0. Presentació de l’assignatura: conceptes a tenir en comte en relació a Història Moderna.

- La vida es inalienable: L’església el complia. És a dir, la Inquisició un cop jutjats els heretges i dictada la
sentencia, la responsabilitat passava a la justícia civil, que era qui la executava. No obstant, si hom atempta
contra el dret natural mereix ser jutjat.

- El dret natural: És el dret que defensa els drets universals establert per deu, com per exemple la propietat,
que només pot ser manllevada si hi ha una causa legítima per fer-ho, com per exemple, que la possessió d’un
determinat bé alteri l’estat natural de les coses.

Dret de gents: En el cas dels països llatins té el seu origen en el dret romà, en els anglosaxons té el seu
origen en les costums i els drets fixats. Les sentencies en aquest cas tenen a veure amb la jurisprudència; els
costums o bé el sentit comú. Encara avui es produeixen dissensions al respecte de l’evolució de la judicatura
en els dos camins. Es per això que en l’ordre jurisdiccional, no podem esperar que les sentencies siguin
iguals en funció de la zona, en funció de l’acusat o de la víctima; donat que l’aplicació de la llei no tenia la
intenció de castigar a aquell que fa el delicte; sinó aplicar la justícia probabilista, es a dir, una forma de
justícia que mira de mantenir l’ordre públic. L’assassinat d’un home casat era molt mes greu que el d’un
home solter; no obstant, la pena no era lesiva en cas que es pogués compensar la pèrdua de la vídua. En el
cas d’una violació el primer que es demana al violador es que es casi amb ella. Això comporta que si les
seves condicions son humils, al ser violada no podrà trobar marit degut a la seva curta dot, i és per això que
per tal de que es pugui casar en les mateixes condicions d’abans de ser violada, s’obliga al violador a casar-
se amb la víctima i per tant així restablir l’ordre natural. Si la violada es una dona casada, en no ser possible
restablir l’ordre establert, la qüestió es l’atac sobre l’honor del marit. ¿Com es restituirà? La única forma es
un càstig públic i exemplar per tal de compensar la seva ofensa. En el cas de les sentencies en països
anglosaxons era important que les sentències fossin acceptades pel grup o la comunitat on s’aplicaven.
Per tot això, la judicatura havia de cercar el consens de la opinió pública per tal d’aplicar correctament
la justícia que s’exercia sobre el comú. En el moment en que aquests tribunals comencen a perdre
competències es quan canvia el sistema. No obstant, els juristes del dret determinen que aquests models
d’aplicació no constitueixen un estat.
Sapiens (tv3) un procés de bruixeria.

1
 1. Introducció a l’Època Moderna.

1.1 Conceptes bàsics

 Poder polític organitzat, ni que sigui fragmentàriament. És a dir, que tot i l’ordre jurisdiccional, si aquests
poders accepten de forma implícita o explicita el poder del Rei, es compatible amb la seva concepció d’Estat.

Segons els estudis de Brochman (encarregats per la UE) per tal de apropar-se a la concepció de l’Estat en el
marc Europeu, s’arriba a les següents conclusions:

 Gran dificultat per parlar d’homogeneïtat territorial (les fronteres son mòbils en base
múltiples factors) i nacional.
 Els obstacles per construir els Estats Absoluts varen suposar pels monarques afrontar
múltiples resistències: polítiques, econòmiques, socials, ideològiques.

 Altre factor es la Modernitat de l’Absolutisme. En un primer moment, als anys 50, es

va considerar que els estats que havien assolit l’absolutisme varen tenir mes èxit alhora
de construir els estats nacionals. Per altra banda, els països que ho aconseguiren amb
mes problemes, son els que després trigaran mes a constituir el seu Estat Nació. No
obstant, s’acaba amb aquesta tendència històrica que determina que els Estats
Absoluts son els que assoleixen mes ràpid l’Estat Nacional. S’accepta doncs, que els
grans Estats Monàrquics, com ara França, varen conviure amb altres realitats
polítiques com els petits estats i les repúbliques, com per exemple Venècia o Gènova;
que van caure per la força de les armes i per tant, els règims republicans a època
moderna no es poden despatxar com a règims fallits enfront de la monarquia
autoritària o l’absolutisme, sinó que s’han de valorar dins del seu context històric.

 No es pot abordar l’estudi de l’estat com un mecanisme coercitiu. Es cert que es un

mecanisme de dominació, però no és només això. Acceptar-ho es determinar que la resta
de realitats com ara els municipis, les regions, etc.. son elements reactius a les accions
de l’Estat.

Burbank i Copper.
La forma mes habitual d’organització estatal al mon es l’Imperi (Asteca, Maia, Mongol, etc..) on conviuen
realitats culturals diferents sota un mateix poder. El motiu aportat per Burbank o Cooper és que els Imperis
son molt mes mal·leables als canvis que no pas altres formes. No estan preocupats perquè una ètnia
dominant es converteixi en ètnia única. Un exemple clar es l’Imperi Otomà. Els turcs ostentaven el poder,
Els Califes i els Militars eren turcs, però l’administració era dels Albanesos i els Bosnis i les finances i el
bancs, estaven en mans dels Grecs. Poden per tant aguantar mes les contradiccions pròpies dels Estats Nació.
L’exemple contrari es Israel, que identifica tant la ètnia amb l’estat que té molts problemes amb la recepció
d’immigrants.

2
 Les Revoltes i Resistències a l’Estat – Com estudiar les revoltes
El conflicte social no es una idea aïllada. Sinó que va lligada a la concepció global sobre el funcionament
global de la societat:

- Teoria consensualista: Es parteix de la idea que el poder funciona en base al consens, que tendeix al
consens social. Les societats per tant tendeixen a buscar l’equilibri i en aquest context, les revoltes son
anomalies del sistema, quelcom intrínsec que forma part del seu funcionament intern en la mesura que
intenta recalibrar-se per trobar de nou el consens.

- Teoria conflictivista: Tot sistema viu en una situació de conflicte permanent per l’existència d’interessos
contraposats. La classe proletària vs. l’empresariat, per exemple. Aquests conflictes van evolucionant, i les
lluites i els seus resultants fluctuen i produeixen canvis. El conflicte es el motor de la societat i tota crisi es
un canvi que fa evolucionar el sistema en funció de com es surt d’ella.

Què és una revolució?

L’anàlisi d’una revolució depèn de la seva definició, si és una crisi o bé una anomalia, i per tant, es complex
definir-la. Normalment, s’assimila al model de la revolució francesa, però hi ha moltes altres interpretacions.
Alguns historiadors consideren una revolució com un cop cruent contra el poder. Altre enfocament, per
exemple, és que existeixen revolucions dintre de revolucions com ara la de Praga o la de Polònia, que els
Marxistes han definit com contrarevolucions. Per tant, quan es fan definicions de revolució es fan tenint en
comte el moment en que es creen.

Pérez Zagorin (anglès d’origen Hebreu), a l’obra Revueltas i revoluciones en la època moderna. Proposa
un estudi no marxista dels processos revolucionaris en època moderna. Es tracta d’un llibre que ha envellit
molt malament.

“Una revolución es cualquier intento de subordinar unos grupos a través del uso de la violencia para
provocar 1) un cambio de gobierno o de su política 2) un cambio de régimen 3) un cambio de sociedad, si
este intento se justifica a través de alusiones a pasadas condiciones o a un futuro ideal aún no alcanzado.”

Tot i que només es vàlida pel mon modern, però no pas pel mon contemporani. Com hem dit,

1) “1) un cambio de gobierno o de su política” És un cop d’Estat i no pas una revolució, ho era al Segle
XVI i ho es ara. De fet, aquests moviments, a època moderna, eren protagonitzats per l’elit.
Ex: Joan Josep d’Àustria; fill bastard de Felip IV. A la mort de Felip IV, el poder residia en el Consell de
Regència; tot i que quedarà en mà de la Reina i el seu confessor. La noblesa, farà servir Joan Josep
d’Àustria per fer fora el confessor austríac, cosa que van aconseguir per la força de les armes, tot i que
no va assolir el poder.
La matança de San Bartomeu, per impedir que Coligni (hugonot) es converteixi en primer ministre de
Carles IX de França.
2) (2) un cambio de régimen) Tampoc no ho es una revolució.
No trobarem cap moviment popular fins el Segle XVIII que enarbori la bandera de trencar amb el passat, tots
volen reclamar unes condicions perdudes, arrabassades.
Ex: Els Remences no demanen la fi del feudalisme, ells reclamen l’abolició dels mals usos, que no son legals
i el que cal es tornar a restablir l’ordre legal del feudalisme.

3
3) Ex: La Revolució Anglesa de 1642. La Guerra Civil de 1640. Tots dos processos, reclamen la tornada a
un ordre legal anterior, tot i que acaben amb la implantació d’un ordre nou, fet que no aconseguiran
del tot en cap dels dos casos.
Michel Bauvelle - Criteris bàsics a buscar en la diferenciació tipològica de les revolucions modernes:

 Economia: Posició socioeconòmica dels participants.

 Territori: L’extensió o els focus geogràfics de l’acció rebel.
 Objectius: Els objectius, implícits o explícits, de la rebel·lió i els blancs de la violència rebel.
o Què és el que diuen que volen i que es el que volen en realitat?
o Contra qui?
 Organització: Les formes i graus de l’organització rebel.
 Ideologia: La mentalitat rebel que justifiqués creences i ideologies.

Bauvelle era francès i per tant, pertany a un país amb experiència en aquesta mena de fets, donades les
revoltes pageses patides a França.
A La Revolta de Pugatxov. Una revolta pagesa liderada per Pugatxov al Segle XVIII que enfronta l’exèrcit
del Tzar, el propi Pugatxov es presenta com el marit de Caterina la Gran, el Tzar mort. Caterina la Gran,
després del cop d’Estat en que empresona el seu marit Pere, i pren el poder en cop d’Estat. Aquesta manera
d’actuar, coneguda com la dels falsos Dimitris serà habitual en la Rússia dels Tzars al Segle XVI, XVII i
XVIII i és una manera de legitimar la lluita contra el poder diví representat pel Tzar. Son maneres i
ideologies de revolta.

Tipus de revolució: No és una definició, sinó un llistat de tòpics que es van seguint i que s’adscriuen mes al
terme rebel·lió i no pas a revolució.
• Conspiració i cop, limitats a l’acció de l’alta noblesa i l’aristocràcia.
• Rebel·lió urbana, tant per part dels plebeus i dels grups subalterns contra les elits ciutadanes i
governs, com per part de les comunitats contra el rei extern i l’autoritat estatal.
• Rebel·lió agrària per part dels pagesos i altres contra el senyor i l’autoritat estatal.
• Rebel·lió provincial, regional, separatista per part de les societats, províncies o regnes dependents
contra l’estat monàrquic central. P. ex: Catalunya, Nàpols, Bohèmia,
• Guerra civil de tot el regne contra monarquies consolidades sobre el poder de la noblesa o de
l’aristocràcia i que implica tota la societat. Guerra Civil Anglesa de 1642.
Hi ha qui diferencia entre sublevació i revolta
• Sublevació popular: aquella en que els pagesos i els menestrals constitueixen l’element
dominant i tenen una ideologia específicament popular. Queden excloses les conspiracions de
nobles o les guerres religioses, encara que les masses populars participin en algun moment del
seu desenvolupament.
• Revolta popular: La formació d’una tropa popular armada que reuneix en el seu si els
participants vinguts de comunitats diverses i que resten mobilitzats més d’un dia.

La majoria de les revoltes dutes a terme a Europa entre el Segle XVI i el Segle XVIII no varen tenir èxit. Ni
a França, ni a la Monarquia Hispànica (a excepció de la de Portugal de 1640). L’únic lloc on sí ho fan es a
Anglaterra (1640) i Països Baixos (1679). A partir d’aquí, no n’hi haurà cap que triomfi, és a dir, que
provoqui un canvi de monarquia, fins les Revolucions liberals dels EEUU i França.

4
A partir dels anys 60 i 70 apareixen noves propostes, que presenten una dicotomia entre Estat i Revolució,
amb una nova perspectiva:
Foucault; Derrida o Hanna Arendt.
Quina és la seva proposta?
Foucault: L’Estat opta pel control dels cossos. El control individual mitjançant domini amb mitjans que van
des de la presó fins a la biologia i la medicina.
Derrida: L’enfocament de la realitat des de realitats alternatives. Les seves idees en general consisteixen a
traslladar als ciutadans la seves idees de dominació o fins i tot amb l’aparició de la Microhistoria, com ara
Ginzburg, que defensen l’estudi de la història des de l’anàlisi exhaustiu d’un cas particular.

Nataly Zenon-Davis – Martin Guerre

Aquesta forma d’analitzar la història el que provoca es l’aparició d’una realitat que es troba en els marges del
poder polític i per tant, l’objecte d’estudi, es la dicotomia entre costum i llei; es a dir, la forma com la gent
veia el mon i la forma en que l’estat volia que veiessin el mon.
En aquest sentit, hi ha conceptes que val la pena rescatar, com a qüestions rellevants que estan dins de la
realitat social, com es la venjança vindicativa, que tindrà; per exemple, la seva continuïtat, des d’època
moderna fins a ple segle XX com ara el judici per l’assassinat de Pashar a la República de Weimar.

a. Definicions d’Estat

Max Weber
“El Estado moderno es una asociación de dominación con carácter institucional que ha tratado, con éxito,
de monopolizar dentro de un territorio la violencia física legítima como medio de dominación y que, a
este fin, ha reunido todos los medios materiales en manos de su dirigente y ha expropiado a todos los
funcionarios estamentales que antes disponían de ellos por derecho propio, sustituyéndolos por sus
propias jerarquías supremas.” (Max Weber)
Strading.
“Estado moderno, es decir, aquel que sobre un territorio continuo constituye instituciones impersonales
y duraderas en grado de imponer su autoridad y derecho, aun sin monopolizar por ello el poder, por
encima particularmente de vínculos o de lealtades familiares, comunitarias o religiosas anteriores.”
(Stradling). Definició d’Estat i la seva hegemonia com a forma dominant de l’Estat Modern.
Schlesinger
“El rei no podia exercir un immediat govern sobre tots els homes i territoris de la noblesa; el senyoriu noble
es va inserir en mig. El rei, per tant, no controla tot el territori de la mateixa manera com ho fan els
governadors dels estats moderns dins dels seus límits.” (Walter Schlesinger, 1953).
Susan Reynolds
“Una organització d’una societat humana més o menys fixada en una àrea en la que el governant o l’òrgan
rector controla amb més o menys èxit l’ús legítim de la força física. (Susan Reynolds, 1997). Aquí Reynolds
matisa entre poder y monopoli, l’Estat té el poder, però no pas el monopoli. En tractar el context medieval
introduirà el debat dels límits territorials, encara difús en època moderna.

5
Philip Abrams, 1998
“Hem donat per fet que l’Estat és un objecte de la pràctica política i l’anàlisi política, tot i que és
espectacularment clar que l’Estat és un projecte ideològic i un mite, un exercici de mistificació, un triomf de
l’ocultació”. (Philip Abrams, 1998). Es a dir, L’estat com a pre-concepció i també com a convenció social.
El debat sobre l’origen de l’estat: hi ha estat a l’Edat Mitjana? Una possible solució: el control del territori.
Es clar que el primer pensament positivista es planteja l’origen de l’Estat com una teleologia, tot apropant-se
al coneixement històric des del presentisme per tractar de legitimar la culminació del naixement dels Estats
Nació; És a dir, es planteja l’origen de l’Estat des de la realitat de l’Estat

Història del dret i la història de l’estat

El historiadors del dret i els teòrics del dret neguen l’existència de l’estat durant l’Edat Mitjana i Moderna.
¿Hasta qué punto una instancia política que ha de ser compatible con la configuración pluralista de la
sociedad y debe asumir la indisponibilidad del derecho –su incapacidad creativa del orden jurídico- merece
o puede recibir el calificativo de Estado? (Hespanha). Hespanha ens parla de la impossibilitat d’aplicar a
tothom les lleïs concebudes per determinats elements de l’Estat, això ja demostra la seva inexistència.
“los sujetos políticos «soberanos» anteriores resulten situados y analizados, no sólo en su significativa
compatibilidad con instituciones señoriales y corporativas de derecho propio, sino también en su sustancial
dependencia de un sistema normativo cuya determinación en mayor medida se les escapa, esto es, en su
radical incapacidad legislativa de sentido mínimamente constituyente.” No hi ha consciència d’estat (B.
Clavero). Per la seva banda, Clavero, remarca la idea d’Hespanha i apunta a la confusió institucional en
matèria de normatives i jurisdiccions.
Es a dir, els teòrics de la Història del Dret no reconeixeran mai l’existència de l’Estat ni a l’Edat Mitjana ni
en Edat Moderna.
El jurisdiccionalisme de C. Garriga)
Proposa un model que situa la gènesi del govern en el mon feudal, creixent i evolucionant segons un
esquema d’ampliació de jurisdicció progressiu. D’aquesta manera, primer trobem la Societat sense estat;
després la Societat amb l’Estat Absolut i finalment, la Societat amb Estat Liberal.
Tot i l’atractiu del model de Garriga no té versemblança amb les realitats polítiques d’Època Moderna ni
respon a la periodització volguda. Per una altra banda, quines son les limitacions que el model jurisdiccional
preveu pel poder? El dret diví. Es a dir, una mena de norma, únicament interpretable pels erudits que justifica
el poder del rei i d’on sorgirà el dret natural.
D’aquesta manera a l’Europa Moderna, trobem una confluència de poder jurisdiccionals, una suma o
juxtaposició de poders que es coopten entre sí i que amb lleis i comportaments del tot diferents l’exerceixen
en un territori mal delimitat, difús. Un exemple es la Monarquia Hispànica a partir del Segle XV. En Època
Moderna, si una monarquia volen modificar un règim de govern, una estructura, no la destrueixen pas, no la
eliminen, sinó que mitjançant la creació d’altres organismes o el reforçament d’altres ha existents buiden de
funcions aquell del que volen prescindir. Un exemple es l’aparició dels funcionaris de l’Estat en la figura
dels intendents. Aquest cos funcionarial va ser creat per Richelieu al Segle XVII amb funcions fiscals i
jurídiques arreu del país a nivell provincial, entrant així en contradicció amb el poder de governadors i
nobles provincials. El que fa Richelieu es traspassar gradualment les funcions dels governadors als
intendents, però sense eliminar els governadors ni els nobles.
De nou tornant a Garriga, veiem com l’avenç progressiu de l’Estat envers una mes amplia jurisdicció
guanyada a altres sectors del poder, en aquest cas local o regional es realment el motor o l’indicatiu de la

