TEMA 9- TRANSMISSIÓ SINÀPTICA

9.1. Tipus de sinapsis.

9.2. Fases de la neurotransmissió.
9.3. Receptors ionotròpics i metabotròpics.
9.4. Integració i modulació sinàptica

9.1 Tipus de sinapsis

Potencials postsinàptics
Un potencial postsinàptic és un canvi en el potencial de membrana (Vm) postsinàptica a
conseqüència que el lligand (neurotransmissor) s'ha unit als receptors de membrana.
A la membrana on es reben les sinapsis, hi ha unes proteïnes (canals d'ions) que estan
regulades per neurotransmissors.
Es poden dividir dos grups:
- Potencial Excitador PostSinàptic (PEPS). La dendrita es troba en repòs, amb la
unió del lligand hi haurà una despolarització: s'obren els canals de Na o Ca regulats
per lligand fent que l'interior sigui més positiu.
 - Potencial Inhibidor PostSinaptic (PIPS). La dendrita es troba en repòs, amb la
unió del lligand hi haurà una hiperpolarització: s'obren els canals de K o Cl regulats
per lligand fent que l'interior sigui més negatiu.

Depenent dels canals que s'obrin, hi haurà més o menys probabilitat d'arribar al potencial
d'acció:
- si s'obren canals excitadors → més probabilitat
- si s'obren canals inhibidors → menys probabilitat.

Són molt importants a escala local, però a mesura que s'allunyen del lloc on es produeix,
perden intensitat.
Rebre una sinapsi excitadora no és suficient perquè hi hagi un potencial d'acció. En general,
les neurones necessiten més d'un estímul per poder arribar al llindar del potencial d'acció.

Sumació
Perquè els potencials postsinàptics generin un potencial d'acció necessitarem una sumació
de PEPS i PIPS al con axònic, aquest procés s'anomenarà integració sinàptica/sumació.
Els tipus d'integració que hi ha són la sumació espacial i la sumació temporal.
➔ Sumació espacial. Ens trobarem que diferents potencials postsinàptics arribaran a
regions diferents de la neurona al mateix temps. Aquests potencials postsinàptics
s'acabaran sumant i si superen un llindar generaran un potencial d'acció.
➔ Sumació temporal. Ens trobarem que a una mateixa regió de la neurona arribaran
diferents potencials postsinàptics molt seguidament a nivell temporal. S'aniran
emmagatzemant i si superen el llindar quan arriben al con axònic, es produirà un potencial
d'acció.
Sinapsis elèctriques
No són majoritàries. Són útils per sincronitzar la càrrega elèctrica de grups de neurones.
Les neurones estan unides per unions Gap: són com 2 canals units anomenats connexon.
Estan concentrades en una zona concreta.
Les neurones estaran molt juntes (3 nm) → permeten l'intercanvi d'ions entre els dos
citoplasmes a favor de gradient. Si és a favor de gradient, el transport és bidireccional.
Amb el transport d'ions es transmeten càrregues elèctriques
(despolaritzacions/hiperpolaritzacions).
Són molt ràpides.

Sinapsis químiques
Són sempre unidireccionals: sempre hi ha una zona/neurona postsinàptica i una altra
presinàptica.
A la zona presinàptica hi haneurotransmissorsemmagatzemats en grànuls o vesícules. És
una zona activa amb una membrana especialitzada a transmetre.
A la zona postsinàptica hi ha una membrana especialitzada a rebre. És una zona de
densitat postsinàptica.
9.2. Fases de la neurotransmissió
Síntesi del neurotransmissor
En la síntesi i emmagatzematge de neurotransmissors, el resultat és que al botó terminal hi
ha moltes vesícules preparades per la sinapsi. Hi ha moltes substàncies que poder fer de
neurotransmissor:
​ ➔ Quan és un aminoàcid o és una amina (dopamina, serotonina, glutamat...) se
sintetitza directament al botó terminal i a mesura que es va fent es va "vesiculant". El
botó terminal té el necessari per sintetitzar neurotransmissors.
​ ➔ Quan són pèptids (endorfines...), l'axó no pot sintetitzar-los, per això, les
neurones que els utilitzen les sintetitzen al RER del soma, passen per l'aparell de
Golgi i són transportats al llarg de l'axó fins al botó terminal per grànuls, que són com
vesícules, però més grans.
Alliberament del neurotransmissor
Quan arriba el potencial d’acció a l’axó, es desencadena l’alliberament dels
neurotransmissors cap a l'espai sinàptic. Aquests interactuaran amb el receptor i s’uniran a
ells.
En el cas de les vesícules, arriba el potencial d’acció, es produeix una despolarització. Els
canals (situats a la zona activa) de Ca regulats per voltatge s’obren fent que entri a favor de
gradient químic i elèctric. Aquesta entrada és un senyal químic que promou que les
vesícules es fusionin amb la membrana i alliberin els neurotransmissors → aquest procés
s’anomena exocitosi.
En el cas dels grànuls, amb només un potencial d'acció no solen alliberar el seu contingut.
Ha d'haver-hi diversos potencials d'acció seguits per tal que s'arribi a la despolarització i
s'obrin els canals de Ca i, igual que amb les vesícules, siguin capaços de fer l'exocitosi.
La diferència més gran en aquests processos és el temps que es triga a fer l'alliberament de
neurotransmissors: l'exocitosi amb vesícules és molt més ràpida que amb grànuls perquè
aquests estan més allunyats de la zona activa i són més densos.

