Equacions diferencials autònomes

Són de la forma 𝑥 ′ 𝑡 = 𝑓 𝑥 𝑡 𝑓 𝑡, 𝑥 = 𝑓(𝑥) No apareix explícitament la

variable independent

• Els equilibris són els zeros de f

• Són de variables separades (prenent 𝑔 𝑡 = 1 o més en general 𝑔 𝑡 =constant)

𝑑𝑥
Exemple: = 𝑟 1−𝑥 𝑥 Equació diferencial logística (r > 0) per a una població x(t) si la capacitat del medi és 1
𝑑𝑡
Equilibris: r 1−𝑥 𝑥 =0 𝑥=0 i 𝑥 = 1.

Les altres 𝑑𝑥 𝑑𝑥 1 1
= 𝑟𝑑𝑡 ‫׬‬ = ‫ ׬‬1−𝑥 𝑑𝑥 + ‫ = 𝑥𝑑 𝑥 ׬‬− ln 1 − 𝑥 + ln 𝑥 = ‫ 𝑡𝑟 = 𝑡𝑑𝑟 ׬‬+ 𝐶 1
solucions: 1−𝑥 𝑥
1−𝑥 𝑥
𝑥 𝑥 𝑥
ln = 𝑟𝑡 + 𝐶 = 𝑒 𝑟𝑡+𝐶1 = 𝐶2 𝑒 𝑟𝑡 = 𝐶𝑒 𝑟𝑡 𝑥 = 𝐶𝑒 𝑟𝑡 − 𝑥𝐶𝑒 𝑟𝑡
1−𝑥 1−𝑥 1−𝑥
𝐶𝑒 𝑟𝑡 1
𝑥 𝑡 = = on 𝐶መ = 1/𝐶 (si 𝐶 ≠ 0)
መ −𝑟𝑡
1 + 𝐶𝑒 𝑟𝑡 1 + 𝐶𝑒
 𝑑𝑥 𝐶𝑒 𝑟𝑡 1
= 𝑟 1−𝑥 𝑥 𝑥 𝑡 = = መ −𝑟𝑡
, x(t) = 0, 1 (equilibris)
𝑑𝑡 1+𝐶𝑒 𝑟𝑡 1+𝐶𝑒

suposem r constant positiva

𝐶መ > 0 en blau, 𝐶መ < 0 en negre:

መ −𝑟𝑡 > 1 si 𝐶መ > 0
1 + 𝐶𝑒
sense sentit físic:
𝑠𝑖 𝐶መ < 0, 1 + 𝐶𝑒መ −𝑟𝑡 = 0
1
መ −𝑟𝑡
𝐶𝑒 =-1 𝑒 −𝑟𝑡
= − = 1/ 𝐶መ
𝐶መ
1 1 ln 𝐶መ positiu o negatiu segons
𝑡 = − ln =
𝑥 0 > 0 ⇒ 𝑥 𝑡 → 1 (la capacitat del medi) quan 𝑡 → ∞ 𝑟 𝐶መ 𝑟 sigui 𝐾 més gran o
mes petit que 1
Teorema. (sobre el comportament asimptòtic de les solucions de les edos autònomes)

a) Si x(t) és solució d'una equació diferencial autónoma 𝑥 ′ = 𝑓 𝑥 , llavors,

per a qualsevol constant real c, tambe n‘és xc(t) := x(t + c)

b) Si x(t) és solució d'una equació diferencial autònoma 𝑥 ′ = 𝑓 𝑥 que no és un equilibri

(es a dir, que no es constant, igual a un zero de f ),
llavors és estrictament creixent o estrictament decreixent.

c) Una solució acotada d'una equació diferencial autònoma tendeix, quan t tendeix a l'infinit (a
− ∞), a un equilibri.

d) Si 𝑓 𝑎 = 0, 𝑓 𝑏 = 0 𝑖 𝑓 𝑥 > 0 𝑝𝑒𝑟 𝑎 𝑎 < 𝑥 < 𝑏, llavors 𝑙𝑖𝑚𝑡→−∞ 𝑥 𝑡 = 𝑎 i 𝑙𝑖𝑚𝑡→∞ 𝑥 𝑡 = b

Si 𝑓 𝑎 = 0, 𝑓 𝑏 = 0 𝑖 𝑓 𝑥 < 0 𝑝𝑒𝑟 𝑎 𝑎 < 𝑥 < 𝑏, llavors 𝑙𝑖𝑚𝑡→−∞ 𝑥 𝑡 = 𝑏 i 𝑙𝑖𝑚𝑡→∞ 𝑥 𝑡 = a

a) Si x(t) és solució d'una equació diferencial autónoma 𝑥 ′ = 𝑓 𝑥 , llavors,
per a qualsevol constant real c, tambe n‘és xc(t) := x(t + c)

dem.

𝑑
𝑥 𝑡 = 𝑥′ 𝑡 + 𝑐 = 𝑓 𝑥 𝑡 + 𝑐 = 𝑓(𝑥𝑐 𝑡 )
𝑑𝑡 𝑐

Si l’equació no fos autònoma: 𝑥 ′ 𝑡 = 𝑓(𝑡, 𝑥 𝑡 ) tindríem en canvi,

𝑑
𝑥 𝑡 = 𝑥 ′ 𝑡 + 𝑐 = 𝑓 𝑡 + 𝑐, 𝑥 𝑡 + 𝑐 ≠ 𝑓(𝑡, 𝑥𝑐 𝑡 )
𝑑𝑡 𝑐
b) Si x(t) és solució d'una equació diferencial autònoma 𝑥 ′ = 𝑓 𝑥 que no és un equilibri
(es a dir, que no es constant, igual a un zero de f ),
llavors és estrictament creixent o estrictament decreixent.

dem. (per reducció a l’absurd)

Suposem que x(t) és una solució que no és constant (no és un equilibri).

