Filgrana y Alberich Diversitat Pac3

La construcció de
les desigualtats
El capitalisme, les estructures de classes
racial-colonial i el patriarcat
PID_00289623
Pastora Filigrana García

Neus Alberich González
Temps mínim de dedicació recomanat: 4 hores

© FUOC • PID_00289623 La construcció de les desigualtats
Pastora Filigrana García Neus Alberich González
Sevilla, 1981. Llicenciada en Dret Estudia Antropologia Social i Cultu-

per la Universitat de Sevilla el 2004, ral per acostar-se a la diversitat hu-
en l’actualitat és advocada en exer- mana i a les diferents formes que
cici de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats les persones i grups tenen d’habitar
de Sevilla. Especialista en dret la- la terra amb l’objectiu de trobar
boral i sindical, experta en dret solucions als grans i petits reptes
d’estrangeria. Mestratge en Drets de la vida. La inquietud de veure
Humans Interculturalitat i Desenvo- com aquesta diversitat es transfor-
lupament per la Universitat de Pablo ma massa sovint en desigualtats,
Olavide de Sevilla en 2010. Experta l’encamina a treballar com a educa-
en Direcció d’Empreses d’Economia dora social amb diferents col·lectius
Social per l’Escola d’Economia Social vulnerabilitzats. En el moment de
d’Andalusia el 2015. Cooperativista publicar aquest material, treballa
des de 2012. com a tècnica d’inclusió i intercul-
turalitat per a una administració pú-
blica, feina que combina amb la
docència universitària, la formació,
l’acompanyament a professionals i
l’activisme en diferents organitzaci-
ons.
L'encàrrec i la creació d'aquest recurs d'aprenentatge UOC han estat coordinats

per la professora: Eva Bretones Peregrina
Com�citar�aquest�recurs�d’aprenentatge�amb�l’estil�APA:
Filigrana García, P. [Pastora] i Alberich González, N. [Neus]. (2023). La construcció de les desigualtats: El capitalisme,
les estructures de classes racial-colonial i el patriarcat (1a. ed.) [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat
Oberta de Catalunya (FUOC).
Primera edició: setembre 2023

© d’aquesta edició, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC)
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Autoria: Pastora Filigrana García, Neus Alberich González
Producció: FUOC
Tots els drets reservats
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia
per escrit del titular dels drets.
© FUOC • PID_00289623 La construcció de les desigualtats
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
1. Presentació........................................................................................... 7
2. Capitalisme i estructura de classes socials.................................. 11

2.1. Capitalisme .................................................................................. 11
2.1.1. Què és? ........................................................................... 11
2.1.2. Com funciona? .............................................................. 12
2.1.3. Com i on sorgeix? ......................................................... 14
2.2. Els drets socials ........................................................................... 14
2.3. La fase neoliberal del capitalisme ............................................... 14
2.4. Un sistema econòmic globalitzat ................................................ 16
2.5. Estructura de classes socials ........................................................ 17
2.6. Mobilitat de classe i reproducció social ...................................... 18
3. El classisme.......................................................................................... 20
4. Sistema colonial racial..................................................................... 23

4.1. La colonització ............................................................................ 23
4.2. El mite de la modernitat ............................................................. 24
5. Racisme................................................................................................. 27
5.1. Raça .............................................................................................. 27
5.2. El racisme .................................................................................... 28
6. El patriarcat........................................................................................ 36
7. Androcentrisme, sexisme, masclisme, heterocentrisme.......... 42
8. Interseccionalitat............................................................................... 45
Resum............................................................................................................ 50
Bibliografia................................................................................................. 53
© FUOC • PID_00289623 5 La construcció de les desigualtats
Introducció
La diversitat (cultural, ètnica, de gènere...) és un tret intrínsec en les societats

i cultures humanes: que totes les persones siguin diferents i singulars hauria
d’entendre’s com una cosa positiva, que enriqueix la humanitat sencera pel
fet que representa el repertori humà de sabers, produccions, adaptacions i res-
postes als reptes humans i als contextos que li ha tocat viure a la humanitat.
Aquesta diversitat, malgrat això, s’ha vist minvada en els últims segles pels
processos de modernització i globalització (Alberich, 2022). L’adopció, en al-
guns casos, i, sobretot, la imposició, del model socioeconòmic modern occi-
dental (capitalista, globalitzat) es va fer amb la promesa d’un benestar més gran
per a la gent. Aquesta promesa ha estat incomplida i, al contrari, ha suposat la
despossessió, material i simbòlica, d’ingents quantitats de persones i pobles.
A més, la diversitat ha servit, en l’època moderna i contemporània, de base

per construir estructures de desigualtat. En aquests processos de fonamentació
de les desigualtats, primer es distingeixen i exacerben determinades diferènci-
es, per posteriorment jerarquitzar-les, atorgant-los valors i poders diferencials,
cosa que té com a conseqüència que no totes les persones tinguin les mateixes
possibilitats d’accedir als béns i drets més bàsics per sostenir la vida.
Les desigualtats, per tant, són una producció humana que atorga a les perso-
nes, grups i pobles diversos un valor superior o inferior, i això provoca que
uns disposin de més poder, drets i privilegis que altres. En aquest material
ens aproximarem al funcionament d’aquestes estructures socials desiguals en
les quals vivim: el�capitalisme, les�estructures�de�classes�racial-colonial i el
patriarcat. Alhora, analitzarem com aquestes estructures estan fonamentades
i sustentades en uns sistemes ideològics que justifiquen les desigualtats que
generen: el�classisme, el�racisme�(colonialitat) i el�sexisme�(masclisme), i
com aquests sistemes estructurals i ideològics s’entrecreuen, és a dir, intersec-
cionen, per col·locar cada persona en un lloc d’aquesta piràmide de les desi-
gualtats que estem descrivint.
1. Presentació
Actualment, les societats es caracteritzen per una distribució desigual dels béns
materials i simbòlics. Encara que la Declaració Universal dels Drets Humans
i les nostres normatives prohibeixen la discriminació de les persones pel seu
gènere, origen, edat, raça, religió o condició, les persones que troben més di-
ficultats per a l’accés als béns i drets més bàsics acostumen a tenir en comú un
territori, una classe social, una etnicitat, una religió, un determinat gènere o
edat. És a dir, la classificació de les persones a partir d’aquests trets, s’utilitza
com a criteri per repartir de manera desigual els drets i la riquesa en el món.
Etnicitat
És necessari un aclariment dels conceptes d’ètnia i etnicitat pel mal ús que se’n fa.
Ètnia procedeix del llatí ethnos, que vol dir ‘poble’.
Frederik Barth (1976) defineix ètnia com un grup humà que es considera a si mateix
diferent d’uns altres i vol continuar sent-ho. Independentment de si es té un Estat propi o
no o de si existeixen reivindicacions polítiques d’espais de sobirania i autogovern (nació)
o no. Tampoc influeix estar situat en un determinat territori.
Segons aquest concepte, totes les persones formem part d’un grup humà amb el qual
compartim aquests marcadors culturals i, per tant, totes les persones pertanyem a una
ètnia. No obstant això, aquesta diferenciació no es dona en un pla d’igualtat, sinó que
les etnicitats blanques occidentals se solen instaurar a un nivell de desenvolupament
cultural i humà superior a la resta.
Factors econòmics, històrics i socioculturals s’han entremesclat per organitzar

el món i les societats que el conformen, creant estructures socials que jerar-
quitzen les persones i grups, i generen desigualtats�estructurals basades en la
diferenciació i la classificació.
Sistema-món
Desigualtat�estructural
Es tracta d’un enfocament ana-
En el nostre sistema-món, històricament i de manera sistemàtica, s’han lític del funcionament de les
relacions socials, polítiques i
generat desigualtats estructurals fruit de la jerarquització de les persones econòmiques en el món a par-
tir de les interaccions globals.
segons les seves característiques (objectives o atribuïdes), assignant-los És el punt de vista d’autors
un valor desigual i situant-les en diferents posicions socials de poder i com Aníbal Quijano, Enrique
Dussel, Samir Amir o Walter
condicions més favorables o més desfavorides per accedir a determinats Mignolo.
béns o drets.
Si bé les estructures socials han estat diverses al llarg de la història a través de

processos d’interacció i dominació entre elles, com el comerç, el colonialisme,
l’imperialisme, l’esclavitud i les migracions, entre d’altres, s’ha creat i imposat
un determinat sistema-món, que és el que analitzarem en aquest material.
Depenent de la posició de les persones i els grups en aquesta estructura, l’accés

a determinats béns o drets es dificulta, de manera que es generen desigualtats
socials.
Per tal d’entendre com opera la desigualtat social, imaginem una piràmide. A
la cúspide d’aquesta piràmide es troben els grups de persones que més fàcil ho
tenen per desenvolupar una vida�digna.
Què és la vida digna?
En el nostre sistema, una vida digna suposa disposar dels mitjans o la renda suficients per
adquirir tot el que es necessita per viure dignament, és a dir, poder cobrir les necessitats
bàsiques com l’habitatge, els aliments, l’accés als serveis de salut i l’educació. Viure en
llocs on les condicions de salut ambiental i de seguretat no posen en risc la integritat física
de manera quotidiana. Poder exercir tots els drets que la llei reconeix, com manifestar-se,
votar o denunciar una agressió, per exemple. Però també accés a la cultura, temps per al
lleure i per conrear relacions socials. És a dir, una vida vivible, com diria Judith Butler
(2007, 2010), que valgui la pena gaudir-la més enllà de la supervivència.
A mesura que baixem per aquesta piràmide de les desigualtats, trobem altres
grups de persones que tenen més difícil l’accés a aquesta vida digna. Potser no
disposen de renda suficient o exerceixen treballs extenuants que no els per-
meten el lleure, les relacions socials o l’accés a l’educació. O potser no poden
expressar les seves opinions o manifestar-se lliurement. També és possible que
les seves vides estiguin en perill perquè viuen a llocs on la violència contra les
persones és quotidiana.
Així, no totes les persones pel fet de ser-ho tenen garantida la vida digna.
De fet, a escala mundial, aquelles que tenen accés a una vida digna són una
minoria.
Aquestes estructures de desigualtat de les quals estem parlant són profunda-

ment injustes, però estan sustentades per ideologies� que� legitimen� aques-
tes�desigualtats (el que Gramsci anomenava hegemonia). Aquestes ideologies
que sustenten les estructures desiguals naturalitzen les desigualtats, les justifi-
quen i consideren que són la pròpia naturalesa i capacitat humanes les que
s’encarreguen d’aquesta distribució desigual en la piràmide. Consideren que
el criteri amb el qual es distribueix la riquesa i els drets és la capacitat innata
de l’ésser humà per obtenir-les. Segons aquest enfocament, qui s’esforça arriba
més alt de la piràmide social, i és aquest esforç el que determina la seva capaci-
tat d’accedir a més drets i béns. Seria la societat�meritocràtica: les desigualtats
tindrien relació amb les capacitats, esforç i mèrits individuals de les persones.
Davant d’això, existeix una altra perspectiva que manté que aquesta
desigualtat es deu a uns criteris polítics i econòmics d’organització de
la riquesa i els drets en el món, i, per tant, que la desigualtat vital és en
la majoria dels casos independent de l’esforç de les persones. Emmarca
les desigualtats com relacions�de�poder i opressions.
Segons aquesta perspectiva, si transformem aquests criteris de repartiment de Vídeo recomanat

la riquesa i els drets en el món, es pot assolir un horitzó de més justícia social
Jessica Fernández García. (5
on la vida digna estigui garantida per a totes les persones. Aquesta és la línia de setembre de 2022). Más
que defensem i argumentarem a les següents pàgines. allá del rosa - ¿Qué hacemos
con el privilegio? Con Carolina
Hernández [Arxiu de vídeo].
Per abordar el problema en tota la seva complexitat, és necessari entendre https://
www.youtube.com/watch?
quins són aquests criteris de repartiment de la riquesa i el treball. Quina és la v=2Qa791OhCyQ. A partir
vara de mesurar les persones en la qual es basa aquest repartiment desigual? del minut 18:50.
El cos i el territori que algú habita són els principals criteris amb els quals es
reparteix la riquesa i els drets en el món.
El cos
Hi ha un esquema i relació corporal construïts en els quals es distribueixen les posicions

jeràrquiques d’uns cossos respecte d’altres, així com les seves disposicions. En un sentit
racial, Frantz Fanon (en el seu diàleg amb Maurice Merleu-Ponty) parla de la construcció
racial dels cossos, però també podríem parlar de les construccions sexe-gènere d’aquests.
Si s’habita un cos de dona o d’home, si s’habita un cos blanc o un de no-blanc,

si s’habita un territori del Nord o un del Sud�global, la posició que ocupen les
persones en la piràmide de la desigualtat és diferent.
Sud global
Els termes «països en desenvolupament o vies de desenvolupament» o «tercer món» han

estat reprovats pels estudis decolonials, per ser neocolonials i occidentalocèntrics, ja que
es refereixen al «desenvolupament» des de la perspectiva d’una determinada cultura. El
Sud global és un concepte alternatiu, que engloba tant la majoria de països del món, que
pateixen grans desigualtats globals respecte als països més rics (Nord global) i que han
estat relacionats amb el colonialisme com colonitzats, com les zones empobrides dels
països rics. Va ser utilitzat per primera vegada per Cal Oglesby (1969), qui, en un article
contra la guerra del Vietnam, va escriure: segles de «domini del Nord sobre el Sud global
[...] han convergit [...] per produir un ordre social intolerable».
La societat ha necessitat idear un patró ideal, normatiu, al qual se li associa

una forma ideal de viure, de ser i estar en el món que es considera la unitat de
mesura per valorar la resta de cossos i maneres d’habitar en aquest món.
Exemple
Imaginem un nen blanc (d’un país considerat del Nord global) que al matí va a escola
i a la tarda assisteix a classes particulars d’anglès i practica algun esport. Quan és a la
secundària, passa un any a l’estranger per millorar el seu anglès, estudia a la universitat
i fa un màster en algun país europeu. Quan obté una feina fixa, compra un habitatge
i un cotxe, i es casa amb la seva parella monògama (de l’altre sexe). Viatja una o dues
vegades a l’any, va al gimnàs i fa vida social i familiar els caps de setmana, participa en
les festivitats de la seva comunitat, com a fires, romeries i tradicions. Té dos fills, que
escolaritza, i els dona una educació semblant a la seva, es preocupa que mengin fruita i
facin esport. Té un pla de pensions i, quan es jubila, viatja i descansa, possiblement, en
una segona residència a la platja o la muntanya. Una vida «ideal» que totes i tots podem
visualitzar, però assolible per molt poques persones al món.
Aquells que se situen a la cúspide de la piràmide de la desigualtat acostumen a

complir en gran part amb aquest model ideal o estan a prop d’aconseguir-ho.
A mesura que baixem per la piràmide, les persones estan més lluny de viure,
ser i estar en aquest ideal. Finalment, els qui ocupen la base de la piràmide són
l’antítesi de l’ideal que es concep com l’adequat en la societat.
Aquest ideal està associat al sexe masculí i a la masculinitat hegemònica, i, en

ell, les dones i les persones que s’allunyen del model de masculinitat imperant
ocupen un lloc de més dificultat vital en la piràmide. Igualment, l’ideal està
associat a la cultura�europea�occidental i a la blanquitud, i col·loca en llocs
de més desavantatge social als qui no practiquen la cultura occidental o no
són percebudes com a persones blanques. És l’ideal de la forma de vida de les
classes mitjanes al qual tothom ha d’aspirar, i qui no ho aconsegueix es pot
considerar un «fracassat». D’aquesta manera, que puguem veure una persona
gitana o musulmana com a algú que no té la forma correcta de ser i estar en
el món pot tenir a veure amb la imposició d’aquest ideal cultural i racial.
Vegem com es construeixen i fonamenten aquestes desigualtats.

2. Capitalisme i estructura de classes socials
Al llarg de la història, totes les societats han tingut les seves pròpies normes
per produir i organitzar els béns, serveis i cures, gestionant els recursos de què
disposen. Les normes que regulen aquesta producció i distribució de recursos,
béns i serveis que fan possible la vida formen el sistema econòmic d’una so-
cietat. Depenent de com s’organitzi aquesta activitat econòmica, es permetrà
accedir, o no, a les persones i grups que constitueixen aquestes societats a una
vida digna.
2.1. Capitalisme
El capitalisme és el sistema econòmic que ens acompanya des de fa tres segles.