6
formació de l’Estat, però el procés pel qual ho fa es progressiu, i mes important, conviu amb les estructures
anteriors.

b. Característiques de l’ordre jurídic de l’Antic Règim

a. Preeminència de la religió. En tots els àmbits, sobre tot en el jurídic.

b. Ordre jurídic tradicional i pluralista.
a. La common law
b. Dret Romà
Aquestes dos formes del dret convivien i es podien aplicar per separat. Per tant, permetia l’aplicació de
normes diferents en cas de qui fos el criminal i qui fos la víctima.
c. Ordre jurídic probabilista.
Segons la llei probabilista, la funció de la llei serà restablir l’ordre alterat per una determinada acció o crim.
En aquest cas, no existeix un codi legal inamovible, sinó que un mateix delicte pot generar resolucions
diferents segons les circumstancies del crim. Si l’aplicació de la llei no afavoreix la recuperació de l’ordre,
llavors la llei no s’aplica segons la norma. En aquest sentit, els jutges de l’època moderna dictaven sentència
en funció de la reacció social, de l’ordre social i la seva resolució no podia ser la mateixa si un delicte era
comés per un estranger, que si era comés per un local. Aquesta mena de comportaments de la llei acabaran
entrant en conflicte amb el poder reial i amb l’avenç del poder en la línia jurisdiccional
c. L’Estat i els historiadors.
Els historiadors accepten l’existència de l’estat com a poder polític organitzat, ni que sigui fragmentàriament.
Característiques:
Cal reconèixer l’arbitrarietat fronterera i els problemes d’homogenització “nacional” (sic).Els obstacles
interns dels poders absoluts. Fins al XIX, els grans estats monàrquics van conviure amb altres formes com
els petits estats i les repúbliques (Suïssa, ciutats italianes, Províncies Unides...) Una fixació en les tendències
centralitzadores i unificadores acaba dedicant-se a les formes de dominació (coerció).

L’evolució de l’Església i la Santa Seu a l’Europa Moderna, una síntesi.

Entre dos poders fàctics, el Papat i l’Imperi i els senyors jurisdiccionals es troben els reis, es a dir, el germen
de l’Estat i en una posició de feblesa en relació als altres dos. Per una altra banda, la ideologia política
Medieval, apuntava cap a uns poders mes universalistes (la nostàlgia de l’Imperi); la idea que els Europeus
tenien de la formula imperial era la perfecció política. L’Imperi com un ens perpetu, fins i tot amb la
caiguda al 476, Odoacre no es proclama emperador si no que li dona el domini a Justinià. Justinià al Segle V
mirarà de recuperar part de l’Imperi d’Occident. Aquesta reconstrucció, ben acollida en molts punts,
fracassarà però genera una gran nostàlgia que podem resseguir fins el Segle IX amb la coronació de
Carlemany o la creació del Sacre Imperi Romà Germànic. Tot i la polèmica amb Bizanci i la seva partitio
Imperii. Per tant, parlem d’una realitat existent. Arrel d’aquesta concepció l’església serà el garant de
l’expansió d’Europa mes enllà del Rhin a partir del Segle VI fins a l’XI, de l’Europa Cristiana (Polònia,
Lituania, les Terres Escandinaves, el Nord de la Gran Bretanya). Tot plegat canviarà a partir del Segle XI,
quan la monarquia com a institució traspua aquesta realitat cristiana.
El moment culminant del Papat
El moment zenital del Papat es la Primera Croada per l’alliberació de Jerusalem, convocada pel Papa
Alexandre II el 1063. Sobretot per la resposta dels cavallers.

7
El moment mes baix
La tercera croada (maig de 1189 - setembre de 1192 ), és la que menys agrada al Papat. En ella els Reis
Cristians sobresurten per sobre de la figura del Papa. L’Emperador Rodolf del Sacre Imperi, El Rei de
França i el Rei Ricard d’Anglaterra. A partir d’aquell moment seran els reis qui organitzaran les croades.
Quin es el problema? La competència entre el poder temporal i el poder de deu.
El poder del prelat a d’estar per sobre del poder dels Reis, que en el fons han d’ésser els executors de les
ordres de l’Església. No obstant, el poder de l’Emperador, segons ell ha d’estar a les seves mans i no a les del
Papat. Tot plegat acabarà generant tensions entre els dos poders, deposicions de l’un cap a l’altre. La qual
cosa farà que el Papat es recolzi en estats independents, per exemple, les ciutats-repúbliques del Nord d’Itàlia
(Florència, Siena, Milà). El Papat doncs, emprendrà una sèrie de polítiques per expulsar l’Imperi d’Itàlia.

Els walfs i els gibelins.

El primer Habsburg, successor de Barba-rossa en el seu projecte de dominium mundi va ser Rudolf
d’Habsburg (1218 - 1291) és a dir, a partir de l’arribada dels Habsburgs al Segle XIII, canvien l’antic
objectiu i unificar el mon germànic, tractant de convertir-lo en un estat. Aquest procés serà llarg i implicarà
molts fets, com ara la intenció d’annexió d’Itàlia en dos intents, amb la presa de Roma per part de
l’Emperador i la deposició del Papa, i alhora el Papa l’excomulgà l’Emperador, tot plegat en el mateix Segle
XIV. L’acord entre tots dos implica que els dos poders universals que van junts es separen; a més el 1356 es
fa pública la Butlla d’Or; és a dir, les normes de funcionament de l’Imperi amb la introducció del col·legi
d’Electors (ja hi havia electors però en aquesta butlla es funda un òrgan col·legiat) els 7 que seran els que
hauran de nomenar a l’Emperador de tots els Cristians. Això, feia que qualsevol príncep europeu es presentés
davant els electors per ser escollit. Tot i que tàcitament s’entén que el Rei serà sempre un dels cristians, però
només dels de Germania.
*La majoria dels reis abans del Segle XV rebien el nom d’altesa, mentre que majestat només se li deia a
l’Emperador.
El Papat no obstant, tot i no perdre el seu paper al davant de l’església, si perd poder davant dels altres
monarques cristians. El Cisme d’Occident (1378 Papat d’Avinyó -1417 Concili de Constanza ) és un altre fet
que denigra la Institució Papal, degut als fets de l’elecció del Papa Urbà; una qüestió inexplicable en termes
doctrinals. No obstant, a partir del Segle XV la qüestió principal per la Santa Seu esdevé guanyar-se el favor
dels reis cristians i ho farà mitjançant la cessió del dret de presentació; la cessió del Delma als poders laics;
entrem doncs en l’època de l’església dels Bisbes de 5 anys, els Bisbes casats, etc...És a dir, no només perd
poder e influència, sinó que perd tota credibilitat davant dels clients. El Bisbe de Saragossa per exemple es el
fill bastard del Rei d’Aragó, és la decadència institucional de l’Església a Europa. El Conflicte serà resolt per
l’Emperador amb l’ajuda de Ferran I, degut a la seva amistat amb Benet XIII, el Papa Luna al Concili de
Constanza (1414 – 1417), moment que donà carta de naturalesa al Conciliarisme; és a dir que els resultats del
Concili estaran per sobre del poder del Papa. Així doncs, a partir del Segle XV els papes posteriors al
Concili de Constanza (1414 – 1417) es comportaran mes com un Rei Temporal que no pas un Pare espiritual.
Un exemple és el d’Alexandre VI, que es comportà com un príncep Laic. Per un cantó casà a la seva filla,
establí pactes amb els monarques europeus, reprimí la oposició política a Roma, etc.. ¿Per què aquests
Papas varen tenir tant mala premsa? Doncs perquè no eren italians. A parir de Constanza, pel Papa la
convocatòria d’un concili, provocava traspassar la seva autoritat al Concili i a mes, refermava aquest
conciliarisme que va ser defensat també en l’àmbit universitari (La Sorbona, Oxford o Salamanca). Això
accentuà mes la diversificació dels estaments eclesiàstics en funció dels regnes, o millor dit, les esglésies
nacionals, perdent així l’església l’element d’universalitat.

8
Els senyors feudals
A ells al Segle XV no els hi toca encara, tot i que els hi arribarà. Si bé, les monarquies no seran mai anti-
nobil.liaries, sinó que defensaran la preeminència de les famílies nobles
Estats No monàrquics Al Segle XV

- Les ciutats-república italianes: Florència, Milà, Gènova, Trento, Sicilia, Venècia, etc...
- La Confederació Helvètica: Eren Repúbliques, però es suposava que no eren sobiranes perquè depenien
de l’Imperi. Es un sistema de ciutats-república però que es confederen entre elles. En el cas de
Grahuenburg

4) El Món del Renaixement

A finals de la Edat mitjana apareixerà un nou pensament polític vinculat amb l’humanisme. A partir del XVI
hi ha un canvi de visió del món. L’Humanisme és un sediment de pensament que arriba a la Europa
mediterrània a partir del XIV amb diversos canals d’arribada. Un d’ells l’Imperi Bizantí, ja en declivi, d’on
importaven intel·lectuals de Constantinoble.
Els Médici finançaven viatges als monestirs més recòndits d’Itàlia en recerca dels antics textos clàssics, les
versions més properes als textos originals. Els intel·lectuals que llegien quests textos eren el primer exèrcit de
l’humanisme. La característica principal dels humanistes es que són els primers que relacionen el món amb
l’home sense cap intermediació divina, contrastat amb l’aristotelisme medieval.

Al final de la Edat Mitjana el pensament teocràtic i aristotèlic deixa de ser útil en determinats sectors socials que
necessitaven anar més enllà, en especial al món urbà. Es volia respondre el perquè de les coses, tan materials com
intel·lectuals – entre les quals la política-.

S’intentarà crear un pensament útil i unes eines útils per anar per la vida. La idea del aureas mediocritas medieval
exclou qualsevol tipus de recompensa individual, tot es feia buscant recompensa de Déu. Aquesta forma de pensar
no era pràctica i justament els humanistes van crear una forma de veure el món. Buscaven altres virtuts
alternatives ales religioses: justícia, prudència, templança, fortalesa... La virtut con a naturalesa humana
d’enfrontar-se a l’adversitat, un cert estoïcisme. Els humanistes no eren laics però si neguen la providència, la
intervenció divina, en el destí de l’home.

La virtut també és un mitjà per la glòria. A diferència del món medieval, per l’humanisme ser reconegut per la
comunitat és bo. A partir del S.XV es perd la por a fer-se retrats, una altra diferència amb la Edat Mitjana. Hi
haurà un cert desig a ser recordat després de la por, tenir fama i glòria a través de les amistats, la riquesa, els
honors, les habilitats.... No era finalitat en sí mateix, però era un mitjà per tenir comportaments útils per la
comunitat.

Castiglione quan defineix als cortesans menciona les virtuts que ha de tenir, es busca una persona culta amb
virtuts creatives. La exaltació de la naturalesa i la carnalitat seran nous elements.

Principals novetats del pensament humanista en front del pensament medieval:

1- La importància de l’experiència i la història, saber el que ha passat abans, buscar models

de referència.
2- La necessitat d’estudiar la política en termes de practicitat i no de moralitat
3- La poca importància del fet religiós.

9
Els tractats de la Edat Mitjana anaven de moral. Els tractats humanistes ja tractaven els elements que serveixen per
obtenir, mantenir i engrandir el poder -pel benefici de la comunitat, encara que els humanistes eren elitistes en el
fons- Maquiavel en el discurs de Titus Libi exalta la grandesa dels romans per emprar la religió com a eina
política, només la seva utilitat per l’Estat, deixava de banda el fet religiós.

2.1 Maquiavel
Itàlia a finals del XV estava dividida e tres espais, el Nord ric -Florència, Milà, Venècia...- amb governants
d’origen burgés i urbà, un patriciat. El centre d’Itàlia eren els EEPP com a monarquia Papal autocràtica. Al
Sud els territoris de la Corona d’Aragó, Sicília i Nàpols.
El s.XV va ser un segle de guerra entre els diferents regnes de les tres parts. L’any 1454 es va signar la Pau
de Lodi on s’intentava implementar un sistema de pau. El 1494 Carles VIII de França va envair Itàlia de
Nord a Sud. Alexandre VI a Roma va tenir que cedir davant de Carles de França. Al 1527, any de la mort de
Maquiavel, Carles VI, el cap de la monarquia hispànica, va saquejar Roma des dels Alps.
La visió dels intel·lectuals italians del XVI, inclòs Maquiavel, era pessimista. Era una època difícil. Va
néixer el 1469 fill d’un advocat. Maquiavel era el nom de la seva casa, mas dels clavells, es deia Bernardo di
Niccolò. Era humanista i llegia en llatí. Va néixer en una Florència al control dels Medici. Al 1478 es va
produir la conxorxa dels Pazzi contra els Médici, intentant un assassinat a una missa al Duomo sense èxit,
pel que va produir una gran purga per part dels Medici. Aquest fet va augmentar la sensació de dictadura dels
florentins per part dels Medici, això va influir a Maquiavel de forma molt clara.
Al 1494, en la invasió de Carles VIII de França a Itàlia, en el seu pas per Florència van esfondrar als Médici
entrar Savoranola al poder del 1494 al 1498. El patriciat urbà al 1498 acabar amb Savoranola cremant-lo a la
foguera.
Maquiavel descrivia Savoranola com un profeta desarmat, és a dir, tenia la raò per no tenia armes, pel que
acabava fent nosa. El poder ha de tenir la capacitat de poder-lo exercir, sinó és una molèstia per la societat.
Maquiavel amb 29 va ser nomenat ‘ministre ‘d’exteriors’, càrrec que tindrà durant 15 anys. Va visitar
diferents centres polítics europeus del moment. El sistema francès el considerava eficient. Una de les
obsessions de Maquiavel era oferir alternatives als estats italians per la seva pervivència.
Soderini al 1502 va arribar al poder florentí i va posar la figura de Maquiavel a primera línia política, si bé és
cert que no era gaire valorat per Maquiavel. Ferran el catòlic era molt idolatrat per Maquiavel. Al 1512 a la
tornada dels Médici al govern, M va ser condemnat i inhabilitat per la política. Després de passar per la
presó al 1513 va iniciar la escriptura dels discursos de Titus Libi i del Príncep, més tard, al 1518, escriurà la
Mandràgora. Va ser rehabilitat políticament al 1525, però aviat va morir, al 1527.
Quan estudiem Maquiavel tenim un handicap sobre el pensament de Maquiavel basat en tòpics, una certa
visió deformada. Una idea de que la seva biografia es una forma moral de política. Aquella frase que
suposadament era seva ‘la fi justifica els mitjans’. Mai la va dir.
Aquesta idea de la seva bibliografia ve donada per la persecució que la seva obra va patir per part de
l’església. Va aparèixer un corrent filosòfic a dins la del XVI a Castella, el tacitisme. Un pensament basant en
contra de Maquiavel, com de Álamos de Barrientos.
El nacionalisme italià reunificador, qeu era molt conservador, casava molt poc amb el pensament de
Maquiavel. El resorgimiento italià del XIX era també molt antiespanyol. La condemna a la família Borgia
era un altre element del nacionalisme italià.
Eren tant dolents els Borgia? Doncs no, no eren pitjors que els Medici i els Viscomti. El que diferenciava als
Borgia és que eren valencians, no italians. Maquiavel a més parlava del de César Borgia, per molt que només
van coincidir una sola vegada.

