EL REGNAT D’ISABEL II ( 1833 - 1868 ).

CONCEPTES I CARACTERÍSTIQUES INESTABILITAT POLÍTICA, SISTEMA DE PARTITS, SISTEMA DE PARTITS I

INTERVENCIONS MILITAR.

Isabel II regnà entre els anys 1833 i 1868. El seu regnat va ser un període marcat pel desmantellament progressiu de les
estructures de l’Antic Règim, fet que va donar pas a la construcció de l’estat liberal; així doncs, Espanya es va anar
transformant en una monarquia constitucional en la qual es varen introduir els principis del liberalisme polític, econòmic i
social.
La monarquia d’Isabel II es divideix en dues grans etapes. La primera, l’etapa de regències, s’inicia amb la regència de
Maria Cristina, mare d’Isabel, i entre 1840 i 1843 té lloc la regència d’Espartero. A partir de 1843 comença el segon gran
període, en què Isabel II regnarà directament fins al 1868.
El regnat d’Isabel II es caracteritza per l’alternança en el poder dels dos grans partits majoritaris dins el liberalisme: els
moderats i els progressistes. A més, es van promulgar diferents legislacions (constitucions). Per altra part, l’oposició al
règim es troba en els carlins, els quals duen a terme revoltes que desencadenen dues guerres: la Primera Guerra Carlina
(1833-1840) i la segona (1846-1849). Al final del seu regnat, a Espanya s’havia consolidat el liberalisme, encara que la
monarquia havia entrat en una fase de decadència que culminà amb la Revolució de 1868, inspirada en uns principis ja
més democràtics.
L’estat liberal i el sistema de partits
L’ Espanya d’Isabel II es transformarà, de manera progressiva, en un estat liberal, les característiques del qual són: la
sobirania compartida entre Corts i corona, la divisió de poders (però feble i amb amplis poders per a la reina), el sufragi
censatari, la llibertat religiosa i una certa separació entre Església i Estat, i finalment un règim de drets i llibertats
relativament ampli. Des del punt de vista econòmic, s’instaura el capitalisme i l’economia de mercat, mentre que en el
camp social la societat estamental es va substituir per una societat de classes.
Pel que fa al sistema polític, els dos partits predominants, de caire liberal, eren els moderats i els progressistes; els
moderats, més conservadors, eren partidaris de la sobirania compartida i el sufragi censatari molt restringit, entre d’altres
coses. Els progressistes, en canvi, defensaven la sobirania nacional i un sufragi censatari més ampli
Per altra part, el 1854 es va fundar la Unión Liberal, que recollia sectors del moderantisme i del progressisme, i al final del
regnat d’Isabel II sorgí el Partit Demòcrata a partir d’una escissió dels progressistes. Fora del sistema es trobaven els
carlins, defensors de l’absolutisme.

L’intervencionisme militar

Un altre aspecte destacat del regnat d’Isabel II fou l’intervencionisme militar. L’exèrcit va augmentar la seva presència en la
vida política espanyola, a partir de dues vies. Per una banda, els pronunciaments militars, una modalitat de cop d’estat
dirigit per sectors de l’exèrcit que, si tenia èxit, es convertia en un mecanisme per canviar el govern; d’aquesta manera, els
pronunciaments militars constituïren el mitjà més freqüent per assolir canvis polítics en l’època d’Isabel II. Per altra banda,
els principals líders polítics eren militars de prestigi; són els anomenats “espadones”.

En conclusió, el regnat d’Isabel II vendrà marcat per un procés constant de canvi de l’absolutisme cap al liberalisme, tal i
com succeeix també a la major part d’Europa. Aquest fet es manifestarà amb una forta inestabilitat política dins el propi
liberalisme, i l’intervencionisme de l’exèrcit serà una característica essencial de l’etapa d’Isabel II, en la qual els
pronunciaments militars es converteixen en el mitjà habitual per modificar el sistema polític. Finalment, cal esmentar
també la resistència al canvi de sectors com els carlins, situació que conduirà a l’aparició de diverses guerres internes.
EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874) CONCEPTE, CARACTERÍSTIQUES I ETAPES.

El Sexenni Democràtic o Revolucionari (1868-1874) és una etapa que s’inicia amb la Revolució Gloriosa (1868), la qual
posa fi al regnat d’Isabel II. En aquests sis anys, el sistema polític espanyol intenta ampliar el liberalisme i instaurar la
democràcia, amb la recerca també d’un nou ordre social, d’aquí el nom del període. Durant aquesta etapa, hi va haver
conflictes de diferents tipus, com la guerra carlina, la guerra a Cuba i altres conflictes interns.
La Revolució de 1868
Les causes de la Revolució, coneguda com a Gloriosa, es troben al final del regnat d’Isabel II. A partir de 1866, Espanya va
viure una important crisi econòmica, que es va veure agreujada per una conflictivitat social creixent i una crisi política
provocada pel desprestigi de la monarquia. Així doncs, una coalició formada sobretot per progressistes i part dels
demòcrates signaren el Pacte d’Ostende l’any 1866, al qual posteriorment s’hi afegiren els unionistes; a Ostende s’acordà
la caiguda de la monarquia i es preparà el camí cap a la revolució.
El Setembre de 1868 l'almirall Juan Bautista Topete liderà un alçament a Cadis, que es va estendre a la resta de la
Península .Durant la revolta, les forces populars assoliren un gran protagonisme constituint-se en Juntes Revolucionàries,
que demanaven, entre d’altres coses, l’abolició de les quintes i dels impostos de consum, i el sufragi universal.
A finals de setembre tengué lloc un enfrontament al port d'Alcolea, en el qual les tropes revolucionàries surten
victorioses. Davant aquest fet, Isabel Il renuncia al tron i abandona el país dos dies després.

