TEMA 2.

SOCIETAT, CULTURA I IDENTITAT SOCIAL

1. LA CULTURA, CULTURES I IDENTITATS CULTURALS
Distinció entre:
“La cultura”: La Cultura en sentit abstracte, què és allò que podem considerar “cultural”. Visió universalista
“Una cultura”: Les formes de cultura col·lectivament pensades i viscudes en la història, quan considerem que
allò cultural es tradueix en entitats concretes, que podem discriminar les unes de les altres. Visió particularista
Kottack (2007): “la humanitat comparteix la capacitat per la Cultura, però els humans vivim en cultures
particulars”

ELS LÍMITS D’ALLÒ QUE CONSIDEREM CULTURAL:

- Innat (biologia) / Adquirit (cultura)
- Acció, conductes / Pensament, idees
- Individual / Col·lectiu

La cultura és: Compartida, simbòlica, integrada, s’aprèn... I no és ni es pot reduir a una llista de característiques
o trets “culturals”

ALGUNES DEFINICIONS DE “CULTURA”:

➔ E.B. TYLOR (1871) “Aquell tot enormement complex que inclou coneixements, creences, art, moral, dret,
costums i qualsevol altres hàbits i capacitats adquirits per l’home com a membre de la societat”

➔ C. GEERTZ (1973) Considera que l’home és un animal inserit en trames de significació que ell mateix ha
teixit, que la cultura és aquest tramat ... I que l’anàlisi de la cultura no ha de ser una ciència experimental
a la recerca de lleis, sinó una ciència interpretativa a la recerca de significacions (d’estructures de
significació).

2. APROXIMACIÓ I DESENVOLUPAMENT D’AQUEST CONCEPTE DE CULTURA.

En primer lloc, Ángel Díaz de Rada ens aproxima al concepte cultura a partir de 6 afirmacions:
1. Cultura és una forma de vida social
2. Cultura és el conjunt de regles amb l’ús de les quals les persones donen forma a la relació que les
persones mantenen entre elles, en la seva vida social
3. Cultura és el conjunt de regles amb l’ús de les quals les persones donen forma a la seva acció social
4. Cultura és una descripció, feta per algú, del conjunt de regles amb l’ús de les quals les persones donen
forma a la seva acció social
5. [A partir de la definició #3] Cultura és el conjunt de regles per a relacionar-se amb les regles de #3 en
cada situació concreta
6. La cultura és el discurs, el decurs, d’un conjunt de regles convencionals posades en pràctica en el tempos
de les situacions socials

QUÈ EN PODEM EXTREURE D’AQUESTA MANERA D’ENTENDRE LA CULTURA QUE PROPOSA DÍAZ DE
RADA?
La idea de cultura com a regla, com a pauta i com a orientació per a l’acció.
Aquest darrer concepte és important: per a l’acció. La cultura es concreta i s’encarna en accions concretes,
en decisions personals, en comportaments, en formes d’actuació individuals o de grup, en pràctiques
institucionals. No són abstraccions, són criteris que cada vegada cada persona aplica, decideix, valora,
descarta...
Si us fixeu, a cada afirmació para de persones, no de “la societat”: on les persones les qui amb més o menys
consens (o tirant pel dret, sense cap mena de consens) decideixen, valoren, trien, etc.
Això sí, persones que es relacionen i fan vida social: el context sempre és important, perquè les decisions es
prenen en contextos socials i en situacions socials especifiques i diverses.
Diverses i canviants, perquè com diu a #6, el que fem també està situat en el temps, amb el temps i amb la
nostra acció canvien les situacions, d’aquí la idea de decurs i de discurs: cultura no és només estructura, també
són processos, és canvi, és adaptació…
I finalment ens diu que cultura és un amuntegament d’orientacions, regles per triar i vendre i regles per
utilitzar amb criteri les altres regles i per saber quan on i amb qui s’han d’aplicar…
Vaja no las un manual endreçat sinó moltes vegades un cor de veus entre el qual ens anem obrint camí al llarg
de la vida, per a fer front a contradiccions, a situacions imprevistes i a indeterminacions diverses.