Aquest sistema ha suposat un increment, a escala mundial, de les jerarquies
i diferències de poder, de la pobresa i la despossessió d’àmplies majories i de
l’acumulació de riquesa en una petita part de la població mundial. La seva
implementació ha suposat, per tant, un increment global de les desigualtats.
Vegem a continuació què és el capitalisme, com funciona, la seva gènesi i
algunes de les característiques que fan que aquestes desigualtats siguin una
part consubstancial a la seva essència.
2.1.1. Què és?
El capitalisme és un sistema econòmic en què els recursos�i�béns�bàsics

que necessitem per sostenir la vida (com l’aliment, l’habitatge o els ser-
veis sanitaris) estan majoritàriament privatitzats i, per tant, no els te-
nim garantits pel fet d’estar vius, sinó que hem d’adquirir-los al mercat.
Per aconseguir els recursos, necessitem disposar de renda per pagar-los. La im-
mensa majoria de la població mundial no té una altra forma per posseir ren-
da que treballar� a� canvi� d’un� salari. Podem rebre un salari directe venent
el nostre treball al mercat o de manera indirecta, per exemple, a través d’una
pensió de jubilació, després d’haver treballat, o ocupant-nos de les cures d’una
altra persona, que cobrirà les nostres necessitats amb la seva renda.
Entendre com s’organitza el treball en el món és molt important per entendre

l’ordenació de l’economia capitalista.
En l’actualitat, el capitalisme, en la seva fase neoliberal, és el sistema econò-

mic segons el qual es realitza la producció i distribució dels recursos i serveis
que necessitem les persones per viure, i, per tant, és l’ordenació en la qual es
distribueixen els béns i les riqueses en el món. No existeix una altra forma
alternativa de fer-ho, amb l’excepció dels marges del sistema.
2.1.2. Com funciona?
En el sistema capitalista uns pocs tenen béns i renda suficients per sostenir
dignament la vida pel fet d’estar vius. Segons l’anàlisi marxista, són els amos
dels�mitjans amb els quals es produeixen aquests béns (actualment, la terra, les
fàbriques, els immobles o el capital financer). Però, la immensa majoria de la
població mundial ha de vendre la seva força�de�treball per obtenir renda. Són
la classe�treballadora, aquelles persones que no tenen mitjans de producció i
que només compten amb el seu cos i les seves habilitats per oferir-los a canvi
de salaris.
Els amos dels mitjans de producció compren a la persona la seva energia vital
o força de treball per unes hores al dia, a canvi d’un salari, perquè produeixin
els béns i serveis que després es vendran al mercat i que les pròpies persones
treballadores hauran de comprar per poder viure (l’aliment, l’habitatge, les
medicines…). Més enllà de la desigualtat que suposa que uns hagin de vendre
la seva força de treball, coneixements i habilitats per sostenir la vida i uns altres
no, aquesta compra-venda no és equitativa, no hi ha un equilibri en l’operació.
Exemple
Imaginem que, per produir un quilo de fruita, l’amo de la terra ha hagut d’invertir 2 €, 1
€ en les màquines i els productes per a la terra i 1 € com a salari de la persona treballadora
que ha recol·lectat, envasat i distribuït el quilo de fruita. Quan arriba al mercat, el propi-
etari ven el quilo de fruita per 4,5 €. Obté, doncs, un benefici de 2,5 €. Aquest benefici
va per a l’amo de la terra, no per a la persona treballadora. Així, una persona treballadora
obtindrà 1 € per produir un quilo de fruita, però pagarà 4,5 € per adquirir-lo al mercat.
Aquesta operació, explicada de manera simplificada, repetida cada dia durant anys ha
permès que els amos dels mitjans de producció acumulin ingents quantitats de riquesa i
una despossessió continuada del poder adquisitiu de moltes persones treballadores.
L’objectiu del joc capitalista és obtenir�el�benefici�més�gran. Vendre el que

es produeix al preu més alt possible al mercat i invertir el mínim en la seva
producció, perquè la diferència, és a dir, el marge de benefici, sigui més gran.
L’objectiu últim d’aquest model no és crear riquesa suficient perquè totes les
persones puguin tenir tant com necessitin, sinó el benefici�d’uns�pocs (em-
presaris, grans inversors…).
Per tal d’abaixar els costos de producció, el productor de fruita del nostre exemple neces-
sitarà, o bé trobar màquines i productes de cultiu més barats, o bé abaixar el salari a les
persones treballadores. El primer és més difícil perquè depèn dels preus que estableixin
les empreses que venen maquinària i productes per al camp. Per això, la principal manera
d’abaixar els costos de producció és abaixar els salaris que es paguen a canvi del treball. Si
la persona treballadora passés a cobrar 0,5 € en lloc d’1 € per recol·lectar i envasar un qui-
lo de fruita, el benefici de l’empresari seria de 3 € per cada quilo de fruita en lloc de 2,5 €.
Per poder abaixar els salaris, o mantenir-los baixos, és necessari que existeixin
moltes persones amb necessitat de treballar, tant en l’àmbit local com mun-
dial. En l’actualitat, existeixen ingents quantitats de persones en situació de
pobresa, amb infrafeines (ocupacions amb males condicions laborables i mal
remunerades) i/o en desocupació (que no poden accedir a cap ocupació). La
feina digna, en aquest model econòmic, no està garantida per a tothom que
la necessiti, per tant, una part de la població no pot obtenir renda suficient i
comprar al mercat el que necessita per sostenir una vida digna. Així, en aquest
model econòmic hi ha vides sobrants que no poden ser sostingudes.
Pobresa estructural
Segons l’Organització Mundial de les Nacions Unides (ONU), el 10 % de la població

mundial, uns 700 milions de persones, es troba en situació de pobresa extrema, una xifra
que podria ascendir a 1300 milions de persones si hi incloem la pobresa «moderada». A
l’Estat espanyol existeixen 12 milions de persones que viuen en la pobresa i representen
més del 26 % de la població. El discurs oficial manté que aquestes persones pateixen
la pobresa perquè no es comporten de la manera convenient, no s’esforcen prou o no
s’integren. No obstant això, la veritat és que no existeixen llocs de treball suficients per a
tothom que ho necessita, així que, si aquestes persones que integren les bosses de pobresa
estructural poguessin accedir a l’ocupació digna i, per tant, a la renda, serien unes altres
les que ocuparien aquests llocs. Això és el que significa que la desocupació i la pobresa
siguin estructurals.
Realment, per a l’obtenció de més beneficis per part de les empreses és neces-
sari que existeixin persones desocupades que tinguin una necessitat vital de
salari. Així, sempre podran substituir a un treballador per un altre en el cas
que exigeixin salaris més alts o menys hores de treball.
Tornant a l’exemple del productor de fruita, si la persona treballadora que primer cobrava
1 € per cada quilo de fruita recol·lectada i envasada es negués a cobrar després 0,5 € per
la mateixa feina, l’empresari podria acomiadar-la i contractar una persona que sí que
estigués conforme amb cobrar això.
Les borses de desocupació i pobresa són convenients perquè la màquina econòmica fun-
cioni. El capitalisme necessita persones treballadores que puguin intercanviar-se quan
sigui necessari rebaixar els salaris. Les persones que tenen molta necessitat de treballar
a canvi d’una renda per sortir de la pobresa estan disposades a treballar més hores per
menys diners sense reclamar tots els seus drets.
En resum, l’economia capitalista té com a finalitat l’obtenció del guany

més gran possible. La planificació de la producció i distribució de béns i
serveis té com a objectiu aquest guany per als amos de la producció amb
la finalitat última d’obtenir l’acumulació�més�gran que sigui possible.
No és una economia planejada per produir i distribuir el que les persones ne-
cessiten per viure dignament. Al contrari, es produeix allò amb el qual es pot
obtenir més benefici sense que influeixi en la decisió de què produir per donar
resposta a les necessitats reals de les persones.
2.1.3. Com i on sorgeix?
El model econòmic capitalista va néixer en la revolució industrial del segle

XVIII. Durant la transició del feudalisme al capitalisme es va produir la priva-
tització de les terres comunals, el qual va abocar la pagesia a les ciutats i al
treball assalariat. És durant aquest període quan es construeix un nou ordre
patriarcal que va imposar una nova divisió sexual del treball, incrementant
les diferències de poder entre homes i dones, així com l’ocultació del treball
no remunerat (Federici, 2018). A més, el desenvolupament del capitalisme,
segons Karl Marx, va ser possible per l’acumulació�originària�de�riqueses que
va generar el treball�esclau i l’extractivisme de les colònies, del qual parlarem
més endavant. Aviat es va estendre per tot el món a través de la colonització
de territoris per part dels països europeus. La terra i els recursos naturals del
món sencer van passar a formar part d’aquest circuit global de capital i béns,
i la majoria de la població mundial es veuria obligada a treballar a canvi de
renda, encara que també amb desigualtats entre països. En el Nord global, les
regles del joc econòmic capitalista han permès una gran acumulació de béns
i riquesa que ha suposat un major poder de consum en una àmplia part de la
ciutadania, en detriment de la resta de països que han vist empitjorar la seva
situació econòmica i la precarietat de les vides de la seva població.
2.2. Els drets socials
Com veiem, el capitalisme es basa en un desequilibri en el poder econòmic

entre els amos dels mitjans de producció i les persones treballadores. Per tal
d’intentar equilibrar aquesta diferència, gràcies a les lluites socials, s’han acon-
seguit drets� socials per protegir els qui es troben en situacions de dificul-
tat socioeconòmica. I s’han creat mecanismes per protegir la part més feble
d’aquesta relació: les persones treballadores. Un d’aquests mecanismes és, per
exemple, el sistema de seguretat social.
Per entendre el sistema de seguretat social caldria imaginar una guardiola gegant que
fos de propietat compartida entre tots els ciutadans i ciutadanes d’un país. En aquesta
guardiola comuna, totes les persones aporten una contribució segons la seva capacitat
adquisitiva. Quan alguna d’elles no es trobi en una situació apta per treballar, –per exem-
ple, perquè està malalta, embarassada, no troba una ocupació o és anciana– aquesta caixa
comuna cobrirà les seves rendes perquè pugui continuar accedint als béns bàsics que li
permeten viure dignament.
Un altre mecanisme per intentar equilibrar la desigualtat entre les persones

treballadores davant dels amos dels recursos econòmics és cobrir necessitats
bàsiques sense que aquestes depenguin de l’obtenció de renda, per exemple,
a través de la sanitat o l’educació públiques. Així, s’obtingués o no una renda
suficient, aquestes haurien d’estar cobertes per a totes les persones.
2.3. La fase neoliberal del capitalisme
Des d’aproximadament l’any 1973, es considera que hem entrat en una etapa
del capitalisme anomenada neoliberalisme.
El tret principal del neoliberalisme és la menor intervenció de l’Estat en

la vida econòmica, revertint la garantia d’alguns drets socials.
La teoria econòmica del neoliberalisme advoca que la desigualtat és un pro-

blema individual i que totes les persones tenen les mateixes oportunitats, amb
independència que tinguin mitjans de producció o no, de la seva edat o del seu
estat de salut. Com que són, suposadament, totes iguals, no hauria d’haver-
hi cap mediador, com l’Estat, que protegís a cap de les parts, ja que no hi ha
cap part feble.
La conseqüència d’aquestes idees neoliberals en les polítiques és que cada ve-

gada hi ha una menor�inversió�en�serveis�públics, com la sanitat o l’educació,
retallades en les prestacions de la Seguretat Social i, en general, un desmante-
llament dels mitjans de producció i serveis públics en favor del benefici pri-
vat. A escala internacional, això s’ha traduït en les anomenades polítiques
d’austeritat, que obliguen a la retallada de la despesa pública en polítiques
socials. En el nostre Estat, el tancament i les retallades pressupostàries i la pri-
vatització de centres educatius, centres de salut i un pressupost més petit en
la llei de dependència són, per exemple, conseqüències d’aquesta nova etapa
del capitalisme.
L’objectiu últim és que absolutament tot el necessari per la vida hagi

d’adquirir-se en el mercat a través d’una renda.
Les retallades pressupostàries d’aquests serveis i la seva privatització afecten

les poblacions amb menys recursos. Això, unit a la desocupació estructural, ha
disparat la xifra de persones treballadores pobres en el món en l’última etapa
neoliberal.
En la fase neoliberal, per mantenir el creixement del capitalisme, en paraules

del David Harvey (2005), es produeix un procés d’acumulació�per�desposses-
sió, privatitzant béns i serveis públics, la mercantilització del que encara era
propietat comunal i col·lectiva (mar, terra, aigua, selves, llavors…) per a la se-
va explotació, així com els béns immaterials (coneixements col·lectius) dels
quals s’apropia el mercat. Tot això comporta la destrucció mediambiental i la
compra-venda dels productes culturals.
Per al neoliberalisme, el mercat ha de regir l’economia i la intervenció de l’Estat

ha de limitar-se a la defensa d’aquest a través del dret a la propietat privada,
el lliure mercat i el lliure comerç.
2.4. Un sistema econòmic globalitzat
El sistema econòmic capitalista s’ha imposat (en processos històrics com la co-
lonització i l’imperialisme, com veurem més endavant) i està, en l’actualitat,
universalitzat. Una economia�universalitzada�i�globalitzada significa que en
tots els territoris se segueixen unes mateixes regles econòmiques i que tant
aquests territoris com les persones que els habiten estan econòmicament en-
trellaçats. Així, les decisions que es prenen en la producció o distribució de
certs béns en un lloc determinat poden repercutir en les persones que habiten
altres llocs allunyats.
Exemple (1)
Informe Mapatge de Cadenes de
Valor Globals. Organització per a la
Una crema de xocolata amb avellanes, mundialment famosa, es comercialitza en 75 pa- Cooperació i el Desenvolupament
ïsos i es produeix en 9 fàbriques situades al voltant del món: 5 a Europa, 1 a Amèrica Econòmics (OCDE) 2012.
del Nord, 2 a Amèrica del Sud i 1 a Austràlia. Cadascun dels seus ingredients s’importa
des d’un territori diferent: les avellanes provenen de Turquia, l’oli de palma de Malàisia,
el cacau de Nigèria, el sucre del Brasil o d’Europa i el saboritzant de vainilla de França.
En conseqüència, qualsevol circumstància que afecti la producció o distribució d’algunes
d’aquestes matèries primeres afectarà la producció global1 i, per tant, el seu efecte es dei-
xarà sentir en la resta de productors i persones treballadores de la resta de fàbriques i
camps del món, per molt lluny que siguin els uns dels altres. Això significa que un tre-
ballador del camp de Nigèria pot veure perillar la seva feina per una aturada a la fàbrica
de saboritzant de vainilla a França.
Per a la majoria de les persones que habitem aquest món és complex entendre
com funcionen i s’apliquen aquestes regles del joc econòmic global. Malgrat
això, sentim els seus efectes a cada instant de les nostres vides, en aspectes
quotidians com el preu de la llum, l’habitatge o la cistella de la compra.
En els últims 200 anys, la universalització de l’economia capitalista ha

fet possible que ingents quantitats de riqueses s’acumulin, cada vegada
més, en menys mans. Tanmateix, en un món finit, on els béns que es
poden comprar i vendre són limitats, aquesta acumulació de riquesa ha
portat a la despossessió a un gran nombre de persones i a una important
crisi mediambiental.
L’acumulació de riquesa genera irremeiablement pobresa i no beneficia tot-

hom, com defensen alguns.
Junt amb la globalització econòmica, es va propagar una globalització�cul-

tural, universalitzant els valors i formes de vides de les societats europees a
la resta del planeta. Uns valors culturals que tenen com a objectiu afermar i
naturalitzar la llibertat i el bé individual per sobre del col·lectiu, la competiti-
vitat, l’acumulació i la jerarquia d’humanitats pròpies del sistema capitalista.
Les pràctiques culturals que s’escapen a aquest model de competició i indivi-
dualisme es perceben com no desenvolupades o primitives.
Exemple
Abans, en molts pobles i barris, la persona que tenia una botiga de queviures fiava als
seus clients quan aquests no podien pagar-li i, quan aquests mateixos clients obtenien
una mica de diners, cobrien el deute amb el botiguer. Així, en moments d’escassetat, els
aliments estaven garantits gràcies a les xarxes de confiança mútua. Aquestes pràctiques
avui dia estarien molt mal valorades en un manual d’emprenedoria empresarial, perquè
suposaria córrer riscos innecessaris per obtenir beneficis. Es concep com una pràctica
arcaica que ningú que vulgui fer créixer els seus negocis adoptaria.
La ideologia que sustenta el sistema econòmic capitalista s’imposa en aliança

amb el patriarcat, el racisme i el racisme-colonialitat, per crear un model ideal
i únic de ser, fer i pensar.
Però vegem abans com funciona aquesta ordenació social jeràrquica que com-
porta una distribució desigual dels recursos.
2.5. Estructura de classes socials
L’ordenació de la societat capitalista està basada en una estructura�de�classes

socials (socioeconòmiques). De tots els eixos de desigualtat que tractem al
llarg d’aquest text, potser la classe social és la més difícil d’identificar i definir.
Què són les classes socials? Des de clàssics com el filòsof Karl Marx (1818-1883)
i el sociòleg Max Weber (1864-1920), entre molts altres autors i autores al llarg
de la història, la classe social és un concepte que ha tingut diferents enfoca-
ments.
«¿Qué significa exactamente la clase? ¿Es una categoría sociológica, un concepto político,
una constelación histórica, un lema activista para la lucha? El concepto de clase se ha
usado en todos estos sentidos y sería fácil añadir otro más». (Mezzadra i Neumann, 2019,
p. 21).
Karl Marx va afirmar que la distinció de classes entre les persones es basa en
el seu paper en la producció. D’una banda, les propietàries� de� mitjans� de
producció i, d’altra, les�treballadores,�que�venen�la�seva�força�de�treball. La
classe capitalista –les primeres– i la classe obrera –les segones– són les dues cares
de l’ordenació econòmica capitalista. Els seus interessos estan contraposats
perquè, com veurem, la disminució dels salaris de les persones treballadores
sempre comportarà més benefici per als amos dels mitjans de producció. Un
conflicte etern que el moviment obrer dels segles XIX i XX proposava solucionar
amb l’abolició de les classes socials i la distribució equitativa dels mitjans de
producció.
Malgrat això, sense deixar de banda aquesta definició, en el nostre moment

històric actual el concepte de classe social s’ha ampliat i complicat, i podem
dir que s’han afegit molts matisos entre els dos pols de la tensió entre classe
capitalista i classe obrera.
(2)
La capacitat de consum ve deter-
En el nostre context actual, amb el terme «classe social» ens referim al minada pel nivell de renda que la
persona percep i per les propietats
capital, entès com el poder adquisitiu2�que�té�una�persona�per�a�poder que té.
consumir�els�béns�i�serveis�que�es�distribueixen�al�mercat.
Però la classe social va més enllà dels aspectes materials i inclou també aspectes
socioculturals i simbòlics. Per al sociòleg Pierre Bourdieu, aquesta no seria no-
més una posició econòmica determinada pel capital�econòmic (la renda i el
patrimoni), sinó també una posició social i cultural en la qual també importen
el capital�cultural (els títols, el nivell formatiu i lingüístic, la cultura artística),
el capital�social (la xarxa social) i el capital�simbòlic (el crèdit, l’autoritat i
la consideració).
Capital�cultural
Són les formes de coneixement, educació, habilitats i avantatges que

té una persona i que li donen un estatus més alt dins de la societat
(Bourdieu, 1983).
El lleure�d’una�persona, les seves aficions i el seu mode�de�consum estan

