CARACTERITZACIÓ I GESTIÓ DE RESIDUS I AIGÜES RESIDUALS

TEMA 1: INTRODUCCIÓ
Recursos: primeres matèries que es consumeixen amb l’energia, a partir d’aquestes acabem
obtenint productes i subproductes. A més a més, també generem unes emissions i uns residus
que provoquen una contaminació del medi.

Model final de línia

L’objectiu de tot el procés és obtenir producte i per fer-ho es necessita extreure o posar energia.
La contaminació, productes i subproductes obtinguts poden canviar en funció del mercat.

Els additius no són el mateix que les matèries primeres. Els additius són utilitzats en menors
quantitats. Són material que modifiquen les propietats del producte o del procés, un exemple
seria un catalitzador.

El producte és útil, mentre que el subproducte ho pot ser, encara que no és l’objectiu del procés.
La diferència entre producte i subproducte és la finalitat. A més, cal tenir en compte que un
residu es pot convertir en subproducte. Al final, nosaltres consumim aquest producte que acaba
generant més residus o emissions i provoca encara més contaminació; la contaminació no és
l’objectiu ni és útil.

Els productes i subproductes es poden considerar matèries primeres quan es consumeixen. Una
gestió ideal (economia circular) seria el reciclatge de la contaminació que surt directa del procés
i dels productes i subproductes un cop ja consumits per a tornar a utilitzar-los com a matèries
primeres i additius.

La contaminació no va en funció de les quantitats ni la toxicitat; legalment sí, però no fa falta

que un residu sigui dolent per a contaminar.

L’activitat humana acaba generant materials inservibles que provoquen efectes sobre la salut
pública (patògens i vectors sanitaris), contaminants químics (sòl, aigua i aire) i contaminants
estètics (olor, fum, paisatge). També generen emissions.
Els materials inservibles es poden dividir en dos grups:

▪ Emissions: fluxos de contaminació que són mòbils i invisibles per dilució o dispersió. Les
podem tractar de manera que hi hagi un efluent que estigui més o menys net, però al final
aquesta neteja acaba donant uns residus. De manera que tot i obtenir residus, la idea és
minimitzar les emissions i extreure’n tots els possibles usos.

▪ Residus: són sempre visibles i immòbils.

La quantitat d’emissions, residus i materials formats depenen de diversos factors com l’activitat,
la geografia, l’època de l’any, etc.

La sostenibilitat intenta igualar la vf (activitat, geografia, època, etc) de va (assimilació natural).

Els principis de la preocupació per la contaminació els tenim amb la contaminació estètica. Les
emissions solen ser invisibles, encara que al sortir de la xemeneia no ho siguin. Quan es
dispersen ja no es veuen, però fins fa anys no ha sorgit aquesta preocupació.

➔ Què és un residu? Qualsevol substància o objecte del qual el seu posseïdor es desprengui
o tingui la intenció o obligació de fer-ho. Per al seu propietari no té cap valor.

1
Valor =
𝑔𝑟𝑎𝑢 𝑑𝑒 𝑏𝑎𝑟𝑟𝑒𝑗𝑎

Classificació de residus

▪ Ús original: residu d’embalatge, residu alimentari, etc.

▪ Tipus de material: vidre, paper, cartró, orgànic, etc.
▪ Propietats físiques o finalitat: combustible, compostable, reciclable, etc.
▪ Origen: domèstic, comercial, agrícola, industrial, etc.
▪ Nivell de perillositat: perillós, no perillós, inerts, etc.
▪ Mobilitat: sòlid, emissions, etc.

Solucions de millora del model final de línia

Conceptes clau de millora: sostenibilitat, producció neta, química verda, economia circular, zero
discharge (descarrega zero), etc.

➢ Sostenibilitat:

Sostenibilitat o desenvolupament sostenible: desenvolupament que satisfà les necessitats del

present sense comprometre la capacitat de les generacions futures.

Té tres pilars; el social, el mediambiental i l’econòmic.

Cal reduir els residus i utilitzar-los com a recurs a partir d’una

gestió; mediambiental efectiva, econòmicament assumible i
socialment acceptada.
➢ Producció neta:

Accions que busquen produir productes sense generar residus i emissions o minimitzant la seva
generació.

PMN (producció més neta), va associada a:

- Ecoeficiència (gastar menys recursos per a produir el mateix) i ecodisseny (pensar un

disseny d’un producte amb un impacte ambiental menor).
- Prevenció de la contaminació.
- Minimització de residus.

La prevenció de la contaminació consisteix en l’ús de materials, processos o mètodes que

redueixin o eliminin la generació de contaminats o residus en la seva font d’origen. Això inclou
els mètodes per a reduir l’ús de materials perillosos, energia, aigua o altres recursos i
procediments que protegeixen els recursos naturals a través de la conservació o d’un ús més
eficient.

Producció (+) neta en origen:

Reciclatge en origen: ampolles defectuoses es
tritures i s’utilitzen com a matèria primera.

Modificació del producte: canviar el disseny de

l’ampolla d’aigua.

Bones pràctiques: tenir controls de la qualitat.

Noves tecnologies: solen ser més curoses amb la

despesa de recursos.

➢ Química verda:

La química sostenible consisteix a dissenya productes i processos químics per s reduir o eliminar
l’ús o la generació de substàncies perilloses. La química verda s’aplica en tot el cicle de vida d’un
producte químic, incloent el seu disseny, fabricació i utilització.

➢ Descàrrega zero:

El principi de “descarrega zero” és el reciclatge de totes les aigües residuals industrials. Això
significa que les aigües residuals es tractaran i es tornaran a utilitzar durant el procés. A causa
de la reutilització de l’aigua, les aigües residuals no s’alliberen al sistema de clavegueram ni a les
aigües superficials.
 Economia circular: proposa un nou model de societat que utilitza i optimitza els estocs i els
fluxos de materials, energia i residus amb l’eficiència de l’ús dels recursos com a objectiu.
Exemple: km 0.

Residus sòlids
➔ Com s’ha de gestionar un residu?

Final de línia: s’ha d’evitar al màxima

aquesta opció, ja que és la deposició
en abocadors.

Gestió integrada: minimització de

residus (adoptar les mesures
d’organització i operació necessàries
per a disminuir, fins a nivells
econòmics i tècnicament factible, la
quantitat i perillositat dels residus i
emissions a generar) i gestió
sostenible.

Gestió integrada de residus sòlids (GIRS):

Sistema de gestió que combina els corrents de

residus, la recollida d’aquests, els mètodes de
tractament i disposició final, amb l’objectiu
d’assolir beneficis ambientals, optimització
econòmica i acceptabilitat per part de la
societat [McDougall, 2001].

Tot el que sigui reciclable va a aquest procés. Hi

ha una part que no es podrà reciclar i s’abocarà.

Tipus de residus sòlids

▪ Segons l’origen:
- Residus municipals: residus domiciliaris i residus comercials.
- Residus industrials.
- Altres residus: terres i runes, específics (sanitaris, fangs o llots, etc), agrícoles, forestals i
dejeccions ramaderes, miners, radioactius, etc.

▪ Segons la perillositat:
- Residus especials.

▪ Per l’energia necessària per al seu aprofitament:

- Subproducte.
- Materials valoritzables.
- Residus.
Segon l’origen

➢ Residus municipals (Decret 1/2009, Directiva 2008/98/CE, Ley 22/2011)

▪ Residus domiciliaris

Es tracten dels residus generats als domicilis particulars, als comerços, a les oficines i els
serveis, també seriens els que no tenen la consideració de residus especials i que per la seva
naturalesa o composició es poden assimilar als que es produeixen en els lloc i activitats
mencionats anteriorment. Tenen també la consideració de residus municipals els residus
procedents de:

- Neteja de vies públiques, zones verdes, àrees recreatives i platges.

- Els animals domèstics morts.
- Els mobles, els estris i els vehicles abandonats.
- Els residus i els enderrocs procedents d’obres menors i reparació domiciliària.
-
▪ Residus comercials (decret 1/2009)

Residus municipals generats per l’activitat pròpia del comerç al detall i a l’engròs,
l’hoteleria, els bars, els mercats, les oficines i els serveis. Són equiparables a aquesta
categoria, als efectes de la gestió, els re3sidus originats a la industria que tenen la
consideració d’assimilables als municipis d’acord amb el que estableix aquesta llei.
S’estableix una regulació especifica per aquestes residus amb la finalitat de millorar la seva
gestió i garantir que els productors i posseïdors assumeixen tota responsabilitat en la
gestió, de manera que es respectin les seves competències en matèria de residus
municipals.

La generació de residus municipals a Catalunya es situa en 1,44 kg/hab·dia.

Existeix una relació entre economia i residus.

Actualment el 40% de residus són orgànics, 12% envasos, 18% paper i cartró, 7% vidre i 27%
altres.

➢ Residus industrials (Decret 1/2009, Directiva 2008/98/CE, Llei 22/2011)

Materials sòlids, gasosos o líquids resultants d’un procés de fabricació, de transformació,

d’utilització, de consum o de neteja del productor o posseïdor, dels quals té voluntat de
desprendre-se’n i que, d’acord amb aquesta Llei, no poden ésser considerat residus municipals.

 Exemples: residus generats en la fabricació d’una pilota (residus de pell i de pèls, residus
d’adoberia, llots que poden contenir sals, croms, sulfurs, colorants, etc., banys esgotats de
crom). Fabricació d’un pilota de 450g; 1,7kg residus.

Residus generats en la fabricació d’una bici (fluids de tall, residus metàl·lics, banys esgotat
àcids, fangs d’hidròxids metàl·lics). Fabricació d’una bici de 10kg; 6kg de residus.

Els residus comercials són aproximadament un 36,5% dels residus municipals (estudi Institut
Cerdà 2014).

Hi ha altres residus importants, no per quantitats sinó per perillositat: residus sanitaris, agrícoles
i ramaders, radioactius, miners, etc.
Residus municipals vs residus industrials

Segons la perillositat

➢ Residus especials o perillosos (Decret 1/2009, directiva 2008/98/CE, Ley 22/2011)

Són els residus qualificats com a perillosos per la normativa bàsica de l’Estat i per la normativa
de la Unió Europea (directiva 2008/98/CE i Ley 22/2011). Són residus que tenen algun
component amb característiques de perillositat i els recipients o envasos que els hagin
contingut: inflamables, explosius, tòxics, mutagènics, etc. Requereixen un tractament específic
i un control periòdic dels seus efectes. És a dir, aquell que té algun component amb
característiques de perillositat i els recipients o envasos que els hagin contingut.

 Exemples:
▪ Residus inerts (decret 1/2009, Directiva 2008/98/CE, Ley 22/2011): residus que no
experimenten transformacions físiques, químiques o biològiques significatives. Els
residus inerts no són residus solubles ni combustibles, ni reacciones físicament ni
químicament de cap altra manera, ni són biodegradables, ni afecten negativament les
altres matèries amb les quals entren en contacte de manera que contaminin el medi o
perjudiquin la salut humana. La lixiviabilitat total, el contingut de contaminants dels
residus i l’ecotoxicitat del lixiviat han de ser insignificants i no han de comportar cap risc
per a la qualitat de les aigües.

▪ Residus no especials (Decret 1/2009, Directiva 2008/98/CE, Ley 22/2011): residus ni

especials ni inerts. Residus que no es poden degradar.

Segons l’energia requerida pel seu aprofitament

Considerem residu els materials inservibles per als seus productors. Es poden classificar en 3
tipus segons al quantitat d’energia necessària per a tornar-los a aprofitar:

▪ Subproductes: no requereixen transformacions importants per a ser reutilitzats (E=0).

