TEMA 8.

EL GOVERN.

8.1.- El poder executiu i el Govern.

La Constitució espanyola de 1978 configura el Govern al ressò del modern

constitucionalisme; és a dir, com un òrgan separat de la resta d’òrgans constitucionals,
especialment del Cap de l’Estat. En aquest sentit, el Govern es conceptualitza com un
òrgan primari, complex i autònom; sotmès, com la resta dels poders públics, a la
Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic. D’ençà de la segona postguerra mundial,
l’Executiu ha assumit les competències que tradicionalment havia exercit el monarca y
s’ha anat erigint com l’únic titular del poder executiu.

En l’actualitat, el Govern ha experimentat un notable enfortiment, tant des de la

vessant jurídic (exercici de competències constitucionalment assignades) com des del
punt de vista polític (rellevància com a poder amb funcions executives) fins al punt que
es pot afirmar que en la majoria dels sistemes polítics -ja siguin presidencialistes o
parlamentaris- l’Executiu es col·loca a l’epicentre dels mateixos. Aquest paper
preeminent, no només és rellevant per la posició adquirida pel govern en la seva
condició d’òrgan col·legiat, sinó especialment mitjançant les noves formes de
personificació del poder polític ja sigui en la figura del “presidente del Gobierno” o
“Primer Ministre” (primus inter pares). Aquest fenomen, a més, ha coincidit amb la
crisis de la institució parlamentària, que malgrat tenir encomanades funcions molt
rellevants -no només legislatives, sinó també d’orientació política i d’impuls i control
del govern, a més de ser l’àgora de la negociació política per excel·lència-, ha vist com
el Govern li ha anat manllevant protagonisme polític.

8.2.- El Govern com a òrgan constitucional i les seves funcions.

Des d’un punt de vista pràctic, les funcions del Govern es podrien resumir en
dues grans facultats: la primera -de caràcter més aviat genèric- seria la direcció política
interior i exterior. La segona, més específica, seria la d’administració dels recursos i bon
funcionament dels serveis públics (i la potestat reglamentària inherent) sota la direcció

1
del Govern. Bona part de la normativa legal aplicable al Govern es troba a la Llei
50/1997, del Govern. Aquesta determina l’organització, les competències i les normes
de funcionament del Govern, amb especial atenció al Consell de Ministres i als demés
òrgans de col·laboració i recolzament al mateix, així com la regulació del Govern en
funcions, el procediment per a la iniciativa legislativa i l’exercici de l potestat
reglamentària i les diverses formes de control dels actes del Govern.

Assoleix rellevància un altre llei, la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de Règim

Jurídic del Sector Públic en la mesura que regula els òrgans superiors i directius propis
de l’estructura ministerial i en l’àmbit de l’Administració perifèrica i exterior. Per altra
banda, el marc legal es complementa amb la Llei 5/2006, de 10 d’abril, de regulació
dels conflictes d’interessos dels membres del Govern i dels Alts Càrrecs de
l’Administració Central de l’Estat que incorpora tot un seguit d’incompatibilitats i una
sèrie d’exigències en garantia de l’objectivitat, imparcialitat i independència de l’alt
càrrec de l’Administració General de l’Estat.

8.2.1.- Les funcions del Govern.

La principal funció del Govern és la direcció política. En altres paraules, orientar

la política general de l’Estat. Aquesta funció lògicament és la més destacada de totes les
funcions que pot assumir un Govern en un Estat Social i Democràtic de Dret en la
mesura que cap a l’Executiu van dirigides les principals demandes de la ciutadania i
d’ell s’espera que prengui les principals decisions. En termes generals s’espera del
Govern que porti a terme dues grans tasques: la direcció política i la direcció executiva.
Una i altra es desenvolupen d’acord amb el marc constitucional i legal vigent, per la
qual cosa es serveix -i dirigeix amb aquesta finalitat- l’Administració Pública (civil i
militar) i executa els Pressupostos Generals de l’Estat.

Conjuntament amb l’exercici de la funció de direcció política, el Govern també

té la “funció executiva” (art. 97 CE). Aquesta consisteix en complir i fer complir les
lleis, per la qual cosa disposa de potestat reglamentària. La potestat reglamentària es
configura, en aquest sentit, com una funció diferent a la potestat executiva. Tant és així,
que el Govern no necessita d’una habilitació legal específica per procedir a
desenvolupar reglamentàriament les lleis en allò que sigui indispensable per a
l’aplicació i vigència efectiva dels seus preceptes. Tanmateix, el Govern també està

2
facultat per dictar normes reglamentàries que no siguin de simple execució, en tant que
la referida potestat reglamentària deriva d’un mandat constitucional.