Unió al receptor
El neurotransmissor no entra directament a la neurona, sinó que interactua amb el receptor
durant un període de temps molt breu i és reversible (després és "desenganxa"
immediatament).
El receptor pateix un canvi conformacional i depenent dels receptors passarà per x o y
(s'explica després).
Hi ha molts tipus de receptors: cada neurotransmissor té diversos tipus de receptors. En
diferents llocs del SN hi ha tipus de receptors determinats (relacionat amb la farmacologia).
A un receptor se li pot unir altres tipus de substàncies (nicotina, muscarina...) fent diferents
efectes en el cos de l'individu.
Hi ha receptors, majoritàriament, a la cèl·lula postsinàptica, encara que podem trobar a la
neurona presinàptica. Aquests reben el nom d'autoreceptors o autoceptors i s'encarreguen
de donar feedback a la neurona que fa les sinapsis per poder regular la seva intensitat.
Eliminació del neurotransmissor
El neurotransmissor ha de ser eliminat de l'espai sinàptic. S'ha d'eliminar per diferents
raons:
● L'espai sinàptic ha de quedar net per permetre una nova transmissió sinàptica lliure
d'interferències.
● Si no s'eliminessin, es produiria una dessensibilització dels receptors.
Totes les sinapsis tenen mecanismes d'eliminació específics/actius, però els podem dividir
en dos grans grups:
➢ Recaptació del neuro transmissor :a la cèl·lula presinàptica hi ha unes proteïnes de
membrana que s'encarreguen de tornar a introduir els neurotransmissors al seu
interior, per poder reutilitzar-lo o degradar-lo.
➢ Degradació enzimàtica: degraden enzimàticament el neurotransmissor a l'espai
sinàptic, el trenquen i així no segueix interferint. Ex: acetilcolina → àcid acètic+colina

9.3. Receptors ionotròpics i metabotròpics.

Depenent del receptor, el missatge del neurotransmissor serà diferent. Hi ha dos tipus
principals, ionotròpics i metabotròpics.

Receptors ionotròpics
Són canals d'ions regulats per lligand (neurotransmissor), és a dir, normalment estan tancats
i quan s'hi uneix el neurotransmissor s'obren.
Depenent de l'ió que sigui permeable provoca diferents efectes:
● Excitadors: produeix una despolarització. Pot arribar a generar un potencial d'acció a
la cèl·lula postsinàptica.
● Inhibidors: produeix una hiperpolarització. És més difícil que generi un potencial
d'acció
Les sinapsis químiques que usen receptors ionotròpics són més ràpides que les altres
sinapsis químiques.
El neurotransmissor que són pèptids no tenen receptors ionotròpics, només les amines o els
aminoàcids.
Els receptors ionotròpics no són tan selectius com altres canals.
Receptors metabotròpics
Són més lents que els receptors ionotròpics, però els seus efectes són més extensos i
duradors.
Els autoreceptors són receptors metabotròpics.
Fan la seva funció associats a una proteïna G (proteïnes que s'activen amb un GTP).
No intervé només un receptor sinó que es produeix una cadena de processos.
Per començar el neurotransmissor s'uneix al receptor fent que s'activi la proteïna G.
Aquesta, una vegada activada, es desplaça per la membrana per tal d'activar o inhibir a les
proteïnes efectores:
- Canals iònics dependents de proteïna G
- Enzims (cascades de 2ns missatgers): succesió de reaccions bioquímiques que
acaba alternant la funció neuronal