Els residus que es poden utilitzar directament com a primera matèria en altres processos
de producció sense necessitat de sotmetre’ls a operacions de tractament i que no
produiran impactes adversos en el medi ambient o la salut humana. El subproducte
deixa de ser un residu. La Borsa de Subproductes i Matèries Primeres fa d’intermediari
en l’intercanvi de “residus” d’una empresa a una altra, de manera que les sobres d’una
satisfacin les necessitats d’una altra.

▪ Materials valoritzables: requereixen un procés de transformació (E). Valorització: tot

procediment que permeti aprofitar els recursos continguts en els residus sense posar en
perill la salut humana i sense utilitzar mètodes que puguin causar perjudicis al medi
 ambient. Valorització energètica: trèiem energia, com? Cremant el residu. Aquesta
valorització no es considera reciclatge.

▪ Rebuig: requeririen un important procés de transformació (E↑↑↑). Residus o fraccions

no valoritzables.

Problemes associats als residus

Problemes d’emmagatzematge en el punt d’origen

Cal tenir en compte:

- Ús correcte de contenidors (envasat).

- Elevada freqüència de recollida.
- Gestió finalista adequada (processat, valorització, abocament, etc); problemes d’ubicació
i gestió.

Contaminació: el fet que els residus siguin mòbils i es pugui diluir fa que la seva concentració
pugui ser baixa, en canvi els residus es queden allà i generen un problema de contaminació i un
problema paisatgístic.

 Exemple:

PCl3 (molt tòxic i corrosiu): industrialment molt important; producte de partida de molts
organofosfats (plastificants, herbicides, retardats de flama, etc).

Residus (M)

Termo (2P): l’entropia de l’univers augmenta. Concentració de contaminants s’acabi

escampant.

➔ Per evitar-ho; prevenció i minimització.

➔

Aigües residuals
Segons Marcalf i Eddy (2003) es considera aigua residual a la combinació de líquids que
transporten residus procedents de residències, instal·lacions públiques i centres comercials i
industrials, a les quals, eventualment, es poden afegir aigües subterrànies, superficials i pluvials.

Important saber per que voles les aigües.

El consum d’aigua a Catalunya es situa en 116 L/hab · dia. Es gasta més aigua a les zones rurals
degut a l’aigua que es gasta en l’agricultura.

A Catalunya, els principals usos de l’aigua es pot distribuir segons: 70% regadiu, 19% domèstic,
9% industrial i 2% ramaderia.

El número d’EDARs a Catalunya és ,és de 500, un número que ha augmentat molt i deixa un 97%
de la població “servida”. Tot i així, encara hi ha problemes en el que es fa referència a la qualitat
de l’aigua.

Cal conscienciar, ja que per exemple, una rentadora gasta entre 60-90L, un rentavaixelles 18-
30L o una dutxa 200-300L.
Prevenció d’aigües residuals

Prevenció individual: el consum des de casa té molt de pes. És més fàcil tractar l’aigua si no es
consumeix. De manera domèstica, gastem aigua de moltes maneres; rentadora, vàter,
rentaplats, el bany, el transport i neteja.

Política territorial sostenible: vigilar amb les activitats desenvolupades en la conca d’un riu,
respecte l’aigua que s’extreu i les aigües que s’hi aboquen de les industries i d’ús domèstic.
Igualment, falta control perquè hi ha casos en que no es pot controlar i s’ha de fer més
prevenció.

També s’ha de mirar de manera indirecta, per exemple; en els usos del sòl, ja que hem de tenir
en compte quin efecte tindrà sobre els recursos aquàtics, ja que per exemple si es fa una tala
s’haurà de tenir en compte de com afectarà l’erosió.

Manteniment de les instal·lacions que tracten les aigües residuals.

S’ha de fer una gestió global de fer un ús de l’aigua, perquè sinó es pot descontrolar la gestió.

Aigua virtual: els processos de producció consumeixen aigua. Per exemple; per produir 1kg de
carn de vaca fan falta 15000L d’aigua, una samarreta són 2000L. A més, aquestes aigües poden
ser d’altres països, que és on es fa la producció i l’aigua en aquell indret pot ser un recurs que
costa d’aprofitar.

Tipus d’aigües residuals

Les aigües residuals es poden classificar en:

- Urbanes: han de passar per potabilització.

- Industrials: s’han usat com a dissolvent, fluid de transmissió de calor o bescanvi.
- Agropecuàries: han estat utilitzades per al reg o neteja de granges.

➢ Aigües urbanes:
▪ Aigües domiciliàries (domèstic o comercial): grises 8aigues d’ús domèstic o comercial,
bàsicament de neteja) + negres (aigües fecals). Tenen un cabal i contaminació regular, i
bàsicament contenen compostos orgànics naturals, sals, gasos provinents de la
descomposició de la matèria orgànica, bionutrients i microorganismes.

▪ Aigües blanques: aigües pluvials, neteja pública, rec i altres serveix. El seu cabal és
intermitent i tenen una contaminació important en els seus primers 15-30 minuts, ja que
arrosseguen tot el que hi ha a terra (olis, etc).

Aigües grises: aigües d’ús domèstic o comercial, bàsicament de neteja.

El valor estàndard de consum d’aigua és entre 200-400L per habitant i dia.

Es fan anàlisis per rangs alt, mitjà i baix.

➢ Aigües industrials:

Totes les aigües residuals abocades des de locals utilitzats per a qualsevol activitat comercial o
industrial, que no siguin aigües residuals domèstiques ni aigües d’escorrentia pluvial. La seva
composició depèn del tipus d’indústria i del mètode de producció.

Es tracta de la font de contaminant més important.

Característiques generals:

- Poden contenir substàncies orgàniques no biodegradables.

- Poden contenir una gran diversitat de productes químics.
- pH molt variable.
- No solen contenir ni bacteris ni virus.

Habitant equivalent

➢ Aigües residuals agropequàries:

Són les que gasten més.

Són les aigües de rec, de purins i d’aigües de neteja d’explotacions ramaders.

- Tenen sals dissoltes.

- Són d’origen ramader (MES).
- MO (origen agrícola i ramader).
- Nutrients (origen agrícola i ramader).
- Desinfectants i detergents (origen ramader).
- Traces de pesticides (ús agrícola).

Agrícoles: contaminació difusa, els fertilitzants i els pesticides. Aquestes aigües poden filtrar-se
cap als aqüífers i causar contaminacions a gran escala.

Ramaderes: en % no són molt importants, el seu problema principal és que són molt
contaminants i que a més a més la seva gestió és de les més difícils.
Principals problemàtiques
TEMA 2; MARC LEGAL
Seria ideal obtenir sistemes totalment compatibles amb el medi ambient, però per problemes
tecnològics i econòmics és impossible. És a dir, tot sistema té un risc mediambiental. Per això és
necessari una legislació que dugui a terme un sistema ambientalment acceptable.

El que fa la legislació és definir quins sistemes són ambientalment acceptables o no; buscar els
residus mínims, transformar-los a les formes més compatibles amb el medi, etc.

Per fer-ho possible, hi ha diferents textos legals:

- Conveni internacional sobre trànsit transfronterer.

- Directives de la Comunitat Europea.
- Legislació de l’Estat Espanyol.
- Legislació de cada Comunitat Autònoma.
- Legislació local.

Quan es fa recerca de legislació s’ha d’anar amb compte amb la vigència de les lleis i les possibles
derogacions parcials o correccions que es facin.

Normativa bàsica sobre residus

Els dos casos següents, juntament amb el Decret Legislatiu 1/2009 de residus, es complementen
amb altres normes, reglaments, etc.

▪ Espanya; llei 22/2011, del 28 de juliol, de residus i sòls contaminats modificada per la llei
5/2013 i 11/2012.

▪ Catalunya; decret legislatiu 1/2009, del 21 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la llei
reguladora dels residus.

▪ Unió europea; directiva 2008/98/CE sobre els residus.

 Introdueix la jerarquia en la gestió de residus, és a dir, que prioritza que la prevenció i

els propis residus també poden ser un recurs.

 Inclou objectius de reciclar, reutilitzar i de compostatge. A més, impulsa l’ús de bio-

residus coma compostatge o biogàs.

 Exigeix als estats crear plans de gestió i programes de prevenció per tenir uns indicadors
de control.

 Fa efectiu el “qui contamina paga” repercutint els costos de gestió fins el productor, és
a dir, que li dona una responsabilitat ampliada al productor.

Jerarquia en la gestió de residus:

1) Prevenció: mesures prèvies per reduir la quantitat o la perillositat dels residus i emissions
que ha de generar una activitat.
 2) Minimització i reducció: reduir la quantitat de residus o la seva perillositat o la de les
emissions que genera mitjançant la seva reducció i el reciclatge en origen.

3) Preparació per a la reutilització: vol dir utilitzar de nou un residu en la seva forma original
per fer-ne un ús igual o diferent.

4) Reciclatge: opció de recuperar els materials dels residus o transformar-los en nous

productes o materials per donar un servei concret.

5) Altres valoritzacions, inclosa l’energètica: inclou la incineració si té un rendiment més

gran del 60-65%.

6) Disposició del rebuig en un dipòsit controlat.

Llei 22/2011 de RiSC (Residus i Sòls Contaminats)

Prevenció: conjunt de mesures adoptades en la fase de concepció i disseny, de producció, de

distribució i de consum d’una substància, material o producte, per reduir:

- La quantitat de residu, inclús mitjançant la reutilització dels productes o l’allargament de

la vida útil dels productes.
- Els impactes adversos sobre el medi ambient i la salut humana dels residus generats,
incloent l’estalvi en l’ús de materials o energia.
- El contingut de substàncies nocives en materials i productes.

Noves directives 2018 del PAQUET DE DIRECTIVES D’ECONOMIA CIRCULAR

▪ Directiva UE 2018/851; tracta els residus.

▪ Directiva UE 2018/850; relativa a l’abocament de residus.
▪ Directiva UE 2018/852; relativa als envasos i als residus d’envasos.
▪ Directiva UE 2018/849; sobre els vehicles als final de la seva vida útil, les piles i els residus
d’aparells electrònics i elèctrics.

➔ Què ens diu Europa? Quins són els propers objectius vinculats?

Va ser modificada en el seu Annex II per la Directiva 2015/1127 de la Comissió, i es refon i

amplien directives existents sobre residus. Les principals novetats són que introdueixen la
jerarquia en la gestió de residus (prioritza residu=recurs), inclou objectius concrets de
reutilització, reciclatge i compostatge per 2020, fa efectiu el “qui contamina, paga” repercutint
els costos de la gestió del residu des de l’usuari fins al productor (sistemes integrats de gestió),
i exigeix als estats membres la creació de Programes de Prevenció amb objectius quantificats i
indicadors de control.

Elements clau de la revisió de les directives:

• Revisió simultània de 4 directives: marc de residus, d’envasos i residus d’envasos,

d’abocadors, paquet VFU + Piles i Bateries + RAEE.
• Simplifica i millorar les definicions, harmonitzant els mètodes de càlcul dels índex de PxR
+ Reciclatge.
• Prohibeix portar a l’abocador residus que hagin estat recollits selectivament.
 • Incorpora una bateria àmplia d’instruments econòmics per dissuadir de l’abocador (Annex
Iva).
• Inclou mesures concretes per promoure la reutilització i estimular la simbiosi industrial.
• Incorpora incentius econòmics per tal que els productors posin productes “verds” al
mercat i donin suport als esquemes de reciclatge i recuperació (com per exemple envasos,
bateries, RAEE, VFU).

