2n BATXILLERAT: LITERATURA

UNITAT DIDÀCTICA 4: L’ESCOLA MALLORQUINA. MIQUEL

COSTA I LLOBERA, JOAN ALCOVER.

1. El concepte d'Escola Mallorquina

1.1. Definició
1.2. Característiques
1.2.1. L'Escola Mallorquina i el Noucentisme
1.3. Autors.
2. Miquel Costa i Llobera
2.1. Miquel Costa i Llobera: vida (1854-1922)
2.2. Obra
3. Joan Alcover
3.1.Joan Alcover: vida (1854-1926)
3.2. Obra

1. El concepte d'Escola Mallorquina

1.1. Definició
El terme Escola Mallorquina va aparèixer per primer cop el 1873 a la Revista Balear,
dirigida per Pons i Gallarza, per designar la producció literària de Balears del s. XIX en
llengua catalana.
Posteriorment, s'ha reprès el concepte en un doble sentit:

a) En un sentit ampli s'usa per referir-se a l'aportació dels escriptors mallorquins a la literatura
catalana des de mitjan s.XIX en plena Renaixença fins a mitjan s.XX. És una definició molt
genèrica i ambigua.

b) En un sentit més concret, el que ha triomfat, serveix per designar un fenomen literari
mallorquí, una autèntica escola poètica, formada per la producció de dues generacions
d'autors: la de 1906 i la de 1917. Es tracta d'uns poetes que coincideixen cronològicament
amb el Noucentisme català, que segueixen el mestratge de dos grans autors: Miquel Costa i
Llobera i Joan Alcover.

1.2. Característiques
Totes provenen dels dos grans mestres, ja que consideraven que amb ells s'havia arribat a la
perfecció poètica. Els seus seguidors veien impossible superar-los i ni tan sols aspiraven a
igualar-los. L'herència rebuda es manifesta en:

a) Reacció antimodernista, ja que coincideix temporalment i estèticament amb el

Noucentisme. De fet, J. Carner va ser un dels poetes que participaren en les tertúlies literàries
que se celebraven setmanalment a ca n'Alcover.

b) El triomf de la línia clàssica de la serenor i l'equilibri, iniciada pel poeta romàntic Pons i
Gallarza i magnificada per Costa i Llobera.

c) La perfecció formal. El vers havia de comptar amb una musicalitat f'àcilment perceptible.

1
 2n BATXILLERAT: LITERATURA

d) El fons humanístic provinent del classicisme de Costa i Llobera.

e) El paisatge mediterrani com a tema dominant,si bé també es tracten d'altres com l'amor i la
religió. Això sí sempre des de la contenció emocional, per la qual cosa l'amor és presentat
com una galanteria i no com a passió i la religió és tractada com a devoció popular i no com a
experiència íntima.

1.2.1. L'Escola Mallorquina i el Noucentisme

Es tracta de dos corrents que coincideixen temporalment; però el context català i l'insular no
són idèntics. A Catalunya el Noucentisme neix vinculat a l'aparició del catalanisme polític de
la Lliga Regionalista, que engegà tot un programa de renovació cultural. Mallorca no comptà,
però, amb el nacionalisme polític ni amb una institució com la Mancomunitat de Catalunya
per la qual cosa el centralisme espanyol hi continuà dominant. Per aquest motiu ambdós
corrents sols coincideixen en alguns aspectes com: la contenció emocional, el classicisme o la
preocupació per la perfecció formal i la poesia academicista. Però divergeixen en un aspecte
essencial, que és la temàtica: mentre els noucentistes se senten atrets pels valors ciutadans
( civilisme), l'Escola Mallorquina aposta per la idealització del paisatge mallorquí. Així creen
el mite de la “vida d'or”, una espècie d'idealització compensatòria d'una illa que no s'ha vist
degradada pel progrés vinculat a la industrialització, perquè no l'ha viscuda.

1.3. Autors
Hi podem distingir dues generacions d'autors:

a) Primera generació (1906): Vinculada a la revista Mitjorn. Està formada per M. Antònia
Salvà, Miquel Ferrà i Llorenç Riber.

b) Segona generació (1917): Vinculada a la revista La Nostra Terra. Formada per: Guillem
Colom, Miquel Forteza i Joan Pons i Marquès.