10
Maquiavel en la cultura popular és presentat com un monstre, quan realment no és això. Quan traiem la
llegenda del mig, ens queda un pensament polític que inaugura el pensament polític laic. És important tenir
això clar. La obra de Maquiavel només té com a sentit presentar una descripció realitat de com funcionen les
coses. Els dos mals que Maquaivel creia que es podien donar al govern eren la tirania i la utopia.
En la seva descripció del món no intervé cap tipus de providència. A diferència dels historiadors del XII;
XIV i XV ell creu que l’esperit humà i la seva acció són la base de la història. Maquiavel dona molta
importància a la història, la experiència, la observació. La teologia, la ètica i la filosofia no tenen cabuda en
l’estudi de la política. La història és important perquè l’Estat és un projecte fet a la mida dels humans i fet
pels humans, s’ha de governar a partir d’aquesta idea. Per tant, treu a Déu de la equació. Ell donava
importància a conèixer la naturalesa humana per governar-nos. L’home no és bo ni dolent.
En el discurs de Titus Libi descriu la natura dels homes. Fugeix de la grandesa dels homes, busquen la
seguretat, tranquil·litat i repòs. L’home es capaç de tornar-se submís quan té por, quan està segur pot ser
orgullós Si la gent té seguretat, repòs i tranquil·litat l’home és tranquil. Com es fa? És el que intenta
respondre Maquiavel.
Objectius del Poder:
Conèixer la naturalesa humana, saber l’estat d’ànim dels seus súbdits per avançar-se i donar les respostes de
com mantenir el poder. Han d’estar segurs el súbdits, però amb dosis de por per donar cohesió social
El governant ha d’estar garantia d’allò que els homes volen
Al governant li convé més ser temut -no odiat- que estimat. El ser doait pot posar en perill el seu propi
govern. Cesar Borgia va matar al seu propi home, Ramiro d’Orcco, que l’havia ajudat a conquerir -
assassinant als seus enemics- la Romanya per aparèixer com a salvador. Va demostrar ser temut com a
governant.
L’Estat ha de controlar per tots els mitjans, inclosos els violents, els possibles moviments de la massa que no
té res, les turbulència naturals. Els privilegiats, que sempre volen més, també s’han de controlar per a que no
abusin del seu poder. En definitiva, s’han de controlar a tots. El millor sistema segons ell era la República
romana. El Senat amb les poderosos, la plebs i la seu tribut de la plebs que també te representació i pot vetar.
Aquest sistema evita que cap grup s’imposi a l’altre i ofereix una via legal per tal de poder expressar-se cada
grup social. Aquest sistema va permetre expandir l’Imperi Romà i va ajudar a que durés durant segles. El
príncep com a àrbitre i controlador dels dos grups socials.

La corrupció també serà tractada per Maquiavel. No més és el frau, és tot allò que no resulta adient per
governar, com una llei mal aplicada, una llei corrupta. Una institució a una llei corrupta es dona quan la base
d’un govern es la ideologia. Pq? Les ideologies no s’adapten a les circumstàncies. Com els home son
inconstants es molt difícil que algú segueixi una mateixa idea a llarg plaç. En aquell moment té Savonarola al
cap. Es va guanyar a la gent per les seves idees però no va crear un sistema que l’ajudés a mantenir-se al
poder. La gent quan es va cansar de les seves idees, se’l va treure de sobra.
Maquiavel defensa el principi de la raò d’Estat. Hi ha virtuts desitjables, que s’han de reclamar als individus.
Se l’ha de reclamar a l’Estat? Si es perjudicial als seus interessos: NO. Segons Maquiavel el mal polític
confon el que és desitjable amb el que és possible. Maquiavel deia que “la política es l’art de fer possible allò
que és necessari,”. La maldat pot ser un instrument més per controlat la societat, com per exemple crueltats
necessàries que s’han de fer una sola vegada. El mal no vol dir crueltat, e càstig una vegada i prou,
implacable, però no hi tornis. La crueltat continuada provoca ressentiment i odi, és a dir, la pèrdua del suport.
Richelieur deia que no s’havien de fer lleis que no es podien complir, en la línia de Maquiavel.

11
Virtut de Maquiavel: adaptar-se per assolir uns objectius, actuar amb la raó d’Estat. Per governar s’han de
combinar tres factor : príncep virtuós, legislador virtuós i exèrcit virtuós.
César Borgia i Ferran el catòlic eren els referents de Maquiavel. Va considerar Ferran el Catòlic com el
primer dels reis cristians. Fa una anàlisi com va arribar a regnar a Castella. Desrpés de la Guerra Civil a
Castella Ferran el catòlic va muntar la Guerra a Granada per desgastar als enemics interns i obtenir el títol de
rei catòlic. També valora el tractat de Barcelona de 1493, on Ferran recupera Sardenya i va cedir Nàpols.
Després de la Guerra d’Itàlia Ferran el catòlic es va quedar Nàpols, Maquiavel li dona la virtut de no haver
complert la seva promesa per consolidar el seu poder. Un governant es mesura pels seus èxits, no tant per
com els assoleixi. Qui fracassi, serà penalitzat per la població.
En última instància, entre el privilegiats, els militars i el poble un governant se n’ha d’enrefiar del poble,
perquè són els més fàcils de reprimir/callar.
Un bon governant ha de promoure les creences de la gent, al religió com a mitjà de control, encara que les
creences siguin falses. Pots tenir un exèrcit sense religió, però és més fàcil crear un exèrcit a partir d’unes
masses amb religió/creences. A l’inrevés, és difícil.

CONCLUSIONS:

 El seus valors con els republicans: equilibris i evitar la tirania

 La seguretat com a valor a defensar -atenció, no la llibertat individual encara-.
 És un pensament corporatiu, es parla sempre en termes de societat de masses, encara no d’individual.
 Es valora la capacitat d’adaptació als canvis de situació.
 Saber jugar al joc de la simulació ha de ser una qualitat de tot bon governant.
 Sobre els pactes, s’han d’evitar aliances amb els més poderosos.
 Les injustícies s’han d’executar al moment i els favors s’han de dosificar molt poc a poc.

Erasme de Rotterdam (1466-1536)

Va ser molt ben considerat en el seu moment al contrari de Maquiavel. L’intel·lectual més important del
XVI. Al s.XVII però va desaparèixer i es va recuperar al XVIII moment en que es va tornar a publicar la seva
obra i els il·lustrats li van donar certa volada tot i la patina religiosa que resultava antipàtica. Al s. XX se’l va
recuperar del tot. Fins la IIWW no es valorava per igual a tot el catolicisme. Cert sector del catolicisme culpa
a Erasme de la projecció del protestantisme de Luter.
El que més es va valorar d’Erasme sobretot a partir de la IIWW va ser el seu pacifisme racional. Es va educar
inicialment estudiant escolàstica, va passar a la devotio moderna deixant de banda l’escolàstica molt
ràpidament. Va estudiar teologia, llatí i grec, buscant els orígens de la veritat religiosa.
Va néixer a Rotterdam, fill d’un capellà que no el va reconèixer. Va intentar ingressar a un convent i en el
moment d’adonar-se’n dels sacrificis que implicava, es va fer capellà i al 1492 va començar a estudiar a
París. Al 1499 va viatjar a Oxford i va conèixer als humanistes més importants. Al 1511 va publicar l’elogi a
la folia.-potser enlloc de folia volia dir estupidesa-.
Al 1516 va publicar una traducció del Nou testament al grec, basada en manuscrits. Es va fonamentar Luter
en aquesta traducció dels evangelis a l’alemany.
El pensament de Maquiavel i la primera construcció d’un pensament polític Laic i l’existència d’una moral
diferent. La funció d’un bon governant es sempre conservar el poder i ampliar-lo.

12
El contrast el trobarem amb la vida d’Erasme de Rotterdam, oblidat al Segle XVII i una petita recuperació al
XVIII fins arribar al Segle XX, en la seva dignificació com a Sant Cívic de la Unió Europea.
La Biografia d’Erasme
L’objecte és recuperar el seu pensament com a pensador polític, doncs normalment es té en comte la seva
tasca de filòsof i fins i tot de Teòleg. (Elogi de la Follia, la Vugatta o bé la seva relació amb Martí Luther).
Erasme compartirà certes crítiques fetes a l’església catòlica, però també reblarà entre la pressió dels catòlics
i la de Lutter que demanarà que el recolzi. Erasme no obstant, no es movia, i Lutter començarà a fer-li l
crítica. Arrel de l’obra de Lutter “De Servo Arbitri” on ell defensarà la fragilitat de l’anima per la fragilitat
del cos. “Les regnes de l’Ase el portaran allà on vulgui qui el porti”...Aquest postulat entra en conflicte amb
la teoria d’Erasme a “De libero arbitrio” on l’anima humana pot discernir entre bé i mal i per tant, pot
decidir. Erasme no es un lliurepensador, ell planteja qüestions morals i no pas polítiques, parla de la llibertat
moral i no política. Llegir Erasme té la complicació del seu llatí molt erudit i per tant, si no ets un erudit, es
pot entendre esbiaixadament.
La situació a Borgonya, en aquella època, ens marca la lectura de l’Erasme polític. El seu mon polític ens
parla d’un flamenc, un vassall del ducat de Borgonya, un mosaic polític que ha patit un sotrac, Borgonya, el
centre històric de Borgonya, amb capital Dijon, es ocupada pels Francesos i l’única Toisana que queda es
casarà amb l’Emperador del Sacre Imperi.
El territori que queda de Borgonya, al Sud el duc de Borgonya es vassall del Rei de França i al Nord vassalls
de l’Emperador. Els Ducs de Borgonya, el que miren es de desvincular-se de França, però quan mor Carles el
temerari, arriba a un camí difícil on no sabia com resoldre.
Borgonya era el gran centre d’intercanvi econòmic (ferro, fusta, pells, gra bàltic) entre el bàltic i el
Mediterrani (oli, vi, prendes catalanes); els Països Baixos, Ambers, era un punt clau. La classe burgesa que
viu d’això no veuen dependre de l’Imperi Francès, econòmicament, un daltabaix. Hi ha un tercer sector, de la
classe dirigent Borgonyona, que creu que el millor pas, seria vincular-se a l’imperi.
Per altra banda, la Reina Joana “La Boja” i Felip el Hermoso, no tenia cap possibilitat de regnar.
Tot plegat, juntament amb l’avenç de l’Imperi Otomà i el Setge de Constantinoble; hi havia por a Europa de
una possible invasió musulmana. Els venecians tenen molta por. De fet fins el Setge de Vienna del Segle
XVII, la por no terminarà i Erasme participa també d’aquesta por.
Finalment, els partidaris de mantenir el ducat de Borgonya allunyat de França i de l’Imperi, encapçalats per
Jean Sauvage; que vol assolir un poder independent pels paissos Baixos, nomenarà Erasme membre del
Consell d’Estat dels Països Baixos.
Obres polítiques: El panegíric de Felip el Bell
1516: Nomenat membre del Consell d’Estat de Flandes.
1516: Publicació de “l’Educació del Príncep Cristià”. Es tracta d’un encàrrec de Sauvage. En aquest any mor
Ferran el Catòlic; per tant es l’any en que Carles (II de Borgonya) donat que Felip el Bell, mor el 1506 a
Castella; per tant, quan el 1516 es publica aquest llibre, va dirigit a Carles, que acaba d’heretar el tron. Es
l’obra pensada per educar un Duc de Borgonya, per tal d’indicar-li al duc de Borgonya el que s’espera d’ell.
Principis polítics: Ideologia teològica cristiana

- Ell crea un pensament polític que es basa en els principis, en el bé públic i en la importància de
l’educació (l’home educat es l’home capaç de discernir entre bé i mal).

- Considera la política com una branca del coneixement humà i per tant, es necessari professionals en la
praxi i en la teoria política.

13
- El que s’havia d’aconseguir d’un príncep, es que sigui un exemple. El governant ha d’esser un model pel
seu poble, igual que Deu ho es per l’home, el Bisbe per la Diòcesi o el preceptor pel príncep. Per això,
cal que doni testimoni de les seves virtuts religioses, de la seva moral i bon cor, d’aquesta manera els
seus vassalls veuran que les virtuts espirituals surten de l’àmbit de l’església per arribar al context de
l’Estat. Això afavorirà una societat mes cohesionada entorn a la fe en la salvació i reforçarà el poder del
príncep. VISIÓ OPOSADA A LA DE MAQUIAVEL.

¿Què pensa Erasme sobre les possibilitats de les virtuts humanes? Segons Erasme, l’educació, la virtut guia a
l’Esser humà cap al bé; tot i que al mateix temps, ell mateix reconeix que es viuen temps difícils (el discurs
típic que cualquier tiempo pasado fue mejor) i l’aplicació del seu programa es difícil.

Igual que la moral cristiana gira entorn a CRIST, la moral política girarà entorn del Príncep. El príncep ha de
ser model a seguir. La seva autoritat no s’ha de basar en els vincles històrics, en la sang ni en els suposats
drets divins, sinó en la justícia: El príncep legitima el seu poder segons l’aplica ; ES A DIR, LA NOBLESA
ES L’EDUCACIÓ I LA VIRTUT I NO LA SANG.

Com s’ha de comportat el princep: Segons la imatge del bon pastor

Clement, pietós, bondadós, un pare amable pels seus súbdits. El princep es un esser lliure, que pot triar entre
el bé i el mal que governa a altres essers lliures que poden triar, el factor es l’educació en la virtut.

Es dona en temps moderns el debat dabant la contingència del princep o del poble dins de la formació polític.
Erasme dirà que el princep no es el propietari dels seus súbdits sino que es el gestor. Es el mes humil, però
també el mes honorable dels servidors de la comunitat. No es original d’Erasme, a les Corts de Castella es
dirà: El Rei es el mercenari de les Corts de Castella.

Aquesta noció no parla de sobirania popular; donat que també parla de la impossibilitat de plantejar la
idoneïtat del princep, perquè atenta contra el manteniment de la comunitat política i per tant, encara que el
princep sigui cruel, el poble l’ha de mantenir. Aquest es l’unic punt on coincidirà amb Maquiavel,
l’estabilitat es necessària.

50 anys després, els teòrics polítics catòlics i calvinistes, defensaran el magnicidi a nivell teòric, cosa que es
donarà en la praxi. No obstant, aquest debat es netament posterior a Erasme.

Planteja un Estat amb poques lleis; qüestió derivada de la visió que té de la religió. A Erasme, el paper de
l’Església, així com els companys de la devotio moderna; l’adoració de les imatges i demés rituals no
servien per res. L’església havia de ser depurada, amb pocs preceptes ni des del punt de vista litúrgic i
jeràrquic. Era la seva visió de l’estat, poques lleis, però justes.

Principi de l’Austeritat. Quan parlem de l’austeritat d’Erasme, es tracta d’una basada en la racionalitat, en
l’autoconeixement, ningú ha de voler mes poder del que té, fins i tot el princep. Maquiavel dirà el contrari.
Aquest principi afectarà també a la fiscalitat, donat que com que no hi ha grans despeses, por protegir
fiscalment els productes bàsics (Blat, el Pa, el Vi, la Cervesa, les tel.les, o objectes sense els quals la vida no
es podia sustentar).

Justícia

Rebutja la tortura i la pena de mort només es podia aplicar en certs casos: quan l’actitud del delinqüent pot
influir en la moral de la resta del poble.

14
Educació

Universal masculina. Important, farà que el poble estimi els bons costum, rebutgi l’avarícia i les ganes de
riquesa, si la gent es virtuosa no tindrem delictes.

La gent no ha de llegir literatura, donat que es fantasia i pot fer embogir a les persones i la Història s’ha
d’explicar de forma molt prudent, probablement per por a la mala interpretació que pot tenir.

Relacions exteriors i la Guerra

Les relacions internacionals s’han de basar en el coneixement dels veïns, en relacions d’estima; però amb els
països allunyats no tenir cap relació i molts menys amb països que no tinguin la mateixa religió del príncep.
Erasme es pacifista, ell creu que la Guerra era fruït de la ignorància i la maldat i es aquí on s’erigeix com un
precedent de tots els altres teòrics.

El cristianisme des d’Agustí d’Hipona acceptarà la guerra justa, la guerra que es feia per restaurar una
injustícia insatisfeta, que no es pot restablir de cap altre manera.

1442 Alfons el Magnànim conquereix Nàpols. El 1421 Alfons va ser adoptat com a fill de la Reina de
Nàpols, per tal de que allunyi els Anjou, Un cop fet, Joana de Nàpols el desadopta, quan Joana mor, Alfons
ocuparà Nàpols com a fill. Sempre s’esgrimeix una causa justificada de guerra justa.
No obstant això, Erasme dirà, no hi ha guerres justes, ell planteja la pau en termes d’actitud personal i social.
L’actitud dels individus forjada en l’educació i en la moral, i per tant afavorir la comprensió.

Una forma d’evitar la guerra i el conflicte s’ha d’evitar vigilant la política matrimonial del príncep. El
príncep s’ha de casar sempre amb dones del propi país, no veient-se abocat a conflictes exteriors. Una mena
de reialesa burgesa.

Erasme no era ingenu, assumia que moltes de les coses que plantejava es donaven en plans que divergien el
pla polític i el religiós. “Els afers que tracten els prínceps son aliens a la puresa cristiana” cita a Maquiavel.

La seva obra es enviada a Carles, Carles, que el 1516 que es converteix en Rei de la Monarquia Hispànica i
el 1519 es convertirà en Emperador. En la praxi, el model polític d’Erasme no s’aplicarà en els primers anys
del seu regnat, donat que Sauvage, el seu vàlid morirà. Carles cridarà a Gattinara, vinculat a l’Imperi dins
dels Països Baixos. Ell, es centrarà en la configuració d’una nova estructura de govern basada en l’estructura
del regne d’Aragó.

Erasme dimitirà el 1519 i demanarà una pensió a l’Emperador. Els seus llibres seran prohibits a partir de
1530, per subversiva, el seu pensament polític desapareixerà de la circulació; cosa que no passarà amb
Maquiavel. Tenim ja una sèrie d’elements que construeixen noves formes d’entendre el poder i es el que
configurarà el pensament polític en època moderna.

2.2 Ciutats Utòpiques: Les Utopies i les característiques del pensament utòpic

Tenen lloc en ciutats. Els humanistes tenen molta mania al camp, prefereixen la vida al camp, la unica cosa
bona es que els pagesos, bruts treballen pels sosteniment de la ciutat. Això es vincula amb la Itàlia
Renaixentista, però cap d’aquestes obres es donen en aquest àmbit

Importància dels aspectes socials, tots els aspectes utòpics parteixen de sistemes d’equilibri en societat
igualitàries; es a dir, es l’igualitarisme de les classes benestants. El cas de Moore, per exemple, ell escriu pels

15
burgesos, advocats, universitaris, urbanites. La seva base es la raó, ell planteja un govern fonamentat en
bases racionals, que pot dur a formes de totalitarisme. Es tracta d’un pensament cada cop mes secularitzats.