S’intenten fer unes directives per poder preveure un model d’economia circular en el futur. De
manera que des der la Unió Europea es plantegen una sèrie d’objectius en el que es vagin
revisant les directives anteriors. Es prohibeix l’abocament de residus selectius, per promoure la
reutilització i incentivar econòmicament els productors perquè utilitzin productes verds.

L’objectiu del reciclatge és del 60% a partir del 2030, de manera que es recullin de manera
selectiva els següents residus:

• Obligació de recollida selectiva de bioresidus (abans del 31 de desembre de 2023).

• Obligació de recollida selectiva de residus perillosos i residus tèxtils (1 de gener de 2025).
• Únicament els bioresidus recollits selectivament computaran com a reciclatge.
• Els bioestabilitzar deixa de computar a efectes de reciclatge a partir del 1 de gener de 2017.
• Limitar l’any 2035 a un màxim de 10% de la quantitat de residus generat destinats a
l’abocador.

També s’han imposat uns percentatges mínims

de reciclatge de diferents tipus de residus per tal
de poder pensar en una economia circular
futura.

La Unió Europea fa una carta de recomanacions

per tal d’arribar a les xifres que s’han posat com
a objectius a Espanya, els més destacables són:

• Que hi hagi un Cànon d’Abocadors perquè es recicli la major part possible.

• Introduir plans específics de gestió dels bio-residus.
• Sistemes de recollida eficients com el porta a porta.
• Reforma de la gestió dels residus.
• Nous sistemes de responsabilitat ampliada del productor.

Programes de gestió

El marc legal obliga a elaborar i aprovar un o més plans de gestió dels residus de manera que es
cobreixi tot el territori afectat, ho fan en forma de plans i programes que regulin aquesta gestió
de residus.

- Pla estatal marc de gestió de residus (PEMAR) 2016-2022; Pla Nacional de...
- Programa general de prevenció i gestió de residus i recursos de Catalunya 2013-2020
(PRECAT20 i annexos); PROGREMIC, PROGROC, PROGRIC, etc.

El PRECAT20 es tenen en compte els impropis de la recollida en vorera de residus municipals.

Els impropis són els residus recollits selectivament, però que no pertanyen al grup recollit. Per
exemple; les restes de menjar recollides amb els plàstics són impropis. On ,és se’n trobem és en
la fracció orgànica.
 Està en pes, per això els % a vegades no representen la realitat. Per exemple, en els vidres, els
impropis són molt baixos perquè el vidre pesa molt.

2018; recollida selectiva bruta (el que hi

ha al contenidor) vs recollida selectiva
neta (el que hauria d’haver al contenidor),
la diferència entre el reciclatge i la
recollida bruta era gairebé del 10%.

Aquest són els residus principals a

Catalunya amb el percentatge de residus
impropis que es troben a cada contenidor.
La situació a Catalunya ha de millorar, ja
que la majoria de comarques no
compleixen el límit que posa les recomanacions a l’hora de gestionar els residus municipals.

Normativa especifica dels residus

Normativa local dels residus

➔ Per què no hem avançat suficient en els últims anys?

▪ Perquè tot i l’increment del Cànon de disposició dels rebuigs, en alguns encara és més barat
dur-los a l’abocador que no pas reciclar-los. S’ha d’arreglar amb la política d’increment de
cànons.

▪ Perquè el trasllat del cost de la gestió dels residus als ciutadans no és total, ni transparent
ni just. S’ha d’aplicar taxes justes i transparents i diferents plans de gestió.

▪ La major part dels sistemes de recollida són poc eficients. Aconseguir fer sistemes més
eficients com el porta a porta.

▪ Tot i que hi ha municipis que estan fent servir sistemes més eficients, són els municipis petits
i no s’acaba de veure un canvi efectiu. És l’hora que es faci a grans ciutats.
Aigües residuals
Cicle de l’aigua i estrès hídric

El cicles de l’aigua pateix un estres hídric per part dels

humans, ja que nosaltres consumim una aigua i per
això ens trobem amb una escassetat d’aigua, a més
hem de tenir en compte que l’aigua no està repartida
igual i equitativament de manera geogràfica.

L’escassetat d’aigua es defineix com el punt en el què,

l’impacte agregat de tots els usuaris, sota determinat
ordre institucional, afecta al subministrament o a la
qualitat de l’aigua, de manera que la demanda de
tots els sectors, inclòs el mediambiental, no pot ser completament satisfeta.

L’escassetat d’aigua és un concepte relatiu i pot donar-se sota qualsevol nivell d’oferta o
demanda de recursos hídrics. L’escassetat pot ser una construcció social o conseqüència de la
variació en els patrons de l’oferta, derivats per exemple, del canvi climàtic.

Els hidròlegs mesuren l’escassetat d’aigua a través de la relació aigua/població:

La directiva marc de l’aigua (DMA) o 2000/60/CE de 23-10-2000

És l’instrument d’aplicació obligada als estats membres de la UE per a convertir la nova cultura
de l’aigua en una política concreta que s’ha de coordinar amb la resta de polítiques sectorials.
És un pla de llarg abast, ja que té un límit d’aplicació fins al 2027, i es tracta d’un marc normatiu
integrat i transparent.

“L’aigua no és un bé comercial com la resta sinó un patrimoni que s’ha de protegir, defensar i
tractar com a tal”. És a dir, busca satisfer la creixent demanda i equilibrar-ne els usos amb les
necessitats del medi. A Catalunya, el responsable és l’ACA.

Els principals punts d’aquesta directiva són:

1) Gestió ecosistèmica: protecció i recuperació de diferents hàbitats aquàtics.

2) Principi de no deteriorament: anar més enllà del principi contaminador-pagador.
3) Les conques hidrogràfiques són el marc territorial de la gestió d’aigües (independentment
de les fronteres).
4) Integració de conques, estuaris i plataformes costeres s’inclouen en la gestió de conques.
Visio integral del conjunt.
5) Risc d’inundacions: prioritzar la recuperació del curs natural contra el sistema de defensa de
la població.
6) Nous criteris de racionalització econòmica en la gestió de les aigües.
7) Buscar fomentar la participació ciutadana.
De manera simplificada, s’entén cicle integral d’aigua com:

Aigua medi: manteniment de la

qualitat morfològica i biològica del
medi aquàtic, garantir el cabal
ecològic.

Aigua recurs: abastament, pas de

la gestió de la demanda a la gestió
del recurs.

Aigua qualitat: sanejament i

qualitat de les aigua subterrànies.

Altra legislació

▪ Reial Decret Legislatiu 1/2001, de 20 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei
d’Aigües.
▪ Reial Decret 1620/2007, de 7 de desembre, pel qual s’estableix el règim jurídic de la
reutilització de les aigües depurades. Considera que l’aigua és la mateixa en l’estat pur,
potable o residual, i que la diferència radica en l’acompanyament de substàncies dissoltes i
en suspensió. Busca la no transformació de l’aigua per així poder reutilitzar-la infinitament.
▪ Real Decreto Ley 11/1995, de 28 de desembre, pel que s’estableixen les normes aplicables
al tractament de les aigües residual urbanes.
▪ DECRET 130/2003, pel qual s’aprova el reglament dels serveis públics de sanejament.
▪ Real Decreto 817/2015, de 11 de setembre, pels que s’estableixen els criteris de seguiment
i avaluació de l’estat de les aigua superficials i les normes de qualitat ambiental.
▪ Real Decreto 815/2013, pel qual s’aprova el reglament d’emissions industrials.

Reutilització: la molècula de l’aigua és la mateixa en tots els tipus d’aigües, la diferència principal
està en les substàncies que hi ha en ella, per tant; l’aigua pot ser perfectament reutilitzada si es
neteja, i això és el que tracta aquest reial decret.

- Reutilització directa o planificada: es reutilitza per ús urbà, agrícola, industrial recreatiu,

etc. Abans del seu abocament al mitjà.

- Reutilització indirecta o no planificada: l’aigua es capta una vegada ja ha estat tractada.

S’ha de mirar la turbulència, els sòlids en suspensió, les nematodes i la concentració d’E.coli.
TEMA 3: PRESA DE MOSTRES
Objectius: prendre mostra que permeti la caracterització del residu.

▪ Mostra representativa.
▪ Mostra compatible amb les posteriors
operacions de caracterització.
▪ Mètode de mostreig exempt de subjectivitat.

Hem de tenir en compte:

▪ Heterogeneïtat.
▪ Quantitat.
▪ Material a utilitzar per la presa de mostra.
▪ L’estabilitat del residu que vull caracteritzar.
▪ Agafar les mostres que es considerin adequades.
▪ Haurem de recopilar la informació necessària per preparar-nos per al mostreig.

Residus sòlids
Caracterització: són les operacions que fan falta per
definir les característiques físiques, químiques i
biològiques d’un residu. Ho fan uns laboratoris acreditats.
Quan s’ha de fer una caracterització?

- Quan és nou.
- Quan hi ha abocaments incontrolats.
- Entrada de residus en les instal·lacions autoritzades.
- Conèixer la incidència de l’abocament d’un residu en el medi.
- Posada en marxa una nova instal·lació que produirà uns residus.

No cal en residus que són identificables visualment.

Normes generals

Quantitat de mostra

▪ Residus a l’engròs:
- < 20 tn o m3; una mostra acumulativa de 1000g o mL que formi 10 submostres.
- > 20 tn o m3; més mostres acumulatives, formada a partir de 10 submostres.
N = 1 + √𝑛
▪ En recipients: agafem una mostra acumulativa X = 1 + √𝑥
- Si V > 20 tn o m3; es procedirà com en el cas de residus en l’engròs per V > 20 tn o m3.
- Si no tots els contenidors tenen el mateix producte cal recollir mostra de cada contenidor
i mantenir la independència de la mostra.

▪ Flux de residus: ho fem a partir de les tones que tinguem. Fem el mateix que amb els residus
a l’engròs.
- Cabal < 20 tn o m3/cicle de producció; una mostra acumulativa de 1000g o mL mínim.
Composta a partir de 10 submostres aleatòries mínim.
- Cabal > 20 t o m3/cicles de producció; N submostres acumulatives de 1000g o mL mínim.
Compostes a partir de 10 submostres aleatòries mínim segons N = 1 + √𝑛
Tècnica de quarteig

Hi ha reducció de la quantitat de mostra, fins a nivells fàcils de transportar, mitjançant la tècnica

de quarteig (ha d’haver una eliminació prèvia de voluminosos).

En els residus industrials, entre cada fase de quarteig es tritura i homogeneïtza la mescla. Però
en els residus municipals, es redueix la mostra fins a 100-200kg sense triturar.

A més, en RM la mostra secundària passa a l’anàlisi de composició física. Si és necessari, de la

resta, es pot calcular la humitat i densitat aparent.

Principalment, la composició física en RM és matèria orgànica, paper, cartró, vidre, plàstics,

tèxtils, metalls, etc.

Recomanacions procediment de mostreig segons

▪ Piles: fer la presa de mostra amb cànules que recullin testimoni continu. Es rebutja la part
superficial.
▪ Basses (rebliments sòlids): fer la pressa de mostra amb cànules que recullin testimoni
continu de la part sòlids. Es rebutja la part superficial.
▪ Bidons: si és possible, testimoni continu de tota l’alçada del bidó.
▪ Flux de residus: recollirà cada submostra tot el flux del residu. Si es fa sobre una part,
assegurar-se que l’estri pot recollir sobradament les partícules més grosses (diàmetre de
l’estri ha se der un mínim tres cops el de les partícules grosses).

