LITERATURA CATALANA DEL RENAIXEMENT A LA IL·LUSTRACIÓ

1. REVISIÓ DEL CONCEPTE DE «DECADÈNCIA». La situació de la cultura

catalana, els prejudicis de la tradició historiogràfica envers aquest període, els
inconvenients del terme i les alternatives
21.02.2023
LA SITUACIÓ DE LA CULTURA CATALANA:
>Guerra dels Segadors.
>Guerra de Sucessió → símptoma en la literatura de com va creixent el conflicte.
Centralització de la cort:
- Autors medievals vinculats a la cort (inventari de Martí de Riquer, Història de la
literatura…).
- Durant l’edat moderna la cort continua essent una plataforma cultural important,
particularment durant el Renaixement.
- Literatura castellana i catalana del Renaixement, frustrat de la burguesia al País
Valencià, tendeix a ser aristocràtica, a diferència, per exemple, d’Itàlia.
- El refinament de costums del Renaixement porta a una major valoració de la formació
cultural de la noblesa, que compagini les armes i les lletres → Garcilaso “ora la
espada, ora la pluma”.
- Emigració (Boscà).
- La cort itinerant entre Barcelona, València, Saragossa…. passa a ser-ho entre Toledo,
Valladolid, Granada… A partir del 1561.
Centralització de l'Església:
- Tot i la defensa a vegades el català per a la predicació.
- Reforma d’ordres, com els carmelitans (Teresa de Jesús, St. Juan de la Cruz), esdevé
element de castellanització.
- Benedictins:
- Inquisició: no abolia a l’Estat espanyol definitivament fins XIX.
DIVISIÓ POLÍTICA DELS PAÏSOS CATALANS:
>Dissensions i disputes fins i tot dinàstiques a l’edat Mitjana.
>Divideix i guanyaràs (Juli Cèsar):
- Alguer
- XVIII, Menorca britànica.
ELS PREJUDICIS DE LA TRADICIÓ HISTORIOGRÀFICA:
>Com que la història no és una mera constatació objectiva, ens hauríem de preguntar des de
quina perspectiva s’ha escrit. En aquest cas, és obligat a fer-ho, perquè la deformació és
evident.
>Precedents: XV, el Mallorquí Ferran alentí en la seva traducció de la Paradoxa de Ciceró,
esmenta autors catalans com Ramón Llull i Bernat Metge, juntament amb Dante, Petrarca i
Boccaccio.
- 1836, però tradició setcentista.
- Fèlix Torres Amat, eclesiàstic, nebot del bisbe il·lustrat Fèlix Amat acusat de
janeisme.
- Diverses llengües.
- Totes les matèries
- Enciclopèdic.
- Diccionario Crítico de los escritores catalanes.
>Finals XVIII-XIX amb el Romanticisme:
1. Potenciació de la història.
2. Auge del concepte específic de literatura.
3. Classificació nacional de les literatures.
>Afirma algo mediante el contrario.
>Valoració dels corrents dels segles XVI a XVIII des de la perspectiva romàntica
(limitacions del realisme i incidència més aviat en la crítica literària).
1. Mitificació de l’Edat Mitjana, com a paradís perdut vs. Renaixement.
2. Anticlassicisme vs Neoclassicisme, Renaixement.
3. Certa reivindicació del Barroc, particularment Calderón, però escassa.
>Renaixença vs. Decadència:
- Afavorir el seu moviment.
- Incitar a la recuperació de la literatura catalana.
Manteniment dels prejudicis per altres moviments:
1. Modernisme:
- Escassa incidència en la historiografia.
- No reivindica l’època, encara que per exemple Rusiñol s’interessa pel Greco.
2. Noucentisme:
- Potencien la literatura medieval més clàssica.
- Classicisme: Com Renaixement i Neoclassicisme, a més Eugeni d’Ors
s’interessa també pel Barroc.
 - Antidecadentisme: Equívoc amb Decadència.
3. Avantguardes:
- “Generació del 27” (reivindicació de Góngora).
- Bartomeu Rosselló-Pòrcel (F.V.Garcia): poemes que ja comentarem, però
estudis històrics sobre la literatura espanyola (tesi congregada a Gracián).
Mort jove.
Pes de la tradició: O s’imita o es plagia. Tot el que no és tradició és plagi. Eugeni d’Ors,
hiperbòlicament i des d’una ideologia conservadora.
Limitacions de la filologia catalana:
>Manca d’estudis oficials:
- XIX Manuel Milà i Fontanals, catedràtic de la UB, però de romàntiques i literatura
espanyola (alguna referència al català).
- Estudis Universitaris Catalans (IEC), 1903. Clandestins a la postguerra.
- Creació del departament de Filologia Catalana de la UB el 1967.
- UAB, 1968.
>Cercle reduït. Mestratge:
- De pares a fills.
- Joaquim Rubió i Ors → “Lo Gaiter del Llobregat”.
- Antoni Rubió i Lluch.
- Jordi Rubió i Balaguer.
- Martí de Riquer (1950 catedràtic de romàntiques UB, UAB) → Medievalistes,
Comas, Molas → Jordi castellanos.
>A les acaballes del franquisme, amb l’inici de la recuperació dels estudis de filologia
catalana, es qüestiona el concepte de “Decadència”.

INCONVENIENTS DEL TERME I ALTERNATIVES:

Argumentari:
1. Connotacions despectives/positives de la Renaixença- Desitjable un terme neutre.
2. Exageració: Antonomàsia: “La Decadència”. Quantitat major d’autors que no es
tendia a creure. Qualitat d’alguns autors. Vigor de la literatura popular.
3. Imprecisió:
- Àmbit de la decadència: literari, lingüístic, cultural, econòmic, polític…
- Vacil·lacions en la cronologia.
 - Inici: Endarreriment. Primer decadència reduïda al XVIII o als darrers temps:
“Plorant la vergonyosa decadència/en què vui jau la catalana faula” → Aribau.
Remuntada al XV. A vegades, per contra, es distingeix, el Renaixement de la
Decadència.
- Amplitud.
- Tres segles → a més a més amb moviments antagònics.
- Diversos moviments, clarament en diversos aspectes: Renaixement, Barroc,
Il·lustració i el Neoclassicisme, als quals es poden afegir els de transició:
Contrareforma, manierisme, rococó, inicis del romanticisme…
- Diferents graus de “decadència” segons el període i la zona dels Països
Catalans. El Renaixement del País Valencià o la Il·lustració de menorca són
més forts.
4. Nomenclatura atípica:
- Poques literatures tenen períodes qualificats així (tot i que sí que jo fa
l’occitana, potser per influència nostra). P. ex: literatura castellana del S.
XVIII.
- Possiblement el model sigui “la Decadència de l’Imperi Romà” amb el
cristianisme.
- Confusió amb el “decadentisme”.
5. Concepció mítica de la història:
- Cíclica: Alternança de períodes d’esplendors.
- Jeràrquica: Ranking. Comparació sempre amb el referent més esplendorós.

Alternatives:
>Decadència → etiqueta desfasada. Consens → Costa d’eradicar (inèrcia, interessos).
>Medieval, modern, contemporani (a partir del XIX):
- Història, filosofia, art…
- Universal.
>Edat moderna/literatura catalana moderna (assignatura del pla antic).
>Etimologia: Recent, relatiu.

Grans tendències de la cultura occidental:

Reminicències medievals.
>Renaixement: Contrareforma, manierisme.
>Barroc: Rococó.
>Il·lustració, neoclassicisme: Preromanticisme, sentimentalisme.
>Inicis del Romanticisme… Homologables. Aplicació tardana a la literatura catalana. Joan
Fuster… Albert Rossich… Massa amplis i imprecisos, si bé no tant com
“modern/moderna”. Particularment a nivell universitari, s’haurien de qüestionar força.

