Textos comentats Diccionari per a ociosos

Diccionari per a ociosos. Joan Fuster

TEXTOS SELECCIONATS COMENTATS

1) CADIRA
A) Respecte al contingut o a la temàtica:

1) Idees respecte al tema de l’entrada

El títol del text, com ocorre amb totes les entrades del diccionari, planteja el tema
(títol temàtic), tot i que no ens avança cap a on dirigirà l’autor el seu pensament.

Encara que inicialment el tema principal del text siga la cadira i la seua tímida evolució, el que
Fuster fa, en realitat, és reflexionar sobre la humanitat i sobre com ha evolucionat la manera
de concebre la vida al llarg dels segles.

La introducció aniria des de «La constatació és fàcil de fer...» fins a «...a tot allò que feia
referència al seu confort més immediat». En aquesta part, Fuster introdueix el tema de què
parlarà: la manca d’innovació de l’ésser humà pel que fa al confort.

L’argumentació ocupa el gros del text, des de «No es tracta solament de cadires...» fins a «un
vulgar obrador d’artesà era suficient per a construir-la». Ací, Fuster raona amb arguments i
contraarguments l’escassa evolució de les cadires al llarg de la història, una prova que la idea
de confort és més bé moderna.

Per últim, la conclusió del text va des de «No vull exagerar...» fins al final del text. L’autor
arriba a la conclusió que la societat ha canviat. La incomoditat, que abans era considerada un
element de vida virtuosa, ha donat pas a una preocupació pel confort.

Utilitzant la cadira com a metàfora, Joan Fuster reflexiona sobre l’evolució del pensament en
relació amb la concepció de la vida a la terra, que ha passat de ser considerada un sacrifici a
ser un valor en si mateix.

B) Respecte a la forma:

2) Estil: característiques

Com en la major part d’entrades de Diccionari per a ociosos, el text està escrit en un registre
estàndard amb elements propis de l’oralitat («culs plans», «es tracta de l’ou de Colom»). Es
tracta d’un text molt modalitzat, en el qual apareixen molts díctics que denoten la presència
de l’autor: en primera persona del singular, «torno a dir-ho», «si se’m permet el mot»; però
també en primera persona del plural, «Ens hi ratificaríem», «podem creure», «els nostres
avantpassats». L’ús d’aquests díctics, aporten el to conversacional i ens indica que Fuster no
perd mai de vista el seu públic, com ho demostren les referències directes al lector: «La
conclusió que s’imposa, ja l’endevinarà el lector». Uns altres elements que mostren la
modalització del text són l’ús de verbs performatius (creure, dir), i d’un gran nombre de
substantius valoratius (turment, desgràcia, fantasia, sumptuositat, virtut, exigència, sacrifici).
 1
Textos comentats Diccionari per a ociosos

A més, també hi ha adverbis de manera (afectuosament i discretament) i quantificadors

(moltíssimes, massa, més...).

Altres trets
Sentenciositat (“La constatació és fàcil de fer: basta fullejar una història —il·lustrada, no cal
dir-ho— del moble”).
Mordacitat (“format inhòspit”, “culs plans”)
Dubte: (“degué ser un turment”)
Personificació i antítesi (“bondat o l’absoluta desgràcia d’una cadira”)
Metàfores (“fusta més noble”, “d’entapissats harmoniosos”)

2) COVARDIA
A) Respecte al contingut o a la temàtica:

1) Idees respecte al tema de l’entrada

Joan Fuster reflexiona al voltant del concepte de covardia. Les actuacions del covard no són
mai censurables perquè, per molt valents que ens creguem, sempre hi ha algú més valent –o
temerari– que nosaltres, i tots som susceptibles de ser covards en algun moment de la vida.

Encara que inicialment el tema principal del text siga la covardia, Fuster reflexiona al capdavall
sobre la por en general, sobre la condició humana, sobre la concepció que tenim de nosaltres
mateixos i de la resta de la humanitat i sobre la relativitat de les coses.

En la introducció (des de «Si volem...» fins a «...mai por?»), l’autor planteja ja el tema que
tractarà: la covardia i la seua justificació.

