COMUNICACIÓ I LLENGUATGE

1. ELS ELEMENTS DE LA COMUNICACIÓ

La comunicació és la interacció que es produeix entre un emissor i un receptor que

consisteix en el pas d'informació del primer al segon per mitjà d'in codi que es
transmet a través del canal.
Els elements de la comunicació:
• Emissor: envia el missatge
• Receptor: destinatari del missatge
• Missatge o enunciat: el que es comunica, el contigut de la informació
• Canal: mitjà físic a través del qual es transmet el missatge: oral o escrit
• Codi: siema de signes i regles de combinació que permet construir el
missatge
• Context: lloc i circumstàcies en què es realitza l'acte comunicactiu.
• La informació és modificada per l'acció alternativa dels parlants mitjançant
el feedback o retroalimentació, és a dir, mitjançant la resposta que dóna el
receptor al misatge que ha rebut.

2. EL SIGNE LINGÜÍSTIC

Signe és un senyal o símbol, una marca, però pot tenir significats més acurats segons
la disciplina que utilitzi el terme. a semiòtica, la ciència dels signes (també
anomenada semiologia segons algunes escoles), ho considera qualsevol unitat de
significat que està en lloc d'una altra, per això pot ser una lletra, un codi, una imatge...
n matemàtiques el signe pot ser positiu o negatiu i es col·loca davant de la xifra.
També es diuen signes a allò amb què s'indiquen les operacions bàsiques: el signe de
la suma o de la multiplicació, per exemple. En lingüística el signe és un sinònim de
paraula i té dues parts: el significat o contingut mental associat, i el significant o
conjunt de lletres o sons amb els quals es representa. En astrologia es refereix a cada
uns dels dotze signes zodiacals: capricorni, lleó, càncer, balança... En l'escriptura és
cada una de les unitats gràfiques que s'usen per a transmetre un missatge lingüístic,
és a dir, les lletres, els signes de puntuació (comes, punts, parèntesis, etc.) o els
diacrítics (accents, dièresis, etc. Pot usar-se com a sinònim de gest, per això es parla
de lleguatge dels signes. En medicina és un senyal objectiu que indica una malaltia
concreta, oposant-se als símptomes que poden ser més subjectius.

Un símbol és una representació d'una idea de manera que aquesta pugui ser
percebuda per algun dels sentits; és una realitat que evoca d'altres en la nostra ment
mitjançant algun procediment d'analogia. Segons, Charles Sanders Peirce és un tipus
de signe especial. La relació entre el significant i el significat és arbitrària i
convencional. La seva etimologia deriva del grec s?µßo?o?, que vol dir
aproximadament "llançar amb" o "juntra amb", és a dir, el símbol treu a la llum una
altra realitat sense desaparèixer ell mateix, sinó combinant les dues, com passa a la
metàfora. El símbol acostuma a ser polisèmic gràcies a la connotació, que l'enriqueix.
Els símbols poden ser de molts tipus: materials (una creu és el símbol del
cristianisme), visuals (el color vermell és símbol de moviments socialistes), verbals
 (tota paraula és um símbol), numèrics, sons... La semiòtica, com ja s'ha dit, és la
disciplina que estudia els símbols, presents a la religió, la psicologia o l'art, entre
altres.

Altres tipus de signe són els següents:

Indicis : signe que mantenen una relació de causa-efecte amb l'objecte o situació que
represeneten: ex. el fum, unes petjades. La relació entre el significant i el significat
és natural i no hi ha intencionalitat comunicactiva.

Les incones són signes que representen l'objecte per la seva semblança: ex. una
fotografia, un dibuix, etc.

L'arbitrarietat del signe lingüístic no sembla tan evident en el cas de les

onomatopeies, pel fet que són mots que suggereixen o imiten acústicament l'acció o
l'objecte que designen: ring (timbre). Cal dir que les paraules que imiten sons són
diferents segons la llengua; per tant, les expressions onomatopeiques són en bona
part arbitràries.

