Ultims dies de la pasqua jubilar de l’any 2000

Vaig llegir fa poc d'una nena que es deia Liz. Patia una estranya malaltia; l'única
possibilitat de recuperar-se era rebre una transfusió de sang del seu germà de 5 anys, que havia
sobreviscut miraculosament a aquella estranya malaltia i que havia desenvolupat els anticossos
necessaris per combatre-la. El doctor va explicar la situació al germanet, i va preguntar-li si
estaria disposat a donar la seva sang a la germana. Ell va dubtar una mica, i va respondre "si, ho
faré si això salva la Liz". Quan li feien la transfusió, somreia mentre veia recuperar el color de la
cara a la germaneta estimada. Llavors la cara del nen va posar-se pàl·lida, i va deixar de riure. Va
mirar al doctor i li va preguntar amb veu tremolosa: "a quina hora començaré a morir-me?"
Essent només un nen, no havia entès al doctor. Havia pensat que li donava tota la sang a la
germana, i tot i això ho havia fet. Això sí que és estimar.
Aquests són els últims dies de la pasqua de l’any jubilar, les festes de l’Ascensió i la
Pentecosta. Així com a l’inici de la pasqua contemplem que Jesucrist ens ha estimat com ningú
mai no ha estimat, ara recordem com complerta la seva missió sobre la terra, puja al cel a la
“casa pairal” i ens prepara un lloc perquè on ell és amb Déu Pare també hi anem nosaltres.
Aquest és el sentit profund del jubileu d’aquest any 2000.
El sacrifici de la Creu de Jesús que vàrem celebrar la setmana santa és la màxima
expressió d'aquest amor. El dolor, els patiments de tot el món, queden allà representats: Jesús ha
volgut jeure sobre la creu per donar un sentit a tot el dolor, l'ultima paraula correspon a la vida i
l'amor. Ja que ell, després de patir, va ressuscitar perquè nosaltres també ressuscitéssim. Tant
ens va estimar Déu, que va donar-nos el seu fill únic, perquè els qui creguin en ell no morin sinó
que tinguin la vida eterna. És Déu, qui surt al nostre encontre, qui assumeix les nostres culpes,
qui mor per nosaltres i els nostres pecats, que per la creu ens rescata de tot mal. Veritablement,
Déu és gran! Ens estima amb passió. Davant aquest misteri, només podem que agenollar-nos i
contemplar, i adorar, admirats, el fill de Déu fet nen, fet home, clavat a la creu (amb els braços
oberts, com per dir-nos que no vol tancar-los, que està sempre esperant-nos per acollir-nos amb
una abraçada), i ressuscitat per nosaltres, i fet pa perquè el mengem! Fins aquí arriba la seva
humilitat! Ell no és lluny nostre. Camina amb nosaltres i ens dóna el seu Esperit Sant. Si anem
amb fe a la Penitència i a l'Eucaristia, serem com Jesús que continua passant avui en el món fent
el bé, serem en el món sembradors de pau i d'alegria.
Ara, després de 40 dies, sabem que tot pujant al cel no ens deixa, ens fa do de l’Esperit
Sant, que és Déu amb nosaltres. Em ve al cap una història: aquella persona que quan morí, va
anar al cel. Li va dir Jesús "ara t'ensenyaré el camí de la teva vida" i tot portant-lo a una platja on
hi havia dos fileres de petjades li digué:
-"De qui son?"
-"No sé", va respondre.
"-Doncs mira -va dir-li Jesús- aquestes petjades son les teves, que anaves pel camí de la
vida, i aquestes altres són les meves, que era sempre al teu costat, vora teu, encara que moltes
vegades no em veies".
"-És veritat –va dir aquella persona- i de vegades no és que no et veiés, és que no volia
veure't".
I mes endavant es veia una filera de trepitjades.
"-Qui és aquest?" va preguntar-li Jesús.
-"Aquest devia ser jo que me n'anava pel meu conte i et deixava tot sol", va dir pensant
que ja sabia de què anava la cosa.
-"No –va respondre Jesús-, aquest no eres tu, era jo, quan tu no en podies més, i jo
t'agafava en braços, et portava al coll".

Llucià Pou i Sabaté