En el desenvolupament (des de «És clar que la por...» fins a «...sou un covard»), l’autor exposa
la relativitat del concepte, adduint que la valentia no exclou la por i que un excés de valentia
pot considerar-se temeritat.

En la conclusió (des d’«Una bona regla de conducta...» fins al final del text), l’escriptor arriba a
la tesi del text: el millor que es pot fer, parlant de la covardia i de qualsevol altra cosa, és no
condemnar ningú per una cosa que és molt probable que siguem en algun moment
determinat.

B) Respecte a la forma:

2) Estil: característiques

Hi podem trobar nombrosos elements valoratius que fan explícit el punt de vista de l’autor en
la seua argumentació i que l’allunyen d’un text purament explicatiu. Fuster no mostra gens
d’interés per l’objectivitat, per això utilitza verbs performatius (voler, saber, censurar,
condemnar...), interrogacions retòriques («¿qui és el que no ha tingut mai por?»), un incís
d’aclariment entre guions, que reforça el seu posicionament («–i ho hauríem de voler–»),
verbs que expressen opinió personal (sé), o la utilització de la cursiva per a marcar valor
connotatiu, com en la paraula “valentia”.
l’expressió del dubte (“Potser sí”)

2
Textos comentats Diccionari per a ociosos

l’expressió del dubte Ja podeu ser tan temeraris com vulgueu

expressions col·loquials (“com Déu li ho dóna a entendre”, “les botigues del ram”)
connectors pròpiament conversacionals (“És clar”).

3) ESCEPTICISME
A) Respecte al contingut o a la temàtica:

1) Idees respecte al tema de l’entrada

El tema del text és l’escepticisme, i la seua tesi, la podem enunciar com la defensa de
l’escepticisme com a valor positiu que fa millors les persones des de molts aspectes vitals
diferents. Fuster no defineix el terme, sinó que l’utilitza per a reflexionar sobre la humanitat i
sobre la concepció que podem tindre de nosaltres mateixos o dels altres.

El text comença amb una declaració d’intencions clara. Vol defensar l’escepticisme:
«M’agradaria d’escriure una apologia». No deixa cap mena de dubte sobre la seua perspectiva
personal favorable. Això sí, enceta una espècie de debat amb el lector que en cap cas
intentarà imposar, sinó contrastar i raonar amb la finalitat d’alimentar la intel·ligència i el
coneixement. I a partir de l’entrada distribueix la resta del contingut en sis aspectes a
considerar:
– L’aspecte intel·lectual, que fa dels escèptics persones raonables, ja que «dubten i encerten».

– L’aspecte moral, que inclina «a practicar el sarcasme», la ironia mordaç i evita per tant el
fanatisme i també l’encantament.

– L’aspecte social no convertirà mai els escèptics ni en assassins ni en herois.

– Pel que fa a l’aspecte polític, els escèptics «preparen o depuren» revolucions, però no les
«fan», perquè mai intenten persuadir els altres ni des de l’odi ni des de la resignació.

– Tècnicament l’escèptic defuig l’abstracció. El seu món se situa en unes coordenades espacials
i temporals molt concretes.

– I literàriament Fuster allunya els escèptics de «la poesia lírica, de l’oratòria i de la

metafísica». Són massa descreguts per a practicar uns gèneres que demanen creure
confiadament i amb decisió.

L’«Etcètera» final deixa obert el text a futures reflexions de l’autor i també dels lectors. Allò
que importa no és cap conclusió definitiva, sinó el debat honest que defuig la imposició i la
uniformitat a l’hora de comprendre el món.

Fuster defensa l’escepticisme de manera clara i contundent, però també des de la ironia i la
cautela. Ho fa des de l’anàlisi de les repercussions que l’aplicació de les idees d’aquest corrent
filosòfic poden tindre en els aspectes intel·lectual, moral, social, polític, tècnic i literari, tot
deixant la porta oberta a futures reflexions.

