TEMA 5.

LA CORONA.

5.1.- La monarquia parlamentària com a forma de govern.

La Constitució de 1978 estableix una novedosa configuració del que és la forma política
de l’Estat a l’incardinar a la Corona en el marc d’un Estat Social i Democràtic de Dret.
L’article 1.3 CE defineix la forma política de l’Estat espanyol i determina la seva forma
de govern com una monarquia parlamentària. Tal i com assenyalen Enric Fossas i Joan
Lluís Pérez Francsch, el que és “substantiu” és el parlamentarisme (forma de govern) i
el que és “adjectiu” és la Monarquia (una variant de la forma parlamentària).

Al marge del propòsit d’encalçar el paper de la institució monàrquica, que va

esdevenir un pilar fonamental de suport al tardofranquisme, l’element rellevant de la
definició de la forma política de l’Estat és el qualificatiu de “parlamentària”. Aquest
qualificatiu és la clau de volta de la definició. El constituent ha volgut destacar que la
forma de govern en el marc de l’Estat constitucional espanyol és el parlamentarisme;
sent la monarquia la caracterització d’un dels òrgans de l’Estat: el seu cap.

En la monarquia parlamentària el Rei queda desproveït de qualsevol poder de

decisió en termes d’efectes jurídics. Des d’aquesta perspectiva, aquesta situació que
regula la Constitució de 1978 esdevé l’antítesi de la monarquia absoluta (segles XVI-
XVIII) en la qual el Rei s’imposa com l’únic centre de poder dins d’un territori i apareix
com l’únic titular de la sobirania; una sobirania que es legitima en el seu ordre diví.
Després de la Revolució de 1648 apareixerà la monarquia limitada, el Rei veurà reduïts
els seus poders en benefici d’altres institucions com el Parlament i s’instauren
mecanismes de garantia que permetin lluitar contra ingerències del monarca (immunitat,
inviolabilitat i autonomia parlamentària).

Un pas més en l’evolució de la monarquia és quan aquesta esdevé constitucional.

En la monarquia constitucional, el Rei únicament té el poder que li atorga la
Constitució. I sovint veurà limitat aquest poder i estarà obligat a compartir-lo amb el
poble. No serà fins l’arribada i consolidació del principi democràtic que comportarà una
implementació progressiva de la monarquia parlamentària com un subtipus de
monarquia constitucional en la qual la sobirania es proclama, inexcusablement, del
poble.

Pel que fa a la situació actual de la monarquia a l’Estat espanyol cal diferenciar

entre raons de vigència i d’essència. La vigència de la institució és directament
tributària -i per consegüent, és herència i conseqüència directe- de la legislació
franquista sobre la matèria: Llei de successió en la Prefectura de l’Estat de 1946, Llei
Orgànica de l’Estat de 1967 i el text legal que personifica, en la persona de Joan Carles
de Borbó, la condició de successor del General Franco amb el títol de Rei. La línia
política marcada per la Llei per a la Reforma Política ofereix un eslavó més en el
reforçament legal de la figura del Rei a partir d’oferir continuïtat a l’estructura legal
heretada del franquisme.

Però no és fins a la Constitució de 1978 que la monarquia s’integra en l’esquema

orgànic constitucional. A més, es diu que és a partir del referèndum de ratificació de la
Constitució que la monarquia es legitima democràticament. De fet, la literatura política i
acadèmica atorga una doble legitimitat a la monarquia: la legitimitat dinàstica, que la
Constitució reconeix fruit dels drets dinàstics que recauen en la figura de Joan Carles I i
la legitimitat democràtica, fruit de l’aprovació de la Constitució primer i de la seva
ratificació en referèndum després que consagren en la figura de Joan Carles I la
condició de Cap de l’Estat.

Quan la Constitució de 1978 diu que la forma política de l’Estat és la monarquia

parlamentària ens diu que les principals institucions que s’integren dins del que és la
monarquia parlamentària són:

 La Corona.
 Les Corts Generals
 El Govern.

Analitzarem totes aquests institucions per separat començant per la Corona que
és, també, el Cap de l’Estat.

5.2.- Legitimitat democràtica de la Corona.