Si tingués un punt de màxim o mínim local al punt 𝑡 = 𝑡ෝ , llavors tindríem

0 = 𝑥 ′ 𝑡Ƹ = 𝑓(𝑥 𝑡Ƹ )

i llavors 𝑥1 (𝑡) ≡ 𝑥 𝑡Ƹ seria una solució d’equilibri (per ser un zero de f ).

Per unicitat de solució (tant x(t) com 𝑥1 (t) compleixen la mateixa c.i. a temps 𝑡 = 𝑡ෝ ) tindríem llavors
𝑥 𝑡 ≡ 𝑥1 𝑡 ≡ 𝑥 𝑡Ƹ ,

en contradicció amb què x(t) no és constant.

 “entre parèntesi”

Si 𝑥 𝑡 és solució de l’edo 𝑥 ′ (𝑡) = 𝑓 𝑡, 𝑥(𝑡) , integrant tindrem:

𝑡 𝑡
න 𝑥 ′ 𝑠 𝑑𝑠 = න 𝑓(𝑠, 𝑥 𝑠 ) 𝑑𝑠
𝑡0 𝑡0

𝑡
𝑥 𝑡 − 𝑥 𝑡0 = න 𝑓 𝑠, 𝑥 𝑠 𝑑𝑠
𝑡0

𝑡
𝑥 𝑡 = 𝑥 𝑡0 + න 𝑓 𝑠, 𝑥 𝑠 𝑑𝑠
𝑡0
 c) Una solució acotada d'una equació diferencial autònoma tendeix, quan t tendeix a l'infinit
(o a −∞), a un equilibri.

dem. (per reducció a l’absurd)

Recordem que una funció 𝑥(𝑡) acotada

(superiorment) i creixent té límit quan 𝑡 → ∞.

Basta veure que si 𝑥(𝑡) és solució d’una edo autònoma, aquest límit és necessàriament un equilibri.

Suposem que lim 𝑥(𝑡) → 𝑥ො i que 𝑓 𝑥ො > 0 (negatiu no pot ser perquè suposem que 𝑥(𝑡) és solució creixent).
𝑡→∞
Per la continuïtat de f , lim 𝑓(𝑥 𝑡 ) → 𝑓(𝑥ෝ )
𝑡→∞

i per la definició de límit, existeix 𝑇 tal que 𝑓 𝑥 𝑡 > 𝑓(𝑥)/2

ො per a tot 𝑡 > 𝑇
Però llavors, com 𝑥 𝑡 és solució de l’edo autònoma 𝑥 ′ (𝑡) = 𝑓 𝑥(𝑡) , integrant tindrem:
𝑡 𝑓 𝑥ො
si 𝑡 > 𝑇, 𝑥 𝑡 = 𝑥 𝑇 + ‫ 𝑇 𝑥 > 𝑠𝑑 𝑠 𝑥 𝑓 𝑇׬‬+ (𝑡 − 𝑇),
2
incompatible amb la hipòtesi que era acotada.

Els cas en què 𝑥(𝑡) és acotada (inferiorment) es fa similar. També els límits quan t tendeix a −∞.
 d) Si 𝑓 𝑎 = 0, 𝑓 𝑏 = 0 𝑖 𝑓 𝑥 > 0 𝑝𝑒𝑟 𝑎 𝑎 < 𝑥 < 𝑏 𝑖 𝑥(𝑡0 ) ∈ (𝑎, 𝑏),
llavors 𝑙𝑖𝑚𝑡→−∞ 𝑥 𝑡 = 𝑎 i 𝑙𝑖𝑚𝑡→∞ 𝑥 𝑡 = b

Si 𝑓 𝑎 = 0, 𝑓 𝑏 = 0 𝑖 𝑓 𝑥 < 0 𝑝𝑒𝑟 𝑎 𝑎 < 𝑥 < 𝑏 𝑖 𝑥(𝑡0 ) ∈ (𝑎, 𝑏),

llavors 𝑙𝑖𝑚𝑡→−∞ 𝑥 𝑡 = 𝑏 i 𝑙𝑖𝑚𝑡→∞ 𝑥 𝑡 = a
dem.
Notem que a i b són equilibris
En el primer cas, 𝑥 ′ 𝑡0 = 𝑓(𝑥 𝑡0 ) > 0.
Per tant 𝑥 𝑡 és creixent (per b), ja que ho és en un entorn de 𝑡0 )
i acotada per b (que és una solució constant) i recordem que les
gràfiques de dues solucions diferents no poden tenir intersecció.

Per c) 𝑥 𝑡 ha de tendir a un equilibri que ha de ser b

Els altres casos es fan igual

 x

0 t 0
x

Es parla de “retrat de fase”

L’equació x’ = f(x) amb f com a la figura serveix com a model a l’ecologia (de l’anomenat efecte Allee:
poblacions petites (x(t) < a ) poden tenir una taxa de creixement x’(t) negativa (per exemple perquè
tenen dificultats per trobar parella. També poblacions molt grans (x(t) > b) tenen una taxa de
creixement negativa per la competència pels recursos.
 equilibri estable o atractor

equilibri inestable o repulsor

equilibri estable o atractor