1.3.1. M. Antònia Salvà

És la poetessa del pla de Mallorca, de la vida pagesa.
Es va donar a conèixer amb el recull Poesies (1910). Seguiren Espigues en flor (1923), El
retorn (1934), Llepolies i joguines (1948), Cel d’horabaixa (1948) i Lluneta del pagès
(1952). Hem d’afegir-hi, encara, un llibre de memòries en prosa i algunes traduccions.
La poesia de Maria Antònia Salvà és essencialment paisatgística: canta el paisatge senzill de
la plana llucmajorera, la vida dels homes, el treball... Sobre allò que li és immediat i pròxim,
Maria Antònia Salvà hi aboca la seva sensibilitat delicada i lírica.

1.3.2. Miquel Ferrà

Fou bibliotecari i professor de la Universitat de Barcelona i director de la Residència
d’estudiants.
Un sol llibre, A mig camí (1926) conté la seva obra poètica i comprèn dos breus reculls
anteriors: Cançó d’ahir (1917) i La rosada (1919). L’any 1926 va donar a conèixer un aplec
de traduccions en vers sota el títol Les muses amigues.

1.3.3. Llorenç Riber

La seva obra poètica està integrada per tres reculls de poemes: A sol ixent (1912), Les corones
(1917) i A sol alt (1931). Riber va escriure sempre amb fervor d’humanista, amb un estil
sumptuós i brillant, acurat, expressiu i sensual. Tingué un agudíssim sentit per a la lírica
popular que, a vegades, imità o recreà.

2
 2n BATXILLERAT: LITERATURA

Hem de destacar especialment el seu llibre de memòries d’infantesa publicat l’any 1935 sota
el títol La minyonia d’un infant orat.
També traduí al català diversos textos d’autors llatins, entre els quals cal recordar l’Eneida i
les Geòrgiques de Virgili, d’extraordinària expressivitat i bellesa.

1.3.4. Guillem Colom

Poeta, traductor i autor dramàtic, publicà Iuvenília (1918), el seu primer recull de poemes
lírics. Més tard, Àguiles (1920), L’amor de les tres taronges (1925), Terra endins (1950),
Pedrís al sol (1956), La terra al cor (1957), etc., d’un gran valor formal i de llenguatge ric i
escollit, versificació perfecta i brillant.

1.3.5. Miquel Forteza

Enginyer de camins, un dels fundadors de l’Obra Cultural Balear i el seu primer president,
autor de Ressons (1915), L’estela (1919) i L’íntim recer (1935). Traduí el poema d’E.A.Poe
El corb, El cementiri marí de Paul Valéry i la Balada de la presó de Reading d’Oscar Wilde,
va escriure alguns llibrets d’òpera i publicà en prosa Els descendents dels jueus conversos de
Mallorca (1966), un estudi històric i sociològic en què puntualitzava un dels capítols més
trists de la història dels mallorquins.

1.3.6. Joan Pons i Marquès

Crític, conferenciant i poeta. Net de J.Ll. Pons i Gallarza. Exercí la seva influència sobre els
poetes del seu temps i es convertí en el portaveu de l’escola. La seva obra poètica fou
recollida a partir de 1975 en el llibre Brins a l’oratge .Versos d’abans d’ahir.

2. Miquel Costa i Llobera

2.1. Miquel Costa i Llobera: vida (1854-1922)

Fill primogènit d’una casa rica i respectada, va néixer a Pollença l’any 1854.
Fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza i company d'Alcover i Antoni Maura a l’Institut
Balear.
Estudià Dret a Barcelona i a Madrid i, l’any 1883, ben a prop de complir els trenta anys, es
traslladà a Roma amb la intenció d’emprendre la carrera eclesiàstica. Fou ordenat sacerdot el
1888 i retornà a l’illa on residí durant tota la vida dedicat a les tasques del seu ministeri i al
conreu de la poesia.
L’any 1909 era nomenat canonge de la Seu de Mallorca.
Va morir sobtadament dia 16 d’octubre de 1922 a l’església del convent de les Tereses de
Ciutat, mentre predicava el panegíric de la santa titular.

2.2. Obra
2.2.1. Etapa de joventut
Quan tenia vint-i-un anys, Costa i Llobera escrivia El pi de Formentor (1875), el més famós
dels seus poemes, influenciat per Víctor Hugo. La seva obra de joventut reflecteix l'estètica
romàntica. Està formada pels volums Poesies (1885) i De l’agre de la terra (1897) . Alguns
anys més tard, publicava un nou aplec de poemes: Tradicions i fantasies (1903) on apareix, al
costat d’uns elements romàntics ben definits, el ressò perceptible d’un modernisme que es
dilueix fàcilment pels camins del classicisme noucentista. A Tradicions i fantasies hi ha el
poema narratiu de més volada del poeta: La deixa del geni grec, sobre una possible estada
d’Homer –amb el nom arcaic de Melesigeni- a Mallorca, que desperta l’amor de la

3
 2n BATXILLERAT: LITERATURA

sacerdotessa Nuredduna, que accepta el sacrifici de morir en lloc d’ell, dins la feresta
grandesa de les coves d’Artà.