 La configuració constitucional de la Monarquia dins la forma de govern
parlamentària que estableix la Constitució queda regulada, expressament, en els articles
inclosos al Títol II (“De la Corona”), però també als Títols III, IV i V. Tots aquests
títols constitucionals atorguen rellevància a les relacions del Rei amb les Corts Generals
i el Govern. D’aquest marc jurídic es poden deduir els elements definidors i
legitimadors de la Monarquia parlamentària:

 El principi democràtic (art. 1.2 CE) i el caràcter suprem de la norma

constitucional comporten que la Corona no sigui un òrgan sobirà sinó un òrgan
constitucional. La Corona deu la seva existència i els seus poders a la
Constitució espanyola, ratificada en referèndum per poble espanyol.
 La Corona és el nom que rep l’òrgan Cap d’Estat, del qual n’és titular el Rei (art.
56 CE) S. M Felip VI de Borbó, “legítim hereu de la dinastia històrica” que
l’ocupa de manera vitalícia.
 Els titulars de la Corona no accedeixen a l’òrgan per elecció sinó per herència,
d’acord amb el marc normatiu regulador de la successió que fixa la mateixa
Constitució (art. 57 CE).
 El Rei, en la seva condició de Cap de l’Estat, “exerceix les funcions que li
atribueixen expressament la Constitució i les lleis” (art. 56.1 CE).
 La Constitució no atribueix al Rei funcions jurídiques estatals que comportin
una participació directe en la direcció política de l’Estat. No disposa, per tant, de
la potestat legislativa de l’Estat, que s’atribueix a les Corts Generals (art. 66
CE); tampoc intervé en la direcció política interior i exterior, que correspon al
Govern (art. 97 CE), del qual el Rei no en forma part (art. 98.1 CE). El Rei no
pot exercir la potestat jurisdiccional atès que la Constitució atribueix
exclusivament als jutjats i tribunals que les lleis determinin (art. 117.3 CE).

5.3.- L’Estatut jurídic de la Corona.

Quan es fa referència a l’àmbit d’actuació del Rei, en la seva condició de Cap de

l’Estat, resulta habitual utilitzar indistintament els conceptes “funcions” i “atribucions”.
Malgrat aquest ús indistint -i acceptant que són conceptes relacionats- les “funcions” i
les “atribucions” adquireixen en el context constitucional, abast i significat diferent. Les
funcions del monarca són les explicitades en l’article 56 CE i defineixen la seva
concepció i naturalesa d’òrgan constitucional de Cap de l’Estat. En aquest sentit, aquest
Cap de l’Estat es concep com un òrgan simbòlic de la unitat i permanència de l’Estat i
d’arbitri i moderació del funcionament normal i regular de les institucions. En canvi, les
atribucions -enumerades principalment en els articles 62 i 63 CE- són actes que el Rei
ha de realitzar en el desenvolupament de les seves funcions. Aquestes atribucions
generen efectes jurídics en l’ordenament constitucional.

5.3.1.- Símbol de la unitat i permanència de l’Estat.

Hi ha dues perspectives per analitzar aquesta qüestió. Una és la interna. En la

lògica d’un Estat descentralitzat com el que anticipa l’article 2 CE -dret a l’autonomia
de les nacionalitats i regions- el Rei simbolitza la unitat estatal. Però no només la unitat,
que també s’expressa en l’article 2 CE, sinó el que és més important: la seva
permanència. En altres paraules: el Rei simbolitza la permanència de la unitat de l’Estat
en el temps; per tant, la seva continuïtat més enllà del pluralisme polític i de les opcions
sociopolítiques expressades en les institucions i/o òrgans de govern. Per l’efectiu
compliment d’aquesta funció, la Constitució assigna al Rei una sèrie d’atribucions com
és el nomenament de les altes autoritats de l’Estat, la sanció i promulgació de les lleis i,
el que és més important. El comandament suprem de les Forces Armades, entre d’altres.

En la perspectiva externa d’aquesta funció, el Rei també simbolitza la unitat del

poder estatal quan projecta la seva activitat règia cap a l’exterior. Aleshores assumeix la
més alta representació en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de
la seva comunitat històrica. Els actes que realitza el Rei en l’àmbit internacional són, a
la vegada, actes de l’Estat: el Rei exterioritza la manifestació de la voluntat de l’Estat
per dotar-la de fermesa i solemnitat. En aquest sentit l’art. 63 CE assigna una sèrie
d’atribucions que el monarca ha de realitzar en compliment d’aquesta funció: manifestar
el consentiment de l’Estat per obligar-se mitjançant tractats internacionals, declarar la
guerra o signar la pau, prèvia autorització de les Corts Generals, acreditar els
representants diplomàtics, etc.

