Palamos Teatre de Les Accions de La Prim

Estudis del Baix Empordà.
INSTITUT D'ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ (Ed.).

Sant Feliu de Guíxols, 2015. Núm. 34, p. 437 a 473.
ISSN: 1130-8524
PALAMÓS, TEATRE DE LES ACCIONS DE LA

PRIMERA GUERRA MUNDIAL, 1914-1918
Per Gabriel Martín Roig (*)

(*)
historiespalamos@gmail.com
RESUM: ABSTRACT:
La Primera Guerra Mundial va passar de The First World War had a tangential ef-
forma tangencial pel litoral empordanès fect on the Empordà coast under the frag-
mentre l’Estat espanyol mantenia una frà- ile neutrality maintained by Spain during
gil neutralitat davant del conflicte. Des del
the conflict. From the onset of the hostil-
mateix inici de la contesa, Palamós va viure
una profunda crisi que va afectar el teixit ities, Palamós went through a profound
industrial i econòmic de la vila. Entre els es- crisis that affected the industrial and
deveniments menys coneguts de la història economic fabric of the town. Attacks by
d’aquesta conflagració hi ha les accions bèl· German submarines on Allied steamboats
liques que dugueren a terme els submarins off the Empordà coast, as well as acts of
alemanys davant de la costa empordanesa spying, counter-spying, smuggling, and
contra els vapors aliats. A això cal afegir les sabotage related to Palamós port are
accions d’espionatge, contraespionatge, among the lesser-known events of the
contraban i sabotatges relacionades amb
war. This article aims to explore a histo-
el port palamosí. En definitiva l’article pre-
tén recuperar una història tan desconeguda ry as intense as it is unknown, the direct
com intensa, les conseqüències directes consequences of the World War played
d’aquest conflicte tan universal que van te- out against the backdrop of the town of
nir com a rerefons la vila de Palamós. Palamós.
PARAULES CLAU: KEYWORDS:

Crisi de la indústria surera, cuina econò- Cork industry crisis, municipal soup
mica municipal, espionatge, exportació de kitchen, spying, pyrite exportation,
pirita, guerra submarina, Primera Guerra submarine war, First World War, SS
Mundial, Provence, Ramón Regalado. Provence, Ramón Regalado.
Recepció: 02/02/2015 · Acceptació: 11/03/2015
437
GABRIEL MARTÍN ROIG
LA NEUTRALITAT ESPANYOLA
El 28 de juny de 1914 dos serbis van assassinar a Sarajevo
l’hereu de la corona austrohongaresa i la seva esposa. Les con-
seqüències de tot això les coneixem bé: el 28 de juliol l’imperi
austríac va declarar la guerra a Sèrbia. Aquest va ser el primer
pas d’una escalada bèl·lica que va empènyer les principals po-
tències mundials a participar a la Primera Guerra Mundial. Amb
nacions tan poderoses com Alemanya i França implicades en el
conflicte, el 7 d’agost de 1914 el govern espanyol d’Eduardo Dato
es va apressar a proclamar la seva neutralitat. Però a pesar del
que pugui semblar, la neutralitat espanyola no l’hem d’entendre
com una opció lliure que, en aquell moment, va prendre el govern
espanyol, sinó que més aviat s’hauria de considerar una neutrali-
tat forçosa, necessària per la mateixa indefensió de l’Estat (Pardo
Sanz, p. 45-64).
Quan es va declarar la Gran Guerra, Espanya no tenia inte-
ressos directes en les zones del conflicte. De fet, si hem de ser
sincers, tampoc cap de les potències europees tenia cap interès
a estendre la guerra a la península Ibèrica ni a convèncer els es-
panyols per decantar-se cap a un o l’altre bàndol. Donaven per
bona la neutralitat espanyola, els europeus tenien una confiança
limitada en l’exèrcit espanyol, poc preparat, mal dotat i amb
material antiquat. Una força armada que ni tan sols era capaç de
mantenir l’ordre al Marroc espanyol, on hi havia destinats més de
la meitat dels contingents que componien tot l’exèrcit. El desgast
de l’ocupació marroquina impedia a Espanya plantejar-se qualse-
vol intervenció al continent.
La posició espanyola no només s’explica per la manca de pro-
fessionalització i efectivitat de l’exèrcit sinó també per la seva
vulnerabilitat econòmica. Espanya tenia una precària situació fi-
nancera, amb un gran deute exterior, que desaconsellava la seva
participació en el conflicte o qualsevol compromís, més enllà
del comercial, amb les potències aliades (Pardo Sanz, p. 45-64).
Aquesta situació de debilitat manifesta no permetia admetre una
altra posició diferent a la neutralitat. Per altra banda, les potències
aliades van veure en la neutralitat espanyola una oportunitat be-
neficiosa: un país veí que els podia nodrir de subministraments,
d’aliments i de matèries primeres que els ajudaria a pal·liar les
carències internes de la guerra.
438
PALAMÓS, TEATRE DE LES ACCIONS DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL, 1914-1918
LA ‘BELLE ÉPOQUE’ PALAMOSINA

Abans de l’esclat de la Gran Guerra Palamós era un municipi
amb un important teixit industrial però gens diversificat, atès que
les empreses vivien exclusivament de la manufactura i exportació
de productes derivats del suro. Les grans fàbriques com Berthon &
Delibes, que neix el 1905 i que el 1912 es transforma en La Corche-
ra Internacional, la fàbrica Montaner i Cie del 1909 i d’altres de més
petites van atraure, durant dècades, milers d’obrers vinguts d’arreu.
La forta industrialització, la construcció d’un nou moll comercial i
un sobtat creixement demogràfic van convertir Palamós en un lloc
pròsper i amb una vida cultural i associativa molt activa (Trijueque,
2011a). De dia la gent acudia a les fàbriques a acomplir els seus jor-
nals però de nit la vila s’omplia d’espectacles que sovint tenien una
gran concurrència de públic.
El 1914, les notícies que arribaven de l’inici de la guerra van
provocar una petita sotragada al lleure dels palamosins: el cinema
Ideal va tancar les portes i es va anunciar la suspensió de les festes
majors de Sant Joan de Palamós i Sant Antoni de Calonge. Però tot
això va ser només un petit entrebanc fugisser, ja que el novembre
de 1914 reobria el dit cinema (Marinada 12, novembre 1914). El
cinema Ideal va ser un local emblemàtic de la belle époque palamo-
sina que hom considerava “l’ombra augusta dels grans clàssics del
cinema que atreia els amants de l’art”. El mes de gener de 1916 el
pianista Lluís Fener amenitzava les sessions de les pel·lícules mudes
que s’hi projectaven amb motiu de la competència amb el teatre
Carmen, que també oferia sessions cinematogràfiques amb les es-
trenes del moment (Fig. 1).
El cine Ideal era un espai polivalent on també s’organitzaven
balls de tot tipus, fins i tot tenia la seva pròpia orquestra de corda. El
1915, dirigida pel jove compositor Lluís Camós, el sextet del cinema
interpretava una reducció de l’andante de la cinquena simfonia de
Beethoven, es tractava de fer escoltar música selecta, amb l’esquer
de les pel·lícules. Des del 1915 l’empresa del teatre Carmen també
tenia contractat un quintet de músics per amenitzar les sessions
cinematogràfiques. Alternava les projeccions amb sessions teatrals
i espectacles lírics. El febrer de 1914 el teatre Carmen va contractar
la barcelonina Raquel Meller, La bella Raquel, un dels mites de la
cançó espanyola i del cinema mut. Va arribar a Palamós el dissabte
dia 24. No cal dir que el teatre es va omplir a vessar durant les dues
439
Fig. 1. A l’esquerra es pot veure la bella façana modernista del Cine Ideal, a l’avin-
guda Onze de Setembre, circa 1914 (col·lecció Francesc Cargol).
funcions que va oferir. La cantant de cuplets tenia una gran fama

per la seva capacitat de seducció i la manera que tenia de fer seu tot
el que cantava (Marinada 2, febrer 1914).
Aquest gran espai escènic, avui en dia desaparegut, va ser el punt
de trobada habitual dels amants de la música lírica amb una impor-
tant oferta de representacions d’òpera i sarsuela. A tall d’exemple
direm que el 2 d’octubre de 1915 es va estrenar l’opera Il Rigoletto
cantada per la companyia del tenor Josep Palet. Les sarsueles tenien
un caràcter més popular i eren les preferides per la classe obrera.
Els dissabtes el teatre Carmen s’omplia de gent per veure les repre-
sentacions d’aquest género chico (Fig. 2).
En aquells temps també s’organitzaven nombrosos balls de so-
cietat al Centre Econòmic de La Gorga, al Centre Federal Republicà,
al casino El Puerto, al casino Agrícola de Sant Joan i al casino La
Unión. Totes les societats palamosines gestionaven la contractació
d’orquestres més o menys permanents. Els casinos pugnaven per
tenir els millors músics. Les reformes que s’havien fet el 1916 al
casino La Unión, impulsades pel seu president Josep Costa, van
440
adaptar el local per cele-

brar uns balls que congre-
gaven el bo i el millor de
la burgesia palamosina:
“se veieren concorreguts i
amb abundor de donzelles
famoses i elegantíssimes”.
Eren balls elegants, de so-
cietat i “l’aplec de forasters
residents a Palamós que
hi acudien era innegable”
(Marinada 32, juliol 1916).
Per un altre costat el casi-
no El Puerto oferia balla-
rugues més populars, més
assequibles per a la classe
obrera. El Centre Republi-
cà Federal també oferia
sarau, el febrer de 1917
Fig. 2. El teatre Carmen oferia una variada sabem que allà s’hi balla-
programació d’òpera i sarsuela. Fotografia de
1914 (col·lecció Francesc Cargol). ven les noves tendències:
el Fox Trot i el One Step
(Marinada 39, febrer 1917).
Palamós es va convertir en un punt d’acollida de músics, can-
tants i tota mena d’intèrprets que sempre eren ben rebuts. En un
comentari escrit el 1915 a la revista Marinada llegim: “Per artistes
d’atracció Palamós no sofreix ni ombra de crisi, ja que se n’empor-
ten moltes mils pessetes amb un mes. En domini, després de plan-
tar cartells descomunals puja els preus i, malgrat això, el teatre no
basta en enquibir espectadors” (Marinada 14, gener 1915).
Les desgràcies de la Guerra feien davallar a la nostra contrada
artistes estrangers que havien suspès les seves gires pel continent,
com el violinista alemany Werner o el també violinista local Agustí
Conchs, que va haver d’abandonar París per oferir actuacions
a l’Empordà. Entre aquests artistes internacionals, l’octubre de
1918 va tenir un gran rebombori el concert de la cantant Marcelle
Pellissier, del conservatori de París.
La presència de forasters en actes festius, públics i balls de soci-
etat no era estranya. S’ha de tenir en compte que molts europeus
que fugien de la guerra venien a passar llargues temporades l’estiu,
441
de tot això en podia donar fe

