TEMA 7: APARELL RESPIRATORI

GENERALITATS DE L' APARELL RESPIRATORI

El sistema respiratori es pot classificar segons l' estructura anatòmica i la funció.

ESTRUCTURA ANATÒMICA

- Les estructures superiors són el nas

(part més visible), la cavitat nasal i la
faringe.
- Les estructures inferiors són la
laringe, la tràquea, els bronquis i els
pulmons.

FUNCIÓ

- Com a vies conductuals tenim el nas,

la cavitat nasal, la faringe, la laringe,
la tràquea, els bronquis, els
bronquiolos i els bronquiolos
terminals. Aquests són els tubs on es
filtrarà l' aire.
- Com a vies respiratòries (on es produeix el procés de respiració) tenim els bronquiolos respiratoris, els
conductes alveolars, els sacs alveolars i els alvèsols.

HISTOLOGIA DE L' APARELL RESPIRATORI

El teixit epitelial respiratori està format per cèl·lules epitelials
pseudoestratificades i ciliades.

Les cèl·lules epitelials columnars ciliades se superposen i se separen

per les cèl·lules mucoses caliciformes.

La funció del teixit epitelial és atrapar els microorganismes,

enganxant i captant les partícules en les mucoses.
La mucosa té els cilis epitelials, que tenen microtúbuls (com una
catifa) que permeten expulsar o desplaçar els microorganismes de la
cavitat nasal o de la faringe.

Podem fer dos processos per eliminar les partícules:

- Tragar-les perquè siguin eliminades pels sucs gàstrics.

- Expectorar-les, és a dir, escopir-les.

LES ESTRUCTURES SUPERIORS

EL NAS
El nas està format per estructures anatòmiques superficials fonamentals, per tant, són palpables i visibles. Aquestes
són:
El marc cartilaginós és hialí, ja que les cèl·lules que

LA CAVITAT NASAL
La cavitat nasal està ubicada per sota de l' os nasal i per sobre de la cavitat oral a la part anterior del crani

Aquesta té uns orificis, alguns es denominen meatos (superior, mitjà i inferior) i a cadascú li correspon una
conxa/cap/cornet (superior, mitjana i inferior), que permeten la filtració de l'aire. A més, són importants perquè hi
hagi un procés de selecció mitjançant estructures.

- Aquests cornets permeten la diferenciació de les olors i la selecció de partícules.

Aquesta cavitat està delimitada:

- Per la part superior està delimitada per l' os frontal.

- Per la part inferior està delimitada pel paladar dur (part mitjana pròxima a les dents), que posteriorment, es
torna paladar tou.

El envà nasal està format per la làmina perpendicular cribosa de l' etmoides i el vòmer. A més dels palatins i els
maxil·lars superiors que també formen part de l'estructura nasal.

Quan l'aire entra a la cavitat nasal, es troba amb una primera zona d'entrada, que és el vestíbul nasal, on hi ha pèls
(primer punt de selecció) que filtren partícules, tant menors com majors de 10 micròmetres.

Seguidament, tenim el teixit epitelial de capacitat d'absorció mucosal. A més del teixit epitelial olfatori amb cèl·lules
olfactòries, que resideixen a la part superior (marcat en el dibuix).

Les coanes connecten la cavitat nasal amb la faringe.

El si frontal i el si esfenoïcial generen mucosa, permetent la defensa dels patògens provinents de l' exterior i la
humidificació.

A més de filtrar, defensar i humidificar la cavitat nasal, necessitem escalfar-la mitjançant la irrigació dels vasos
sanguinis.
Propietats de la cavitat nasal

- El filtratge.
- La defensa (atrapar partícules).
- La humidificació.
- La regulació de la temperatura
(temperar-lo/escalfar-lo).

LA FARINGE
Té una longitud de 12-14 cm, està coberta de teixit muscular i mucosa, ja que permet els moviments en la deglució d'
aliments per eliminar diverses partícules i atrapar-les.

Segons la zona de la faringe, es troben diferents tipus

de teixits i cèl·lules en funció de la necessitat.

Aquest s' ubica posterior a les cavitats nasal i oral,

superior a la laringe i anterior a les vèrtebres
cervicals. I té tres parts:

- la nasofaringe
- l'orofaringe
- la laringofaringe

LA NASOFARINGE

La nasofaringe, que connecta amb el nas, està

delimitada:

- Per la part anterior per la cavitat nasal.

- Per la part posterior per les vèrtebres cervicals (C1 o atles i C2 o axis).
- Per la part inferior per l' orofaringe.

En aquest, hi ha teixit epitelial cilíndric, pseudoestratificat i ciliat, que està format per mucoses i pèls per traslladar
qualsevol partícula que es queda inserit en les mucositats.

