Les potineries de l’educació o la immigració a l’escola

Fa anys que Catalunya té un problema greu amb la immigració. Encara, però,

no se’n prenen mesures. Pitjor encara: se’n prenen, però, més aviat, són, poti-
neries, perquè solucionen el problema —si és que, de fet, el solucionen—, però
només momentàniament, o sigui, per sortir del pas. I torna a començar. L’edu-
cació, però, comença a ressentir-se’n. De fet, ja ho ha fet.
L’inici del problema es troba a l’article 27 de la Constitució. Allí, es diu
al punt 1 que l’educació és una llibertat. Però, alhora, al 4, que és una obliga-
ció. I això és el que se’ns oblida. En efecte, l’educació, precisament perquè
vivim a una societat absolutament libèrrima, se l’està entenent només des de
la llibertat. Per això, cadascú fa el que vol. Per exemple, avui dia, hi ha un
munt d’alumnes nouvinguts que no coneixen la llengua ni la tradició del país.
Així i tot, però, se’ls aprova o se’ls passa de curs, fins que arriben a quart
d’ESO. Aleshores, el claustre decideix pietosament donar-los el títol perquè
facin una cicle formatiu i tinguin, així, accés a una feina. Però això no és edu-
car. El que s’ha de fer és obligar-los a educar-se veritablement, encara que sigui
endarrerint-los en el desenvolupament natural.
Però no s’ha de ser injust: en realitat, no és que es faci el que es vol, sinó
el que es pot. En efecte, tot passa perquè el Departament hi inverteixi més
diners, per més professors, més aules d’acollida... Si els claustres decideixen
passar els alumnes, és perquè no donen l’abast. Cada vegada hi ha més nou-
vinguts que inclús són analfabets de la seva llengua materna o aules d’acollida
«massificades». I això és indigne. Especialment, perquè, si els alumnes tenen
l’obligació d’educar-se, les institucions tenen la de garantir una educació me-
reixedora de respecte i estima.