En el cas de Campanella, explica una religió basada en la ciència, igual que el model de Bacon. El
coneixement filosòfic i científic es fonamenta en el pensament científic. No hi ha utopies monàrquiques, sinó
que totes son republicanes. No es un prejudici obert contra la monarquia, sinó que aquesta figura no quadra
ben bé amb el model literari emprat pels autors.
El vincle que s’estableix entre camp i ciutat i secularització i el cientifisme. Aquestes son les característiques
essencials, juntament amb el fet que son sempre repúbliques.
Fins a quin punt la conquesta d’Amèrica no activa aquesta imaginació sobre els mons utòpics. Abans del
descobriment, el coneixement europeu sobre el mon, era d’algunes societats de forma indeterminada,
l’existència de la India i mes o menys, certa idea dels regnes africans. Aquesta idea s’acompanya de la
pervivència d’alguns mites sobre essers fantàstic. L’existència de llegendes, que provenen del pensament
grec que Marco Polo, introdueix també en el seu Llibre de les Meravelles. Quan parla dels russos diu que es
gent peluda que dorm a l’hivern.
S’ha de tenir en comte de les noticies que venen d’Amèrica, or, altres cultures, imperis sencers. Per tant, on
col·loca Thomas Moore Utopia, a un lloc de la costa d’Amèrica, on també ho fa Francis Bacon, els hi permet
viatjar amb la ment allà.
Son obres on es teoritza sobre la praxis del poder.
Quin és el vincle entre l’humanisme i les utopies?
Existeix un menyspreu dels humanistes sobre l’Edat Mitjana, en concret els Segles XIII i XIV, el sorgiment
del Tomisme escolàstic o l’Aristotelisme assumit per l’església. L’escola d’Ockam d’Oxford. Tot plegat, es
força horrorós; com dirà Lorenzo Valla, son anticristians.
Segons els humanistes Aristòtil està força per sota de Plató i per altra banda les traduccions dels Grec son
força horribles.
Faran també la crítica de la teoria de Deu d’Okham com a esser incomprensible per l’home i per tant, les
categories morals de be i de mal son incomprensibles per l’home i les estableix deu i l’home no pot plantejar-
s’ho, només pot acceptar-ho. Per tant, això no serà gens acceptable pels humanistes, amb l’home com a
centre de l’Univers. El Tomisme com a forma de pensament basada en sil·logismes, també serà criticat.
A canvi, portaran a Plató, com a forma d’estructurar el seu pensament, allunyat de les formes de pensament
teològiques i per tant, mes a prop de la racionalitat.

2.2.1 La Utopia de Tomasso de Campanella (1568-1639) – La ciutat del Sol

Fill d’una família humil, de pagesos, però va resultar ser un nen prodigi i de ben jove va entrar als dominics.
Ell llegeix filosofia, escolàstica, màgia, llibres prohibits, però de pas a Maquiavel.
Va ser acusat d’heretgia en quatre processos de la Inquisició, però com es mal vist, decideix marxar de
Calabria i s’en va a Florencia, però com xerra massa, el fan fora, i va a Padua, Roma, defensarà les tesis de
Galileu, per això l’obliguen a marxar a Nàpols i de Nàpols, l’obliguen a tornar al seu convent d’origen.
Allà, empren una determinada missió social de defensa de la pobresa des d’un punt de vista de solidaritat
social. On farà un vot de pobresa.
En una revolta independentista contra els espanyols, el faran pres, i ho estarà 27 anys. Temps on escriurà La
Ciutat del Sol i altres obres, com discursos sobre la Monarquia Hispànica.

16
Surt de la presó el 1629, però dabant la seva llibertat vigilada s’exeiliarà a Paris, on serà rebut pel Cardenal
Richelieu.
Morirà a Paris el 1639

Trabopana – La ciutat del Sol, pren la forma d’un diàleg, entre un mariner i un cavaller de l’ordre de Malta,
que torna d’una ciutat d’Indonesia, que té set muralles (l’us del número 7) governada per una Teocràcia, en la
qual el cap suprem es el sacerdot sol, conegut con el metafísic; és alhora un polític, un filòsof i un científic,
que el lliga amb una idea del renaixement i barroc: El governant – filòsof, un sabi.
Per sota seu hi ha tres prínceps, un el militar, un de les qüestions tècniques, un la planificació i la
reproducció.
Com funciona la ciutat?
No hi ha propietat privada, ni tampoc família, una vez perdido el amor a la pareja i el propio, queda el amor a
la colectividad.
La reproducció doncs, es una qüestió comunitària; l’estat, li assignarà una parella perquè es reprodueixi i
després quedarà deslligat, d’ella.

2.2.2 Francis Bacon (1561-1626)

- Va estudiar dret
- Es va dedicar a la filosofia i la política i és una personalitat vinculada a la primera revolució científica.
- El coneixement prové de l’experiència, no pas l’autoritat dels clàssics.

Tots estem educats en el pensament Cartesià. Nosaltres som l’objecte i estic envoltats pel mon. Com sabem
que els nostres sentits no es enganyen? Tot el que veiem es real i es el mateix que el que veuen els demés. Es
una idea molt tranquil·litzadora, basta en el cogito ergo sum, deu ho ha creat perquè nosaltres ho veiem.
Bacon, forma part dels empiristes, és a dir, son contraris al mètode deductiu. Ells practiquen el mètode
inductiu; és a dir, primer es el fet i d’aquí rau la comprovació.
A partir de la idea d’experiència neguen el nominalisme, antics filòsofs o els tomistes, i abracen la llei
natural. Entra en crisi el dret diví, i neix la idea del pacte social.
El relat de Bacon s’expressa a La Nova Atlàntida, de Francis Bacon (1626). L’estructura forma no és la del
diàleg, es tracta d’un grup de mariners, que perden el control sobre el vaixell, on son rebuts pels habitants de
Ben Salem, el seu país (fill de la integritat). Els deixen apartats en una casa d’hostes i els van a visitar per fer
preguntes, i fins i tot els hi deixen visitar alguna part de l’illa. És una illa al dabant del continent americà.
Idees principals
Si en moore es tracta d’una societat igualitària i en Campanella es igualitària per socialització, a Ben Salem,
está inspirada en la recerca de la felicitat material, mitjançant la ciència, que es qui donarà resposta a les
necessitats de l’ésser humà.
D’una forma mes radical planteja una separació entre l’home i la natura, a diferencia de les altres dues obres,
es una natura sotmesa a les necessitats humanes. L’explotació de la naturalesa.
Ideologia tolerant en termes de religió, son cristians, però l’estat es aconfessional. I donat que la felicitat es
material, en aquella societat manen els científics. El centre de govern es la casa de Salomó, el lloc on es fa
experimentació científica i es prenen decisions.

17
No obstant, aquí hi ha certa contradicció; es a dir, els científics no tenen el poder, però son qui orienten el
poder. Al llibre no s’esmenta clarament qui mana.
A diferencia de l’obra de Moore i Campanella, si que hi ha propietat privada, hi ha matrimoni i família
tradicional, que estan protegits per l’estat; no obstant, ningú té necessitats materials, perquè tot el que es pot
necessitar, ho obté l’Estat per mitjà de la ciència.
Ben Salem, a diferencia de les ciutats de Campanella o de Moore, no es pas una societat igualitària, el que
marca la diferencia o l’estrat social es el coneixement. Els científics no comparteixen el coneixement, només
comparteixen els beneficis de la ciència. Aquesta idea, la de la casa de Salomó, inspirarà el model i
l’evolució de la Royal Society of Science. Es a dir, el Segle XVII fa justament la construcció de la figura del
científic com a membre d’una elit que es diferent de la resta de la societat. I inspirarà la creació d’altres
acadèmies i qüestionaran la necessitat de les Universitats en contraposició d’aquestes últimes. Si seguim
estirant de la corda, podem veure al Segle XIX la separació entre l’estudi de la ciència i la praxi de la ciència,
es a dir, pensadors científics i enginyers. Es el coneixement el que et garantitza el domini, no pas el benefici
material. Es tracta d’una idea que tindrà el cenit a la Il·lustració, la felicitat no es espiritual i si material i que
la ciència pot respondre a totes les necessitats de l’ésser humà. Un procés de construcció d’aquest pensament
que culminarà en la obra de Mary Shelly, que renega de la raó.

La gràcia d’aquests autors, es que les seves obres, contenen una crítica a la seva societat, però es plantegen
preguntes que seguim plantejant-nos avui en dia. La propietat privada, la importància de la família, la
diferencia entre ciència i tècnica, per exemple.
Els lectors de Thomas More o Erasme son els qui tenen problemes pràctics relacionats amb el Govern, com
ara Gattinara, anys 10, 20, 30, es troben amb una situació que no poden assumir, i el que plantegen es la
necessitat del diàleg amb els Luterans, fins el 1541. Tots els teòrics i els polítics van morint i la seva mort es
també el fracàs d’una forma diferent de fer les coses i per tant, ens trobarem l’esclat bèl.lic a Europa.

Llegir Montaigne, que no es un humanista, es mes un home de barroc, però recull les coses que diuen els
humanistes.

2.3 La Utopia de Thomas Moore (1487 – 1535)

De famílies mes o menys acomodada, en la seva joventut se sent temptat pel sacerdoci, però finalment va
estudiar escolàstica i lleis. Comença la seva carrera com advocat i amb el temps comença a desenvolupar
certa carrera política, pròpia del seu extracte social i arriba a ser sheriff de Londres i de Diplomàtic,
desenvolupament del qual, publicarà l’obra Utopia el 1516, per la qual Erasme li buscarà editor.
El 1529 Enric VIII el nomena Lord Canceller.
En el procés de Cisme amb Roma Enric signa l’acte de supremacia, per tant Enric VIII es nomenat cap de
l’Església Anglicana i Thomas Moore dimiteix.
Enric VIII demana a Thomas Moore que juri, com la resta de funcionaris públics. Es empresonat i el 1535 es
executat, per la seva consciencia catòlica.
Temàtica

18
En la primera part del Llibre es dona un diàleg (fet als països baixos mentre Moore exerceix de diplomàtic)
entre Moore i Hithloday. Un mariner que va viatjar a Amèrica amb Americo Vespuccio. Moore en realitat
parla amb ell mateix.
El Delicte i el Càstig: Es una crítica al Càstig del delicte, donat que ell pensa que la major part dels lladres
son forçats per les circumstancies. Ell defensa la petita propietat pagesa. Al mateix temps crítica durament a
la noblesa, que han perdut la seva funció social. La lluita, per contra en temps de Moore, no fa res, i només
gasta, no produeix i desatén les seves terres i no dona exemple en el govern. Critica l’ambició conqueridora
dels prínceps, anunciant la futura ruina dels princips i nobles (es llegeix d’Europa).
Els intel·lectuals i la política: Defensa que els filòsofs no han de dedicar-se a la política.
Blasma a la propietat privada Una altra mostra de l’aparent contradicció.
La segona part del llibre, Hithlodey explica que es Utopia:
Es una illa construïda (no natural); existeix perquè Utopo va decidir que s’havia de separar el territori del
continent, entre els habitants i els soldats, per aconseguir l’absoluta igualtat.
54 ciutats, totes iguals, que han estat planificades; el mateix nombre de carrers, amb el mateix ample, amb
les mateixes cases, amb els mateixos pisos. Es a dir, no hi ha passat, només planificació, al contrari que les
ciutats europees.
Cada dos anys, es canvia de casa i es canvia d’ofici i almenys un cop a la vida, es treballa el camp, durant
dos anys.
Totes les famílies tenen entre 10 i 16 fills, es a dir, hi ha planificació familiar i per tant, no hi ha propietat
privada. Tampoc diners, tots els productes bàsics, també roba i mobles son gratuïts. Els dinars son
comunitaris i gratuïts, hi ha hospitals públics.
Tot i que estan entrenats per fer la guerra, son pacifistes. Però què passa si sobra població? Es funda una
colònia en un punt proper del continent, associats amb els indígenes que vulguin, però si aquests es neguen,
els expulsen de la terra. Consideren com a causa justa la guerra amb un poble que vol treballar la terra
i que se’n vol alimentar.
L’organització del poder, els caps de família trien els caps de barri, els caps de barri el de la ciutat, els de la
ciutat els del país i aquests el príncep, que ho serà fins a la seva mort, a no ser que esdevingui un tirà, que
serà expulsat.
La religió es privada i per tant lliure.
No hi ha pena de mort, però els criminals es converteixen en esclaus, com no hi ha diners i tot es gratuït no hi
ha enveja. De fet, s’engalana amb or als esclaus, per que es vegi que es quelcom degradant.
Què és l’obra de Thomas Moore? És una societat perfecte o bé una crítica?
Amauroto: Ciutat sense muralla
Anhidro: Sense aigua
Uthopia: El no lloc.
Es tracta d’un ideal de societat perfecte o bé es el contrari, una societat aburrida, opressora, hipòcrita o una
façana de perfecció. És l’anticipació crítica d’una Europa racionalista.
Paràbola, Sàtira, Distopia, o la visió Foucoultiana que ens obliga a veure Utopia com una presó.

19
Es tracta d’una obra complicada de llegir de forma constructiva, però que curiosament va tenir bastantes
edicions, però no a ser freqüentment citada pels autors del Segle XVI.

5) Formes socials del Poder

3.1 Donar cos a la història: L’experiència de les dones (S.XVI-XVII).

La setmana passada vam començar a parlar del paper de la dona a època moderna com una època
profundament misògina, com a època pitjor a l’Europa occidental.
La substància femenina i com a partir del S. XIII hi ha un àmbit de minusvàlua de la dona, i com això dona
peu a la Querella de les dones en un context intel·lectual que s’allargarà fins el Segle XVIII i plantejarà la
creació d’espais únicament femenins i la reclamació de l’educació com un valor que pot suposar la igualtat
de les dones amb les dones.
A favor i en contra (fray Luís de León – la perfecta casada).
Aquesta construcció ideològica sobre la dona tenia conseqüències des del punt de vista pràctic. La dona com
a ésser imperfecte i la seva repressió es dona en un àmbit no només teòric i costums sinó també en termes
biològics (mèdics). La població a l’època moderna es una població infra alimentada.
Sempre s’ha dit que el cànon de bellesa al S. XVI i XVII era de les dones grasses, les de les gràcies de
Rubens, es perquè aquest model de dona pràcticament no existia, aquestes dones no hi eren al carrer, donada
la infra-alimentació de la societat en que a sobre les dones eren les que menys menjaven, la última de la
família. Les dades que es treballen es que l’alçada mitjana dels homes segons Geoffrey Parker estava per
1.60 i en el cas de les dones 1.50. La menstruació apareixia entre els 15 i 16 anys i la retirada era també
entorn dels 30; per tant, el seu període fèrtil era d’uns 15 anys; la qual cosa ja era prou greu, però a més, la
càrrega reproductiva que ja patien, el seu alletament s’allargava fins els tres o quatre anys, perquè això reduïa
la despesa en menjar dels fills. Hi ha un hipòtesi, difícil de demostrar, arrel d’estudis molt petits, però que
demostra que l’infanticidi era femení. En canvi, les crisis epidèmiques, les dones morien menys que els
homes.
Aquesta situació, coneguda a l’època és el que provocarà el manteniment del debat de la querella de les
dones en uns termes que tendeixen a anar mes enllà de l’educació i la violència matrimonial. Ja en el Segle
XVI, a Itàlia, escriuen, no des de l’assaig, si no poesia amorosa, Espar Estampa o Veronica Franco (vídeo
d’un dels judicis de la Inquisició a Verònica Franco). Ella era prostituta, veneciana, una “scort” moderna. A
França, Loueis Labé (1524-1556), casada amb un teixidor, es va escapar amb un soldat; era de Lió; és a dir,
un personatge interessant, però l’existència de la qual es discutida i segons estudis moderns, es tracta d’una
invenció d’escriptors francesos que li atribuiren diferents poemes.

Marie de Gournay (1563 – 1645) Un exemple del Segle XVII

Filla d’una família noble vinguda a menys, la família de la qual es retira al camp. Ella es autodidacta,
especialitzada en l’obra de Montaigne. Aprèn grec i llatí i queda intel.lectualment enamorada de Montaigne.
Un cop ell mor, la vídua de montaigne li encarrega l’edició de la seva obra.
Tot plegat li provocarà problemes, doncs parla com l’hereva intel.lectual de Montaigne, la qual cosa
provocarà la crítica d’altres deixebles de Montaigne. Ella decideix viure de la seva producció intel.lectual i
ho aconsegueix, a l’época de Richelieu, que li posarà un sou a Gournay, i tot i així serà vexada en públic,
l’acusarà de vanitosa, mentidera, i fen-la de menys en quant a la seva capacitat intel.lectual. Un grup de joves
intel.lectuals francesos varen falsificat una carta de Carles I d’Anglaterra on li demana referències seves. Ella
pica i respon amb una mena de currículum i això ho publiquen per ridiculitzar-la.

20
Les seves obres mes importants son:

- “La igualtat dels Homes i les dones” (1622) ;

Refutació del dret filosòfic de les dones.

- “El greuge de dames” (1625).