2.2.2. Etapa de maduresa

Costa i Llobera es planteja en aquesta etapa l'adaptació de les mètriques clàssiques a la
llengua catalana i així substitueix la rima romàntica pel ritme clàssic.
Destaca Horacianes (1906), el seu gran llibre del noucents, que, inspirat en el poeta Horaci,
invoca els clàssics com a model de perfecció formal.
Finalment, publicarà el seu últim llibre: Visions de Palestina (1909), després d’un viatge a
Terra Santa, on assaja la versificació paral·lelística pròpia de la poesia hebraica i aràbiga.

Característiques:
- Des del punt de vista formal, la poesia de Costa i Llobera és un absolut encert: amb el
llibre Horacianes incorpora i adapta al català els metres clàssics.
- El llenguatge es fa poètic a força de dignitat humanística: elegant, ben escollit i
senzill.
- Rigorós en l’harmonia, la tècnica del vers i l’estructura del poema.
- La poètica clàssica és situada, més enllà de l’experiència de cultura, a nivell d’íntima
vivència.
- Quant a l’aspecte temàtic, la poesia de Costa i Llobera obeeix a una triple polaritat:
a) sentiment del paisatge
b) sentiment elegíac
c) sentiment religiós
- El paisatge de la poesia de Costa i Llobera és un paisatge en soledat, sense cap més
presència humana que la del poeta.

3. Joan Alcover
3.1. Joan Alcover: vida (1854-1926)
Va néixer a Palma. Estudià la carrera de Dret a Barcelona i exercí la professió de relator a
l’Audiència Territorial a la seva ciutat.
El 1881 es casa amb la catalana Rosa Pujol amb qui va tenir tres fills ( Pere, Teresa i Gaietà)
abans que ella morís el 1887.
El 1891 es torna a casar, ara amb la mallorquina Maria del Haro amb qui va tenir dos fills,
Maria i Pau. Aquest darrer és l’únic que va sobreviure son pare. La seva filla Teresa mor de
tuberculosi el 1901 i el seu fill Pere, de tifus, el 1905. El 1919 moren a la mateixa nit Maria i
Gaietà, ella a Mallorca i ell a Barcelona. Tota aquesta tragèdia familiar incidirà en la seva
activitat poètica, perquè li suposa l’adopció de l’elegia i el fet d’assumir la poesia com un
mitjà de perpetuació del record dels éssers estimats.
Intervingué en política i milità a les files del partit d’Antoni Maura.
Presidí en el salonet de casa seva una tertúlia literària per la qual passaren els escriptors més
il·lustres del seu temps.
El 1906 va participar al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana; el 1909 va ser
proclamat Mestre en Gai Saber. També fou membre de l'IEC.
El 1996 el Consell Insular de Mallorca va aprovar de fer de La balanguera, musicada per
Amadeu Vives, l'himne oficial de Mallorca.

4
 2n BATXILLERAT: LITERATURA

3.2. Obra
L’obra poètica de Joan Alcover desconcerta si hom l’observa en conjunt, perquè hi ha una
diferència notòria de qualitat i d’essència entre la poesia del vuitcents i la del noucents. Els
amants de les solucions fàcils han parlat d’un Alcover “dolent”, el del vuitcents, que escriu
majorment en castellà , i un Alcover “bo”, el del noucents, que ja escriu exclusivament en
català. Vist així sembla que la qüestió de qualitat queda reduïda al factor purament lingüístic.
El que és cert és que a Alcover es produeix una metamorfosi que converteix “un poeta” en
“un altre poeta”. El primer és l’exemple de com els condicionants sociohistòrics determinen
una obra literària, en tant que el segon demostra com uns fets biogràfics poden capgirar els
pressupòsits que servien de base a una obra poètica. El primer era un poeta de saló, amb
afany de triomf i notorietat. El segon cerca a través de l’expressió poètica quelcom que
l’alliberi de les tensions que li provoquen les tragèdies familiars. Decideix aleshores escriure
en català, quan ha pres consciència de l’art propi. Per aquesta escissió que presenta l’obra
alcoveriana autors com Josep Ma. Llompart han distingit “dos Alcover”.

