Teoria de L Acció Col Lectiva

Candela Rivero Benítez
Teoria de l’Acció Col·lectiva

Ciències Polítiques Curs 2022-2023
TEORIA DE L’ACCIÓ COL·LECTIVA

Jaume López
Cuando somos muchos y nadie decide, se cocrea una situación indeseable porque por falta de líder no
se toma una decisión. Los individuos racionales se vuelven irracionales colectivamente. Solo hay dos
forma de incidir en este problema, una de ellas es la que nos interesa para entender la teoría de la
acción colectiva: educar a la gente de otra manera (con otros valores) para que lo que les parece
racional y lógico a nivel individual, no les parezca mal a nivel colectivo (echar al último que ha
entrado en el ascensor o que él mismo se vaya).
El problema está en que todos los individuos tienen un potencial individual, pero a la hora de luchar
contra problemáticas que tienen una definición muy parecida, como frenar el cambio climático, no
son capaces de cooperar y resolverlo fácilmente. Falta inteligencia colectiva. Tenemos una gran
irracionalidad colectiva.
“ L’humà és individualment intel·ligent, però col·lectivament
imbècil”
Jorge Wagensberg i Joan Martínez Alier, Només tenim un planeta (2017)
Cooperación social e inteligencia colectiva: Edward Wilson estudia el comportamiento de las

hormigas. dice “hemos creado una sociedad parecida a la de Star Wars, con emociones tan antiguas
como las de la edad de piedra, instituciones medievales y tecnología divina”. Este señor conecta las
ciencias sociales con las naturales al estudiar el comportamiento de las hormigas, que trabajan
colectivamente.
La diferencia entre estos dos términos es que la primera hace referencia a la puesta en común de
métodos para conseguir unos objetivos que satisfagan las necesidades del colectivo, donde el éxito de
la cooperación depende siempre del éxito de los demás, uniendo esfuerzos y aprovechando el talento
de cada uno. Además, esta cooperación puede ser forzada (niños haciendo un mural en un cole) o
voluntaria, por lo que los individuos de un colectivo pueden acabar cooeperando aunque no tengan
nada en común.
En cambio, en el segundo caso, la inteligencia colectiva es la capacidad de comprender el entorno
para actuar y conseguir los objetivos propuestos.
Si mezclamos ambos conceptos podemos conseguir los objetivos colectivos que nos planteemos
colectivamente con una serie de herramientas que elegiremos haciend uso de la información que
tengamos. En el marco de la teoría de la elección racional esto se llama racionalidad colectiva.
1
Tema 1. Homo homini lupus? Per què cooperem?

La cooperació social és una acció col·lectiva. Nosaltres podem cooperar a nivell individual per
altruisme, però el que ens interessa és la cooperació social. És un fenomen amb base social on hi
participa molta gent, de la que depn l’xit o fracàs de la cooperació. Les primeres maneres de pensar
sobre la cooperació connecten aquest altruisme amb allò col·lectiu, són dos nivells (individual i
col·lectiu). La cooperació individual no és només resultat d’una moral, religió, ideologia, actitud...
sinó d’una lògica, d’una combinació d’elements que cal observar a nivell col·lectiu, sociològic.
L’impacte de les accions individuals van ms enllà del que està en mans de l’individu. Encara que
qualsevol acció col·lectiva ontològicament està formada d’accions individuals, s’ha de plantejar amb
una mirada que va ms enllà del que faci cada individu.
Perspectiva filosòfica
Hi ha un debat entre Hobbes i Rousseau dins del marc contractualista respecte als factors que
marquen la cooperació (per què cooperem?):
➔ Hobbes diu que tothom és egoista i que de manera intrínseca i natural, la gent no coopera.
Gràcies al pes del Leviatan, no vivim en un estat de naturalesa; l'estat és l'eina per apaivagar
la tendència egoista dels homes. Cooperem quan no som nosaltres mateixos, quan s'imposa
alguna cosa sobre la nostra pròpia naturalesa.
➔ Rousseau diu que els éssers humans som bons per naturalesa, però la societat ens corromp
(capitalisme, consumisme…). Si som capaços d'eliminar aquesta contaminació on vivim,
podrem cooperar perquè per naturalesa així ens surt.
Mentre que un diu que cal contaminar la naturalesa de l'home perquè cooperi, l'altre diu que l'home no
coopera perquè està contaminat. Però tots dos intenten oferir una resposta purament teòrica (no
empírica, no científica) emfatitzant en el comportament humà, no en la societat.
Perspectiva biològica
Per saber qui té raó, els biòlegs ens diuen tres idees fonamentals sobre la cooperació innata:
a) Hi ha cooperació entre molts animals no racionals. Actuen conjuntament per aconseguir un

bé col·lectiu. Si animals no racionals són capaços de cooperar, per què els humans no?
b) Aquests animals fan servir una estratègia cooperadora evolutivament superior (però
només si compartim vincle), cosa que fa que, com a conseqüència de l'evolució natural, els
animals tinguin instint cooperador és que es maximitzen les oportunitats de supervivència, no
a nivell individual, sinó dels gens. L´ajuda mútua permet la supervivència d´aquests gens.
c) Ajudar desconeguts no és una estratègia guanyadora per als meus gens. Quan no sabem si
compartim enllaç amb l'altre, entren en joc les neurones mirall. De manera natural veiem que
l'instint de cooperació i solidaritat que compartim els animals és més gran o més petit en la
mesura que ens podem identificar amb l'altre. Les neurones mirall fan que patim amb el
patiment dels altres de forma automàtica. Aquesta capacitat s’intensifica quan aquell que
pateix el considerem un igual. Això és una cosa cultural. A les guerres, per poder arribar a
2
matar encara que no estiguem preparats per a això biològicament, deshumanitzem l'altre per
no identificar-nos amb ell (és més fàcil bombardejar des de lluny, perquè no veus qui mates,
que enganxar un tret a algú que tinguis davant).
Segons això, Rousseau té raó perquè biològicament estem dirigits a ajudar igual, però Hobbes també
té la seva part de raó en el sentit que si no ens ajudem de palanques, la cooperació entre els no iguals
no està naturalment fonamentada. Per tant, podem interpretar la teoria de lacció col·lectiva per mitjà
de diversos mecanismes.
Asabiyyah és un concepte d'Ibn Khaldun que connecta l'individu amb el col·lectiu. Es pot entendre
com a solidaritat concèntrica. Ens parla sobre els cercles concèntrics de cooperació diferencial. Atac
el meu germà perquè no tinc enemic extern, però en el moment en què aparegui un, m'alio amb el meu
germà per anar contra ell. Són diferents graus de solidaritat. La cooperació és necessària perquè si jo
no m'alio amb el meu germà, no guanyo l'enemic extern. És una cooperació condicionada: hem
cooperat perquè algú ens ha atacat. No actuem amb el mateix grau de solidaritat concèntrica de
manera intuïtiva.
Aquesta successió de cercles concèntrics explica com les diverses tribus s’unien per un objectiu comú,
en aquest cas, expandir l’imperi islàmic gràcies a la cooperació social, que anava més enllà de la
primera cooperació, fonamentada en lligams estrets de sang. En un problema comú, hi ha doncs una
presa de consciència de la importància de la proximitat.
Resposta a la pregunta del tema : La biología ens pot explicar el moviment empàtic, però no
ens ajuda a explicar la cooperació.
3
Tema 2. 17 milions de sàdics nazis?

Les preferències, l'estratègia, la raó, la fascinació, la manipulació… Quin de tots aquests factors va fer
possible el nacionalsocialisme, la IIGM i l'holocaust? Quants eren realment d'acord amb la seva
ideologia? Fins a quin punt les nostres accions responen a la nostra voluntat o racionalitat o elements
més conscients? La voluntat és una decisió lliure per comportar-nos d'una manera i no pas d'una altra?
En aquell moment Alemanya es veia greument afectada per nombroses crisis, com la hiperinflació
generada pels deutes que havien de pagar en virtut del Tractat de Versalles, la crisi del 1929, la
fragmentació política, entre d'altres. L'èxit de Hitler va radicar en una combinació de factors objectius
com els esmentats anteriorment i de factors subjectius, com la necessitat humana d'un líder que
aportés unió i pau. El context va condicionar el suport de certes preferències (el poder del context).
Hannah Arendt parla d'una banalització del mal, un encadenament d'accions que porten el mal però en
si mateixes no són dolentes, i per això la complexitat de l'explicació no jeia que les persones fossin
sàdiques per se.
Visió científica. Experiments

No s'actua igual sota la supervisió d'una autoritat que sense, però en tots dos casos es tracta d'un
comportament voluntari. La diferència rau en el poder contextual.
➔ L'experiment de l'obediència de Stanley Milgram (1963): Més del 50% hauria administrat
una descàrrega letal a un pacient tan sols com que una altra persona els ho requerís. Això és
degut al fet que hi ha la figura de l'autoritat, encara que continua sent una decisió voluntària.
És la seva decisió fer-ho, però aquestes decisions voluntàries estan marcades pel poder
contextual. Els que es neguen a seguir amb l'experiment actuen perquè se'ls activen les
neurones mirall. Altres no van actuar d'acord amb la racionalitat que aporta l'efecte de les
neurones mirall perquè estaven sotmesos a un “experiment científic”, i per això era lícit
seguir. A la societat hi ha persones més properes a tots els elements que impliquen autoritat i
que reaccionen a aquest tipus d'ordres de manera molt més directa i autoritària, ja sigui pel
seu model cultural, de criança o laboral.
Conclusió: Quan l’individu forma part d’una jerarquia no se sent responsable dels seus actes
obedients, passa a ser agent. El fet d’estar rebent ordres, els fa sentir-se pressionats a dur a
terme les descàrregues i a més, no els fa sentir necessàriament responsables
➔ Zimbard - Standford Prison Experiment Documentary: Es tractava d'un joc de rol entre
presoners i guàrdies en un entorn simbòlic que convertia un departament en una presó. La
noia no actuava com s'hauria d'actuar racionalment perquè ningú ho estava fent, i per això
acaba havent-hi una desresponsabilització individual pel pes que té el grup en les nostres
accions. La voluntat es conforma amb lentorn.
La desindividualització fa que els individus s'identifiquin menys amb ells mateixos i, alhora,
que actuïn amb més força envers els altres. Demostra que l'empatia es pot modificar
redefinint les nostres relacions amb els iguals. Es pot veure als camps de concentració, on
s'aplicava el mateix patró a tots els individus (rapar-los, mateixa roba…) i això ajudava que
els soldats els deshumanitzessin i poguessin fer amb ells el que els manessin.
4
Amb aquest dos exemples clàssics, la ciència ens mostra la obediència a la autoritat per mecanismes
biològics. És a dir, estem predeterminats a obeir al que considerem o identifiquem una autoritat.
Mecanismes psicològics com la imitació, la identificació o no identificació expliquen que s’ajudi o no
als altres. En sentit contrari a la tendència empàtica i de l’ajut, trobem altres mecanismes psicològics
que gràcies a la distancia o al no tenir contacte visual ajuden. La obediència a l’autoritat i la
conformitat juguen, doncs, en sentit contrari a l’empatia. Aquests elements juguen un rol important i
fan que actuem inconscientment. Hi ha un element d’inconsciència, no poden reaccionar davant
d’aquests mecanismes, el que porta a la desindividualització.
Segons aquests estudis, per tant, aquells que van votar Hitler, ho van votar perquè estaven sent abduïts
pel poder contextual. Patien un procés de deshumanització, volien formar part del grup.
L'entorn (el context social) com a factor explicatiu

L'entorn és un factor explicatiu fonamental a l'hora d'explicar les nostres accions pel que fa a la
solidaritat i la cooperació. Però és un factor determinant, no determinístic. És a dir, no s'anul·la
completament el nostre caràcter.
L’entorn és manipulable; depèn de com estigui distribuït contribuirà cap a una direcció o una altra.
Cal distingir entre la influència inconscient de l’entorn i aquella influència que es dona quan la gent
pren decisions raonades, en situacions en les que les persones es plantegen què fer de manera racional
i tranquil·la, sense tensió.
L'efecte espectador (bystander effect)

El caos de l'assassinat de Kitty Genovese (1974) va tenir molta importància per les circumstàncies en
què es va produir; estava en un barri de classe obrera demanant ajuda, i cap dels veïns no el van
ajudar; els seus crits d'ajuda es van poder sentir i, per tant, la violació i l'assassinat es va produir en un
espai on gent el va escoltar i ningú no va ajudar. En el seu moment el cas va generar molt de debat,
sobretot per la deshumanització a què s'havia arribat.
Quan els especialistes ho van estudiar, van destacar el fet que encara que ningú va trucar a la policia,
la gent deia que no havia escoltat bé els crits (i no sabien què podria estar passant) i tothom creia que
hi havia algú que ho hauria escoltat millor i sí que hauria trucat.
El cas de l'assassinat de Kitty Genovese està vinculat a aquest efecte d'espectador. És un fenomen
psicològic pel qual és menys probable que una persona intervingui en una situació d’urgència quan hi
ha més persones que quan està sola.
Exemple: és més probable que algú s’aturi a ajudar a una persona que té el cotxe avariat a una carretera rural (on
passa un cotxe molt de tant en tant) que a l’autopista (on hi haurà aglomeració de cotxes). En el segon context és
molt probable que no ens aturem perquè pensem que hi haurà algú altre que o tindrà menys pressa, tindrà més
coneixements de mecànica... etc.
Diferenciació: entorn, context, comportament i accions

A l’escenari del podere contextual entran en joc dos elements fonamentals:
5
➔ L’entorn: ens porta a certs comportaments d’alguna manera inconscients i primaris

(automàtics i poc raonats), donant lloc, generalment, a l’ajuda i l’altruisme. Es produeix el
comportament col·lectiu. És estudiat per la psicologia social.
➔ El context: de manera racional i consicent es condueix a accions conscients fruit d’un
raonament que deriven en l’acció col·lectiva. És el cas d’aquells que votaren Hitler: eren
decisions lògiques individuals agregades a un context col·lectiu. És estudiat per la teoria de
l’acció col·lectiva. Aquest raonament que tenim és resposta a un determinat context que és
multicausal.
Error d’atribución fonamental

Tot i la influència de l'entorn, tots tenim una mica la perspectiva que les coses que fem són fruit de la
voluntat. Tenim un cert orgull racional. Però aquesta atribució de causalitat no es manté constant.
En què consisteix aquest error d'atribució fonamental? Habitualment, acostumem a atribuir les coses
que no ens van bé a l'entorn. Tot i això, les coses que ens van bé les atribuïm a la nostra voluntat.
L'error va una mica més enllà. Solem jutjar les accions dels altres com si fossin generades
exclusivament per voluntat, no per l'entorn. Hi ha, per tant, una difusió creuada. En el nostre cas, és
per l'entorn, però quan jutgem no ho fem així. Això és l‟error d‟atribució de la causalitat de les
accions.
L’error fonamental d’atribució fa que ens oblidem de la importància del context per explicar les
accions dels altres. La cooperació social sempre s’ha de interpretar com el resultat d’una interacció
multicausal.
Resposta a la pregunta del tema: Si fem una llista del que podria haver influït
(multicausalitat) en el comportament dels votants del NSDAP, apareixen:
a) Qüestions psicològiques i de desresponsabilització.
b) Elements sistèmics de maquinaria institucional, la burocràcia alemanya que va fer que tot
s’acabi convertint en nmeros i no en persones (desindividualització).
c) La psicologia col·lectiva de la humiliació i la rancúnia pels Acords de Versalles,
desfavorables per Alemanya, portant deute de guerra.
d) Elements estructurals alemanys (crisi del 29 i la hiperinflació).
No els hi havia menjat el cap, va ser un fenomen multicausal on els individus prenien decisions
racionalment, condicionats pel context entre altres. Les decisions racionals eren multicausals i s’ha de
tenir en compte tot el conjunt d’ingredients, quan en triem un, les coses ja no es donen de la mateixa
forma. L’impacte fruit de la interacció pot anar molt ms enllà del que esperàvem, o en sentit contrari.
La lògica col·lectiva és fruit d’interaccions col·lectives i donen resultats inesperats.
6
Tema 3. Per què mai serem tan intel·ligents com les formigues?
Discontinuïtat
Tots tenim raons o emocions (empatia, altruisme) per cooperar o no. La qüestió és que la cooperació
social, en tant que fenomen col·lectiu, es produeix només en determinades circumstàncies socials,
condicions col·lectives sistèmiques, que depenen de determinades interaccions.
No podem inferir directament de la lògica individual sense saber quin serà el resultat col·lectiu. Hi ha
un decalatge, un pont, una discontinuïtat. I el mateix en sentit contrari: d’un resultat col·lectiu no
podem deduir què volien de manera individual els individus.
La discontinuïtat és un subproblema d’un concepte més gran: com vincular la lògica a nivell
individual amb la lògica a nivell col·lectiu, per què individus que no pensen de forma lògica
aconsegueixen obtenir resultats lògics a nivell col·lectiu?
Visió de la biologia o la física