3. LES FUNCIONS DEL LLENGUATGE

Tot i que a vegades es parla de llenguatge dels animals, per exemple els crits dels
micos o la dansa de les abelles, el llenguatge pròpiament dit és exclusiu de l'ésser
humà, perquè acumula una sèrie de característiques que no s'han trobat juntes en cap
altra espècie.

La primera d'elles és la possibilitat d'establir comunicació. Un emissor expressa un

missatge i la resposta del receptor altera els propers missatges.
La més evident és potser la capacitat de referir-se a realitats allunyades en el temps i
l'espai del moment comunicatiu o fins i a tot de referir-se a realitats no existents.
Aquest fet permet l'abstracció. Per això es diu que el llenguatge usa símbols.
La tercera és que no està lligada a cap òrgan o necessitat concreta, sinó que hi
intervenen molts factors. Per aquest motiu hi ha tanta varietat de missatges possibles,
a diferència del repertori limitat dels senyals animals. La doble articulació permet la
infinitud de missatges en l'home: només ha d'aprendre un inventari curt de signes i
les seves regles de combinació per comunicar-se en qualsevol situació.
Per últim, el llenguatge humà es plasma en una llengua que s'aprén a la infància,
ningú neix sabent cap idioma, a diferència dels animals. L'enorme variabilitat
lingüística n'és una prova evident.

Jakobson va analitzar les funcions bàsiques de la comunicació, i per tant també del
llenguatge:

i. Funció referencial: Aludir al context on té lloc la comunicació. La mateixa

expressió en un context diferent canvia de significat . Per exemple: "deixa-ho
aquí", segons de què es parli canvien els referents del "ho" i del "aquí".
ii. Funció expressiva: Comunicar una idea, sentiment o sensació que té
l'emissor, fer partíceps als altres dels propis pensaments
 iii. Funció conativa: Aconseguir un efecte determinat per part del receptor (per
exemple, els precs, les preguntes....)
iv. Funció fàtica: Cridar l'atenció del receptor, començar o restablir la
comunicació
v. Funció metalingüística: Parlar sobre el propi llenguatge
vi. Funció poètica: Embellir el missatge, com passa a la literatura.

4. EL CONTEXT DISCURSIU I SITUACIONAL

Per a interpretar bé un enunciat o oració, sovint no n'hi ha prou de conèixer el codi

lingüístic: cal conèixer el context en què s'ha emès.
El con text discursiu d'una unitat lingüística són els elements lingüístics que
l'envolten, és a dir, allò que es diu abans i allò que es diu després.
El context situacional està format per un conjunt heterogeni de factors i de
circumstàncies extralingüics que envolten l'acte comunicatiu i que influeixen en la
significació del missatg transmès.

5. LA COMUNICACIÓ NO VERBAL

El codi no verbal és el conjunt de manifestacions no lingüístiques que participen en

la transmissió d'un missatge tot acomplint una funció comunicativa. Gestos, mirades,
veus... formen part de l'univers de signes que els parlants, ara codificant, com a
emissors, ara descodificant, com a receptors, vehiculen en les emissions verbals: un
arronsament d'espatlles indica indiferència o ignorància; uns ulls molt oberts, gran
atenció o temor; ràpides mirades al rellotge, pressa i desig d'acabament de la
comunicació. Un somriure amable inspira confiança; un somriure burleta, suspicàcia;
un somriure fred, distància. Tots aquests signes, transmesos a partir d'un o altre dels
quatre sentits (auditiu, visual, olfacliu i tàctil), organitzats com a sistema i compartits
per la comunitat, constitueixen un codi de comunicació: el codi no verbal. L'abast del
component no verbal en la comunicació és alt: es considera que un 55% d'intormació
es transmet via signes no verbals i un 45% es condueix per mitjá de signes lingüístics.
De fet, ambdós codis, verbal i no verbal, conflueixen de forma interactiva en el
discurs oral amb una única finalitat: la comunicació. Els signes comunicatius que es
manifesten en la conducta no verbal són: els moviments del cos, el físic, la veu i
l'espai.
 EXERCICIS
a. Indica la funció del llenguatge que predomina en cada cas i justifica la resposta:

1. Cada dia que passa comporta un increment de cinc minuts en la

insolació.
2. Compri'n tres i pagui'n dos.
3. Què vol dir “menjar i beure a discreció”?
4. L'illa de Buda es troba al delta de l'Ebre.
5. Digui? (contestant al telefon)
6. “I roda el carro com un tro de guerra” (Jacint Verdaguer).
7. Ai, pobra! Sempre està de pega...
8. A l'observatori de Ben Viure el termòmetre indica dos graus negatius.
9. El mot japonès “Karaoke” vol dir “orquestra buida”.
10. “De genollons, genollons, collia, collia; de genollons, genollons, collia
codonys”.

b. Indica la funció del llenguatge que predomina en cada cas i justifica la resposta:

1. Plou, però plou poc.

2. Dóna'm el llapis, si us plau.
3. Aquesta setmana s'està revisant la legislació laboral.
4. Què vols dir quan dius “niciesa”?
5. Quin fàstic de pel·lícula!
6. Quants cops hauré de repetir que em deixis en pau?
7. En fí...sí...ja veus.
8. Hi ha un anticicló al nord-est d'Irlanda.
9. Hola, bon dia. Què tal?
10. Quin dia, noi!

c. Indica la funció del llenguatge que predomina en cada cas i justifica la resposta:

1. Quin cap de setmana!

2. Surt durant el cap de setmana i que et toqui l'aire.
3. Quan dic que no hi ha “gaire” pa, vull dir que ja no n'hi ha gens.
4. Què em sents?... Escolta'm.
5. En Pere està fet de bona pasta.
6. Això és magnífic!
7. Bé. Ja n'hi ha prou! No tornis altra vegada.
8. No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat!
9. Tinc una gran il·lusio per fer el batxillerat.
10. Som-hi nois!

d. Indica la funció del llenguatge que predomina en cada cas i justifica la resposta:

1. Aquest cap de setmana ha plogut.

2. Que em sents?...Sí...el cap de setmana...
3. Demà, porteu el diccionari de sinònims i antònims.
4. “Per una flor de romaní/l'amor daria;/per una flor de romaní/l'amor doní.”
(Josep Carner)
5. Correcte... correcte... correcte...
 6. Aquest llibre de llengua té més de dues-centes pàgines.
7. El SN i el SV són els components bàsics de l'oració.
8. Una dona de Terrassa ha tingut quadrigèmins.
9. Vés-te'n. Fora!
10. La paraula “comitè” porta accent greu.

e. Indica la funció del llenguatge predominant en cada oració i justifica la resposta:

1. Avui el sol ha sortit a les set hores i disset minuts.

2. Cargol és un mot agut.
3. N'éstic ben fart!
4. Sí,… digues!... Sí… T'escolto!
5. Què vol dir “fer mans i mànigues”?
6. Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat.
7. Aquest matí ha plogut a les comarques del nord de Catalunya.
8. Comprin'n tres i pagui'n dos!
9. Estic fet pols!
10. Surt immediatament d'aquí!

f. Indica la funció del llenguatge que predomina en cada frase:

1. Pere, porta'm el llibre de Tecnologia, si us plau.

2. Els dígrafs gu , qu , ll , ny no se separen.
3. Sí? Em sents? Escolta! Sóc la Irene.
4. Estic molt amoïnada pel Marc, que encara no ha arribat.
5. Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau.
6. Banyoles és al Pla de l'Estany.
7. Quin mal de queixal!
8. Jaume, no cridis tant!
9. Un plat pla ple de pebre negre està.
10. Els accents diacrítics serveixen per diferenciar paraules.

g. Indica la funció del llenguatge que predomina en cada cas:

1. Correcte... correcte... correcte

2. Aquest llibre de llengua té més de dues-centes pàgines.
3. Demà, porteu el diccionari de sinònims i antònims.
4. Tinc una gran il·lusió per fer el batxillerat!
5. No diguis blat fins que sigui al sac i ben lligat.
6. Quin llibre més ben escrit!
7. La mallerenga d'aigua es coneix en llatí com a Parus palustris .
8. Sí... sí.... sí... d'acord!
9. Aquest llibre val dues mil pessetes.
10. Ara sortiu per la porta de darrere.