3
Textos comentats Diccionari per a ociosos

B) Respecte a la forma:

2) Estil: característiques

Aquest text està escrit en un registre estàndard amb elements propis de l’oralitat, combinant
oracions compostes prou senzilles («si l’escèptic intenta fer versos, li sortiran pedestres i
àcids») al costat d’oracions simples que no trobaríem normalment en un text concebut
únicament per a ser llegit: «Heus ací», «O dit d’una altra manera», «L’escèptic –i només
l’escèptic– és sensible al temps».

Es tracta d’un text clarament modalitzat, encara que únicament utilitza la primera persona del
singular en l’oració inicial, on expressa la finalitat del text («M’agradaria d’escriure»). A partir
d’ací empra la tercera persona i el verb ser, amb la pretensió d’imitar les formes textuals
pròpies de les definicions i aportar així veracitat al text: «Els escèptics són sempre»,
«L’escepticisme és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria», «L’escèptic no
serà mai un assassí», «L’escèptic és sensible al temps».

Podem trobar nombrosos elements valoratius que fan explícit el punt de vista de l’autor en la
seua argumentació i que l’allunyen d’un text purament explicatiu. Utilitza verbs performatius
(dubtar, voler, saber, burlar-se, induir), adjectius valoratius (raonable, sensible, viable, justos,
pedestres, àcids), adverbis (cautelosament) i substantius valoratius (heroisme, odi, resignació,
indiferència). De la mateixa manera, podem esmentar els nombrosos aclariments entre guions
que introdueix l’autor per a confirmar les seues idees i pressuposant que el receptor les
necessitarà per a entendre adequadament les seues explicacions («amb l’oratòria –sagrada o
profana– i amb la metafísica», «Els escèptics són sempre –i per definició– persones
raonables»). L’ús de la cursiva, molt habitual en Fuster, queda restringit en aquest cas a
l’enunciació dels sis aspectes de l’escepticisme que vol definir, o més ben dit, valorar.
L’alternança de conceptes antitètics en diversos enunciats reforça la ironia que subjau en tot el
text: «fanatització i badoqueria», «les preparen o les depuren», «no serà un assassí, però
tampoc no un heroi».

4) GENT
A) Respecte al contingut o a la temàtica:

1) Idees respecte al tema de l’entrada

Joan Fuster reflexiona al voltant de l’ús que fem del terme gent per a concloure que, en
contra del que puguem pensar, també ens inclou a nosaltres.
encara que inicialment el tema principal del text siga el concepte de gent, Fuster reflexiona
sobre l’ús lingüístic de la paraula gent i la possibilitat –o no– de parlar de la col·lectivitat de la
qual formem part excloent-nos-en. Fuster, com a pensador, és el reflex del segle xx, un segle
alhora terrible i formidable.

La introducció aniria des de «Quan diem...» fins a «...la gent són els altres». En aquesta part,
Fuster ens planteja ja el tema que tractarà: a què ens referim quan usem el terme gent.

4
Textos comentats Diccionari per a ociosos

El desenvolupament va des de «Per definició...» fins a «...en una o altra ocasió». L’autor
reflexiona ací sobre quina diferència hi ha entre gent i altres noms col·lectius (poble, colla,
societat, equip) pel que fa a la possibilitat d’alienar-se’n.

La conclusió, que va des de «És clar que...» fins al final del text, apunta la tesi del text: quan
parlem de gent, encara que pensem que en restem al marge, ens hi trobem inclosos.

B) Respecte a la forma:

2) Estil: característiques

Es tracta d’un text molt modalitzat, en el qual apareixen díctics que denoten la presència de
l’autor en primera persona del plural, la qual cosa serveix per a transmetre l’opinió personal
de l’autor i, així mateix, involucrar els lectors en les seues reflexions: «diem», «volem al·ludir
nos a nosaltres mateixos», «ens resistim a veure’ns», «ens hi trobem»... Esporàdicament
també utilitza la primera persona del singular, però ho fa per a referir-se a la idea d’individu:
«Jo dic “la gent” i designo els altres», «la gent són els altres, i no jo». Uns altres elements que
mostren la modalització del text són els verbs performatius (admetre, afirmar...). També
trobem un bon grapat d’adjectius valoratius (confús, justes, amorfes, exaltades...) i de
substantius valoratius (inèrcia, apassionament, il·lusió...). De la mateixa manera, també hi ha
aclariments entre guions que ens mostren el posicionament de l’autor («–o quasi mai–», «–i
cadascú de nosaltres»).