La discontinuïtat s’assembla al concepte d’emergència, com a fenomen pel qual l’agregació de les
parts (components) aconsegueix tenir unes característiques col·lectives que no són atribuides a les
parts; és a dir, les característiques col·lectives són diferents a les característiques que tenen cadascun
dels components per separat. Per tant, hi ha un salt, que diem emergència.
Exemple: L’aigua. Té unes propietats, és humida, i els seus components, les molècules, no tenen aquestes
propietats. L’oxigen i l’hidrogen, que formen les molècules d’aigua, no tenen aquestes característiques. Les
característiques col·lectives emergeixen i són presents a nivell col·lectiu, però no a les parts. Els atributs del
col·lectiu (aigua) no es troben a les parts.
Exemple: La consciència. Nosaltres som conscients perquè hi ha milions de neurones connectades. Ara bé, cap
d’aquestes neurones per separat és conscient. Les seves connexions fan emergir unes atribucions que només es
donen en el nivell col·lectiu. No sabem quantes neurones necessitem per ser racionals (tenir consciència).
Per tant, l’emergència és el fenomen pel qual qüestions particulars es manifesten quan hi ha acció
col·lectiva. Les particularitats de l’especific es dilueixen per poder generar quelcom distint.
Es genera lògica col·lectiva sense lògica individual gràcies a les interaccions sistemàtiques o
repetitives i a la inversa davant la manca de coordinació i organització.
Pensem que sense individus racionals no pot haver racionalitat col·lectiva. Ara bé, si per aquest terme
entenem la consecució d’objeticus col·lectius desitjables, podem trobar situacions en què
s’aconsegueix racinoalitat col·lectiva sense que hi hagi racionalitat indidvidual. Però això també passa
a l’inversa.
La tragèdia dels comuns i els tipus d’influències
7
El banc de peixos és cada vegada menor i està en risc d’esgotament. La conclusió raonable és que tots
deixin de pescar i es reprodueixen els peixos, però el context és que no hi ha mitjans per a que tots
deixin de fer-ho. Així que no tenen eines per poder convèncer o obligar la resta de pescadors a deixar
de pescar. Per tant, la conclusió final és que el banc de peixos s’acaba esgotant perquè els pescadors,
fent ús de la lògica individual, acaben produint un resultat d’irracionalitat col·lectiva.
Els condicionants del càlcul pel pescador són que el pitjor escenari és deixar de pescar sense que els
altres ho facin, deixar d’ingressar diners, perdre el treball i el banc de peixos s’esgota; mentre que el
millor escenari és continuar la pesca i els altres també, conservar el treball i l'ingrés, però el banc de
peixos s’esgota. A nivell col·lectiu, el millor escenari col·lectiu és que tots parin menys ell, els peixos
es reprodueixen i conserven el treball i l'ingrés, però en aquest cas ell no cooperarà. El problema és
que si cap d’ells té informació del que farien els altres, la seva decisió és no cooperar, és una decisió
racional. L’informació i el risc estan relacionats: si no tinc info del que faran els altres = no m’arrisco i
no coopero.
Cooperar depèn de les circumstàncies i les condicions per fer-ho. L’informació i la coordinació amb la
resta és necessària, però no suficient.
L’organització és l’expressió de la voluntat, la coordinació, els càlculs agregats que produeixen la

cooperació social. Podria passar que hi hagués penalització, però que, tot i així, els pescadors seguissin
pescant (per això, és important el context, el marc institucional, les regles, etc). Sense lo anterior, la
contribució individual és pràcticament insignificant. L’actuació agregada genera aquest tipus de
resultat.
Hi ha dos tipus d’influències:

➔ Influència inconscient: una autoritat, els colors, la posició (psico social). Es tracta d’una
influència irracional. Influeix sobre els nostres gustos i percepcions.
➔ Influència del context sobre les nostres accions: de manera conscient, perquè el context és
un sistema d’incentius i desincentius i que nosaltres tenim en compte conscientment a l’hora
de prendre decisions. És una influència racional. Influeix sobre nuestras les nostres
preferències. És el cas de la tragèdia dels comuns.
Àmbit social (els insectes eusocials)

En un cert sentit sí que es reprodueix el mateix a l’àmbit social. Un àmbit és el dels animals, posem
per cas els insectes eusocials (els insectes que s’organitzen socialment de bona manera, com les
formigues o les abelles). S’ha demostrat que les solucions col·lectives (per exemple, la construcció
dels nius) a les que arriben aquests insectes són òptimes. És a dir, generen una sèrie de comportaments
que ens farien pensar en un disseny intel·ligent.
Però, per altra banda, se sap que aquests insectes per separat no són intel·ligents. És col·lectivament
quan emergeix una característica que els individus no tenen (intel·ligència). En canvi, de manera
agregada hi ha una intel·ligència col·lectiva. De manera agregada aconsegueixen una característica
que no es dóna en les parts. A vegades passa el contrari: la intel·ligència individual és allò que explica,
en primer terme, la nostra manca de racionalitat col·lectiva.
8
Tenim resultats agregats amb lògica col·lectiva que ens permeten protegir-nos, com fan les formigues
quan formen pinya per por i es protegeixen. Anar en contra d’aquesta lògica seria irracional, ja que ens
perjudicaria individualment quan podem protegir-nos fàcilment gràcies a les circumstàncies.
Exemple: Un cinema d’on comença a sortir foc. Si algú crida foc i només hi ha una porta petita d’emergència i
tothom comença a sortir, hi haurà un tap i es generarà caos. Aquest tap no s’explica per la lògica individual, que
és voler sortir perquè hi ha una amenaça. I aquestes condicions són suficients per fer-nos preveure el resultat
final. És el sistema el que determina el resultat final (amb quatre portes no s’originaria el mateix resultat). No tot
depèn de la bona voluntat de les persones. És clau identificar les dues lògiques (individual i col·lectiva).
Podem aplicar això els éssers humans?

També passa al revés. La intel·ligència individual no és una garantia si no es donen determinades
condicions per aconseguir intel·ligència col·lectiva. A vegades passa també el contrari, la nostra
intel·ligència individual explica la nostra manca d’intel·ligència col·lectiva.
Tenint en compte el decalatge, es pot interpretar la tragèdia dels comuns. Imaginem un pescador
que veu que els bancs de peixos cada vegada són menys nombrosos i arriba a la conclusió que si els
pescadors deixen de pescar el problema se solventarà. És un pescador informat, que sap que això
pot passar. Allò del que viu és necessari preservar-lo, cal parar un temps→ aquesta racionalitat la
poden tenir quasi tots els pescadors. Ara bé, si aquest pescador no té la capacitat per fer que altres
pescadors facin el mateix que ell, quin és el raonament al que pot arribar?
a) Pot considerar que si ell deixa de pescar però els altres no ho fan, l’únic que provocarà és que la
seva família no pugui menjar i que al cap de dos anys el mar s’esgoti.
b) Hi ha un escenari millor: que ell vagi a pescar i tot continuï igual.
c) Com a tercer escenari, pot ser que tothom aturi la pesca.
d) Finalment, ell pot prendre una postura egoista i evitar que la resta de pescadors surtin a pescar,
però, en canvi, sortir ell.
Tot aquests escenaris es poden representar en un dilema del presoner. El que estem veient en tots els
casos és que el raonament del pescador és que no deixarà de pescar si no sap què fan els altres. Si
canvien les dues millors preferències, es donen dues situacions d'interacció diferents (dilema del
presoner i dilema de l'assegurança). Si els altres no pesquen i ell tampoc, l’impacte serà positiu. Si els
altres segueixen i ell no, el seu impacte serà molt petit i no sortirà beneficiat. El resultat agregat seria
l’esgotament dels peixos i això no ho vol ningú (irracional perquè ningú ho desitja). Podem inferir
d'aquest resultat que els individus que han produït aquesta acció són irracionals, ignorants o que
inclòs volen aquest resultat. És un raonament i atribució molt normal. Són les decisions racionals, la
lògica individual, la que ha produït una irracionalitat col·lectiva.
Però com pot ser? El poder del context. Aquesta situació passa sovint. En aquests casos la lògica
individual porta a accions que tenen molt a veure amb les circumstàncies i les situacions. La capacitat
de cooperar dels individus depèn de les estructures; es necessita una coordinació i no és fàcil
aconseguir-la. Però si no tenim una organització no només a nivell local, la resposta individual al
problema col·lectiu és ínfima. Jo no puc posar fronteres al mar perquè és un bé públic.
9
En aquesta situació pot ser que fins i tot la persona informada (el pescador), opti per fer el que sap que
no hauria. El que falla és el nivell d’agregació. Això demostra que no es pot inferir què volen els
individus observant tan sols l’acció agregada; s’ha de tenir en compte la lògica col·lectiva. No en tots
els contextos és igual de senzill aconseguir la cooperació social. Això és provocat perquè la
cooperació social és un fenomen social/ resultat sistèmic.
Resposta a la pregunta del tema: Les formigues demostren una manca d’intel·ligència i el fet
que no es plantegin les coses és el que els hi permet optimitzar. Els éssers humans, evolutivament
parlant, no hem variat gaire pel que fa a intel·ligència individual. Ara bé, col·lectivament hem
evolucionat molt perquè s’ha donat una estructura que ho ha afavorit.
Les característiques com a societats vam més enllà que les individuals. El que podem fer com a
societat no ho podem fer com a individus (com individus no arribaríem mai a la lluna però com a
societat, sí). Això és reflex de que no hem evolucionat gaire respecte a la intel·ligència individual,
però sí en la intel·ligència col·lectiva. Som capaços d’aportar a la lògica col·lectiva perquè estem ben
organitzats. Tenim empreses o societats que funcionen bé com per què cadascú aporti amb els seus
coneixements limitats. Aquestes estructures fan possible que actuem col·lectivament i que hi hagi
resultats.
En altres àmbits de cooperació més limitada, el context facilita que la primera posició no sigui la de
l’egoisme, sinó la de cooperar per altruisme o empatia (atributs biològics). Però en un context diferent
a aquest, que és el de la major part dels fenòmens de cooperació social, necessitem institucions
comunes, un àmbit per la coordinació, xarxes amb capital social... Tot això reforça les possibilitats de
que al final una part de gent deixi de pescar, i que sigui fàcil la imitació i l’encadenament de l’efecte
d’arrossegament (bandwagon effect → gràcies a un volum prou visible de gent que compleix una
funció de lideratge, és suficient per a què altres es sumin). Les normes cooperatives afavoreixen a
que cooperem. Són normes que ens fan sentir bé.
Exemple: El reciclatge. Quan reciclo em sento bé, i no estic pensant en el que fan els altres. El resultat final no
depèn de mi. Té a veure amb la voluntat cooperadora.
De fet, tenim exemples on la manca de normes (excessiu grau de llibertat) genera paradoxes: La
tragèdia dels comuns no deixa de ser-ne una. És paradoxal que la racionalitat hagi servit per realitzar
irracionalitat col·lectiva. Quan pensem, a vegades generem problemes que, si penséssim menys potser
no generaríem. Aquesta perspectiva s'ha de tenir en compte perquè hi ha molts fenòmens que tenen
aquesta característica.
Exemple: Gentrificació. 'Millorem el Raval', i degut a això una part del barri ha de marxar perquè no es pot
permetre viure allà. És un fenomen paradoxal on trobem la tragèdia dels comuns. Aquests casos són difícils de
resoldre des de la unilateralitat.
D’aquest plantejament, també podem extreure altra conclusió: la reducció del grau de llibertat, tot i
que ningú la vulgui, és una forma de solucionar els problemes.
Exemple: Si estem en un restaurant amb una carta que conté vint plats per escollir, és difícil que tots mengem el
mateix. En canvi, si només hi ha tres plats per escollir, es redueixen les opcions i és més fàcil coordinar-se.
Si tenim present les paradoxes i la discontinuïtat, “som víctimes i botxins del que ens passa a nivell
agregat”. Ho patim però també som co-creadors. Tothom considera que un embús de trànsit és una
10
irracionalitat col·lectiva (ningú ho desitja). Ningú es pot culpar perquè tots els cotxes són peces que
contribueixen a crear l’embús que tots pateixen. Podem entendre la lògica individual que ho ha
produït: una decisió racional, per exemple voler aprofitar el cap de setmana i te’n vas a última hora del
diumenge.
Què explica per què s’ha produït aquesta irracionalitat? L’existència de molta gent és una condició
inicial. Descoordinadament no podem fer res. Hem de trobar les causes:
a) Tots tenen els mateixos horaris i tots han de tornar a una mateixa hora.
b) Normalment els embussos es produeixen als peatges i segueix la lògica que una via de
circulació es pot privatitzar. Si desapareixesin potser no hi hauria embussos.
Podem esperar que des de la lògica individual actuéssim unilateralment i que la gent surti a les 7 en
comptes de a les 8, però aquest plantejament el pot seguit tothom. La decisió era bona en principi, però
que es repliqui pot ser un problema ja que noms canvia que l’embús es produeix una hora abans. Una
decisió bona replicada moltes vegades pot ser una decisió dolenta.
En aquest cas, aquells que dissenyen el context l’han de canviar. Per tant, la solució ha de ser fruit de
la intel·ligència col·lectiva, des d’una perspectiva global. Pot ser proposada per experts. Perquè des
del mateix no podem contribuir amb la nostra racionalitat. Cal canviar el context, no el raonament.
11
Tema 4. Quin és el poder dels que no tenen res?

La concepció romana del poder
Pels romans, el poder s’expressava en aquestes formes:
➔ Poder de la força/violència (potestas): L'imperium (d’aquí ve la paraula emperador) era la
potestas màxima. Si es té aquesta potestad, es pot arribar a matar.
➔ Poder de l’autoritat (autocritas): Relacionat amb el coneixement. Si el metge et recepta un

medicament, tu no li fas cas perquè t'obliga o perquè hi ha una llei, sinó perquè confies en el
seu coneixement. Pels romans, cada poder era desenvolupat per institucions, en aquest cas era
el Senat. Allà estaven els experts, els savis… Avui es podria equiparar amb els mitjans de
comunicació.
➔ Poder dels que són molts (maiestas): El poder dels plebeus per ser molts. Es fa especialment
rellevant quan aquests 'molts' s'organitzen. És el poder de l'acció col·lectiva, de la cooperació
organitzada; si molts t’obliguen a fer algo, ho faràs. La necessitat de saber que calia
organitzar aquest poder va generar els referèndums o plebiscits, mecanismes per acordar amb
el poble les decisions preses pel senat (ratificació). L’únic inconvenient és que pot aparèixer
el free rider amb més freqüència.
El poder de maiestas s’assoleix, doncs, amb l’organització, el número de persones no és tan important
si no saben organitzar-se bé. La dimensió del grup no és l’únic factor que explica la força del grup.
L’organizatció és clau (l’exemple dels pubs a Barcelona)

Va haver-hi una normativa municipal que va fer més exigent les mesures d'un bar per tenir música en
directe. Això va provocar que alguns bars deixessin de fer aquest tipus de música, ja que no els hi
sortia a compte les reformes per insonoritzar el local. Per tant, l'oferta de pubs i la demanda de músics
va reduir-se (canvi de context). Després d'això, va haver-hi músics que pagaven per tocar. Ho feien
perquè consideraven una inversió per al seu CV poder seguir tocant. Per tant, aquests empresaris dels
bars tenien un gran poder de negociació. Els músics formaven un col·lectiu molt més gran que el dels
empresaris, però estava desorganitzat, de manera que no podien exercir el poder de majestas. I si
existís un sindicat de músics? Probablement la situació hagués estat molt diferent, sense haver canviat
el context. Els músics marcarien els preus. És, tan sols, un canvi de qui exerceix el poder.
Ara bé, exercir el poder dels que són molts no és una qüestió de número, sinó d'organització. La clau
és organitzar-se i cooperar. Per tant, el poder de l'acció col·lectiva no depèn només de ser molts. Pocs i
organitzats poden tenir més poder que un grup gran sense organització (grup latent).
Què es necessita per cooperar tots a una? La capacitat de

monopolització
A part de cooperar, s’ha de perseguir el free-rider. Un únic free-rider
no impacta gaire, però quan n'hi comencen a haver més això afecta
negativament al col·lectiu, que perd poder. Per tant, malgrat que el
12
col·lectiu continua tenint el mateix número de membres, la seva capacitat de poder ha disminuït. Un
dels reptes de l'acció col·lectiva és perseguir els freeriders. En el cas anterior dels músics, si hi hagués
un músic que opta per fer acords sense tenir en compte l'opinió del col·lectiu, això s'ha de perseguir.
Les dues lines: la primera mostra la capacitat de monopolització de persecució del free-rider
(exempció moral; no es egoísta); és només una persona que no coopera. La segona és el potencial
poder de majestas. Provoca que no tinguin poder; per tant, quan parlem de cooperació social estem
parlant de la intersecció, com aconseguir realitzar accions col·lectives (el nombre de persones mínim,
no massa gran per poder organitzar-se i que pugui monopolitzar aquesta força). Equilibri entre dues
tendències que es mouen diferent.
La cooperació social requereix també d'eines per afrontar aquests reptes.

Exemple: un mercat. No és cooperació social perquè es busquen objectius individuals (vendre), no pas un
objectiu col·lectiu que puguin compartir tots.
Exemple: un bosc cremat. Una associació de defensa forestal d'un bosc és un clar exemple de cooperació social.
Sobretot perquè es tracta de voluntaris que no reben una retribució. No és el mateix cas que bombers que ho fan
per feina.
Resposta a la pregunta: Potencialitat del poder d’un grup nombrós mediada per les
possibilitats de generar acció col·lectiva, cooperar. No és que tinguin més poder, sinó que al
cooperar la majestas augmenta proporcionalment a mesura que augmenta el grup → monopolitzar
és tenir eines per limitar els freeriders i acabar amb ells.
13
Tema 5. Què tenen en comú una sabata, un mòbil i una cooperativa?

La tecnologia material és l’eina que augmenta les nostres capacitats inicials. Unes ulleres, un telèfon,
un ordinador… La tecnologia la podem entendre com un invent humà que ens facilita determinades
activitats i ens redueix costos. Des d'aquest punt de vista, una sabata és tecnologia perquè ens permet
més caminar fàcilment. Un mòbil també és tecnologia, perquè ens permet comunicar-nos amb gent
que està lluny.
En el cas de la tecnologia social, és una projecció de la nostra intel·ligència. Amplifiquem les nostres
capacitats per arribar a un resultat cooperador. La tecnologia és clau per la humanitat i ens permet
avançar. També hi ha tecnologia per cooperar, i aquesta no sempre és material. Té forma de normes,
de lleis, de xarxes, de valors implícits.
En definitiva, coses que no tenen un suport material però que en la mesura que formen part de l'entorn
també poden ser considerades eines. També es pot crear i redueix els costos vinculats a l'acció
col·lectiva, reduir el concepte de la consciència i la voluntat. Un exemple de tecnologia social són
totes aquelles eines que s'han creat per superar la tragèdia dels comuns.
La tecnologia social s’expressa a través de valors, normes i institucions que ens permeten fer front als
problemes d’acció col·lectiva, com la cooperativa.
Normes, Lleis + Valors + Ideologia= Propuestas, Iniciativas (J. Locke) (Política Pública)
Dins de les Normes i les Lleis es troben les institucions més formals. En canvi, dins de Valors podem
trobar les institucions informals.
Els Valors són quelcom cultural; són abstractes i limiten, a part que també porten cap a la Ideologia.
La tecnologia social són les propostes, les iniciatives.
La tecnologia social no sempre és material, però per lo general necessita de lo material per ser útil.
Resposta a la pregunta del tema: Per tant, una sabata, un mòbil i una cooperativa tenen en
comú que són tres casos on la tecnologia social redueix els nostres costos per fer front a reptes
col·lectius i facilitar la cooperació. Parlar d’eines que faciliten la cooperació és una forma de dir quins
són els elements que poden reduir els costos i augmentar els beneficis. Això és una visió econòmica de
l’acció. Hi ha un paradigma a les CCSS, la teoria de la elecció racional, que podem expressar com
aproximació econòmica racional de l’acció. És un enfocament que distingeix costos i beneficis, fora
de l’àmbit estrictament econòmic. La teoria de jocs és un producte d’aquest enfocament. Apliquem
aquest paradigma de l’elecció racional a l’explicació de la cooperació. Ens preguntem què facilita o
dificulta la cooperació social.
14
Tema 6. Per què no cooperem per aturar el canvi climàtic?