l’hotel restaurant Trias, que a
la satisfacció d’acollir clients
s’hi afegien les reformes del
local que es va acomodar per
a hostes més selectes. Durant
l’estiu es reunia a Palamós
una important colònia de ciu-
tadans dels països aliats. En
la festa major de Sant Joan
de Palamós, l’agost de 1918,
es va celebrar un galeig en
benefici dels orfes francesos
al qual assistiren tots els resi-
dents estrangers, els cònsols
d’aquesta vila, el diputat a
Corts Salvador Albert i Pey i
altres personalitats (Marinada
58, setembre 1918).
Palamós també va tenir Fig. 3. Publicitat de venda de patins de
una important colònia ale- rodes a la revista Marinada de Palamós, juny
de 1914 (SAMP).
manya; alguns d’ells fins i
tot van ser cridats a files. El 1914 Hug Sanner i un tal Loep es van
haver de presentar oportunament al consolat de Barcelona a tal
efecte, però hagueren de tornar per la impossibilitat de poder-los
repatriar (Marinada 11, octubre 1914). La colònia alemanya re-
sident a Palamós era molt discreta i es reunia regularment per
organitzar juguesques de bitlles (Marinada 18, maig 1915). Estava
encapçalada pels germans Hug i Guillem Sanner Rohlenberg, que
van venir com a gerents de la fàbrica de Martí Montaner. També en
formaven part les seves esposes Júlia Hummarich Eigner i Emma
Wenzel Stelz, respectivament, amb els seus fills, Elisa Schlumph
Speck, esposa d’Abdó Duran Motger, i molts altres membres que
no he pogut identificar.
A part de tots els espectacles mencionats, durant aquests anys
de guerra els palamosins van trobar un entreteniment que va tenir
molt d’èxit, sobretot entre el jovent. Em refereixo al patinatge sobre
rodes (Fig. 3). El 21 de febrer de 1914 es va inaugurar al casino El
Puerto la primera pista de patinatge. El terra era ben encerat i per
amenitzar l’exercici hi havia un gramòfon que exhalava la música
442
que acompanyava el vaivé dels patinadors (Marinada 24, novembre

1915). La moda del patinatge a Palamós s’anunciava a la premsa lo-
cal i la venda de patins es va convertir en un negoci llaminer. Va ser
tant l’èxit d’aquest nou esport que el març de 1914, la revista local
Marinada comentava que “pels carrers de Palamós es passejaven
molts coixos a conseqüència del patinatge, però les macadures no
esmorteeixen l’entusiasme per aquest jove esport”.
En molt poc temps, gràcies a l’èxit d’aquesta moda sobtada,
s’inaugura un segon espai de patinatge, la sala Skating Rink, al
Centre Federal Republicà. Els patinadors aviat van omplir les pistes
del Centre Federal Republicà i del casino El Puerto per lliscar al so de
la música (Marinada 13, desembre 1914). Però aquesta moda que va
començar amb tanta embranzida i entusiasme va ser molt fugissera.
El novembre de 1916 la premsa local ja posava de manifest que havia
baixat l’afició al patinatge i que semblava que l’hivern següent no hi
hauria cap pista de patinar (Marinada 36, novembre 1916) .
L’IMPACTE ECONÒMIC DE LA GRAN GUERRA EN LA INDÚSTRIA

SURERA I EN L’ACTIVITAT PORTUÀRIA
Mentre que la burgesia palamosina, ben posicionada, gaudia de
la vida nocturna, la classe obrera va ser la primera de patir les conse-
qüències econòmiques de la conflagració internacional. A l’inici del
conflicte les autoritats locals, els fabricants i els exportadors de taps
i discos de suro de Palamós es van aplegar a la Cambra de Comerç
amb l’assistència de molts industrials de la regió per comprometre’s
a donar feina als seus obrers durant tres jornades per setmana, com
a mínim, sense perjudici de variar aquesta determinació si més en-
davant s’observava una prompta resolució de les hostilitats. Els fa-
bricants van acordar recolzar-se mútuament, per evitar la desfeta o
la fallida de cap empresa (Marinada 10, setembre 1914). Però les
fàbriques de suro palamosines van tenir una forta davallada de les
comandes que venien dels països implicats en la lluita europea i aviat
van començar a ser acomiadats un gran nombre d’obrers.
L’Ajuntament va habilitar, a corre-cuita, més de 200 llocs de tre-
ball interí a la brigada municipal per a la construcció d’importants
infraestructures municipals com el passeig marítim i l’arranjament
de la llera de l’Aubi (Trijueque, 2011a). També va col·locar alguns
dels manobres acomiadats en la construcció de la xarxa general de
clavegueres que s’estava duent a terme, sempre que estiguessin em-
443
padronats al municipi o que poguessin acreditar que en començar

la guerra europea ja residien a la vila (aquesta mesura selectiva va
comportar certs problemes, com ja comentaré més endavant)1.Mentre
això passava, moltes famílies van acudir a les botigues i economats
a proveir-se de queviures, com si fossin amenaçades d’un setge.
El primer any de guerra va tenir repercussió diversa entre les
manufactures que tenien els seus clients en els imperis centrals i les
que venien la seva producció a països aliats. Mentre que uns gau-
dien del treball de la setmana completa, altres es quedaven sense
feina. A raó d’aquestes circumstàncies el fabricant Martí Montaner i
Coris es va veure en la precisa necessitat d’acomiadar alguns obrers
de les seves factories, fins i tot va viatjar infructuosament a Alema-
nya per tal de resoldre les dificultats. En canvi La Corchera Interna-
cional, amb una bona part de la clientela americana, va aconseguir
fins i tot augmentar la seva producció i contractar més operaris
(Marinada 11, octubre 1914). L’Ajuntament va congregar els patrons
de La Corchera Internacional per veure si podien incorporar obrers
acomiadats de la fàbrica Montaner, i donar feina a tants obrers com
fos possible2. Però a la llarga tant els clients francesos, els anglesos
com els americans van acabar fallant. El maig de 1915, La Corche-
ra Internacional va anunciar l’acomiadament de 600 treballadors.
El pànic es va estendre per tota la vila, ja que la Corchera era una
factoria immensa que fins llavors havia anat recollint tots els bra-
cers que havien perdut la feina en altres tallers (Marinada 18, maig
1915). Amb la finalitat de trobar nous mercats que apaivaguessin la
crisi, l’agost de 1915 l’ambaixador de la República Argentina, Mar-
co Avellaneda va visitar la indústria palamosina amb la pretensió
d’obrir mercat en aquell país. L’acompanyen el cònsol general de
l’Argentina, Alberto Gache, i el senador Frederic Rahola (Marinada
21, agost 1915) (Fig. 4).
Però les expectatives no van millorar, i l’Ajuntament va impul-
sar una mesura molt polèmica. Van demanar a la direcció de les
fàbriques que en el cas d’haver de despatxar més manobres, que
acomiadessin primer els treballadors que no eren de Palamós, és a
dir, que apliquessin una avinença preferencial a la gent de la vila.
Arborats d’indignació els de Sant Joan de Palamós, de Calonge i de
Sant Antoni de Calonge van formar comissions encapçalades pel
1. SAMP. Llibre de plens de l’Ajuntament de Palamós 1912-1915, acta 31/7/1914.
444
Fig. 4. Dibuix de Palamós amb les xemeneies de les fàbriques de suro fumejant.
Il·lustració de Francesc Vidal Palmada, 1927.
batlle del seu municipi i es van entrevistar amb els gerents de la