Tot seguit Diaz de Rada assenyala que malgrat que defineix cultura a partir del concepte aparentment rígid de
regla, hem de tenir present que la cultura està sotmesa a diverses indeterminacions:
1. Les regles de la cultura es troben indeterminades pel que fa al seu grau d’explicitació lingüística
2. Les regles de la cultura es troben indeterminades pel que fa al seu grau de correspondència amb l’acció
concreta
3. La cultura es troba indeterminada pel que fa al grau de sistematicitat i coherència amb què es presenten
les relacions entre les regles
4. La cultura es troba indeterminada pel que fa al grau de limitació del repertori de regles que es pren en
consideració

Indeterminacions...
Per això la cultura:
- Mai està feta i acabada
- No genera unanimitat, grans consensos, cossos socials 100% coherents
- No depèn del (només) passat: no és (només) herència (possiblement no ho és ni principalment) = no
és tradició, ni origen, ni immutabilitat
- (I per això, altra vegada) no genera col·lectius homogenis, ja modelats pel seu passat
- I si la cultura és adaptació (resoldre noves i velles situacions, nous i vells reptes [si són noves i nous,
potser es poden resoldre millor o senzillament de forma diferent, no?)

Finalment, Díaz de Rada proposa 6 claus que ens ajudaran a percebre, entendre i analitzar els fenòmens
culturals:
1. Hem d’entendre que tota acció social es conforma com cultura (la cultura és una propietat universal de
l’acció) i, simultàniament, tota forma cultural és concreta
2. Hem d’aprendre a mirar la vida humana traduint l’acció en relació
3. Hem d’adoptar una perspectiva holística, una forma de pensament relacional, atent a les relacions que
passen per darrere de les institucions especialitzades
4. Hem de prestar atenció a les pràctiques, com formes concretes d’acció en el temps, això ens ajudarà a
veure que simultàniament: tota forma porta un contingut; tot procés pot contemplar-se –aturat– com una
estructura; i tota persona està subjecta –en part– a les regles del seu comportament i és, en part, agent
del seu comportament
5. Hem d’aprendre a mirar, en un sol moviment, les relacions socials entre els agents, les relacions
d’aquests amb les seves accions, i les relacions d’aquestes amb els productes de l’acció
6. Hem d’aprendre a mirar, d’un sol cop, que no hi ha acció humana sense individu que la dugui a terme i
que cap individu pot emprendre una acció social completament en solitari

Des d’aquesta manera d’entendre la cultura, Díaz de Rada explica que podem entendre els fenòmens
culturals passats i presents, la cultura contemporània, les expressions culturals de col·lectius socials
ben diversos (marcats per característiques socioeconòmiques, de gènere, religioses, d’edat, d’hàbitat –que pot
ser rural, urbà...–, per processos migratoris, per les relacions que ha establert amb col·lectius d’orígens diferents,
etc.)
I en base a aquesta maneta d’entendre la cultura identifica algunes definicions històriques de què és la
cultura com a més afins aquesta mirada que ell ens proposa, perquè considera que és especialment útil i
adequada a la manera com l’antropologia s’ha anat aproximant a l’anàlisi i la comprensió dels fenòmens
socials i culturals.
Hi ha definicions bones i definicions dolentes?
En base a quin criteri podem valorar la “correcció” d’una definició, o la seva “utilitat”?

ALGUNES DEFINICIONS DEL CONCEPTE “CULTURA” QUE CALDRIA REVISAR:

➔ Tylor (1871): “Aquell tot enormement complex que inclou coneixements, creences, art, moral, dret,
costums i qualsevol altres hàbits i capacitats adquirits per l’home com a membre de la societat”
➔ Groves i Moore (1940): “La cultura és, per tant, l'herència social, el fons de coneixement i costums
acumulades a través de les quals la persona “hereta” la major part del seu comportament”
➔ Bose (1929): “Podem definir la cultura com la fase cristal·litzada de les activitats de la vida de l'home.
Inclou certes formes d'acció estretament associades a objectes particulars i institucions; actituds
habituals de la ment transferibles d'una persona a una altra amb l'ajuda d’imatges mentals expressades
per mitjà de símbols de la parla... La cultura també inclou objectes materials i tècniques”
➔ Baglehole i Baglehole (1946): “La cultura de cada individu es superposa, en major o menor grau, amb
la cultura de tots i cadascun dels altres individus que conformen el grup en qüestió. Aquesta
superposició dona com a resultat un món de sentiments, pensaments, accions i valors comunament
compresos. En altres paraules, conformen la cultura d'un poble”
➔ B. MALINOWSKI (1944):“El conjunt integral d’utensilis i béns dels consumidors, el cos de normes que
regeix els diversos grups socials, les idees i artesanies, creences i costums”
➔ Lowie (1937): “Per cultura entenem la suma total d'allò que l'individu adqueix de la seva societat –les
creences, costums, normes artístiques, hàbits d'alimentació i arts que li sobreviuen, no per la seva
pròpia activitat creativa sinó com un llegat del passat, transmesos per mitjà de l'educació formal i
informal.”
➔ Bierstedt (1938): “El grup social és la cultura, els artefactes i els trets són sus atributs”
➔ Kluckhohn i Kelly (1945): “Per cultura entenem tots els dissenys creats històricament per a viure,
explícits i implícits, racionals, irracionals i no racionals, que existeixen en un temps concret com a guies
potencials per al comportament dels homes.”