Perspectiva econòmica
Les teories de l’acció col·lectiva deriven de la Teoria de l’Elecció Racional, que és un paradigma, no
explica res, és una forma de construir les explicacions. Ens parla de la racionalitat econòmica perquè
donem per fet que els individus prenen decisions tenint en compte els costos i beneficis; sense valors
només en termes monetaris. Dos elements a comentar:
➔ Quan apliquem a l’acció aquesta percepció econòmica, fem una classificació dels factors
contextuals en dos llistes (costos vs beneficis) associats a cadascuna de les accions.
➔ Normalment, se sol aplicar l’individualisme metodològic. El factor de canvi (allò que acabarà
produint l’acció col·lectiva) és la relació entre el context i com els individus ho tenen en
compte per prendre decisions.
➔ L’individu metodològic queda en segon pla, encara que prenen decisions influenciades per
l’entorn.
Exemple: Per què baixem més ràpid que pugem? Quan pensem en pujar una muntanya, ens és igual tenir en
compte les característiques físiques dels individus per veure que pujar és més costós que baixar; el context es pot
definir en costos i beneficis que afecten a tots però de manera desigual. En definir això, estem aplicant una
lògica col·lectiva. És a dir, hi ha una estructura de costos i dificultats que es projecta sobre tothom. Ara bé, és
cert que aquesta estructura de costos i beneficis a nivell particular pot tenir un impacte molt divers (no és el
mateix una persona gran que una jove).
Mancur Olson
Mancur Olson projecta la teoria de l'elecció racional sobre valorar costos i beneficis. Primer de tot, cal
tenir en compte que quan Olson aplica la lògica de l'acció col·lectiva fa una distinció fonamental entre
els beneficis (el tipus de bé que es persegueix) i els costos (que cadascú ha d'assumir).
Quins béns associem a la teoria de l’acció col·lectiva? Olson afirma que el tipus de bé que es busca
aconseguir amb accions col·lectives té unes característiques que determinen i condicionen com s'haurà
de fer aquesta acció col·lectiva. Per tant, ens fa adonar de les especificitats de bé col·lectiu que en
general aconseguim. Allò que volem aconseguir col·lectivament està condicionant les nostres
possibilitats d'aconseguir-ho o no.
Fa servir una altra distinció, que no prové d'ell, sobre la naturalesa dels béns a partir de la rivalitat en
el consum i la possibilitat d'excloure en el consum. És una classificació que cal tenir clara per poder-la
projectar sobre l'acció col·lectiva. Segons aquesta tipologia hi ha quatre tipus de béns:
15
➔ Béns privats. Rivalitat i possibilitat d'exclusió. Quan algú consumeix un bé privat, es redueix
la possibilitat que ho consumeixi un altre. Per tant, el consum d'un és rival amb el d'un altre.
➔ Béns públics de mercat. No rivalitat i possibilitat d'exclusió. El fet que jo consumeixi no

redueix les possibilitats que ho consumeixi un altre. No hi ha una rivalitat clara. També es pot
fer servir l'expressió 'hi ha una oferta conjunta'. Però a l’hora és exluible perquè el seu consum
està limitat a aquells que decideixin pagar pel seu consum, com el netflix.
➔ Béns comuns. Rivalitat i no possibilitat d'exclusió. Són béns on no es pot excloure ningú del
seu consum. Són els béns que plantegen a la teoria dels comuns, on no es pot exloure ningú de
pescar però se’n fa un consum rival perquè si un ho pesca tot, no deixa per altres.
➔ Béns públics. No rivalitat i no possibilitat d'excloure. És difícil excloure algú. Hi ha menys

del que ens agradaria. Subofertats perquè hi ha menys - irracional col·lectivament (la gent
voldria més)
La majoria de béns col·lectius son béns comuns o béns públics. Els béns comuns tenen un impacte
social.
L’acció col·lectiva es produeix en un entorn en què se sap que existeixen free riders, però si ningú
prengués la iniciativa no s’arribaria a res.
El paper de la tecnologia material i social

A l’hora de gestionar els béns, la tecnologia material i la tecnologia social tenen un paper important:
pel que fa a la rivalitat, un mateix bé que no és rival pot arribar a una situació de rivalitat quan el
consum d'un entri en confrontació amb una altra persona.
Exemple: congestió en una autopista. La naturalesa d'aquesta autopista passa de ser un bé públic de mercat a un
mercat privat. És important tenir en compte que en aquests casos no estem parlant de la titularitat del bé, sinó de
la naturalesa del bé (de com funciona). Per tant, les columnes de la taula no són fixes perquè el context pot ser
diferent. A més, les dues fileres poden variar en funció de la tecnologia que disposem per excloure.
Exemple: la televisió, abans era tota pública (no hi havia possibilitat d'excloure a ningú) i ara també n'hi ha de
pagament. Aquest és un exemple de tecnologia material, però no és l'únic que pot fer canviar les coses. La
tecnologia social també té aquesta capacitat. Socialment ens calen unes normes, unes perspectives, que permetin
i facin factible aquesta exclusió (resgistre de propietat).
Però el context també té un paper fonamental: època d’exàmens a la biblioteca de la pompeu es

transforma de bé públic a bé de club quan cal ensenyar el carnet per entrar i a bé privat quan hi ha
congestió i hi ha pocs llocs per estudiar.
16
Els principis generals vinculats amb l’acció col·lectiva d’Olson

➔ Primera constatació d’Olson: A partir d'aquesta classificació i aquests fonaments, Mancur
Olson planteja que la majoria dels béns col·lectius (béns que es comparteixen) que perseguim
són béns on no hi ha la possibilitat d'excloure. Per tant, o són béns públics o són béns comuns.
Les problemàtiques que normalment associem a aquests béns estan vinculades a l'acció
col·lectiva.
En els dos casos, com que hi ha impossibilitat d'exclusió, s'obre la possibilitat que hi hagi free-
riders (que no és sinònim d’egoísta).
El punt d'equilibri òptim no es genera de manera natural ni col·lectivament, de manera que cal
tecnologia social. És a dir, cal aconseguir que els béns comunals no siguin sobreexplotats i els
béns públics no siguin infradotats. Això té molt a veure amb com ens organitzem
col·lectivament i amb la cooperació social.
➔ Segona constatació d’Olson: Des de la perspectiva de Mancur Olson, qualsevol acció

col·lectiva es pot considerar un bé públic pels propis implicats, és a dir, pels potencials
beneficiaris de l’organització. Organitzar-se és en sí mateix un bé públic, amb tots els
problemes que aquest tipus de béns generen.
Exemple: organització a una classe. El que en una classe comença a organitzar-se serà un bé públic per
tothom, perquè no es vol excloure a ningú d’això i no hi ha rivalitat pels potencials beneficiaris. És a
dir, fins i tot en els casos que hi ha organització per aconseguir béns privats, l'organització és un bé
públic. Això implica el problema del free-rider. Tots els problemes que s’associen a l’acció col·lectiva
es poden associar directament a les dels béns públics.
Com representa el dilema del presoner el problema del free-rider?

El dilema del presoner fa referència a una estructura de preferències. Quan parlem de teoria de jocs
estem fent referència a un subproducte de l'acció racional que ens planteja models d'interacció
estratègica. És a dir, models en els que els individus actuen tenint en compte el que creuen que faran
els altres. Són fruit d'un raonament on s'hi incorpora el que es creu que faran els altres (raonament
estratègic).
Les preferències entre els dos són simètriques i, per tant, el que vol A és exactament igual al que vol
B. Cal tenir en compte que A i B no poden parlar entre ells i, per tant, desconeixen com actuarà l'altre.
Cooperar significa no rebel·lar res i cooperar amb l’altre. No cooperar significa confesar al fiscal.
17
Faci el que faci B, per A sempre és més rentable no cooperar. Per B, el mateix. Això denota que
existeix una estratègia dominant, que és no cooperar. El millor per mi no és canviar en funció del
que faci l'altre, sinó fer el que a mi sempre em surti més rentable ⇒ no cooperar. Si cap dels dos
coopera, arribaran al resultat de la casella on hi ha els números 2. Aquesta situació des del punt de
vista del joc, és subòptima, és a dir, pot ser millorada amb la casella 3-3, on tots dos cooperessin.
Russell Hardin diu que si els individus fan un càlcul de costos i beneficis, sense saber què faran els
altres, hi ha una tendència a la no cooperació.
Estratègia Dominant: que sempre sigui superior una forma d’actuar independentment del que faci
l’altre.
És òptim el resultat?: És subòptim (3-3 és millor) El dilema del presoner planteja, des d'un punt de
vista de la cooperació, què ha de passar per poder passar de 2-2 a 3-3. Es tracta d’un òptim de Pareto
→ una situació en què algú millora i ningú surt perjudicat (3 + 3) i s'haurà d’escollir evidentment.
Un altre exemple seria si a un nen l’ofereixes augmentar en 1 el seus caramels però a l’altre li dones
5 més, pel sentit de la justicia el nen prefereix quedar-se amb la mateixa situació que tenir un
òptim de pareto.
Del presoner al pescador: bé comunal/el dilema social

El dilema del presoner és aplicable a moltes situacions on hi ha les següents característiques: ordre de
preferències, que no es puguin connectar entre ells, éssers racionals en el sentit estricte que acabin
actuant buscant el millor per ells i estratègicament (tenint en compte el que fan els altres). Aplicant el
dilema del presoner al pescador, imaginem que A és un pescador i B són els altres.
El dilema està en anar, o no, a pescar. És a dir, si es coopera per no esgotar la pesca. Aquí es tracta
d'actuar cooperativament o no en relació a un bé comú com són els bancs de pesca. La opció 4 i 3
⇒ en tots dos casos es salva la pesca encara que en la primera jo sí em beneficio de la pesca. La 2 i
1 són les pitjors, sobretot la segona perquè s'esgota la pesca i a més jo no pesco i em moro.
Si jo no sé què faran els altres, aleshores el més probable és que es doni un equilibri de Nash no
cooperatiu. Si els dos es poguessin coordinar, probablement optarien per no pescar. Però el
problema està en que no sabem què faran els altres i tenim molt a perdre. Una forma modèlica de
18
representar la tragèdia dels comuns ⇒ una irracionalitat col·lectiva. El sistema d’interacció

estratègica es dóna quan ens podem aprofitar d’un bé comú o un bé públic.
El dilema del presoner és un model d'interacció que es pot aplicar en aquelles situacions en les que
veiem que allò que estem buscant és un bé comú o un bé públic, perquè permet el free-riding, és a
dir, permet que la preferència més desitjada sigui aquella on tu no contribueixes. Encara que tu no
contribueixis, també aconseguiràs el benefici del bé col·lectiu (en general). Per tant, és lògic que la
primera preferència pugui ser no cooperar, sempre que els altres sí cooperin, perquè d'aquesta
manera el bé col·lectiu també s'obtindrà. Això només es dóna quan hi ha la possibilitat de fer de
freerider, és a dir, en béns que no tenen possibilitat d'exclusió (bé públic o bé comú). Si no hi ha la
possibilitat de fer de free-rider, el millor escenari mai serà que jo no cooperi (perquè aleshores no
me'n podré aprofitar i no tindré res). Això ens deixa veure que l'estratègia individual pot conduir a
una irracionalitat col·lectiva.
El dilema social: cadascun dels actors té un dilema perquè es planteja si cooperar o no cooperar. Si
ell és l’únic no servirà de res; però si tothom arriba a la mateixa conclusió tenim una situació
subòptima i no desitjada. Allò que a curt termini et pugui beneficiar pot contribuir a un resultat negatiu
per tothom en el llarg termini, quan tothom faci el mateix. Però si tothom fa una aportació positiva, el
meu freeriding (no cooperar) tindrà un impacte molt petit. Per tant, entro en dubte sobre si cooperar o
no cooperar. Necessito saber què faran els altres per saber què és millor per mi, cosa que generalment
és molt difícil. Sovint aquests dilemes ens porten a paradoxes. El repte és passar de 2-2 a 3-3. La
tecnología social ha de contribuir això i mantenir-se en ell perquè no és un equilibri de Nash.
Béns globals i béns territorials

➔ Béns globals: Teoritzat des de les relacions internacionals. Aquests béns es caracteritzen
perquè les externalitats positives o negatives dels quals traspassen les fronteres d’un país
concret.
Exemple: externalitat negativa - contaminació. La lluita del canvi climàtic i l'estabilitat d’Ucraïna són
béns globals.
➔ Béns territorials: béns públics o comuns que es consumeixen en un lloc molt local i
plantegen problemes d’harmonització entre les preferències intenses i extenses (les locals i les
generals).
Exemple: una infraestructrura com els molins de vent, les presons, les escoles… Són béns que tenen
condició de públics perquè molta gent es beneficia però pot generar conflictes socials perquè aquells
que estan més a prop tenen preferències intenses de si es posa o no; els altres es beneficien però de
manera extensa i no tenen tants incentius per mobilitzar-se perquè els agafa de lluny.
○ NIMBYS (Not in my backyard). Descriu la reacció de ciutadans que s'organitzen per

enfrontar-se als canvis i projectes d'instal·lació en el seu entorn immediat
d'infraestructures considerades com a perilloses o desagradables, ja sigui per causa de
contrarietats personals o de perill real. Pot ser disconformitat, béns públics. A vegades no
té a veure amb l’impacte real, sinó amb l’afectació local.
19
És el fenomen que experimenta la gent que vol feina, però no vol fàbriques massa
properes al seu domicili; vol conduir el cotxe, però no vol autopistes; vol telefonar tot
arreu, però no vol cap antena al seu veïnat.
○ YIMBYS (Yes in my backyard). És un moviment a favor del desenvolumpament local en

contrast i oposició al fenòmen NIMBY. Els YIMBY sostenen que els projectes de
desenvolupament porten beneficis com major ocupació, ingressos fiscals, seguretat…
Està molt vinculat a una ideologia.
Amb tot, per què no som capaços d'aturar el canvi climàtic?

En la mesura que aquest canvi climàtic és un bé col·lectiu de naturalesa de bé públic i on interactuem
amb individus on es dificulta la coordinació, el sistema de cooperació que generem entre tots
s'assembla bastant a un dilema del presoner, en el qual les estratègies dominants de tots els individus
generen una situació que no és desitjada per ells (tots estarien millor amb un 3-3). El resultat final és
una irracionalitat col·lectiva.
Cal tenir clar que el resultat final no està jutjant, i per tant, senzillament està veient les condicions que
porten a que una persona no cooperi. No és una visió moralitzadora. També s'ha de desmoralitzar la
connotació que li donem a free-rider, que no és equivalent a 'egoista'..
Sovint aquesta estructura de preferències es reforça, ja sigui quan el benefici és petit, o quan el cost és
molt alt.
➔ Benefici petit. Cas de la molsa, que està protegida. Si n'agafo un tros petit per a mi, el
benefici és petit i treu molt poc del conjunt. Que jo no cooperi té un impacte molt petit. Si
només hi hagués un tros de molsa, probablement no actuaria de la mateixa manera.
➔ Cost molt alt. Cas del pescador, on pensem que per nosaltres té molts costos cooperar amb la
resta. Si deixem d'anar a pescar la nostra família es queda sense recursos. Que jo cooperi pot
ser molt perjudicial per mi si les coses no van bé.
Resposta a la pregunta del tema: Tot i això, l'estructura del dilema del presoner dependrà
dels costos i beneficis de milers d'individus. Costa acabar amb el canvi climàtic perquè és un dilema
social i està relacionat amb un bé global.
20
Tema 7. Per què existeix una cambra de propietaris però no de llogaters?

Un marc teòric serveix per tenir un tipus de resposta per un tipus de pregunta. D'aquesta forma, tenim
una hipòtesi que hem de contrastar. Observem la realitat i veiem fins a quin punt s'allunya la realitat de
la nostra hipòtesi. Les teories parlen de tipologies de coses. La teoria diu que qualsevol resposta hauria
de tenir a veure amb la relació entre costos i beneficis de l’acció col·lectiva. Des del punt de vista dels
beneficis, dels llogaters i dels propietaris, són idèntics perquè els dos han de fer front a un bé col·lectiu
que és un bé públic o comú; per tant, ambdós hauran de fer front al free riding; és a dir, a aquells que
no s’organitzen. Estan al mateix sac.
Des del punt de vista del sentit comú, defensen coses diferents i qui hauria d’organitzar-se són els
llogaters (els que més ho necessiten), no els propietaris. La teoria diu una altra cosa: des del punt de
vista del beneficis, són idèntics, però els costos no, perquè tenim un seguit de principis generals
associats als costos, del qual el primer és el més evident: el grup de llogaters és bastant més gran que
el de propietaris. En el cas dels llogaters és un dilema del presoner perquè la possible col·laboració
d’un és infinita; en canvi, en el cas dels propietaris, l’aportació d’un d’ells és una entre cent. La
resposta genèrica del marc teòric és que el grup de llogaters acostuma a ser latent, no tenen incentius
de l’acció col·lectiva per la relació entre costos i beneficis. Els propeitaris són un grup sempre més
petit que l’altre i ha de fer front a reptes més fàcils i, per tant, la majoria de les vegades el grup latent
acaba per no aflorar. Si canvien les circumstàncies, hauria d’haver acció col·lectiva.
Un grup latent passa a ser un grup intermig (organitzat) sota unes circumstàncies concretes.
Prinicipis sobre els costos

Sobre els costos, Olson apunta un seguit de principis:
➔ Com més gran sigui el grup, més difícil i costós és coordinar els seus membres. La mida
d'un grup és important a l'hora d'analitzar l'acció col·lectiva. La mida complica la coordinació
del grup. (+ persones + costos - tecnologia material i social que disposem per reduir-los si
cal).
➔ Com més gran sigui el grup, més costós és coordinar-se perquè el més difícil és que hi hagi
una provisió equitativa de tots els membres. És a dir, és difícil repartir la contribució de
manera equitativa i fer que tots els membres contribueixin per igual. És fàcil dividir-se la feina
entre dos, però no tant entre 2.000. En aquests casos és fàcil que algú acabi assumint més
costos que els altres.
Es necessita tecnologia; un gran avenç social i històric per poder distribuir-nos la feina
eficientment
Exemple: el fordisme. És una qüestió de disseny que permet que diferents treballadors facin una part i
finalment formen un element conjunt. Quan Henry Ford va fer això, va redissenyar un procés complicat
com per exemple fer un avió. Tenen un manual de com reparar-ho i com ajustar-se a les instruccions per
tal de fer senzill allò complicat.
21
➔ Com més gran és el grup, més difícil és perseguir el free-rider per què hi ha més anonimat.
Per tant, quan el grup és més petit és més fàcil controlar el free-rider.
➔ Com més gran sigui el grup, més difícil és establir relacions constants entre el grup que
generin llaços de confiança. És més fàcil confiar en un grup on hi ha relacions estables (un
poble petit, una comunitat). Aquesta confiança sorgeix quan hi ha relacions estables, és a dir,
són sempre les mateixes persones.
El problema de les asimetries