5) LECTURA
A) Respecte al contingut o a la temàtica:

1) Idees respecte al tema de l’entrada

Joan Fuster reflexiona sobre per què llegim. Els éssers humans, com a éssers «malalts» i
«incomplets» acudim a la lectura com a remei i com a calmant. Segons ell, hi ha dos tipus de
lectors, els qui busquen evadir-se o els qui busquen posar els peus a terra i, contràriament al
que sembla lògic, els lectors somiadors busquen la fantasia en la lectura i els lectors realistes
busquen textos realistes, perquè la lectura és una prolongació de la vida».

Encara que inicialment el tema principal del text siga la lectura, el que Fuster fa, en realitat, és
reflexionar sobre la humanitat i sobre la visió de la vida: la manera com llegim és un reflex de
la nostra manera de ser.

La introducció aniria des de «Jo no hi entenc...» fins a «...evitar la cara més inamistosa de la
realitat immediata». En aquesta part, Fuster explica que la societat viu amb por i que busca
maneres d’evadir-se d’una realitat que li és dolorosa.

El desenvolupament ocupa el gros del text, des d’«Així s’esdevé, per exemple, amb les
lectures...» fins a «...l’alcohol, el cinema o el que sigui». Ací, l’autor ens introdueix el tema
central de l’assaig, és a dir, la lectura. Primer parla de què és un clàssic i conclou que els
clàssics ho són perquè tenen sentit en el context actual. Després explica que tots i totes no
demanem el mateix a la literatura, i que hi ha dos tipus diferents de lector: un que busca
evadir-se, «viatjar», i un altre que busca apropar-se a la realitat per a comprendre-la millor.
5
Textos comentats Diccionari per a ociosos

Per últim, la conclusió del text va des de «De tota manera...» fins al final del text. L’autor arriba
a la conclusió que, tal com s’ha dit abans, hi ha dos tipus de lectors que busquen en els llibres
coses diferents, els uns, reflexionar més profundament sobre la realitat, i els altres, evadir se’n.
Però els dos tipus de lectors tenen una cosa en comú: busquen ens els llibres allò que els
falta en la vida. El fenomen més curiós és que si aquesta relació fora lògica, els lectors més
preocupats per la vida buscarien lectures amb què evadir-se, i els lectors més somiadors
buscarien lectures per a posar els peus a terra. En canvi, es dona el cas exactament contrari.
Els lectors realistes busquen textos realistes i els lectors somiadors busquen textos de fantasia,
perquè, al cap i a la fi, la lectura és una extensió de la vida.

B) Respecte a la forma:

2) Estil: característiques

«Lectura» s’adscriu, com ja hem dit, a l’assaig, en el qual la perspectiva de l’autor té una
importància central. Per això es tracta d’un text molt modalitzat, en el qual apareixen díctics
que denoten la seua presència: en primera persona del singular, «Jo no hi entenc», «jo no li’n
trobaria»; però també en primera persona del plural, quan parla de «l’home de l’actualitat»,
on s’hi inclou: «Potser ens trobem», «tots distingim», «Acudim a l’obra literària». L’ús
d’aquests díctics ens indica que Fuster no perd de vista mai el seu públic, i mentre l’informa,
procura enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en
qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix. Uns
altres elements que mostren la modalització del text són l’ús d’un gran nombre de substantius
valoratius (neurosi, problema, tragèdia, temor, oblit, temptació, anatema, obligació...), i també
d’adjectius (inamistosa, anacrònic, perpetu, abstracte, trivial, peculiar...) que, com bé diu
Fuster, sempre són subjectius. A més, també hi trobem adverbis de manera (impunement,
clarament...) i quantificadors (menys, molt, més...).

