T2: PROTECCIÓ DEL SISTEMA NERVIÓS

CENTRAL
El sistema nerviós central (SNC) compta amb 4 elements de suport i protecció: l'os, les
meninges, el líquid cefalorraquidi (LCR) i la barrera hematoencefàlica (BHE). Aquests 4
elements no només proporcionaran protecció física al SNC, sinó que també s'encarregaran de
garantir un medi estable per permetre l'adequat funcionament de cadascuna de les cèl·lules
que formen el teixit nerviós.

MENINGES
El mecanisme més evident de protecció del SNC és el teixit ossi
que el recobreix: el crani a l'encèfal i la columna vertebral a la
medul·la espinal. Tanmateix, donada la fragilitat del teixit nerviós i la
duresa del teixit ossi, els dos teixits estan separats per tres capes
de teixit conjuntiu que, en conjunt, reben el nom de meninges. Les
tres meninges, són, de més externa a més interna, la duramàter,
l'aracnoide i la piamàter.

Duramàter
La duramàter és la meninge més externa i està formada per teixit conjuntiu gruixut, resistent i
inelàstic. Al crani, es troba fermament adherida a la cara interna dels ossos que el formen,
mentre que a la columna vertebral existeix un petit espai ocupat per teixit entre la duramàter i
les vèrtebres. A la porció cranial, la duramàter presenta dues capes: la periòstica, més externa,
i la meníngia. Aquestes dues capes discorren fusionades per pràcticament tota la superfície
interna del crani, embolcallant l'encèfal. A la línia mitja, però, aquestes dues capes es separen.
La periòstica seguirà adherida a la cara interna del crani, mentre que la meníngia penetrarà a la
cissura interhemisfèrica. Això comportarà l'aparició de dues estructures: un espai a la línia mitja
per sota del crani i per sobre de l'encèfal i un envà format per les dues capes meníngies que,
procedents de cada costat de l'encèfal, es fusionen a la cissura interhemisfèrica.
L'espai que s'origina per la separació de les capes periòstica i meníngia a la línia mitja serà
ocupat pel sinus sagital superior, un vas que drenarà la sang cap al cor i que recorre la part
medial superior de l'encèfal sagitalment.
L'envà que formaran les dues capes meníngies de la duramàter en trobar-se a la cissura
interhemisfèrica rep el nom de falç del cervell i servirà de separació entre els dos hemisferis
cerebrals. La falç del cerebel, que separarà els dos hemisferis cerebel·losos i la tenda del
cerebel, que separarà el cerebel del cervell, són estructures similars a la falç del cervell, també
formades per la capa meníngia de la duramàter.

Aracnoide
L'aracnoide és una membrana esponjosa amb aspecte de malla. Està unida a la duramàter,
però entre l'aracnoide i la piamàter hi ha un espai de gruix variable anomenat espai
subaracnoïdal. L'espai subaracnoïdal presenta un gruix variable segons la regió cerebral, està
ocupat pel líquid cefalorraquidi (LCR) i per ell hi discorren les principals venes i artèries
superficials que irriguen l'encèfal.
Piamàter
La piamàter és la meninge més interna, en contacte directe amb el teixit nerviós. És una capa
de teixit conjuntiu tou que recobreix íntimament la superfície de l'encèfal, tot penetrant pels
solcs i cissures.

SISTEMA VENTRICULAR
Els ventricles són un conjunt de 4 cavitats plenes de LCR situades a l'interior de l'encèfal.
Aquestes cavitats i les connexions entre elles reben el nom de sistema ventricular. Els 4
ventricles són:
- 2 ventricles laterals.
- 1 tercer ventricle.
- 1 quart ventricle.
Cadascun dels ventricles laterals
connecta amb el tercer ventricle a
través d'un petit conducte anomenat
forat interventricular o forat de Monro. El
tercer ventricle connecta amb el quart
ventricle a través d'un conducte més
llarg anomenat aqüeducte cerebral o de
Silvi.

Líquid cefalorraquidi (LCR)

El LCR és un líquid amb un composició similar al plasma sanguini. De fet, el LCR es forma a
partir de la sang en unes estructures situades als ventricles anomenades plexes coroïdals. Els
plexes coroïdals són estructures molt vascularitzades que duen a terme un filtrat de la sang per
formar el LCR que acabarà a l'interior dels ventricles.
El LCR produït als plexes coroïdals circularà pels ventricles, des dels ventricles laterals cap al
tercer ventricle i des del tercer ventricle fins al quart. A la part més caudal del quart ventricle el
LCR podrà seguir 2 camins: 1) ocupar el canal central de la medul·la espinal o 2) accedir, a
través d'una petita perforació anomenada foramen de Magendie, a l'espai subaracnoïdal. El
LCR que accedeixi a l'espai subaracnoïdal serà eliminat en unes estructures anomenades
granulacions aracnoïdals. Les granulacions aracnoïdals són evaginacions de l'aracnoide cap a
la llum del sinus sagital superior, al qual abocaran el LCR. Per tant, existeix un equilibri entre la
producció de LCR als plexes coroïdals i la seva eliminació a les granulacions aracnoïdals.
Aquest equilibri garanteix que la pressió intracranial es mantingui estable, de manera que el
teixit nerviós no col·lapsi per la manca de pressió ni es comprimeixi per un excés.

Hidrocefàlia
Quan, per diferents motius, es produeix un excés de producció o un dèficit en l'eliminació del
LCR, el resultat net és l'acumulació de LCR als ventricles, una condició que rep el nom
d'hidrocefàlia. Una causa habitual d'hidrocefàlia és l'obstrucció de la circulació del LCR a través
dels ventricles. Això fa que, mentre els plexes coroïdals produeixen LCR de manera normal,
aquest LCR no arribi al quart ventricle i pugui accedir a l'espai subaracnoïdal, on, com hem
comentat abans, es troben les granulacions aracnoïdals encarregades de l'eliminació del LCR.
Aquest augment del volum de LCR pot generar pressió sobre el teixit nerviós i comprometre'n el
seu funcionament. Quan no es pot eliminar l'obstrucció, una solució és la implantació de
vàlvules de derivació que drenaran l'excés de LCR fora del sistema ventricular i, aconseguiran
així, controlar la pressió intracranial.
BARRERA HEMATOENCEFÀLICA
Per al correcte funcionament del sistema nerviós
és imprescindible el manteniment d'un medi
estable. És a dir, les concentracions dels
diferents ions i molècules implicades en els
processos de neurotransmissió han d'estar molt
ben controlades per tal que no s'alteri el
funcionament neuronal. Una forma de controlar
la composició d'aquest medi extracel·lular és
regulant el pas de substàncies des del torrent
sanguini i aquesta és precisament la funció que
fa la barrera hematoencefàlica (BHE). La BHE
és el resultat de la disposició que adopten les
cèl·lules endotelials (les cèl·lules que formen els
vasos sanguinis) que formen els capil·lars que
irriguen l'encèfal. A la resta del cos, les cèl·lules
endotelials que formen els vasos es disposen de
tal manera que deixen petits espais entre elles
que faciliten l'intercanvi de substàncies entre el
torrent sanguini i el teixit. En canvi, a l'encèfal,
les cèl·lules endotelials no deixen pràcticament
espais entre elles quan formen els vasos, la qual
cosa dificultarà l'intercanvi de materials entre el
torrent sanguini i el teixit nerviós. A més, els
astròcits, adherint els seus peus a la superfície externa dels vasos, reforçaran la BHE.