relacionats amb aquesta definició del capital cultural. Així, fins i tot sense saber
el nivell d’ingressos o propietats que té una persona, podem percebre-la d’una
classe social o una altra. La roba o el cotxe que fa servir, el barri on viu, les seves
aficions, amb qui es relaciona, la manera com parla... solen ser marcadors del
seu nivell de consum i estatus, així com del seu capital cultural i, per tant, de
la seva ubicació en una classe social determinada.
Si algú vesteix roba de marques luxoses, fa servir un automòbil d’alta gamma, viu en una
zona residencial privada i juga al golf, possiblement el percebem com de «classe alta». Si té
un títol universitari, és aficionada al teatre, fa un viatge a l’any a un país estranger i paga
la seva hipoteca puntualment, possiblement la classifiquem com de «classe mitjana». Si,
d’altra banda, vesteix roba de mercat ambulant, viu en un barri perifèric, no té cotxe, té
treballs esporàdics i escolta trap, possiblement direm que forma part de la «classe baixa
o popular».
Encara que ens costi definir què és una classe social determinada, la majoria
som capaços de situar, a vegades a simple vista, les altres persones en una
posició de classe bastant determinada a partir de marcadors múltiples.
2.6. Mobilitat de classe i reproducció social
En teoria, la mobilitat social és possible. L’adscripció de classe pot ser canviant

al llarg de la vida d’una persona, ja que es pot néixer en una classe popular
i després adquirir al llarg de la vida un capital cultural i un nivell de renda
que permeti ascendir a una altra classe social. De fet, en el discurs hegemònic,
aquest ascens social està a l’abast de qualsevol i només és la seva capacitat i
esforç el que ho determinaran.
Tanmateix, en la vida real, veiem que la classe social de procedència (la de

la família d’origen) condiciona la capacitat d’accedir a béns, serveis i drets,
produint-se una reproducció�social�de�les�classes.
Exemple
En l’accés a l’habitatge, podem veure l’existència d’una desigualtat depenent de la pro-

cedència social d’una persona. L’accés als préstecs hipotecaris està molt condicionat per
l’aval econòmic que pugui rebre de la seva família.
Imaginem dues persones de la mateixa edat, professió o renda que intenten accedir a la
propietat d’un habitatge. La primera compta amb el suport econòmic de la seva família,
que podrà donar-li 30.000 € com a capital inicial per accedir a una hipoteca. La segona no
compta amb aquest suport econòmic familiar, per la qual cosa, malgrat tenir la mateixa
renda que la primera, no podrà accedir a un préstec hipotecari i haurà de continuar vivint
de lloguer fins que aconsegueixi, durant anys, estalviar els 30.000 € que necessita.
Imaginem ara una tercera persona que, malgrat tenir la mateixa edat, professió i renda,
no necessita accedir a un habitatge perquè ha rebut una casa en propietat com a herèn-
cia familiar. Aquesta tindrà un nivell de consum més elevat que les anteriors, perquè ha
alliberat una part de la seva renda per no haver d’afrontar despeses d’habitatge. Possi-
blement, podrà comprar o viatjar més, conrear alguna afició artística, cuidar-se més o
treballar menys hores.
Pobresa heretada en famílies migrants
L’activista i escriptora Safiaa Al Aaddam, relata com la pobresa de les famílies migrants,
en part fruit de la seva condició migratòria, és heretada moltes vegades pels seus descen-
dents. Moltes persones migrants que van estar llargs períodes de temps al país en situaci-
ons administratives irregulars, a causa de les lleis d’estrangeria, no van poder contribuir
els anys suficients en el sistema de seguretat social per poder rebre una pensió de jubilació
quan van ser més grans. En aquests casos, són els seus fills i filles els qui han de fer-se
càrrec d’elles, tant pel que fa a l’economia com a l’assistència, i hauran de retirar una part
del seu temps i de la seva renda per a això.
Un nivell formatiu més alt pot ser una estratègia per a la mobilitat social as-
cendent, però la renda d’una família condicionarà, en gran part, que els seus
descendents poden invertir més o menys temps i recursos en la formació, des
d’accedir a la universitat per estudiar un màster o viatjar fora per aprendre un
idioma prestigiós.
Exemple
Enllaç recomanat
L’accés a la carrera judicial. Per ser jutge o jutgessa al nostre país, a més de cursar la car-
rera de dret (de quatre anys) s’han d’aprovar unes dures oposicions el temps estimat de Per a més informació so-
dedicació de les quals són uns cinc anys a jornada completa entre vuit i deu hores al dia. bre el Consell General
Compatibilitzar l’estudi d’aquesta oposició amb una activitat laboral és pràcticament im- del Poder Judicial vegeu:
possible. Durant aquest període s’ha de pagar un preparador, que costa al voltant de 150 https://www.rtve.es/notici-
as /20211014/elitista-acce-
€ al mes, i els llibres que s’utilitzen. Les persones que poden dedicar aquest temps d’estudi
so -carrera-judicial/2171531
en exclusivitat són aquelles que poden tenir les seves necessitats bàsiques cobertes sense
.shtml
treballar gràcies al suport familiar. Això acaba provocant que el 99 % dels aspirants a la
carrera judicial necessitin suport econòmic de la seva família, segons les dades de l’última
promoció de jutges en pràctiques del Consell General del Poder Judicial. Això significa
que, si ja són pocs els fills i filles de les famílies de classes baixes que cursen la carrera
de dret, les seves rendes difícilment els permeten sostenir les despeses per accedir a la
carrera judicial. L’opció convencional és que en aquesta mena de famílies, quan els fills
i filles tenen l’edat de començar a estudiar l’oposició per a la carrera judicial, ja es trobin
integrats en el mercat laboral per aportar ingressos a la família. Per ser jutge o jutgessa
és necessari mèrit i capacitat pròpia, però també una sustentació econòmica important
amb la qual no totes les persones compten.
Així doncs, si bé en teoria la classe social és una cosa variable en la vida d’una
persona, perquè es pot ascendir i descendir a l’escala social, sens dubte la pro-
cedència familiar i la classe social en la qual es neix suposa un criteri de desi-
gualtat de partida en l’accés als béns i drets, i condicionarà en gran manera
la classe a la qual es pertanyerà, malgrat tots els discursos i mites sobre els
assoliments de l’esforç individual.
3. El classisme
Com hem dit a la introducció, per justificar les desigualtats socials s’elaboren
sistemes de creences i ideologies que sustenten aquestes desigualtats, a més de
discriminacions.
El classisme és el rebuig o discriminació�de�les�persones�per�la�seva�classe

social. En el context capitalista actual, aquest rebuig es dona sempre de dalt
a baix en la piràmide, el qual provoca que siguin les persones de les classes
més baixes les que més pateixen aquesta discriminació o tracte desigual per
la seva condició.
Per descomptat, les rendes en si ja són un factor de discriminació, ja que una

persona que cobra una prestació social de 425 € ja està sofrint una desigualtat
de partida, perquè no podrà accedir a gran part dels productes de consum que
ofereix el mercat.
Lectura recomanada
Però les discriminacions classistes van més enllà de la dificultat d’accés
al consum i es manifesten en un rebuig social a les formes de vida as- Us recomanem la lectura de
Chavs. La demonització de
sociades amb les classes socials que se situen més a baix en la piràmide la classe obrera, escrita per
Owen Jones i publicada l’any
social.
2012.
Exemple
Restringir l’accés a zones de lleure a una persona per la seva vestimenta és un bon exem-
ple de com funciona la visió classista. El dret d’admissió de llocs com restaurants o disco-
teques en moltes ocasions oculta aquest classisme subjacent perquè persones que perta-
nyen a classes socials populars no puguin accedir a aquests recintes. Exigir jaqueta o calçat
no esportiu poden semblar simples requisits d’etiqueta, però evidencien que existeix un
model estètic associat a determinades classes que cal imitar per ser respectat socialment.
Així, les formes estètiques i culturals de les classes altes s’imposen com l’ideal,
el model correcte de ser i estar que les classes més baixes han d’imitar i adoptar
per no rebre un tracte discriminatori en la societat. Visibilitzar un consum
elevat a través de la vestimenta, el barri que s’habita, les aficions o el transport
que es fa servir facilita l’accés a determinats béns i serveis. Molt possiblement,
una persona que vesteixi roba de determinades marques i utilitzi un llenguatge
que demostri determinada formació acadèmica no sols serà tractada amb més
deferència o respecte en un restaurant o en un servei públic, sinó que tindrà
més facilitat perquè li lloguin un habitatge o per passar una entrevista de feina.
Associar els gustos estètics o culturals de les classes populars amb el mal�gust,
el�ridícul�o�la�grolleria també forma part d’aquesta perspectiva classista. En
l’actualitat, que determinada roba esportiva, els collarets i arracades d’or, o
que les dones portin els cabells molt llargs resulti vulgar per a molta gent té
a veure amb aquesta visió de superioritat classista amb la qual es miren les
formes estètiques i culturals de les classes populars.
Exemple
La polèmica entorn del reguetón mostra aquesta superioritat classista. Es tracta d’una
música amb origen al Carib que neix en els anys vuitanta i que, en les últimes dècades,
s’ha estès per Amèrica Llatina i Europa, sobretot escoltada i produïda per les classes po-
pulars. Una part de l’opinió pública ha jutjat el reguetón de masclista, misogin, discrimi-
natori, immoral o brut malgrat la seva gran popularitat.
No obstant això, moltes veus han criticat aquestes opinions i han desmuntat la visió
classista (i racista) que s’amaga darrere d’ella.
La musicòloga Laura Viñuela ho defineix així:
«Les lletres masclistes estan presents en cançons del reguetón, la qual cosa no implica
Lectura recomanada
que el gènere en si sigui més masclista que el pop o el rock [...] El reguetón neix del barri
i de les classes més desfavorides. Hi ha una part classista a l’hora de percebre’l, és com
el gènere de les chonis i els canis i nosaltres, que ens creiem més llestos, diem “això no Us recomanem
ho escoltem”». l’article: https://
www.lavanguardia.com/ cul-
tura/20170223/4277775039/
Sovint, en aquesta estructura de classes, les classes més baixes acullen a pobla- sabina-machista-laura-vinue-
la -musicologa.html
cions migrades o que pertanyen a pobles o ètnies minoritàries i minoritzades, i
això fa que es produeixi un solapament entre el classisme i el racisme, com, en
part, hem vist en l’exemple anterior i desenvoluparem en els pròxims apartats.
En l’extrem de les actituds classistes es troba l’aporofòbia, entesa com:
«el rechazo, aversión, temor y desprecio hacia el pobre, hacia el desamparado que, al
menos en apariencia, no puede devolver nada bueno a cambio» (Cortina, 2017).
Com vèiem, en l’imaginari hegemònic, la situació vital d’una persona està

directament relacionada amb les seves capacitats i esforç, per tant, algú pobre
es percep, des del pensament dominant, com a culpable de la seva situació.
El rebuig al pobre és un càstig a la seva falta d’esforç o integració; suposa que
les desigualtats són una qüestió individual i no producte d’estructures socials
injustes.
Aquesta intolerància pot adoptar manifestacions extremes i traduir-se en vi-

olència específica contra les persones més vulnerables, com aquelles sense
llar en situació d’indigència. Són els coneguts com a delictes d’odi per raó
d’aporofòbia, és a dir, agredir altres persones només per ser pobres.
Segons una recerca de l’Observatori de Delictes d’Odi contra Persones sense Llar, Hatento,
Enllaç recomanat
basada en 261 entrevistes a persones sense sostre, el 47,1 % havia sofert algun incident o
delicte per aporofòbia durant la seva història de sensellarisme. I, d’ells, un 81,3 % havia
sofert més d’un incident d’aquest tipus. Per a més informació sobre la
investigació vegeu: https://
hogarsi.org/hatento/
Però també es manifesta en moltes situacions molt més quotidianes de discri-
minació i rebuig cap a persones que identifiquem com a pobres, quan evitem
relacionar-nos amb elles o que ho facin els nostres fills i filles (per exemple,
compartint escoles) o a l’hora de tenir-les en compte com a possibles parelles.
Si bé no podem comparar la gravetat d’aquestes actituds amb el fet de requerir

que no es porti roba esportiva per entrar a una discoteca, ambdues tenen un
origen comú, perquè es basen en un criteri de desigualtat a partir de com es
percep la classe social.
En definitiva, a una persona de classe alta se l’associa amb un nivell

d’humanitat superior, una formació i un gust estètic que cal imitar per ser trac-
tat en igualtat de condicions (Bourdieu, 2012). De la mateixa manera, l’estètica
o pràctiques culturals de les classes populars es perceben com a inferiors i pri-
mitives. Tots dos fenòmens tenen la seva causa en la visió classista de la soci-
etat que associa el capital econòmic i cultural d’una persona amb el nivell de
dignitat que mereix.
4. Sistema colonial racial
Per al sorgiment i expansió del capitalisme, que hem analitzat en l’apartat an-
terior, tant l’acumulació del capital que va suposar l’explotació esclavista de
milions de persones al món com l’extracció�de�recursos�dels�països�colonit-
zats tenen un paper fonamental.
A més, l’imperialisme� colonialista és nuclear en l’expansió capitalista i la

formació�de�classes�a�escala�global (tant en les desigualtats socials entre pa-
ïsos com dins dels propis països europeus) per l’existència de mà d’obra barata
a través de la subcontractació global o l’existència de treballadors migrants
disposats a acceptar condicions pitjors que els locals.
El racisme ha estat el sistema ideològic que ha justificat aquesta explotació

global i desigual de persones, grups i territoris.
Aquests processos històrics colonials, ideològicament sustentats pel racisme,

han creat unes estructures mundials que han jerarquitzat països i grups hu-
mans en un sistema que anomenarem racista i colonial.
4.1. La colonització
Per colonització entenem el projecte econòmic i militar que els països euro-
peus van dur a terme des de finals del segle XV per conquerir i explotar els
territoris d’Amèrica, Àfrica i Àsia.
La colonització va suposar per a les societats europees una ràpida acumulació

de riquesa a partir de l’espoli dels recursos dels territoris i l’explotació de les
poblacions originals i la mà d’obra esclava.
«La guerra y la conquista de los territorios colonizados permitió una rápida acumulación
de riqueza material –originada mediante el saqueo y el robo y no gracias al trabajo de
subsistencia de la propia comunidad– y facilitó un desarrollo más rápido de la tecnología
en aquellas sociedades europeas que se sustentan en la conquista y la guerra» (Míes, 2018,
p. 151).
Per dur a terme aquesta empresa colonitzadora i poder expropiar les

riqueses naturals d’altres territoris va ser necessari, d’una banda, exercir
la força i la violència (genocidi, esclavitud, violències sexuals), i, d’altra,
la construcció d’un relat de superioritat (biològica i cultural) dels països
europeus.
Si bé el procés de colonització política va concloure teòricament al segle XX,
quan els territoris colonitzats van aconseguir la seva independència política,

les seves conseqüències polítiques, econòmiques i culturals perduren fins a dia
d’avui.
La bretxa econòmica entre els països occidentals i la resta de països que

van ser víctimes de la colonització, així com la situació de pobresa i escasse-
tat d’aquests últims és a causa del procés de colonització. Així mateix, com
hem vist, al costat d’aquest procés de conquesta es va dur a terme un altre
d’imposició cultural per part dels colonitzadors, que aquests justificaven pel
nivell més elevat de desenvolupament de les formes culturals blanques i euro-
pees. La supremacia de la cultura occidental blanca europea, instaurada com la
més desenvolupada i superior a la resta del món, continua sent la justificació
discursiva de les diferències econòmiques entre Occident i la resta del globus.
Així, el colonialisme i la colonialitat han tingut un paper clau en la formació Colonialitat

de les classes socials i les estructures de subordinació a escala global, però no
El terme colonialitat fa refe-
només pel que fa a les cultures dels territoris colonitzats a partir del segle XV, rència a les estructures de sub-
sinó a totes les que es conceben en l’actualitat en un lloc d’inferioritat en ordinació –culturals, políti-
ques i econòmiques– entre
comparació amb la cultura «moderna» dels països occidentals. grups humans que són herèn-
cia d’aquests processos de co-
lonització i que es troben en-
cara vigents, més enllà de la
4.2. El mite de la modernitat independència formal de les
colònies (Aguerre, 2011).
La modernitat és la narració que sosté el sistema econòmic i social imperant

en el colonialisme i la colonialitat. És un mite eurocèntric (Dussell, 1994) que
defineix l’ordre social i econòmic del món.
Es tracta d’un constructe conceptual que sorgeix en el segle XV i que beu de

processos claus en els quals es construeix la subjectivitat moderna: el Renaixe-
ment, la Reforma, la Il·lustració, la Revolució Francesa... (Abdli, 2016, p. 25).
La Il·lustració europea va defensar que s’estava creant un coneixement univer-

sal a través de la ciència i la raó. També va ser de la mà de processos filosòfics
i polítics que concedien prioritat als drets individuals per sobre del col·lectiu
o l’Estat.
La colonialitat-modernitat com a mite o narració juga la funció de justificar la

superioritat cultural d’allò occidental i, per tant, la despulla de les comunitats
humanes que no practiquen aquesta cultura.
Mite de la modernitat
Segons Mignolo (2005), es basa en les següents premisses:
• La societat europea s’instaura com la més desenvolupada i superior.