Conservació de mostres

▪ Les mostres recollides seran preferiblement conservades a 4ºC fins al moment de la seva
anàlisi.
▪ Si es preveu degradació biològica de la mostra es congelarà.
▪ El temps entre el mostreig i l’entrada de la mostra al laboratori d’anàlisi ha de ser el mínim
possible.
▪ El material del mostrejador i el recipient ha de ser adequat per evitar la seva contaminació.
Habitualment s’empra acer inoxidable per a prendre mostra i vidre com a recipient. El tefló
és una alternativa.
Estris de mostreig

▪ Coliwasa: per a residus líquids o pastosos continguts en recipients. És un tub que permet fer
una mostra continua d’un bidó. N’hi ha de diverses llargàries, diàmetres i materials (PVC,
vidres tefló i acer).
▪ Got mostrejador: per a residus líquids o llot en basses. També per a residus pulverulents o
granulars continguts en recipients. Mànec amb un got al final. És una manera segura de
poder agafar mostres de punt llunyans sense risc.
▪ Pala mostrejadora: per a residus pulverulents o granular continguts en recipients.
▪ Flascó mostrejador tarat: residus líquids homogenis i poc viscosos. Per agafar a diferents
profunditats.
▪ Mostrejador manual de sòls: per a residus sòlids dipositats en un terreny.

Aigües residuals
▪ Punt de presa de la mostra:
- Condicions de mescla completa i sinó s’hauran de prendre mostres aleatòries.
- Si és aigua en moviment serà més fàcil. Ha de ser homogènia perquè sigui representava.
- Assegurar que no hi hagi sedimentació del sòls.

▪ Intervals de mostreig:
- Temps de mostreig curt.
- Mostreig freqüent (10-15 minuts entre mostrejos).

▪ Equip de mostreig:
- Recipients grans per contenir una quantitat de mostra representativa.
- Presa de mostra en continu amb uns equips automàtics.
- Quantitats d’entre 125mL i 2L.

▪ Conservació de les mostres:

- S’han de mantenir les mostres a 4ºC per evitar la degradació biològica.
- El temps màxim de conservació va entre les 6 hores i les 12 setmanes, depenent del tipus
de mostra i del que es vol mesurar.
TEMA 4: ANÀLISI DELS RESIDUS I LES AIGÜES RESIDUALS
Caracterització; conjunt d’assajos efectuats sobre un residu (més el seu lixiviat) o aigua residual
destinat a conèixer les seves característiques físiques, químiques o biològiques.

Els paràmetres a avaluar són diferents segons els criteris de contingut i els criteris de
comportament. Són en funció de la naturalesa del residu, origen, informació prèvia, objectiu de
la caracterització, tractament i disposició final.

Residus sòlids
En els residus municipals, es pot fer:

- Caracterització física: composició física, densitat aparent, granulometria, capacitats

de retenció d’aigua, permeabilitat.
- Caracterització química: humitat, matèria volàtil, relació C/N, PCI, altres en funció
del tractament.
- Velocitats de producció.

En els residus industrials, es pot fer:

- Caracterització preliminar: anàlisi organolèptica (aspecte, color, olor), pH, punt

d’inflamació, poder calorífic inferior (PCI), despreniment de gasos.
- Caracterització de contingut: anàlisi sobre el residu.
- Caracterització de comportament: anàlisi sobre el lixiviat.

Residus municipals

➢ Anàlisis físiques:

▪ Composició física: ens serveix per saber la composició física, que és la enumeració i
distribució relativa dels seus components (% en pes i en volum). Permet fer seguiments
dels hàbits i de la conducta de la ciutadania. Es fa a mà, seleccionant els residus i es pesa
cada una de les fraccions separades. Tot seguit s’emplena un formulari amb les dades
corresponents als resultats que s’han obtingut, i així es calcula la distribució percentual de
cada component.
Hi ha diversos factors dels què depèn la composició física; les circumstancies (nivell
econòmic, esdeveniments puntuals, ordenances, serveis) i el tipus de comunitat (rural,
urbana, universitària, industrial). També hi ha influències cícliques segons l’època de l’any.

▪ Densitat aparent: relació entre el pes sec d’un material i el volum aparent, que inclou les
partícules, el buit i el volum dels porus interns (es compta TOT el volum).
En els fluids (líquids i gasos), la densitat aparent i la real són pràcticament iguals, però en
sòlids no. Cal indicar com s’ha obtingut la variació de densitats, di ha estat per
compactació, trituració, humitat, etc.

▪ Granulometria: es tracta de determinar la mida i la distribució de mides de les partícules

que formen un residu, encara que només s’aplica a les fraccions sòlids.
 Per obtenir les dades e spot fer mitjançant experimentació: amb microscòpia, velocitat de
sedimentació o comportament amb un feix de llum, però s’utilitzen sistemes molt cars.
Per això és molt més fàcil per
hipòtesis geomètriques i fer-ne una
estimació.
Es pot fer una determinació i
distribució de mides a partir d’un
sistema de tamisos:
- Llum de malla (D o mesh):
corba de freqüències.
- Massa partícules (individuals
o acumulat): corba
acumulada.
És molt important aquest paràmetre perquè la majoria de residus es classifiquen en funció
de la seva mida, ja que ens proporciona un paràmetre de separació bastant eficient. Per
residus municipals se sol fer a mà perquè la mida dels residus és molt més gran. Amb això
obtindrem per cada diàmetre quina fracció màssica del residus tinc.
Es pot calcular el coeficient d’uniformitat: D60%/D10%. Amb el coeficient es mira la
homogeneïtat del residu.
Es important en els residus municipals perquè hi ha coses de moltes mides diferents i
permet homogeneïtzar a l’hora de tractar els diferents tipus de residus. També és
important classificar de mida els contaminants que venen de els indústries, ja que les
partícules que estan a l’aire com les PM10 i les PM2’5 són molt perjudicials per al sistema
respiratori.
La granulometria por tenir efectes sobre la salut humana: les partícules de mes de 10 µm
es poden quedar a la cavitat bucal, les d’entre 1-10 µm a la faringe, i les de menys d’1 µm
als alvèols.

▪ Capacitat de retenció d’aigua (o de camp): és la quantitat total d’aigua (% o V) que reté un

residu sòlid o un sòl sota l’única influència de la gravetat. Aquest paràmetre és molt
important.
Les dependències més importants són la compactació prèvia i l’estat de descomposició de
la matèria orgànica (si està molt compacta no tindrà aigua).
Les aplicacions més importants són els abocadors (lixiviats) i els processos biològics
(inundació – aeració).
En general, el residu municipal mesclat i sense compactar, acumula un 50-60% en v/v.

➢ Anàlisis químiques:

▪ Humitat i sòlids totals: és la pèrdua de matèria que experimenta el material a l’assecar-se

a 100º. S’expressa en %. Es poden volatilitzar altres compostos a part de l’aigua, el que fa
que no puguem saber amb completa exactitud.
Els residus municipals s’assequen a 75% i
pràcticament tota l’aigua marxarà. En la
resta de residus es fa a 105ºC. Determina la
viabilitat dels sistemes de tractament.
▪ Sòlids volàtils: pèrdua de matèria que experimenta el material al calcinar-se a 500-550ºC,
expressada en percentatge màssic respecte els sòlids totals.
- Contingut en sòlids volàtils (SV): dona idea del contingut aproximat en matèria
orgànica.
- Contingut en sòlids no volàtils o cendres (SNV): dona idea del contingut aproximat
en matèria mineral.

▪ Humitat + sòlids volàtils:

▪ Poder calorífic inferior (PCI): paràmetre que dona la quantitat de calor màxima que
desprendrà la mostra quan sigui cremada, sense tenir en compte la calor latent de l’aigua.

M’anirà bé quan vulgui fer una

incineració perquè així sabré el
material a utilitzar i la calor que
desprèn per saber si es podria
utilitzar.

- pH
- relació C-N

RM: amb aigua (C760H1980O874,7N12,7S), sense aigua (C760H1194,7O478,7N12,7S).

Els percentatges
gan de ser màssics,
secs i sense
cendres.
Residus industrials

▪ Assaigs preliminars:
 Anàlisi organolèptica (aspecte, color i olor).
 pH.
 Punt d’inflamació (flash point).
 Poder calorífic inferior.
 Despreniment de gasos.

▪ Paràmetres de CONTINGUT: anàlisis sobre el RESIDU.

▪ Paràmetres de COMPORTAMENT: anàlisi sobre el LIXIVIAT.

➢ Anàlisi sobre el residu:

- Pèrdua a 105ºC. - Clor i sofre totals.

- Pèrdua a 500ºC. - PCB’s (Bifenilspoliclorats).

- Substàncies lipòfiles + lipòfiles - Cianurs.

insaponificables.

- Metalls: As, Cd, Cu, Cr (total), Hg, Ni, Pb, - Sulfurs.

Zn.
- Compostos orgànics volàtils. - Fenols.

Preparació de la mostra;

Mètodes analítics; extracció amb Soxhlet.

➢ Anàlisi sobre el lixiviat:

- pH (inicial i final). - Índex de fenols.

- Conductivitat (inicial i final). - Anàlisi d’anions; clorurs, fluorurs, nitrits,
sulfats.
- Carboni orgànic total (COT). - Anàlisi de cations; amoni.

- Metalls: As, Cd, Cu, Cr (total), Hg, Ni, Pb, - Cianurs.

Zn.
- Crom (VI). - Halògens orgànics (AOX).

▪ Molt mètodes per a la lixiviació.

▪ Consistents en posar en contacte el material amb un líquid i determinar quins components
lixivien i, per tant, es poden alliberar al ambient.
▪ Cada text està pensat per a obtenir una determinada informació mecanismes físics,
mecanismes químics, cinètiques, etc.
▪ Els resultats es poden veure afectats per diversos factors:

Factors físics Factors químico-biològics

- Mida de partícules. - pH.
- Temps de contacte. - Red-ox.
- Homogeneïtat. - Complexació.
- Relació S/L. - Precipitació.
- Porositat. - TOC.
- Temperatura. - Alcalinitat.
- Tipus de flux. - Efecte ió-comú.

Test de lixiviació per a residus granulars i fangs amb mida de partícula inferior a 4mm (es pot
triturar). Consta d’una única etapa de lixiviació amb una relació líquid/sòlid de 10L/kg.

1) Estratègia de mostreig: quarteig.

2) Preparació de la mostra: homogeneïtzació de la mida de partícula (<4mm el 95% de la massa

mínim). Tamisar, separar el material no triturable (no es sotmet al test de lixiviació), i
triturar. Tot s’ha de registrar, traçabilitat!

3) Determinació del contingut en matèria seca (DR) i de la humitat (MC):

4) Càlcul de la quantitat de la mostra, MW en kg: MW = 100·MD/DR. MW; està mesurada amb

una exactitud de 0,1g.