Conseqüència de l’exercici de la potestat reglamentària, el Govern, constituït en

Consell de Ministres, pot aprovar Decrets, que han de ser expedits pel Rei (Reial
Decrets); i els Ministres i les Comissions Delegades del Govern poden dictar Ordres (en
el primer cas, anomenades Ordres Ministerials). Excepcionalment, i sempre en els
supòsits expressament previstos en la Constitució, el Govern pot dictar normes amb
força de llei: Decrets Legislatius i Decrets-Lleis.

8.2.1.1.- La funció de direcció política.

L’acció de direcció política és la que gaudeix de major marge de discrecionalitat

en la pròpia acció del Govern. En aquest sentit, està exempta tant de formalismes com
de juridificació i, en no poques ocasions, la funció de direcció política s’exerceix
mitjançant actuacions que ni tant sols compten amb suport documental (encara que n’hi
ha que sí: circulars, instruccions, plans d’actuació, etc.). Per consegüent, la funció de
direcció destaca per ser una funció extremadament flexible. Això no exclou que pugui
portar-se a terme a través dels mecanismes normatius clàssics (lleis o reglaments).

Normalment la funció de direcció política afecta al Govern en la seva relació

amb la resta d’òrgans constitucionals. Pel que fa a la institució de la Corona, el Govern
no interfereix en la configuració de la institució monàrquica (pressupost, càrrecs de
confiança) però si en l’activitat constitucional del Rei, en tant que Cap de l’Estat, a
través de la figura de referendament dels seus actes (art. 64 CE). En relació al
Parlament, les atribucions de l’Executiu són més nombroses en el marc de la
col·laboració de poders. En relació al Poder Judicial, malgrat que la separació entre els
dos poders és rígida, el Govern intervé en el nomenament del Fiscal General de l’Estat i
en part dels membres del Consell General del Poder Judicial.

Amb voluntat de concretar quins són els àmbits materials que distingeixen la
funció de direcció política, cal assenyalar que la Constitució encomana al Govern una
quàdruple funció de direcció: a) la direcció política interior, b) la direcció política
exterior, c) la direcció de la defensa de l’Estat i d) la direcció de l’Administració civil.
La Constitució, doncs, encomana al Govern una quàdruple funció de direcció: a) la
direcció política interior, b) la direcció política exterior, c) la direcció de la defensa de
l’Estat i d) la direcció de l’Administració civil.

3
 a.- La funció de direcció política interior. La Constitució es refereix a aquest
tipus de funció en el seu article 104 i la connecta amb l’exercici dels drets i llibertats
públiques dels ciutadans. Concretament, aquest article fixa que “Les Forces Armades i
els Cossos de Seguretat, sota la dependència del Govern, tindran per missió protegir el
lliure exercici dels drets i les llibertats i garantir la seguretat ciutadana”. Per a la
realització d’aquestes competències assignades constitucionalment, el Govern disposa
de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, integrades pel Cos Nacional de Policia i
la Guàrdia Civil, situades expressament en un odre jeràrquic de dependència. Aquestes
han de coordinar les seves actuacions amb les policies autonòmiques (amb aquelles
Comunitats Autònomes que tinguin transferides aquestes competències) i les policies
locals.

b.-La funció de direcció de política exterior. La Constitució atribueix aquesta

funció al president del Govern i al Govern, assistit pel Ministre d’Afers Exteriors i al
servei Exterior de l’Estat, sens perjudici de les actuacions del Rei, que assoleixen
caràcter simbòlic i que estan previstes a la Constitució en els articles 56.1 (la més alta
representació de l’Estat en les relacions internacionals) i 63 (acreditació dels
ambaixadors i representants diplomàtics estrangers i manifestació del consentiment de
l’Estat per obligar-se mitjançant els tractats internacionals).

Amb la finalitat concretar el paper del Govern en la política exterior direm que
aquesta funció de direcció es concreta en les següents actuacions, d’acord amb el
següent marc legal: Llei 2/2014, d’acció i servei exterior de l’Estat i Llei 25/2014, sobre
tractats i acords internacionals.