Vinculat als costos, una de les problemàtiques associades a la mida del grup són les asimetries. Això té
unes implicacions importants. L'asimetria implica que no tothom té la mateixa estructura de costos i
beneficis. Fruit d'entendre que es donen asimetries, podem plantejar-nos l'existència de diferents tipus
de grups.
a) Dificultat per assignar la càrrega dels costos als que contribueixen.
b) El cost de la càrrega depèn de les característiques pròpies de l’actor o individu (tamany,
força).
c) Si es pot compartir la càrrega s’està més disposat a assumir el risc
d) Si la càrrega es onerosa per a un actor petit, els seus beneficis no seran els mateixos que per
un actor gran i poderós.
A, B, C, D i E són cinc individus. Es plantegen fer una acció col·lectiva perquè tenen un benefici
potencial comú. A tots se'ls hi demana contribuir de la mateixa manera, amb 50 (euros, hores...).
Posem pel cas que és una agrupació d'empresaris (s’organitzen en lobby) que vol negociar una
reducció dels aranzels (bé públic que no es pot excloure) del seu producte. Aquesta associació fa que
cadascun pagui una quota de 50€ per l'advocat, documents... (línia de costos) ara bé, les empreses no
són totes estrictament iguals i l’impacte dels beneficis serà molt diferent (empreses més grans vs més
petites). És per aquest motiu que la línia de beneficis és diferent. Observem, en aquest sentit, grans
asimetries.
D'aquesta estructura de beneficis podem extreure algunes conclusions. Què pot passar, vista la
situació?
⇒ B pot deixar de contribuir (treu un benefici però és negatiu en relació amb el que aporta). Serà
un free-rider però no és un egoista.
⇒ D a la llarga pot deixar de contribuir perquè veurà que els altres se'n beneficien molt més.
⇒ C farà molt perquè funcioni perquè el seu benefici net és molt alt. Així, pot estar disposat a
assumir els costos dels altres.
⇒ A i E es poden plantejar no cooperar si veuen els beneficis de C
La transparència informativa està afavorint a aquells que tenen menys a guanyar. Portat a l’extrem
inclós C podria portar totes les despeses perquè racionalment tots començaran a fer l’acció free-rider.
La comunicació de saber que algú pot cobrir totes les despeses (estructura de costos i beneficis)
afavoreix aquesta tendència.
22
Grups privilegiats i grups latents

Quan es dóna una situació així, on algú està disposat a assumir els costos dels altres, parlem d'un cas
particular d'asimetria, on hi ha un grup privilegiat. Un grup privilegiat és aquell on hi ha algú disposat
a assumir tots els costos de l'acció col·lectiva i, per tant, l'acció col·lectiva no queda afectada per
l'existència de free-riders. L'acció col·lectiva continuarà sent un èxit, tot i les asimetries i l'existència
de free-riders. Algú treu tant de benefici que pot assumir els costos de la resta i el free-riding no
destrueix l'acció.
Exemple: Rockefeller a EUA. Va tenir un accident a les muntanyes i no va poder anar a un concert d'òpera. Va
comprar emisores de ràdio per emetre en directe l'òpera al seu hospital. Els costos eren baixos en comparació a
la seva riquesa (asimetria). Tots els amants de l'òpera van formar part d’un grup privilegiat on només una
persona cobria els costos. Era un bé públic perquè encara que havia pagat no podia excloure als altres d’escoltar
la ràdio. Els amants de l’òpera eren un grup latent que mai va arribar a organitzar-se, però com un sol membre
del grup va decidir assumir el total dels csotos, els amants van esdevenir un grup privilegiat.
El contrari d'un grup privilegiat és un grup latent. Aquell on hi ha interessos comuns però l'acció
col·lectiva no acaba aflorant perquè hi ha una estructura de costos i beneficis, que pot canviar si
canvia el context, però que no genera cooperació. Hi ha molts grups latents i, sovint, el gran problema
de l'acció col·lectiva és que aquests grups aflorin. Només en certes circumstàncies i certes situacions
(poder del context), acaben generant acció col·lectiva i, per tant, no són exitosos.
Exemple: Els riders abans d’organitzar-se eren un grup latent amb interessos comuns i problemes comuns. Les
kellys ja existien perquè comparteixen un interès comú i ara que lluiten ja no són un grup latent. Necessitat de
ser conscients, per se.
Exemple: Els grups contraris a un règim polític són grups latents. Només en determinades circumstàncies
aquests grups acaben fent una acció col·lectiva. Per tant, el fet que no es generi acció col·lectiva en contra del
règim no vol dir que aquesta no existeix. Persones pre 15M, que ja existien però les condicions es van donar
perquè apareixessin.
Exemple: Grups que reivindicaven els drets de les dones. En un determinat context, l'estructura de costos i
beneficis els hi va ser més favorable. Va ser un grup privilegiat.
Necessitat de líders que fan aflorar els grups latents; trenca l’estructura de costos i beneficis.
L’explotació del gran per part del petit

Existeixen casos en què el gran és explotat pels petits, s’aprofiten del benefici del gran. El gran, que
treu més benefici, és explotat pels petits, que no contribueixen.
Exemple: explotació per part del gran al petit. A l’OTAN hi ha una explotació clara de com uns petits
s’aprofiten de la despesa militar d’actors grans com Estats Units.Gaudeixen de l'assistència del bé públic de la
seguretat perquè per ser envaïts encara no tenir exèrcit, han d'envair molts altres països. En l’estructura de
costos-beneficis, hi ha probabilitats segons el context i les característiques que desenvolupen certs valors com la
neutralitat.
23
Grups inclusius i grups exclusius

A partir de l’estructura de costos i beneficis hi ha grups que tendiran a ser inclusius i altres exclusius o
excloents. A mesura que creix un grup, el benefici net p/c acaba disminuint (un pastís per repartir per
més gent serà igual a menys pastís per a cadascú).
Grup inclusiu: un grup que té una estructura de costos i beneficis que el benefici net per càpita (b-c)
creix a mesura que creix el grup. Hi ha incentius per fer més gran el grup i tothom surt guanyant. Si en
una festa no hi hagués problema d’espai i tothom porta menjar, el convidar a més no és problema. Les
característiques del bé ho fan inclusiu.
Grup exclusiu: un cop hi ha força gent per què hi hagi AC, aquest grup tendeix a ser un grup
exclusiu, a tancar-se, ja que el bé col·lectiu no creixerà a mesura que creixi el grup. Si nosaltres
veiem un grup que es tanca, podem pensar que no són solidaris i amb valors tancats ⇒ error. El bé
que estan produint és diferent (no creix ràpidament) i per una raó de costos i beneficis no tenen
l’oportunitat de ser inclusius.
Resposta a la pregunta del tema: Una manca de poder maiestas te a veure amb els beneficis,
ja que els bens col·lectius (públics o comuns) incentiven a que hi hagi FRs per una qüestió de costos.
Com ja hem vist, la mida del grup és un factor rellevant per explicar l’AC, ja que a mesura que creix,
planteja més dificultats per generar l’AC. Tot i que per altra banda, si no hi ha una mida mínima del
grup, difícilment es podran assolir els objectius. Llavors, el grup ha de ser gran per exercir el poder de
maiestas però planteja una sèrie de problemes de costos:
a) Complica la coordinació.
b) Complica la contribució igualitària de tots els membres.
c) Facilita l’anonimat i per tant, el free riding.
d) Complica que hi hagi confiança, que depèn de que es produeixin relacions estables i constants.
e) Fa que els beneficis i els costos puguin ser diferents per els membres, creant asimetries. Això
crea doncs grups privilegiats.
f) Les asimetries poden plantejar l’explotació del gran per part petit
Aquestes són dificultats que tindrien els llogaters en comparació amb els propietaris. Un canvi en els
recursos, en les eines, en el context o en la cultura poden tenir uns impactes importants en l’àmbit
col·lectiu. A més, hi ha grups que es contraposen en interessos amb altres però en alguns casos els
interessos d’una part no són considerats per el grup com interessos de gran rellevància, com vam veure
amb els NIMBY i els YIMBY.
24
Tema 8. Com acabar amb els paràsits socials abans que destrueixin la
cooperació?
Hi ha diverses estratègies i eines per limitar els paràsits socials (no contribueixen, només xuclen).
Fixar-se en això és el mateix que buscar l'èxit de les accions social.
Per què els grups latents deixen de ser-ho? Hem de tenir en compte dues coses complementàries des
del punt de vista teòric:
Estratègies per fer front als free-riders

Com perseguir (visió desmoralitzada) aquells que actuen descoordiandament?
➔ Si el free-riding apareix per la impossibilitat d'exclusió, que és el que associem als béns
públics i els béns comuns, la primera estratègia consisteix en privatitzar aquest bé.
Consisteix a definir-lo legal i insitucionalment, de tal manera que només aquells que
exerceixin l’acció col·lectiva el rebin. És la fòrmula més senzilla. Aquesta institució genèrica
rebia el nom en anglès de Closed shop (obrador tancat). Consistia en que per treballar en
certes feines era obligatori sindicalitzar-se. Així, els nivells de sindicalització i acció
col·lectiva són molt alts.
Exemple: Cas dels gremis i col·legis. Els gremis buscaven la monopolització dels treballadors en un
determinat perfil. El que veiem és que en una ciutat si els forners formaven un grup, els argenters i
més, aconseguien que només els agremiats podien treballar allà ⇒ s’acaba el problema del free-
rider.
Exemple: Cas dels sindicats. Com privatitzem el bé en el cas del sindicalisme? Els Trade Unions es
basaven en closed shop ⇒ el pas previ per treballar era afiliar-se. Ara estan prohibits però en el seu
moment inclós els jutjats els donaven la raó perquè sense la obligació no hi hauria organització ni la
consecució d’objectius col·lectius. Una primera opció és obligar a tots els treballadors a
sindicalitzar-se abans d'exercir (actors de Hollywood, on tothom ha de formar part del sindicat dels
actors). Això provoca que el sindicat tingui força i que no hi hagi free-riders.
➔ Limitar els beneficis tan sols als membres del sindicat. Això va ser efectiu a Alemanya
durant diversos anys. Allà, quan arribaven a un acord, els beneficis tan sols els rebien els
treballadors que pagaven una quota. Això garantia, al mateix temps, que molts treballadors
s'afiliessin.
➔ Generar incentius selectius. Proporcionar uns béns privats que només els poden rebre els que
formen part de l'organització. No s'han de confondre amb béns públics. Aquí no es tracta tant
de tancar-li la porta al free-rider (com en el cas de la privatització), sinó que se li genera un
atractiu perquè s'hi afiliï. Seguint amb el cas dels sindicats, aquests poden proporcionar
assessoria jurídica, mútues en cas d'accident...
25
➔ Lideratge. Pot haver-hi un lideratge fruit d'una asimetria, però quan algú persegueix un bé
privat pot acabar sent un líder. Figura de l'empresari polític. El líder facilita una part de l'acció
col·lectiva assumint una part dels costos (en treu un benefici particular).
Exemple: convèncer amics per anar de festa. Si una persona té moltes ganes de sortir de festa, però els
seus amics no volen, pot fer de líder i assumir el cost de pagar les entrades dels seus amics per a que hi
vagin. Els líders generen un canvi en l'estructura de canvis i beneficis. Se supera el free-rider perquè hi
ha algú que paga pels altres.
➔ Gestionar les asimetries pot ser una forma d'arrossegar els free-riders. Desagregar els free-
riders. Si en un grup tenim algunes persones disposades a generar acció col·lectiva i en un
altre només hi ha free-riders, dividir el grup i desagregar. No és el mateix que hi hagi 4
persones interessades en un grup de 20, que aquest grup es divdieixi per grups petits i tinguin
un líder, el que podrà causar que sí que s’interessin amb ells amb més eficàcia que en un grup
de 20.
Totes aquestes estratègies de persecució del freerider tenen una cosa en comú: què fer en relació al bé,
a l’element del benefici. Però hi ha altres vies, apareixen quan observem el problema del dilema del
presoner.
Escapar del free-rider amb el dilema del presoner

El dilema del presoner extreu unes conclusions necessàries i deductives racionals només si hi ha certes
suposicions i hi ha un determinat ordre de preferències = arribem a una no cooperació generalitzada
(equilibri de Nash). Si diem que el dilema del presoner sorgeix de l'existència d'un bé públic, ens
podem plantejar: "què hauríem de canviar d'aquesta estructura per a que el resultat no fos l'esperat?".
Volem explicar i arribar a la cooperació. Per canviar de model es poden modificar dos aspectes:
➔ Canviar els supòsits o el mecanisme

És allò que donem per descomptat (suposem les següents coses i no tenen per què ser així):
a) Supòsit de la Tirada Única (one shoot): el dilema no és una bona descripció si t’ho
pots repensar i no hi ha comunicació. Però en realitat hi ha repetició. Al dilema del
presoner, els presoners només tenen una vegada per comunicar la seva aposta al fiscal.
A la vida real això no és així, ja que és possible que els potencials cooperadors tinguin
diverses oportunitats. La possibilitat d'interactuar de nou amb els potencials
cooperadors pot trencar amb el dilema del presoner.
b) Supòsit de la Racionalitat: Racionals en el sentit del model amb una racionalitat

instrumental. També estem suposant que en el dilema del presoner els individus
actuen de manera egocèntrica (això no vol dir egoista, sinó que ordenen les seves
preferències). Aquest és un supòsit força realista en molts casos, però també pot
passar que hi hagi situacions on els individus actuïn només atenent-se a uns principis
independentment del que passi. Poden valorar diferents escenaris. Weber fa una
distinció entre quatre models:
■ Axiològica: actuar d’acord amb els valors religiosos, culturals…
■ Instrumental: jo raono i el que pretenc és aconseguir alguna cosa.
26
■ Tradicional: acció d’acord amb uns patrons anteriors “lo normal”.

Relacionada amb la socialització.
■ Emocional: les emocions expliquen l’acció.
Exemple: Oli de Palma ⇒ originació d’una tragèdia dels comuns. Algunes comunitats de la
regió no havien explotat el bosc (no cooperar) per les seves creences en relació amb el valor
de la natura. Les comunitats més avançades tecnològicament i més occidentals havien
sobreexplotat més el bosc perquè els petits propietaris no es coordinaven però la comunitat
del costat portada per la seva visió/ racionalitat axiològica no acceptava una explotació
irracional i no sostenible.
Si no són racionals instrumentals i es mouen per unes normes o valors axiològics/

tradicionals a nivell micro, biològicament tenim un sentit de la justícia que va en
contra del dilema del presoner i trenca amb el supòsit que allò que ens mou més és el
benefici.
Exemple: Moral Tribes - Greene. Els nens no tenen una lògica racional econòmica i llavors en
un experiment se’ls planteja si tenen ells 5 caramels i els altres 5 caramels o 6 caramels ells i
els altres 10. Els hi semblava injust que els altres tinguessin molt més que ells i escollien la
primera sent irracional econòmicament ja que es beneficiaran més de la segona al tenir 6 i no 5
caramels.
c) Supòsit de la no informació: Quan plantegem el model del dilema del presoner

estem suposant que no hi ha coordinació ni confiança. Això es pot canviar
incrementant la comunicació i confiança entre els possibles cooperadors.
d) Supòsit de l’autoritat: Així mateix, també suposem que hi ha una autoritat externa al
joc que condiciona les decisions dels implicats. Hi ha algú que té una influència en
l'acció d'aquests individus. Saltar-nos el que diu aquest actor, que és una autoritat, pot
tenir conseqüències. L'amenaça d'un tercer actor és un element a tenir en compte. En
molts casos, reduir els graus de llibertat facilita l’acció col·lectiva = la màxima
llibertat en una presa de decisions més possibilita que acabem amb irracionalitats
col·lectives (exemple embús de trànsit).
Exemple: Arquitectura i l’eixample de Barcelona. Facilitació del trànsit. Un encreuament et

permet diferents llibertats com girar a la dreta, esquerra o anar endavant. Més llarg i ineficient
el trajecte però pel mateix nombre de cotxes actuar d’aquesta manera augmenta la fluïdesa del
trànsit i ho fa més ràpid! Tant per les cruïlles i per la magnitud de decisions. Més organització.
e) Supòsit del pensament quasi màgic: el joc suposa que les persones no s’equivoquen
i que a més hi ha només una estratègia, quan en una mateixa situació dos individus
poden tenir una resposta molt diferent.
Exemple: Un individu pot pensar que la seva acció tindrà un impacte que a la realitat no té
(impacte quasi màgic). Això trencaria amb el dilema del presoner.
27
Per tant, per explicar la cooperació hem de mirar si hi ha repetició, confiança, comunicació,
informació sobre el que faran els altres, una autoritat, si estan actuant racionalment o segons
unes normes.
➔ Canviar els paràmetres (=valors/ l’ordre de preferències)

Canviant l'estructura de preferències hi ha dues alternatives: el joc de la gallina i la cacera del cérvol.
Primerament, pel que fa el dilema del Presoner:

1. Estratègia dominant? Sí n’hi ha, 2-2.
2. Resultat? Una no cooperació generalitzada
3. Òptim? Una irracionalitat col·lectiva que porta a un resultat subòptim
4. Estable? Sí. No hi ha incentius unilaterals per canviar-ho perquè és un equilibri de Nash.
Joc de la gallina (joc del “covard”)

Té a veure amb una competició on hi ha dos cotxes que han d'arribar al final passant per un forat on
només hi cap un cotxe. En aquest punt hi ha el dilema de pensar que, si apreten els dos, els dos
s'estavellen; si un no apreta, no guanya; i si cap dels dos apreten, no acaba la carrera i cap dels dos
guanya. El joc de la gallina mostra que cooperar unilateralment pot tenir un impacte:
Veiem que sempre hi ha dues opcions, cooperar amb l'altre o no.

El pitjor escenari (1) és que cap dels dos cooperi amb l'altre
(voldria dir frenar). No cooperar implica no frenar i passar pel
túnel, de manera que el millor per A és l'escenari 4.
Amb tot, la matriu que ens queda és: figura 2
Si ens fixem en els paràmetres, veiem una estructura simètrica.