5) Càlcul de la quantitat d’agent lixiviant, L en litres:

L = MD·[10-(MC/100)] o L = Mw·[(19(%TS) – (%HBH))/100]
6) Lixiviació: col·locar la mostra MW en una ampolla, addicionar el lixiviant L, col·locar
l’ampolla en el dispositiu d’agitació, agitar durant 24h a 2rpm.
7) Separació líquid-sòlid: deixar sedimentar els sòlids suspesos durant 15min
aproximadament, i filtrar l’eluat sobre filtres de membrana de 0,45mm (a pressió o al buit =
obtenint 20mL/cm2/hora com a mínim).
8) Mesura del volum d’eluat filtrat (VE).
9) Mesura del pH, la conductivitat, la temperatura i el potencial redox.
10) Preparació de l’eluat per a les anàlisis: divisió de l’eluat en el nombre adequat de
submostres per als diferents anàlisis químics (conservar en fred).
11) Assaig en blanc per a la verificació del procediment de lixiviació.
12) Anàlisi de l’eluat.
13) Càlculs: concentració dels constituents expressats en mg/kg matèria seca.

Concentració dels constituents expressats en mg/kg matèria seca:

Mètodes analítics

▪ pH: mètode electromagnètic (pH-metre).

▪ Conductivitat: mètode electromagnètic (conductímetre).
▪ COT: oxidació per combustió i posterior quantificació del diòxid de carboni generat.
▪ DQO: oxidació amb un excés de dicromat potàssic en medi àcid.
▪ Anions: cromatografia iònica (determinacions a nivells de ppb): mètodes colorimètric (NO2)
i electromètric per elèctrode selectiu (F-).
▪ Amoni: mètode electromètric amb elèctrode específic i/o espectrofotometria d’absorció.
▪ Cr(IV): espectrofotometria d’absorció.
▪ AOX (halògens orgànics): adsorció dels halògens en carbó actiu, posterior combustió i
determinació dels halurs formats per columbimetria.
▪ Ecotoxicitat (bioassaig homologat): test de la Daphnia Magna, i Test Microtox o de
bioluminescència del Photobacterium Phosphoreum.

COMPATIBILITAT DE RESIDUS INDUSTRIALS: no s’ha de mesclar mai residus orgànics amb

residus inorgànics, ni amb residus àcids. És d’interès en abocadors, magatzems i selecció
d’envasos.

Caracterització biològica de residus

Els agent biològics són organismes capaços de transmetre malalties a través de l’aire, de l’aigua,
del sòl d’animals o d’un producte. Poden ser virus, bacteris, fongs i llevats, protozous i animals
paràsits. És important caracteritzar-ho en la matèria orgànica.

Els materials orgànica es poden classificar segons la seva dificultat de degradació en:

▪ Solubles en aigua: sucres, aminoàcids.

▪ Hemicel·lulosa: condensació de sucres de 5 i 6 carbonis.
▪ Cel·lulosa: condensació de glucosa.
▪ Grasses, olis i ceres: cadenes llargues, èsters.
▪ Lignines: grup -O-CH3 tòxic, només alguns fongs poden degradar-lo.
▪ Lignicel·luloses: combinació física.
▪ Proteïnes: cadenes d’aminoàcids fàcilment hidrolitzable.
▪ Plàstics, gomes i pells: complexos i artificials.

Aquesta classificació depèn dels microorganismes presents (normalment cultiu mixt) i les
condicions en què es troben.

Biodegradabilitat

Normalment s’assimila al % de SC, però és imprecís a causa del seu contingut en lignina i
lignocel·lulosa. Existeixen moltes expressions que corregeixen aquesta imprecisió, la més simple
és:

%B= 83 – 2’8 · (%L) – (%PI) on %L és el percentatge de lignina i %PI el de plàstic i cautxú en els
SV.

La biodegradabilitat d’un material es pot augmentar amb pretractaments (àcids, bàsics,

trituració, fongs, etc). Que augmenten l’àrea exposada als microorganismes.

La relació C/N de 30:1, típicament recomanada, ja té en compte la presència de lignina.

Contingut en MO biodegradable i lignina, i relacions C/N segons els tipus de MO, total o
biodegradable.

Agents biològics

Organismes capaços de transmetre malalties a través de l’aire, de l’aigua, del sòl, d’animals o
d’un producte.

- Virus (gastroenteritis).
- Bacteris (tuberculosi).
- Fongs i llevats (infeccions en la pell).
- Protozous (toxoplasmosi).
- Animals paràsits (tènia).

Caracterització d’aigües residuals

Els compostos que considerem contaminants són els següents:

Sòlids sedimentables

Els sòlids sedimentables són aquells que sedimenten en el fons d’un contenidor en forma de con
(con Imhoff), en un període de 60 minuts. S’expressen en mL/L, i s’utilitzen per a determinar
l’eficàcia de sedimentadors primaris. Es considera acceptable un rendiment > 85%.

 Es sospita del bon funcionament d’un sedimentador secundari, pel que es realitza un test
amb un con de Imhoff. El con amb aigua d’entrada recull 5,6mL/L. El con amb aigua de
sortida recull 3,3mL/L. Quina és l’eficiència del sedimentador?

Sòlids totals

El contingut de sòlids totals (ST) es defineix com tota la matèria que premuneix com a residu
després de l’evaporació a 103-105ºC (fins a pes constant). S’expressa en g/L.

Després, els sòlids totals es poden filtrar o incinerar:

▪ Si es filtren obtenim els sòlids suspesos (SS) i els sòlids filtrables (SF).
▪ Si s’incineren a 600ºC (i es crema amb O2 tot el que pot reaccionar com a substàncies
orgàniques o cendra) obtenim els sòlids volàtils (SV) i els sòlids fixes (Sf).

Paràmetre físics

➢ Temperatura:

La temperatura de les aigües residuals sol ser major que les del subministrament. L’augment de
temperatura pot provocar:

- Augment de la cinètica de reacció.

- Disminució de la solubilitat d’oxigen dissolt en aigua.
 - Augment dels processos degeneratius de la matèria orgànica.
- Augment de la nitrificació.

➢ Terbolesa:

És la falta de transparència causada per la presència de sòlids col·loidals, microorganismes o

matèries fines en suspensió. Es mesura amb un turbidímetre. Les unitats són les
nefelomètriques (NTU): mg SiO2/L. En canvi, la transparència es mesura amb el disc de Secchi,
segons la profunditat a la que deixa de veure’s.

➢ Conductivitat:

És una mesura de la residència que oposa l’aigua al pas del corrent elèctric entre dos elèctrodes
impolaritzables submergits en la mateixa. Per tant, és una apreciació de la concentració dels ions
en dissolució. Les unitats són Siemen/cm (S/cm). El valor mig es situa entre 300 i 800 µS.

Paràmetres químics

➢ Matèria orgànica:

El principals components dels compostos orgànics són:

- Principals: C, H, O, N
- Secundaris: S, P i Fe

Els principals grups de matèria orgànica d’origen natural:

- Proteïnes: 40-60%
- Carbohidrats: 25-50%
- Grasses i olis: 10%

Els principals grups de matèria orgànica d’origen sintètic:

- Tensioactius.
- Contaminants perillosos.
- Compostos orgànics volàtils: són molt mòbils, precursors de l’O3 troposfèric.
- Pesticides i productes químics agrícoles.

Els paràmetres que es poden avaluar són:

- DBO: demanda bioquímica d’oxigen.

- DQO: demanda química d’oxigen.
- COT: carboni orgànic total.
- DTeO: demanda teòrica d’oxigen.

Algun dels valors promig dels paràmetres en aigües residuals urbanes: DTeO 100%, DQO 83%,
DBO21 amb nitrificació 65% i sense 55%, DBO5 amb nitrificació 58% i sense 52%.

➢ La demanda biològica d’oxigen, DBO:

La DBO (mg O2/L) és una mesura de l’oxigen requerit per a l’oxidació bioquímica de la matèria
orgànica present a l’aigua residual (biodegradació). N’hi ha dos tipus:
 - DBO5: paràmetre estàndard. Indica la matèria orgànica fàcilment biodegradable.
- DBO21: pràcticament la DBO total (95-99%).

La realització de l’anàlisi de DBO segueix els següents passos:

1) Preparació de diferents dilucions de la mostra a analitzar amb aigua destil·lada, airejada, de

gran puresa, amb nutrients i pH = 7. Les ampolles per a la incubació amb taps de vidre
esmerilat són les més correctes.
2) S’afegeix la sembra.
3) Incubació de les botelles a 20ºC i pH=6-8, amb absència de llum. Es va determinant l’oxigen
cada 24h.

La DBO en aigües molt netes té valors de 3mg O2/L, en aigües residuals urbanes de 100-500 mg
O2/L, i en residuals industrials de fins a 10000 mg O2/L.

La nitrificació i desnitrificació pot afectar a l’anàlisi

de la DBO: en la hidròlisi de les proteïnes es forma
amoníac, que en presència d’oxigen i bacteris
nitrificants, s’oxida a nitrits i nitrats.

Per tant, es consumeix oxigen, i s’obté una CDBO

falsejada, amb errors d’entre el 5 i el 10%. Per
evitar-ho es poden afegir inhibidors.

➢ La demanda química d’oxigen, DO:

És la quantitat d’oxigen requerit per a oxidar la fracció orgànica (i inorgànica) d’una mostra
susceptible d’oxidació química. L’oxidant que s’utilitza és el dicromat en medi àcid:

Les condicions que s’han de donar són: Cr6+ en excés, medi àcid fort, utilitzar catalitzador Ag2SO4,
el Hg2+ com a segrestant d’halurs, excés d’ebullició (150ºC) i t > 2h.

Normalment en les aigües residuals urbanes s’obtenen valors d’entre 250 i 1000mg O2/L. A més,
la DQO casi sempre és major que la DBO.

Es prepara un vial amb els reactius, es posa també una quantitat d’àcid amb plata que accelera
la reacció (catalitzador), es puja la temperatura fins a 150ºC i es deixa durant dues hores.
Després es mesura l’absorbància per saber la quantitat que hi ha de dicromat per saber com ha
reaccionat. El dicromat és taronja, i quan s’oxida és de color verdós. Si està taronja, no ha
funcionat. En ARU 250-1000 mg O2/L, i la DQO > DBO gairebé sempre.

➢ La demanda teòrica d’oxigen, DTeO:

S’utilitza en aigües residuals d’origen industrial amb compostos específics. Correspon a la

quantitat estequiomètrica d’oxigen requerida per a oxidar completament un determinat
compost. Informa sobre quina DQO pot aportar aquests compost com a màxim.

 Exemple: determina la DTeO d’una dissolució de 1g/L de lactosa C12H24O12:

C12H24O12 + 12 O2 → 12 CO2 + 12 H2O PM lactosa = 12,12 + 24,1 + 12,16 = 360 PM O2 = 16·2 = 32

➢ El carboni orgànic total, COT:

Es basa en l’oxidació de la matèria

orgànica per a donar CO2 i H2O. Es la
diferència del carboni total menys el
carboni inorgànic.

Si el carboni inorgànic és molt elevat

(NPOC: non purgable orgànic
carbon) s’acidifica fins a pH = 2 i
després es mesura el carboni total
(TC = TOC).

➢ Relacions entre els paràmetres:

Valors mig dels paràmetres en aigües residuals urbanes →

➢ Nitrogen:

Està present en les aigües residuals i depèn de l’espècie que tinguis de nitrogen pot ser molt
perjudicial per a l’ambient. Està present en les proteïnes.

El nitrits i els nitrats es mesuren amb una

cromatografia.

Important per al creixement de biomassa.

N-NH4+ és el més abundant en AR. Contaminants per a peixos.

- NITROGEN TOTAL KJEDAHL (NTK): orgànic i inorgànic

(inclou NH4+).
- NITROGEN AMONIACAL (N-NH4): inorgànic.
- NITRITS/NITRATS (N-NOx): inorgànic.

Anàlisi TKN:

1) Digestió: l’objectiu és passar tot el nitrogen que tinc a ions amoni, a temperatures altes
durant 3h.