 Iniciativa per obrir negociacions i el desplegament de la mateixa negociació per

l’adopció dels tractats internacionals
 Les relacions diplomàtiques amb altres Estats.
 Les decisions sobre la participació en missions internacionals que puguin
requerir intervencions de naturalesa militar o operacions de pacificació.
 La política de cooperació i ajuda als països del Tercer Món.
 La protecció diplomàtica i consultar espanyola a l’estranger.

c.- La funció de direcció de la defensa de l’Estat. Les Forces Armades

esdevenen un col·lectiu sotmès a les directrius i a l’autoritat del Govern. Té assignat el
comandament efectiu -i no el del monarca, que és l’honorífic comandament suprem (art.

4
62)- del Govern, sent el President qui, en essència, té la funció directiva. Per
consegüent, en el marc d’aquesta funció directiva, fixa els grans objectius estratègics,
aprova la planificació i distribueix els recursos de les Forces Armades. La Llei Orgànica
5/2005, de 17 de novembre, de la Defensa Nacional fa recaure en el President del
Govern la responsabilitat en la gestió de les situacions de crisi que afecten a la Defensa,
igual que la direcció d’un conflicte armat. Per assistir al President en aquesta tasca, es
crea el Consell de Defensa Nacional, òrgan de naturalesa assessora, amb tasques de
coordinació i consulta la composició del qual s’ajusta a les necessitats de cada
circumstància concreta.

d.- La funció de direcció de l’Administració civil. Aquesta és una funció de

naturalesa instrumental. Esdevé un pressupòsit bàsic per a la realització i execució de la
funció de direcció política disposar d’un bon entramat de serveis, béns i persones que
transformin les decisions polítiques o mandats governamentals en fets reals i palpables
per la ciutadania. Per transformar qualsevol directriu política en una política pública el
Govern necessita dirigir, programar i planificar el treball d’acord amb els objectius a
assolir. A partir d’aquesta premissa bàsica, el Govern necessita organitzar els serveis
públics, dotar-los d’infraestructura material i mitjans econòmics, a partir de
desenvolupar una política de personal (recursos humans) amb l’objectiu de prestar un
bon servei públic. Al final, el Govern haurà d’avaluar tot el procés amb l’objectiu
d’introduir modificacions o millores si l’experiència ho aconsella.

Per desenvolupament de totes aquestes activitats, el Govern s’empara en el

principi de jerarquia consagrat a l’article 103 CE i 3.1 de la Llei de Règim Jurídic del
Sector Públic. En aquest sentit, els Ministres, en els seus respectius departaments,
gaudeixen d’una doble condició: són òrgans polítics i són òrgans superiors de
l’Administració. I és en aquesta doble condició que dirigeixen l’aparell burocràtic de
clara estructura vertical o forma piramidal.

8.2.1.2.- La potestat reglamentària i la funció executiva.

La potestat reglamentària és la capacitat atribuïda al Govern d’elaborar

disposicions amb caràcter general. Es tracta de disposicions legals susceptibles de
regular la situació jurídica dels particulars de forma que aquesta disposició sempre
quedarà subordinada a la llei. Aquesta potestat reglamentària que correspon al Govern
normalment es exercida quan es reuneix en Consell de Ministres (que adopten la forma

5
de Reial Decret). També el president i els ministres poden exercir la potestat
reglamentària en l’àmbit de les competències pròpies del seu departament. En
l’actualitat aquesta potestat reglamentària es tradueix en una gran capacitat del Govern
en la funció normativa de l’Estat. Tant és així que el Reglament esdevé la norma
jurídica per excel·lència malgrat que en la jerarquia de fons del dret, la llei ocupa una
posició superior en la seva condició de font primària i incondicionada de l’ordenament,
únicament sotmesa a la Constitució.

Cal separar la potestat reglamentària del Govern del que és la funció executiva.
Aquesta funció va dirigida tradicionalment a aplicar i executar les decisions adoptades
pel poder legislatiu. La qual cosa no vol dir que el Govern porti a terme una simple
execució de les lleis que s’aproven, ja que no són poques les ocasions en les que els
Ministres adopten decisions que van molt més enllà del marc legal aprovat (nomenen
personal tècnic, aproven disposicions de despesa per fer front a contractes d’obres,
serveis o concessions, resolen recursos administratius, atorguen subvencions o ajudes
públiques, etc.)

8.3.- El Govern i l’administració pública.