A diferència del dilema del presoner, aquí no hi ha una
estratègia dominant.
a) Si B coopera, per A és millor no cooperar (4>3)
b) SI B no coopera, per A és millor cooperar (2>1)
Per tant, A no tindrà clar el que fer, a diferència del dilema del
presoner on l’estratègia dominant era no cooperar. La decisió
de A per tant dependrà del criteri decisional (arriscar-se o no).
Així doncs, hi ha dos criteris decisionals: el criteri maximin 1 (coop.) i el criteri maximax2 (no coop.) :
1 Busca, considerando el peor escenario, aquella alternativa que pueda brindar mejores resultados.
2 Habría que optar por aquella estrategia que maximice el mejor de los resultados posibles.
28
a) El criteri o estratègia maximin és maximitzar el mínim, no arriscar-se i aconseguir el màxim

del mínim. Llavors, A escollirà cooperar (C), aconseguint un 3 o un 2. Evitarà la pitjor opció
però també la millor.
b) El criteri o estratègia maximax vol dir intentar aconseguir el màxim del màxim, arriscar-
se. Llavors, A escollirà no cooperar (nC), poden aconseguir 4 (el màxim) en el millor dels
casos i 1 en el pitjor dels casos.
Es pot donar una cooperació generalitzada (maximin) o una no cooperació generalitzada (maximax).
Malgrat tot, tenir una estratègia arriscada els dos, els hi pot portar al pitjor escenari possible, 1 i 1.
El joc de la gallina en casos reals ha de tenir dues condicions: quan hi ha béns de provisió contínua,
que és un bé que no s'obté completament (no és tot o res, pots anar tenint petites parts = contribució a
la reducció de la contaminació) i algú pot tenir unilaterlament la capacitat rellevant de proveir-lo; i
quan l’impacte de l’acció sigui significatiu.
Exemple: Imaginem un pis compartit, llavors la netedat és un bé públic, no podem excloure a aquell que no ha
contribuït a la neteja de gaudir-la. Però en aquests casos alg podria cooperar (netejar) ja que aquesta neteja l’està
gaudint ell mateix (ja que viu allà), és un bé de provisió continua. Sent A una persona i B els altres companys de
pis:
a) Sovint, A prefereix que els altres netegin i ell no (4)
b) A prefereix netejar quan tothom neteja que netejar sol (3>2)
c) La última preferència de A serà no netejar si els altres tampoc ho fan (1)
Però A prefereix netejar encara que els altres no facin res (2>1), ja que unilateralment pot proveir el bé públic de
la neteja (encara que vulgui fer-lo amb altres) i podrà gaudir d’aquest.
Preguntes pel Joc del Gallina:

1. Estratègies? Maximin i Maximax
2. Resultats? Maximax és igual a no cooperació generalitzada i s’arriba al 1-1. En el Maximin
hi ha una cooperació generalitzada i s’arriba al 3-3.
3. Són òptims? Maximax no ho és, però maximin sí.
4. Són resultats estables? No ho són, no són equlibris de Nash. El 3-3 és poc estable perquè
qualsevol dels dos podria seguir el joc, ja que l’altre ha frenat; és a dir, no cooperar i guanyar
la carrera. Els equilibris de Nash es troben no als resultats = són resultats d’explotació. El que
ha passat està molt bé pel que no ha cooperat i el que ha frenat sap que no cooperant està
millor que accelerant, atès que es xocarà i no li sortirà a compte.
En aquest tipus de jocs tenim incentius per deixar d'actuar en funció del que fan els altres. Si tothom
pensa en 'no netejar' el problema és que ningú ho fa tot esperant que algú altre ho faci.
El contrari dels béns de provisió continua són els béns escalars. Els béns escalars són aquells que fins
que no hi ha un número concret de persones no es poden aconseguir.
Exemple: equip de futbol. Fins que no hi ha 1-1 jugadors no es pot formar un equip.
En el cas paradigmàtic dels cotxes, el 'covard' és el que frena abans. Es dóna un cas de bé de provisió
continua perquè frenar, per un mateix, ja té un impacte. En el cas de la neteja, covard seria el primer
que es posa a netejar.
En certa manera, es pot dir que 'covard' és el primer que cedeix, el que té més flexibilitat.
29
La principal diferència amb el dilema del presoner, es que aquí preferim contribuir si els altres no ho
fan, ja que la nostra contribució és rellevant pel resultat final. Llavors és més possible que tothom
cooperi. Però és veritat que un cop veient que tothom coopera hi haurà incentius per deixar de fer-ho.
Com el bé es de provisió continua, ja el proveiran altres, i si veiem que ningú ho fa, tindrem incentius
per fer-ho, per gaudir del bé. El nostre criteri per decidir dependrà del que facin els altres, a diferència
del dilema del presoner.
Caça del cérvol (joc de l’assegurança)

Aquest joc demostra que "només amb els altres aconsegueixo el millor per mi".
Hume i Rousseau. Una tribu ha d’anar a caçar un animal que

requereix que tots els homes i dones hi contribueixin, si no no
funciona. Respecte el dilema del presoner, han canviat l'ordre de
preferències:
En el dilema del presoner i el joc de la gallina les

dues preferències primeres són iguals. Ara bé,
s'han invertit les dues últimes.
a) El pitjor escenari per A és cooperar i que
els altres no cooperin (1), ja que aniria sol
contra el mamut i tampoc podria caçar
conills per el seu compte ja que ha anat a
caçar al mamut.
b) És una mica millor que ningú cooperi (2),
almenys estarà enfocat a caçar conills i no
perdrà el temps d’anar sol a caçar el
mamut, però està en competència amb els altres que també caçaran conills.
c) És encara més desitjable per A que tots cooperin, vagin a caçar el mamut i A no cooperi i es
dediqui a caçar conills, perquè estarà caçant conills sense la competència dels altres.
d) El millor escenari possible és que tots, inclòs A, cooperin (4) per caçar el mamut. Però si algú
falla, no tenen aquest mamut, i el que falla tindrà l’avantatge de que tindrà els conills que ha
caçat en lloc de caçar el mamut.
Preguntes:
1. Hi ha estrategia dominant? S'observa que no hi ha una estratègia dominant. El maximax (4-
4) és arriscar-se a aixecar-se molt d’hora i potser trobar-se a tothom o a ningú i perdre-ho tot.
L'estratègia 2-2 és de maximin. Aquest joc es pot donar quan hi ha un benefici privat per mi
en cas que aconseguim el bé col·lectiu. És preferible participar ja que si no ho fas hi perds
alguna cosa.
És important no confondre preferències i estratègia. En tots els casos són individus racionals.
No s'ha d'identificar racionalitat amb dilema del presoner. La racionalitat es demostra perquè
els individus actuen prenent decisions i no pas com a fruit d'un impuls. Quan prenen aquestes
30
decisions per actuar pensen què podria passar. Les estratègies depenen del que pensem que
faran els altres. En canvi, les preferències són més personals i subjectives.
2. Resultats? Amb el maximax hi ha una cooperació generalitzada i el maximin hi ha una no
cooperació generalitzada.
3. Òptim? El maximin no és òptim perquè es podria millorar. El maximax és un òptim. Es
podria establir un mecanisme d’autoritat perquè a tothom l’interessa caçar el mamut i menjar.
4. Equilibris de Nash? La cooperació serà molt estable. Després de la recompensa tots
mantindran la cooperació. El maximin també és un equilibri perquè canviar implica
empitjorar, passar de 2 a 1. Ningú tindrà incentius per canviar d’estratègia perquè no té sentit.
Condicions: l’obtenció del bé col·lectiu ve associada amb un bé privat; una mena d’incentiu selectiu
però només si s’aconsegueix.
Exemple: si es guanya la guerra, als que han participat en l’exèrcit victoriós els donen uns beneficis. No
t'interessa ser free-rider perquè no guanyes, però el repte es troba en que hi hagi la quantia suficient de
participants. No tenim el risc de ser enganyats perquè tothom vol coordinar-se ⇒ cooperació i guanyar
desmotiva ser el free-rider. A una vaga, per exemple, no hi ha un benefici diferenciat per aquells que
negocien i els que no, ja que tots reben la mateixa pujada de salaris, per tant hi ha més incentius per a ser
free-rider.
Reciclar també és com la caça del cérvol, perquè no consideres que la teva cooperació sigui decisiva
perquè no creus que ningú més ho faci. No tens prou incentius per fer-ho tu. Es necessita confiança de
que la resta també ho farà i la creença que el risc implica molt pocs costos. Estem a un pas de fer-ho,
ho volem fer. El problema no és que la gent no vulgui aquest bé o que la gent no és cooperadora, sinó
que la gent no vol arriscar-se a cooperar sense saber si els altres també ho faran. Els elements que
expliquen la no cooperació no són la voluntat no cooperadora de la gent.
Dilema del Presoner Joc de la Gallina Caça del Cérvol
A B A B A B
N. C C 4 N.C C 4 C C 4
C C 3 C C 3 N-C C 3
N. C N. C 2 C N.C 2 C N.C 2
C N. C 1 N. C N.C 1 N.C N.C 1
Resposta a la pregunta del tema: Els paràmetres canviaran amb el poder del context. El joc
de la gallina és més possible que es doni quan tenim un bé públic de provisió contínua i un mateix pot
aportar prou per tal que li resulti beneficiós. És a dir, la seva aportació és prou important com per
sortir-li rentable. En canvi en la cacera del cérvol, és preferible participar perquè sinó perds algun
interès particular. Si ets un free rider perdràs alguna cosa que només pots obtenir contribuint.
31
32
Tema 9. Per què superar la pandèmia de la Covid-19 és un problema de l’acció

col·lectiva?
Ens hem d'adonar de com canvia el benefici col·lectiu depenent del que facin els altres, i del
percentatge de col·laboradors i de freeriders.
El dilema del presoner

Pàg. 91 de la lectura “catalizador”: el continu de com canvien els beneficis és el que explica
aquesta historieta. Els veïns d’un poble consideren l’idea de posar un catalitzador als cotxes. El preu
és 10000€ i el benefici és 2000€. Tenim dues estratègies: E1 (cooperar) i E2 (no cooperar). L’aire pur
és un bé públic. Encara que jo posi un catalitzador, la meva contribució de posar-lo no és només per a
mi, també se’n poden beneficiar els free-riders. Si jo no coopero, però tampoc ningú altres, ningú perd
ni guanya res.
➔ Si jo coopero sol, hauré gastat 10000 pavos i genero aire net per a tota la població (20000). Hi
ha 10 veïns, així que cadascú es queda 2000. El meu cost no ha quedat compensat perquè
m’he gastat més del que he pogut rebre del total (-8000).
➔ Si hi hagués un altre contribuidor però jo no cooperés, jo no gasto res però altre haurà
contribuït 20000 per a tots. El meu benefici serà 2000.
➔ Si jo gasto 10000 pero m'han retornat en aire pur allò que jo he posat més el que ha posat una
altre persona, el meu benefici es de -6000 (cada uno generamos 20000, por lo que en total
hemos contribuido 40000, que dividido entre los 10 vecinos que somos es 4000, los 10000 que
yo me he gastado menos los 4000 que yo he recibido hacen -6000), això vol dir que si només
som dos contribuidors, encara no som capaços d’assumir els costos i treure’n benefici de los
putos catalizadores de los cojones.
➔ A la columna 4, si tu ets cooperador, comences a tenir beneficis nets positius. Si més del 50%
es posa catalitzador, l'aire net que generem entre tots compensa a que jo em posi un
catalitzador. Com l'aire net és un bé públic i de provisió continua i no em puc quedar el que jo
genero.
Cadascuna de les columnes:

Þ 0 = ningú altre coopera a part de mi mateix.
Þ 1 = una persona a part de mi mateix pot
cooperar.
Þ 2 = dues persones a part de mi mateix poden
cooperar.
Þ ...
Tu experimentes un benefici d’haver posat un filtre un cop arribes al 50% de la cooperació. Quan tu
has de contribuir a un bé públic de provisió contínua no és indiferent veure el que fan els altres. A
partir del 50% ja no és un sacrifici perquè el que inverteixes queda compensat. En canvi, sempre tens
el dilema de ser free-rider si els altres cooperen perquè els beneficis són majors. Però aquest
pensament el poden tenir tots i que al final ningú acabi pagant el catalitzador.
33
Des del punt de vista del benefici, depèn del que facin els altres, tot i que els costos siguin fixos (en
una mani contra más gente vaya, más se saca).
L'objectiu final és entendre que els beneficis nets no es mantenen constants. En el primer cas, veiem
que si ningú coopera, els beneficis són 0, igual que els costos. Ara bé, si coopera i s'instal·la el
catalitzador (ell és l'únic que ho fa), en perd 8.000 però en treu un benefici net perquè part de l'aire
està net (el catalitzador ha costat més que el jo m’he beneficiat).
Algunes conclusions:
➔ El volum de cooperadors és important. Tu estàs millor posant un catalitzador quan ja n'hi ha
cinc que el porten. Si molta gent participa és millor en termes de costos i beneficis.
➔ En qualsevol situació, el free-rider sempre surt beneficiat quan es tracta d'un bé públic. Sempre
hi ha un benefici superior en cas que no cooperis.
➔ Si només tu poses el catalitzador, l'aire que generes no et compensa perquè continues perdent,
perquè en ser un benefici públic se'n beneficia tothom.
➔ Hi ha un punt (tipping-point) on hi ha suficients cooperadors com perquè tu tinguis un benefici.

Com més gran sigui el grup que coopera, més benefici i, per tant, més a compte surt cooperar. El
benefici net per càpita és positiu. Si tu afegeixes i en treus un rendiment perquè augmenta el bé
públic i et retorna més del que tens.
➔ Aquí hi ha dos tipus d'estratègies: ajudar als potencials cooperadors o perseguir el free rider.
➔ La posició del cooperador al principi és irracional i, a partir d’un ceert moment, és racional.
Diagrames de Schelling o diagrames de contribució

Aquesta situació es pot mostrar en uns diagrames que va elaborar Tomas Schelling. Es mostra que el
benefici net per càpita va variant quan canvia el percentatge de cooperadors i de free-riders. Depenent
del % de cooperadors, tens dues opcions i aquestes tenen impactes diferents depenent del número de
persones que cooperen o no cooperen.
L'eix de les abscisses (X) planteja quants cooperadors hi ha. Amb la línia vermella ascendent es
mostren els beneficis en funció dels cooperadors i la meva decisió de contribuir (o no). Veiem que els
beneficis de ser free-rider sempre són superiors.
Ara bé, hi ha un punt on contribuir és racional.
Dilema del presoner i benefici net per càpita

Les línies vermelles són la funció de beneficis
segons els cooperadors apart d’un mateix. La de
dalt és el benefici dels FR (ja que sempre és
superior al dels cooperadors), i la de sota el
benefici dels cooperadors. En aquest cas veiem
que el nombre mínim de cooperadors necessaris
34
per un benefici net positiu per els cooperadors és bastant elevat, sent aquest el punt on es torna
racional cooperar.
Els beneficis extrets per cooperar i aquells per no cooperar (suma) i els dividim = s’arriba a la línia
discontinua del benefici net per càpita que acaba convergint amb la línia final de cooperar. En el
primer cas no ens diu molt.
La línia del benefici mitjà per càpita és recta, ja que els beneficis nets de cooperadors i FR creixen en
la mateixa proporció. Però això no es dona sempre.
En aquest diagrama, la línia del benefici mitjà per

càpita ja no és recta, té forma de paràbola. Els
beneficis del free rider i del cooperador no estan en
paral·lel. En aquest cas, creix més ràpidament el
benefici del free rider segons augmenten els
cooperadors. Llavors el seu major benefici net per
càpita es situa a prop del mínim de contribuïdors
necessaris per que els beneficis nets dels cooperadors
esdevinguin positius. Això vol dir que quan ja hi ha
un mínim de contribuïdors, l’acció col·lectiva està ja
tan desenvolupada que aquells que no cooperen
treuen molts beneficis. Per tant, quan repartim els beneficis entre tots, el benefici per càpita és molt alt.
En canvi, quan hi ha més contribuïdors, hi ha menys free riders. Aleshores, en aquest punt, el benefici
dels free riders només el gaudeixen uns pocs, els únics que queden. Com són menys nombrosos, i els
cooperadors són més nombrosos, el benefici mitjà per càpita es redueix.
Exemple: Final d'una festa, s'ha de recollir i hi ha gent que no recull. El fet que es reculli beneficia a tothom i,
per tant, és un bé públic. Al principi com que n'hi ha pocs que estan recollint, no se'n beneficien gaire els free-
riders. Però, mica en mica, tothom en surt beneficiat, fins i tot els free-riders. Dóna molta utilitat, ja que et
beneficies de l’esforç dels altres; fins que arriba un punt que no, ja que no s’aconsegueix quan arribem al 100%
de cooperació. Ningú gaudeix del jardí net i descansant perquè tothom coopera (la diferència entre el 80 i el 100
tenen un benefici marginal molt petit). La utilitat de no fer res marxa perquè ja estem netejant i cooperant. El
benefici net per càpita no és al 100% sinó hi ha una situació on tothom cooperi.
Qui ha de ser free-rider i qui ha de ser cooperadors? Ja que hem establert que pel que el benefici
col·lectiu net sigui major ha d’haver una coordinació d’activitats diferents. Tots igual és un procés just
però no és òptim. “Des de la teoria de l’acció col·lectiva observem que ser més no sempre és millor”.
Tipping point: punt clau traspassat el qual els beneficis creixen o decreixen en relació amb la
situació analitzada. És el punt d’inflexió. Eix Y beneficis per càpita i eix X nombre de persones
participant.
35
En la primera gràfica, és el cas d'una acció col·lectiva que mor d'èxit (còncava). S'observa que
arriba un punt on col·lapsa ⇒ Si l’estructura no està preparada comença a col·lapsar, quan comença
a créixer un moviment polític el fa més ineficient i calen reajustos. El benefici net per càpita va
disminuint. Va augmentant el número de contribuidors, va augmentant també el benefici, però arriba
un moment que ja en son tants, que el benefici va sent més baix.
En la segona gràfica, es mostra una situació contrària (convexa). Imaginem el cas d'una revolta com la
Primavera Àrab. A mesura que creix el nombre de cooperadors, la visibilitat de la revolta es fa més
evident, però també hi ha més costos perquè la protesta és més visible. Quan hi ha poques tendes la
policia no en fa gaire cas. Al principi, a mesura que es va introduint gent perjudiquen els primers, que
són més perseguits. Però arriba un punt, posem pel cas que passat el 50%, que el benefici net per
càpita va creixent (massa crítica). En aquest tipus de situacions se'ns demostra que primerament, que
creixi el grup dificulta les coses, però si es passa un determinat llindar aleshores l'acció col·lectiva sí
que és un èxit. Això ens demostra que 'cal resistir'.
Resposta a la pregunta del tema: Per respondre la pregunta del tema, cal tenir en compte que
en una pandèmia també es donen situacions que es poden analitzar des d'un punt de vista de l'acció
col·lectiva. Per exemple, un comportament de free-rider va ser en un inici comprar molt de menjar
davant el desconeixement de què farien els altres. Són dinàmiques de manca de cooperació
influenciades pel context.
Podem aplicar els diagrames de Schelling al tema de la vacunació: El cost pot ser de diferents tipus:
cost econòmic de la vacuna -en cas que no l'assumeixi l'estat- i cost d'efectes secundaris. Les vacunes
són un bé públic; menor risc de contagi. Concepte d’immunitat de grup: depenent de la virulència de
la malaltia podem establir un percentatge de cooperadors/ vacunats que a partir del qual els no
vacunats també estan protegits. Si és un 90%, el 10% restant, la seva probabilitat de contagiar-se és
baixa. Posar-se la vacuna té un benefici particular i implica un cost. Si es vacuna un altre 5%, no
augmenten el benefici per càpita perquè el punt era el 90% i a més aquest 10% tenia el benefici de les
vacunes i el de no haver assumit els costos.
Si sabem del cert que la malaltia no es propaga amb un 85% de la població vacunada, no cal tanta
despesa en vacunes (també des del punt de vista dels efectes secundaris). Per tant en aquests casos,
l’òptim és que hi hagi un percentatge de free riders. Aquí podem doncs desmoralitzar la figura del FR,
seria absurd utilitzar “egoistes” com a sinònim de “free rider” en aquests casos. És cert que molts
egoistes són free riders, però no tots ho són.
Per tant, l'òptim sempre és que hi hagi un percentatge de free-riders. L'òptim no s'aconsegueix amb el
100% de cooperadors. Això demostra que s'ha de desmoralitzar la figura del free-rider. Mateix dilema:
qui s’ha de vacunar i qui no? Per exemple, en el cas de les vacunes poden actuar com a free-riders
persones que tinguin un problema immunitari i que no es posin la vacuna.
Pels que ja cooperen, que hi hagi més sí els beneficia però a nivell de grup no és òptima. Quan es dóna
aquesta situació (mix cooperadors i free riders) i necessitem un sistema d'assignació.
36
Tema 10. Com funciona una revolució?

