1.

1 Origen dels pobles mesopotàmics

El seu nom prové del llatí i significa «enmig de la terra», tot i que al llarg dels segles ha
rebut altres noms. Concretament, a la Mesopotàmia , un territori que antigament s’estenia
entre els rius Tigris i Èufrates i que comprenia els actuals Iraq, Iran i Síria. Hi ha restes
arqueològiques que demostren l’existència de pobles a Mesopotàmia des del 8.500
aC. Aquestes restes evidencien que aquests pobles van anar passant de la caça i la
recol·lecció a l’agricultura i la ramaderia.

Diverses restes d’objectes de culte religiós, estris de cuina i assentaments de ciutats són
mostres d’aquesta evolució. Mesopotàmia és el primer lloc on es van construir temples i
ciutats, on es treballava el metall i on, a partir del 3.500-3.000 aC, s’utilitza l’escriptura per
a transaccions i recompte de béns. Aquesta escriptura s’anomena cuneïforme. Les ciutats
mesopotàmiques eren ciutats estat, és a dir, eren políticament i econòmicament
independents.

Ara bé, algunes ciutats estat compartien aspectes com ara la llengua o la religió, com en el
cas de la civilització sumèria. Les ciutats estaven emmurallades per defensar-se dels
freqüents atacs d’altres ciutats amb ambicions de conquesta o saqueig. L’escriptura que
utilitzaven els pobles sumeris era l’escriptura cuneïforme. Mesopotàmia, van adoptar
aquest sistema, de manera que es va fer servir durant prop de 4.000 anys.

En aquest temps també es van afegir altres usos, a més del comptable, com ara escriure
cartes, epopeies i rituals religiosos.

1.2 Els imperis de Mesopotàmia

L’imperi accadi va durar fins al segon mil·lenni aC, quan va començar un període llarg de lluites
entre ciutats i de complexes aliances. Després de l’imperi babilònic aparegué l’imperi assiri, que
s’estenia des de la Mediterrània oriental fins a terres iranianes. Els assiris foren vençuts pels
caldeus, que crearen l’imperi neobabilònic, fins que els perses s’apoderaren de tot
Mesopotàmia. L’any 331 aC, el rei grec Alexandre Magne posa fi a l’imperi persa i a tots els
mil·lennis que van tenir Mesopotàmia com a centre del món.

2.1 Politeisme enfront de monoteisme

Cada poble, cada cultura, construeix el seu esquema de creences i religió. Actualment a Europa són
majoritàries les religions monoteistes , però altres pobles tenen o han tingut un sistema politeista, és
a dir, creuen en molts déus.
Tots dos sistemes de creences són complexos i comparteixen la necessitat humana de respondre a
fets com ara els fenòmens naturals i el cicle de la vida.

2.2 Egipte

Els temples estaven construïts amb pedra i no amb argila perquè, en ser la llar dels déus, els quals
eren immortals, calia fer construccions que perduressin en el temps. Els egipcis consideraven que hi
havia vida després de la mort i, per tant, calia que l’ànima del difunt superés la prova d’Osiris. Cap
al 3.000 aC els egipcis van inventar un altre sistema d’escriptura, l’escriptura jeroglífica, que es
dibuixava en papirs o bé s’esculpia a les pedres.
2.3 Babilònia

Els sacerdots babilonis tenien molt de poder sobre la població perquè eren els que podien interpretar
els missatges divins i endevinar el futur. Eren els únics que podien accedir als ziggurats. Només els
soldats morts en batalla podien gaudir d’un descans etern.

2.4 Grècia

Els grecs compartien els mateixos déus, però cada polis tenia com a protector o divinitat principal un
déu o una deessa en concret. Per exemple, Atenes tenia com a protectora la deessa Atenea , si bé
també s’hi adoraven altres déus. Els sacerdots, que no constituïen cap classe social
diferent, s’encarregaven d’oficiar els rituals i els fidels presentaven ofrenes als déus. A part dels
temples, a cada llar hi havia un altar dedicat als déus i als morts de la família.

A parts dels déus, en la religió grega hi havia els herois.

3.1 Ur

En temps d’Abraham, Ur era una ciutat emmurallada d’unes seixanta hectàrees d’extensió amb una
àrea d’influència que arribava fins a les petites poblacions més properes, amb qui mantenia una forta
activitat comercial propiciada pel seu port fluvial. A Ur no es coneixia la propietat privada perquè es
considerava que les terres de conreu, a tocar de la ciutat, eren propietat dels déus. El temple, a més
de ser el lloc de culte als déus, també era el centre cultural i intel·lectual de la ciutat.

3.2 vida

A partir dels relats del Gènesi, Abraham és considerat pel seu poble el primer patriarca de la història
perquè canvia la manera de relacionar-se amb la divinitat. Abraham era un dels descendents de
Sem, fill de Noé, i va casar-se amb Sara, que era estèril. Ja tenia setanta-cinc anys quan va tornar a
sentir l’Ordre de Déu de deixar Haran per començar un llarg viatge en el transcurs del qual Abraham
va reconèixer la presència de Déu, a qui retia culte dedicant-li altars pels llocs on passava. Amb el
temps, Sara va quedar embarassada i va tenir un fill, al que van anomenar Isaac i va témer que
Ismael prengués l’herència del seu fill, per la qual cosa va dir a Abraham que expulsés Agar i Ismael.

Abraham, després de parlar amb Déu, el qual li assegurà que Ismael tindria una llarga
descendència, expulsà el fill que durant tants anys havia esperat.

3.3 Missió
Abraham, segons narra el Gènesi, és la primera persona que trenca amb les creences politeistes i
instaura el monoteisme. Aquesta és, doncs, la missió que Déu li encarrega: creure en un únic
déu, sense tenir altres ídols ni venerar altres divinitats.
Abraham va ser la primera persona que va dir que tots els éssers són fills d’un mateix creador i que
només hi ha un sol déu.
Segons el Gènesi 12, 6-7, «El Senyor es va aparèixer a Abraham i li digué: ‘-Donaré aquest país a la
teva descendència.’ Allà Abraham va dedicar un altar al Senyor, que se li havia aparegut.» Per
això, si es pogués determinar quin dels dos fills d’Abraham era el «fill únic» dilucidaria quin és el
veritable poble escollit per Déu.
La gran aportació d’Abraham va ser canviar el llenguatge religiós i la manera de relacionar-se amb
Déu. Per aquest motiu a Abraham se’l considera el primer profeta, perquè en parlar amb Déu es fa
ressò del seu missatge i l’acompleix fidelment.
Així doncs, a Abraham se’l considera patriarca perquè és el fundador d’un nou poble al qual guia i, a
la vegada, se’l considera profeta perquè té una relació personal amb Déu.