L’article 98.1 CE expressa que “El Govern es composa del president, dels
vicepresidents, en el seu cas, dels ministres i dels demés membres que estableixi la llei”.
S’observa d’aquest mandat constitucional, una estructura o esquema relativament obert
ja que contempla la figura dels vicepresidents d’una forma potestativa i, a més, remet a
una llei (la Llei 50/1997 del Govern) per una delimitació concreta de l’estructura del
Govern.

8.3.1.- El president del Govern.

De forma coetània al predomini assumit pel Govern en el marc del

desenvolupament de l’Estat Social i Democràtic de Dret, la figura del President de
Govern ha adquirit una posició de preeminència dins el conjunt del sistema polític. La
figura del president del Govern es situa a l’epicentre del sistema polític en la mesura
que s’alça com el líder de la majoria parlamentària que suporta al Govern i esdevé el
coordinador de les funcions de la resta de l’Executiu (art. 98.2). Aquesta posició de

6
prevalença és la que s’expressa en el denominat principi de direcció presidencial. Prova
d’aquesta preeminència són els següents aspectes:

 Per ser nomenat pel Rei, el president necessita ser investit prèviament amb la
confiança del Congrés dels Diputats (art. 99.3 CE). La formació del Govern es
produeix després, una vegada els membres són nomenats pel Rei a proposta (i
amb el referendament) del president de Govern (art. 100 CE). A partir d’aquest
moment, els membres del Govern comparteixen, amb el president, la confiança
del Parlament; però amb la particularitat que aquesta confiança és col·lectiva i
s’expressa per mitjà del president. En aquest sentit, pot afirmar-se que el Govern
és el Govern del president i que els seus membres ho són perquè tenen la seva
confiança. Només al president li correspon el nomenament dels ministres i el seu
cessament.
 El president és qui elabora el programa de govern amb el qual es sotmet a la
investidura. A través de la presentació del programa i de la posterior elecció, es
construeix una relació fiduciària entre el Congrés dels Diputats i el president.
 El president dirigeix l’acció del Govern i coordina les funcions dels seus
integrants. En aquest sentit, el president fixa les directrius polítiques del Govern,
el dirigeix, el coordina com a òrgan col·legiat que és, assegurant d’aquesta
manera el desplegament efectiu del seu programa polític. És en aquest sentit, que
la Llei preveu que tingui un Gabinet (art. 10 LG), que pot ser coordinat per un
vicepresident. Alhora, presideix el Consell de Ministres, el convoca, fixa l’ordre
del dia i atent al compliment de les seves resolucions.
 El president és l’únic habilitat per prendre les anomenades “grans decisions”:
plantejar la qüestió de confiança (art. 112 CE), dissoldre anticipadament les
Corts Generals (art. 115 CE), proposar la convocatòria de referèndum (art. 92
CE) i interposar recurs d’inconstitucionalitat contra lleis o actes amb força de
llei de l’Estat o de les CCAA (art. 162.1 CE i art. 32.1.a LOTC).
 La moció de censura, com a mecanisme de control del Parlament al Govern,
situa igualment al president en un lloc de preeminència política. La aprovació
d’una moció de censura comporta la dimissió del president del Govern i, en
conseqüència, del Govern que dirigeix i lidera. Al ser la moció de censura
“constructiva”, no només es trenca el vincle fiduciari, sinó que es crea un nou

7
 vincle amb el candidat alternatiu de la moció, que queda immediatament investit
com a nou president del Govern.
 Finalment, d’acord amb allò que disposa l’article 110 CE, la mort o la dimissió
del president del Govern implica el cessament de tots els membres del Govern.

8.3.2.- Els vicepresidents.

A diferència del que succeeix amb el president i els ministres, els vicepresidents
no són una figura obligatòria. L’art. 3.1 de la Llei del Govern és el precepte que conté
una regulació mínima d’aquesta figura potestativa. Ens ve a dir que els vicepresidents,
quan existeixin, exerciran les funcions que els encomani el president. Pel que fa a la
seva posició dins el Govern, el marc legal fixa que podran tenir, a més, la condició de
ministres sempre i quan assumeixin la titularitat d’un departament ministerial (art. 3.2
LG), podran presidir la Comissió General de Subsecretaris i Secretaris d’Estat i suplir al
president en cas de vacant, absència, incapacitat o malaltia d’aquest.