5.3.2.-Arbitratge i moderació del funcionament regular de les institucions.

La formulació constitucional d’aquesta funció té un alt grau d’ambigüitat. Des

d’un punt de vista literal estaríem davant d’una efectiva capacitat decisòria del monarca
en relació a la resta de poders de l’Estat. La moderació implicaria, al seu torn, una
facultat d’intervenció en supòsits d’abús o ús excessiu de poder per part dels demés
òrgans de l’Estat. El que resulta evident és que les funcions d’arbitratge i moderació són
funcions que han de ser exercides pel Rei en l’àmbit de les seves atribucions. El Rei
exerceix l’arbitratge i la moderació quan proposa un candidat a la presidència del
Govern o és informat dels assumptes d’Estat, per la qual cosa, pot arribar a presidir el
Consell de Ministres a petició del president del Govern. El que cal ressaltar és que el
Rei no pot imposar la seva decisió a altres òrgans, però sí pot influir en la seva adopció,
limitant-se a formular propostes que poden ser ratificades o assumides pels òrgans als
quals van dirigides.

5.3.3.- Naturalesa de les funcions règies. En una monarquia parlamentària les

funcions del Rei són les funcions pròpies que la Constitució li assigna expressament en
tant que Cap de l’Estat. Són, per tant, funcions taxades. Però el Rei també pot realitzar
altres actes que, sense estar contemplats a la Constitució, serveixin igualment al
compliment de les seves funcions. I si bé les funcions taxades i les sobrevingudes són
funcions que el monarca realitza en la seva condició de Cap de l’Estat; ambdues es
diferencien en el seu règim jurídic constitucional i en les seves conseqüències. En el cas
de les no contemplades expressament en la Constitució, el Rei gaudeix de
discrecionalitat per a la seva selecció i execució. I els efectes són estrictament polítics.

5.3.4.- La inviolabilitat. La inviolabilitat en projecta en la persona del Rei en

base a una doble vessant. La una banda, la inviolabilitat constitueix una especial
protecció jurídica des de la perspectiva penal: els delictes -tant els comesos com els
frustrats o en grau de temptativa, conspiració o provocació- contra el cap de l’Estat o la
seva família estan penats amb una pena més elevada. Per altra banda, la inviolabilitat
del Rei s’entén com un sinònim d’immunitat total enfront les lleis penals o
administratives sancionadores o les normes civils: el Rei no pot ser detingut, ni jutjat ni
tampoc pot actuar en qualitat de testimoni mentre sigui Cap de l’Estat. El Rei, en virtut
d’aquesta prerrogativa, és igualment immune a la jurisdicció de la policia i no pot ser
objecte d’imposició de sancions o multes. I en relació a la jurisdicció civil, el monarca
queda exempt de la mateixa tant per aquelles actuacions que porti a terme en l’exercici
de les seves funcions constitucionals com per aquelles altres que pugui desenvolupar en
l’actuació circumscrita a la llibertat d’actes que li reconeix l’article 65 CE.

5.3.5.- La no responsabilitat. La institució del referendament.

 Així com la prerrogativa de la inviolabilitat fa referència a la persona del Rei, la
irresponsabilitat es predica respecte dels seus actes i és consubstancial a la naturalesa
jurídica i política de les monarquies. De fet, la irresponsabilitat és conseqüència directa
del fet que el monarca només assoleixi funcions representatives i no executives. Cal
afegir que en un Estat de dret apareix com una excepció a la regla general de
responsabilitat de tots els poders públics (art. 9.3 CE) i és justifica en l’absència de
poders efectius del monarca: el Rei no és responsable perquè no pot adoptar decisions
amb efectes jurídics d’acord amb l’ordenament jurídic constitucional. En qualsevol cas,
per garantir aquesta no responsabilitat existeix la institució del referendament (art. 56.3
CE). Sobre aquesta institució cal referir-nos algunes notes:

 El referendament és l’acte que acompanya a l’actuació del monarca. Com és

habitual en l’acte regi, aquest és manifesta per escrit. El referendament, doncs,
estarà representat per la signatura de l’òrgan legitimat que apareix al costat de la
signatura del Rei. Però el referendament també pot exterioritzar-se per mitjà
d’una manifestació positiva o presencial de l’òrgan legitimat que acompanyi una
actuació del Rei en l’exercici de les seves atribucions constitucionals no
manifestada per escrit. Aquest darrer supòsit és aquell que anomenem
referendament tàcit o implícit.
 Els subjectes legitimats per referendar, de conformitat amb l’article 64.1 CE,
són els membres del Govern; és a dir, el president o els ministres en el seu cas.
En supòsits molt taxats, també la presidenta del Congrés dels Diputats pot
referendar actes del Rei (proposta de candidat a la Presidència del Govern, el seu
nomenament o la dissolució de les Corts Generals i posterior celebració
d’eleccions. En qualsevol cas, les persones legitimades per ratificar actes del rei
és un numerus clausus. Qualsevol forma de referendament no prevista a l’article
64.1 CE és considerada inconstitucional.
 Actes subjectes a referendament. En una monarquia parlamentària, per regla
general, totes les actuacions que porti a terme el Rei en l’exercici de les seves
funcions constitucionals i que estiguin cridats a produir efectes jurídics, han de
ser sotmesos a referendament. La Constitució, en el seu article 65.2, es refereix
de forma expressa a un únic acte que no necessita referendament: el
nomenament -i en el seu cas, el relleu- dels membres civils i militars de la Casa
Reial. Dit això, resulta evident que el Rei pot realitzar altres actuacions, fruit de
 la seva condició de Cap de l’Estat, derivades de les seves funcions simbòliques,
d’arbitri i moderació, que malgrat la transcendència pública que puguin tenir no
es sotmeten a ratificació però només projecten eficàcia en l’àmbit polític.
 Efectes del referendament. El referendament és la institució jurídica que dota
de validesa i eficàcia jurídica un acte del Rei. El subjecte cridat a referendar
l’acte del Rei es limita, amb la seva signatura o actuació, a respondre de
l’actuació que implica aquest acte del monarca als efectes d’aplicació de
l’ordenament jurídic constitucional. Això no s’ha d’entendre en clau
d’intervenció en la determinació del contingut d’aquest acte, perquè es considera
que el referendament és un acte degut. Per altra banda, el referendament suposa
un desplaçament de la responsabilitat del Rei als signants de les seves decisions;
seran ells -i no el Rei- qui assumiran la responsabilitat dels actes del Rei en el
moment que els ratifiquin (art. 64.2 CE).

4.- Les funcions del Rei.

D’acord amb la Constitució i en la seva condició de símbol de la unitat de

l’Estat, correspon al Rei intervenir en importants actes de l’Estat que tot seguit passem a
enumerar:

 Sanció i promulgació de les lleis (art. 62.a CE)

 Expedició de decrets acordats en el Consell de Ministres (art. 62.f CE)
 Nomenaments del President i dels membres del Govern (arts. 99.3 i 100 CE)
 Nomenaments del president i dels magistrats del Tribunal Constitucional (arts.
159 i 160 CE)
 Nomenament del president del Tribunal Suprem (art. 123.2 CE)
 Nomenament dels presidents dels consells de Govern de les Comunitats
Autònomes (art. 152.1 CE)

Al Rei també li correspon intervenir en les següents tasques:

 Proveir els oficis civils i militars així com la concessió d’honors i distincions
(art. 62.f CE)
 El comandament suprem de les Forces Armades (art. 62.h CE)
 Exercir el dret de gràcia (art. 62.i CE)
  L’alt patronatge de les Reials Acadèmies (art. 62.j CE)

Com a àrbitre moderador del funcionament regular de les institucions, corresponen al

Rei les següents tasques:

 La convocatòria i dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions (art. 62.b

CE)
 La convocatòria de referèndum (art. 62.c CE)
 La proposta de candidat a President del Govern (art. 62.d CE)
 Ser informat dels afers de l’Estat i presidir, a aquest efecte, les sessions del
Consell de Ministres (art. 62.g CE)

En la seva condició de més alt representant espanyol en les relacions internacionals,

correspon al Rei:

 Acreditar als ambaixadors i els alts representants diplomàtics, manifestar el

consentiment de l’Estat en els tractats, declarar la guerra i fer la pau (art. 63 CE)

D’acord amb el que disposen les lleis corresponents, correspon al Rei el nomenament de
les següents autoritats:

 President del Tribunal de Comptes (art. 29 de la Llei Orgànica 2/1982, de 12 de

maig, del Tribunal de Comptes)
 Fiscal General de l’Estat (art. 29.1 de la Llei 50/1981, de 30 de desembre, per la
que es regula l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal)
 El governador del Banc d’Espanya (art. 24.1 de la Llei 13/1994, d’1 de juny,
d’Autonomia del Banc d’Espanya)