Corchera per exposar el seu enuig per un ajust tan discriminatori.
Els directors de la fàbrica van modificar el criteri; a partir de llavors
també acomiadarien els palamosins que menys necessitessin la fei-
na. Aquesta va ser una mesura insuficient i mal rebuda per la resta
de treballadors forans que va encendre una lluita de pobles acabdi-
llada pels batlles. Arran de l’escalada de la crispació, d’aquest afer
tan embolicat, el governador de la província va haver d’intervenir
imposant un acord per tal que el treball es repartís entre tots els
obrers sense tenir en compte el seu origen ni la seva residència
(Marinada 18, maig 1915).
El gener de 1916, una notícia encara vindria a empitjorar la si-
tuació: els taps de suro van passar a ser considerats contraban de
guerra. Davant d’aquesta nova dificultat que agreujava la crisi del
sector, les cambres de comerç de Palamós i de Sant Feliu de Guí-
xols es van aplegar l’11 de gener per tal de trobar solució a les
dificultats d’exportació d’aquesta matèria a Suïssa. Als entrebancs
d’exportació cal afegir-ne d’altres, no menys greus: les dificultats de
transport, l’alça dels nòlits i l’aturada quasi completa de la major
part de les indústries annexes a la fabricació de xampany francès.
Les cistelleries de les Ardenes, les fàbriques d’ampolles del nord
van quedar en poder dels invasors alemanys. Amb prou feines es
venien ampolles a les quatre nacions que es feien aquesta guerra
terrible. Quant als altres mercats, l’exportació a Rússia era gairebé
nul·la, els mercats anglès i italià vivien dels estocs d’abans de la
guerra i altres països neutrals havien reduït considerablement llurs
compres (Marinada 27, febrer 1916).
El maig de 1916 l’empresa Montaner & Cie. va quedar conver-
tida en societat anònima sota el nom d’El Convento. L’apel·latiu
445
obeïa al fet que els tallers estaven emplaçats en l’antic convent dels
agustins. El setembre de 1918 la Corchera Internacional va rebre
una important revifalla per atendre una demanda de llana de suro
destinada als exèrcits aliats (Marinada 58, setembre 1918). Les fà-
briques de la vila que treballaven per a Anglaterra i per als Estats
Units van haver d’augmentar jornals (Fig. 5).
Mentre que el sector surer va viure una crisi galopant, els anys
1915-1919 els serveis portuaris palamosins van haver de fer front a
un trànsit molt intens. El 15 de setembre de 1915 l’Ajuntament de
Palamós va passar comissió a Girona per l’examen del projecte de
construcció de quatre magatzems en el moll comercial d’aquest port
que tenia sol·licitats la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de
Palamós. Consideraven que l’expressat projecte era molt necessari
per al desenvolupament del comerç i la indústria locals, que resulta-
va altament beneficiós als interessos morals i materials així com als
comarcals en general3. Un any després, el setembre de 1916, l’Ajun-
tament també va acordar per unanimitat sol·licitar al ministre de Fo-
ment la prolongació de l’escullera del port, una obra tan capital com
de gran profit per a la comarca4. Però les ampliacions portuàries i el
projecte dels magatzems finalment no van reeixir.
La guerra va forçar el desenvolupament d’alguns sectors indus-
trials, miners i de transport marítim, tot i que aquest nou negoci va
beneficiar molt pocs palamosins i només estrats socials ben posi-
cionats en el sector industrial, per tant sense gaire afectació de la
classe obrera. El 1918, el darrer any de la Gran Guerra, Palamós es
va convertir en un port estratègic de notable importància per als
aliats gràcies al transport de pirita per al Mediterrani occidental.
Les companyies britàniques assentades en els principals jaci-
ments de Huelva, les empreses Rio Tinto Co. i la Tharsis Sulphur &
Copper Co, que concentraven entre el 80% i el 90% de la produc-
ció peninsular de pirita, gràcies a una organització intel·ligent en
l’escala de la seva producció i al desenvolupament industrial de les
seves instal·lacions, subministraven cada mes enormes quantitats
d’aquest mineral a França, una matèria primera necessària per a
la fabricació d’enginys bèl·lics. Pensem que la pirita es va convertir
en un dels principals sectors exportadors espanyols del primer terç
del segle XX i Palamós se’n va veure beneficiat, perquè es va con-
vertir en una escala, un punt d’aturada de la ruta que des de Huelva
remuntava la costa de llevant fins als ports de destinació, que eren
446
Fig. 5. Sortida dels treballadors de La Corchera Internacional. Primer quart del segle
XX. Col·lecció Palet Lebeau (SAMP).
Portvendres i Sète. Això volia dir que al port de Palamós arribaven

vaixells carregats amb tones de pirita que es descarregaven al moll
per distribuir-la de nou a altres vaixells.
El març de 1918 va recalar al port d’aquesta vila el primer carre-
gament de pirita procedent de les mines d’Aznalfarache, que va ser
transbordada a un vapor francès (Marinada 52, març 1918). Els me-
sos d’abril i de maig van continuar arribant nous vaixells carregats
d’aquest mineral. Muntanyes de pirita s’amuntegaven al moll en es-
pera de la vinguda de naus franceses (Marinada 54, maig 1918). Du-
rant aquell any va ser tant el volum de mercaderies que amb prou
feines quedava espai lliure als magatzems portuaris. Davant la im-
possibilitat de poder embotigar tota la pirita que arribava van haver
de recórrer a locals i coberts disponibles de Sant Joan de Palamós i
de Sant Antoni de Calonge (Marinada 58, abril 1918). Al negoci de
la pirita calia sumar-ne un altre de no menys lucratiu, el transport
de llenya cap a França. Les barques de menor calatge van fer l’agost
amb l’exportació de llenya al país veí. Les remeses de fusta eren
tan grans i l’espai portuari tan reduït que s’apilava a l’aire lliure. Els
empresaris del sector denunciaven constants robatoris dels llenys
que quedaven exposats a la intempèrie (Marinada 58, abril 1918).
447
LA CUINA ECONÒMICA MUNICIPAL

Amb l’arribada de la crisi provocada per la Gran Guerra l’Ajunta-
ment va intentar posar remei a l’aflictiva situació dels treballadors
acomiadats de les fabriques, ja que en aquells temps el que perdia
la feina no rebia cap mena de subsidi econòmic. Treballar volia dir
menjar i deixar de fer-ho posava en perill la subsistència de moltes
famílies. És per això que el 1914 l’Ajuntament va començar a estu-
diar el funcionament de les cuines municipals en altres poblacions
per habilitar-ne una a Palamós5.
El mes de setembre d’aquell any el consistori municipal va sol·
licitar al vicari general de la diòcesi de Girona que les germanes
religioses que atenien l’hospital de la vila poguessin ocupar-se de
la direcció de la cuina econòmica6. En pocs dies, el vicari titular va
accedir a la petició i les germanes de la comunitat de Sant Josep es
van encarregar de la direcció i del funcionament de la cuina econò-
mica7. Un mes després, el 27 d’octubre de 1914, el servei d’àpats
econòmics ja estava en funcionament al col·legi municipal de ne-
nes que es trobava en un petit edifici situat darrere de l’hospital
de Mossèn Miquel Costa, s’alçava al costat de la capella del Carme
i s’hi accedia a través d’un portal que hi havia al carrer Enrajolat
(Trijueque, 2009, p. 21).
La cuina econòmica municipal se sustentava gràcies a les con-
tribucions desinteressades de particulars. Inicialment es va acon-
seguir reunir un pressupost d’unes 6.000 pessetes de l’època, però
aquest servei va ser deficitari des del primer moment perquè cada
cop van ser més les famílies que s’hi van haver d’acollir a causa de
l’enduriment de les vicissituds ocasionades per la guerra. El mes
de gener de 1915 ja es donava menjar a 500 persones a la setma-
na, a pesar que hi havia la consigna de no oferir servei a persones
que no estiguessin domiciliades a Palamós (Trijueque, 2011a). Dos
mesos després, la cuina municipal havia assolit un dèficit insoste-
nible que anava en progressió ascendent. Per tot plegat es va inici-
ar una campanya per aconseguir més subscriptors i es va estudiar
la possibilitat de retallar les despeses. L’Ajuntament va acordar fer
un llistat i una classificació dels concurrents al menjador social per
determinar les famílies que pertanyien a la classe tapera i reduir,
448
en el possible, el nombre de racions. També va promoure i sub-

vencionar el retorn de les famílies procedents d’altres comarques
d’interior que residien a Palamós des de feia poc temps, oferint
totes les facilitats possibles sempre que no fossin gaire costoses
per a l’erari municipal. Segons l’estudi realitzat per l’Ajuntament el
març de 1915, el número de famílies considerades forasteres en la
cuina econòmica municipal ascendia a 1028. Suposava una menor
despesa la repatriació d’aquests col·lectius als pobles d’origen que
la seva manutenció diària9.
Tot i les mesures empreses per alleugerir les despeses i la fugida
de moltes famílies subvencionades per l’Ajuntament, el nombre de
persones que eren ateses a la cuina municipal va continuar creixent
a mesura que s’allargava la guerra a Europa. El maig de 1916 una
nova depressió en el treball va incrementar, de manera clamorosa,
el nombre de concurrents a la cuina municipal. Perquè ens en fem
una idea, la setmana del 15 al 21 de maig de 1916 es van arribar
a servir 2.522 dinars i 2.068 sopars de forma gratuïta a un total de
839 persones beneficiades.
La manca de recursos continuava sent evident i calia trobar una
solució definitiva, una nova via de finançament per a un servei muni-
cipal tan necessari en aquells temps de carestia. La solució va arribar
gràcies a les recaptes mitjançant l’organització d’espectacles públics,
que segons comenten les publicacions locals de l’època, van tenir
molt d’èxit (Trijueque, 2011a). El cas és que amb més o menys dificul-
tats la cuina econòmica municipal va poder continuar actuant fins al
final de la guerra allunyant el fantasma de la fam de moltes famílies.
TOCAT I ENFONSAT: LA GUERRA SUBMARINA EN AIGÜES

PALAMOSINES
Hom tendeix a pensar que els combats de la Guerra Gran van
passar de llarg de Palamós, però tot al contrari, la vila no només va
patir les conseqüències econòmiques del conflicte bèl·lic sinó que
també es va convertir en un escenari on les potències bel·ligerants
van lliurar batalla, accions i episodis de lluites.
La primera visió de la guerra que van tenir els palamosins va ser
el 1914 quan veien passar els creuers francesos que repatriaven les