La pràctica política ens indica que fins ara han existit dos grans models de
vicepresidència: per una banda la vicepresidència única, amb funcions de coordinació
dels ministres i que presideix les reunions de la Comissió General de Subsecretaris i
Secretaris d’Estat. Aquest model assumeix un cert paper de pont basat en la confiança
entre el vicepresident i el president del Govern. Per altra banda, hi ha el model
consistent en la concurrència de dues o tres vicepresidències, que coordinen àrees
governamentals específiques de l’acció de govern (política, economia, territori, defensa,
etc.).

8.3.3.- Els ministres.

S’ha de partir de la seva doble condició de membres del Govern i caps dels
diferents departaments ministerials. Aquesta doble condició suposa que han de conciliar
l’exercici de funcions de govern amb l’organització i direcció del respectiu departament
ministerial. És a dir: són a la vegada òrgans polítics i administratius encarregats de
diverses àrees governamentals.

Els ministres són nomenats pel Rei a proposta del president del Govern. La
intervenció reial té un caràcter merament formal. Correspon també al president la
separació dels ministres, que responen exclusivament davant d’ell. No hi ha a la
Constitució ni ha la llei una responsabilitat singularitzada dels membres del Govern

8
davant les Corts Generals (no està prevista la moció de censura individual). Això no
treu que els ministres disposin d’autonomia per a l’exercici de les seves funcions, encara
que sempre estan sotmesos a les directrius polítiques i les instruccions del president del
Govern i als acords del Consell de Ministres. Exerceixen la potestat reglamentària en les
matèries pròpies del seu departament i quan és dona el cas han de referendar els actes
del Rei en les matèries de la seva competència.

8.3.4.- El Consell de Ministres.

Malgrat que la Constitució no el regula, es sabut que el Consell de Ministres és

l’òrgan col·legiat del Govern; l’únic que expressa la voluntat col·lectiva del Govern per
mitjà de les decisions adoptades en la forma prevista per l’ordenament jurídic.
Tanmateix, el fet que la Constitució no en faci menció s’assumeix que el seu
funcionament està subjecte al principi de flexibilitat, atès que les decisions d’especial
transcendència política no poden estar condicionades a criteris formals.

Formen part del Consell de Ministres, el president del Govern, el vicepresident o

vicepresidents (en el cas que estigui nomenats), i els ministres. També poden assistir els
Secretaris d’Estat, però només quan siguin expressament convocats per a la ocasió.
Totes les decisions del Govern que exigeixin una formalització jurídica hauran de ser
acordades en Consell de Ministres: decrets-lleis, decrets legislatius, projectes de llei,
acords sobre negociacions, signatura de tractats internacionals, decisions relacionades
amb els estats excepcionals previstos a l’art. 116 CE (alarma, excepció i setge), i
reglaments aprovats per mitjà de reial decret. Altres funcions d’excepcional importància
-expressament previstes en la CE- són les relatives a les mesures que puguin imposar-se
a les CCAA pel compliment de les seves funcions constitucionals (art. 155 CE), la
interposició de conflictes de competència (amb les CCAA o altres òrgans
constitucionals) i el nomenament de titulars d’òrgans constitucionals (dos magistrats del
TC i el Fiscal General de l’Estat).

8.3.5.- El Govern en funcions.

D’acord amb la Constitució, el Govern cessa en les següents circumstàncies: a)

després de la celebració d’eleccions generals; b) en els cassos de pèrdua de confiança
parlamentaria; c) per renúncia o mort del president del Govern. Un vegada s’ha produït
el cessament del Govern, aquest continua en funcions fins al moment de ser substituït
per el nou Govern, encara que la seva actuació es veu condicionada per la pròpia lògica

9
parlamentària. La Llei del Govern incorpora, en aquest sentit, dues prohibicions del
Govern en funcions: una, limita la gestió dels seus membres al despatx ordinari dels
assumptes públics. En aquest sentit, no poden adoptar cap altre mesura que no sigui la
estrictament necessària pels cassos d’extrema urgència degudament acreditats o per
raons d’interès general. Dues, impedeix l’adopció de decisions concretes com l’exercici
de la iniciativa legislativa.

8.4.- Les relacions entre les Corts Generals i el Govern: la relació de confiança, la
responsabilitat política i la control parlamentari.

