L’edat mitjana a Badalona

L'edat mitjana o edat medieval és el període intermedi de la història d'Europa entre l'edat
antiga i l'edat moderna. Els seus inicis es marquen per dos grans esdeveniments: l'inici al segle
V amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476, i el final al segle XV amb la caiguda de
Constantinoble, el 1453, o bé amb el descobriment d'Amèrica l'any 1492. El nom va ser posat
pels humanistes del Renaixement com a terme despectiu, perquè la consideraven una època
fosca compresa enmig de moments d'esplendor cultural.

Durant els segles 9 i 10 es va desarollar la Badalona mediaval , que pasara a coneixer com el
area de Dalt de la vila. La masía fortificada de Can Canyado es del segle 15 i constitueix una
mostra d`arquitectura tipica de la costa catalana. Dalt de la villa va estar plena de plagues i
pestes , tambe van petir atacs dels piratas que arrivaben pel mar.

Com s'ha esmentat, l'antiguitat tardana és poc coneguda a causa de la manca de

documentació entre els segles VI i IX. Segons Josep Maria Cuyàs, de la documentació
conservada del segle IX se'n desprèn que la Badalona de l'Alta Edat Mitjana no es diferenciava
gaire de la dels segles IV i V. De fet, Cuyàs considerà que si bé les invasions germàniques i,
posteriorment, la invasió musulmana van agreujar la situació del terme badaloní, afirma que
probablement ni visigots ni musulmans van modificar o alterar l'estructura socioeconòmica, ni
tampoc la va afectar massa en termes demogràfics, davallada la població temps enrere. El
canvi es produirà especialment amb la conquesta franca de Barcelona el 801 per part de les
tropes de Lluís el Pietós, que aportarà estabilitat a la regió, especialment després de la ràtzia
d'Almansor.

Font i Cussó creu que a nivell urbà, la crisi del segle III a Badalona provocà una despoblació
vers les villae, mentre els nucli urbà es deteriorà i les cases més benestants anaren
desapareixen, sent substituïdes per unes més senzilles, construïdes amb materials peribles,
com la fusta. Aquest procés, que deixà Baetulo pràcticament despoblada al segle IV, féu que
els grans propietaris rurals comencessin a exercir control econòmic sobre les famílies que
aniran acollint, i aprofitaran la introducció del cristianisme per construir capelles a les seves
terres i beneficiar-se de llurs exempcions fiscals; de fet, els grans alous medievals foren els
hereus de les vil·les romanes escampades per l'antic territori de Baetulo, que probablement
mantingueren el seu estatus i les seves terres amb la conquesta franca. Tanmateix, es creu
que les terres van estar força repartides entre els pagesos aloers, amb petites i mitjanes
propietats, amb diversos graus de riquesa, encara que, també és possible que les terres d'un
mateix pagès no formessin un grup compacte, sinó que estiguessin repartides pel territori.
L'antic terme de la ciutat romana es mantingué, delimitat pel riu Besòs, el mar mediterrani, el
turó de Montgat i la serralada Litoral. Aquest constà en època medieval d'un nucli més o menys
urbà, denominat «la Sagrera», caracteritzat per tenir l'única parròquia, Santa Maria, i altres
zones amb poblaments més dispersos, que es formaren a redós de les antigues vil·les
romanes, amb un senyors que es feren edificar torres i capelles. Foren llocs importants Pomar,
centrat en l'alou de Cal Comte, al conegut com Castell de Godmar; el de Poià, amb l'alou de la
família Rigolf i la capella de Sant Martí, i Llefià, centrat en l'alou de can Peixau, o dels Aversó,
situat al costat de la capella de Sant Salvador.