449
tropes que tenien a l’Àfrica. Aquell mateix any va arribar una com-
panyia de soldats espanyols per suplir els guàrdies civils que van
haver de marxar a reforçar la frontera amb França (Marinada 10,
setembre 1914).
Palamós s’havia convertit en el port d’un país neutral i només
tres milles nàutiques separaven el municipi del camp de batalla entre
aliats i imperialistes. Era la distància que delimitava les aigües terri-
torials espanyoles amb l’espai de navegació internacional. Aquestes
tres milles eren un espai protegit, una zona neutral per on podien
circular els vaixells i refugiar-se al port de Palamós (en cas de ne-
cessitat). D’aquesta manera, els palamosins van començar a veure
circular tota mena de vaixells mercants transitant per aquesta estreta
franja de mar, carregats de productes que proveïen de queviures les
ciutats franceses i altres matèries primeres, molt importants per a
l’avituallament de les tropes que lluitaven al front i per a la fabricació
d’armament. L’economia francesa depenia d’aquesta ruta marítima
entre el nord d’Àfrica i la costa provençal per al transport de tropes i
de mercaderies bàsiques per a la seva subsistència.
Mentre que el corredor del Mediterrani occidental nodria de tot
tipus de matèries les potències aliades, a l’Atlàntic França i Angla-
terra executaven un eficaç bloqueig marítim i comercial als imperis
centrals. Els alemanys i els austríacs, a pesar que partien d’una clara
inferioritat naval davant dels seus adversaris, van contraatacar amb
una guerra submarina que va dificultar la navegació cap a ports aliats.
Així, els submarins que havien estat inicialment concebuts per lluitar
contra vaixells armats, a mesura que es va anar allargant la guerra,
sobretot a partir de 1916 es van començar a utilitzar contra vaixells
mercants i comercials. Aquesta ofensiva submarina va deixar una
llarga llista d’accions al litoral proper de Palamós, algunes de caracte-
rístiques colpidores. Molts dels combats s’esdevenien, fins i tot, da-
vant mateix de l’encuriosida mirada dels palamosins que s’enfilaven
als punts més enlairats del municipi per ser testimonis de l’intercanvi
de canonades entre un i altre bàndol.
La flota de submarins alemanys i austríacs del Mediterrani va ar-
ribar a reunir uns 14 submergibles i es va establir entre els ports de
Pola i Fiume (Croàcia) i Cattaro (Montenegro) (Castellví & Guarro, p.
52). Aquests ports eren els punts de sortida de les seves llargues ex-
pedicions a la cerca de naus enemigues.
Els dos primers anys de conflagració bèl·lica, el 1914 i 1915,
les operacions militars es duien a terme al centre d’Europa. Tant
450
Fig. 6. Fotografia del submarí alemany U-34, el primer submergible que va operar
davant de la costa empordanesa.
el front com els combats navals es veien molt llunyans, fins que el
maig de 1916 va arribar la guerra submarina a les costes emporda-
neses. El primer submarí que va visitar les nostres contrades va ser
l’U-34 del capità Claus Rücker, el juny de 1916, a unes 35 milles del
cap de Sant Sebastià (Fig.6). El submergible alemany va emergir a
la superfície i amb l’amenaça de disparar el seu canó va aturar el
bergantí goleta italià Fabricotti B. La tripulació, segons declaració
de dit capità, va ser forçada a proporcionar petroli al submergible i
obligada a embarcar en bots mentre la nau, incendiada, es precipi-
tava al fons del mar. Els nàufrags, amb només una brúixola, un sex-
tant i una carta de navegació que reberen de l’enemic, van anar a la
deriva fins que van ser recollits pel també vaixell italià I Due Amici
que va desviar-se de la seva ruta per conduir-los sans i estalvis al
port de Palamós el dia 21 de juny (Marinada 31, juny 1916). Els
nàufrags del Fabricotti B van ser les primeres víctimes de la guerra
que van veure els palamosins. La figura dels cònsols era el verita-
ble motor de l’auxili posterior dels nàufrags. A Palamós hi havia
consolats d’algunes nacions europees que fins i tot actuaven com
a representants d’altres nacions. Els cònsols eren gent vinculada al
teixit industrial o mercantil de la vila i coordinaven amb l’Ajudantia
de Marina i les institucions locals les tasques de salvament, l’allotja-
ment i els diners de retorn a casa dels supervivents.
Durant aquells dies, entre el cap de Creus i el cap de Sant Se-
bastià, l’U-34 de Rücker va abatre un altre vaixell italià, l’Erminia.
El submergible va seguir la costa empordanesa cap al sud mante-
nint-se sempre entre 3 i 5 milles. Com ja hem explicat, aquesta
posició no era atzarosa ja que responia a la franja que determinava
451
les aigües neutrals espanyoles (Castellví & Guarro, p. 73). Pocs dies
després de l’arribada dels nàufrags italians, el poble es commogué
de nou perquè, segons les aparences, un vaixell cremava a la llu-
nyania. Però no era foc, sinó el fum de les quatre xemeneies d’un
torpediner que patrullava la zona a la cerca del submarí enemic.
L’agost de 1916 ja s’havia escampat la notícia per tota la comarca
de la presència de submergibles a la costa. La por de ser torpedinat
trastornava la navegació dels vaixells mercants, tant nacionals com
estrangers, que transitaven per les nostres aigües. Durant aquell
mes va irrompre al port palamosí el bric italià Sofocles buscant re-
fugi, atemorit per la presència d’un batiscaf alemany. Fou tanta la
psicosi entre capitans, patrons i mariners d’extremar la precaució i
de procurar navegar ben enganxats al litoral, dins de les tres milles
nàutiques, que el vapor Aleramo. B va estar a punt de fondejar a
la badia de la Fosca creient que era la de Palamós (Marinada 34,
setembre 1916).
Entre el 26 de juliol i el 20 d’agost de 1916 es va detectar la pre-
sencia d’un altre submarí, l’U-35, que venia d’efectuar una impor-
tant batuda al golf de Lleó (Castellví & Guarro, p. 108). El dia 4 de
setembre d’aquell any, aquest submergible va efectuar dues accions
contra naus comercials aliades, i va enfonsar dos vapors davant
del cap de Begur, l’anglès Mount Comston i el grec Aquiles. El trans-
port italià Resurrezione va aconseguir escapar i evitar ser abatut.
Va trobar sopluig al port de Palamós, on va romandre alguns dies
(Marinada 34, setembre 1916). Hores més tard, el vapor Comercio
va rescatar els 13 tripulants del vaixell grec. La tripulació de la nau
anglesa va aconseguir recalar a l’Estartit (Fig. 7).
L’endemà, el 5 de setembre, a les tres de la tarda, el ressò d’unes
canonades va retrunyir pels carrers de la vila. Els palamosins van
córrer cap als punts més enlairats del terme per veure què succeïa.
Així ho explicava la revista local Marinada: “Ne voleu de gent al Pe-
dró i a les muntanyes de la costa. Tres vapors lluitaven amb un sub-
marí, però ja sia que la versió del submarí fou enfonsat o tocat se
repetí amb insistència, no pot dir-se altra nova segura si no que els
tres vapors continuaren llur camí” (Marinada 34, setembre 1916).
Els palamosins cada cop veien la guerra de més a prop i els
combats es manifestaven amb més freqüència, ja que només una
setmana més tard van ser torpedinats davant de la rada de Pala-
mós el vapor espanyol Ganekogorta-Mendi i l’italià Sebastiano. El 2
desembre de 1916 quan passava un nombrós comboi d’unitats per
452
Fig. 7. La tripulació del submarí U-35, que el 1916 va enfonsar dos vapors davant
de Begur, fotografiats a la coberta de la nau.
davant del cap de Sant Sebastià, el submarí alemany U-72, del capità
Ernst Krafft, va abatre el vapor italià Palermo, una nau de 1.200 to-
nes (Castellví & Guarro, p. 98). En el sinistre van morir ofegats cen-
tenars de cavalls que una unitat militar italiana transportava. Tota
la tripulació, composta per 147 homes italians i nord-americans,
va ser rescatada i atesa per la gent de Calella, de Palafrugell i de
Palamós (Marinada 37, desembre 1916). Quan el Palermo va ser
453
enfonsat, el sistema de combois encara no havia estat adoptat com

a mesura defensiva contra els submarins. A partir de 1917 aquesta
forma de navegar es va començar a generalitzar.
El 1917, arran de la persistent amenaça de submarins, algunes
naus comercials van optar per incorporar bateries per defensar-se.
El juny del 1917 va visitar Palamós el vapor francès Italie, amb uns
visibles canons a coberta. Va venir a carregar planxes de suro de
la fàbrica Manufacturas de Corcho (Marinada 43, juny 1917). El
mes de juliol va ancorar al moll el vapor nord-americà Vigo, també
per carregar planxes de suro de la mateixa fàbrica. Aquesta nau va
cridar molt l’atenció dels palamosins que s’aplegaven a l’escullera
perquè mai havien vist un vapor tan ben armat; portava tres metra-
lladores, dos canons i entre la seva tripulació hi havia tretze artillers
(Marinada 44, juliol 1917).
Però aquestes no van ser les úniques mesures que van adoptar
vaixells comercials aliats per escapar de l’abast dels submarins ale-
manys. La Royal Navy britànica va desenvolupar diverses formes
de camuflatge que es podien aplicar als comerços i cuirassats. Els
colors habituals de les naus durant la Primera Guerra Mundial eren
el blanc, el gris i el negre. El seu color uniforme retallava de ma-
nera clara la forma del vaixell sobre la superfície de l’aigua; per
aquest motiu es va desenvolupar el Dazzle (enlluernador, en anglès),
un sistema de camuflatge que avui ens pot semblar rocambolesc i
excèntric. Consistia a pintar el casc de la nau amb figures geomè-
triques de colors saturats i brillants que formaven línies diagonals
que es barrejaven entre si per despistar l’ull i trencar les formes del
vaixell. La seva eficàcia es basava que el 1917 encara no existien els
radars i l’únic mètode per encertar l’objectiu amb torpedes consis-
tia a calcular a través del periscopi en quin lloc estaria l’objectiu en
el moment de l’impacte. El disseny geomètric provocava un efecte
òptic sobre l’observador, distorsionant la forma del vaixell, confo-
nent l’enemic sobre les seves dimensions reals i fins i tot sobre la
veritable orientació de la proa i la popa. Tot això feia més difícil
determinar la direcció en què navegava el vaixell, la distancia a què
es trobava i per tant dificultava el càlcul de la trajectòria del torpede.
És evident que no es podia amagar un vaixell a mar obert, però
aquest sistema de camuflatge pretenia donar menys pistes sobre la
seva forma, la seva mida i la direcció de moviment (Fig. 8). Aquell
any molts vaixells comercials van adoptar el Dazzle tot i que no es
va arribar a demostrar la seva veritable efectivitat durant la guerra.
454
Fig. 8. Fotografies de diversos vapors amb el camuflatge Dazzle en una publicació