2) Destil·lació: l’objectiu és passar tots els ions amoni a amoníac gas, destil·lar-los i recuperar-
los.

3) Valoració: l’objectiu és determinar la concentració mitjançant una valoració amb un

indicador.

Aleshores, volem saber quin és el nitrogen orgànic, per el que recuperem el quadre dels
compostos nitrogenats i faig la resta; 72 mg N org/L. Per calcular el percentatge hem de calcular
el total i dividir el que tenim pel total (43%).

El nitrogen pot afectar molt a la biota.

*Consideracions sobre la TKN:

 Fangs secundaris: > 500 mg N/L.

 Norgànic en ARU: 10-35 mg/L.
 Namoniacal en ARU: 10-50 mg/L.
 Namoniacal màxim legal: 10-15 mg/L per EDAR (eliminació 80% mínim).
 Nitrats i nitrits poden interferir.

 Exemple: Es realitza un assaig TKN i es determina la concentració de NH4+ de la mostra

digerida. Paral·lelament, es determina la concentració de NH4+ i de NO2- i NO3- de la mostra
sense digerir. Els resultats es mostren a continuació. Calcula la concentració en NTK, N-NH4+
i N-NOx de la mostra. Quina proporció de N detectat és d’origen orgànic?
➢ Oxigen dissolt:

És un element necessari a les aigües, ja que permet la respiració dels microorganismes i totes
les formes de vida aquàtica.

El procés de degradació biològica de la matèria orgànica:

- En medi aerobi: C6H12O6 + 6 O2 → 6 CO2 + 6 H2O

- En medi anaerobi: C6H12O6 → 3 CO2 + 3 CH4

La seva concentració depèn en funció de la temperatura i la puresa de l’aigua, entra d’altres

coses.

➢ pH:

indica el comportament àcid o bàsic de les aigües residuals. Normalment en les residuals
urbanes té valors compresos entre el 6’5 i el 8’5.

Les aigües acostumen a ser més aviat bàsiques.

➢ Duresa:

És la presència de cations alcalinoterris majoritaris (Ca i Mg) i d’altres menys abundants (Fe i
Mn). S’expressa en mg CaCO3/L. Dona capacitat de neutralitzar els àcids de l’aigua residual sense
una variació apreciable del pH. Precipiten molt fàcilment i poden donar problemes en les
canonades, perquè es fan incrustacions i causen problemes. Alguns rangs de duresa: quan
tinguem < 60 serà una aigua tova, i quan sigui > 270 serà dura. Es tracta amb les
descalcificadores, que substitueixen els cations problemàtics per altres que ho són menys.

Els rangs de duresa són:

- < 60 mg CaCO3/L ; aigua tova.

- 60 – 270 mg CaCO3 ; aigua normal.
- > 270 mg CaCO3 ; aigua dura.
 Exemple: calcular la duresa d’una aigua on s’han trobat 100 ppm de MgCO3 (PM = 84) i 50
ppm de Ca2+ (PM = 40).

Duresa total: 125 + 119 = 244

mg/L de CaCO3.

Altres paràmetres

▪ Fòsfor: important per la biomassa, per això pot provocar el creixement d’algues nocives.
Majoritàriament està present com a ortofosfat o polifosfat. Prové de floculants de EDAR,
detergents i fertilitzants.
▪ Sofre: en medi àcid es pot formar H2S, que provoca mala olor i és corrosiu. Majoritàriament
el trobem com a ortofosfat o polifosfat.
▪ Gasos dissolts: la majorita provenen de l’atmosfera, encara que alguns (H2S, NH3, CH4) són
derivats de la descomposició de la matèria orgànica.
▪ Tòxics inorgànics: Cu, Cr, Ni, NH4, metalls pesants (Hg, Pb, Cd, As).

Paràmetres biològics

La toxicitat aguda és la que és suficientment ràpida per a produir resposta entre 24 – 96h, encara
que no implica necessàriament mortalitat.

En canvi, la toxicitat crònica és la que es manté durant un període relativament llarg. Els efectes
crònics poden incloure mortalitat, reducció del creixement o reducció de la reproducció.

- LC50: concentració d’efluent que causa la mort de la meitat de la població.

- EC50: concentració d’efluent que causa un efecte negatiu de la meitat de la població.
- CENO: concentració d’efectes no observats. Major concentració continuada per la qual
no s’observa cap reacció crònica en les especies assajades.
- NEANO: nivell d’efectes aguts no observats. Major concentració d’efluents que causa la
mort del 10% o menys de la població.
- MCEO: menor concentració que produeix efectes observables.
TEMA 5: GENERACIÓ I GESTIÓ DE RESIDUS
Activitats associades a la gestió de residus

Velocitat de generació
És important determinar-la per tenir-ho en compte en el disseny i selecció de tot el sistema de
gestió, especialment en el sistema de recollida i en les instal·lacions de tractament.
𝑚
La velocitat de generació és calcula: v =
𝑢𝑛𝑖𝑡𝑎𝑡 𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑜𝑟𝑎·𝑡

Té diverses expressions: kg/hab·dia, kg/hab·dia, kg/habitatge·dia, kg/unitat fabricada,

kg/ventes·dia
La determinació és experimental en cada zona o sistema i temps. Té factors unitaris.

Determinació per Anàlisi del nombre de càrregues

Es fixa un període de temps i mentre es va recollint el residu es prenen diverses dades:
▪ Nombre de càrregues individuals (camió, contenidor)
▪ Nombre d’habitatges, incloses en cada càrrega
▪ Pes de cada càrrega, normalment en el punt de descàrrega
▪ Característiques dels residus: tipus, volum estimat

 Exemple: Calcular la velocitat de generació de RM per habitant i dia en una zona residencial
de 12.000 habitatges (considerar una mitjana de 3 habitants per habitatge). Les dades s’han
agafen una estació de transferència a la que arriba tot el RM de la zona. Els valors son les
mitges diàries recollides durant una setmana.
1) Número de càrregues amb camions compactadors (296,6 kg·m-3 ): 9
2) Capacitat mitjana dels camions compactadors: 15,3 m3
3) Número de càrregues amb remolc de plataforma (133,5 kg·m 3 ): 7
4) Capacitat mitjana dels remolcs de plataforma: 1,5 m3
5) Número de càrregues procedents de cotxes particulars i camions particulars dels
residents: 20
6) Volum mig estimat de cada descàrrega en vehicle domèstic (89 kg·m-3 ): 0,2 m3
Desviació de residus
La velocitat de producció no és igual a la velocitat de recollida a causa de la desviació de residus.
Pot ser causat per la separació per a la reutilització, la inclusió en corrents d’emissió, la inclusió
en sistemes de combustió, la fermentació domèstica, l’emmagatzematge temporal, i les
donacions i mercats de segona mà.

Relació amb els sistemes de gestió de residus

 Exercici: En l’Àrea Metropolitana de Barcelona es recull un total de 1.264.773 t /any de RM,

fracció resta, amb un 25 % (en pes) de paper. En aquesta zona es recicla el 8 % (en pes) dels
RM i el paper és el component majoritari de la fracció reciclada (un 50 % en pes). (Dades
reals 1996). Es preveu augmentar el nivell de reciclatge fins al 15 %, fent èmfasi en el paper
per tal que se’n recicli un 60 % del total dels materials reciclats. (Projecció 2001). Quin volum
(m3 ) d’abocador s’estalvia amb aquesta mesura suposant que la producció de paper es
manté constant? (densitat paper = 0,09 t/m3, cost entrada abocador a 1,5€/tona al
1996).Quines repercussions tindrà sobre la gestió del residu en incineradora?
Cànon d’ abocament i incineració comparativa per comunitats a Espanya
A més, es preveu aplicar un retorn de cànon al tractament per combustió del rebuig dels residus
municipals, de forma que segueixi la distribució. A partir de l’any 2018 es planteja un únic cànon
per als residus municipals. Per a la valorització energètica s’aplica el 50% del cànon. Cànon
d’abocament i incineració a les diferents comunitats autònomes a Espanya:
De les comunitats que graven per entrar residus són les que
ho estan fent millor, per tant si que sembla que hi hagi una
correlació entre aquests dos fets.

La generació de residus també va lligada al creixement econòmic, ja que com “millor” estigui la
economia més residus es generaran.

Model català de gestió dels residus industrials

▪ Decret 93/1999, sobre procediments de gestió de residus
▪ Decret 152/2017 : sobre la classificació , la codificació i les vies de gestió dels residus a
Catalunya
▪ Decret 88/2010, pel qual s’aprova el Programa de gestió de residus industrials de Catalunya:
El procediment de gestió de residus és el control de les activitats de producció, gestió i transport
dels residus industrials d’acord amb el risc ambiental que poden suposar segons el tipus de
residu i d’activitat productora. Això té en compte els productors, gestors i transportistes.
Àmbit d’aplicació: es farà en els residus industrials i per aquells municipals que no es poden
gestionar mitjançant el servei de gestió de residus municipals. Mirarem la gestió del territori de
Catalunya.
En àmbit estatal hi ha el RD 833/1988 i en àmbit europeu el Reglament CEE 259/93.

Manual de gestió dels RI

Sistema documental de residus

▪ ARC (agència de residus de Catalunya):
- Llistat de productors
- Registre de gestors
- Registre de transportistes
- Registre de laboratoris

▪ Productor:
- Registre de residus
- Declaració anual de residus industrials (DARI)
▪ Catàleg de residus de Catalunya (CRC):
- Fitxa d’acceptació (FA)
- Full de seguiment (FS)
- Justificant de recepció de residus (JRR)
- Full itinerant (FI)

Fitxa d’acceptació (FA)

És l’acord normalitzat que, per a cada tipus de residu, s’ha de subscriure entre el productor i
posseïdor del residu i l’empresa gestora escollida.
Hi ha responsabilitat compartida entre el productor o posseïdor i el gestor.
S’han d’emplenar 4 exemplars: productor o posseïdor, gestor, ajuntament, ARC
No cal fitxa d’acceptació quan es tracta de:
- Els residus de l’annex 2 destinats a les plantes autoritzades de valorització de residus.
- Els residus destinats a les plantes autoritzades de valorització de residus transportats en
quantitats inferiors a les especificades a l’annex 1.
- Els residus de l’annex 2 destinats a les plantes autoritzades de disposició del rebuig
transportats en quantitats inferiors a les especificades a l’annex 1.
- La pinyolada o sansa.
- Els residus industrials gestionats com a subproductes.
- Els residus municipals.
- Les terres, les runes i els enderrocs.
- Els residus gestionats de conformitat amb la fitxa de destinació, per residus orgànics usats
com fertilitzants en aplicació directa.
- Els residus ramaders, inclosos els cadàvers d’animals. En conclusió, els residus poc perillosos!

Full de seguiment (FS)

És el document de control que ha d’acompanyar cada transport individual de residus al llarg del
seu recorregut. Document que acredita el lliurament del residu per part del productor o
posseïdor al transportista per a portar-lo fins al gestor.
No es pot emprar si abans no s’ha signat una fitxa d’acceptació. La formalització és
responsabilitat del productor o posseïdor del residu.
S’han d’emplenar 5 exemplars: 2 pel productor o posseïdor, 1 pel gestor, 1 pel transportista, i 1
per l’ARC.