• La societat europea té el deure moral de desenvolupar els pobles més primitius i bàr-
bars.
• El model de desenvolupament és només un: el que s’ha donat a Europa, i és el que
han de seguir totes les societats.
• La modernitat civilitza i tot el que s’oposa a la modernitat i el desenvolupament és
incivilitzat i bàrbar i justifica l’ús de la violència per reduir l’oposició.
• Es concep el temps com a lineal, és la idea que la història és lineal, té un sentit, una
direcció i els països desenvolupats van al capdavant.
A partir d’aquest mite, es va dur a terme la colonització dels pobles, els

territoris i les cultures no occidentals. L’ús de la violència es va justificar
per l’altura moral d’aquesta «empresa civilitzatòria» que portava la humani-
tat cap al desenvolupament («converteix-te o et mato, civilitza’t o et mato,
desenvolupa’t o et mato», que diria Grosfoguel). Les potències colonials no
sols ocupen i exploten un territori aliè, sinó que imposen la seva pròpia «cul-
tura» i «civilització». Aquest mite de la modernitat continua sent la subjecti-
vitat que justifica la jerarquia que imposa Occident en el món d’avui, no sols
als altres pobles i territoris, sinó també a determinats grups i comunitats dins
de les fronteres europees.
Aquest criteri per mesurar el que es considera modern, civilitzat i desenvolu-

pat és una subjectivitat dominant, un punt de vista, un sentir i un pensament
sobre el món que està a tot arreu i travessa la ment i els cossos de totes les
persones que l’habitem. Com es percep a les persones dels pobles des de les
ciutats o els estereotips relacionats amb aquelles que habiten els barris i terri-
toris perifèrics estan relacionats amb aquesta manera de pensar en la qual es
concep un ideal de desenvolupament i modernitat amb el qual mesurar totes
les realitats humanes.
Exemple
El mite de la modernitat no es manifesta únicament en idees expressament racistes i de

superioritat blanca del tipus «les persones musulmanes són masclistes i cal alfabetitzar-les
en el feminisme», sinó també en idees més subtils que ens travessen a tots i que estan
presents en el nostre dia a dia. Un nom comercial en anglès té més prestigi que en castellà
i les festes de poble són menys atractives que un festival de música electrònica. Aquestes
quotidianitats sobre el concepte de modernitat tracen una línia imaginària sobre el que
és o no desenvolupat. Les frases bastant comunes com: «ella és musulmana, però és mo-
derna» o «tu no sembles gitana perquè ets moderna com nosaltres» són exemplificadores
de la hipòtesi que hem exposat.
Per baixar la teoria del mite de la modernitat al nostre territori i moment, i

valorar com aquest ordena els grups humans en la jerarquia del civilitzat i
desenvolupat, posarem l’exemple de l’andalusofòbia.
L’andalusofòbia
L’andalusofòbia és un exemple de com actua el mite de la modernitat. És la idea

d’inferioritat o primitivisme de la cultura andalusa vista des d’altres territoris. Anda-
lusia s’ha concebut des de si mateixa i des de l’exterior com a perifèria malgrat estar
geogràficament a Europa. Una cultura no europea, no desenvolupada i no moderna.
L’andalusofòbia com a idea d’inferioritat civilitzatòria d’allò andalús és un mite assumit
i reproduït fins i tot per moltes persones andaluses.
Per exemple, en la dècada dels anys vuitanta i noranta del segle XX, amplis sectors pro-
gressistes identificaven el flamenc com una cultura musical arcaica, retrògrada o vulgar.
La cultura punk –blanca i europea– s’instaurava com el vehicle musical per a la dissi-
dència política, el modern i el desenvolupat. Aquesta idea de concebre trets identitaris
de la cultura andalusa com a arcaics, incivilitzats o antics es reprodueix constantment.
L’espiritualitat o religiositat s’interpreten com a inferioritat cultural. Les processons, les
verges, la celebració dels sants... acostumen a interpretar-se amb una mirada estreta oc-
cidental i veure’s com a pràctiques que s’han de superar, que evidencien la necessitat
d’alfabetitzar el poble.
Les formes d’inferiorització en l’escala del desenvolupament poden, de vegades, passar

més desapercebudes, i fins i tot semblar innocents, per exemple, en forma d’humor. Fer
acudits també és una manera de marcar la línia entre l’apropiat i l’inapropiat. El fet que
resultin còmiques les maneres de parlar o de vestir de les dones de barris i pobles andalu-
sos és un altre exemple de la subjectivitat sobre el modern i l’antic que lamentablement
ens travessa. Una vegada i una altra es repeteix l’arquetip de la ignorant de poble, la ma-
ruja de barri o la choni com la imatge d’allò subdesenvolupat, allò no modern i antic que
s’ha de deixar enrere.
Podem concloure que aquestes jerarquies culturals sempre coincideixen amb

les jerarquies econòmiques, i que les comunitats més pobres sempre veuen
subalternades les seves cultures. Les societats occidentals són les més benefi-
ciades pel model econòmic neoliberal i imposen les seves formes culturals –
de ser, estar i viure en el món– com a ideals i superiors. La resta de cultures
rep el missatge de «si vols gaudir dels privilegis dels occidentals has de ser
com ells». Aquest procés, durant segles, i, sobretot, en les últimes dècades, on
els processos de globalització econòmica i cultural s’han imposat, ha originat
l’aculturació de moltes societats. És a dir, l’abandó dels referents culturals pro-
pis en favor de l’assimilació de la cultura occidental que es presenta com la
més desenvolupada i superior.
No obstant això, aquesta imitació no és suficient per sortir dels llocs de po-
bresa i d’exclusió en què se situen els grups humans subalternats i racialitzats
pel seu origen o ètnia. Perquè per acabar amb la desigualtat estructural seria
necessari un repartiment dels béns i riqueses generats en el món sense que
això depengués de les pròpies formes ètniques o culturals.
5. Racisme
El mite de la modernitat, el colonialisme i la colonialitat se sustenten en el

constructe de la «raça» com un invent que justifica la separació, l’explotació i
la despulla de les comunitats humanes que no fossin considerades blanques.
El racisme és, d’una banda, una ideologia a través de la qual s’inferioritza els
grups humans a partir de les seves diferències�físiques�i�culturals, però, alho-
ra, també és una pràctica�sistemàtica i rutinària que s’utilitza per mantenir
una estructura de poder basada en l’hegemonia occidental.
5.1. Raça
Per entendre com opera el racisme és necessari reflexionar sobre com es cons-
trueix el concepte de «raça». La raça va ser un concepte pseudocientífic cre-
at per classificar�i�jerarquitzar les persones segons determinades característi-
ques biològiques com el color de la pell, els cabells, la fisonomia del rostre, la
complexió corporal, així com expressions culturals i tradicions.
El concepte de raça ha canviat al llarg dels segles, i no va significar al segle XVI

el que va arribar a significar durant la revolució biologicista, al segle XIX.
La creació del racisme modern va tenir el seu origen al segle XV. Quan els països
europeus van anar conquerint altres territoris a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina,
van imposar una jerarquia racial. Per poder justificar la conquesta i explotació
de persones i recursos a les colònies va caldre construir un discurs que defensés
el dret «natural» de les persones blanques a fer-ho. És a dir, es va construir
una idea de superioritat�racial�de�la�blanquitud per justificar el sotmetiment
d’altres societats formades per persones que van ser considerades no blanques.
Als segles XV i XVI, durant la mal anomenada «Reconquesta» a la península

Ibèrica, la raça estava basada principalment en la diferència religiosa.
«La subjetividad de la primera modernidad está relacionada con el discurso de la limpieza

de sangre, es decir, con el imaginario cultural de la blancura» (Castro-Gómez i Grosfoguel,
2007).
La «reconquesta» catòlica sobre les societats musulmanes i sefardites de la pe-

nínsula Ibèrica es justifica per la superioritat dels primers des d’aquest imagi-
nari cultural de la blancor i la puresa de sang.
Posteriorment, a partir del colonialisme i l’esclavitud a Amèrica i Àfrica, aspec-

tes com la morfologia, el color de la pell i la tradició van començar a ocupar
l’espai central de diferenciació i naturalització de les jerarquies racials (Fernán-
dez Garcés et al., 2015).
El procés de racialització, a partir del segle XVII, va consistir a atribuir a grups

de persones determinades una categoria racial sobre la base d’uns marcadors
biològics o físics específics; és el racisme�biologicista. Segons aquest mateix
invent, cada raça ha creat, al llarg de la història, diferents civilitzacions, cultu-
res, comportaments, capacitats físiques o nivells d’intel·ligència segons aques-
tes qualitats físiques o biològiques (Haider, 2020).
Avui dia, la comunitat científica està d’acord que no�existeixen�marcadors

biològics� reals� per� poder� distingir� diferents� tipus� de� races� humanes. No
obstant això, el criteri racial, lligat avui a aspectes culturals més que genètics,
continua sent una causa de desigualtat social en el món.
«Así, sea cual sea su “verdad” en términos de validez científica, la raza da significado al
mundo a través de su funcionamiento discursivo, genera un cierto sentido del mundo,
construye un orden de inteligibilidad, organiza las prácticas humanas dentro de sus ca-
tegorías y por lo tanto acaba de tener un efecto real. Comprender este funcionamiento
discursivo significa entender la raza como un significante resbaladizo» (Hall, 2017, p. 81).
Acabada la Segona Guerra Mundial, després del genocidi de jueus i gitanos,

entre d’altres, va haver-hi un desplaçament del discurs diferenciador i jerar-
quitzador de les ideologies i pràctiques racistes del factor biològic (que havia
estat refutat) cap al social i cultural.
El racisme�culturalista continuarà discriminant i excloent sobre la base de la Lectures recomanades

diferència, però la seva argumentació ja no es fonamentarà en les característi-
Per saber més sobre racisme
ques físiques i biològiques (encara que quedarà un fort substrat físic en la raci- culturalista, recomanem la
alització dels cossos), sinó en les culturals, és a dir, en la superioritat i inferio- lectura de Stolcke, V. i Du-
eñas, M. (1993). El «proble-
ritat de les diferents creences, estructures i pràctiques culturals. Podem relaci- ma» de la inmigración en Eu-
ropa: el fundamentalismo
onar processos d’alterització com l’exotització, la folklorització o l’etnificació
cultural como nueva retórica
a aquesta mena de racisme. de exclusión. Mientras Tanto,
55, 73-90.
Sobre etnificació, Alberich,
5.2. El racisme N. [Neus]. (2022). Culturizan-
do la educación social. (1a. ed.)
[recurs d’aprenentage tex-
Tot i que el concepte de racisme com a ideologia pròpiament dita apareix a tual]. Fundació Universitat
Oberta de Catalunya (FUOC).
principis del segle XIX, des del segle XVI l’explotació de les colònies es va ba-
sar en una idea de classificació i jerarquia racial, primer establint la superiori-
tat dels colons i, posteriorment, la d’aquelles persones considerades més blan-
ques. Pensem, per exemple, en classificacions colonials com les que es van
establir entre blancs colons, criolls, mestissos, indígenes i negres. El racisme
va existir abans que s’inventés el terme.
«Sin embargo, se puede hablar de una semejanza entre el racismo del siglo XIX y la actitud
de los colonizadores con respecto a la idea de grados de humanidad. De algún modo,
puede decirse que el racismo científico y la idea misma de raza fueron las expresiones
explícitas de una actitud más general y difundida sobre la humanidad de sujetos colo-
nizados y esclavizados en las Américas y en África, a finales del siglo XV y en el siglo
XVI» (Maldonado, 2007).
Les societats racistes han utilitzat aquesta falsa noció de «raça» per justifi- Identitat racial
car�un�sistema�de�dominació�i�explotació. Tot i això, aquest invent ha aca-
Primer s’inventa una classifi-
bat creant realitats concretes, i, finalment, les persones que han compartit un cació de les persones basada
conjunt de característiques físiques o biològiques o culturals, han tingut una en les característiques biolò-
giques que separa uns grups
història comuna i un present marcat per aquesta diferenciació que ha acabat d’uns altres, per exemple, tots
aquells individus que tinguin
construint una identitat�racial comuna. Aquest destí compartit ha creat iden- els cabells arrissats i la pell fos-
ca formaran la raça X. Poste-
titats reals al voltant de la raça. riorment, a tots els que com-
pleixen aquest perfil se’ls as-
signa un lloc social i pateixen
El concepte de raça va sorgir de les societats que es van concebre a si mateixes unes mateixes conseqüènci-
es vitals. Per acabar, aquest
com a blanques, i, per tant, van construir aquestes diferències biològiques a grup de persones acaba identi-
partir del que era diferent a la seva pròpia identitat colonial blanca. El resultat ficant-se entre si i trobant ma-
neres comunes d’expressar el
del procés és que la blanquitud s’acaba concebent com una «raça neutra» i seu patiment i reivindicar els
seus drets.
les persones�racialitzades són els altres, els que no formen part del grup de
persones considerades blanques.
Al llarg de la història de la humanitat, han existit jerarquies en diferents terri-

toris basades en patrons racials. Tanmateix, mai abans havia existit la superi-
oritat�d’una�sola�concepció�racial�sobre�absolutament�tots�els�altres�grups
racials�i�ètnics�del�món com en l’actualitat s’imposa la «raça» blanca. Així,
l’ideal de racialització és la blanquitud i la resta de persones s’ordenen en la
jerarquia racial segons estiguin més a prop o més lluny d’aconseguir aquest
ideal. A la blanquitud se li associa una manera de ser i estar al món correcta,
i es conceben les formes de vida de les poblacions no blanques com més pri-
mitives i menys desenvolupades. Això es relaciona amb el ja esmentat mite
de la modernitat.
Definició�de�racisme
El racisme és un conjunt de pràctiques econòmiques, polítiques i cul-

turals que justifiquen la superioritat de la «raça» blanca sobre absoluta-
ment totes les altres «races» al món i que es tradueix en un accés desi-
gual als béns i els drets per a les persones no blanques.
«Sí, son ustedes negros y humanos, pero para ser realmente humanos han de convertirse
en franceses y europeos, es decir, han de civilizarse, como nosotros» (Hall, 2017, p. 85).
Vegem com funciona el racisme com a ideologia, però també com a pràctica
històricament construïda i sistèmicament institucionalitzada en un cas con-
cret en el nostre territori.
L’antigitanisme (3)
Recomanació de Política General
Núm. 13 de l’ECRI sobre la Lluita
L’antigitanisme és una forma específica de racisme, una ideologia basada en la superio- contra l’Antigitanisme i les Discri-
ritat racial, una forma de deshumanització i de racisme institucional, alimentat per una minacions contra els Romanís/Gita-
discriminació històrica, que es manifesta, entre d’altres coses, per la violència, el discurs nos.
de la por, l’explotació i la discriminació en la seva forma més flagrant3.
És sabuda la discriminació històrica que pateix el poble gitano. Però qui són els gitanos
i les gitanes i per què existeix aquesta realitat? La resposta a aquesta pregunta està rela-
cionada amb aquesta idea de la colonialitat-modernitat que sosté que existeixen grups
ètnics-culturals més bàrbars i primitius i que això és la causa de la seva pobresa i exclusió.
Coneguem breument la història del poble gitano.
La versió més consensuada situa l’origen d’aquestes comunitats en el nord-est de l’Índia, a

la regió del Panjab. Es creu que, entorn de l’any 1000, una onada migratòria es va estendre
cap a l’oest avançant fins a Europa. A la península Ibèrica es registra la primera arribada
de població gitana al segle XV, una primera onada pel nord a mitjan segle i una altra pel
sud a la fi del segle XV. En un primer moment, l’estada d’aquests pobles a la península va
ser pacífica, eren poblacions nòmades dedicades, principalment, a la mercaderia.
El 1499, dins d’un ampli projecte polític d’homogeneïtzació cultural del territori, els reis
catòlics dicten la primera llei antigitana.
«Mandamos a los egipcianos –gitanos– que andan vagando por nuestros reinos y señoríos
[...] que vivan por oficios conocidos [...] o tomen vivienda de señores a quien sirvan [...]
Si fueren hallados o tomados, sin oficio, sin señores, juntos [...] que den a cada uno cien
azotes por la primera vez y los destierren perpetuamente de estos reinos, y por la segunda
vez que les corten las orejas, y estén en la cadena y los tomen a desterrar como dicho
es» (Gómez, 2009).
Des d’aquesta data, se succeeix una abundant legislació antigitana. El 1978, amb
l’arribada de la democràcia i l’aprovació de la Constitució, es deroguen els últims regla-
ments de la Guàrdia Civil que encara donarien un tracte diferent a aquesta població.
Aquesta legislació va perseguir els gitanos i les gitanes pel que eren i no pel que feien.
Es va castigar el mateix fet de ser gitano, una forma de vida, una economia d’autogestió
i una identitat cultural.
La legislació va perseguir amb duresa les formes d’economia d’aquest col·lectiu. Les co-
munitats gitanes optaven per professions que els permetien una autonomia de la seva
vida més enllà de la venda de la força de treball a canvi d’un salari. L’artesania, la ferreria
o la mercaderia van ser els principals oficis que exercien, mantenint àmplies xarxes de
cooperació dins dels grups familiars. La legislació ordenava de manera recurrent a aques-
tes poblacions que abandonessin els seus oficis i optessin per assentar-se i treballar les
terres dels senyors feudals. S’imposaven, per tant, relacions de vassallatge sota pena de
presó, tortures o treballs forçats com a remers en les galeres reals o el treball a les mines.
La història del poble gitano és la resistència col·lectiva durant segles a aquesta persecució,
anteposant els seus propis oficis i la seva autonomia als mandats legals.
El nomadisme i el «vagar junts» eren altres de les estratègies vitals que la població gitana
posava en pràctica per mantenir la seva autonomia i que el poder polític pretenia erradi-
car. Les Corts de Catalunya havien dictat el 1585 una normativa per la qual es prohibia
als gitanos abandonar els llocs on estaven domiciliats i, si havien de fer-ho, no podien
acompanyar-los les seves dones, fills i famílies.
Mesures com aquestes perseguien fomentar el sedentarisme davant del nomadisme gita-
no, així com desfer les fórmules de cooperació familiar que constituïen la sustentació
de la seva vida econòmica. La desesperació del poder polític per aconseguir que els gita-
nos abandonessin els seus oficis i treballessin la terra dels grans propietaris va fer que,
el 1611, el Consell d’Estat de Felip III establís que els únics «oficis coneguts» que havien
de prendre els gitanos eren «el cultiu i la cultura de la terra i no uns altres». El treball
al camp llavors, com ara, es reservava per les poblacions més vulnerables i amb menys
opcions de triar. Aquestes normatives deixaven molt poc marge d’elecció a les famílies
gitanes més enllà de la servitud, i els abocava a la clandestinitat i la delinqüència menor
per a la supervivència.
Els llaços de parentiu i de cooperació havien de ser importants per a la supervivència de