2. EL RENAIXEMENT, LA CONTRAREFORMA I EL MANIERISME:

RENAIXEMENT: Universal, XVI/ Renaixença (català, XIX).
- Terme: Tornar a néixer. Terme creat a l’època. Connotacions positives, simbologia
lumínica. Retorna als clàssics. Edat mitjana: “mort”, “època obscura”. Optimisme,
goig de viure.
- Tòpic.
- Context històric.
- Dossier p.1.
Característiques Renaixement:
- L’Estat com obra d’art.
- Desenvolupament de l’individu: Individualisme. Consciència d’autoria i estil.
Plantejament personal. Jo vs. romàntic. Formació → polifacetisme, lletres i armes.
- El ressorgiment de l’antiguitat clàssica.
- Descobriment del món i de l’home.
- La vida social i les festes.
- Costums i religió.
- Gust per la natura: bucolisme, naturalitat estilística…
Altres descobriments: La impremta:
- Certamen literari organitzat per Bernat Fenollar.
- Una de les primeres obres impreses a l’Estat (no pas la primera, com es llegeix).
- Claredat de la lletra humanística en contrast amb la gòtica i la barroca.
24.02.2023
El ressorgiment de l’antiguitat:
- Presència en la cultura medieval, però sovint degrada, lingüísticament i
ideològicament. P. ex. Lectura al·legòrica de l’Eneida identificant el protagonista amb
Jesucrist.
- Importancia de la recuperació del clàssic.
 - Recuperació a finals de l’Edat Mitjana.
- Llatí, literatura, art, filosofia, mentalitat → actualització.
Renovació religiosa:
- Protestantisme: Luter, Calví.
- Eramisme:
- Humanisme (estudi de clàssics).
- Moralisme.
- Separació de religió i estat. Religiositat interior (la individual, el sentiment
personal), per damunt dels rituals. Tolerància, pacifisme (irenisme).
Dossier p. 1 → Pico della Mirandola (Mirandola, 1463 - Florència, 1494). ç
- Aristócrata d’aquesta ciutat, però format a altres ciutats italianes i a Paris.
- Estudis eclesiàstics.
- Discurs de la dignitat d’un home.
- Intenta potenciar al màxim tot el seu potencial.
Recepció:
- Itália, focus renaixentista.
- Intensitat.
- Precocitat.
- Precursors: Dante (S. XIII - XIV), Petrarca i Boccaccio (XVI).
- Quattrocento.
- Relacions amb Itàlia mediatitzades per la cultura castellana: Catalunya solia fer de
pont entre Castella i Itàlia durant l’Edat Mitjana. Tendeix a invertir-se la situació, a
causa de la disminució de les relacions de Catalunya amb Itàlia, capitalitzades pels
castellans.
>Els enginys humans, cada cop més, es desfan de les tenebres (Edat Mitjana) heretades dels
pares per tal de tetonar a aquella serena claredat dels avis (llum dels clàssics). Lluis Vives →
Idees renaixentistes.
>Estudiants d’arts adreçant-se al conseller en cap de Barcelona S. XVI: “en temps que totes
les lletres són ressuscitades” es queixen dels professors com a bàrbars → en una literatura
que ha avançat els professors continuen ensenyant l’edat mitjana.
Renaixement → Antropocentrisme i optimisme. Naturalitat i claredat.
Contrareforma i manierisme.
Barroc → Teocentrisme, pessimisme. Artificiositat i obscuredat.
CONTRAREFORMA:
>Etimologia: Contra la reforma.
>Europa septentrional i meridional. Ideologia i costums.
>Inquisició medieval → abolició espanyola 1834 definitivament.
>1492 → Expulsió dels jueus.
>1540 → Jesuites. Milicia + religió. Vot de fidelitat al papa. Estil jesuític.
>1545 - 1563 → Concili de Trento.
>Regnat de Felip II → monarca que va en contra del reformisme. Impediment de l’estudi
a universitat estrangeres.
>1559 → Índex (de llibres prohibits), fins a la postguerra (última edició 1948, fins 1966).
>1569 → València arquebisbe Joan Ribera. Actes sacramentals. Joan Timoneda.
>1571 → Batalla de Lepant. Poema de Joan Pujol.
>1609 → Expulsió dels moriscos.
>Marca les diferències entre la europa meridional i la septentrional. Això fa que

MANIERISME:
>Origen artístic, però tendència creixent a l’aplicació a la literatura.
>Imitació a Miquel Àngel. Els seus deixebles pinten a la manera del mestre. Adjectiu
posterior.
>Imitatio, com l’abella (Aristòfanes) vs. la formiga. Anar de flor en flor → imitació de varis
autors.
>Amanerament: clixés.
>Tecnicisme, virtuosisme.
>Allunyament de la naturalitat renaixentista envers l’artificiositat barroca.
>A la II meitat del segle XVI, es poden relacionar amb manierisme recursos anteriors com
ritmes difícils, emblemes (combinació d’imatge i text), acròstics (agafar la primera lletra de
cada vers i es forma una paraula)…

2.1. La poesia. Valeri Fuster, Andreu Martí Pineda, Gaspar Guerau de Montmajor,
Joan Timoneda, Pere Serafí i Joan Pujol.
Tendències:
1. Popularitzant.
2. Medievalitzant.
3. Renaixentista.
 4. Contrareformista.
5. Manierista.
>Complexitat de corrents que també es dona a altres literatures. Ex: la castellana no es
redueix a la faceta renaixentista de Garcilaso. Fins i tot té influències de March.

Popularitzant: Imita la popular.

- Literatura popular. Gran vitalitat de l’època.
- Literatura culta i popular, mons diferents, però connectats.
- Vinculació sovint amb la música, com a vegades la culta.
- Els transvasaments.
>Glossa: Composició poètica, amplificació d’una estrofa, en què cadascuna de les estrofes
acaba amb un vers. Serveix per distingir la poesia popularitzant.

Medievalitzant: En general, persitència de concepcions i recursos medievalitzants (p. ex. les

formes mètriques).
- Trobadoresca: Algun possible ressò dels trobadors de l’època esplendorosa (feudal).
- Incidència renovadora a Itàlia (Petrarca), que no hi havia participat tant del
fenomen trobadoresc a l’edat mitjana com els catalans.
- Ausiàs March: Bastant diferent a Petrarca, encara que a vegades és fa alguna lectura
petrarquista de March. Lectures petrarquistes de March. Patiment amorós, però més
esquinçat el marquià.
- Ferran Folch de Cardona (Barcelona):
- A Barcelona, diverses edicions al cercle de Ferran Folch de Cardona =
Almirall de Nàpols = Duc de Som(m)a.
- Manuscrit.
- Joan Boscà en la cèlebre dedicatòria a la duquessa de Somma (Beatriu
Fernández de Córdoba) en què explica la introducció de la mètrica italiana. Es
fan certes referències a Ausiàs March.
- Carles Amorós, 1543.
- Literatura catalana: Pere Serafí, Joan Pujol .
- Literatura castellana.

Renaixentista: Models destacats.