Defensa política de les dones, dret a la propietat, llibertat i participació dels càrrecs públics.
Marie de Gournay es la frontissa cap a la intel·lectualitat femenina del Segle XVII. En el seu cas, el ser
soltera es una qüestió inverosímil al Segle XVIII. Les dones, depenien de l’home i per tant, l’objectiu de tota
dona jove era casar-se. Durant tot el Segle XVII hi ha una migració silenciosa del camp a la ciutat, a fer de
minyones en condicions extremadament dures com a conseqüència de l’expulsió familiar per reduir la
despesa familiar.
De vegades eren captades per dones grans amb aires maternals que les ficaven en una xarxa de prostitució.
No obstant, les que feien de minyones no cobraven, sinó que era només el sustent, i quan sortien de la casa
marxaven amb una dot i un aixovar. Tenir una dot per cassar-se no volia dir cassar-se ja que faltava el marit,
el problema era que aquest marit havia de tenir una feina, un lloc on viure, i per això la vinculació era difícil.
Es calcula que la mitjana de solteres entre el Segle XVI i XVII va oscil·lar entre el 5 i el 25 % (aquest últim
després de la guerra dels 30 anys). La solteria era mes freqüent a les classes altes que no pas a les classes
baixes; donat que si es tenia mes d’una filla, la família només podia oferir una dot. A més els matrimonis
desiguals eren tolerats només en el cas que l’home estigués en un rang superior, no a l’inrevés.
“Putting Out System”
A partir del Segle XV, el XVI i el XVII, la necessitat de produir tèxtil barat farà que la producció gremial i la
seva normativa sigui anti-económica i per tant, molts mercaders aniran fora dels nuclis urbans, en el context
rural fora del context gremial per tal de que els camperols produeixin fil, proporcionant la matèria prima, i
les productores seran dones.
A la frontera entre França, Alemanya, alguna al Nord d’Itàlia o Anglaterra, trobarem que les dones solteres
que son molt bones en aquest sistemes, poden mantenir-se econòmicament soles i per tant, quan accedeixen
al mercat matrimonial no requereixin dot i per tant, aquest sistema, tindrà un efecte emancipatori per
determinats contextos femenins d’aquests territoris. Tot plegat, en alguns casos, posarà en dubte els rols de
gènere, degut a aquesta capacitat d’autosuficiència econòmica.

Des del punt de vista de les famílies nuclears, les seves dones, es casen abans, perquè la gestió del matrimoni
no es tan important. El casament de la filla es una forma de gestió patrimonial, on les dones es podien casar
als 21.
A partir d’aquí, el model d’educació femenina de la dona que transmet l’educació als fills, no es cert, en tot
cas a es filles, però en el cas del mascle, a partir dels 5 o 6 anys, ja ha d’estar amb el pare assumint les
responsabilitats de gènere. La transmissió de coneixement per via femenina a l’Europa moderna no
funcionava.

21
Les dones vídues
La mortaldat era elevada i per tant la viudetat era força comú. En el cas dels homes, la possibilitat de tornar a
casar-se, com que no presentarà exigències per la dot, i per tant si te fills, el que busca no es una esposa sinó
una cuidadora, no tindrà problemes. De fet, hi haurà tradicions com ara l’insult dels nois solters del seu
entorn. Recordem que el matrimoni es un mercat, i el matrimoni per amor es una invenció del Segle XIX
burgés.
En canvi, les dones vídues el marit del qual hagués mort amb fills a mig criar sobre els trenta anys, no eren
cap al·licient (no podrien parir i cap home criaria els fills d’un altre) al igual que les vídues massa grans i
sense patrimoni, el que s’esperava d’elles es que no molestessin, que no demanessin ajut i que no
reproduïssin el paper d’una dona lliure; per poder-ho assolir, no tenia gaires opcions.
En el cas dels gremis es permetien que la dona heretés el negoci sempre que pogués pagar els deutes del
marit i sempre que hi hagués un oficial que assumís la direcció tècnica del negoci. En mols casos hi ha dones
que es tornen a casar ràpidament per tant que un home heretés ràpidament el negoci. Si no, en el mon urbà
s’esperava que fossin invisibles; però malament si no se la veia mai i malament si se la veia massa, la qual
cosa feia que estigués molt a prop de la marginació social o en mans d’uns fills que probablement
s’encarregaran de la gestió del seu patrimoni.
Les dones religioses
Les Beates, no pertany a un ordre però manté una actitud pietosa. Organitza reunions religioses que van
juntes a resar, tot i que seran vistes malament des de l’estament eclesiàstiques, davant el perill de que caiguin
en posicions herètiques o heterodoxes, per la qual cosa s’assignava a un director espiritual
Les monjes, Ho eren en molts casos de forma forçosa, donat que ho eren degut a que la família no podien
pagar la seva dot. Moltes dones de l’aristocràcia anaven als convents a les criades, a la qual s’obligava també
a fer-se monja. Això també provocava en elles, certa laxitud en el compliment de les ordres, entre elles la
castedat.
Segle XVIII. Les dones i la Il.lustració
Amb l’aparició dels salons, el que es permet es la socialització intel.lectual de les dones. Hi ha un cas molt
típic, Madame d’Estagel, que es colava als salons organitzat per la seva mare; o Teresa Cabarrús, d’origen
espanyol.
Per part dels il·lustrats, la seva posició era ambivalent Locke i Humme, els racionalistes, consideraven que la
desiguatat entre homes i dones era arbitrària era impostada i inventada per les dones; no obstant, Rosseau, un
misogin que despreciava als nens, que escrivia la bondat natural de l’home i la perversió del contracte social,
o bé Kant, a la crítica de la raó pràctica diu que dins del matrimoni, l’home, havia de ser superior a la dona;
per tant, com veiem, durant la il.lustració no hi ha una opinió clara. Voltaire, era ambigu o Diderot i
Robespierre eren tebis, partidaris de la igualtat, però la dona, queda exclosa de la declaració de drets de
l’home.

3.2 El Feudalisme: els sistemes d’organització comunitaris a la Societat

Des del punt de vista legal, el feudalisme té certes característiques que el fan ambigu; això es deu a que es
bàsicament un pacte entre dos individus privats. El propi terme feudalisme es un terme que es comença a
utilitzar a finals del Segle XVIII per definir allò que es pensaven que havia existit. El primer estudi metòdic
es fa al Segle XX (1929).

22
Quin problema planteja?
Les relacions de producció que defineixen el feudalisme en termes materials comencen al Segle XI i
terminen al Segle XIX; es a dir, un procés que es manté en un territori difús que es dona al llarg de 800 anys.
Strayer, al 1956 determina que la principal característica es la destrucció del poder central i la seva presa per
part d’un grup petit que el suplanta. Per tant, pot ser utilitzat per definir de forma analògica el que passa en
altres espais geogràfics i històrics. Únicament quan els drets de governar, es a dir, possessió del derecho de
govierno; así com l’exercici d’aquests drets sobre un determinat territori.
Possesió dels fruits de la terra (origen) + les competències públiques de poder. Perquè en aquest moment,
tant la terra com la gent que hi viu passaran a ser un domini del senyor feudal.
Ganshoff. Estableix un vincle característic del feudalisme, el vincle personal. Això treu a col.lació la
ritualització del fet del vassallatge.
Gurevic
Defensa que la principal característica es material; es a dir, el senyor feudal es el senyor d’extensos dominis
on es dona la petita explotació agrària, que lliuren coercitivament part de la seva collita i no té cap
justificació econòmica, sancionat pel rei i per l’església.
Parain
1. Relaciones sociales de producción ligadas a la tierra; per tant, es l’agricultura es l’activitat productiva
que vertebra doncs l’estructura social.

Evans i el Feudalisme Feudal

El vincle Feudal es un vincle personal. L’explotació de l’excedent pagès a canvi de vassallatge.
Però el compromís vassallàtic està taxat, és a dir, que els vassalls tenen obligació de seguir el seu senyor
durant 3 mesos i el senyor tindrà l’obligació de mantenir-los durant aquest temps. Però la guerra medieval
mes moderna, com ara la Guerra dels Cents Anys, es produirà un canvi de paradigma; en el sentit que es
començarà a substituir aquesta obligació pel pagament a les tropes, es a dir, no es una prestació personal,
sino contractual.
Es posa de moda la contractació de mercenaris. A partir d’aquí, entre senyors feudals, de vassall a Rei, es
començarà a substituir el vincle de vassall amb senyor rei; el senyor feudal pagarà al rei les despeses com a
forma de complir el seu servei de guerra.
En molts casos, les rendes en espècie eren la forma de pagament però això no servia per pagar mercenaris;
per tant pressionaran els senyors que alhora pressionaran el seus vassalls, que hauran de pagar en diners. Tot
plegat provocarà canvis estructurals:

Els nobles aniran a les ciutats. Recuperació de la ciutat com a nucli de poder.
Els pagesos hauran de vendre els seus productes per tenir diners per poder pagar les rendes. Foment dels
mercats.
El rei haurà de gestionar pressuposts que li permetin bastir un exercit. Ampliació de l’aparell burocràtic.
Es creen noves relacions basades en el benefici econòmic. Desenvolupament de la banca

23
L’existència de formes de poder autònom d’àmbit local les relacions entre reis i senyors feudals. Tot plegat
mitjançant intercanvis econòmics, per mirar d’obtenir un rèdit de tipus polític. Això configura l’ascens i
consolidació de la Urbs.
El creixement de la Urbs i el seu lògic enriquiment, li possibilitara l’intercanvi de diners per prebendes amb
el Rei.
Varien també les relacions entre els senyors feudals i els reis (França o Castella) la qual cosa afecta a la
relació entre els senyors i els pagesos. Arriba un punt en que la justícia senyorial es intervinguda de forma
pública per l’autoritat reial:

- Les persecussions de bruixes a Catalunya, culminen en tribunals locals, per tant fen t us de la justícia
probabilística. A partir del 1616 el Tribunal Reial i la Inquisició demana que se li remetin els casos, amb
la intenció d’evitar sentències de mort.

A Europa occidental, tot i tenir capacitat per fer-ho cap tribunal senyorial dicti una sentència de mort a
partir del Segle XVIII, degut a que no están segurs de l’acceptació per part dels vassalls i que els Reis no
hi intervinguin. Per tant, el poder feudal tendeix a aprimar-se pel que fa a la seva capacitat de control
sobre la població.

Tot i així, la noblesa continuarà fent gala del record d’un passat gloriós basat en la legitimació d’una
genealogia i la recreació de diferents actes públics, a imitació del que fan els reis (casaments, baptismes,
funerals). La qual cosa també s’anirà diluint en la seva residència a les ciutats.

Drets senyorials:

- Senyoria jurisdiccional: (Justicia)

o No es homogènia. Alta justícia. Mer Imperi (turment tortura, penes de mort) Justicia mitjana
(Dret Civil).
- Senyoria Territorial: Domini sobre els homes i el territori i per tant les seves rendes
- Rendes eclesiàstiques: El Delme o tributs eclesiàstics com les primícies (a partir del S.XIV en mans de
senyors)
- Propietat Senyorial: Terres que el Rei li ha donat al senyor feudal de forma directe. Sobre les quals el
senyor estableix diferents tipus d’explotació.
o Terres alodials del Senyor
o Altes terres amb contractes anfitèutics: L’explotació i el domini util se li proporciona a canvi del
pagament d’uns censos, també pot subarrendar terres de les quals en tinguin el domini util.

- Terres comunals: La lluita pels comunals

o Aigües, boscos, pastures, explotats de forma autogestionada per les comunitats. Drets de pesca,
us de les pastures, regadius, etc...
Durant tota l’època moderna hi haurà una lluita entre els senyors feudals i els pagesos pel domini i
gaudiment de les comunals. Els pagesos argumentaran que es propietat del Rei i per tant d’us públic.

El Mon de la Parroquia
Es tracta d’un mon que ha estat poc estudiat i per tant una perspectiva historiogràfica es força estreta.
Es tracta d’elements de gran importància en la configuració de la societat:

24
- Gabriel Le Bras: Construeix referents ideològics, però també materials i físics. Un centre religiós es el
que porta a que hi hagi poblacions.
No només serveix com element de protecció (Sagreres), sinó que suposa assegura l’homogenïtat
ideològica en relació amb el respecte per les creences.
L’Organització eclesiàstica marca la configuració del paisatge i de les persones.

- Cel-lula bàsica d’organització eclesiàstica on es desenvolupen els rituals que des del baptisme fins a la
sepultura assenyalaven el ritme de la vida dels fidels. Llibres de compliment pascual. El mossen es qui
actuarà de notari en moltes poblacions.
Esdevé tb en una sort de magatzem comunitari per les collites.

Montfalcó emmurallat.
San Ramón.- A la capella es posen exvots.
Universitat de Cervera
ÁREA DE GUISSONA.

Parroquia com articuladora social

Obligació de pagament de tribut

Existència d’organitzacions entorn de la parròquia.
o L’obreria: Tot el que feia referencia a reparacions, comandes, noves imatges de sants, compra
d’elements nous per l’església no ho triava el lector, sino de l’obreria, una mena de consell de
laics. Encarregats de buscar els recursos per fer les obres necessàries. Podien decidir la
destrucció d’una parroquia i la construcció de la nova. En la mesura en que pot cobrar almoines
o talles a les cases i administrar aquests diners, esdevenen membres importants de la comunitat.
o Importància de la litúrgia: enterraments, casaments, etc..
o Dins de l’església es reproduïa dins la jerarquia social de la comunitat
 Autoritats
 Els bancs o els reclinatoris eren de les families que el pagaven. Families importants.
 La seva posició es veu clarament a la misa.
 També es veurà si estàn enterrats. Això legitima una genealogia.
Quant mes apropat a l’altar mes important. Quant mes a prop de la porta menys important.
La relació entre la societat laica i el mon de la parròquia no es fàcil.
Els capellans no son neutrals en el que afecta als fidels, perquè es tracta de la seva comunitat. Els capellans
d’època moderna no tenen res a veure amb els actuals. Als pobles treballaven la terra o amb dones i fills, a
nivell de roba no feia servir la roba actual.

09/11/2023
A Sant Llorenç de Cerdans, el penúltim poble abans de sortir de l’Estat Francès a la Monarquia Hispànica.,
va arribar un capellà de la Catalunya Nord, però educat a París, Regalista, educat en la nova forma de
religiositat impulsada per l’Estat francès arriba a aquesta localitat, les formes litúrgiques i les formes de
comportament fa que els parroquians s’hi posin en contra, degut al seu tradicionalisme. Li faran un boicot i
la comunitat farà que l’expulsin del poble. Es una mostra entre parròquia i comunitats.
€A banda la parròquia tenia els seus propis interessos, com ara el DELMA, ELS ALOUS DEL RECTOR
(terres propietat de l’església que pot explotar o arrendar, etc..), ELS DRETS PRIVATIUS (Morturorum, el

25
de la cera, el dret de campana, el de núpcies); la comunitat pagava l’estipendi al mossèn per la seva
participació en els actes de culte propi de les festes municipals (la festa major); ELS CENSALS (
El préstec d’interès estava prohibit per l’Església i per tant, es feia anar el censal. Un particular o l’Estat
emetia deute, qui el compri, rebrà a canvi una indemnització anual per una ínfima part, no es que li vagi
tornant poc a poc, sinó que al cap sempre li acabarà devent el deute inicial.
100 € -> 5 € rebrà anualment
Aquest censal de 100 € es pot dividir, algú pagarà per exemple 50 € i a canvi rebrà 2.5 i el primer també el
rebrà.
Aquest sistema que permetia diverses formules serà adoptada per l’església, en concepte de misses perpètues
per exemple, per tant cedeix un censal de 100 lliures a l’església i per tant, rebrà 5€ a l’any . El mossèn per
exemple actuarà com a banquer, i per tant, cedirà censals als habitants del poble amb la qual cosa
augmentaven la seva ascendència sobre el poble i asseguraven un ingrés permanent.
Assumien també el paper de notari; es qui redacta i conserva per exemple els testaments i es una altre paper
important. En aquesta línia es la funció educativa (llegir i escriure); La tasca assistencial, donar almoina als
pobres, alimentar els menesterosos. Aquesta era una forma d’afirmar devocions dels seus fidels.
A França i a Catalunya es l’època de les imatges trobades, de forma casual i que intenten promocionar-se
com imatges que fan miracles amb l’objectiu que la gent vagi a veure-les.
També a les celebracions es produïa un sermó que oficiava generalment un capellà vingut de fora, jesuïta o
dominic.
A les esglésies protestants
Aquesta dimensió social de la parròquia es una de les causes de la gran difusió del Luteranisme a partit de
1517. En molts casos, els primer pastors luterans, predicaran a un poble catòlic, i això farà que el poble
decideixi qui els convenç mes, en funció d’això trauran fora a un o a l’altre. Es a dir, la difusió es fa
d’aquesta manera, es convenç als veïns de forma individual. Moltes vegades de forma tranquil·la i d’altres
no, fins i tot es pot donar el cas de la conversió del pròpia capellà catòlic per conservar el càrrec.
Luter fins el 1526 o 27, ell no defineix un model eclesiàstic, la seva idea es l’autogestió de bon principi, però
aquest sistema poc jerarquitzat i d’elecció popular del pastor, genera una radicalització social i que no hi hagi
un interlocutor que controli la població, fins i tot es a l’inrevés. Es per això que se li exigeix que defineixi un
model que sigui compatible amb els interessos dels monarques i dels senyors que el volen adoptar.
Passem d’un model comunitari, assembleari i amb un pes econòmic molt petit, degut a que al convertir-se es
quedaran les terres de l’església.
Ell dissenyarà un model simple, el del sínode de bisbes a partir d’esglésies nacionals que queden sota el
control de poder polític i per tant, deixa de ser independent i queda supeditada al poder polític i s’acaba la
independència pseudo-democràtica de les parròquies i per tant perden de funció, i per tant deixen de
necessitar ingressos, tot a passat a l’Estat que serà qui proveirà a l’església dels recursos que necessiti. Es a
dir, es passa d’un sistema de bases de creients, a un novament jerarquitzat, però en comptes de ser dominat
per l’església a que sigui l’estat.