Veieu que hem anat a parar (a parlar) de “cultures”, a parlar de què és “Una cultura”
(Les formes de cultura col·lectivament pensades i viscudes en la història, quan considerem que allò cultural es
tradueix en entitats concretes, que podem discriminar les unes de les altres. Visió particularista)

Problemes que genera aquest concepte:

Cap cultura està perfectament delimitada
Cap cultura pot pensar-se com una entitat homogènia
Cap cultura pot pensar-se com una entitat estàtica

➔ Dificultat de definir “les cultures” en base a diferències culturals que justifiquin i s’ajustin als límits que establim
entre cadascuna d’aquestes “cultures”.
Per tant: ¿quin valor hem de donar a expressions com ara “soc català”, “és mandinga”, “és d’ètnica gitana”, “són
amazigh”, “és de cultura àrab”, “la cultura espanyola”?
Majoritàriament, aquestes expressions es fan servir com a etiquetes identitàries. Valor polític de la identitat:
concepte o instrument relacional, situacional, vinculat a processos, no estàtica: Fredrik Barth (Los grupos
étnicos y sus fronteras, 1976)
La identitat respon a la necessitat (voluntat) de subratllar allò que es té de comú amb un col·lectiu i allò que et
diferencia d’altres. És una qüestió política: és la voluntat de donar més importància a unes semblances
(respecte a uns) i unes diferències (respecte a uns altres) el que explica que es generin determinats discursos
d’identitat.
De fet, Barth planteja que és més rellevant el límit que estableix la identitat, que no pas el contingut concret
d’allò que conté
Diferenciació i relació que podem establir entre el contingut ètnic i la identitat ètnica: per subratllar i donar
versemblança al discurs identitari, seleccionem aquells continguts culturals que semblen més significatius i útils
per a subratllar aquestes semblances / diferències.
No és el contingut ètnic (cultural) en el seu conjunt el que explica la definició dels col·lectius, sinó que són
els processos (contextos, situacions) polítics (socials, econòmics) els que expliquen per què considerem
rellevants uns determinats continguts i no uns altres.
A partir d’aquest discurs i d’aquest caràcter contextual, processual, alguns han passat a parar d’identificacions
(que assenyala més aquest caràcter inestable, estratègic, d’acció) que d’identitats (que sembla que fa més
referència a alguna cosa estable darrere d’aquest concepte).
A això, però, altres repliquen que... ¿Per què, malgrat tot, hi ha certes identitats que es demostren tan
persistents, tan resistents i perdurables al llarg del temps (com per exemple determinades identitats nacionals)?