- Clàssics: sobretot llatins.
 - Virgili: Eneida, poesia pastoral (bucòliques, geòrgiques).
- Ovidi: poeta exiliat, Metamorfosis. Heroides: Epístola amoroses escrites per
dones mitològiques (Penelópe, Dido, Ariadna…).
- Horaci: A l’edat mitjana tot i disposar de diferents referències i manuscrits
d'aleshores. Art poètica, odes, epístoles… Tòpics vinculats a la mentalitat:
carpe diem. Poesía satírica.
- Italians:
- Dante: Divina comedia. Mitifica a la beatriu.
- Petrarca: Petrarquisme. Cançoner → diversos aspectes que la fan moderna.
- Intimisme (1a persona, aparença autobiogràfica).
- Patiment amorós. To elegíac. Petrarquisme vs. romanticisme.
- Idealització: Laura (l’aura, aureola).
- Aglutinació dels poemes en un poemari: poema proemial, cert fil que
enllaça les poesies, divisió en parts (en vida i mort de Laura).
- Estil: aparentment natural, però treballat. Estil retòric molt precís.
- Consolidació de les formes la mètrica italiana.
- Boccaccio:
- Vernacle:
- Guido Guinizelli: Donna angelicata gentil core.
- Mètrica: Recompte a la catalana (fins a la última sílaba accentuada). Això fa
que els versos catalans tinguin una sílaba menys que els equivalents castellans
o italians.
- Formes mètriques italianitzants: Metre.
1. Italià: Heptasíl·lab (7). Endecasíl·lab (11). Sence cesura.
2. Català: Hexasíl·lab (6). Decasíl·lab (10). Cesura → 4 + 6: Tendència
al ritme binari (rimes masculines, en la cesura i al final 2’ 4’/ 6’ 8’ 10’
3. Francès: Sonets amb alexandrins (6 + 6) a vegades.
- Decasíl·labs:
1. Tercet: Sovint encadenat: aba bcb cdc ded… Obres narratives i
discursives. Divina comèdia. Epístoles i capítols (reflexions morals
sense destinatari).
2. Sonet: També d’altres metres, com els sonatins. 2 quartets i dos
tercets. Estructurat i condensat. Reflexions sobre diversos temes
circumstàncies. Gran referent Petrarca.
 3. Octaves reials: abababcc (ritmes encadenats i apariat). Ús narratiu i
discursiu emfàtic. Boccaccio.
- Decasíl·labs i hexasíl·labs combinats:
1. Estances.
2. Silva.
- Rimes planes o femenines: més suaus. Similitud amb l'accentuació llatina.
- Joan Boscà →Defensa de la mètrica italianitzant. La forma mètrica ens acosta
al renaixement.
03.03.2023
“ESCOLA SATÍRICA VALENCIANA”:
>Tradició jocosa predominantment valenciana. Suggerit per Manuel Milà i Fontanals (XIX).
Encunyat pel bibliòfil Ramon Miquel i Planas.
>Dossier p. 2.
XV: Jaume Roig, Espill [o llibre de les dones].
>Es fa una redacció explicant les seves relacions amb les dones.
>Certa misoginia, però jocositat, erotisme, sàtira de costums, des de la perspectiva d’un
metge.
>Primera persona jugant amb l'autobiografisme: de sa juventud (solteria),
>Forma mètrica molt àgil. Aparitats, noves rimades (8), comediades, de Jaume Roig (4), estil
coloquial, codolades (4/8).
>Llibre amb bastanta fortuna.
Lo procés de les olives: Parla sobre el sexe, es fa un debat sobre aquest. Al·lusions sexuals.
Debat sobre la vida. Debat masclista, encara que té una resposta en defensa de la dona.
Obres e trobes en Iahors de la Verge Maria → certamen que té lloc a València.
Teoria amorosa a partir d’una partida d’escacs real. Primera partida documentada. Traducció
recent a l’anglès de Josep Miquel Sobrer.
Anònim: Col·loqui de dames: Col·loqui i rahonament fet entre dues dames, una dama
casada i l’altra en condició de beata. Al col·loqui s’aplica una altra dama viuda. Passa un
divendres sant.
>Dossier p. 3.

ANDREU MARTÍ PINEDA:(1490 - 1558).

>Notari aristocratitzant establert a València.
>Mostra com la tradició s’ha anat degradant.
>Contacte amb la cort virregnal valenciana
>Consells a un casat/a una casada (plecs solts) → clarament misògins.
>Disputa de viudes i donzelles → amb el metge Joan Valentí i amb el cavaller Jaume Siurana
(1561, a València i a Barcelona, amb l’Espill).
>Dossier p. 8 i 10.

GASPAR GUERAU DE MONTMAJOR:

>Catedràtic de gramàtica i retòrica a la Universitat de València.
>Expulsat dues vegades per “insolent i descatat”. Readmès el 1586 i exclòs altra vegada el
1590.
>Professor de retòrica a Alcalá de Henares, on morirà.
>Breu descripció dels mestres de València:
- Sàtira (ad hominem).
- Gènere molt valorat pels llatins: “Castigat ridendo moris· (Horaci, que també
n’escriu). Gran referent, Juvenal: “Vés a estudiar, / en Juvenal, / si vols dir mal, / d’ell
traslladant”.
- Agafa com a referent a Jaume Roig, la mètrica està calcada.
- Dossier: p. 12 i 14.

JOAN TIMONEDA:
>València 1518 - 1583.
>Assaonador.
>Vocació literària: “La afectación que tengo al representar i a la desasortada poesia”, pròleg a
Turiana.
>Enquadernador: llibreter, impressor, compilador, editor…
>Ofici nou. Amb bona visió del mercat, però relativament modest. No arribarà a ser un gran
editor, no deixarà de ser un petit burgès.
>Menestral, petit burgès amb un públic bàsicament burgès, però incorporació d’elements a
gust cavalleresc.
>Ascendència aragonesa, però manifesta que el català era la seva llengua natural.
>Predomini del castellà en la seva obra i en les seves edicions, perquè començava a ser a
València la llengua de la classe dominant i del mercat literari.
>Divulgador d’obres de diversos gèneres, però també creador.
Renaixentista, contrareformista, popularitzant: Base renaixentista, si bé s’ha d’adaptar a
la contrareforma, com mostrarà sobertot al seu teatre. Predomini de la tendència
popularitzant. “Timoneda / de poesía comarcano”.
Poesia:
- Cançoners: Flor de enamorados, en català no arriben a la quarta part. Sarao de amor:
cinc en català, una doble lectura, un sonet amb versos en set llengües alternades.
Relacionable amb el Manierisme. Dispersos, alguns en català, plecs solts o en llibres.
- Cançoner d’Upsala = del duc de Calàbria (Josep Romeu). Caràcter polifònic de les
cançons.
- Dossier: Josep Romeu columna dreta → Contrafet a l’espiritual.
- Dossier: Flor d’enamorats: Columna de la dreta: diminutiu, ‘manifest de voluntat’.
Glossa, en la primera estrofa hi trobem idees. Hi ha una estrofa inicial que s’agafa
com a tornada. Combina molt bé diferents registres. Amor entès com un mal, amb
símptomes. Pensaments amorosos → poema de “Só qui só, que no só lo …” →
encaixa amb un tòpic molt general, ja apareixia en la poesia medieval.

PERE SERAFÍ:
>Home universal: Polifacètic. Pintor, poeta, músic… com Nicolau de Credença (pintor,
geògraf, matemàtic, escriptor…).
>Escriptor: almenys poeta en català i castellà.
>Músic: testament, instruments de corda i clavicordi.
>Pintor: “Ut pictura poesis” (Horaci). “La pintura és un poema que es veu en lloc de sentir-se
i la poesia és una pintura que se sent en lloc de veure’s (Leonardo da Vinci).
>”Lo greg” → matrimoni a Barcelona amb Àngela Mariner → tòpic de l’àngel, de la dona
angelicada. Malalt i empobrit. 1566 hipoteca la seva casa. Moltes de les seves obres queden
pendents d’edició.
>Obra pictòrica.
>Cercle de Ferran Folch de Cardona = Almirall de Nàpols = Duc de Som(m)a. Palau al
carrer ample (Serafí: “lo millor de Barcelona!”). Joan Boscà en la cèlebre dedicatòria a la
duquessa de Somma (Beatriu de Figueroa), en què explica la introducció de la mètrica
italiana.
>Obres perdudes: art poètica en castellà i llibre de poemes en aquesta llengua:
- Llicència reial: Mateix dia de la llicència del poemari català, el 27 de març 1564, a
Vilafranca. “Arte poética en romance castellano, y otros dos libros de poesía de
 sonetos y otras rimas, en diversos sujetos, el uno en romance castellano y el otro en
lengua catalana”.
- Contracte: L’any següent (1565), contracte d’impressió, signat davant notari amb
Jeroni Galceran Serapi de Sorribes: “Arte poética, dirigida al rey, y de la Silva de
diverses obres de poesia e altres llibre de obres catalanes”.
- Mort: a primers de gener de 1567.
- Inventari de béns: Caixes d’àlber: “llibre de poesia escrit de mà de dit mestre
Seraphi”. En una altra: “papés stampats i diboixats”. “Un Dante, un Ovidi en italià i
un llibre de sonetos ab cobertes de cuyro”.
>Trobem bastantes referències del segle XIX → al segle XX es torna a editar.
>XIX → Va influir en poemes menors. Drama sobre la vida de P. Serafí (algú l’escriu) → Lo
pes de la culpa → història molt llegendària de Pere Serafí. Serafí, fill bastard d’Aldonça de
Cardona, a qui va consagrar una elegía, que hem de comentar, i d’un patge. Germanastre
bandoler. Enamorat d’una cosina, Isabel de Cardona, a qui dedica poemes.
>XX → To de melancolía, Petrarquista. Dossier. p. 19.
Text comentats a classe:
Relació amb la posta de sol. Imatge que es pot considerar tòpica. Influència de l’èpica, que
recorda a Ausiàs March. Quan mor es perd l’ànima → ella semba més bella. Per la mort
utilitza la imatge de les parques.
Sub. Xi com lo sol quant vol finir lo dia remirable.Ayral me par que doña Aldonça sia.
L’arbre. clar remirant son espirit l’escorça, la decorà, d’altra bellesa unida. estam,
parques. de ser mig.