Efectors
Hi ha de dos tipus:
● Les proteïnes efectores són canals iònics. La proteïna G activa el canal i aquest
s'obre. L'efecte final serà una despolarització/hiperpolarització (depenent de l'ió que
entri o surti). La seva acció està molt localitzada, no s'estén gaire.
○ Ex: l'acetilcolina al cor - obre uns canals de K provocant una hiperpolarització
produeix una braquicàrdia (Parasimpàtic).
● Activen enzims. Van per cascades de segons missatgers: successió de reaccions
bioquímiques que acaben alterant la funció neuronal. No provoquen PEPS o PIPS,
tampoc potencial d'acció perquè no alteren el Vm.
El que fan és que sinapsis més llunyanes/dèbils siguin més eficaces a l'hora de
despolaritzar o hiperpolaritzar.
Els neurotransmissors solen anomenar-se neuromoduladors perquè no transmeten
informació sinó que modules l'efectivitat dels PEPS/PIPS generats per altres sinapsis
amb canals dependents de neurotransmissor.
 ○ Ex: el receptor beta-noradrenalina.
S'uneix el neurotransmissor → activa la proteïna G → es desplaça i arriba a
la proteïna efectora → és un enzim ancorat a la membrana (adenilat-ciclasa)
→ s'activa i produeix AMT cíclic (segon missatger) → arriba a la seva diana
→ un altre enzim (proteïncinasa A, PKA) s'activa → comença a fosforilar
canals de K no regulats → aquests canals es tanquen.
Característiques dels receptors metabotròpics
El seu senyal es ramifica i amplifica en quantitat i espai → un receptor pot activar més d'una
proteïna G i una proteïna G pot activar a més adenilat-ciclasa, que pot activar més AMT
cíclic, per tant, més PKA i, més fosforilació dels canals de K.
Les accions sinàptiques mitjançades oer receptors metabotròpics són més:
➔ Lentes: més procesos, més temps
➔ Extenses: amplificació del senyal
➔ Duradores: poden produir canvis persistents modificant la síntesi de proteïnes. Base
molecular per a l’aprenentatge i la memòria (postulat neurofisiològic)
Es produeixen efectes duradors a diferents nivells:
​ ➔ Membrana: pot modificar la permeabilitat fosforitzant canals.
​ ➔ Citoplasma: regula la síntesi de proteïnes, l'activitat enzimàtica...
​ ➔ Nucli: regula l'expressió gènica amb la fosforilació de proteïnes reguladores
transcripcionals que activen l'expressió de certs gens.

L’efecte d’excitació/inhibició que tingui un neurotransmissor depèn exclusivament dels

receptors.
Ex: l’acetilcolina (neurotransmissor) depenent del seu receptor tindrà uns efectes
concrets:
● Sobre la musculatura esquelètica sempre té efecte despolaritzant. S’uneix a un
receptor ionotropic permeable al Na.
● Sobre la musculatura cardíaca sempre té efecte hiperpolaritzant. S’uneix a un
receptor metabotropic associat a canals de K.

9.4. Integració i modulació sinàptica

Unió neuromuscular
Les sinapsis no sempre tenen una neurona presinàptica i una
postsinàptica. Moltes vegades hi ha una neurona i uns altres
tipus de cèl·lula que pugui suportar càrregues elèctriques
(cèl·lules musculars).
La sinapsi neuromuscular és la més gran i la més eficient: si hi
ha un potencial d'acció a la cèl·lula presinàptica provocant un
potencial d'acció a la cèl·lula postsinàptica (provoca la
contracció muscular).
Amb un sol axó hi ha diferents botons terminals - comporta més
extensió i eficàcia.
Hi ha una bona alineació entre el botó terminal i la cèl·lula
postsinàptica. En el botó terminal hi ha moltes zones actives, entre aquestes hi ha cans de
Ca regulats per voltatge. Davant la cèl·lula activa hi ha els plegaments d'unió, on la part més
externa es troben els receptors d'acetilcolina i la més interna té els canals de Na regulats
per voltatge.