h. Indica la funció del llenguatge que predomina en cada cas:

1. El llapis és groc.
2. Escolta'm!
3. Plou.
4. Oi que m'entens?
5. Com es diu en català: “tèxtil” o “textil”?
6. Em fa mal el braç.
7. Vols bols?
8. No el toqueu.
9. En cap cap cap el que cap en aquest cap.
10. Avui és festa!
 ELS TIPUS DE TEXT
1. ELS TEXTOS ORALS

L'oral espontani

L'intercanvi oral espontani correspon a les situacions de comunicació més habituals

en la vida quotidiana: la salutació, la conv tertúlia, les reunions, deixar missatges al
contestador, una assemblea de classe... Les característiques del discurs oral espontan
són: grau de fomalitat baix, manca de planificació, abundáncia de díctics, sintaxi
alterada, vacil·lacions, interrupcions, repeticions i la preséncia del codi no verbal.
Els elemenis que constituexen el físic i la veu informen en relació amb les
característiques individuals i, juntament amb l'espai, aporten elements básics a la
comunicació

La conversa

La conversa espontania presenta totes les característiques pròpies del discurs

espontani. L'estructura de la conversa espontània és la mateixa de qualsevol acte
comunicatiu; s'inicia arnb les salutacions que posen en tuncionament el di no verbal
i s'expressa lingüístcament a partir d'estereotips (Hola, com estás). En el
desenvolupament, els canvis de torns, en no estar predeterminats, s'han de produir de
forma coordinada. Lentonació esdevé fonamental per marcar el canvi de paraula. Una
entonació ascendent interrogativa o descendent final d'enunciat decideix el canvi de
torn; en canvi, l'entonació que deixa la frase en suspens indica que la intervenció
segueix. La conversa acaba amb les salutacions de comiat (Adéu. Fins ara. Ja ens
veurem.) que són també estereotips de tancament.

La tertúlia

La tertúlia és una conversa entre diversos participants dels quals un és el moderador.

La interacció, tot i ser espontània, és asimétrica, ja que el moderador condiciona
l'extensió i la duració dels torns de paraula en funció del nombre de participants. La
funció del moderador consisteix a obrir i tancar la conversa, regular el torn de
paraules, actuar com a àrbitre en la tria dels temes i controlar el temps d'intervenció
de cada participant. A més, estimula la participació de tots els contertulians i vetlla
perquè la transició dels temes sigui consensuada i es respectin els torns de paraula.Els
temes poden ser escollits espontàniament entre els contertulians. De vegades es fixen
a l'inici o amb anterioritat. En tot cas, sempre hi ha uns temes que sorgeixen
espontàniament a l'inici i que estan motivats per la data o per l'actualitat del dia que
genera temes sobre els quals tohom desitja dir-hi la seva. Normalment, el grup
consensua l'ordre en què cal tractar-los. L'estructura consta d'una primera part en què
es presenten els contertulians i es fan les salutacions inicials. Seguidament,
mitjancant un torn de paraules es negocia el tema que resulta més interessant a la
majoria. Generalment, el cos de la conversa conté diversos temes que ocupen més o
menys temps de discussió en funció dels interessos de la majoria dels participants. A
continuació, un seguit de torns de paraula permet tancar els temes. Després d'un torn
de comiats, el moderador dóna per acabada la tertúlia.

L'oral preparat

El discurs oral preparat requereix que l'autor s'informi sobre un determinat tema per
tal de redactar un text que després ha de ser llegit o interpretat. lnclou un grup de
textos planificats prèviament a la seva emissíó: debat, conferència, entrevistes,
reportatges televisius, discursos, teatre... La preparació i el tema condicionen el grau
de formalitat alt, que va de l'estàndard al culte segons el tema i el context.

