INVASIÓ SUBTIL I ALTRES CONTES

Anònim pàg 69

En aquest conte ens narra que un home estava en un hotel o hostal sopant i un
home que penava que era japonès va demanar si es podia sentar al seu costat.
L’home misteriós no tenia rasgos japonesos, ni tenia els ulls axinats i tenia la
pell rosenca i el cabell ros. Per sopar l’home misteriós no es va demanar coses
estranyes sinó que es va demanar coses catalanes i també parava bé el català,
fins i tot portava un pin de la Federació de Futbol de Barcelona. Mes tard amb
la seva dona li va explicar que al sopar tenia un Japonès al seu costat, la dona
li va preguntar si l’hi havia dit, però ell va negar. Llavors la dona li va preguntar
que com es que sabia que era Japonès. Ell estava convençut de que ell era un
espia disfressat de turista que practicava espionatge industrial.

La lluna a casa ( conte infantil)

En aquest conte ens explique que dos nens l’Eduard i el Joan observen la
lluna reflectida al aigua i llavors pensen en endur-se-la a casa, aquesta idea
se’ls hi acudeix perquè hi ha moltes converses sobre els satèl·lits per anar a la
lluna. Comencen a les hores la recollida de miralls, tots els amics es ajuden, els
van penjant per l’hort, el galliner, una branca d’un arbre, l’estenedor de roba ,
les tomaqueres... fins que puja el reflex a la finestra del Joan. Posant una
palangana amb aigua sobre una calaixera on es reflecteixi la lluna. El conte
agafa n gir inesperat una relació amb el pare i el nen. El fill diu que potser
serviria per caçar ocells o per evitar que es menin les cireres i aconsegueix un
lligam entre el pare i el fill.

Tot esperit

En aquest conte tenim per una part uns inspectors que van a visitar un home i li
diuen que es un fantasma i que la dona i els fills i els parents s’ho imagina ell.
Per l’altra banda l’home no vol acceptar que sigui un fantasma, ja que els altres
ho troben molt natural. Li diuen que sort que no es un vampir ja que sinó seria
un perill per la seva família i per la població. Llavors per verificar el que deien
els agents es va ficar la ma dins de la pitrera i va comprovar que entre la
camisa i el cos tenia dos dits de separació.
No s’admeten corones

El conte es narrat per Jo i la companya un altre personatge que es Ell (l’amic),

l’amic es fa una torre a Vallvidrera i està obsessionat que Jo l’anés a veure. El
coneixia del col·legi i havíem mantingut l’amistat per la feina, però tret d’això no
es que fóssim grans amics. Jo intentava rebutjar la seva invitació per visitar la
torre fins que vam quedar per anar a veure-la, li vaig intentar dir alguna excusa
però no va funcionar. Un diumenge al mati vam anar a veure-la era una torre
que no tenia cantons tot era arrodonit, les finestres eren pintades amb
policromats i l’única obertura era la porta. Al veure-la de seguida vaig
reconèixer que no es tractava d’una casa normal sinó que era un mausoleu, la
seva futura tomba. Al entrar l’amic va encendre un ciri per enlluernar la cambra,
tot era de pedra no hi havia res de cap altre material. Vaig preguntar-li perquè
tenia la paret plena de prestatges, ell em va respondre que era per guardar
totes les coses que e volia emportar a l’altra vida. Em va dir que jo i un cosí de
Terrassa el portéssim allà també hi havia un telefono normal damunt a la
tauleta de nit connectat per si necessitava algú per quan ell fos mort.

Llavors li vaig dir que estava be de salut que ens podria enterrar a tots, però ell
em va respondre dient-me que al matí havia notat una punxada al pit. Al cap de
sis o set dies ja era mort, vam embolicar el mort amb una estora i el vam dur a
Vallvidrera, el posarem al llit de pedra menters jo aguantava el ciri el de
Terrassa va llegir una oració fúnebre que li va arreglar la corbata i les solapes
de la americana. Quan ja m’anava a posar-me al llit vaig sentir el telèfon, vaig
despenjar i una veu va dir “soc jo, no em deixen passar el tocadiscos“, vaig
respondre-li “ asclar home allà trobaràs de tot”, no va tenir temps de
respondrem que es va tallar la comunicació i mai mes ni jo, ni el de Terrassa ni
l’amic en vam saber res mes.

La rebel·lió de els coses

En aquest conte es narrat en tercera persona. Tot comença quan hi ha una

vaga dels panys i interruptors després les portes no es tancaven, els botons es
descosien, els bolígrafs perdien la tinta, les sabates es descordaven de
improvis, algú sortia amb les mans plenes de peces de les maquines, els
rellotges van de deixar de funcionar, els encenedors i es llumins van fallar tots
a l’hora, els electrodomèstics es desmuntaven sols. Tot el que era manufacturat
va deixar de funcionar. Lo curiós es que feia un dia de primavera, tota la gent
sortia all carrer les cases cruixien i tenien por que el ciment es desmuntes i
tothom va anar caminant cap a la muntanya. L’home no coneixia l’herba bona
de la dolenta, tampoc sabia caçar, ni sabia buscar aigua, era un ser mal
adaptat a la naturalesa. Al no haver-hi farmàcies els dèbils desapareixien i
deien la naturalesa sàvia ja que trigava les persones. Van deixar de banda la
moral i les lleis i es van dedicar a propagar-se sense manies d’una manera
despreocupada, es van adonar que sense maquinaria també els distreia i
divertia. Un dels mes tossuts va voler deixar un full escrit per una maquina
d’escriure que encara funcionava, però de sobte les tecles van deixar de
funcionar.