del 1919.
El vapor Provence va ser un dels mercants que van utilitzar aquest

sistema de camuflatge, però, com explicaré més endavant, això no
va evitar el seu tràgic destí.
Malgrat totes aquestes mesures, els submarins alemanys van
continuar causant estralls pel litoral empordanès. L’agost de 1917
un d’aquests batiscafs va atacar el bergantí galiota Résolue, de
400 tones, a 32 milles de Palamós (Trijueque, 2011b). Els seus
nou tripulants van recalar tots a la vila. Tot i les 24 canonades
que va rebre del submergible, el buc de la nau va surar gràcies
als bocois buits que omplien la bodega del vaixell. El bergantí va
anar a la deriva i va ser recuperat davant la costa del Maresme,
entre Malgrat i Pineda.
La matinada del 8 d’agost, el submarí U-33, comandat pel capità
Hellmuth von Doemming, va torpedinar el Llanishen, un vapor an-
glès de 3.837 tones. La nau va ser caçada al golf de Lleó. L’explosió
va travessar el buc de banda a banda i va provocar una via d’aigua
irreparable. La tripulació va pujar als bots salvavides i va abandonar
a la deriva la nau, que, sense govern, va aparèixer davant del cap de
Creus, on empesa per l’onatge va embarrancar a la cala Caials, vora
455
Fig. 9. El vapor Llanishen embarrancat a la cala de Caials (Cadaqués).
de Cadaqués. Tot i els greus danys soferts, el vapor va ser adquirit

per uns armadors de Barcelona que el van reparar i recuperar per a
la navegació (Castellví & Guarro, p. 212-213) (Fig. 9).
A les acaballes de l’estiu de 1917 les nacions aliades es van reu-
nir de nou a Londres per acordar que els vaixells que seguissin el li-
toral espanyol miressin d’acostar-se a la costa tant com fos possible,
fent ús de les aigües neutrals. La consigna era viatjar de nit i cercar
refugi en un port abans que es fes de dia per romandre allà fins que
tornés la foscor. Això va propiciar que entre els anys 1917 i 1918 el
port palamosí rebés moltes escales dels vaixells comercials aliats.
Per altra banda, que els vapors transitessin fent cabotatge més a
prop del litoral, va apropar els combats navals als palamosins, que
sovint es convertien en encuriosits espectadors de les hostilitats
(Castellví & Guarro, p. 128). Les potències aliades acordaren també
implantar oficialment la navegació en combois i algunes millores
tècniques en la lluita antisubmarina. Cal dir també que l’entrada en
la guerra dels Estats Units va provocar un major desgast dels sub-
marins alemanys que havien de fer més hores de navegació, un so-
breesforç que va causar nombroses avaries mecàniques a les naus,
fet que va forçar moltes d’aquestes a tornar a la base de Pola per
456
a la seva reparació (Castellví & Guarro, p. 243). A pesar d’això els

atacs no es van reduir: el gener de 1918 un nou submergible asset-
java les naus aliades davant de la costa palamosina. Aquell dia, sis
canonades clares, basardoses, ressonaren, com si caiguessin sobre
Palamós. La gent commoguda, en cinc minuts, ja omplia cap Gros,
la punta del Molí i tots els penyals que servien de talaia per apreciar
el pas d’un torpediner japonès que escortava un comboi i que el
defensava de l’amenaça d’un submarí (Marinada 50, gener 1918).
Fins ara hem parlat de l’acció de la guerra sobre vapors estran-
gers, però també hi va haver un episodi en què una nau palamosina
va patir les conseqüències directes dels combats marítims. L’abril
de 1918 el N. Empordanès, un vapor de la casa armadora de Fèlix
Ribera, va ser abordat pel vaixell Mar Negro, davant de Mataró, i es
va enfonsar ràpidament. La tripulació va aconseguir salvar-se (Ma-
rinada 58, abril 1918).
EL TORPEDINAMENT DEL ‘PROVENCE’

El novembre de 1917 una nova fornada de submarins de la classe
UB-III van ser assignats al Mediterrani i es van anar incorporant al
servei durant els següents mesos. Els submarins de la sèrie UB-III
oferien prestacions molt avançades respecte a models anteriors. El
nou model era més petit, preparat per treballar en aigües menys pro-
fundes i espais més reduïts, per tant tenia una major maniobrabilitat
que li permetia operar més còmodament entre les formacions de
comboi (Castellví & Guarro, p. 285).
A l’UB-68 del comandant Heino von Heimburg li van adjudicar la
costa catalana (Castellví & Guarro, p. 279-280). Aquest submergible
el dia 13 de maig de 1918 va torpedinar el vapor Provence, quan
venia de Buenos Aires en direcció a Marsella a l’altura de Palamós
a una distància aproximada d’una milla. Aquest atac va tenir tanta
repercussió que val la pena exposar l’acció amb més deteniment.
La Societé Generale de Transports Maritimes, de bandera francesa
i amb seu a Marsella, oferia un servei de transports des del 1865 (any
de la seva fundació) amb la finalitat de transportar mineral de ferro
des d’Algèria fins a Marsella i Sète. Però ansiosos per millorar el ser-
vei i fer negoci amb les nombroses onades de gent que emigraven al
Nou Món, la companyia va ampliar les rutes fins a Amèrica del Sud,
habilitant embarcacions mixtes, és a dir, de passatgers i de càrrega.
Amb aquest objectiu el 1907 van fundar la Compagnie de Navegation
457
France-Amérique, a la qual van

transferir tres vaixells: L’Espag-
ne de 3.952 tones, Les Alpes
de 3.864 tones i el Provence de
3.874 tones10. La ruta habitual
d’aquestes tres naus era Mar-
sella-Gènova-Màlaga o Valèn-
cia-Dakar i Buenos Aires, tot i
que feia escales en altres ports
que hi havia en el trajecte quan
era necessari. En el transcurs
de la Primera Guerra Mundial
les naus de la Compagnie de
Navegation France-Amérique
van ser particularment casti-
gades i van perdre un nombre
significatiu de naus a mans
dels submarins austríacs i ale-
manys (Rodríguez Aguilar).
El 13 de maig, quan l’UB-
68 del capità Heino von
Fig. 10. Retrat del tinent de navili Heino
von Heimburg, comandant de l’UB-68 que va
Heimburg patrullava les
enfonsar el Provence. aigües palamosines va decidir
actuar (Fig. 10). Cap a les onze
de la nit, un estrèpit horrible, com un terratrèmol, va commoure tota
la població. De seguida va sonar una sirena d’alarma de la banda de
xaloc. Molts veïns, esperitats, van sortir al carrer i, com era habitual,
es van dirigir al far i al moll a veure què succeïa. Era una nit fosca
com una espluga i a més plovia molt. En pocs minuts, van veure
arribar al moll el vapor francès Provence torpedinat i acompanyat pel
vapor Gergovia. El torpede havia impactat de ple al buc i havia obert
un gran esvoranc a les bodegues de proa per la banda de babord.
El capità va disposar que la tripulació abandonés el vaixell i els bots
salvavides es van preparar per ser arriats. La tripulació va llançar
els bots a l’aigua, però en veure que no s’enfonsava el vaixell, van
reprendre la navegació fins al port. El Provence no es va precipitar al
fons del mar gràcies a les cambres estanques que havien contingut
la inundació als compartiments de popa (Marinada 54, maig 1918).
10. El Provence va ser construït el 1884 per Forges & Chantiers de la Mediterranée a La
Seyne. Podia transportar uns 1.200 passatgers a més de disposar d’espai per a la càrrega.
458
Fig. 11. Estat en què va quedar el Provence l’endemà de la seva arribada al moll de
Palamós després d’haver estat torpedinat.
L’embranzida que ja portava el vaixell i el treball efectiu de les

bombes d’aigua van permetre que el vaixell surés els minuts
necessaris per efectuar l’apropament al moll (Fig.11). En acostar-se
les dues naus van desvaporar fortament i això va causar una gran
basarda entre els espectadors locals. En plena foscor va semblar
que el Provence s’anava a precipitar a la platja, però el seu capità,
D.M. Cabrol, va aconseguir redreçar el rumb i encarar la nau cap
a la dàrsena. Durant la maniobra va topar de proa amb l’escullera
(Rodríguez Aguilar). Quan era a prop de la zona d’ancoratge va
caure a estribord amb la intenció d’atracar per babord per evitar
que l’augment de l’eslora ocasionés la pèrdua del vaixell. El Provence
va anar avançant lentament mentre la proa s’enfonsava fins que va
quedar embarrancat. Feia sonar una sirena ensordidora i enlluernava
el moll i els edificis de primera línia de mar amb els seus reflectors
(Rodríguez Aguilar). S’explica l’anècdota que un dels vigilants del
port, amb tanta confusió i atordit pel soroll i les llums, va arribar a
efectuar un tret de fusell creient que eren atacats pels alemanys.
459
Afortunadament no es va haver de lamentar cap víctima. Els

palamosins van acudir en massa al moll per socórrer la tripulació
del vapor, que va ser acollida en cases a la vila. Com explicava la
premsa local: “No es cansaren els estrangers de lloar l’hospitalitat
palamosina. De la calma vilatana gaudeixen els mariners francesos,
com d’un premi rar” (Marinada 54, maig 1918).
L’endemà pel matí la vila en pes i molta gent de pobles veïns
van anar en processó a veure el gran vaixell torpedinat. De l’es-
deveniment n’han quedat nombrosos testimonis gràfics (Fig. 12).
Aquella jornada de diumenge va augmentar l’interès de l’espectacle
la vinguda de dos destructors francesos, els números 310 i 350 i el
vol constant d’hidroavions que intentaven donar caça al submarí
enemic. Cada dos o tres dies sobrevolaven la costa els hidroavions
francesos, els palamosins pujaven als terrats per veure’ls passar.
Es va donar el cas que, el juliol de 1918 un d’aquests hidroavions
francesos per avaria va haver d’amarar a Platja d’Aro (Marinada 56,
juliol 1918).
Després de l’acció del Provence Palamós va haver de viure dos
torpedinaments més. El 18 d’agost de 1918, l’UB-48 de Steinbauer
va precipitar al fons del mar el vapor danès Nordboen de 2.417 to-
nes, just a 30 milles al sud de Palamós. Els seus tripulants van ser
acollits a la vila (Castellví & Guarro, p. 286). El 21 d’agost de 1918
l’Ajuntament de Palamós va rebre una comunicació del cònsol de
Dinamarca a Barcelona expressant la seva gratitud al senyor alcal-
de per les atencions dispensades, facilitades i concedides durant la
seva permanència en aquesta vila dels 23 supervivents del vapor
danès enfonsat11. A principis de setembre de 1918 de nou un sub-
mergible va enfonsar el vapor danès Nowlolusse, de 4.500 tones,
que feia el viatge de retorn a Gènova. La tripulació, amuntegada
en dos bots, va haver de vagar una jornada completa per arribar
a Palamós, on va ser degudament atesa. Al cap de pocs dies tots
els supervivents van ser tramesos cap a Barcelona (Marinada 58,
setembre 1918). Els darrers ressons de la guerra van sentir-se el
18 de setembre de 1918, que s’esqueia en diumenge, quan varen
retrunyir en l’horitzó, molt llunyanes però ben perceptibles, més de
50 canonades entre les 7 i les 9 del matí. Al migdia varen sentir-se
quatre o cinc detonacions més; sembla que procedien d’un vapor
460
Fig. 12. Esvoranc al costat de babord del casc del Provence produït pel torpede del
submarí UB-68.
461
francès que va entaular una lluita amb un submarí i va aconseguir

