Pau Fernández i Carbonell

Reptes sociopolítics

Conferència sobre els extremismes europeus: Hongria, Itàlia i Polònia

El nostre present a Occident està impregnat per les polítiques del passat, sobretot postcolonials i
post-Segona Guerra Mundial. Actualment, Europa i Rússia, com molts altres països incloent-hi
els Estats Units, han experimentat un declivi democràtic per molts extremismes de dretes. Però
quines són les seves causes? D’on venen?

Per al filòsof Mbembe, la nostra època es caracteritza pel tancament, contracció, contenció,
permeabilitat exclusiva, i n’estic segur que existeixen més termes, em refereixo a dues coses:
primer, a la proliferació de límits i a l’erecció de tota mena de murs, fortificacions, portes,
qualsevol partició de l’espai, deslocalització i closa de la riquesa, un procés que és, de nou,
global, o, dit d’una altra manera, planetari i segon, una matriu de normes dissenyada,
majoritàriament, per als cossos humans considerats excessius, no desitjats, il·legals,
prescindibles o superflus. El partit Llei i Justícia de Polònia, que fins fa poc governava el país,
només pel nom ja mostren que l’autoritarisme és quelcom definitori seu. Els cossos no desitjats
no eren un tabú per a ells: de fet, van declarar moltíssims pobles com a “lliures de persones
LGTBQ+”. No és que creessin un “nosaltres” de què parla Mishra, sinó que directament creen un
“vosaltres”.

Daniel Inclán diu que hi ha hagut un gir autoritari, nacionalista i conservador de les elits dels
països de més àmplia tradició democràtica al món que apliquen la seva llei perquè l'home, de
nou, ha renunciat a la seva llibertat individual. En gran part també s’acusa els països
anglosaxons. Només cal pensar en els extremismes actuals creixents en l'Europa reaccionària:
Giorgia Meloni (que compleix ser la mujer caudilla), Viktor Orbán a Hongria, Geert Wilders ara
als Països Baixos, etc. Precisament, Wilders compleix la deshumanització de l’enemic islàmic
també arribant a voler prohibir un llibre: el Qu’ran i tractar els immigrants musulmans de
salvatges, que ja Mishra deia que acabarien sent el buc expiatori d’unes bases democràtiques que
s’esfondraven i buscaven ressorgir buscant enemics. Orbán, per exemple, president del Fidesz i
d’Hongria, va enemistar-se amb la Unió Europea perquè no el deixaven aprovar una llei
anti-LGTBQ+ eliminant tota referència a l'homosexualitat als col·legis, afirmant que volia
protegir els infants de les ideologies nocives d’aquests lobbies. De fet, Emcke retorna a aquest
punt: els règims autoritaris, antimoderns i obscurantistes –ja es tracti dels Estats Units, Rússia-
no només amenacen els drets d’aquells que són etiquetats com a “altres”, sinó que també
amenacen i capgiren totes les institucions i lleis públiques i compartides per tots. Tots aquests
colpistes, com menciona Daniel Inclán, responen a la idea de l'outsider, l'individu que «viu a la
perifèria de les normes socials» i fa el que vol, empenyent moralment certs individus elegits a
prendre decisions de gran transcendència col·lectiva, en una altra característica dels nostres
temps: l’exclusió social (que també la veiem a la Gaza en guerra i que Mbembe descriu com si
fos un lloc idoni per a la biopolítica foucaultiana). Es veu així com el declivi democràtic es fa
patent en erosionar-se la confiança en la llibertat i en la democràcia i això es tradueix en una
producció renovada de tota sobretot de mites. En gran part, Mbembe contempla que la raó
electrònica i els mitjans computacionals i la forma en què aquests dos esdeveniments engloben el
retorn de l’animisme, d’aquí podria venir aquesta imaginació.