El model anglicà d’Enric VII

En el fons es bastant catòlic tot i les seves necessitats polítiques que tenen a veure amb l’estructura i poder de
l’església anglesa. El control de les parròquies si que estarà sota el poder polític, i que seran la corretja de
transmissió del missatge religiós i també del poder polític, amb una sort.

26
Es tracta, d’aquest primer anglicanisme es un catolicisme a l’anglesa que amb el temps es va transformant.
Supedita l’església als interessos de la monarquia. La voluntat del Rei en el cisme está vinculada sobre tot a
la usurpació de les terres eclesials per la seva repartició entre els seus, per tant d’assentar el seu poder.
El model calvinista
Es tracta del model eclesial mes acabat. Calví es el que té mes clara la necessitat de crear un dogma dur
(predestinació) i la creació d’una estructura eclesiàstica forta que a diferencia del Luteranisme que si que
aspira a tenir un paper en la configuració de la societat.
El millor exemple es Ginebra. Tot i que esta sotmesa al poder polític, l’educació, la moral i l’ordre está en
mans de l’esglesia. Un règim organització en 4 ministeris

- Pastors: predicació i administració de l’eucaristia (baptistme i comunió). Eren triats pel poder civil.
- Ancians: Laics, no eren pastors, que conjuntament amb els pastors decidien tot allò relacionat amb el
dogma i la disciplina.
- Els diaques: Encarregats de l’asistencia social i asistencia als pobres.
- Doctors: Encarregat de l’educació dels nens i dels pastors.

Els pastors es postulaven com a candidats, i es la societat civil qui el tria i després es format com a pastor. Es
a dir, com que l’educació es molt integrista, ser pastor després es fàcil. (Tots els noms permesos son bíblics,
per exemple). Els pastors o els doctors es presentaven per sorpresa a casa de la gent a buscar rastres de
papisme (imatges de sants, estampes, qualsevol mostra de catolicisme, acompanyades de preguntes sobre
doctrina i religió).
El resultat del model de Calví a Ginebra es una realitat unificada entre política i església que dura tota la vida
de les persones des de l’infantesa fins a l’edat adulta. Un model que s’estén com la pólvora a diferencia del
luteranisme, creix molt Ginebra, Suisa, Francá, Paisos Baixos, Anglaterra, Amèrica. On están les claus?
En la idea de predestinació:
Els principals problemes que fan sorgir la reforma es la salvació. Aquí Luter dirà que segons las seva lectura
de la Carta de Pau als Corintis, la Fé et salvarà. Deu només mesura la gràcia degut a la seva fé. Donat que les
accions, que son les que condueixen a la salvació, segons la Iglesia catòlica, no poden esdevenir la causa de
la salvació.
El calvinisme parteix de la idea que deu es a temporal i ja ha decidit qui es salvarà, i per tant ho comunica a
la persona que s’ha de salvar mitjançant la fe; és a dir, el que té fe vol dir que es salvarà i per tant, com a
proba de gratitud a deu tu seràs virtuós.
A més hi ha l’argument de que les probes son l’èxit personal, el progrés econòmic i social es proba de que
tens fe. El que no es bo es acumular riquesa de forma avar. La pintura flamenca mostra una realitat social
austera, en cases amb una comoditat notable. Un cop assoleixis la riquesa, comparteix amb la comunitat, es
un model que esdevindrà en el model filantròpic, i el model capitalista, que crea l’ètica protestant. Els
calvinistes rics no volen ser nobles, els burgesos catòlics si. L’Ètica protestant i l’esperit del capitalisme.
No es pecat fer-se ric, no es pecat tenir èxit, sempre i quan la teva riquesa reverteixi en la comunitat. Això
explica l’èxit entre la burgesia europea del nord i es converteix en l’eix vertebrador on el poder hegemònic es
feble o està en qüestió.
El pensament monarcomen
Defensa el tiranicidi com a forma de solventar els problemes que puguin haver. Es la versió calvinista del
tiranicidi jesuïta. Si el príncep posa en perill la salvació dels seu poble, es lícit matar-lo i per tant, el país pot
imposar al rei les normes necessàries per conservar la fe.

27
Per això tots els holandesos que no accepten a Felip II per motius econòmics, polítics o identitaris, el
Calvinisme els hi dona tot, igual que a França, on es farà fort degut al rebuig que hi ha al poder monàrquic.
El Calvinisme pren a sectors perifèrics de França, en les classes subalternes tot i que també pren a la Noblesa
que veu la possibilitat de fer front a una monarquia feble.
Esglésies, col.loquis i sínodes.
Un col·loqui podia agrupar 40 o 50 esglesies i el Sínode podia englobar diverses regions, com per exemple la
campania.
El 1650 per exemple es troben 16 sínodes en el conjunt de França juntament amb un Sínode Nacional que
engloba tots els regionals.
Donat que la noblesa els protegeix poden medrar, el líder del Calvinisme es Enric de Borbó (futur Enric IV).
Les parròquies
Organitzen per exemple un seguit d’instrucció militar, per exemple a Rouen armarà fins a 20.000 homes,
podent fins i tot nomenar càrrecs militars. Tot un organigrama militar amb els nobles al damunt que se`n a
profitaràn. Aquesta estructura, tot i la minoria a França (25% de la població) possibilitarà la seva superioritat
sobre la resta a les guerres civils a França.
El bàndol Catòlic en la figura del Rei, el Valois, El bàndol de d’Enric III i el bàndol dels Guisa.

3.3 La Comunitat
Definició de Claudio Póvolo, Venecià, comença a estudiar el bandolerisme i va acabar estudiant
antropologia. La seva idea de fons, bastant acceptada per la historiografia, es que hi ha una sèrie de realitats
prèvies que es mantenen mes enllà dels canvis polítics. Un d’ells es la Comunitat, on els controls
administratius son posteriors i laterals a la comunitat, a la qual regiran a posteriori.
Ell es centra a la regió dels Alps, un grup de veïns, al voltant de la parròquia, que no obstant mes tard es
constituiran en comunitat.

Gabriel Le Bras. El poble es un aglomerat d’elements profans i sacres. La confluència d’elements,

econòmics, demogràfics, familiars que s’assenten al voltant de l’església i que després seran regits per una
administració posteriorment constituïda
En època moderna està en discussió el control del territori que pot exercir un determinat poder polític. No
podem assumir que les poblacions extenses, disperses eren controlades per l’Estat. Es mouen al marge de la
política.
Al mon modern no hi ha individus, hi ha agrupacions. Hi ha en elles, unes normes reguladores basades en la
tradició i la sacralitat. Les relacions familiars regulaven les relacions humanes i la comunitat regulava les
relacions socials econòmiques.
La Comunitat es l’interlocutor de l’individu amb el mon exterior. Es a dir, eren les estructures de la
comunitat les que negociaven amb el senyor o el rei.
Existeixen normes de comportament internes de la comunitat, reguladores del comportament.
Això entrarà en crisi a partir del Segle XVII degut a l’aparició de la crisi econòmica del XVII. La comunitat
tenia una xarxa de solidaritat social, com per exemple la figura del “tonto del poble” o bé les terres comunals
amb aigua, pastura, boscos, llenya, era una xarxa de salvació per les famílies mes pobres que els hi anava

28
malament. Tot plegat estava regulat, com ara l’extracció de fusta com a mínim 5 metres dins del bosc hi ha
llocs on es comunalitzen els fems, per tal de tenir adob per les collites. Els orfes, eren acollits o cuidats pel
conjunt de la comunitat. Tot plegat, acaba al Segle XVII en moltes comunitats que perden aquesta capacitat
d’excedent que els hi permet mantenir la xarxa de solidaritat. Els bandolers a Europa al Segle XVII o els
nens que pidolen per Madrid, son els fills d’aquesta pobresa, una expulsió de gent de la pròpia comunitat cap
a fora. Cartes a la Casa de la Misericòrdia des de l’ajuntament d’alguns pobles per tal de poder enviar a
alguns nens orfes perquè els poguessin acollir.
Es tracta d’un mon on tothom coneix a tothom i per tant, existeixen també mecanismes de control social. Hi
ha pobles de l’Alt Urgell on terres que queden buides i que el Senyor Feudal, el Bisbat i el poble considera
que son comunals i no es poden arrendar. Per tant, si el senyor ho fa, es practica la mort social sobre
l’arrendatari.
Característiques de la comunitat (Petita – Rural)
Es tracta del mon rural, la inmensa majoria de la població.

Un element fonamental es la xarxa de relacions comunitàries, la mateixa per tothom, amb la mateixa
dimensió privada i pública, per tant, tot es un, i es basa en això per funcionar.
Existència d’una consciencia col·lectiva basada en un vincle comunitari amb el passat. Com ho van resoldre
els nostres avis? Els dietaris son una mostra d’això, no té una voluntat historicista; sinó una voluntat de tenir
antecedents.
La comunitat no obstant, no es igualitària, es mouen en la dialèctica entre igualtat i desigualtat. Es a dir, en
general tendeix cap a l’igualitarisme, però com s’intentava? Fomentant estratègies cooperatives, com per
exemple, el matrimoni; en aquest cas, que ningú es cases fora de la comunitat; és a dir, s’intenta evitar la
fusió de matrimonis de comunitats diferents, sent això fins i tot quelcom fomentat pels propis senyors
feudals, per aquest motiu i tampoc que no suposessin una concentració excessiva de matrimoni.
Altra serà la consuetud, el costum, que es transmet de forma oral i per tant, les relacions personals de
parentiu son les que garanteixen la transmissió de la consuetud, que funcionen al marge de l’existència de la
llei i ni tan sols la introducció dels notaris (S.XVI) aconseguirà eliminar aquest manteniment del costum,
com per exemple les compravendes.
No obstant, la dialèctica entre aquesta cerca de l’igualitarisme troba la resposta en la desigualtat. Un cas
d’això es la creació de les institucions. Per exemple, en una comunitat en que es prenen decisió en
assemblea, no tots els veïns hi poden participar per exemple, només els propietaris.
Per altra banda, quan es sofistica, l’accés als càrrecs, també es limitarà la participació política i per tant, de
nou, desigualtats. A mesura que al llarga de l’època moderna aquesta base igualitària va entrant en crisi degut
al creixement d’aquestes desigualtats, algunes famílies amb possibilitats trenquen amb aquesta tradició de no
incrementar desigualtats, busquen el matrimoni amb membres d’altres comunitats i per tant incrementen el
seu patrimoni, fora de la seva comunitat i per tant escapen al control social, incrementant a més les
desigualtats.
En aquests casos quan es transgred la consuetud de dos comunitats s’invoca la llei, s’invoca l’estat, i quan hi
intervé, llavors, el sistema comença a trontollar. Això pot passar en cas per exemple que un senyor que es
casa amb algú d’altre comunitat i adquireix una terra que vol arrendar i en aquell poble, que no es el seu, li
diuen que no s’arrenden, perquè mai s’ha fet així, aquest senyor invocarà les lleis del Rei i per tant, trencarà
aquesta tradició consuetudinària.
Ciutats

29
El llibre de Tomás Mantecón. Espacios de sociabilidad i dominación. Hi ha unes relacions de poders
d’esquenes a la comunitat i diferents de les de la pròpia monarquia.
S’ha de partir de la idea que la construcció institucional d’una ciutat es particular; es a dir, diferents entre sí i
en funció de la seva història (acords amb el rei, relacions amb el seu interland, etc..). S’espera que sigui
ordenada, pulcre i que tingui la capacitat d’articular una comunitat ordenada i governada per assolir el bé
comú. (civitas).
El municipi com a element de garantia de la provisió dels veïns. De vegades, sistemes molt complexos per
assegurar-se la provisió de carn.
Es munten carnisseries (una concessió per un carnisser o diversos, es a dir un arrendament) que obliga a
vendre carn i fer-ho d’una determinada manera, per exemple, la carn s’ha d’haver matat com a molt 48h
abans de vendre-la. La carnisseria es corral, escorxador i carnisseria. Lógicament el preu era regulat. Tenia el
monopoli, ningú mes podia tenir bestiar i matar-lo per menjar-se’l.
Del pà es ven la massa, i la gent se’l fa a casa, amb un preu regulat, igual per tothom i el mateix amb el vi.
Les tabernes, també son concessions, on es ven vi a uns preus taxats, es el que s’espera d’un municipi. El
proveïment de la població ha de ser a uns preus que siguin assequibles tot i les condicions de les collites.
Per tant, en època de carestia millor viure a la ciutat que al camp. mercat. El control perquè hi hagi sempre
bens de consum.
La necessitat de creació d’aparells de control del mercat, milícies encarregades de controlar els pesos i
mesures, el contraban, els mercats, el robatori. Tot plegat fa que la ciutat sigui el control de muralles endins i
muralles enfora i per tant els municipis del voltant acaben treballant per la ciutat.
Aquesta organització proveïment, mercat, ordre públic, rep el nom de “La policia” en el sentit de poliment o
ser polida. L’existència d’una sèrie de normatives sofisticades fonamentades en 4 elements.
Prínceps: Poder executiu
Consilium: Consell d’Homes.
Pretorium: Justícia, equilibrada
Populus: Poble obedient que acata les normes del prínceps, consilium o pretorium.

De dalt a Baix.
El Rei, el príncep o l’església posa normes i límits a les activitats de la gent. Què es delicte, la blasfèmia, el
joc, la regulació de la prostitució.
De Baix a Dalt.
La idea de la ciutadania que s’ha de salvar les xarxes de solidaritat, un sentiment col·lectiu que tractarà
d’evitar l’aparició d’actituds egoistes, tiràniques i de mal governs.
Tot plegat desembocarà en la idea del Comunalisme
L’escola alemanya para de Comunalisme, l’escola espanyola i italiana para de republicanisme. El bé comú
fruit de dos elements, la convivència per un cantó i per l’altre el costum. Cal adequar l’actuació en basi als
abusos o desviacions per part dels que manen pel conjunt de la comunitat. Quan hi ha abusos de poders hi ha
mecanismes de resistència com ara el murmuri fins a l’alçament passant per l’elaboració de pasquins,
casserolades, tot plegat en funció de la gravetat.

30
Ho aplegava tot: Des de l’àmbit de la cultura, La religió, el sentit de l’honor, els costums, la família, la
confraria, el gremi. Perquè cada grup social creava entre els seus membres una forma determinada de pensa,
de comportar-se. Es feia des dels gremis.
En el Segle XIV (Giompi Florentins) es donen diverses revoltes per una certa proletarització del sistema
gremial. Això tenia un efecte contraproduent per certs gremis amb tasques menys el.laborades com ara els
curtidors. Es fa anar una revolta contra els grans. Però l’argument que fan servir no es econòmic, sino que els
“grans” estan traint la tradició, l’ordre vulnerat, i demandaven mitjançant els mecanismes de socialització
imposar les normes de pensar i actuar de la comunitat i per tant, bastir una uniformitat en el pensament.
Qualsevol conducta que incomplís el model de pensament uniforme era susceptible de ser disciplinat per part
de la comunitat fent servir els mecanismes de socialització. Com ara la mort social.
Aquesta mena de mecanismes requereixen cert consens, i alguns autors consideren que la ciutat en el fons es
un gran generador de consens social. Però con es fa? Mitjançant dos mecanismes:

- El Disciplinament social: El fruït de la interiorització de la repressió exercida des de dalt, des de les elits
a base de presentar els seus propis comportaments com desitjables i model.
- El convenciment: Fruit del procés de civilització.

L’objectiu d’ambdós mètodes es aconseguir la Pau Social.

Característiques a les ciutats mediterrànies
Una de les característiques comunes mes important es la difuminació entre espai públic i espai social, no hi
ha diferencies i es una qüestió que es dona en relació al fenomen de patronatge.
*Pau Claris. Dirigent d’una classe revolucionaria.
Per què el 1640 totes les poblacions catalanes segueixen la proposta de ruptura de la classe dirigent de
Barcelona sense reunions prèvies. Doncs perquè la classe dirigent catalana es un bloc cohesionat, que en el
fons prové de nuclis rurals de l’interior. És el cas de Pau Claris. La seva família prové del Berguedà, però ell
fa carrera a Barcelona. Un altre cas es el de Joan de Granollacs. Fa carrera a Barcelona, però la família té
origen a Vic. Es a dir, una classe dirigent matxembrada amb clases populars.
Es el mateix cas que passa a Nàpols, on la ciutat es hegemònica sobre els estaments que provenen d’altres
territoris i que per tant, després de les Corts negocien amb la classe dirigent de Nàpols i després van a parlar
amb el Rei, amb qui no poden parlar amb el Rei.
En el cas de Barcelona, es igual, es tant important que el Rei té fins i tot un delegat a Barcelona i per tant, per
fer-ho anar es crea una xarxa de patronatge de tipus personal, però també de patronatge entre institucions que
serà principal.
Tornant a l’espai públic i privat, veurem que a l’àmbit de la família en els rituals comunitaris, com ara
l’enterrament, es creava una litúrgia per part del difunt, que vinculava a la família amb la comunitat en la
seva celebració. Les portes mai estaven tancades. Aquesta qüestió té a veure amb el sentit de l’amistat.
Segons Duby, l’amistat es un invent contemporani, es tracta d’una relació complexa, es afecte, fora de
l’àmbit familiar o de la feina, i que es basa en afinitats de caràcter o afectives.
El terme, en època medieval i moderna es tracta d’un terme que pot parlar d’aquesta relació clientelar. Això
passa en el mon mediterrani, però en el mon atlàntic això no passa. Es dona una segregació social i
jeràrquica, que donarà lloc a una intensa vida comunal, perquè les solidaritats de grup esdevindran molt
intenses, dins dels àmbits de pertinença.
Es dona doncs un sistema social que té un gran nivell d’expressió social, de representació social, que fa que
es realitzin actes perquè tothom ho vegi. Un exemple es la carrera del pali a Sienna. Es tracta d’una forma de
sublimar els conflictes socials, la violència social.