Octaves reials. Gènere estrambot → era pensat per ser cantat, imatges continues.
Sub: Titol. carrera. ivern, estiu. jamay pietat, que per estrena. Piadosa. lo pelegrí.
alberch. lo vent. ingratitud.

Premi separat, llaurador, vil pastor, ni sper de ben servir ninguna cosa.
La tempestat. Orfeu. Yo, trist, que nit y jorn mon cor sospira. L’hom desterrat. presó.
sepultura. Lo cervo que es nafrat cerc aygua clara.

La natura com a recurs.

Primavera. l'hivern. esperança.
Capítol moral: Epístola, 6 + 4. Topic del camp: la naturalesa que ho ofereix tot
miraculosament. Sub: mas si volem - doctrines. 6 y 7 estrofes. 12 estrofa. 15 estrofa (les dues
primeres línies)17 estrofa (2 primeres línies). 20 estrofa.
>Dossier p. 26. Imatge del captiveri → servent de la gleva, Qüestió atenuada per Ferran el
Catòlic.
17.03.2023
Continuació dels comentaris de Pere Serafí: dossier.
Dossier p. 29.

JOAN PUJOL:
>Sacerdot.
>Manifestament contrarreformista tot i algunes reminiscències renaixentistes.
>Ben relacionat amb cercles eclesiàstic, nobles i culturals.
>Protector Jeroni de Pinós.
>Elegia al músic de la catedral de Barcelona. Pere Alberc Vila, que va musicar almenys un
poemas de pere Serafí → la relació entre els dos autors.
>Textos:
- Edició de diversos poemes:
- Manuscrit de París.
- Algun ma solt
>Poemes:
- p. 32 dossier.
- Lepant →poema èpic. Obsessió de la Renaixença per aconseguir un poema èpic
nacional: Canigó, de Verdaguer.
 - P. 34. dossier. Referència a Cervantes → per la batalla de Lepant, és conegut com “el
manco de Lepante”, ja que va perdre el braç a causa d’una bala.
-
2.2. EL TEATRE. BARTOLOMÉ DE TORRES NAHARRO, JOAN FERRANDIS
D’HERÈDIA I JOAN TIMONEDA.
TEATRE MEDIEVAL:
>Poc conservat, popular, predominantment religiós, profà.
>Tirant: “Après les danses començaren les farses e los entremesos, segons en tal festa se
requerien”.
>Vs. crisis del teatre, forma de diversió social per excel·lència (fins al s. XX).

RENAIXEMENT:
>Auge demogràfic i, en concret, creixement de les ciutats.
>Vida social.
>Gust per la cultura i l’art.
>Esperit crític i voluntat d’ensenyar delectant.

MODELS:
>Clàssics → sobretot llatins.
>Particularment comèdia.
>Plaute → La comèdia de l’olla, El perdonavides.
>Terenci → per l’època era més valorat. L'eunuc.
>Italians →Maquiavel La mandràgora, obra bastant maliciosa, astuta. Aristo, Nigromant
(algú que fa màgia negra).

DECORATS:
>Sebastiano Serlio → arquitecte i tractadista bolonyès.
>Diego de Siloé → burgos. Dibuix possiblement representació d’un decorat de la primera
meitat del s. XVI. Decorat renaixentista. Ens falta documentació.

OBRES:
“La farsa d’en Cornei” (comèdia?).
>Fragment en un ms. de la BC. Editat per J. Romeu amb aquest títol.
- Amo (Cas).
 - Criats:
- Cornei (fidel).
- L’esclau negre Cristòfol (deslleial, per amor).
BARTOLOMÉ DE TORRES NAHARRO:
>Sacerdot extremeny establert a Nàpols.
>Bona formació.
>Presència del català i particularment de la variant valenciana a Itàlia.
>Propaladia.
>Dos tipus de comedia: comedia anoticia:comedia que està més relacionada amb els fets i la
història, i la fantàstica, la que és inventada.
>Tinelaria: mostra la realitat dels menjadors italians. Utilitza diverses llengües, encara que es
mostra el castellà de manera més culta.
>Serafina: el contrari a l'anterior.
>P. 36 dossier.

JOAN FERRANDIS D’HERÈDIA:

>Lluita a la guerra de Germanies.
>Cortesà de la cort virregnal valenciana.
>Oncle polític de Boscà. Alguna provatura de la mètrica italiana. D’una altra generació.
Poesia medievalitzant, al gust del Cancionero general (València, 1515).
>En castellà.
>Català: origen aragonès, però àvia valenciana, com la seva dona, fidel a la llengua. La
virreina ho permet perquè el seu parlar li sembla “gracioso” (El cortesano, de Lluís del Milà).
>Alguns poemes en català (intercanviant amb Pineda, popularitzants, imitant a Ausiàs March
o d’una obscenitat grollera.
Obres teatrals, novel·les i poemes que recreen l’ambient de la cort virregnal:
- Casimir Gandia, El Cortesà.
- Manuel Molins, Quatre històries d’amor per a la reina Germana.
- Josep Lozano, Crim de Germania.
- Vicent Andrés Estellés, “Homenatge il·lícit a Lluís del Milà”.
 24.03.2023
JOAN TIMONEDA:
>Vocació literaria.
>Equadernados, llibreter, impressor, compilador, editor…
>Amb bona visió del mercat.
Teatre: Tres comedias. 2 de Plaute (Amfitrió, Els bessons). Una inspirada en El nigromant,
d'Aristot.
Recull d’obres que es diu Turiana → recull d’obres d’autors valencians. Hi ha la figura de
l’anagrama.
Teatre religiós: Ternario espiritual (1558).
>Contrareforma:
- Ternario sacramental.
- Auto de la oveja perdida.
- El castell d’Emaús: Evangeli que escriu Sant Lluc a 24 capitols de com aparegué
nostre Redemptor Jesu-Crist a dos deixebles que anaven al Castell d'Emaús, i es donà
a conèixer en lo patir del pa. Bilingüe (català castellà). En català: títol i acotacions,
jesucrist i deixebles (“romeus”), Plaer i Content. En castellà: La família bobo i desig
humà → diglòssia a favor del català.
- L'Església militant.
- Segundo ternario sacramental.
>El auto sacramental surgirá, como apunta Bataillon, “de una transacción entre la costumbre
inveterada de celebrar el corpus con representaciones teatrales y las exigencias de la Reforma
Católica que, en tiempos del Concilio de Trento, pretendía volver la fiesta al espíritu de su
institución”. El auto sacramental nace de la conjunción de alegoría y tema eucarístico.
Cuando se pasa de la explicación de un dogma a su representación a través de la alegoría,
esto es, con timoneda, es cuando verdaderamente comienza a nacer ya el auto sacramental. →
Comença amb Timoneda i no Lope de Vega. Obres de temàtica religiosa però principalment
contrareformista.
>Dossier p. 39.
2.3. LA PROSA. ELS EPISTOLARIS (ELS BORJA I ESTEFANIA DE REQUESENS),
L’ESPILL DE LA VIDA RELIGIOSA, JOAN TIMONEDA I CRISTÒFOR DESPUIG.
>Narració curta → Novelas ejemplares: petites narracions.
>Assaig:
Michel Eyquem de Montaigne:
- Burgès aristocratitzant.
- De petit criat amb els pagesos.
- Després formació d’educació en llatí, formació clàssica. Convivència ed diverses
creences religioses dins la família.
- Estudia dret i té certa projecció política, però rebutja, tot i l’amistat amb Enric IV.
- Individualisme, esperit crític, escepticisme → “Què sé?”