Les expectatives marquen el llindar raonable per mi per sumar-me a l’acció colectiva. Com més alt el
llindar, més costós i menys beneficis, no vull estar sol.
Llindars agregats
➔ Només s’atura quan realitat i expectativa són els mateixos.
➔ Mirem com apliquem les expectatives a un exemple com un sopar d’antics companys de
classe. És una AC que es repeteix en el temps. Cada setmana ens podem plantejar si anar o no
al sopar. La primera informació necessària per fer els diagrames de Granovetter és conèixer
els llindars i com estan distribuïts en la població. Es molt fàcil que la distribució prengui la
forma d’una campana de Gauss (distribució normal), com en aquest diagrama de barres.
➔ Suposen tres punts d’inflexió (tipping point), a partir dels quals hi ha un canvi de tendència en
la dinàmica d’aquesta AC (dinàmica positiva/negativa). Els tres punts separen en 4 zones la
part de sota la bisectriu (imaginem una línia a cada punt baixant fins a l’eix de les abscisses).
a) En la primera, si hi hagués una repetició, hi hauran més que es sumin al sopar, ja que
les expectatives són sempre superades per la realitat. Els assistents sempre estan per
sobre de l’expectativa i el sopar és un èxit.
b) En aquesta segona, en canvi, si hi ha per exemple un 30% d’assistents, alguns
d’aquest grup de 30 tindran un llindar superior, llavors per ells el sopar no compleix
les seves expectatives i el consideren un fracàs. Per tant, aquests ja no vindran el
proper cop, només vindran els que tinguin una expectativa del 30% o menys (que en
realitat s un grup d’un 20% en aquest cas), llavors en el següent sopar només vindran
els que tinguin expectatives d’un 20% (que són un 10%). Així successivament,
produint una progressiva reducció
dels assistents.
c) En canvi, si ens situem en la tercera
zona, amb de nou una dinàmica
positiva, diguem que hi ha un 60%
d’assistents. En aquest cas,
l’expectativa ms alta s d’un 50%
aprox, llavors la festa s un xit ja que
les expectatives es compleixen, i al
proper sopar hi assistiran més encara
fins arribar a un punt on això s’atura
➔ Els que tenen un 100% d’expectiva, mai es sumaran. És impossible aconseguir un 100% de
participació en les accions col·lectives, sempre hi ha individus que no s’uneixen perquè
pensen que no es sumarà tothom.
➔ La regió B té una dinàmica negativa perquè quan no hem aconseguit assolir el llindar, és un
fracàs perquè es va reduint. Sempre que la realitat no supera les expectatives, la dinàmica de
l'acció colectiva ens porta cap a la reducció de l'acció colectiva. El fracàs depèn de les
37
expectatives que es tinguin i l’expectativa és summament important perquè condiciona que es

sumi més o menys gent.
Formes d’intervenció o context: 4 fórmules d’intervenció

➔ 1a fórmula: gràfic 1.5. Acció col·lectiva en dinàmica positiva. Modificar les expectatives
sobre quants cooperadors hi haurà. Estem canviant les expectatives (dir: serem molts, la
festa serà un èxit = encara no ha passat). Punt d’inflexió el 40%, si aconseguim que arribin al
40%, la resta ja estarà. No canvia el llindar d’expectatives.
➔ 2a fórmula: gràfic 1.6. Tota la corba es desplaça i, amb ella, el tipping point. Tot el conjunt
de la població és menys exigent. Canvien les preferències perquè o bé augmenten els
beneficis o s’han rebaixat els costos (manifestació passa pel costat de casa). Llindar
d’expectatives es redueix i es desplaça la corba a l'esquerra.
➔ 3a fórmula: gràfic 1.7. Intentar que aquells amb el llindar més baix (els que estan
mínimament interessats) el tinguin encara més baix. Llavors passa que els primers sí s’hi
sumen, per tant poden començar a fer una efecte crida (bola de nieve, efecte arrossegament).
Crear incentius específics per reduir les expectatives d’aquells que les tenen més baixes (els
primers que s’hi sumen). Així s’aconsegueix una massa crítica mínima abans. “Dones una
petita empenta al principi” Són incentius selectius en tota regla.
➔ 4a fórmula: gràfic 1.8. Divisió (segregació/separació) en meitats. Concentres la revolució a

un lloc. Aleshores passa que des d’aquest punt de vista de l’acció col·lectiva, la bisectriu que
ens importa, sense canviar les preferències de la població, amb la meitat de la gent
aconsegueixes omplir el 100% de l'espai amb el 50% de gent. Les mateixes preferències
superen la bisectriu (dinàmica positiva). Compactem les preferències. Quan segreguem la
població per tal d’ajuntar aquells que tenen les mateixes preferències, hi ha una sensació de
plenitud.
Timur Kuran: Diversitat de motivacions i models de llindars

Seguint el llibre de l’autor Timur Kuran. Article: “Ahora o nunca: El elemento de sorpresa en la
Revolución de Europa oriental de 1989” s’ha d’entendre que les expectatives són importants però que
no sempre són visibles. Timur Kuran volia explicar el contagi en els processos revolucionaris a
l’Europa oriental després de l’ensorrament de la URSS.
“La revolució va durar 10 anys a Polònia, 10 mesos a Hongria, 10 setmanes a la RDA, 10 dies a
Txecoslovàquia, 10 hores a Romania” Durant el procés, ningú sabia com acabaria tot Els canvis varen
ser extraordinàriament sobtats. De petits grups clandestins a grans mobilitzacions de masses
Ens parla de l’encadenament de diversos llindars. Les accions col·lectives, quan són exitoses, pateixen
un procés d'acceleració perquè cada vegada és menys riscós sumar-s’hi. El que fan els altres t’ajuda a
minimitzar el risc.
El llindar revolucionari el que vol és expressar el moment en què, malgrat no estar segur de què
passarà, vols afegir-t’hi a la revolució ja sigui perquè s’han reduït els costos, perquè s’ha reduït el risc
(molta gent s’està sumant) o perquè augmenta el benefici (és la més difícil). Aconseguir aquest llindar
38
és que per alguna d’aquestes raons, les persones que volen contribuir no siguin free riders. Aquest
llindar depèn de les seqüències de llindars:
El problema és que aconseguir acció col·lectiva suposa deixar de ser un grup latent i això
s'aconseguiria si ens comuniquessim, però en el cas de les revolucions això és complicat perquè és un
moment opressiu en què és impossible comunicar les teves preferències (preferències públiques >
preferències privades).
Model: Les preferències falses

Distingeix entre preferència privada i preferència pública per a cada individu. Mentre la primera és
fruit de creences i desitjos presents de l’individu, la segona pot ser controlada per aquest. Quan un
individu expressa públicament una preferència diferent a la que té en privat, està falsificant la seva
preferència. Hi ha dos tipus de costos de mantenir una preferència falisficada:
➔ Externs: possibilitats de repressió i sancions
➔ Interns: Costos psicològics de mantenir la falsificació
Els llindars d’expectatives són la quantitat de cooperadors necessaris perquè jo cooperi. Canvien per
cada persona.
Seqüències:
A={0,20,20,30,40,50,60,70,80,100}
A’={0,10,20,30,40,50,60,70,80,100}
Aquests números representen el número mínim que tu consideres que cal per sumar-t’hi. Tenim 10
persones en el grup A. El primer dia surten a l'acció aquells que tenen un llindar de 0 (a los que se la
suda lo que hagan los demás, salen sí o sí). Els segons, no s’hi sumen perquè el seu llindar es d’un
20% i al carrer només hi ha un 10%. En canvi, en el cas A’, els primers tenen un llindar 0, per tant
surten, però els altres sí que surten perquè només necessitaven un 10% per sortir (número de persones
que ja han sortit). Així successivament, fins arribar al 90%, on l’acció col·lectiva s’atura. La diferència
és que en el cas A’, els segons estaven més motivats. És important que els grups s’encadenin (que el
llindar sigui similar entre els grups).
En realitat, al país A la majoria de la gent està més en contra del règim perquè hi ha un col·lectiu molt
gran de gent disposada a sumar-se, però com no hi ha una cadena que uniexi els més agosarats amb els
menys agosarats, l’arrossegament no es produiex i el resultat és la sensació de que estan a favor del
règim, quan la realitat és que és un país més motivat en revoltar-se que el país A’, però com falla
l’encadenament, no es produeix la revolta.
Quan l’acció col·lectiva triomfa, veiem que hi ha un ordre tal que la gent s’hi va sumant de manera
fàcil perquè tots els grups troben abans d’ells aquells que esperen que hi hagi (se cumplen los llindars
de todos). Que l’acció col·lectiva es produiexi no només depèn de les preferències contràries al règim,
sinó també de que l’acció col·lectiva trobi la forma de ser exitosa.
Però la revolució no es produeix: punt d’equilibri, S=10. Un canvi en un petit grup pot tenir un gran
impacte col·lectiu. Les preferències privades no són fixes: hi poden incidir molts factors (situació
econòmica, contactes exteriors, etc.), que poden fer baixar els llindars.
39
Com començar un moviment de masses? Un efecte Bandwagon (carro revolucionari/efecte

“arrossegament”) pot produir-se per activar una revolució com a resultat combinat d’una baixada dels
llindars per reducció de riscos (canvi preferències privades), i per el propi augment del percentatge
d’opositors (reducció del cost d'eliminar la falsificació)
Conclusió: com començar un moviment de masses?

Un efecte bandwagon pot produir-se per activar una revolució com a resultat combinat de la baixada
dels llindars per reducció de riscos (canvi de preferències privades) i l’augment del percentatge
d’opositors (reducció del cost d’eliminar la falsificació).
Els líders en l’acció col·lectiva

El concepte de líder, des del punt de vista de l’acció col·lectiva és lleugerament diferent al que estem
acostumats: a la perspectiva economicoracional, el líder és algú que assumeix desproporcionadament
els costos de l’acció col·lectiva, sense tenir encara clar si l’acció col·lectiva triomfarà, es llença a la
piscina. Els costos que assuemix tenen a veure amb el costos que suposa la coordinació. Permet que
s’iniciï l’acció col·lectiva. Un lider és aquell que no s’adona que ho és, no s’esperava ser l’iniciador
d’una cosa. Algú que no està desitjant que els altres el segueixin i que no actua com a tal. El líder no
depèn de la voluntat de la persona, sinó de com es desenvolupa posteriorment l’acció col·lectiva.
Exemple: líders de les revolucions de les primaveres àrabs que es van immolar assumint uns costos enormes
(perdre la vida) permetent que la resta s’hi sumessin.
Un grup iniciador es correspon amb el que té un 0 al llindar. Aquest grup participarà independentment
que no hi hagi ningú. El paper del lideratge és clau, tant pels líders com pels seguidors, a l'hora
d'iniciar una acció col·lectiva. De fet, per líder, des del punt de vista de l'acció col·lectiva, entenem els
iniciadors de la revolta (no líders carismàtics, com podria passar en d'altres àmbits). En el lideratge
s'ha de tenir en compte l'estructura de costos i beneficis. Ara bé, hi ha d'altres casos:
➔ Cooperador kantià: Es mou per principis,no té en compte lo que passarà. Pot ser el cas d'una
persona que diu: "lluito per això perquè li vaig prometre al meu avi".
➔ Fruit d'una casualitat (pensament quasi màgic): Tot i tenint expectatives massa optimistes,
s’acaba aconseguint la predicció. Exemple: la revolta és complicada d’aconseguir, però penso
que és fàcil i m’hi sumo, creant que la resta faci lo mateix. Així s’acaba generant que siguem
tanta gent que finalment aconseguir la revolta sigui fàcil. Predicció autocomplida.
➔ Fruit d'un mal càlcul (sense voluntat). Moltes vegades passa a les revoltes que no tenen la
voluntat d’aconseguir algo tan gran com acabar amb el règim, sinó fer petites coses que el
règim pugui arribar a tolerar, però aquestes petites protestes acaben creixent i augmentant fins
a convertir-se en grans i nombroses revoltes amenaçadores. És una constant.
Exemple: Si en una gran manifestació algú comença a cridar, tots començaran a cridar fins arribar al
punt en què ja no se sap qui està cridant i els costos es redueixen tant que t’acabes sumant. Són casos de
coordinació implícita. La cançó és un element que ens permet avaluar les prefrències no revel·lades
d’aquells que no s’atreveixen a sumar-se a l’acció col·lectiva (The singing revolution). El suport de la
revolta s’expressa per mitjà de la quantitat de gent que canta cançons prohibides.
40
➔ Empresari polític. Treus un benefici independentment que s'acabi donant l'acció col·lectiva.
És la traducció directa del text de Schelling. Es podria equiparar amb un emprenedor polític.
És aquell qui, independentment que es doni o no l'acció, està intentant que tiri endavant.
La principal funció dels líders és doble: Per una banda, han d’iniciar l'acció col·lectiva i, per l’altra,
han de facilitar la coordinació inicial. Pot ser explícita, quan es fa una crida per un dia i una acció
concreta, o implícita, a partir de que un grup faci una cosa en un lloc concret i aquest lloc ja
s'identifiqui amb una revolució.
Anàlisi d’una revolució real. Txecoslovàquia: Des del cor de la revolta

La revolta Txecoslovàquia viu, com altres països de l'Est, un procés de reconciliació nacional
protagonitzat per revoltes populars. El reportatge mostra com s'ha començat i organitzat el moviment
de protesta contra el règim comunista de Jakes. Al principi tenen por, perquè els qui tenen el poder
poden exercir violència. Ara bé, hi ha molta més gent de la prevista. Tot comença amb la manifestació
de més de 50.000 estudiants, la concentració més important contra el govern des de la Primavera de
Praga, l'any 1968.
Poc després, actors, dramaturgs i intel·lectuals s'adhereixen a la convocatòria de vaga i un dels seus
líders, Václav Havel, anuncia la constitució d'un fòrum cívic que agrupa 12 moviments independents,
entre els quals el de la Carta 77. És el primer cop que passa en la història del país. Això és una gran
eina propagandística, ja que les sales continuen plenes. És una manera d'arribar a la gent. El fet que hi
hagi gent del teatre anima als estudiants.
La revolta rodola com una bola de neu. Dies després s'ha multiplicat per cinc. Als estudiants i gent del
teatre s'han afegit molts més ciutadans. La convocatòria ha culminat amb una concentració
multitudinària a la plaça de Sant Venceslau, on més de 100.000 persones reclamen la dimissió del
govern i un estat democràtic de dret. La manifestació confirma que el procés de canvi no es pot aturar.
Set dies després d'iniciar-se la revolta, el govern dimiteix.
➔ Una manifestació que pretenia ser un moviment estudiantil legal es torna un moviment
revolucionari. És difícil entendre la revolució sense tenir en compte que era el període de la
Perestroika amb Gorbachov, la qual cosa disminuïa la possibilitat d’atac i repressió per part
dels tancs russos i les conseqüències eren menys repressives. Aquest grup latent existent es
veu afavorit pel context per poder convertir-se en un grup d’acció.
➔ Es dóna el fenomen de la difusió de l’acció col·lectiva en molt poc temps, a través d’un
contagi inclós. La repetició provoca un moviment d'arrossegament cada vegada més gran.
Inicialment els estudiants s'estan manifestant per temes acadèmics, mentre que després es va
afegint més gent (teatre, fàbriques...). Només en 10 dies es va donar un canvi de règim a
Txecoslovàquia. El llindars podrien ser (de menys a més):
(-) Estudiants → Intel·lectuals (teatre) → Treballadors → Conjunt de la població (+)
➔ Si recuperem el documental, sembla que hi ha alguns tipping points. El documental diu: “Hi
haurà un moment on la policia no sortirà, perquè hi haurà massa gent” Una nova tendència
que ha superat un tipping point (punt d’inflexió). Recuperant els diagrames de Schelling, hi ha
un punt on els col·laboradors també aconsegueixen beneficis, el que fa que sigui molt més
41
fàcil afegir-s’hi. La massa crítica és el nombre suficient de persones i cooperadors (% mínim)

que calen perquè hi hagi un canvi de tendència; molt lligat al punt d’inflexió.
➔ Reexplicació del llindar revolucionari. El llindar d’expectatives es basa en el càlcul de

