Professional Documents
Culture Documents
Tema La Restauracià Borbà Nica
Tema La Restauracià Borbà Nica
1. INTRODUCCIÓ
L'1 de desembre de 1874, Alfons Xll va fer públic des de l'exili a Gran Bretanya el Manifest
de Sandhurst (du el nom de l´Acadèmia militar on s´estava formant): on es posava a
disposició dels espanyols, volia arreglar la situació del país sent rei, comprometent-se a
exercir la monarquia d’una manera conciliadora i liberal.
A finals de desembre de 1874, el general Martínez Campos (la major part dels militars
també eren pro borbònics) va proclamar a la població valenciana de Sagunt, el príncep
Alfons de Borbó com a nou rei d’Espanya, Alfons XII. El suport de l’exèrcit a aquesta
proclamació va suposar la fi de la I República i la restauració de la Monarquia.
Alfons XII (1875-1885), serà un monarca liberal moderat (conservador), al servei de les
classes conservadores. Va ser nomenat rei amb 17 anys i va morir amb 27 anys, víctima
de la tuberculosis. Fill d’Isabel II i de Francisco d´ Asís de Borbó, es va casar en dues
ocasions. Primer (per amor) amb la seva cosina Maria de las Mercedes de Orleans (gener
de 1878), que va morir només 5 mesos després, i al 1879 amb Maria Cristina d’Habsburg
(qüestió d´estat), amb qui va tenir dues filles i un fill, el futur Alfons XIII.
El règim polític, preparat per Antonio Cànovas del Castillo (conservador), es basarà en la
Constitució de 1876, que establia el bipartidisme i el torn pacífic entre dos grans partits
dinàstics: conservadors i liberals.
El 1898 va tenir lloc un greu conflicte a Cuba i Filipines, que acabarà amb la pèrdua de
les últimes colònies d'ultramar i que portarà la profunda crisi del 98.
2. LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC
Cánovas del Castillo volia que el restabliment de la monarquia es fes d’una manera
pacífica, amb suport de l’opinió pública espanyola. Però a finals de desembre de 1874, el
general Martínez Campos (es va avançar) protagonitzà un pronunciament militar a
Sagunt i proclamà el príncep Alfons, rei d’Espanya. Aquesta proclamació significava la
restauració de la monarquia borbònica a Espanya i la recuperació del control del poder
per part de les classes conservadores.
El nou règim, dissenyat per Cànovas del Castillo , EL SISTEMA CANOVISTA, pretenia:
La monarquia s'havia de fonamentar en dues forces polítiques -els partits dinàstics- que es
complementaren i equilibraren: el Partit conservador (liderat per Antonio Cànovas del
Castillo) i el Partit Liberal (liderat per Mateo Práxedes Sagasta), evitant la intervenció
dels militars (el pronunciament desapareix com a via d'accés al poder) i deixant fora del
sistema a les altres forces polítiques minoritàries=»BIPARTIDISME.
Ambdós partits van acordar una alternança pacífica en el govern (TORN DE PARTITS) i
un repartiment dels mecanismes de l’Estat, mitjançant l’ús massiu del frau electoral i de
la manipulació política.
El principal objectiu era mantenir l’estabilitat política i sobretot la solidesa de la Corona
com a símbol del règim.
La constitució de 1876
(Característiques principals):
Per exemple, va ser molt sonada el “decret Orovio” de 1876, que restringia
la Llibertat de Càtedra, si aquesta atemptava contra els “dogmes de la fe ca-
tòlica”. Com a rebuig a aquest decret, alguns dels professors de la Universi-
tat de Madrid l'abandonaren per a crear la “Institución Libre de Enseñanza”
(ILE), un centre d'estudis per la llibertat d'ensenyament que aglutinà a la ma-
jor part dels intel·lectuals fins la Guerra Civil.
a) Fi de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). A Catalunya, els carlins, tot i les victòries
d’Alpens i Castellfollit, van anar perdent totes les places on s’havien fet forts: Berga, Vic,
La Seu, Olot...També van ser vençuts a la zona centre (València i Aragó) i finalment serien
derrotats al País Basc i Navarra. La fugida cap a França de l’aspirant carlí ( Carles Maria,
Carles VII ) vas suposar la fi del conflicte.