En el text també trobem molts de recursos retòrics, la qual cosa remarca el caràcter literari del
text. Alguna metàfora, «el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies», en què l’autor
compara la vida amb un remolí, i alguna comparació: «La lectura literària s’intercala en el
corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa confortadora, com un
parèntesi per recuperar forces, abans de reintegrar-los al seu curs», en què l’autor compara el
fet de llegir amb un parèntesi, amb una pausa de la vida, de la rutina. També hi trobem dues
interrogacions retòriques: «¿Qui no ha conegut infinits exemplars d’aqueixa mena de senyor,
infal·lible en tota tertúlia, que, desdenyós, “es refugia en els clàssics”?» (l. 15) i «¿Quants
literats, cèlebres per uns anys, no s’han esvaït en l’oblit més irremeiable?» (l. 27). També
detectem alguna oració dubitativa, que reafirma el caràcter subjectiu del text: «Potser ens
trobem davant una malaltia típica del nostre temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia
de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats essencials d’una societat».
 6
Textos comentats Diccionari per a ociosos

6) RELLOTGE
A) Respecte al contingut o a la temàtica:

1) Idees respecte al tema de l’entrada

Joan Fuster reflexiona sobre com l’ús dels rellotges portàtils afecta la percepció que els éssers
humans tenim sobre el pas del temps, i també sobre com aquesta percepció ens fa distints
dels nostres avantpassats, que tenien una consciència temporal més vaga o lligada a cicles
temporals més llargs.

Encara que inicialment el tema principal del text siga el rellotge com a objecte, Fuster
reflexiona sobre com l’evolució d’aquest invent ha afectat la nostra percepció del temps, que
ha passat de ser una idea abstracta a una idea molt concreta, amb minuts i segons, i sempre
present en la nostra vida.

La introducció aniria des de «De vegades penso que la generalització en l’ús dels rellotges...»
fins a «...ha començat a tenir al seu abast la màquina domèstica o personal del rellotge». En
aquesta part, Fuster introdueix el tema de què parlarà: el rellotge de butxaca o de monyica i
les conseqüències per a l’ésser humà.

El desenvolupament ocupa bona part del text, des d’«El rellotge de sol...» fins a «...a fraccions
d’una velocitat incomprensible». Ací, l’autor argumenta com ha canviat la percepció del
temps a mesura que els rellotges han evolucionat i s’han incorporat a la vida quotidiana, fins
i tot, com a objecte portàtil, fet que ens fa ser conscients en tot moment de la nostra
temporalitat.

Per últim, la conclusió del text va des d’«En el puny portem un adust indicador...» fins al final
del text. L’autor conclou que la societat actual ha canviat respecte a la dels nostres
avantpassats perquè la nostra percepció del temps és més directa i, fins i tot, indefugible.

B) Respecte a la forma:

2) Estil: característiques

«Rellotge» s’adscriu, com ja hem dit, a l’assaig, en el qual la perspectiva de l’autor té una
importància central, per això, es tracta d’un text molt modalitzat, en què apareixen diversos
díctics que denoten la presència de l’autor: en primera persona del singular, «De vegades
penso» (l. 1), «Sospito que tot devia ser ja una mica distint» (l. 20), en primera persona del
plural, «Ara tenim comptadors» (l. 22), «ens han explicat» (l. 31), «no ens n’adonem» (l. 35),
etc. L’ús d’aquests díctics dóna al text el to conversacional característic del llibre i ens indica
que Fuster no perd de vista mai el seu públic i s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el
tema per ell mateix.

Uns altres elements que mostren la modalització del text són l’ús d’un gran nombre de
substantius valoratius (revolució, exemplaritat, duresa, impacte, incomprensible, advertència,
fatalitat, mort), i també d’adjectius (lenta, lúgubre, implacable, altisonant, obscur...) que, com
bé diu Fuster, sempre són subjectius. A més, també trobem adverbis de manera (subtilment,
paradoxalment...) i quantificadors (menys, massa, més...). En el text també trobem diversos
recursos literaris, la qual cosa remarca el caràcter literari del text. A tall d’exemple, en la l. 4
trobem una antítesi «conseqüències subtilment acusades», mitjançant la qual, amb l’ús de