3.2.1. Primera etapa poètica

L’Alcover del vuitcents és el perfecte intel·lectual de províncies, «un poeta integrat dins el
món provincial de la Restauració que fabrica versos idèntics als que faria qualsevol poeta de
qualsevol ciutat espanyola amb bisbe i governador civil». Fa una poesia de saló, amb la
intenció de triomfar en societat i d’esdevenir el poeta oficial de la seva província. Els seus
versos són superficials i presenten mimetisme respecte a d’altres autors: la ironia escèptica
recorda Campoamor i la sentimentalitat cursi, Bécquer. Escriu en castellà i català, encara que
es decanti sobretot cap a la primera llengua. El fet d’escriure en una llengua apresa sobre els
papers i, per tant, artificiosa fa que la poesia resultant sigui més aviat mediocre.
En aquesta etapa va deixar una obra més aviat llarga: Poesías, Nuevas poesías, Poemas y
armonías, Meteoros.

3.2.2. Segona etapa poètica

L’Alcover del noucents és autor d’un grapat de poemes insignes escrits ja exclusivament en
català. El canvi de llengua té lloc entre el 1899 i el 1903 i es deu a factors personals i
col·lectius: entre el personals cal esmentar la mort de la seva filla Teresa, que porta Alcover a
deixar de banda la poesia superficial per expressar a través del llenguatge retòric el seu dolor
personal. Entre els col·lectius hem de fer referència a la repercussió que a les Illes va tenir el
Noucentisme i que va anar lligat a la creació de l’Escola Mallorquina, que va permetre la
unificació cultural entre Catalunya i les Balears.
Paral·lelament també li fan crisi les concepcions artístiques del poeta de saló, basades en
l’enginy i la facilitat, per emergir el poeta sincer, intemporal, que expressa uns sentiments del
poble anònim i que cerca en la poesia quelcom que li permeti viure en pau amb ell mateix.
L’Alcover d’aquesta etapa escriu una obra curta,però intensa: Cap al tard (1909) i Poemes
bíblics (1919).

Cap al tard: Es tracta d’un recull no unitari,organitzat en quatre grans seccions:

d) Cançons de la Serra
e) Elegies
f) Endreces
g) Juvenils

Les Cançons de la Serra tenen a veure amb l’esforç modernista per captar l’ànima de la
col·lectivitat a través del paisatge i per bastir els símbols nacionals (la permanència de la
col·lectivitat per sobre dels individus i la visió del paisatge).

5
 2n BATXILLERAT: LITERATURA

El paisatge d’Alcover presenta tres trets: a) paisatge animat,amb figures, ben diferent del
paisatge en soledat de Costa o de l’històric d’Oliver; b) paisatge com a símbol d’un bé més
aviat enyorat que no posseït; c) paisatge com a idealització.

Quant a les Elegies, parteixen de les desgràcies familiars com a pretext. L’actitud elegíaca
justifica la pròpia vida del poeta, que viu i escriu per perpetuar el record dels éssers estimats
morts.
Les sis Elegies s’organitzen en dos grups:
1. Les tres primeres foren escrites abans de la mort del fill primogènit i presenten un aire de
melangia serena, suggerit per una decoració una mica esfumant, de delicades pinzellades
paisatgístiques, i una imatgeria plena de connotacions suaus i enyoroses ( «hora
tranquil·la», «tintes llunyedanes», «melòdica remor», «xiprer adormit»…).
2. Les tres darreres són posteriors a aquest esdeveniment i hi predomina la tensió patètica
per damunt la sentimentalitat enyoradissa. Les al·lusions al paisatge bé desapareixen bé
adquireixen un valor simbòlic. La imatgeria esdevé, a més, violenta: arbre fendit pel
llamp, la figuera repenjada sobre el buit, etc.

El tema elegíac adquireix diverses concrecions, que s’expressen a través de símbols suggerits
per la contemplació del paisatge:

a) Tema del món esbucat. El pas del temps s’experimenta com un fet
devastador, que destrueix de manera implacable els béns que el poeta
posseeix.

b) Tema de la mort. No es tracta de la mort pròpia ni de la mort en abstracte,

sinó la mort concreta d’uns ésser estimats, els fills del poeta. Són anomenats
en 3ª persona i la seva absència deixa un buit en el món de l’autor. Aquest no
plany la seva desgràcia, sinó la mort dels éssers estimats.

c) Tema del dolor fecund. El poeta accepta la desgràcia com a experiència

enriquidora per un doble motiu: primer, perquè el remunta a una vida plena;
segon, perquè el dolor li permet perpetuar el record dels éssers perduts a través
de la poesia.