Full de seguiment itinerant (FI)

Document que ha d’acompanyar el transport de residus quan es permet la recollida amb un
mateix vehicle i de forma itinerant de fins a un màxim de 20 productors o posseïdors de residus
(independentment de les quantitats recollides).
S’ha de formalitzar en els mateixos casos que el FS. S’han d’emplenar 3 exemplars: gestor,
transportista i ARC.
Adjunt al FI hi ha un talonari de 20 albarans destinats als productors o posseïdors a qui se’ls
recullen els residus.

Justificant de recepció de residus (JRR)

És l’albarà que lliura el gestor de residus a la recepció de quantitats inferiors a les especificades
a l’annex 1 que no vinguin documentades amb FS o FI.
S’han d’emplenar 3 exemplars: productor, gestor i ARC.
Fitxa de destinació (específic d’ús agrícola) (FD)
Acord que s’estableix entre un productor i un destinatari (agricultor o propietari de la terra),
perquè un residu sigui aplicat en una determinada parcel·la agrícola.
La responsabilitat en la seva formalització és del productor i del destinatari receptor (agricultor).
S’han d’emplenar 3 exemplars: productor, destinatari i ARC.

Full de seguiment d’aplicació agrícola (FSA)

Document que acompanya cada transport de residus orgànics destinats a sòls agrícoles. La
formalització del FSA és responsabilitat del productor o posseïdor de residu.
S’han d’emplenar 4 exemplars: productor, transportista, destinatari o gestor, ARC.

Documentació per gestió de residus com a subproducte

Caldrà sol·licitat a l’ARC la consideració de subproducte:
- Sol·licitud al gerent de l’ARC, tant del posseïdor com del receptor.
- Contracte entre posseïdor i receptor
- Caracterització del residu per un laboratori homologat si no és directament identificable.
- Memòria explicativa on hi constin la descripció, composició i procés generador del residu,
el procés receptor i la matèria a substituir.
La gestió dels subproductes quedarà exempta d’efectuar la FA i el FS i d’utilitzar un transportista
del Registre de Transportistes de Residus.

Obligacions i responsabilitats
Dels productors o posseïdors
▪ Gestionar els residus que produeixin o posseeixin de conformitat amb les determinacions
del Catàleg de Residus de Catalunya.
▪ Estar inscrit al Registre de Productors de Residus Industrials.
▪ Utilitzar, per al transport de residus generats, empreses inscrites al Registre de
Transportistes i amb autorització específica per al residu.
▪ Informar el transportista sobre les característiques i els perills dels residus a transportat i
sobre el mètode d’actuació en cas d’accident.
▪ Caracteritzar el residu mitjançant un laboratori acreditat per a la determinació de les
característiques dels residus.
▪ Designar un responsable dels residus, que ha de ser comunicat a l’ARC.
▪ Formalitzar correctament la DARI
▪ Portar al dia un registre propi de residus on consti: codi segons el CRC, l’origen de producció,
descripció, gestió que es realitza, etc.
▪ Formalitzar les fitxes d’acceptació, les de destinació i els fulls de seguiment dels diferents
residus.
▪ Presentació de la DARI: és l’acreditació documental de les fades dels residus produïts per
cada centre de producció en el període d’un any neutral. Els productors han de presentar-la
a l’ARC el primer trimestre de cada any posterior a la producció. A la declaració es detallen
les dades generals de l’empresa, les relatives als residus produïts i les del procés de
producció.
Dels transportistes
▪ Disposar de l’acreditació corresponent
▪ Portar els residus a la planta del gestor que hagi indicat el productor o posseïdor dels residus
▪ En el cas de no ser acceptar el residu pel gestor per qualsevol motiu, retornar el residu al
seu origen.
▪ Portar a cada vehicle autoritzat el certificat de la resolució d’autorització corresponent i els
distintius en un lloc fàcilment visible.
▪ Portar en el vehicle la documentació de transport de residus necessària (FS) d’acord amb el
que en cada cas estableixi la normativa vigent.
▪ Si es realitza una recollida itinerant, formalitzar correctament el FSI.
▪ Portar un registre on constin les dades relatives a les activitats de transport que realitzen.
▪ Presentar a l’ARC un resum de la seva activitat on hi consti: dades de l’empresa
transportista, nombre de transports i tones de residus transportades, llista de transports
efectuats indicant data, FS, codis de productor i gestor, i matrícules dels vehicles.

Dels gestors
▪ Estar donats d’alta al Registre General de Gestors de Residus de Catalunya
▪ Garantir que els residus que entren a les seves plantes són tractats o valoritzats de la forma
més correcta possible, d’acord amb el que assenyala la normativa vigent i especialment la
resolució d’autorització.
▪ Elaborar i trametre correctament el resum mensual de les entrades de residus produïdes a
la planta.
▪ Gestionar els residus generats en l’activitat pròpia mitjançant empreses de Registre General
de Gestors de Residus de Catalunya.
▪ Estar donat d’alta al Registres de Productors de Residus Industrials i fer la DARI com a
productors.
▪ Informar immediatament a l’ARC de qualsevol incidència significativa que es produeixi a la
planta, sobretot si afecta al mateix procés de gestió que es realitza.
▪ Facilitar totes les dades requerides i les tasques de seguiment i control a l’ARC o a la persona
en qui aquesta delegui aquesta funció.
▪ Portar al dia un registre d’entrades de residus i un de sortides de residus i matèries.
▪ Presentar entre els dies 1 i 10 de cada mes un resum de les entrades de residus a la seva
planta corresponent al mes anterior, que consti de: dades del gestor i informació de
l’activitat.

Caracterització: ha de decidir si s’ha de tractar com un residu industrial, que serà quan tingui
uns residus perillosos o si general 1000t/any de residus no perillosos. El primer que s’ha de fer
és codificar el tipus de residus, per lo qual necessitaries el servei d’un laboratori acreditat 🡪 20
grups 🡪 segons les activitats que generen es residus(1-12) i sinó segons els tipus de residu(13-
15), si no està en cap dels grups, s’ha de buscar en el calaix desastre, que és a partir del grup 16.
Després també hi ha una subdivisió dins de cada grup. Cas especial: RAEE = dos dígits addicionals.
Cas especial 2: codis mirall = pot ser perillós o no en funció de la concentració d’un component,
per lo qual cal veure el reglament. Per a cada residu indica les vies de valorització i disposició
disponibles. Per a cada residu també tenim un tipus de gestió o una altra.
TEMA 6: RECOLLIDA
La recollida són un conjunt d’activitats
necessàries per tal de recollir el residu i carregar-
lo al sistema de transport, el fet de transportar-
lo i descarregar-lo; això representa un 50-70%
del cost global de la gestió del residu.

Els punts clau de la recollida de RM:

▪ Gestió:
- Models de segregació, quants cubells de separació vull tenir per als ciutadans, que
serien els sistemes integrats.
- Model de recollida (!!!) : tenim la recollida en els contenidors, que passen els camions i
s’ho enduen; o altres alternatives com el porta a porta.
- Sistemes integrats (SIG) Existents; vidre, envasos lleugers, paper i cartró, pneumàtics,
piles...

▪ Tecnologia:
- Tipus de contenidors (tenen dissenys diferents).
- Tipus de vehicles (lligat a la forma del contenidor).
- Les instal·lacions disponibles.

Models de segregació a Catalunya per RM

Tenim tres models: el de 5 fraccions, el model de residu mínim i el model multiproducte.

Model de 5 fraccions

Consta de FORM, envasos lleugers, paper i cartró, vidre i resta.

La recollida segregada dels envasos permet obtenir una bona qualitat per aquesta fracció, i
suposa un estalvi de costos en els processos de triatge en comparació amb la resta de recollides
que agrupen algunes fraccions.

Però té una exigència al ciutadà més elevada, i es necessiten campanyes de comunicació i

sistemes de recollida que facilitin als ciutadans la participació.

Model de residu mínim

▪ Consta de 4 fraccions: FORM, paper i cartró, vidre, i envasos lleugers + resta.

▪ Barrejo envasos i resta.
▪ Nivells de recuperació d’envasos superior.
▪ Menys espai al carrer perquè hi ha menys contenidors.
▪ És més senzill per al ciutadà.
▪ Tots els envasos van a triatge previ.
▪ Ofereix una qualitat inferior.
▪ Amb els ECOPARCS i el tractament del 100% de la fracció resta no té sentit.

Model multiproducte

▪ Conta de 4 fraccions: FORM, vidre, fracció multiproducte (envasos lleugers + paper i cartró),
i resta.
▪ Ajunta paper u cartró dels envasos.
▪ Permet estalviar trajectes.
▪ Menys espai.
▪ Més senzill.
▪ Qualitat final inferior.
▪ Triatge més car.

Sistemes integrats (SIG)

Per exemple, el punt verd:

Aquest símbol indica que l’empresa envasadora està subscrita al SIGRE i paga una quantitat per
a que ECOEMBES i ECOVIDRIO realitzi el seu reciclatge.

Hi ha diversos tipus de plàstics:

- PET/PETE: polietilè tereftalat.

- DHPE: polietilè d’alta densitat.
- V o PVC: vinílics o clorur de polivinil.
- LDPE: polietilè de baixa densitat.
- PP: polipropilè.
- PS: poliestirè.
- Altres: DVD, de RAEE, poliuretà, etc.
ECOOENVES; Quines critiques rep el sistema?

- Poca transparència.
- Poc interès en la prevenció.
- Monopolis i control de grans empreses.

El que passa és que en aquesta empresa no li interessa que es deixin de consumir envasos
perquè sinó aquest sistema es trenca i es desfà, per tant és una empresa que, com totes, mira
pel seu propi benefici.

La recollida selectiva a Catalunya

- La fracció orgànica representa el 37% del total, mentre que se’n recupera el 28,2%.
- Paper i cartró és 11% i es recupera el 71,9%.
- Fracció vidre és un 8% i es recupera el 60%.
- Els envasos lleugers representen el 9% i es recupera el 44,3%. !!!!

On s’estan posant més esforços és en la fracció orgànica, i s’estan fent campanyes i subvencions
específiques. Compte perquè no és el mateix recuperar que seleccionar ni reciclar!

La bossa tipus

Seria la composició de la brossa que es genera en una casa si es llencessin els residus de la
manera que toca. És important per conèixer els paràmetres de seguiment de la gestió de
recollida i dona el sostre màxim de selectives que podem tenir.

Hem de disminuir la fracció resta. L’objectiu del PRECAT i d’algunes directives europees és que
el 100% de la resta passi per tractament mecànic biològic.

Models de recollida a Catalunya

Hi ha diverses modalitats de recollida:

- En contenidors de superfície (àrees de vorera i àrees d’aportació).

- En contenidors soterrats.
- Porta a porta.
- Pneumàtica.
- Complementàries.

Contenidors de superfícies

És el sistema més estès a Catalunya. Es tracta de recollida selectiva en àrees de vorera i en àrees
d’aportació mitjançant contenidors ubicats damunts les voreres o paviment de carrers. En les
àrees de vorera es recull rebuig i FORM, i en les àrees d’aportació vidre, paper/cartró i envasos
(o tots).

Com menys habitants per contenidor, major qualitat en la recollida selectiva, però majors
costos.

Actualment es passa a àrees de 5 fraccions

▪ Contenidor de càrrega trasera (tapa superior).
- Tapa oberta.
- Econòmic (700-300€.
- Capacitat mitjana-baixa.
- Afavoreix la presència d’impropis.
- Requereix dos operaris i acció lenta, el temps de recollida és elevat i té un cost alt.

▪ Contenidor de càrrega vertical (iglú):

- Tapa tancada.
- Econòmic.
- Capacitat mitjana.
- Sovint amb boques petites de manera que no entren tants impropis.
- Normalment requereix dos operaris.