A Europa, segons Timothy Snyder ens trobem en una crisi democràtica perquè els països
practiquen la política de la inhabilitat: hi ha progrés: el futur és com el present, és a dir, les coses
bones del futur són les mateixes coses bones que les del present, només que en tindrem més.
Trump proclama així: "Fem que Amèrica torni a ser gran", "Tornem a un passat que mai no va
existir", on culparà els immigrants, a vegades, els negres o, fins i tot, els jueus. De fet, Wilders:
“I will put the Dutch back at number one!” o ¡Italia y los italianos primero! De Meloni són el
Make America Great Again. Carolin Emcke recorda que a Alemanya es va criminalitzar uns
refugiats musulmans dient-los “especialistes en robatoris i delinqüència”. El més fort, recorda
ella és que quan deien “el nostre país, les nostres regles. La pàtria, la llibertat i la tradició”; ni la
pàtria ni la llibertat ni la tradició suggereixen ni una sola regla que es podria derivar d’aquest
eslògan. Giorgia Meloni acaba d’anunciar que faraà pagar a cada immigrant 5000 euros per la
seva manutenció, només a l’arribar a trepitjar terres italianes. Encara que ara s’ho ha repensat i
està mirant de construir un port a Albània per a deportar-los directament allà. Els autoritarismes,
com els Fratelli d’Itàlia, es dediquen a deshumanitzar l’enemic, és una visió de la realitat
intencionadament estreta, i d’aquí es nodreixen els polítics enemics de la democràcia.

Per part d’Orbán i el Fidesz han exercit un control significatiu sobre els mitjans de comunicació
a Hongria, tot limitant la llibertat de premsa i la pluralitat d'opinions. Molts mitjans de
comunicació han estat adquirits per aliats polítics d'Orbán, fet que ha portat a la concentració de
la propietat mediàtica. També han dut a terme algunes reformes a la llei electoral que es perceben
com a beneficiaris del seu partit, Fidesz, i dificulten la competència dels partits d'oposició. És
exactament el que denuncia Masha Gessen que passa amb les eleccions a Rússia, que són
absolutament fraudulentes i sense garanties. L’hermetisme del país, que està començant a créixer
també a Hongria i Polònia, fa que hi hagi una desconfiança dels conciutadans en la democràcia.
Alhora, hi ha hagut restriccions a la societat civil. S'han introduït lleis que han afectat
organitzacions no governamentals i la societat civil, limitant-ne la capacitat per operar lliurement
i generant temors sobre l'espai democràtic a Hongria. Mateusz Morawiecki (Polònia): Com a
primer ministre de Polònia, Morawiecki ha estat al capdavant del govern associat al partit Llei i
Justícia (PiS) i ha estat objecte de crítiques a causa de polítiques que han generat preocupacions
sobre la democràcia al país: reformes judicials que s'han interpretat com un intent de soscavar la
independència judicial, fet que ha portat a conflictes amb les normatives europees i ha suscitat
preocupacions sobre l'estat de la separació de poders a Polònia.
Emcke assenyala que els populismes de dretes es troben en un estat permanent d’emergència. La
política refugiats 0 d’Hongria i Polònia és ben coneguda: la Unió Europea els ha sancionat
moltes vegades per això. Ells es justifiquen dient que són perillosos i aporten inseguretat a a la
població, fan que les famílies “normals” de tota la vida donin diners a estrangers. La ideologia
suggereix que no hi ha espai per a la felicitat íntima i privada, en aquest món, senzillament no hi
ha normalitat. Només hi ha excepcions exagerades que es presenten com la norma. Aquest món
no conté cap mena de diversitat real a nivell cultural, social o fins i tot polític. Potser per això
s’instaura la política de l’inhabilitat, ja que es veu tot molt pitjor del passat, com si només es
pogués anar a pitjor sempre, res bo era estable per a sempre. Hannah Arendt va argumentar que
la inestabilitat, de fet, era l’objectiu de les purgues, i en aquest cas de Gessen podem dir la de les
minories ètniques. D’aquí ve que Gonzalo dictamini que la guerra social intenta controlar el que
és aleatori i impredictible de les vides col·lectives. El caos és la seva condició de possibilitat,
alhora que el resultat. De fet, Meloni presenta un enfocament conservador en assumptes socials
amb posicions polítiques conservadores en temes socials, com ara el matrimoni, la família i la
moralitat, que segons el seu partit, són les coses naturals, allò que dura, allò que és el normal. Per
tant, tals postures poden limitar la llibertat individual i els drets de certs grups: el matrimoni
homosexual per exemple, no està reconegut com a tal en aquest país.

