada país, la situació social i política específica es van revelar com a fonamentals per a explicar la
solució legal finalment adoptada en aquestes matèries.
En el cas d'Espanya, per tant, i a fi d'entendre les característiques peculiars del seu dret biomèdic, és
necessari fer-se càrrec de la situació especial en què aquest país es trobava durant els anys setanta i
vuitanta.
Espanya ha estat en els últims segles un país d'una pobra tradició científica i tecnològica, i els governs
sorgits del canvi democràtic eren conscients que era important no desaprofitar l'oportunitat d'estimular
el progrés científic que brindava el relatiu desenvolupament econòmic del país. El valor salut és un
valor comodí que consolida la seva importància en societats pluralistes com la que, tan tard com en els
anys setanta del segle passat, estava començant a edificar-se al nostre país.
La principal conseqüència d'aquesta situació va ser que la introducció a Espanya de les noves tècniques
biomèdiques es va dur a terme durant la dècada dels setanta i vuitanta d'una manera tranquil·la i
escalonada i, a diferència d'altres nacions industrialitzades, sense generar mai massa alarma social. El
dret biomèdic promulgat en aquells anys va ser un reflex d'aquesta confiança: la d'un país amant del
progrés que es vol desenvolupar tècnicament i econòmicament i que no desitja fer-se complicacions ni
tornar de cap manera al típic "que inventin ells".

5.3. Bioètica i filosofia

De tot el que hem dit més amunt ha d'haver quedat clar que, quan parlem de bioètica i de dret, ens
referim a un camp d'estudi que s'inclou dins de la bioètica i que té per objecte d'estudi una part del dret:
el dret biomèdic
La bioètica en general, i la part d'aquesta que denominem bioètica i dret en particular, pot ser descrita,
de manera molt general, com a filosofia compromesa amb els problemes del seu temps. En tant que
filosofia, la bioètica no constitueix un coneixement particular confeccionat per un grup especial
d'experts, sinó un discurs comú elaborat des de l'aportació de múltiples disciplines.