EPISTOLARIS:
Models:
>Capítols de 1573 entre els jurats d’Elx i el mestre Jaume Roman:
- 6 - 7: pràctica de les lliçons del dia anterior, “conjugant i declinant”.
- 7 - 8: llegir llibre segon.
>Retòrica, però naturalitat.
>Individualisme - sociabilitat.
ELS BORJA:
>Català traslladat al nucli del Renaixement.
>Llengua de la família. Castellans s’hi adrecen català.
ESTEFANIA DE REQUESENS: perspectiva feminista. p.44 dossier. Surten altres dones de
les que coneixem al seu marit i poc d’elles. Rapte d’una parenta → per les monges.
28.03.2023

L’ESPILL DE LA VIDA RELIGIOSA:

EDICIONS:
>Nombroses en diverses llengües (sovint indirectes) → castellà, català, italià, francès,
portuguès, anglès, alemany, danès… Amb l'àmbit cristià, no solament catòlic. Difusió pels
missioners.
>Es continua editant a anglaterra.
>No en sabem qui és l’autor. Es vol arribar a una relació mistica amb Déu.
>Autoría (III) Hipòtesis: Franciscà.
 - L'observança per antonomàsia és la franciscana.
- Gravats de Sant Francesc en l’edició valenciana.
- Alguns aspectes relacionals amb l’ideari franciscà.
- Del convent de Santa Maria.
- Dossier, p.46. Desig humà. Casa d’humilitat. Locus amoenus.
Influència de Ramon Llull: Posteriorment el 1521 Joan Bonllavi publica el Blanquera
(monjo que passa per diferents estats, un itinerari), de Llull.
- Narració: itinerari de Blanquerna (monjo, bisbe, Papa, ermità).
- L’art de contemplació.
>Tota l’obra es basa en l’al·legoria → ens hem de centrar en les coses corporals, que són
vistes i conegudes. La nostra ànima no pot venir de la contemplació o vista espiritual de les
coses celestials sinó per comparació de les coses corporals.
>Per arribar a la ultima virtud, la caritat, l’amor, s’ha de passar per totes les altres virtuts.
Així i tot li donen una drecera (cosa que fa pensar que falta una part del text, un abreujament)
i anar directament a la caritat i allà es trobarà amb Déu → unió amb Déu (jo i tu).
>Vida activa → re. Diverses cordes = temes de meditació. Exemple la mort.
>Vida contemplativa → sol vs mi (no s’ha de ser egoísta).
Tendència religiosa:
Característiques renovadores:
- Divulgació.
- Valoració de la religiositat íntima.
- Compaginació de la vida activa i la contemplativa.
- Devotio moderna (Països Baixos, s. XIV). Ordes religiosos → jeronis, franciscans.
Aspectes tradicionalistes: valoració excessiva del cerimonial. Actitud anticulturalista.

JOAN TIMONEDA:
>Assaonador.
>Vocació literaria.
>Enquadernador > editor, llibreter, impressor, compilador.
>Amb una bona visió de mercat, però relativament modest.
>Burgès amb un públic bàsicament burgès, però incorporació d’elements al gust aristocràtics.
>Ascendencia aragonesa.
>Novel·les curtes: El patrañuelo → ve de patraña, fingir, amb aparença de veritat.
>Contes (“microcontes”) (dossier p. 47: narració 1, 2 i 4): El sobremesa y alivio de
caminantes → epístola al lector exposant el sentit que tenen aquests contes. El buen aviso y
portacuentos → carácter moral.
4 → història picaresca, el protagonista és un lladre → roba al senyor tallant-li la butxaca i li
treu els diners, el cavaller li torna la broma → renaixement.
Diamonte (connotacions pastorals) → Timoneda: Anagrama.
6 → parell de lectures → la més innocent i la més pujada de to. Crítica a la cosmètica.
7 → només escrit parcialment en català. Formació popular d’un tòpic de Pere Serafí → aurea
mediocritas.
8 → la història es relaciona amb un refrany → Passar les penes sol → “Plore cascú son dol ab
son cresol”. Narració etiològiques (expliquen un fet). Paremiologia → estudia les frases fetes.
9 → Bromes sense gràcia.

CRISTÒFOR DESPUIG:
>Tortosa.
>Especulacions sobre alguna estada a Itàlia.
>Va residir un temps al País Valencià.
>Aristòcrata, en una ciutat o la burgesia tenia molts privilegis per al repoblament.
>Formació (armes i lletres) → “Yo me so en casa d’un senyor tan cortesà i tan noble en
costums com un altre fos en tota la corona, ahont ab tots los altres fills de cavallers allí eren,
sempre nos ocupaven en obres militars com era cavalcar en totes selles, correr totes lenses,
jugar totes armes, ballar y pensar totes danses, llegir a hores concertades llibres de totes
histories y finalment obrar tostems exercicis de tota virtut”.
>Va ocupar diversos càrrecs, almenys municipals.
>Bel·liciós, va participar en bandositats. Fins i tot, va patir un atemptat.