les comunitats gitanes, perquè la normativa s’obstinava segle rere segle a dissoldre’ls. A
partir de 1619, va començar una política de disseminació de la població gitana i es van
limitar les poblacions on podien assentar-se. En un primer moment, es va prohibir que
s’instal·lessin en viles de menys de 1000 habitants, i havien de fer-ho dispersos i barrejats
amb paios. El 1695, durant el regnat de Carles II, es van limitar a 41 les localitats a les
quals podien establir-se, sotmetent-los a una estreta vigilància a través de les autoritats
locals per evitar la itinerància. Es buscava així dividir les famílies i trencar les xarxes de
cooperació.
Sota aquestes lògiques de persecució, en el segle XVIII, la persecució a la població gitana

es va emmarcar en les lleis de vagos y maleantes que perseguien les persones que no eren
productives per a l’ordre econòmic, considerant-les traïdores de la societat.
La resistència col·lectiva gitana a sedentaritzar-se i incorporar-se al treball assalariat pot

ser vista (Filigrana, 2020) també com una resistència al capitalisme.
S’havia de perseguir aquelles persones a les quals no se’ls coneguessin recursos propis,
als qui practicaven la mendicitat tenint condicions físiques saludables, als jornalers que
passessin massa temps sense servir ningú, als qui anaven d’una banda a l’altra, als que
visquessin de muntar espectacles a fires o es dediquessin a la venda ambulant. Això afec-
tava de manera directa a moltes persones gitanes.
Aquesta desesperació per aniquilar les formes de vida gitana va tenir el seu moment de
més repressió el 1749, quan el govern de Ferran VI, de la mà del marquès de la Ensenada
juntament amb el bisbe Vázquez de Tablada, va dictar presó general per a tots els homes
i les dones gitanes del país el 28 de juny d’aquell any. Es va ordenar els corregidors i
justícies de les ciutats i les viles del regne assegurar i capturar les famílies gitanes que
s’hi trobessin establides. Una vegada capturades, se separaria els homes i els nois més
grans de set anys, d’una banda, i les dones i els nens de menys edat, d’una altra. La
normativa especificava que es posés especial cura a assegurar i prendre aquestes últimes,
ja que aquesta diligència era molt convenient per aconseguir la fi a la qual es dirigia
aquesta provisió, tan important per a la quietud del regne. Una vegada executada la presó,
s’embargarien tots els seus béns, que es gastarien en el trasllat dels presos. El Govern
havia calculat que aquesta presó afectaria 9000 persones. Els gitanos ho van anomenar
la «Gran Batuda».
La presó es va aplicar indiscriminadament a tots els gitanos, sense importar el seu nivell
econòmic i social. Va ser un intent d’extermini que portava construint-se més de 250
anys darrere d’un model econòmic que reservava els sectors laborals amb menys reco-
neixement social i salarial als gitanos, a tot preu.
Però la legislació antigitana també amagava una política d’homogeneïtzació cultural més
enllà de la persecució dels oficis gitanos. Es va castigar l’ús de la llengua romaní, les
maneres de vestir i les expressions artístiques i culturals dels gitanos, tot això sota penes
de tortura, presó i mort.
La més específica va ser la pragmàtica dictada pel Govern de Carles III el 1783, que va
permetre als gitanos triar l’ofici i el lloc on assentar-se sense cap limitació, però amb la
condició que «deixessin de ser gitanos». La llei va concedir noranta dies perquè aban-
donessin els seus vestits, llengües i modals i deixessin de dir-se a si mateixos gitanos.
Qualsevol súbdit del regne que emprés la paraula gitano cometria un delicte d’injúria. A
aquells que no acatessin l’ordenat se’ls arrestaria, es farien llistes dels seus noms i se’ls
segellaria l’esquena amb ferro cremant, i una «recaiguda» es penaria amb la mort.
Aquest projecte d’homogeneïtzació cultural de la península Ibèrica s’havia iniciat amb la

unificació dels regnes de Castella i Aragó a la fi del segle XV i segles més tard desembocaria
en la consolidació de l’Estat espanyol. L’expulsió de les comunitats sefardites i morisques
va succeir dins del mateix projecte d’homogeneïtzació ètnica i cultural de la península
juntament amb la persecució del poble gitano amb la finalitat de la construcció de l’ideal
blanc i catòlic com a referència de la identitat nacional espanyola que perviu fins als
nostres dies.
Per tal de sostenir aquesta violència sistemàtica durant segles sobre una població concre-
ta, calia construir un discurs amb suports majoritaris que el justifiqués. Calia convèncer
les majories que aquella persecució havia de fer-se pel bé comú. Aquest discurs havia de
construir una categoria perillosa, indòmita, primitiva i subdesenvolupada del gitano per
justificar que mereixia aquesta persecució i aquest càstig, i perquè, si no, la societat aniria
malament en el seu conjunt. Així és com es va construir l’associació del gitano com a
sinònim de delinqüència o parasitisme social. I així constava en un memorial de les Corts
a l’abril de 1603 dirigit a Felip III:
«No habiendo resultado el remedio que se esperaba de las leyes que se han promulgado,
en que se prohíbe no vivan ni hablen como gitanos los que falsamente dicen serlo, como
los que lo son, sin ninguna conveniencia al bien y utilidad pública, viviendo aún no
sujetos a las leyes naturales, de donde nace cometer feísimos incestos, robos y latrocinios,
siendo gentes vagamundas y sin entero conocimiento de la ley cristiana...4».
Aquests mateixos discursos van proliferar al llarg dels segles fins a les legislacions de
«Vagos y Maleantes y Peligrosidad Social» del segle XX.
Si bé avui existeix un principi democràtic d’igualtat davant la llei, els discursos antigi-
tanos continuen existint i continuen sent útils a l’ordenació econòmica. Els mitjans de
comunicació, el cinema o els reality shows continuen associant el gitano amb la perillo-
sitat social, el primitivisme o el subdesenvolupament. Els gitanos i les gitanes continuen
representant el contraideal, allò que no s’ha de ser: «pentina’t que sembles una gitana».
A l’imaginari col·lectiu, la precarietat laboral, l’exclusió social o el problema d’habitatge

que pateix una part important de les comunitats gitanes avui en aquest país és respon-
sabilitat de les pròpies persones que el pateixen per la seva pròpia idiosincràsia: «Són
ells els que no es volen integrar», «són ells els que no volen treballar». En definitiva, no
assimilen les formes culturals occidentals, i, per tant, no són plenament humans. Les
raons econòmiques i històriques que estan en l’origen d’aquesta desigualtat s’obvien i
s’enuncia el discurs racista de la colonialitat, la modernitat i el desenvolupament.
Entendre aquest procés d’anihilació de la diferència per la construcció d’un ideal únic
del nacional explica en gran part el racisme actual i la intolerància amb les identitats
nacionals perifèriques en l’Estat espanyol.
(4)
Actes de les Corts de Castella. Madrid 1877-1939, 53 vols. (t. 21, p. 482).
És freqüent el debat sobre si hauríem de dir racisme o no a altres pràctiques

de desigualtat social que es donen entre persones no blanques o actituds de
rebuig o intolerància que poden donar-se per part de persones no blanques cap
a persones blanques (i que alguns s’obstinen a dir racisme invers). Sens dubte,
aquestes realitats poden existir en molts llocs, malgrat això, és convenient
diferenciar-les de l’ordre�racial�mundial que imposa la «raça» blanca en la
cúspide de la jerarquia d’humanitats. La superioritat de la «raça» blanca és un
fenomen universal que regeix l’ordenació socioeconòmica al món i aquesta
magnitud no és comparable amb la desigualtat interracial específica que pugui
existir a llocs concrets del món o en determinades relacions interpersonals.
Anomenar racisme a tota desigualtat basada en criteris biològics o culturals
seria una anàlisi superficial i desencertada, perquè englobaríem realitats molt
diferents sota un mateix nom.
El 60 % dels homes gitanos han estat identificats aleatòriament per la policia alguna
Lectura recomanada
vegada a la seva vida, davant del 6 % dels homes no gitanos que han sofert la mateixa
situació.
García Añón, J., Bradford, B.,
Aquesta realitat és molt diferent al fet que una persona gitana no vulgui emparentar-se García Sáez, J. A., Gascón Cu-
amb una persona no gitana. Ni les causes ni les conseqüències de tots dos fenòmens enca, A., Llorente Ferreres, A.
tenen la mateixa dimensió social ni les solucions que es puguin plantejar per resoldre-les (2013). Identificación policial
por perfil étnico en España.
són les mateixes.
Informe sobre experiencias y
actitudes en relación con las
En aquest text utilitzem la paraula racisme per anomenar la superioritat racial actuaciones policiales. Uni-
versidad de Valencia, 2013.
blanca sobre la resta de races i etnicitats del món. Hauríem d’inventar altres
categories per definir altres tipus de desigualtats basades en patrons racials
al món, o potser anomenar-les racisme i buscar un altre terme per definir el
supremacisme�blanc.
Avui dia, el racisme continua operant al món com a sistema de distribució de

riquesa i drets situant en un lloc de més dificultat a les persones no blanques
a l’hora d’accedir als béns bàsics per viure dignament. Això no significa que
no existeixin persones no blanques que puguin tenir unes condicions de vida
dignes iguals o millors que persones blanques, tampoc que hi hagi persones
considerades blanques que estiguin en situacions de pobresa. Això significa
que la immensa majoria de les persones que viuen en situació de pobresa en

el món són persones no blanques. De la mateixa manera que podem dir que
la pobresa té gènere, també té raça.
Per aquest motiu podem afirmar que hi ha una divisió�racial�del�treball (i

sexual, com veurem més endavant). Avui dia, allà on mirem, les feines pit-
jor pagades i pitjor reconegudes al món les continuen realitzant persones no
blanques.
De la mateixa manera, continua existint un discurs racista que inferioritza

aquestes persones per justificar-lo. Aquests discursos racistes sostenen que les
persones no blanques no s’esforcen prou, no estan en el lloc adequat o no es
comporten de la manera convenient, i per això pateixen desigualtat i pobresa.
En definitiva, el racisme no és només una qüestió de l’actitud personal

d’intolerància que puguin tenir algunes persones davant d’unes altres, sinó
que és una manera d’ordenar el món, la societat i l’economia. És estructural,
està a tot arreu, es manté amb lleis i decisions polítiques i és fonamental per
al sosteniment de l’ordre econòmic.
El racisme�és�institucional�i�estructural. És a dir, és una forma de dis-

criminació sistèmica duta a terme per institucions públiques i privades
que resulta en pràctiques, normes i polítiques discriminatòries que afec-
ten a determinades persones en el seu dia a dia (Najcevska, 2015).
En un món en el qual s’ordena l’accés als béns amb un criteri racial, com
hem vist, s’explica per què, en l’actualitat, el treball al camp el desenvolupen
persones majoritàriament no blanques, persones immigrants.
Exemple del treball del camp i la recollida de la fruita a Lleida
En el sector agrícola es troben alguns d’aquests treballs essencials que necessitem per a
la vida: la producció d’aliments. Alhora, és un dels històricament pitjor pagats i recone-
guts. Com veurem al següent apartat respecte als treballs d’assistència a les persones, al
llarg de la història s’han dedicat a l’agricultura les persones que menys capacitat d’elecció
tenien. Mai ha estat una feina reconeguda en igualtat de condicions que la resta i histò-
ricament s’ha desenvolupat sota relacions de servitud o esclavitud. Avui dia està regulat,
tot i això, com succeeix amb les treballadores de la llar, aquesta regulació no es troba en
el Règim General de la Seguretat Social. Continua estant regulat per un règim especial
de la Seguretat Social que atorga menys protecció, sobretot davant la desocupació. És per
això que avui dia és una ocupació que continuen triant persones que no compten amb
altres opcions millors.
Les persones migrants sovint no tenen opcions, i això està relacionat amb unes condici-
ons estructurals i sistèmiques.
La mà d’obra immigrant és molt important per al sosteniment de l’agricultura a l’Estat

espanyol. Per exemple, els camps d’Almeria produeixen el 20 % de les exportacions de
productes de l’horta, fruita i verdura, a Europa. Més del 90 % de les jornaleres i jorna-
lers que treballen a les macroexplotacions agràries d’aquesta comunitat són persones mi-
grants. Durant la pandèmia de la COVID-19, l’any 2020, va ser necessari tancar les fron-
teres diversos mesos per complir les mesures sanitàries, i moltes persones immigrants no
van poder traslladar-se al nostre país per treballar en les campanyes de recol·lecció de
fruita i verdura. El Govern es va veure obligat a dictar un decret especial (Reial decret
llei 13/2020, de 7 d’abril) que incentivava les persones autòctones perquè treballessin en
les campanyes de recol·lecció al camp i que, d’aquesta forma, no es perdessin els cultius.
Això va demostrar la importància que tenen les persones immigrants per al sector agrari
del país i per a l’economia en general, sense elles no seria possible tirar endavant tot el
treball al camp.
Tanmateix, les condicions en les quals treballen moltes d’aquestes persones immigrants
no són dignes, sobretot les provinents de l’Àfrica subsahariana i el Magreb (nord d’Àfrica).
Vegem el cas de la recollida de la fruita a Lleida.
Aquesta campanya requereix que cada estiu entre 22.000 i 28.000 temporers es desplacin
a Catalunya. La comarca del Segrià, molt propera a la capital de la província de Lleida,
s’ha dedicat històricament al cultiu de l’horta familiar i la petita ramaderia que permetia
la sobirania alimentària d’un vast territori. Als anys vuitanta, la innovació tecnològica
i, posteriorment, les grans infraestructures de regadiu van fer que els petits agricultors
abandonessin el cultiu de l’horta i se centressin en la demanda europea que ha consistit
des de llavors en la fruita d’os. Va ser en aquell moment quan va arribar la primera qua-
drilla de mà d’obra estrangera, en la seva majoria homes provinents del Marroc. Amb el
temps, aquesta mà d’obra temporera ha estat integrada per les persones migrants amb
menys capacitat d’elecció d’altres sortides laborals, en l’actualitat, està conformada, prin-
cipalment, per treballadors provinents de l’Àfrica subsahariana.
Les persones migrants es desplacen a aquests territoris per treballar durant la campanya
de recol·lecció de fruita, tot i això, troben molts problemes per accedir als habitatges,
sobretot, les magrebines i subsaharianes. Malgrat existir habitatges disponibles, no és
fàcil que els hi lloguin a persones africanes.
El gruix principal de la població temporera migrant es trasllada a Lleida en els mesos

d’estiu durant la campanya de recol·lecció de la fruita i marxen a altres llocs quan fina-
litza. L’allotjament és un dels principals problemes als quals s’enfronten. S’estima que,
almenys, 2000 treballadors pernocten al carrer durant la campanya. L’organització de
treballadors migrants és feble, però existeix una xarxa d’entitats socials que conformen
la «Plataforma Fruites amb Justícia Social», que ha estat denunciant la situació d’aquests
treballadors i treballadores. L’Ajuntament de Lleida va habilitar durant els últims anys
un pavelló amb hamaques de plàstic, però aquesta mesura no ha evitat que continuï ha-
vent-hi temporers dormint al carrer. Un dels problemes que assenyalen és que els recursos
que ofereixen estan centralitzats a la ciutat de Lleida, però els camps on treballen són als
pobles; a més, l’accés al pavelló és difícil: està en un barri allunyat d’altres serveis, com
menjadors o consignes, i la xarxa pròpia de transport col·laboratiu que tenen no arriba
fins allà. El resultat és que molts treballadors subsaharians treballen als camps de fruita
al matí i dormen al carrer a la nit durant els mesos d’estiu que dura la campanya. De
vegades, la causa està en la falta de recursos per pagar el lloguer, però existeixen molts
casos en els quals, fins i tot disposant de recursos, no els és fàcil aconseguir un habitatge
perquè existeix molta desconfiança per part de la població autòctona per llogar un habi-
tatge a persones magrebines i subsaharianes.
El racisme és, per tant, el principal criteri que justifica el repartiment�desigual

del�treball�i�la�riquesa. Això es tradueix en una presència escassa de perso-
nes no blanques en sectors laborals qualificats. Moltes persones immigrants
que venen a aquest país a treballar tenen formació qualificada per desen-
volupar treballs qualificats, no obstant això, les traves que imposen les lleis
d’estrangeria i la dificultat en la convalidació dels títols acadèmics els impe-
deixen desenvolupar aquí les seves professions. És comú trobar moltes treba-
lladores de la llar immigrants amb títols universitaris o de formació professi-
onal que aquí no poden desenvolupar. El mateix succeeix amb moltes perso-
nes magrebines o subsaharianes, així que es veuen abocades a l’agricultura.
Les normatives que regulen la llei d’estrangeria els imposen treballar en oficis
de difícil cobertura, almenys els primers anys de la seva estada al país. Això
és un clar exemple de l’ordenació desigual del treball sobre la base de criteris
racials: la divisió�racial�del�treball (a la qual sumarem, al següent apartat, la
divisió sexual del treball), sense oblidar l’adscripció de classe en el treball que
es realitza.
Exemple de divisió racial del treball en el repartiment de tasques al camp
La repartició racial del treball la podem veure, per exemple, en el sector del camp i en el
repartiment de tasques. Les explotacions agràries pertanyen a persones nacionals blan-
ques, que les dirigeixen. És molt freqüent que el treball de classificar i emmagatzemar
fruites el duguin a terme les persones autòctones o provinents d’Europa de l’Est i el treball
més dur de recol·lecció en els hivernacles el realitzin quadrilles de persones treballadores
magrebines o subsaharianes. És cert que en la recol·lecció hi treballen persones de tots els
orígens, però en els càrrecs de direcció intermèdia o en l’emmagatzematge i classificació
és molt improbable veure una persona d’aquestes últimes regions. Això és l’ordenació del
treball i la riquesa sobre la base d’un criteri racial.
6. El patriarcat
Com vèiem a la introducció d’aquest text, un dels principals factors de desi-