31
Els Medievalistes han demostrat que es mes correcte parlar de sistemes urbans, es a dir, les ciutats, son el
fons una organització que tracta d’aglutinar una sèrie de sectors productius, comunicatius, comercials, etc...
Vilafranca de Conflent. Vil.la emmurallada a França; Prats de Montlló. Carnestoltes

6) La Monarquia i els seus mecanismes

4.1 Els precedents: L’estat dinàstic

Els poders de mes importants i transversals al Segle XIC i XV, el Papa i l’Emperador que son en realitat
càrrecs electes.
El Segle XIV, Europa viu conflictes dinàstics: La Guerra dels Cent Anys, La Guerra Civil de Castella, La
guerra Civil Catalana o La Guerra de les dues roses.
Es a dir, un seguit de crisis polítiques relacionades amb l’extinció de les famílies, famílies que s’esgoten i
que coincideixen amb la recerca d’una forma de forma de sistema polític que garanteixi l’estabilitat
independentment de les famílies hegemònica: LA DINASTIA. Un sort d’assegurança de la successió
mitjançant una complexa xarxa de drets, títols i filiacions mitjançant l’eina del matrimoni. La genealogia per
tant serà fonamental, perquè garantitza els drets d’una determinada dinastia.
L’existència de la dinastia li prenia a la comunitat el seu pes dins de l’elecció del monarca, la possibilitat de
poder elegir un monarca quan la seva família s’extingia, que s’interpretava que s’extingia per la voluntat de
deu que s’extingís.
La dinastia no assumeix la carta de la nació. S’assumia que el monarca amb drets sobre un tron acceptava
l’essència de la nació sobre la qual tenia dret, era mes important la seva legitimació. Les dinasties feien
servir arguments de designis diví, el destí manifest.
Les dinasties no son discutides, els drets, no es deixen en testament, si no, que els drets successoris no seran
discutits.
Les dinasties o el camí cap a “L’Estat dinàstic”
En un principi, un dels usos de les dinasties serà la seva legitimació com a forma de declarar Guerres. Un cas
paradigmàtic es la presa de Nàpols per part d’Alfons el Magnànim.
Una qüestió que acabarà amb la reclamació de Ferran el Catòlic sobre el tron de Nàpols, 50 anys després que
Alfons en tingués suposats drets successoris.
Un altre cas es la Unió de les Dues Corones en la figura de Felip II con a fill de l’hereva al tron de Portugal
quan es posa en joc la successió de la branca masculina de la branca de bis.
Un altre factor, es la línia profètica o providèncialista dels Àustries. O l’accès al poder dels Romanoff quan
accedeixen al poder i tenen el paper de governar sobre la defensa dels Ortodoxos arreu del mon.
La institució principal en aquesta mena de fer política es el Matrimoni. Es tracta d’un fet natural, dins de la
monarquia, la funció principal de la qual es la reproducció, i el matrimoni es l’únic context en que això es
pot donar i a més, es una forma d’accedir a nous drets successoris.
“mentre els altres lluiten, tu feliç Àustria casa”. L’acumulació de patrimoni es el tret fonamental de la casa
d’Àustria.
La família com a projecte polític. La dinastia com a propi projecte. No son els Austries els únics que pensen
d’aquesta manera. Els Valois també ho fan.
La dinastia havia d’actuar sempre de forma que es permetés el manteniment del patrimoni i es possible
ampliar-lo. Això obliga a establir una certa jerarquia. Joan II per exemple, escriu al seu fill Ferran el Catòlic,

32
per dir-li que a la seva mort, ell esdevindria el cap dels Trastamara, tot i se el Rei d’una Monarquia mes feble
que la de la seva dona, ell, tenia ascendència i preminència sobre ella.
Tot plegat anirà acompanyat de certa litúrgia per tal de donar mes transcendència a la figura del Monarca

- La Coronació: Es un acte de religiós, y que normalment fa el Primat de l’església del país, per reforçar el
caràcter de gràcia divina que escull al monarca. Es un plus de legitimitat, de forma que actuar contra el
Rei es traïció, però també un crim contra deu.
- La idea del doble cos del Rei: El Rei ha mort, visca el Rei. El cos místic del Rei, que sempre ho es, el
que canvia es el cos físic que ho és.
- La Taumaturgia. A França per exemple, es feia el joc d’imposició de mans del Rei per guarir els malalts

Tot plegat funciona, a diferencia de les Monarquies Medievals, en el que els canvis de la successió son
sempre fets traumàtics que provoquen conflictes i si hi ha un fill menor d’edat, doncs encara mes.

4.1.1 El Territori
En època Moderna, el control del territori per part de l’Estat era una qüestió bastant teòrica. A la França de
1494 un % elevadíssim del Regne son territoris on el Rei no té jurisdicció. Bretanya, on els Ducs de
Bretanya, vassalls del Rei de França, Avignó que está en poder papal.
Paisos d’elecció i països d’estat.
Paisos d’elecció: On la monarquia cobra els impostos i on hi ha un delegat, anomenat intendent,
Paísos d’Estat: Tenen intendent, però tenen parlament i per tant, per poder cobrar impostos, aquests
impostos han d’estar aprovats pels parlaments (una mena de tribunals de justícia amb certes atribucions
polítiques degut a la necessitat de casar certes accions de París, doncs tenen un marc polític propi).

L’Estat francès funciona sobre una doble base, una característica feudal i altre estatal, a més, es dona el cas
que hi ha territoris que son patrimoni reial, els territoris baronials, i a mes, hi ha territoris consuetudinaris,
com el cas de Borgonya després de la ocupació, per exemple.
A mes, la diversitat de monedes, pesos i mesures que es troben en els diferents regnes. Hi ha ciutats que
tenen el privilegi d’encunyar moneda. En època moderna, les comtabilitats no estan en moneda real, sino en
moneda contable.
Es a dir, una lliure es una mesura diferent en plata a Barcelona que a Saragossa.
Això complica el poder de les monarquies era molt complicat d’imposar sobre un territori.

4.1.2 Les Fronteres

La idea de frontera en època moderna es una idea d’origen militar, no polític ni econòmic. Comença a
desplegarse a partir del XV desplaçant la idea de marca o de limes, que era d’origen medieval.
Es va modificar arrel del desenvolupament de l’aparell estatal.
Ho il·lustra el Cas del Comtat de Pallars. En origen, la seva posició al comtat es antiga, de temps Carolingis i
per tant, es un territori lliure, tot i que es consideren vassalls del Rei de la Corona d’Aragó.
Per tal de formar la frontera ratlla, les monarquies miraran d’anar ocupant els territoris limítrofs i també
interiors. Una altra cosa es que els reis es puguin comportar en aquests territoris com ho fa en els propis del
seu territori. Per tant el control sobre el territori es complex, no tan sols el control ideològic. No es estrany

33
 que el sorgiment d’heretgies sorgeixin en territoris de frontera. Tampoc que en aquests indrets sorgeixin
estructures econòmiques pròpies.
Lligues i Patzeries (Nom occità, per tant propi i del territori): Acords entre valls pirinenques, tot i no se del
mateix rei, per tal de posar-se d’acord en el comerç, les garanties de pau, l’explotació dels boscos o de les
pastures. Es signen al marge dels estats i per tant, a partir del Segle XVI, els habitants d’aquestes valls
intenten convèncer als monarques que respectin aquests acords. I en virtut de les patzeries signades, una vall,
havia d’avisar a una altra en cas d’atac, tot i que fossin de països diferents, per tant podien esdevenir
traïcions per culpa de les consuetuds.
Això passa perquè ens trobem davant d’una frontera oberta, perquè només hi ha conflictes polítics i no
religiosos, el control es laxe, això s’incrementa arrel de les guerres de religió de França. I es crearà el Bisbat
de Perpinyà i una altre Bisbat dels Pirineus.
Territoris de Frontera que poden configurar el desenvolupament d’una societat. Com es el cas del territori
hongarès dels Àustria en frontera amb l’Imperi Otomà. Es dona el cas que es colonitza el territori amb colons
amb la condició que s’organitzin en milícia per tal de defensar aquest territori.
Conclusions: La delimitació de la frontera no es basa en el elements geogràfics sinó en elements militars, les
fronteres naturals no existeixen. L’elecció de les fronteres naturals per part d’un estat, es seleccionen a
posteriori. La frontera natural es un concepte artificial creat amb fins polítics.

4.2 La Revolució Militar

Es troba immersa dins del procés de formació de l’Estat Modern, com a pilar fonamental de les monarquies
de l’Europa Occidental, que es consoliden en les darreries del Segle XV. La revolució tecnològica, en el braç
militar afavorirà l’expansió i consolidació d’aquestes monarquies.
Un dels pilars fonamentals era el control de la hisenda pública, la qual cosa, trencarà les condicions feudals
que li reporten ben pocs ingressos. A mes, en aquestes condicions, el Rei té limitacions en quant a
l’establiment d’impostos, limitacions administratives en quant a la manera de recaptar impostos, la qual cosa,
beneficiarà el creixement dels banquers, que fiaran al Rei i s’embutxacaran els interessos.
Les Monarquies, trobaran diferent maneres de fer-se amb la Hisenda.

Un altre pilar serà l’Administració, la Diplomàcia, la Justícia, però tota aquesta estructura estava sustentat
per l’exèrcit i la Marina de Guerra, una de les grans fites que aconsegueix la Monarquia, fent de la Guerra
una cosa pròpia dels Reis, de les Monarquies, sobre tot degut a que son únicament elles les que son capaces
de mantenir l’exercit.
El nou dimensionament de l’exercit, el seu creixement en edat moderna no es automàtic; és a dir, l’evolució
del seu dimensionament i canvi tecnològic, es molt gradual i el nivell d’implementació dels nous elements,
com per exemple les batalles entre infanteria i cavalleria pesada al llarg del Segle XVI.
 Revolució Militar: Canvis molt evidents que es van produïr al llarg dels Segles XV, XVI i XVII.
Un exemple, d’això es la diferència entre Aginqourt i Waterloo, en 400 anys, l’evolució es molt significativa
i ens parla del canvi dels estats. La concepció dels models de govern eren imminentment violentes i
implicaven a tot els veïns, com per exemple els somatents.

34
 La història militar, historiogràficament era considerada molt positivista, parla de fets, causes i conseqüències,
tot i que ara es tracta d’elements mes diversos.

 El terme Revolució, te un ampli espectre, pot ser quelcom ràpid, però en el cas de la Revolució Militar son
canvis ràpids que transformen elements bèl.lics propis de l’Edat Mitjana. El primer en encunyar el termes
Michael Roberts a la dècada dels 50 a Belfast. Aquesta teoria, que no fa fortuna, parla que a la Guerra dels
30 anys, es dona aquesta evolució que parla de la lluita entre piques i infanteries contra la potenciació de les
armes de foc.

No obstant, això es rebatut amb l’argument que les batalles les guanya qui mes homes té al camp de batalla.

Roberts, parla que hi ha un augment en els efectius dels exercits. També de la repercussió entre la població;
en repercussió de la Guerra sobre l’urbanisme en el sentit de la destrucció.

A partir d’aqui es donen les teories que ho rebaten.

 Geoffrey Parker La Revoluciñon Militar. Innovación Militar y apogeo en Occidente (Es la gran teoria).

Revolució de l’artilleria – canvi en la fortificació – augment dels exercits – potència el poder de l’estat

Ell no posa el focus en l’estrategia militar i l’estratègia sino en la tecnologia al servei de la Guerra, en base a
allò que dona el domini Europeu sobre el continent i també a l’exterior.

Parker descriu una situació del Segle XI on predomina la CASTALITZACIÓ; l’avenç territorial d’un exèrcit
requeria de la conquesta dels Castells, per no deixar a ningú a la rereguarda; tenint en compte la dificultat de
prendrel’s això dificultava molt la conquesta.

Els primers canvis en l’artilleria es documenten el 1326, on es reflexa el primer canó; tot i que no començarà
a ser util fins l’aparició de les bombardes a partir del Segle XV. Arma que podia provocar la rendició d’una
població sencera. És un tipus d’artilleria molt inútil en la pràctica donats els seus problemes de base com ara
la seva mobilització, per les condicions del camí, i la força necessària; així com la seva precisió.

Leon Baptista Alberti parlarà en els seus tractats d’arquitectura, situat a Itàlia, parla ja d’edificacions de
forma dentada, model que reproduirà la traça italiana. El Castell dels Sforzza. Que es desenvoluparà degut a
la necessitat que forçarà l’aparició de l’artilleria sobre els Castells Medievals, els murs dels quals es podien
reduir.

La traça italiana promocionarà l’amplada dels murs per sobre de l’alçada; també la capacitat d’angle de tir, es
a dir, que es pugui disparar a l’enemic des de diverses posicions. Tanmateix es treballa en la construcció d’un
fossar profund, tècnica per tal de tenir a l’enemic lluny i la construcció de mines per tal de passar per sota.
S’afageixen elements com revellins i ornadeques, elements per dificultar l’avenç de l’enemic.

Per una altra banda, la revolució militar servirà només a aquells que la puguin sufragar; ja que l’atac a una
fortalesa moderna i els setges, requeriran d’una enorme quantitat d’efectius i aquests efectius, normalment
eren tropes mercenàries.

35
 L’aparició de les armes de foc i la voluntat de maximitzar la força de tir, donat que les armes d’abancàrrega,
eren molt lentes de recarregar, a mes fins que no va aparèixer l’anima ratllada. Es a dir, es van concebre el
foc per fil.les. Això vol dir que has de pagar, armes, vestit, alimentar els soldats.

Paul Kennedy Auge y Caída de las grandes potencias.

Els únics que poden mantenir els exèrcits son els Estats, que varen acabar endeutant-se. Felip IV va patir 4
bancarrotes. La Revolució Militar, genera un exercit que pot enfortir l’Estat, però a alhora esdevindrà un
perill.

Jeremy Black. ¿A military Revolution?

Sobre la teoria de Michael Roberts, diu per exemple que la derrota de la cavalleria (en quant a la modificació
de la tècnica de combat) que ha perdut ja no a la Guerra dels 30 anys sinó a la batalla d’ANGINQUOURT.

Per Black, la revolució tècnica mes important es l’aparició de baioneta, la qual cosa fa que els piquers deixin
d’aparèixer. La mida de les baionetes, força considerable (40 – 50 cm) substituïa les piques.

Parla també que no es pot generalitzar en tots els països i que tots, poden millorar la tecnologia entre països i
per tant, cada país té el seu ritme i no es pot generalitzar.

Parla que els exèrcits no son elements aliens a la societat, per tant, a l’edat moderna, els exèrcits de l’edat
moderna, estan sortits per les classes subalternes i la oficialia de l’estructura militar era acaparada per a
noblesa, el que marcava la jerarquia era l’estament i no pas la riquesa.

Segons ell, els exercits havien estat utilitzats pels estats, un cop acabat el conflicte per mantenir l’ordre
públic; ja que desmobilitzar un exercit que ja ha estat entrenat pot ser difícil. El fet de tenir-lo sempre
mobilitzat es una de les garanties de l’Absolutisme, sobre tot en la vessant del despotisme. És a dir,
l’Absolutisme com a causa de la Revolució Militar.

Clifford Rogers
Posa l’inici a la Guerra dels Cent Anys.
o Us de la Pica
o Peces d’artilleria
o Derrota de la cavalleria pels projectils.

David Eltis
Ho centra tot el Segle XVI, l’aparició de la pica i la transformació de la cavalleria en una lleugera armada
amb arma de foc.

David Parrot

36
Ell defensa l’Estat Fiscal Militar, es a dir, la centralització dels impostos, però l’us de banquers, militars
privats, es compatible amb la construcció de l’Estat, donat que els estats son incapaços de reclutar, alimentar,
retenir tropes per si soles. Es a dir, una externalització d’elements d’una part militar privada.

7) El debat entorn a l’Absolutisme

Durant els últims cent anys la historiografia ha estat fent servir l’absolutisme com a forma d’explicar-ho tot
durant 75 i 25 negant-lo. Es tracta d’un procés de centralització del poder en mans del monarca, no
literalment, sino en el seu entorn. Marginació dels cossos de repressenatció local: Parlaments, tribunals de
justícia, o fins i tot poders municipals. Auests moment es paral.lel a l’eixamplament de la burocràcia.
Aurélio Musi
L’Evolució de les Monarquies. Cap un procés monàrquic
Les monarquies mai no varen ser les matrius dels Estats Nació. En el Segle XVI, algunes dinasties si tenen
algunes característiques que permeten avançar en la creació de l’Estat:

37
- Respecte als Reis Medievals, els monarques del S.XVII, no tenen gran rellevancia a nivell personal:
o Ex: Carles II. Tot i les seves carències físiques, polítiques, etc.. o Lluí XIV amb la Fronda. Tot
plegat, no fa que ningú es plantegi de cap manera el seu destronament. Ningú no es destronat, ni
assassinat. Aixó es degut que per la continuïtat de l’Estat es molt millor un imbècil que no pas un
usurpador (inestabilitat i guerra civil).
Quan trobem estats amb això es un pas mes.