Totes les cultures i totes les persones reconeixen alguna forma d’identitat i treballen amb ella. Tothom i a tot
arreu desenvolupa la consciència de ser semblant a altres persones i alhora singular, diferent en un mateix.
Quan parlem d’identitat el que fem és recórrer a un principi de classificació, i hem d’acceptar que l’ésser humà
és, per antonomàsia, un animal de rutines classificatòries. Sense aquestes rutines la cultura no seria possible i
sense la cultura la humanitat no hauria evolucionat (i segurament, ni tan sols hauria pogut sobreviure). Hem de
concloure, doncs, que la identitat és un fenomen humà per excel·lència (Esteva Fabregat 1988).
La identitat no només situa la persona en relació amb les altres, sinó que fins a cert punt la identitat comporta
una assignació de sentit realitzada per un mateix o pels altres. En aquesta línia, Castells proposa que definim la
identitat com: “el procés de construcció del sentit atenent a un atribut cultural, o un conjunt relacionat d’atributs
culturals, al que es dona prioritat sobre la resta de fonts de sentit”. (1997: 28)
A partir d’aquesta definició, podem acceptar que una persona o un grup social puguin tenir diverses
identitats. Aquesta pluralitat, però, pot ser font de tensió i de contradicció tant en la representació d’un
mateix com en l’acció social.
La identitat no es construeix només a partir d’atributs ètnics o nacionals. Els atributs culturals amb què es treballa
poden contribuir a formar una determinada concepció de la joventut, de la vellesa, de la masculinitat; poden crear
una determinada identitat de classe (noblesa, obrerisme...), religiosa; o poden donar a lloc a la creació d’una
identitat específica dins del ventall que ofereixen les diferents subcultures juvenils (les mal anomenades “tribus
urbanes”...), entre altres.
A mesura que les persones progressen en direcció a la maduresa, se li van reconeixent diferents identitats (a
més de la sexual o de l’edat, se li reconeix una identitat ètnica o nacional, una identitat política, una identitat
religiosa, etc.). Aquest reconeixement el realitza un mateix (hom s’identifica, va dotant-se d’una identitat) però
també és atorgat pels altres: la identitat obté el seu reconeixement dintre del context d’un sistema cultural i de les
funcions socials en què es distribueix la totalitat d’una cultura. Tota identitat, doncs, és significada culturalment,
tot i que això no vol dir que la identitat que s’atribueix un mateix pugui no ser reconeguda o pugui no
correspondre’s amb la que li atribueixen els altres (una situació de conflicte en absolut estranya).
3. ELS USOS POLÍTICS DE LA IDENTITAT
Castells (1997:28-34) proposa que distingim entre la identitat legitimadora, la identitat resistència i la identitat
projecte:
1. La identitat legitimadora és la introduïda per les institucions dominants de la societat per estendre i
racionalitzar la seva dominació davant dels actors socials.
Aquesta forma d’identitat genera una societat civil, un conjunt d’institucions, d’organitzacions i d’actors
socials estructurats que reprodueixen (encara que de vegades de manera conflictiva) la identitat que
racionalitza les fonts de dominació.
Els discursos nacionalistes generats des dels estats, el republicanisme francès o l’Amèrica com a terra
promesa i paradís de la llibertat, són clars exemples d’aquesta forma d’identitat.

2. La identitat de resistència és la generada pels actors que es troben en posicions devaluades o

estigmatitzades per la lògica de la dominació, que construeixen trinxeres de resistència basant-se en
principis diferents o oposats als que impregnen les institucions de la societat.
La identitat de resistència condueix a la formació de comunes o comunitats (que poden arribar a posar
en qüestió el concepte mateix de societat). Tal com hem argumentat, aquesta és la forma d’identitat més
important en l’actualitat.
Construeix formes de resistència col·lectiva contra l’opressió atenent identitats que aparentment van
estar ben definides en la història, la geografia o la biologia, permetent que s’expressin com essència de
les fronteres de la resistència.
Aquests moviments identitaris adopten la forma de fonamentalismes religiosos, comunitats territorials,
reivindicacions de tipus ètnic o nacionalista enfront dels poders (o els estats) establerts, etc.

3. Identitat projecte: és la que elaboren els actors socials a partir dels materials culturals que tenen a
l’abast, per redefinir la seva posició en la societat i, en fer-ho, busquen la transformació de l’estructura
social.
Aquest tercer procés de construcció d’identitat produeix subjectes14, és el projecte d’una vida diferent,
pretén la transformació de la societat com a prolongació d’aquest projecte d’identitat.
El moviment feminista n’és l’exemple paradigmàtic: un cop se supera un primer moment de resistència
identitària i de defensa dels drets de les dones, el moviment s’expandeix i passa a desafiar el patriarcat i
tots aquells discursos i estructures que contribueixen a perpetuar-lo. Igualment, el moviment obrer en un
determinat moment, més enllà de la defensa dels treballadors es planteja la transformació de la societat
i dels mecanismes que provoquen la seva explotació15.

4. CULTURA – IDENTITAT – ÈTNIA – NACIÓ – ETNICITAT – NACIONALISME

Etnicitat: Equival a parlar d’identitat ètnica. Una forma específica d’identitat.
Ètnia o grup ètnic: Molts autors equiparen aquest concepte al de NACIÓ: “Una determinada població humana
amb històries, cultures ancestrals i mites compartits, que està associada a un territori específic i a un sentiment
de solidaritat”.