gualtat en el món és el nostre sistema sexe-gènere, és a dir, com socialment i
culturalment es distribueix, valora i assignen pautes de comportament i rols
socials en funció del sexe biològic. El sistema sexe-gènere no és natural ni uni-
versal, sinó que les diferents societats i cultures ho han entès de formes dife-
rents.
El cisheteropatriarcat
Actualment alguns activismes l’anomenen el cisheteropatriarcat. És a dir, l’organització

social en què els homes i la cisheterosexualitat tenen supremacia, emfatitzant la discri-
minació que s’exerceix sobre dones, persones LGTBI+ i persones trans o no binàries.
Aquest concepte s’ha abraçat des d’alguns feminismes i la teoria queer, basant-se en apor-
tacions d’autores com Gloria Anzaldúa o Judith Butler.
En la societat patriarcal s’estableix un gènere superior o ideal, en el qual Dona i pobresa

l’home, i el considerat hegemònicament masculí, té la supremacia només pel
El 70 % de les persones pobres
fet de ser-ho, col·locant en un lloc d’inferioritat a la dona, allò femení i altres en el món són dones. Encara
formes que no es consideraven masculines. És el que el sociòleg Pierre Bourdi- que aquestes realitzen el 66 %
del treball i produeixen el 50
eu (2006) anomena la dominació�masculina, un ordre de les coses constru- % dels aliments, només reben
el 10 % dels ingressos i posse-
ït, però que es naturalitza. Això significa que les dones i altres identitats de eixen l’1 % de la propietat.
gènere estan menys valorades i tenen més dificultats per accedir als béns i els
drets en el món.
Lectura recomanada
Hi ha moltes autores dins del feminisme que han fet un pas més i han plantejat Banco Mundial. (19 de se-
tembre de 2018). Según el
que la mateixa concepció binària del sexe i del gènere ja crea desigualtats i Banco Mundial, la pobreza ex-
exclusions (Butler, 2007). trema a nivel mundial conti-
núa disminuyendo, aunque a
un ritmo más lento. https://
Aquest dispositiu de desigualtat�estructural�i�mundial�entre�homes�i�dones www.bancomundial.org /
es/news/press-release/2018
és el que anomenem patriarcat. /09/19/decline-of-global- ex-
treme-poverty-continues-but-
has -slowed-world-bank.
Patriarcat
És una organització social, acompanyada d’un sistema de creences, que

assumeix que els homes són superiors a les dones en qüestió de físic,
intel·lecte, etc., i, per tant, tenen per dret propi el poder de decisió (de les
normes, les accions, etc.) i la propietat (sobre la terra, els béns i les ma-
teixes dones, controlant la seva sexualitat i la seva reproducció). Aquest
sistema crea una desigualtat estructural que es manifesta en totes les
dimensions de la societat.
«En su sentido literal, significa gobierno de los padres. Históricamente, el término ha sido
utilizado para designar un tipo de organización social en el que la autoridad la ejerce el
varón jefe de familia, dueño del patrimonio, del que formaban parte los hijos, la esposa,
los esclavos y los bienes» (Fontanela, 2008).
El patriarcat actual està estretament relacionat amb el sistema econòmic ca-

pitalista, doncs la divisió�sexual�del�treball ha estat imprescindible per a la
construcció i manteniment del capitalisme. En la divisió del treball capitalista,
els ha correspost a les dones fer les feines amb menor reconeixement social
i salarial, és a dir, aquelles que no es valoren i per les quals es paga menys.
Principalment, es tracta de les relacionades amb la reproducció�de�la�vida, és
a dir, la reproducció mateixa de les persones treballadores, com veurem més
endavant.
Per entendre la universalització�del�patriarcat�actual cal repassar una mica

la història. La dominació masculina i la divisió sexual del treball més o menys
específica han existit en diferents societats al llarg de la història, però no en tots
els llocs ni en totes les èpoques per igual ni de la mateixa manera. Malgrat això,
en l’actualitat, el patriarcat opera en tots els llocs del món i està globalitzat a
través del sistema econòmic capitalista.
Com ja hem vist quan hem parlat de colonialisme i colonialitat, a partir del
segle XVI l’economia va començar a organitzar-se a escala mundial a través de la
colonització del Sud global per part de països europeus. Junt amb la conquesta
de la terra i la dominació de les persones per part de les societats occidentals,
es va globalitzar una manera d’entendre el món, uns valors i una forma de
vida específica, també pel que fa al sistema sexe-gènere.
La construcció de la categoria «dona» en els ioruba
La sociòloga Oyèrónkẹ Oyěwùmí (2023), d’origen nigerià, ha intentat analitzar la realitat

africana des d’un enfocament propi que fugi de la mirada etnocèntrica i les categories
dels estudis occidentals. En aquests, va detectar que s’universalitzaven i generalitzaven,
per exemple, les experiències d’opressió de les dones occidentals, i no es contemplaven
les particularitats culturals africanes. Critica la idea d’analitzar la dona com un ésser únic
universal amb característiques similars en totes les cultures del món, així com els rols de
gènere establerts. En els seus estudis, demostra que la categoria «dona» no existia en la
cultura ioruba abans de la colonització.
Diversitat en altres cultures
L’antropòleg Gilbert H. Herdt, especialitzat en sexualitats i identitats de gènere, entre

d’altres, ha mostrat com en altres cultures hi ha hagut altres construccions i classifica-
cions del gènere i de sexualitats diverses que no necessàriament responen a l’esquema
binari i essencialista occidental. Així, podem parlar dels muxes a l’istme de Tehuantepec,
els hijra a l’Índia, els Tom-Dee a Tailàndia. També, per exemple, existeixen els bigus a In-
donèsia, que reconeixen cinc gèneres, entre ells, els bissu, els sacerdots no binaris.
Un qüestionament similar de la categoria «home» i «dona» com a universals

és el que també fan autores com Judith Butler (2007), i enllacen amb plante-
jaments dels feminismes negres i la interseccionalitat, ja que aquesta categoria
podria no ser la més important per a les persones que estan travessades per
altres eixos de desigualtat. En parlarem més endavant.
Amb l’expansió colonial, les idees sobre el sexe i la raça es van combinar, i van
tenir conseqüències a escala mundial en la divisió sexual desigual del treball,
el repartiment de la riquesa i el poder entre homes i dones, que es va sumar
a la divisió i repartiment racial d’aquests.
De vegades, els colonitzadors van trobar formes de desigualtat entre homes i

dones que van poder posar a la disposició de l’ordenació econòmica capitalista,
però, en altres ocasions, on existien pràctiques de més igualtat entre homes
i dones, les va destruir darrere de la imposició de l’ordenació patriarcal de
l’economia. En aquesta línia, María Míes (2018) rescata un exemple del que
va succeir a Birmània:
Fielding Hall va ser conseller polític en la colònia britànica de Birmània entre 1887 i
1891 i considerava obertament que la independència de les dones birmanes i la igualtat
existent entre els sexes en aquesta comunitat era un obstacle per al progrés.
En el seu llibre A people at school, Hall plantejava el següent:
«1. A los hombres se les debe enseñar a matar y a luchar por los colonizadores británicos.
“No puedo imaginar nada que pudiera hacerles mejor a los birmanos que el tener su
propio regimiento, para así poder sobresalir en nuestras guerras.
2. Les abrirá los ojos a nuevas formas de vida”» (Míes, 2018, p. 264).
Segons el polític britànic, les dones havien de sotmetre la seva llibertat als interessos dels
homes.
Com a mètode per a la submissió de les dones que porti al progrés, proposava que es
canviessin les lleis del matrimoni i l’herència:
«Junto con su capacidad independiente desaparecerán también su libre voluntad y su

influencia. Cuando la mujer depende de su marido, deja de poder dictar al hombre. Cu-
ando es él quien la alimenta, ella ya no puede hacer que su voz se escuche como la de él.
Es inevitable que se retire [...]. Las naciones que tienen éxito no son las naciones feme-
ninas, sino las masculinas. La influencia de la mujer es buena si no va muy lejos. Y aquí
ha ido demasiado lejos. Esto ha sido malo para el hombre, malo para la mujer. Nunca
ha sido bueno para las mujeres ser demasiado independientes, les ha robado demasiadas
virtudes. Que un hombre tenga que trabajar para su esposa y su familia le hace mejor, le
hace un hombre de verdad. Es desmoralizador para ambos que la mujer se pueda man-
tener por sí misma y, si fuese necesario, también a su marido» (Míes, 2018, p. 184).
Per a aquesta autora (Míes, 2018), el capitalisme no pot funcionar sense el

patriarcat, és a dir, el procés d’acumulació contínua de capital es manté, en
gran part, per una relació de desigualtat econòmica entre homes i dones. Però
per què?
En el seu particular model de repartiment del treball, el sistema econòmic ca-

pitalista ha encomanat a les dones la realització de l’anomenat treball�repro-
ductiu en l’àmbit privat.
Exemple de treball reproductiu
En un capítol anterior vèiem com l’amo d’una terra dedicada al cultiu de fruita neces-
sitava contractar una persona treballadora per recol·lectar i envasar la fruita. L’amo de
l’empresa li pagarà un salari, que, com vam veure, era només una part del benefici que
obtenia amb la venda de la fruita. Tanmateix, en aquest exemple hi ha un treball invisible
que l’empresari no ha de pagar i que, per tant, li surt gratis. Ens referim al treball que s’ha
necessitat perquè «existeixi» aquesta persona treballadora que pugui recollir i envasar la
fruita, ja que és necessari que unes altres, al seu torn, l’engendrin, la gestin, la pareixin,
l’alimentin, l’acompanyin i la cuidin fins que estigui preparada per poder treballar. Tot
aquest procés es coneix com treball�reproductiu o treball�de�cures. Realment, aquest
mai finalitza, perquè quan algú ja està treballant i pot produir béns i serveis a canvi de
renda és molt possible que continuï necessitant que una altra persona l’acompanyi, el
cuidi, li procuri l’aliment i les condicions d’higiene i salut necessàries. És a dir, és possible
que una altra persona cuini o netegi per a la persona treballadora. I si no és així, en tot
cas, en algun moment de la seva vida, quan estigui malalta o sigui anciana, tornarà a
necessitar aquest treball de cures.
Bona part del treball domèstic i de cures ha estat històricament exclòs�del�re- El valor de les cures no
coneixement�laboral, no s’ha considerat treball i, per tant, no ha estat remu- remunerades
nerat (Federici, 2018). Tot i això, forma part de la producció econòmica, encara En un estudi sobre el valor de
que hagi format part de l’àmbit privat –el de la família i la llar– i hagi recaigut, les cures no remunerades de
l’Institut de la Dona d’Aragó
principalment, sobre les dones. El treball de cures, encara que ha estat gratuït (2021) s’estima que, si les tas-
ques domèstiques i de cures es
i no remunerat, o precisament per això, ha�sostingut�i�sosté�l’economia�i�el paguessin, suposarien un 40 %
del PIB espanyol.
món. Sense crear vida, és a dir, sense que neixin persones per treballar, no
podria mantenir-se el sistema econòmic.
El treball de cures l’han realitzat principalment les dones dins de l’àmbit

familiar o dones pobres en qualitat de serventes a canvi d’aliment i pro-
tecció a les famílies més riques. En els casos en els quals s’ha externa-
litzat fora d’aquest marc familiar i s’ha realitzat a canvi de diners o al-
gun tipus de pagament en espècies, no s’ha reconegut com un treball
en igualtat de condicions que la resta.
De fet, en l’actualitat, les persones que treballen en el sector del servei do- Lectures recomanades
mèstic són principalment dones�migrants, i se’ls continua sense reconèixer
Sassen, S. [Saskia]. (2007).
una situació d’igualtat respecte a la resta de persones treballadores. Això fa Una sociología de la globaliza-
que continuïn carregant amb el passat de servitud i esclavitud del qual prové ción. Katz Editores.
Sassen, S. [Saskia]. (2015). Ex-
aquesta feina. pulsiones. Brutalidad y com-
plejidad en la economía global.
Katz Editores.
A l’Estat espanyol existeix un Règim General de la Seguretat Social i un Estatut dels Treba-
lladors per regular la majoria de les activitats laborals. Per exemple, si ets perruquer, pe-
riodista o cambrera la teva relació laboral estarà regulada per aquesta normativa. Tindràs
dret a una indemnització si t’acomiaden i a cobrar una prestació en cas de desocupació
o accident laboral. No obstant això, si treballes en el sector del servei domèstic la teva
relació laboral estarà regulada per un Règim Especial de la Seguretat Social del servei de la
llar familiar en el qual es reconeixen menys drets, no existeix el dret a la indemnització
per acomiadament en igualtat de condicions al règim general ni tampoc prestació per
desocupació o per accident laboral.
Els desavantatges�econòmics�i�de�condicions d’aquesta mena d’ocupacions

produeixen que els qui es veuen abocats a aquests sectors siguin les persones
que tenen menys capacitat d’elecció, les que ho tenen més difícil. Acostumen
a ser aquelles que ocupen les parts més baixes de la piràmide de la desigualtat
social: dones�pobres,�racialitzades�o�migrants.
De l’exemple de les treballadores de la llar podem extreure dues conclusions

importants per entendre com funciona el patriarcat en un sistema econòmic
capitalista:
1) La primera d’elles és que el treball de cura o treball reproductiu continua La crisi sanitària de la
sense estar prou�valorat,�reconegut�i�remunerat en relació amb la seva im- COVID-19
portància social. Això pot aplicar-se a l’àmbit domèstic i privat, en el qual La crisi sanitària de la
aquest es desenvolupa sense cap reconeixement ni valoració. Això succeeix COVID-19 va posar de mani-
fest que, encara que gran part
també en l’àmbit laboral dels sectors relacionats amb els treballs de cura, no de la producció i distribució
de béns va haver de parar, els
sols en el de les treballadores de la llar, com les netejadores d’hotels i edificis, treballs de cures no podien
suspendre’s, calia continuar
les treballadores d’ajuda a domicili de persones dependents o les tècniques cuidant els nens i nenes, les
auxiliars d’infermeria en els centres de gent gran. Tots aquests llocs estan al- persones dependents i man-
tenint unes condicions de sa-
tament feminitzats i precaritzats, és a dir, els realitzen principalment dones lubritat i higiene mínimes en
tots els llocs públics i privats.
(migrants i pobres) amb sous i horaris menys avantatjosos que els d’altres sec- És per això que un dels lemes
tors. Vivim en una societat on paguem més per arreglar un cotxe que per ali- que utilitzen les treballadores
de la llar en les seves lluites per
mentar un bebè, quan, a més, es dona la paradoxa que els treballs de cures, més reconeixement de drets
és: «Sense nosaltres no es mou
que són precaritzats i feminitzats, són els més essencials per al sosteniment de el món».
l’economia i de la vida.
Vídeo recomanat
Veritablement, la ingent acumulació de riqueses que es dona sota el capitalis-
me, en la seva fase actual neoliberal, no seria possible sense que el treball de Per conèixer més les llui-
tes de les treballadores de la
les cures es pagués d’acord amb la seva important funció social. Un reconeixe-
llar es pot veure aquest ví-
ment social i salarial més gran en aquests sectors laborals suposaria un sistema deo de l’Asociación de Tra-
bajadoras del Servicio Do-
de més justícia distributiva, és a dir, es repartiria més la riquesa i existiria més méstico: Rosalux Europa. (15
igualtat quant a l’accés als béns i drets. de febrer de 2021). Territo-
rio doméstico: Politizando las
ollas, las calles y los delanta-
les [Arxiu de vídeo]. https://
2) La segona és que les feines amb menys reconeixement social i salarial les
www.youtube.com /watch?
fan les dones, i, dins d’aquestes, les�dones�més�pobres, que acostumen a ser v=iQeInXaCoFw
les dones migrants que habiten o procedeixen de països del Sud global. Això
no sols succeeix en els sectors de la cura, sinó també en d’altres com l’agrari
o en feines a les fàbriques del món sencer; les tasques més tedioses i pitjor
remunerades les continuen fent les dones. Això és degut, d’una banda, al fet
que el que fan o poden fer les dones sempre es valora menys (i, molt sovint, es
paga pitjor) que el que fan o se suposa que poden fer els homes. D’altra banda,
l’accés de les dones a l’ocupació és més difícil que per als homes perquè, entre
d’altres desigualtats d’accés i de posició en el món laboral, avui dia continuen
compatibilitzant, en gran manera, les feines reproductives no remunerades
que es realitzen dins de la família amb les feines remunerades al mercat laboral.
Això suposa un desavantatge a l’hora de poder optar a un lloc de treball, i,
per això, moltes dones es veuen abocades a cobrir aquells més precaris, pitjor
pagats i amb pitjors condicions laborals.
Més�treballs�a�temps�parcial�en�dones�que�en�homes (5)
Enquesta de Població Acti-
va (EPA) de l’Institut Nacional
Per exemple, de tots els contractes a temps parcial vigents avui dia a Espanya, el 75 % d’Estadística (INE).
pertanyen a dones. Elles tenen el triple de treballs a temps parcial que els homes: són
2,1 milions, i ells, 667.0005.
En la societat actual, el patriarcat es relaciona amb el sistema capitalista i colo-

nialista en el qual el poder està majoritàriament en mans d’homes cis, blancs,
de classe mitjana alta, adults, heterosexuals... i això es materialitza en situaci-
ons abusives de desigualtat, de discriminació i violència cap a la resta de per-
sones que no entren en aquestes categories.
7. Androcentrisme, sexisme, masclisme,

heterocentrisme...
Com als altres sistemes de desigualtats analitzats en aquest treball, el patriarcat

ha necessitat produir un relat que justifiqui aquesta desigualtat.
És a dir, per col·locar les dones, i altres identitats de gènere, en aquesta situació
de desigualtat respecte a l’home quant a l’accés als béns i drets i al poder ha
estat necessari crear un sistema de creences, valors i actituds dominants que
justifiquin aquesta situació.
D’una banda, el patriarcat ha generat una concepció del món androcèntrica,