En conclusió, s’obren múltiples solucions. Però no tot està perdut. Gessen proposa Trobar una
manera de descriure el món sense fronteres, tal com l'hem conegut. D’aquí en podrien provenir
les aparents diferències que hem cregut que hi ha entre humans, establint els sistemes totalitaris o
autoritaris l’odi com a sistema de manteniment del règim. Potser així, l’incident racista alemany
que descriu Carolin Emcke. L’odi, diu ella, significa alguna cosa més que no només que aquestes
persones suposadament pertanyen aquí i aquestes altres, no. Aleshores els membres de “el poble”
haurien pogut romandre a casa la nit en què els refugiats van arribar. Gessen continua explicant
que cal trobar una manera de descriure l'espai públic, un espai públic que sigui genuïnament
públic i accessible (no com Mbembe denuncia que passa a Gaza), que no sigui com l’enviament
directe a Albània per part d’Itàlia repatriant-te com un objecte, o trobant-te les fronteres tancades
com a Polònia va passar a més de 600.000 demandants d’asil.

Per a Snyder la solució implica tenir ètica, narrar els fets tal com van succeir, considerar el canvi
climàtic com a real, arreglar la desigualtat, necessitem polítiques que defineixin la humanitat i els
drets a internet, i sobretot pels europeus és fonamental que Europa sigui definida com el futur,
per no acabar en un temps cíclic on tot va a pitjor i és el mateix. Potser per això Gessen també
suggereix trobar la manera de descriure una política que sigui genuïnament participativa i que
reflecteixi la complexitat i la diversitat de l'experiència humana.

Mishra es mostra una mica més optimista perquè veu que els joves avui suposen un repte a
l’statu quo. Els joves avui suposen un repte a l’autoritat dels senyors grans al poder: els votants
de Fratelli d’Itàlia o Llei i Justícia són majors de 45 anys en la seva majoria. Això és bo, sigui un
repte o un canvi radical, perquè el problema és que hi ha una mena de col·lapse generacional. Hi
ha una falta de comunicació intergeneracional i ara, evidentment, hi ha un conflicte entre el
poder que atresoren aquestes generacions grans i el poc poder que tenen les noves generacions.
Comparteixo amb el filòsof indi el pensament que avui els joves s’exposen a un ventall molt més
ampli d’experiències que no pas les generacions més grans, tant en la vida real com en la vida
virtual, perquè avui el jovent té tota una vida virtual; idees i assumpcions virtuals. A més, crec
que és crucial enfortir i protegir les institucions democràtiques, com ara la independència
judicial, la llibertat de premsa, els sistemes electorals justos i la separació de poders. Garantir que
aquestes institucions funcionin de manera efectiva i estiguin protegides contra interferències
polítiques, és fonamental per a la salut d'una democràcia. També cal promoure la participació
ciutadana: fomentar la participació activa de la societat civil és essencial per contrarestar
l'autoritarisme. Donar suport a organitzacions no governamentals, promoure l'educació cívica i
encoratjar la participació ciutadana en processos polítics i socials són accions importants. Alhora
no deixar de defensar els drets humans i civils, com ara la llibertat d'expressió, la llibertat
d'associació, el dret a un judici just i la igualtat davant la llei. Això implica pressionar els
governs perquè respectin i protegeixin aquests drets i treballar per prevenir qualsevol forma de
discriminació. Òbviament el suport internacional i solidaritat també. Les nacions democràtiques i
les organitzacions internacionals es poden unir per condemnar l'autoritarisme, imposar sancions
diplomàtiques o econòmiques a règims autoritaris i brindar suport a la societat civil a països
afectats. I finalment i el més important d’arrel és tenir una bona educació sobre els principis
democràtics, els drets humans i els perills de l’autoritarisme és essencial. Fomentar una
ciutadania informada i crítica pot enfortir la resistència contra les tendències autoritàries.