7
Textos comentats Diccionari per a ociosos

termes oposats, Fuster relativitza les seues idees. En la l. 19 hi ha una metàfora en l’expressió
següent: «escandir les rutines de la gent», ja que escandir és un verb que s’usa exclusivament
per a poesia i que significa ‘mesurar un vers’. Amb l’ús d’aquest verb, Fuster està realitzant una
comparació entre la poesia i la quotidianitat. En la l. 30 trobem una prosopopeia
(personificació) en l’expressió «esfera impassible», ja que l’autor atribueix a l’esfera del
rellotge, és a dir, a un ésser inanimat, una qualitat pròpia dels éssers humans. Detectem també
una altra metàfora en la l. 38 amb «el temps s’escola», on Fuster parla del temps com un líquid
que es filtra i desapareix. Finalment, en la línia 42, localitzem la metàfora següent: «El temps,
llavors, era un magma obscur, insondable, de fluència apagada». En aquest cas, l’autor
compara el temps amb un «magma», una mescla confusa que no es pot mesurar, inescrutable.

7) SER (aforisme)
A) Respecte al contingut o a la temàtica:

1) Idees respecte al tema de l’entrada

Fuster creu que totes les persones es veuen diferents de com són perquè sense aquesta
autodefensa no seríem capaços de suportar-nos.

La tesi que l’autor vol compartir amb el lector és que reconéixer la pròpia essència, el nostre
ser, no és senzill, perquè sempre ens pensem diferents. Utilitza aquest verb per a reflexionar
sobre la naturalesa humana i sobre la concepció que podem tindre de nosaltres mateixos o
dels altres. De fet, Fuster, com a pensador, és el reflex del segle xx, un segle alhora terrible i
formidable. Si s’observa la seua obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades
actituds vitals de l’autor, que sempre va reivindicar la llibertat i l’escepticisme.

La primera oració focalitza l’interés de l’autor en l’autoconeixement i en la manera com ens

veiem, per a ell sempre distinta de la realitat («de com és»). I a partir d’aquesta primera
afirmació ens proposa una segona reflexió que d’alguna manera confirma, des del seu punt de
vista, la necessitat de la primera: no ens suportaríem sense aquest autoengany. Òbviament,
ens trobem en una estètica de l’inconclús i ací hi ha el seu encís. La motivació final d’aquesta
organització textual és desenvolupar l’esperit crític a partir de la intel·ligència i de l’ètica dels
que llegim el seu text. Fuster comenta i avalua la seua apreciació de la realitat des d’una
posició ferma, sense excepcions, amb l’ús de «tothom». Però mira d’evitar el dogmatisme
afegint una segona idea que vindria a demostrar la seua tesi.

B) Respecte a la forma:
 2) Estil: característiques

REMARCA: El més normal és que si el text a comentar és aquest, SER, la pregunta no siga
aquesta sinó la següent (la de l’aforisme).

La modalització del text es mostra bàsicament en el lèxic. Fuster usa tres vegades el verb ser
(ser, és, fos) i algun verb (imaginar), substantiu (paciència) o adjectiu valoratiu (distint). Però,
com que es tracta d’un aforisme, allò que singularitza aquest text és la concisió gairebé
lapidària, la vocació de microtext que es pot memoritzar literalment. La seua manera de dir,
original i molt personal, valora i explota el factor sorpresa. Aconseguirà l’efecte paradoxal, i

8
Textos comentats Diccionari per a ociosos

fins i tot irònic, donant al lector una idea de ser completament allunyada d’allò que s’esperaria.

3) És aquest text un aforisme?

Aquest subgènere breu de l’assaig s’anomena aforisme i consisteix en una proposició

contundent que resumeix de manera sintètica i provocativa un pensament. L’assagista llança
una idea, una provocació, una argumentació condensada, «tothom s’imagina ser distint de
com és». Els lectors hauran de dissoldre i digerir-ne el contingut per a extraure les seues
conclusions, i en el procés de reflexió i raonament podran ampliar els seus horitzons
intel·lectuals i de coneixement.