El govern va decretar l’abolició dels furs bascos (lleis pròpies), els bascos quedarien obli-
gats al pagament d’impostos i al servei militar comuns a tot l’estat, però el seu sistema fis -
cal continuaria basant-se en el concert econòmic, segons el qual la recaptació d’impostos
estava en mans de les províncies basques, que negociaven amb el govern central, la quo-
ta que li havien de pagar (d´alguna manera continuaren beneficiant-se).
En tots dos casos no es tractava de partits de masses, amb seus, agrupacions i afiliats
com en l´actualitat o com vorem més endavant. Els dos partits tenien poques diferències
ideològiques, i una representativitat social molt escassa, però van acaparar el poder
polític durant tota l’etapa. Els dos partits havien nascut d'una mateixa classe política
(els liberals).
Tots dos partits coincidien ideològicament en:
CONSERVADORS LIBERALS
LÍDER Cànovas Sagasta
DIRIGENTS Antics moderats i unionistes Antics progressistes,
demòcrates i republicans
menys radicals
IDEOLOGIA - Sufragi censatari - Sufragi universal masculí
- Immobilisme social (els pobres, pobres i - Reformisme social (afavorir a
els rics, rics) les classes socials baixes)
- Desconfiança de l'ampliació de llibertats - Ampliació de lleis i llibertats
- Estat confessional i suport a l'Església - Societat laica i restricció de
privilegis de l'Església
BASES SOCIALS Aristocràcia, alta burgesia, i jerarquia Mitjana burgesia i classes
eclesiàstica mitjanes i classe treballadora
Com funcionava el torn dinàstic?
L'alternança regular en el poder entre els partits del torn quedava garantida per una
peculiar manera de formació de govern. Quan un govern experimentava el desgast de la
seua gestió, o senzillament quan els líders polítics consideraven necessari un canvi, se
suggeria al rei el nomenament d'un nou govern (el rei servia d'àrbitre per decidir el canvi
de govern quan hi havia alguna crisi) i s´assegurava l'estabilitat política, evitant la
participació dels militars.
El nou president del govern era sempre el líder de l'oposició.
Els partits no dinàstics eren els que no participaven en el torn i per tant no arribaren
mai a participar en el poder.
El règim de la Restauració va mantenir una gran discriminació i també una forta
repressió sobre les forces polítiques i socials considerades d’oposició.
Pi i Margall que dirigia el sector federal (Partit Republicà Federal) era el grup
republicà més nombrós i que més força tenia.
Emilio Castelar que organitzava la dreta republicana (Partit Republicà
Possibilista), eren els més moderats.
A finals del segle XIX, van aparèixer grups republicans molt radicalitzats. Destaquen
Alejandro Lerroux a Barcelona i Vicent Blasco Ibáñez a València que van revitalitzar el
republicanisme en aquestes ciutats.
Els nous partits republicans (els de Lerroux i Blasco Ibáñez) eren partits “de masses”:
comptaven amb una militància nombrosa, activa i ben organitzada, imprescindible per a
organitzar campanyes i guanyar eleccions. Els republicans implantaren el model que, en el
segle XX, anirien copiant tots els partits. Cada partit hauria de disposar d’un periòdic que
servia per difondre la seua ideologia entre militants i simpatitzants: “El pueblo” era el diari
de Blasco Ibáñez, o “El Socialista” el del PSOE.
Quan disposaven d’una militància suficient en una localitat o un barri, fundaven un “casino”
que servia de lloc de reunió i d’oci, on s’organitzaven actes polítics, manifestacions, etc.
b) El carlisme:
Va tardar en reorganitzar-se i només va tenir una certa força a les províncies forals,
(País Basc). L'aparició del nacionalisme basc i del català va reduir les bases socials del
carlisme.
Després de ser vençuts militarment (en la guerra) i que alguns líders reconegueren a Al -
fons XII com a rei legítim apartant-se del carlisme, aquest es parteix en dos:
els partidaris de Carles VII accepten el capitalisme i el liberalisme i rebutgen l’Antic
Règim.
els seguidors de Ramón Nocedal deixen de reconèixer-lo com a rei i funden un par-
tit catòlic integrista (Partit Tradicionalista, 1888).
c) Els socialistes: Pablo Iglesias, fundà en 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE). Pablo Iglesias era tipògraf, i per tant, representatiu de la minoria de treballadors
cultes que fundaren el PSOE. Un poc més tard, l´any 1888 es fa fundar a Barcelona el
primer sindicat socialista, la Unión General de Trabajadores (UGT).
