The Troubles (II): de l’inici als acords de

pau - Ab Origine Magazine

Arnau Estivill Gausch

(Imatge de portada: Tropes britàniques i policia investigant una parella prop

d’un hotel a Belfast. Font: BeenAroundAWhile a en.wikipedia)

Els anys setanta: la cronificació del conflicte i la “Long

War”

A partir dels anys 1973-1974 els Troubles comencen a esdevenir un conflicte que
perdurarà en el temps. El març de 1973, per primer cop, un comando del PIRA va
atemptar fora d’Irlanda contra quatre objectius de la capital londinenca. En els
atemptats van resultar ferides unes dues-centes persones, i els voluntaris foren
capturats a l’aeroport quan es proposaven tornar a l’illa irlandesa. Cap a finals
del mateix any, el govern britànic pactà amb els partits SDLP, UUP i Alliance
Party, una nova forma d’autogovern per suspendre el Direct Rule i donar
autonomia a l’Ulster. El pacte incloïa una nova assemblea amb representació de
les dues comunitats, i uns elements de coordinació amb la República d’Irlanda.
Aquest acord només va rebre el suport del partit nacionalista SDLP i l’UUP, però
rebé el boicot dels republicans, que continuaven tenint l’objectiu d’unificar
Irlanda i acabar amb l’ocupació britànica; i sobretot del lleialisme, que veia
aquestes noves institucions d’autogovern com una infiltració dels republicans al
govern. El maig de 1975, l’Ulster Workers’ Council, lleialista, convocà una vaga
general en contra de l’acceptació de l’Acord de Sunningdale, que durà dues
setmanes i paralitzà tots els sis comtats. Pel 28 de maig de 1975, tot l’executiu ja
havia col·lapsat.

Durant l’any van continuar succeint-se atemptats per part del PIRA i dels
paramilitars lleialistes. El desembre de 1974 fou format l’Irish National
Liberation Army (INLA) i l’Irish Republican Socialist Party (IRSP) a
Lucan, i a finals de mes els Provisionals decretaren un alto el foc durant Nadal,
però que el febrer de l’any següent s’estendria fins a l’agost. Durant la treva
s’iniciaren negociacions secretes entre el secretari d’Estat per Irlanda del Nord i
membres de la cúpula dels Provos. El mateix mes de febrer esclatà un fort
conflicte entre l’IRA Oficial i l’INLA, per disputar-se el sector republicà més
esquerrà. El feu acabà amb la mort de membres importantíssims d’ambdues
organitzacions com Seamus Costello o Sean Garland.

La treva del PIRA va acabar-se el gener de 1976, després que la nova cúpula dels
provisionals, en part formada per Gerry Adams, considerà que les negociacions
no portaven enlloc i que les forces britàniques havien aprofitat l’alto el foc per
impulsar els serveis secrets i infiltrar-se dins les organitzacions republicanes. Un
cop acabat l’alto el foc, tant els republicans com el govern britànic redibuixaren
les seves línies estratègiques que els permetés aconseguir la victòria del conflicte.
El govern britànic proposà una estratègia en tres línies:

La ulsterització. Enfortir la RUC i l’UDR per donar suport a l’exèrcit

britànic.
La normalització. Acabar amb l’estatus de presoners especials que tenien
els presos del conflicte.
 La criminalització. Promoure la visió dels Troubles com un problema
criminal a l’opinió pública.

Per la seva banda el PIRA reorganitzà les seves estructures. Fins llavors, els
provisionals utilitzaven un nombre considerable de voluntaris per a les accions
armades; a partir de 1977, les unitats d’acció passen a ser petites cèl·lules. Pel
que fa a l’aposta política-militar sostenen la “Long War”. Aquesta nova
estratègia partia de l’anàlisi que la campanya armada hauria de continuar durant
anys per poder guanyar i proposava els cinc punts següents:

Continuar una guerra de desgast que causés tantes baixes com fos possible
a l’enemic.
Atacar amb bombes els interessos financers enemics.
Fer els sis comtats ingovernables excepte pel domini militar.
Aconseguir suport mitjançant la propaganda nacional i internacional.
Defensar la guerra castigant a criminals, col·laboradors i informants.