L' OROFARINGE

L'orofaringe, que connecta amb la boca, té un teixit pseudoestratificat, escamós i rígid per permetre el pas dels
aliments.

Aquest comença on finalitza el paladar tou fins a la zona superior de la laringe. I està delimitat:

- Per la part posterior per la C2, C3 i C4.

- Per la part anterior per la cavitat bucal i la llengua.

LA LAROFARINGE

La laringofaringe, que connecta amb la laringe, està delimitada:

- Per la part posterior per l' orofaringe i les vèrtebres cervicals de la C4-C6.
- Per la part anterior per la laringe.
- Per la part inferior, continuant per la bifurcació, per l' esòfag.

Les coanes són les connexions entre les dues bifurcacions que connecten la cavitat nasal amb la nasofaringe.
EL FUNCIONAMENT DE LA FARINGEE

Hi ha elements que permeten el millor funcionament de la faringe, concretament, són:

- L'amígdala faríngia o adenoide és una estructura solitària localitzada a la paret posterior de la nasofaringe.
- Les dues amígdales palatines es troben a la zona posterior de la cavitat bucal (les que veiem a primera vista).
- Les amígdales linguals estan situades a la base de la llengua.

Aquestes són importants, ja que són òrgans limfoides que formen part del sistema immune i que ens defensen d'
agents externs, tot i que hi ha nous estudis que rebaten i dubten de l' efectivitat d' aquestes, ja que es pot viure
perfectament sense elles.

Quan ingerim aliments l' epiglotis està oberta, seguidament, aquesta es tanca perquè la llengua s' encarregui dels
moviments obligant el bol compactat a passar a l' orofaringe i, posteriorment, aquesta s' obre novament.

LA DEGLUCIÓ

Els passos de la deglució:

1) La llengua obliga el bolo compactat a passar a l'orofaringe.

 2) El moviment de la laringe plora l'epiglotis i els músculs faríngics empenyen el bol alimentari cap a l'esòfag.

3) El bol alimentari es desplaça per l'esòfag i la laringe torna a la seva posició normal.

LES ESTRUCTURES INFERIORS

LA LARÍNGE
La laringe, que té una longitud aproximada de 5 cm, és un curt passatge d' aire que comunica la laringofaringe amb la
tràquea. Té nou cartílags: tres cartílags simples i tres cartílags dobles (duplicats).

La laringe està composta per 9 cartílags, 3 peces úniques (3 cartílags) i 3 peces dobles (6 cartílags)
ELS CARTÍLAGS SIMPLES

Els cartílags simples (formen una única peça) són:

- El cartílag tiroide o nou d'Adán (part anterior) és contundent per poder generar protecció i una caixa de
ressonància perquè els sons xoquin contra les parets.
- El cartílag cricoides (part posterior) és determinant, ja que la traqueotomia s'inicia amb la punció a la part
inferior d'aquest.
- El cartílag epiglotis té dues parts:
o La tija que s' insereix en el cartílag tiroides.
o La fulla, que es troba lliure per permetre els moviments del bol alimentari, arriba a l'altura de l'os
hioides.

Aquests estan formats per cartílag hialí, ja que no necessiten la sustentació de la irrigació i la inervació.

ELS CARTÍLAGS DOBLES

Els cartílags dobles són:

- Els cartílags aritenoides són pronunciacions que permeten la mobilitat de les cordes vocals per emetre sons
(modulació), tot i que també funcionen com a caixa de ressonància.
- Els cartílags corniculats tenen forma de banya.
- Els cartílags cuneiformes (vista sagital) són petites pronunciacions.

Hi ha una membrana que uneix el cartílag tiroide amb l' os hioides anomenada membrana tiroïdia, que està format
per un teixit més fibrós.

El cartílag traqueal finalitza amb la tràquea.

La massa grisa-rosàcea són glàndules tiroides que segreguen la tiroxina (T4) i la triyodotironina (T3), que regulen el
metabolisme. L'excés d'aquestes provoca l'hipertiroïdisme, que causa el nerviosisme a causa de la fatiga, l'augment
de la freqüència cardíaca i respiratòria, etc., podent causar obesitat.

Les glàndules paratiroides segreguen la parathormona que permeten la producció i la regulació de calci (vinculat al
metabolisme i a la producció de substàncies essencials en persones grans).

- La laringe es troba al vestíbul laríngeo (tall frontal).

- La fenedura vestibular o glòtica connecta amb la part inferior de la cavitat infragòtica.
La glotis està formada pels plecs vocals, la fenedura glòtica i els plecs vestibulars.

- Els plecs vestibulars o falses cordes vocals no ajuden a generar sons, sinó que ajuden els plecs vocals a generar-
lo.
- Els plecs vocals o veritables cordes vocals generen sons.
- La fenedura glòtica és un espai que es troba dins la cavitat glòtica.

