Cèlia Torrescasana

REFLEXIÓ DE LA INFANTICIDA

La infanticida és una obra teatral escrita per Caterina Albert l'any 1898. Caterina
Albert i Paradís, també coneguda pel seu nom de ploma Víctor Català (1869 - 1966),
va ser una escriptora catalana, autora de la novel·la Solitud, una de les obres
literàries més importants del Modernisme. Va escollir el pseudònim de Víctor Català
perquè era el nom del protagonista d'una novel·la seva inacabada. La primera
vegada que es va reconèixer la seva capacitat literària va ser l’any 1898, quan va
rebre un premi als Jocs Florals gràcies a La infanticida. També va desenvolupar una
carrera com a pintora, escultora i dibuixant.
Aquesta obra és un monòleg interior en vers que té com a protagonista la Nela, una
dona que ha estat enviada a un psiquiàtric després de matar la seva filla. El corrent
estètic que segueix és el Modernisme, un moviment cultural, literari i artístic sorgit a
finals del segle XIX i al començament del segle XX.
El fragment que he analitzat és una narració que parla sobre un dels episodis més
rellevants del monòleg: el moment del part. S’hi pot localitzar una hipèrbole (“xiscles
que a la gola muntaven ofegant-me”), un símil o comparació (“era petita així, com
una nina”) i diverses exclamacions. El llenguatge és planer i força entenedor, i l’estil,
pel fet de ser un monòleg i per les circumstàncies que afecten la protagonista, és
directe i atropellat.
Ens explica com la Nela és a les moles, esperant que tothom marxi per poder donar
a llum a la seva criatura. Durant aquest moment tan carregat de patiment, la jove
pensa en en Reiner, el pare de la seva filla, i el fet que la va deixar sola quan ella el
necessitava més. Tot i això, aquests pensaments desapareixen ràpidament quan la
noia sosté la nena en braços per primera vegada i “se l’estima tot de seguida”, com
diu en el text. Després del part, la Nela se n’adona que no es penedeix d’haver
tingut una criatura i s'acontenta quan s’imagina que la tindrà per sempre més. Però,
malauradament, això no podrà ser. Aquest últim sentiment s’expressa en l’última
línia del fragment: “Pobra filla del cor!...", indicant que la protagonista veu que no la
podrà mantenir.
Sincerament, no puc dir gaire res sobre aquest fragment, ja que és molt curt i només
hi apareix un personatge. Malgrat això, penso que expressa diversos sentiments
importants, ja que és un moment molt significatiu dins l’obra. Per exemple, al principi
del text s’expressa una sensació d’angoixa, ja que la protagonista està nerviosa
perquè ha de concebre la seva filla sense que ningú se n’adoni. Un cop nascuda la
nena, es transmet tendresa i felicitat, però això dura poc, ja que la Nela preveu que
la xiqueta no podrà formar part de la seva vida.
Trobo que és un text bastant trist perquè es veu clarament l'esperança que té la jove
en néixer la seva filla, però aquesta esperança desapareix tan bon punt arriba per
culpa de la situació en què es troba. És a dir, ni la societat d’aquella època ni la seva
família l’acceptaria si decidís quedar-se la nena, per tant no té cap altra opció i ha
d’acabar desfent-se de la seva pròpia criatura.