Les presons i les vagues de fam

Després de 1971 amb l’aplicació de l’Internment es creen els camps

d’internament pels presoners dels Troubles. La presó més important durant el
conflicte fou Long Kesh (Her Majesty’s Prison Maze; H-Blocks) pels presos
homes, i Her Majesty´s Armagh Prison per les presoneres dones. Entre els anys
1971-1976 els H-Blocks eren utilitzats com camps de presoners de guerra; els
presoners vivien en dormitoris, feien els seus propis entrenaments, debatien,
llegien i podien portar la roba que volguessin. Amb la introducció de l’estratègia
de la normalització per part del govern britànic, els presoners del conflicte
que fossin declarats culpables no tindrien l’estatus de presoner
especial. A partir d’aquest moment es veren obligats a portar uniforme i fer les
feines de la presó.

Per protestar contra aquesta pèrdua de drets, el 14 de setembre de 1976

Kieran Nugent inicia la protesta de les mantes (blanket protest) a la qual
i s’afegirien més presos de l’IRA i l’INLA. Els presos es negaren a vestir els
uniformes de presidiari, quedant despullats o coberts amb una manta. Després
que molts presos fossin atacats quan anaven als lavabos per part de funcionaris
de les presons, el 1978 inicien la Dirty Protest o no-wash protest amb un
caràcter molt més contundent. Més de 300 presoners i presoneres republicanes
van negar-se a sortir de les cel·les, sense dutxar-se ni buidar els orinals. Això va
portar a escampar els excrements per les parets per fer que s’assequessin més de
pressa. En el cas de les dones, també s’escampava la sang menstrual per les
parets. Aquestes protestes perseguien la instauració de l’Estatus de Categoria
Especial, intentant garantir les anomenades “Cinc demandes”:

1. Dret a no vestir l’uniforme presidiari.

2. Dret a no fer feines de la presó.
3. Dret d’associació amb altres presoners i realització d’actes educatius o
recreatius.
4. Dret a una visita, una carta i una parcel·la per setmana.
5. Plena restitució de la remesa de la pena.

L’octubre de 1980, set presoners republicans van iniciar una vaga de fam:
Brendan Hughes, Tommy McKearney, Raymond McCartney, Tom McFeeley,
Sean McKenna, Leo Green (del PIRA) i John Nixon (de l’INLA). L’1 de desembre
3 presoneres d’Armagh s’afegien a la vaga. Després de cinquanta-tres dies, el
govern britànic acceptà les demandes i els presoners desconvocaren la vaga per
salvar la vida a un company en coma. Durant els mesos següents, els republicans
van denunciar que no s’estaven complint les demandes que el govern havien
acceptat, i l’1 de març de 1981, Bobby Sands inicià la segona vaga de fam. Durant
les setmanes següents més presoners republicans s’hi van afegir. Margaret
Thatcher, primera ministra britànica des de 1979 fins al 1990, es mostrà
inflexible davant les demandes. El 5 de maig morí Bobby Sands, que havia
estat escollit parlamentari a Westminster. La mort fou molt mediàtica i al seu
funeral assistiren més de 100.000 persones. Durant les setmanes i mesos
següents van morir nou presoners més de l’INLA i l’IRA. El moviment que es va
generar al voltant de les vagues de fam fou massiu, violentíssims aldarulls
prengueren altre cop el carrer i l’INLA i els provisionals van veure com una nova
fornada de voluntaris ingressaven a les organitzacions. Malgrat el fort moviment
del carrer, estratègicament no es va saber aprofitar, i a mesura que passaven els
mesos algunes famílies van intervenir per salvar la vida dels seus fills. Gerry
Adams pactà amb els vaguistes i el govern britànic per desconvocar la vaga i,
finalment, el 3 d’octubre de 1981 finalitzà, després que el govern fes algunes
concessions.

Anys vuitanta: creixement del Sinn Féin

A partir de les vagues de fam, el moviment republicà adopta una nova estratègia:
l‘Armalite i les urnes. Després de les victòries electorals d’alguns vaguistes, el
Provisional Sinn Féin va veure una oportunitat política de donar un impuls a la
guerra d’alliberament i abandonaren l’abstencionisme. El 1986 s’aprovà per
primer cop una moció a l’Ard Fhéis (congrés del Sinn Féin) on es va
acordar que els electes ocupéssin les seves cadires al Dáil i governs
municipals. D’aquesta manera, abandonaven definitivament la
política abstencionista, i fou l’inici del creixement exponencial del
partit.