El debat

El debat és una interacció oral plurigestionada en què destaquen una sèrie d'habilitats
per part dels participants: saber construir arguments i contraarguments, convèncer,
col·laborar amb l'interlocutor, intercanviar opinions. Per preparar el debat cal
reflexionar sobre les qüestions plantejades, informar-se documentar-se bé; tenir clar
l'objectiu de la discussió, els arguments que donen suport al nostre punt de vista, les
proves que justifiquen la nostra opinió. L'objectiu del debat és establir una
confrontació d'opinions sobre un tema amb persones que tenen opinions o postures
diterents. L'emissor i el receptor han de tenir una bona predisposició al diàleg i a
escoltar-se mútuament sense alterar-se ni enfadar-se ni tallar la paraula als
participants i aportar arguments vàlids i apropiats; saber mesurar les pròpies
intervencions i respectar les decisions del moderador. L'estratègia conversacional del
debat consisteix a: escoltar amb atenció el nostre interlocutor per tal de comprendre
els seus arguments, la qual cosa ens permetrá detectar tant els punts febles de la seva
argumentació com els punts de coincidència; utilitzar connectors per articular el
discurs i fer-lo més clar i eficient; posar en joc recursos que ajudin a relacionar les
nostres idees amb les del nostre interlocutor. Per exemple: l'analogia, que ajuda a
introduir noves idees i el contrast, per mostrar idees antagòniques. El moderador no
opina sobre el tema debatut, sinó que fa les presentacions dels participants; presenta
él tema de discussió de manera concisa i breu en forma de qüestions per examinar-
les; reparteix el temps d'intervenció de manera equànime entre els membres del grup;
procura que les intervencions siguin clares, no repetitives i s'ajustin al tema; canalitza
la discussió; aprofundeix en els aspectes fonamentas; resumeix de tant en tan les
opinions exposades i obre noves vies de debat; redueix les tensions i recondueix les
intervencions; tanca el debat recordant les principals opinions exposades i els punts
de desacord. L'estructura correspon a aquest esquema:

Obertura: el moderador presenta els participants i el tema que s'ha de debatre

Plantejament: cada participant fa una breu exposició de les idees que pensa
desenvolupar en el debat.

Desenvolupament: cada participant exposa detalladament els seus arguments i

contraarguments en la interacció central del debat.
 Conclusions: en un darrer torn de paraules, cada participant exposa les seves
conclusions.

Tancament: el moderador acomiada els participants, agraeix les seves intervencions

i tanca el debat.

La conferència

La conferéncia és un text oral no espontani regulat prèviament per escrit per la qual
cosa presenta caracteristiques d'ambdós codis. La situació de comunicació té un
nivell de formalitat alt. L'indret on es produeix (sala de conferències, espais
acadèmics) i la distribució de l'espai ja indiquen una relació desigual. El tema és
específic i la comunicació està regulada prèviament. El registre de llengua sol ser
l'estàndard o el cientificotècnic, segons l'especificitat del tema i el tipus d'audiència
(més o menys especialitzada). El text ha estat planificat, redactat i revisat a priori.
Les marques d'oralitat se situen en dos nivelís: aquelles programades a priori
(estructura ordenada amb presència de connectors, explicació inicial del
desenvolupament del tema, èmfasi en determinats periodes, resum final de les idees
essencials) i les pròpies d'una situació compartida entre

2. LA LA DIFERÈNCIA ENTRE TEXTOS ORALS I TEXTOS ESCRITS

Tot i que avui gairebé no existeixen situacions comunicatives exclusivament orals o

escrites, fins fa no gaire encara hi havia unes comunicacions pròpies de l'oral (diàlegs
cara a cara, parlaments en públic), etc.) i unes altres de diferents pròpies de l'escrit
(correspondència, biografia, etc.) El desenvolupament tecnològic dels darrers anys
ha equiparat els dos codis; així per exemple, el telèfon ha permès que l'oral obtingui
un avantatge propi de l'escrit com és la possibilitat de comunicar-se a distància, i el
correu electrònic, els fax, els telegrames han permès que l'escrit pugui també ser
immediat.