31.03.2023
Col·loquis o diàlegs: Doxogràfics/dogmàtics.
>Clàssics: Plató, Ciceró.
>Edat Mitjana: Petrarca.
>Renaixement: Erasme, Joan Lluís Vives, Castiglione.
Interlocutors:
Livio/Lucio → Denominació inspirada en Tit o Titus Livi, Ab urbe condita / diverses
opcions.
Fabio → Burgès → important família romana. Quinyí Fabio, historiador.
Don Pedro → Valencià. Forma usada en català. Personatge positiu.
Arguments: Acció quotidiana → deambulant per la ciutat de Tortosa i l’entorn natural al
llarg d’un dia i mig.
>Imitació de converses: fragments, temes diversos, pèrdua del fil, anunci de qüestions no
tractades, inacabats…
>Dialèctica d’opinions.
Llengua:
>Consciència lingüística → dossier.
>Defensa ús de la llengua pròpia.
>”No he volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana y
també per no valer-me de llengua estranya per a il·lustrar i defensar la naturalesa [...]”.
>Col·loquial.
Política:
>Més enllà de l'àmbit local (polis), temes d’interès universals.
>Nacional.
>Justificació de la guerra contra Joan II.
>Tòpic de l'avarícia: “taula de Barcelona”.
>Social: Crítica de la burguesía (auge, privilegis a Tortosa per la repoblació).
>”No sols és Espanya [designació geogràfica, Hispania i monarquia], ans la millor Espanya”.
>”Lo subjecte que jo he pres per a posar la mà a la ploma és Tortosa, la intenció i propòsit
principal meu emperò, és estat escriure algunes coses de Catalunya”, “la nació catalana”.
Religió:
>Proximitat a l'erasmisme, en diversos aspectes.
>Saqueig de Roma per Felip II, com abans Carles I.
>El papa no ha de tenir interessos polítics.
>Moralitat.
>Predomini de la caritat sobre el cerimonial. “Els pobres temples vius de Déu”, mentre que
les esglésies són “temples morts” [clerge de la cort de Carles I, Tomás de Villanueva, que
esdevindrà sant. També A. de Valdés]
>Elogi de la Inquisició: Sobre la Mare de Déu de la Cinta.
>El 1564, en el marc de les bandositats, és arrestat per la Inquisició, juntament amb el fill,
acusats de fer cremar la casa d’un algutzir d’aquesta institució.
>Dossier p. 49 - 50.
3. EL BARROC
>Època una mica pessimista → “L’home no ha nascut per a viure riallós, sinó per a plorar”.
>Es torna al teocentrisme.
>Segle XVII.
>Dossier: P. 52.
Tòpics sobre la vanitat i la fugacitat de la vida:
>Eclesiastés: Tot és vanitat de vanitats (vanitas vanitatum).
>Clàssics: Tempus fugit, memento mori.
>La imitació de crist: atribuït a Kempis: Menyspreu del món (contemtus mundi), Sic
transit gloria mundi.
Crisi:
>Econòmica, en contrast amb ostentació.
>Conflictes: bandolerisme i bandositats, guerres (la dels Segadors 1640 - 1652, en el marc de
la Guerra dels Trenta anys 1618 - 1648).
Estil:
>Manierisme: artificiositat → Barroc.
- Etimologia: probablement del Barroco (portuguès, forma irregular).
- Literàriament: auge de figures retòriques. Vessants (distinció qüestionada, almenys
matisable):
1. Conceptisme: Figures de pensament (exemple jocs de paraules). Quevedo,
Lope…
2. Culteranisme: Figures de dicció (per exemple metàfores), cultismes
(llatinismes i hel·lenismes). Gongorisme, però Góngora escriu també letrillas
molt enginyoses.
Recepció: Estat espanyol nucli important del Barroc. Arriba ràpid i plenament. Influència
aclaparadora. Castellanització de models, també lingüístics.
Ús del català:
- A diferència del Renaixement de l’Estat Espanyol, predominantment aristocràtic,
cultura massiva.
- Fidelitat de les classes populars i burgeses del català (la majoria dels escriptors
juristes i clergues de condició no gaire elevada).
Neobarroc: Imitació del barroc.
3.1. LA POESIA. FRANCESC VICENT GARCIA, FRANCESC FONTANELLA I
JOSEP ROMENGUERA:
FRANCESC VICENT GARCIA:
Mitificació popular.
Recepció: En contrast amb les crítiques, florasquerals.
11.04.2023
Dades biogràfiques: Tesi.
- Seminari de Barcelona, on fa de criat de Pere de Montcada.
- Ordenat capellà, entra al servei del bisbe de Vic.
- Tot i les bones expectatives de carrera eclesiàstica, destinat, amb gran elogi, a
Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà).
- No tant absent com s’havia sospitat.
Beatus ille: Vivia bé.
- Tempatives de fortuna.
- 1612 →L’oncle de Pere de Montcada és arquebisbe de Tarragona. garcia hi viatja, per
mar, però enfrontaments de l’estament eclesiàstic amb l’ajuntament. Poema.
- 1613 → Panegíric del rector de la Universitat de Lleida → volia aconseguir un càrrec
a la universitat.
- 1621 → Pere de Montcada, bisbe de Girona i Garcia el seu secretari. Hi pronuncia el
Sermó funeral amb motiu de la mort de Felip III, publicat l’any següent.
- No sembla que Garcia fos conegut fora del seu àmbit.
- 1622 → doctorat a Tortosa.
- 1623 → mor.
Obres:
- En vida, algun poema religiós dispers i el Sermó.
- Llegenda crema dels ms. autògrafs. Nombrosos de pòstums, tardans.
- Primera edició d’una recopilació de les obres atribuïdes a ell 1703, per l’Acadèmia
dels Desconfiats → problemàtica ecdòtica. Canvis d’atribucions, sobretot per A.
Rossich.
Varietats de poemes: També es troben registres eròtics i escatològics que ara xoquen.
- Soneto ab Labyrinto → acròstic i laberint. TERESA DE JESÚS.
- Sobretot a l’estil de Quevedo i Lope. Autoelogi irònic → “No diu lo senyor Heredia
que gongorejo // i só sol lo qui nostra eixuta llengua // la destrempo ab aiguarrós”.
- Dossier p. 53 - 55.
3.1. LA POESIA. FRANCESC VICENT GARCIA, FRANCESC FONTANELLA I
JOSEP ROMENGUERA:
JOSEP ROMAGUERA:
>Combinava prosa i vers.
3.2. EL TEATRE. FRANCESC VICENT GARCIA, LA COMÈDIA BURLESCA (La
gala està en son punt i les obres atribuïdes a Francesc Mulet) I FRANCESC
FONTANELLA:
PROPAGANDA SOCIAL:
>José Antonio Maravall: dirigista, conservadora, massiva, urbana…
>Obres religioses, la vida com a somni, honra, reparació justa pel rei → tòpics conservadors.
> Theatrum mundi (Shakespeare, Calderón, El gran teatro del mundo) → el món és un teatre.
>Es barreja la comèdia i la tragèdia → varietat.
>Unitats clàssiques: rebuig de les unitats clàssiques de temps, lloc i acció (trama no lineal)
(Lope)
>Polimetria.
>Abundància de figures retòriques → “Las figuras retóricas importan (...) // siempre el hablar
equívoco ha tenido / y aquella incertidumbre anfibológica / gran lugar en el vulgo, porque
piensa / que él solo entiende lo que el otro dice” (Lope).
>Escenografia espectacular: Ho diu Lope en el pròleg de les seves comèdies, a vegades el
text és el pretext per una gran escenificació.

FRANCESC VICENT GARCIA:

Comèdia de Santa Bàrbara:
- Tempestes (pare que s’oposa a la conversió, fulminat per un llamp, per això Santa
Bàrbara és la guàrdia de les tempestes).
- Artilleria (trons>llamp). La santa bàrbara, lloc on es guarden la pólvora i els
projectils.
- Arquitectes (tres finestres torre).
- Devoció estesa.
Biografia:
- Saragossa 1679.
Comèdia famosa de la gloriosa verge màrtir Santa Bàrbara (1617):
Gèneres:
- Teatre hagiogràfic.
 - Actes sacramentals.
- Teatre històric.
- Comèdia cavalleresca: “capa y espada”. Personatges patricis.
- Escenes jocoses, que recorden l'entremès.

Comèdia burlesca: Paròdiques, comicitat extrema. Bon coneixement del gènere + ironia. El
Quixot. Ato Paròdies de Calderón.
La gala està en son punt:
- Anònima.
- Data 1630 → dossier p. 82 - 84, final. Precocitat en relació a les paròdies castellanes.
- Manuscrits: biblioteca de Mallorca, fragment en un cançoner miscel·lani de Sant Joan
de les Abadesses.
- Català occidental (valencià vs. tortosí). Referència al “gegant Espanyol” (de
València). València nucli teatral. Bon coneixement.
- Gala: Ostentació de pompa en una festa. Vestit de gala.
- Si no s’indica el contrari, personatges mal vestits.
- Estringúlia: Connotacions? Estrijolar o estrigolar: respatllar els cavalls amb un respall
anomenat estrijol o estrigol (altres diccionaris). “Vestir-se i adonar-se curosament”
(Menorca).
- Caliu príncep d’un país imaginari, expulsat pel pare del regne per enamorar-se d’una
infanta massa lletja, Guilleuma. Arriba al regne de don Arenc (carnavalesc). Assalt
per uns bandolers, que li donen una roba luxosa. Se n’avergonyeix. Descobreix la
conspiració de Ganivet i Llautó contra el rei. El rei el vol premiar.
FRANCESC MULET:
>Sant Mateu 1624 - València 1675.
>Poemes en català i castellà.
>Tractat del pet → paròdia de tractats morals. Llenguatge filosòfic.
>Teatre → transmissió manuscrita independent.
>La infanta Tellina i el rei Matarot → Tellina → “almeja”. Connotació sexual.
>Comedia bribona → dossier p. 86.