Durant els anys vuitanta tots els grups paramilitars continuen les seves
respectives campanyes armades. L’INLA, tot i mantenir una certa força a
principis de la dècada, durant les vagues de fam, van començar un seguit de
disputes internes entre faccions de Belfast i de Dublin. Al voltant de la meitat de
la dècada es produeixen tot un seguit de judicis contra militants de l’organització
que havien estat delatats per membres infiltrats i voluntaris subornats; aquests
judicis reberen el nom de supergrass trial (judici dels informants). Després dels
judicis i les successives detencions, l’organització quedà molt deteriorada i en
vies de descomposició, els intents per reconduir la situació van portar a uns
enfrontaments entre dues faccions, una més republicana i una més marxista-
leninista. Entre 1984 i 1986 la facció M-L mantingué contactes amb Al-Fatah per
aconseguir noves armes. A partir de 1987, l’INLA i l’IRSP van rebre forts atacs de
l’Irish People’s Liberation Organisation (IPLO), una facció dissident d’antics
membres de l’INLA. Malgrat que l’objectiu principal de l’IPLO era eliminar
l’INLA, no ho van aconseguir, i finalment signaren un alto el foc. Durant els anys
següents l’IPLO es va veure involucrat en el tràfic de drogues fins que el 1992 els
Provos van eliminar l’organització.

Els vuitanta també foren moments de tensió dins el moviment provisional. El

PIRA i el Sinn Féin, que com hem comentat abans, havia abandonat la política
abstencionista, veieren com es produïa una escissió al seu braç polític amb el
Sinn Féin Republicà (Sinn Féin Phoblachtach); , els quals actualment continuen
sense reconèixer la validesa del Parlament d’Stormont (Irlanda del nord) ni del
parlament de la república d’Irlanda. Dins l’organització paramilitar també existí
un reduït grup de discrepants que van escindir-se formant el Continuity IRA
(IRA de Continuïtat), contrari a ocupar les butaques dels parlaments. El Cumann
na mBan, secció femenina històrica del moviment republicà, també abandonà la
nova línia del Sinn Féin i es posicionà amb el SFR. Tornant als Provos, el 1984
van dur a terme un dels atemptats més mediàtics. El 12 d’octubre realitzaren un
atac amb bomba al Grand Hotel de Brighton on s’estava fent una conferència del
Partit Conservador, assassinant a cinc persones. La primera ministra
britànica, Margaret Thatcher, que n’era l’objectiu principal, va sortir-
ne il·lesa. A partir de 1987 el PIRA va comença a dur a terme atacs contra les
tropes britàniques a territori europeu. El març de 1988 tres voluntaris van ser
assassinats pels SAS britànics a Gibraltar, al seu funeral un membre de l’UVF va
atacar el seguici, assassinant a tres persones. Durant l’enterrament dels catòlics
assassinats, dos soldats britànics de civil i amb armes de foc dins el cotxe van
quedar atrapats entremig de la processó. Foren confosos per membres lleialistes
i els segrestaren i executaren a un descampat proper.

Els anys noranta i el procés de pau

Les bases de la nova estratègia del republicanisme, amb l’impuls del Sinn Féin,
sota direcció de Gerry Adams, donaren els seus fruits. La campanya militar es
mantenia, però era necessari l’inici dels contactes entre els republicans,
representats principalment pel PIRA i el SF, i el govern britànic. Els primers
contactes amb el govern britànic van ser secrets, la direcció no es podia permetre
fer públic l’inici de l’acostament amb l’enemic; però sí que es reuniren
públicament amb John Hume, líder del partit nacionalista SDLP. Els contactes
es van prolongar durant mesos i anys, fins que el 1994 van permetre
arribar a un alto el foc amb el PIRA i l’UVF.