Les diferències més importants entre el discurs oral i l'escrit són les següents: en
l'oral, actua el llenguatge no verbal (pauses, gestos, mirades, etc.), hi ha un ús
abundant de díctics, hi ha interacció entre els interlocutors i el discurs és no planificat
i espontani. En l'escrit, en canvi, no hi és present el codi no verbal, cal esmenar els
elements del context, el discurs és planificat i revisat, s'utilitzen recursos gràfics i
tipogràfics (majúscules, cometes, parèntesis, subratllats, etc.), i el missatge es manté
en l'espai i el temps
EXERCICIS

I. Llig amb atenció el següent text i contesta les preguntes que vénen a continuació:

Durant molt temps els teòrics de la cultura pensaven que els primers signes, els més
humils signes que feien pensar en una civilització, eren els objectes manufacturats. En
aquesta perspectiva definien l'home, bàsicament com a homo faber , fabricant d'estris,
i aquest tret era el més característic de la cultura (...). Avui s'ha canviat d'opinió i
creiem que la línia de demarcació entre la cultura i la naturalesa no són els estris, els
atuells, sinó el llenguatge articulat. Penso que el llindar de la humanitat és el
llenguatge. Amb el llenguatge es produeix realment un salt.

La competència lingüística és el sistema de regles que regeix la interacció lingüística

en una societat. Si tenim en compte que aquesta interacció lingüística és un subconjunt
de l'univers d'interaccions, del conjunt de les possibilitats comunicatives, podem
eixamplar el concepte de competència a aquest domini més general, el domini del que
és comunicatiu, del qual el món lingüístic és una restricció. Evidentment, així parlarem
de competència comunicativa en el sentit de coneixements interioritzats en matèria
comunicativa, com a sistema d'estratègies a desenvolupar en actes de comunicació (...).

Per exemple: per a Sherlock Holmes tot era comunicatiu, tot li parlava, i els objectes
o els gestos eren tan bons missatges per interpretar com les paraules, Aquells indicis,
que per a la major part de la gent no eren significatius, ell els sabia posar en relació
amb altres i, tan aviat com podia, sistematitzava tota la informació. Sabia organitzar
l'univers de signes que l'envoltaven d'una manera molt millor que els altres ciutadans
(...).

Els signes tenen un vehicle, un suport, que afecta els nostres òrgans sensorials. Signe
suposa, per tant, percepció per part d'un receptor. (...) Hi ha cinc menes de signes per
a aquest tret: signes auditius, visuals, gustatius, olfactius i tàctils. (...) El llenguatge
verbal és un sistema que té un mode operatori auditiu. Visual en el llenguatge escrit.
El gest, el moviment del cos, el paisatge, la pintura... són visuals. (...)

Com és el paisatge de les olors? Estareu d'acord amb mi que la primera consideració
que se'ns acut, en una aproximació superficial i intuïtiva, és que l'olor corporal, si es
nota, sempre ens farà quedar malament. El problema, avui, és més aviat com evitar les
olors. Sí, vivim temorencs de fer “mala” olor. Tenim cura de l'alè, dels peus, de les
aixelles, del sexe. És veritat que vivim en una societat obsessionada per les olors. Això
es manifesta en una propaganda aclaparadora que dia rere dia ens cau damunt per fer-
nos memòria de les olors a desterrar. (...)

El resultat de tot això és un món cada vegada més olfactòriament anodí i uniforme. I
el que acabem de dir no tindria gaire importància si no fos que aquesta uniformitat
(compte!) condueix a la indiferenciació d'espais i ens priva d'una d'aquelles mostres
de generositat informativa que la germana vida ha tingut amb nosaltres. Val a dir que
se'ns mor una deu de records. (...) Jo, per exemple, recordo molt bé que el món de la
meva infantesa al meu poble era ple d'olors. Aquella olor de pluja, d'herba, de flors,
d'arengada, de camps, d'animals amb tots els graus i diferències, amb un sistema
d'oposicions ben establert i ric se'ns n'està anant en orri. Perdem capacitat de distinció.
Perdem possibilitat de rebre informació d'un món que és el més pròxim a nosaltres.
(...) Al final, el nostre propi cos ens serà estrany. Pensem que desodoritzar vol dir
també descorporitzar. (...)