FRANCESC FONTANELLA:
Lo desengany.
>Assisteix a la universitat.
>Fontanella fa un cant a la pau.
>Com La divina comedia → cercles → Primer cercle → els que escriuen en llatí (Virgili). Els
que escriuen en català (F.V.Virgili), castellans fingits (catalans que escriuen en castellà) on el
referent és Garcilaso.
>María de Zayas Sotomayor (1590 - 1661). Poetessa i dramaturga, però sobretot narradora.
Novelas y saraos i Parte segunda del Sarao y entretenimiento.
Amors de Fontanella: Maria teresa Gam, del Rosselló. Amo juvenil que perdura.
- “Elisa” → altre nom de Dido en L’Eneida, personatge d’Amor, firmesa i porfia).
- “Nise”. m, 1648.
- Filla natural al Convent dels Àngels, que arriba a priora. Hi tenia germana més gran.
- = Helena Serra (c. 1649). Fill.
- = Estancia d’Ardena, a Perpinyà (1654). Fill.
- Inclús quan es fa capellà té una correspondència amorosa amb una dona.
Poesia:
- Clarobscur.
- Metàfora del tipus B de A.
- Dossier p. 73.
Teatre:
- Obres més importants: bucòliques. També bona part de la poesia (èglogues). Amor,
firmesa i porfia (trimembre).
- Comèdia (en el sentit barroc) / tragicomèdia (3 actes), tradició clàssica i
especificament renaixentista, altres literatures (també la francesa), reforça el caràcter
tràgic.
Orígens llegendaris de Barcelona: al·lusions polítiques.
- Oracle de Montjuic.
- Anagnòrisis (reconeixement).
- Noms mitològics i pastorals tòpics → Virgili, Teòcrit.
- Novel·la pastoral de Cervantes La Galatea.
- Coincidències amb Lo desengany.
- Devien encobrir amics de Fontanella.
- Criats → Possimico (graciós)
LO DESENGANY:
>Es titula poema dramàtic. Remarca el marc literari de l’obra.
>Romanç, tornada.
>En dos actes.
28.04.2023
>Interpelen al públic.
>Final de les noces.
>Apariència. Escena 5: “Personatge del desengany per evidenciar-ho: Oh tu, verdader
planeta, indigne ja del nom…”. Desengany fa la seva funció → donar la seva ideologia.
3.3. La prosa. Les relacions del viatge de Pere Porter:
>Aplicació de l’estil barroc fins i tot a l'oratòria i la prosa instrumental (perceptiva, religió,
agricultura…).
>Obres ja esmentades.
>Narracions d’esdeveniments: polítics, festes, fets extraordinaris + ficció.
>Estil entre rondalístic i judicial, no gaire abarrocat.
>Viatge al més enllà (l’infern), al gust de la mentalitat teocèntrica barroca, especialment de la
seva obsessió pel macabre.
>Es troba al dimoni, llegendes. Juguesca del salt del diable, que cau a l’estany i Sant Martí.
“En lo temps que jo li digui” → dossier. Realitat i ficció.

4. EL ROCOCÓ, LA IL·LUSTRACIÓ I EL NEOCLASSICISME

>Frivolitat. Fa una mica de transició, moviment en contra del barroc.
>Kant desconfia del poble.
>Neoclassicisme: naturalitat, claredat, harmonia. Voltaire.
>Preromanticisme: Sentimentalisme: Consciència creixent de les limitacions de la raó. Altres
facultats: sentiment i fantasia.
>Recepció dels corrents a l’estat espanyol.
>Mallorca → Jovellanos.
>El català va ser una llengua considerada cooficial.
>Alguer →models italians. Alguns aspectes relacionables amb el rococó.
4.1. La poesia. Francesc Tegell, Ignasi Ferrera i Guillem Roca i Seguí
Antoni de Capmany: Casat amb una andalusa. Repoblació de Sierra Morena (participació de
catalans). Diversos càrrecs a Madrid.
Francesc Tegell: Poema anafòric. Presència de la divinitat. Anàfora → anar cap a dalt.
Dossier p. 91. Es fa referència a la indumentària, a les fanses. Sardana. Ball de figures que
les parelles de balladors, disposades les unes davant les altres, executen successivament.
Ignasi Ferrera: Metge. Participa a la societat barcelonina La comunicació literària.
Apologia a l’idioma català. Dossier p. 92. Descripció de un frare. Cosa sense substància.
Hipocresia. Intrigues polítiques.
>Tradició anticlerical → auge il·lustrat.
>Dossier p. 94. Soliloqui de caifàs → “a vegades és necessari i forçós que un home mort per
un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol” → Salvador Espriu.

Guillem Roca i Seguí: Pare de Guillem Roca i Reus. Advocat. Fundador de la Sociedad
Económica de Amigos del País. Va treballant per a la Inquisició, però el 1812 va celebrar en
un poema que un “xueta” pagues un banquet en homenatge a la constitució. Inventari pòstum
biblioteca (no tot els llibres poden ser seus), autors espanyols barrocs, però també il·lustrats i
neoclàssics francesos i italians.
>Dossier.
>Samaniego no utilitza l’alexandí per la seva complexitat.
>Fábula burlesca de Píramo i Tisbe: Traducció en català i en vers de Les metamorfosis per
David Causse, llegada a la Societat Maonesa el 1779. Boccaccio, Decameró.
- Shakespeare: Romeu i Julieta, Somni d’una nit d’estiu.
- “Una fornt, com un Góngora de clara”.
- “fins en la magra Mallorca / canten les muses més grasses” → Al·lusió a Antoni Gras:
“drama por música”.
4.2. El teatre. Menorca (Joan Ramis i Ramis), la Catalunya del Nord i Guillem Roca i
Seguí
Característiques:
>Versemblança (mimesi). Aristòtil, Horaci.
Pocs personatges.
>3 unitats: acció lloc, temps.
>Cinc actes → més ben estructurada.
>Tendència a la separació de comèdia i tragèdia, tot i la subsistència de gèneres híbrids com
la tragicomèdia i el conreu del drama (Voltaire), que esdevindrà el gènere romàntic.
>Propensió a la monometria (en particular, l’ús de l’alexandrí). Sorpresa del protagonista
d’El burgès gentilhome de parlar de porsa.
>Estil clar i acurat. Simetries.
>Escenografia sòbria.
>Models:
 - Clàssics.
- Francesos: Molière, Recine (XVII), Voltaire…
- Italians: Goldoni.
- Espanyols: Leandro Fernández de Moratin: El si de las niñas.
>S’espanyolitza l’illa de Menorca.
Joan Ramis i Ramis:
>Obres perdudes (prosa en català).
- Discursos sobre filosofia moral, sobre la religió dels indis, sobre la continuïtat de la
societat a la societat Maonesa (1778 - 1785).
- Dietari, del que es conserva un fragment sobre una nevada.
- Constança, al·ludida per un altre autor.
>Escrits escolars: Poemes en llatí, castellà i algun en català.
>Període de plenitud:
- Lucrècia → 1769 → quan té uns 23 anys. Dos anys després d’obtenir el títol
d’advocat a Avinyó i encara solter.
- “Les perfeccions de Déu manifestades en l’univers” (poema) → visió racionalista del
món i de la religió.
- Arminda → nom de dona. 1771, segons un manuscrit, encara que en el recull pòstum
de l’obra literària figura 1775.
- “Drama” → esdevindrà un gènere romàntic per excel·lència, però el potencien
il·lustrats com Diderot, Voltaire. A més de l’auge del sentimentalisme, la mateixa
voluntat de versemblança porta a unir tragèdia i comèdia, impacte en el lector.
- Ambientació medieval catalana: el comte de barcelona vol que el d’Urgell es
casi amb la infanta de Castella, Rosaura. Ella estima Armida, aparentment una
pastora, però resulta que és filla del comte de Barcelona.
- 3 actes.
- Obra innovadora.
>Obra:
- 1783 → Tractat de Versalles, en què es consolida el domini espanyol. Poemes
laudatoris al governador espanyol (el conde de Cifuentes, austriacista; Bartomeu
Ramis es casarà amb la vídua el 1801).
- Conciliació: trisis i Filis (ègloga publicada amb el pseudònim d’un maonès. Mateixa
citació de l'Eunuc, que l’Armida.
 - Rosaura: El més constant amor. Tragicomèdia. 5 actes. Els alexandrins persisteixen
tan sols en les cartes. Quartetes. Sense unitat de lloc. El rei de Portugal, finalment,
renuncia al seu amor per Rosaura, la dona del seu general i s’evita la catàstrofe →
final feliç. Destaca el criat Vimblanc (dialectal), qualificat de “graciós” en l’obra.
>Obra posterior a 1783:
- Llatí: 1792 → elegia a la dona.
- Català: Poemes majoritàriament popularitzants manuscrits.
- Castellà: obres importants.
- Obres històriques (membre de la Rei Academia de la Historia) o de ciències
naturals, que es van editar. Se n’han fet edicions facsímils.
- La Alonsíada (1818), poema èpic en castellà sobre la conquesta de Menorca
per Alfons III, el Liberal, en romanç heroic.
- Traduïda al català en alexandrins per Vicenç Albert (Maó, 1786 - 1859, uns
quaranta anys més jove; traduccions). Ramis ho celebra per al “lustre de
nostro idioma i pàtria”.
>Lucrècia: Violació de Lucrècia pel fill del rei Tarquini el Superb VI aC (534 aC - 510 aC) i
instauració de la República.
- Virtud.
- Personal: suïcidi per deshonor (diverses filosofies clàssiques particularment
l’estoïcisme).
- Vs. horna calderoniana o romanticisme.
- Pública. Interpretació no necessàriament republicana. Despotisme il·lustrat.
- VS. crítica a la monarquia anglesa.
12.05.2023
G. Roca i Seguí.
>Pare de Guillem Roca i Reus (més procaç).
>Advocat.
>Fundador, a més del Col·legi de la seva professió, de la Sociedad Económica de Amigos del
País.
>Va treballar per la Inquisició, però el 1812 va celebrar en un poema que un “xueta” pagues
un banquet en homenatge a la Constitució. Evolució de la Il·lustració al liberalisme.
>Inventari pòstum biblioteca (no tots els llibres poden ser seus).
>Fàbula burlesca de Piramo i Tisbe.
>Text dossier p. 101 → Dècimes: “buenas para las quejas” Lope. Altres paròdies XIX. Es
compara amb algú que no és pubilla.
>Tancament de la dona: La dama boba, Lope. Tutor tanca la noia amb qui es vol casar en un
convent, perquè no es corrompi. El misser de Roca disposat a fer-ho si cal. Moliere critica les
actituds antinaturals. Criat disfressat d’indià (caracterització espanyola, tot i que també
apareix en L’ecolé) i senyor de músic castrat.
Bonaventura Serra: Doctorat.
Assaig: Tractats, llibres de viatge, dietaris, cartes (Voltaire, anagrama del cognom François -
Marie Arouet)...
Volney: (Voltaire + Ferney, on va residir Voltaire).