costos/beneficis ⇒ es resol en el percentatge de cooperadors necessaris perquè et surti
beneficiós participar. En el documental serien els treballadors els primers i els segons els
estudiants. Els estudiants tenen una estructura de costos i beneficis on els costos són molt
més baixos perquè en general no tenen responsabilitats econòmiques ni dependència
d’altres persones. Els beneficis són una visió més a futur perquè poden gaudir d’aquestos
amb el canvi de règim. Un element estructural és que les universitats faciliten l’acció
col·lectiva, perquè, per exemple, no controlen que 100 persones vagin a classe, i també
permeten l’espai de coordinació i de compartir idees.
➔ Coordinació
a) Els estudiants fan asseure a la gent davant la policia. Mostra de no violència que
dificulta l’acció de la policia. A més a més, quan es dóna fa que sigui molt estable
⇒ davant de la por poden cooperar o deixar-ho córrer però quan tothom s’asseu, si
algú vol marxar serà molt visible. Si tothom està assegut, és més fàcil veure qui
s'aixeca i marxa i, per tant, el free-rider està més exposat, és més visible i, per tant
més costos. L'èxit d'asseure's està en que limita l'impacte del free-rider.
b) Hi ha una escena que una estudiant demana parlar davant uns treballadors que estaven
tenint una reunió amb l’empresari. Quan ella parla alguns vitorejen, el grup latent
gaudeix d’anonimat i poden aplaudir-la o fer xiulets quan altres parlen.
c) Un altre espai de coordinació singular: els teatres, molta afició per part de la
ciutadania. Utilitzen els espais per parlar.
➔ Racionalitat instrumental i la no-instrumental (axiológica): Un dels estudiants fa

referència a les vagues dels treballadors de Polònia, intentant transmetre que cal estar en el
present, el seu llindar ha de ser 0 (sense saber-ho és el líder).
➔ Lideratge: Coordinació explícita vs implícita. Els primers que es llencen a la piscina són els
estudiants. L’altre tipus de líders són els que coordinen i prenen la decisió com el dramaturg;
pot ser un portaveu més que el pensador principal. Hi ha una autoritat moral que les persones
respecten.
Exemple: Revolució Cantant: la música té molt a veure en aquests períodes. La música permet parlar i
expressar idees polítiques. La cançó és un dels símbols, que té com a funció de mostrar quant de suport
té aquesta acció. La Revolució Cantant foren els esdeveniments ocorreguts entre 1987 i 1991 que van
concloure amb la recuperació de llur independència per part dels estats d'Estònia, Letònia i Lituània. A
les manifestacions espontànies de juny del 1988 al Camp de les Cançons (Lauluväljak) de Tallinn es
cantaren cançons patriòtiques estonianes prohibides pel règim soviètic com a forma de reivindicació de
la independència d'Estònia.
42
Un líder no es considerarà com a tal si inicia l'acció i ningú el segueix. El seu rol social, en aquest cas,
no és el de líder. És a dir, la cosa no comença quan algú fa una cosa, sinó quan algú el segueix. Els
seguidors són els qui converteixen una persona en líder. Els líders sempre assumeixen un cert risc. No
hi ha un nombre de persones que converteixin un iniciador en líder, sinó que és més una qüestió
d'impacte de l'acció col·lectiva.
Resposta a la pregunta del tema: La resposta a aquesta pregunta és complexa o, si més no,
no es pot generalitzar. Cada revolució és diferent, si bé normalment hi ha uns trets comuns a totes
elles.
43
Tema 11. Què tenen en comú un banc d’estalvis i un banc d’una plaça?
Hi ha dos grans àmbits de la literatura acadèmica que es poden connectar a les vies de solució als
problemes de l'acció col·lectiva:
Què és el capital social i com ajuda a l’acció col·lectiva?

On no i ha capital social, la gent no pot organitzar-se bé perquè es queden atrapats al dilema del
presoner.
El capital social és un concepte que ja existia, però no es deia així. Es tracta d’un capital que fa
referència a un àmbit d’acció col·lectiva (àmbit social), és a dir, si no hi ha individus ni xarxa, no hi ha
capital social.
El capital social facilita l'acció col·lectiva i, malgrat se li comença a posar èmfasi a finals del segle
XX, Robert Putnam és un dels grans difusors, hi ha autors anteriors que ja n'havien fet referència.
Maquiavel, per exemple, fa cinc segles es referia als valors republicans, a l'actitud cívica i feia
referència que en alguns entorns la gent participava d'una determinada manera. Tocqueville quan parla
de la democràcia d'Amèrica, també. Explica que en certes comunitats es donen unes xarxes de
relacions que beneficien l'estabilitat democràtica.
El capital físic i social són les dues parts del valor d’una organització.
Hi ha diverses formes de capital (valors): Depén de quin punt de vista es veu:

➔ Econòmic:
a) Capital físic o fix. Valor dels elements tangibles. Un taxador començaria pel capital
físic (es pot tocar: la nau, els treballadors...), però el valor no s'acaba aquí.
b) Capital financer. Més intangible. Aquest correspon a les accions o diners que hi ha al
banc. El taxador, probablement, s'aturaria aquí.
➔ Sociològic:
a) Capital humà (previ al social) Hauria de tenir en compte el know-how (saber fer)
dels treballadors. Aquests tenen un valor vinculat al coneixement.
b) Capital del “bon rotllo”: la fluïdesa, la comunicació. Aquests treballadors que estan
ben formats els resulta més o menys fàcil coordinar-se. Element de coordinació entre
els treballadors que tenen una organització prèvia que els permet actuar sense
necessitat d’ordres; amb confiança. El capital social es pot entendre com un valor
afegit a l'empresa. Aquest tipus de capital és el que més es necessita a l’acció
col·lectiva.
El capital és un recurs de què disposen els individus per superar els reptes que hem descrit a través del
dielma del presoner. Són els recursos que ens permet cooperar més fàcilment. A nivell individual, un
individu és més ric en la mesura en què disposi de més recursos de capital social.
Necessitat de xarxes i vincles per l’existència de capital social. A nivell individual, seria aquella
persona que té contactes que podrien ser considerats un bé privat no tant públic com el capital social
col·lectiu. Un contacte t’obre portes i et connecta amb altres; circulació de la informació.
44
Hi ha dues maneres d’estudiar el capital social:

Després de tot, els estudis sobre el capital social es poden dividir en dos grans grups per entendre com
funciona aquesta eina. Quin és el mecanisme del capital social? Es pot veure des de dues òptiques:
➔ Mirada actitudinal envers els valors de la societat, com no deixar mai la porta oberta o no
confiar en ningú. Pierre Bourdieu. Quins principis, quina moral fa que la gent confiï en els
altres?
➔ Mirada estructural: James Coleman. Quina és la forma de les xarxes? Quins tipus de
vincles? És des d'aquest punt de vista que s'intentarà entendre el capital social en aquest tema.
Què permet la xarxa? Quins beneficis ens dona?
Per capital social s'entenen un conjunt de recursos disponibles per l'individu i pel col·lectiu derivats de
la seva participació en xarxa amb l’objectiu de facilitar la cooperació social permetent superar dilemes
com el del presoner i que pot prendre formes diverses (fix, financer, humà…)
Quins són els recursos concrets que reben el nom de capital social?
Des del punt de vista social, aquest capital social requereix que existeixen xarxes de contacte i està
fonamentat en això. Han de passar moltes coses per a que es generi el capital social, per això diem que
té diverses formes:
➔ Confiança (element actitudinal). Probablement és l'eina més coneguda. En el dilema del
presoner s'exposa. Confiar en que algú altre farà una cosa pot ajudar a superar problemes com
el del dilema del presoner. Que existeixi confiança en el col·lectiu és un valor. És una forma
de capital social.
➔ Canals d'informació (element estructural). Fan que hi hagi facilitat perquè una informació
pugui sorgir. No són els mitjans de comunicació. L'existència d'aquests facilita que la
informació flueixi. Avui en dia es podria comparar amb les xarxes socials. Un cop estas dins
d’un canal de contactes, és més fàcil cooperar. Exemple: quan el teu fill comença a una escola
nova, al principi no hi ha cap canal d’informació, però a mesura que passa el temps si, com
pot ser un grup de whatsapp dels pares on pregunten de qui és el mijtor perdut, al principi el
tiraries, però com tens aquest canal, li donaràs al seu propietari.
➔ Obligacions de reciprocitat (element estructural). Quan es fa una cosa per un col·lectiu, és

fàcil que aquest té la pugui tornar. Regles informals de reciprocitat. Quan la societat funciona,
el costum és de retornar el favor. Això facilita la cooperació.
➔ Normes cooperatives informals. Elements més institucionals.
Ens fixarem en la visió estructural (canals d'informació i regles de reciprocitat) perquè prové de
l’enfocament racional.
Capital social és un concepte institucionalitzat i la tecnologia social és un resultat creat, una decisió.
El problema del capital social és que és un bé públic pels membres d'un grup, per la qual cosa es pot
aprofitar tothom. Un cop un col·lectiu disposa de capital social, tots els membres poden gaudir-ne. I,
com qualsevol bé públic, pot ser aprofitable per un free-rider.
45
Exemple: Si en un poble hi ha un nivell x de confiança i deixen les portes obertes, és molt probable que arribi
gent nova a viure-hi i tot i això les portes es mantinguin obertes. Aquests se'n beneficien sense haver-hi
contribuït.
La confiança pot ser inestable i vulnerable en casos com aquest. Si alguns que per excessiva confiança
han patit un robatori pot ser tanquen la porta i deixen de confiar. El capital social es veurà doncs
empobrit i es necessitarà invertir en seguretat.
La confiança està relacionada amb la seguretat, en la mesura en què quanta més confiança hi hagi,
menys inversió en seguretat i al revés.
Quan parlem de capital social així entès ens adonem que sempre és un subproducte, és una
conseqüència. Si els individus no estan vinculats, segur que no hi ha capital social. Per tant, si es vol
generar capital social s'ha d'aconseguir que hi hagi vincles i xarxa. En aquesta xarxa es generarà
confiança i línies d'informació. El capital social millora les coses que fem. El capital social, per tant,
no és un objectiu en si mateix. És veritat que a vegades s'entén d'una manera que pot ser-ho, però en
general, quan parlem d'un col·lectiu, aquest no fa accions concretes per generar capital social. És a
partir d'esdeveniments com una festa major, un acte esportiu... que es genera capital social.
Visió Elinor Ostrom

Quan s'estudia l’evolució del capital social, per Elinor Ostrom (única dona Premi Nobel d'Economia i
per un treball de caire politològic), que s'ha passat per tres fases, entre les que destaquen:
➔ Visió minimalista (o reduïda). De com entenem el capital social. Ens adonem de la
importància de la xarxa en les relacions individuals, com un bé privat. Tots sabem que les
nostres xarxes són un recurs per nosaltres.
➔ Visió transicional. Comença a obrir-se en el pla dels estudis del capital social, transició entre
les dues perspectives. S'entén que el capital social no és només un bé privat, sinó un bé públic.
Anys 90s, els autors s'adonen del caràcter de bé públic però encara no ho relacionen amb cap
impacte en positiu.
➔ Visió expansionista: El capital social com un bé públic del qual disposa un col·lectiu. Està
molt present en l'anàlisi de les polítiques públiques. El concepte de governança que vincula la
societat civil i les administracions, està lligat amb el capital social.
Visió estructuralista
Un autor clau d'aquesta perspectiva és James Coleman. Ell comença amb la perspectiva estructural. Té
una doble vessant: teoria i més empírica, respectivament. Hi ha dos exemples clars amb els quals
s'entén el capital social com un recurs i aquest punt de vista. Vincula el fracàs escolar amb el capital
social. Hi ha una cosa que va més enllà de l’escola que pot influir. Compara dos barris; un de suburbis
i un altre que no sé quin és. Hi ha un barri on els pares es coneixen més entre ells i altres barris on no
es coneix ningú. A partir d’això, estableix una correlació positiva en el barri on es coneixen més, per
tant l’estructura d’aquest barri influeix en el fracàs escolar (en igualtat de condicions = el nivell del
cole és el mateix). Si tu veus nens al carrer a una hora a la que haurien de fer deures o extraescolars,
no pots contribuir a la seva educació si no coneixes la seva família, no tens autoritat sobre ells (“la
46
tribu educa”). No és que uns pares tinguin diferents percepcions sobre l’educació que els altres, sinó
que l’estrucutra relacional dels barris determina la criança dels nens.
Tipus d'estructura
La forma de l'estructura pot ser clau per tal que es solucionin els reptes.
Suposem que hi ha quatre o cinc individus vinculats entre ells (nodes) de
dues maneres diferents:
➔ Closure - Tancada i Horitzontal
➔ Oberta i Vertical (països organitzats feudalment, estructures
mafioses o estructures on la gestió depèn del poder)
Les dues estructures són diferents. La mesura del grup pot marcar la
diferència. La primera estructura és tancada, mentre que la segona és
oberta perquè hi ha alguns individus que només estan connectats entre ells a través d'un altre. Les dues
xarxes de relacions són diferents entre elles i es poden descriure utilitzant dues característiques:
➔ Xarxa tancada / xarxa oberta.
a) Tancada. La informació que té un dels nodes arriba per més d'una direcció. La
informació que té B de C, pot arribar-li des de A o des de D. Aquesta xarxa genera
més capital social.
b) Oberta. La informació no flueix tan fàcilment perquè A només pot obtenir informació
de C a través de G.
➔ Xarxa horitzontal / xarxa vertical. Jerarquia.

a) Horitzontal. Tothom pot accedir al capital social.
b) Vertical. Estructura més jeràrquica perquè E pot concentrar el valor de la xarxa. E pot
decidir si aturar o no la informació. La xarxa és depenent de E i aquesta es pot
aprofitar de la resta. E està en un node de verticalitat. En segona instància, G i F tenen
més informació. En el nivell més baix hi ha A, B, C i D, que depenen dels altres per
obtenir informació. En les xarxes verticals hi ha gent que pot gestionar el poder.
Quan parlem del capital social com una eina per solucionar els problemes d'acció col·lectiva, Coleman
proporciona un punt de vista que es fixa en les actituds i el tipus de xarxa que s'estableix entre els
individus. Analitzar si aquestes estructures són tancades o obertes, horitzontals o verticals, permet fer
una distinció clau per entendre en quina xarxa és més fàcil que es generi capital social.
Resposta a la pregunta del tema: És una evidència que el capital social és un recurs del que
disposen els individus. Des del punt de vista de l'acció col·lectiva, el capital social és fonamental. D'ell
en disposen les persones i els col·lectius i sempre es dóna quan hi ha una xarxa.
Els dos espais poden ser entesos com a generadors de capital. En el cas del banc per seure, de capital
social; mentre que en el cas de l'entitat financera, de capital financer.
La forma de les xarxes és important, ja que el nivell de confiança en depene. És més fàcil i racional
que el nivell de confiança sigui alt en una estructura horitzontal i tancada (mentir i ser free rider es fa
més difícil). La confiança s’entén com un element racional.
47
Tema 12. Per què no confiar en desconeguts és el consell més irracional que
t’han donat mai?
La confiança té un component racional. Fins quin punt racionalitat i desconfiança estan relacionats?
Confiar i ser tonto sembla estar relacionat, sigues més llest. Però quan ho analitzem a nivell macro,
disposar de nivells elevats de confiança és favorable… Podríem dir que desconfiar és una irracionalitat
col·lectiva? La confiança és un dels recursos més importants del capital social. La donem per
implícita i és molt poc visible però està contínuament present en casos quotidians.
Aconseguir que un col·lectiu x pugui disposar d'una confiança fins i tot superior a la que té un altre
col·lectiu y ens pot ajudar a entendre que aquest col·lectiu x sigui més cooperatiu i faci més acció
col·lectiva. Confiar és completament racional. El que és irracional és desconfiar de tothom, ja que en
aquests casos la vida social seria impossible i, com a societat, ens penalitzaria.
Trust, Margaret Levi

La politòloga Margaret Levi és una de les investigadores més reconegudes sobre la confiança.
Assegura al seu llibre “Trust” que cal valorar i analitzar la confiança com un recurs de capital social
que redueix els costos de transacció, els costos d'intermediació entre les persones.
Diu: "D'un individu que confia és aquell que inverteix poc a supervisar i fer que es compleixin els
acords dels que creu que se'n beneficiarà". Quan es confia no cal controlar, no cal invertir recursos per
veure si allò que s'ha dit es complirà. Per tant, estalvia recursos materials. Com no cal supervisar, hi ha
un avantatge.
Hi ha tensió entre la seguretat i la confiança (més confiança, menys seguretat - policies, armes,
proteccions…) Article després del 11S. Arribar a un aeroport quan hi ha molta policia armada dóna
molta seguretat, però, en canvi, es genera desconfiança. Quan vas a un lloc així no confies en el teu
entorn.
Tipus de confiança
Ara bé, la confiança no és sempre racional. Per això es poden definir tipus de confiança:
➔ Confiança particularitzada. És la confiança que respon als senyals que els altres ens
ofereixen, aquells en els que sí hi podem confiar pels senyals que ens donen. Depèn dels
senyals de la resta. És una confiança específica i no la tenim cap a qualsevol. Identificar
senyals per tal d'establir confiança. Aquestes senyals poden ser més o menys subtils. Així
mateix, s'anomena 'particularitzada' perquè és una confiança que no és idèntica per tothom.
S'identifiquen en l'altre unes determinades característiques que et fan pensar en una xarxa de
la que tu formes part. Aquesta confiança és racional (racional no vol dir bo). En la confiança
particularitzada es distingeix entre els insiders, que estan dins del grup, i els outsiders, que
estan fora del grup.
➔ Confiança generalitzada. És inespecífica. No depèn de senyals que s'han d'interpretar, sinó

que s'estén al conjunt de la societat. D'entrada això no vol dir que aquesta confiança no sigui
positiva. De fet, en molts casos ho és i a vegades aquest tipus de confiança està relacionada
48
amb el nivell de desenvolupament dels països (facilita l'intercanvi). De primeres no és una

confiança tan racional com la particularitzada, malgrat que en un segon nivell sí que es pot
considerar racional. Té uns valors molt importants.
Tipus de capital social