Sovint ignorem que la pell és també un receptor de primera magnitud. (...) Sentim en
la pell la pressió de l'aire, la fredor de l'aigua, la força del vent, la llum del sol, la
proximitat de la boira i, sovint, altres persones.(...) És ben cert que pel tacte aprenem
què podem tocar i què no. També és cert que som davant d'un dels punts que
constitueixen el llindar entre la natura i la cultura. La natura ens “diu” què no podem
tocar: les brases, per exemple; als seus “ulls” totes les parts del cos són susceptibles
d'ésser tocades, però és evident que la cultura hi fica la seva xarxa de regles. Ja ben
aviat, a la infantesa, els rols de mascle i femella són introduïts com a regles que
estableixen quines parts de la pell poden exhibir-se i quines no. Quines parts del cos
es poden tocar, en quines circumstàncies i per qui.(...)

Hi ha coses que no es poden dir. Coses que no es poden veure. Tanmateix, i sobretot,
hi ha coses que no es poden tocar, començant pel nostre propi cos. La llibertat
d'expressió, si entenem per llibertat d'expressió qualsevol missatge que entri per un
dels canals de recepció, cal demanar-la per a tots els sentits. Cal que puguem dir allò
que volem, però també cal trencar amb molts dels tabús que fan referència a l'expressió
no verbal.

SEBASTIÀ SERRANO: Signes, llengua i cultura

§ Tria el tema que s'ajuste millor a la informació que conté el text. Raona la
resposta:

b. Concepte de civilització
c. Els prejudicis lingüístics
d. La interacció comunicativa
e. El tacte i olfacte

§ Escriu la idea principal de cada paràgraf.

§ Indica, enumerant-los, els paràgrafs on hi ha la introducció, el desenvolupament i
la conclusió
§ Quina diferència hi ha entre competència lingüística i competència
comunicativa?
§ Quina informació poden transmetre l'olfacte i el tacte?
§ Busca en el text i escriu tres casos en què s'alterni l'exposició de concepte i
l'exemplificació
II. Llig amb atenció el següent text i contesta les preguntes que hi ha a continuació:

“La comunicació no deixa de ser, paradoxalment, objecte de gran preocupació en un món

quasi identificat amb ella, encara que es tracti més d'una allau d'informació que de
comunicació. El món es robotitza cada cop més i nosaltres amb ell. Correm el risc d'aïllar-
nos més i més al bell mig de tants mitjans de comunicació de masses, que obliden
l'individu. La comunicació és tan important que diversos professionals que hi treballen es
fan anomenar comunicòlegs, encara que cal dir que en aquest àmbit tothom n'és una mica.
La comunicació s'estén a diversos camps, però sens dubte la més propera és la
interpersonal, d'individu a individu, mai deslligada de l'entorn col·lectiu de grup o de la
mateixa societat. En tot cas presenta una problemàtica específica, i potser més complexa
que altres tipus de comunicació.