lliurar-se’n.
LES FEINES DE RECUPERACIÓ DE MERCADERIES I LA

REPARACIÓ DEL ‘PROVENCE’
El torpedinament del Provence, una desgràcia evident, va anar
molt bé a la vila ja que va resultar un consol econòmic, un respir
per a molts obrers acomiadats de las fàbriques que van trobar
una feina temporal en la recuperació de les mercaderies, la repa-
ració i el reflotament del vapor. Diversos submarinistes locals van
començar a treballar en les feines de restitució del buc i la recu-
peració d’alguns bagatges que havien quedat atrapats a la bodega
del vaixell: blat, llana i bocois de vi buits. Sembla que precisament
la llana i els bocois van salvar la nau d’un naufragi segur. Algunes
embarcacions de petita eslora van fer-se a la mar per anar reco-
llint totes les càrregues que havien quedat surant i escampades
per la badia. Altres locals, més murris, van intentar aprofitar-se de
la desgràcia del Provence. Durant aquells dies va ser localitzada en
un magatzem de la platja de Sant Antoni una bala de cotó d’uns
600 quilos de la qual intentava beneficiar-se un lladre manyac
(Marinada 55, juny 1918).
Les càrregues remullades de blat i d’arròs que transportava el
Provence es van estendre a l’aire lliure, fora de la vila, vora de la ri-
era perquè s’eixuguessin. En pocs dies la fetor del blat podrit es va
escampar per tot el municipi i va causar gran molèstia entre els vi-
latans. Cada cop que removien el blat per exposar-lo al sol, les ema-
nacions pestilents, com de claveguera, s’endinsaven pels carrers
del barri vell, sobretot quan bufava el vent de llebeig (Marinada 58,
juliol 1918). El capità D.M. Cabrol i Fèlix Ribera, en representació
dels interessos de diversos propietaris i nomenat pel cònsol general
de França a Barcelona, van treure a la venda en subhasta pública
diversos lots de blat, cacauet i palmito, més o menys espatllats, per
haver quedat remullats per l’aigua. La venda pública es va realitzar
el 19 de juny a les oficines de l’agència consular de França a Pa-
lamós12. Un més després es va celebrar un nou encant públic per
licitar el blat. Aquell mes de juliol van arribar 45 blataires a Palamós
per concórrer a la venda del blat del Provence. Ni la llotja del peix
12. “Subhasta pública en Palamós”. La Vanguardia, 17/6/1918, p. 3.
462
Fig. 13. Feines de reflotament dutes a terme pel vaixell suec Belos, especialitzat en
reparacions i dotat d’unes importants bombes per buidar l’aigua.
tenia tanta animació com la que hi havia a la Cambra de Comerç.

Tots els comerciants anaven passant per revisar la mercaderia que
romania estesa en els patis de Zoilo Costart i d’Isaac Matas, per
desgràcia dels veïns que en patien les emanacions.
Per efectuar el reflotament de la nau i retirar-lo del port es va
contractar els serveis del vaixell suec Belos, de 384 tones, especialit-
zat en reparacions i dotat d’unes bombes potents per buidar l’aigua
del vaixell enfonsat (Fig. 13). Aquest servei va costar una xifra de-
sorbitada per l’època: 500.000 pessetes. El treball va ser molt labo-
riós. Va ser necessari fabricar una gran peça de fusta que s’ajustés a
la mida i a la curvatura del buc de la nau, per taponar l’esvoranc de
manera provisional. L’armadura de fusta es va collar fortament des
de l’interior de la nau amb nombroses fixacions metàl·liques. Lla-
vors les bombes del Belos van començar a bombejar, a treure l’ai-
gua de l’interior del vapor. El reflotament es va donar per finalitzat
el mes d’agost, després de setmanes d’una intensa feina. Un cop la
nau surava i estava en condicions de navegar, el vapor va abando-
nar Palamós per dirigir-se cap a Barcelona per reparar, de manera
definitiva, l’avaria ocasionada per l’impacte del torpede. Curiosa-
ment, un cop refet el buc del Provence la vida d’aquest vaixell va
continuar sense més incidents, va reprendre la ruta entre Amèrica
463
Fig. 14. Armadura de fusta que es va construir a Palamós per taponar l’esvoranc del
Provence i poder conduir la nau a Barcelona.
del Sud i Europa fins l’any 1927, data en què va ser definitivament
retirat del servei13. L’octubre de 1918, ja finalitzades totes les feines
que havia proporcionat als palamosins les reparacions del vapor
sinistrat, la indústria surera va trobar una nova oportunitat en la fa-
bricació de llana de suro a La Corchera Internacional, que va tornar
a contractar nombrosos treballadors per poder fer torns nocturns
(Marinada 59, octubre 1918) (Fig. 14).
LA GUERRA INVISIBLE A PALAMÓS: UN CAU D’ESPIES

Fins ara hem parlat de combats navals, accions de guerra que
van tenir lloc davant de les aigües empordaneses, però a Palamós
també hi va haver una guerra invisible, sense soldats ni conten-
dents, que es va dur a terme a l’ombra d’alguns despatxos. M’estic
referint a l’espionatge.
Des de l’inici de la guerra els alemanys havien organitzat a
Espanya eficaces xarxes d’informació gràcies a la col·laboració de
la nombrosa colònia alemanya resident a l’Estat. A Palamós, com
ja he apuntat, també hi havia una nodrida colònia d’alemanys
13. Rodríguez Aguilar, op. cit.
464
que mantenien una bona relació amb la població local. Entre els
palamosins també hi havia germanòfils, és a dir, partidaris que
es decantaven per les potències centrals europees en el conflicte.
Acostumaven a ser-ho els militars i els capellans que associaven el
suport a Alemanya i Àustria amb la perdurabilitat de la monarquia i
de les estructures de l’antic règim. Però la majoria dels palamosins
simpatitzaven amb els aliats, que representaven el triomf de la
democràcia contra l’imperialisme, i el reforç del poder de la classe
obrera. Així, els principals partidaris del bàndol aliat eren els polítics
de l’Ajuntament, de mentalitat liberal, republicans, socialistes,
regionalistes i tota la societat obrera, que en aquells temps a la
nostra vila era molt nombrosa. No hi ha notícies que la colònia
alemanya de Palamós passés informació als serveis d’espionatge
alemanys; en canvi, la intel·ligència teutona sí que es van aprofitar de
la complicitat de certes autoritats locals i de l’ambient de corrupció
del moment (Pardo Sanz). Van crear dispositius en diferents ports
de la costa mediterrània per facilitar informació i abastiment als
submarins alemanys que actuaven al Mediterrani occidental fins
a tal punt que es pot afirmar que entre 1917 i 1918 alguns ports
catalans es van convertir en veritables nius d’espies, amb històries
dignes de pel·lícula. I com succeïa amb altres ports del principat,
Palamós també tenia les seves pròpies xarxes d’agents, contraagents
i col·laboracionistes. El fet de tenir un port de calat important i tan
ben posicionat, a l’entrada del golf de Lleó, el van convertir en una
plaça molt concorreguda per espies d’un i altre bàndol (Castellví &
Guarro, p. 282).
La notícia de l’enfonsament del Provence va ocasionar un gran
rebombori a França. En conseqüència, el nom de Palamós va apa-
rèixer sovint en les planes dels grans rotatius i en les reunions de
les altes esferes governamentals. La precisió amb què actuaven els
submergibles alemanys no era casual i se sospitava que un agent
alemany passava informació sobre la posició i el desplaçament de
les naus comercials. El principal sospitós era Ramón Regalado, un
tinent de navili de la marina espanyola i fill de l’almirall Dimas Re-
galado, que el mes de setembre de 1917 havia pres possessió de
l’Ajudantia de Marina de Palamós (Marinada 46, setembre 1917). La
seva sospitosa actitud, la seva inesperada fortuna i l’estreta relació
que mantenia amb el cubà Domingo Grützner da Silva, agent de
Ruggeberg, conegut del SCR, van despertar les sospites dels serveis
secrets francesos (González Calleja & Aubert, p. 331). Regalado por-
465
tava una vida costosa, de luxe i luxúria. Deixava sovint l’Ajudantia