El creixement del socialisme espanyol va ser molt lent.
En la dècada de 1890 el PSOE i la UGT anaren estenent-se des de Madrid a Astúries (zo -
nes mineres), Biscaia, on es desenvolupava la siderúrgia i Catalunya. En aquests anys co-
mencen a popularitzar la celebració del 1r de Maig (dia del treball, es solien fer manifes-
tacions), impulsen la demanda de la jornada laboral de 8 hores (8 hores de treball, 8 de
descans, 8 d'oci) i organitzen les primeres vagues.
Aliats amb els anarquistes aconseguiren rebaixar la jornada laboral i amb l'ajuda dels re-
publicans, aconseguiren que el Partit Liberal implantara lleis de caràcter social en el con-
text de la crisi del 98. La llei d'Accidents de Treball de 1900, reconeixia la responsabilitat
empresarial en els accidents de treball. Un altra llei de l'any 1900 prohibia el treball de
menors de 10 anys i obligava al patró a deixar dos hores lliures als menors de 14 per
anar a l´escola.
d) Anarquisme: l'anarquisme és una de les dues grans corrents del moviment obrer del
segle XIX (l'altra era el marxisme/socialisme). Com el marxisme, plantejava la futura des-
trucció del capitalisme per una revolució dirigida pels obrers i el pas a una societat igua-
litària, en el que -a diferència del comunisme- l'estat desapareixeria.
L'anarquisme posa per davant de tot la llibertat i l'autonomia individual.
Com que no creien en els estats ni en els governs, els anarquistes eren enemics de la po-
lítica i mai no fundaren cap partit i generalment no votaven mai. La forma d'impulsar la
revolució passava per difondre les seues idees des de periòdics i llibres, lluitar des dels
sindicats pels drets dels treballadors i, en alguns moments per “l'acció directa”, organit-
zant-se amb armes i cometent atemptats o atracaments.
L'anarquisme es va instaurar a Espanya entre 1868 i 1875, aprofitant les llibertats del se -
xenni, però a partir de 1875 va ser molt perseguit i completament prohibides les soci-
etats anarquistes. Va quedar vinculat durant les primeres dècades de la Restauració
amb la pràctica del terrorisme, en part perquè alguns defensaven que l'assassinat de lí-
ders polítics podia fer avançar el camí cap a la Revolució, hi hagueren atemptats d'aquest
tipus a molts estats europeus. Però també perquè qualsevol atemptat quedava atribuït
automàticament als anarquistes, encara que molts no estaven clars.
Així, entre 1878 i 1879 es produïren dos atemptats anarquistes contra Alfons XII, i en
1893 un altre contra Martínez Campos, tots fallits. També en 1893 un anarquista llançà
una bomba dins del teatre del Lliceu de Barcelona, un dels centres d'esplai de la burge-
sia catalana, assassinant a una vintena de persones, i en 1894 un altra bomba al pas de
la processó del Corpus a Barcelona, causant una dotzena de morts. Aquests successos
provocaren una dura repressió de l'anarquisme amb l'aprovació d'una “llei de repressió
de l'anarquisme” en 1896 i la pràctica sistemàtica de tortures i execucions. Com a
resposta a les execucions, en 1897 un anarquista italià va assassinar a Cánovas.
Aquesta fase “terrorista” de l'anarquisme espanyol, encara s'allargaria a la dècada de
1900-1910 i va provocar que el moviment anarquista fora durament perseguit. Tot i les
persecucions, l'anarquisme continuà sent la ideologia preferida pels obrers catalans
i els camperols andalusos, per davant del socialisme i tindria un èxit impressionant
a partir de 1909, ja que la majoria dels anarquistes es centraren en el treball als nai-
xents sindicats (anarcosindicalisme).
Des de 1824 aproximadament, Espanya només tenia les colònies de Cuba i Puerto Rico,
al Carib, i les Filipines i altres illes xicotetes al Pacífic.
CUBA era la principal possessió, amb interessos i negocis importants espanyols i amb
un gran flux d'emigració espanyola. La vida econòmica es basava en plantacions de:
sucre, cafè i tabac.*
*Els espanyols volien anar a Cuba per fer-se rics. Hi havia molts esclaus. El sucre, cafè i
tabac l´enviaven a Espanya i a més, havien de comprar obligatòriament productes
espanyols tenint EE.UU. al costat.