El lligament vocal, que està tens a causa del múscul cricoaritenoide posterior (té el seu origen en el cartílag cricoides i
aritenoides), permet l'obertura de la fenedura glòtica mitjançant la contracció d'aquest, procés denominat com a
abducció (cordes i plecs vocals obertes). Per contra, es denomina adducció, que és quan el múscul cricoaritenoide
lateral està relaxat.

LA TRÀQUEA
 - La seromucosa està formada per un teixit similar al sèrum combinat amb mucosa que permet la captació
(atrapar) de partícules que poden arribar a ser danyoses.
- El teixit conjuntiu o connectiu areolar.
- L' adventícia o teixit connectiu amb mucoses

El múscul traqueal permet que el diàmetre de la tràquea es modifiqui lleument durant la inspiració i l' espiració per tal
de mantenir un flux d' aire eficient. També, hi ha cartílag hialí, ja que no necessita inervació ni irrigació.

Hi ha una sèrie de lligaments articulars que també ajuden en la flexibilitat de la tràquea que estan ubicats entre els
cartílags.

A l'hora de fer una traqueotomia, es fa una punció al cartílag cricoides.

Les cèl·lules caliciformes són glàndules exocrines unicel·lulars de la capa epitelial de la membrana mucosa secreten
moc.
L' ARBRE BRONQUIAL
A la part inferior de la tràquea, hi ha una bifurcació que comença a la carina que ens divideix són els bronquis principals
o primaris (dret i esquerre).
- El bronqui dret és més curt, ample i vertical.
- El bronqui esquerre és més estret i una mica més llarg.

Per tant, les partícules quan arriben a aquesta bifurcació solen anar cap a aquest bronqui dret i, d'aquí, directament
al pulmó dret.
Principalment, està format per teixit epitelial, cilíndric, pseudoestratificat i ciliat (mecanismes de defensa).

La carina, que és molt sensible i és molt important, és una massa situada al centre que permet que els bronquis es
generin als costats (zona d'immissió). A més, té la capacitat de generar el reflex de la tos per eliminar les partícules
que entren el més ràpid possible. Així mateix, està envoltada d' òrgans limfàtics.

Aquesta augmenta la seva ample (s'inflama) permetent el diagnòstic quan hi ha alguna malaltia pulmonar o càncer.

Les ramificacions, que hi ha 23 generacions al respecte, conformen l'arbre bronquial, que està format per vies aèries
macroscòpiques (comencen a la tràquea i van fins als bronquíolos terminals), que són:
- La tràquea.
- Els bronquis principals o primaris (dreta i esquerra).
- Els bronquis lobulars (que corresponen amb els lòbuls pulmonars) o secundaris (dret i esquerre), els quals
cadascun d'ells corresponen a un bronqui primari.
o Al pulmó dret, hi ha tres bronquis lobulars (superior, mitjà i inferior).
o Al pulmó esquerre, hi ha dos bronquis lobulars (superior i inferior).
- Els bronquis segmentaris o terciaris (dret i esquerre).
- Els bronquíolos dret i esquerre.
- Els bronquíolos terminals (dret i esquerre) són els últims que actuen a la via/zona de conducció.

A partir d' aquests últims, comença el procés d' intercanvi de gasos de la respiració.
LES 23 GENERACIONS

- La tràquea correspon amb la generació 0.

- De la tràquea als bronquis principals correspon a la generació 1.
- Dels bronquis principals als bronquíols segmentaris o terciaris correspon de la generació 2 a la 10.
- Dels bronquíolos als bronquíolos terminals correspon a la generació 11 a la 16.
- Segueixen els bronquísols respiratoris, posteriorment, els conductes alveolars i, finalment, els sacs alveolars
que corresponen de la generació 16 a la 23 (zona respiratòria).

Tota la zona central del tòrax es denomina mediastí (superior i inferior), que és el focus del tòrax:

- El mediastí anterior està entre l'estèrnim i la cara anterior del pulmó.

- El mediastí mitjà correspon a l' estructura dels pulmons.
- El mediastí posterior és la part posterior del pulmó amb la columna vertebral.

Els límits del mediastí són:

- El límit superior és l'istme cervicotoràcic (és el límit entre el coll i el tòrax), que està format per les vèrtebres
toràciques.
- El límit inferior està delimitat pel diafragma. La diferenciació entre les zones de conducció i les zones de
respiració

La zona de conducció està formada per vies i la zona de respiració està formada pels bronquiolos respiratoris.