Comunicar amb una altra persona no és tan difícil, però fer-ho bé sí que ho és. Marc
Aureli ja va mostrar aquesta preocupació quan deia: “Abans de començar a parlar, procura
que en el teu rostre es pugui llegir el que estàs a punt de dir.” A hores d'ara, a diverses
entitats i empreses s'ensenyen mètodes per comunicar, sovint amb finalitats comercials.
Potser, seria molt útil incorporar-ho també a l'escola per enriquir els alumnes i evitar
deficiències en la futura integració al món social adult, a més de beneficiós en les
relacions intergeneracionals. En la comunicació hem d'aprofitar tots els coneixements,
tant els derivats de la nostra educació personal com els oferts per altres tècniques. La
manera de comunicar s'adquireix a través de l'educació en les diferents etapes i ambients
viscuts al llarg de la nostra vida. Cal dir que sempre continuarem aprenent alguna cosa,
ja que la comunicació dura tant com la mateixa vida. N'hem après de la mateixa infantesa,
i l'habilitat depèn de tota aquesta experiència. I evidentment els resultats són ben
diferents, fet que queda ben palès en la diferència entre la gent que sap despertar l'interès
en una conversa i/o la gent feixuga (els famosos ploms). Dins de la comunicació
interpersonal, la temàtica de conversa pot ser d'implicació personal o aliena a la nostra
vida, i alhora, l'orientació i tendència més o menys personalitzada dependrà de l'educació
rebuda. Remarquem que en molts casos la gent més senzilla comunica de manera més
personalitzada, explica la seva vida en un grau més íntim, mentre que les persones amb
més estudis, llevat de les grans amistats, prefereixen temes més externs o de poca
implicació de l'individu. Els temes dels primers són més aviat la pròpia persona o família,
mentre que els segons parlen d'assumptes culturals, polítics o d'aficions. La gent
universitària sol caure en l'autosuficiència i té certa fredor en el tracte personal. És curiós
que aquesta situació també es reflecteix en els diversos països a partir de la seva major o
menor modernització; en efecte, els més moderns tendeixen a tenir amb la gent un tracte
educat, però sovint distanciat, mentre que els no tan moderns són més càlids i oberts.

Dins de les tècniques de comunicació, no hi ha dubte que millorar el llenguatge corporal

té un valor important per aconseguir una comunicació més eficaç i permet de treure major
partit del potencial humà, millorant la nostra imatge. En aquest camp són ben nombroses
les indicacions que cal tenir presents; tanmateix cal subratllar, de manera molt general, el
fet d'escoltar amb atenció, el comportament afectuós i cordial, mantenir el somriure i el
contacte ocular. També es remarca molt la cura de les expressions facials, moviments de
cap, sobretot inclinació lateral, per assentir. Sidney Jourard afirma que les persones parlen
més sobre si mateixes si la persona amb què estan s'ha donat primer a conèixer. Els
recursos de les tècniques de comunicació són tan nombrosos i diversos, que fins i tot la
música n'és un, com bé ho diu la ballarina Maricel: “Cor i ment s'hi troben en tota la seva
expressió i comunicació.”

En l'educació a la comunicació interpersonal cal aprendre de tothom i de tots els mitjans.

Ens cal tant la comunicació tradicional oberta i personalitzada de la gent senzilla com les
tècniques modernes. Sense negar la pertinència i l'eficàcia de les tècniques de
comunicació, hom remarca que molts dels seus consells revolucionaris no són
estrictament un descobriment, sinó ben coneguts de fa segles pels nostres avantpassats,
més desenvolupats en l'art de la comunicació. Millorar la nostra comunicació és, a més
de satisfacció personal i qualitat de vida, salut mental.”

a. Indica si les següents afirmacions són veritables o falses i justifica la resposta:

- Comunicar bé no és fàcil
- Totes les persones es comuniquen per un igual.
- La importància del llenguatge del cos en la comunicació és mínima.
- La capacitat comunicativa és proporcional al nivell d'estudis.
- La gent senzilla es comunica de forma més impersonal.
- Fins i tot la salut mental depèn de la nostra capacitat comunicativa.
- Les tècniques de comunicació s'han renovat gairebé del tot.
- L'experiència ens ajuda més que l'educació a l'hora de millorar les capacitats
comunicatives.
b. Explica com és el nivell d'implicació personal, com són els temes que es tracten i
com és el caràcter de les intervencions segons si la comunicació es produeix entre
gent més senzilla o de països més endarrerits o bé entre gent amb més estudis o de
països més moderns.
c. Explica en què consisteix la “paradoxa” del creixement de la informació i la
comunicació, d'acord amb el que diu l'autor del text.
d. Escriu la idea principal de cada paràgraf.
e. Indica, enumerant-los, els paràgrafs on hi ha la introducció, el desenvolupament i
la conclusió