Estaven obligats a comprar a elevats preus els productes espanyols, fonamentalment el
blat castellà i els teixits catalans, la legislació espanyola els dificultava l'exportació cap a
Europa o els EE.UU. Com a conseqüència, els cubans volien deslligar-se d´Espanya.
Cuba era una regió molt important des del punt de vista econòmic ,per exemple, el port de
l'Habana era el 2n port espanyol en moviment comercial després de Barcelona.
De fet, EEUU tenia un interès descarat per controlar Cuba i ja li havia plantejat a Espanya
comprar l’illa, que es troba a pocs quilòmetres de Florida.
Els governs espanyols tenien una mentalitat colonial respecte de Cuba, Puerto Rico
i Filipines, les consideraven províncies “de segona”, en les que s'aplicaven lleis es-
pecials per tal d'explotar les seues riqueses en benefici de la metròpoli. Aranzels es-
pecials evitaven la lliure entrada dels productes americans en Cuba.
A escala política, aquests territoris rebien un tractament colonial i no tenien cap dret a
enviar representats a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o a intervenir
en l'elaboració de les lleis que afectaven les illes.
El problema cubà:
• Des del 1868 les insurreccions cubanes havien estat gairebé permanents i s’havien
anat sufocant tant per la via militar com mitjançant pactes polítics (abolició esclavitud...).
Després de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), l’any 1879 es va produir un nou intent
d’insurrecció, la Guerra Chiquita, també amb victòria espanyola.
• Entre les causes que van estimular els desigs d’emancipació i van fer guanyar posicions
a l’independentisme, cal destacar: la ineficàcia de l’administració espanyola per intro-
duir reformes polítiques (autonomia) i reduir el control econòmic.
• Seguint el model bipartidista de la Península, es van crear a Cuba dos grans partits:
-L'exèrcit americà desembarcà a Cuba, però l'intent d'invasió fracassà. La flota americana
s'enfrontà a l’espanyola en Santiago de Cuba i la va derrotar de manera humiliant.
-En Filipines hi hagué un altra derrota naval en Cavite davant la flota americana. Espa-
nya es quedà sense flota i totalment impossibilitada de seguir la guerra a Cuba sense po-
der enviar més tropes i provisions. El govern espanyol era perfectament conscient de que
la flota espanyola -més antiga i menuda- estava perduda davant l'americana, però es plan -
tejà la guerra com una qüestió d'honor i la premsa va fer creure que hi havien possibilitats.
Així, la realitat de la derrota humiliant va tindre un efecte enorme: a la batalla de Santiago
es perderen tots els bucs i els americans tan sols patiren un mort (els espanyols 157 i
1670 presoners) i a Cavite els espanyols pràcticament es rendiren abans de que la batalla
s'acabara. Espanya negocià amb els EUA la rendició després de la guerra. En els acords
de París (1898) s'imposà la voluntat dels guanyadors, que marcaren les seues condicions:
el govern cedí Puerto Rico i les Filipines, i acceptà la independència de Cuba. Com
que pràcticament havia perdut tota la flota, la derrota es completà amb la venda d’algunes
illes del pacífic a Alemanya en 1899.
Els EEUU acceptà una independència limitada de les antigues colònies espanyoles, ja que
tutelà els nous governs independents, el que provocà una reacció antiamericana en
aquests territoris. Com a mesura de control de l'illa, el govern americà va reservar-se una
gran base militar a Cuba, Guantánamo.
La derrota humiliant de la guerra contra Estats Units provocà un enorme impacte en la so-
cietat espanyola de l'època, el que es coneix com la “Crisi del 98”. La societat espanyola
va tindre la sensació de que la fi de l'imperi colonial implicava una pèrdua de la impor-
tància internacional d’Espanya, que es demostrava que Espanya passava a ser un país
“de segona”. Tot això en un moment en que el colonialisme estava en expansió, i la potèn-
cia dels estats es mesurava per la importància de les seues colònies.
La crisis dona lloc a una sensació de que “Espanya estava moribunda” i calia re-
plantejar-se tot el sistema polític i econòmic; calia trobar els “culpables del desastre” i
introduir reformes.