Les relacions entre el poder executiu i el poder legislatiu transiten sota una
realitat sobre la qual comença a existir força literatura: l’exercici quotidià del govern
comença a registrar una progressiva concentració de facultats i una invasió
d’atribucions per part del poder executiu sobre la resta de poders; especialment el
legislatiu. Es parla, doncs, del predomini del Govern sobre el Parlament. No obstant
això el bon funcionament d’una democràcia s’articula a partir de la construcció d’una
relació equilibrada i lleial entre els dos poders. Això es fa més important quan els
parlaments comencen a ser expressió d’una pluralitat que deixa enrere un bipartidisme
que començava a ser estructural i els governs tendeixen a explorar la via de la coalició
per assegurar les majories.

En els sistemes parlamentaris de govern, la funció de control polític de l’activitat

del govern és una de les funcions més rellevants que exerceix el Parlament. És
l’oposició qui assumeix majoritàriament el rol d’exercici de les accions de l’executiu, de
forma que l’activitat governamental no s’entén sense la consegüent activitat de
fiscalització. El resultat és un equilibri de rols entre el govern (i la majoria que li dona
suport) i l’oposició que vol ser alternativa de govern a partir, entre d’altres variables, de
l’exercici de fiscalització de la tasca de governar.

Per control parlamentari s’entén aquella activitat orientada a comprovar que el

poder executiu segueixi les directrius polítiques que el van portar a comptar amb la
confiança del Parlament quan el president es va sotmetre a la investidura. L’anomenat
control-fiscalització inclou totes aquelles formes o modalitats l’exercici de les quals no
comporta ni ha de comportar una ruptura de la relació fiduciària entre el Parlament i el
Govern. Senzillament són instruments adequats per salvaguardar el dret a l’oposició a

10
complir la seva funció constitucional i enfortir el bon funcionament de la democràcia
parlamentària. Ens referim a les preguntes, les interpel·lacions, les mocions, les
comissions d’investigació o el control dels decrets llei (instruments legislatius en mans
del govern per supòsits d’extraordinària i urgent necessitat), així com dels decrets
legislatius (lleis delegades pel Parlament al Govern).

També poden considerar-se actuacions parlamentàries inherents a la tasca de

control les esmenes de la minoria que pretenen modificar els projectes de llei del
Govern, els actes d’autorització de l’aprovació dels Tractats (art. 93 i següents CE),
l’autorització dels estats d’excepció (art. 116 CE) o, en el cas del Senat, l’aplicació del
mecanisme de coerció autonòmica de l’art. 155 CE. Malgrat que l’article 66.2 CE
només diu que les Corts Generals “controlen l’acció del Govern” s’entén que aquesta
tasca es desenvolupa mitjançant l’exercici de la crítica, la fiscalització i el debat sobre
qualsevol actuació que porti a terme el Govern. I és en aquesta lògica que s’inscriu el
dret dels parlamentaris a demanar tota aquella informació per exercir la tasca de control
reconeguda pel Reglament del Congrés (art. 7)

8.5.- La dissolució de les cambres.

El control parlamentari de l’activitat del Govern i l’eventual exigència de

responsabilitat política del Govern a partir dels instruments de la qüestió de confiança i
la moció de censura té una contrapartida. Aquesta contrapartida, en el sistema
parlamentari, és l’atribució al Govern de la facultat de dissoldre anticipadament el
Parlament. D’aquesta forma es posa en mans del Govern -i més concretament del
President del Govern- un instrument que pot utilitzar en funció de la consideració de
criteris d’oportunitat política; normalment d’ordre electoral.

La dissolució de les Corts Generals és una de les diverses formes que comporten
la finalització de la relació de confiança entre el Govern i el Congrés dels Diputats; tot i
que aquesta forma de finalització no guarda cap relació amb l’exigència de
responsabilitat política. És l’art. 115 CE, d’acord amb el desenvolupament dels requisits
previstos en l’art. 21.4 de la Llei del Govern i per l’art. 167 de la Llei Orgànica de
Règim Electoral (LOREG). La dissolució, doncs, és una potestat exclusiva del president
del Govern, que no té més límits que el requisit de prèvia deliberació amb el Consell de
Ministres. Com a límit s’estableix la prohibició d’una eventual dissolució dins del

11
primer any de vida de la legislatura o quan s’està pendent de la votació d’una moció de
censura o quan el Govern està en funcions; especialment en aquell cas en el qual el
Govern en qüestió hagi estat derrotat en una qüestió de confiança.

El decret de dissolució anticipada de les Corts ha d’incloure, forçosament, la

convocatòria d’eleccions generals de les cambres dissoltes.

12