de Marina de Palamós, que llavors es trobava a la plaça dels Arbres,
per traslladar-se a Barcelona, on passava diverses nits per setmana
hostatjat a l’hotel Colón en companyia de la que llavors era la seva
amant, Alice Schneider, una agent del SCR (González Calleja & Au-
bert, p. 331).
Hi ha una història que apareix referenciada en diversos rotatius
de l’època que explica que l’estiu de 1918, poc temps després de
l’atac del Provence, van arribar a Palamós una bella i misteriosa
dona acompanyada de dos homes, tots de nacionalitat francesa,
que es van allotjar a l’hotel Trias. Eren espies francesos i tenien com
a missió identificar el confident, l’agent que passava informació se-
creta als alemanys sobre el trànsit de les naus comercials aliades.
La dona a poc a poc va aconseguir guanyar-se l’amistat de Ra-
món Regalado, l’ajudant de marina de Palamós. Després de moltes
trobades, sembla que fins i tot amoroses, Regalado va començar a
tenir-li confiança. La dona misteriosa el va convèncer que era una
agent alemanya. Va ser el detonant perquè el mateix Regalado li
comencés a confessar que també col·laborava amb la intel·ligència
germànica. Un dia van concertar una cita en una de les habitacions
de l’hotel Trias, i l’espia, que era de molt bon veure, va desplegar
totes les seves armes de seducció perquè Regalado li parlés de l’in-
cident del Provence. L’ajudant de marina, confiat, li va detallar que
fins i tot en el moment de l’atac ell mateix es trobava a bord del
submarí quan el vapor va ser torpedinat. Tan bon punt va posar
de manifest la seva participació van irrompre a l’habitació els dos
agents francesos, que es van abraonar sobre Regalado, el van im-
mobilitzar, arrestar i lliurar a les autoritats espanyoles14 (Fig.15).
A causa de la impossibilitat i la manca de mitjans dels serveis se-
crets espanyols per protegir els seu estatus de neutralitat, en alguns
casos, el contraespionatge aliat va treballar com un veritable servei
de vigilància costanera postal i telegràfica. L’eficàcia alemanya i la
seva capacitat de desestabilització d’alguns càrrecs públics locals
com Regalado van obligar els francesos a redoblar l’esforç dels seus
serveis secrets de contraespionatge. No sabem del cert si van venir
o no els tres espies francesos que es van allotjar a l’hotel Trias, però
el que sí que podem assegurar és que el pilot del port de Palamós
14. És poc probable que la història dels tres espies francesos sigui verdadera ja que no-
més cinc dies després del torpedinament del Provence el 18 de maig de 1918 el ministre
d’estat Eduardo Dato va destituir el tinent de navili Ramón Regalado, que va passar a ex-
cedència forçosa i va ser substituït per Daniel Araoz, nou ajudant de marina de Palamós.
466
Fig. 15. L’Hotel Trias, en una fotografia del 1913, va ser escenari d’episodis d’espio-
natge entre els aliats i els germanòfils.
anomenat Pedro Gutiérrez el febrer de 1918 va interceptar una de

les comunicacions de Regalado que tenia informació que el com-
prometia. Gutiérrez era un contraespia, informador de confiança
a Palamós dels serveis d’intel·ligència aliats (Castellví & Guarro, p.
283). Arran d’això se li van interceptar nous correus en què Rega-
lado no només aportava informació de diversos vapors que sortien
d’aquest port cap a França, sinó que també s’hi recollien dades
rellevants dels ports de Portvendres i Sète. Curiosament, Regalado
tenia previst viatjar a aquestes localitats franceses el 27 de febrer
per reunir més informació sobre les seves defenses portuàries (Gon-
zález Calleja & Aubert, p. 331).
Gràcies al seguiment de la correspondència de l’ajudant de ma-
rina sabem que mantenia un estreta relació amb Alice Schneider,
que apareixia amb el nom en clau de Lily, també coneguda amb el
motiu Madame Druez o fins i tot Bichette. Era una agent dels serveis
secrets alemanys molt dòcil, segura i intel·ligent, probablement una
de les millors espies del moment. Madame Druez va saber captar,
amb gran destresa, la confiança de Regalado i transferir la informa-
ció que aquest li facilitava al servei marítim de Ruggeberg (González
Calleja & Aubert, p. 329). Per totes aquestes implicacions, l’ajudant
de marina de Palamós va ser finalment detingut el mes de juny
de 1918 acusat de ser un agent alemany i d’haver participar en
l’enfonsament del Provence. En un altre cas sonat d’espionatge ale-
467
many, el comissari de policia de Barcelona Manuel Bravo Portillo

també seria desemmascarat i arrestat poc temps després.
La implicació de Regalado amb l’espionatge alemany no va ser
un cas únic a la nostra comarca, on hi havia hagut precedents de
càrrecs públics sospitosos de passar informació a la intel·ligència
alemanya. Aquest va ser el cas de Karl August Bender, titular del vi-
ceconsolat d’Alemanya a Sant Feliu de Guíxols, que curiosament di-
rigia des d’una oficina situada al núm. 29 de la Ronda de Sant Pere
de Barcelona. Aquest súbdit alemany era el responsable de reunir la
informació que li proporcionaven els espies locals i trametre-la a la
base de submarins de Pola. El tal Bender coneixia molt bé el litoral
català ja que tenia grans vincles amb la indústria surera emporda-
nesa i aquest fet li permetia moure’s còmodament pel territori sen-
se despertar sospites (Castellví & Guarro, p. 95-96) (Fig. 16).
LA INVESTIGACIÓ I EL JUDICI A L’ESPIA RAMÓN REGALADO

A partir de l’hivern de 1917 amb la creació del Consejo Superior de
Guerra Interaliado, l’acció de les potències aliades a Espanya va tenir
més força, més presència, i això va permetre procedir a la descoberta
i captura de diversos afers d’espionatge que van causar un gran re-
bombori mediàtic (González Calleja & Aubert, p. 331). L’escàndol del
cas de Ramón Regalado a la premsa, tradicionalment aliadòfila, va
ser tan gran que el govern es va veure forçat a enviar un magistrat
especial a Palamós per investigar el cas (González Calleja & Aubert, p.
332). A finals del mes de juny va arribar a la vila Joaquín Navarrete,
coronel d’infanteria de marina i jutge instructor de la causa incoada
contra l’ajudant de marina. Venia acompanyat pel seu secretari i va
romandre a Palamós uns dies per estudiar minuciosament els fets i
interrogar els testimonis i les autoritats portuàries. Arran d’aquesta
investigació, Navarrete va descobrir diverses ramificacions de l’espi-
onatge teutó en què es trobaven implicats diversos individus més15.
Navarrete va ordenar noves detencions de personatges locals impli-
cats en aquest cas, els noms dels quals no ha transcendit. Només
sabem que Navarrete va ordenar el processament i presó d’alguns
militars i també paisans a qui se suposava implicats en la trama cri-
minal d’espionatge descoberta a Palamós16. Finida la investigació, va
15. “El espionaje alemán”. La Publicidad, Barcelona, 1/7/1918, núm. 14.094, p. 1.
16. “¿Militares y paisanos en la cárcel? El asunto de Palamós”. El Sol, núm. 211,
1/7/1918, p. 1.
468
Fig. 16. Ramón Regalado, ajudant de marina de Palamós, passava informació als
serveis secrets alemanys sobre el trànsit marítim del port.
tornar a Madrid, on va presentar la causa al plenari per declarar la

qüestió de competència del tribunal militar per a l’acusat.
Sabem per la premsa que el dia 3 de juny es van practicar una
altra detenció a Barcelona relacionada amb el cas i que hi havia una
ordre de recerca i captura sobre una dama estrangera per prendre-
li declaració. El detingut era el fill d’un súbdit alemany que es deia
Domingo Grutzner17. La dona que buscaven no era cap altra que
Alice Schneider, però en el moment en què va esclatar el cas a la
premsa, Schneider va fugir precipitadament de Barcelona. El co-
missari Manuel Bravo Portillo, que també era agent alemany, va
intentar arrestar Schneider per tal d’impedir per tots els mitjans
que Lily lliurés als jutges no només informacions sobre les activitats
de Regalado sinó també documentació valuosa sobre altres agents
que no havien estat descoberts (González Calleja & Aubert, p. 330).
Regalado va ser jutjat i condemnat a presó per un tribunal mili-
tar de Barcelona el mes de juny de 1918 sota l’acusació d’espia i va
quedar en espera d’un consell de guerra. El 10 de novembre de 1918
es va celebrar a l’Arsenal de Cartagena, en sessió secreta, la primera
17. “Las diligencias de las autoridades de marina en el asunto de Palamós”. El Sol, núm.
184, 4/6/1918.
469
reunió del consell de guerra que va jutjar el tinent de navili Ramón

Regalado processat per un presumpte delicte d’espionatge a favor
d’Alemanya. Era un delicte greu perquè comprometia la neutralitat,
la independència i la seguretat de l’estat davant la Gran Guerra amb
la circumstància agreujant d’haver rebut grans sumes de diners com
a recompensa. Va presidir el consell el sotsalmirall Emilio Guitart i
va actuar de fiscal Ricardo Aguirre, cap del cos jurídic, i de defensor
Ramón Rodríguez, comandant d’infanteria de marina18. Durant el
procés figura la declaració d’un ciutadà alemany que afirmava que
era còmplice de Regalado; també es van aportar com a proves acusa-
tòries les còpies de vuit cartes escrites per l’inculpat que l’implicaven
en aquesta trama d’espionatge. El fiscal va demanar per al processat
una pena de deu anys i un dia de presó major. El 15 de novembre el
consell de guerra va condemnar el tinent de navili Ramón Regalado,
ajudant de marina de Palamós, a vuit anys de presó i a la pèrdua de
la carrera, és a dir, la separació definitiva de la marina19.
LA FI DE LA GUERRA
El 11 de novembre de 1918 es va signar l’armistici entre els aliats

i Alemanya en un vagó de tren al bosc de Compiègne. Amb aquest
faïment van acabar les hostilitats en el front occidental de la Pri-
mera Guerra Mundial. El 15 de novembre de 1918 l’Ajuntament de
Palamós va expressar en l’acta de plens del consistori el sentiment
que tenien els palamosins amb motiu de l’armistici: “Aquest con-
sistori, fent-se fidel intèrpret dels nobles i humanitaris sentiments
de tots els seus representants, fa constar en acta que sent la major
alegria i la més grata satisfacció per haver-se aturat la contesa mun-
dial que tan grans desastres ha causat a la humanitat així com tants
prejudicis a la nostra estimada vila, desitjant que una nova consti-
tució o societat de les nacions basada en els més sagrats principis
d’honor i respecte, converteixin aquest antre de misèries i amargu-
res en incomparable món de pau i amor20.”
En aquest manifest el ple municipal també va tenir paraules de
ressentiment amb les accions d’espionatge perpetrades per Ramón
18. ABC, 11/11/1918, p. 20.
19. “El exayudante de marina de Palamós condenado”. Diario El Sol, núm. 345, Madrid,
15/11/1918, p. 1.
470
Regalado: “Interpretant el ver sentir del poble de Palamós en motiu