El govern provisional i la constitució de 1869

Després de la caiguda de la monarquia, la Junta Revolucionària de Madrid nomenà un govern provisional del qual
formaven part els sectors participants en el Pacte d’Ostende. El general Serrano és proclamat regent i Prim president del
govern.
El govern provisional ordenà la dissolució de les Juntes i el desarmament de la Milícia Nacional, i tot seguit promulgà una
sèrie de decrets per satisfer algunes demandes populars, com ara la Ilibertat de premsa o el sufragi universal. A
continuació, es convoquen eleccions a Corts Constituents, i es formen unes noves Corts on la majoria de diputats
pertanyen a la coalició de progressistes, unionistes i part dels demòcrates, signants del Pacte d’Ostende.
Les noves corts elaboren una constitució, promulgada l’any 1869, les característiques principals de la qual són les
següents: la sobirania nacional, la monarquia parlamentària ( amb els poders del rei molt limitats) la divisió de poders, el
sufragi universal masculí i el reconeixement d’un ampli ventall de drets i llibertats. Així doncs, es tracta d’un text
constitucional que estableix principis propis de la democràcia.

La monarquia d’Amadeu de Savoia. (1871-1873)

La constitució de 1869 establia que la monarquia com a forma d’estat, de manera que era necessària la figura d’un
monarca. Finalment, l’escollit va ser l’italià Amadeu de Savoia. Poc abans de la seva arribada a Espanya, Amadeu va patir
el seu primer revés com a nou monarca, en ser assassinat el general Prim, un dels seus defensors més ferms, el desembre
de 1870.
La monarquia d’Amadeu I va viure una sèrie de dificultats. Per una banda, diferents sectors de les Corts s’oposaven al nou
monarca; aquest era el cas dels moderats, partidaris dels Borbons, o dels republicans. Per altra banda, diversos grups
populars manifestaren la seva oposició al règim mitjançant revoltes. A més, el rei hagué de fer front a la guerra contra els
carlins (Tercera guerra carlina) i a la guerra de Cuba (guerra dels 10 anys), que s’havia iniciat l’any 1868.
Finalment, davant la manca de suports, Amadeu renuncià al tron el febrer de 1873.

La Primera República (1873-1874)

Després de l’abdicació d’Amadeu I, les Corts proclamen la I República el febrer de 1873, escollida per la majoria dels
diputats. Gran part de la cambra era monàrquica, però varen votar a favor de la República com a estràtegia política per
guanyar temps en el procés de la restaurar la monarquia borbònica
Dins el republicanisme hi havia diferents tendències: una era la dels republicans unitaris, defensors de l’estat centralitzat,
i l’altra la dels republicans federals, partidaris de la concepció federalista de l’estat; dintre el grup dels federal es distingien
els transigents, que volien implantar l’estat federal a partir de la seva proclamació a les Corts, i els intransigents que creien
en el “canvi des d’abaix”, creant l’estat federal a partir de l’àmbit local o regional.
 Les eleccions van donar la victòria als republicans, i al juny de 1873 es va constituir la República Federal, els caps de
govern més destacats de la qual foren Estanislau Figueras, Pi i Margall i Nicolás Salmerón. Una de les reformes més
importants que es varen dur a terme fou el projecte de constitució republicana federal (1873), que havia de conformar el
marc legal per convertir Espanya en un estat federal, però no s’arribà a aprovar.
Per altra part, la conflictivitat fou el problema essencial de la República. Als conflictes de Cuba i els carlins s’hi afegí el
cantonalisme, un conjunt de revoltes liderades pels republicans intransigents , a les quals s’hi sumen sectors partidaris de
la revolució social; així, diferents ciutats espanyoles es constituïren en cantons independents. La major part d’aquestes
revoltes fou reprimida ràpidament, amb l’exepció del cantó de Cartagena, on el moviment resultà triomfant durant uns
mesos.
El setembre de 1873 el govern de la República fa un tomb conservador sota el govern d’Emilio Castelar, que emprengué
accions més dures contra les insurreccions cantonals, i governà de manera autoritària. Davant aquest fet, les Corts
celebraren una moció de censura que provocà la caiguda del govern de Castelar. Aleshores, per tal d’impedir que es
formàs un govern d’esquerres, el general Pavía liderà un cop d’estat entrant a l’hemicicle, i el poder passà a una coalició
d’unionistes i progressistes, constituint-se un règim republicà de caràcter conservador. Aquesta inestabilitat política és una
mostra de la debilitat de la República.
Finalment el desembre de 1874, després que Alfons XII hagués signat el Manifest de Sandhurst, es produeix el
pronunciament militar de Martínez Campos que suposa la fi del Sexenni i el començament de la Restauració borbònica.
En conclusió, el Sexenni Democràtic és el primer contacte a Espanya amb reformes pròpies de la democràcia. Malgrat tot,
la inestabilitat política i la conflictivitat social contribuïren al seu fracàs, i l’experiència democràtica no es torna a posar en
pràctica fins al segle XX, amb la Segona República (1931).