PULMONS
El mediastí divideix els pulmons, de formes més o menys simètrica, en
dret i esquerre, els quals tenen la membrana pleural que permeten el
seu moviment, a l'interior de la qual hi ha una forma més interna
(visceral) i una més externa (parietal, que està lligada al teixit pulmonar i
a les estructures òssies, sobretot, les costelles).

Entre aquestes hi ha la cavitat pleural que conté el líquid pleural, que és

rellevant per a la fricció i l' expansió dels pulmons.
La inflamació pleural està causada per l'augment de quantitat de líquid pleural (pleuritis), però si aquest líquid
augmenta excessivament pot arribar a provocar un vessament pleural fins a un col·lapse total o parcial dels pulmons
(atelectasia).

La cavitat pleural té aproximadament entre 20-25cm3.

En els homes, el pulmó dret té un pes de 600g i el pulmó esquerre uns 400g. En canvi, en les dones, pesen uns 50-100g
menys. Generalment, el pulmó dret té una diferenciació del 10% en mida del pulmó esquerre.

- En els nens/es, tenen un to rosat.

- En els adults, tenen un to grisenc.

A més, el pulmó dret és més ample i una mica més curt perquè el
diafragma, a la seva part dreta, està una mica més elevat per a la
cavitat del fetge.

Des d' un punt de vista longitudinal, el pulmó té dues parts

diferenciades:

- El vèrtex.
- La base.

Els lòbuls pulmonars estan dividits per cisures i, en funció de la vista,

aquests divideixen el pulmó en diferents parts. Al pulmó dret, des de:

- La vista anterior:
o La cisura horitzontal divideix el lòbul superior i mitjà.
o La cisura obliqua divideix el lòbul mitjà i inferior.
- La vista lateral:
o La cisura horitzontal divideix el lòbul superior i mitjà.
o La cisura obliqua divideix el lòbul superior i inferior.

Al pulmó esquerre, hi ha una cisura obliqua que divideix el lòbul superior i inferior.

L'escotadura cardíaca és essencial, ja que va col·locat el cor.

A la superfície mitjana, la part més important és l'hili, on hi ha les zones d'inserció dels bronquis (superior, mitjà i
inferior), de l'artèria pulmonar i ambdues venes pulmonars. A més, hi ha el solc per a l'artèria aorta i l'esòfag.
L' ARBRE BRONQUIAL
Al pulmó dret, hi ha deu segments broncopulmonars:

- Els segments broncopulmonars del lòbul superior són l'apical, el posterior i l'anterior (3).
- Els segments broncopulmonars del lòbul mitjà són el lateral i el medial (2).
- Els segments broncopulmonars del lòbul inferior són el superior, el basal anterior, el basal lateral, el basal
posterior i el basal medial (5).

Al pulmó esquerre, hi ha nou segments broncopulmonars:

- Els segments broncopulmonars del lòbul superior són l'apicoposterior, l'anterior, el lingular superior i el
lingular inferior (4).
- Els segments broncopulmonars del lòbul inferior són el superior, el basal anterior, el basal medial, el basal
lateral i el basal posterior (5).
EL LÒBUL PULMONAR
La zona respiratòria està formada pels bronquíolos terminals, els bronquíolos respiratoris, els conductes alveolars, els
sacs alveolars i els alvèsols.
En la porció d'un lòbul pulmonar, hi ha el sac alveolar, que està situat a la dilatació terminal del conducte alveolar.

ELS ALVÈLS PULMONARS

Els alvèols estan formats per:

- Els pneumòcits tipus 1 (85-90%) estan formats per teixit epitelial

escamós simple i són determinants en l'intercanvi de gasos.
- Els pneumòcits tipus 2 o septals poden ser rodones o cúbiques i
es diferencien perquè tenen microvellositats respecte als
pneumòcits tipus 1. A més, produeixen el líquid surfactant per
mantenir la tensió superficial d'aquests (disminuint-la).
- Els macròfags alveolars fagociten les partícules externes.
- Els fibroblasts produeixen les fibres reticulars i elàstiques que
envolten la membrana respiratòria.
- La pel·lícula d'aigua amb el surfactant està situada a la vora de
la capa alveolar.

La fusió dels capil·lars amb la paret alveolar es denomina membrana

respiratòria, on es produeix l'intercanvi de gasos, la qual està formada
per quatre capes, les quals dues pertanyen a la paret alveolar i dues a la
paret capil·lar.
- La primera capa està formada principalment pels pneumòcits tipus 1, els pneumòcits tipus 2 i els macròfags.
- La segona capa és una membrana basal alveolar, que està connectada amb una membrana basal capil·lar i,
seguidament, l'endoteli, que és la part més interna, és a dir, els a paret que està en contacte amb la sang

Aquestes conformen la membrana respiratòria (lloc de l'intercanvi de gasos total).