Altres parlen de nacions quan hi ha un projecte de constituir-se en estat o de donar unitat i autonomia política a
la nació, mentre que en parlar d’ètnies el projecte polític no és tan clar.
Molts usen nació per referir-se a societats modernes, mentre que el concepte ètnia es reserva per a societats
“primitives”, “exòtiques”, +/- llunyanes...
També es fa servir el concepte d’ètnia o grup ètnic per referir-se a les poblacions que s’han establert fora del seu
territori d’origen.
També hi ha qui parla d’etnonacions per referir-se a les nacions sense estat (tot i que en la literatura científica
també se les denomina com a nacionalitats, minories nacionals, subnacions, nacions o ètnies.
De fet, moltes categories ètniques estan mancades d’un sentiment de consciència i de solidaritat. Va ser amb
l’expansió d’Occident que aquestes categories ètniques van esdevenir veritables ètnies o fins i tot nacions
(procés d’etnogènesi).

NACIÓ
És un concepte problemàtic, vague i ambigu. De vegades es confon amb el concepte estat tant en la parla
comuna com en la científica. La confusió ve de què hem heretat del segle XVIII dues grans definicions: una de
política i una altra de cultural.

Definició política: creada per ROUSSEAU quan va equiparar la categoria de nació amb l’expressió de la
voluntat col·lectiva d’un poble. És la definició que es va adoptar a la Revolució Francesa. En aquesta definició es
posa l’èmfasi en l’element conscient, subjectiu. Aquesta definició fa que nacionalitat i ciutadania siguin dues
coses molt properes.
Definició cultural: creada pel filòsof alemany HERDER, que va equiparar la categoria de nació amb les
característiques ètniques, culturals, d’un poble. En aquesta definició es posa l’èmfasi en els aspectes objectius:
en una filiació, una llengua, una cultura comunes (o una història, el dret, el territori, el caràcter...).
“Una nació és una comunitat imaginada, inherentment sobirana i definida territorialment, integrada per un
col·lectiu de persones que es senten vinculades entre elles en funció de factors molt variables i dependents
de la conjuntura concreta (...) i que, sobretot, consideren que aquest col·lectiu és el subjecte de drets polítics
comuns i, en conseqüència, és sobirà”

NACIONALISME
Concepte ambigu. Se li han donat significats molt diversos:
- Amor irracional i extrem per la nació, per la qual es pot sacrificar tota la resta (=>morir o matar per la
nació)
- Amor per la nació equivalent al patriotisme, un amor canalitzable de manera positiva
- Acció política orientada cap a la defensa de la nació (política o cultural) i els seus interessos

Sovint el nacionalisme ha relegat a un segon pla les vel·leïtats particularistes i ha esgrimit un discurs en què
prevalien els valors universals.
En altres ocasions s’ha desenvolupat com un moviment “antimodern”, per al retorn de les tradicions i la
revitalització de les cultures amenaçades per la modernitat, per una altra nació…
Si definim el nacionalisme com a moviment que es proposa la defensa de la nació, podem establir que hi haurà
diferents tipus de nacionalisme:
1. El que es proposa la defensa de la nació (política): es plantejaria en termes de defensa del principi
d’igualtat (un principi universalista): si no es respecta la voluntat de la nació, aquesta té dret a
constituir-se en estat sobirà per protegir els seus drets. El respecte de la seva voluntat pot incloure el
respecte d’aquelles característiques culturals que la nació (política) vol protegir.
2. El que es proposa la defensa de la nació (cultural): es planteja en termes de defensa del patrimoni
cultural de la ració, de defensa de les diferències (un principi particularista): si una cultura està en perill
(pel que sigui) cal actuar per protegir-la, per salvar-la.

L’excés de la versió culturalista

1. Pot conduir a l’homogeneïtzació interna de la nació: la unitat cultural sovint és artificial, suposada.
2. L’exaltació dels particularismes sovint pot conduir al tancament de la nació, a la valoració excessiva de lo
autòcton, que lo propi és millor o que pel fet de ser propi ja s’ha de conservar…
 3. Per tant, pot esdevenir una postura conservadora i poc respectuosa amb la llibertat individual al si de la
nació o amb els drets dels diferents col·lectius que hi ha al si de la nació. Assimilacionisme.
4. Pressuposa l’existència d’un estat culturalment militant en lloc de culturalment laic.
5. La voluntat de fer encaixar les característiques culturals amb l’estat també resulta problemàtica (conflictes
a l’hora d’establir-ne els límits).
L’excés de la versió política
1. Resulta problemàtic establir quin és l’àmbit de sobirania.
2. El nacionalisme polític quan es planteja com a protecció dels interessos dels nacionals també genera
problemes: prioritat nacional, insolidaritat... Divisió radical entre nacionals i estrangers