d’haver-se manifestat en pro de la victòria aliada per la Societat
de Nacions i considerant que nostra aimada vila ha tingut posada
en alguna volta en entredit per homes com el que avui la justícia
espanyola ha condemnat com a desagravi ja que la fe i l’esperit de
Palamós envers la noble causa ja mai ha defallit21.”
La premsa local de l’època també recollia l’esclat de joia viscuda
de la fi de la conflagració mundial: “En el respir d’alivi que donà
l’epidèmia vingué la nova de la joia mundial: l’abaixament de les
armes, l’armistici. Per festejar l’esdeveniment, consolats, societats,
particulars i vaixells enarboraren banderes: els músics abraçaren
l’instrument i en la nit de l’històric 11 de novembre la Marsellesa va
ressonar i la sardana ajuntà moltes mans”.
D’aquell 11 de novembre també sabem que la soprano france-
sa Marcelle Péllissier va cantar l’himne francès davant d’una gran
gentada. L’exalcalde, Josep Fàbrega i Pou, de fàcil paraula, va pro-
nunciar un discurs enaltint l’obra dels aliats. Els francesos aquí re-
sidents es van entusiasmar amb la manifestació popular que tant
s’agermanava amb el seu sentiment. Si bé inicialment, l’esclat de
festa va ser molt espontani amb cantades i balls improvisats al car-
rer, l’endemà, el dia 12 diferents institucions van organitzar actes
programats en espais públics com un concert amb un repertori en
què no podia faltar el cant de la Marsellesa en l’adaptació que va fer
el mestre Josep Anselm Clavé el 1871, bellament executat per un
aplec de bons cantaires dirigits pel mestre J. Figueres Feu i amb el
solo del notable tenor Rafel Juñé. El casino El Puerto va organitzar
un ball extraordinari mentre les sardanes a la plaça de la Vila aple-
gaven una gran gentada entusiasta i alegra. Durant les setmanes
següents seguiren altres celebracions, el 20 de desembre de 1918
l’Ajuntament es va subscriure a l’homenatge a favor dels voluntaris
catalans que van participar en la guerra. No podem deixar passar
per alt que entre els mutilats del front hi havia un fill de Palamós22.
Acabada la guerra hi hagué una petita revifalla de l’ocupació que
va comportar l’increment de jornals entre els bracers de la fàbrica
de Martí Montaner. El treball que s’havia iniciat els darrers mesos
del conflicte, com l’exportació de pirita i llenya, encara va continu-
ar actiu un temps. La Corchera Internacional tampoc va reduir la
producció de llana de suro. Tot devia ser per finalitzar contractes
(Marinada 61, desembre 1918).
21. Ibídem.
471
Contagiat per aquest ambient d’entusiasme, el ple de l’Ajunta-

ment de Palamós va acordar proposar rebatejar amb el nom de
Wilson una de les places cèntriques com a homenatge a Woodrow
Wilson, president dels Estats Units, per la seva voluntat d’ajudar i
redimir les nacions oprimides. També van resoldre posar el nom de
carrer dels Aliats a un dels vials principals com a acte de gratitud a
les nacions aliades23.
Darrere d’aquesta acció, segons paraules dels mateixos regidors,
hi havia la voluntat de reivindicar el bon nom de la vila de Palamós
que havia quedat en entredit per determinada persona (l’ajudant de
marina Ramón Regalado) que encara que no era nascuda en aques-
ta localitat, va exercir no obstant per algun temps, durant la guerra
feliçment acabada, un càrrec d’importància capital en aquesta vila.
Per altra banda, el consistori municipal, com a primera representació
popular de la vida quotidiana, com a fidel intèrpret dels sentiments i
de les manifestacions de joia del poble palamosí per la victòria final
obtinguda pels exèrcits aliats que simbolitza el triomf del dret i de
la civilització precursora d’una era de pau i de justícia, va aprovar
que en endavant la plaça Murada fos l’escollida per passar a deno-
minar-se plaça Wilson i el carrer Astillero seria el nou carrer dels Ali-
ats24. El carrer Astillero havia rebut aquest nom perquè hi havia hagut
les drassanes de Palamós durant els segles XVIII-XIX.
El canvi de nom del carrer i la plaça va ser molt ben acollit, ben
vist pel Centre Republicà Federal i la Unió Federal Nacionalista Repu-
blicana25. Per a un major lluïment dels carrers l’Ajuntament va adqui-
rir un arbrat per reposar els arbres que faltaven a la plaça Wilson i al
carrer dels Aliats26. El dia 25 de juny de 1919 es va fer l’acte públic
de la col·locació del rètol del carrer dels Aliats amb gran concurrència
de gent a la cantonada del carrer López Puigcerver i avinguda Onze
de Setembre, del qual es conserven algunes imatges gràfiques27. Des-
prés d’un temps la plaça Wilson va canviar el seu nom pel de plaça
11 de Febrer. Acabada la Guerra Civil se li va restituir en nom de plaça
Wilson fins al 1950, quan l’Ajuntament va acordar tornar-li el nom
original de plaça Murada (Trijueque, 2010, p. 156). El 1931 es va deci-
dir mudar el nom de carrer dels Aliats pel de carrer López Puigcerver,
encara vigent avui en dia (Fig. 17).
27. Vull agrair aquesta informació proporcionada per l’historiador Pere Trijueque.
472
Fig. 17. Acte públic de col·locació de la placa amb el nom de carrer dels Aliats amb
la gent congregada a la cantonada de l’avinguda Onze de Setembre i el carrer López
Puigcerver. 25 de juny de 1919. Fons Maria Cama Albert (SAMP).
ARXIU CONSULTAT
SAMP. Servei d’Arxiu Municipal de Palamós.
- Llibres d’actes municipals
- Revista Marinada
BIBLIOGRAFIA
CASTELLVÍ, J. M.; GUARRO, J. (2005). La guerra secreta del Mediterrani. Lleida: Pagès
Editors.
GONZÁLEZ CALLEJA, E.; AUBERT, P. (2014). Nidos de Espías. España, Francia y la Primera
Guerra Mundial 1914-1919. [Madrid]: Alianza editorial.
PARDO SANZ, R. (2010). “España ante el conflicto bélico de 1914-1918: ¿una espléndida
neutralidad?”. Dins: Coyuntura Internacional y Política Española (1898-2004). Madrid:
Biblioteca Nueva.
TRIJUEQUE FONALLERAS, P. (2009). L’escola Ruiz Jimenez. 75 anys d’ensenyament
públic a Palamós (1933-2008). [Palamós]: AMPA, CEIP Ruíz Jiménez.
TRIJUEQUE FONALLERAS, P. (2010). Palamós pedra a pedra, rajol a rajol. Palamós:
Ajuntament de Palamós; Museu de la Pesca.
TRIJUEQUE FONALLERAS, P. (2011a). “La Primera Guerra Mundial a les mars de
Palamós”. El Blet i el blat, 87.
TRIJUEQUE FONALLERAS, P. (2011b). “La cuina municipal de Palamós en la Primera
Guerra Mundial”. El Blet i el blat, 78.
473

Palamos Teatre de Les Accions de La Prim

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

Palamos Teatre de Les Accions de La Prim

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Palamos Teatre de Les Accions de La Prim

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Estudis del Baix Empordà.

INSTITUT D'ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ (Ed.).

PALAMÓS, TEATRE DE LES ACCIONS DE LA

Per Gabriel Martín Roig (*)

PARAULES CLAU: KEYWORDS:

Recepció: 02/02/2015 · Acceptació: 11/03/2015

LA ‘BELLE ÉPOQUE’ PALAMOSINA

funcions que va oferir. La cantant de cuplets tenia una gran fama

adaptar el local per cele-

de tot això en podia donar fe

que acompanyava el vaivé dels patinadors (Marinada 24, novembre

L’IMPACTE ECONÒMIC DE LA GRAN GUERRA EN LA INDÚSTRIA

padronats al municipi o que poguessin acreditar que en començar

batlle del seu municipi i es van entrevistar amb els gerents de la

Portvendres i Sète. Això volia dir que al port de Palamós arribaven

LA CUINA ECONÒMICA MUNICIPAL

en el possible, el nombre de racions. També va promoure i sub-

TOCAT I ENFONSAT: LA GUERRA SUBMARINA EN AIGÜES

8. SAMP. Llibre de plens de l’Ajuntament de Palamós 1912-1915, acta 10/3/1915.

enfonsat, el sistema de combois encara no havia estat adoptat com

Fig. 8. Fotografies de diversos vapors amb el camuflatge Dazzle en una publicació

El vapor Provence va ser un dels mercants que van utilitzar aquest

Fig. 9. El vapor Llanishen embarrancat a la cala de Caials (Cadaqués).

de Cadaqués. Tot i els greus danys soferts, el vapor va ser adquirit

a la seva reparació (Castellví & Guarro, p. 243). A pesar d’això els

EL TORPEDINAMENT DEL ‘PROVENCE’

France-Amérique, a la qual van

L’embranzida que ja portava el vaixell i el treball efectiu de les

Afortunadament no es va haver de lamentar cap víctima. Els

11. SAMP. Llibre de plens de l’Ajuntament de Palamós 1915-1919, acta 21/8/1918.

francès que va entaular una lluita amb un submarí i va aconseguir

LES FEINES DE RECUPERACIÓ DE MERCADERIES I LA

12. “Subhasta pública en Palamós”. La Vanguardia, 17/6/1918, p. 3.

tenia tanta animació com la que hi havia a la Cambra de Comerç.

LA GUERRA INVISIBLE A PALAMÓS: UN CAU D’ESPIES

tava una vida costosa, de luxe i luxúria. Deixava sovint l’Ajudantia

anomenat Pedro Gutiérrez el febrer de 1918 va interceptar una de

many, el comissari de policia de Barcelona Manuel Bravo Portillo

LA INVESTIGACIÓ I EL JUDICI A L’ESPIA RAMÓN REGALADO

tornar a Madrid, on va presentar la causa al plenari per declarar la

reunió del consell de guerra que va jutjar el tinent de navili Ramón

El 11 de novembre de 1918 es va signar l’armistici entre els aliats

Regalado: “Interpretant el ver sentir del poble de Palamós en motiu

Contagiat per aquest ambient d’entusiasme, el ple de l’Ajunta-

You might also like