- En els períodes perillosos, com minories d’edat o regències, ja no es produeixen moments d’inestabilitat,
com a les monarquies medievals.
o De la mort de Lluís XIV a la majoria d’Edat a Lluís XV.

- Es dona la perpetuació de l’administració

Es dona doncs una progressiva separació entre la població i el Rei, es a dir, un comença a imposar-se
jurídicament sobre els altres en un procés que comença al SEGLE XVI i culmina al XVIII.
El motor de tot plegat es la incapacitat de la monarquia per arribar mes lluny, els passos cap a l’Absolutisme,
son passos intermitjos de la monarquia per solucionar problemes que no s’esperaven.
Per exemple: Els intendents d’Enric IV per poder resoldre judicis. A la llarga, aquesta figura es transformarà
en un delegat del Rei a províncies, però en el seu moment, no era aquesta la intenció. O bé, la manca de
celebració de Corts d’Aragó, en un principi per la seva dificultata i aparatositat, a la llarga trencarà la relació
entre monarca i corts, en un sentit de pactisme, però no ho es la seva voluntat
El paper de l’esglesia, que no es rendirà sense lluitar després de la reforma luterana amb el seu poder ya
minvant enfront del poder estatal. Pero mantindrà la seva jurisdicció, però va perdent la seva exacció poc a
poc i la pèrdua d’escollir els càrrecs eclesiàstics importants, tot i que faran sempre discurs anti-absolutisme
(la figura de la excomunió, o bé el tiranicidi).
La noblesa
La noblesa, en molts casos, sobre tot al Segle XVII, no se sent partícip del poder, però que no l’exerceix ni
tampoc en rep cap benefici. No té cap horitzó polític ni social.
Els cossos representatius territorials: Els parlaments, els t tribunals de justícia o els municipis, mantindran
una posició de resistència, per tal que el rei els hi respecti. La seva desaparició no serà violenta, o immediata.
Exemple: La defenestració de Praga. No es tracta d’un crim religiós, hi ha un element religiós, però el
problema es la manca de compliment de Ferran III del pacte del seu pare amb el Parlament de Bohemia.
Com tampoc no ho es la Guerra de 1640 a Catalunya. 1642 a Anglaterra. Sembla talment una lluita entre
parlaments i monarquia a Europa, però no. Aquests son les excepcions.
A Prussia, Dinamarca, Portugal, a Castella les últimes Corts son de 1642 i no es tornen a reunir mes, o el cas
dels Estats Generals (1614), ningú no els va dissoldre. En la major part dels casos, les monarquies no
aboleixen cap institució, o bé no la convoquen o les buiden de funcions.
L’estructura de les monarquies
o Monarquies plurals, per exemple, Les Monarquies Compostes (Gran Bretanya, la Monarquia
Hispànica, etc...). Aquí s’impedeix que a l’Estat s’apliquin les lleis de forma uniforme. A la
Monarquia Hispanica, el Rei no pot imposar el mateix impost a Castella o a Aragó.

38
 o Els límits geogràfics: Geoffrey Parker. Una ordre del Virrei de Filipines que ha de ser sancionada
pel Rei i la seva tornada podia trigar 2 anys en produir-se. Les limitacions físiques, estructurals,
suposen un límit objectiu al poder de les monarquies.

o Les Revoltes. Es produeixen un centenar, però que tinguin èxit, només 3 o 4. Potser per
qüestions ideològiques, donat que el poder del Rei está sancionat per deu.

El poder del Rei

o Repressió de pensament
o Us de l’exercit
o Lesa Majestat

5.1 Interpretacions historiogràfiques

Després de l’Imperi Romà els Estats no son Absoluts, que provenen del dret consuetudinari, (exemple a
Catalunya Segle IX o X encara aplica dret visigòtic). A partir del Segle XIII es comença a recuperar el dret
Romà. Es recupera el dret Romà en temps del Dominat (III, IV, V).
“El princep està per damunt de la llei” i per tant, el concepte de potestas absoluta. Això, té límits, i es
diferencia del despotisme.
Els ambaixadors del S.XVI o XVII abominen de l’arbitrarietat del poder a la Cort d’Ivan IV (El terrible). Ell
podia embargar les terres dels nobles o maltractar-los físicament. Podia decidir de forma personal quí era el
seu successor. Es a dir, atemptar contra la propietat sense base jurídica. Tot plegat apropava a Russia a països
orientals que no pas a Europa. No obstant, això no es considera Absolutisme.
Jean Baudin (1576) Els 6 llibres de la República (republica com estat). Els únics límits del poder reial es la
Llei divina i el dret natural (normes que no es pot saltar). La sobirania legislativa es indivisible i está en mans
del Rei. Això trencava amb la dinàmica pactista, pròpia de l’Edat Mitjana (Corona d’Aragó, Escocia,
Anglaterra, Polonia, Portugal). Tot plegat té una lògica. La fragmentació de la jurisdicció a l’E<dat mitjana,
encara considera el Rei com a figura última de la justícia. Es a dir, les afirmacions de Baudin es
complementen.
El que diu Baudin es que el Rei pot legislar amb les Corts, però tota cessió de sobirania, es només això, un
préstec que pot recuperar, el Rei es un jutge i legislador absolut. Aquesta la seva formulació teòrica, però
resultà molt mes difícil i complex materialitzar aquests principi.
Les coses varen ser molt mes complicades que aquest plantejament. Es a dir, hi ha una sèrie d’elements, que
son en el fons categories jurídiques sobre les quals el Rei no podrà actuar (llei natural). La idea de fons es la
unificació jurídica, que es pot delegar.
De fet, l’absolutisme no está necessàriament vinculat a la monarquia, ni tan sols al dret de Diví. Segons
l’empirisme, dins de la concepció pactista trobem dos branques. Lock (Liberalisme) o Hobbes (Lviatan), els
dos coincideixen en el “pacte social”, acord de quin poder cedeixen a l’estat i quin mantenen.
Segons Locke, la gent ha de mantenir el major part de poder polític; no obstant, Hobbes, amb el seu
pensament negatiu sobre la naturalesa de l’home, per tant, postul.la que la pau, s’ha de signar un pacte cedint
tot el poder al Leviatán, amb la premissa de que garantirà l’ordre i l’estabilitat social, per evitar que s’imposi
la llei del mes fort. Des del seu punt de vista, l’emanació del poder es terrenal i no divina, si el cap es un Rei,
no perd, sino guanya libertat i l’unic que no signa el pacte i per tant no té limitat l’ús de la força, mentre
garanteixi la pau social.

39
El Marqués de Sade: “Justine”. Som víctimes del pacte social, serveix perquè els forts no desenvolupin tota
la seva capacitat per abusar dels dèbils. Els dèbils son desgraciats perquè envegen la força dels forts i els
forts perquè no poden desenvolupar tota la seva força. Es tracta d’una línia de pensament polític el de
Hobbes en la línia de Maquiavel, política amb una arrel laica.

5.1.1 El Debat historiogràfic

Ja al Segle XX L’argument tradicional, pren forma el 1955 en un congrés a Estocolm, Hartung – Mousnier
postulen que la monarquia Absolutisme es la transició entre l’estat feudal i el liberal (feudalisme-
capitalisme), les monarquies per emancipar-se del poder de la noblesa busca mecanismes de poder
permanent (exercit), però això ho paga la burgesia i per tant, aquesta la suplanta en el poder.
Aquesta idea, que té certs arguments (reboltes nobles al XVII; les dinasties burgeses que es remunten a la
Cort de XIV, Coulbert, per exemple, arriben al cim des de la burgesia o la baixa noblesa; creixement de les
ciutats, etc...) per tant, funcionava bé.
No obstant, ja als 70, Perry Anderson, l’Estat Absolutista, postula tot el contrari, l’Absolutisme es l’evolució
del feudalisme. Ell parteix que el Segle XIV i XV son segles d’inestabilitat, la noblesa no te capacitat de
reprimir per lla sola per reprimir les revoltes pageses. Será recolzada per la monarquia, a canvi de cedir-li el
monopoli de la violència i el domini del territori, però segueix mantenint el poder econòmic, tot plegat a
partir del Segle XVII. Han perdut el poder jurisdiccional, però han mantingut el poder d’exacció i son al
XVII els nobles els generals, els ambaixadors, els ministres i membres de la Cort. Ells deleguen en la
monarquia la gestió del poder a canvi del seu estatus social i econòmic.
Per tant, la majoria de la burgesia no col·labora amb el poder absolutista, només una part hi col·labora. Son
burgesos els Genovesos que presten diners al Rey d’Espanya, o els burgesos que presten diners a canvis de
títols nobiliaris? No, aquesta acabarà emparentant amb la noblesa. Per Anderson, es una capacitat de la
noblesa per adaptar-se als nous temps.

No obstant, Nicolas Hensell, publica a finals del Segle XX, El mite de l’Absolutisme. “L’Absolutisme es
tracta d’un mite i que no va existir mai”
Hensel es basa en els següents punts:

- No existia un pla prefixat per les monarquies com a programa de govern. En molts casos, sembla un
fenomen d’acció-reacció.

- Quan es parlava d’Absolutisme es referia a les regalies, atribucions que tenia el rei com a privilegi. Si el
rei té la atribució de la justícia, el rei no té per què compartir-ho amb ningú. Per tant, s’entenia que en
tota la resta en que el rei no tenia el privilegi (propietat) el rei tenia el paper de garantir-ne la correcta
gestió, per tant, no era una amenaça, sinó una garantia.

- Per això Hensel es pregunta ¿quina es la diferencia entre una monarquia medieval i una monarquia
absoluta?

- Interpreta la política de Lluis XIV com un programa per recuperar el poder que havia perdut després de
la Fronda.

- No es veritat que la Corona elimini els estaments com a interlocutors, sinó que hi ha mes col·laboració
que confrontació, defensant la Cort com espai polític d’intercanvi, no col·legiat en matèria política i
fiscal

40
- Segons Hensel, la desaparició progressiva dels Parlaments, però això no vol dir que els grups que hi
participen tinguin accés al contacte amb l’executiu. Posa l’exemple de Brandenburg, en el que allò que
es negociava a les Corts, es negocien a les assemblees de les ciutats. Això es dona també a Castella, amb
la desaparició de les Corts de Castella, seran les ciutats les que negociaran les condicions dels millones
amb la Corona.

A inicis del Segle XXI es va encunyar el terme Estat Fiscal-Militar: Com que es la primera preocupació
dels Estats en època Moderna, té sentit que, el deute i l’exercit siguin definitoris.

o Cobres impostos per mantenir un exercit però tens un exercit per poder cobrar impostos, garantir
un ordre fronterer, i del que es tracta es de quedar-se el tros del pastís mes gran possible. Per
tant, l’estat ha de crear una estructura que garantexi la eficiència de l’aparell de militar, la qual
cosa, trenca amb un dilema que és: L’eficacia de les monarquies absolutes en relació als règims
parlamentaris.
 En aquesta dicotomia té sentit per exemple l’estudi comparatiu entre Anglaterra i la
Monarquia Hispànica en la mobilitat de recursos en el conflicte de la Independència
Americana.
 Els Anglesos en movilitzen mes i mes ràpid i un cop acaba la guerra, en quant a
la deute, que es mes gran la anglesa, els anglesos son mes ràpids en reduir-la, i
això es degut a l’eficiència de les seves xarxes fiscals. Ells hauran tornat el
deute en anys i en el cas de la Monarquia Hispànica es convertirà en deute
consolidat. Com els impostos es voten en el parlament, la resistència per part de
la societat en pagar-los i en el cas d’aquests règims els nobles paguen impostos.

5.2 Els límits del creixement del poder monàrquic. Fins a quin punt hi ha un programa polític de
l’Absolutisme?
Les monarquies absolutes no estaven capacitades per construir l’Estat Nació. Les monarquies absolutes no
son les mares dels Estats Nació, tot i la perseverança de certs autors i el joc d’algunes dinasties que juguen
amb identificar-se amb la pàtria. Però els interessos dinàstics sempre passaran per sobre dels interessos
nacionals. Un exemple es el paper de Castella en el finançament de la Guerra amb els Països Baixos? O ja el
Segle XVII algunes guerres contra França? O els basa, reis de Polònia en el S.XVIII, les guerres amb Polònia
del S.XVII tenen l’interès de col·locar un membre de la dinastia al tron de Polònia. Per tant, el projecte
polític no es la nació, sinó el tron. Si bé, es cert, que les monarquies absolutes siguin un factor
d’estabilització del poder. Assegurant la pervivència d’una determinada Monarquia, independentment de la
garantia de continuïtat de la família reial després de la mort del Rei. Es el cas de Christian VI de Dinamarca;
un Rei que arriba al poder molt jove i que té conductes depravades, per exemple, masturbar-se en públic. Es
va esfondrar la Monarquia després del seu regnat? No, no perquè era igual. El que aconseguiran es una certa,
despersonalització del poder. Un Rei fort, Pere el Gran en el cas de Rússia, millor, però el Rei incompetent
no fa trontollar la maquinaria. La maquinaria, l’estructura de l’Estat bastit sobre la burocràcia i l’exercit, fa
que la continuïtat estigui assegurada en la seva família, fins i tot en les minories d’edat i les regències. En
aquest període assistim a una separació entre Estat i Societat, i el predomini de l’Estat sobre la comunitat. Es
podia explicar el poder en absència de política, però la política de l’Estat s’infiltra en la vida de la comunitat.
Per tant els espais autònoms de la vida en comunitat cada cop seran mes amenaçats pel poder de l’Estat i
cada cop seran menys. Hi haurà una progressiva evolució del poder en que l’Estat guanya cada cop mes força
respecte a la societat.

41
5.2.1 Les oposicions: Quines son les forces opositores a l’Estat?

L’església
De la mateixa manera que era un aliat poderós a la monarquia en l’objectiu d’homogeneïtzació del poder i
legitimació, també ho es d’oposició quan veu amenaçada la seva capacitat política i econòmica. Un exemple
es l’expulsió dels jesuïtes de Portugal, Espanya i França per petició del poder polític, fins i tot es van haver
de dissoldre. Ells actuaven com una força autònoma. Ells responien davant del Papa i això era anòmal en els
Estats del Segle XVIII.
El Concili de Trento, l’aplicació de les seves mesures per països s’havien de decidir en sínodes provincials,
però en el cas de la Monarquia Hispànica, Felip II prohibirà qualsevol reunió sense la seva autorització.
La noblesa
Certa noblesa, que no participa a la Cort, que no té càrrecs militars, que viu als senyorius, administrant unes
rendes qualsevol mes escasses, i que començarà a prendre posicions cada cop mes díscoles. Un exemple: La
noblesa catalana que participa en la revolta de 1640, o la que participa del Bandoletisme.
La Revolta de Mazzianello. Comença com una revolta fiscal, que acaba amb la proclamació d’una Republica
Coronada. Per què li costa a la Monarquia Hispànica controlar-la? La Raó, es que la noblesa napolitana no
s’hi oposa, com que està enfadada amb Felip IV, no hi intervé, fins que això els pot afectar.
O el cas de la posició de la noblesa castellana, enfront de la Revolta dels Comuneros a Castella.
Per tant, hi ha un sector de la noblesa que juga un paper d’oposició, certament no gaire efectiu a partir del
Segle XVII, enfront del poder reial.

Els Estats provincials, Els Parlaments o les Corts.

La reacció dels poders regionals o les corts dins de les monarquies compostes, s’enfrontaràn també. La
pròpia naturalesa de les Monarquies Compostes o el cas del Sacre Imperi, seran paradigmàtiques en el cas de
crear models de govern transversal. Sota la gran diversitat de models monàrquics establerts a Europa. Models
com el Britànic que provocaran crisis a la Monarquia

Els límits físics i de les Comunicacions, El transport

La capacitat de la monarquia en la presa de decisions que afectin a territoris allunyats de la capitalitat, es
topen amb el fre temporal.

5.3 Mecanismes de repressió de L’Estat Absolutista

Malgrat tot plegat, la majoria de les revoltes en contra de les monarquies absolutes fracassaran, tant en el
Segle XVI, XVII i XVIII. De les poques que resulta exitosa serà la dels Països Baixos al Segle XVI. Al segle
XVII que encara n’hi ha mes, només dos tindran èxit, l’anglesa i la portuguès i al XVIII, l’americana i la
francesa. És a dir, malgrat la limitació, el control de les monarquies absolutes era mes fort del que ens
podríem imaginar.

42
Això es dona gràcies a l’existència dels mecanismes de repressió.

- Repressió dels mecanismes de pensament: censura, religiosa i civil.

o Un fre important per la difusió d’idees subversives o perilloses.
o Excepcions: República Holandesa (S.XVI i XVII) i Suïssa, per tant, molts autors publiquen allà.
Des d’ allà partir d’aquí es difonien a la resta d’Europa.

- Repressió mitjançant la força: L’exercit com a força de repressió

o Les dragonades: Allotjament de tropes com a càstig a una determinada població.

- L’existència de delictes d’alta traïció: Castigats amb la pena capital.

o Lesa majestat.
o Delictes de traïció de pensament.

43