S’adscriu al gènere de l’assaig, caracteritzat perquè s’escriu en prosa, exclou la ficció i hi

predomina la tipologia textual argumentativa, disfressada en aquest cas de definició primària,
de diccionari. El lector identifica la forma textual amb l’entrada d’un diccionari, però es troba
amb una interpretació lliure i personal del concepte, que permet establir un debat intel·lectual
amb l’autor i amb ell mateix.

8) XENOFÒBIA
A) Respecte al contingut o a la temàtica:

1) Idees respecte al tema de l’entrada

Joan Fuster vincula la xenofòbia, o odi a l’estranger, a algunes formes de patriotisme que
basen la defensa de la nació en l’oposició a les altres nacions, especialment les veïnes. La
xenofòbia ha minvat lleugerament gràcies al turisme, conseqüència del capitalisme, però
encara perdura, i a més, tenim noves formes de xenofòbia, com l’odi entre classes socials.

Encara que inicialment el tema principal del text siga la xenofòbia, Fuster parla de la idea de
patriotisme i del paper de l’educació en la propagació de l’odi a l’estranger. Analitza la relació
entre els pobles i critica certes formes de patriotisme que es basen en l’odi a l’estranger.

La introducció aniria des de «L’odi a l’estranger...» fins a «...els veïns de la “pàtria” del costat».
En aquesta part, Fuster introdueix el tema que tractarà: la xenofòbia.

El desenvolupament ocupa el gros del text, des d’«En qualsevol cas...» fins a «...una
tranquil·litzadora reserva energètica». Ací, l’autor vincula la xenofòbia, o odi a l’estranger, amb
certes formes de patriotisme i es pregunta tímidament si l’expansió del turisme pot actuar
com a revulsiu de les actituds xenòfobes, cosa que posa en dubte.

Per últim, la conclusió del text va des de «Personalment opino que...» fins al final del text.
L’autor conclou que, tot i que la xenofòbia, entesa en el seu sentit tradicional, ha perdut el seu
caràcter bel·licós, no desapareixerà mai, ja que està arrelada en la societat, en la història, en
l’educació.

Partint de les idees de xenofòbia i patriotisme, s’arriba a la tesi que la xenofòbia, en el seu
sentit estricte, ha perdut perillositat i ha donat lloc a nous tipus de xenofòbia, com ara el
classisme. No obstant això, la xenofòbia autèntica, l’odi a l’estranger, no desapareixerà mai, ja

9
Textos comentats Diccionari per a ociosos

que fins i tot s’ensenya en les escoles quan alguns fets històrics (guerres, invasions, etc.) són
tractats sense cap filtre crític.

B) Respecte a la forma:

2) Estil: característiques

Hi predomina la tipologia textual argumentativa, disfressada d’expositiva a partir de

l’enunciació inicial de la tesi.

Apareixen díctics que denoten la presència de l’autor: en primera persona del singular, «Ho
dubto» (l. 13), «Personalment opino» (l. 18); però també en primera persona del plural, «en
fem un enemic» (l. 10), «se’ns presenta» (l. 12). L’ús d’aquests díctics dóna al text el to
conversacional característic del llibre i ens indica que Fuster no perd de vista mai el seu públic i
s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix.

Uns altres elements que mostren la modalització del text són l’ús d’un gran nombre de
substantius valoratius (estranger, foraster, abusos, patriotisme, enemic, odi, virtut...), i també
d’adjectius (sublims, preciosos, remuneradors, perillós, tràgic...). Al llarg del text també
trobem recursos estilístics que confirmen el caràcter literari del text. En les primeres línies, per
exemple, localitzem els epítets «grans bestieses», «crims salvatges» i «sacrificis sagrats». Amb
aquest recurs, Fuster intensifica més les qualitats que ja queden especificades en els noms,
que els són inherents. En la línia 13 descobrim també una metàfora: «esmussar la xenofòbia».
Esmussar és un verb que significa ‘fer menys agut; llevar agudesa al tall o a la punta d’una eina,
d’una arma’. Amb l’ús d’aquest verb, Fuster compara la xenofòbia amb una arma de tall.
10