dem un amarguíssim record.

I, per
altra banda, si per als homes hem
redactat una llista de drets humans,
hauríem de recordar que els animals
LA “FiESTA
també en tenen de drets, com en té
tota la creació de Déu. Ens va ser NACIONAL”
donada, no per a destruir-la, sinó
per a respectar-la i salvaguardar-la.

La "Fiesta Nacional" és una mostra

gratuïta de violència que hauríem de
desterrar d'una vegada per sempre Hauríem de recordar que els
de la nostra societat, juntament amb animals també tenen drets, com en
altres espectacles que produeixen té tota la creació de Déu. Ens va ser
dolor i mort. donada, no per a destruir-
destruir-la, sinó
per a respectar-
respectar-la i salvaguardar-
salvaguardar-la.
la
E.C.P. (juliol 2002)

ESGLÉSIA PROTESTANT
DE BARCELONA-CENTRE
C/ dels Tallers, 26

DIGUEM PROU A LA
CURSA DE BRAUS
 LA "FIESTA NACIONAL"
Va succeir una altra vegada, però ja quasi
ningú n'hi va fer cas. Un "banderillero"
va morir en una cursa de braus. Ho va
dir la televisió i va mostrar l'escena en la
qual el brau fereix mortalment la víctima.
No era cap torero famós i, per tant, no
calien més històries. Es passa la pàgina i
a una altra cosa. Però –ho hem de dir-
¿es pot deixar de banda la mort d'una
persona en el curs d'una festa davant de
l'atenta mirada de milers d'espectadors?
La mort és un assumpte de cada dia, al
País Basc, a Atlanta i a Nova York, el
terrorisme la sembra. A Palestina ho fa
l'odi racial. A les nostres carreteres cada
setmana, en aquests temps de vacances,
una trentena de morts, etc. etc. No hi ha
cap lloc on hi hagi seguretat en el nostre
món. Vivim en continu perill, però a
aquests mals inevitables hi afegim nosal-
tres el joc amb la mort que és "la fiesta
nacional".
A principis de segle, en unes instruccions
per al comportament dels metodistes, es
prohibia a tots els membres de l'església
l'assistència a una "corrida” de braus.
Trencar aquesta norma significava deixar
de pertànyer a l'església. Les coses han
canviat des d'aleshores i la nostra comu-
nitat, ja més madura en la fe, ha deixat
d'insistir en les prohibicions. Sabem que no
ens hem de regir, en primer lloc, per lleis o
normes escrites o orals, sinó per l'impuls de
l'Esperit en nosaltres i la llei de l'amor que és
el compliment de totes les lleis. Però, és im-
portant que, davant del que passa al nostre vol-
tant, sapiguem reaccionar, protestant per certes
costums i formes de fer de la nostra societat.
No tot el que la societat admet és acceptable
per aquells que som seguidors de Jesús. Hi ha
espectacles que no
són dignes, que ofe-
nen la dignitat huma-
na, degraden les per-
sones i causen inne-
cessari dolor i angoi-
xa. Un d'ells és la
"corrida" de braus:
una forma de diversió
que implica el sofri-
ment i la mort d'un animal i el perill de mort
per un home. Ens cal dir que això no és digne
i, no per ser tradicional a casa nostra, deixa de
ser bàrbar i cruel.
La mort d'un torero o d'un "banderillero" ens
afecta. D'alguna manera és un pecat col·lectiu,
una víctima dels nostres gustos i afeccions.
Paguem l'entrada, no per a veure això, està
clar, però amb el morbo de saber que hi ha pe-
rill de mort, amb la consciència de que pot
passar, que forma part del joc. Que si es fes
amb un brau sense banyes no seria el ma-
teix.
La mort d'un torero encara és notícia. Pe-
rò no ho és la mort d'un brau a la plaça
pública. Tampoc no ho és el sofriment
previ. Tampoc que el sofriment d'un ani-
mal serveixi per a diversió de la gent.
Això és normal. Només es tracta d'un
animal! Se'n maten tants! I és cert que la
mort, en el nostre ordre de coses, forma
part de la vida, i que la mort d'animals
per l'home, o entre ells, és cosa de tots els
dies. Però, en alguna ocasió s'ha fet notar
que, mentre els animals maten per a so-
breviure, els homes, a més, maten per
diversió. Recordem, per exemple, els sa-
faris africans on es paga pel dret de matar
cert tipus d'animal, el "tiro al pichón", les
curses de braus i certs costums bàrbars
contra animals que encara es practiquen
en pobles de la nostra geografia. Contra
tot això ens cal protestar en nom de la
preservació de la creació.
La violència forma part del nostre món i,
per desgràcia, no la podem eradicar, pe-
rò, com a cristians, és la nostra obligació
proclamar la dignitat de l'home i el caràc-
ter sagrat de la vida humana que ens ha
d'impedir arriscar-la en espectacles que
ens recorden els jocs de mort a les arenes
romanes, dels quals els cristians en guar-