Mentrestant dins el PIRA, la brigada del Sud d’Armagh, l’única que havia
mantingut l’estructura de batallons, després que a finals dels setanta els
provisionals adoptessin una estructura per cèl·lules, comença a guanyar una
notorietat considerable. El comtat de South Armagh es va convertir en la zona
més militaritzada dels sis comtats. En ser una zona rural, els vincles familiars i
personals entre els voluntaris i la resta de ciutadans complicaven moltíssim la
infiltració dins l’organització i obtenir informants. La majoria d’atacs i accions
que duia a terme la brigada eren succeïts, i a partir de 1990 van formar una
unitat de franctiradors per iniciar una campanya contra les patrulles de l’exèrcit
britànic. Entre 1991 i 1997 foren assassinats set soldats i dos agents de la policia.
Aquesta tàctica reduí el nombre de patrulles que es feien per la zona, i fins a l’alto
el foc de 1994 les forces britàniques no van poder recollir informació sobre la
unitat i idear un pla per capturar-ne els membres.

Cap a mitjans de 1994, l’INLA va assassinar tres membres de l’UVF prop dels
quarters generals de l’organització. Com a resposta, l’UVF va assassinar sis civils
catòlics en un pub de Loughinisland. Els Provos i lleialistes també van executar
un seguit d’atemptats que van acabar amb la mort de civils. El 31 d’agost, el
PIRA decreta un alto el foc, com a mostra que estaven disposats a
seguir amb la via política del Sinn Féin. Ni l’INLA, ni el CIRA, van
decretar un alto el foc, i es mantingueren actius durant el temps que
durà. El grup paramilitar UVF també anuncià un alto el foc a
l’octubre. Els membres lleialistes contraris a aquest, es van enrolar llavors amb
un altre grup paramilitar, la Loyalist Volunteer Force (LVF), iniciant una guerra
interna entre les dues organitzacions que perdura fins a l’actualitat. Durant tot
l’any 1995 el Sinn Féin, amb Gerry Adams com a figura principal, es reuneix amb
membres dels governs britànics i Bill Clinton. Durant aquestes converses de pau,
el govern britànic exigeix al PIRA que entregui les armes si vol continuar
negociant amb el SF. Després d’un estira-i-arronsa, els provisionals van trencar
l’alto el foc el febrer de 1996 amb un atemptat a Londres que provocà la mort de
dos civils. El govern britànic inicià llavors les negociacions només amb el SDLP i
l’UUP, però sense acceptar-hi el SF.
L’1 de maig de 1997 Tony Blair guanya les eleccions britàniques i posa fi a divuit
anys de monopoli conservador. El juny el SF guanya un escó al parlament
irlandès per primer cop des dels anys cinquanta. Durant el juliol, Blair accepta al
SF a la taula de negociació, induint els provisionals a un nou alto el foc el dia 20,
que esdevindrà permanent. El setembre el SF signa els Principis de Mitchell, un
acord de base que permetria reprendre les converses de pau entre els partits i
autoritats de la república d’Irlanda, els sis comtats i el govern britànic. El 27 de
desembre de 1997 l’INLA assassina el líder de l’LVF, Billy Wright, a la presó de
Long Kesh. La mateixa nit els lleialistes ataquen una discoteca d’un hotel
regentat per catòlics ferint només a tres civils, però segons les autoritats la
intenció era un assassinat en massa.

El 10 d’abril de 1998, després de dos anys d’intenses negociacions se

signa l’Acord de Divendres Sant (Belfast Agreement) al parlament de
Stormont entre l’Ulster Unionist Party, el Progressive Unionist Party (UVF),
l’Ulster Democratic Party (UDA), el Social Democratic and Labour Party, el
Sinn Féin (PIRA), i dos partits transversals, l‘Alliance Party i la Northern
Ireland Women’s Coalition.

Els vint anys de conflicte armat que van durar els Troubles van provocar més de
3.000 morts. El gran entramat d’organitzacions armades i partits polítics
evidencien que ha sigut un conflicte d’arrel política i social. El Belfast Agreement
significà un acord entre les parts bel·ligerants més importants, però com veurem
més endavant, no va acabar amb la violència als sis comtats.

Graduat en Història per la UB i cursant el màster de Formació de

Professorat a la Universitat Rovira i Virgili (URV).

View all posts