▪ Contenidors de càrrega lateral:

- Preu mig i capacitat mitjana.
- Sovint amb boques petites.
- Pot buidar-lo un operari.

▪ Contenidors de càrrega bilateral:

- Són més cars.
- Capacitat mitjana-gran, abasteixen més terreny.
- Mono-operats.
- Descarrega pel dos cantons.
- Temps moderat d’operació

Contenidors soterrats

Tracta de la col·locació dels contenidors sota el nivell del sòl. Existeixen nombrosos sistemes que
es diferencien en:

 Tipologia de contenidors (poden ser majors que els de vorera).

 Bústies.
 Sistemes d’elevació (ploma del camió, sistemes hidràulics).
 Altra inversió inicial.

Els principals avantatges són:

 Estèticament el sistema s’integra millor en l’entorn.

 Horaris flexibles per al lliurament dels residus.
 Cost de recollida més baix que en altres sistemes.
Els inconvenients són:

 Els mateixos que en superfície: sobreeiximents i pudors, ocupació important de la via

pública, lliurament de fraccions diferents d eles previstes i nivells de separació menors
a altres sistemes.
 Cost d’inversió molt alt, particularment en entorn urbans ja construïts.
 Menys àrees d’aportació mentre es desplega (desplaçaments majors).
 Poca versalitat.

Camions de:

 Càrrega trasera.
 Carrega vertical.
 Càrrega lateral.
 Càrrega bilateral.
 Mono o bi-compartimentats.
 Normalment tenen premses compactadores.
 Els més moderns tenen una cèl·lula de pesatge incorporada

Característiques de la recollida, del vehicle i l’itinerari

Els vehicles per a la recollida varien en les seves característiques segons la capacitat, el mètode
de càrrega (frontal, posterior, lateral o superior), el nivell de compactació i la possibilitat de
recollides especials.

Els factors de disseny i els costos de recollida dels contenidors depenen de:

- El personal necessari: nombre i qualificació dels conductor i operaris. Actualment, s’opta

per minimitzar la mà d’obra a costa de pagar per la tecnologia.

- Itineraris, freqüències i horaris: recorregut urbà o no, topografia, distancies entre punts
de recollides i de tractament o densitat de població, zona abastida i educació ciutadana.
Trànsit i desenvolupament urbà (ruta òptima).

L’elaboració dels itineraris de recollida passa per:

1) Obtenció de dades de la zona a servir i dels productors: mapes i característiques

(freqüència de recollida, nombre d’habitatges i habitants, velocitats de generació,
nombre i localització de contenidors).
2) Anàlisi de les dades i preparació d’una taula bàsica d’informació.
3) Traçat preliminar d’itineraris.
4) Avaluació en proves successives dels itineraris preliminars mitjançant les modificacions
necessàries fins obtenir un itinerari equilibrat.

Heurístics dels itineraris de recollida:

- Sempre que sigui possible, els itineraris urbans es dissenyaran de manera que comencin i
acabin a prop dels carrers principals, utilitzant les barreres topogràfiques i físiques com a
límits de l’itinerari.
- En zones muntanyoses, els itineraris haurien de començar en la part més elevada per anar
baixant amb el vehicle més ple.
- Caldria dissenyar l’itinerari de manera que el darrer contenidor a recollir sigui el més proper
al punt de descàrrega. - Els horaris de recollida haurien d’evitar les congestions viàries.
- Els grans generadors haurien de rebre el servei a primera hora.
- Els punts dispersos on es generen petites quantitats i que reben la mateixa freqüència de
recollida haurien de rebre servei en un sol viatge o en el mateix dia.
- Cal evitar superposicions en el recorregut. L’eficàcia dels itineraris de recollida pot valorar-
se segons la quantitat de superposicions.

Recollida porta a porta

És el lliurament dels residus al servei municipal de recollida davant de la porta de casa, en uns
dies i hores determinats per a cada fracció. Es pot fer:

- Recollida de totes les fraccions (rebuig, FORM, vidres, envasos i paper i cartró).
- Recollida de només algunes fraccions (rebuig i FORM) mantenint els contenidors per a la
resta de fraccions; ja en desús.

Permet identificar el generador i, per tant, possibilita la implantació de sistemes de fiscalització

més justos com el pagament per generació.

És de fàcil aplicació en zones de baixa densitat de població, és a dir, és fàcil identificar els residus
de cada habitatge.

Sistema MADUR: a Catalunya més de 200 municipis recullen els residus amb el model Porta a
Porta, a més d’estar present aquesta recollida al País Basc , Mallorca, Navarra, País Valencià.

Tecnologia d’identificació de l’usuari: objectiu → eliminar anonimat, controlar aportacions

- Cubells amb TAG RFID.

- Bosses amb TAG RFID.
- Operaris equipats amb canelleres de lectura.
- Camió amb central de recollida i enviament de dades i GPS.
- Software de control i incidències.

Habitatges disseminats: Casetes tancades(es poden estudiar altres opcions).

- Solució adequada per a habitatges disseminats o àrees d'emergència.

- Accés mitjançant targeta o clauer electrònic. Es pot donar accés a determinats veïns o un
nombre determinat d’accessos. - Punt conflictiu d’abandonament de residus →no
recomanable per facilitat la transició.
- També es poden implantar tòtems per a cubells en llocs de fàcil accés.

Els principals avantatges són:

- Millor qualitat en la separació de les fraccions i menor cost de reciclatge.

- Desapareixen els contenidors de la via pública els problemes de pudor.
- Es minimitza l’anonimat en el lliurament dels residus, facilitant l’aplicació de taxes
d’escombraries de pagament per generació.
- El percentatge de població que tendeix a participar a la recollida selectiva és major.
- Els sistemes complementaris de recollida selectiva tendeixen a funcionar millor.

Els inconvenients són:

- L’usuari està subjecte a un horari de lliurament força estricte.
- Suposa un canvi d’hàbits important per a moltes llars. Normalment hi ha oposició per part
de la ciutadania.
- Cal guardar cada fracció dels residus a casa fins el dia que toca la recollida.
- El cost de la recollida tendeix a ser major que en els contenidors a la via.

El futur serà SMART

Noves tecnologies en recollida per contenidors.

- Control d’apertura amb targeta o clauer (RFID).

- Control de volum o bosses dipositat (chamber).
- Bosses amb TAGs.
- Inversió entre 350 i 1400 per contenidor

Innovacions menys madures

- Control de nivell del contenidor; rutes més òptimes.

- Control del pes de la bossa; PxG .

Moltes opcions de programació

- Recomanat tancar només fraccions clau; resta, envasos.

- Es pot obrir només alguns dies (tipus PaP). Objectiu: eliminar anonimat!
- Factible fer PxG.

Avantatges

- Similars a sistema actual; menys rebuig social.

- Horaris flexibles per al lliurament dels residus.
- Millora selectiva front a sistema tradicional.
- Cost de recollida menor.
- Adequat per zones d’alta densitat.

Inconvenients

- Segueix havent hi problemes d’olors, bosses abandonades, i ocupació d’espai - Sistema més
car d’implantar i mantenir.
- Al tecnificar la recollida hi pot haver més problemes “tècnics”(sistema menys robust).
- Sistema poc madur, encara poques experiències.

Tendències fiscals: Pagament per Generació (PxG) i Pagament per Participació (PxP). És el
pagament de la taxa d’escombraries en funció dels residus realment generats, del servei que
s’obté i del bon ús que se’n fa. Per poder-les aplicar he de poder identificar els generadors i la
quantitat de residus que genera. A més permeten traslladar el principi de qui contamina paga.
L’estructura de la taxa és una part fixa que tothom ha de pagar, i una part variable que canvia
en funció de lo adequat que es faci la separació dels residus. PxG es paga en funció de la
quantitat de residus que es generen normalment es grava la fracció resta, per exemple pagant
les bosses de residus. PxP Es paga menys si es fa un bon ús del servei Es premia en especial les
fraccions critiques P Ex, A Vilabreix es paga menys al augmentar l’aportació de bosses de FORM
i Envasos.
Recollida Pneumàtica

És el transport pneumàtic dels residus municipals (separats o no) des del punt de generació, i
des dels indicats per les ordenances municipals.

Es fa amb conductes subterranis o en vehicle fins una central de recollida on es compacten abans
de traslladar al punt de tractament.

- Sistema estàtic: instal·lació fixa

que concentra tots els elements
(de principi a final de tub)
necessaris per a l’operativitat del
procés.

- Sistema mòbil: instal·lació

d’elements inicials i finals de tub
(amb possibilitat d’algun
d’intermediari), però sense
desplegament de grans
conduccions. S’utilitza a l’inici d’un
programa d’implantació gradual de
sistemes estàtics.

La recollida pneumàtica estàtica és la més freqüent, però no exclusiva, en boques interiors

d’edificis. En el sistema pneumàtic compartit pels diferents materials residuals, aquests arriben
a un diversificador. Les boques de càrrega són de 50cm en els comerços, i de 30cm els domèstics.
La velocitat de circulació és de ~70km/h i el diàmetre de conduccions és de ~50cm, encara que
té un gruix variable.

Els avantatges de la recollida pneumàtica són:

- En el sistema de bústies ubicades dins dels edificis, desapareixen els contenidors del carrer
i el sistema de recollida esdevé més silenciós.
- En el sistema de bústies a la via pública, aquestes es poden integrar bé en l’entorn.
- Reducció dels problemes per males olors.
- En el cas del sistema estàtic, desapareixen els camions del carrer.
- Possibilitat de lliurar la brossa a qualsevol hora del dia.

Al tenir una bústia petita impedeix que els residus de gran volum es dipositin amb el rebuig.
Recollida complementària.

Els inconvenients són:

- La instal·lació d’aquest sistema requereix d’una inversió molt elevada.

- Difícil i car d’implantar en zones d’urbanisme ja consolidat.
- Les reparacions poden ser difícils de resoldre i cares. Per tant, cal disposar d’un sistema de
recollida alternatiu.
- Elevat consum energètic del seu funcionament.
- El vidre provoca abrasió a les canonades.
- Dificultat d’identificar els usuaris que facin un mal ús del sistema.

Les recollides complementàries

Poden classificar-se en dos tipus:

- Recollides específiques: RVOL (voluminosos), residus especials, runes, tèxtils, fracció

vegetal.
- Deixalleries o punts verds.

Factors de Disseny i Costos de recollida

- Els equips de contenidors i camions (300-3000€ i 100000-200000€). En el PaP els cubells

amb tag que són entre 5-15€
- Personal necessari: número i qualificació. Actualment s’opta per minimitzar la mà d’obra
perquè només faci falta el conductor i no hagi d’haver operaris. En PaP ha d’haver un tècnic
ambiental.
- Temps de recollida: itineraris, freqüències i horaris, i hem de mirar els costos de combustible
i la mà d’obra.

Hem de tenir clar com és el sistema de recollida per t de fer un traçat preliminar d’itineraris, i
després es va fent una avaluació de la situació a partir de proves de camp i prova i error. Faré
que comencin i acabin a prop de carrers principals per no haver de fer rutes innecessàries. En
les zones muntanyoses surt a compte començar per la part elevada. Els horaris de recollida han
d’evitar les hores de congestió. Els punts dispersos s’han d’adaptar i s’intenten mirar
alternatives. CAL EVITAR LES SUPERPOSICIONS!!

Ley 22/2001 modificado por ley 5/2013: les autoritzacions per a les instal·lacions de tractament
de residus son renovables cada 8 anys per períodes successius.