és a dir, la història i realitat s’han explicat, enfocat i organitzat a partir de
patrons suposadament masculins.
Androcentrisme
L’androcentrisme és la concepció�que�situa�l’home�en�el�centre�del�món. Aquesta con-

cepció parteix de la idea que el subjecte de referència «home» és l’únic possible i univer-
sal, i es generalitza per a tota la humanitat. És a dir, el model masculí es fa extensiu a
totes les persones com un referent suposadament neutre. Això ha suposat un punt de
vista enfocat a les necessitats dels homes en detriment dels no homes.
La mirada androcèntrica equipara «gent» a «home» i viceversa. En aquest model, és més

probable que un home sigui vist com una persona que una dona i, alhora, que quan
parlem d’una persona, en genèric, evoquem un home abans que una dona (d’una ma-
nera similar a la que identificava Frantz Fanon en la construcció racial dels cossos entre
«l’ésser» –blanc– i el «no ésser»).
Però, una altra vegada, aquesta idea no es refereix a tots els homes, sinó als homes blancs
de classes mitjanes i altes, adults, heterosexuals... És a dir, una porció de la humanitat
que té característiques específiques, però que pretén representar el model per a tota la
humanitat.
L’androcentrisme porta a la confusió entre els termes «home» i «humà», com

si l’inherent a l’home –a uns determinats homes– fos directament allò propi de
la humanitat; així com la invisibilitat de les dones –i altres persones dissidents
en termes de gènere i sexualitat– el seu món i les seves aportacions.
Exemples d’androcentrisme
Podem observar-ho en múltiples aspectes històrics, culturals i socials:
• La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà promulgada durant la Revolució

francesa, el 1789, es refereix als drets fonamentals dels homes, però no inclou en ells
la condició de les dones ni la dels esclaus. No va ser fins que Olympe de Gouges, el
1791, va proclamar la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana que aquesta va
ser reconeguda com a subjecte d’aquests drets.
• La invisibilització de les aportacions de les dones a la història, la ciència i les arts.
• El biaix etnocèntric a la recerca i a la pràctica mèdica. Algunes condicions i malalties,

com l’infart, són infradiagnosticades en les dones perquè els símptomes que aquestes
presenten no són els mateixos que els dels homes. Encara que hi ha més homes que
pateixen aquesta malaltia, la taxa de mortalitat en dones és més elevada.
• Tenir en compte només el treball remunerat en la seguretat social per establir les
pensions o jubilacions.
És una ordenació que es construeix sobre el sexe de manera cultural,

social, econòmica i política, i que col·loca els homes en una posició de
dominació i organitza la societat a partir de les necessitats dels homes
adults, blancs, heterosexuals i de classes mitjanes i altes.
D’altra banda, però de manera relacionada, es crea un relat col·lectiu

d’inferioritat de la dona segons el qual el seu lloc natural en la societat ha
d’estar supeditat al poder de l’home, sobre la base de les seves diferències bi-
ològiques.
Aquests relats conformen el que anomenem sexisme�i�masclisme, i són pi-

lars bàsics, junt amb l’androcentrisme, del patriarcat. Aquests valors culturals
es transmeten a través de l’enculturació�i�la�socialització. Es manifesten al
llenguatge, als símbols i les pràctiques socioculturals. I se sostenen per normes
socials i institucions, però també en l’imaginari col·lectiu cultural.
Sexisme o discriminació sexual o de gènere
És la discriminació basada en el sexe i/o en el gènere.
Es refereix tant als rols�de�gènere, basats en les diferències sexuals i la construcció del
gènere, que es fonamenten en creences entorn d’aquest i al paper de cadascun en la
societat.
Aquesta discriminació no depèn només (igual que vèiem en el racisme) d’actituds indi-
viduals, sinó que és estructural�i�sistèmica a la nostra societat, i, per tant, es troba in-
corporada a les institucions socials (família, escola, dret, institucions, religions...).
Aquesta discriminació afecta, evidentment, les dones, però també molts homes i altres
identitats de gènere que no responen als mandats de gènere i de masculinitat.
Volem destacar, com també vam fer en la construcció de la racialització de

les persones, que les idees sexistes i masclistes se sostenen moltes vegades en
creences sobre la biologia, és a dir, en la naturalització de les diferències.
Exemples�d’idees�biològiques�sexistes�i�masclistes�i�les�realitats�que�sostenen
«Les dones tenen instint maternal», per la qual cosa el seu lloc natural és la llar i cuidar
fills.
«Les dones són més delicades», per la qual cosa els treballs com la costura o la cuina se’ls
donen bé per naturalesa.
«Les dones tenen menys desig sexual que els homes», per la qual cosa la promiscuïtat
està més perseguida i castigada en les dones que en els homes.
«Les dones són més emocionals i sensibles», per la qual cosa el treball de cuidar i acom-
panyar persones en situacions de malaltia se’ls dona millor.
«Les dones són més pacífiques que els homes», per la qual cosa poden suportar condicions
vitals més dures sense reaccionar de manera violenta.
«Les dones tenen menys capacitat física i muscular», per la qual cosa els homes són molt
més idonis per a molts treballs. (En la societat actual, en què la força física ha perdut
importància en l’àmbit laboral davant les capacitats intel·lectuals i les habilitats socials,
se substituiria per altres creences –depenent de l’àmbit– com: «els homes tenen un pen-
sament més abstracte i menys emocional», «els homes són més competitius i arrisquen
més»...).
Aquesta naturalització de la desigualtat torna a justificar, com en altres eixos

d’opressió, la injustícia que suposa que unes persones (aquelles que no són
considerades homes) tinguin menys possibilitats d’accedir als béns i drets més
bàsics per sostenir la vida que unes altres.
8. Interseccionalitat
La interseccionalitat és una perspectiva per analitzar les causes que porten a

desigualtats socials a partir de les categories que hem estat veient en aquest
text: gènere, raça i classe social.
Fins a aquest moment, hem vist diferents criteris utilitzats pel model socio-
econòmic capitalista per al repartiment dels béns i les riqueses. Malgrat que
aquests criteris s’hagin presentat com a conceptes independents entre si per
a una millor anàlisi i comprensió, en la realitat que habitem tot està estreta-
ment interrelacionat. Realment, quan parlem d’una dona, és gairebé impossi-
ble imaginar-la sense «raça» o classe social. Així mateix, quan pensem en una
persona no blanca, necessàriament ha de tenir un gènere.
Això significa que totes les persones estem travessades per aquests eixos
de desigualtat alhora i això condiciona la nostra situació vital per acce-
dir als béns i drets que fan que la nostra vida sigui digna de ser viscuda.
La perspectiva interseccional, que neix�dels�feminismes�negres, apareix pre-

cisament per aquest motiu:
«explorar cómo las categorías de raza, clase y género están entrelazadas y mutuamente
constituidas, dando centralidad a cuestiones tales cómo la raza está ‘generizada’ o cómo
el género está ‘racializado’, y cómo ambos están relacionados con las continuidades y
transformaciones de la clase social» (Davis, 2022, p. 71).
Una sola causa de desigualtat, com podria ser l’ètnia d’una persona, no pot
entendre’s si no es posa en relació amb altres com la classe social o el gènere
d’aquesta mateixa persona.
La metàfora del cistell de pomes
La investigadora María Rodó Zárate (2021) proposa aquesta metàfora per explicar com
funciona l’anàlisi interseccional.
«Imaginemos un cesto de manzanas con manzanas de diferentes tipos. En él podemos

encontrar manzanas golden, granny smith, gala, reineta o fuji. Cada manzana tendrá
colores, sabores, texturas y tamaños diferentes. La granny smith, por ejemplo, tiene un
color verde claro y es ácida y crujiente. La reineta tiene la piel rugosa, acostumbra a ser
grande y es muy dulce. Si nos fijamos en una propiedad en concreto de las manzanas,
como el color, podemos encontrar manzanas amarillas, verdes, rojas o rosas, y todas las
mezclas posibles entre estos colores. Sobre el tamaño, puede haber manzanas muy pe-
queñas, medianas o grandes. En relación con la textura, pueden ser crujientes o blandas.
En cuanto al sabor, algunas son dulces, otras ácidas, y otras recuerdan al gusto de las nu-
eces, o son amargas. Mirando la madurez, pueden ser desde muy verdes a muy maduras.
Con esta descripción se podría hacer una analogía con las posiciones. El color como gé-
nero, el tamaño como etnicidad, la textura como edad, el gusto como orientación sexual
y la madurez como clase social. Y los criterios para clasificar las manzanas, como el color
o el tamaño, serían análogos a las categorías sociales, como el género o la etnicidad. Por
tanto, cada propiedad específica de una manzana –roja, grande, dulce– serían las posici-
ones concretas –hombre, blanco, gay–. Así pues, las categorías serían las propiedades de
las manzanas».
En aquest text, hem treballat principalment amb les categories de gènere, raça
i classe, però podríem afegir-hi altres factors com a causa de desigualtat social
com serien l’edat, l’orientació�o�preferència�sexual, les capacitats�o�l’estat
de�salut que té una persona. La suma a la mirada interseccional d’altres ca-
tegories de desigualtat en l’anàlisi de realitats concretes sempre ens ajudarà
a tenir una comprensió més gran i complexa de la problemàtica, així com a
poder anomenar i reconèixer situacions i problemes socials més invisibilitzats
(les absències, de les quals tant es parla des de la interseccionalitat).
La mirada o perspectiva interseccional en l’anàlisi de les desigualtats ens ajuda

a entendre la complexitat d’aquests processos i pensar en propostes eficaces
que penetrin en tota aquesta profunditat. Que no es limitin a proposar inter-
vencions superficials i temporals de les problemàtiques socials o a fer propos-
tes que serveixin a unes suposades majories però que no acaben servint per
a molta gent.
La interseccionalitat és un procés de descobriment que mostra que la

realitat és molt més complexa i contradictòria del que sembla (Davis,
2008).
Malgrat que l’origen d’aquesta perspectiva es remunta a un passat llunyà i Vídeo recomanat
múltiple difícil de precisar, la proposta i reconeixement de l’anàlisi intersecci-
PasionLatinaMontreal. (11
onal va tenir el seu origen en les lluites�socials�de�les�dones�negres dels Estats de maig de 2015). Sojourner
Units a la segona meitat del segle XX. Truth discurso: Acaso no soy
mujer? [Arxiu de vídeo].
https://
A les seves pràctiques teòriques i polítiques, aquestes dones van assenyalar www.youtube.com/watch?
v=fu9vjEmGFjU
que les reivindicacions del moviment feminista no contemplaven moltes de
«Jo he llaurat, he sembrat i
les realitats d’injustícia social que elles vivien com a dones negres. Igualment, he collit en els graners sen-
se que cap home pogués gua-
les lluites antiracistes tampoc contemplaven la seva especial situació com a nyar-me! I no sóc una do-
dones. Afirmaven que hi havia sectors dins del col·lectiu de les dones negres na? Podia treballar com un
home, i menjar tant com ell
que tenien vivències i objectius molt diferents a les blanques i que, per tant, quan tenia el menjar i també
suportar el fuet! I no sóc una
la categoria «dona» no era la que més definia la identitat d’aquestes persones
dona? He donat a llum a tret-
que sofrien altres opressions. ze nens i he vist vendre a la
majoria d’ells a l’esclavitud. I
quan vaig cridar amb el meu
Per exemple, la priorització en alguns feminismes (blancs) de reivindicacions de la incor- dolor de mare, ningú sinó Je-
poració femenina al treball o de superar el «sostre de vidre» no és rellevant per a altres sús va poder sentir-me! I no
dones (pobres, racialitzades), en part, perquè ja estan incorporades a l’àmbit laboral, en- sóc una dona?», recollit a Do-
cara que sigui en els sectors més baixos. I fins i tot poden mostrar certa contraposició nes, raça i classe, d’Angela Da-
d’interessos: perquè unes dones puguin «alliberar-se» del treball domèstic i incorporar-se vis).
en igualtat al món laboral, pot ser que unes altres de classe treballadora hagin de fer
aquests treballs en forma de servei domèstic.
Audrey Lorde (2022) va alertar del perill de no qüestionar-se els privilegis dins
de la diversitat, que «dona blanca» acabés sent sinònim�de�«dona» i, per tant,
que totes les dones que fossin llegides com no blanques fossin considerades
com «altres».
Van proposar un nou enfocament en les seves reivindicacions polítiques des

de la doble (o triple o...) realitat de desigualtat que patien pel fet de ser do-
nes i negres. El feminisme negre va aportar aquesta mirada interseccional a
les lluites socials que ajudava a fer més complexa l’anàlisi dels processos que
originaven la desigualtat social i afinar en les seves propostes polítiques per
superar-los.
Posteriorment, la teoria acadèmica va pensar i va eixamplar la mirada inter-

seccional per poder aplicar en l’anàlisi de moltes altres realitats (encara que
també existeix actualment una crítica a utilitzar-la en qualsevol encreuament
d’eixos oblidant la raça, la classe i el gènere, i, d’aquesta manera, blanquejant
la proposta d’on va sortir).
S’atribueix a l’advocada i activista Kimberlée Crenshaw la primera utilització

teòrica del concepte d’interseccionalitat.
La urgència de la interseccionalitat
Font: vídeo de Kimberlée Crenshaw https://www.ted.com/talks/kimberle_crenshaw_the_urgency_of_intersectionality?

language=es
Les persones que ocupen els llocs més allunyats de l’ideal en cadascun dels
eixos de desigualtat són aquelles que més dificultat tenen per a l’accés als re-
cursos i els drets. Si el criteri de racialització ideal és la blanquitud, com vèiem,
les persones que es consideren més allunyades d’aquest ideal trobaran més di-
ficultats vitals. Així mateix, si el criteri de gènere que s’institueix com l’ideal
és la masculinitat heterosexual, les dones, i, encara més, les lesbianes i les no
heterosexuals es trobaran en un lloc de més desavantatge social. Finalment,
si la cultura o etnicitat que es concep com la més desenvolupada i superior
és l’occidental, les persones que formin part de grups ètnics o culturals que
s’entenen com més allunyats de la cultura occidental se situaran en un lloc
inferior de la piràmide de la desigualtat social.
Si entrecreuem aquestes realitats, podem concloure que les dones de classe

baixa no heterosexuals no blanques pertanyents a cultures no occidentals se
situen en la part més vulnerable d’aquesta piràmide de la desigualtat. Això
no significa que totes les dones racialitzades i no occidentals estiguin en una
situació de desavantatge social, sinó que la majoria de les persones amb difi-
cultats en l’accés als béns i drets per tenir una vida digna pertanyen a aquesta
categoria.
Malgrat això, alhora, la situació de la intersecció de ser una dona de

classe baixa no heterosexual i no blanca, en un context determinat, per-
què la interseccionalitat sempre és contextual, no s’explica només per la
suma de les seves desigualtats, sinó que crea una desigualtat específica.
Com hem vist al llarg d’aquest text, allà on mirem en els sectors laborals pitjor
pagats i reconeguts, continuem trobant dones, persones no blanques i pobres.
Podem llegir l’explotació de classe, el racisme, el patriarcat i la colonialitat en
la situació de les treballadores marroquines de la maduixa de Huelva. Vegem
aquest exemple de desigualtat social en què s’interseccionen diferents eixos
de desigualtat.
Les treballadores de la maduixa a Huelva
A Huelva, hi ha 7.000 hectàrees dedicades a l’agricultura intensiva, principalment de

fruites vermelles. Una agricultura intensiva d’hivernacle, sota plàstics, que produeix el
100 % del gerd espanyol, el 96 % dels nabius i el 97 % de les maduixes. Els beneficis
que suposa el cultiu d’aquesta fruita per a la comarca de Huelva ascendeix a 400 milions
d’euros anuals. Es tracta d’un cultiu que es va implementar a partir dels anys noranta del
segle XX. L’ús d’hivernacles va permetre produir grans quantitats de fruita i les persones
jornaleres autòctones de la província de Huelva no van ser suficients. Per això, va ser
necessari comptar amb persones treballadores immigrants.
Durant els mesos de primavera, es necessiten moltíssims treballadors, aproximadament