Vinculat amb els dos tipus de confiança, es poden establir dos tipus de capital social oposats (quan es
desenvolupa un, es dificulta l'altre). És una distinció clàssica, basada sobretot en Putnam “Making
Democracy Work”:
➔ Bonding social capital. Lligams forts. Capital social excloent. És una confiança que es
desenvolupa en xarxes tancades. Les xarxes es defineixen per les seves dificultats d'entrar. És
el que passa amb les sectes. Són determinats grups en els quals és difícil entrar. Hi ha molta
confiança dins d'aquests grups. Es desenvolupa fruit d'una confiança particularitzada. Que un
grup generi bonding no té cap impacte per la resta.
➔ Bridging social capital. Lligams pont entre diferents xarxes, amb membres de fora del grup.
Capital social integrador. És més interessant a l'hora de generar confiança generalitzada.
Permet estendre's fora dels elements del grup. És integradora i crea ponts entre altres possibles
xarxes. És el que pasa amb les associacions de veïns.
Aquests dos capitals es poden relacionar si es donen una sèrie de condicions. N'hi ha dues, com a
mínim:
➔ Diversitat dels membres del grup. Com més heterogenis siguin els membres del grup on es
genera confiança, és més probable que aquesta confiança passi a ser generalitzada. Enforteix
la confiança particularitzada a una confiança generalitzada; possibilitat de confiar en persones
amb les quals normalment no tens contacte.
Exemple: No genera el mateix impacte la confiança que es desenvolupa en un grup ideològic o en un

club de propietaris de iots. En aquests casos hi haurà poca diversitat (homes, dones, nivells
adquisitius...) en comparació amb un club esportiu de barri o una associació de veïns.
➔ Relacions febles. La força dels lligams; els febles (weak) vs els forts. Aquells que tenen llaços
forts creen relacions més tancades. Granovetter ho ha estudiat. Les relacions febles són
aquelles amb les que no hi ha massa identificació personal. Permeten que la relació que pots
establir o entrenar amb determinades persones conegudes es pugui estendre cap a confiança
generalitzada. La correlació dels estudis, la pertinença a organitzacions d’aquest tipus tenen
una confiança generalitzada menor.
Exemple: Associació d'ex-alcohòlics anònims. És gent que ha passat per unes mateixes vivències i això
provoca que es generi una determinada confiança que és capital social pels membres d'aquest grup. És
confiança particularitzada i en certa manera es pot dir que hi ha relacions "de germanor". Hi ha
emocionalitat.
Elements extra - Article 'Una definición estructural del capital social'

És un article que cita els noms més importants de l'acció col·lectiva. Estableix els vincles entre capital
social, humà i financer. D'aquest esquema se n'extreu que hi ha diferències entre la perspectiva
49
estructuralista, que es fixa en la forma de la xarxa (context) i el capital social entès des de la dimensió
actitudinal, aquí anomenada 'cultural'.
Des del punt de vista estructural, es fa una distinció entre 'brokerage' i 'closure'. Són les etiquetes de la
literatura anglosaxona.
➔ Brokerage. Fa referència a la intermediació. Hi ha algun node que pot acumular el capital
social més que els altres. Verticalitat.
➔ Closure. Fa referència a la circulació de la informació.
Relació entre el capital social i la governança

L'estat del benestar, sense adonar-se'n, ha pogut
interferir en la generació de capital social. En el passat
podem considerar que hi havia més xarxes de
solidaritat (els nostres avis tenien més relació amb els
seus veïns que no pas nosaltres). Això es pot explicar
per la necessitat de fer coses col·lectivament. Amb
això es generava capital social. Hi ha diversos
exemples.
Exemple: Si tu formes part d'una associació de bombers voluntaris, que no tenen caserna, et trobaràs amb altres
membres. Ara bé, quan es passen a crear bombers professionals, des del punt de vista del capital social, se'n
perd.
Exemple: Els ajuntaments van adquirir la organització de festes majors i cavalcades de reis, que fins al moment
feien les associacions veïnals. La gent que formava part d'aquests associacions ara, en bona part, ja no es troben
i, per tant, pot ser que s'hagi perdut capital social.
Exemple: Anar a missa. Així, es generava capital social. Eren espais on després la gent parlava i es contribuïa,
per tant, a generar capital social.
Quan tots aquests espais van desapareixent perquè hi ha ajuntaments que assumeix la prestació de
serveis, ho fa amb la voluntat de ser més professional, però els espais que s'han perdut eren generadors
de capital social. No es pot dir que actualment n'existeixen d'equivalents. Sí que és cert que hi ha nous
casos (associacions de dones, per exemple), però, en general, la densitat associativa és menor que
abans. Això no es pot reduir tant, i probablement també hem de tenir en compte la socialització dels
nostres avis, que potser era diferent a la que hi ha ara. Però, més enllà d'aquestes actituds, hi havia la
necessitat de formar part d'aquestes xarxes. Per tant, es justifica que l'urbanisme pot tenir un impacte
sobre el capital social.
Resposta a la pregunta del tema: És quan confies quan redueixes els costos (quan deixes de
controlar) quan més es fomenta l’acció col·lectiva i més capital social es genera.
50
Tema 13. Per què quan parlem de mercat i d’estat ens oblidem de la comunitat?
L’exemple de la comunitat de veïns
Aconseguir una escala de veïns neta és un bé col·lectiu i un bé públic perquè els free-riders es poden
beneficiar. Hi ha diverses opcions (apareixen ordenades):
1. Contractació externa: una tercera persona s’encarrega per aconseguir l’objectiu. En
aquest cas el grau d'implicació dels veïns és mínim. L'únic que fan és proporcionar les
dades bancàries per tal que li carreguin el rebut. Aquest cas no genera acció col·lectiva.
Paguem algú de fora de la comunitat perquè netegi. Externalització del problema.
2. Contractació interna: d’un veí del bloc per que faci la feina. No s’externalitza el servei,
però la resta de veïns segueixen sense participar a l’acció col·lectiva.
3. “Fer-ho el dissabte” (espaial): hi ha un dia a la setmana on tothom ho neteja tot per
mantenir l’escala de veïns neta. Obre un espai per conèixer (entre veïns) si es que funciona
l’acció.
4. Rotació (temporal per torns): cada setmana li toca a una persona de l’escala netejar-la. En
aquest cas no es paga a ningú. No necessites diners, la qual cosa facilita a persones amb
menys recursos. Cal una certa confiança en que els veïns ho faran bé. Abans el control era
més fàcil, ja que si no es netejava bé, no es pagava. En aquest cas l'amenaça ha deixat de
tenir una funció.
5. Reciprocitat generalitzada: un dia ho faig jo, no per acord explícit, sinó perquè sé que un
dia ho farà un altre per mi.
Les respostes estan ordenades en funció de la confiança. Com més avancem, més recursos/eines
necessitem. Les últimes requereixen de molt capital social en forma de confiança, permetent perseguir
al free rider. L’escala de veïns ha de ser percebuda com una comunitat de veïns. Si no tenim capital
social i tenim diners, les primeres solucions seran les adequades; si no tenim diners i tenim capital
social, les darreres solucions són les millors.
Àmbits institucionals
Amb tot, hi ha tres àmbits institucionals. Són tres àmbits on les regles es desenvolupen de manera
diferent: Estat. Comunitat. Mercat. → Creació institucional.
Aquests marquen una distinció, normalment, entre el que és públic i el que és privat. L'àmbit de la
comunitat és el que pren importància en l'acció col·lectiva i de cooperar.
En quin sentit aquests tres àmbits estan diferenciats? Serà important el grau de centralització de la
producció de les regles pel que fa els dissenyadors de la tecnologia social/ d’aquestes institucions.
➔ Estat. En l'estat la centralització és molt elevada i hi ha un sol actor que decideix les regles
(Parlament, Congrés...). En canvi, s'apliquen a tots. Hi ha una màxima jerarquia i no són els
mateixos els qui compleixen i els que decideixen. Els decisors són molt pocs.
➔ Mercat. Hi ha una trobada d'actors no jerarquitzats que prenen decisions unilateralment.

Amb tot, s'acaben definint unes regles i uns preus. Tothom amb les seves actuacions està
contribuint a unes regles, d’aquesta tecnologia social. Per tant, les regles que sorgeixin en
aquest àmbit són fruit del que fa cadascú.
51
➔ Comunitat. És un espai intermig entre estat i mercat. Les decisions no són fruit d'actors
unilaterals, són comunes i es prenen de manera organitzada. Hi ha més gent que participa de
la decisió. Els qui es veuen afectats per la regla determinada són els qui han participat en el
seu disseny.
A cadascuna d’aquestes institucions es persegueix el free rider de diferents maneres: En el cas de

l’Estat, es pot castigar amb multes; en el cas del Mercat, s’exclou per la privatització de béns; i en el
cas de la Comunitat, s’exclou de forma moral (el mirem malament, no el saludem…)
Amb el lema de la Revolució Francesa aquests tres àmbits ja hi eren presents: "llibertat, igualtat i
fraternitat". No és una dicotomia estat-mercat, sinó que són tres conceptes que fan referència als tres
àmbits:
➔ Llibertat = mercat. En el mercat és important la llibertat.
➔ Igualtat = estat. L'estat vetlla per la igualtat dels ciutadans.
➔ Fraternitat = comunitat. Referència a uns vincles que ens ajuden a superar els problemes.
Aquests vincles són fonamentals en l'àmbit de la comunitat. La fraternitat és un element essencial (cert
capital social i confiança) i fa pensar en un principi que no és primordial ni en el mercat ni en l'estat.
La comunitat ha estat històricament un lloc on s'ha generat cooperació i acció col·lectiva.
Comunitat
Es tracta d’un espai tensionat; que sol desaparèixer de les nostres vistes; i que es troba al centre de
l’estat i el mercat. El científic social Michael Taylor al llibre Possibility of cooperation dóna una
definició sobre comunitat de manera més precisa. Una mirada teòrica sobre quin tipus de grup
constitueix una comunitat. Defineix tres característiques que s'haurien de trobar en general a totes les
comunitats:
➔ Els individus han de tenir certa homogeneïtat en creences i valors comuns. S'han
d'assemblar i en algunes coses s'han d'entendre. Mínims consensos d'entrada perquè sinó serà
cert grup alteatori.
➔ Hi ha relacions directes i multidimensionals entre els membres. És a dir, no hi ha

intermediari (no ha d'haver-hi ningú que relacioni les dues parts de la xarxa); i la relació
directa es produeix en àmbits diversos de la vida.
Exemple: Si visquessim tots al mateix poble és molt possible que ens trobéssim més enllà de l'escola o
que interactuéssim en altres àmbits: conec el mecànic que a la vegada és el pare d’un nen de l’escola i
també està al club de padel.
➔ Reciprocitat equilibrada. És possible cooperar sense res a canvi esperant que algun dia algú
d'aquest col·lectiu pugui fer alguna cosa per mi. No implica ràpidament una resposta
remunerada amb diners.
Com més característiques d'aquestes es donin en un col·lectiu, més a prop estarem d'una comunitat.
Són elements essencials perquè faciliten la disposició de capital social, la coordinació (al hvaer-hi
un mínim d’homogeneïtat), i l’existenència del “tit for tat” (Robert Axelrod).
52
Respecte aquest últim concepte, des de la teoria de l'acció racional també s'ha identificat que quan hi
ha repetició es dóna una estratègia que es coneix com tit for tat, que vol dir "tal faràs, tal trobaràs". És
semblant a "tu coperes, jo coopero", "tu no cooperes, jo no coopero" (toma y daca).
La definició d'aquesta estratègia és molt específica. Parla d'una sèrie de condicions que cal complir.
En primer lloc s'estableix que cal començar a cooperar. És a dir, tu comences a cooperar i és a partir
de la segona tirada que tu fas el que fa l'altre. És una cooperació condicionada, que implicarà que en
una segona resposta es faci el mateix que l'altre. L'altre també té la possibilitat d'ajustar-se.
Amb tot, el tit for tat és una possible explicació de per què la gent coopera, però no és determinant.
Vídeo entrevista a Josep Termes

Fa referència a la guerra del Marroc per il·lustrar un cas concret de tit for tat. S'il·lustra com sense el
formalisme de la teoria de jocs es donen aquestes situacions. Els soldats s’assentaven un un poble i
deixaven la roba bruta amb un duro al costat, i les dones del poble del costat anaven i al dia següent
els soldats es trobaven la roba neta i el duro no estava. Una acció on tothom sortia guanyant: unes
guanyen diners i els altres tenen la roba neta. És una coordinació implícita entre persones que no es
coneixen però es beneficien.
Dimensió
L'antropologia i la sociologia parlen del número de Dunbar, proposat per l'antropòleg Robin Dunbar.
Estableix que és el número 150. Com arribem a un número tant exacte?
Fa referència al número típic de relacions que podem

tenir en una xarxa social de la que participem
activament. En certa manera és el número de coneguts
amb els que podem interactuar reconeixent-nos entre
nosaltres. Aquest número té una llarga història i no és
fruit de l'atzar. Està fonamentat en estudis diversos
que uneixen diverses disciplines.
Dunbar, a l’estudiar diversos grups com els monàstics, els amish, els exèrcits… S'adona que tots tenen
una mida entre el 150 i els 200. Si fem referència a grups d'elit que actuen conjuntament (exèrcit) o,
fins i tot, la organització de grups religiosos com els amish, veiem que de manera natural han anat
arribant a la conclusió que era millor per ells que quan el grup creixia per sobre de 150, era millor
separar-se en dos. Això facilita la cooperació.
Alguns dels aspectes sobre els que es fonamenta aquest 150 també tenen a veure amb la
neurociència. L’antologia estudià que els primats i alguns micos es feien grups segons l'espècie.
Existeix una correlació entre la mida del cervell i la mida del grup; una correlació positiva. Això
suggereix que hi ha un índex de tamany de grup social segons l’espècie, difernciable pel volum del
neocórtex → encarregat de l’interacció. Cada espècie té un nombre determinat d’individus.
53
Tipus de motivacions (fórmules) per aconseguir cooperació

En la mesura que l’Estat i el mercat es desenvolupen i poden privatitzar i no administrar comunalment
béns comuns, la comunitat perd força. En la comunitat les motivacions són intrínseques; mogudes per
incentius no materials, tenen a veure amb com ens identifiquem davant d’altres. Els voluntariats es fan
sovint amb motivacions intrínseques. I en el mercat, aquesta motivació decau ja que el valor monetari
que rebem fa que la nostra motivació sigui extrínseca. Per tant la motivació intrínseca desapareix.
Tenen més pes les motivacions intrínseques que les extrínseques: les segones són que allò que motiva
a actuar a l’individu per un premi, l’obtenció d’alguna cosa externa com poden ser els diners, sous...
Les accions intrínseques es veuen motivades per la voluntat per ser coherents amb allò que creiem.
Allò que ens fa actuar per la nostra pròpia concepció del que és correcte i una voluntat inherent.
Però no són complementaris. Aquests tipus de motivacions són en part excloents. El nostre cervell
respon diferent quan estem moguts per motivacions intrínseques o extrínseques.
- Exemple micro: A uns voluntaris d’un esplai ara se’ls comença a donar un sou. Quan hi ha
aquest altre tipus d’incentiu; el marc comença a tensionar amb intrínsec. Plantejar-se coses
com si estàs ben pagat o no; abans no ho penses perquè ho feies gratis.
- Exemple macro: Lo mateix passa amb les donacions de sang: allà on no són pagades són més
nombroses; canvien el pla mental si s’afegeix els diners. A la comunitat hi ha un avantatge
comparatiu per aquestes motivacions intrínseques. Quan s’afegeix la remuneració surt el debat
de si val la pena o no anar a donar sang pel gast que pot arribar a comportar, cosa que si es fa
sense aquesta remuneració no es pensa.
Resposta a la pregunta del tema: Actualment, ens hem oblidat del terme comunitat perquè
hem abandonat, per mitjà de l’implantació de l’intervencionisme estatal i la creixent importància del
mercat, aquells costums que propiciaven la vida en comunitat, com el pes de les relacions veïnals.
54

Teoria de L Acció Col Lectiva

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

Teoria de L Acció Col Lectiva

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Teoria de L Acció Col Lectiva

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Candela Rivero Benítez

Teoria de l’Acció Col·lectiva

TEORIA DE L’ACCIÓ COL·LECTIVA

Cooperación social e inteligencia colectiva: Edward Wilson estudia el comportamiento de las

Tema 1. Homo homini lupus? Per què cooperem?

a) Hi ha cooperació entre molts animals no racionals. Actuen conjuntament per aconseguir un

Tema 2. 17 milions de sàdics nazis?

Visió científica. Experiments

L'entorn (el context social) com a factor explicatiu

L'efecte espectador (bystander effect)

Diferenciació: entorn, context, comportament i accions

➔ L’entorn: ens porta a certs comportaments d’alguna manera inconscients i primaris

Error d’atribución fonamental

La lògica col·lectiva és fruit d’interaccions col·lectives i donen resultats inesperats.

Visió de la biologia o la física

La tragèdia dels comuns i els tipus d’influències

L’organització és l’expressió de la voluntat, la coordinació, els càlculs agregats que produeixen la

Hi ha dos tipus d’influències:

Àmbit social (els insectes eusocials)

Podem aplicar això els éssers humans?

Tema 4. Quin és el poder dels que no tenen res?

➔ Poder de l’autoritat (autocritas): Relacionat amb el coneixement. Si el metge et recepta un

L’organizatció és clau (l’exemple dels pubs a Barcelona)

Què es necessita per cooperar tots a una? La capacitat de

La cooperació social requereix també d'eines per afrontar aquests reptes.

Tema 5. Què tenen en comú una sabata, un mòbil i una cooperativa?

Tema 6. Per què no cooperem per aturar el canvi climàtic?

➔ Béns públics de mercat. No rivalitat i possibilitat d'exclusió. El fet que jo consumeixi no

➔ Béns públics. No rivalitat i no possibilitat d'excloure. És difícil excloure algú. Hi ha menys

El paper de la tecnologia material i social

Però el context també té un paper fonamental: època d’exàmens a la biblioteca de la pompeu es

Els principis generals vinculats amb l’acció col·lectiva d’Olson

➔ Segona constatació d’Olson: Des de la perspectiva de Mancur Olson, qualsevol acció

Com representa el dilema del presoner el problema del free-rider?

Del presoner al pescador: bé comunal/el dilema social

representar la tragèdia dels comuns ⇒ una irracionalitat col·lectiva. El sistema d’interacció

Béns globals i béns territorials

○ NIMBYS (Not in my backyard). Descriu la reacció de ciutadans que s'organitzen per

○ YIMBYS (Yes in my backyard). És un moviment a favor del desenvolumpament local en

Amb tot, per què no som capaços d'aturar el canvi climàtic?

Tema 7. Per què existeix una cambra de propietaris però no de llogaters?

Prinicipis sobre els costos

El problema de les asimetries

Grups privilegiats i grups latents

L’explotació del gran per part del petit

Grups inclusius i grups exclusius

Estratègies per fer front als free-riders

Escapar del free-rider amb el dilema del presoner

➔ Canviar els supòsits o el mecanisme

b) Supòsit de la Racionalitat: Racionals en el sentit del model amb una racionalitat

■ Tradicional: acció d’acord amb uns patrons anteriors “lo normal”.

Si no són racionals instrumentals i es mouen per unes normes o valors axiològics/

c) Supòsit de la no informació: Quan plantegem el model del dilema del presoner

Exemple: Arquitectura i l’eixample de Barcelona. Facilitació del trànsit. Un encreuament et

➔ Canviar els paràmetres (=valors/ l’ordre de preferències)

Primerament, pel que fa el dilema del Presoner:

Joc de la gallina (joc del “covard”)

Veiem que sempre hi ha dues opcions, cooperar amb l'altre o no.