4.3. La prosa. El Baró de Maldà i Lluís Galiana:

Baldiri Reixac: Mestre de poble, rector del poble de l’Empordà. Instruccions per
l’ensenyança dels minyons → llibre per ensenyar → contingut de caràcter enciclopèdic.
Pròleg que ens deixa veure la mentalitat ilustrada de l’autor.
Influenciat per Charles Rollin (Rector de la universitat de Paris) → classicista, però promou
l’ensenyament de la llengua vulgar. Historiador.

Baró de Maldà:
>Temàtica: “No parla de res”
- Tot i cer tipisme i descripció de costums, més interès per l’insòlit que pel
representatiu: ex → ratolí a l’església.
- Omissió de les referències a afers administratius. Plets documentals pels historiadors.
- Religió: Compliment de les “obligacions” escrupolosament. A vegades tres misses i el
rosari. La religiositat entesa bàsicament com un cerimonial extern. Catòlic com Déu
mana. No accepta, però, de grat les expropiacions.
- Escassa manifestació de sentiments: tot i que és capaç de certa commoció en algun
moment. Melancolia. Hipocondria.
- Poques referències familiars.
- Poques referències erudites.
- Fascinació pels artefactes sense interessar-se pròpiament per la tecnologia, i la natura,
però sense arribar a l'interès científic.
- Viatges: però no més enllà de Catalunya (estudis locals).
- Petits plaers: passejades, converses, cuina, xocolata, bisexualitat…
>Estil: “Estil sense estil”.
>Autor del segle de les llums i de l’època neoclàssica.
- Classicisme?
- Alguna escassa referència clàssica (mitologia, Virgili, Horaci…).

23.05.2023
ESTUDI DE LA LITERATURA POPULAR:
- Preeminència de la culta.
- Presència en l’assignatura.
- Època favorable: vitalitat en relació a la literatura culta (com el català col·loquial),
documentació, configuració…
- La cultura de bona part de la població.
- Valoració en la història de la literatura catalana:
- Romanticisme: l’esperit del poble.
- Marxisme.
LITERATURA POPULAR/CULTA:
- Dos àmbits, si bé fronteres difuses.
- Transvasaments:
- Literatura popularitzant.
- Popularització del culte.
- Incorporació d’elements cultes (barrocs).
- Evolució al marge de les tendències cultes, però. Força intemporal.
- Criteris de valoració diferent.
- Tradicional (folk).
- De generació en generació, amb escasses modificacions.
- Tendència a l’anonimat, però la creació no sol ser col·lectiva (al darrere s’amaga un
autor, sovint culte, però que s’ha d’adaptar als gustos populars).
- Acceptació, apropiació àmplia.
- Difusió, en origen i predominantment, oral. Analfabetisme. Formes d’impressió
simples i barates (literatura de “Canya i cordill”).
- Pot transcendir l’àmbit nacional.
- “La dama d’aragó” → hi ha discussió sobre l’origen. Versió grega.

LA POESIA:
Improvisada: Altres cultures (rappers, repentistas, bertsolaris…).
Gloses:
Tothom pot ser glosador, per poc que s’entratinguin: amb quatre mots que s’avinguin, vet
aquí una cançó.
Cançons de pandero:
Mare de Déu del Roser → cançó improvisada.
Temàtica: Religiosa - nadales. Natura Capgirada → El desembre congelat.
Goig: En origen els gaudia de la Mare de Déu (naixement de Jesús).
Historicollegendària:
- Comte Arnau (medieval). Tema evidentment medieval, però documentat al segle XVI.
- Històries de bandolers.
- Torna, torna, Serrallonga.
- La presó del llei de França → el rei francès va ser capturat per forces espanyoles.
- La guerra dels segadors (romanç, forma potenciada per la influència castellana, encara
que Romeu i Massot assenyalen que existia d’antic a catalunya autòctonament:
incendi església, devastació de Santa Coloma de Farners. cap diputat, eren dels seus.
Transmissió oral, en diverses versions (eròtica → camp de civada, desponcellades).
Francesc Alió, va adaptar la versió eròtica a himne de Catalunya.)
- Bac de Roda → Casat amb la pubilla, s’amaga al mas Colom on s’havia criat, més
segur que el Bac.

TEATRE: Manifestacions parateatrals: festes i espectacles. Corpus: La Patum (Berga,

S.XV). Balls parlats.
- Diables.
- Gitanes.
- Ball del Serrallonga → inspirat en les cançons. Exemple Catalunya del Nord: van
desfilant els personatges: comença Serrallonga explica la seva vida, després apareix
la segona dona, una viuda raptada per ell (podia ser representada per un noi) Juana,
van sortint els altres personatges: tocamaneu. Sovint s’aprofita per fer al·lusions
polítiques. Coreografia simple. Robert Robert → descripció del ball a Un tros de
paper → descripció caricaturesca, se n’enriu.