100.000, en només tres mesos. És una feina molt dura i molt mal pagada, i les perso-
nes�amb�menor�capacitat�d’elecció són les que es veuen abocades a fer-la. Cada any es
compta amb un contingent de treballadores contractades al Marroc que oscil·la al voltant
de les 15.000 dones. És el que es coneix com contractació�en�origen, se les contracta
únicament per al temps que dura la campanya, venen en grup des del seu país d’origen
fins a Huelva i, una vegada que finalitza la campanya de recol·lecció, al final de la pri-
mavera, tornen al seu país.
El procediment de contractació en origen es porta realitzant des de l’any 2000 i els em-
presaris han volgut sempre que hi anessin dones. La patronal justifica aquest requisit per
la feina delicada que requereix la recol·lecció de la fruita vermella. No obstant això, tenint
en compte l’incompliment generalitzat del conveni del camp quant a les condicions de
treball, és evident que el que es persegueix és una baixa conflictivitat davant les dures
condicions i els baixos salaris. A l’imaginari de la patronal, les dones amb càrregues fa-
miliars comportaran menor�conflictivitat que els homes davant aquest incompliment.
Fins a l’any 2006, les treballadores provenien d’Europa de l’Est. Les crítiques que aquestes
dones rebien a la comarca és que no tornaven en acabar la campanya, que sortien de
nit, tenien xicots i es casaven amb homes de Huelva. La solució que es va buscar va ser
deixar de contractar les treballadores en aquests països i, a partir del 2006, contractar
treballadores marroquines. En l’imaginari�colonial es concep la dona�musulmana�com
més�dòcil�i�menys�conflictiva: no surt, no beu alcohol i sent més control per part de

la seva família, és religiosa i no té rostre blanc i ulls clars com les dones eslaves, per la
qual cosa és menys atractiva per als homes.
Els criteris de selecció són que les dones tinguin entre 18 i 44 anys, amb càrregues�fa-
miliars al país d’origen i amb experiència en el treball agrícola. S’exigeix, no sols que
siguin dones, sinó que siguin mares d’almenys un fill menor de 14 anys al seu país i si-
guin vídues, casades o divorciades. El contracte�marital�i�la�maternitat es transformen
així en dos factors de vulnerabilitat que fan que treballin més per menys sense massa
protesta social. Així mateix, s’intenta assegurar que les dones retornaran quan acabin la
campanya, pel fet de tenir un fill menor al seu país d’origen.
En aquest exemple, veiem com la forma que tenen els empresaris de la maduixa
d’augmentar els seus beneficis és una menor retribució salarial per a les persones que tre-
ballen en la recol·lecció. O bé directament pagant menys del que estipula el conveni, o bé
exigint més hores de feina sense augmentar el salari. Per tal de poder dur a terme aquesta
baixada de salaris en una feina tan dura necessiten persones que estiguin en una situació
de molta�necessitat�econòmica i que suportin les dures condicions sense protestar. Totes
aquestes característiques que se’ls exigeixen a les treballadores de la maduixa són criteris
que marquen la seva situació de desavantatge social, és a dir la seva vulnerabilitat. Ser
dona, ser d’origen�humil, ser marroquina, ser de zona�rural i ser mare s’entrecreua en
aquestes dones, abaratint la seva força de treball. Se’ls pot pagar menys perquè necessi-
ten més els diners. A més, la seva vulnerabilitat s’agreuja pel fet de ser migrants: tenen
un contracte laboral temporal supeditat al treball, moltes no tenen un domini alt de la
llengua i no disposen de xarxes locals.
La situació de vulnerabilitat d’aquestes treballadores fa que, cada any, en la campanya

de recol·lecció de la fruita vermella, se succeeixin els escàndols d’explotació�laboral�i
abusos�sexuals. Els petits sindicats i les associacions pro drets fonamentals porten anys
denunciant aquestes situacions. L’estat dels habitatges, les sancions injustificades –que
la patronal anomena càstigs–, la retirada dels passaports i les limitacions de les sortides
de les finques són les demandes més comunes entre aquestes treballadores, però també
els abusos sexuals i les violacions.
Malgrat la gravetat de la situació d’aquestes dones treballadores migrants marroquines,

la seva situació és poc coneguda i tant els sindicats majoritaris com els moviments femi-
nistes més amplis gairebé no reben les seves reivindicacions a causa de la seva posició
interseccional.
Les demandes gairebé no arriben als sindicats per la situació d’aïllament a les finques en
les quals viuen, el desconeixement dels seus drets, la por de perdre el lloc de treball i les
dificultats dels sindicats d’arribar a aquestes realitats. Però és que potser no són persones
treballadores a les quals cal defensar?
Tampoc el moviment feminista espanyol, majoritàriament blanc, ha fet seva la denúncia

d’aquesta realitat. Quan va sortir la sentència (2018) del cas de la violació múltiple de
«la Manada» de Pamplona, considerant-la només un abús sexual, milers de dones a tota
Espanya van sortir al carrer per denunciar-ho i mostrar el seu cansament i ira. En canvi, al
camp de Huelva es produeixen violacions i abusos sexuals múltiples que queden impu-
nes, entre altres abusos, de manera continuada, però com es tracta de dones marroquines
migrades només petites organitzacions i algunes persones activistes es manifesten per
denunciar els casos i la situació. És que potser les dones marroquines no són dones? És
que potser els abusos sexuals i violacions que pateixen importen menys? (De la mateixa
manera que importen menys les morts al Mediterrani que altres morts de persones blan-
ques, en el que Frantz Fanon parlaria de la línia de l’humà i l’infrahumà, els que tenen
drets i els que no).
L’encreuament de desigualtats en les quals es troben les jornaleres de Huelva provoca

que, d’una banda, siguin maltractades en múltiples situacions, però, d’altra banda, les
seves circumstàncies específiques invisibilitzen la seva realitat.
La situació de les dones temporeres de Huelva il·lustra com el capitalisme, el

racisme-colonialitat i el patriarcat s’alien per crear una situació d’opressió es-
pecífica, interseccional, que no es pot explicar només per la posició subalterna
ni per la suma d’aquests.
Resum
Aquests sistemes�estructurals�i�ideològics�es�reprodueixen, entre altres llocs,

a les institucions educatives. Qualsevol acció que duguem a terme des de
l’educació social no podrà ser mai neutra en l’abordatge de les desigualtats.
Si les accions no s’adeqüen a la diversitat existent i no treballen per superar
les desigualtats, estaran perpetuant-les o reproduint-les, i, probablement, dis-
criminant o excloent a persones i grups.
En aquest material hem volgut oferir a l’alumnat d’Educació Social una forma
crítica de pensar en les classificacions i jerarquitzacions en les quals es basen
les desigualtats de posicions i poder, així com les ideologies que les sustenten.
Hem posat l’èmfasi a mostrar com les concepcions del món en què es justifi-
quen les supremacies de l’home, la blanquitud i les classes acomodades són
construccions socials i culturals. Aquests cossos ideològics, sovint, se centren
en la naturalització de les diferències i les posicions de dominació i suprema-
cia, i/ o en les diferències individuals per defensar sistemes que són injustos i
discriminatoris per la majoria de la humanitat.
Les categories racials, de classe i de gènere (entre d’altres) són una manera
d’identificar la gent i de distribuir els béns i drets, però, com diria Gloria An-
zaldúa, també una manera de controlar-la. Mostren la divisió entre l’humà i
el no humà, entre la normalitat i el que no és normal, entre un «nosaltres»
desitjable i un «els altres». Per fer-ho, atorguen centralitat a una determinada
manera d’habitar el món, invisibilitzant i menyspreant altres subjectivitats i
experiències.
Si abordem la problemàtica de les desigualtats des d’una mirada interseccio-

nal, veient com els criteris de gènere, raça i classe s’entrecreuen, podrem apro-
fundir més en els complexos mecanismes que hi ha al darrere, i com aquests
encreuaments vulnerabilitzen més les persones i provoquen més danys.
D’una banda, l’accés a una vida digna de ser viscuda és més assequible per
a unes persones i grups que per a unes altres. I, d’altra banda, fins i tot la
promesa de la felicitat de la nostra societat (Ahmed, 2020) és més viable per
als qui encaixen en la «norma», és a dir, els que viuen de manera «correcta»
respecte als imperatius culturals de la raça, la classe, el gènere, la sexualitat,
l’aparença física, etc. És a dir, certs cossos i maneres d’habitar el món tenen
més poder i privilegi pel sol fet d’haver nascut en el «costat» correcte.
L’educació és i pot ser un dispositiu per a la reproducció del poder (la domina-
ció masculina, la supremacia blanca, la desigualtat de classes...) i pot reforçar
aquestes ideologies i l’enculturació de rols de gènere, de classisme i de racisme.
Però també és i pot ser una eina per a la transformació, malgrat els marcs i
els encàrrecs, un espai de possibilitats i de qüestionament. Tanmateix, per ai-
xò és necessari que les persones que eduquen, d’una banda, entenguin l’arrel
d’aquestes desigualtats i així dissenyin intervencions que les abordin en la se-
va profunditat, i, d’una altra, es comprometin i responsabilitzin a revisar-se,
com a primer pas per poder revertir-les.
Com diu bell hooks respecte al professorat, alguna cosa que podem extrapolar
a les persones educadores:
«No pueden cambiar si los profesores no estamos dispuestos a admitir que, por enseñar
sin sesgos, es necesario que la mayoría de nosotros volvamos a aprender, que volvamos
a ser alumnos» (bell hooks, 2022, p. 43).
Bibliografia
Hem tingut en compte que a les referències bibliogràfiques d’aquest material hi hagués una
diversitat de veus, amb una voluntat de posar de relleu les aportacions de dones pensadores
i autors del Sud global. Per això, volem també mantenir els seus noms de pila i les seves
formes d’anomenar-se.
Abdli Sibai, S. [Sirin]. (2016). La cárcel del feminismo. Hacia un pensamiento islámico decolonial.
Akal.
Aguerre, L. A. [Lucía Alicia]. (2011). Desigualdades, racismo cultural y diferencia colonial».

desiguALdades.net Working Paper Series, 5. desiguALdades.net Research Network on Interde-
pendent Inequalities in Latin America.
Ahmed, S. [Sara]. (2020). La promesa de la felicidad. Caja Negra.
Alberich, N. [Neus]. (2022). Culturitzant l’educació social. (1a. ed.) [recurs d’aprenentatge tex-
tual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
Barth, F. [Frederik]. (1976). Los grupos étnicos y sus fronteras. La organización social de las dife-
rencias culturales. FEC, México D.F.
Bourdieu, P. [Pierre]. (1983). Poder, Derecho y Clases Sociales. Desclée De Brouwer.
Bourdieu, P. [Pierre]. (2006). La dominación masculina. Anagrama.
Bourdieu, P. [Pierre]. (2012). La distinción. Criterios y bases sociales del gusto. Taurus.
Butler, J. [Judith]. (2007). El género en disputa: el feminismo y la subversión de la identidad. Paidós

Estudio.
Butler, J. [Judith]. (2007). Vida precaria. El poder del duelo y la violencia. Paidós.
Butler, J. [Judith]. (2010). Marcos de guerra: las vidas lloradas. Paidós Ibérica.
Castro Gómez, S. [Santiago], i Grosfoguel, R. [Ramón]. (2007). El giro decolonial: Reflexiones

para una diversidad epistémica más allá del capitalismo global. Siglo del Hombre Editores.
Cortina, A. [Adela]. (2017). Aporofobia, el rechazo al pobre. Paidós.
David, A. [Angela]. (2022). Mujeres, raza y clase. Akal.
Davis, K. [Kate]. (2008). Intersectionality as buzzword: A sociology of science perspec-

tive on what makes a feminist theory successful. Feminist Theory, 9(1), 67-85. https://
doi.org/10.1177/1464700108086364
Dussel, E. [Enrique]. (1994). Crítica del «Mito de la modernidad». En1492. El encubrimiento

del otro. Hacia el origen del «Mito de la modernidad». Plural Editores.
El Aaddam, S. [Safia]. (2022). Hija de inmigrantes. Nube de tinta.
Fanon, F. [Frantz]. (2020). Els condemnats de la terra. Tigre de paper.
Federici, S. [Silvia]. (2018). Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva. Virus.
Fernández Garcés, H. [Helios], Jiménez González, N. [Nicolás], i Motos Pérez, I. [Isaac]. (2015).
Guía de recursos contra el antigitanismo. Federación Autonómica de Asociaciones Gitanas de
la Comunidad Valenciana (FAGA). https://www.plataformaong.org/recursos/156/guia-de-re-
cursos-contra-el-antigitanismo
Filigrana García, P. [Pastora]. (2020). El pueblo gitano contra el sistema-mundo. Reflexiones desde
una perspectiva feminista y anticapitalista. Akal.
Fontenla, M. [Marta]. (2008). Diccionario de estudios de género y Feminismos. Editorial Biblos.
Gómez Alfaro, A. [Antonio]. (2009). Legislación histórica española dedicada a los gitanos. Sevilla,
Junta de Andalucía, Consejería de Igualdad y Bienestar Social.
Gosfroguel, R. [Ramón]. Descolonización epistemológica. https://www.youtube.com/watch?

v=DYks4qCoZEo&app=desktop.
Hall, S. [Stuart]. (2017). El triángulo funesto. Raza, etnia y razón. Traficantes de Sueños.
Harvey, D. [David]. (2005). El «nuevo» imperialismo: acumulación por desposesión. CLACSO.
Hasad, H. [Haider]. (2020). Identidades mal entendidas. Raza y clase en el retorno del suprema-
cismo blanco. Traficantes de Sueños.
hooks, b. [bell]. (2022). Ensenyar pensament crític. Raig Verd Editorial.
Instituto Aragonés de la Mujer (2021). El valor del trabajo de los cuidados no remunerados en
Aragón. Zaragoza.
Lorde, A. [Audrey]. (2022). La hermana, la extranjera. Sisters outsiders. Artículos y conferencias.

Horas y horas.
Maldonado Torres, N. [Nelson]. (2007). Sobre la colonialidad del ser: contribuciones al des-
arrollo de un concepto. A: S. Castro-Gómez y R. Grosfoguel (coords.). El giro decolonial. Refle-
xiones para una diversidad epistémica más allá del capitalismo global. Siglo del hombre.
Mezzadra, S. [Sandro], i Neumann, M. [Mario]. (2020). Clase y diversidad sin Trampas. Katak-
rak.
Míes, M. [María]. (2018). Patriarcado y acumulación a escala mundial. Traficantes de Sueños.
Mignolo, W. [Walter]. (2005). La colonialidad a lo largo y ancho: el hemisferio occidental

en el horizonte colonial de la modernidad. A: E. Lander (comp.). La colonialidad del saber:
eurocentrismo y centros sociales. Clasco-UNESCO.
Najcevska, M. [Mirjana]. (2015). Structural Discrimination–Definitions, approaches and trends.

United Nations Human Rights Office of the High Commissioner. https://www.ohchr.org/
Documents/Issues/Racism/IWG/Session8/MirjanaNajcevska.doc.
Oglesby, C. [Carl]. (1969). Vietnamism has failed… The revolution can only be mauled, not defe-
ated. Commonweal. 90.
Oyěwùmí, O. [Oyèrónkẹ]. (2023). La invención de las mujeres. Una perspectiva africana sobre los
discursos occidentales del género. Virus Editorial.
Rodó Zárate, M. [María]. (2021). Interseccionalitat. Desigualtats, llocs i emocions. Tigre de paper.
Sassen, S. [Saskia]. (2007). Una sociología de la globalización. Katz Editores.
Sassen, S. [Saskia]. (2015). Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global. Katz

Editores.
Stolcke, V. [Verena]. Fonamentalistes culturals. Àmbits de política i societat, ISSN 1578-9918, Nº.
18 (Estiu), 2001 (Ejemplar dedicado a: Cultura de la integración), p. 39-42.

Filgrana y Alberich Diversitat Pac3

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Filgrana y Alberich Diversitat Pac3

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

La construcció de

Pastora Filigrana García

Temps mínim de dedicació recomanat: 4 hores

Pastora Filigrana García Neus Alberich González

Sevilla, 1981. Llicenciada en Dret Estudia Antropologia Social i Cultu-

L'encàrrec i la creació d'aquest recurs d'aprenentatge UOC han estat coordinats

Primera edició: setembre 2023

2. Capitalisme i estructura de classes socials.................................. 11

4. Sistema colonial racial..................................................................... 23

7. Androcentrisme, sexisme, masclisme, heterocentrisme.......... 42

La diversitat (cultural, ètnica, de gènere...) és un tret intrínsec en les societats

A més, la diversitat ha servit, en l’època moderna i contemporània, de base

Ètnia procedeix del llatí ethnos, que vol dir ‘poble’.

Factors econòmics, històrics i socioculturals s’han entremesclat per organitzar

Si bé les estructures socials han estat diverses al llarg de la història a través de

Depenent de la posició de les persones i els grups en aquesta estructura, l’accés

Què és la vida digna?

Aquestes estructures de desigualtat de les quals estem parlant són profunda-

Segons aquesta perspectiva, si transformem aquests criteris de repartiment de Vídeo recomanat

Hi ha un esquema i relació corporal construïts en els quals es distribueixen les posicions

Si s’habita un cos de dona o d’home, si s’habita un cos blanc o un de no-blanc,

Els termes «països en desenvolupament o vies de desenvolupament» o «tercer món» han

La societat ha necessitat idear un patró ideal, normatiu, al qual se li associa

Aquells que se situen a la cúspide de la piràmide de la desigualtat acostumen a

Aquest ideal està associat al sexe masculí i a la masculinitat hegemònica, i, en

Vegem com es construeixen i fonamenten aquestes desigualtats.

2. Capitalisme i estructura de classes socials

El capitalisme és el sistema econòmic que ens acompanya des de fa tres segles.

2.1.1. Què és?

El capitalisme és un sistema econòmic en què els recursos�i�béns�bàsics

Entendre com s’organitza el treball en el món és molt important per entendre

En l’actualitat, el capitalisme, en la seva fase neoliberal, és el sistema econò-

2.1.2. Com funciona?

L’objectiu del joc capitalista és obtenir�el�benefici�més�gran. Vendre el que

Segons l’Organització Mundial de les Nacions Unides (ONU), el 10 % de la població

En resum, l’economia capitalista té com a finalitat l’obtenció del guany

2.1.3. Com i on sorgeix?

El model econòmic capitalista va néixer en la revolució industrial del segle

2.2. Els drets socials

Com veiem, el capitalisme es basa en un desequilibri en el poder econòmic

Un altre mecanisme per intentar equilibrar la desigualtat entre les persones

2.3. La fase neoliberal del capitalisme

El tret principal del neoliberalisme és la menor intervenció de l’Estat en

La teoria econòmica del neoliberalisme advoca que la desigualtat és un pro-

La conseqüència d’aquestes idees neoliberals en les polítiques és que cada ve-

L’objectiu últim és que absolutament tot el necessari per la vida hagi

Les retallades pressupostàries d’aquests serveis i la seva privatització afecten

En la fase neoliberal, per mantenir el creixement del capitalisme, en paraules

Per al neoliberalisme, el mercat ha de regir l’economia i la intervenció de l’Estat

2.4. Un sistema econòmic globalitzat

En els últims 200 anys, la universalització de l’economia capitalista ha

L’acumulació de riquesa genera irremeiablement pobresa i no beneficia tot-

Junt amb la globalització econòmica, es va propagar una globalització�cul-

La ideologia que sustenta el sistema econòmic capitalista s’imposa en aliança

2.5. Estructura de classes socials

L’ordenació de la societat capitalista està basada en una estructura�de�classes

Malgrat això, sense deixar de banda aquesta definició, en el nostre moment

Són les formes de coneixement, educació, habilitats i avantatges que

El lleure�d’una�persona, les seves aficions i el seu mode�de�consum estan

2.6. Mobilitat de classe i reproducció social

En teoria, la mobilitat social és possible. L’adscripció de classe pot ser canviant

Tanmateix, en la vida real, veiem que la classe social de procedència (la de

En l’accés a l’habitatge, podem veure l’existència d’una desigualtat depenent de la pro-